Friedrich Engels

Escrit el 5 de maig de 1885. Font: K. Marx & F. Engels, Obras Escogidas, en 3 tomos, Editorial Progreso, Moscú, 1974, tom II; Marxists Internet Archive. Traduït del castellà al català per Alba Blanco.

… Què és el que Marx ha dit nou sobre la plusvàlua? Com s’explica que la teoria de la plusvàlua de Marx hagi caigut com un llamp del cel serè, i a més a més en tots els països civilitzats, mentre que les teories de tots els seus predecessors socialistes, incloent-hi les de Rodbertus, s’han esfumat sense cap resultat?

La història de la química ens pot aclarir això, a la llum d’un exemple.

Encara a finals de segle passat imperava, com és sabut, la teoria flogística, segons la qual l’essència de tota combustió residia en què del cos que es cremava es desprenia un altre cos hipotètic, un combustible absolut, a què es donava el nom de flogist. Amb aquesta teoria n’hi havia prou per explicar la majoria dels fenòmens químics coneguts en aquells dies, tot i que violentant una mica la cosa en certs casos. Ara bé, el 1774, Priestley va descobrir una classe d’aire que trobava «tan pur i tan lliure de flogist, que, comparat amb ell, l’aire corrent semblava estar ja corromput», i li va donar el nom d’aire desflogistitzador. Poc després, Scheele descobria a Suècia la mateixa classe d’aire demostrant la seva existència en l’atmosfera. Va trobar, a més a més, que desapareixia en cremar en ell o en l’aire corrent un cos, raó per la qual el va anomenar aire igni [Feuerluft].

«D’aquests resultats va treure després la conclusió que la combinació que es forma a l’associar el flogist amb una de les parts integrants de l’aire» (és a dir, en la combustió), «no és sinó foc o calor, que fuig a través del vidre»[*].

Tant Priesiley com Scheele havien descobert l’oxigen, però no sabien el que havien descobert. «Seguien presoners de les categories» flogistiques, «tal com se les havien trobat». A les seves mans, l’element que estava cridat a tirar per terra tota la concepció flogística i a revolucionar la química, venia condemnat a l’esterilitat. Però Priestley va comunicar, poc després, el seu descobriment a Lavoisier, a París, i Lavoisier es va posar a investigar a la llum d’aquest nou fet tota la química flogística i va descobrir, llavors, que la nova classe d’aire era un nou element químic i que durant la combustió no sortia del cos que cremava el misteriós flogist, sinó que aquest nou element és combinava amb el cos, i així va ser com va redreçar tota la química, que sota la seva forma flogística estava de l’inrevés. I encara que Lavoisier no hagués descobert l’oxigen, com més tard va afirmar ell, al mateix temps que els altres dos i independentment d’ells, és, però, el veritable descobridor de l’oxigen respecte als altres, que no havien fet més que descobrir-lo, sense sospitar si més no què havien descrit.

El que Lavoisier és respecte a Priestley i a Scheele, ho és Marx respecte als seus predecessors en la teoria de la plusvàlua. L’existència d’aquesta part del valor del producte al qual avui anomenem plusvàlua, va ser assenyalada molt abans de Marx; així mateix es va dir, amb més o menys claredat, en què consistia, a saber: en el producte del treball pel qual qui se l’apropia no paga cap equivalent. Però no es passava d’aquí. Els uns -els economistes burgesos clàssics- investigaven, com a molt, la proporció quantitativa en què el producte del treball es distribueix entre l’obrer i el posseïdor dels mitjans de producció. Els altres -els socialistes- trobaven aquesta distribució injusta i buscaven mitjans utòpics per acabar amb la injustícia. Els uns i els altres seguien presoners de les categories econòmiques, tal com les havien trobat.

En aquest context, va aparèixer Marx. I va aparèixer en oposició directa a tots els seus predecessors. On aquests havien vist una solució, ell veia un problema. Marx va veure que el que aquí hi havia no era ni aire desflogistitzat, ni aire igni, sinó oxigen; va veure que aquí no es tractava ni de limitar-se a registrar un fet econòmic, ni del conflicte d’aquest fet amb l’eterna justícia i la veritable moral, sinó d’un fet que estava cridat a revolucionar tota l’economia i que donava -a qui sabés gestionar-la – la clau per entendre tota la producció capitalista. A la llum d’aquest fet, Marx va investigar totes les categories amb les quals s’havia trobat, com Lavoisier va fer, a la llum de l’oxigen, amb les categories de la química flogística amb les quals es va trobar. Per saber què era la plusvàlua, havia de saber què era el valor. Calia sotmetre a crítica sobretot la mateixa teoria del valor de Ricardo. Marx va investigar, doncs, el treball com a font del valor i ha assenyalat, per primera vegada, quin treball, per què i com es creava valor, i com el valor no era, en general, més que treball cristal·litzat d’aquesta classe, punt aquest que Rodbertus no va arribar a entendre fins a la fi dels seus dies. Marx va investigar després la relació entre la mercaderia i els diners i va posar de manifest com i per què, en virtut de la qualitat de valor inherent a ella, la mercaderia i el canvi de mercaderies hi havien d’engendrar l’antítesi de mercaderia i diners; la seva teoria dels diners, basada en això, és la primera teoria completa dels diners, acceptada avui, tàcitament, amb caràcter general. Va investigar la transformació dels diners en capital i va demostrar que descansava en la compra i venda de la força de treball. I, posant força de treball, és a dir, la qualitat creadora del valor, on abans es deia treball, va resoldre, de cop, una de les dificultats contra les quals s’havia estavellat l’escola de Ricardo: la impossibilitat d’harmonitzar l’intercanvi del treball i del capital amb la llei ricardiana de la determinació del valor pel treball. I, només en establir la divisió del capital en constant i variable, va aconseguir exposar fins als més mínims detalls la veritable trajectòria del procés de creació de la plusvàlua, explicant-ho així, cosa que cap dels seus predecessors havia aconseguit; va registrar, doncs, una distinció dins del mateix capital amb la qual els economistes burgesos, el mateix que Rodbertus, no havien sabut què fer i que, malgrat tot, dóna la clau per resoldre els problemes econòmics més complicats, de la qual cosa tenim la prova evidentíssima, un cop més, en aquest llibre II, i millor encara, com es veurà, en el llibre III. Després, va seguir investigant la mateixa plusvàlua i va descobrir les seves dues formes: plusvàlua absoluta i relativa, posant de manifest els papers diferents, encara que decisius en ambdós casos, que han operat en el desenvolupament històric de la producció capitalista. I sobre la base de la plusvàlua, va desenvolupar la primera teoria racional del salari que posseïm i va traçar, per primera vegada, els trets fonamentals per a una història de l’acumulació capitalista i una exposició de la seva tendència històrica.

NOTES

[*] Roscoe und Schorlemmer: “Ausführliches Lehrbuch der Chemie” (Tractat complet de Química), Braunschweig, 1877, I, S. 13, 18.