Friedrich Engels
Escrit entre desembre de 1887 i març de 1888. Font: Editorial Progreso, Moscú, URSS; Marxist Internet Archive. Traduït del castellà al català per Fran Sánchez, Rosa Bofill, Adel Pereira, Isabel Vila, Jordi López, Mercedes Vidal i Isaac Cereijo.
Apliquem ara la nostra teoria a la història contemporània d’Alemanya i a la seva pràctica de la violència a ferro i sang. Veurem clarament la causa de què la política de ferro i sang havia de tenir èxit temporal i que ha d’enfonsar-se finalment.
L’any 1815, el Congrés de Viena va vendre i repartir Europa de tal forma que el món sencer es va convèncer de la incapacitat total dels potentats i dels homes d’estat. La guerra general dels pobles contra Napoleó va ser la reacció del sentiment nacional de tots els pobles que ell va trepitjar. En resposta, els prínceps i els diplomàtics del Congrés de Viena trepitjaren encara amb més menyspreu aquest sentiment nacional. La dinastía més petita valia més que el poble més gran. Alemanya i Itàlia van tornar a ser fraccionades en petits estats. Polònia va ser desmembrada per quarta vegada. Hongría continuava sent sotmesa. I no es pot dir ni tan sols que els pobles hagin estat víctimes d’una injustícia: Per què ho van admetre i per què van saludar al tsar rus com el seu alliberador?
Però això no podia durar massa temps. Des de finals de l’edat mitjana la història treballa per constituir a Europa grans estats nacionals. Solament estats d’aquest tipus formen l’organització política normal de la burgesia europea al poder, i ofereixen a la vegada, la condició indispensable per a l’establiment de la col·laboració internacional harmoniosa entre els pobles, sense la qual és impossible el poder del proletariat. Per assegurar la pau internacional, primer es precís eliminar tots els frecs nacionals evitables, es precís que cada poble sigui independent i senyor a la seva casa. I, efectivament, amb el desenvolupament del comerç, de l’agricultura, de la indústria i, a la vegada, del poder social de la burgesia, el sentiment nacional s’havia elevat tots els llocs, i les nacions disperses i oprimides exigien unitat i independència.
Per això, a tots els llocs, excepte França, la fi de la revolució de 1848 va ser satisfer les reivindicacions nacionals a la vegada que les exigències de llibertat. Però, darrere de la burgesia, que gràcies al primer assalt, es va veure victoriosa, s’alçava a tot arreu la figura amenaçant del proletariat, amb qui, en realitat, havia estat aconseguida la victòria, i això va possar la burgesia als braços de la reacció monàrquica, burocràtica, semifeudal i militar, on va sucumbir la revolució de 1849. A Hongría, on les coses van succeir d’una altra manera, van entrar els russos i van esclafar la revolució. Sense conformar-se amb això, el tsar se’n va anar a Varsòvia i es va erigir en àrbitre d’Europa. Va nomenar a Cristià de Glucksburg, la seva dòcil criatura, per a la succesió al tron de Dinamarca. Va humiliar Prússia com mai havia estat humiliada, prohibint fins els més tímids desitjos d’explotar les tendències alemanyes a la unitat, constrenyent-la per a restaurar la Dieta federal i que es sotmetés a Àustria. Tot el resultat de la revolució es va reduir, per tant, a la instauració a Àustria i Prússia d’un govern de la forma constitucional, però amb l’esperit vell. El tsar rus es va fer amo i senyor d’Europa encara més que abans.
Però, en realitat, la revolució va treure d’un sol cop poderós a la burgesia, fins i tot als països més desmembrats i, particularment, a Alemanya, de la vella rutina tradicional. La burgesia va aconseguir una participació, encara que modesta, al poder polític, i cada éxit polític seu l’utilitza en benefici de l’ascens industrial. L’any boig, que feliçment havia passat, va mostrar a la burgesia d’una manera palpable que havia de posar fi d’una vegada i per sempre a la letargia i a la indolència d’altres temps. Arran de la pluja d’or de California i d’Australia i d’altres circumstàncies es va produir una inusitada ampliació de les relacions comercials mundials i una animació als negocis mai vista; l’únic que s’havia de fer era no perdre l’ocasió i assegurar-se la participació. La gran indústria, les bases de la qual havien estat assentades des del 1830 i, sobretot, des del 1840 al Rin, a Saxònia, a Silèsia, a Berlín i en algunes ciutats del sud, va començar a estendre’s i a perfeccionar-se ràpidament; la indústria a domicili als cantons s’estenia més i més. La construcció de ferrocarrils es va accelerar, i l’enorme creixement de l’emigració va crear una línia transatlàntica alemanya que no necessitava subvencions. Els comerciants alemanys van començar a afermar-se en proporcions majors que mai a totes les places comercials ultramarines; es van erigir en intermediaris d’una part cada vegada més important del comerç mundial, començant a poc a poc a atendre les vendes no tan sols dels articles anglesos, sinó també dels alemanys. Però, la divisió d’Alemanya en petits estats amb les seves diferents i múltiples legislacions del comerç i els oficis havia de convertir-se aviat en una trava insuportable per aquella indústria el nivell de la qual s’havia elevat immensament, i per al comerç que depenia d’ella. Cada dues milles un dret comercial diferent, a tot arreu condicions diferents de l’exercici d’una mateixa professió, a tot arreu cada vegada més martingales, noves trampes burocràtiques i fiscals, i amb freqüència, barreres gremials, contra les que no ajudaven ni tan sols les patents oficials. A més, les nombroses legislacions locals, les limitacions del dret d’estança que impedien als capitalistes traslladar en suficient quantitat la mà d’obra que hi havia allà on el mineral, el carbó, la força hidràulica i altres recursos naturals permetien establir empreses industrials. La possibilitat d’explotar lliurement la mà d’obra massiva del país va ser la primera condició del progrés industrial; però, a tot arreu on l’industrial patriota reunia als obrers procedents de tots els confins, la policia i l’assistència pública s’oposaven a l’establiment dels immigrats. Un dret civil alemany, la completa llibertat de domicili per a tots els ciutadans de l’Imperi, una legislació industrial i comercial única no eren ja fantasies patriòtiques d’estudiants exaltats, sinó que constituïen les condicions d’existència necessàries per a la indústria.
A més, a cada estat, inclòs el més petit, hi havia la seva pròpia moneda, regien diferents sistemes de pesos i mesures, fins a dues o tres a un mateix estat. I de totes aquestes innumerables monedes, mesures i pesos, cap d’elles era reconeguda al mercat mundial. Podia en tot cas estranyar que els comerciants i els industrials que havien de presentar-se al mercat mundial o fer la competència a les mercaderies importades haguessin d’utilitzar monedes, mesures i peses estrangeres a més de les pròpies; que el filat de cotó es pesés en lliures angleses, els teixits de seda es fabriquessin en metres, els comptes per a l’estranger s’establissin en lliures esterlines, en dòlars i en francs? Com podien sorgir grans establiments de crèdit sobre la base de sistemes monetaris de tan limitada propagació, aquí amb bitllets de banc en gúldens, allí en tàlers prussians, al costat en tàlers d’or, en tàlers a “nous dos terços”, en marc de banc, en marc corrent, en monedes de vint i de vint-i-quatre gúldens, i tot acompanyat d’infinits càlculs i fluctuacions del canvi? Fins i tot quan s’aconseguia superar, a la fi, tot això, quantes forces costaven tots aquests frecs, quants diners es perdia i temps! I a Alemanya es va començar també, per fi, a comprendre que, en els nostres dies, el temps és diners. La jove indústria alemanya havia de mostrar el que valia en el mercat mundial: només podia créixer mitjançant l’exportació. Però, per a això havia de comptar a l’estranger amb la protecció del dret internacional. El comerciant anglès, francès o nord-americà podia permetre’s a l’estranger fins i tot més que a casa seva. La legació del seu país intervindria en favor seu i, en cas de necessitat, intervindrien diversos vaixells de guerra. I el comerciant alemany? L’austríac podia encara comptar fins a un cert grau amb la seva legació a Llevant, perquè en altres llocs no l’ajudava molt. Però, quan un comerciant prussià es queixava en la seva ambaixada d’alguna injustícia de què havia estat víctima, li responien sempre: “Ho té ben merescut! Què fa vostè aquí? Per què no es queda tranquil·lament a la seva casa?” I el súbdit d’algun Estat petit no gaudia de cap dret enlloc. Onsevulla que arribessin els comerciants alemanys es trobaven sempre sota una protecció estrangera “francesa, anglesa, nord-americana”; o havien de naturalitzar-se ràpidament en la seva nova pàtria [ii]. Fins i tot si la seva legació volgués intervenir en favor d’ells, què ajudaria? Als propis cònsols i ambaixadors alemanys els tractaven com a uns enllustradors.
D’aquí es veu que les aspiracions d’una “pàtria” única tenien una base molt material. No era ja l’aspiració nebulosa de les corporacions d’estudiants reunits en les seves festes de Wartburg, quan “el valor i la força cremaven en les ànimes alemanyes” i quan, com es diu en una cançó amb música francesa, “volia el jove anar al fervent combat i a la mort per la seva pàtria”, a fi de restaurar la romàntica pompa imperial de l’Edat Mitjana; i, en declinar els anys, aquest jove ardent es convertia en un criat corrent, pietista i absolutista, del seu príncep. No, era ja una crida a la unitat, molt més terrenal, dels advocats i altres ideòlegs burgesos de la festa dels liberals d’Hambach, que es creien que estimaven la llibertat i la unitat com a tals, sense adonar-se que l’helvetització d’Alemanya per a formar una república de petits cantons, al que es reduïen els ideals dels més assenyats d’ells, era tan impossible com l’Imperi de Hohenstaufen dels esmentats estudiants. No, era el desig del comerciant pràctic i dels industrials, nascut de la necessitat immediata dels negocis, d’escombrar les escombraries llegades per la història dels petits Estats, que obstruïa el camí del lliure desenvolupament del comerç i la indústria, de suprimir tots els impediments superflus que esperaven al negociant alemany en la seva terra si volia presentar-se en el mercat mundial i dels quals estaven lliures tots els seus rivals. La unitat alemanya va esdevenir una necessitat econòmica. I els que la reivindicaven ara sabien el que volien. Havien estat formats en el comerç i per al comerç, s’entenien i sabien com calia posar-se d’acord. Sabien que s’havia de demanar alts preus, però que també s’havia de baixar-los sense molt de regateig. Cantaven sobre la “pàtria de l’alemany”, incloses Estíria, Tirol i Àustria “rica en victòries i glòria”, així com:
Von der Maas bis an die Memel,
Von der Elsch bis an donin Belt,
Deutschland, Deutschland über alles,
Úber alles in der Welt
I, de pagar-se al comptat, estaven disposats a baixar una part considerable “del 25 al 30 per cent” d’aquesta pàtria que havia de ser cada vegada més gran. El seu pla d’unificació estava fet i podia posar-se en pràctica immediatament. Però, la unitat d’Alemanya no era una qüestió purament alemanya. Des de la guerra dels Trenta anys, cap assumpte públic alemany s’havia decidit sense la ingerència, molt sensible, de l’estranger. El 1740, Frederic II va conquistar la Silèsia amb ajuda dels francesos. En 1803, França i Rússia van dictar paraula per paraula la reorganització del Sacre Imperi Romà per decisió de la diputació imperial. Després, Napoleó va implantar a Alemanya un ordre de coses que responia als seus interessos. Finalment, en el Congrés de Viena, sota la influència de Rússia principalment i d’Anglaterra i França, va ser dividida en trenta-sis Estats i més de dues-centes parcel·les de territori grans i petits, i les dinasties alemanyes, exactament igual que en la Dieta de Ratisbona de 1802 a 1803, van ajudar lleialment a això i van agreujar encara més el desmembrament del país. Per si no fos prou, uns trossos d’Alemanya van ser lliurats a prínceps estrangers. Així, Alemanya, a més d’impotent i sense recursos, estripada per discòrdies intestines, es va trobar condemnada a la nul·litat des del punt de vista polític, militar i fins i tot industrial. Pitjor encara, França i Rússia, per precedents repetits, es van prendre el dret a desmembrar Alemanya, de la mateixa manera que França i Àustria es van arrogar el de cuidar que Itàlia romangués dividida. D’aquest dret imaginari es va valer el tsar Nicolás el 1850, en impedir de la manera més grollera tot canvi de la Constitució, va exigir i va aconseguir el restabliment de la Dieta federal, símbol de la impotència d’Alemanya.
Per tant, no es va haver de reconquerir la unitat d’Alemanya només en lluita contra els prínceps i altres enemics de l’interior, sinó també contra l’estranger. O fins i tot més: amb l’ajuda de l’estranger. I quina era en aquell temps la situació a l’estranger?
A França, Lluis Bonaparte havia aprofitat la lluita entre la burgesia i la classe obrera per a pujar a la presidència amb l’ajuda dels pagesos, i al tron imperial amb l’ajuda de l’exèrcit. No obstant això, un nou emperador, Napoleó, portat al tron per l’exèrcit a les fronteres de la França de 1815 era un avortament. L’Imperi napoleònic renascut significava l’expansió de França fins al Rinn, la realització del somni tradicional del xovinisme francès. Però, en els primers temps, no calia parlar de la presa del Rin per Bonaparte; tota temptativa en aquest sentit hauria tingut com a conseqüència una coalició europea contra França. Mentrestant es va oferir una ocasió per a augmentar la potència de França i aconseguir nous llorers a l’exèrcit mitjançant una guerra, empresa amb la vènia de gairebé tota Europa, contra Rússia, la qual s’havia aprofitat del període revolucionari a Europa Occidental per a apoderar-se amb tota tranquil·litat dels principats del Danubi i preparar una nova guerra de conquesta contra Turquia. Anglaterra es va aliar a França, Àustria va adoptar una actitud favorable respecte de les dues, només l’heroica Prússia continuava besant el knut rus, amb el qual encara ahir la fustigaven, i mantenia una neutralitat benvolent cap a Rússia. Però ni Anglaterra ni França buscaven una victòria seriosa sobre l’adversari, i, per això, la guerra va acabar amb una humiliació molt lleugera de Rússia i amb una aliança rus-francesa contra Àustria.
La guerra de Crimea va fer de França la potència dirigent d’Europa, i a l’aventurer Lluis Napoleó, l’heroi del dia, la qual cosa, en veritat, no vol dir gran cosa. Però, la guerra de Crimea no va aportar augment de territori a França, per la raó del qual anava prenyada d’una nova guerra, en la qual Lluis Napoleó havia de satisfer la seva veritable vocació «d’augmentador de les terres de l’Imperi». Aquesta nova guerra va ser preparada ja en el curs de la primera, quan Sardenya va rebre el permís d’unir-se a l’aliança occidental com a satèl·lit de la França imperial i especialment com a avançada d’aquest contra Àustria; la preparació de la guerra va prosseguir en concloure’s la pau mitjançant l’acord de Lluis Napoleó amb Rússia, per la que res era més agradable que un càstig per a Àustria.
Lluis Napoleó es va fer l’ídol de la burgesia europea. I no sols gràcies a la “salvació de la societat” del 2 de desembre de 1851, amb la qual, la veritat sigui dita, va posar fi al poder polític de la burgesia, però amb la condició de salvar el poder social d’aquesta; no sols per haver mostrat que, en les condicions favorables, el sufragi universal podia ser transformat en un instrument d’opressió de les masses; no sols perquè, sota el seu regnat, la indústria, el comerç i, sobretot, l’especulació i la Borsa van aconseguir una prosperitat inaudita; sinó, abans que res, perquè la burgesia reconeixia en ell al primer “gran home d’Estat” que era la carn de la seva carn i la sang de la seva sang. Era un forà, com qualsevol autèntic burgès. “Passat per totes les aigües”, conspirador carbonari a Itàlia, oficial d’artilleria a Suïssa, distingit rodamon endeutat i agent de la policia especial a Anglaterra, però sempre i a tot arreu pretendent al tron, amb el seu passat aventurer i amb els seus compromisos morals en tots els països, s’havia preparat per al paper d’emperador de França i regidor dels destins d’Europa. Així, el burgès exemplar, el burgès nord-americà, es prepara a esdevenir milionari mitjançant una sèrie de fallides honestes i fraudulentes. Arribat a emperador, a més de subordinar la política als interessos del lucre capitalista i de l’especulació borsària, s’atenia en la política mateixa als principis de la Borsa de valors i especulava amb el “principi de les nacionalitats”. El desmembrament d’Alemanya i d’Itàlia havien estat fins llavors un dret inalienable de la política francesa: Lluis Napoleó es va posar immediatament a la venda al detall d’aquest dret a canvi de les anomenades compensacions.
Estava disposat a ajudar a Itàlia i Alemanya a posar fi al seu desmembrament a condició que Alemanya i Itàlia li paguessin cadascuna el seu pas cap a la unificació nacional amb concessions territorials. Això, a més de satisfer el xovinisme francès i de portar a l’extensió progressiva de l’Imperi fins a les fronteres de 1801, tornava a fer de França una potència específicament il·lustrada i alliberadora dels pobles i col·locava a Lluis Napoleó en la situació de protector de les nacionalitats oprimides. I tota la burgesia il·lustrada i inspirada en idees nacionals (ja que estava vivament interessada a suprimir tot el que podia obstaculitzar els negocis en el mercat mundial) va aclamar unànime aquest esperit d’alliberament universal.
Es va començar a Itàlia. Aquí imperava, des de 1849, de manera absoluta, Àustria, però, aquesta era, en aquell temps, el cap de turc de tota Europa. La pobresa dels resultats de la guerra de Crimea no s’imputava a la indecisió de les potències occidentals, que no havien volgut més que una guerra d’ostentació, sinó només a la posició indecisa d’Àustria, de la qual ningú tenia més culpa que aquestes mateixes potències. Però Rússia se sentia tan ofesa per l’avanç dels austríacs cap al Prut -gratitud per l’ajuda russa a Hongria en 1849 (encara que precisament aquest avanç la va salvar)-, que acollia amb plaer qualsevol atac a Àustria. Amb Prússia no es comptava ja per a res, i en el Congrés de la pau de París la van tractar en canaille. Així, la guerra d’alliberament d’Itàlia “fins a l’Adriàtic”, empresa amb la col·laboració de Rússia, es va iniciar en la primavera de 1859 i va acabar ja a l’estiu en el Mincio. Àustria no va ser expulsada d’Itàlia, Itàlia no es va veure “lliure fins a l’Adriàtic” i no va ser unificada, Sardenya va augmentar el seu territori; però França va obtenir Savoia i Niça, arribant així a les seves fronteres amb la Itàlia de 1801.
Però, els italians no van quedar satisfets. A Itàlia dominava la manufactura pròpiament dita, i la gran indústria es trobava en bolquers. La classe obrera estava encara lluny de ser completament expropiada i proletaritzada; a les ciutats posseïa encara els seus propis mitjans de producció, mentre que, en el camp, el treball industrial suposava un ingrés secundari dels petits pagesos propietaris o arrendataris. Per això, l’energia de la burgesia no havia estat encara soscavada per l’antagonisme d’un proletariat modern conscient dels seus interessos de classe. I puix que la divisió a Itàlia no es mantenia més que per la dominació estrangera d’Àustria, sota la protecció de la qual els abusos dels prínceps van arribar a l’extrem del mal govern, la noblesa, propietària de grans extensions de terra, i les masses populars urbanes van estar al costat de la burgesia, campiona de la independència nacional. Però, en 1859, es va treure del damunt la dominació estrangera, excepte a Venècia; França i Rússia van impedir en endavant tota ingerència estrangera a Itàlia; ningú la temia més. I Itàlia tenia en la persona de Garibaldi a un heroi de caràcter clàssic, que podia fer i feia miracles. Acompanyat de mil voluntaris va enderrocar tot el regne de Nàpols, va unificar pràcticament a Itàlia i va trencar la xarxa artificial tramada per la política de Bonaparte. Itàlia estava lliure i, en realitat, unificada, però no gràcies a les intrigues de Lluis Napoleó, sinó a la revolució.
Des de la guerra d’Itàlia, la política exterior del Segon Imperi no era ja secret per a ningú. Els vencedors del gran Napoleó havien de ser castigats, però, l’un après l’autre, un darrere l’altre. Rússia i Àustria ja en van patir les conseqüències, ara el torn era de Prússia. I a aquesta la menyspreaven més que mai; la seva política durant la guerra d’Itàlia havia estat covarda i miserable, igual que en els temps de la pau de Basilea de 1795. La “política de les mans lliures” havia portat a Prússia a una situació en què aquesta es va veure completament aïllada a Europa, tots els seus veïns grans i petits s’alegraven amb la idea de l’espectacle de la Prússia derrotada completament i en veure que les seves mans estaven lliures només per a cedir a França la riba esquerra del Rin.
En efecte, durant els primers anys que van seguir al de 1859, per onsevulla i, més que res, en el mateix Rin es va propagar el convenciment que la riba esquerra del Rin passava irrevocablement a les mans de França. Cert és que no s’anhelava molt aquest pas, però se’l considerava fatalment inevitable i, certament, no se’l temia molt. Renaixien entre els pagesos i els petits burgesos de la ciutat els vells records dels temps francesos, que els havien portat efectivament la llibertat; i entre la burgesia, l’aristocràcia financera, sobretot la de Colònia, estava ja molt lligada a les martingales del “Crédit Mobilier” i altres companyies bonapartistes fraudulentes, i exigia a veu en coll l’annexió. Però la pèrdua de la riba esquerra del Rin significaria l’afebliment, no sols de Prússia, sinó també d’Alemanya. I Alemanya estava més dividida que mai. L’allunyament entre Àustria i Prússia va arribar a l’extrem a causa de la neutralitat d’aquesta última durant la guerra d’Itàlia; la petita xusma de prínceps mirava, amb por i ànsia alhora, a Lluis Napoleó, com a protector futur d’una nova Confederació del Rin. Aquesta era la situació de l’Alemanya oficial. I això ocorria quan només les forces mancomunades de tota la nació estaven en condicions d’impedir el desmembrament del país. Ara bé, com mancomunar les forces de tota la nació? Quedaven tres camins oberts després del fracàs dels intents de 1848, gairebé tots nebulosos, fracàs que va dissipar precisament molts núvols.
El primer camí era el de la veritable unificació del país mitjançant la supressió de tots els Estats separats, és a dir, era un camí obertament revolucionari. A Itàlia, aquest camí acabava de portar a la meta: la dinastia de Savoia es va posar al costat de la revolució, apropiant-se d’aquesta manera la corona italiana. Però els nostres savoians alemanys, els Hohenzollern, igual que els seus Cavours més audaços i la Bismarck eren absolutament incapaces per a tant. El poble hauria de fer-lo ell mateix, i en una guerra per la riba esquerra del Rin sabria fer tot el necessari. La inevitable retirada dels prussians a l’altre costat del Rin, el setge de les places fortes renanes i la traïció dels prínceps d’Alemanya del Sud, que hagués succeït indubtablement, podien originar un moviment nacional capaç de fer miques tot el poder dels dinastes. I llavors, Lluis Napoleó hauria estat el primer a embeinar l’espasa. El Segon Imperi només podia lluitar contra Estats reaccionaris, enfront dels quals apareixia com a continuador de la revolució francesa, com a alliberador dels pobles. Contra un poble que es trobava en estat de revolució era impotent; a més, la revolució alemanya victoriosa podia donar un impuls al derrocament de tot l’Imperi francès. Aquest seria el cas més favorable; en el pitjor dels casos, si els prínceps es posessin al capdavant del moviment, la riba esquerra del Rin es lliuraria temporalment a França, es denunciaria davant el món sencer la traïció activa o passiva dels dinastes i es crearia una crisi de la qual no hi hauria una altra sortida que la revolució, l’expulsió dels prínceps i la instauració de la República alemanya única.
Tal com estaven les coses, Alemanya només podia emprendre aquest camí de la unificació si Lluis Napoleó comencés la guerra per la frontera del Rin. Però aquesta guerra no va tenir lloc per raons que exposarem més endavant. Mentrestant, tampoc el problema de la unificació nacional deixava de ser una qüestió urgent i vital que calia resoldre d’un dia per a un altre sota pena d’enfonsament. La nació podia esperar fins a un cert moment.
El segon camí era la unificació sota l’hegemonia d’Àustria. Àustria havia conservat en 1815 de bon grat la seva situació d’Estat amb territori compacte i arrodonit imposada per les guerres napoleòniques. No pretenia més les seves possessions anteriors a Alemanya del Sud i s’acontentava que se li ajuntessin antics i nous territoris que es poguessin ajustar geogràficament i estratègica al nucli restant de la monarquia. La separació de l’Àustria alemanya de la resta d’Alemanya, iniciada amb la implantació de barreres duaneres per Josep II, agreujada pel règim policíac de Francesc I a Itàlia i portada a l’extrem per la dissolució de l’Imperi germànic i la formació de la Confederació del Rin, es va mantenir, pràcticament, en vigor fins i tot després de 1815. Metternich va aixecar entre el seu Estat i Alemanya una veritable muralla xinesa. Les tarifes duaneres impedien l’entrada de productes materials d’Alemanya, la censura, els espirituals; les més inversemblants restriccions en matèria de passaports limitaven a l’extrem mínim les relacions personals. A l’interior, un absolutisme arbitrari, únic fins i tot a Alemanya, assegurava al país contra tot moviment polític, fins el més feble. D’aquesta manera, Àustria romania al marge de tot moviment liberal burgès d’Alemanya. En 1848 es van ensorrar, en la seva major part, almenys, les barreres espirituals que s’havien aixecat entre elles; però els esdeveniments d’aquest any i les seves conseqüències no podien en absolut contribuir a l’aproximació entre Àustria i la resta d’Alemanya; al contrari, Àustria es vanava més i més de la seva situació de gran potència independent. I per això, encara que es volia als soldats austríacs en les fortaleses federals, mentre s’odiava i es burlava dels prussians, i encara que en tot el Sud i Oest, preferentment catòlics, Àustria era encara popular i gaudia de respecte, ningú pensava de debò en la unificació d’Alemanya sota la dominació d’Àustria, excepte alguns altres prínceps d’Estats alemanys petits i mitjans.
I no podia ser d’una altra manera. Àustria mateixa no desitjava una altra cosa, encara que continués encoratjant a la callada anhels romàntics imperials. La frontera duanera austríaca es va fer amb el temps l’única barrera material de separació a Alemanya, la qual cosa la feia tant més sensible. La política de gran potència independent no tenia sentit si no significava l’abandó dels interessos alemanys en favor dels específicament austríacs, és a dir, italians, hongaresos, etc. El mateix que abans de la revolució, després d’aquesta, Àustria era l’Estat més reaccionari d’Alemanya, la que més a contracor seguia el corrent modern; a més, era l’última gran potència específicament catòlica. Com més el Govern de Març tractava de restaurar el vell poder dels capellans i els jesuïtes, més es feia impossible la seva hegemonia sobre un país protestant en un o dos terços. I, finalment, la unificació d’Alemanya sota la dominació austríaca només hauria estat possible com a resultat del desmembrament de Prússia. Això, per si mateix, no hauria significat una desgràcia per a Alemanya, però el desmembrament de Prússia per Àustria no hauria estat menys funest que el desmembrament d’Àustria per Prússia en la vigília de la imminent victòria de la revolució a Rússia (després de la qual no tenia sentit desmembrar a Àustria, que havia d’enfonsar-se per si mateixa).
Dit en poques paraules, la unitat alemanya sota l’auspici d’Àustria era un somni romàntic que es va fer veure com a tal quan els prínceps alemanys, petits i mitjans, es van reunir en Frankfurt, en 1863, per a proclamar a l’emperador Francesc Josep d’Àustria emperador d’Alemanya. El rei de Prússia es va limitar a no venir, i la comèdia imperial va caure miserablement a l’aigua. Quedava el tercer camí: la unificació sota la direcció de Prússia. I aquest camí, que ha seguit efectivament la història, ens fa baixar del domini de l’especulació al sòl ferm, encara que bastant brut, de la política pràctica, de la “política realista”.
Després de Frederic II, Prússia veia a Alemanya, igual que a Polònia, un simple territori de conquesta, territori del qual un pren tot el que pot, però que, com és lògic, cal compartir amb altres. El repartiment d’Alemanya amb la participació de l’estranger -França en primer terme-, tal era la “missió alemanya” de Prússia des de 1740. Je vais, je crois, jouer votre jeu; si els as em viennent, nous partagerons (jugaré, crec, al vostre joc; si els asos em vénen, els compartirem), tals van ser les paraules de Frederic en acomiadar-se de l’ambaixador francès, quan emprenia la primera guerra[25]. Fidel a aquesta “missió alemanya”, Prússia va trair a Alemanya en 1795, en concertar-se la pau de Basilea, consentint per endavant (el tractat del 5 d’agost de 1796) cedir la riba esquerra del Rin als francesos a canvi de la promesa d’augment de territori i va obtenir, efectivament, una recompensa per la seva traïció a l’Imperi, per acord de la decisió de la diputació imperial dictat per Rússia i França. En 1808 va tornar a fer traïció als seus aliats, a Rússia i Àustria, quan Napoleó la va atreure ostentant Hannover com a esquer -i ella el va mossegar-, però es va embullar tant en la seva pròpia i estúpida astúcia que es va veure arrossegada a la guerra contra Napoleó i va rebre en Jena el càstig que mereixia. Frederic Guillem III, encara sota la impressió d’aquests cops, fins després de les victòries de 1813 i 1814 va voler renunciar a totes les places exteriors de l’Oest d’Alemanya, limitar-se a les possessions del Nord-est d’Alemanya, retirar-se, com Àustria, el més lluny possible d’Alemanya, la qual cosa convertiria a tota l’Alemanya Occidental en una nova Confederació del Rin sota la dominació protectora russa o francesa. El pla no va tenir èxit: a despit de la voluntat del rei, Westfàlia i Renània li van ser imposades i amb elles una nova “missió alemanya”. Ara es va acabar temporalment amb les annexions, sense comptar la compra de mínims trossos de territori. Al país va tornar a florir progressivament la vella administració dels junkers i els buròcrates; les promeses de Constitució donades al poble en el moment de l’extrem agreujament de la situació es vulneraven amb tenacitat. Però, amb tot i amb això, la burgesia s’elevava sense parar fins i tot a Prússia, ja que sense indústria i sense comerç fins a l’arrogant Estat prussià es reduïa ara a zero. Va haver de fer concessions econòmiques a la burgesia lentament, amb una resistència tenaç i en dosis homeopàtiques. I, d’un costat, aquestes concessions li oferien a Prússia la perspectiva de suport a la “missió alemanya”: d’aquesta manera, Prússia, per a suprimir les fronteres duaneres alienes entre les seves dues meitats, va convidar als Estats alemanys veïns a formar la unió duanera. Així va sorgir la Unió duanera que no va ser més que una bona intenció fins a 1830 (només Hesse-Darmstadt va entrar-hi), però després, a mesura que es va anar accelerant un xic el desenvolupament polític i econòmic, va annexionar econòmicament a Prússia la major part de l’interior d’Alemanya. Les terres no prussianes del litoral van quedar fora de la Unió fins després de 1848.
La Unió duanera va ser un gran èxit de Prússia. El que signifiqués la victòria sobre la influència austríaca era encara el de menys. L’essencial consistia en el fet que havia atret al costat de Prússia a tota la burgesia dels Estats alemanys petits i mitjans. Excepte Saxònia, no hi havia un sol Estat alemany en el qual la indústria no hagués aconseguit un desenvolupament aproximadament igual a la de Prússia; i això no es devia únicament a premisses naturals i històriques, sinó, a més, a l’ampliació de les fronteres duaneres i a la consecutiva extensió del mercat interior. I a mesura que es dilatava la Unió duanera, a mesura que els petits estats s’incorporaven a aquest mercat interior, els seus nous burgesos s’acostumaven a veure en Prússia el seu sobirà econòmic, i possiblement, en el futur, el seu sobirà polític. I els professors xiulaven el què els burgesos cantaven. Mentre a Berlin els hegelians argumentaven filosòficament que la missió de Prússia era posar-se al capdavant d’Alemanya, a Heidelberg els alumnes de Schlosser i sobretot, Hausser i Gervinus, provaven el mateix històricament. Es partia, naturalment, de què Prússia canviaria el seu sistema polític i satisfaria les pretensions dels ideòlegs de la burgesia.
Per la resta, tot això no es feia en virtut de cap preferència especial per l’Estat Prussià, com, per exemple, va passar amb els burgesos italians, que van reconèixer el paper del Piamonte després que aquest encapçalés obertament el moviment nacional i constitucional. Res d’això. Tot es va fer a contracor; els burgesos van triar Prússia com a mal menor, perquè Austria no els admetia als seus mercats i perquè Prússia, comparada amb Àustria, conservava, a desgrat, cert caràcter burgès, encara que fos només per la seva avarícia financera. Dues bones institucions constituïen un avantatge de Prússia davant dels altres estats: el servei militar obligatori i la instrucció escolar obligatòria. Es van implantar en temps de misèria desesperada, i s’acontentaven en èpoques millors en deixar-les sense els què les podia fer perilloses en certes condicions, portant-les a terme amb negligència i desfigurant-les premeditadament. Però, sobre el paper, seguien vigents, de manera que Prússia es reservava la possibilitat de desencadenar un dia l’energia potencial latent en les masses populars en unes condicions impossibles en un altre lloc amb el mateix nombre d’habitants. La burgesia es va adaptar a aquestes institucions. El servei militar era suportable pels qui el complien durant un any, és a dir, els fills dels burgesos, i a més pels volts de 1840 es podia eludir fàcilment amb l’ajuda d’un suborn, més encara quan en aquell moment a l’exèrcit no s’apreciava massa als oficials de la Landwehr, reclutats en entorns comercials i industrials. I el gran nombre d’homes que posseïen certa suma de coneixements elementals, que existien incontestablement a Prússia gràcies a l’escola obligatòria, era summament útil per a la burgesia. De fet, a mesura que la gran indústria creixia, fins i tot va acabar sent insuficient. Es queixaven, principalment als mitjans petitburgesos, de l’alt cost d’aquestes institucions, que s’expressava en impostos massa elevats. La burgesia ascendent havia calculat que els inconvenients, desagradables però inevitables, relacionats amb la futura situació del país com a gran potència, es compensarien amb escreix gràcies a l’augment dels beneficis.
En poques paraules; els burgesos alemanys no es feien il·lusions sobre l’amabilitat de Prússia. Que la idea de l’hegemonia prussiana hagués guanyat influència entre ells a partir de 1840, era per com la burgesia prussiana, gràcies al seu ràpid desenvolupament econòmic, s’havia posat per davant de la burgesia alemanya en els aspectes econòmic i polític; per com els Rottleck i Welcker del Sud constitucional havien quedat eclipsats pels Camphausen, els Hansemann i els Milde del Nord prussià; per com els advocats i professors havien quedat eclipsats pels comerciants i els industrials. En efecte, entre els liberals prussians dels darrers anys que van precedir el 1848, sobretot al Rin, se sentien aires revolucionaris molt diferents dels que hi havia entre els cantonalistes liberals d’Almenya del Sud. En aquell moment van aparèixer les dues millors cançons polítiques populars des del s. XVI: la cançó de l’alcalde Tschech i la de la baronessa von Drote-Vischering, la temeritat de les quals indigna ara als vells que la cantaven amb desimboltura el 1846.
Hatte je ein Mensch so’n Pech
Wie der Bürgenneister Tschech.
Dass er dicken Mann
Auf zwei Schritt nicht treffen kann!
Però tot això canviaria aviat. Va sobrevenir la revolució de Febrer, les jornades del Març a Viena i la revolució de Berlin el 18 de Març. La burgesia va vèncer sense grans combats, i no tenia el desig de lluitar seriosament quan arribava el cas. Perquè la mateixa burgesia que feia poc encara coquetejava amb el socialisme i el comunisme de llavors (sobretot a Renània) es va adonar de que no havia format a obrers individuals, sinó una classe obrera, un proletariat, si bé encara mig adormit, però que es despertava paulatinament i era revolucionari per naturalesa. I aquest proletariat que, que havia conquerit la victòria per a la burgesia a tot arreu, presentava ja, sobretot a França, unes reivindicacions incompatibles amb l’existència de tot règim burgés. La primera lluita greu entre aquestes dues classes va tenir lloc a Paris el 23 de Juny de 1848; després de quatre dies de lluita, el proletariat fou derrotat. A partir d’aquest moment la massa de la burgesia passa a Europa al costat de la reacció, s’alia als buròcrates feudals i religiosos absolutistes, als que havia derrocat amb l’ajuda dels obrers, contra els “enemics de la societat”, és a dir, contra els mateixos obrers.
A Prússia, això es va expressar en la traïció de la burgesia als seus propis representants, on va veure amb satisfacció secreta o manifesta que el govern els dispersés el novembre de 1848. El ministeri junker-burocràtic, que es va consolidar a Prússia per un període de deu anys, va haver de governar indubtablement sota una forma constitucional, però es revenjava mitjançant un sistema de tripijocs i vexacions mesquines, inaudites fins llavors i més a Prússia, que feien patir principalment la burgesia. Però aquesta, penedida, es va entotsolar, suportant humilment els cops i puntades de peu amb què la satisfeien com a càstig pels seus anteriors apetits revolucionaris i acostumant-se gradualment a la idea que va expressar amb posterioritat: malgrat tot, som uns gossos!
Va venir la regència. Per tal de provar la seva fidelitat realista, Manteullel va rodejar d’espies a l’hereu del tron, a l’emperador actual, exactament de la mateixa manera que ho ha fet ara Puttkamer amb la redacció de Sozialdemokraft. Pel que fa a l’hereu es va fer regent, es va fer fora, com era lògic, a Manteuffel i va començar la “nova època”. No era més que un canvi de la decoració. El príncep regent es va dignar a permetre que la burgesia es tornés liberal. Aquesta, creient que tenia la paella pel mànec, es va valdre del permís, creient que l’Estat Prussià ballaria al so de la seva flauta. Però no era la intenció, en absolut, dels “cercles competents”, utilitzant les expressions de la premsa rastrera. La reorganització de l’exèrcit havia de ser el preu que els burgesos liberals havien de pagar per la “nova era”. El govern només exigia que es realitzés el servei militar obligatori en les proporcions en què s’havia de dur a terme als voltants de 1816. Des del punt de vista de l’oposició liberal, no es podia objectar absolutament res que no es trobi en evident contradicció de les seves pròpies frases sobre la potència i la missió alemanya de Prússia. Però l’oposició liberal va subordinar la seva acceptació a la condició que el servei militar obligatori es limités legislativament a dos anys com a màxim. Per si, això era perfectament racional; la qüestió estava només a saber si es podia saltar aquesta decisió del govern, en si la burgesia liberal del país estava disposada a insistir-hi fins a la fi, al preu de qualsevol sacrifici. El govern insistia en un servei militar estricte de tres anys, i la Cambra en dos; va esclatar el conflicte. Així doncs, tal com esclata el conflicte del problema militar, la política exterior tornava a desenvolupar un paper decisiu inclús en la política interior.
Hem vist com Prússia, per la seva actitud a la guerra de Crimea i a la d’Itàlia, va perdre tota consideració possible. Aquesta penosa política troba l’excusa perfecta en el mal estat de l’exèrcit. Donades les circumstàncies que ja abans de 1848 no es poden instaurar nous impostos ni aconseguir crèdits sense el consentiment dels estaments, i que no es volia convocar als seus representants per resoldre el problema, mai es podia disposar de suficients diners per a l’exèrcit, i donada l’avarícia sense límit a la que es va arribar, es va instaurar un estat de completa decadència. Lligat al regnat de Frederic Guillem III, l’esperit de gala i exagerada disciplina van fer la resta. El comte Waldersee escriu fins a quin punt aquell exèrcit de gala es va mostrar impotent en els camps de batalla de Dinamarca l’any 1848. La mobilització de 1850 va ser un complet desastre: faltava de tot i el que hi havia no servia per res en la majoria dels casos. El cert és que els crèdits votats per la Cambra van resoldre la situació; l’exèrcit es va treure les musaranyes i va sortir de la vella rutina, el servei durant campanya, almenys en la majoria dels casos, va començar a desallotjar les desfilades de gala. Però la força de l’exèrcit seguia essent la mateixa que als voltants de 1820, mentre que en altres grans potències, sobretot a França, havien augmentat considerablement les forces militars. Sabem que a Prússia regia el servei militar obligatori, per tant, cada prussià era, en el paper, un soldat, però en augmentar la població de 10 milions l’any 1817 a 17 milions l’any 1858, el contingent fixat per l’exèrcit no permetia incorporar a les seves fileres i formar a més d’⅓ del personal útil per al servei militar. Ara el govern exigia un reforç de l’exèrcit corresponent a l’augment de la població des de 1817. Però els mateixos diputats lliberals que havien exigit de manera insistent que el govern es posés al front d’Alemanya, que protegís la força alemanya respecte a l’exterior i que restablís el seu prestigi internacional, ara es mostraven gasius i no volien consentir res que no es basés en el servei militar de dos anys. Tenien suficient força per fer valdre la seva voluntat? Tenien el suport del poble o almenys de la burgesia, disposats a accions decidides?
Ben al contrari. La burgesia aplaudia els seus torneigs orals amb Bismark, però en realitat, va organitzar un moviment dirigit a la pràctica, tot i que inconscientment, contra la política de la majoria de la Cambra prussiana. Els atemptats de Dinamarca a la Constitució de Holstein i els intents de dinamarquitzar per la força el Schleswig indignaven al burgès alemany, que estava acostumat que el toregessin les grans potències, però que s’enrabiava molt quan la petita Dinamarca li feia la guitza. Es va fundar la Lliga Nacional [36], i precisament la burgesia dels petits estats formava la seva força. La Lliga Nacional, amb tot el seu liberalisme, exigia, per sobre de tot, la unificació de la nació sota l’hegemonia de Prússia, una Prússia lliberal en la mesura del possible, i en cas de necessitat, la Prússia tal com era. El que la Lliga Nacional exigia en primer terme és que es posés fi a la situació miserable dels alemanys en el mercat mundial, tractats com a gent de segona classe, que es refrenés a Dinamarca i que es mostressin els ullals a les grans potències de Schleswig-Holstein. A més, ara es podia exigir la direcció prussiana sense les vaguetats i les il·lusions que acompanyaven aquesta reivindicació fins al 1850. Se sabia perfectament que això significava l’expulsió d’Àustria d’Alemanya, que abolia, de fet, la sobirania dels petits Estats i que tot plegat era impossible sense una guerra civil i sense la divisió d’Alemanya. Però la por no era tant per la guerra civil, ja que la divisió no era més que el balanç del tancament de la frontera duanera amb Àustria. La indústria i el comerç d’Alemanya havia començat amb un desenvolupament tan alt, la xarxa de firmes comercials alemanyes, que abastava el mercat mundial, s’havia estès tant i s’havia fet tan densa, que no es podia tolerar més el sistema de petits Estats a la pàtria, així com la carència de drets i l’absència de protecció a l’exterior. Al mateix temps, quan la més poderosa organització política que mai havia tingut la burgesia alemanya negava el vot de confiança als diputats de Berlín, aquests seguien regatejant la durada del servei militar!
Així estaven les coses quan Bismark va decidir endinsar-se activament en la política exterior.
Bismark és Lluís Napoleó, és l’aventurer francès pretendent de la corona, convertit en junker prussià de província i estudiant alemany de corporació. Igual que Lluís Napoleó, Bismark és un home de gran esperit pràctic i molt astut, un home de negocis innat que en unes altres circumstàncies, podria haver competit a la Borsa de Nova York amb els Vanderbilt i els Jady Gould. La veritat és que no va organitzar malament els seus petits assumptes personals. No obstant això, aquesta desenvolupada intel·ligència en el domini de la vida pràctica acostuma a anar acompanyada d’horitzons molt limitats, i en aquest aspecte, Bismark supera al seu antecessor francès. Aquest últim, en contra de tot, es va formar pel seu compte, les seves “idees napoleòniques”, encara que aquestes no valien més del que valia ell mateix, mentre que Bismark, com veurem més endavant, mai va tenir una idea política pròpia, sempre en va combinar d’alienes. Aquesta estretesa d’horitzons va ser la seva sort. Sense això mai haguera pogut enfocar tota la història universal des del punt de vista específic prussià. Si hi hagués hagut alguna escletxa de la seva concepció ultraprussiana, s’hauria confós tota la seva missió i s’hagués acabat la seva glòria. Efectivament, just acomplerta a la seva manera la seva missió especial, prescrita des de l’exterior, es va trobar en un embolic. Més endavant veurem els salts que es van haver de fer a causa de la falta absoluta d’idees racionals i a la seva incapacitat de comprendre la situació històrica que s’havia creat.
Així com Lluís Napoleó s’havia acostumat a no aturar-se en l’elecció dels mitjans, Bismark va aprendre de la història política prussiana, principalment de la política de l’anomenat gran elector i sobretot de Federic II, a procedir amb menys escrúpols encara. Podia fer tot això conservant l’encoratjadora consciència que seguia fidel a la tradició nacional. El seu esperit pràctic li ensenyava que, en cas de necessitat, havia de relegar en un segon pla les seves vel·leïtats de junker. Quan li semblava que la necessitat ja passava, retornaven les vel·leïtats, senyal inequívoc de decadència. EL seu mètode polític era el de l’estudiant corporatiu. A la Cambra aplicava, sense miraments a la Constitució Prussiana, la interpretació literal i burleta de les cerveseries, la qual aconseguia a les tavernes estudiantils. Totes les innovacions que incorporava a la diplomàcia havien estat tretes de les corporacions estudiantils. Ara bé, si Lluís Napoleó no estava molt segur de si en els moments decisius com, per exemple, durant el cop d’Estat de 1851, quan Morny va recórrer a la violència per poder continuar el que havia començat, o com en la vigília de la guerra de 1870, quan, per indecís, va espatllar tota la situació, s’ha de reconèixer que amb Bismark, això no passaria mai. La seva força de voluntat mai l’abandonava, més aviat es tradueix en una franca brutalitat. És aquí on resideix, en primer terme, el secret dels seus èxits. Totes les classes dominants d’Alemanya, els junkers, els burgesos…, havien perdut fins a tal punt les últimes engrunes d’energia. Era un fet tan comú a l’Alemanya “culta” el fet de no tenir voluntat, que l’únic home que, efectivament, encara li quedava energia, va fer que fos el més gran de tots, es va convertir en el tirà que regnava sobre tots, davant del qual tots “saltaven la vareta”, com deien ells mateixos, a despit del sentit comú i l’honestedat elementals. El fet és que a l’Alemanya “inculta” encara no s’ha arribat tan lluny. El poble treballador ha demostrat que té una voluntat tan forta que ni tan sols la pot vèncer la forta voluntat de Bismark.
El nostre junker de la Vella Marca tenia per endavant una carrera brillant, només necessitava emprendre les coses amb valor i intel·ligència. No és cert que Lluís Napoleó va ser l’ídol de la burgesia precisament per haver dissolt el Parlament però augmentant els seus guanys? No és cert, doncs, que Bismark posseeix el mateix talent d’home de negocis que els burgesos tant admiraven en el fals Bonaparte? No és cert que se sentia atret pel seu Bleichr-der com Lluís Napoleó pel seu Fould? No és cert que a l’Alemanya de 1864 hi havia una contradicció entre els diputats burgesos de la Cambra que, per avarícia, volien retallar el temps del servei militar i els burgesos de fora de la Cambra que volien referendar el poder del president i també els burgesos de fora, que volien tranquil·litat i un govern fort a qualsevol preu, i que Lluís Napoleó va resoldre dispersant els camorristes parlamentaris i donant la tranquil·litat a les masses de la burgesia? No és cert que la situació d’Alemanya no era encara més favorable per un cop de mà perspicaç? No és cert que el pla de reorganització de l’exèrcit no havia estat presentat en un format acabat per la burgesia i aquesta havia expressat públicament el seu desig de què aparegués un home enèrgic d’Estat Prussià que dugués a la pràctica el seu pla, excloent a Àustria d’Alemanya i unificant els petits Estats Alemanys sota l’hegemonia de Prússia? Sense maltractar la Constitució Prussiana i deixant de banda els ideòlegs de la Cambra i de fora, donant-los el que es mereixien, no és cert que, s’hagués pogut donar suport a el sufragi universal, igual que ho va fer Lluís Bonaparte? Què podia ser més democràtic que la implantació del sufragi universal? No havia demostrat Lluís Napoleó que era del tot inofensiu, si es tracta de manera correcta? I el sufragi universal no oferia el mitjà per apel·lar a les grans masses populars que poguessin jugar lleugerament amb el moviment social que naixia, en cas que la burgesia es mostrés recalcitrant?
Bismark es va posar mans a l’obra. S’havia de repetir el cop d’Estat de Lluís Napoleó, demostrar de manera palpable a la burgesia alemanya l’autèntica correlació de forces, dissipar per la força les seves il·lusions lliberals, però complir les seves exigències nacionals que coincidien amb els designis de Prússia. Va ser Schleswig-Holstein que va donar pas a l’acció. El terreny de la política exterior estava preparat. Bismark va atraure el tsar rus al seu costat amb els serveis policíacs que va deixar l’any 1863 en la lluita contra els insurgents polonesos. Lluís Napoleó també va fer bona feina i podia justificar la seva indiferència, respecte als plans de Bismark, amb el seu “principi de les nacionalitats”, envers la protecció tàcita a Anglaterra. El primer ministre Palmerston, va posar al capdavant dels assumptes exteriors al petit Lord John Russel, amb l’única finalitat de deixar-lo en ridícul. Àustria era una rival de Prússia en la lluita per l’hegemonia d’Alemanya, i precisament per aquest motiu, el 1850 i 1851 va deixar a Schleswig-Holstein com esbirro de l’emperador Nicolau, procedint de manera més vil encara que la mateixa Prússia. Per tant, la situació era perfecta. Així doncs, per molt que Bismark odiés Àustria i per més que Àustria volgués descarregar la seva ràbia sobre Prússia, en el moment que va morir Frederic VII de Dinamarca, no van tenir més remei que iniciar una campanya conjunta contra Dinamarca, amb el consentiment tàcit de Rússia i de França. L’èxit estava assegurat de manera anticipada, encara que Europa es mantingués neutral, que és el que precisament va passar. Els ducats van ser conquerits i cedits amb un tractat de pau arreglat. Prússia tenia un altre objectiu en aquella guerra: provar el seu exèrcit davant l’enemic, instruït a partir de 1850, sobre les noves bases, així com reorganitzat i enfortit després de 1860. L’exèrcit va confirmar el seu valor, més del que s’esperava i en situacions bèl·liques diverses. El combat de Lyngby a Jutlàndia, on 80 prussians amagats darrere un arbust van poder guanyar a un número 3 vegades superior de danesos. Van demostrar que el fusell de percussió és molt superior i que el sabien utilitzar amb agilitat. Al mateix temps van poder observar que els austríacs havien après de la guerra italiana i de la manera de combatre dels francesos i que disparar no servia de res i que l’autèntic soldat havia d’atacar de seguida amb la baioneta contra l’enemic. Va ser així com, per convèncer els austríacs de la manera més ràpida possible, els comtats conquistats els van sotmetre sota la sobirania comuna d’Àustria i Prússia, d’acord amb el tracta de pau. Es va generar una situació provisional, que era un cau de conflicte darrere conflicte, cosa que brindava a Bismark la possibilitat d’utilitzar-ne un com a pretext de la seva gran lluita contra Àustria.
Tenint en compte el costum de la política prussiana “d’utilitzar fins al final sense vacil·lar” la situació favorable, segons va dir el senyor Von Sybel, era natural que, amb l’excusa d’alliberar els alemanys de l’opressió danesa, uns 200.000 habitants danesos de Schleswig del Nord s’annexionessin a Alemanya. Llavors qui va quedar amb les mans buides va ser el duc d’Augustenburg, candidat dels petits Estats i de la burgesia alemanya al tron de Schleswig-Holstein. Així doncs, en els ducats, Bismark va complir la voluntat de la burgesia alemanya en contra de la seva pròpia voluntat. Va expulsar als danesos. Va desafiar l’estranger i l’estranger no es va moure. Però es va donar el tracte als ducats recentment alliberats com a països conquerits, i sense preguntar se’ls van repartir temporalment entre Àustria i Prússia. Prússia va tornar a ser una gran potència, encara que només es trobava en el cinquè lloc dins d’Europa. L’acompliment dels anhels nacionals de la burgesia estava en marxa, tot i que no era el camí lliberal escollit per la mateixa burgesia. El conflicte militar prussià seguia i es feia cada vegada més gran. Havia de començar de seguida el segon acte de la comèdia política de Bismark.
La guerra a Dinamarca havia complert una part dels anhels nacionals. Schleswig-Holstein havia estat «alliberat». El protocol de Varsòvia i el de Londres, en els que les grans potències hi havien ratificat la humiliació d’Alemanya front Dinamarca van ser trencats i llançats als seus peus, sense que aquestes ni tan sols piulessin. Àustria i Prússia van tornar a estar juntes, les seves tropes van vèncer braç a braç, i cap potentat pensava més en tocar el territori alemany. Les apetències renanes de Lluís Napoleó, fins llavors relegades a segon pla per altres ocupacions -la revolució italiana, la sublevació polonesa, les complicacions de Dinamarca i, finalment, l’expedició a Mèxic – no tenien ara cap possibilitat d’èxit. Per a un estadista prussià conservador, la situació mundial era, per tant, la millor que podia desitjar. Però, Bismarch, fins 1871, no era conservador en absolut, i menys encara en aquest moment, i la burgesia alemanya no estava ni molt menys satisfeta. La burgesia alemanya continuava en poder de la coneguda contradicció. D’una banda, exigia el poder polític exclusiu per a ella mateixa, és a dir, per a un ministeri escollit d’entre la majoria liberal de la Càmera; i aquest ministeri hauria de sostenir una lluita de deu anys contra el vell sistema representat per la corona, abans que el seu nou poder fóra reconegut definitivament. Això significaria deu anys d’afebliment interior. Però, per l’altra banda, la burgesia exigia una transformació revolucionària d’Alemanya, possible només mitjançant la violència i, per tant, mitjançant una dictadura efectiva. I a partir de 1848, la burgesia havia mostrat pas a pas, en cada moment decisiu, que no tenia gens de l’energia necessària per a realitzar una cosa o l’altra, sense parlar ja de les dues coses alhora. En política no existeixen més que dues forces decisives: la força organitzada de l’Estat, l’exèrcit, i la força no organitzada, la força elemental de les masses populars. El 1848, la burgesia havia desaprès d’apel·lar a les masses; les tenia més por que a l’absolutisme. I l’exèrcit no estava en absolut a la seva disposició. Com era lògic, s’hi trobava a la de Bismarck.
Al conflicte al voltant de la Constitució, que no havia finalitzat encara, Bismarck va combatre fins a l’extrem les exigències parlamentàries de la burgesia. Però frisava de desig de fer valdre les seves reivindicacions nacionals, ja que hi coincidien amb els anhels més íntims de la política prussiana. Si complís una vegada més la voluntat de la burgesia contra ella mateixa, si es dugués a la pràctica la unificació d’Alemanya tal com havia estat formulada per la burgesia, el conflicte s’hagués resolt, i Bismarck hagués esdevingut l’ídol dels burgesos de la mateixa manera que Lluís Napoleó, el seu model. La burgesia va assenyalar l’objectiu, i Lluís Napoleó, el camí per assolir-lo; aconseguir-lo era obra de Bismarck.
Per a posar a Prússia al capdavant d’Alemanya no només calia expulsar per la força a Àustria de la Confederació Germànica, sinó, que calia també sotmetre els petits Estats alemanys. La guerra «fresca i alegra» d’alemanys contra alemanys havia estat sempre en la política prussiana el procediment predilecte d’augmentar-ne territori; un brau prussià no tenia motius per témer tal cosa. El segon procediment principal de la política prussiana, l’aliança amb l’estranger contra els alemanys, tampoc podia suscitar dubtes. Al sentimental tsar Alexandre de Rússia el tenia a la butxaca. Lluís Napoleó mai hauria negat la missió de Prússia d’exercir a Alemanya el paper del Piemont i estava disposat a concertar una petita transacció amb Bismarck. S’estimava més, si fos possible, aconseguir el que li mancava, per la via pacífica, en forma de compensacions. A més, no tenia cap necessitat de tota la riba esquerra del Rin d’una vegada; si li concedissin per parts, una part per cada avenç nou de Prússia, xocaria menys, però de la mateixa manera arribaria a la meta. En ulls dels xovinistes francesos, una milla quadrada al Rin equivalia a tota Savoia i Niça. Van començar, per tant, les negociacions amb Lluís Napoleó i es va aconseguir el consentiment per a l’ampliació de Prússia i la constitució d’una Confederació Germànica del Nord. Està fora de tot dubte que se li va oferir a canvi una porció de territori alemany al Rin; durant les negociacions amb Govone, Bismarck va parlar de la Baviera i la Hesse renanes. Cert és que, posteriorment, ho va negar. Però, un diplomàtic, sobretot prussià, té les seves pròpies idees de fins a quin límit està autoritzat o fins i tot obligat a practicar certa violència respecte de la veritat. La veritat és una dona, i li ha d’agradar que es faci això, raonava el junker. Lluis Napoleó no era tan babau com per consentir la dilatació de Prússia sense que aquesta li prometés una compensació; era més probable que Bleichr-der prestés diners sense cobrar interès. Però no coneixia tan bé als prussians, i al cap i a la fi, va fer el ximple. En una paraula, una vegada inofensiu, es va concertar una aliança amb Itàlia per infringir un «cop en el cor».
Els filisteus de diversos països es van sentir profundament indignats amb aquesta expressió. Absolutament sense raó! ¿la guerre comme ý la guerre? Aquesta expressió no fa més que provar que Bismarck veia en la guerra civil alemanya de 1866 el que era efectivament, és a dir, una revolució, i que estava disposat a dur-la a terme amb mitjans revolucionaris. I així ho va fer. El seu mode de procedir respecte de la Dieta federal era revolucionari. Enlloc d’acatar la decisió constitucional de l’òrgan federal, el va acusar d’haver violat la confederació pur subterfugi, va trencar la Federació, va proclamar una nova Constitució amb un Reichtag escollit sobre la base del sufragi universal revolucionari i va expulsar, al final, la Dieta federal de Frankfurt. A l’Alta Silèsia va organitzar una legió hongaresa sota comandament del general revolucionari Klapka i altres oficials revolucionaris; els soldats d’aquesta legió, desertors i presoners de guerra hongaresos, havien de lluitar contra els seus legítims generals. Després de la conquesta de Bohèmia, Bismarck va dirigir una proclama als habitants del gloriós regne de Bohèmia, el contingut del qual es contradeia violentament amb les tradicions legitimistes. Concertada la pau, es va apoderar en favor de Prússia de totes les possessions de tres prínceps federals alemanys legítims i d’una ciutat lliure, amb la particularitat que l’expulsió dels prínceps, que no tenien menys «dret diví» que el rei de Prússia, no despertava el menor remordiment de la consciència cristiana i legitimista d’aquest últim. En poques paraules, era una revolució completa duta a terme per mitjans revolucionaris. Per descomptat, estem lluny de retreure-li. Ans al contrari, li retraiem no haver estat suficientment revolucionari, no haver estat res més que un revolucionari prussià des de dalt, haver iniciat tota una revolució des d’unes posicions des d’on només es podia realitzar a mitges, el haver-se conformat, una vegada pres el camí de les annexions, amb quatre miserables petits Estats. Però va aparèixer ranquejant Napoleó le Petit i va demanar la seva recompensa. Durant la guerra hauria pogut prendre en el Rin tot el que volgués: no ja territori, si no les fortaleses estaven sense protecció. Titubejava; esperava una guerra duradora que esgotés ambdues parts, però de sobte es va infligir cops ràpids: Àustria va ser derrotada en vuit dies. Va exigir primer el que Bismark havia designat al general Govone com a territori possible de compensació: la Baviera i la Hesse renanes amb Magúncia. Però, Bismarck ja no podia entregar això encara que volgués.
Els grans èxits de la guerra li havien imposat noves obligacions. Des del moment en què Prússia va assumir el deure de recolzar i protegir Alemanya no podia ja vendre a l’estranger Magúncia, la clau del Rin Mitjà. Bismarck s’hi va negar. Lluís Napoleó estava disposat a regatejar; no va demanar més que Luxemburg, Landau, Sarrelouis i la conca hullera de Serrebruck. Però tampoc això podia cedir ara Bismarck, més tenint en compte que s’exigia també territori de Prússia. Per què Lluís Napoleó no se’n va apoderar en el moment oportú, quan els prussians estaven embardissats a Bohèmia? Al final, les compensacions en favor de França no van donar resultat. Bismarck sabia que això significava una guerra ulterior contra França, però era precisament això el que volia.
Al concertar-se la pau, Prússia va utilitzar aquesta vegada la situació favorable amb més escrúpols del que acostumava en cas d’èxit. Hi havia bastants motius per això. Saxònia i Hesse-Darmstadt van ser integrades en la nova Confederació Germànica del Nord i, per tant, perdonades. A la Baviera, Württemberg i Baden s’havia de tractar amb moderació, ja que Bismarck es proposava concloure aliances defensives i ofensives secretes. I Àustria, potser Bismarck no li havia prestat servei en tallar les traves tradicionals que la subjectaven a Alemanya i a Itàlia? Potser no li havia creat per primera vegada, finalment, la tan anhelada situació independent de gran potència? Potser no comprenia, en realitat, millor que la mateixa Àustria, el que li vindria millor al vèncer-la a Bohèmia? Potser Àustria no havia de comprendre, al raonar sensatament, que la situació geogràfica i la proximitat territorial dels dos països convertien l’Alemanya unificada per Prússia en la seva aliada necessària i natural? Així, per primera vegada en tota la seva existència, Prússia va poder cobrir-se amb una aureola de generositat, renunciant a l’embotit per a quedar-se amb el pernil. Als camps de batalla de Bohèmia no va ser derrotada solament Àustria, sinó també la burgesia alemanya. Bismarck li va mostrar que sabia millor que ella el que més li convenia. No es podia pensar ni tan sols en la continuació del conflicte per part de la Càmera. Les pretensions liberals de la burgesia havien estat soterrades per a molt de temps, però les seves exigències nacionals s’acomplien cada dia més i més. Bismarck va fer realitat el seu programa nacional amb tanta rapidesa i precisió que l’enlluernaren. I després de mostrar-li palpablement, in corpore vile, en el seu propi cos miserable, la seva decrepitud, manca d’energia i, a la vegada, la seva completa incapacitat de posar en pràctica el seu propi programa, Bismarck, ostentant generositat també amb ella, es va presentar davant la Càmera, ara ja pràcticament desarmada, per a demanar un projecte de llei d’indemnitat per al govern anticonstitucional durant el conflicte. La Càmera, emocionada fins a les llàgrimes, va aprovar el projecte, ja completament inofensiu. No obstant això, se li va recordar a la burgesia que també ella havia estat vençuda a Königgrätz. La Constitució de la Confederació Germànica del Nord va ser retallada seguint el patró de la Constitució prussiana en l’autèntica interpretació que se li va donar en el conflicte. Es va prohibir negar-se a votar els impostos. El canceller federal i els seus ministres els nomenava el rei de Prússia independentment de la majoria parlamentària. La independència de l’exèrcit respecte del Parlament, assegurada gràcies al conflicte, es va mantenir també respecte del Reichstag. Però, els diputats tenien l’encoratjadora consciència d’haver estat elegits per sufragi universal. S’ho recordava també, encara que de mode desagradable, la presència de dos socialistes entre ells. Per primera vegada apareixien diputats socialistes, representants del proletariat, en una assemblea parlamentària. Era un presagi amenaçador.
Durant els primers temps tot això no tenia importància. Intentava dur a terme i utilitzar la unitat de l’Imperi en benefici de la burgesia, almenys la d’Alemanya del Nord, i, amb ajuda d’això, atreure també a la nova Confederació als burgesos d’Alemanya del Sud. La Constitució Federal va suprimir les relacions econòmiques més importants de la legislació dels Estats i les va assignar a la competència de la Confederació, a saber: el dret civil comú i la llibertat de circulació en tot el territori de la Confederació, el dret de domicili, la legislació dels oficis, del comerç, les duanes, la navegació, la moneda, els pesos i mesures, els ferrocarrils, les vies aquàtiques, els correus i telègrafs, les patents, els bancs, tota la política exterior, els consolats, la protecció del comerç a l’estranger, la policia mèdica, el dret penal, el procediment judicial, etc. La major part d’aquests problemes va ser resolta ara per via legislativa i, considerada en conjunt, en un esperit liberal. Així es van eliminar -per fi!-, les més monstruoses manifestacions del sistema de petits Estats, que impedien més que res el desenvolupament del capitalisme, per una banda i, per l’altra, els apetits de dominació prussiana. Però no era una realització d’abast històric universal, com ho proclamava ara als quatre vents el burgés, que es tornava xovinista; era una imitació extremadament endarrerida i incompleta del realitzat per la revolució francesa setanta anys abans i dut a terme des de feia molt de temps per tota la resta d’Estats civilitzats. En lloc de vanar-se havia de sentir vergonya de què la «molt culta» Alemanya hagués estat l’última.
Al llarg de tot el període d’existència de la Confederació Germànica del Nord, Bismarck accedia gustós a la burgesia en el terreny econòmic i inclús en la discussió dels problemes dels poders parlamentaris només mostrava el seu puny de ferro dins un guant de vellut. Eren els seus millors temps. A vegades es podia inclús dubtar de l’estretor d’esperit específicament prussiana, de la seva incapacitat de comprendre que en la història universal existeixen altres forces més poderoses que els exèrcits i les intrigues diplomàtiques per ells recolzades.
El que la pau amb Àustria estigués embarassada de la guerra amb França ho sabia perfectament Bismarck i, a més, ho desitjava. Aquesta guerra havia d’oferir precisament el mitjà de concloure la creació de l’Imperi prussià-alemany que la burgesia alemanya li havia plantejat. Les temptatives de transformar gradualment el Parlament duaner en Reichstag i d’incorporar d’aquesta manera a poc a poc els Estats del Sud a la Conferència del Nord van fracassar, topant amb la unànime exclamació dels diputats d’aquests estats: «Cap ampliació de competència!» Els ànims dels governs que acabaven vençuts als camps de batalla no eren més favorables. Només una nova prova i palpable de què Prússia era molt més forta que ells i que, a més, era bastant forta com per a protegir-los, per consegüent, només una nova guerra, una guerra de tota Alemanya, podia dur-los ràpidament a la capitulació. A més, la línia de separació al llarg del Meno, convinguda secretament abans entre Bismarck i Lluís Napoleó, semblava, després de la victòria, imposada per aquest últim a Prússia, per la qual cosa la unificació amb Alemanya del Sud constituïa una violació del dret reconegut aquesta vegada formalment de França a dividir l’Alemanya, era un motiu de guerra.
Mentrestant, Lluís Napoleó havia de veure si trobava algun terreny en qualsevol part de la frontera alemanya que pogués apropiar-se com a compensació per Sadowa. En reorganitzar-se la Confederació Germànica del Nord es va deixar al marge Luxemburg; així, aquest darrer era un estat que, encara completament independent, es trobava en unió personal amb Holanda. A més, Luxemburg estava gairebé tan afrancesat com Alsàcia i tendia molt més cap a França que cap a Prússia, a qui odiava positivament.
Luxemburg ofereix un exemple sorprenent del que la misèria política d’Alemanya des de finals de l’Edat Mitjana ha fet de les regions frontereres francalemanyes, un exemple tant més sorprenent que, fins a 1866, Luxemburg pertanyia nominalment a Alemanya. Compost fins a 1830 per una part alemanya i una francesa, la primera, no obstant això, es va sotmetre aviat a la influència de la civilització francesa, superior. Els emperadors alemanys de la casa de Luxemburg eren, pel seu idioma i educació, francesos. Després de la incorporació al ducat de Borgonya (1440), Luxemburg, igual que la resta dels Països Baixos, no mantenia més que relacions nominals amb Alemanya: la seva admissió a la Confederació Germànica el 1815 no va canviar res. Després de 1830, la meitat francesa i una gran porció de la part alemanya van passar a Bèlgica. Però en la part alemanya que quedava, tot es conservava sobre bases franceses: en els tribunals, en les institucions governamentals, en la Càmera, tot es feia en francès; tots els documents oficials i privats, tots els llibres comercials s’escrivien en francès; l’ensenyament en les escoles mitjanes es practicava en francès; l’idioma culte continuava sent el francès, per descomptat un francès que les passava magres a causa del desplaçament altalemany de les consonats. En breus paraules, a Luxemburg es parlaven els dos idiomes: un dialecte popular franc-renà i el francès; però l’alt-alemany continuava sent un idioma estranger. La guarnició prussiana de la capital agreujava més que millorava la situació. Tot això és bastant humiliant per Alemanya, però és cert. I aquest afrancesament voluntari de Luxemburg evidenciava els fenòmens similars que passaven a Alsàcia i la Lorena alemanya.
El rei d’Holanda, duc sobirà de Luxemburg, sabia aprofitar molt bé els seus diners i es va mostrar disposat a vendre el ducat a Lluís Napoleó. Els luxemburguesos hagueren consentit sense reserva la incorporació a França: ho va provar la seva posició a la guerra de 1870. Des del punt de vista del dret internacional, Prússia no podia objectar en absolut, ja que ella mateixa havia provocat l’exclusió de Luxemburg d’Alemanya. Les seves tropes es trobaven a la capital com a guarnició d’una fortalesa federal alemanya; des del moment en que Luxemburg va deixar de ser una fortalesa federal, aquestes tropes no tenien cap raó per ser-hi allà. Ara bé, per què no van marxar, per què Bismarck no va poder consentir l’annexió?
Senzillament perquè les contradiccions en què s’havia embullat havien vist la llum. Abans de 1866, Alemanya no era per a Prússia res més que un territori per a annexions que havia de compartir amb l’estranger. Després de 1866, Alemanya va passar a ser un protectorat de Prússia, al que havia de defensar contra les guerres estrangeres. Cert és que, per raons de Prússia, parts senceres d’Alemanya no van ser incloses en l’anomenada Alemanya acabada de formar. Però, el dret de la nació alemanya a la integritat del seu propi territori imposava ara a la corona prussiana el deure d’impedir la incorporació d’aquests territoris de l’antiga confederació a Estats estrangers i de tenir oberta la porta per a l’annexió futura al nou Estat prussià-alemany. Per aquesta raó es va aturar a Itàlia a la frontera del Tirol [53] i per la mateixa raó Luxemburg no podia ara passar a mans de Lluís Napoleó. Un govern realment revolucionari podia proclamar-ho obertament, però no el revolucionari prussià del rei, el que va aconseguir, finalment, fer d’Alemanya un «concepte geogràfic» a l’estil de Metternich.
Des del punt de vista del dret internacional, s’havia situat en una posició d’infractor i només podia sortir de la dificultat recorrent a la seva interpretació del dret internacional en voga de les tavernes corporativistes d’estudiants.
Que no l’hi deixés en evidència va ser perquè, a la primavera de 1867, Lluís Napoleó no estava encara preparat de cap manera per a una gran guerra. Es va arribar a un acord a la Conferència de Londres. Els prussians es van retirar de Luxemburg; la fortalesa fou enderrocada, el ducat es va proclamar neutral. Es va tornar a ajornar la guerra. Lluís Napoleó no podia sentir-se tranquil. Va acceptar de bon gust l’engrandiment del poder de Prússia, però només a condició de rebre les corresponents compensacions al Rin. Estava disposat a acontentar-se amb poc i inclús a moderar encara més les seves modestes pretensions, però no va aconseguir res, el van enganyar del tot. Però, un imperi bonapartista a França només era possible si desplaçava progressivament la frontera cap al Rin i si França continuava sent en realitat o, almenys, en la imaginació – l’àrbitre d’Europa. No va aconseguir desplaçar la frontera, la situació d’àrbitre es trobava ja en perill, la premsa bonapartista clamava per la revenja per Sadowa; a fi de mantenir-se al tron, Lluís Napoleó havia de romandre fidel al seu paper i aconseguir per la força el que no havia obtingut a les bones, malgrat tots els serveis que havia prestat.
Per ambdues parts va començar una preparació activa diplomàtica i militar per a la guerra. I aquí va tenir lloc el següent incident diplomàtic. Espanya buscava un candidat al tron. Al març, Benedetti, ambaixador francès a Berlín, va sentir que el príncep Leopold de Hohenzollern va sol·licitar el tro; París li va encarregar comprovar-ho. El subsecretari d’Estat von Thile li va assegurar sota paraula d’honor que el govern prussià no en sabia res. Durant el seu viatge a París, Bendetti va conèixer el punt de vista de l’emperador: «aquesta candidatura és essencialment antinacional, el país no ho consentirà, s’ha d’impedir».
Direm de passada que amb això, Lluís Napoleó provava que ja no era el que havia estat. En efecte, podia haver-hi una «venjança per Sadowa» més bella que el regnat d’un príncep prussià a Espanya, els inconvenients que se’n desprenien, l’embardissada de Prússia en una situació extremadament grotesca als ulls d’Europa? Però, Lluís Napoleó no podia permetre’s ja aquest espectacle. El seu crèdit estava tan minat que havia de tenir en compte el punt de vista tradicional, segons el qual un príncep alemany al tro d’Espanya situaria a França entre dos focs i, per consegüent, no es podia tolerar, punt de vista pueril després de 1830.
Així, Benedetti va visitar a Bismarck per a rebre noves explicacions i exposar-li la posició de França (l’11 de maig de 1869). No va aconseguir assabentar-se de res determinat. En canvi, Bismarck es va assabentar del que volia assabentar-se: que la presentació de la candidatura de Leopold significaria la guerra immediata amb França. D’aquesta manera, Bismarck va obtenir la possibilitat d’iniciar la guerra quan millor li convingués.
En efecte, el juliol de 1870, va tornar a sorgir la candidatura de Leopold, el que va dur immediatament a la guerra, per més que se n’oposés Lluís Napoleó. Aquest no només es va adonar que havia caigut a la trampa. Va comprendre igualment que es tractava del seu poder imperial i confiava molt poc en l’honradesa de la colla bonapartista de sofre, que li assegurava que estava tot preparat fins a l’últim botó de les polaines, i se’n refiava encara menys de les seves aptituds militars i administratives; ja les seves pròpies vacil·lacions acceleraven la seva caiguda.
Bismarck, ans al contrari, a més d’estar completament preparat en l’aspecte militar, es recolzava aquesta vegada efectivament en el poble, que, després de totes les mentides diplomàtiques d’ambdós partits, només veia una cosa: no es tractava només d’una guerra pel Rin, sinó d’una guerra per la seva existència nacional. Per primera vegada des de 1813, els reservistes i la Landwehr va anar en massa, plens d’entusiasme i d’esperit combatiu, per a posar-se sota les banderes. No importava com s’havia produït tot això, no importava quina part de l’herència nacional de dos mil·lennis Bismarck havia o no promès per la seva pròpia iniciativa a Lluís Napoleó, es tractava de fer entendre a l’estranger d’una vegada per sempre que no havia d’immiscir-se en els assumptes interns alemanys i que Alemanya no tenia la missió d’apuntalar el vacil·lant tro de Lluís Napoleó amb concessions de territori alemany. I davant de l’entusiasme nacional van desaparèixer totes les diferències de classe, es van dissipar tots els antulls de les corts d’Alemanya del Sud sobre la Confederació del Rin i tots els intents de restauració dels prínceps expulsats.
Les dues parts buscaven aliats. Lluís Napoléo estava segur d’Àustria i Dinamarca, i fins a cert punt, d’Itàlia. Bismarck tenia al seu costat a Rússia. Però, Àustria, com sempre, no estava preparada i no va poder intervenir activament abans del 2 de setembre, i el 2 de setembre Lluís Napoleó era ja presoner dels alemanys; a més, Rússia va notificar Àustria que l’atacaria en quant ataqués a Prússia. A Itàlia, Lluís Napoleó recollia els fruits de la seva acció política: havia volgut aixecar el moviment de la unitat nacional, però, alhora, havia volgut protegir el Papa contra aquesta unitat nacional; continuava ocupant Roma amb tropes que necessitava a casa, però que no podia enretirar sense obligar a Itàlia a què respectés Roma i la sobirania del Papa, i això, a la vegada, no permetia que Itàlia acudís en la seva ajuda. Finalment, Dinamarca va rebre de Rússia l’ordre d’estar-se quieta. Però els ràpids cops de les armes alemanyes des de Spickeren i Woerth fins a Sedan van exercir en la localització de la guerra un efecte més decisiu que totes les negociacions diplomàtiques. L’exèrcit de Lluís Napoleó va ser derrotat en tots els combats i, finalment, tres quartes partes del mateix es van veure presoners a Alemanya. La culpa d’allò no la tenien els soldats, que havien combatut amb bastant valor, sinó el cap i el règim. Però qui havia creat, com Lluís Napoleó, el seu Imperi amb ajuda d’una colla de canalles, qui havia mantingut en les seves mans al llarg de divuit anys el poder en aquest Imperi només per haver-li donat a aquest grupet la possibilitat d’explotar a França, qui havia col·locat en els principals llocs de l’Estat a homes d’aquesta gavella, i als càrrecs secundàries, als còmplices d’aquells, no havia d’emprendre una lluita de vida o mort, si no volia veure’s en un enrenou. En menys de cinc setmanes es va enfonsar l’edifici de l’Imperi que durant llargs anys havia entusiasmat al filisteu d’Europa. La revolució del 4 de setembre no va fer més que recollir l’enderroc, i Bismarck, que havia començat la guerra per a fundar l’Imperi petit alemany, es va veure un bell matí en el paper de fundador de la República Francesa.
Segons la mateixa proclama de Bismarck, la guerra no s’havia dut a terme contra el poble francès, sinó contra Lluís Napoleó. Amb la caiguda d’aquest últim, desapareixia tot motiu de guerra. El mateix pensava el govern del 4 de setembre – no tan ingenu en altres problemes- i va quedar molt sorprès quan Bismarck es va mostrar de sobte tan junker prussià com era. Ningú en el món odia tant als francesos com els junkers prussians. I no només perquè aquests, exempts d’impostos, havien patit en 1806-1813 el dur càstig que els hi havien imposat els francesos i les conseqüències de la seva pròpia vanitat; era molt pitjor el que aquests ateus francesos haguessin torbat tant els caps amb la seva criminal revolució que l’anterior magnificència dels junkers s’havia enterrat gairebé completament fins a la vella Prússia, i els pobres junkers havien de sostenir any rere any una lluita tenaç per les darreres restes d’aquesta magnificència, havent baixat la major part d’ells al rang de deplorable noblesa parasitària. França mereixia la venjança per tot això, i els oficials junkers de l’exèrcit, sota la direcció de Bismark, se’n van encarregar. Es van redactar les llistes de les contribucions de guerra que França havia cobrat a Prússia i es van avaluar després les proporcions de la contribució de guerra que havien de pagar les ciutats i els departaments de França, tenint en compte, naturalment, que França era un país molt més ric. Es van requisar queviures, farratges, roba, calçat, etc. amb una implacabilitat ostentativa. Un alcalde de les Ardenes, que va declarar no poder satisfer l’exigència, va rebre sense més ni menys vint-i-cinc cops de bastó; el govern de París va publicar proves oficials d’això. Els franctiradors, que procedien tan exactament d’acord amb el decret de 1813 sobre el Landsturm prussià, com si l’haguessin estudiat per això, eren afusellats sense pietat sobre el terreny. Són de la mateixa manera fidedigna els contes dels rellotges de pèndol enviats a Alemanya: K-Inische Zeitung va publicar això. Només en opinió dels prussians aquests rellotges no es consideraven robats, sinó trobats com béns sense amo en les cases de camp abandonades en els voltants de París i annexades en favor dels familiars que s’havien quedat en la pàtria. D’aquesta manera, els junkers, sota la direcció de Bismarck, es van encarregar que, a despit de la conducta irreprotxable tant dels soldats com d’una gran part dels oficials, es mantingués el caràcter específicament prussià de la guerra i de què els francesos no se n’oblidessin; per això en van fer recaure sobre tot l’exèrcit la responsabilitat per l’odiosa mesquinesa dels junkers.
Això no obstant, a aquests mateixos junkers els va tocar en sort retre comptes al poble francès uns honors que la història mai havia vist. Quan totes les temptatives d’eliminar el bloqueig de París havien fracassat, quan tots els exèrcits francesos havien estat refusats, quan l’última gran ofensiva de Bourbaki sobre la línia de comunicacions dels alemanys va fracassar, quan tota la diplomàcia europea va abandonar a França a la seva pròpia sort, sense moure un dit, París, presa de la fam, va haver de capitular. I els cors dels junkers van bategar encara més fort quan van poder, al final, entrar triomfants en el niu impiu i venjar-se dels arxirebels parisencs, cosa que els va permetre fer el 1814 l’emperador rus Alexandre, i en 1815, Wellington; ara podien acarnissar-se amb el focus i la pàtria de la revolució.
París va capitular, va pagar 200 milions de contribució de guerra; els forts van ser entregats als prussians; la guarnició va deposar les armes als peus dels vencedors i va entregar la seva artilleria de campanya; els canons de les fortificacions van ser desmuntats de les curenyes; tots els mitjans de resistència pertanyents a l’Estat van ser entregats un per un. Però no es va tocar als verdaders defensors de París, la guàrdia nacional, el poble parisenc en armes; ningú es va atrevir a exigir-li les seves armes ni canons. I per anunciar al món sencer que el victoriós exèrcit alemany s’havia detingut respectuosament enfront del poble armat de París, els vencedors no van entrar en la ciutat, es van acontentar amb ocupar per tres dies els Camps Elisis -un jardí públic! – en què es trobaven vigilats i bloquejats per sentinelles dels parisencs! Cap soldat alemany va entrar a l’Ajuntament de París, ningú va passejar pels seus jardins i els pocs, que van ser admesos al Louvre per admirar les obres d’art, van haver de demanar-ne permís, a fi de no violar les condicions de la capitulació. França havia estat derrotada, París es moria de fam, però el poble parisenc s’havia guanyat amb el seu gloriós passat tal respecte que cap vencedor es va atrevir ni tan sols a exigir el seu desarmament, ningú va tenir el valor d’entrar a les seves cases per a fer un registre i profanar amb una marxa triomfal els carrers, camp de batalla de tantes revolucions. Va ser com si el recent emperador alemany es llevés el barret davant dels revolucionaris vius de París, com en altres temps el seu germà es descobrís davant els cadàvers dels combatents de març a Berlín i com si tot l’exèrcit alemany, format darrere de l’emperador, els hi presentessin armes. Però va ser l’únic sacrifici que va haver d’acceptar Bismarck. Sota pretext de què a França no hi havia govern que pogués concertar la pau amb ell, el que era tant veritat, com mentida, tant el 5 de setembre, com el 28 de gener, es va valdre dels seus èxits d’una manera purament prussiana, fins a l’última gota, i no es va declarar disposat a la pau fins que va veure a França totalment postrada. Al concloure la pau, va tornar a «utilitzar sense escrúpols la situació favorable», com un bon vell prussià. A més d’extorsionar la quantitat inaudita de 5 mil milions d’indemnització, es va arrancar a França dues províncies -Alsàcia i la Lorena alemanya, amb Metz i Estrasburg – i les va incorporar a Alemanya. Amb aquesta annexió, Bismarck es va portar per primera vegada com un polític independent que, a més de complir amb els seus propis mètodes un programa que li havia estat imposat des de fora, posava en pràctica els productes de la seva pròpia activitat cerebral; i aquí va cometre el seu primer error colossal.
Alsàcia havia estat conquerida en el fonamental per França ja en la guerra dels Trenta anys. Richelieu havia abandonat amb això el ferm principi d’Enric IV: «Que la llengua espanyola sigui d’Espanya, l’alemanya, d’Alemanya, però allà on es parla francès em pertany a mi».
Richelieu partia aquí del principi de la frontera natural del Rin, de la frontera històrica de la vella Gàl·lia. Era una neciesa; però l’Imperi alemany, que comprenia els dominis lingüístics francesos de Lorena, de Bèlgica i fins i tot del Franc Comtat, no tenia dret a reprotxar a França l’annexió de països de parla alemanya. Si Lluís XIV es va apoderar el 1681, en temps de pau, d’Estrasburg, amb ajuda d’un partit d’inspiració francesa de la ciutat [64], no era Prússia la que havia d’indignar-se per això després d’haver recorregut, el 1796, a la violència, encara que sense èxit, sobre la ciutat lliure imperial de Nuremberg, a la que no havia convidat, per cert, cap partit prussià.
La Lorena fou venuda a França per Àustria el 1735 d’acord amb el tractat de pau de Viena i va passar al 1766 definitivament a mans de França. Al llarg dels segles no havia pertangut més que nominalment a l’Imperi alemany, els seus ducs eren francesos en tots els aspectes i gairebé sempre s’havia aliat a França.
En els Vosgos, fins a la Revolució francesa, hi havia una multitud de petits senyors que es portaven respecte d’Alemanya com a dignataris imperials dependents directament de l’emperador i, a la vegada, reconeixien la sobirania de França respecte d’ells. Treien profit d’aquesta doble situació. I, atès que l’Imperi alemany ho tolerava, en lloc de demanar comptes a aquestes dinasties, no podia queixar-se quan França, en virtut dels seus drets sobirans, va posar sota la seva protecció contra aquests senyors expulsats, als habitants d’aquests dominis.
En total, aquest territori alemany abans de la revolució no havia estat afrancesat en absolut. L’idioma alemany seguia sent el de les escoles i les institucions administratives, almenys a l’Alsàcia. El govern francès afavoria a les províncies alemanyes que, després de llargues i devastadores guerres, ara, a partir d’inicis del segle XVIII, no havien tornat a veure l’enemic a les seves terres. Estripat per eternes guerres intestines, l’Imperi alemany no podia verdaderament suscitar entre els alsacians el desig de tornar a la mare pàtria; almenys gaudien de la tranquil·litat i la pau, sabien com anaven els assumptes, i els filisteus, que marcaven la pauta, veien en això els camins inescrutables del Senyor. A més, la seva sort no mancava d’exemples, ja que els habitants de Holstein es trobaven també sota la dominació estrangera de Dinamarca.
Però va sobrevenir la Revolució francesa. El que Alsàcia i Lorena no havien gosat ni tan sols a esperar d’Alemanya els hi va regalar França. Les traves feudals van ser trencades. El camperol serf subjecte a les corvees va esdevenir home lliure, en molts casos propietari lliure de la seva finca i del seu camp. A les ciutats van desaparèixer el poder dels patricis i els privilegis gremials. Es va expulsar a la noblesa i, en les possessions dels petits prínceps i senyors, els camperols van seguir l’exemple dels seus veïns: van fer fora als dinastes, les cambres del govern i la noblesa i es van proclamar ciutadans francesos lliures. En cap part de França, el poble es va adherir amb major entusiasme a la revolució que en les regions de parla alemanya. I quan l’Imperi germànic va declarar la guerra a la revolució, quan es va veure que els alemanys, a més de suportar encara obedients les cadenes, es deixaven utilitzar per a tornar a imposar als francesos a la seva antiga servitud i, als camperols d’Alsàcia, els senyors feudals que acabaven de ser expulsats, es va acabar el germanisme d’Alsàcia i Lorena, els habitants dels quals van aprendre a odiar i menysprear als alemanys. Llavors es va composar a Estrasburg la Marsellesa i van ser els alsacians els primers en cantar-la; els francesos alemanys, a despit de l’idioma i del passat, en els camps de centenars de batalles en lluita per la revolució, es van unir als francesos nacionals per a formar un mateix poble.
Que la gran revolució no havia fet el mateix miracle amb els flamencs de Dunkerque, amb els celtes de Bretanya i amb els italians de Còrcega? I quan ens queixem de què el mateix que ha succeït als alemanys, no ens haurem oblidat de tota la nostra història que ho ha fet possible? Hem oblidat que tota la riba esquerra del Rin, havent participat passivament en la revolució va estar a favor dels francesos quan els alemanys van tornar a entrar en aquestes terres el 1814 i va continuar així fins al 1848, quan la revolució va rehabilitar als alemanys als ulls de la població de les regions renanes? Potser ens oblidem de l’entusiasme de Heine pels francesos i fins i tot el seu bonapartisme no eren una altra cosa que l’eco de l’estat de l’esperit de tot un poble de la riba esquerra del Rin?
Quan els aliats van entrar a França l’any 1814, precisament a Alsàcia i Lorena van topar amb els enemics més decidits, amb la resistència més forta per part del propi pobla, ja que es sentia el perill de què es tornaria a formar part d’Alemanya. Mentrestant, a Alsàcia i Lorena es parlava gairebé exclusivament alemany. Però, quan ja no hi havia perill de què se l’apartés de França, quan es va posa fi als apetits annexionistes dels xovinistes romàntics alemanys, es va comprendre que era necessari unir-se més estretament a França inclòs des del punt de vista de l’idioma; a partir d’aquest moment es va fer el mateix que a Luxemburg, es va procedir voluntàriament al pas de les escoles a l’ensenyament en francès. No obstant això, el procés de transformació era molt lent; només l’actual generació de la burgesia s’havia afrancesat efectivament, mentre que els camperols i els obrers seguien parlant alemany. La situació és aproximadament la mateixa que a Luxemburg; l’alemany literari cedeix lloc al francès (excepte parcialment al púlpit), però el dialecte popular alemany ha perdut terreny només en la frontera lingüística, sent d’ús familiar més comú que en la major part d’Alemanya.
Tal és el país que Bismarck i els junkers prussians, sostinguts, pel que sembla, per la reminiscència d’un romanticisme xovinista inseparable de totes les iniciatives alemanyes, es van proposar tornar-lo a convertir en país alemany. El propòsit de convertir Estrasburg, la pàtria de la Marsellesa, en ciutat alemanya va ser tan absurd com el desig de fer de Niça, la pàtria de Garibaldi, una ciutat francesa. Però, a Niça, Lluis Napoleó respectava les conveniències, posant a votació el problema de l’annexió, i la maniobra va tenir èxit. Sense parlar ja que els prussians detestaven, i no sense motiu de pes, semblants mesures revolucionàries -no es coneixia un sol cas que les masses populars haguessin volgut unir-se a Prússia-, se sabia massa bé que precisament aquí la població era més unànime en el seu desig de ser francesa que els mateixos francesos nacionals. I la separació va ser duta a terme mitjançant la violència. Era alguna cosa així com una venjança per la Revolució francesa; es va arrencar un dels trossos que s’havien fos amb França precisament gràcies a la revolució.
Des del punt de vista militar, l’annexió tenia en aquest cas un objectiu determinat. Amb Metz i Estrasburg, Alemanya adquiria un front de defensa d’excepcional força. Mentre Bèlgica i Suïssa continuïn neutrals, els francesos només poden emprendre una ofensiva massiva en l’estreta franja compresa entre Metz i els Vosgos i, a més, Coblenza, Metz, Estrasburg i Magúncia constitueixen el quadrilàter de places fortes més poderós i més gran del món. Però, la meitat d’aquest quadrilàter, igual que l’austríac a Llombardia, es troba en país enemic i serveix allí de ciutadella per a reprimir la població. És més: a fi de tancar el quadrilàter calia sortir de la zona de propagació de l’idioma alemany, calia annexar a un quart de milió de francesos nacionals.
Per consegüent, el gran avantatge estratègic és l’únic punt que pot justificar l’annexió. Ara bé, pot aquest avantatge comparar-se en alguna mesura amb el mal que ha causat?
Al junker prussià li importa un comí l’immens mal moral que ha causat al jove Imperi alemany proclamant obertament i desvergonyidament com a principi bàsic la violència brutal. Al contrari, li fan falta súbdits recalcitrants i sotmesos per la violència, ja que aquests serveixen de prova del creixement del poder prussià; en realitat, mai n’ha tingut uns altres. Però amb el que havia de comptar era amb les conseqüències polítiques de l’annexió. I aquestes eren evidents. Fins i tot abans que l’annexió adquirís força de llei, Marx la va anunciar al món en una circular de la Internacional: L’annexió d’Alsàcia i Lorena fa de Rússia l’àrbitre d’Europa. I els socialdemòcrates ho van repetir amb molta freqüència des de la tribuna del Reichstag fins que el mateix Bismarck va reconèixer la raó d’aquesta frase en el seu discurs parlamentari del 6 de febrer de 1888, ploriquejant davant el totpoderós tsar, amo de la guerra i la pau.
En efecte, això era clar com la llum del dia. En arrencar a França dos de les seves províncies més fanàticament patriòtiques, la tiraven als braços del qual li donés l’esperança de recuperar-les, i feien de França un enemic etern. Cert és que Bismarck, que representa en aquest aspecte dignament i conscientment als filisteus alemanys, exigeix dels francesos que no renunciïn a Alsàcia i Lorena només en el sentit jurídic estatal, sinó també en el moral i que, a més, se n’alegrin bastant, ja que aquests dos trossos de la França revolucionària “han estat retornats a la mare pàtria”, de la qual no volen saber absolutament res. Però, per desgràcia, els francesos no ho fan, de la mateixa manera que els alemanys no van renunciar durant les guerres napoleòniques a la riba esquerra del Rin, encara que en aquesta època aquesta regió no pensava tornar al poder d’aquests últims. Puix que els alsacians i els lorenesos volen tornar a França, aquesta procurarà i ha de procurar recobrar-los, haurà de buscar els mitjans d’aconseguir-ho i, entre altres coses, haurà de buscar-se aliats. I el seu aliat natural contra Alemanya és Rússia. Si les dues nacions més grans del continent occidental es neutralitzen recíprocament mitjançant la seva hostilitat, si entre elles existeix, a més, una eterna poma de la discòrdia, que les incita a combatre’s mútuament, d’això surt guanyant només Rússia, ja que se li deslliguen més i més les mans, Rússia, que en els seus designis annexionistes ensopegarà amb menys obstacles per part d’Alemanya i podrà comptar més amb el suport incondicional de França. Potser Bismarck no ha col·locat a França en una situació en què aquesta ha d’implorar l’aliança russa i abandonar amablement Constantinoble a Rússia si aquesta només promet a França la devolució de les províncies perdudes? I si, malgrat això, la pau s’ha mantingut durant disset anys, no cal atribuir-ho a un altre fet, al fet que el sistema de formació de reserves militars implantat a França i a Rússia requereix setze anys, almenys, i després dels recents perfeccionaments alemanys, vint-i-cinc anys per a formar els necessaris contingents anuals? Potser l’annexió d’Alsàcia i Lorena, que durant els últims disset anys ha estat el factor principal determinant de tota la política d’Europa, no és ara també la causa fonamental de tota la crisi que comporta el perill de guerra en el continent? Suprimeixi’s res més que això, i la pau estarà assegurada!
El burgès alsacià, que parla el francès amb una pronunciació alt-alemanya, aquest petulant híbrid que presumeix de francès, com si fos un francès de soca-rel, que mira a Goethe per sobre de l’espatlla i s’entusiasma amb Racine, però que no pot desfer-se de la torturant consciència del seu secret origen alemany i, precisament per això, ha de parlar amb desdeny de tot l’alemany, de manera que no pot si més no servir d’intermediari entre Alemanya i França, aquest burgès alsacià és, indubtablement, un individu menyspreable, ja fos un industrial de Mulhouse, o un periodista de París. Però qui l’ha convertit en això, sinó la història d’Alemanya dels últims tres-cents anys? Potser no eren fins fa poc temps gairebé tots els alemanys a l’estranger, sobretot els comerciants, com els alsacians, que abjuraven del seu origen alemany, que se sotmetien a tota classe de tortures per a adoptar la nacionalitat estrangera de la seva nova pàtria i es col·locaven voluntàriament en la mateixa situació ridícula, almenys, que els alsacians, els quals es veuen més o menys forçats a això per les circumstàncies? Per exemple, a Anglaterra, tots els comerciants alemanys immigrats entre 1815 i 1840 es van assimilar gairebé enterament, parlaven entre si gairebé exclusivament en anglès i, fins i tot ara, en la Borsa de Manchester, es poden veure no pocs vells filisteus alemanys que donarien la meitat de la seva fortuna per poder passar per veritables anglesos. Només després de 1848 es van produir uns certs canvis en aquest problema, i a partir de 1870, quan un tinent de reserva arriba a Anglaterra i Berlín envia allí el seu contingent, el servilisme anterior cedeix fins i tot lloc a l’arrogància prussiana, que ens fa no menys ridículs davant els ulls dels estrangers.
Potser, després de 1871, la reunificació amb Alemanya es va fer més atractiva per als alsacians? Al contrari. Els van sotmetre a una dictadura, mentre que al costat, a França, regia la república. Es va implantar a la seva província l’importú i pedant sistema prussià de la Landrath, en comparació amb la qual la ingerència administrativa de les anomenades prefectures franceses rigorosament reglamentada per la llei, semblava d’or. Es va posar aviat fi a les últimes restes de la llibertat de premsa, del dret de reunió i d’associació, es va dissoldre els recalcitrants consells municipals i es va instal·lar en les funcions d’alcaldes a buròcrates alemanys. En canvi, es va intentar agradar per tots els mitjans als “notables”, és a dir, als aristòcrates i burgesos afrancesats completament, protegint els seus interessos explotadors contra els pagesos i els obrers de parla alemanya, però que no eren de mentalitat alemanya, que constituïen l’únic element amb el qual hagués estat possible una temptativa de reconciliació. I què es va aconseguir amb això? Perquè, que el febrer de 1887, quan tota Alemanya es va deixar intimidar i va enviar al Reichstag la majoria del cartell de Bismarck, Alsàcia i Lorena van triar res més que a francesos decidits, rebutjant a tots els sospitosos de la més mínima simpatia vers als alemanys.
Ara bé, sent els alsacians com són, tenim dret a indignar-nos per això? De cap manera. El que s’oposin a l’annexió és un fet històric que cal explicar i no anul·lar. I aquí hem de preguntar-nos: quantes faltes històriques greus haurà hagut de cometre Alemanya perquè fos possible semblant estat d’ànim a Alsàcia? I quin aspecte ha de tenir el nostre nou Imperi alemany, vist des de fora, si després de disset anys de regermanització, els alsacians es mostren unànimes en dir-nos: deixeu-nos en pau? Tenim el dret a pensar que dues campanyes victorioses i disset anys de dictadura de Bismarck basten per a acabar amb totes les conseqüències de tota la vergonyosa història de tres segles?
Bismarck havia aconseguit el seu objectiu. El seu nou Imperi prussià-alemany havia estat proclamat a Versalles, a la sala de gala de Lluís XIV. França es trobava desarmada als seus peus; l’alterosa ciutat de París, a la qual ni ell mateix s’havia atrevit a tocar, havia estat portada per Thiers a la insurrecció de la Comuna i, després, derrotada pels soldats de l’exèrcit imperial que tornaven de la captivitat. Tots els filisteus d’Europa admiraven a Bismarck com no havien admirat al seu model, a Lluis Bonaparte, en els anys cinquanta. Amb el suport de Rússia, Alemanya es va erigir en la primera potència d’Europa, i tot el poder a Alemanya es trobava concentrat en mans del dictador Bismarck. Ara tot depenia de com utilitzaria aquest poder. Si fins aleshores havia posat en pràctica els plans d’unitat de la burgesia sense recórrer als mitjans burgesos, sinó als bonapartistes, ara aquest problema estava resolt en certa manera; es tractava de concebre plans propis i mostrar quines idees era capaç d’engendrar el seu propi cap. I això havia de fer-se palès en l’organització interior del nou Imperi.
La societat alemanya consta de grans propietaris de terres, pagesos, burgeses, petits burgesos i obrers; tots ells s’agrupen, al seu torn, en tres classes principals.
La gran propietat rural es concentra en mans d’uns quants magnats (sobretot a Silèsia) i d’un nombre considerable de propietaris mitjans, que prevalen en les velles províncies prussianes a l’est de l’Elba. Precisament aquests junkers prussians predominen en tota la classe dels grans propietaris de terres. Són agricultors en la mesura en què exploten les seves finques amb ajuda de gerents i, a més, solen ser, amb molta freqüència, propietaris de destil·leries i fàbriques de sucre de remolatxa. En els casos en què ha estat possible, les terres han passat a pertànyer a les famílies en concepte de majorat. Els fills menors van a l’exèrcit o a ocupar càrrecs en l’administració civil; així, d’aquesta petita noblesa terratinent depèn una altra, encara més petita, d’oficials i funcionaris, les files dels quals creixen, a més, a compte dels alts oficials i funcionaris procedents de la burgesia, als quals es concedeixen a munts títols nobiliaris. En el límit inferior d’aquesta casta noble es forma, com és lògic, una nombrosa noblesa de paràsits, el lumpenproletariat noble, que viu de deutes, jocs dubtosos, indiscrecions, mendicitat i espionatge polític. El conjunt de tota aquesta colla constitueix el món dels junkers prussians i ve a ser un dels pilars principals de l’Estat prussià. Però, el nucli terratinent d’aquests junkers s’assenta sobre una base molt precària. El deure de mantenir el tren de vida que correspon a aquest estat resulta cada dia més car; fa falta diners per a mantenir als fills menors fins que obtinguin el grau de tinent o d’assessor i per a casar a les filles; vist que davant el compliment d’aquestes obligacions es releguen a segon pla totes les altres consideracions, no té res d’estrany que les rendes no siguin suficients i que calgui signar lletres de canvi o recórrer a la hipoteca. En una paraula, tothom dels junkers es troba constantment a la vora de l’abisme: qualsevol calamitat -guerra, mala collita o crisi comercial- li amenaça amb la fallida; per tant, no té res de sorprenent que, al llarg dels últims cent anys i escaig, ho hagi salvat de la ruïna tota classe d’ajuda de l’Estat; en efecte, només existeix gràcies a l’ajuda d’aquest. És una classe que es manté artificialment i està condemnada a desaparèixer; no hi ha ajuda de l’Estat que pugui mantenir la seva existència durant molt de temps. Però, amb ella deixarà d’existir també el vell Estat prussià.
El pagès és, políticament, un element poc actiu. Mentre continua sent propietari s’arruïna més i més a causa de les condicions de producció desfavorables en la hisenda parcel·lària pagesa, privada dels antics pasturatges comunals de la marca i de la comunitat, sense la qual cosa el pagès no té possibilitat de criar bestiar. Com a arrendatari, es troba en condicions encara pitjors. La petita explotació pagesa implica més que res l’economia natural i s’arruïna en l’economia monetària. D’aquí els creixents deutes, l’expropiació massiva pels creditors hipotecaris i la necessitat de recórrer a indústries a domicili únicament per a no perdre la seva porció de terra. En l’aspecte polític, la pagesia sol ser, en la majoria dels casos, indiferent o reaccionaria: els ultramuntans a la regió renana a causa del seu vell odi als prussians; en altres zones és particularista o conservador protestant. En aquesta classe, el sentiment religiós serveix encara d’expressió dels interessos socials o polítics.
De la burgesia hem parlat ja. Des de 1848 ha experimentat un inaudit auge econòmic. Alemanya va tenir una participació creixent en el colossal progrés de la indústria després de la crisi comercial de 1847, progrés reeixit gràcies a l’establiment d’una línia de navegació a vapor transoceànica en aquesta època, gràcies a l’enorme ampliació de la xarxa ferroviària i al descobriment de les mines d’or a Califòrnia i a Austràlia. Precisament l’afany de la burgesia de suprimir els obstacles provinents de la divisió en petits Estats davant el comerç i d’aconseguir en el mercat mundial una situació igual a la dels seus rivals estrangers va ser el que va donar impuls a la revolució de Bismarck. Ara, quan els milers de milions que pagava França inundaven Alemanya, per a la burgesia començava un nou període de febril activitat empresarial, i aquí, per primera vegada, mitjançant la fallida a escala nacional, Alemanya va mostrar que era una gran nació industrial. En aquell temps, la burgesia era econòmicament la classe més poderosa de la població; l’Estat havia de sotmetre’s als seus interessos econòmics; la revolució de 1848 li va donar a l’Estat una forma constitucional exterior, en la qual la burgesia podia exercir també la dominació política i habituar-se a l’exercici del poder. No obstant això, estava encara lluny de l’autèntic poder polític. No havia sortit victoriosa del conflicte amb Bismarck: la liquidació del conflicte mitjançant la revolució a Alemanya des de dalt li va mostrar encara més clarament que, de moment, el poder executiu, en el millor dels casos, depenia d’ella molt poc i indirectament, que no podia destituir ministres, ni influir en el nomenament d’aquests, ni disposar de l’exèrcit. A més, era covard i feble enfront d’un poder executiu enèrgic; però, els junkers eren iguals, i per a ella això era més perdonable donat l’antagonisme econòmic directe entre ella i la revolucionària classe obrera industrial. No obstant això, no hi havia cap mena de dubte que havia d’aniquilar a poc a poc econòmicament als junkers i que, entre totes les classes posseïdores, ella era l’única que tenia perspectives en l’avenir.
La petita burgesia constava, en primer lloc, de les restes dels artesans medievals, que, a Alemanya, endarrerida durant molt de temps, eren molt més nombrosos que en els altres països d’Europa Occidental; en segon lloc, de burgesos arruïnats i, en tercer lloc, d’elements de la població desheretada que havien arribat a ser petits comerciants. Amb l’expansió de la gran indústria, l’existència de tota la petita burgesia perdia el que li quedava de la seva estabilitat; els canvis d’ocupació i les fallides periòdiques es van erigir en regla. Aquesta classe abans tan estable, nucli fonamental dels filisteus alemanys, que portava abans una vida tan acomodada i es distingia per la seva docilitat, servilisme, devoció i honorabilitat, es va enfonsar fins a arribar a un estat de completa confusió i de descontentament amb la sort que Déu li havia ofert. Dels artesans que quedaven, uns exigien a veu en coll la restauració dels privilegis corporatius, uns altres es convertien parcialment en dòcils demòcrates progressistes i parcialment s’acostaven fins als socialdemòcrates i s’adherien directament, en uns certs casos, al moviment obrer. Finalment, els obrers. Els obrers agrícoles, almenys els de l’Est d’Alemanya, es trobaven encara en dependència semiservil i no estaven en condicions de respondre dels seus actes. En canvi, entre els obrers de la ciutat, la socialdemocràcia va progressar ràpidament i va créixer a mesura que la gran indústria va anar proletaritzant a les masses populars i agreujant d’aquesta manera a l’extrem l’oposició de classe entre capitalistes i obrers. Si els obrers socialdemòcrates estaven encara escindits en dos partits rivals, després de l’aparició del Capital de Marx, les divergències de principi entre aquests partits van desaparèixer gairebé enterament. El lassalleanisme d’estricta observança, amb la seva específica reivindicació de “cooperatives de producció subvencionades per l’Estat”, es va anar reduint gradualment al no-res, revelant cada vegada més la seva incapacitat de crear el nucli d’un partit obrer bonapartista-socialista estatal. Les faltes que uns caps havien comès en aquest aspecte van ser corregides pel sentit comú de les masses. La unificació de les dues tendències socialdemòcrates, que es retardava gairebé exclusivament a causa de qüestions personals, estava assegurada per a un futur pròxim. Però ja en l’època de l’escissió i a despit d’aquesta, el moviment era bastant poderós per a infondre paüra a la burgesia industrial i per a paralitzar-la en la seva lluita contra el govern, encara independent d’ella; d’altra banda, després de 1848, la burgesia alemanya no ha pogut ja desempallegar-se del fantasma roig.
Aquesta divisió en classes era la base de la divisió en partits en el Parlament i els landtags. Els grans propietaris de terres i una part dels pagesos formaven la massa de conservadors; la burgesia industrial constituïa l’ala dreta del liberalisme burgès, els liberals nacionals; l’ala d’esquerra -el Partit Demòcrata afeblit o, com l’anomenaven, Partit Progressista- constava de petits burgesos, secundats d’una banda de la burgesia, com també d’obrers. Finalment, els obrers tenien el seu propi partit, el Socialdemòcrata, al qual pertanyia també la petita burgesia.
Un home en la situació de Bismarck i amb el passat de Bismarck hauria d’haver-se dit, en comprendre en alguna mesura l’estat de les coses, que els junkers, tal com eren, no formaven una classe viable, que, de totes les classes posseïdores, només la burgesia podia pretendre a un avenir, i que, per conseqüència (fem abstracció de la classe obrera, perquè no pensem demanar a Bismarck que comprengui la seva missió històrica), el seu nou Imperi prometia tenir una existència tant més segura com més preparés la seva transformació gradual en un Estat burgès modern. No li demanarem el que en aquelles condicions concretes li era impossible. No era possible ni oportú passar en aquell temps immediatament a la forma de govern parlamentari, amb un Reichstag dotat de poder decisiu (com la Cambra dels Comuns a Anglaterra); la dictadura de Bismarck exercida en forma parlamentària devia encara semblar-li a ell mateix necessària; no li retraiem en absolut l’haver-la conservat en els primers temps; únicament preguntem ¿amb quina fi calia emprar-la? Difícilment es dubtarà que l’única via que permetia assegurar al nou Imperi una base sòlida i una evolució interior tranquil·la consistia a preparar un règim que correspongués al de la Constitució anglesa. Semblava que, amb abandonar la major part dels junkers, condemnats inevitablement a la ruïna, a la seva ineludible sort, era encara possible formar amb la part restant i amb els nous elements una classe de grans propietaris de terra independents, classe que només servís de serrell ornamental de la burgesia; una classe a la qual la burgesia, fins i tot en plena possessió del seu poder, havia de lliurar la representació oficial en l’Estat, i amb això els llocs més rendibles i una influència molt gran. En fer concessions polítiques a la burgesia, que amb el temps igual no se li podria negar (almenys així havien de pensar les classes posseïdores), en fer-li aquestes concessions gradualment i fins i tot molt de tard en tard i en petites dosis, es podria, almenys, canalitzar el nou Imperi per un camí que permetia aconseguir els altres Estats occidentals d’Europa, que l’havien avançat molt en l’aspecte polític, alliberar-se, finalment, dels últims vestigis del feudalisme i de la tradició filistea, encara molt forta en els mitjans burocràtics i, la qual cosa era el principal, adquirir la capacitat de mantenir-se en els seus propis peus quan els seus fundadors, ja gens joves, lliuressin l’ànima a Déu.
A més, això no era tan difícil. Els junkers i els burgesos no tenien energia, ni tan sols mitjana. Els primers l’havien provat en els últims seixanta anys, quan l’Estat no cessava d’adoptar mesures en benefici d’ells, malgrat l’oposició d’aquests Quixots. La burgesia, a la qual la llarga història anterior havia acostumat a la docilitat, es ressentia encara molt del conflicte; des de llavors, els èxits de Bismarck van infringir encara més la força de la seva resistència, mentre que la por davant el moviment obrer creixent d’una manera amenaçadora va fer la resta. En aquestes condicions, a un home que havia fet realitat les aspiracions nacionals de la burgesia no li costaria treball invertir el temps que li donés la gana per a satisfer les seves aspiracions polítiques, molt modestes en general ja per si mateix. L’única cosa que necessitava era tenir una idea clara de l’objectiu.
Des del punt de vista de les classes posseïdores, era aquest l’únic camí raonable. Des del punt de vista de la classe obrera, era clar que era ja massa tard per a instaurar un poder burgès durador. La gran indústria i amb ella la burgesia i el proletariat, es van constituir a Alemanya en una època en què la burgesia i el proletariat podien, gairebé al mateix temps, presentar-se cadascun pel seu compte en l’escenari polític, en què, per consegüent, la lluita entre les dues classes havia començat ja abans d’haver-hi la burgesia conquistat el poder polític exclusiu o predominant. Però, si fins a era ja massa tard per a un poder ferm i tranquil de la burgesia a Alemanya, la millor política encara en 1870, des del punt de vista de les classes posseïdores en general, era el rumb cap a aquest poder de la burgesia. En efecte, només així es podien eliminar les innombrables supervivències dels temps del feudalisme putrefacte, que continuaven pul·lulant en la legislació i l’administració; només així es podia aclimatar gradualment en sòl alemany el conjunt dels resultats de la Gran Revolució francesa, en una paraula, tallar a Alemanya la seva vella i llarguíssima trena xinesa i portar-la conscientment i definitivament a la via de l’evolució moderna, posar les seves condicions polítiques a to amb les industrials. I quan, en endavant, es desplegués la lluita inevitable entre la burgesia i el proletariat, aquesta transcorreria, almenys, en condicions normals, en les quals cadascú podria veure de què es tractava, i no en un ambient de confusió i foscor, d’entrellaçament d’interessos i de perplexitat que observem a Alemanya en 1848, amb l’única diferència que, aquesta vegada, la perplexitat abastava exclusivament a les classes posseïdores, ja que la classe obrera sap el que vol.
Com estaven les coses en 1871 a Alemanya, un home com Bismarck va haver d’aplicar, efectivament, una política de maniobra entre les diferents classes. Aquí no se li pot retreure res en absolut. Es tracta només de saber quin objectiu es plantejava aquesta política. Si marxava conscientment i resoltament, no importa a quin ritme, cap a la instauració, en fi de comptes, del poder de la burgesia, responia a l’evolució històrica en la mesura en què era, en general, possible des del punt de vista de les classes posseïdores. Si en canvi, marxava cap al manteniment del vell Estat prussià, cap a la prussificació gradual d’Alemanya, era reaccionària i, en fi de comptes, estava condemnada al fracàs. Si no es plantejava més que conservar el poder de Bismarck, era bonapartista i havia d’acabar com tot bonapartisme.
La tasca següent era la Constitució de l’Imperi. Com a material es tenia, d’una part, la Constitució de la Confederació Germànica del Nord i, d’una altra, els tractats amb els Estats alemanys del Sud. Els factors, amb ajuda dels quals Bismarck havia de crear la Constitució eren, d’una banda, les dinasties representades en el Consell federal i, per un altre, el poble representat al Reichstag. En la Constitució d’Alemanya del Nord i en els tractats es va posar un límit a les pretensions de les dinasties. El poble, al contrari, podia pretendre a una participació considerablement major en el poder polític. Havia guanyat en els camps de batalla la independència, quant a la intervenció estrangera en els afers interiors i la unificació d’Alemanya, en la mesura en què es podia parlar d’unificació i precisament ell havia de decidir, en primer terme, l’ús que calia donar a aquesta independència i la manera de realitzar i utilitzar concretament aquesta unificació. I fins i tot si el poble reconeixia les bases del dret incloses ja en la Constitució de la Confederació Germànica del Nord i en els tractats, això no era obstacle en absolut per a aconseguir amb la nova Constitució una participació en el poder major que amb la precedent. El Reichstag era l’única institució que representava, de fet, la nova “unitat”. Com més gran pes adquiria la veu del Reichstag, com més independent era la Constitució de l’Imperi respecte de les constitucions particulars de les terres, tant major havia de ser la cohesió del nou Imperi, tant més havien de fondre’s en l’alemany el bavarès, el saxó i el prussià.
Per a qualsevol que veiés més enllà de la punta del seu nas això havia de ser completament clar. Però, Bismarck tenia una altra opinió. Se servia, al contrari, de l’embriaguesa patriòtica, que s’havia intensificat després de la guerra, precisament per a aconseguir que la majoria del Reichstag renunciés tant a tota ampliació com fins a la definició clara dels drets del poble i que es limités a restituir simplement en la Constitució de l’Imperi la base jurídica de la Constitució de la Confederació Germànica del Nord i dels tractats. Totes les temptatives dels petits partits d’expressar en la Constitució els drets del poble a la llibertat van ser rebutjades, fins a la proposta del centre catòlic sobre la inclusió dels articles de la Constitució prussiana referents a la garantia de la llibertat de premsa, de reunió i d’associació i a la independència de l’Església. D’aquesta manera, la Constitució prussiana, retallada dues o tres vegades, era més liberal encara que la Constitució de l’Imperi. Els impostos no es votaven anualment, sinó que s’establien d’una vegada i per sempre, “per la llei”, així que quedava descartada per al Reichstag la possibilitat de rebutjar l’aprovació d’aquests. D’aquesta manera es va aplicar a Alemanya la doctrina prussiana, incomprensible en el món constitucional no alemany, segons la qual els representants del poble només tenien el dret en el paper a rebutjar les despeses, mentre que el govern recollia en el seu sac els ingressos en moneda comptant i sonant. No obstant això, alhora que es privava al Reichstag dels millors mitjans de poder i se li reduïa a la humil posició de la Cambra prussiana, infringida per les revisions de 1849 i de 1850, per la camarilla de Manteuffel, pel conflicte i per Sadowa, el Consell federal disposa, en el fonamental, de tota la plenitud de poder que posseïa nominalment l’antiga Dieta federal i disposa d’aquesta plenitud de fet, ja que es veu lliure de les traves que paralitzaven la Dieta federal. El Consell federal, a més de tenir un vot decisiu en la legislació, a l’una que el Reichstag, és, alhora, la màxima instància administrativa, ja que promulga decrets sobre l’aplicació de les lleis de l’Imperi i, a més, adopta acords sobre “les deficiències que sorgeixen en posar en pràctica les lleis de l’Imperi…”, és a dir, de les deficiències que en altres Estats civilitzats només poden ser eliminades mitjançant una nova llei (article 7, ß 3, que recorda molt un cas de conflicte jurídic).
Així, Bismarck no procurava recolzar-se principalment al Reichstag, que representa la unitat nacional, sinó en el Consell federal, que representa la dispersió particularista. No va tenir el valor, a pesar que es feia passar per un portaveu de la idea nacional, de posar-se realment al capdavant de la nació o dels representants d’aquesta; la democràcia havia de servir-li a ell, i no ell a la democràcia; Bismarck no es fiava al poble, sinó més aviat en les intrigues d’entre bastidors, en la seva habilitat de falsejar-se, amb ajuda de mitjans diplomàtics, de la mel i del fuet, una majoria encara que recalcitrant, en el Consell federal. L’estretor de concepció i la mesquinesa de criteri que es revelen aquí responen perfectament al caràcter d’aquest senyor tal com l’hem conegut fins ara. No obstant això, no ha de sorprendre’ns el que els seus grans èxits no l’hagin ajudat a situar-se encara que no fos més que per un instant per sobre del seu propi nivell.
Sigui com sigui, tot es va reduir a donar a la Constitució de l’Imperi un eix únic i fort, és a dir, el canceller de l’Imperi. El Consell federal havia d’arribar a ocupar una posició que fes impossible un altre poder executiu responsable que no fos el del canceller de l’Imperi i, en virtut d’això, descartés la possibilitat d’existència de ministres responsables de l’Imperi. En efecte, tot intent d’organitzar l’administració de l’Imperi mitjançant la Constitució d’un ministeri responsable s’entenia com un atemptat contra els drets del Consell federal i ensopegava amb una resistència insuperable. Com es va advertir aviat, la Constitució estava “feta a la mesura” de Bismarck. Significava un pas més pel camí del seu poder dictatorial mitjançant el balanceig entre els partits al Reichstag i entre els Estats particularistes en el Consell federal, significava un pas més pel camí del bonapartisme.
D’altra banda, no es pot dir que la nova Constitució de l’Imperi, sense comptar algunes concessions a Baviera i a Wurtemberg, sigui un pas directament enrere. Però això és el millor que es pot dir d’ella. Les necessitats econòmiques de la burgesia van ser satisfetes en l’essencial, i davant les seves pretensions polítiques, puix que les presentava encara, es van aixecar les mateixes barreres que en el període del conflicte.
Puix que la burgesia presentava encara pretensions polítiques! En efecte, és incontestable que aquestes pretensions es reduïen en boca dels liberals nacionals a proporcions molt modestes i disminuïen cada dia. Aquests senyors, molt lluny de pretendre que Bismarck els donés facilitats de col·laborar amb ell, aspiraven més aviat agradar-li on fos possible i, amb freqüència, fins i tot on no ho era ni havia de ser-ho. Ningú retreu a Bismarck el menysprear-los, però potser els junkers havien estat si més no una mica millors o més valents? El domini següent, en el qual calia instaurar la unitat de l’Imperi, la circulació monetària, va ser posat en ordre per les lleis promulgades de 1873 a 1875 sobre la moneda i els bancs. L’establiment del patró d’or ha estat un progrés significatiu, però s’ha dut a terme lentament i amb moltes vacil·lacions, i no compta fins i tot ara amb una base bastant ferma. El sistema monetari adoptat, en el qual s’ha pres com a base sota el nom de marc el terç de tàler, admès amb divisió decimal, va ser proposat ja a finals dels anys trenta per Soetbeer; de fet, la unitat era la moneda de vint marcs d’or. Canviant d’una manera gairebé imperceptible el valor de la mateixa es podria fer-la equivalent, ja bé al sobirà anglès, ja bé a la moneda de 25 francs d’or, ja bé a la de cinc dòlars d’or nord-americans i incorporar-se d’aquesta manera a un dels tres sistemes monetaris principals del mercat mundial. No obstant això es va preferir crear un sistema monetari propi, dificultant sense necessitat el comerç i els càlculs de les cotitzacions. Les lleis sobre el paper moneda de l’Imperi i els bancs limitaven l’especulació a títols dels petits Estats i els seus bancs i, vista la fallida que es va produir mentrestant, procedien amb una certa cautela perfectament justificable per a Alemanya, encara mancada d’experiència en aquest domini. També aquí, els interessos econòmics de la burgesia es van tenir degudament en compte.
Finalment calia implantar una legislació única en l’esfera de la justícia. La resistència dels Estats mitjans l’extensió de la competència de l’Imperi al dret civil material va ser superada, però el codi civil està encara en fase d’elaboració, mentre que la llei penal, el procediment penal i civil, el dret comercial, la legislació sobre les fallides i l’organització judicial obeeixen ja a un model uniforme. La supressió de les normes jurídiques materials i formals bigarrades dels petits Estats era ja, per si mateix, una necessitat imperiosa del continu progrés de la societat burgesa i constitueix també el principal mèrit de les noves lleis, molt major que el seu contingut.
El jurista anglès es recolza en un passat jurídic que ha salvat, a través de l’Edat mitjana, una bona part de l’antiga llibertat germànica, que ignora l’Estat policíac, escanyat ja en el seu embrió per les dues revolucions del segle XVII, i ha aconseguit el seu apogeu en dos segles de desenvolupament continu de la llibertat civil. El jurista francès es recolza en la Gran Revolució que, després d’acabar amb el feudalisme i l’arbitrarietat policíaca absolutista va traduir les condicions de vida econòmica de la societat moderna nounada al llenguatge de les normes jurídiques en el seu clàssic codi proclamat per Napoleó. I quin és, doncs, la base històrica que es donen suport als nostres juristes alemanys? Res més que el procés de descomposició secular i passiu dels vestigis de l’Edat mitjana, accelerat en la seva major part per cops des de fora i que, encara avui, no ha acabat: una societat econòmicament endarrerida, en la qual el junker feudal i el mestre d’un gremi caminen com a fantasmes a la recerca de nou cos per a encarnar-se; una situació jurídica, en el qual, l’arbitrarietat policíaca -havent desaparegut en 1848 la justícia secreta dels prínceps- obre encara una esquerda després d’una altra. D’aquestes escoles, pitjors de les pitjors, van sortir els pares dels nous codis de l’Imperi, i l’obra ha sortit a l’estil de la casa sense parlar ja de l’aspecte purament jurídic, la llibertat política se les ha vist negres en aquests codis. Si els tribunals de regidors donen a la burgesia i la petita burgesia la possibilitat de participar en l’obra de refrenar a la classe obrera, l’Estat es protegeix en la mesura que sigui possible contra el perill d’una oposició burgesa renovada limitant la competència dels tribunals de jurats. Els punts polítics del codi penal són en molts casos tan indefinits i elàstics com si estiguessin tallats a la mesura de l’actual tribunal de l’Imperi, i aquest, a la d’aquells. De seu s’entén que aquests nous codis són un pas endavant en comparació amb el dret civil prussià, codi que ni tan sols Stucker podria fabricar avui una mica més sinistre encara que ho castressin. Però, les províncies que han conegut fins ara el dret francès senten molt la diferència entre la còpia descolorida i l’original clàssic. I precisament la renúncia dels liberals nacionals al seu programa va fer possible aquest reforçament del poder estatal a compte de les llibertats civils, aquest autèntic primer pas enrere.
Cal esmentar, a més, la llei de premsa promulgada per l’Imperi. El codi penal ja havia reglamentat en l’essencial el dret material en tot el referent a aquest problema; es tracta de l’establiment de disposicions formals idèntiques per a tot l’Imperi, la supressió de les caucions i els drets de timbre que subsistien encara en els uns o els altres llocs, que constituïen el principal contingut d’aquesta llei i, alhora, l’únic progrés reeixit en aquest domini.
A fi que Prússia pogués presentar-se una vegada més com un Estat model es va implantar en ella l’anomenada administració autònoma. Es tractava de suprimir els més xocants vestigis de feudalisme i, al mateix temps, deixar en la mesura del possible les coses com estaven. Per a això va servir l’ordenança dels districtes. El poder policíac dels senyors junkers en les seves finques era ja un anacronisme. Havia estat abolit quant a la designació, com a privilegi feudal, però restaurada quant al fons, en crear-se els districtes rurals autònoms [Gutsbezirke], dins dels quals el propietari és, ja personalment, el prepósit [Gutsvorsteher] amb atribucions de prebost rural [landlicher Gemeindevorsteher], ja el que nomena a semblant prepósit; aquest poder dels junkers va ser restaurat de fet també gràcies a la transferència de tot el poder policial i de tota la jurisdicció policial dins del districte administratiu [Amtsbezirk] al cap de districte [Amtsvorsteher], que en el camp ha estat gairebé sempre un gran propietari de terra; sota la seva fèrula es trobaven, per tant, les comunitats rurals. Van ser abolits els privilegis feudals dels particulars, però la plenitud de poder lligada a això va ser donada a la classe sencera. Amb ajuda de semblant escamoteig, els grans propietaris de terra anglesos es van transformar en jutges de pau, en amos i senyors de l’administració rural, de la policia i dels organismes inferiors de la jurisdicció, assegurant-se d’aquesta manera, sota un títol nou, modernitzat, el continu usdefruit de tots els llocs de poder essencials que ja no podien mantenir a les seves mans sota la vella forma feudal. Però aquesta és l’única similitud entre l'”administració autònoma” alemanya i l’anglesa. Voldria jo veure al ministre anglès que s’atrevís proposar al Parlament que els funcionaris elegits per a càrrecs administratius locals necessitessin ser aprovats pel govern, que, en cas de vot d’oposició, el govern pogués imposar els suplents, que s’instituïssin els càrrecs de funcionaris de l’Estat amb les atribucions dels Landraths prussians, de membres d’administracions de districte i de presidents en cap; proposar la ingerència de l’administració estatal, prevista en l’ordenança dels districtes, en els afers interiors de les comunitats, els districtes i les comarques; proposar la supressió del dret de recórrer als tribunals, tal com es diu gairebé en cada pàgina de l’ordenança dels districtes, completament inaudit als països de parla anglesa i de dret anglès. I mentre les assemblees de districte i les provincials consten sempre, a la manera feudal antiga, de representants de tres estaments -els grans propietaris de terres, les ciutats i les comunitats rurals-, a Anglaterra, fins al govern més ultra conservador presenta un projecte de llei sobre el lliurament de tota l’administració dels comtats a organismes mitjançant un sufragi gairebé universal.
El projecte d’ordenança dels districtes per a les sis províncies orientals (1871) va ser la primera prova que Bismarck no pensava dissoldre a Prússia a Alemanya, sinó que, al contrari, es disposava a reforçar més encara aquest baluard del vell prussianisme, és a dir, aquestes sis províncies. Els junkers han conservat, sota un altre nom, tots els poders essencials, que els asseguren la seva dominació, mentre que els ilotes d’Alemanya, els obrers agrícoles d’aquestes regions, tant els domèstics, com els jornalers, segueixen, en realitat, sota el règim de la servitud, el mateix que abans, sent admesos a complir només dues funcions públiques: ser soldats i servir de bestiar de votació als junkers durant les eleccions al Reichstag. El servei que Bismarck ha prestat amb això al partit revolucionari socialista és inexpressable i mereix tota classe d’agraïment.
Ara bé, què cal dir de l’estupidesa dels senyors junkers, que, igual que els nens mal educats, piquen de peus protestant contra aquesta ordenança dels districtes, implantada exclusivament en benefici seu, a fi de mantenir els seus privilegis feudals dissimulats amb una denominació lleugerament modernitzada? La Cambra prussiana dels senyors, més ben dit, la Cambra dels junkers, va començar per rebutjar el projecte, al qual es va estar donant llargues durant gairebé un any, i no el va acceptar fins que no va sobrevenir una “fornada” de 24 “senyors” nous. Els junkers prussians van tornar a mostrar que eren uns reaccionaris mesquins, empedreïts, incurables, incapaços de formar el nucli d’un gran partit independent que assumís un paper històric en la vida de la nació, com el fan en realitat els grans propietaris de terres anglesos. Amb això han confirmat l’absència completa de judici; a Bismarck no li quedava més que fer patent davant el món sencer que tampoc tenien caràcter, i una petita pressió exercida amb habilitat els va transformar en partit de Bismarck sans phrase. I per a això havia de servir el Kulturkampf.
L’execució del pla imperial prussià-alemany havia de produir, com a contraatac, l’agrupació en un partit de tots els elements antiprussians que es basaven en l’anterior desenvolupament a part. Aquests elements de tot pelatge van trobar una bandera comuna en l’ultramuntanisme. La rebel·lió del sentit comú humà, fins entre els nombrosos catòlics ortodoxos, contra el nou dogma de la infal·libilitat del papa, d’una banda, i, per una altra, la supressió dels Estats de l’Església i la pretesa captivitat del papa a Roma van obligar a totes les forces militants del catolicisme a unir-se més estretament. Així, ja durant la guerra, a la tardor de 1870, en el Landtag prussià es va constituir el partit específicament catòlic del centre; aquest partit va entrar en el primer Reichstag alemany (1871) res més que amb 57 representants, augmentant aquest número amb cada nova elecció fins a passar de 100. Constava dels elements més diversos. A Prússia, formaven la seva força principal els petits pagesos renans, que es consideraven encara com a “prussians per la força”; després estaven els terratinents i els pagesos dels bisbats westfalians de Münster i Paderborn i de la Silèsia catòlica. L’altre contingent important procedia d’entre els catòlics del Sud, sobretot d’entre els bavaresos. No obstant això, la força del centre no consistia tant en la religió catòlica en tant que expressava les antipaties de les masses populars cap a tot l’específicament prussià, que pretenia ara a la dominació a Alemanya. Aquesta antipatia era particularment sensible en les zones catòliques; al mateix temps s’advertia la simpatia respecte d’Àustria, que havia estat expulsada d’Alemanya. D’acord amb aquests dos corrents populars, el centre va ocupar una posició resoltament particularista i federalista.
Aquest caràcter essencialment antiprussià del centre va ser advertit immediatament per les altres fraccions petites del Reichstag que estaven en contra de Prússia per raons locals, i no de caràcter nacional i general, com els socialdemòcrates. No sols els catòlics -polonesos i alsacians-, sinó fins als protestants welfos es van aliar estretament al partit del centre. I, encara que les minories burgeses liberals mai havien comprès l’autèntic caràcter dels anomenats ultramuntans, van mostrar que, no obstant això, tenien una certa idea de l’estat real de les coses en donar al centre el títol de “sense pàtria” i “enemic de l’Imperi”…
