Friedrich Engels
Der Ursprung der Familie, des Privateigentums und des Staats, redactada entre finals de març i el 26 de maig del 1884. Publicada originalment a Hottingen i Zürich, el 1884. Traduïda a partir del text de la quarta i definitiva edició, Stuttgart, 1892. Font: Marxist Internet Archive
A la primera edició del 1884
Els següents capítols constitueixen en certa forma l’execució d’un testament. No fou ningú més que Karl Marx qui havia pretès de presentar els resultats de les recerques d’en Morgan en relació amb les conclusions del seu—fins a un cert límit en puc dir el nostre—estudi materialista de la història per tal d’aclarir-ne així per primera vegada tota la llur importància. Però Morgan havia descobert de nou quaranta anys després que Marx la concepció materialista de la història a Amèrica de forma independent i en la comparació de la barbàrie i la civilització arribà en els punts principals als mateixos resultats obtinguts per Marx. I així com «El capital» durant cinquanta anys els economistes d’alemanya el plagiaren tan esforçadament com el silenciaven tan esmerçadament, igual passava amb la «Ancient Society» (1) de Morgan pel que feia als portaveus de la ciència «prehistòrica» d’Anglaterra. La meua feina tan sols pot oferir un migrat substitut d’allò que el meu difunt amic no pogué fer. Amb tot tinc entre els seus extractes detallats de Morgan notes crítiques que hi reproduiré quan s’escaiguen.
Segons la concepció materialista el moment determinant en darrera instància de la història és la producció i la reproducció de la vida immediata. Aquest té però un sentit doble. D’una banda l’obtenció de mitjans de vida, de material nutritiu, vestit, allotjament i els instruments de treball necessaris; d’altra banda l’obtenció dels propis homes, la reproducció de l’espècie. Les institucions socials, sota les quals viuen els homes d’una determinada època històrica i d’un determinat país, venen condicionades per aquests dos sentits de la producció: mitjançant el grau de desenvolupament d’una banda del treball i de l’altra de la família. Com menys desenvolupat és el treball, com més reduïda és la quantitat dels seu producte, i per tant també de la riquesa de la societat, amb més força preval l’ordre social dominat per les castes socials. Sota aquesta estructuració de la societat fundada en castes, però, s’hi desenvolupa més i més la productivitat del treball; amb ell es desenvolupen la propietat privada i el bescanvi, les diferències de riquesa, l’aprofitament de la força aliena de treball i per tant els fonaments de l’antagonisme entre classes: nous elements socials que en el decurs de les generacions malden per adaptar l’antiga concepció social a les noves circumstàncies, fins que finalment la incompatibilitat entre les dues du a un capgirament absolut. L’antiga societat basada en relacions de llinatge s’esmicola en topar amb les classes socials de nou desenvolupament; en el seu lloc hi apareix una nova societat, expressada en l’estat, els integrants de la qual ja no són relacions de llinatge sinó relacions locals, una societat on l’ordre familiar és completament dominat per l’ordre de la propietat i es desenvolupen ara lliurement els antagonismes de classe i les lluites de classe a la que es redueix el contingut de tota la història escrita fins ara.
El gran mèrit de Morgan és haver descobert i reconstruït aquests fonaments prehistòrics de la nostra història escrita en els llurs punts principals i en haver trobat en les relacions de llinatge dels indians nord-americans la clau que ens obre els enigmes més importants, fins ara insolubles de l’antiga història grega, romana i alemanya. El seu escrit no és però obra d’un dia. Lluità durant quaranta anys amb el seu material fins a dominar-lo completament. Però també per això el seu llibre és una de les poques obres dels nostres dies que fan època.
En la següent exposició el lector diferenciarà del tot i bé ço que prové de Morgan i ço que hi he afegit. En els capítols històrics de Grècia i Roma no m’he limitat als escrits de Morgan, sinó que hi he afegit tot allò que tenia a l’abast. Els capítols dels celtes i els alemanys són essencialment meus; Morgan en aquest xas únicament comptava amb fets de segona mà i per la situació dels alemanys—a banda de Tàcit—amb les dolentíssimes desviacions liberals del senyor Freeman. Amb els arguments econòmics, suficients per a Morgan en el seu objectiu, no en tenia de prou i els he reelaborat. I finalment, és clar, em faig responsable de totes les conclusions si no és que cit explícitament en Morgan.
Notes d’Engels
(1) «Ancient Society, or Researches in the Lines of Human Progress from Savagery, through Barbarism to Civilization». By Lewis H. Morgan. London, Macmillan and Co., 1877. El llibre fou imprès a Amèrica i especialment difícil de trobar a Londres. L’autor es morí fa uns anys.
Prefaci a la quarta edició (1891)
Les edicions anteriors d’aquest escrit s’han deixat d’imprimir des de fa gairebé mig any, i des de fa un temps l’editor |J. H. W. Dietz| m’ha demanat que preparàs una nova edició. Fins ara treballs més urgents m’ho han impedit. D’ençà de l’aparició de la primera edició s’han escolat set anys, durant els quals el nostre coneixement de les formes primigènies de la família ha fet un avenç considerable. Hi havia doncs molt a fer pel que fa a correccions i addicions; totes les possibles per tal que el mecanoscrits proposat del present text faça innecessàries noves alteracions per un temps {1}.
He sotmés, doncs, tot el text una revisió acurada i fet una sèrie d’addicions que, esper, reflectesquen el coneixement actual. També faig en el curs d’aquest prefaci una breu revisió del desenvolupament de la història de la família de Bachofen a Morgan; ho faig principalment perquè l’escola prehistòrica anglesa amb inclinacions xovinistes s’esforça el màxim per ofegar amb el silenci la revolució que les descobertes de Morgan han produït en la notra concepció de la protohistòria, mentre que s’apropien dels seus resultats sense cap mena de vergonya. A banda d’això aquest exemple anglès se segueix en certs casos amb massa fidelitat.
El meu treball s’ha traduït a diferents llengües forasteres. Primer en italià: «L’origine della famiglia, della proprietà privata e dello stato». Versione riveduta dall’ autore, di Pasquale Martignetti. Benevento 1885. Després en romanès: «Originea familiei, proprietatei private si a statului». Traducere de Joan Nadejde, en el periòdic de Jassi «Contemporanul», del setembre del 1885 fins el maig del 1886. Més tard en danès: «Familjens, Privatejendommens og Statens Oprindelse». Dansk af Forfatteren gennemgaaet Udgave, besorget af Gerson Trier. København 1888. Ara es troba en impressió una traducció francesa d’Henri Ravé, basada en la present edició alemanya.
—————
Abans del començament dels anys seixanta hom no pot parlar d’una història de la família. La ciència històrica en aquest camp era encara completament sota la influència dels cinc llibres de Moisès. La forma patriarcal de la família que s’hi descrivia amb més detall que enlloc més, no tan sols s’assumia com la forma més antiga, sinó que s’identificava—llevat de la poligàmia—amb la família burgesia actual, de forma que la família no havia experimentat en realitat cap desenvolupament històric; com a molt es concedia que en els temps primitius hi havia hagut un període de promiscuïtat sexual.—Certament que a banda de la monogàmia també es coneixien dues altres formes, la poligínia oriental i la poliàndria indiana-tibetana; però aquestes tres formes no es podien disposar en cap ordre històric i simplement apareixien l’una al costat de l’altra sense cap connexió. Que entre determinats pobles de la història antiga, així com entre qualques salvatges encara vius en l’actualitat, la descendència es reconeixia, no pel pare, sinó per la mare, i que la línia femenina fos considerada per tant l’única vàlida; que entre molts pobles dels nostres dies de tots els continents es prohibesca el matrimoni dins de grups relativament grans eren aspectes que no s’havien estudiat detingudament aleshores—aquests fets ja eren de fet coneguts i se’n recollien nous exemples. Però ningú no sabia què fer amb ells, i fins i tot encara en les «Researches into the Early History of Mankind etc. etc.» (1865) d’E. B. Tylor s’enumeren com a simples «costums curiosos» al costat de la prohibició entre certs salvatges de tocar fusta amb una eina de ferro i supersticions religioses similars.
La història de la família data del 1861, de la publicació del «Dret matern» de Bachofens. Ací l’autor presenta les següents conclusions: 1. que els humans al principi vivien en un estadi de promiscuïtat sexual, que per descriure’l Bachofen empra un terme erroni com és heterisme; 2. que aital promiscuïtat exclou tota certesa de paternitat, que la descendència no es podia reconèixer més que per la línia femenina—segons el dret matern—i que aquest era originalment el cas de tots els pobles de l’antiguitat; 3. que com a consequència que les dones, com a mares, eren els únics progenitors coneguts amb seguretat de la generació més jove, gaudien d’una posició tan alta de respecte i honor que esdevingué el fonament, segons la concepció de Bachofen, d’un govern regular de les dones (ginecocràcia); 4. que la transició cap a la monogàmia, on la dona pertany exclusivament a un home, implicà una violació d’una llei religiosa primitiva (és a dir, de fet una violació del dret tradicional dels altres homes a aquesta dona), una violació que per tal d’expiar-la o per guanyar-se la indulgència la dona s’hagué de retre per un període limitat.
Les proves per aquestes afirmacions Bachofen les troba en innombrables passatges de l’antiga literatura clàssica, que recollí amb una dedicació immensa. El desenvolupament de l’«heterisme» cap a la monogàmia i del dret matern cap al dret patern es realitza, particularment entre els grecs, com la conseqüència d’un avenç en les concepcions religioses, que introdueixen en l’antiga jerarquia de déus, representativa de l’antiga visió, noves divinitats, representatives de la nova visió, que bandegen més i més els primers. Per tant no és el desenvolupament de les condicions de fet de vida dels humans, sinó el reflex religiós d’aquestes condicions dins els caps d’aquests mateixos humans, segons Bachofen, ço que ha comportat els canvis històrics en la posició social dels homes i les dones entre ells. Segons això Bachofen interpreta l’«Orestíada» d’Esquil com la representació dramàtica del conflicte entre el dret matern en declivi i el nou dret matern que sorgeix i triomfa en l’època heroica. Clitemnestra, per voluntat del seu amant Egist, assassina el seu marit, Agamemnó, després del seu retorn de la guerra de Troia; però el fill d’ella i d’Agamemnó, Orestes, venja l’assassinat del seu pare amb l’assassinat de la mare. Com a conseqüència d’això és perseguit per les Erínies, les guardianes demoníaques del dret matern, d’acord amb la qual el matricidi és el crim més greu i imperdonable. Però Apol·lo, qui havia aconsellada a Orestes aquesta acció pel seu oracle, i Atena, a qui es crida per fer-hi un judici—les dues deïtats representen ací el nou ordre patriarcal—prenen Orestes sota la llur protecció; Atena escolta les dues parts. Tota la qüestió en disputa es resum breument en el debat que ara té lloc entre Orestes i les Erínies. Orestes afirma que Clitemnestra ha comès un doble crim; ha assassinat el seu marit i així també ha assassinat el seu pare. Per què les Erínies el persegueixen a ell, i no a ella, en veure que ella és de lluny la més culpable? La resposta frapa:
«Ella no tenia envers l’home que assassinà, cap vincle de sang».
L’assassinat d’un home amb qui no es té cap vincle de sang, encara que siga el marit de l’assassina, és perdonable i no és qüestió de les Erínies; la llur funció és únicament castigar l’assassinat amb vincle de sang, i d’això, segons el dret matern, el més greu i el més imperdonable és el matricidi. Apol·lo surt ara per Orestes com a defensor; Atena crida els areopaguites—els jutges atenencs—a votar; són iguals els vots per l’alliberament i per la condemna; Atena com a presidenta dóna el seu vot per Orestes i el declara lliure. El dret patern triomfa per damunt del dret matern, els «déus de llinatge jove», com els anomenen les pròpies Erínies, triomfen damunt les Erínies, i aquestes darreres finalment es deixen convèncer per prendre una nova funció en el nou ordre.
Aquesta nova, però sens dubte correcta interpretació de l’«Orestia» és un dels passatges millors i més bells de tot el llibre, però demostra alhora que Bachofen creu si més no tant com Esquil en les Erínies, Apol·lo i Atena, ja que, implícitament, creu que l’enderrocament del dret matern pel dret patern fou un miracle efectuat durant l’època heroica grega per aquestes divinitats. Que aital concepció, que fa la religió la palanca de la història mundial, ha d’acabar finalment en el misticisme pur, és clar. És per tant una tasca dura i de cap manera sempre agraïda endinsar-se en el dens tom de Bachofen. Però tot això no empetiteix la seua importància com a pioner; fou el primer a substituir les frases vagues quant a un estadi primitiu desconegut de promiscuïtat sexual amb proves dels següents fets: que hi sobreviuen restes abundants en l’antiga literatura clàssica d’un estadi anterior a la monogàmia entre els grecs i els asiàtics quan no tan sols un home tenia relacions sexuals amb diverses dones, sinó que una dona les tenia amb diversos homes, sense ofendre cap moralitat; que aquest costum no desaparegué sense deixar rastre en la redempció limitada que era el preu que les dones hagueren de pagar pel dret a la monogàmia; que per tant la descendència tan sols es podia reconèixer per la línia femenina, de mare a mare; que ben entrat en el període de la monogàmia, amb la seua certesa de paternitat, o si més no així reconeguda, la línia femenina era encara l’única reconeguda; i que la posició original de les mares, com els únics progenitors segurs dels infants, els garantia, i per tant a tot el llur sexe, una posició social més alta que no la que han gaudit les dones d’ençà d’aleshores. Aquestes afirmacions Bachofen no les expressà tan clarament, ja que es deixà dur per una concepció mística. Però les provà, i el 1861 això era una revolució completa.
El dens volum de Bachofen era escrit en alemany, és a dir la llengua de la nació que aleshores era la menys interessada de totes en la prehistòria de la família actual. Per tant romangué desconegut. El seu primer successor aparegué el 1865, sense haver sentit res de Bachofen.
Aques successor era J. F. McLennan, del tot oposat al seu predecessor. Per comptes d’un místic genial tenim un jurista nu; per comptes de la imaginació exuberant d’un poeta, els arguments plausibles d’un advocat defensen les seues combinacions. McLennan troba entre molts pobles salvatges, bàrbars i àdhuc civilitzats dels temps antics i moderns una forma de matrimoni on el nuvi, sol amb els seus amics, ha d’arrabassar la núvia dels seus parents amb una demostració de força. Aquest costum ha d’ésser la supervivència d’un costum anterior, quan els homes d’una tribu de fet robaven les llurs dones per la força d’altres tribus. Quin és l’origen d’aquesta «cleptogàmia»? Mentre els homes podien trobar prou dones en la pròpia tribu no hi havia raó de cap mena per fer-ho. Ens trobam però no infreqüentment entre els pobles no desenvolupats que hi ha certs grups (que el 1865 eren encara sovint identificats amb les pròpies tribus) on es prohibeix l’endogàmia, de forma que els homes es veuen obligats a prendre dona, i les dones ha prendre marit, fora del grup; mentre que en altres pobles el costum és que els homes d’un grup han de prendre la dona únicament dins el propi grup. McLenna anomena els primers pobles exògams i els segons endògams, i construeix tot seguit una rígida oposició entre «tribus» exògames i endògames. I tot i que les seues pròpies recerques sobre l’exogàmia li posen sota el nas que si no en la majoria de casos en tots, aquesta oposició tan sols existeix en la seua pròpia imaginació, amb tot fa d’això la base de tota la seua teoria. Segons aquesta teoria, les tribus exògames tan sols poden obtindre les dones d’altres tribus, i com que en l’estadi salvatge hi ha una situació de guerra permanent entre tribu i tribu, aquestes dones tan sols es poden aconseguir amb el segrest.
McLennan es demana ara: D’on ve aquest costum de l’exogàmia? La concepció de la consanguinitat i de l’incest no podia tindre res a veure, ja que aquestes coses es desenvoluparen únicament molt més tard. Però hi havia un altre costum habitual entre els salvatges, el d’assassinar els nadons de sexe femení immediatament després del naixement. Això provocaria un excedent d’homes en cada tribu individual, la conseqüència inevitable i immediata del qual seria que diversos homes posseïssen una dona en comú: la poliàndria. La conseqüència d’això seria que es conegués qui era la mare d’una criatura, però no qui n’era el pare: per tant la relació únicament en la línia femenina, amb exclusió de la línia masculina—el dret matern. I una segona conseqüència de la manca de dones en una tribu—una escasedat que la poliàndria mitigava però no eliminava—fou precisament aquest robatori sistemàtic i per la força de dones de tribus alienes.
«Com que l’exogàmia i la poliàndria són degudes a una única causa—la manca d’equilibri entre els sexes—ens veiem obligats a considerar totes les races exògames com originalment poliàndriques… Per tant hem de considerar fora de dubte que entre les races exògames el primer sistema de parentiu fou el que reconeixia els lligams de sang únicament per la banda materna» (McLennan, «Studies in Ancient History», 1886. «Primitive Marriage», p.124.)
És mèrit de McLennan haver posat l’atenció al fenomen general i de gran importància que anomena exogàmia. No descobreix de fet l’existència de grups exògams, i encara menys els entén. De les notes escampades anteriors de molts observadors—que eren les fonts de McLennan—Latham («Descriptive Ethnology», 1859) havia donat una descripició detallada i acurada d’aquesta institució entre els magars indians, i havia diat que era molt comuna i que tenia lloc en totes les regions del món—un passatge que el propi McLennan cita. I el nostre Morgan havia demostrat el 1847 en les seues lletres sobre els iroquesos (a «American Review») i el 1851 a «The League of the Iroquois» havia demostrat ja l’existència de grups exògams dins aquesta tribu i n’havia fet una descripció acurada; mentre McLennan, com veurem, hi aportà més confusió amb la seua ment legalista que la que Bachofen duia en el camp del dret matern amb les seues fantasies místiques. És també mèrit de McLennan que reconegués la descendència per línia materna com el sistema anterior, per bé que se li avançà Bachofen, com reconegué més tard. Però McLenna no és clar tampoc en això, sempre parla de «parentiu únicament per línia femenina» i aquest terme, que és correcte per un estadi anterior, l’aplica contínuament a estadis posteriors de desenvolupament on la descendència i l’herència eren de fet encara traçades exclusivament per la línia femenina, però on el parentiu per la banda paterna era també reconegut i expressat. Ací hi ha la ment pedant del jurista, que fixa un terme legal rígid i continua a aplicar-lo sense modificacions quan el canvi en les condicions el fan inalterable.
Amb tota la seua plausibilitat, la teoria de McLennan no semblava gaire ben establerta ni tan sols pel seu autor. Si més no li sobta el fet que
«és observable que la forma de» (matrimoni per) «robatori de dones es més clarament marcada i impressionant precisament entre les races que segueixen un parentiu masculí» (caldria dir que segueixen la descendència per la línia masculina) (S. 140).
I de nou:
«És un fet curiós que ara enlloc que sigam conscients hi haja un sistema d’infanticidi on l’exogàmia i la forma inicial de parentiu alhora» (S. 146).
Tots dos fets contradiuen clarament el seu mètode d’explicació, i tan sols hi pot fer front amb noves i encara més complicades hipòtesis.
Malgrat això la seua teoria a Anglaterra trobà una gran rebuda i suport. McLennan hi era considerat en general com el fundador de la història de la família i la primera autoritat en aquesta àrea. La seua oposició entre «tribus» exògames i endògames, tot i les excepcions i variacions que es podien trobar en els casos individuals, continuava com al fonament reconegut de la visió acceptada, i com a barrera que obstruïa tota recerca lliure en l’àrea investigada i feia així impossible qualsevol avenç decisiu. Contra la reputació exagerada de McLennan a Anglaterra, comportament anglès copiat arreu, esdevé un deure proclamar el fet que ha fet més mal amb la seua oposició completament errònia entre «tribus» exògames i endògames que no pas bé amb la seua recerca.
Eren cada vegada més els fets que es posaven a la llum que no s’adeien amb aquesta visió simple. McLennan únicament coneixia tres formes de matrimoni: poligínia, poliàndria i monogàmia. Però una vegada que es dirigí l’atenció a aquest punt i es trobaven més i més proves que hi havia entre els pobles no desenvolupats fomes de matrimoni en les quals un nombre d’homes posseïen un nombre de dones en comú, Lubbock («The origin of Civilisation», 1870) reconegué aquest matrimoni grupal (Communal marriage) com a fet històric.
Just després, el 1871, arribà Morgan amb material nou i en molts sentits decisiu. S’havia convençut del fet que el sistema peculiar de consanguinitat per la força entre els iroquesos era comú a tots els habitants originaris dels Estats Units, i per tant estès a tot un continent, per bé que en contradicció directa amb els graus de parentiu que sorgien del sistema matrimonial practicat de fet per aquests pobles. Induí aleshores el govern federal a recollir informació sobre els sistemes de consanguinitat entre els altres pobles del món i enviar-hi amb aquest objectiu taules i llistes de qüestions que havia preparat. Descobrí de les resposta, 1. que el sistema de consaguinitat dels indians americans també era practicat entre nombrosos pobles d’Àsia i, en una forma modificada, a Àfrica i a Austràlia. 2. que la seua explicació completa calia trobar-la en una forma de matrimoni grupal que tot just s’extingia a Hawaii i altres illes australs, i 3. que al costat d’aquesta forma de matrimoni hi era vigent en les mateixes illes un sistema de consanguinitat que tan sols es podia explicar amb una forma encara més primitiva, ja extingida, de matrimoni grupal. Publicà les proves recopilades, juntament amb les conclusions que n’extreia en el seu «Systems of Consanguinity and Affinity», 1871, i duia així el debat a un camp infinitament més ampli. En començar dels sistemes de consanguinitat i en reconstruir a partir d’ells les formes corresponents de família, obria una nova línia de recerca i estenia l’abast de la nostra visió de la prehistòria de la humanitat. Si aquest mètode resultava sòlida, les elegants teories de McLennan serien completament enderrocades.
McLennan defenia la seua teoria en una nova edició de «Primitive Marriage» («Studies in Ancient History», 1875). Mentre ell mateix construeix una història altament artificial de la família a partir de pures hipòtesis, demana de Lubbock i Morgan no simplement proves de cadascuna de les llurs afirmacions, sinó proven tan indiscutiblement vàlides com si haguessen de sotmetre proves davant un tribunal escocès. I aquest és el mateix home qui, a partir del report de l’estreta relació entre l’oncle matern i el fill de la germana entre els alemanys (Tacitus, «Germania», cap. 20), a partir del report de Cèsar que els bretons en grups de deu o dotze posseïen les dones en comú, a partir de tots els altres reports d’autors clàssics sobre la comunitat d’esposes entre els bàrbars, treu tranquilament la conclusió que tots aquests pobles vivien en un estadi de poliàndria! Hom semblaria sentir un acusador que es pot permetre tota llibertat en presentar la seua posició però que alhora demana de la defensa la prova més formal i més vàlida legalment de fins la darrera paraula.
El matrimoni grupal és pura imaginació, sosté, i en fer-ho cau molt per sota de Bachofen. El sistema de consanguinitat de Morgan és un simple codi d’educació convencional, declara, com demostraria el fet que els indians també s’adrecen a un estrany o a un blanc com a germà o com a pare. Hom podria molt bé dir que els termes pare, mare, germà, germana són formes absurdes d’expressió ja que els sacerdots i les abadesses catòlics són tractats de pare i mare, i perquè els monjos i les monges, i fins i tot els francmaçons i els membres de sindicats anglesos en totes les llurs reunions s’adrecen entre ells com a germans i germanes. Breument, la defensa de McLennan era miserablement feble.
Però encara en un punt no se li havia atacat. L’oposició entre «tribus» exògames i endògames damunt la qual recolzava tot el seu sistema no sols romania intocada sinó que era fins i tot reconeguda universalment com la clau de volta de tota la història de la família. Hom podia considerar inadequat o contradictori l’intent de McLennan d’explicar aquesta oposició amb els seus propis fets. Però la pròpia antítesi, l’existència de dos tipus mútuament exclusius de tribus autosuficients i independents, de les quals un prenia les dones de l’altra tribu, mentre que l’altra ho prohibia absolutament—això era evangeli sagrat. Comparau per exemple els «Origines de la famille» (1874) de Giraud-Teulon i fins i tot encara l’«Origin of Civilisation» (4a edició, 1882) de Lubbock.
En aquest punt Morgan agafa la seua obra principal: «Ancient Society» (1877), l’obra que fonamenta el present treball. Ço que Morgan havia escatit boirosament el 1871 es desenvolupa ara amb plena consciència. No hi ha cap oposició entre l’endogàmia i l’exogàmia; les «tribus» exògames no s’han demostrat enlloc. Però en l’època on encara hi predominava el matrimoni grupal—i amb tota probabilitat hi predominà a tot arreu en un moment deterrminat—, la tribu es subdividia en una sèrie de grups amb vincles de sang per la banda materna, gentes, dins els quals es prohibia estrictament el matrimoni, de forma que els homes d’una gens, per bé que podien prendre muller de dins de la tribu i en general ho feien, es veien obligats a prendre-les de fora de la llur gens. Així mentre que cada gens era estrictament exògama, la tribu que abastava totes les gentes no era menys endògama. Per tant es feia càrrec de les darreres restes de les construccions artificials de McLennan.
Però Morgan no s’hi aturà. La gens dels indians americans li permeté de fer el seu segon gran avenç en el seu àmbit de recerca. En aquesta gens organitzada d’acord amb el dret matern hi descobrí la forma primitiva a partir de la qual s’havia desenvolupat la gens posterior organitzada d’acord amb el dret patern, la gens que trobam entre els pobles civilitzats antics. La gens grega i romana, l’antic cavall de batalla de tots els historiadors, ara trobava la seua explicació en la gens indiana, i s’hi posava un nou fonament per tota la proto-història.
Aquesta redescoberta de l’originària gens de dret matern com l’estadi primigeni de la gens de dret patern dels pobles civilitzats tenia la mateixa importància per l’antropologia que la de la teoria de l’evolució de Darwin per la biologia i que la teoria de Marx de la plus-vàlua per l’economia política. Permeté Morgan de resumir per primera vegada una història de la família, d’acord amb la qual fins el present, en la mesura que ho permet el material ara disponible, si més no les etapes clàssiques del desenvolupament hi són determinades a grans trets. Que això obre una nova època en el tractament de la proto-història hauria de quedar clar per tothom. La gens de dret matern ha esdevingut l’eix al voltant del qual gira tota la ciència; d’ençà de la seua descoberta sabem on hem de mirar i què hem de cercar en la nostra recerca, i com disposar els resultats. I per tant s’ha accelerat el progrés en aquest camp d’ençà del llibre de Morgan.
Les descobertes de Morgan són ara apreciades en general, o més aviat apropiades, pels prehistoriadors, fins i tot a Anglaterra. Però amb prou feines cap ha tingut l’honestedat d’admetre que és a Morgan a qui devem aquesta revolució de les nostres idees. A Anglaterra proven d’ofegar el seu llibre amb el silenci, i tracten l’autor amb una lloança condescendent per les seues fites anteriors; es perden indefinidament en els detalls i resten obstinadament en silenci quant a les seues descobertes realment grans. «Ancient Society» en la seua edició original es troba exhaurida; a Amèrica no s’hi venen aquestes coses; a Anglaterra sembla com si el llibre hagués sigut silenciat sistemàticament, i l’única edició d’aquesta obra que fa època encara en circulació és la traducció alemanya.
Per què aquesta reserva, on és difícil de no veure una conspiració de silenci, on per educació, els nostres reconeguts prehistoriadors sovint omplen els escrits amb citacions i altres mostres de camaraderia? Que potser és perquè Morgan és americà, i pels prehistoriadors anglesos, que trobarien incòmode que malgrat la llur indiscutible dedicació en la recopilació de material, haguessen de dependre en els punts principals de la disposició i agrupació d’aquest material, de les idees al capdavall, de dos forasters genials, Bachofen i Morgan? Hom podria passar amb l’alemany, però amb l’americà? Davant d’un americà tot anglès es trona patriota, i pel que fa això vaig veure exemples ben il·lustratius als Estats Units. Ara bé, a més McLennan era, per dir-ho així, el fundador i dirigent de designació oficial de l’escola prehistòrica anglesa; era gairebé un principi de bon to prehistòric de parlar de les seues sèries històriques construïdes artificialment, des de l’nfanticidi fins a la poligínia, matrimoni per robatori, família de dret matern, amb el més profund respecte; el més petit dubte en l’existència de «tribus» exògames i endògames d’absoluta exclusió mútura era considerada una heretgia; Morgan havia comès, en dissoldre tots aquests beneïts dogmes, una mena de sacrilegi. I damunt, ho havia fet d’una manera que tan sols calia pronunciar una condemna immediata, de forma que els fidels a McLennan, que fins aleshores ho havien posat tot entre l’exogàmia i l’endogàmia, tan sols podien alçar el cap i proclamar: com hem pogut ésser tan ximples com per no haver-hi caigut fa anys!
I com si aquests crims no haguessen deixada a l’escola oficial l’única opció d’ignorar-lo fredament, Morgan va fer vessar el got en no criticar simplement la civilització, la societat de producció de mercaderies, la forma bàsica de la societat actual, d’una forma similar a Fourier, sinó també en parlar d’una transformació futura d’aquesta societat en mots que Karl Marx podia haver emprat. S’havia merescut per tant àmpliament el retret indignat de McLennan que «el mètode històric és antipàtic a la ment del senyor Morgan», i el seu ressò encara el 1884 del senyor professor Giraud-Teulon de Ginebra. El mateix senyor Giraud-Teulon que encara el 1874 («Origines de la famille») es perdia sense remei en el laberint de l’exogàmia de McLennan, del qual Morgan el va haver de rescatar!
De la resta d’avenços que la proto-història deu a Morgan, no em cal parlar ara; s’hi discuteixen prou en el curs d’aquest estudi. Els catorze anys que han passat d’ençà de la publicació de la seua obra principal han enriquit enormement el material disponible per l’estudi de la història de les societats humanes primitives; als antropòlegs, viatgers i prehistoriadors professionals se’ls hi han unit els juristes comparatius, que han contribuït tant amb nou material com amb nous punts de mira. Com a resultat d’això, part de les hipòtesis menors de Morgan han quedat tocades o àdhuc descartades. Però cap de les grans idees directrius de la seua obra han sigut foragitades per aquest nou material. L’ordre que introduí en la història primitiva encara resisteix avui en les línies principals. De fet, l’han fet guanyar reconeixement en la mateixa mesura que la responsabilitat de Morgan pel gran avenç s’amaga curosament.(1)
Londres, 16 de juny del 1891
Notes de Friedrich Engels
(1) En el viatge de tornada de Nova York, el setembre del 1888, em vaig trobar un antic membre del Congrés pel districte de Rochester, que havia conegut Lewis Morgan. Malauradament no em podia dir gaire cosa d’ell. Em va dir que Morgan havia viscut a Rochester com a home privat, ocupat únicament dels seus estudis. El seu germà era coronel, i havia tingut lloc un càrrec en el Departament de Guerra, a Washington; fou a través d’ell que Morgan aconseguí d’interessar el govern en les seues recerques i de fer que diverses de les seues obres fossen publicades amb recursos estatals. Mentre era membre del Congrés, el meu informant havia emprat també en més d’una ocasió la seua influència en favor de Morgan.
Variants textuals
{1} A «Neuen Zeit» la darrera part de la frase diu: com la nova edició ha de rebre ara en la literatura socialista alemanya una atenció més gran de l’habitual en altres àrees del llibre alemany
I
Estadis culturals prehistòrics
Morgan és el primer que ha provat de posar amb coneixement de causa un cert ordre en la prehistòria humana; mentre no hi haja una ampliació de material important que obligue a fer canvis, la seua agrupació tindrà plena força.
De les tres èpoques principals: salvatgisme, barbàrie, civilització, tan sols es preocupa de les dues primeres i del pas a la tercera. Cadascuna d’aquestes les classifica en un estadi inferior, mitjà i superior, d’acord amb els avenços en la producció dels mitjans vida; ja que, com diu:
«La capacitat en aquesta producció és decisiva pel grau de superioritat i domini de la natura per part humana; de tots els éssers tan sols l’humà ha arribat a un domini gairebé absolut damunt la producció de mitjans de nutrició. Totes les grans èpoques de progrés humà coincideixen, de forma més o menys directa, amb èpoques d’expansió de les fonts d’alimentació».
El desenvolupament de la família segueix un camí paral·lel, però no ofereix unes característiques tan marcades com per fer una divisió en períodes.
1. Salvatgisme
1. Estadi inferior. Infantesa del llinatge humà, que, si més no en part, viu encara als arbres, als seus llocs primitius, les selves tropicals o subtropicals, l’única cosa que fa explicable la seua subsistència en mig de les grans feres. Fruits, nous, arrels els hi serveixen d’aliment; la formació de llengües articulades és el fenomen principal d’aquesta època. De tots els pobles coneguts en el període històric cap no pertanyia ja a aquest estadi primitiu. Per molts mil·lennis d’anys que puga haver durat, no el podem comprovar ni el més mínim amb testimonis directes; però admesa la procedència de l’home del regne animal, hem d’acceptar necessàriament aquesta transició.
2. Estadi mitjà. Comença amb l’aprofitament dels peixos (on incloem també crustacis, mol·luscs i d’altres animals aquàtics) per nodrir-se i amb l’ús del foc. Ambdós aspectes coincideixen perquè el peix com a aliment tan sols s’aprofita completament amb el foc. Amb aquesta nova alimentació, però, els homes s’independitzen del clima i de la localitat; seguint rius i costes, pogueren estendre’s en estat salvatge per la major part de la Terra. Les eines de pedra treballades rudament, sense polir, de la primera edat de pedra, anomenades paleolítiques, pertanyen completament o en gran part a aquest període, i la llur difusió a tots els continents és prova d’aquestes migracions. L’ocupació de noves zones, així com l’afany infatigable de descobertes, juntament amb el domini del foc, proporcionaren nous mitjans de nutrició; com ara arrels i tubercles rics en midó, cuits amb cendra calenta o en forns excavats (a terra); com ara la caça que amb el descobriment de les primeres armes, maces i llances, esdevingué un complement ocasional de l’alimentació. Mai no hi hagut pobles exclusivament caçadors, com figura en els llibres, és a dir pobles que viuen únicament de la caça; ja que el producte de la caça és massa insegur. Com a conseqüència de la inseguretat persistent de les fonts d’alimentació sembla que apareix en aquesta etapa l’antropofàgia, que es mantindrà durant força temps. Els australians i molts polinesis es treob encara en aquesta etapa mitjana del salvatgisme.
3. Estadi superior. Comença amb el descobriment de l’arc i de la fletxa, gràcies al qual la caça esdevé un mitjà d’alimentació regular, i caçar una de les tasques normals. L’arc, la corda i la fletxa constitueixen ja un instrument molt complex, la troballa del qual suposa una gran i llarga experiència i unes facultats mentals ben desenvolupades, com també el coneixement simulatin de totes unes altres descobertes. Comparats els pobles que coneixen l’arc i la flexta però no la terrissa (amb la qual Morgan data la transició a la barbàrie), hi trobam ja de fet uns intents d’assentament en llogarrets, un cert domini en la producció dels mitjans de vida, atuells i estris de fusta, teixidors manuals (sense teler) amb fibres de líber, paners trenats amb líber o jonc, eines de pedra polida (neolítica). Sovint el foc i la destral de pedra han proporcionat ja el bot fet amb el tronc d’un arbre i de mica en mica bigues i taulons per la construcció de cases. Tots aquests avenços els trobam per exemple entre els indians de l’Amèrica nord-occidental, que tot i conèixer l’arc i la fletxa, no coneixen, però, la terrissa. Pel salvatgisme l’arc i la fletxa foren el mateix que l’espasa de ferro ho fou per la barbàrie i les armes de foc per la civilització: l’arma decisiva.
2. Barbàrie
1. Estadi inferior. Datada per la introducció de la terrissa. Això es pot demostrar en diversos casos i amb molta probabilitat com degut al cobriment d’atuells trenats o de fusta amb fang, per a fer-los resistents al foc, i així hom descobrí aviat que el fang modelat també feia servei sense el receptacle de l’interior.
Fins aquí hem pogut considerar el desenvolupament d’una forma general, vàlida en un període determinat per tots els pobles, sense consideracions de localitat. Amb l’entrada de la barbàrie, però, hem assolit una etapa on es fan notar les diferències de qualitat natural entre els dos grans continents de la Terra. El moment característic del període de la barbàrie és la domesticació i cria d’animals i el cultiu de plantes. Cal dir que el continent oriental, l’anomenat Vell Món, tenia gairebé tots els animals domesticables i tots els cereals cultivables llevat d’un; l’occidental, Amèrica, dels mamífers domesticables sols ens tenia la llama, i aquesta encara únicament en la part meridional, i de tots els cereals cultivables tan sols un, si bé el millor: el blat de moro. Aquestes diferents condicions naturals fan que d’ara endavant la població de cada hemisferi seguesca el seu propi curs, i les fites que marquen els límits de cada estadi siguen diferents en cadascun dels dos casos.
2. Estadi mitjà. Començà a l’est amb la domesticació d’animals, a l’oest amb el cultiu de plantes comestibles mitjançant el regadiu i amb l’ús de toves (maons assecats al sol) i de pedra per la construcció.
Començam amb l’oest, perquè ací aquesta etapa no fou superada enlloc fins la conquesta europea.
Entre els indians de l’estadi inferior de la barbàrie (a la qual pertanyien tots els situats a l’est del Mississippi) ja hi havia en l’època del llur descobriment una certa horticultura del blat de moro i potser també de carbasses, melons i altres hortalisses, que constituïen una part essencial de la llur alimentació; vivien en cases de fusta, en pobles empalissats. Les tribus nord-occidentals, especialment les de la zona del riu Colúmbia, es trobaven encara en l’estadi superior del salvatgisme i no coneixien ni la terrissa ni cap mena de cultiu de plantes. Els indians dels denominats Pueblos de Nou Mèxic, contràriament, els mexicans, els centre-americans i peruans es trobaven en l’època de la conquesta en l’estadi mitjà de la barbàrie; vivien en cases fortificades de tova o de pedra, conreaven blat de moro i d’altres d’acord amb la situació i el clima, en hortes regades artificialment, que proporcionaven les principals fonts d’alimentació, i havien domesticat certs animals—els mexicans el gall d’indi i d’altres aus, els peruans la llama. A més coneixien el treball dels metalls—amb l’excepció del ferro, i per això no podien prescindir encara de les armes i de les eines de pedra. La conquesta espanyola tallà aleshores qualsevol desenvolupament independent posterior.
A l’est l’estadi mitjà de la barbàrie comença amb la domesticació d’animals per aconseguir-ne llet i carn, mentre que el cultiu de plantes restà encara desconegut, segons sembla, fins ben entra aquest període. La domesticació i la cria amb la formació de grans ramats semblen haver sigut el motiu de la separació dels aris i dels semites de la massa restant de bàrbars. Els aris europeus i asiàtics comparteixen els nomes del bestiar, mentre que els noms de les plantes cultivades són gairebé del tot diferents.
La ramaderia dugué en llocs adients a la vida pastoral; entre els semites a les prades de l’Èufrates i del Tigris, entre els aris en les d’Índia, de l’Oxus i del Jaxartes, del Don i el Dniepr. En les fronteres d’aquestes terres de pastura és on s’ha d’haver dut a terme per primera vegada la domesticació del bestiar. A les generacions posteriors, per tant, els pobles ramaders apareixen com procedents de territoris que, ben lluny d’ésser el bressol del llinatge humà, eren contràriament gairebé inhabitables per llurs avantpassats salvatges i fins i tot a la gent de l’estadi inferior de la barbàrie. A l’inrevés, tan bon punt aquests bàrbars de l’estadi mitjà s’avessaren a la vida ramadera, mai no se’ls hauria acudit de marxar voluntàriament de les prades dels rius per a tornar als territoris boscosos que havien allotjat a llurs avantpassats. Fins i tot quan es veieren empesos cap al nord i cap a l’oest, als semites i als aris els hi fou impossible de retirar-se als boscos d’Europa i de l’Àsia Occidental abans que el conreu del gra no els posàs en condició d’alimentar i, sobretot de passar l’hivern, el bestiar en aquest sòl menys favorable. És més que probable que el conreu de gra nasqués de la necessitat de donar forratge al bestiar i que tan sols més tard esdevingués important per a la nutrició humana.
L’alimentació abundant en carn i en llet entre els aris i els semites, i especialment la llur influència beneficiosa en el desenvolupament dels infants, és potser la causa del desenvolupament superior de totes dues races. De fet els indians-pueblos de Nou Mèxic, reduïts gairebé a la alimentació vegetariana pura, tenen un cervell més petit que els indiants que menjaven més carn i peix de l’estadi inferior de la barbàrie. En qualsevol cas en aquest estadi desapareix progressivament l’antropofàgia i tan sols es manté com a acte religiós o, ço que és gairebé idèntic, com a mitjà de màgia.
3. Estadi superior. Comença amb la fossa de mineral de ferro i arriba fins a la civilització amb la descoberta de l’escriptura i la llur utilització literària. Aquest estadi que, com hem dit, tan sols el recorre de forma independent l’hemisferi oriental, és més ric en progressos de producció que tots els anteriors plegats. Hi pertanyen els grecs de l’època heroica, les tribus itàliques fins poc abans de la fundació de Roma, els alemanys de Tàcit, els normands de l’època vikinga {1}.
De tot plegat el primer que ens apareix és la rella de ferro, tirada per bèsties, que féu possible el conreu a més gran escala, l’agricultura, i amb això un augment pràcticament il·limitat dels mitjans de vida; i amb això també la tala de boscos i la llur transformació en terres agrícoles i de pastura—la qual cosa, a una mesura més gran, restava impossible sense la destral i la pala de ferro. Amb aitò també vingué però un ràpid augment de la població i una densificació de la població en petites zones. Abans de l’agricultura tan sols circumstàncies molt excepcionals haurien aplegat mig milió de persones sota un únic comandament central; probablement això no s’esdevingué mai.
El brot més alt de l’estadi superior de la barbàrie ens arriba en els poemes homèrics, especialment a la «Ilíada». Eines de ferro desenvolupades; la manxa de fornal; el molinet de mà; el torn de terrissaire; la producció d’oli i vi; una metal·lúrgia desenvolupada i transformada en artesania; el carro i el carro de guerra; la construcció de vaixells amb bigues i taulons; els inicis de l’arquitectura com a art; ciutats emmurallades amb torres i merlets; l’epopeia homèrica i tota la mitologia—vet ací l’herència més important que els grecs passaren de la barbàrie a la civilització. Quan comparam això amb la descripció dels germànics de Cèsar i del propi Tàcit, en l’inici del propi estadi cultural del qual eren a punt d’eixir-ne els grecs homèrics per passar-ne a un de superior, veiem amb quina riquesa es desenvolupa la producció en l’etapa superior de la barbàrie.
La imatge del desenvolupament de la humanitat a través del salvatgisme i de la barbàrie i de l’inici de la civilització segons Morgan que he dibuixat, és força rica en aspectes nous i, ço que més importa, indiscutibles, perquè s’han tret directament de la producció. I amb tot semblarà feble i pobra, comparada amb la imatge que tindrem al final del nostre pelegrinatge; tan sols aleshores ens serà possible d’exposar a plena llum el pas de la barbàrie a la civilització i el fort antagonisme entre totes dues. Abans podem generalitzar la divisió de Morgan: salvatgisme—època d’apropiació predominant de productes naturals ja acabats; els productes artificials dels homes són principalment eines destinades a aquesta apropiació. Barbàrie—època de la cria de bestiar i de l’agricultura, d’aprenentatge de mètodes per a augmentar la producció d’articles naturals mitjançant l’activitat humana. Civilització—època d’aprenentatge de la transformació dels productes naturals, de la indústria pròpiament dita i de l’art.
Variants textuals
{1} (1884) i els alemanys de Cèsar (o, com diríem més aviat, de Tàcit) (per comptes; els alemanys de Tàcit, els normands de l’època vikinga)
II
La família
Morgan, qui passa gran part de la seua vida entre els iroquesos encara establerts a l’estat de Nova York i fou adoptat per una de les llurs tribus (la dels seneques), hi trobà en vigència un sistema de parentiu que es contradeia amb les llurs relacions familiars reals. Entre ells hi dominava la menta de monogàmia fàcilment soluble per totes dues parts que Morgan anomena «família de parella». La descendència d’una parella així era per tant evident i coneguda per tot el món; no podia haver-hi cap dubte sobre les persones a qui denominar pare, mare, fill, filla, germà, germana. Però l’ús real d’aquestes expressions ho contradiu. L’iroquès no tan sols denomina fills als seus propis, sinó també als dels seus germans, i ells li diuen pare. Dels fills de la seua germana, per contra, en diu els seus nebots i nebodes, i ells el llur oncle. Inversament la iroquesa denomina als seus propis fills i als de les seues germanes fills i filles, i aquests li diuen mare. Els fills del seu germà, per contra, els denomina els seus nebots i nebodes, i ella n’és la tia. Igualment els fills de germanes es diuen entre ells germans i germanes, igual que els fills de germanes. Els fills d’una dona i del seu germà per contra es diuen cosins i cosines. I no són noms merament buits, sinó expressions de conceptes realment vigents de proximitat i allunyament, d’igualtat i desigualtat en les relacions de consaguinitat; i aquests conceptes són el fonament d’un sistema de parentiu perfectament elaborat, capaç d’expressar centenars de relacions diferents de parentiu d’un únic individu. Encara més. Aquest sistema no tan sols és en plena vigència entre tots els indians americans (fins ara no se n’ha trobat cap excepció), sinó que també hi és, gairebé inalterat, entre els primers pobladors d’Índia, entre les tribus dravídiques de Dècan i les tribus gaurs de l’Indostan. Les expressions de parentiu dels tàmils del sud d’Índia i dels iroquesos seneques de l’estat de Nova York concorden encara en més de dues-centes relacions de parentiu diferents. I també entre aquestes tribus indianes, com entre tots els indians americans, les relacions de parentiu derivades de la forma familiar vigent es contradiuen amb el sistema de parentiu.
Com s’explica doncs això? Amb el paper decisiu que té el parentiu entre tots els pobles salvatges i bàrbars en l’ordre social no es pot descartar amb simples paraules la importància d’aquest sistema tan difós. Un sistema vàlid a tota Amèrica, que subsisteix també encara a Àsia entre pobles de races completament diferents, i del qual s’hi troben un munt de formes més o menys modificades per tot Àfrica i Austràlia, un sistema així cal explicar-lo històricament, no amb paraules, com provà de fer per exemple McLennan. Les denominacions de pare, fill, germà, germana no són simples títols honorífics, sinó que determinen tot un seguit d’obligacions mútues, molt serioses, el conjunt de les quals forma una part essencual de l’organització social d’aquests pobles. I ací s’hi troba l’explicació. A les illes Sandwich (Hawaii) hi havia encara en la primera meitat d’aquest segle una forma de família que contenia aquests mateixos pares i mares, germans i germanes, fills i filles, oncles i ties, nebots i nebodes, que contempla el sistema de parentiu americà-paleoindià. Però, ves per on! El sistema de parentiu que era vigent a Hawaii tampoc no es corresponia de fet a la forma familiar present. És a dir que tots els fills de germans són, sense excepció, germans i germanes, i són tinguts per fills comuns, no tan sols de la llur mare i de les germanes, o del llur pare i dels germanes, sinó de tots els germans dels progenitors sense excepció. Si per tant el sistema de parentiu americà suposa una foma de família més primitiva que ja no hi és a Amèrica, però que encara trobam a Hawaii, d’altra banda el sistema hawaià ens remet a una forma de família encara més primitiva que certament no podem comprovar enlloc més, però que ha d’haver existir, perquè si no, no hauria pogut sorgir el sistema de parentiu que li correspon.
«La família», diu Morgan, «és l’element actiu; no és mai estacionària, sinó que avança des d’una forma forma inferior a una de superior, en la mesura que la societat es desenvolupa d’un estadi inferior a un de superior. Els sistemes de parentiu, contràriament, són passius; únicament després de grans intervals registren els progressos que ha fet la família en el decurs del temps, i únicament viuen canvis radicals quan la família ha canviat radicalment».
«I», hi afegeix Marx, «el mateix passa amb els sistemes polítiques, jurídics, religiosos, filosòfics». Mentre la família sobreviu, el sistema de parentiu s’anquilosa, i mentre subsisteix rutinàriament, encotilla la família. Amb la mateixa seguretat, però, amb la qual Cuvier en deduïa de l’esquelet d’un animal trobat a París que pertanyia a un marsupial, i que en un temps passats hi hagué marsupials ara ja extingits, amb aquella mateixa seguretat podem concloure d’un sistema de parentiu heretat històricament que en un temps hi havia la forma familiar corresponent ja extingida.
Els sistemes de parentiu i les formes familiars ara esmentades es diferencien de les ara dominants pel fet que cada fill tenia més d’un pare i una mare. Dins el sistema de parentiu americà, que es correspon a la família hawaiana, un germà i una germana no poden ésser el pare i la mare de la mateixa criatura; el sistema de parentiu hawaià, però, pressuposa una família on, al contrari, això era la regla. Entram ací en una sèrie de formes familiars que es contradiuen directament amb les habituals fins ara, acceptades com les úniques vàlides. La concepció tradicional tan sols contempla la monogàmia, al costa de la poligínia d’un home, i en tot cas encara la poliàndria d’una dona, tot passant per alt com es correspon a un filisteu moralitzador que la pràctica passa tàcitament i sense escrúpols per damunt de les barreres bastides per la societat oficial. L’estudi de la prehistòricament, contràriament, ens du a una situació on els homes viuen en poligínia i les llurs dones alhora en poliàndria i on els fills comuns són per tant considerats fills de tots plegats; situació que al seu propi torn passà també per un munt de canvis fins dissoldre’s finalment en la monogàmia. Aquests canvis són d’una mena que fa que el cercle que comprèn el vincle matrimonial comú i que originàriament era molt ampli s’estrenye com més va més fins a deixar-ne tan sols la parella individual, que ara hi domina.
Així Morgan, en construir d’aquesta forma la història de la família cap endarrera, arriba tot compartint l’opinió de la majoria dels seus col·legues, a un estat originari on domina un bescanvi sexual il·limitat dins cada tribu, de forma que cada dona pertanyia en la mateixa mesura a qualsevol home i cada home a qualsevol dona.{1} D’una situació originària així se’n parla des del segle passat, però únicament d’una forma general; primer Bachofen, i aquest és un dels seus mèrits més grans, s’ho pren seriosament i en cerca vestigis en les tradicions històriques i religioses. Ara sabem que aquests vestigis que descobrí no duen en absolut a cap estadi social de relacions sexuals desordenades, sinó a una forma força posterior, el matrimoni grupal. Aquell estadi històric primitiu, en cas que haja existit realment, pertany a una època tan remota que difícilment podem esperar trobar proves directes de la seua existència en fossils socials. El mèrit de Bachofen consisteix precisament en haver posat aquesta qüestió en el primer pla de les recerques.(1)
Darrerament s’ha posat de moda negar aquesta etapa inicial de la vida sexual humana. Hom vol estalviar aquest «oprobi» a la humanitat. I hom addueix, a més de la manca de proves directes, especialment l’exemple de la resta del món animal; d’això Letourneau («L’evolution du mariage et de la famille», 1888) n’ha recollit nombrosos fets, segons els quals també ací el bescanvi sexual desordenat seria propi d’un estadi inferior. De tots aquests fets, però, jo tan sols en puc concloure que no demostren absolutament res quant a l’home i les seues condicions primitives de vida. Els aparellaments de llarga durada entre els vertebrats s’expliquen bàsicament per causes fisiològiques, com ara entre els ocells per la necessitat d’ajudar la femella durant el període d’incubació; els exemples de monogàmia fidel entre els ocells no demostren res quant als homes, precisament perquè aquests no provenen dels ocells. I si la monogàmia estricta és el cim de tota virtut, s’endu la palma la tènia, que en cadascuna de les seues 50-200 proglòtides o segments corporals s’hi troba un aparell sexual masculí i femení complet i passa tota la vida copulant amb si mateix en cadascú d’aquests segments. Si ens limitam, però, als mamífers, hi trobam totes les formes de vida sexual, promiscuïtat, formes d’aparellament grupal, poligínia, monogàmia; tan sols hi manca la poliàndria, que únicament poden assumir els humans. Fins i tot els nostres parents més propers, els quadrumans, ens ofereixen totes les diversitats possibles d’agrupament entre mascles i femelles; i si traçam fronteres encara més restringides i consideram únicament les quatre espècies de simis antropomorfs, Letourneau tan sols ens sap dir que ara són monògams, ara polígams, mentre Saussure sosté a Giraud-Teulon, que són monògams. Tampoc les darreres afirmacions de Westermarck («The History of Human Marriage», London 1891) quant a la monogàmia dels simis antropomorfs arriben a fornir cap prova ni de llarg. En resum que les referències són d’una mena que l’honest Letourneau admet que:
«D’altra banda no hi ha entre els mamífers cap relació estreta entre el grau de desenvolupament intel·lectual i la forma de bescanvi sexual».
I Espinàs («Des sociétés animales», 1877) diu obertament:
«L’horda és el grup social més elevat que podem observar entre els animals. Es composa, segons sembla, de famílies, però des del prinicipi família i horda es contradiuen, es desenvolupen en relació inversa».
Com hem vist abans, no en sabem res del cert dels grups familiars i d’altres grups socials dels simis antropomorfs; les dades es contradiuen directament. No és res estrany. Per contradictòries, per mancades de proves i exàmens crítics que siguen les dades que tenim de les tribus humanes salvatges; les societats simianes són encara més difícils d’observar que les humanes. Fins al moment, doncs, hem de refusar les conclusions tretes de dades absolutament insegures com aquestes.
Per contra la frase citada d’Espinàs ens ofereix un millor punt de partida. Horda i família entre els animals superiors no són del tot recíprocs, sinó antagònics. Espinàs exposa magníficament com la gelosia dels mascles en l’època de zel relaxa o disol temporalment l’horda social.
«On la família és ben tancada, s’hi formen hordes únicament en rares excepcions. Per contra, on domina la promiscuïtat o la poligàmia, hi apareix l’horda gairebé tota sola… Per tal que es puga formar una horda, cal que els lligams familiars s’hagen relaxat i l’individu torne a ésser lliure. D’ací que entre els ocells trobam tan poques hordes organitzades… Entre els mamífers, en canvi, trobam societats més o menys organitzades, en la mesura que l’individu no és absorbit per la família… El sentiment col·lectiu de l’horda no pot tindre, doncs, en el seu origen, cap enemic pitjor que el sentiment col·lectiu de la família, i tan sols pot aparèixer en haver donat cabuda a famílies que han patit una transformació profunda, la qual cosa no exclou que aquestes famílies, precisament així, trobassen més tard la possibilitat de reconstruir-se en circumstàncies infinitament més favorables». (Espinàs, l.c., citat per Giraud-Teulon, «Origines du mariage et de la famille», 1884, p. 518-520.)
Ací s’hi demostra que les societats animals tenen un cert interès quant a treure conclusions pel que fa a les humanes, però únicament en sentit negatiu. D’acord amb ço que sabem en l’actualitat, el vertebrat superior tan sols coneix dues formes familiars: poligínia o aparellament monogàmic; en tots dos casos tan sols es permet un mascle, tan sols un marit. La gelosia del mascle, alhora lligam i barrera de la família, du la família animal a l’antagonisme amb l’horda; l’horda, la forma social superior, esdevé ara impossible, adés es relaxa o es disol durant l’època de zel, i en el millor dels casos la seua evolució és frenada per la gelosia dels macles. Amb això n’hi ha prou per a provar que la família animal i la societat humana primitiva són coses incompatibles; que l’home primitiu, que maldava per sortir de l’animalitat, no coneixia cap mena de família o, si més no, una que no es donàs entre els animals. Un animal tan indefens com l’home en formació podia reeixir en poc nombre fins i tot en l’aïllament, la forma social superior del qual és la parella, que Westermarck, basant-se en reports de caçadors, atribueix a goril·les i ximpanzès. Per tal de desenvolupar-se més enllà de l’animalitat, i assolir el progrés més gran que ha contemplat la natura, hi calia un altre element: la substitució la manca de capacitat de defensa de l’individu mitjançant la unitat de forces i d’acció de l’horda. Amb les condicions en les quals viuen ara els simis antropomorfs, seria inexplicable la transició a la humanitat; aquests simis fan més aviat la impressió d’ésser línies colaterals desviades, que caminen cap a l’extinció progressiva i que en tot cas es troben en plena decadència. Amb tot plegat n’hi ha prou per refusar qualsevol paral·lelisme de les llurs formes familiars i la dels homes primitius. La tolerància mútua dels mascles adults, l’emancipació de la gelosia, eren però la primera condició per la formació d’aquests grups més grans i duradors, en mig dels quals es podia realitzar la humanització de la bèstia. I de fet, què trobam com a forma més antiga i primigènia de la família, que la història pot demostrar de forma incontestable i que encara avui podem estudiar ací i allà? El matrimoni grupal, la forma amb la qual grups sencers d’homes i grups sencers de dones es posseeixen mútuament i que deixa molt poc espai a la gelosia. I a més trobam en un estadi de desenvolupament posterior trobam la forma excepcional de la poliàndria, que encara topa més amb tot sentiment de gelosia i que per això és desconeguda entre les bèsties. Però com que les formes descrites de matrimoni grupal s’acompanyen de condicions tan peculiarment complicades que indiquen per força formes anteriors més simples de relacions sexuals i, en darrera instància a un període de bescanvis promiscus en la transició de la bestialitat a la humanitat, les referències als aparellaments animals ens porten de nou al punt d’on havíem d’haver partit d’una vegada per totes.
Què vol dir això: bescanvi sexual promiscu? Que no valien les barreres prohibitives vàlides ara o en altre temps. Ja hem vist caura la barrera de la gelosia. Si una cosa és segura és que la gelosia és un sentiment desenvolupat relativament tard. El mateix podia dir-se de la idea de l’incest. No tan sols eren germà i germana originalment home i dona, sinó que encara avui es permet en molts pobles el bescanvi sexuals entre pares i fills. Bancroft («The Native Races of the Pacific States of North America», 1875, vol. I) el testimonia en els kaviats de l’estret de Behring, en el kadiaks d’Alaska, en els tinnehs de l’interior de la Nord-amèrica britànica; Letourneau ha aplegat reports dels mateixos fets entre els indians chippeway, els cucús de Xile, els caribes, els karens de l’Índia Ulterior; per no dir les referències dels grecs i romans antics sobre parts, perses, escites, huns, etc. Abans de descobrir l’incest (perquè és una troballa, i una d’altament valuosa), els bescanvis sexuals entre pares i fills no podien ésser més repulsius que els d’entre altres persones de diferents generacions, com els que hi ha encara avui mateix en els països més filisteus sense provocar gaire indignació; fins i tot velles «donzelles» per damunt de seixanta anys es casen de vegades si són prou riques amb homes joves d’uns trenta anys. Si llevam, però, a les formes primitives familiars que coneixem les idees d’incest que s’hi associen—idees que són totalment diferents de les nostres i que sovint les contradiuen del tot—, arribem a una forma de bescanvis sexuals que tan sols es poden qualificar de promiscues. Promiscues en la mesura que no hi poden haver encara les limitacions marcades més tard pel costum. D’això no se segueix necessàriament de cap manera, però, un embolic desenfrenat en la pràctica quotidiana. No s’exclouen de cap manera els aparellaments monògams temporals, que són ara la majoria fins en els matrimonis grupals. I si el darrer a negar aquest estadi primitiu, Westermarck, dóna el nom de matrimoni a qualsevol situació on ambdós sexes romanen aparellats fins al naixement de la progènie, cal dir que aquesta mena de matrimoni es podria donar molt bé en les condicions en els bescanvis promiscus, sense contradir en res aquesta promiscuïtat, és a dir l’absència de barreres en els bescanvis sexuals marcades pel costum. Westermack, és clar, parteix de la concepció segons la qual
«La promiscuïtat implica la repressió de les inclinacions individuals», de forma que «la prostitució n’és la forma per excel·lència».
A mi em sembla més aviat impossible d’entendre les condicions primitives mentre hom les mire amb ulls de bordell. Tornarem a aquest punt pel matrimoni grupal,
Segons Morgan aquest estadi primitiu de bescanvi promiscu es desenvolupà probablement molt aviat:
1. La família consanguínia, el primer estadi de la família. Ací els grups matrimonials es divideixen en generacions: tots els avis i àvies són dins els límits de la família homes i dones entre ells, i el mateix passa amb els fills, els pares i mares, com en els fills d’aquests que formen un tercer cercle d’esposos comuns, i en els llurs fills, els besnéts dels primers, un quart. En aquesta forma de família per tant tan sols els avantpassats i els descendents, pares i fills, són exclosos entre si tants dels drets com els deures (per dir-ho així) del matrimoni. Germans i germanes, cossins i cossines de primer, segon i de graus més allunyats, són tots germans i germanes entre ells i per això mateix homes i dones entre ells. La relació entre el germà i la germana inclou per si sola en aquesta etapa la pràctica de relacions sexuals mútues.(2) La imatge típica d’una d’aquestes famílies seria la descendència d’una parella, on els descendents de cada grau són, a llur torn, germans i germanes entre si, i precisament per això, homes i dones entre si.
La família consanguínia s’ha extingit. Fins i tot els pobles més rudes dels qui parla la història no en donen cap exemple demostrable. Ara, que deuen haver existit ens ho obliga a creure el sistema de parentiu hawaià, vigent encara a tota Polinèsia, que expressa graus de consanguinitat de la mena que únicament poden sorgir amb aquesta forma de família, com també ens ho fa creure tot el desenvolupament posterior de la família que fa necessària aquesta forma com a etapa prèvia.
2. La família punalua. Si el primer avenç de l’organització consistí a excloure pares i fills de les relacions sexuals mútues, el segon ho fou l’exclusió entre germanes i germans. Aquest avenç fou, degut a la més gran igualtat d’edats entre els implicats, infinitament més important, però també més difícil que el primer. Es donà de mica en mica, començant probablement {2} amb l’exclusió de les relacions sexuals entre els germans carnals (és a dir de part de mare), de primer en casos excepcionals, per després convertir-se en regla progressivament (a Hawaii encara hi havia excepcions en aquest segle) i acabant amb la prohibició del matrimoni fins i tot entre germans col·laterals, és a dir d’acord amb la nostra denominació de fills, néts i besnéts de germans; que constitueix segons Morgan,
«una il·lustració excel·lent de com funciona el principi de selecció natural».
No hi ha cap dubte que les tribus on la reproducció fou limitada per aquest avenç, degueren evolucionar més ràpidament i plena que aquelles on el matrimoni entre germans romania com a regla i manament. I en quina mesura s’evidencià l’obra d’aquest avenç ho demostra la institució de la gens, que en fou filla directa, va més enllà de l’objectiu inicial, posa els fonaments de l’ordre social de la majoria, si no és de tots, els pobles bàrbars de la Terra, i del qual passam directament a la civilització a Grècia i Roma.
Cada família primitiva s’havia de fragmentar en un parell de generacions. El sistema comunista primigeni d’economia domèstica, que domina sense excepció fins a la meitat de la barbàrie, condicionava la grandària màxima de la comunitat familiar, variable segons les circumstàncies, però força determinada en cada lloc. Tan bon punt aparegué la concepció de la inconveniència de les relacions sexuals entre els fills d’una mare, això per força es va haver de ser sentir en aquestes divions de comunitats familiars antigues i en la creació d’altres de noves (que d’altra banda no coincidien necessàriament amb el grup familiar). Un o diversos grups de germans esdevenien el nucli d’una, i llurs germans carnals el nucli d’una altra. Així o d’una forma semblant sorgí de la família consanguínia la forma de família que Morgan anomena punalua. D’acord amb els costums hawaians una sèrie de germanes, carnals o més allunyades (és a dir cosines de primer, segon o d’un grau més allunyat), eren les dones comunes dels llurs homes comuns, dels quals n’excloïen els llurs germans; aquests homes ja no es deien entre ells germans, ja que no els calia ser-ho, sinó punalua, és a dir company íntim, associé per dir-ho així. Alhora una sèrie de germans carnals o més allunyats tenien en matrimoni comú un seguit de dones, mai germanes llurs, i aquestes dones es deien entre elles punalua. Aquesta és la configuració clàssica d’una formació familiar que més tard patí una sèrie de variacions i que tenia com a característica més essencial: la comunitat mútua d’homes i dones dins un cercle familiar determinat, del qual, però, s’excloïen els germans de les dones, primer els carnals, després els més llunyans, i inversament també les germanes dels homes.
Aquesta forma familiar ens presenta amb tota genuïnitat els graus de parentius que expressa també el sistema americà. Els fills de les germanes de la meua mare són també fills d’ella, alhora que els fills dels germans del meu pare són també fills d’ell, i tots són els meus germans; però els fills dels germans de la meua mare són ara els seus nebots i nebodes, els fills de les germanes del meu pare són els seus nebots i nebodes, i tots són els meus cosins i cosines. Perquè així com els homes de les germanes de la meua mare són encara els homes d’ella, i alhora les dones dels germans del meu pare són també encara les seues dones—de dret, si bé no sempre de fet—, la prohibició social de les relacions sexuals entre germans ha dividit en dues classes els fills de germans, considerats fins aleshores com a germans sense diferències: els uns romanen com abans germans i germanes (allunyats) entre si, els altres, els fills d’una banda del germà, de l’altra de la germana, joa poden ésser germans, ja no poden tindre progenitors comuns, ni el pare ni la mare ni tots dos, i per això es fa necessària la classe dels nebots i nebodes, cosins i cosines, que no hagués tingut sentit en l’ordre familiar anterior. El sistema de parentiu americà, que apareix simplement absurd en tota forma de família que recolze d’una forma o altra en la monogàmia, s’explica racionalment i troba el seu fonament natural en la família punalua fins els detalls més íntims. En la mesura que s’estengué aquest sistema de parentiu, hi hagué d’existir si més no la família punalua o una forma semblant {3}.
Aquesta forma de família, demostrada com a realment existent a Hawaii, ens hauria arribat probablement de tota Polinèsia, si els pietosos missioners, com abans els monjos espanyols a Amèrica, haguessin sigut capaós de veure en aquestes relacions anticristianes quelcom més que una simple «atrocitat»(3). Quan Cèsar ens dius dels bretons, que aleshores es trobaren en l’estadi intermedi de la barbàrie, que «tenen les llurs dones en comú cada deu o dotze, i amb tot són sovint germans amb germans i pares amb fills»—ço que ens ho aclareix millor és el matrimoni grupal {4}. Les mares bàrbares no tenen deu o dotze fills prou grans per mantindre dones comunes, però el sistema de parentiu americà, que es correspon a la família punalua, proporciona un munt de germans, ja que tots els cosins propers i allunyats d’un home són germans seus. Això de «pares amb fills» podria ésser una concepció falsa de Cèsar; que pare i fill, o mare i filla es trobassen en el mateix grup matrimonial no s’exclou en absolut d’aquest sistema, però sí pare i filla, o mare i fill. Igualment aquesta o una altra forma semblant de matrimoni grupal {5} forneix també l’explicació més senzilla de les relacions d’Heròdot i d’altres escriptors antics sobre la comunitat de dones entre els pobles salvatges i bàrbars. Això també valdria per ço que Watson i Kaye («The People of India») relaten dels tikurs d’Audh (al nord del Ganges):
«Viuen plegats» (és a dir, sexualment) «gairebé sense distincions en grans comunitats, i si dos individus es consideren casats entre ells, és tan sols un lligam nominal».
Directament de la família punalua prové en la immensa majoria de casos la institució de la gens. Amb tot, el sistema de classes australià també presenta un punt de partida; els australians tenen gentes, però no encara de cap família punalua, sinó d’una forma més ruda de matrimoni grupal {6}.
En totes les formes de matrimoni grupal és incert quin és el pare d’una criatura, però és cert quina és la seua mare. Si bé també anomena fills seus tots els fills de la família comunal i hi té obligacions maternals, sap distingir però els seus fills carnals entre els altres. És ben clar, doncs, que on hi ha matrimoni grupal, el llinatge únicament es pot establir per la banda materna, i per tant únicament es reconeix la línia femenina. Aquest és de fet el cas entre tots els pobles salvatges i els que es troben en l’estadi inferior de la barbàrie; i haver-ho descobert en primer lloc, és el segon gran mèrit de Bachofen. D’aquest reconeixement exclusiu del llinatge per part de mare i de les relacions d’herència que n’han resultat amb el temps, en diu dret matern; conservaré aquest nom per raons de brevetat. Però és equívoc, perquè en aquest estadi social no hi ha lloc encara pel dret en el sentit jurídic.
Prenguem ara de la família punalua un dels dos grups predominants, és a dir el de la sèrie de germanes carnals i allunyades (és a dir, descendents de germanes carnals en primer, segon o en un grau més allunyat), juntament amb els llurs fills i els llurs germans carnals i allunyats per la banda materna (que segons la nostra hipòtesi no són els llurs homes), de forma que obtenim així el cercle de persones que més endavant apareixeran com a membres d’una gens en la forma primitiva d’aquesta institució. Tots tenen una mare ancestral comuna, en virtut del llinatge de la qual les seues descendents per línia femenina formen generacions de germanes. Els homes d’aquestes germanes, però, ja no poden ésser els llurs germans, de forma que no descendeixen d’aquesta mare ancestral i no pertanyen al grup de consanguinitat, la futura gens; llurs fills però sí que pertanyen a aquest grup, ja que l’única descendència decisiva és la de la banda materna, que és l’única certa. En la mesura que la prohibició de les relacions sexuals entre tots els germans, inclosos els parents col·laterals per la banda materna, el grup esmentat es transforma també en gens, és a dir es constitueix en un cercle tancat de consanguinitat per línia femenina, que no poden aparellar-se entre ells, i d’ara endavant es consolidarà com més va més mitjançant institucions comunes de caire social i religiós i se separarà de la resta de les altres gentes de la mateixa tribu. D’això en parlarem més endavant. Si consideram, però, que la gens es desenvolupa a partir de la família punalua, no sols necessàriament, sinó àdhuc de forma clara i evident, aleshores caldrà suposar gairebé segura l’existència d’aquesta forma de família en un altre època en tots els pobles on hom pot observar institucions gentilícies, és a dir en gairebé tots els pobles bàrbars i cultes.{7}
Quan Morgan escrigué el seu llibre, els nostres coneixements del matrimoni grupal eren encara força limitats. Hom coneixia en certa forma els matrimonis grupals dels australians organitzats en classes, i a més Morgan havia ja publicat el 1871 totes les dades disponibles sobre la família punalua hawaiana. La família punalua fornia d’una banda l’explicació completa del sistema de parentiu que dominava entre els indians americans, que havia sigut el punt de partida per Morgan de totes les seues recerques; constituïa d’altra banda el perfecte punt de partida per deduir la gens de dret matern; representava finalment un estadi de desenvolupament superior respecte al de les classes australianes. Es comprensible per tant que Morgan la concebés com un estadi de desenvolupament necessàriament anterior al matrimoni de parella i li atribuís una difusió general en temps primitius. Hem conegut d’ençà una sèrie d’altres formes de matrimonis grupals i ara sabem que, en aquest punt, Morgan anà massa lluny. Però Morgan tingué igualment la sort en la seua família punalua de topar amb la forma més elevada i clàssica de matrimoni grupal, aquella forma a partir de la qual s’explica més senzillament el pas a una forma superior.
L’enriquiment essencial dels nostres coneixements del matrimoni grupal l’agraïm al missioner anglès Lorimer Fison, que estudià durant anys aquesta forma de família en el seu terreny clàssic, Austràlia. L’estadi inferior de desenvolupament el trobà entre els negres australians del mont Gambier al sud d’Austràlia. Ací tota la tribu es divideix en dos grans classes, kroki i kumite. Les relacions sexuals dins de cadascuna d’aquestes classes són fortament prohibides; contràriament qualsevol home d’una classe és marit nat de qualsevol dona de l’altra classe, i aquesta és muller nata seua. No són els individus, sinó els grups sencers que són casats, classe amb classe. I cal assenyalar que enlloc no es fa cap restricció per motiu de diferències d’edat o d’una consanguinitat especial, llevat de la condicionada per la divisió en dues classes exògames. Un kroki té com a muller legítima qualsevol dona kumite; però com que la seua pròpia filla, com a filla d’una dona kumite, esdevé kumite per dret matern, per tant ella esdevé muller nata de qualsevol kroki i per tant també del seu pare. Si més no l’organització en classes, tal com la trobam, no hi posa cap impediment. Per tant, o bé aquesta organització aparegué en una època en la qual, malgrat una tendència confusa de limitat l’incest, ningú no hi trobava encara res d’esgarrifós en les relacions sexuals entre pares i fills—i aleshores el sistema de classes hauria sorgit directament d’una situació de promiscuïtat sexual. O bé, però, les relacions entre pares i fills ja eren prohibides pel costum quan aparegueren les classes, i aleshores la situació actual indica l’existència anterior de la família consanguínia i és el primer pas per sortir-se’n. Això darrer és el més probable. No es fa esment d’exemple de relacions matrimonials entre pares i fills a Austràlia i la forma posterior d’exogàmia, la gens de dret materna, presuposa també tàcitament la prohibició d’aquestes relacions com una cosa ja preexistent en el moment de la seua aparició.
El sistema de les dues classes es troba, a més d’al mont Gambier del sud d’Austràlia, igualment al riu Darling més a l’est i a Queensland a nord-est, i és per tant més estès. Exclou tan sols els matrimonis entre germans, entre fills de germans i entre fills de germanes per la banda materna, perquè pertanyen a aquesta mateixa classe; els fills de germana i de germà poden contràriament maridar. Un pas endavant vers la prohibició de l’incest el trobam entre els kamilaroi del riu Darling a Nova Gal·les del Sud, on les dues classes originàries s’han dividit en quatre i cadascuna d’elles és casada en filera amb una determinada de les altres. Les dues primeres classes són esposos nats l’una de l’altra; però segons que la mare pertanye a la primera o segona, els fills passen a la tercera o a la quarta; els fills d’aquestes dues classes, igualment maridades entre elles, pertanyen de nou a la primera i segona. Així a una generació de la primera i la segona, li segueix una de la tercera i la quarta, que després de nou pertanyen a la primera i segona classe. Segons això els fills de germans (per banda materna) no poden ésser marit i muller, però si els néts de germans. Aquest ordre tan singularment complicat s’embolica encara més amb l’empelt—en tot cas posterior—de les gents de dret matern, si encara no ens hi podem aturar. Hom veu així que l’esforç per prohibir l’incest es fa notar una vegada i una altra, però de forma completament espontània, sense una consciència clara de l’objectiu.
El matrimoni grupal, que ací a Austràlia és encara un matrimoni de classe, un estat matrimonial de masses de tota una classe d’homes, sovint dispersos pel continent, casats amb una classe de dones igualment escampada—aquest matrimoni de grup vist de prop no sembla tan completament esgarrifós com s’ho imagina la fantasia filistea amb una ment de bordell. Al contrari, han calgut llargs anys perquè hom n’albiràs l’existència, i no fa gaire s’ha qüestionat de nou. A l’observador superficial li sembla com una mena de monogàmia relaxada i en certa forma com una poligínia amb infidelitats esparses. Hom ha de dedicar-hi anys, com Fison i Howitt, per a descobrir en aquestes situacions matrimonials, que en la pràctica recorden més aviat als europeus corrents les de la llur terra, una llei segons la qual el negre australià, a milers quilòmetres de la llar, foraster en mig de gent que parlen llengües que no comprèn, troba amb tot dones, sovint a cada campament, a cada tribu, que se li lliuren sense escàndol ni malícia, una llei segons la qual qui té més d’una dona, en deixa una a l’hoste per la nit. On l’europeu no veu més que immoralitat i il·licitud, hi domina de fet una forta llei. Les dones pertanyen a la classe matrimonial del foraster i són per tant les seues mullers nades; aquesta mateixa llei moral que assigna l’un a l’altre, prohibeix sota pena d’expulsió, qualsevol relació fora de les classes matrimonials. Fins i tot quan es rapten dones, cosa que passa sovint i arreu, hom segueix escrupulosament la llei de classes.
En el rate de dones d’altra banda hi trobam ja signes del pas a la monogàmia, si més no en la forma de matrimoni de parella: quan un jove ha raptat o segrestat amb l’ajut dels seus amics una noia, tots ells en fan ús per torn, però finalment se la considera la dona del jove que ha preparat el rapte. I a l’inrevés, si la dona raptada s’escapa de l’home i un altre la pren, esdevé dona d’aquest, i el primer perd el seu dret. Fora i dins dels matrimonis grupals, que en general encara perduren, es constitueixen relacions exclusives, aparellaments de llarga o curta durada, a banda de la poligínia, de forma que el matrimoni grupal també va ací camí de l’extinció, i tan sols hi cap la qüestió de qui serà el primer a desaparèixer sota la influència europea: el matrimoni grupal o els negres australians que el practiquen.
El matrimoni de classes senceres, com domina a Austràlia, és en tot cas una forma força inferior i primitiva del matrimoni grupal, mentre que la família punalua, segons sabem, n’és l’estadi superior de desenvolupament. La primera sembla que és la forma corresponent a l’estat social dels salvatges nòmades, la segona ja pressuposa una sedentarització relativament sòlida de comunitats comunistes i du immediatament a l’estadi de desenvolupament directament posterior. Entre tots dos encara trobarem segurament altres estadis intermedis; hi ha un camp de recerca fins ara tan sols obert, amb prou feines explotat.
3. La família de parella. Un cert aparellament, de durada més curta o més llarga, ja s’hi troba sota el matrimoni grupal o en un estadi encara anterior; l’home tenia una dona principal (hom no pot dir-ne encara favorita) d’entre diverses dones, i ell era el marit principal entre d’altres. Aquesta circumstància no ha contribuït poc a la confusió entre els missioners, que veuen en el matrimoni grupal {8} o bé una comunitat promíscua de dones, o bé un adulteri arbitrari. Un aparellament fet costum d’aquesta mena s’hagué d’afermar però més i més, com més es constituïa la gens i més nombroses esdevenien les classes de «germans» i «germanes», entre els quals aleshores era impossible el matrimoni. L’empenta que mitjançant la gens rebé la prohibició del matrimoni entre consanguinis arribà encara més lluny. Trobam així que entre els iroquesos i la majoria dels altres indians de l’estadi inferior de la barbàrie, el matrimoni es prohibia a tots els parents inclosos en el llur sistema, i n’hi ha més d’un centenar de tipus. Entre aquest seguit de prohibicions matrimonials les unions de grups esdevenien més i més impossibles; foren substituïdes per la família de parella. En aquest estadi un home conviu amb una dona, però la poligínia i la infidelitat ocasional romanen com a dret dels homes, si bé la primera és infreqüent per motius econòmics; mentre s’exigeix a les dones la fidelitat més estricta durant la convivència, i el llur adulteri es castiga cruelment. El vincle matrimonial és però fàcil de dissoldre per totes dues parts, i els fills, ara com abans, pertanyen únicament a la mare.
En aquesta exclusió progressivament més estesa dels consanguinis del vincle matrimonial hi continua amb força la selecció natural. En mots de Morgan:
«Els matrimonis entre gents no-consanguínies engendraren una raça més forta, tan físicament com mental; es barrejaren dues tribus avançades, i els cranis i cervells novells s’eixamplaren de forma natural fins a superar les capacitats de totes dues».
Les tribus amb constitució gentilícia havien d’aconseguir així la supremacia per damunt de les endarrerides o bé arrossegar-les amb el llur exemple.
El desenvolupament de la família en la prehistòria consisteix per tant en l’empetitiment continu del cercle que originàriament comprenia la tribu sencera i dins el qual preval la comunitat conjugal entre els dos sexes. Mitjançant l’exclusió progressiva de parents, primer dels més propers, després dels més i més allunyats, i finalment dels emparentats simplement per aliances, esdevé pràcticament impossible tota mena de matrimoni grupal, i a la fi tan sols hi roman la parella, encara lligada per vincles fluixos, la molècula que amb ella es dissol el matrimoni. Això demostra fins quin punt tenia poc a veure l’amor sexual individual en el sentit actual del mot amb l’origen de la monogàmia. Encara ho demostra més la pràctica de tots els pobles que es troben en aquest estadi. Mentre que en les formes familiars anteriors els homes no anaven mai mancats de dones, i al contrari més aviat en tenien de més, ara les dones eren escasses i buscades. Per això comença amb el matrimoni de parella el rapte i la compra de dones—símptomes molt freqüents, però no pas més que això, d’un canvi incipient d’arrels molt més profundes, símptomes que, tot i no passar de simples mètodes per aconseguir dones, han sigut parafrasejats pel pedant escocès McLennan i transformats amb els noms de «matrimoni de rapte» i «matrimoni de compra» en classes de família diferents. També a més, entre els indians americans i arreu (en el mateix estadi), l’acord matrimonial no és cosa dels implicats, a qui sovint no es consulta, sinó de les llurs mares. Sovint passa així que dues persones completament desconegudes, queden promeses i no se n’assabenten del tracte fins el dia del casament. Abans de la boda el nuvi ofereix presents als parents gentilicis de la núvia (per tant als llurs parents materns, no al pare ni als seus), com a penyora de compra pel traspàs de la noia. El matrimoni roman soluble d’acord amb la voluntat de qualsevol dels dos contraients: però en moltes tribus, com ara la dels iroquesos, s’hi ha format una opinió oberta contra aquests trencaments; en cas de disputes intervenen parents gentilicis de totes dues parts, i tan sols en el cas de no sortir-se’n, es fa la separació, de forma que els fills resten amb la dona i cadascuna de les dues parts es lliure de casar-se de nou.
La família de parella, per si sola massa feble i inestable per a der sentir la necessitat o simplement el desig d’una llar pròpia no suprimeix de cap manera la llar comunista. La llar comunista suposa, però, el domini de les dones a casa, de la mateixa forma que el reconeixement exclusiu de la mare carnal davant la impossibilitat de conèixer el pare carnal amb certesa, suposa una gran estima per les dones, és a dir, de les mares. És una de les idees més absurdes transmesses de la Il·lustració del segle XVIII, que la dona a l’inici de la societat era esclava de l’home. La dona en tots els salvatges i en tots els bàrbars dels estadis inferior i intermedi, i encara en part de l’estadi superior, no tan sols era lliure, sinó a més altament respectada. Encara del matrimoni de parella n’Arthur Wright, missioner entre els iroquesos senseques en pot referir:
«En referència a les llurs famílies, per l’època en què encara eren a les antigues cases grans» (llars comunistes de diverses famílies) «… hi predominava sempre un clan» (una gens) «de forma que les dones prenien els homes dels altres clans» (gentes) «en general… la part femenina dominava la casa; les provisions eren comunes; però ai del malaurat marit o amant massa mandrós o massa maldestre per a contribuir amb la seua part a la provisió comuna. Tant se val els fills o els béns propis que tingués a la casa, a cada instant li podia arribar l’ordre de fer el farcell i de creuar la porta. I era inútil que provàs de resistir-s’hi; la casa se li feia un infern i no tenia cap més remei que tornar-se’n al seu propi clan» (gens) «o altrament, però, com era més habitual, de fer un nou casament en un altre clan. Les dones eren la gran força en els clans» (gentes) «i també a tot arreu. Si arribava el cas no els hi costava res de destituir un cap i de degradar-lo a simple combatent».
La llar comunista, en la qual la majoria o la totalitat de les dones pertanyien a una mateixa gens, però els homes eren dividits en diferents gentes, és el fonament real d’aquell predomini de les dones, que s’estenia per tot arreu, i que haver-ho descobert és el tercer mèrit de Bachofen. – Encara hi afegiré que les relacions de viatgers i missioners quant al fet que les dones són carregades desmesuradament de feina entre els salvatges i els bàrbars no contradiuen de cap manera aquesta afirmació. La divisió del terbal entre els dos sexes és determinada mitjançant causes completament diferents que la posició de la dona a la societat. Pobles entre els quals les dones han de treballar molt més que no deurien, segons la nostra concepció, tenen sovint per les dones un respecte molt més real que els nostres europeus. La dama de la civilització, envoltada d’afalacs aparents i allunyada de tot treball real, té una posició social infinitament inferior que la dona enfeinada de la barbàrie, considerada en el seu poble com una veritable dama (lady, frowa, Frau = senyora) i a més ho era pel seu propi caràcter.
La qüestió de si el matrimoni de parella ha desplaçat a Amèrica el matrimoni grupal {9} completament, l’hauran de resoldre recerques més acurades dels pobles que es troben encara en l’estadi superior del salvatgisme al nord-oest i especialment a Sud-Amèrica. D’aquests darrers es relaten exemple tan variats de llibertat sexual que amb prou feines s’hi podria suposar una substitució total de l’antic matrimoni grupal.{10} En tot cas encara no han desaparegut totes les espurnes. Entre no pas menys de quaranta tribus nord-americanes l’home que s’ha casat amb la germana gran té el dret de prendre com a dones totes les llurs germanes tan bon punt arriben a l’edat adient: resta de la comunitat d’homes per tota una sèrie de germanes. I de la península de Califòrnia (estadi superior de salvatgisme) relata Bancroft que s’hi fan unes festes on diverses tribus s’apleguen a fi de trindre relacions sexuals il·limitades. És evident que es tracta de gentes que en aquestes festes conserven un record boirós de l’època on les dones d’una gens tenien tots els homes d’una altra com a marits comuns i a l’inrevés.{11} El mateix costum hi domina encara a Austràlia. Entre qualcuns pobles s’esdevé que els homes més grans, els caps i els bruixots-sacerdots exploten en profit propi la comunitat de dones i en monopolitzen la majoria per ells, però en canvi han d’admetre en determinades festes i grans trobades populars l’antiga comunitat i deixar que les llurs dones gaudesquen amb els joves. Westermack, p. 28/29 forneix tota una sèrie d’exemples d’aquestes festes saturnals periòdiques, on tornen a entrar en vigot per un temps breu les relacions sexuals lliures: entre els hos, els santals, els pandtxas i els kotars d’Índia, entre qualcuns pobles africans, etc. Cal assenyalar que Westermarck en conclou que això són relíques no del matrimoni grupal que ell nega, sinó de l’època de zel comuna als homes primitius i a les altres bèsties.
Arribam ara a la quarta gran descoberta de Bachofen, la descoberta de la forma de transició ben difosa del matrimoni grupal a la parella. Ço que Bachofen descriu com una penitència per un afront als antics manaments dels déus: la penitència amb la qual la dona paga el dret a la castedat és de fet únicament l’expressió mística per la penitència amb la qual la dona rescata l’antiga comunicat d’home i guanya el dret a lliurar-se a un sol home. Aquesta penitència consisteix en una donació restringida: les dones babilòniques tenien l’obligació de lliurar-se una vegada l’any al temple de Militta; altres pobles de l’Àsia propera enviaven les noies durant uns anys al temple d’Anaitis, on s’havien de consagrar a l’amor lliure amb favorits triats per elles mateixes, abans de poder casar-se; costums semblants d’aparença religiosa són comuns a tots els pobles asiàtics entre la Mediterrània i el Ganges. El sacrifici expiatori per a la redempció esdevé més lleu amb el temps, com ja ho veia Bachofen:
«L’ofrena repetida anyalment cedeix el lloc a la donació feta una vegada, a l’heterisme de les matrones li segueix el de les donzelles, a la seua pràctica durant el matrimoni, la pràctica abans, al lliurament a tots a l’atzar, el lliurament a determinades persones». («Dret matern», p. XIX.)
Entre d’altres pobles hi ha l’aparença religiosa; en qualcuns—tracis, celtes, etc., en l’antiguitat, entre diversos aborígens d’Índia, entre els pobles malais, entre els de les illes del Mar del Sud i molts indians americans encara avui – les noies gaudeixen fins al matrimoni d’una gran llibertat sexual. Especialment a gairebé tota Sud-amèrica, i d’això en pot donar fe qualsevol que s’hi haja endinsat una mica. Així s’expressa Agassiz («A Journey in Brazil», Boston and New York 1868, p. 266) que parla d’una rica família d’origen indià; en conèixer la filla, demanà pel seu pare, amb el pensament que seria l’home de la mare, qui estava d’oficial en la guerra contra Paraguai; però la mare respongué somrient: Naõ tem pai, é filha da fortuna, no té cap pare, és filla de la fortuna.
«D’aquesta forma sense vergonya ni culpa parlen sempre les dones indianes o mestisses dels llurs fills il·legítims; i això és ben lluny d’ésser excepcional, i més aviat sembla que l’excepció és el contrari. Els fills… sovint únicament coneixen la mare, perquè totes les preocupacions i responsabilitats recauen en ella; del pare no en saben res; però tampoc no sembla que a la dona li passà pel cap que ella o els seus fills poguessen demanar-li res».
Ço que apareix sorprenen al civilitzat, no és més que la regla en el dret matern i en el matrimoni grupal.
Entre d’altres pobles els amics i parents del nuvi o els convidats a les noces reclament el mateix dia de les noces el dret ancestral damunt la núvia, i el nuvi és el darrer de la sèria; així es feia a les Balears i entre els augiles africans de l’antiguitat, i entre els bareas d’Abissínia encara ara. Entre d’altres una persona pública, el cap de la tribu o de la gens, cacic, xaman, sacerdot, príncep o com es digués, representa la comunitat i exerceix el dret de passar la primera nit amb la núvia. Malgrat tot els emblanquiment neo-romàntics aquest jus primae noctis consisteix en una resta del matrimoni grupal encara en l’actualitat entre la majoria dels habitants de la zona d’Alaska (Bancroft, «Native Races», I, 81), entre els tahus del nord de Mèxic (ib. p. 584) i d’altres pobles; i si més no en els països originalment celtes, on fou tramès directament del matrimoni de grup, hi fou duirant tota l’edat mitjana, com ara a Aragó. Mentre a Castella el pagès mai no fou serf, dominava a Aragó la servitud més vergonyosa fins la sentència de Ferran el Catòlic del 1486. En aquest document s’hi diu:
«Disposam i declaram que els susdits senyors» (senyors, barons) «…no podran tampoc dormir amb la dona del pagès la primera nit ni, com a senyal de senyoriu, passar per damunt del llit i de la dona esmentada la nit de nuvis, quan ella s’hi haja ajegut; els esmentats senyors tampoc no podran servir-se de la filla o del fill del pagès, contra la seua voluntat, amb pagament o sense». (citat en l’original català a Sugenheim, «Leibeigenschaft», Petersburg 1861, p. 35.)
Bachofen, amb tot, té raó quan afirma clarament que el pas d’allò que ell denomina «heterisme» o «contracte cenagós» a la monogàmia es realitzà essencialment mitjançant les dones. Com més perdien amb el desenvolupament de les condicions de vida econòmiques, i per tant amb l’ensorrament de l’antic comunisme i amb la densificació creixent de la població, el llur caràcter ingenu de salvatigme primitiu, més humiliants i opressives els hi havien de semblar a les dones aquestes relacions sexuals; així degueren d’esperar amb ànsies, com un alliberament, el dret a la castedat, al matrimoni temporal o durador amb un sol home. Aquest avenç no podia vindre dels homes simplement perquè mai no se’ls ha acudit ni tan sols avui de renunciar als avantatges del matrimoni grupal efectiu. Una vegada després que les dones fessen la transició cap al matrimoni de parella, els homes pogueren introduir la monogàmia estricta—és clar que únicament per les dones.
La família de parella aparegué en la frontera entre el salvatgisme i la barbàrie, la majoria de vegades en l’estadi superior del salvatgisme, i de tant en tant ja en l’estadi inferior de la barbàrie. És la forma familiar característica de la barbàrie, així com el matrimoni grupal ho era del salvatgisme i la monogàmia de la civilització. Per desenvolupar-se fins a una monogàmia sòlida, li calien unes causes diferents a les que hem trobat fins ara. El grup en l’aparellament havia quedat reduït a la seua unitat darrera, a la seua molècula diatòmica: un home i una dona. La selecció natural havia realitzat la seua tasca amb l’exclusió progressiva de més gent de la comunitat matrimonial; en aquest aspecte ja no li restava més a fer. Per tant si no hi haguessen entrat en funcionament unes forces impulsores socials noves no hi hauria hagut cap base perquè de l’aparellament en sorgís cap forma familiar nova. Però aquestes forces impulsores entraren en funcionament.
Deixarem ara Amèrica, el terreny clàssic de la família de parella. No hi ha cap indici que permete concloure que s’hi desenvolupàs una forma familiar superior, que abans de la descoberta i de la conquesta hi hagués hagut mai enlloc cap monogàmia sòlida. A diferència del Vell Món.
Ací la cria d’animals domèstics i la cura de ramats havia desenvolupat una font de riquesa fins ara insospitada i unes condicions socials del tot noves. Fins a l’estadi inferior de la barbàrie la riquesa estable havia consistit gairebé únicament en l’habitatge, la roba, ornaments rudes i les eines per l’obtenció i preparació dels aliments: bots, armes, el mobiliari de la mena més elemental. Els aliments s’havien de guanyar de dia en dia. Ara, amb els ramats de cavalls, camells, ases, bous, moltons, cabres i porcs, els pobles de pastors en contínua expansió—els aris a la terra indiana dels cinc rius i de la zona del Ganges com també a les estepes encara riques en aigua de l’Oxus i el Jaxartes, els semites de l’Èufrates i el Tigris—havien aconseguit unes possessions que tan sols exigien vigilància i una cura del tot elemental per fer-los augmentar en nombre i obtindre una alimentació abundant en llet i carn. Tots els mitjans anteriors d’obtenció d’aliments passaven ara a un segon terme; la caça, abans una necessitat, esdevenia ara un luxe.
A qui pertanyia però aquesta nova riquesa? Indubtablement en un origen a la gens. Però aviat s’hi deu haver desenvolupat la propietat privada dels ramats. És difícil de dir si per l’autor de l’anomenat primer Llibre de Moisès el pare Abraham era propietari dels seus ramats per dret propi o com a cap d’una comunitat familiar o per força de la seua condició de cap hereditari efectiu d’una gens. Tan sols és segur que no ens el podem afigurar com a propietari en el sentit modern. I és segur a més que en el llindar de la història fidedigna ja trobam arreu ramats com a propietat particular {12} dels caps de família, del tot igual com els productes artesanals de la barbàrie, els estris de metall, els articles de luxe i finalment el bestiar humà—els esclaus.
Ja que ara també es descobreix l’esclavatge. Pels bàrbars de l’estadi inferior l’esclau no era valuós. Per això també els indians americans es comportaven amb els enemics vençuts d’una forma del tot diferent a com es fa en l’estadi superior. Els homes eren mots o si no admesos a la tribu dels vencedors com a germans; les dones eren preses com a mullers o si no se les adoptava amb els llurs fills supervivents. La força de treball humana en aquest estadi no produeix encara cap excedent apreciable per damunt dels seus costos de manteniment. Amb la introducció de la ramaderia, el treball dels metalls, el teixit i finalment el conreu del camp tot canvià. El mateix que havia passat abans amb les mullers tan fàcils d’obtindre i que ara tenien un valor de canvi {13} i eren comprades, també passà amb la força de treball, especialment després que els ramats esdevinguessen una possessió familiar {14}. La família no augmentava tan ràpidament com el bestiar. Calia més gent per tindre’n cura; per això s’emprà l’enemic presoner de guerra, que a més es podia reproduir tan bé com el propi ramat.
Aquestes riqueses tan bon punt passaren a possessió privada de les famílies {15} i augmentaren encara més ràpidament, suposaren un cop ben fort per la societat fundada en el matrimoni de parella i en la gens de dret matern. El matrimoni de parella havia introduït un nou element a la família. Al costat de la mare carnal hi havia posat el pare carnal legítim, que cal dir que era probablement més legítim que no pas molts «pares» actuals. Segons la divisió del treball d’aleshores en la família li pertocava a l’home el proveïment d’aliments i dels mitjans de treball necessaris per això, i per tant també la propietat d’aquests darrers; se’ls duia en cas de separació, igual com la dona es quedava amb el llur mobiliari. D’acord amb els costums de la societat d’aleshores l’home també era propietari de les noves fonts d’alimentació, el bestiar, i posteriorment dels nous mitjans de treball, els esclaus. Segons el costum de la mateixa societat, però, els seus fills no el podien heretar, ja que en això les coses anaven de la següent forma.
Segons el dret matern, i per tant mentre es tingués en compte únicament la descendència en la línia femenina, i segons el costum primitiu d’herència en la gens, des d’un principi els parents gentils heretaven del llur vincle gentil difunt. Els béns havien de romandre en la gens. En mig de la insignificància del patrimoni en la pràctica i des de sempre podia passar als parents gentils més propers, és a dir als parents consanguinis per la banda materna. Els fills de l’home difunt, però, no pertanyien a la seua gens, sinó a la de la mare; heretaven d’ella, al principi amb els altres parents consanguinis de la mare, després potser en primera línia; però no podien heretar del pare, perquè no pertanyien a la seua gens, i els seus béns hi havien de romandre. Així, amb la mort del propietari dels ramats, els seus ramats passarien primer als seus germans i germanes i als fills de les seues germanes o als descendents de les germanes de la seua mare. Els seus propis fills restaven fora, però.
En la mateixa relació per tant que la riquesa en augment donava a l’home d’una banda una posició més important en la família que la dona, l’estimulava de l’altra a utilitzar aquesta força per canviar en favor dels seus fills l’ordre de successió establert. Això però no fou possible mentre es mantingué la descendència d’acord amb el dret matern. Per tant calia canviar això, i es canvià. Ço no fou pas tan difícil com ens sembla ara. Perquè aquesta revolució—una de les més decisives que els humans han viscut—no hagué de tocar ni un sol dels membres vius d’una gens. Tots els seus membres pogueren romandre allò que eren abans. N’hi havia prou amb el simple acord que en endavant els descendents de membres masculins restarien a la gens, mentre que els femenins en restarien exclosos, i passarien a la gens del llur pare. Així s’esmicolava la fixació de la descendència per la línia femenina i el dret hereditari matern, i s’establia la línia de descendència masculina i el dret hereditari patern. Com i quan es realitzà aquesta revolució entre els pobles cultes és quelcom que no sabem. Tingué lloc del tot en temps prehistòrics. Que es realitzà així, però, és més que necessari d’acord amb les nombroses restes de dret matern recollides per Bachofen; com de fàcilment es produeix es veu en tota una sèrie de tribus indianes, on no s’ha realitzat fins fa no gaire, i encara es realitza sota la influència en part de la riquesa creixent i de les formes de vida canviants (trasllat dels boscos a les prades), i en part per l’acció moral de la civilització i dels missioners. De vuit tribus del Missouri hi ha sis de línia de descendència i heretatge masculins, però dues de femenins. Entre els shawnees, els miamis i els delawares s’ha difós el costum de donar a les criatures un nom gentil pertanyent a la gens del pare, per tal de traspassar-los-hi i que així puguen heretar del pare. «Casuística innata dels humans, la de canviar les coses en canviar-los el nom! I trobar escletxes per on trencar la tradició sense sortir-ne quan un interès directe hi donava prou impuls!» (Marx). D’això en derivava una confusó espantosa que únicament podia remeiar, i en part també fou així, la transició cap al dret patern. «Aquesta sembla la transició més natural de totes». (Marx). – Per ço que els juristes comparatius ens saben dir de la mena i forma que prengué aquesta transició en els pobles cultes del Vell Món—és clar que gairebé són tan sols hipòtesis—v. M. Kowalewski, «Tableau des origines et de l’evolution de la famille et de la propriété», Stockholm 1890 {16}.
La caiguda del dret matern fou la derrota històrica del sexe femení. L’home prengué les regnes també a casa, la dona fou degradada, subjugada, esclavitzada per la seua luxúria i simple instrument de la cria d’infants. Aquesta posició envilida de la dona, com apareix especialment entre els grecs de l’època heroica i encara més de la clàssica, ha sigut progressicament coberta i dissimulada, àdhuc revestida de formes més suaus; de cap manera suprimida.
La primera acció del nou establert domini dels homes es manifesta en la forma intermèdia de família patriarcal que ara apareix. Ço que la caracteritza principalment no és la poligínia, que veurem després, sinó
«l’organització d’un nombre de persones lliures i no-lliures en una família sota el poder patern del cap de família. En la forma semítica aquest cap de família viu en poligínia, els no-lliures tenen dones i fills, i la finalitat de tota l’organització és la cura dels ramats en una zona determinada».
Ço essencial és la incorporació dels no-lliures i el poder patern; per això el tipus perfecte d’aquesta forma familiar és la família romana. El mot familia no suposa originalment l’ideal fet de sentimentalitat i discòrdies domèstiques del filisteu actual; inicialment entre els romans ni tan sols es referia a la parella matrimonial i als fills, sinó als esclaus. Famulus significa esclau domèstic, i familia és l’ensems dels esclaus que pertanyen a un home. Encara en l’època de Gai la familia, id est patrimonium (és a dir, l’heretatge) era de disposició testamentària. L’expressió fou inventada pels romans per designar un nou organisme social, el cap del qual tenia sota poder patern dona i fills i un nombre d’esclaus, amb el dret de mort i vida damunt tots els qui eren a sota.
«El mot no és per tant més antic que el ferri sistema familiar de les tribus llatines, que aparegué amb la introducció de l’agricultura i de l’esclavatge legal, després de la separació dels itàlics aris dels grecs».
Marx hi afegeix: «La família moderna conté en embrió no tan sols l’esclavatge (servitus), sinó també la servitud, ja que des d’un bon començament té relació amb l’agricultura. Conté en miniatura tots els antagonismes que després es desenvolupen àmpliament en la societat i en el seu estat».
Una forma familiar així assenyala la transició del matrimoni de parella a la monogàmia. Per garantir la fidelitat de la dona, i per tant la paternitat dels fills, la dona es lliurada incondicionalment al poder de l’home: quan la mata, ho fa únicament en dret seu.{17}
Amb la família patriarcal entram en l’àmbit de la història escrita, i per tant en l’àmbit on la ciència del dret comparat ens pot prestar importants serveis. I de fet ens hi ha avançat essencialment. Agraïm a Maxim Kowalewski («Tableau etc. de la famille et de la propriété», Stockholm 1890, p. 60-100) la prova que la comunitat domèstica patriarcal tal com la trobam encara avui entre els serbis i búlgars sota el nom de zádruga (que es podria entendre per confraternitat) o bratstvo (germandat), i en forma modificada entre pobles orientals, constitueix l’estadi de transició entre la família de dret matern originada pel matrimoni grupal i la família monògama del món modern. Si més no pels pobles cultes del Vell Món, pels aris i els semites això sembla demostrat.
La zádruga sud-eslava ofereix el millor exemple encara viu d’una societat familiar així. Comprèn diverses generacions de descendents d’un pare juntament amb les dones, que viuen plegats en un mas, conreuen plegats els camps, mengen i es vesteixen d’unes provisions comunes i són propietaris comuns de l’excedent de productes. La comunitat es troba sota el govern suprem del senyor de la casa (domacin), que la representa a fora, que pot vendre petits objectes, du la caixa i n’és el responsable. És elegit per votació i de cap manera no cal que siga el més gran. Les dones i els llurs treballs es troben sota la direcció de la senyora de la casa (domacica), que habitualment és la dona del domacin. També té en l’elecció de marit per les noies un paper important, sovint decisiu. El poder suprem, però, rau en un consell de família, l’assemblea de tots els membres adults, tant dones com homes. A aquesta assemblea hi fa comptes el senyor de la casa; és la que pren els acords definitius, administra justícia per damunt dels membres, decideix la compra i la venda d’una certa importància, especialment de possessió de terra, etc.
Fa uns deu anys es comprovà l’existència de grans comunitats familiars així també a Rússia; ara tothom reconeix que són tan arrelades en els costums del poble rus com l’obixtxina o comunitat rural. Figuren en el codi rus més antic, la Pravda de Jaroslav, sota el mateix nom (vervj) que en les lleis dàlmates, i es poden comprovar també en fonts històriques poloneses i txeques.
També entre els alemanys segons Heusler («Institutionen des deutschen Rechts») la unitat econòmica no és originalment la família monògama en el sentit modern, sinó la «comunitat domèstica», que consta de diverses generacions amb llurs famílies monògames respectives i també inclou sovint no-lliures. També la família romana es redueix a aquest tipus, i en conseqüència s’ha posat molt en dubte darrerament el poder absolut del pare de la casa, així com la manca de drets de la resta de la família envers ell. Entre els celtes d’Irlanda deuen haver existit igualment comunitats familiars semblants; a França s’han conservat a Nevers sota el nom de parçonneries fins a la revolució francesa, i al Franche Comté no s’han extingit del tot encara avui. A la comarca de Louhans (Saône et Loire) hom pot veure grans masies amb una sala central comuna, alta fins el sostre i al seu voltant les cambres, a les quals duen escales de sis a vuit graons i on viuen diverses generacions de la mateixa família.
A Índia hi ha una comunitat familiar amb conreu comú de terres, citades per Nearcos, en temps d’Alexandre el Gran, que encara subsisteix en la mateixa regió, al Punjab i a tot el nord-oest del país encara avui. Al Caucas el propi Kowalewski ho ha pogut comprovar. A Algèria encara existeix entre les cabiles. Fins i tot a Amèrica hi deu haver existir, i hom creu haver-los descobert entre els «calpullis» que descriu Zurita a l’antic Mèxic; per contra Cunow («Ausland», 1890, Nr. 42-44) ha comprovat amb força claredat que al Perú en temps de la conquesta hi havia una mena d’organització en marques (és ben curió que també se’n digués marca) amb distribució periòdica de les terres de conreu, per tant com a conreu individual.
En tot cas ara la comunitat domèstica patriarcal amb una propietat comuna de la terra i un conreu comú pren un significat completament diferent que abans. Ja no podem dubtar del gran paper de transició que ha tingut en els pobles cultes i en molts d’altres pobles del Vell Món entre la família de dret matern i la monògama. Després anirem a una altra de les conclusions a les que arribà Kowalewski, que a més fou l’estadi de transició a partir del qual es desenvolupà la comunitat rural o marca amb conreu individual i distribució de camps i prades, de primer periòdics i després definitiva.
Respecte a la vida familiar dins d’aquestes comunitats domèstiques s’ha de remarcar que, si més no a Rússia, el pare de la casa té fama d’abusar de la seua posició envers les dones joves de la comunitat, especialment de les nores, i sovint de crear-se un harem amb elles; d’això en parlen força les cançons populars russes.
Abans de passar a la monogàmia ràpidament desenvolupada amb de la caiguda del dret matern, voldríem dir encara un parell de mots quant a la poligínia i la poliàndria. Totes dues formes matrimonials poden ésser tan sols excepcions, productes històrics de luxe per dir-ho així, si és que no es troben alhora en un mateix país, la qual cosa sabem que no és el cas. Com que per tant els homes exclosos de la poligínia no es poden consolar amb les dones excedents de la poliàndria, i el nombre d’homes i de dones més enllà de les institucions socials fins ara s’ha mantingut força igual, cal excloure aquestes formes matrimonials com a universalment vàlides. De fet la poligínia d’un home era clarament el producte de l’esclavatge i limitada a posicions particulars úniques. En la família patriarcal semítica tan sols viu en poligínia el propi patriarca, i com a molt encara un parells dels seus fills, mentre la resta s’ha de conformar amb una dona. Així és encara avui a tot l’Orient; la poligínia és un privilegi dels rics i magnats i es recluta principalment mitjançant la compra d’esclaves; la massa del poble viu en monogàmia. Una d’aquestes excepcions és la poliàndria d’Índia i Tibet, del qual l’origen, no pas mancat d’interès, del matrimoni grupal {18} demana un estudi encara més detallat. En la llur pràctica sembla molt més benigna que el règim gelós d’harem dels mahometans. Si més no entre els nairs d’Índia cada tres, quatre o més homes tenen de fet una dona en comú; però cadacun d’ells pot tindre en comú a més amb uns altres tres o més homes una segona dona, i així una tercera, quarta, etc. És una meravella que MacLennan en aquests clubs matrimonials, on hom pot ésser membre de més d’un, no hi haja descobert la nova classe de matrimoni de club. Aquest règim de club matrimonial no és d’altra banda de cap manera una poliàndria real; és al contrari com ja ho ha remarcat Giraud-Teulon, una forma especialitzada de matrimoni grupal; els homes viuen en poligínia, les dones en poliàndria.{19}
4. La família monògama. Com ja s’ha afirmat prové de la família de parella en l’època fronterera entre l’estadi intermedi i el superior de la barbàrie; la seua victòria definitiva és un dels senyals de la civilització incipient. Es fonamenta en el domini de l’home, amb la finalitat expressa de la procreació de fills amb paternitat indiscutible, i aquesta paternitat és necessària perquè aquests fills prenguen possessió com a hereus carnals dels béns paterns. Es diferencia així del matrimoni de parella mitjançant una solidesa molt més gran del vincle matrimonial, que ara ja no es pot dissoldre per una de les dues parts. Ara com a regla tan sols el pot dissoldre encara l’home, que pot repudiar la seua dona. El dret a la infidelitat matrimonial roman per ell, si més no encara ho garanteix el costum (el Codi de Napoléon l’atorga a l’home explícitament, sempre que no duga la concubina a la llar matrimonial), i es practica com més va més a mesura que la societat evoluciona; si la dona es recorda de les antigues pràctiques sexuals i les vol renovar, se la castiga més severament que abans.
En tota la seua rigidesa topam amb la nova forma familiar entre els grecs. Mentre que, com remarca Marx, la situació de les deesses en la mitologia ens presenta un període anterior, on les dones encara tenien una situació més lliure i més considerada, trobam en l’època heroica que la dona {20} resta humiliada per l’hegemonia de l’home i la competència amb les esclaves. Hom llig a la «Odissea» com Telèmac fa callar la seua mare. Les dones joves captives cauen en Homer sota el desig sensual dels vencedors; els caps escullen en sèrie i per ordre de rang les més belles; tota la «Ilíada» com se sap gira entorn la pugna entre Aquil·les i Agamemnon per una d’aquestes esclaves. En cada heroi homèric d’importància s’hi esmenta la noia presonera de guerra amb qui comparteix tenda i llit. Aquestes noies també són dutes a la pàtria i a la llar matrimonial, com Cassandra per Agamemnon a Esquil; els fills nascuts d’aquestes esclaves reben una petita part de l’herència paterna i són considerats com a lliures; Teucre és així fill extramatrimonial de Telamó i té dret a dur el nom del seu pare. De la muller s’espera que ho admete, però que alhora serve una castedat i fidelitat matrimonial estrictes. La dona grega de l’època heroica és de fet més ben considerada que la del període civilitzat, però per a l’home és encara exclusivament la mare dels seus fills hereus matrimonials, l’administradora suprema de la seua llar i la mestressa de les esclaves, que ell pot convertir i converteix en concubines. És l’existència de l’esclavatge al costat de la monogàmia, la presència d’esclaves més joves i belles que pertanyen del tot a l’home, allò que expressa d’entrada la monogàmia en el seu caràcter específic, monogàmia que és únicament per la dona, però no per l’home. I aquest caràcter el té encara avui.
Pels grecs posteriors hem de distingir entre els doris i els jonis. Els primers, dels quals l’exemple clàssic és Esparta, tenen en molts sentits encara unes relacions matrimonials més antigues que les descrites pel propi Homer. A Esparta regeix un matrimoni de parella modificat per l’estat d’acord amb el pensament local, que presenta encara moltes reminisències del matrimoni grupal. Els matrimonis sense fills són dissolts; el rei Anaxàndrides (vers els 560 abans de la nostra era) prengué al costat de la seua dona sense fills una segona i dirigia dues llars; en la mateixa època el rei Aristó amb dues dones estèrils en prengué una tercera, però en canvi repudià una de les primeres. D’altra banda diversos germans podien tindre una dona en comú, l’amic que preferia la dona d’un amic la podia compartir, i es considerava decent posar la dona a disposició d’un «semental» com diria Bismarck, encara que aquest no fos ni ciutadà. D’un passatge de Plutarc, on una espartana adreça l’amant que li fa proposicions al seu marit, sembla—segons Schoemann—que fins i tot se’n pot deduir una llibertat més gran de costums. L’adulteri real, la infidelitat de la dona d’amagat de l’home, era per tant inaudit. D’altra banda l’esclavitud domèstica a Esparta, si més no en la millor època, era desconeguda, els ilotes vivien separats a les possessions dels patrons; la tendència pels espartans d’apropar-se a aquestes dones no era per tant gaire gran. Amb totes aquestes circumstàncies no podia ésser altrament que les dones a Esparta es trobassen en una posició molt més considerada que entre la resta de grecs. Les dones espartanes i l’elit de les heteres atenenques són les úniques dones gregues dels quals els antics en parlen amb respecte i de les quals feren l’esforç d’anotar-ne les dites.
Del tot diferent era entre els jonis, als quals representa Atenes. Les noies aprenien tan sols a filar, teixir i cosir, com a molt a llegir i a escriure. Eren gairebé recloses, tan sols es relacionaven amb altres dones. La cambra de les dones era un racó aïllat de la casa, en el pis superior o al darrera, on els homes, especialment els forasters, no hi arribaven fàcilment i on elles s’hi retiraven quan hi havia visites masculines. Les dones no sortien sense l’acompanyament d’una esclava; a casa gairebé se les vigilava; Aristòfanes parla de gossos molossos emprats per atemorir els adúlters, i a les ciutats asiàtiques si més no hom hi tenia eunucs que vigilaven les dones, que a Quios ja els preparaven comercialment en temps d’Heròdot, i segons Wachsmuth no tan sols pels bàrbars. A Eurípides les dona es considerada una oikurema, com una cosa per la cura de la casa (el mot és neutre), i a banda de la funció de criar els fills no era per l’atenenc res més que la criada domèstica principal. L’home tenia els seus exercicis gimnàstics, els seus debats públics, dels quals la dona n’era exclosa; tenia a banda sovint encara esclaves a la seua disposició i en l’època de floreixement d’Atenes una prostitució creixent, protegida si més no per l’estat. Fou precisament aquesta prostitució el fonament a partir del qual s’hi desenvoluparen els únics caràcters femenins grecs que per la llur ment i gust artístic depassaren el nivell general de la femeneïtat antiga com les espartanes pel caràcter. Que hom però s’hagués de fer primer hetera per esdevindre dona és alhora la vergonya més forta per la família atenenca.
Aquesta família atenenca fou amb el pas del temps el model de relacions domèstiques que seguirien no tan sols la resta de jonis, sinó també més i més tots els grecs de l’interior i de les colònies. Però malgrat totes les clausures i vigilàncies les gregues trobaren sovint l’oportunitat d’enganyar l’home. Aquests que s’haguessen avergonyit d’haver demostrat qualsevol amor envers les llurs dones, es divertien amb tota mena de comerç amorós amb les heteres; però la degradació de les dones es venjà dels homes i també els envilí fins a enfangar-los en la pederàstia i embrutí els llurs déus com ells mateixos mitjançant el mite de Ganimedes.
Aquest fou l’origen de la monogàmia fins on l’hem pogut seguir en el poble més civilitzat i més altament desenvolupat de l’antiguitat. No fou de cap manera un fruit de l’amor sexual individual, amb el qual no hi té res a veure en absolut, ja que el matrimoni romangué com abans un fet de conveniència. Fou la primera forma familiar fundada no en condicions naturals sinó econòmiques {21} {22}, és a dir en la victòria de la propietat privada damunt la propietat comuna espontània original. El domini de l’home en la família i la cria dels fills, que tan sols podien ésser seus i eren destinats a heretar les seues riqueses—vet ací els objectius de la monogàmia proclamats sense embuts pels grecs. A banda d’això els hi era un llast, un deute envers els déus, l’estat i els propis ancestres, que havien d’acomplir. A Atenes la llei no tan sols obligava a casar-se sinó també a complir un mínim dels anomenats deutes matrimonials per part de l’home.{23}
Per tant la monogàmia no aparegué en la història de cap manera com una reconciliació de l’home i la dona, i menys encara com la forma més elevada. Al contrari. Aparegué com la subjugació d’un gènere a un altre, com la proclamació d’una oposició entre els gèneres fins aleshores desconeguda en tota la història. En un antic manuscrit inèdit del 1846 redactat per Marx i jo hi trob: «La primera divisió del treball és la de l’home i la dona per la cria dels fills». I avui hi puc afegir: el primer antagonisme de classe que apareix a la història coincideix amb el desenvolupament de l’antagonisme de l’home i la dona en la monogàmia, i la primera opressió de classes amb l’opressió del sexe femení pel masculí. La monogàmia fou un gran avenç històric, però alhora obrí al costat de l’esclavatge i de la riquesa privada l’època que arriba fins avui i en la qual tot avenç és igualment un retrocés relatiu on el profit i el desenvolupament d’uns s’obté a costa del dolor i la repressió d’uns altres. És la forma cel·lular de la societat civilitzada, on ja podem estudiar la natura dels antagonismes i contradiccions que es manifesten més plenament en aquesta societat.
L’antiga llibertat relativa de relacions sexuals no desaparegué de cap manera amb la victòria de la parella o àdhuc de la monogàmia.
«L’antic sistema matrimonial, reduïts a límits inferiors per la progressiva extinció dels grups punalua, envolta encara la família en fomació i s’hi manté lligat a les faldes fins a l’albada de la civilització… desparegué finalment amb la nova forma d’heterisme, que empaita els humans fins entrada la civilització, com una ombra sinistra que persegueix la família».
Sota heterisme Morgan entén la relació sexual al costat de la monogàmia dels homes amb dones no casades que, com és consegut, floreix durant tot el període de la civilització sota formes diverses i més i més esdevé una prostitució oberta.{24} Aquest heterisme deriva directament del tot del matrimoni grupal, de l’ofrena religiosa de les dones amb la qual compraven el dret a la castedat. La donació per diners fou primer un acte religiós, que s’acomplia en el temple de la deessa de l’amor, i els diners passaven originalment als fons del temple. Les hieròdules d’Anaitis a Armènia, d’Afrodita a Corint, com les balladores religioses vinculades als temples indians, les anomenades baiaderes (el mot és una corrupció del portuguès bailadera, balladora), foren les primeres prostitutes. La prostitució fou originalment un deure de tota dona, per passar posteriorment exclusivament a sacerdotesses en representació de totes les altres. En altres pobles l’heterisme deriva de la llibertat sexual concedida a les noies abans del matrimoni—també en tot cas resta del matrimoni grupal, únicament deriva d’un altre camí. Amb l’arribada de les diferències de riquesa, per tant ja en l’estadi superior de la barbàrie, apareix esporàdicament el treball assalariat al costat del treball esclau i, al mateix temps, com un correlatiu necessari, la prostitució d’ofici de dones lliures al costat de la prostitució obligada de les esclaves. Així l’herència que el matrimoni grupal ha deixat a la civilització és com tot allò que engendra la civilització, d’aspecte i de sentit doble, fragmentat, contradictori: ací la monogàmia, allà l’heterisme conjuntament amb la forma més extrema, la prostitució. L’heterisme és precisament una institució social com qualsevol altra; perpetua l’antiga llibertat sexual—en benefici dels homes. En la realitat no és tan sols tolerat, sinó emprat sovint principalment per les classes dominants, i se’l condemna de paraula. Però en la realitat aquesta condemnació no afecta de cap manera els homes ni poc ni molt, sinó únicament les dones. Són rebutjades i menyspreades per tal de proclamar una vegada més el domini absolut de l’home per damunt del sexe femení com a llei fonamental de la societat.
Això implica però una segona contradicció dins la pròpia monogàmia. Al costat del marit, que distrau la seua existència amb l’heterisme, hi ha la muller desatesa.{25} I hom no pot tindre una part de la contradicció sense l’altra, com tampoc no pot tindre una poma sencera a la mà després d’haver-se empassat la meitat. Malgrat això aquesta sembla haver sigut l’opinió dels homes fins que les dones els han escarmentat. Amb la monogàmia apareixen dues figures socials característiques i constants que abans no coneixien: l’amant constant de la dona i el banyut. Els homes havien assolit la victòria damunt les dones, però les vençudes s’encarregaren de coronar-los. Al costat de la monogàmia i de l’heterisme l’adulteri esdevingué una institució social inevitable—prohibida, fortament castigada, però inextingible. La paternitat segura dels fills recolzava com a molt en la convicció moral, i per tal de salvar la contradicció irresoluble, el Codi de Napoléon decretava l’art. 312:
«L’enfant conçu pendant le mariage a pour père le mari; el fill concebut durant el matrimoni té com a pare—el marit».
Vet ací el resultat de tres mil anys de monogàmia. Així tenim en la família monògama, en els casos on roman fidel a la seua formació històrica i s’hi manifesta clarament el conflicte entre l’home i la dona, s’expressa el domini exclusiu de l’home, tenim una imatge en miniatura dels mateixos conflictes i antagonismes enmig dels quals es mou la societat dividida en classes d’ençà de la civilització, sense poder-los resoldre ni superar. Parl ací naturalment únicament d’aquells casos de monogàmia on la vida matrimonial té lloc de fet d’acord amb els principis del caràcter originari de tota la institució, on la dona però es revela contra el domini de l’home. Que no tots els matrimonis funcionen així, ningú no ho sap millor que el filisteu alemany, que no sap mantindre el seu domini a casa millor que a l’estat i per això la dona du el comandament i amb tot el dret ja que ell no n’és digne. I amb tot es creu superior al seu company francès, qui s’ho passa sovint molt pitjor.
La família monògama no arribà de cap manera a tot arreu i sempre en la forma rígida clàssica que tenia entre els grecs. Entre els romans, que com a futurs conqueridors del món tenien una visió més àmplia encara que menys fina que els grecs, la dona era més lliure i considerada. El romà creia que la fidelitat matrimonial ja era prou garantida amb el poder damunt la vida i la mort de la seua dona. A més la dona podia igual com l’home dissoldre lliurement el matrimoni. Però l’avenç més gran en el desenvolupament de la monogàmia es donà indubtablement amb l’entrada dels alemanys a la història, i això perquè probablement degut a la seua pobresa, aleshores la monogàmia entre ells no semblava haver acabat de sortir del matrimoni de parella. Ho deduïm de tres circumstàncies que cita Tàcit: Primer que malgrat la gran santificació del matrimoni—«es contenten amb una muller, les dones viuen aïllades per la castedat»—encara era vigent la poligínia pels principals i els caps de tribu, una situació per tant similar a la dels americans amb matrimoni de parella. I segon que la transició del dret matern al dret patern no s’hi podia haver realitzat més que poc temps abans, ja que el germà de la mare—el parent gentil masculí més proper d’acord amb el dret matern—es tenia encara com un parent gairebé tan proper com el propi pare, cas que es correspon al punt de mira dels indians americans, en els quals com deia sovint Marx, hi hem trobat la clau per a comprendre el nostre propi passat. I tercer, les dones entre els alemanys eren altament considerades i influents fins i tot en qüestions públiques, la qual cosa es contradiu directament amb el domini masculí monogàmic. Gairebé en totes aquestes coses, els alemanys coincideixen amb els espartans, entre els quals, com hem vist, el matrimoni de parella no fou del tot superat tampoc.{26} Amb els alemanys apareixia doncs també en aquest respecte un element completament nou que dominaria tot el món. La nova monogàmia, que sorgia ara de la barreja de pobles damunt les runes del món romà, revestí el domini masculí de formes més suaus i situà les dones en una posició, si més no externament, molt més considerada i lliure, que no pas la que havia conegut en l’antiguitat clàssica. Per part per primera vegada hi hagué la possibilitat que de la monogàmia—en ella, al costat d’ella i contra d’ella, segons—en sorgís el gran avenç moral que li devem: l’amor sexual individual modern, completament desconegut pel món anterior.
Aquest avenç es degué però sens dubte a la circumstància que els alemanys encara vivien en la família de parella, i que introduïren la posició de la dona, tant com pogueren, en la monogàmia, però de cap manera a la disposicó natural mítica dels alemanys, d’una puresa de costums meravellosa, que es limita a fer que el matrimoni de la parella en realitat no es moga en mig de les escandaloses contradiccions morals de la monogàmia. Al contrari, foren els alemanys qui en les llurs migracions, especialment cap al sud-est, entre els nòmades de les estepes de la Mar Negra, havien degenerat molt moralment i havien adquirit en mig d’ells, a més de l’equitació, també greus vicis contra-natura, com ho testimonià explícitament Amià dels taifalesos i Procopi dels hèruls.
Però si la monogàmia fou de totes les formes familiars conegudes l’única en la qual s’hi podia desenvolupar l’amor sexual modern, això no vol dir que aquest amor sexual s’hi desenvolupàs exclusivament ni principalment com a amor dels esposos entre ells. Tota la natura de la monogàmia sòlida sota el domini masculí ho impedia. En totes les classes històricament actives, és a dir en totes les classes dominants roman el contracte de matrimoni com allò que era en el matrimoni de parella, qüestió de conveniència, que arranjaven els progenitors. I la primera forma històrica d’amor sexual com a passió, com a passió a la qual té dret qualsevol home (si més no els de les classes dominants), com a forma superior d’instint sexual—la qual cosa li confereix el seu caràcter específic—aquesta primera forma, l’amor cavalleresc de l’edat mitjana, no era de cap manera un amor matrimonial, al contrari. En la seua forma clàssica, entre els provençals, navega a tota vela l’adulteri, i els seus poetes el canten. La flor de la poesia amorosa provençal són les albas, en alemany albades. Descriuen amb tons ardents com el cavaller jau al llit amb la seua bella—la dona d’un altre—, mentre fora hi ha el vigilant, que el crida tan bon punt comença l’albada (alba), perquè aixó se’n puga anar sense que el vegen; l’escena de comiat constitueix aleshores el punt culminant. Els francesos del nord i també els valents alemanys adoptaren igualment aquesta forma poètica i la forma corresponent d’amor cavalleresc, i el nostre antic Wolfram von Eschenbach ens ha llegat tres meravelloses albades d’aquest mateix tema sucós que personalment m’estim és que els seus tres llargs poemes heroics.
El casament burgès dels nostres dies és d’una mena doble. En els països catòlics pertany als progenitors ara com abans de proporcionar al jove fill burgès una dona adient, i la conseqüència per tant és naturalment el desplegament més complet de les contradiccions internes de la monogàmia: heterisme pujat per part de l’home, adulteri pujat per part de la dona. L’esglèsia catòlica ha suprimit el divorci probablement perquè es convencé que contra l’adulteri, igual que contra la mort, np hi ha cap remei. En els països protestants contràriament és la regla que el fill burgès puga triar una dona de la seua classe amb més o menys llibertat, amb la qual cosa hi pot haver un cert grau d’amor com a base del casament, i així sempre es pressuposa a fi de guardar les aparences com s’escau amb la hipocresia protestant. Ací l’heterisme de l’home roman més reposat, i l’adulteri de la dona és menys regular. Però com que de totes formes els humans romanen igual com eren abans del matrimoni, i els burgesos dels països protestants són majoritàriament filisteus, aquesta monogàmia protestant du en la majoria dels casos com a mitjana únicament a una comunitat matrimonial d’un ensopiment de plom, que hom coneix amb el nom de fortuna familiar. El millor exemple d’aquests dos mètodes matrimonials la novel·la, per la forma catòlica la francesa, per la protestant l’alemanya {27}. En cada cas «ell s’ho guanya»: en l’alemanya el jove la noia, en la francesa el marit les banyes. Qui dels dos acaba pitjor no sempre es pot dir. Per això també al bourgeois francès l’ensopiment de la novel·la alemanya li provoca els mateixos calfreds que la «immoralitat» de la novel·la francesa produeix en el filisteu alemany. Tot i que darrerament, d’ençà de «Berlin Weltstadt wird», la novel·la alemanya comença a tractar amb una mica menys de timidesa l’heterisme i l’adulteri ben coneguts des de fa temps.
En tots dos casos però el matrimoni ve determinat per la condició de classe de les parts i en aquest sentit sempre és un matrimoni de conveniència.{28} Aquest matrimoni de conveniència provoca sovint en tots dos casos la prostitució més crassa—de vegades per totes dues bandes, més sovint per part de la dona, que es diferencia de la cortesana pública únicament pel fet que no lloga el seu cos a preu fet com una treballadora assalariada, sinó que el ven d’una vegada per totes com en l’esclavatge. I per tots els matrimonis de conveniència val el mot de Fourier:
«Com en la gramàtica dues negacions fan una afirmació, en la moral matrimonial dues prostitucions equivalen a una virtut».
L’amor sexual tan sols pot esdevindre una veritable regla en les relacions amb la dona en les classes oprimides, per tant en l’actualitat en el proletariat—tant si aquestes relacions són permeses oficialment com si no. Ací també però es vencen tots els fonaments de la monogàmia clàssica. Hi manca tota propietat, per la conservació i traspàs de la qual es crearen la monogàmia i el domini masculí, i per això mateix hi manca tota raó que faça prevaldre el domini masculí. Encara més, també hi manquel els mitjans; el dret burgès, que sosté aquesta autoritat, tan sols existeix pels propietaris i en els bescanvis amb els proletaris; costa diners i per tant en la pobresa no té cap validesa per l’atitud dels treballador envers la seua dona. Són condicions personals i socials completament diferents les decisives. I, a banda, d’ençà que la gran indústria ha tret la dona de casa per dur-la al mercat de treball i a la fàbrica i l’ha feta molt sovint la nodridora de la família, la darrera resta del domini masculí en la llar proletària ha perdut tota base—llevat potser encara d’una brutalitat envers les dones continguda en la monogàmia. Així la família dels proletaris ja no és gens monogàmica en el sentit estricte, fins i tot en el cas d’un amor apassionadíssim una fidelitat solidíssima entre tots dos i malgrat totes les benediccions espirituals i mundanes possibles. D’ací també que els eterns acompanyants de la monogàmia, l’heterisme i l’adulteri, hi tinguen un paper gairebé nul; la dona ha recuperat de fet el dret al trencament del matrimoni, i quan hom no s’avé, hom prefereix separar-se’n. En breu, el matrimoni proletari és monògam en el sentit etimològic del mot, però no gens en el seu sentit històric.{29}
El nostres juristes troben de totes totes que l’avenç de la legislació lliura les dones en una mesura creixent de tota raó de queixa. Els sistemes legals civilitzats moderns reconeixen més i més, primer, que el matrimoni, per ésser vàlid, ha d’ésser un contracte lliurement acceptat per totes dues parts, i segons, que també durant el matrimoni totes dues parts tinguen iguals drets i obligacions mutus. Si aquestes dues previsions fossen apliaces conseqüentment, però, les dones tindrien tot allò que poden demanar.
Aquesta argumentació merament jurídica és justament la mateixa amb la qual el burgès republicà radical bandeja i silencia el proletari. El contracte de treball seria acceptat lliurement per totes dues parts. Però tan sols es considera lliurement acceptat en la mesura que la llei iguala totes dues parts en el paper. El poder que la posició diferent de classes dóna a una part, la pressió que exerceix damunt l’altra part—la posició econòmica real de totes dues-, és quelcom no té gens a veure amb la llei. I mentre dura el contracte de treball totes dues parts tindrien els mateixos drets, si no és que una o l’altra en renunciassen explícitament. Que la situació econòmica força l’obrer a renunciar fins a la darrera aparença d’igualtat de dret, no pot ésser qüestió de la llei.
En referència al matrimoni, la llei, fins i tot la més avançada, queda satisfeta si les parts han fet constar formalment en el protocol la llur lliure voluntat. Ço que hi ha darrera els bastidors jurídics, on transcorre la vida real, de quina forma es realitza aquesta lliure voluntat, això tampoc no pot ésser incumbència de la llei i del jurista. I encara així el dret comparat més elemental hi hauria de mostrar al jurista en què consisteix aquesta lliure voluntat. En els països on s’assegura legalment als fills una legítima dels béns paterns, on per tant no poden ésser desheretats—a Alemanya, als països de dret francès, etc., els fills dependen pel contraure matrimoni del consentiment dels progenitors. En els països de dret anglès, on el consentiment patern no és cap requisit legal per contraure matrimoni, i els progenitors tenen també una completa llibertat testamentària damunt els llurs béns, poden desheretar els fills a voluntat. Que malgrat això i fins i tot per això, la llibertat per contraure matrimoni en les classes on s’hi dóna quelcom per heretar, a Anglaterra i Amèrica, no és de fet ni un pèl més gran que a França i a Alemanya, és quelcom prou clar.
No és pas millor pel que fa a la igualtat de dret de l’home i la dona en el matrimoni. La desigualtat jurídica que hem heretat de condicions socials anteriors no és la causa sinó l’efecte de l’opressió econòmica de la dona. En l’antiga llar comunista, amb moltes parelles matrimonials i els llurs fills, la direcció de la llar confiada a les dones era també una indústria pública i socialment necessària com l’obtenció dels mitjans de nutrició per part dels homes. Amb la família patriarcal i encara més amb la família individual monògama era del tot diferent. La direcció de la llar perdé el seu caràcter públic. La societat ja no se n’ocupava. Era un servei privat; la dona fou la primera sirvent, desprovista de participació en la producció social. Això fou fins que la gran indústria de la nostra època li obrí de nou—i també únicament a les proletàries—el camí de la producció social. Però això s’ha fet de forma que si vol complir el seu deure en el servei privat de la família, es veu exclosa de la producció pública i no pot guanyar res; i que si vol participar en la indústria pública i guanyar-hi personalment, queda fora del seu abast la realització dels deures familiars. I com a la fàbrica, igual li són les coses a la dona en totes les branques comercials, incloses la medicina i l’advocacia. La família individual moderna es fonamenta en l’esclavatge domèstic de la dona, obert o camuflat, i la societat moderna és una massa integrada simplement per famílies individuals com les seues molècules. L’home ha d’ésser en l’actualitat en la gran majoria dels casos qui guanya, el nodridor de la seua família, si més no en les classes propietàries, i això li dóna una posició de domini, que no necessita cap privilegi jurídic extra. Ell és en la família el burgès, la dona representa el proletariat. En el món industrial, però, el caràcter específic de l’opressió econòmica que pesa damunt el proletariat no es manifesta en tot el seu rigor, fins que són abolits tots els privilegis legals de la classes capitalista i no s’ha establert la completa igualtat legal i jurídica entre totes dues classes; la república democràtica no elimina l’antagonisme entre les dues classes, sinó que al contrari és el primer terreny on resoldre’l. I igualment també el caràcter específic del domini de l’home damunt la dona en la família moderna i tant la necessitat com la forma d’establir una posició social igual real entre ells no arriben a la llum del dia fins que els dos no esdevenen completament iguals en drets. Tan sols aleshores es veurà que l’alliberament de la dona demana com a precondició primera la reintroducció de tot el sexe femení en la indústria pública, i que això demana per tant l’abandonament de la família individual com a unitat econòmica de la societat.
* * * *
Tenim per tant tres formes principals de matrimoni que es corresponen a grans trets amb els tres estadis principals del desenvolupament humà. Pel salvatgisme el matrimoni grupal, per la barbàrie el matrimoni de parella, per la civilització la monogàmia, completada amb l’adulteri i la prostitució. Entre el matrimoni de parella i la monogàmia hi entra, en l’estadi superior de la barbàrie, la dominació dels homes damunt les esclaves i la poligínia.
Com ha demostrat tota la nostra exposició, el progrés que es mostra en aquesta sèrie es caracteritza pel fet que ha desprovist les dones de la llibertat sexual del matrimoni grupal més i més, però no als homes. I realment el matrimoni grupal ha continuat de fet pels homes fins avui. Ço que en les dones és un delicte i comporta greus conseqüències legals i socials, en l’home és considerat honorable o encara en el pitjor dels casos no passa d’una lleugera màcula moral, que hom porta amb goig. Però com més canvia l’heterisme tradicional en la nostra època mitjançant la producció capitalista de mercaderies, com més s’hi adapta i es transforma en prostitució oberta, més desmoralitza. I de fet desmoralitza més els homes encara que no pas les dones. La prostitució degrada pel que fa a les dones únicament les malaurades que hi cauen i aquestes tampoc no en el grau que habitualment es pensa. Contràriament davalla el caràcter del món masculí sencer. Així especialment un prometatge llarg en nou casos de cada deu és una escola preparatòria d’infidelitat matrimonial.
Entram en una revolució social on els fonaments econòmics actuals de la monogàmia desapareixen d’una forma tan segura com les del seu complement, la prostitució. La monogàmia resultà de la concentració de riqueses creixents en una mà—i de fet la d’un home—i de la necessitat de deixar en herència aquestes riqueses als fills d’aquest home i de no res més. D’això que la la monogàmia de la dona fos indispensable, i no la de l’home, de forma que aquesta monogàmia de la dona no s’oposava de cap manera a la poligàmia oberta o amagada de l’home. La imminent revolució social en transformar si més una part infinitament gran de la riquesa duradora heretable—els mitjans de producció—en propietat social reduirà tota aquesta preocupació per l’herència a un mínim. Ara, com que la monogàmia sorí de causes econòmiques, desapareixerà quan desapareguen aquestes causes?
Hom podria respondre sense fer cap tort: no tan sols no desapareixerà, sinó que aleshores es realitzarà plenament. Perquè amb la transformació dels mitjans de producció en propietat social desapareixerà també el treball assalariat, el proletariat, i per tant també la necessitat per a un cert nombre de dones—calculable estatísticament—de prostituir-se per dines. Desapareguda la prostitució, la monogàmia, per comptes d’ensorrar-se, serà finalment una realitat—també pels homes.
La situació dels homes per tant canviarà en tot cas. Però també la de les dones, de totes les dones, patirà un canvi considerable. Amb el pas dels mitjans de producció a propietat comuna la família individual deixarà d’ésser la unitat econòmica de la societat. La llar privada es transformarà en una indústria social. La cura i l’educació dels fills serà una qüestió pública; la societat es preocupa per tots els fills, igualment si són matrimonials o no. Amb això cau la preocupació per les «conseqüències», que avui constitueix el moment essencial i social—tan moral com econòmic—que impedeix una noia de lliurar-se sense reserves a l’home estimat. No serà això prou causa per la proliferació progressiva d’unes relacions sexuals desinhibides i per tant també d’una opinió pública més laxa quant a l’honor virginal i l’oprobi femení? I finalment, que no hem vist que en el món modern la monogàmia i la prostitució, tot i contradictòries, són dos contraris inserparables, pols d’una mateixa situació social? Pot desaparèixer la prostitució sense arrossegar la monogàmia a l’abisme?
Ací entra un nou moment en funcionament, un moment que per l’època que es constituïa la monogàmia, tan sols existia embrionàriament: l’amor sexual individual.
Abans de l’edat mitjana no es pot parlar d’amor sexual individual. Que la bellesa personal, el contacte íntim, inclinacions similars, etc., han despertat en individus de diferent sexe el desig de relacions sexuals, que ni als homes ni a les dones els hi era del tot indiferent amb qui tenien relacions íntimes, és ben evident. Però d’això al nostre amor sexual hi ha encara una distància infinita. En tota l’antiguitat els matrimonis són arranjats pels progenitors dels contraients, i aquests s’avenen de bon cor. L’escàs amor matrimonial que coneix l’antiguitat no és una mena d’inclinació subjectiva, sinó un deure objectiu, no un fonament, sinó un correlat del matrimoni. Les relacions amoroses en el sentit modern tan sols existeixen en l’antiguitat social fora de la societat oficial. Els pastors, dels quals Teòcrit i Moscos en canten les penes i les joies amoroses, el Dafni i la Cloe de Longos, són simples esclaus, que no tenen cap participació en l’estat, l’esfera vital del ciutadà lliure. Fora dels esclaus, però, tan sols trobam afers amorosos com a producte de descomposició del món antic que s’enfonsa i amb dones que també són en tot cas fora de la societat oficial, amb heteres, per tant amb forasteres o amb llibertes: a Atenen d’esnçà de l’inici de la seua caiguda, a Roma durant l’època imperial. Si realment s’hi donaven afers amorosos entre ciutadans i ciutadanes lliures, eren tan sols per la via de l’adulteri. I al poeta amorós clàssic de l’antiguitat, a l’antic Anacreont, li era tan indiferent l’amor sexual, en el nostre sentit, que tant li feia el sexe de l’ésser estimat.
El nostre amor sexual es diferencia així essencialment del simple desig sexuals, de l’eros dels antics. Primer suposa en l’ésser estimat un amor recíproc; la dona en això és igual a l’home, mentre que en l’eros antic de cap manera se la consulta sempre. Segon, que l’amor sexual té un grau d’intensitat i de durada que la manca de possessió i la separació els hi sembla a totes dues parts una gran malaurança, si no la més gran; per tal de poser posseir-se mútuament s’hi juguen tot, fins a arriscar la vida, cosa que en l’antiguitat tan sols s’hi trobaria com a molt en l’adulteri. I finalment apareix una nova mesura moral per valorar les incursions sexuals; hom ja no es demana tan sols: eren matrimonials o extramatrimonials, sinó també: fetes per amor i amor recíproc o no? És clar que aquesta nova mesura en la pràctica feudal o burgesa no ha resultat pas millor que totes les altres mesures de la moral—hom simplement en passa. Però tampoc no n’ha fet menys cas. Se l’ha reconegut com la resta—en la teoria, en el paper. I no s’hi pot demanar més ara.
On l’antiguitat posa fi a les seues entrades a l’amor sexual, hi comença l’edat mitjana: en l’adulteri. Hem descrit l’amor cavalleresc, que inventà les albades. D’aquest amor, que vol trencar el matrimoni, a l’amor que li serà el fonament, hi ha encara un llarg camí, que la cavalleria no recorre del tot. Fins i tot quan passam dels frívols romans als virtuosos alemanys, trobam en el «Cant dels nibelungs» que Crimilda, tot i que calladament, no s’enamora pas menys de Sigfrid que ell d’ella, que així i tot quan Gunther li comunica que l’ha promesa a un cavaller, que no esmenta, simplement respon:
«No cal que m’ho demanau, senyor; faré sempre com maneu; a qui em doneu com a marit, m’hi esposaré de tot cor».
No li passa mai pel cap que el seu amor es puga tindre en compte. Günther pretén Brunilda, Etzel Crimilda, sense haver-les vistes mai; igual que en el «Gudrun» Sigbant d’Irlanda la noruega Utel, Hetel d’Hegelingen Hilda d’Irlanda, i finalment Sigfrid de Morland, Hartmut d’Ormania i Herwig de Seeland Gudrun; i ací per primera vegada passa que ella es decideix lliurament pel darrer. Com a regla la promesa del jove príncep és escollida pels progenitors d’aquest, quan encara viuen, i sinó per ell mateix sota consell dels grans senyors, que en tots els casos hi tenen molt a dir. I tampoc no pot ésser altrament. Tant pel cavaller o baró com pel propi príncep sobirà el casament és un acte polític, una oportunitat per engrandir el poder mitjançant noves aliances; els interessos de la casa tenen la decisió, no el parer de l’individu. Com podria doncs l’amor arribar a la situació de dir la darrera paraula davant el contracte matrimonial?
No és pas diferent amb els burgesos gremials de les ciutats mitjavals. Precisament els privilegis que els protegien, l’ordre gremial que els regulava, les delicades línies de separació que el diferenciaven ara dels altres gremis, adés dels seus propis companys de gremi, dels seus oficials i aprenents, tancaven el cercle dins el qual podia triar una muller adient. I quina era la més adient ho decidia incondicionalment en aquest complicat sistema no pas el seu parer individual, sinó els interessos de família.
I així per tant en la immensa majoria dels casos el contracte matrimonial fins a la fi de l’edat mitjana, era ço que havia sigut des del principi, una qüestió que no decidien els implicats. Al principi hom arribava ja casat al món—casat amb tot un grup de l’altre sexe. En les formes posteriors del matrimoni grupal hi hagué probablement una situació similar, si bé amb un empetitiment progressiu del grup. En el matrimoni de parella és la regla que les mares acorden el matrimoni dels fills; també hi són decisius els nous lligams de parentiu que comporten a la jove parella una posició més forta en la gens i la tribu. I quan amb l’hegemonia de la propietat privada damunt la propietat comuna i amb l’interès per l’herència el dret patern i la monogàmia arribaren al poder, el contracte matrimonial depengué principalment de consideracions econòmiques. La forma del matrimoni de compra desapareix, i es practica en una mesura creixent, en posar preu no tan sols a la dona sinó també a l’home—no per les seues qualitats personals, sinó per les seues possessions. Que la inclinació mútua dels contraients fos la base predominant del contracte matrimonial era en la pràctica de les classes dominants inaudit des del principi; com a molt això fou en el romanticisme—o entre les classes oprimides, que no comptaven.
Aquesta era la situació que trobà la producció capitalista quan, d’ençà de l’època de les descobertes geogràfiques, mitjançant el comerç mundial i la manufactura es preparava pel domini del món. Hom suposaria que aquest sistema de contracte matrimonial li hauria ben escaigut, i així fou també. I amb tot—la ironia de la història mundial no té fons—fou ell qui havia d’obrir la bretxa decisiva. En transformar totes les coses en mercaderies, dissolgué totes les relacions sobrevingudes del passat, posà en el lloc de la moral heretada, del dret històric, la compra i la venda, el «lliure» contracte; així quan el jurista anglès H. S. Maine cregué haver realitzat una descoberta inaudita quan deia que tot el nostre avenç respecte d’èpoques anteriors consistia en haver passat from Status to contract, de condicions sobrevingudes hereditàriament a unes de lliurement contretes, com, de passada, ja es deia al «Manifest comunista» de forma correcta.
Per concloure un tracte, però, calen individus que puguen ésser lliures sobre les llurs persones, actes i possessions, i que es troben en igualtat de drets entre ells. Crear aquests individus «lliures» i «iguals» era precisament un dels treballs principals de la producció capitalista. Si bé això també al principi succeïa encara d’una forma únicament mig conscient, a més d’aspecte religiós, així i tot d’ençà de la reforma luterana i calvinista quedà clar que l’home únicament és plenament responsable dels seus actes quan els fa amb una completa llibertat d’albiri, i que és un deure moral oposar-se a qualsevol coacció a cometre un fet immoral. Com lligava això, però, amb la pràctica anterior del contracte matrimonial? El matrimoni era d’acord amb la concepció burgesa un contracte, un afer jurídic, i de fet el més important de tots, ja que disposava del cos i l’ànim de dos humans per tota la vida. Aleshores de fet es concloïa per lliure voluntat formal; sense l’assentiment dels contraients no s’hi donava. Però hom sabia prou bé com s’arribava a la condició de l’assentiment i qui eren els propis contraients matrimonials. Quan però s’hi demanaven a tots els altres contractes una llibertat real de concloure’ls, per què no amb aquest? Els dos joves individus que anaven a unir-se, no tenien també el dret de decidir lliurement sobre si mateixos, sobre els llurs cossos i òrgans? No havia esdevingut l’amor sexual mitjançant la cavalleria la moda, i no era front l’amor adúlter cavalleresc, l’amor dels esposos la correcta forma burgesa? Si bé era però deure dels esposos estimar-se mútuament, no era igualment deure dels amants de casar-se entre ells i no amb cap altre? Que no era aquest dret dels amants superior al dret dels progenitors, parents i d’altres diversos arranjadors de matrimonis i mitjancers? Si el dret a la lliure interpretació personal havia irromput sense límits en l’església i la religió, com era que s’aturava davant les pretensions insuportables de la generació anterior sobre el cos, ànima, possessions, sort i dissort dels més joves?
Aquestes qüestions hagueren d’aparèixer en una època que afluixava tots els antics lligams de la societat i trencava totes les concepcions heretades. El món s’havia fet amb un instant gairebé deu vegades més gran; per comptes d’un quart d’un hemisferi ara era tot el globus terraqui que s’estenia a la vista dels europeus occidentals, que s’afanyaven a prendre possessió dels altres set quadrants. I com els antics i estrictes límits de la pàtria, queien també els límits mil·lenaris de la forma mitjaval imposada de pensar. A l’exterior s’obria als ulls dels humans un horitzó infinitament més gran. Quin valor tenia la reputació d’honorabilitat, quin el respectable privilegi gremial heretable per descendència pel jove seduït per les riqueses d’Índia, les mines d’or i plata de Mèxic i Potosí. Era l’època de la cavalleria errant de la burgesia; tenia també el seu romanticisme i la seua exaltació amorosa, però amb un peu burgès i en darrera instància amb un objectiu burgès.
I així fou que la burgesia inicial, especialment la dels països protestants, on més se sacsejà allò establert fins aleshores, pel que fa al reconeixement de la llibertat de contractació també en el matrimoni i ho introduí de la forma abans descrita. El matrimoni romangué matrimoni de classe, però dins la classe fou atorgada a les contraients un cert grau de llibertat d’elecció. I en el paper, en la teoria moral com en la descripció poètica, res no quedava tan expressat com que la immoralitat de tot matrimoni que no es basàs en l’amor sexual mutu i el compromís realment lliure dels esposos. En breu, el matrimoni per amor fou proclamat com a dret humà, i de fet no tan sols com a droit de l’homme, sinó també de forma excepcional com a droit de la femme.
Aquest dret humà es diferenciava però en un punt de tota la resta dels anomenats drets humans. Mentre que aquests en la pràctica romanien limitats a la classe dominant, la burgesia, i es negaven directament o indirecta a la classe oprimida, el proletariat, s’hi evidenciava més àmpliament la ironia de la història. La classe dominant romangué sotmesa a les influència econòmiques conegudes i tan sols presentà en casos excepcionals matrimonis realment lliure, mentre que aquests en la classe dominada, com ja hem vist, eren la regla.
La plena llibertat de contraure matrimoni per tant tan sols la podrà exercir tothom una vegada que el bandejament de la producció capitalista i amb ella de les condicions de propietat que ha creat haja eliminat totes les consideracions econòmiques addicionals que encara ara tenen una influència tan poderosa en l’elecció conjugal. Aleshores ja no romandrà cap altre motiu més que l’afecte recíproc.
Ara bé, com que l’amor sexual és per la seua natura exclusiu—tot i que aquesta exclusivitat actualment tan sols es realitze plenament en la dona—, el matrimoni basat en l’amor sexual és per la seua natura monògam. Hem vist, com sostenia correctament Bachofen, que l’avenç del matrimoni grupal al matrimoni individual fou principalment l’obra de les dones; tan sols el pas endavant del matrimoni de parella a la monogàmia arribà de la mà dels homes; i consistí, històricament, essencialment en un empitjorament de la situació de les dones i un afavoriment de la infidelitat dels homes. Desaparegudes les consideracions econòmiques que encara mantenen sotmeses les dones davant aquesta infidelitat habitual dels homes—la preocupació per la llur pròpia existència i encara més pel futur dels fills—, la posició igual així assolida de les dones farà d’acord amb tota l’experiència anterior que els homes siguen realment monògams en una mesura més gran que no pas les dones poliàndriques.
Ço que desapareixerà del tot, però, de la monogàmia seran tots els caràcters que ha rebut mitjançant la seua aparició a a partir de les relacions de propietat i que són en primer lloc el predomini de l’home i en segon lloc la insolubilitat. El predomini de l’home en el matrimoni és la simple conseqüència del seu predomini econòmic i cau tot sol amb aquest. La indisolubilitat del matrimoni és en part conseqüència de la situació econòmica sota la qual sorgí la monogàmia, en part tradició de l’època on no era ben entesa encara la relació d’aquesta situació econòmica amb la monogàmia i era religiosament exagerada. Avui ja es troba trencada per mil esquerdes. Si tan sols és moral el matrimoni basat en l’amor, aleshores també ho és únicament aquell on l’amor perdura. La durada de l’enamorament individual és però força variable entre els individus, especialment entre els homes, i una fi positiva de l’afecte o la seua substitució per un nou amor apassionat fa de la separació un benefici tant per totes dues parts com per la societat. Tan sols caldria estalviar els individus de la brutícia inútil d’un procés de separació.
Ço que actualment per tant podem entreveure pel que fa a l’ordre de les relacions sexuals després de la imminent desaparició de la producció capitalista és bàsicament de caire negatiu, limitat majoritàriament a allò que desapareix. Què s’hi afegirà? Això es decidirà quan haja madurat una nova generació: una generació d’homes que mai no s’hagen trobat a la vida en el cas de comprar per diners o per cap altre mitjà social de força la prostitució d’una dona, i de dones que no s’hagen trobat en el cas de lliurar-se a un home per cap altra consideració que no siga l’amor real, ni tampoc de refusar-lo per por a les conseqüències econòmiques. Quan aquests individus hi siguen, es desfaran completament de tot allò que hom creu avui que han de fer; seguiran la llur pròpia pràctica i crearan d’acord amb ella una opinió pública per jutjar la pràctica de cadascú—Punt.
Tornam però ara a Morgan, de qui ens hem allunyat massa. La recerca històrica de les institucions socials desenvolupades durant el període de la civilització depassen els límits del seu llibre. Els destins de la monogàmia durant aquest període l’ocupen tan sols de forma completament breu. També ell hi veu en l’aprofundiment de la família monògama un avenç, una aproximació a la completa igualació dels sexes, sense creure però a l’abast aquest objectiu. Diu, però,
«Quan es reconeix el fet que la família ha passat per quatre formes consecutives i que ara es troba en la cinquena, apareix la qüestió de si aquesta forma pot ésser duradora en el futur. L’única resposta possible és que ha de progressar com progresse la societat, que canvie en la mesura que la societat canvie, del tot com fins ara. És el resultat del sistema social i serà reflex del seu perfeccionament. Com que la família monògama ha millorat d’ençà de l’inici de la civilització, i força notablement en els temps moderns, hom pot suposar si més no que és susceptible de millores posteriors fins a assolir la igualtat entre els dos sexes. Si en un futur llunyà la família monògama no fos capaç de satisfer les pretensions de la societat seria impossible de preveure com es constituirà la seua successora».
Notes d’Engels
(1) Com de poc Bachofen entenia ço que havia descobert o més aviat endevinat ho demostra el fet d’haver designat aquest estadi originari com a heterisme. Heterisme volia dir entre els grecs que introduïren el mot, bescanvi d’homes, solters o monògans, amb dones solteres, i pressuposa sempre una forma determinada de matrimoni, fora dels quals s’hi donen aquests becanvis, i hi inclou la prostitució si més no com a possibilitat. No s’ha emprat mai aquest mot en un altre sentit i és en aquest sentit que l’empri amb Morgan. Els descobriments de gran importància de Bachofen són mistificats arreu fins a extrems increïbles, ja que s’imagina que les relacions entre home i dona, a través de la història, tingueren llur origen en les idees religioses de la humanitat en cada època i no en les llurs condicions reals de vida.
(2) En una lletra de la primavera del 1882 Marx parlava en els termes més durs del complet falsejament dels temps primitius que conté el text dels Nibelungs de Wagner. «On s’ha vist que el germà abrace la germana com a parella?» A aquests «déus luxuriosos» de Wagner que fan més picants llurs galantejos a l’estil modern amb una miqueta d’incest, hi respon Marx: «En els temps primitius la germana era la dona, i això era ço assenyat».{30} – (A la quarta edició). Un amic francès i admirador de Wagner no està d’acord amb aquesta nota i puntualitza que ja en la «antiga Edda», on Wagner es basa concretament en la «Ögisdrecka», Loki renya Freia: «Abraces el teu propi germà davant dels déus». Sembla, doncs, que el matrimoni entre germans ja era prohibit aleshores. L’«Ögisdrecka» és expressió d’una època en què s’havia perdut ja completament la fe en els antics mites; és un poema satíric, a l’estil de les de Llucià, contra els Déus. Quan Loki com a Mefisto fa aquest retret a Freia, més aviat parla en contra de Wagner. També diu Loki, uns versos més tard, a Niördhr: «Amb la germana has engendrat un fill (així)» (vidh systur thinni gaztu slikan mög). Ara, Niördhr no és cap ase, sinó un vane, i diu a la «Ynglinga Saga», que els matrimonis entre germans són habituals a Vanaland, la qual cosa no és el cas entre els ase. Això suposaria que els vane eren déus més antics que els Ase. En tot cas Niödhr viu entre els ase en un pla d’igualtat, i així l’«Ögisdrecka» és més aviat una prova que, en temps de l’aparició de les sagues noruegues, el matrimoni entre germans no provoca encara cap mena d’indignació, si més no entre els déus. Si hom vol disculpar Wagner, faria millor de recòrrer per comptes d’a «Edda» a Goethe, qui en la balada del déu i la baiadera comet una falta semblant pel que fa a l’ofrena religiosa de la dona i l’acosta massa a la prostitució moderna.
(3) Les espurnes de relacions sexuals indiscriminades, denominades «pantanoses», que Bachofen afirma haver descobert, ens duen al matrimoni grupal, del qual ja no es pot dubtar ara. «Quan Bachofen troba ‘il·licits’ aquests matrimonis punalua, també un home d’aquell període trobaria igual la majoria de matrimonis actuals entre cosins propers i llunyans per part paterna o materna tan incestuosos com els matrimonis entre germans consanguinis». (Marx.)
Variants textuals
{1} El text següent fins al paràgraf: 1. La família consanguínia… (S. 43) és de la versió ampliada d’Engels del 1892. El 1884 es llegia: La descoberta d’aquest estadi inicial és el primer gran mèrit de Bachofen.(1) D’aquest estadi inicial probablement es desenvolupà força avait:
{2} (1884) hi manca: probablement
{3} (1884) hi manca: o una forma similar
{4} (1884) Família punalua
{5} (1884) Forma familiar (per comptes de: una forma similar del matrimoni grupal)
{6} (1884) La llur organització resta però tan aïllada que l’hauríem de considerar (per comptes de: sinó una forma ruda del matrimoni grupal)
{7} (1884) hi manca el següent text fins el paràgraf 3. La família de parella… (S. 51)
{8} (1884) Família punalua
{9} (1884) Família punalua
{10} (1884) hi manca la darrera frase
{11} El següent text fins al paràgraf: La família de parella… (S. 57) és el de l’edició ampliada d’Engels del 1892. El 1884 es llegia: Similar remainders from the old world are admit enough, so abandoning the phoenizischen girls in the temple at the celebrations of the Astaroth; even the medieval right of the first night, which had a very strong existence despite again-romantic German white washing, is probably a piece of Punaluafamilie delivered by the keltische of gene (the clan) Restes similars de l’antic món són pru conegudes, com ara la prostitució de noies fenícies en el temple durant les festes d’Astarot; àdhuc el dret mitjaval de la primera nit, que malgrat l’emblanquinament neo-romàntic alemany tingué una forta existència, és probablement un pedaç de la família punalua transmés per la gens (el clan) celta.
{12} (1884) Propietat privada
{13} (1884) massa esposes tenien ara un valor (per comptes: la facilitat d’aconseguir esposes tenia ara un valor d’intercanvi)
{14} (1884) Possessió privada
{15} (1884) hi manca: de família
{16} (1884) hi manca la darrera frase
{17} (1884) hi manca el següent text fins el paràgraf: El matrimoni abans de la caiguda… (S. 64)
{18} (1884) Família punalua
{19} (1884) hi manca la darrera frase
{20} El següent text fins els mots: Però malgrat tots els panys i vigilàncies… (S. 67) és de la versió ampliada d’Engels del 1892. El 1884 es llegia: en unes cambres mig aïllades, per tal de garantir la correcta parternitat dels fills. L’home contràriament es diverteix amb esclaves presoneres de guerres, les seues companyes de tenda en la guerra. Amb prou feines millor va en el període clàssic. Hom pot llegir en el «Charikles» de Becker, com els grecs tractaven les llurs dones. Quan no recloses, romanien separades del món, de forma que esdevenien les criades principals dels llurs homes, limitades al tracte únicament amb la resta del servei domèstic. Les noies hi eren directament recloses, les dones tan sols eixien en companyia d’esclaves. Quan hi havia visites masculines, les dones es retiraven a les llurs cambres.
{21} (1884) socialment
{22} (1884) acaba ací la frase
{23} (1884) hi manca la darrera frase
{24} (1884) manca en aquest paràgraf el següent text fins els mots: l’heterisme és fins i tot una institució social…
{25} (1884) hi manquen les dues darreres frases
{26} (1884) hi manca la darrera frase
{27} (1884) segueix: i la sueca
{28} (1884) hi manca el següent text fins el paràgraf: regla veritable en relació a la dona…
{29} (1884) hi manca el text següent fins el paràgraf: Tornam mentres a Morgan…
(S. 83)
{30} (l884) hi acaba la nota
III
La gens iroquesa
Arribam ara a una altra descoberta de Morgan, si més no de la mateixa importància que la reconstrucció de la forma familiar primitiva a partir del sistema de parentiu. La prova que les agrupacions familiars designades per noms d’animals dins una tribu d’indians americans són essencialment idèntiques amb les genea dels grecs, les gentes dels romans; que la forma americana és l’original, la greco-romana la posterior i derivada; que tota l’organització social dels grecs i els romans dels temps primitius en gens, fratria i tribu troba el seu fidel paral·lel en l’americana-indiana; que la gens és una institució comuna a tots els bàrbars fins a la llur entrada en la civilització, i encara després (segons les fonts de què ara disposam)—aquesta prova ha aclarit d’un cop les parts més fosques de la història dels antics grecs i romans i al mateix temps ens dóna explicacions sobre els trets fonamentals de l’estructura social de l’època primitiva—abans de la introducció de l’estat. Per simple que puga semblar la qüestió, una vegada hom ho sap, Morgan no ho descobrí encara fins els darrers temps; en el seu escrit anterior aparegut el 1871 encara no havia entrat en el secret, la troballa del qual ha deixat muts per un temps {1} els habitualment tan confiats prehistoriadors anglesos.
El mot llatí gens, que Morgan empra generalment per a aquesta agrupació familiar, prové com el genos grec amb el mateix significat de l’arrel comuna ària (en alemany, on segons la regla la g ària ha de derivar en k, kan), que significa engendrar. Gens, genos, en sànscrit dschanas, en gòtic (segons la regla anterior) kuni, en antic nòrdic i en anglo-saxó kyn, en anglès kin, en alt alemany mitjà künne signifiquen igualment llinatge, estirp. Gens en llatí, genos en grec, es fan servir especialment per tota associació familiar que pretén una ascendència comuna (ací d’un tronc patern comú) i a través de determinades institucions socials i religioses es vincula a una societat particular, el naixement i natura de la qual, malgrat tot, han romàs foscs fins ara als nostres historiadors.
Ja hem vist abans, en la família punalua, quina és la composició d’una gens en la forma original. Consisteix en totes les persones que, mitjançant el matrimonia punalua i segons les idees que hi dominen per necessitat, formen la descendència reconeguda d’una determinada mare ancestral individual. Com que en aquesta forma familiar la paternitat és incerta, hi val tan sols la línia femenina. Com que els germans no poden casar-se amb les llurs germanes, sinó únicament dones d’un altre llinatge, els fills que tenen amb aquestes dones alien queden d’acord amb el dret matern fora de la gens. Romanen per tant únicament els descendents de les filles de cada generació dins els lligams del llinatge; els dels fills passen a les gentes de les llurs mares. Què s’esdevé ara amb aquest grup de consanguinitat, una vegada es constitueix com a grup particular, front als grups similars de dins d’una tribu?
Com a forma clàssica aquesta gens original Morgan pren la dels iroquesos, especialment la de la tribu seneca. En aquesta s’hi donen vuit gentes, amb noms d’animals: 1. Llop, 2. Ós, 3. Tortuga, 4. Castor, 5. Cèrvol, 6. Becada, 7. Garsa, 8. Falcó. En cada gens dominen els costums següents:
1. Tria els seus sachem (príncep en la pau) i cabdill (cap militar). El sachem ha d’ésser triat dins la pròpia gens, i el seu càrrec és hereditari, en el cas que se l’haja d’ocupar per vacància; el cap militar pot ésser triat també de fora de la gens i en ocasions pot no haver-hi. Com a sachem mai no es tria el fill de l’anterior, ja que entre els iroquesos hi regeix el dret matern, i així el seu fill pertany a una altra gens; però sí i sovint el germà o el fill de la germana. En les eleccions hi participen tots, homes i dones. L’elecció, però, ha d’ésser ratificada per les altres set gentes, i sols després d’això pren possessió solemnent l’elegit, i de fet a través del consell general de tota la lliga iroquesa. La importància d’això la veurem més endavant. El poder del sachem dins la gens és d’una natura paternal, merament moral; no té cap mitjà de coerció. A banda d’això pel càrrec és membre tant del consell tribal dels seneques com del consell federal de la comunitat dels iroquesos. El cabdill militar té potestat únicament en qüestions de guerra.
2. Destitueix el sachem i el cabdill militar a voluntat. Això també ho fan plegats homes i dones. Els destituïts són posteriorment simples guerrers com els altres, persones privades. El consell tribal pot destituir també d’altra banda els sachems, fins i tot contra la voluntat de la gens.
3. Cap membre no pot casar-se dins la gens. Aquesta és la regla fonamental, el vincle que la manté unida; és l’expressió negativa del força positiu vincle de consaguinitat, pel qual els individus compresos esdevenen una gens. Mitjançant la descoberta d’aquests simples fets Morgan ha revelat la natura de la gens per primera vegada. Com de poc s’havia entès fins ara la gens ho demostren les narracions prèvies sobre salvatges i bàrbars, on les diferents corporacions que integren l’ordre gentilici eren incompreses i indiferenciades, on tribu, clan, thum, etc., era el mateix i on s’hi deia de vegades, en parlar d’aquestes corporacions que el matrimoni a l’interior era prohibit. Per tant es creà una confusió sense remei que permeté al senyor McLennan convertit en Napoléon de poder posar ordre amb el veredicte: totes les tribus es divideixen en les que s’hi prohibeix el matrimoni (exògames), i les que s’hi permet (endògames). I després d’haver complicat tant profundament la qüestió, pogué encara dedicar-se a recerques tan profundes com escatir quina d’aquestes dues absurdes classes havia sigut la primera: l’exogàmia o l’endogàmia. Amb el descobriment de la gens basada en la consaguinitat i de la impossibilitat de matrimoni entre els seus membres que en resulta, aquesta bestiesa s’ha esvaït tota sola. – És evident que en l’estadi on trobam els iroquesos, la prohibició del matrimoni dins la gens es manté inviolable.
4. Els béns dels morts requeixen en la resta de companys de gens, han de romandre en la gens. Davant l’escasa importància d’allò que un iroquès podia llegar, els parents gentils més propers es dividien l’herència; si moria un home, corresponia als seus germans i germanes carnals i als germans de mare; si mora una dona, corresponia als seus fills i germanes carnals, però no als seus germans. Per això mateix home i dona no podien heretar entre ells, o els fills del pare.
5. Els companys de gens es devien mútuament ajut, protecció i especialment suport en la revenja de greuges d’aliens. L’individu confiava per la seua seguretat en la protecció de la gens i ho podia fer; qui l’agreujava, agreujava tota la gens. D’ací que del vincle de sang de la gens, sorgís el deure de la revenja de sang, que els iroquesos reconeixen de forma il·limitada. Si un aliè a la gens matava un company de gens, tota la gens del mort era obligada a la revenja de sang. Inicialment hom provava la mediació; la gens de l’homicida celebrava consell i feia al consell de la gens del mort propostes d’acord, que la majoria de vegades eren declaracions de condol i importants presents. Si s’acceptaven, la cosa quedava resolta. En l’altre cas la gens agreujada nomenava un o més revenjadors que eren obligats a perseguir i matar l’homicida. Si ho feien, la gens del darrer no tenia cap dret a queixar, el cas restava resolt.
6. La gens té uns noms determinats o una sèrie de noms que tan sols ella pot emprar en tota la tribu, de forma que el nom de l’individu indica igualment la gens a la qual pertany. Un nom gentilici comportava drets gentilicis per endavant.
7. La gens pot adoptar aliens i mitjançant això integrar-los en la tribu sencera. Els presoners de guerra, que hom no matava, esdevenien així mitjançant l’adopció en una gens membres del tribu dels seneques i obtenien per tant tots els drets gentilicis i tribals. L’adopció es feia per petició de companys individuals de la gens, homes que acceptaven l’aliè com a germà o germana, dones que l’acceptaven com a fill; l’ingrés solemne a la gens era necessari per la ratificació. Sovint gentes disminuïdes per causes excepcionals es reforçaven mitjançant l’adopció en massa d’individus d’una altra gens, amb l’acord d’aquesta. Entre els iroquesos es dóna la integració solemne en la gens en una sessió pública del consell tribal, que esdevenia eixí de fet una cerimònia religiosa.
8. Difícilment hom pot demostrar entre les gentes indianes festes religioses especials; però les cerimònies religioses dels indians es relacionen més o menys amb les gentes. En les sis festes religioses dels iroquesos els sachems i els cabdills militars són inclosos pel llur càrrec entre els «guardians de la fe» i tenen funcions sacerdotals.
9. La gens té un lloc de soterrament comú. Això ara ha desaparegut entre els iroquesos de l’estat de Nova York que viuen en mig dels blancs, però abans n’hi havia un. Entre els altres indians encara hi són; com és el cas dels tuskarores, emparentats amb els iroquesos, que, tot i que cristians, tenen per cada gens una filera determinada al camp sant, de forma que la mare és soterrada a la mateixa filera que els fills, però no el pare. I també entre els iroquesos tota la gens acompanya el difunt al soterrar, té cura de la tomba, de l’oració fúnebre, etc.
10. La gens té un consell, l’assemblea democràtica de tots els gentils adults masculins i femenins, tots amb igualt dret de vot. Aquest consell triava els sachems i els cabdills militars i els destituïa; com també la resta de «guardians de la fe»; decidia sobre les donacions de redempció (preu de sang) o les revenges de sang pels gentils assassinats; adoptava els aliens a la gens. En breu, era el poder sobirà de la gens.
Aquestes són les atribucions d’una gens típica indiana.
«Tots els seus membres són individus lliures, cadascú obliga a protegir la llibertat dels altres; iguals en drets personals—ni els sachems ni els caps militars pretenien cap preeminència; constituïen una germandat, unida per lligams de sang. Llibertat, igualtat, fraternitat, tot i que no formulats, eren els principis fonamentals de la gens, i aquesta era la unitat de tot un sistema social, el fonament de la societat indiana organitzada. Això aclareix l’implacable sentit d’independència i de dignitat personal en el comportament, que tothom reconeix en els indians».
En l’època del descobriment els indians de tota Nord-amèrica s’organitzaven en gentes d’acord amb el dret matern. Tan sols en certes tribus, com en les dels dakotes, les gentes havien decaigut, i en unes altres, els ojibwas, els omahas, s’organitzaven d’acord amb el dret patern.
En un bon nombre de tribus indianes amb més de cinc o sis gentes ens troba que tres, quatre o més gentes es reuneixen en un grup particular, que Morgan en fidel traducció del nom indià denomina d’acord amb el seu corresponent grec fratria (germandat). Així els seneques tenen dues fratries; la primera inclou les gentes 1-4, la segona les gentes 5-8. Una recerca més detinguda demostra que aquestes fratries són majoritàriament les gentes originals en les quals es dividia inicialment la tribu; ja que amb la prohibició matrimonial dins la gens cada tribu havia de comprendre si més no dues gentes, si volia poder mantindre’s independent. En la mesura que la tribu s’engrandia, cada gens es dividia en dues o més, cadascuna de les quals era ara una gens diferenciada, mentre que la gens original que aplegava totes les gentes filles subsistia com a fratria. Entre els seneques i la majoria dels altres indians les gentes d’una fratria són gentes germanes, mentre que les altres són les llurs gentes cosines—relacions que en el sistema de parentiu americà tenen un sentit força real i expressiu. Originàriament tampoc cap seneca es podia casar dins la seua fratria, per bé que això ja s’ha superat i ara es limita a la gens. La tradició dels seneques diu que l’ós i el cérvol foren les dues gentes originals, de les quals en deriven les altres. Una vegada arrelà aquesta nova institució, es modificà d’acord amb la necessitat; en extingir-se les gentes d’una fratria, s’hi traspassaven gentes senceres d’altres fratries per aconseguir un equilibri. D’ací que ens trobam en diferents tribus amb gentes homònimes agrupades en fratries diferents.
Les funcions de la fratria entre els iroquesos són en part socials, en part religioses. 1. El joc de pilota es fa entre les fratries; cadascuna presenta els llurs millors jugadors, la resta seuen separats en cada fratria, i confien en la victòria dels llurs. – 2. En el consell tribal seuen plegats els sachems i caps militars de cada fratria, i els dos grups enfrontats, cada orador parla als representants de cada fratria com una corporació particular. – 3. Si s’esdevenia un homicidi en la tribu, en el qual ni l’homicidi ni el mort pertanyien a la mateixa fratria, la gens agreujada apel·lava sovint a les seues gentes germanes; aquestes feien un consell de fratria i s’adreçaven a l’altra fratria com a comunitat, per tal que aquesta es reuní en consell per resoldre la qüestió. Ací sorgia per tant la fratria de nou com a gens originària i amb més possibilitats d’èxit que no pas la gens individual, filla seua. – 4. En cas de mort d’individus destacats la fratria oposada es feia càrrec dels funerals i del soterrar, mentre que la fratria del difunt encapçalava el dol. Si moria un sachem, la fratria oposada anunciava la vacança del càrrec al consell federal dels iroquesos. – 5. En l’elecció d’un sachem intervenia també el consell de la fratria. La confirmació per les gentes germanes es tenia per força natural, però les gentes de l’altra fratria podien oposar-s’hi. En aquest cas el consell d’aquesta fratria es reunia; si l’oposició es mantenia, l’elecció era invalidada. – 6. Anteriorment els iroquesos tenien misteris religiosos particulars, anomenats medicine-lodges pels blancs. Aquests eren celebrats entre els seneques mitjançant dues associacions religioses, amb una cerimònia regular pels nous membres; a cadascuna de les dues fratries li corresponia una d’aquestes associacions. – 7. Si, com és gairebé segur, els quatre linages (llinatges), que habitaven els quatre sectors de Tlascalá en l’època de la conquesta, eren quatre fratries, això demostraria que les fratries eren considerades com entre els grecs i en grups familiars semblants dels alemanys també unitats militars: aquests quatre linages anaven a la lluita cadascuna com un exèrcit particular, amb uniformes i banderes pròpies i sota un cap propi.
Així com diverses gentes fan un fratria, també en la forma clàssica diverses fratries constitueixen una tribu; en molts casos en tribus força afeblides desapareix el membre intermig, la fratria. Què caracteritza ara una tribu indiana a Amèrica?
1. Un territori propi i un nom propi. Cada tribu posseïa a més de l’indret on s’establia realment una zona extensa per la caça i la pesca. Més enllà s’hi estenia a més una ampla franja de terra neutral fins la zona de la tribu veïna, la grandària de la qual depenia de si separava tribus emparentades per la llengua o no. És el bosc fronterer dels alemanys, el desert que els sueus de Cèsar crearen al voltant de la llur zona, l’îsarnholt (en danès jarnved, limes Danicus) entre danesos i alemanys, el bosc saxó i el branibor (en eslau = bosc de protecció), que dóna el seu nom a Brandenburg, entre els alemanys i els eslaus. La zona separada per aquestes fronteres poc formals era la terra comuna de la tribu, reconeguda com a tal per les tribus veïnes i protegida per ella mateixa contra incursions. La inseguretat de les fronteres no creava inconvenients pràctica en general, llevat de qual la població creixia força. – Els noms de la tribu semblen haver sorgit més per atzar que per elecció deliberada; amb el temps passava que una tribu era designada per les tribus veïnes amb un nom diferent del que emprava ella mateixa; similarment els alemanys reberen el llur primer nom col·lectiu de la història, germànics, per part dels celtes.
2. Un dialecte particular, únicament propi d’aquesta tribu. De fet tribu i dialecte són la mateixa cosa; la constitució de noves tribus i dialectes mitjançant la divisió s’ha esdevingut fins fa poc a Amèrica i tampoc ara es deu haver acabat del tot. Quan dues tribus afeblides es fusionen en una, s’esdevé excepcionalment que en la mateixa tribu es parlen dos dialectes emparentats. La grandària mitjana de les tribus americanes és inferior a 2.000 caps; els xeroquis, però, són uns 26.000, el nombre més gran d’indians en els Estats Units que parlen el mateix dialecte.
3. El dret de nomenar els sachems i caps militars triats per les gentes i
4. el dret de destituir-los, àdhuc contra la voluntat de la llur gens. Com que aquests sachems i caps militars són membres del consell tribal, s’aclareixen tot sols aquests drets de la tribu respecte ells. Quan s’ha constituït una lliga de tribus i totes les tribus són representades en un consell federal, hi passen tots aquests drets.
5. La possessió de concepcions religioses comunes (mitologia) i de pràctiques de culte.
«Els indians eren en la llur forma bàrbara un poble religiós».
La llur mitologia no s’ha estudiat encara de cap manera de forma crítica; s’afiguraven ja encarnades les llurs concepciosn religioses—esperits de tota mena—sota formes humanitzades, però l’estadi inferior de la barbàrie on s’hi trobaven no coneix encara cap representació gràfica, els anomenats ídols. És un culte a la natura i als elements en desenvolupament cap al politeïsme. Les diferents tribus tenen les llurs festes regulars, amb determinades formes de culte, especialment danses i jocs; la dansa especialment era una part essencial de totes les festivitats religioses; cada tribu celebrava les seues pròpies.
6. Un consell tribal per a afers comuns. Era integrat per tots els sachem i caps militars de les gentes individuals, ells lurs autèntics representants, car eren movibles; era públic, envoltat de tots els altres membres de la tribu que tenien el dret d’intervindre-hi i d’ésser-hi escoltats en les llurs opinions; el consell decidia. Com a regla qualsevol desl presents era escoltat si ho demanava, àdhuc les dones podien exposar la llur opinió mitjançant un orador de la llur elecció. Entre els iroquesos la decisió final s’havia de prendre per unanimitat, com era també el cas en moltes decisions de les comunitats frontereres alemanyes. Al consell tribal li pertocava especialment la reglamentació de les relacions amb les tribus alienes; rebia i enviava delegacions, declarava la guerra i concloïa la pau. En esclatar la guerra la feien majoritàriament voluntaris. En principi tota tribu es considerava en situació de guerra amb tota altra tribu amb la qual no hagués conclòs cap tractat de pau explícit. Les expedicions bèl·liques contra aquests enemics eren organitzades principalment per uns quants guerres destacats; feien un ball guerrer, i qui hi participava, declarava per tant la seua contribució a l’expedició. La columna es formava aviat i es posava en moviment. Igualment la defensa del territori tribal atacat la realitzaven majoritàriament voluntaris. La sortida i l’arribada d’aquestes columnes donava lloc sempre a festivitats públiques. No calia el consentiment del consell tribal per aquestes expedicions i no se’l demanava. Són del tot com les expedicions privades de les companyies alemanyes que Tàcit ens descriu, únicament que entre els alemanys les companyies han assolit ja un caràcter permanent, constituïdes per un nucli dur, que s’organitza ja en temps de pau, i que agrupa al voltant seu els voluntaris restants en cas de guerra. Aquestes columnes de guerra eren rarament nombroses; les expedicions més importants dels indians, fins i tot a grans distàncies, les realitzaven forces d’una grandària insignificant. Si s’ajuntaven diverses d’aquestes companyies en una gran empresa, cadascuna obeïa únicament el seu propi cap; la unitat del pla de campanya era únicament garantida per bé o per mal per un consell d’aquests caps. És la direcció de la guerra dels alamanys del segle IV de l’Alt Rin, tal com troba descrit a Ammià Marcel·lí.
7. En determinades tribus trobam un cap suprem, les atribucions del qual són de fet escases. És un dels sachem, que en casos que demanen una actuació ràpida, pren mesures provisionals fins el moment que el consell es puga reunir i prendre els acords vàlids. És un inici de funcionari amb poder executiu, inici feble que en el seu desenvolupament ha continuat en general infructuós; com veurem en la majoria de casos, si no sempre, aquesta figura s’ha desenvolupat a partir del cap suprem de l’exèrcit.
La gran majoria dels indians americans no passarien de la unió tribal. En tribus poc nombroses, separades entre si per àmplies franges frontereres, afeblides per guerres contínues, s’ocupaven amb pocs homes un territori immens. Ací i allà es formaven aliances entre tribus emparendades en cas de necessitat momentània i es desfeien després. Però en determinades regions tribus originàriament emparentades i després escampades, s’havien tornat a fusionar en lligues duradores i havien donat aixió el primer pas cap a la construcció de nacions. En els Estats Units trobam la forma més evolucionada d’aquestes lligues entre els iroquesos. Des dels llurs assentament a l’oest del Mississippi, on probablement constituïen una branca de la gran família dakota, s’establiren després d’una llarga marxa en l’actual estat de Nova York, dividits en cinc tribus: seneques, caiugues, oneides i mohicans. Vivien de la pesca, de la caça i d’una horta primitiva, habitaven en poblats la majoria dels quals eren rodejats d’una empalissada. Sense superar els 20.000 caps, tenien en totes les cinc tribus un nombre de gentes aplegades, parlaven dialectes semblants d’una mateixa llengua i ocupaven aleshores una zona contínua, repartit entre les cinc tribus. Com que aquesta zona era de nova conquesta, era lògic que aquestes tribus romanguessen unides contra els qui havien sigut desposseïts, i això esdevingué més tard, en el segle XV, una «lliga perpetua» formal, una confederació que conscients de la seua nova força prengué un caràcter agressiu i en el cim del seu poder, vers el 1675, havia conquerit grans franges de terra circundants i en part n’havia fet fora els habitants, en part els havia fet tributaris. La lliga iroquesa ofereix l’organització més avançada a la que arribaren els indians de l’estadi superior de la barbàrie (per tant amb l’excepció de mexicans, neo-mexicans i peruans). Les condicions fonamentals de la lliga eren les següents:
1. Lliga perpètua de les cinc tribus amb vincles de sang fonamentada en la igualtat i la independència plenes en tots els afers tribals interns. Aquests vincles de sang constituïen el veritable fonament de la lliga. De les cinc tribus tres es deien tribus parentals i eren germanes entre elles; les dues altres es consideraven tribus fills i eren igualment tribus germanes entre elles. Tres gentes—les més antigues—eren encara presents en totes cinc, unes altres tres en tres tribus, i els membres de cadascuna d’aquestes gentes eren germans tots ells repartits per totes cinc tribus. La llengua comuna, tan sols dividida dialectalment, era expressió i prova de l’origen comú.
2. L’òrgan de la lliga era un consell federal de 50 sachems, tots iguals en rang i influència; aquest consell decidida en ferm en totes les qüestions de la lliga.
3. Aquests 50 sachems foren repartits en la fundació de la lliga per totes les tribus i gentes, com a portadors de nous càrrecs, instituïts explícitament pels objectius de la lliga. En cas de vacants tornaven s’elegien de nou per les gentes respectives i podien ésser destituïts tothora; el dret de nomenar en el càrrec pertanyia però al consell federal.
4. Aquests sachems federals eren també els sachems de les llurs tribus respectives i tenien veu i vot en el consell tribal.
5. Tots els acords del consell federal s’havien de prendre unànimament.
6. La votació es feia per tribus, de forma que cada tribu i dins cada tribu tots els membres del consell havien d’arribar a un consens per prendre una decisió ferma.
7. Cadascun dels cinc consells tribals podia convocar el consell federal, però aquest no ho podia fer tot sol.
8. Les sessions tenien lloc davant l’assemblea del poble; tot iroquès podia prendre la paraula; tot ho decidia el consell.
9. La lliga no tenia cap personal al capdavant, ni un cap amb poder executiu.
10. Contràriament tenia dos caps militars suprems, amb les mateixes funcions i el mateix poder (els dos «reis» dels espartans, els dos cònsuls a Roma).
Aquesta era tot l’ordenament pública sota el qual els iroquesos visqueren més de quatre-cents anys i encara hi viuen. L’he transcrita tal com la refereix Morgan, perquè ens dóna l’oportunitat d’estudiar l’organització d’una societat que encara no coneix cap estat. L’estat suposa un poder públic especial separat del conjunt dels que l’integren en cada cas, i Maurer, que amb un instint correcte reconeix l’ordenament de les marques alemanyes com una institució purament social, essencialment diferent d’un estat, tot i que en gran mesura després s’hi base—Maurer investiga en tots els seus escrits el naixement progressiu del poder públic a partir de i al costat dels ordenaments originaris de les marques, pobles, masos i ciutats. Veiem entre els indians nord-americans com un poble originalment unitari s’expandeix progressivament per tot un immens continent, com les tribus esdevenen per divisió pobles, grups sencers de tribus, com les llengües es diferencien, fins no ésser tan sols incomprensibles mútuament, sinó àdhuc fins gairebé perdra tota espurna de la unitat original; com a més en les tribus les gentes individuals es divideixen en més, les antigues gentes maternes es mantenen com a fratries i amb tot els noms d’aquestes antigues gentes romanen iguals en tribus molt allunyades i distants—el llop i l’ós són noms gentilicis que encara es troben en una majoria de totes les tribus indianes. I l’ordenament fins ara descrit es correspon a grans trets a totes—tan sols que moltes no arriben a la lliga de tribus emparentades.
Veiem, però, també amb quina força—una vegada establerta la gens com a unitat social—tota l’ordenació de gentes, fratries i tribus per una necessitat gairebé apressant—amb naturalitat—es desenvolupa d’aquesta unitat. Totes tres són grups de diferents graons de vincles de sang, cadascun d’ells tancat en si mateix i ordenador dels propis afers, però cadascú també com a complement dels altres. I el cercle d’afers que abasten inclou el conjunt d’afers públics dels bàrbars de l’estadi inferior. Quan per tant trobam en un poble la gens com a unitat social, caldrà també que cercam una organització similar de la tribu a la descrita ací; i quan tenim fonts a l’abast, com entre els grecs i els romans, no tan sols la trobam, sinó que també ens convencem que allà on manquen les fonts, la comparació amb l’ordenament social americà ens pot ajudar a esclarir els dubtes i problemes més difícils.
I quin ordenament meravellós amb tota la seua candidesa i simplicitat, aquest ordenament gentil! Sense soldats, gendarmes i policies, sense nobles, reis, governadors, prefectes o jutges, sense presons, sense processos tot segueix el seu curs habitual. Totes les disputes i controvèrsies es decideixen per la comunitat dels implicats, la gens o la tribu, o les gentes individuals entre elles—tan sols excepcionalment apareix com a mitjà la revenja de sang, de la qual la nostra pena de mort no és més que la forma civilitzada, amb tots els avantatges i inconvenients de la civilització. Tot i que els afers comuns que cal tractar són molt més que ara—la llar és comuna i comunista per una sèrie de famílies, la terra és propietat tribal, tan sols els hortets són atorgats provisionalment a les llars—, encara hom no ha de recòrrer ni a les més petita espurna del nostre enorme i complicat aparell administratiu. Els impliciats decideixen, i en la majoria de casos el costum secular ho regula tot. No hi poden haver ni pobres ni indigents—la llar comunista i la gens coneixen els llurs deures envers els grans, els malalts i els mutilats de guerra. Tots són iguals i lliures—també les dones. Pels esclaus encara no hi ha lloc, ni tampoc encara com a norma per la subjugació de tribus alienes. Quan els iroquesos el 1651 venceren els eries i la «nació neutral», oferiren a totes dues d’entrar en igualtat de drets a la lliga; tan sols quan els vençuts hi refusaren, foren expulsats dels llurs territoris. I quina mena d’homes i dones ha generat aquesta mena de societat, ho demostra els respecte que tots els blancs han tingut envers els indians no corromputs, per la dignitat personal, la correcció, la fermesa de caràcter i la valentia d’aquests bàrbars.
De la valentia hem viscut molt recentment exemples a Àfrica. Tant els cafres zulús fa uns anys com els nubians fa un parell de mesos—totes dues tribus, on encara no han aparegut les institucions gentils—han fet quelcom que no pot fer cap exèrcit europeu. Tan sols armats amb llances i dards, sense armes de foc, han avançat sota la pluja de plom dels fusells de repetició de la infanteria anglesa—reconeguda com la primera del món en el combat tancat—fins arribar a les baionetes i desordenar-les més d’una vegada i fins i tot desbaratar-les, malgrat la colossal desigualtat d’armes i malgbrat que no han fet mai cap servei militar ni saber què és la instrucció. Ço que poden suportar i realitzar, ens ho aclareix el lament dels anglesos segons el qual un cafre en 24 hores pot recòrrer una distància més llarga que un cavall—el més petit dels muscles se li marcava, dur i potent, com la tralla de cuir, diu un pintor anglès.
Així eren els humans i la societat humana, abans que es realitzàs la divisió en classes diferents. I quan comparam la llur situació en relació a la de la immensa majoria dels homes civilitzats d’avui, és enorme el contrast entre el proletari i el petit pagès d’avui i l’antic membre lliure d’una gens.
Això és un aspecte. No oblidam però que aquesta organització es dirigia al fracàs. No anà per damunt de la tribu; la lliga de tribus marca ja l’inici de la llur destrucció, com ja s’ha vist i es veurà en els intents de subjugació dels iroquesos. Ço fora de la tribu era fora de la llei. On no hi havia un tractat de pau explícit, hi dominava la guerra de tribu contra tribu, i la guerra es feia amb la crueltat que diferencia els humans de les altres bèsties i que fins més tard nou fou suavitzada de forma interessada. L’ordenament gentil en el seu floreixement, com hem vist a Amèrica, suposava una producció extraordinàriament subdesenvolupada, per tant una població extraordinàriament escampada per un ampli territori; per tant una dominació gairebé completa dels humans per part de la natura exterior, hostil i incomprensible, reflectida en les concepcions religioses puerils. La tribu restà com la frontera dels humans, tant pels aliens a la tribu com pels propis: la tribu, la gens i llurs institucions eren santes i inamovibles, eren un poder superior lliurat per la natura, a la qual els individus restaven sotmesos incondicionalment en sentiments, pensaments i accions. Per imponents que ens apareguen els individus d’aquesta època, és força difícil distingir els uns dels altres, encara lligats, com diu Marx, al cordó umbilical de la comunitat natural. El poder d’aquesta comunitat natural s’havia de trencar—i es trencà. Però se’l trencà per influències que, des d’un principi ens apareixen com una degradació, una caiguda al pecat des de la senzilla alçada moral de l’antiga societat gentil. Són els interessos més baixos—cobdícia vulgar, desig brutal de plaers, avarícia roïna, robatoris egoïstes de la propietat comuna—, que inicien la nova i civilitzada societat de classes; són els mitjans més baixos—robatori, violació, engany traïció, els que arruïnen l’antiga societat gentil sense classes i la duen a la caiguda. I la pròpia nova societat, durant tots els dos milenis i mig de la seua existència, no ha sigut res més que el desenvolupament de la petita minoria a costa de la gran majoria explotada i oprimida, i això és així ara més que mai abans.
Variants textuals
{1} (1884) hi manca: per un temps
IV
La gens grega
Els grecs com els pelàsgics i altres pobles emparentats s’organitzaren aviat d’ençà dels temps prehistòrics segons la mateixa sèrie orgànica que els americans: gens, fratria, tribu, lliga de tribus. La fratria podia mancar com entre els doris, la lliga de tribus no necessàriament era constituïda a tot arreu, però en tots els casos la gens era la unitat. En l’època que els grecs entren en la història, es troben al llindar de la civilització; entre ells i les tribus americans, de les quals hem escrit abans, hi ha gairebé dos grans períodes complets de desenvolupament que els grecs de l’època heroica tenen per damunt dels iroquesos. La gens dels grecs no té per tant tampoc de cap manera l’arcaïsme de l’iroquesa, comença a esborrar-se la petjada del matrimoni grupal {1}. El dret matern és substituït pel dret patern; així fa la introducció de la riquesa privada fa la primera bretxa en l’ordenament gentil. Una segona bretxa és la conseqüència natural de la primera: com que segons les indicacions del dret patern els béns d’una hereva rica havien de passar pel matrimoni al seu home, per tant a una altra gens, hom destruïa per això el fonament de tot el dret gentil, i no tan sols es permetia, sinó que en aquest cas s’ordenava, que la noia es casàs dins la gens, per conservar-ne així els béns.
Segons La història grega de Grote, la gens atenesa tenia especialment en comú:
1. Festivitats religioses comunes i el dret exclusiu dels sacerdots a honorar un determinat déu, el suposat pare ancestral de la gens, que per aquesta propietat era designat amb un nom especial.
2. Cementiri comú (vegeu «Eubulides» de Demòstenes)
3. Dret hereditari recíproc.
4. Deure recíproc d’ajut, protecció i auxili en cas d’agressió.
5. Dret i deure recíprocs de casar-se fins la gens en determinats casos, especialment quan es tractava d’òrfenes o hereves.
6. Possessió, si més no en certs casos, d’una propietat comuna amb un arcont (cap) i tresorer propis.
Després la unió en fratries vinculà diverses gentes, però menys estretament; encara hi trobam també drets i deures recíprocs d’un estil semblant, especialment la comunitat de determinades pràctiques i religioses i el dret de persecució quan un frator era mort. El conjunt de les fratries d’una tribu a més, tenia festivitats sacres comunes regulars sota la direcció d’un phylobasileus (cap de tribu) triat entre els nobles (eupàtrides).
Així diu Grote. I Marx hi afegeix: «per la gens grega també apareix però el salvatge (per exemple, l’iroquès) inequívocament». I més inequívocament encara si ampliam les nostres recerques.
La gens grega té de fet a més comú:
7. Descendència segons el dret patern.
8. Prohibició del matrimoni en la gens llevat del cas d’hereves. Aquesta excepció i la seua formulació en forma de disposició demostren la vigència de l’antiga regla. Aquesta derivava en el seu cas del principi d’acceptació general que feia que la dona a través del matrimoni renunciàs als ritus religioses de la seua gens i adoptàs els de l’home, en la fratria del qual també era inscrita. El matrimoni de la gens era segons això i d’acord amb un famós fragment de Dicearc la regla, i Becker a «Charikles» admet de dret que ningú no podia casar-se dins la seua pròpia gens.
9. El dret d’adopció en la gens; se seguia de l’adopció en la família, però amb formalitats públiques i únicament de forma excepcional.
10. El dret de triar i de destituir els caps. Sabem que cada gens tenia el seu arcont; que el càrrec fos heredeitari en determinades famílies no es diu enlloc. Fins a la fi de la barbàrie els indicis van contra una herència estricta {2}, del tot incompatible amb unes circumstàncies on rics i pobres tenien dins la gens completament els mateixos drets.
No tan sols Grote, sinó també Niebuhr, Mommsen i tots els altres historiadors fins ara de l’antiguitat clàssica s’han enfonsat en la gens. Si bé han dibuixat correctament moltes de les seus característiques, hi han vist sempre un grup de famílies i han fet així impossible la comprensió de la natura i de l’origen de la gens. La família sota l’ordenament gentil no ha sigut mai una unitat organitzativa i no ho podia ésser perquè home i dona pertanyien necessàriament a dues gentes diferents. La gens entrava sencera en la fratria, la fratria en la tribu; la família entrava a mitges en la gens de l’home i a mitges en la de la dona. Tampoc l’estat no reconeix en el dret públic cap família; fins avui existeix únicament en el dret privat. I tot i així, tota la nostra historiografia fins avui parteix de l’absurda concepció, que s’ha fet intocable especialment en el segle XVIII, que la família individual monògama, amb prou feines més antiga que la civilització, és el nucli de cristal·lització al partir del qual s’han format progressivament la societat i l’estat.
«Caldria assenyalar al senyor Grote», afegeix Marx, «que, tot i que els grecs deriven les llurs gentes de la mitologia, aquestes gentes són més antigues que la mitologia que han creada elles amb els seus déus i semidéus».
Grote és citat amb preferència per Morgan, perquè és un testimoni destacat i gens ni mica de sospitós. Diu després que cada gens atenesa tenia un nom derivat del seu suposat pare ancestral, que abans de Soló en general, i encara després de Soló entre els intestats, els membres de la gens (gennêtes) del difunt heretaven els seus béns, i que en cas d’assassinat, primer els parents, després els membres de la gens i finalment els phrators del mort, tenien el dret i el deure de perseguir el criminal davant el tribunals:
«Tot allò que sabem de les lleis gregues més antigues, es fonamenta en la divisió en gentes i fratries».
La descendència de les gentes d’avantpassats comuns els hi ha fet forts maldecaps als «filisteus escolàstics» (Marx). Com que naturalment els fa passar per purs mites, no poden explicar-se el naixement d’una gens a partir de famílies veïnes, originàriament no emparentades, i encara així ho han de provar ni que siga per aclarir l’existència de les gentes. Així recorren a una expressió que es mou en cercle i que no va més enllà de la frase: l’arbre genealògic és de fet una faula, però la gens és una realitat, i finalment es diu a Grote—amb afegits de Marx—això:
«Si sentim parlar d’aquest arbre genealògica tan sols de tant en tant, és perquè únicament es fa públic en determinats casos festius. Però les gentes menors tenien llues pràctiques religioses comunes» (què estrany, senyor Grote!) «i un pare ancestral comú i sobrehum i un arbre genealògic com les més conegudes de totes» (força estrany, senyor Grote, en les gentes menors!); «el pla fonamental i el fonament ideal» (benvolgut senyor, no ideal, sinó carnal, fleischlich en germànic), eren en totes iguals».
Marx resum la resposta de Morgan a això d’aquesta forma: «Que la gens en la seua forma primitiva—i els grecs l’havien tinguda com els altres mortals—conservava en el sistema de parentiu el coneixement del parentiu de tots els membres de la gens entre ells. Aprenien això, d’importància decisiva, mitjançant la pràctica des de la infantesa. Amb la família monògama caigué en l’oblit. El nom gentil creà un arbre genealògic, al costat del qual la família individual apareixia sense importància. D’ara endavant aquest nom fou de fet qui garantia la descendència comuna dels seus portadors; però l’arbre genealògic de la gens arribava tan lluny que els membres no podien determinar realment el parentiu mutu, llevat d’un nombre restringit de casos amb ancestres recents comuns. El propi nom era una prova de l’ascendència comuna, i una prova vàlida, llevat dels casos d’adopció. Contràriament la negació de fet de tot parentiu entre els membres de la gens à la Grote i Niebuhr, que han convertit la gens en una creació purament imaginària i fictícia, és quelcom d’«idealistes», és a dir de savis d’escriptori. Com que la successió de les generacions, especialment amb l’aparició de la monogàmia, sembla perduda en el temps, i la realitat passada apareix reflectida en les visions fantàstiques de la mitologia, concloïen i conclouen els bons homes-filisteus, que l’arbre genealògic fantàstic creà les gentes reals!».
La fratria era, com entre els americans, una gens mare dividida en diverses gens filles, que les unia i que les feia derivar molt sovint encara d’un pare ancestral comú. Així segons Grote
«tots els membres contemporanis de la fratria d’Hecateu tenien un mateix déu com a pare ancestral en setzè grau»;
Totes les gentes d’aquesta fratria eren per tant gentes germanes literalment. La fratria encara apareix en Homer com una unitat militar, en el famós fragment on Nèstor aconsella Agamemnó: ordena els homes segons tribu i segons fratria, que així la fratria ajude la fratria i la tribu la tribu.—A més tenia el dret i el deure de perseguir el vessament de sang comès contra un frator, que en temps anteriors era també el deure de la revenja de sang. Té a més santuaris i festes comuns, ja que la formació de tota la mitologia grega a partir del culte a la natura dels antics aris es realitzà a través de les gentes i fratries i sorgí al llur interior. A més tenia un cap (fratriarcos) i segons de Coulanges també assemblees i acords vinculants, una jurisdicció i una administració. Fins i tot l’estat posterior, que ignorà la gens, deixà a la fratria determinades atribucions públiques.
Diverses fratries emparentades constitueixen la tribu. A Àtica hi havia quatre tribus, cadascuna de tres fratries, que consistien en trenta gentes cadascuna. Aital ordre dels grups indica una intervenció conscient i planificada a partir de l’ordre sorgit espontàniament. Com, quan i per què s’efectuà, és quelcom que no es diu en la història grega, de la qual els propis grecs en tenen record únicament fins l’època heroica.
Les diferències dialectals entre els grecs agrupats en un territori relativament petit eren menys desenvolupades que en els amplis boscos americans; encara així trobam únicament les tribus unides en un conjunt més gran que tenen un mateix idioma, i fins i tot en la petita Àtica les d’un dialecte determinat, que més tard esdevingué la llengua comuna dominant en la prosa.
En els poemes homèrics trobam la majoria de tribus gregues ja aplegades en petits pobles, a l’interior dels quals les gentes, fratries i tribus mantenen la llur independència plenament. Vivien ja en ciutats protegides per murs; el nombre de la població creixia amb la grandària dels ramats, els camps i els inicis dels oficis manuals; així augmentaven les diferències de riquesa i amb elles aparegué l’element aristocràtic a l’interior de l’antiga democràcia espontània. Els pobles individuals dirigien guerres inacabables per la possessió de les millors franges de terra i també segurament pel botí; l’esclavitud dels presoners de guerra ja era una institució reconeguda.
L’ordenament d’aquestes tribus i pobles era llavors la següent:
1. L’autoritat permanent era el consell, bulê, originalment potser integrat pels caps de les gentes, més tard, quan el nombre fou massa gran, per membres elegits, la qual cosa estimulà la formació i enfortiment de l’element aristocràtic; com ho expressa ben clar també Dionisi el consell dels temps heroics era integrat per nobles (kratistoi). El consell decidia amb validesa en qüestions d’importància; com s’esdevé a Tebes, en Esquil, quan es pren la decicisó de soterrar Eteocles amb tots els honors i de llençar però el cos de Polinices als gossos. Amb la institució de l’estat aquest estat dóna lloc al posterior senat.
2. L’assemblea popular (àgora). Entre els iroquesos trobàvem el poble, homes i dones, al voltant de la reunió del consell, i hi intervenia de forma ordenada i hi influïa en les decisions. Entre els grecs homèrics aquesta «umstand», per emprar una expressió jurídica de l’alemany antic, ja s’havia desenvolupat plenament en una assemblea popular, com fou el cas entre els alemanys dels temps primitius. Era convocada pel consell per decidir en afets importants; tothom podia prendre la paraula. Les decisions es prenien a mà alçada (Esquil a les «Suplicants») o per aclamació. Era sobirana en darrera instància, perquè, diu Schoemann («Griechische Alterthümer»),
«es tracta d’una qüestió que per la seua realització necessita la col·laboració del poble, i per això Homer no ens presenta cap mitjà pel qual a aquest se’l pugui obligar a fer-ho contra la seua voluntat».
Just en aquesta època, quan tot membre masculí adult de la tribu era un guerrer, no hi havia encara cap poder públic separat del poble que se li pogués oposar. La democràcia espontània es trobava encara en ple floreixement, i això ha d’ésser el punt de partida per a valorar el poder i la posició tant del consell com del basileus.
3. El cap militar (basileus). Ací remarca Marx: «els lletrats europeus, la majoria d’ells nascuts com a dependents dels prínceps, fan el basileus un monarca en el sentit modern. Contra això s’alça el yankee-republicà Morgan. Diu amb força ironia, però encertadament, de l’untuós Gladstone i de la seua «Juventus Mundi»:
‘El senyor Gladstone ens presenta els cabdills grecs de l’època heroic com reis i prínceps, amb l’afegit que són també uns gentlemen; però fins i tot ell hi ha d’afegir: en general sembla que hem trobar el costum o la llei de la primogenitura força estesa, però no clarament determinada’».
També li deurà semblar al propi senyor Gladstone que una primogenitura tan restringida força estesa, tot i que no gaire clara, té el mateix valor que cap.
Com era l’herència dels càrrecs entre els iroquesos i els altres indians, ja ho hem vist. Tots els càrrecs eren electius, majoritàriament dins una gens i així hereditaris en aquesta. En les vacants progressivament es donà preferència al parent gentil més proper—germà o fill de la germana—en el cas que no hi hagués cap motiu per rebutjar-lo. Si per tant entre els grecs sota el domini del dret patern el càrrec de basileus com a regla passava al fill o a un dels fills, això demostra únicament que el fill tenia la probabilitat de la successió mitjançant l’elecció popular, però de cap manera demostra una successió amb força de dret sense elecció popular. Ço que hi trobam, entre els iroquesos i els grecs, és el primer indici d’una futura noblesa hereditària o monarquia. Els indicis parlen per tant que entre els grecs el basileus o bé era elegit pel poble o bé havia d’ésser reconegut pels seus òrgans—consell o àgora—com se solia fer pel «rei» (rex) romà.
A la «Ilíada» el senyor d’homes Agamemnó no apareix com a rei suprem dels grecs, sinó com a comandant suprem d’un exèrcit federal davant una ciutat assetjada. I a aquesta seua condició s’hi refereix Odisseu, quan esclata la baralla entre els grecs, en el famós passatge: no és bo el comandament de molts, un ha d’ésser el comandant, etc. (després ve l’elogi vers el ceptre que és un afegit posterior). «Odisseu no fa cap discurs sobre una forma de govern, sinó que demana obediència envers el mariscal de camp suprem en la guerra. Pels grecs, que davant Troia semblen tan sols un exèrcit, les coses a l’àgora es fan democràticament. Aquil·les, quan parla de les ofrenes, és a dir del repartiment del botí, no en fa mai repartidor Agamemnó ni cap altre basileus, sinó ‘els fills dels aqueus’, és a dir el poble. Els predicats: engendrat de Zeus, nodrit per Zeus, no demostren res, ja que cada gens descendeix d’un déu, i la del cap tribal d’un déu ‘major’—ací Zeus. Fins i tot els esclaus personals, com el porquer Eumeu entre d’altres són ‘divins’ (dioi i theioi) i això en l”Odissea’, per tant en una època molt posterior que la ‘Ilíada’; en la mateixa ‘Odissea’ hom atorga el nom d’heros encara tant a l’herald Mulios, com al cantor cec Demòdoc. En breu, el mot basileia, que els escriptors grecs empren per la denominada reialesa homèrica (perquè el comandament militar n’és la característica principal), amb un consell i una assemblea popular al costat, suposa únicament una democràcia militar» (Marx).
Els basileus a banda de funcions militars tenia encara de sacerdotals i jurídiques; les darreres no gaire determinades, les primeres en la seua dignitat de representant suprem de la tribu o de la lliga de tribus. De les funcions civils i administratives no s’hi llegeix res; sembla però que pel seu càrrec era membre del consell. Traduir basileus per könig, és per tant del tot correcte, ja que könig (kuning) prové de kuni, künne i indica el cap d’una gens. Però el sentit actual del mot rei no es correspon de cap manera al basileus del grec antic. Tucídides dóna explícitament a l’antiga basileia el nom de patrikê, és a dir derivada de la gens, i diu que tenia unes funcions molt determinades i per tant limitades. I Aristòtil diu que la basileia dels temps heroics era una noblesa damunt de lliures, i el basileus un cap d’exèrcit, jutge i sacerdot suprem; no tenia per tant cap poder executiu en el sentit posterior.(1)
Veiem per tant en l’ordenament grec dels temps heroics l’antiga organització gentil encara amb una força viva, però també ja a l’inici del seu ensorrament: dret patern amb transmissió dels béns als fills, amb la qual cosa s’afavoria l’acumulació de riquesa en la família i la família esdevenia un poder contra la gens; repercusió de la diferenciació en la riquesa en l’ordenament mitjançant la formació dels primers indicis d’una noblesa i reialesa hereditàries; esclavitud, al principi encara merament de presoners de guerra, però ja en trànsit cap a l’esclavatge de membres de la pròpia tribu—i àdhuc de la pròpia gens; l’antiga guerra de tribu contra tribu degenera ja en un expoli sistemàtica per terra i per mar, per conquerir bestiar, esclaus, tresors, en una font regular de recursos; en breu, la riquesa es considera i aprecia com el bé suprem i hom perverteix l’antic ordre gentil per justificar el robatori forçós de riqueses. Tan sols mancava encara una cosa: una institució que no tan sols asseguràs les riqueses de nova adquisició dels individus contra les tradicions comunistes de l’ordre gentil, que no tan sols santificàs la propietat privada tan poc estimada abans, i declaràs el seu culte fi suprem de la comunitat humana, sinó que també imprimís el segell del reconeixement social general a les noves formes d’adquisició de riqueses, desenvolupades l’una darrera l’altra, per tant a l’engrandiment continu de riqueses; una institució que perpetuàs no tan sols la divisió inicial de la societat en classes, sinó també el dret de les classes propietàries a l’explotació de les no-propietàries i al domini per damunt llur. I aquesta institució arribà. L’estat fou inventat.
Notes d’Engels
(1) Com al basileu grec, també al cap militar asteca s’ha identificat amb el príncep modern. Morgan sotmeté per primera vegada a la crítica històrica les relacions dels espanyols, primer equivocades i exagerades, després descaradament falses, i demostra que els mexicans de l’estadi intermig de la barbàrie es trobaven, no obstant això, en un nivell superior a la dels indians pueblo de Nou Mèxic, i que llur ordenament, en la mesura que s’hi podia veure a través d’informacions desfigurades es corresponia a: una lliga de tres tribus, que havia fet un nombre igual d’altres les seues tributàries i era governada per un consell federal i un mariscal de camp federal, a qui els espanyols feren un «emperador».
Variants textuals
{1} (1884) Família punalua
{2} (1884) hi manca: estricte
V
El naixement de l’estat atenès
Com l’estat s’ha desenvolupat, en part per la transformació dels òrgans de l’ordenament gentil, en part per l’establiment de nous òrgans i finalment en substituir-los completament per autoritats estatals reals, mentre que en el lloc de les seues gentes, fratries i tribus, que constituïent realment el «poble en armes» hi apareixia al servei d’aquesta autoritat estatal una «força pública» que també se la podia emprar contra el poble—tot plegat ho podem seguir si més no millor que la primera fase, millor que enlloc, en l’antiga Atenes. Les transformacions formals es representen essencialment d’acord amb Mortgan, amb continguts econòmics i productius que he ha hagut d’afegir en gran mesura.
En els temps heroics les quatre tribus d’atenesos d’Àtica habitaven encara territoris diferents; fins i tot les dotze fratries que les integraven tenien encara seus diferents a les dotze ciutats de Cècrops. L’ordenament era el de l’època heroica: assemblea popular, consell popular, basileus. Fins on arriba la història escrita, la terra i el sòl ja eren dividits i traspassats a la propietat privada, com correspon a la producció de mercaderies ja relativament desenvolupada vers la fi de l’etapa superior de la barbàrie i al comerç de mercaderies corresponent. A més de gra s’hi feia vi i oli; el comerç marítim pel mar egeu fou més i més arrabassat als fenicis i en gran part passà a mans àtiques. Mitjançant la compra-venda de la propietat agrària, amb la divisió progressiva del treball entre agricultura i artesania, comerç i navegació, els integrants de les gentes, fratries i tribus hagueren de barrejar-se força aviat, els districtes de les fratries i les tribus reberen habitants que si bé eren connacionals, no pertanyien a aquestes corporacions i eren per tant aliens en la pròpia residència. Com que cada fratria i cada tribu administrava els propis afers en temps de pau, no calia anar a Atenes a cercar el consell popular o el basileus. Però qui vivia en el territori de la fratria o de la tribu sense pertànyer-hi, no podia naturalment prendre part en l’administració.
El funcionament reglat dels òrgans de l’ordenament gentil arribaren per tant a aital desordre que ja en els temps heroics esdevingué necessari un remei. S’hi introduí l’ordenament atribuït a Teseu. El canvi consistia en general en l’establiment d’una administració central a Atenes, és a dir que una part dels afers fins llavors administrats independentment per les tribus fou declarada comuna i traslladada al consell general amb seu a Atenes. Amb això els atenesos feien un pas més enllà que qualsevol poble d’Amèrica: el lloc de la simple lliga de tribus veïnes l’ocupà la llur barreja en un sol poble. Així apareixia un dret popular comú atenès, per damunt dels costums legals de les tribus i gentes; el ciutadà atenès obtenia uns drets determinats com a tal i una nova protecció jurídica en territoris aliens a la seua tribu. Amb això però s’hi feia el primer pas per l’enderrocament de l’ordenament gentil; ja que era el primer pas per l’acceptació posterior de ciutadans que arreu d’Àtica eren aliens a les tribus, que es trobaven i romanien del tot fora de l’ordenament gentilici atenès. Una segona institució atribuïda a Teseu era la divisió de tot el poble, sense consideració de gens, fratria o tribu en tres classes: eupàtrides o nobles, geomors o pagesos i demiurgs o artesans, i el traspàs del dret exclusiu a la possessió de càrrecs als nobles. Aquesta divisió certament restà sense efectivitat, llevat de la possessió de càrrecs pels nobles, ja que no establia cap diferència jurídica addicional entre les classes {1}. Però és important ja que ens presenta els nous elements socials que es desenvolupen d’amagat. Mostra que la possessió habitual dels càrrecs gentils per determinades famílies s’havia transformat en un dret poc discutit d’aquestes famílies als càrrecs, que aquestes famílies, d’altra banda poderoses per les riqueses, començaven a aplegar-se fora de les llurs gentes en una classe pròpia privilegiada, i que l’estat que tot just apareixia santificava aquesta apropiació. Mostra a més, que la divisió del treball entre pagesos i artesans era prou sòlida per a disputar el primer lloc de la importància social a l’antiga classificació en gentes i tribus. Proclama finalment l’oposició irresoluble entre la societat gentil i l’estat; el primer intent de constitució d’un estat consisteix en esmicolar les gentes, en dividir-ne els membres entre privilegiats i marginats i aquests darrers en dues classes laborals i en oposar-les mútuament.
La història política posterior d’Atenes fins a Soló és coneix tan sols de forma incompleta. El càrrec de basileus arribà a perdre’s; al capdavant de l’estat s’hi posen arconts triats entre els nobles. El domini dels nobles s’enfortí més i més, fins fer-se insuportable vers l’any 600 abans de la nostra era. I de fet el principal mitjà d’opressió de la llibertat comuna fou el diner i l’usura. La seu principal dels nobles era a i al voltant d’Atenes, on el comerç marítim, al costat de la pirateria marítima ocasional encara vigent, els enriquia i concentrava la riquesa monetària en les seues mans. D’ací l’economia financera en desenvolupament penetrà com un aiguafort corrosiu en la forma d’existència consuetudinària fonamentada en l’economia natural de les comunitats agràries. L’ordenament gentil és absolutament incompatible amb l’economia monetària; la ruïna dels parcers àtics coincidí amb l’afebliment dels antics vincles gentilicis que els protegia. La lletra de canvi i l’obligació de béns (perquè també la hipoteca l’havien inventada ja els atenesos) no respectaren gens ni la gens ni tan sols la fratria. I l’antic ordenament gentil no coneixia cap moneda, cap prèstec, cap deute monetari. D’ací es constituí per part del domini monetari dels nobles progressivament creixent i estès un nou dret tradicional com a garantia del creditor davant els deutors, com a consagració de l’explotació dels petits pagesos pels propietaris financers. Uniformement els camps d’Àtica eren plens de columnes hipotecàries que indicaven que el terreny era hipotecat en favor de qualcú per una certa suma de diners. Els camps que ja no eren marcats així, en gran part ja eren venuts, per causa d’hipoteques o interessos vençuts, i passats a la propietat dels usurers nobles; el pagès podia congratular-se si li permetien de viure-hi com a arrendatari i mantindre’s amb una sisena part del producte del seu treball, mentre havia de pagar unes cinc sisenes parts al nou senyor com a renda. Encara més. Quan el producte de la venda de la terra no cobria la quantitat del deute, o aquest deute es contreia sense la seguretat d’una hipoteca, el deutor havia de vendre els fills a l’exterior com a esclaus, per satisfer el creditor. La venda dels fills pel pare—aquest fou el primer fruit del dret patern i la monogàmia! I si la sagonera encara no era satisfeta, podia vendre el propi deutor com a esclau. Aquesta era l’agradable albada de la civilització en el poble atenès.
Abans, quan la forma de vida del poble encara es corresponia a l’ordenament gentil, aquesta transformació hauria sigut impossible; i si ací es produí, hom no sap com. Tornam un instant als nostres iroquesos. Era impensable una situació com la que s’havia imposat als atenesos sense la llur intervenció i segurament contra la llur voluntat. La forma de produir els mitjans de subsistència, mantinguda igual any rere any, era incapaç de produir conflictes com aquests, com si fossen imposats des de fora, cap oposició entre rics i pobres, entre explotadors i explotats. Els iroquesos eren encara lluny de dominar la natura, però dins les fronteres naturals imposades dominaven la seua pròpia producció. A banda de les migrades collites dels llurs horts, les èpoques d’esgotament de la pesca a llacs i rius, de la caça als boscos, sabien què podien treure de la llur forma de vida. Ço que havia de sorgir era la subsistència de la vida, més escassos o més abundants; però ço que mai no podia sorgir eren transformacions socials imprevisibles, esmicolament dels lligams gentils, divisió dels membres de la gens i de la tribu en classes oposades i mútuament en lluita. La producció es movia dins uns marges estrets; però els productors dominaven el propi producte. Aquest fou l’increïble avantatge de la producció bàrbara, que es perdé i malmeté amb l’entrada de la civilització, però recuperar-lo damunt el fonament de la poderosa dominació de la natura d’avui pels homes i de l’ara possible associació lliure, serà la tasca de les properes generacions.
Altrament entre els grecs. La creixent possessió privada de ramats i estris de luxe dugué l’intercanvi entre individus, a la transformació dels productes en mercaderies. I ací rau la llavor de tota la transformació següent. Tant bon punt els productors deixaren de consumir directament els llurs productes, sinó que els lliuraven en mà com a bescanvi, en perderen el domini. Ja no sabien què se’n feia, i es donava la possibilitat que el producte una vegada transformat es tornàs contra els productors, per a explotar-los o oprimir-los. Per això no hi ha cap societat que puga conservar el domini damunt la pròpia producció i el control dels efectes socials del llur procés de producció, si no elimina el bescanvi entre individus.
Com de ràpidament, però, després del naixement del bescanvi entre individus i amb la transformació del producte en mercaderies, els productes exerceixen el seu domini damunt els productors, ho experimentaren aviat els atenesos. Amb la producció de mercaderies arribà l’explotació del sòl pels individus en profit propi, i amb això aviat la propietat de la terra pels individus. Més tard arribaren els diners, la mercaderia universal, que podia bescanviar-se per totes les altres; però en inventar els homes els diners, no pensaren que amb ell creaven un nou poder social, l’únic poder universal davant el qual s’hi plegaria tota la societat. I aquest nou poder sorgit de sobte sense consciència ni voluntat dels llurs propis creadors, fou el que féu sentit el seu domini als atenesos amb tota la brutalitat de la seua joventut.
Què calia fer? L’antic ordenament gentil no tan sols s’havia demostrat impotent contra la marxa victoriosa dels diners; era també absolutament incapaç de trobar lloc dins seu per coses com els diners, els creditors i els deutors, cobrament forçós de deutes. Però vet ací el nou poder social que una vegada instal·lat ni desitjos pietosos ni nostàlgia dels bons i antics temps podien fer fora del món els diners i la usura. I d’altra banda eren obertes una altra sèrie de bretxes secundàries en l’ordenament gentil. La barreja dels membres de les gens i les fratries per tot el territori àtic, especialment en la mateixa ciutat d’Atenes, es féu més gran de generació en generació, malgrat que encara llavors un atenès podia vendre finques fora de la gens, però no la seua llar. La divisió del treball entre les diferents branques de la producció: agricultura, artesania, i fins l’artesania en més nombroses especialitats, comerç, navegació, etc., s’havia desenvolupat plenament amb els avenços de la indústria i el comerç; la població es dividí segons les llurs ocupacions en grups força compactes, cadascun dels quals tenia nous interessos en comú, per als quals no hi havia lloc en la gens o la fratria, i que per tant feien necessaris nous càrrecs. El nombre d’esclaus s’havia engrandit considerablement i ja llavors hauria superat el d’atenesos lliures; l’ordenament gentil no conegué cap esclavitud originàriament, ni tampoc per tant cap mitjà de mantindre sota control aquella massa d’esclaus. I finalment el comerç havia dut un munt de forasters a Atenes, que s’hi establiren per les facilitats que hi havia per guanyar diners i que constituïen també un element estrany i perturbador, sense drets ni protecció sota la constitució antiga i malgrat la tolerància tradicional de l’element aliè entre el poble.
En breu, l’ordenament gentil arribava a la fi. La societat hi era de dia en dia més incòmoda; ni tan sols podia allunyar els pitjors mals que apareixien davant seu. Però l’estat s’havia desenvolupat contràriament en silenci. Els nous grups creats per la divisió del treball primer entre la ciutat i el camp, i després entre les diferents branques del treball urbà tenien nous òrgans creats per a la protecció dels llurs interessos; s’hi instituïen càrrecs de tota mena. I després el jove estat necessità per damunt de tot un nou poder propi, que entre els mariners atenesos tan sols podia ésser inicialment una força naval, que dugués a terme petites guerres aïllades i protegís les naus comercials. S’instauraren, en un temps desconegut anterior a Soló, les naucràries, petites circumscripcions en nombre de dotze a cada tribu; cada naucrària havia de disposar d’una nau de guerra, aparellar-la i tripular-la, i fornir-hi a banda d’això encara dos cavallers. Aquesta institució afeblia l’ordenament gentil doblement. Primer, en crear una força pública que ja no coincidia gens amb el conjunt del poble armat; i en segon lloc, en dividir per primera vegada el poble pel que fa als afers públics, no d’acord amb els grups de parentiu, sinó d’acord amb agrupacions de residència. Què suposava això, ho veurem ara.
Com que l’ordenament gentil ja no podia aportar un ajut al poble explotat, únicament hi restava l’estat naixent. I aquest li’n donava en l’ordenament solònic, si bé alhora es reforçava una altra vegada a costa de l’antic ordenament. Soló—la forma amb la qual la seua reforma aconseguí d’implantar-se l’any 594 abans de la nostra era no ens interessa ara—Soló obrí la sèrie de les anomenades revolucions polítiques, i de fet amb un atac a la propietat. Totes les revolucions anteriors havien sigut en protecció d’una mena de propietat contra una altra mena de propietat. No poden protegir-ne una sense atacar l’altra. En la gran revolució francesa fou sacrificada la propietat feudal per tal de salvar la burgesa; en la solònica fou la propietat dels creditors la que hagué de pagar en benefici de la propietat dels deutors. Els deutes foren simplement declarats nuls. Els aspectes particulars no els coneixem del cert, però Soló en les seues poesies, afirma haver enderrocat les columnes hipotecàries de les finques empenyorades i d’haver fet tornar a casa tots aquells que havien sigut venuts o que havien fugit a l’exterior per deutes. Això era únicament possible per un atac obert a la propietat. I de fet, des de la primera fins a la darrera d’aquestes denominades revolucions polítiques totes s’han fet per protegir la propietat—una mena—i mitjançant la confiscació, també anomenada robatori de propietats—d’una altra mena. Tan cert és això, que d’ençà de fa dos milenis i mig la propietat privada s’ha pogut mantindre únicament mitjançant l’atac contra la propietat.
Ara, però, es tractava d’impedir que els atenesos lliures tornassen a ésser esclavitzats. Això s’aconseguí primerament amb unes mesures generals, és a dir mitjançant la prohibició de contraure deutes, on s’obligàs a la persona del deutor. Més tard es fixà la mesura més gran de propietat de terra que un individu podia posseir, amb l’objectiu de posar si més no unes certes restriccions a la fam dels nobles per la terra dels pagesos. Després, però, arribarien canvis en l’ordenament; per nosaltres els més importants són aquests:
El consell fou augmentat fins a quatre-cents membres, cent de cada tribu; hi restava per tant encara la tribu com a fonament. Això fou també però l’únic aspecte del vell ordenament que fou inclòs en els nous organismes estatals. Ja que en la resta d’aspectes Soló dividí els ciutadans en quatre classes d’acord amb les llurs terres en propietat i la seua renda; 500, 300 i 150 medimnes de gra (1 medimne—vora uns 41 litres) eren les rendes mínimes per les tres primeres classes; qui en treia menys o no tenia terres en propietat, queia en la quarta classe. Tan sols podien ocupar qualsevol càrrec els de les tres superiors, i els més importants únicament els que pertanyien a la primera classe; la quarta classe únicament tenia el dret, en l’assemblea, a veu i vot, però era ací on tots els càrrecs eren elegits, on havien de retre comptes, on es deien totes les lleis, i on la quarta classe constituïa la majoria. Els privilegis aristocràtics eren renovats en part en la forma de privilegis de riquesa, però el poble conservà el poder decisiu. A més les quatre classes constituïen el fonament d’una nova organització militar. Les dues primeres classes aportaven la cavalleria; la tercera havia de fornir la infanteria pesada; la quarta com a infanteria lleugera sense cuirassa o a la flota rebia probablement també una paga.
S’hi introduïa per tant un element del tot nou en l’ordenament: la propietat privada. D’acord amb la grandària de la llur propietat agrària es mesurava els drets i els deures dels ciutadans de l’estat, i en la mesura que les classes propietàries guanyaven en influència, desaparegueren les antigues corporacions de parentiu; la constitució gentil havia patit una nova derrota.
La mesura dels drets polítics d’acord amb els béns no era de fet una institució sense la qual no pogués existir l’estat. Tot i jugar un gran paper en la història constitucional dels estats, moltíssims estats, i precisament els desenvolupats de forma més completa, no l’han necessitada. També a Atenes jugà un paper únicament provisional; d’ençà d’Arístides tots els càrrecs eren oberts a qualsevol ciutadà.
Durant els vuitana anys següents la societat atenesa se situà progressivament en una direcció similar a la seguida durant els segles posteriors. S’havia tancat la possibilitat de l’usura agrària rampant dels temps pre-solònics, així com a la concentració desmesurada de propietat agrària. El comerç i els oficis i les arts practicats de forma creixent amb el treball esclau, esdevingueren les branques professionals dominants. Hom s’il·lustrà. Per comptes d’explotar de la forma més brutal els propis conciutadans, hom explotava principalment els esclaus i els artesans no-atenesos. Les possessions mobles, la riquesa monetària i la riquesa en esclaus i vaixells creixien com més anava més, però ja no eren simplement un mitjà per aconseguir possessions agràries com en els primers i vacil·lants temps, sinó que eren un objectiu per si sols. Així sorgia d’una banda una competència victoriosa a l’antic poder nobiliari en la nova classe de rics industrials i comerciants, però d’altra banda s’arrabassava també les restes de l’antic ordenament gentil. Les gentes, fratries i tribus, els membres de les quals eren ara del tot dispersos i barrejats per Àtica, havien esdevingut corporacions polítiques del tot inútils; una massa de ciutadans atenesos no pertanyien a cap gens, eren immigrants amb dret de ciutadania de fet però sense accés a cap de les associacions de parentiu; únicament podien encara entrar en les diverses associacions de forasters de caràcter defensiu.
Alhora continuaven les lluites partidistes; els nobles provaven de recuperar els seus antics privilegis i aconseuó una altra vegada per un instant el predomini, fins que la revolució de Clístenes (509 abans de la nostra era) els enderrocà definitivament; amb ella desapareixia però les darreres restes de l’ordre gentil.
Clístenes, en el seu nou ordenament, ignorà les quatre antigues tribus constituïdes en gentes i fratries. En el llur lloc aparegué una organització completament nova basada ja com les naucràries en les divisions dels ciutadans d’acord únicament amb el lloc de residència. Ja no era decisòria la pertinença a associacions de llinatge, sinó a un lloc de residència; no es repartia el poble, sinó el territori, els habitants eren simples accessoris polítics del territori.
Tota Àtica fou repartida en un cert nombre de divisions comunals, demos, cadascun dels quals s’administrava tot sol. Els ciutadans residents a cada demos (demòtics) triaven el llur cap (demarca) i el llur tresorer, així com trenta jutges amb jurisdicció en qüestions menors. Mantenien a més un temple i un déu protector o heroi propis, els sacerdots dels quals triaven. El poder suprem en el demos era en l’assemblea dels demòtics. Com Morgan ha remarcat correctament és l’antecedent de les comunitats urbanes americanes autònomes. Amb la mateixa unitat que acaba l’estat modern en la seua constitució superior, hi comença l’estat a Atenes.
D’aquestes unitats, demos, s’hi constituïa una tribu, que s’anomena tribu local per distingir-la de l’antiga tribu de parentiu. La tribu local no era tan sols una corporació autònoma en la política, sinó també militar; triava el filarca o cap de tribu, que comandava la cavalleria, el taxiarca, de la infanteria, i l’estratega, que manava tota la tropa reclutada en el territori tribal. Aparellava a més cinc naus de guerra amb tripulació i comandants i prenia un heroi àtic, de qui duia el nom, com a protector. Finalment triava cinc consellers en el consell atenès.
El cim el constituïa l’estat atenès, regit pel consell dels cinquanta membres triats per les tribus i en darrera instància per l’assemblea popular, on cada ciutadà atenès tenia accés i dret de vot; a banda d’això arconts i altres càrrecs s’encarregaven de les diferents branques de l’administració i la justícia. No hi havia a Atenes cap càrrec superior amb poder executiu.
Amb aquest nou ordenament i amb l’admissió d’un nombre força gran de protegits, en part immigrants, en part esclaus alliberats, foren eliminats dels afers públics els òrgans de l’ordenament de parentiu; decaigueren en societats merament privades i religioses. Però la influència moral, el caràcter i la mentalitat tradicionals dels antics temps gentilicis s’heretaren encara durant molt de temps abans d’extingir-se progressivament. Això ho mostra una altra institució estatal.
Hem vist que una característica essencial de l’estat consisteix en una força pública diferenciada de la massa popular. Atenes tenia llavors únicament un exèrcit popular i una flota disposada immediatament pel poble; que la protegies de l’exterior i la matenien a ratlla els esclaus, que ja llavors constituïen la gran majoria de la població. Contra els ciutadans el poder oficial pública únicament actuava com a policia, que és tan antiga com l’estat, i és per això que els innocents francesos del segle XVIII tampoc no parlaven de pobles civilitzats, sinó de policialitzats (nations policées). Els atenesos instauraven per tant igualment amb el llur estat també una policia, una veritable gendarmeria d’arquers a peu i a cavall—Landjäger, que hom diria a l’Alemanya meridional i a Suïssa. Aquesta gendarmeria es constituí però d’esclaus. Tan deshonrós semblava aquest servei de sicaris a l’atenès lliure, que s’estimava més que el tancassen esclaus armats, que no haver de dedicar-se a aital ignomínia. Era encara l’antic seny gentil. L’estat no podia existir sense la policia, però era encara jove i no tenia prou respecte per fer acceptable un ofici que els antics membres de la gens necessàriament trobaven infamant.
Com fortament l’estat ara constituït en els seus trets principals es corresponia a la nova situació social dels atenesos, es manifesta en el ràpid floreixement de la riquesa, del comerç i de la indústria. L’oposició de classes, damunt la qual s’alçaven les institucions socials i polítiques, ja no era la dels nobles i el poble comú, sinó la dels esclaus i els lliures, protegits i ciutadans. En l’època del més alt floreixement tota la ciutadania lliure atenesa, homes i criatures inclosos, suposaven 90.000 caps, contra 365.000 esclaus de tots dos sexes i 45.000 protegits—forasters i lliberts. Per cada ciutadà masculí adult hi havia per tant de mitjana 18 esclaus i més de dos protegits. El gran nombre d’esclaus provenia del fet que molts d’ells treballaven plegats a les manufactures, en grans locals, sota supervisors. Amb el desenvolupament del comerç i de la indústria, però, vingué l’acumulació i la concentració de la riquesa en poques mans, l’empobriment de la massa de ciutadans lliures, a qui tan sols restava la tria de fer la competència al treball esclau mitjançant el propi treball manual, la qual cosa era considerada vergonyosa i banal i que tampoc prometia gaire futur—o bé caure en el lumpen. Feren, necessàriament d’acord amb les circumstàncies, ço darrer i com que constituïen la massa s’ensorrà per tant tot l’estat atenès. No fou la democràcia qui ensorrà Atenes, com sostenien els mestres d’escola que s’alimenten de les secrecions principesques, sinó l’esclavatge, que impedia el treball del ciutadà lliure.
El naixement de l’estat entre els atenesos constitueix una mostra particularment típica de la formació d’un estat, perquè d’una banda s’esdevé d’una forma completament pura, sense l’immisció de violències exteriors o interiors—la usurpació de Pisístrat no deixà cap espurna per la seua curta durada—, i perquè de l’altra banda resultà un estat d’un desenvolupament formal força superior, la república democràtica, immediatament a partir de la societat gentil, i finalment perquè ens són coneguts tots els aspectes particulars essencials.
Variants textuals
{1} (1884) com que les altres dues classes no reberen cap dret particular (per comptes de: ja que no establia cap diferència jurídica addicional entre les classes)
VI
La gens i l’estat a Roma
De la saga de la fundació de Roma es dedueix que el primer assentament es deriva d’un nombre de gentes llatines unides en una tribu (segons la saga, cent), a la qual aviat s’uní una tribu sabèl·lia, que per la seua part tenia un nombre igual de cent gentes, i finalment una tercera tribu que consistia en elements diversos, també formada de cent gentes, segons es diu. Tot el conte mostra a primera vista que hi havia poc d’espontani més enllà de la gens i encara aquesta en molts casos era tan sols un esqueix d’una gens mare que restava a l’antiga pàtria. Les tribus duien al front el segell de la seua agrupació artificial, tot i que la majoria s’havien format a partir d’elements emparentats i segons el model de l’antiga tribu crescuda i no feta; això no exclou que el nucli de cadascuna de les tres tribus pogués ésser realment una tribu antiga. La baula del mig, la fratria, consistia en deu gentes i es deia cúria; per tant n’eren trenta.
Que la gens romana era la mateixa institució que la grega, és conegut; la grega és un perfeccionament d’aquella unitat social, la forma primitiva de la qual ens presenten els pells-roges americans, i el mateix es pot dir sense més de la romana. Podem ésser ara per tant més breus.
La gens romana tenia si més no en els temps més antics de la ciutat el següent ordenament:
1. Dret d’herència recíproc dels membres de la gens; els bens romanen en la gens. Com que en la gens romana com en la grega ja dominava el dret patern, n’eren exclosos els descedents de la línia femenina. Segons la llei de les dotze taules, el dret romà escrit més antic que ens és conegut, primer heretaven els fills com a hereus carnals; en manca llur els agnats (parents en la línia masculina); i en absència llur els membres de la gens. En tots els casos els béns romanien en la gens. Hi veiem la penetració progressiva, a causa de l’augment de la riquesa i de la monogàmia de noves disposicions legals en els usos de la gens: el primitiu dret hereditari igual dels membres de la gens és de primer limitat—molt aviat, com abans hem dit—a la pràctica als agnats, finalment als fills i als llurs descendents en llinatge masculí; en les dotze taules això apareix naturalment en l’ordre invers.
2. Possessió d’un cementiri comú. La gens patrícia Claudia rebé després de la seua migració de Regili a Roma un tros de terra per establir-s’hi, a més d’un cementiri comú a la ciutat. Encara sota August fou dut a Roma el cap de Varus, mort al bosc de Teutoburg per soterrar-lo en un gentilitius tumulus; la gens (Quinctilia) tenia per tant encara un túmul particular.{1}
3. Festes religioses comunes. Aquestes, les sacra gentilitia, són conegudes.
4. Deure de no casar-se en la gens. Això no sembla a Roma haver-se traduït en una llei escrita, però el costum restà. De les nombroses parelles matrimonials romanes, de les quals ens han arribat els noms, no n’hi ha cap amb noms gentils iguals per l’home i la dona. El dret d’herència demostra igualment aquesta regla. La dona perd amb el matrimoni els seus drets agnàtics, surt de la seua gens, ni ella ni tampoc els seus fills poden heretar del seu pare o dels seus germans, perquè si no la part de l’herència de la gens paterna es perdria. Això té sentit tan sols sota la suposició que la dona no pot casar-se amb cap company de gens.
5. Una possessió agrària comuna. Això derivà dels temps antics, d’ençà que es començà a repartir la terra tribal. Sota les tribus llatines trobam la terra dividida en possessió de la tribu, de la gens, de les llars, que llavors difícilment {2} eren famílies individuals. Ròmul sembla haver fet el primer repartiment de terres entre individus, vora una hectària (dues jugera) a cadascú. Amb tot encara trobam més tard possessions en mans de les gentes, per no parlar de la terra estatal, al voltant de la qual gira tota la història interior de la república.
6. Deure dels membres de la gens de protecció i assistència mútues. D’això la història escrita tan sols ens mostra recialles; l’estat romà entrà igualment en escena amb aital predomini que des d’un inici el dret de protecció contra injúries li pertocà. Quan Appius Claudius fou empresonat, tota la seua gens dugué dol, fins i tot els seus enemics personals. En l’època de la segona guerra púnica les gentes s’uniren per rescatar els llurs membres gentils presoners de guerra; el senat els ho prohibí.
7. Dret de dur el nom gentilici. Romangué fins l’època imperial; als emancipats hom els permetia de prendre el nom gentilici del seu antic senyor, però sense drets gentils.
8. Dret d’adopció d’aliens a la gens. Això es feia mitjançant l’adopció en una família (com entre els indians), la qual cosa comportava l’entrada en la gens.
9. El dret d’escollir i de destituir el cap no s’esmenta enlloc. Com que, però, en els primers temps a Roma tots els càrrecs s’ocupaven per elecció o nomenament del rei electiu en avall, i també els sacerdots de les cúries hi eren escollits, sembla lògic suposar que pels caps (principes) de les gentes passava el mateix—bo i que tambñe l’elecció dins una mateixa família de la gens hauria pogut ésser la regla.
Vet ací les atribucions d’una gens romana. Amb l’excepció del trànsit ja completat al dret patern són el reflex fidel dels drets i deures d’una gens iroquesa; també ací «apareix l’iroquès al descobert».{3}
Per fer veure la confusió que àdhuc entre els nostres reconeguts historiògrafs domina encara avui quant a l’ordre gentilici romà, aportam tan sols un exemple. En l’estudi de Mommsen quant als noms propis romans de l’època republicana i augustiana («Römische Forschungen», Berlin 1864, I. Volum) s’hi diu:
«A banda dels membres masculins d’un llinatge, amb exclusió naturalment dels esclaus, però amb l’inclusió dels adoptats i protegits, el nom de llinatge correspon també a la dona… La tribu» (com Mommsen hi tradueix la gens) «és… una comunitat d’ascendència—real o presumpta o àdhuc fingida—unida per una comunitat de festes, soterraments i herència, a la qual poden i han de pertanyer tots els individus personalment lliures, per tant també les dones. Es fa difícil però la determinació del nom de llinatge de les dones casades. Això és clar no s’hi donà mentre la dona tan sols es podia casar amb un membre del seu llinatge; i segons els testimonis la dona durant molt de temps tingué més grans dificultats per casar-se fora que dins del llinatge, com en el dret, la gentis enuptio, que encara en el segle VI es concedia el privilegi personal com a recompensa… quan ara, però, arribaren els diferents matrimonis exteriors, sembla que la dona en els temps més antics havia de passar per tant a la tribu de l’home. Res és més segur que la dona en l’antic matrimoni religiós passava completament a la comunitat jurídica i sacra de l’home i sortia de la seua. Qui no sap que la dona casada perd el dret d’herència dels seus gentils per activa i passiva, i contràriament entra en els vincles d’herència del seu home, dels seus fills i dels gentils respectius? I quan el seu home l’adopta com a filla i s’integra en la seua família, com no pot fer part del seu llinatge?» (S. 8-11.)
Mommsen sosté per tant que les dones romanes que pertanyien a una gens tan sols podien casar-se originàriament dins la pròpia gens dona romana, que la gens romana havia sigut per tant endògama, no exògama. Aquesta posició que contradiu tota l’evidència entre els altres pobles, es fonamenta principalment, si no exclusivament, en un únic passatge de Livi (Llibre XXXIX, c. 19), on es diu que el Senat resolgué el 568 de l’urbs, el 186 abans de la nostra era, uti Feceniae Hispalae datio, deminutio, gentis enuptio, tutoris optio item esset quasi ei vir testamento dedisset; utique ei ingenuo nubere liceret, neu quid ei qui eam duxisset, ob id fraudi ignominiaeve esset – que na Fecènia Hispala tindria el dret de disposar dels seus béns, de disminuir-los, de casar-se fora de la gens i d’escollir un tutor, completament com si el seu (difunt) home li hagués traspassat mitjançant testament aquest dret; que se li permetria de casar-se amb un home completament lliure, i que qui la prengués com a dona no se li retregués per això frau o ignomínima.
Indubtablement que ací per tant se li concedeix a Fecènia, una lliberta, el dret de casar-se fora de la gens. I també és indubtable ací segons això el dret del marit ah establir testamentàriament el dret de la seua dona a casar-se fora de la gens després de la seua mort. Però fora de quina gens?
Si la dona hagués de casar-se dins la gens, com Mommsen suposa, així continuava també després del matrimoni en aquesta gens. Primer, però, aquesta suposada endogàmia de la gens és justament allò que cal demostrar. I segon, si la dona s’havia de casar en la gens, també naturalment l’home, car si no, no trobaria cap dona. Per tant arribam fins a deduir que l’home podia llegar a la seua dona testamentàriament un dret que ell mateix no posseïa; arribam a un contrasentit jurídic. Mommsen se n’adona també i assum per tant:
«Per permetre’s el matrimoni fora del llinatge calia de dret no merament la voluntat del potestat, sinó de l’ensems dels membres de la gens». (S. 10, nota).
Això és primerament una assumpció força agosarada, i en segon lloc contradiu el text clar del fragment; el senat li dóna el dret en lloc de l’home, li’l dóna explícitament ni més ni menys, com li hagués pogut donar el seu home, però ço que li dóna és un dret absolut independent de cap altra limitació; de forma que, quan en faça ús, tampoc el seu nou home no ho ha de patir; recomana a més als presents i futurs cònsuls i pretors, de tindre cura que no en resulte cap mena d’injúria contra ella. La suposició de Mommsen sembla per tant del tot inacceptable.
O, però: la dona es casava amb un home d’una altra gens, però continuava en la seua gens natal. Per tant segons el fragment anterior el seu home tindria el dret de permetre la seua dona de casar-se fora de la pròpia gens. Això és, hagués tingut el dret de prendre mesures en els afers d’una gens a la qual no pertanyia ni per a ni per b. La qüestió és un contrasentit tan gran, que no cal dir-hi cap mot més.
Resta per tant únicament la suposició que la dona s’hagués casat en primer matrimoni amb un home d’una altra gens i passàs pel matrimoni sense més a la gens de l’home, com també Mommsen admet de fer per casos així. Així tot plegat s’aclareix. La dona, separada pel matrimoni de la seua antiga gens i integrada en la nova agrupació gentil de l’home, hi té una posició del tot particular. És certament membre de la gens, però no consanguínia; la forma de la seua entrada exclou des d’un principi qualsevol prohibició matrimonial dins la gens; a més, integrada en l’agrupació matrimonial de la gens, hereta a la mort de l’home dels seus béns, per tant béns d’un membre de la gens. És natural, per tal que els béns resten en la gens, se l’haja d’obligar per tant a casar-se amb un membre de la gens del primer home i no amb cap altre? I quan hom ha de fer-ne una excepció, qui més competent per autoritzar-ho que qui li ha de llegar els béns, el seu primer home? En el moment que li llega un part dels béns i li permet alhora traspassar aquesta part dels béns mitjançant el matrimoni o com a conseqüència del matrimoni a una gens aliena, quan encara els béns li corresponen, no fa més que disposar literalment de la seua propietat. Pel que fa a la pròpia dona i la seua relació amb la gens de l’home, és ell qui l’ha introduïa en aquesta gens per un acte de lliure voluntat—el matrimoni—; sembla per tant igualment natural, que siga la persona més adient per permetre-li la sortida d’aquesta gens mitjançant un segon matrimoni. En breu, la qüestió sembla simple i evident, una vegada que abandonam la meravellosa concepció d’una gens romana endògama i l’entenem amb Morgan com originàriament exògama.
Resta encara una darrera suposició que també ha trobat els seus defensors, i a més els més nombrosos: el passatge únicament diria,
«que les noies emancipades (libertae) no podien sense un permís particular ‘e gente enubere’ (casar-se fora de la gens) o si no realitzar cap dels actes que lligats a la capitis deminutio minima |pèrdua dels drets familiars|, provocassen la sortida de la liberta de l’associó gentil». (Lange, «Römische Alterthümer», Berlin 1856, l, S.195, on es fa referència a Huschke quant al nostre fragment livià).
Si aquesta suposició és correcta, el fragment no demostraria res quant a les relacions entre les romanes completament lliures i menys encara una llur obligació a casar-se dins la gens..
L’expressió enuptio gentis apareix únicament en aquest fragment i mai més en tota la literatura romana; el mot enubere, casar-s’hi fora, tan sols tres vegades, totes a Livi, i a més no en relació a la gens. La fantasia que a les romanes tan sols se’ls permetia casar-se dins la gens, agraeix únicament a aquest fragment la seua existència. Però no es pot acceptar en absolut. Ja que o bé es refereix a limitacions particulars per les emancipades, i per tant no demostra res per les completament lliures (ingenuae); o bé també val per les completament lliures, i per tant demostra més aviat que la dona com a regla es casava fora de la pròpia gens, però amb el matrimoni passava a la gens del marit; per tant contra Mommsen i per Morgan.—
Encara gairebé tres-cents anys després de la fundació de Roma els lligams gentils eren tan forts, que una gens patrícia, la dels fabis, amb el permís del senat pogué emprendre una campanya bèl·lica contra la ciutat veïna de Veies per iniciativa pròpia. 306 fabis haurien sigut mobilitzats i morts junts en una emboscada; un únic noi endarrerit perpetuà la gens.
Deu gentes constituïen, com s’ha dit, una fratria, ací denominada cúria i que tenia atribucions públiques més importants que la fratria grega. Cada cúria tenia les seues pròpies pràctiques religioses, santuaris i sacerdots; aquests darrers, en el llur conjunt, constituïen un dels col·legis sacerdotals romans. Deu cúries constituïen una tribu, que probablement, com la resta de tribus llatines, tingué originàriament un cap electiu—cap militar i sacerdot suprem. El conjunt de les tres tribus constituïa el poble romà, el populus romanus.
Al poble romà tan sols hi podia pertànyer, per tant, qui fos membre d’una gens i a través d’ella d’una cúria i d’una tribu. El primer ordenament d’aquest poble fou el següent. Els afers públics foren duts inicialment pel senat, que, com correctament veié primer Niebuhr, es composava dels caps de les tres-centes gentes; per això mateix, com a ancians de la gens, els deien pares, patres, i el senat en general (consell d’ancians, de senex, ancià). L’elecció habitual de les mateixes família a cada gens creà ací també la primera noblesa tribal de sang; aquestes famílies es denominaven patrícies i reivindicaven el dret exclusiu d’entrada al senat i a tots els altres càrrecs. Que el poble amb el temps es deixàs imposar aquesta reivindicació, transformada després en un dret real, la saga ho explica en dir que Ròmul havia concedit als primers senadors i als llurs descendents el patriciat amb aquests privilegis. El senat, com la bulê atenesa, tenia la decisió en nombrosos afers i la discussió dels més importants i especialment en les noves lleis. Aquestes es decidien mitjançant l’assemblea popular, anomenada comitia curiata (assemblees de les cúries). El poble es reunia, agrupats en cúries, en cada cúria probablement segons les gentes, i en la decisió cadascuna de les trenta cúries tenia un vot. L’assemblea de les cúries aprovava o refusava totes les lleis, triava tots els alts càrrecs inclòs el rex (l’anomenat rei), declarava la guerra (però el senat concloïa la pau) i decidia com a tribunal suprem, a apel·lació dels afectats, en tots els casos, on s’hi jugàs la pena de mort contra un ciutadà romà.—Finalment al costat del senat i de l’assemblea popular hi figurava el rex, que coincideix genuïnament amb el basileus grec i de cap manera amb el rei gairebé absolut, com el pretén Mommsen.(1) També era el cap militar, el sacerdot suprem i el president de certs tribunals. No tenia absolutament cap atribució civil o poder sobre la vida, la llibertat i la propietat dels ciutadans, en la mesura que això no es derivava del poder disciplinari del cap militar o del poder executiu del president judicial. El càrrec de rex no era hereditari; al contrari, probablement a proposta de l’antecessor en el càrrec, era triat primer per l’assemblea de les cúries i després nomenat cerimoniosament en una segona assemblea. Que també era destituïble ho demostra el destí de Tarquini el Superb.
Com els grecs de l’època heroica, els romans de l’època dels anomenats reis vivien en una democràcia militar fonamentada en gentes, fratries i tribus i desenvolupada a partir d’elles. Tot i que també les cúries i les tribus foren en part constitucions artificials, es formaren segons els models autèntics i espontanis de la societat de la qual havien sorgit i que encara els rodejava per tots els costats. Tot i que també la noblesa patrícia espontànua havia guanyat terreny, tot i que els reges cercaren d’ampliar i reforçar les llurs atribucions, això no alterà el caràcter fonamental original de l’ordenament, i ens val tan sols això.
Entretant creixia la població de la ciutat de Roma i del territori romà ampliat per les conquestes mitjançant la immigració, en part mitjançant els habitants de les zones sotmeses, majoritàriament llatines. Tots aquests nous membres de l’estat (la qüestió dels clients la deixam ara de banda) es trobaven fora de les antigues gentes, curies i tribus, per tant no constituïen cap part del populus romanus, el poble romà pròpiament dit. Eren personalment individus lliures, podien posseir propietat de terra, havien d’aportar contribucions i servei militar. Però no poden ocupar cap càrrec ni participar en les assemblees de les cúries ni tampoc en el repartiment de les terres estatals conquerides. Constituïen la plebs exclosa de tots els drets públics. Pel llur nombre sempre creixent, la llur instrucció militar i armament esdevingueren una força amenaçadora front l’antic popular ara del tot tancat al creixement. A això s’afegí que la terra es repartia aparentment de forma força proporcional entre el populus i la plebs, mentre que la riquesa comercial i industrial, per bé que no massa desenvolupada, es trobava principalment entre la plebs.
En la gran foscor que conbreix la prehistòria completament llegendària de Roma—una foscor encara força promoguda per les hipòtesis racionalistes-pragmàtiques i els relats d’autors fonts posteriors de formació jurídica—, és impossible de dir res de determinat ni de l’època ni tampoc de l’evolució o del motiu de la revolució que posà fi a l’antic ordenament gentil. Tan sols és segur que la causa originària rau en les lluites entre la plebs i el populus.
El nou ordenament, atribuït al rex Servi Tul·li, de patró grec, especialment de Soló, creà una nova assemblea popular, que incloïa o excloïa sense diferències populus i plebs, segons fessen o no el servei militar. Tota la masculinitat amb deures militars fou repartida segons els béns en sis classes. La possessió mínima per cadascuna de les cinc classes era: I. 100.000 asos; II. 75.000; III. 50.000; IV. 25.000; V. 11.000 asos; segons Dureau de la Malle equivalen aproximadament a 14.000, 10.500, 7.000, 3.600 i 1.570 marcs. La sisena classe, els proletaris, consistia en els menys acomodats, lliures de servei i contribucions. En la nova assemblea de centúries (comitia centuriata) els ciutadans hi entraven militarment, per companyies en les llurs centúries cada cent homes, i cada centúria tenia un vot. Ara bé la primera classe presentava 80 centúries; la segona 22, la tercera 20, la quarta 22, la cinquena 30, la sisena simbòlicament també una. A això s’afegien els més rics constituïts en cavallers amb 18 centúries; plegades 193; majoria de vots: 97. Ara bé, els cavallers i la primera classe aplegaven juntes 98 vots, per tant la majoria; si eren d’acord, la resta no eren ni consultats; l’acord vàlid s’havia pres.
A aquesta nova assemblea de centúries passaven ara tots els drets polítics de l’anterior assemblea de les cúries (llevat d’uns de nominals); les cúries i les gentes que les integraven foren així degradades, com a Atenes, a societats merament privades i religioses i vegetaren aixó encara força temps, mentre l’assemblea de cúries aviat desaparegué del tot. Per eliminat també les tres antigues tribus de llinatge de l’estat, s’instituïren quatre tribus locals, cadascuna de les quals ocupava una quarta part de la ciutat, dotades d’una sèrie de drets polítics.
Així es desencadenà també a Roma, ja abans de l’abolició de l’anomenada reialesa, l’antic ordre social fonamentat en els lligams personals de sang, i substituït per un de nou, fonamentat en la divisió territorial i la diferenciació pels béns, un veritable ordenament estatal. La força pública consistia ací en la ciutatania amb l’obligació del servei militar no únicament front els esclaus, sinó també front els exclosos del servei a l’exèrcit i de l’armament, anomenats proletaris.
Dins aquest nou ordenament, que l’expulsió del darrer rex i usurpador d’un veritable poder reial i la substitució del rex per dos caps militars (cònsuls) amb el mateix poder en el càrrec (com entre els iroquesos) tan sols el perfeccionaren més—dins aquest nou ordenament es mou tota la història de la república romana amb totes les seues lluites entre patricis i plebeus per l’ocupació dels càrrecs i el repartiment de les terres estatals, amb la dissolució final de la noblesa patrícia en la nova classe dels grans propietaris agraris i financers, que progressivament absorbí tota la propietat de la terra dels pagesos arruïnats pel servei militar, que amb la instal·lació d’esclaus en enormes finques agràries, despoblà Itàlia i amb això no tan sols obrí la porta a l’imperi, sinó també als seus successors, els bàrbars alemanys.
Notes d’Engels
(1) El rex llatí és el righ cèltic-irlandès (cap de tribu) i el gòtic reiks; que igualment significava, com també originàriament el nostre Fürst (és a dir, com l’anglès first, el danès forste, el primer) cap de gens o de tribu, es dedueix del fet que els gots ja en el segle IV disposaven d’un mot particular pel rei posterior, el cap militar de tot un poble: thiudans. Artaxerxes i Herodes no són mai denominats a la traducció de Bíblia d’Ulfiles reiks, sinó thiudans i l’imperi del Cèsar Tiberi no reiki, sinó thiudinassus. En el nom del thiudans gòtic, o com nosaltres traduïm incorrectament, el rei Thiudareiks, Teodoric, és a dir Dietrich, s’apleguen totes dues denominacions.
Variants textuals
{1} (1884) la darrera sentència es llegeix: encara sota August s’esdevingué que el cap de Varus arribat a Roma des del bosc de Teutoburg fou col·locat en el lloc de soterrament de la gens Quinctilia (gentilitius tumulus)
{2} (1884) no necessàriament (per comptes de: llavors difícilment)
{3} (1884) hi manca el següent text fins a la fi del paràgraf: encara gairebé tres-cents anys… (S. 122)
VII
La gens entre els celtes i els alemanys
L’espai ens impedeix de dibuixar les institucions gentils que d’una forma més pura o més tèrbola encara existeixen en els pobles salvatges i bàrbars més diversos o les espurnes en la història antiga dels pobles cultes asiàtics.{1} Les unes o les altres es troben per tot arreu. Tan sols un parell d’exemples: abans encara que la gens fos coneguda, l’home que m´`es ha fet per malinterpretar-la, McLennan, en demostrà l’existència i la descrigué del tot correctament entre els calmucs, txerquesos, samoiedes i entre tres pobles indians: els waralis, els magars i els munnipuris. Fa poc M. Kowalewski l’ha descoberta i descrita entre els pstxaves, stxevsures, svanets i altres tribus caucàsiques. Ací únicament referirem breument l’existència de la gens entre els celtes i els germànics.
Les lleis celtes més antigues conservades ens mostren la gens encara en plena vida; a Irlanda encara viu avui si més no forma instintiva en la consciència popular, després que els anglesos l’atacaren amb força; a Escòcia encara a mitjans del segle passat era en ple floreixement i caigué també ací únicament sota les armes, la legislació i els tribunals de justícia dels anglesos.
Les antigues lleis gal·leses, que foren redactades diversos segles abans de la conquesta anglesa, no després del segle XI, mostren encara el conreu comunitari de pobles sencers, si bé també únicament com a resta excepcional d’un costum anteriorment més difós; cada família tenia cinc acres de camps propis; un tros era cultivat en comú i se’n repartia el producte. Que aquestes comunitats rurals representen gentes o subdivisions de gentes, és indubtable davant l’analogia d’Irlanda i Escòcia, si bé un exam més recent de les lleis gal·leses, pel qual em manca el temps (els meus extractes són de l’any 1869), no ho provàs directament. Ço que, però, demostren directament les fonts gal·leses, i amb elles les irlandeses, és que entre els celtes el matrimoni de parella no havia desaparegut encara de cap manera mitjançant la monogàmia. A Gal·les un matrimoni no es feia indissoluble, o millor irrevocable, fins a set anys. Únicament que mancassen tres nits pels set anys, els cónjuges podien separar-se. Llavors es repartia: la dona partia, l’home triava la seua part. Els mobles es repartien d’acord amb certes regles força humorístiques. Si l’home dissolia el matrimoni, havia de tornar a la dona la dot i quelcom més; si era la dona, rebia menys. Dels fills, l’home en rebia dos, la dona tres, i de fet el mitjà. Quan la dona després de la separació es prometia amb un altre home i el primer home la seguia de nou, s’havia d’anar amb ell, àdhuc si tenia un peu en el nou llit matrimonial. Si havien viscut, però, tots dos set anys, eren home i dona, àdhuc sense un matrimoni formal previ. La castedat de la noia abans del matrimoni no se seguia ni es demanava fortament; les condicions d’això són de natura extraordinàriament frívola i de cap manera s’adiuen a la moral burgesa. En cometre una dona un adulteri, es permetia l’home d’apallissar-la (un dels tres casos on s’admetia, altrament era delicte), després però no pot demanar cap satisfacció addicional, car
«per una mateixa falta hi haurà la seua expiació o revenja, però no totes dues alhora».
Els motius pels quals la dona podia sol·licitat la separació, sense perdre cap de les atribucions en el procés, eren d’una mena força àmplia: hi havia prou amb la pudor de l’alè de l’home. El diner de rescat per al dret de primera nit (gobr merch, d’ací el nom mitjaval marcheta, en francès marquette) que pertocava al cap de la tribu o al rei tenia un gran paper en el codi legal. Les dones tenien dret de vot en les assemblees populars. Hi afegim que a Irlanda s’han mostrat relacions semblants; que igualment allà eren molt habituals els matrimonis temporals i a la dona se li garantien en la separació grans avantatges, ajustats a unes normes i fins i tot una indemnització pels seus serveis domèstics; que allà hi ha una «primera dona» al costat de les altres dones i no es fa cap distinció entre fills matrimonials i extramatrimonials en el repartiment de l’herència—ací tenim una imatge del matrimoni de parella front la qual, la forma matrimonial vàlida a Amèrica sembla estricta, però que no pot meravellar en el segle XI entre un poble que en temps de Cèsar encara vivia en el matrimoni grupal.
La gens irlandesa (sept, la tribu es diu clainne, clan) es confirma i es descriu no tan sols en els antics codis jurídics, sinó també entre els juristes anglesos del segle XVII enviats amb la missió de convertir la terra dels clans en domini del rei anglès. La terra era fins a aquests darrers temps propietat comuna del clan o de la gens, en la mesura que no hagués sigut convertit en domini privat dels caps. Quan moria un membre de la gens, es desfeia per tant una llar, i el cap (caput cognationis l’anomenaven els juristes anglesos) feia un nou repartiment de la terra de tota la regió entre les llars restants. Això en general es faria segons les regles vigents a Alemanya. Encara avui es troben camps rurals—fa uns quaranta o cinquanta anys força nombrosos—repartits segons l’anomenat rundale. Els pagesos, parcers individuals de les terres anteriorment tingudes en comú per la gens i després robada pels conqueridors anglesos, pagen la renda segons el seu tros, però barreges les terres de conreu i de prats de tots els trossos, i les reparteixen segons la situació i en qualitat de «gewanne», com en diuen els del Mosel·la i cadascú rep la seua part en cada gewann; les terres d’aiguamolls i de prats són explotades en comú. No fa encara cinquanta anys es repartien de nou de tant en tant, moltes vegades anualment. La carta cadastral d’un d’aquests pobles-rundale s’assembla del tot a una comunitat rural alemanya del Mosel·la o del Hochwald. També en les «factions» |«faccions»| viu encara la gens. Els pagesos irlandesos sovint es divideixen en faccions, que aparentment es base en diferències del tot absurdes o sense sentit, del tot incomprensibles pels anglesos i no semblen tindre cap altre objectiu que les estimades i solemnes picabaralles d’una facció contra l’altra. Són reviviscències artificials, mostres pòstumes de les gentes dispersades, que testimonien el sentit gentil heretat a la seua manera. Contràriament sovint a altres llocs els membres de la gens encara viuen plegats en l’antic territori; així encara als anys trenta la gran majoria d’habitants dels comtat de Monaghan tan sols tenien quatre cognoms, és a dir que procedien de quatre gentes o clans.(1)
A Escòcia la caiguda de l’ordre gentil data de la derrota de l’aixecament del 1745. Quina anella d’aquest ordre representava especialment el clan escocès, és quelcom que encara continua per investigar; que, però, n’és una, és indubtable. En les novel·les de Walter Scott veiem viu aquest clan alt-escocès. És, diu Morgan,
«una imatge mestra excel·lent de la gens en la seua organització i en el seu esperit, un exemple fort del domini de la vida gentil en els gentils… En les llurs batalles i les llurs revenges de sang, en el repartiment de la terra segons els clans, en l’explotació comuna de la terra, en la fidelitat dels membres del clan envers el cap i entre ells trobam els trets de la societat gentil que es verifiquen a tot arreu… La descendència equival al dret patern, de forma que els fills de l’home romanen en el clan, mentre que els de la dona passen al clan del pare».
Què a Escòcia, però, hi dominava abans el dret matern, ho demostra el fet que en la família reial dels pictes, segons Beda, s’hi donava la successió femenina. Fins i tot s’havia mantingut un tros de la família punalua, tant entre els gal·lesos, com en els escocesos, fins a l’edat mitjana en el dret de la primera nit, que el cap del clan o el rei com a darrer representant dels anteriors marits comunitaris amb qualsevol muller podia exercir, si no era que s’havia comprat la redempció.{2}
Que els alemanys fins a les migracions dels pobles s’organitzaven en gentes, és indubtable. No poden haver ocupat el territori entre el Danubi, el Rin, el Vístula i els mars del nord fins uns pocs segles abans de la nostra era; els cimbres i els teutons eren encara en plena migració, i els sueus no trobaren assentament gairebé fins l’època de Cèsar. D’ells diu Cèsar explícitament, que s’havien establert segons les gentes i els grups de parentiu (gentibus cognationibusque), i en boca d’un romà de la gens Júlia aquest mot gentibus té un significat determinat que no demana demostració. Això val per tots els alemanys; el propi assentament en les províncies romanes conquerides {3} sembla encara realitzat d’acord amb les gentes. En el dret públic alamà consta que el poble s’assentà en les terres conquerides al sud del Danubi segons els llinatges (genealogiae); genealogia s’empra completament en el mateix sentit que després la comunitat de marca o de poble. Recentment de Kowalewski ha arribat el parer que aquestes genealogiae foren les grans comunitats domèstiques, sota les quals es repartí la terra i de les quals es desenvoluparen més tard les comunitats rurals. El mateix es podria dir llavors de les fara, expressió amb la qual entre els burgundis i els longobards—per tant entre una tribu gòtica i una d’herminònica o alt-alemanya—designa força, si no genuïnament, el mateix que la genealogia en el codi alamà. Ço que realment resta és si era una gens o una comunitat domèstica, i cal encara estudiar-ho.
Els monuments lingüístics ens deixen el dubte de si tots els alemanys tenien una expressió comuna per la gens i quina. Etimològicament es correspon al grec genos, al llatí gens. el gòtic kuni, el mig-alt-alemany künne, i s’empren en el mateix sentit. S’origina dels temps del dret matern que el nom per weib |dona| derive de la mateixa arrel: grec gyne, eslau zena, gòtic qvino, antic nòrdic kona, kuna.—Entre els longobards i els burgundis troba, com s’ha dit, les fara, que Grim deriva d’una arrel hipotètica, fisan, engendrar. Si potser m’estimaria més la derivació més a l’abast de faran, fahren |viatjar|, migrar, caminar, com a denominació d’un grup força compate de parents que integren un col·lectiu nòmada, denominació que en el curs d’una migració de molts segles, primer cap a l’est, després cap a l’oest, progresivament passa a designar la comunitat de llinatge.—A més tenim el gòtic sibja, l’anglo-saxó sib, l’antic alt-alemany sippia, sippa, parent. En nòrdic antic tan sols hi ha el plural sifjar, els parents; el singular tan sols com a nom d’una deessa, Sif.—I finalment hi ha encara una altra expressió a la «Cançó d’Hildebrand», on Hildebrand demana Hadubrand,
«qui és el teu pare entre els homes del poble… o quin llinatge és el teu» (eddo huêlihhes cnuosles du sîs).
Si hi ha hagut un nom alemany comú per la gens, en gòtic hauria sigut kuni; d’això en diu no tan sols la identitat amb les expressions corresponents de les llengües emparentades, sinó també la circumstància que d’ell derive el mot kuning, König |rei|, que originàriament significava cap de gens o de tribu. Sibja, Sippe, sembla fora de lloc, si més no sifjar en nòrdic antic significava no tan sols parentiu de sang, sinó també d’afinitat, i per tant com a mínim inclou els membres de dues gentes; per tant així no pot ésser la pròpia expressió de la gens.
Com entre els mexicans i els grecs, també entre els alemanys l’ordre de combat, tant en l’esquadró de cavalleria com en la columna en punta de la infanteria, s’organitzava segons corporacions gentils; quan Tàcit diu: segons famílies i parentius, s’explica aquesta expressió indeterminada pel fet que a la seua època la gens a Roma havia deixat feia molt d’ésser una unió viva.
És decisiu un fragment de Tàcit, on es diu: el germà de la mare considera el seu nebot com el seu fill, i qualcuns tenen el lligam de sang entre l’oncle i el nebot materns per més sagrat i estret que l’entre pare i fill, de forma que quan hom exigeix hostatges, el fill de germana ofereix una garantia més gran que el propi fill a qui el vol lligar. Ací tenim un tros viu de la gens organitzada segons el dret matern, i per tant originària, i que de fet caracteritza particularment l’alemanya.(2) Si els membres d’aquestes gens oferien el propi fill com a penyora d’un compromís i queia com a víctima del trencament del pare, aquest se les arreglava tot sol. Però si era el fill de la germana, qui queia víctima, es violava el dret gentil més sagrat; el parent gentil més obligat que tots a la protecció del nen o del jove tenia la responsabilitat de la seua mort; o bé no se li permetia d’empenyorar-lo, o havia de mantindre el tracte. Si no tinguessen cap espurna de l’ordenament gentil entre els alemanys, n’hi hauria prou amb aquest fragment.{4}
Encara més decisiu, perquè és uns 800 anys posteriors, és un fragment de la cançó en nòrdic antic de l’ocàs dels déus i de la caiguda del món, la «Völuspâ». En aquesta «profecia de la vident», on, com s’ha demostrat amb Bang i Bugge, s’hi barregen també elements cristians, es diu en la descripció de l’època de corrupció i perversió generals que du a la gran catàstrofe:
Broedhr munu berjask
munu systrungar
ok at bönum verdask,
sifjum spilla.
«Els germans es barallaran i s’assassinaran mútuament, seran fills de germanes qui destruiran la parentela».
Systrungr significa el fill de la germana materna, i que aquests obliden mútuament els lligams de sang, és pel poeta un crim encara pitjor que el delicte del fraticidi. El crim rau en el systrungar, que remarca el parentiu per la banda materna; si pre comptes d’això digués syskina-börn, fills o filles dels germans o germanes, o syskina-synir, fills de germans o germanes, la segona línia no suposaria vers la primera cap agreujament, sinó un cert alleujament. Per tant fins i tot en temps dels vikings, on apareix la «Völuspâ», el record del dret matern no s’havia esborrat encara a Escandinàvia.
A banda d’això el dret matern en l’època de Tàcit, si més no {5} entre els alemanys qui coneixia de més a prop {6} ja havia cedit al dret patern: els fills heretaven del pare, on no hi havia cap fill, el germà o l’oncle per part paterna o materna. L’admissió del germà matern en l’herència es vincula a la conservació del costum abans esmentat i prova a més com de jove era encara llavors el dret patern entre els alemanys. També fins ben entrada l’edat mitjana s’hi troben espurnes de dret matern. Llavors encara sembla que hom no tenia massa confiança en la paternitat, especialment entre els serfs; per tant quan un senyor feudal d’una ciutat reclamava un serf fugitiu, els calia a les ciutats com ara Augsburg, Basilea i Kaiserslautern que la servitud del fugitiu fos jurada per sis dels seus parents de sang més propers, i de fet exclusivament de la banda materna (Maurer, «Städteverfassung», I, S. 381).
Una resta addicional del dret matern abans d’extingir-se, la dóna la consideració gairebé inconcebible pels romans per part dels alemanys envers el gènere femení. Les joves de les famílies nobles es tenien pels ostatges més vinculants en els tractats amb els alemanys; el pensament que les llurs dones i filles poden caure presoneres i esclaves, els hi terrible i els esperona més que cap altra cosa l’empenta en el combat; hi veuen quelcom de sagrat i de profètic en la dona, escolten el seu consell també en els afers més importants, com a Veleda, la sacerdotessa brúctera del Lippe, l’ànima impulsora de tot l’aixecament batau, on Civilis al capdavant d’alemanys i belgues sacsejà tot el domini romà a les Gàl·lies. A la causa sembla indiscutible el domini de la dona; ella, juntament amb els ancians i els infants ha de fer certament també tota la feina, mentre l’home caça, beu o vagareja. Així ho diu Tàcit; però com que no diu qui conrea el camp i declara determinantment que els esclaus tan sols lliuren tributs, i cap treball forçat, resulta que la massa d’homes adults devia fer la poca feina que el cultiu de la terra exigia.
La forma de matrimoni era, com ja s’ha dit abans, el matrimoni de parella en progressió contínua cap a la monogàmia. No era encara monogàmia estricta, ja que es permetia la poligínia dels caps. En general hom curava força la castedat de les noies (al contrari dels celtes), i igualment Tàcit parla amb una escalfor particular de la indissolubilitat del lligam matrimonial entre els alemanys. Tan sols l’adulteri de la dona dóna una base al trencament. Però els seus escrits hi deixen moltes llacunes i a més fan massa la impressió de mirall de virtut davant els llicenciosos romans. Quelcom és segur: mentre els alemanys foren cavallers virtuosos excepcionals en els llurs boscos, no els calgué gaire contacte amb el món exterior, per baixar al nivell de la resta d’homes mitjans europeus; la darrera espurna de rigidesa moral desaparegué en mig del món romà encara més aviat que la llengua alemanya. Hom ho llig ja a Gregori de Tours. Que en els originaris boscos alemanys no podia dominar la refinada exuberància de la sensualitat que a Roma, és evident, i per tant als alemanys els hi resten també en aquest sentit encara avantatges envers el món romà, sense que per això els hi haguem d’atribuir una temperança en les coses de la carn que mai ni enlloc ha dominat en tot un poble.
De l’ordenament gentil sorgeix l’obligació d’heretar tant les enemistats del pare com les relacions d’amistat; també el preu de rescat, la sanció per comptes de la revenja de sang per assassinat o lesions. Aquest preu de rescat, que encara no fa una generació es considerava una institució específicament alemanya, és ara comprovada entre centenars de pobles com una forma atenuada genèrica de l’ordre gentil en relació a la revenja de sang. La trobam, com el deure d’hospitalitat, entre d’altres en els indians americans; la descripció de l’hospitalitat segons Tàcit («Germania», c. 21) equival, gairebé en els detalls individuals, a la que dóna Morgan dels seus indians.
La disputa encesa i interminable de si els alemanys de Tàcit havien repartit definitivament ja o no les terres de conreu i com s’han d’interpretar els fragments corresponents, ja s’ha superada. D’ençà que s’ha demostrat el cultiu comú de les terres agrícoles mitjançant la gens i més tard per la comunitat familiar comunista, que Cèsar encara testimonia entre els sueus, i l’assignació conseqüent de la terra a famílies individuals amb nous repartiments periòdics gairebé en tots els pobles, d’ença que s’ha comprovat que aquesta redistribució periòdica de les terres agrícoles a Alemanya s’ha mantingut fragmentàriament fins els nostres dies, no cal dir-hi cap més mot. Quan els alemanys passaren del conreu comunitari de la terra, que Cèsar atribueix explícitament als sueus (no s’hi donen entre ells camps repartits o privats, diu), al conreu individual amb redistribució anual dels camps en els 150 anys que el separen de Tàcit, això és realment prou progrés; la transició d’aquell estadi a la plena propietat privada de la terra durant aquell curt període de temps i sense cap interferència aliena suposa una simple impossibilitat. Llig per tant a Tàcit únicament allò que diu amb mots secs: canvien (o reparteixen de nou) la terra cultivada cada any, i resten a més prou terres comunes. Aquest és l’estadi de l’agricultura i de l’apropiació de la terra que es correspon amb l’ordenament gentil dels alemanys d’aleshores.{7}
Deix inalterat el paràgraf anterior, tal com es troba en les edicions anteriors. Entretant la qüestió ha fet diverses voltes. D’ençà que Kowalekski (vegeu abans la p. 44) ha demostrat l’existència de la comunitat domèstrica patriarcal, molt extesa, però no general, com a estadi intermedi entre la família comunista de dret matern i la moderna aïllada, ja no es qüestiona, com encara entre Maurer i Waitz, la propietat comuna o privada de la terra, sinó la forma de la propietat comuna. Que en temps de Cèsar entre els sueus no tan sols hi havia propietat comuna, sinó també cultiu comú en benefici comú, resta ja sense cap dubte. Si la unitat econòmica era la gens o la comunitat domèstica o un grup comunista de parentiu situat entre les dues, o bé si hi apareixen segons les condicions del sòl tots tres grups, és quelcom que encara es discutirà molt de temps. Ara, però, sosté Kowalewski que la situació descrita per Tàcit no pressuposava la comunitat de marca o de poble, sinó la comunitat domèstica; a partir d’aquesta darrera més tard es desenvolupà com a conseqüència del creixement de la població, la comunitat de poble.
Segons això els assentaments dels alemanys en el territori que ocupaven en temps dels romans, així com del romà on posteriorment s’instal·laren, no consistien en pobles, sinó en grans comunitats familiars, integrades per diverses generacions, prenien una franja de terra per cultivar-la i feien servir els erms fronterers com a marca comuna amb els veïns. El fragment de Tàcit del bescanvi de les terres cultivades s’hauria d’entendre llavors de fet en el sentit agrònom: la comunitat rompria cada any una altra granja i deixaria els camps de l’any anterior en guaret o si no de nou com completament silvestres. Davant la migrada població que hi havia encara, sempre hi havia prou terra erma per fer innecessària qualsevol disputa per la possessió de la terra. Segles després, quan el nombre de caps de les llars assolí aital grau que l’economia comuna sota les condicions de producció d’aleshores ja no era possible, que es dissolgueren; els camps i prats fins llavors comuns s’haurien repartit de la forma coneguda entre les llars particulars que es constituïen, inicialment de forma temporal, posteriorment per sempre, mentre el bosc, el prat i les aigües restaven comuns.
Per Rússia sembla que aquest desenvolupament s’ha comprovat històricament del tot. Per Alemanya i en segona línia la resta de països germànics, no es pot negar que aquesta suposició aclareix millor en molts aspectes les fonts i resol més fàcilment les dificultats que fins l’actual, que retrau la comunitat rural fins a Tàcit. Els documents més antics, com ara el Codex Laureshamensis, s’aclareixen en general molt millor amb l’ajut de la comunitat domèstica que amb la comunitat de poble o marca. D’altra banda s’obren noves dificultats i noves qüestions per resoldre. Ací tan sols poden dur-la noves recerques; amb tot no puc negar que l’estadi intermig de la comunitat domèstric també té moltes probabilitats a favor seu per Alemanya, Escandinàvia i Anglaterra.
Mentre que a Cèsar els alemanys en part han arribat ja a assentaments sòlids per primera vegada, en part encara les cerquen, en temps de Tàcit ja duen un segle sencer de sedentarització; per tant l’avenç en la producció del sosteniment vital és indiscutible. Viuen en cases de blocs; la llur roba és encara originària dels boscos; un gran mantella de llana, pells d’animals, per les dones i caps roba interior de lli. La llur alimentació és de llet, carn, fruits silvestres i, com afegeix Plini, farines de civada (encara avui plat nacional cèltic a Irlanda i Escòcia). La llur riquesa consisteix en el bestiar: aquest però és de raça deficient, el boví és petit, de poca presència i sense banyes; els cavalls són petits ponis, i gens ràpids. La moneda és rara i poc emprada, únicament romana. L’or i la pla no es treballaven i no se’ls estimaven, el ferro era rar i sembla que si més no en les tribus del Rin i del Danubi gairebé únicament d’importació, i mai produït per ells. L’escriptura rúnica (imitació dels caràcters grecs o llatins) es coneixia tan sols com a escriptura secreta i s’emprava únicament en les pràctiques religioses. Les ofrenes humanes eren encara en ús. En breu, hi tenim un poble que acaba de passar de l’estadi intermig de la barbàrie a l’estadi superior. Mentre, però, les tribus amb frontera immediata amb els romans per la fàcil introducció dels productes industrials romans no desenvoluparen una indústria metal·lúrgica i tèxtil independents, se’n constituí una al nord-est, a la Mar Oriental, sense cap dubte. Les peces d’armament—una llarga espasa de ferro, una cota de malles, un elm d’argent, etc.—trobades als aiguamolls de Schleswig, juntament amb monedes romanes del segle II—i els objectes de metall alemanys dispersats per les migracions de pobles constitueixen un tipus de perfecció del tot particular, fins i tot quan originàriament imiten patrons romans. L’emigració al civilitzat imperi romà posaren fi a aquesta indústria pròpia, llevat d’Anglaterra. Com d’uniformement aparegué i evolucionà aquesta indústria, ho mostren per exemple els passadors de bronze; els de Burgúndia, de Romania, del litoral del Mar d’Azov podrien procedir del mateix obrador que els anglesos i suecs i són igualment d’origen indubtablement germànic.
A l’estadi superior de la barbàrie es correspon també l’ordenament. En general hi havia segons Tàcit el consell dels caps (principes), que decidia qüestions menors, però que preparava els més importants per decidir-los a l’assemblea popular; això mateix existeix en l’estadi inferior de la barbàrie, si més no entre els americans que coneixem, únicament per la gens, però no encara per la tribu o la lliga de tribus. Els caps (principes) es diferencien encara fortament dels comandants militars (duces), del tot com entre els iroquesos. Els primers viuen ja en part dels presents honoraris en ramats, gra, etc., dels membres de la tribu; són, com a Amèrica, majoritàriament triats de la mateixa família; la transició al dret patern afavoreix, com a Grècia i Roma, la conversió progressiva de l’elecció en un sistema hereditari i per tant la constitució d’una família noble en cada gens. Aquesta antiga noblesa tribal, per dir-ne així, desaparegué majoritàriament sota les migracions dels pobles o bé no gaire després. Els comandants militars eren triats sense considerar-ne el llinatge, simplement segons la capacitat. Tenien poc poder i havien d’actuar exemplarment; el poder disciplinari pròpiament dit en l’exèrcit l’atribueix Tàcit explícitament als sacerdots. El poder real resta en l’assemblea popular. El rei o cap de tribu presideix; el poble decideix—no: amb remor; sí: amb aclamació i dringar d’armes. És igualment l’assemblea judicial; s’hi presenten i s’hi resolen causes, s’hi decreten penes de mort, i de fet tan sols existeix la mort per la covardia, la traïció al poble i la luxúria contranatura. També en les gentes i d’altres subdivisions judica la col·lectivitat sota la presidència del cap, que, com en tot tribunal alemany originari, tan sols pot dirigir el procés i les investigacions; a tot arreu i des de sempre les sentències són de la col·lectivitat.
D’ençà dels temps de Cèsar s’havien constituït lligues de pobles; en qualques d’elles ja s’hi donaven reis; el comandament suprem de l’exèrcit, com entre els grecs i els romans, aspirava ja a la tirania i de tant en tant l’aconseguia. Ara, aquests afortunats usurpadors no eren de cap manera senyors sense límits; però començaven ja a trencar les cadenes de l’ordenament gentil. Mentre que abans els esclaus emancipats ocupaven una posició d’ordre inferior, ja que no podien pertànyer a cap gens, aquests protegits sota els nous reis sovint assolien rang, riqueses i honors. Igualment passà després de la conquesta de l’imperi romà pels comandaments militars ara esdevinguts reis de grans terres. Entre els francs els esclaus i els emancipats del rei tenien un gran paper, primer a la cort, després a l’estat; en gran part la nova noblesa prové d’ells.
Una institució afavorí l’arribada de la reialesa: les mainades. Ja hem vist entre els pells-roges americans com al costat de l’ordenament gentil es formen societats privades per la realització de la guerra per compte propi. Aquestes societats privades ja eren entre els alemanys unions permanents. El comandant militar que s’hagués guanyat una fama s’envoltava d’una banda de joves ambiciosos, obligats a una fidelitat personal, com ell a tots. El comandant els mantenia i obsequiava, els ordenava jeràrquicament; una guàrdia personal i tropa disposada per expedicions curtes, un cos d’oficials competents per les més grans. Per febles que hages sigut aquestes mainades i per més que ho hagin hagut de demostrar després, com ara Odoacre a Itàlia, constitueixen amb tot ja l’embrió de la decadència de l’antiga llibertat popular i ho confiraren durant i després de les migracions dels pobles. Ja que primer afavorien l’arribada del poder reial. En segon lloc, però, tan sols es podien mantindre unides mitjançant guerres i saquejos continus. El saqueig esdevingué l’objectiu. Si el cap de la mainada no trobava res a l’entorn, se n’anava amb els seus homes a altres pobles, on hi hagués guerra i possibilitat de botí; els auxiliars alemanys que lluitaren en gran nombre sota la bandera romana fins i tot contra els alemanys, es componien en part d’aquestes mainades. Els landsquenets, vergonya i maledicció dels alemanys, hi tenia posada la primera pedra. Després de la conquesta de l’imperi romà aquests mainatges del rei constituïren al costat dels esclaus i romans de palau, el segon element principal de la noblesa posterior.
En general s’hi dona per tant en les tribus alemanyes confederades en pobles el mateix ordenament que es desenvolupa entre els grecs de l’època heroica i els romans de l’anomenat període monàrquic: l’assemblea popular, el consell de caps gentils, el comandant militar, que ja aspira a un veritable poder reial. Era l’ordenament més perfecte que podia desenvolupar l’ordre gentil; era l’ordenament típic de l’estadi superior de la barbàrie. Quan la societat passà les fronteres dins les quals s’acomodava aquest ordenament, l’ordre gentil s’esfondrà, es destruí, i l’estat ocupà el seu lloc.
Notes d’Engels
(1) A la quarta edició. Durant uns dies passats a Irlanda, m’he adonat de nou fins a quin punt el poble rural viu encara amb les concepcions de l’època gentil. El propietari de la terra, del qual n’és parcer el pagès, es considera encara com una mena de cap de clan, que administra la terra en interès de tothom, a qui el pagès paga tribut en forma de renda, però de qui ha de rebre assistència en cas de necessitat. I igualment tot benestant té el deure d’assistir als seus veïnes més pobres, quan es troben necessitats. Aquest ajut no és una almoina, és allò que es correspon de dret als més pobres de part dels membres del clan més rics o del cap de clan. Hom comprèn les queixes del economistes polítics i juristes per la impossibilitat d’inculcar al pagès irlandès la noció de la propietat burgesa moderna; una propietat que únicament té drets, però cap obligació, no pot entrar en el cap dels irlandesos. Hom comprèn, però, també com els irlandesos, que de sobte han anat a caure a les grans ciutats angleses i americanes amb aquestes innocents concepcions gentils, enmig d’una població amb conviccions morals i jurídiques del tot diferents, es desorienten totalment en la moral i el dret, perden els límits i hagen de caure en una desmoralització massiva.
(2) Provinent dels temps del dret matern, la natura particularment estreta del lligam entre l’oncle matern i el nebot, que es troba en nombrosos pobles, tan sols la coneixen els grecs en la mitologia dels temps heroics. Segons Diodor (IV, 34) Meleagre assassina els fills de Testi, el germà de la seua mare Altea. Aquesta veu en aquest fet una violació tan imperdonable, que maleeix l’assassí, el seu propi fill, i li desitja la mort. «Els déus escoltaren, com ho relata, les seues súpliques i posaren fi a la vida de Meleagre». Segons el propi Diodor (IV, 44) desembarquen els argonautes sota Heracles a Tràcia i hi troben que Fineu impulsat per la seua nova esposa maltractava vergonyosament els seus dos fills concebuts per la seua difunta esposa, la Boreada Cleopatra. Però entre els argonautes també hi havia els Boreades, germans de Cleopatra, germans materns dels maltractats. Intervenen de seguida pels llurs nebots, els alliberen i assassinen els guardians.
Variants textuals
follows: The same right – in North America it comes in the extreme northwest often forwards – applied also with the Russians, where the large princess Olga abolished it in the tenth century
{1} (1884) hi manca el següent text fins els mots: ací tan sols unes breus notes…
{2} (1884) segueix: el mateix dret—a Nord-amèrica arriba sovint des de l’extrem nord-oest—s’hi dóna també entre els russos, on la gran princesa Olga l’aboleix en el segle desè.
The communist households body owner families, similarly the slawischen family municipalities in the Serbian-Croatian areas, existing in France, particularly in Nivernais and the Franche Comté up to the revolution, are likewise remainders of earlier gentiler organization. They became extinct not yet completely, one see e.g. with Louhans (Saône et Loire) still another quantity of large, peculiar built farmhouses with common central hall and sleep chambers of ring around, of several generations the same family inhabited
A França, particularment a Nivernais i al Franc-Comtat fins a la revolució, hi ha famílies que viuen en llars comunistes, similars a les comunitats familiars eslaves de les zones serbo-croates, que són igualment restes d’una organització més gentil anterior. No s’extingiren encara completament, hom veu per exemple a Louhans (Saône-et-Loire) encara una gran quantitat de masies de construcció peculiar amb una sala central comuna i dormitoris disposats en anell al voltant, on habiten diverses generacions de la mateixa família.
{3} El següent text fins el paràgraf: com entre els mexicans i els grecs… (S. 132) és de la versió ampliada d’Engels del 1891. El 1884 es llegia: existeixen encara segons les gentes. En el dret públic alamà del segle VIII la genealogia té la mateixa constitució legal que la comunitat de marca; de forma que tenim un poble alemany, i de fet com ja els sueus, organitzat en llinatges, gentes, i on cada gens té assignada una àrea determinada. Entre els burgundis i els longobards la gens es diu fara, i la denominació dels membres de la gens (faramanni) s’empra en el dret públic burgundi com a sinònim de burgundi, en contraposició als ciutadans romans, que no eren inclosos naturalment en les gentes burgúndies. La divisió de la terra s’hi dóna també a Burgúndia segons les gentes. Així es resol la qüestió dels faramanni, en la que s’hi han trencat el cap els juristes alemanys durant cent anys. Aquest nom fara per la gens difícilment es pot atribuir en general als alemanys, per bé que el trobam tant en un poble gòtic com en un altre de descendència herminònica (alt-alemanya). Les arrels lingüístiques emprades en alemany pel parentiu són força nombroses i s’usen igualment per expressions que indiquen una relació amb la gens.
{4} (1884) hi manca el següent text fins a la fi del paràgraf: a la resta hi havia el dret matern… (S. 134)
{5} (1884) hi manca: si més no
{6} (1884) hi manca: els més propers coneguts
{7} (1884) hi manca el següent text fins a la fi del paràgraf: mentre que a Cèsar… (S. 137)
VIII
La formació de l’estat dels alemanys
Els alemanys eren segons Tàcit un poble força nombrós. Una concepció aproximada de la grandària dels pobles individuals alemanys la trobam a Cèsar; dóna el nombre dels usipeters i tèncters que apareixen a la riba esquerra del Rin de 180.000 caps, dones i criatures inclosos. Per tant uns 100.000 per cada poble individual (1), ja més important, per exemple, que la del conjunt dels iroquesos en la llur època florida, on, sense arribar a 20.000 caps, foren el terror de tot el país, des dels grans llacs fins a Ohio i Potomac. Un sol d’aquests poble ocupa al mapa, quan consideram els establerts a les ribes del Rin, que ens són els més coneguts segons els escrits, i els agrupam, com a mitjana aproximada l’espai d’un districte governamental prussià, per tant uns 10.000 quilòmetres quadrats o 182 milles geogràfiques quadrades. La Germania Magna |Germània Gran| dels romans, però, fins al Vístula, comprén en nombres rodons 500.000 quilòmetres quadrats. En un nombre mitjà de caps dels pobles individuals de 100.000, s’esdevé que el nombre total per la Germania Magna resultaria de cinc milions; per un grup de pobles bàrbars un nombre considerable, per les nostres condicions—10 caps per quilòmetre quadrat o 550 per milla geogràfica quadrada—extremadament petit. D’això, però, no surt el nombre dels alemanys vius de llavors de cap manera. Sabem que els Càrpats fins a la boca del Danubi eren habitats per pobles alemanys de llinatge gòtic, bastarns, peuquins i altres, tan nombrosos que Plini en fa la cinquena tribu principal de tots els alemanys i que, ja a l’any 180 abans de la nostra aparegueren com a mercenaris del rei macedoni Perseu, encara en els primers anys d’August avançaren fins a la zona d’Adrianòpolis. Si els deixam tan sols en un milió, tenim que el nombre probable d’alemanys a l’inici de la nostra era seria si més no de sis milions.
Després de l’establiment a Germània la població s’ha d’haver engrandit amb una velocitat creixent; els avenços industrials abans esmentats ho demostrarien per damunt de tot. Les troballes als aiguamolls d’Schleswig són, segons les monedes romanes corresponents, del segle III. En aquesta època domina per tant ja a la Mar Oriental una indústria metal·lúrgica i tèxtil perfeccionada, un comerç regular amb l’imperi romà i un cert luxe entre els més rics—tot espurnes d’una població més densa. En aquesta època, però, comença també la guerra ofensiva general dels alemanys a tota la línia del Rin, de la muralla fronterera romana i del Danubi, des de la Mar del Nord fins a la Mar Negre—prova directa de l’augment constant del nombre de la població que s’expandia. Tres-cents anys durà la lluita, durant la qual tot el llinatge principal dels pobles gòtics (amb excepció dels gots escandinaus i dels burgundis) es traslladà al sud-est i formà l’ala esquerra de la gran línia ofensiva, en el centre de la qual els alt-alemanys (herminons) avançaren per l’Alt Danubi i a l’ala dreta de la qual hi havia els isquevons, ara anomenats francs, pel Rin; als ingevons correspongué la conquesta de Britània. A la fi del segle V l’imperi romà, afeblit, dessagnat i indefens, restava obert a la penetració alemanya.
Èrem abans davant el bressol de l’antiga civilització grega i romana. Ara som davant el seu taüt. Per totes les terres de la conca mediterrània havia passat el fregall anivellador del domini mundial romà, i això al llarg de segles. Allà on el grec no oferí resistència, totes les llengües nacionals havien hagut de cedir a un llatí corromput; no s’hi donava cap diferència nacional, cap gal, iber, ligur, nòric més, tots eren romans. L’administració romana i el dret romà havien dissolt arreu els antics vincles de llinatge i per tant les darreres restes d’independència local i nacional. La nou vinguda romanitat no n’és cap substitut; no expressava cap nacionalitat, sinó tan sols la manca d’una nacionalitat. Els elements de les noves nacions hi eren a tot arreu; els dialectes llatins de les diferents províncies es diferenciaven més i més, les fronteres naturals, que havien fet abans territoris independents d’Itàlia, Gàl·lia, Espanya, Àfrica, hi eren encara i s’hi feien també notar. Però en lloc no hi havia la força que pogués aplegar aquests elements en noves nacions; enlloc no hi havia encara una espurna de capacitat d’evolució, de resistència, menys encara de creació. La immensa massa humana d’un immens territori tenia tan sols un lligam, que la mantenia unida: l’estat romà, i aquest esdevingué amb el temps en el seu pitjor enemic i opressor. Les províncies havien negat Roma; la pròpia Roma esdevingué una ciutat provincial com les altres—privilegiada, però ja no dominadora, ni ja punt central de l’imperi mundial, ni tampoc més seu de l’emperador i del sots-emperador, que vivien a Constantinoble, Trèveris, Milà. L’estat romà esdevenia una màquina gegantina i complicada, exclusivament per l’expoliació dels sotmesos. Contribucions, serveis estatals i deures de tota mena carregaven la massa de la població fins a una misèria creixent; fins a fer-se insuportable, l’opressió cresqué per la pressió dels governadors, recaptadors, soldats. Ací arribà l’estat romà amb el seu domini mundial: basava el seu dret d’existència en el mateniment de l’ordre dins les fronteres i la protecció contra els bàrbars de fora. Però el seu ordre era pitjor que el desordre més profund, i els bàrbars contra els quals s’esforçava a protegir els ciutadans, els esperaven aquests com a redemptors.
La situació social no era menys desesperada. Ja d’ençà dels darrers temps de la república, el domini romà havia sortit a l’explotació implacable de les províncies conquerides; l’imperi no havia finalitzat aquesta explotació, sinó que al contrari la reforça. Com més s’enfonsava l’imperi, més alts es feien les contribucions i els serveis, i amb menys vergonya robaven i rapinyaven els funcionaris. Comerç i indústria no foren mai cosa dels romans dominadors de pobles; tan sols en l’anorreament de tothom havien excel·lit els d’abans i els de després. Tot el comerç que s’havien trobat i mantingut, s’enfonsà sota la pressió dels funcionaris; si encara restà res, fou en la part oriental, grega, de l’imperi, i resta fora de la nostra consideració. L’empobriment general, el retrocés dels bescanvis, de l’artesania, de l’art, disminució de la població, caiguda de les ciutats, retrocés del cap a un estadi inferior—aquest fou el resultat final del domini mundial romà.
L’agricultura, en tot el món antic la branca més destacada de la producció, ho fou de nou encara més que mai. A Itàlia, d’ençà de la fi de la República, ocupaven gairebé tot el territori immensos complexos d’explotació (latifundis), emprats de dues formes. O bé com a prats pel bestiar, on la població era substituïda per ovins o bovins, la cura dels quals tan sols requeria uns pocs esclaus. O com a vil·les, que ocupaven amb masses d’esclaus en el cultiu d’horts a gran escala, en part pel luxe del posseïdor, en part per proveir els mercats urbans. Els grans prats pel bestiar s’havien conservat i encara ampliat; les vil·les d’explotació i els llurs horts caiguren amb l’empobriments dels llurs posseïdors i la decadència de les ciutats. L’economia latifundista basada en el treball esclau ja no rendia; era, però, llavors l’única forma possible de gran agricultura. El petit cultiu era de nou l’única forma rendible. Una vil·la rera l’altra eren divididen en petites parcel·les i distribuïdes a parcers, que pagaven una suma determinada, o partiarii, més administradors que parcers, que obtenien la sisena part o tan sols la novena del producte anyal del llur treball. Predominantmen, però, aquestes petites parcel·les agràries es lliuraven a colons, que per això pagaven una determinada contribució anual, esdevenien lligats i se’ls podia vendre amb la llur parcel·la; no eren de fet cap mena d’esclaus, però tampoc no eren lliures, no es podien casar amb lliures, i els llurs matrimonis no es consideraven del tot vàlids, sinó, com el dels esclaus, com simples unions (contubernium). Eren els precursors dels serfs mitjavals.
L’antic esclavatge era així superat. Ni ja al camp en la gran agricultura ni en les manufactures urbanes donaven un rendiment, que valgués la pena—el mercat pels llurs productes es tancava. La petita agricultura, però, i la petita artesania, a les quals la gegantina producció de l’època florida de l’imperi s’havia reduït, no tenien cap espai per a gaires esclaus. Tan sols pels esclaus domèstics i de luxe dels rics hi havia encara lloc en la societat. Però l’esclavatge en extinció era encara prou estès com per fer semblar tot treball productiu com un signe d’esclavatge, indigna de romans lliures—i això ho era ja tothom ara. Per tant hi ha d’una banda un nombre creixent d’emancipats excedentaris, on els esclaus són una càrrega, i de l’altra el creixement dels colons, de lliures pidolaires (similars als poor whites dels estats ex-esclavistes d’Amèrica). El cristianisme és completament innocent de l’extinció progressiva de l’antic esclavatge. Durant segles participà en l’esclavatge en l’imperi romà i posteriorment no prohibí el comerç d’esclaus dels cristians, ni el dels alemanys del nord ni encara el dels venecians a la Mediterrània, ni tampoc del posterior comerç de negres.(2) L’esclavatge ja no rendia, i per això morí. Però l’esclavatge moribund deixà darrera seu l’agulló enverinat en el rebuig del treball productiu dels lliures. Aquest fou el cul de sac on es perdé el món romà: l’esclavatge era impossible econòmica, el treball dels lliures era moralment rebutjat. L’un ja no podia ésser la forma fonamental de la producció social, i l’altra encara tampoc. Tan sols ho podia remeia una revolució completa.
En les províncies no anava millor. La majoria de notícies que tenim són de Gàl·lia. Al costat dels colons s’hi donaven encara petits pagesos lliures. Contra els abusos de funcionaris, jutges i usurers es posaven sovint sota la protecció, el patronat d’un poderós; i de fet no foren tan sols individus que ho feien, sinó comunitats senceres, de forma que els emperadors del segle IV pronunciaren més d’una prohibició en contra. Però què els hi era als que cercaven protecció? El patró posava com a condició que li traspassassen la propietat dels llurs trossos de terra, i a canvia els assegurava l’usdefruit de per vida—un truc que la santa església seguí i imità ferventment en els segles IX i X per l’engrandiment del regne de déu i de les seues pròpies possessions agràries. Llavors certament, cap a l’any 475, el bisbe Salvià de Marsella encara lluità contra aquest robatori i conta que l’opressió dels funcionaris romans i dels grans terratinents havia esdevingut tan feixuga, que molts «romans» ja fugien a les zones ocupades pels bàrbars i els ciutadans romans allà establert no tenien més por a res que a passar de nou sota el domini romà. Que llavors els pares com a conseqüència de la misèria venien els fills com a esclaus, ho demostra una llei decretada en contra.
Així, per haver alliberat els romans del llur propi estat, els bàrbars alemanys els prengueren dos terços de tota la terra i se’ls repartiren. La divisió es féu segons l’ordenament gentil; davant el nombre relativament petit dels conqueridors quedaren franges força grans sense repartir, en part possessió de tot el poble, en part de les tribus i gentes individuals. En cada gens se sortejà la terra de conreu i de pastura entre les llars individuals a parts iguals; no sabem si amb el temps s’hi donaren nous repartiments, i en tot cas això es perdé aviat en les províncies romanes, i les parts individuals esdevingueren propietat privada inalienable, al·lous. Boscos i prats restaren sense repartir i en profit comú; aquest profit, així com la mena de conreu del sòl repartit era regulat segons els antics costums i els acords de la col·lectivitat. A mesura que la gens s’establia progressivament en els llurs pobles i alemanys i romans es barrejaven més i més, retrocedia el caràcter de parentiu del grup en bé del territorial; la gens es fonia en la comunitat de marca, on altrament encara sovint resten prou espurnes del parentiu originari dels membres. Així l’ordenament gentil, si més no en els països on es mantingué la comunitat de marca—França del Nord, Anglaterra, Alemanya i Escandinàvia—es transformà inadvertidament en un ordenament local i adoptà així la capacitat d’adaptació a l’estat. Però conservà amb tot el caràcter democràtic espontani que marca tot l’ordenament gentil, i en mantingué un tros fins i tot en la degeneració posteriorment imposada i així un arma a les mans dels oprimits, que viu fins els temps més recents.
Quan el vincle de sang es perdé avit, fou la conseqüència del fet que també en la tribu i en el poble sencer els seus òrgans degeneraren després de la conquesta. Sabem que el domini damunt els sotmesos és incompatible amb l’ordenament gentil. Això ho veiem en una gran mesura. Els pobles alemanys, senyors de les províncies romanes, havien d’organitar aquesta conquesta llur. Però hom no podia integrar les masses romanes en les corporacions gentils ni tampoc dominar-les mitjançant això. Al capdavant de les corporacions administratives romanes locals, existents encara al principi en bona part, calia que hom posàs un substitut en el lloc de l’estat romà, i aquest no podia ésser cap altre que el seu estat. Els òrgans de l’ordenament gentil s’hagueren de transformar en òrgans estatals, i això, per la pressió de les circumstàncies, força ràpidament. El representant més proper del poble conqueridor era, però, el comandant militar. La seguretat del territori conquerit de dins i de fora demanava el reforçament del seu poder. Havia arribat el moment de la transformació de la comandància en reialesa: així es féu.
Fixam-nos en el regne franc. Hi correspongué al poble victoriós dels salis no tan sols els amplis dominis estatals romans, sinó també encara totes les franges de terra encara no repartides com a possessió de les grans i petites comunitats territorials i de marca, especialment tots els complexos forestals més grans. Ço primer que féu el rei dels francs, convertit de simple comandant suprem de l’exèrcit en un veritable príncep territorial, fou convertir aquesta propietat nacional en bé reial, robar-ho al poble i lliurar-ho o deixar-ho a la seua mainada. Aquesta mainada, originàriament el seu seguici militar personal i la resta de sots-comandants de l’exèrcit, cresqué aviat no tan sols amb romans, és a dir gals romanitzats, que es feren imprescindibles per les seues nocions d’escriptura, ordenament, coneixement de les llengües territorials romàniques i de la llengua escrita llatina, com també del dret territorial, sinó també d’esclaus, serfs i emancipats, que formaren la seua cort i entre els qui triava els seus favorits. A tots aquests els lliurà primer trossos de les terres nacionals, després en la forma de beneficis, majoritàriament primer en vida del rei, i es posaren els fonaments d’una nova noblesa a expenses del poble.
Amb això no hi hagué prou. L’àmplia extensió del regne no es podia governar amb els mitjans de l’antic ordenament gentil; el consell dels caps, si no havia decaigut feia temps, tampoc no es podia reunir i fou aviat substituït per la cort permanent del rei; l’antiga assemblea popular restà per les aparences, però en tot cas fou més i més una simple assemblea de sots-comandants d’exèrcit i dels grans nouvinguts. El pagesos lliures i propietaris de terres, la massa del poble franc amb les permanents guerres civils i de conquesta, aquestes especialment sota Carles el Gran, foren tan completament afeblides i enfonsades com abans els pagesos romans en els darrers temps de la república. Ells, que originàriament havien constituït l’exèrcit sencer i després de la conquesta de França en foren el nucli, eren a principis del segle IX tan empobrits, que amb prou feines un de cada cinc homes podia anar-hi. El lloc de l’exèrcit de pagesos lliures convocat directament pel rei l’ocupà un exèrcit aplegat amb els homes a servei dels grans nouvinguts, entre ells també pagesos sotmesos, els descendents dels qui no havien tingut anteriorment cap senyor més que el rei i abans cap, ni tan sols un rei. Sota els descendents de Carles s’esdevingué la ruïna de l’estament pagès franc per les guerres internes, afebliment del poder reial i la corresponent usurpació dels grans, als qui s’afegiren encara els comtes comarcals establerts per Carles i que aspiraven a fer hereditaris els càrrecs, i finalment per la incursió dels normands. Cinquanta anys després de la mort de Carles el Gran el regne franc restava indefens als peus dels normands, com quatre-cents anys abans l’imperi romà ho feia als peus dels francs.
I no tan sols era la importància exterior, sinó també el propi ordre social interior o gairebé millor, el desordre. Els pagesos lliures francs eren en una situació similar a la dels llurs predecessors, els colons romans. Arruïnats per la guerra i els saquejos, hagueren de posar-se sota la protecció dels grans nouvinguts o de l’església, ja que el poder reial era massa feble per protegir-los; però aquesta protecció calia comprar-la cara. Com abans els pagesos gals, hagueren de traspassar la propietat dels llurs trossos de terra al senyor protector i les mantenien sota formes diverses i variables en arrendament, però sempre a canvi de la prestació de serveis i favors; una vegada reduïts a aquesta forma de dependència, perderen de mica en mica també la llibertat personal; en poques generacions la majoria ja eren serfs. Com de ràpid es produí l’enfonsament de l’estament pagès lliure ho demostra el llibre cadastral d’Irminon de l’abadia de Saint-Germam-des-Prés, llavors propera, i ara a París. En les àmplies possessions de terra escampades llavors pels voltants d’aquesta abadia, s’hi trobaven encara en vida de Carles el Gran, 2.788 llars, gairebé totes franques amb noms alemanys. Entre ells 2.080 colons, 35 lites, 220 esclaus i tan sols 8 posseïdors lliures! La pràctica declarada implia per Salvià, segons la qual el senyor protector es feia cedir la propietat del tros de terra del pagès i la retornava de per vida únicament en usdefruit, esdevingué ara pràcticada arreu per l’església contra els pagesos. Els serveis personals, ara més i més habituals, tenien com a model les angàries romanes, serveis obligatoris a l’estat, com en els serveis dels membres de les marques alemanys per construir ponts i camins i altres objectius comuns. L’aparença per tant era que la massa de la població retornava de nou completament després de quatre-cents anys a l’inici.
Però això tan sols demostra dos aspectes; primer, que la constitució social i la distribució de la propietat en l’imperi romà decadent es corresponia plenament al nivell de la producció en l’agricultura i la indústria, i eren per tant inevitables; i segon, que aquest nivell de producció durant els següents quatre-cents anys ni havia davallat essencialment ni pujat tampoc essencialment, i per tant havia originat amb la mateixa necessitat la mateixa distribució de la propietat i les mateixes classes de població. La ciutat havia perdut en els darrers segles de l’imperi romà el seu domini anterior damunt el camp i en els primers segles del domini alemany no el recuperà. Això suposa un nivell de desenvolupament inferior tant de l’agricultura com de la indústria. Aquesta situació general produeix necessàriament grans terratinents dominadors i petits pagesos dependents. Com de poc era possible empeltar d’una banda l’economia latifundista romana amb esclaus i de l’altra el més recent gran cultiu amb treball prestat en aquesta societat ho demostren els enormes experiments de Carles el Gran, que passaren, però, gairebé desapercebuts amb les famoses vil·les imperials. Foren continuats tan sols pels monestirs i eren tan sols fructífers per ells; els monestirs foren corporacions socials anormals, basats en el celibat; podien realitzar obres excepcionals, però per això mateix restaven també excepcions.
I tot i així, hom durant aquests quatre-cents anys avançà de nou. Trobam també a la fi gairebé les mateixes classes principals de nou que al principi, però amb tot esdevingueren uns altres els homes que constituïen aquestes classes. Havia desapareguda l’antic esclavatge, desapareguts els lliures empobrits i pidolaires, que refusaven el treball com esclau. Entre els colons romans i els nous sotmesos s’hi trobava el pagès franc lliure. El «record inútil i l’esforç va» de la romanitat decadent eren morts i soterrats. Les classes socials del segle novè s’havien format, no de la corrupció d’una civilització que s’ensorrava, sinó dels dolors del part d’una de nova. La nova generacions, tant senyors com sirvents, era una generació d’home, en comparació amb els seus predecessors romans. La relació dels terratinents poderosos i dels pagesos sirvents, que per aquests havia sigut la forma inevitable de la caiguda de l’antic món, era ara per cadascú el punt d’inici d’un nou desenvolupament. I després, per improductius que semblen també aquests quatre-cents anys, deixaren un gran producte: les nacionalitats modernes, la nova organització i constitució de la humanitat europea occidental per les generacions venidores. Els alemanys havien reviscolat de fet Europa, i per això no acabà la dissolució dels estats del període alemany amb una subjugació normanda-sarraïna, sinó amb una construcció dels beneficis i proteccions (encomanacions) que dugué al feudalisme {1} i amb un creixement de la població tan poderós, que amb prou feines dos-cents anys més tard les fortes sagnies de la croades se suportaren sense problemes.
Quin fou, però, el misteriós mitjà màgic amb el qual els alemanys inspiraren a l’Europa moribunda una nova força vital? Fou un poder meravellós innat al llinatge nacional alemany, com ens prediquen els nostres historiadors xovinistes? De cap manera. Els alemanys foren, particularment llavors, una tribu ària dotada de moltes qualitats i en ple desenvolupament vital. Però no foren les llurs propietats nacionals específiques allò que ha rejovenit Europa, sinó simplement la llur barbàrie, el llur ordenament gentil.
La llur capacitat i valor personals, el llur sentit de la llibertat i l’instint democràtic, que veia en tots els afers públics els seus propis afers, en breu, totes les propietats que el romà havia abandonat i les úniques capaces de formar del llot del món romà nous estats i de fer crèixer noves nacionalitats—què eren sinó els trets característics dels bàrbars de l’estat superior, fruït del seu ordenament gentil?
Quan modelaren la forma antiga de la monogàmia, alleujaren el domini masculí en la família, donaren a la dona una posició superior a la coneguda en el món clàssic, què els capacitava per fer-ho, sinó la llur barbàrie, els llurs usos gentils, l’herència encara viva dels temps del dret matern?
Quan si més no en tres dels països més importants, Alemanya, França del Nord i Anglaterra, salvaren un tros del genuí ordenament gentil en la forma de les comunitats de marques i les empeltaren en l’estat feudal i per tant donaren a la classe oprimida, els pagesos, fins i tot sota la servitud més feixuga de l’edat mitjana, una comunitat local i un mitjà de defensa, com no s’hi troba del tot ni als antics esclaus ni als moderns proletaris—a què es degué sinó a la llur barbàrie, al llur sistema d’assentaments segons el llinatge, exclusivament bàrbar?
I finalment, quan pogueren perfeccionar i fer exclusiva la forma de subjecció més lleu, ja emprada en la pàtria, en la qual ja s’hi havia convertit l’esclavatge en l’imperi romà; una forma que, com Fourier remarcar per primera vegada, als subjugats els donava el mitjà d’alliberar-se progressivament com a classe (fournit aux cultivateurs des moyens d’affranchissement collectif et progressif |fonrí als cultivadors mitjans d’emancipació col·lektiva i progressiva|); una forma que així se situa per damunt de l’esclavatge, on sols era possible l’emancipació individual i sense transició (l’abolició de l’esclavatge per una rebel·lió victoriosa no es coneix en l’antiguitat)—mentre que de fet els serfs de l’edat mitjana aconsegueixen de mica en mica la llur emancipació com a classe—, a què ho hem d’agraïr sinó a la llur barbàrie, en virtut de la qual no havien arribat encara a un esclavatge perfecte ni a l’antic esclavatge del treball ni tampoc a l’esclavatge domèstic oriental?
Tota la força i l’energia vitals que els alemanys implantaren en el món romà, era barbàrie. De fet són tan sols els bàrbars els capaços de rejovenir un món que pateix la caiguda de la civilització. I l’estadi superior de la barbàrie a què arribaren i en què es formaren els alemanys abans de les migracions dels pobles, fou precisament el més vàlid per aquest procés. Això ho aclareix tot.
(1) Aquest nombre obtingut es confirma mitjançant un fragment de Diodor sobre els celtes de Gàl·lia: «A Gàl·lia habiten nombroses poblacions d’importància desigual. Entre els més grans el nombre d’homes voreja els 200.000, entre els més petits 50.000». (Diodor Sícul, V, 25.) Per tant de mitjana 125.000; els pobles individuals gals són, pel llur estadi superior de desenvolupament, més nombrosos probablement que els alemanys.
(2) Segons el bisbe Liutprand de Cremona al segle X a Verdun, per tant al sacre imperi alemany, la branca principal de la indústria era la fabricació d’eunucs, que amb grans beneficis eren exportats a Espanya pels harems moros.
Variants textuals
{1} (1884) acaba ací el paràgraf
IX
Barbàrie i Civilització
Hem seguit ara la dissolució de l’ordenament gentil en tres grans exemples individuals, els grecs, els romans i els alemanys. Estudiam com a conclusió les condicions econòmiques generals, que minaren ja l’organització gentil de la societat a l’estadi superior de la barbàrie i la bandejaren del tot amb l’entrada de la civilització. Ens hi serà igualment necessari el «Capital» de Marx com el llibre de Morgan.
Apareguda amb l’estadi intermedi, perfeccionada en l’estadi superior del salvatgisme, la gens s’erigeix, d’acord amb allò que ens participen les nostres fonts, en la llur època florida en l’estadi inferior de la barbàrie. En aquest estadi de desenvolupament començam per tant.
Hi trobam, on ens hauran de servir com a exemple els pells-roges americans, l’ordenament gentil completament format. Una tribu s’ha dividit en diverses gentes, majoritàriament dues {1}; aquestes gentes originàries donen lloc amb l’augment del nombre de la població cadascuna a diverses gentes filles, respecte les quals la gens mare apareix com a fratria; la mateixa tribu es divideix en diverses tribus, en cadascuna de les quals retrobam en gran mesura les antigues gentes; una lliga inclou, si més no en casos individuals, les tribus emparentades. Aquesta simple organització satisfà plenament les condicions socials que l’han originada. No és més que una agrupació espontània, en posició de resoldre tot conflicte que puga aparèixer dins la societat així organitzada. Vers l’exterior la guerra fa igual; pot acabar amb l’anihilació de la tribu, però mai no la posa sota el seu jou. Això és la grandesa, però també la limitació de l’ordenament gentil, que no té cap lloc pel domini ni per la submissió. Cap a dins no s’hi dóna encara cap diferència entre drets i deures; la qüestió de si la participació en els afers públics, la revenja de sang o la seua expiació, són un dret o un deure, no existeix per l’indià; li semblaria igual d’absurda com la següent: menjar, dormir, caçar, són un dret o un deure. Igualment tampoc no s’hi pot trobar la divisió de la tribu i de la gens en classes diferents. I això ens du a la recerca de la base econòmica de la situació.
La població és extremadament migrada: densificada únicament al lloc de residència de la tribu, al voltant del qual es troba primer en un cercle ampli del terreny de caça, després el bosc de protecció neutral, que la separa de les altres tribus. La divisió del treball és merament espontània; existeix tan sols entre els dos sexes. L’home fa la guerra, va a caçar i pescar, forneix els elements nodridors i les eines de treball necessària. La dona cura de la llar i de l’elaboració dels aliments i la roba, cuina, fila, cus. Cadascú dels dos és senyor del seu territori: l’home en el bosc, la dona en la casa. Cadascú és propietari de les eines de treball que fabrica i empra: l’home de les armes, de les eines de la caça i la pesca, la dona dels estris domèstics. El manteniment de la llar és comunistes per diverses, sovint moltes, famílies.(1) Ço que es fa o s’utilitza en comú, és propietat comuna: la casa, l’hort, la canoa. Per tant ací, i encara tan sols ací, s’hi dóna la «propietat treballada» atribuïda per juristes i economistes a la societat civilitzada, el darrer pretext legal enganyós damunt el qual recolza encara l’actual propietat capitalista.
Però els homes no resten arreu en aquest estadi. A Àsia troben bèsties que es deixen domesticar i criar. La femella del búfal salvatge s’havia de caçar, mentre que la domesticada oferia anualment un vedell i a més llet. Un nombre de tribus més avançades—aris, semites, potser també ja turanis—feren primer de la domesticació, i després tan sols de la cria i manteniment del bestiar la llur branca principal del treball. Les tribus ramaderes se separaren així de la massa restant de bàrbars: la primer gran divisió social del treball. Les tribus ramaderes no tan sols produïen més, sinó també mitjans de vida diferents que els de la resta de bàrbars. No tan sols els avantatjaven en llet, productes làctics i carn en quantitats més grans, sinó també en pells, llana, pèl de cabra, i fils i teixits que augmentaven amb la quantitat de matèria primera. Així esdevingué possible un bescanvi regular per primera vegada. En els estadis anteriors tan sols es podien donar bescanvis eventuals; una habilitat particular en la fabricacions d’armes i d’eines pot dur a una divisió del treball provisional. Així s’han trobat restes indubtables de tallers d’eines de pedra de les èpoques posteriors de l’edat de pedra en nombrosos llocs; els artesans que d’aquesta forma exercien la llur habilitat, treballaven probablement com encara els artesans permanents de les comunitats gentils indianes, per retribució de la comunitat. En cap cas no podia existir en aquest estadi cap altre bescanvi que dins la tribu, i aquest restava com una situació excepcional. Ací, contràriament, després de la diferenciació de les tribus ramaderes, trobam totes les condicions òptimes per un bescanvi entre els membres de les diferents tribus, que el formaren i consolidaren com una institució regular. Originàriament el bescanvi de tribu amb tribu, tenia lloc a través dels caps gentils respectius; com, però, els ramats començaren a passar a propietat particular {2}, l’intercanvi individual dominà més i més i esdevingué finalment l’única forma. L’article principal, però, que les tribus ramaderes lliuraven a canvi als llurs veïns, era bestiar; el bestiar esdevingué la mercaderia en la qual s’avaluaven totes les altres mercaderies i que s’acceptava de bon cor en bescanvi de totes—en breu, el ramat prengué la funció monetària i de fet les prestacions monetàries ja en aquest estadi. Amb aquesta necessitat i rapidesa es desenvolupà ja en el començament del bescanvi de mercaderies el requeriment d’una mercaderia-moneda.
L’horticultura, probablement desconeguda pels bàrbars asiàtics de l’estadi inferior, s’hi generalitzà posterior, en l’estadi intermig, com a precursors del conreu del camp. El clima dels antiplans turànics no permet cap vida ramadera sense provisions de forratge per al llarg i dur hivern; el conreu de pastures i el cultiu de camps de gra hi era per tant una condició. El mateix val per les estepes del nord de la Mar Negra. Primer es guanyà el cultiu de gra pel ramat, i aviat també per l’alimentació humana. La terra conreada restà encara com a propietat de la tribu, inicialment en ús de la gens, posteriorment d’aquesta a les comunitats domèstiques, i finalment {3} als particular; podien tindre-hi drets de possessió, però tampoc més que això.
Dels avenços industrials d’aquest període n’hi ha dos de particularment importants. El primer és el teler, el segon la fosa de minerals i el treball dels metalls. Coure i estany i el bronze, aliatge de tots dos, foren de llarg els més importants; el bronze oferia eines i armes útils, però no podia substituir les eines de pedra; això fou possiblement únicament amb el ferro, i el ferro hom no el sabia encara obtindre’n. Or i argent es començaren a emprar joies i ornaments, i ja tenien un valor alt en relació al coure i el bronze.
L’enfortiment de la producció en totes les branques—ramaderia, agricultura, artesania domèstica—donà a la força de treball humana la capacitat de generar un producte més gran que el necessari pel seu manteniment. Enfortí igualment la quantitat de treball diari que pertocava a cada membre de la gens, de la comunitat domèstrica o de la família individual. Esdevingué valuosa l’entrada de nova força de treball. La guerra l’oferia: els presoners de guerra es transformaren en esclaus. La primera gran divisió social del treball, amb el seu enfortiment de la productivitat del treball, per tant de la riquesa, i amb la llur ampliació dels camps de producció, sota les condicions generals històriques vigents, dugué necessàriament a l’esclavatge. De la primera gran divisió social del treball sorgí la primera gran divisió de la societat en dues classes: senyors i esclaus, explotadors i explotats.
Com i quan els ramats passaren de possessió comuna de la tribu o de la gens a propietat dels caps de família individuals, no ho sabem fins ara. S’ha d’haver fet, però, essencialment en aquest estadi. Amb els ramats ara i la resta de noves fonts de riquesa arribà una revolució en la família. Els ingressos eren sempre cosa de l’home, els mitjans per produir els ingressos eren de la seua propietat. Els ramats eren els nous mitjans d’ingrés, la llur domesticació inicial i la cria posterior la seua feina. Li pertanyia per tant el bestiar, i les mercaderies i esclaus obtingudes pel bescanvi de bestiar. Tots els excedents que oferien els ingressos, pertocaven a l’home; la dona en gaudia, però no tenia cap part en la propietat. El guerrer i caçador «salvatge» ocupava a la casa un segon lloc, després de la dona; el pastor «més suau», orgullós de la seua riquesa, es féu amb el primer lloc i féu retrocedir la dona al segon. I ella no es podia queixar. La divisió del treball en la família havia regulat el repartiment de la propietat entre l’home i la dona; continuava igual; i amb tot havia capgirat ara les relacions domèstiques, bàsicament perquè la divisió del treball fora de la família havia esdevinguda una altra. La mateixa causa inicial que assegurava a la dona el seu anterior domini a casa: la seua restricció al treball domèstic, aquesta mateixa causa assegurava ara el domini de l’home a casa: el treball domèstic de la dona es pal·lidia ara al costat del treball productiu de l’home; aquest ho era tot, aquell un apèndix sense importància. Ací es manifesta ja que l’alliberament de la dona, la seua igualació amb l’home, és i resta impossible mentre la dona siga exclosa del treball social productiu i reste limitada al treball privat domèstic. L’alliberament de la dona serà possible quan aquesta puga participar en la producció a escala gran i social i el treball domèstic tan sols l’ocupe encara en una mesura sense importància. I això tan sols ha esdevingut possible mitjançant la gran indústria moderna, que no tan sols permet el treball de la dona a un pla més gran, sinó que l’exigeix formalment, i tendeix a convertir més i més el treball domèstic privat en una indústria pública.
Amb el domini de fet de l’home en la casa queia la darrera limitació al seu domini total. Aquest domini total es confirmà i consolidà mitjançant l’enderrocament del dret matern, la introducció del dret patern, la transició progressiva del matrimoni de parella en monogàmia. Així, però, produí una esquerda en l’antic ordre gentil; la família individual esdevenia un poder i s’aixecà amenaçadora contra la gens.
El proper pas ens du a l’estadi superior de la barbàrie, el període, on tots els pobles cultes passen per la llur època heroica: l’època de l’espasa de ferro, però també de la rella i de la destral de ferro. El ferro féu servei als homes, fou la darrera i més important de les matèries primeres, que han jugat un paper històricament transformador, la darrera fins a la patata. El ferró obrí la porta a l’agricultura en extensions més grans, la rompuda de franges boscoses més àmplies; donà a l’artesà eines d’un tremp i tall que cap pedra ni cap altre metall conegut resistia. Tot això progressivament; el primer ferro fou sovint encara més tou que el bronze. Així les armes de pedra desapareixen tan sols amb el temps; no tan sols a la «Cançó d’Hildebrand», sinó també encara a Hastings l’any 1066 apareixen encara destrals de pedra en el combat. Però el progrés es fa ara indeturable, menys interromput i més ràpid. La ciutat encerclada amb murs, torres i merlets de pedra, amb cases de pedra o de maò esdevingué la seu central de la tribu o la lliga de tribus; un poderós avenç en l’art de la construcció, però també un signe d’un perill i d’una necessitat de protecció creixents. La riquesa creixia ràpidament, però com a riquesa individual; els telers, la metal·lúrgia i els altres oficis més i més diferenciats adquiriren una versatilitat i perfeccionament enfortits de la producció; l’agricultura oferia al costat del gra, llegums i fruita i ara també oli i vi, que hom havia après a elaborar. Una activitat tan versàlit ja no podia realitzar-la un individu; la segona gran divisió del treball arribà: l’artesania es diferencià de l’agricultura. L’enfortiment constant de la producció i amb ell de la productivitat del treball elevà el valor de la força de treball humana; l’esclavatge, en l’estadi anterior encara inicial i esporàdica, es féu ara un component essencial del sistema social; els esclaus deixen d’ésser un simple ajut, i es duen a dotzenes a treballar en el camp i en els tallers. Amb la divisió de la producció en dues grans branques principals, agricultura i artesania, apareix la producció dirigida al bescanvi, la producció de mercaderies; amb ella el comerç, no tan sols interior i dins les fronteres tribals, sinó també ja marítim. Tot això, però, encara força subdesenvolupat; els metalls nobles comencen a imposar-se en general com a mercaderia monetària, però encara sense encunyar, tan sols bescanviat encara sense marca d’acord amb el pes.
La diferència de rics i pobres aparegué al costat de la de lliures i esclaus—amb la nova divisió del treball, una nova divisió de la societat en classes. Les diferències de possessió dels caps de família individuals fan esclatar arreu l’antiga comunitat domèstica comunista, on encara s’hi havia mantingut; amb ella el conreu comú del camp en profit d’aquesta comunitat. La terra agrícola es reparteix primer temporalment entre les famílies individuals, després per sempre en usdefruit, la transició a la completa propietat privada es realitza sempre progressivament i paral·lelament amb la transició del matrimoni de parella a la monogàmia. La família individual comença a esdevindre la unitat econòmica de la societat.
La població més densa necessita una unió més àmplia tan a dins com a fora. La lliga de tribus emparentades esdevé arreu una necessitat; aviat també ja la llur barreja, i per tant la barreja dels territoris tribals separats en un territori comú del poble. El comandant militar del poble—rex, basileus, thiudans—es fa un càrrec indispensable i permanent. L’assemblea popular apareix allà on no existia encara. El comandant militar, el consell, l’assemblea popular formen els òrgans d’una democràcia militar desenvolupada a partir de la societat gentil. Militar—ja que la guerra i l’organització per la guerra esdevenen ara funcions regulars de la vida del poble. Les riqueses dels veïns estimulen la cobdícia dels pobles, en els quals l’adquisició de riqueses és ja un dels primers objectius vitals. Són bàrbars: robar els resulta més fàcil i fins i tot més honorable que treballar. La guerra, duta a terme abans per revenges de greuges o per ampliar un territori esdevingut insuficient, es fa ara pel simple robatori, una font permanent d’ingressos. No debades s’alcen murs amenaçadors al voltant de les noves ciutats fortificades: en les llurs tombes s’obre la troba de l’ordenament gentil, i llurs torres entren ja en la civilització. I igualment passa a l’interior. Les guerres d’expoli eleven el poder tant del comandant suprem de l’exèrcit com dels sots-comandants; l’elecció dels successors en les mateixes famílies esdevé en una mesura progressiva, especialment d’ençà de la introducció del dret patern, un dret hereditari primer tolerat, després reclamat i finalment usurpat; s’hi posen els fonaments de la reialesa i de la noblesa hereditàries. Així es desprenen els òrgans de l’ordenament gentil progressivament de les llurs arrels en el poble, en la gens, la fratria, la tribu, i tot l’ordenament gentil es transforma en el seu contrari: d’una organització de tribus per ordenar lliurement els llurs propis afers a una organització de saqueig i d’opressió dels veïns, i conseqüentment esdevenen els llurs òrgans d’eines de la voluntat popular en òrgans independents de domini i d’opressió contra el propi poble. Això, però, no hauria sigut possible, si l’afany de riqueses dels membres de la gens no els hagués dividit en rics i pobres, si «la diferència de propietat dins la pròpia gens no hagués transformat la unitat d’interessos en l’antagonisme dels membres de la gens» (Marx) i si l’expansió de l’esclavatge no hagué començat a fer considerar el treball per guanyar-se la vida com una activitat esclavitzadora, més deshonrosa que el robatori.
—————
Així arribam al llindar de la civilització. S’obre amb un nou avenç de la divisió del treball. En l’estadi inferior els homes produeixen tan sols per les pròpies necessitats; els bescanvis que s’hi donaven eren aïllats, corresponents únicament a un cas d’excedent fortuït. En l’estadi intermedi de la barbàrie trobam entre els pobles ramaders ja en possessió de bestiar, que davant una determinada grandària del ramat ofereixen un excedent per damunt de les pròpies necessitats, igualment que una divisió del treball entre els pobles ramaders i les tribus properes sense ramats, i per tant dos estadis de producció coincidents i diferenciats i així les condicions d’un bescanvi regular. L’estadi superior de la barbàrie ens ofereix una divisió del treball més àmplia entre l’agricultura i l’artesania, per tant de la producció d’una part creixent dels productes del treball dirigida al bescanvi, i per tant l’ascens del bescanvi entre els productors individuals a una necessitat vital de la societat. La civilització referma i enforteix totes aquestes divisions del treball existents, especialment a través de l’agreujament de l’oposició de la ciutat i del camp (amb la qual la ciutat pot dominar econòmicament el camp, com en l’antiguitat, o tambñe el camp la ciutat, com en l’edat mitjana), i hi afegeix una tercera divisió del treball, pròpia d’ella i d’importància decisiva: origina una classe que ja no es dedica a la producció, sinó tan sols al bescanvi dels productes—els mercaders. Tots els antecedents anteriors de la formació de classes es relacionaven encara exclusivament amb la producció; dividien els individus en la producció en dirigents i realitzadors o sinó en productors a un pla més gran o més petit. Hi apareix per primera vegada una classe que, sense prendre part en la producció, conquereix la direcció de la producció en general i sotmet econòmicament els productors; es fa intermediari indispensable entre dos productors i els explota alhora. Sota el pretext d’estalviar als productors els problemes i riscs del bescanvi i d’ampliar la venda dels llurs productes fins a mercats allunyats, per tal d’esdevindre la classe més tult de la població, es forma una classe de paràsits, de veritables sangoneres socials, que com a paga d’unes prestacions realment força minses es reserva el millor de la producció aliena del país, aplega ràpidament enormes riqueses i la conseqüent influència social, i justament per això durant el període de la civilització se li atorguen nous honors i un domini com més va més gran de la producció, fins que finalment també forneix el seu propi producte—les crisis comercials periòdiques.
En el nostre estadi de desenvolupament present el jove sector comercial no té encara cap noció de les grans coses que li esperen. Però s’hi forma i es fa indispensable, i amb això n’hi ha prou. Amb ella, però, es forma la moneda metàl·lica, la moneda encunyada, i amb els diners metàl·lics un nou mitjà del domini dels no-productors damunt els productors i la seua producció. La mercaderia de mercaderies, que inclou amagades totes les altres mercaderies, es descobria, el mitjà màgic que es pot transformar a voluntat en qualsevol cosa desitjable i desitjada. Qui la tenia, dominava el món de la producció, i qui la tenia abans que tothom? El mercader. En la seua mà el culte dels diners s’assegurava. S’esforçà per això que quedés clar que totes les mercaderies, i per tant tots els productors de mercaderies, havien d’agenollar-se en adoració dels diners. Demostrà pràcticament que totes les altres formes de riquesa no eren més que un simple reflex davant aquesta encarnació de la riquesa com a tal. Mai el poder dels diners ha entrat amb aquesta cruesa i força originàries com en aquest seu període de joventut. Després de la compra de mercaderies amb diners arribà el préstec monetari, i amb aquest l’inerès i l’usura. I cap legislació d’una època posterior no llença el deutor tan despietadament i sense remei als peus de l’usurer empobridor com l’antiga atenesa i l’antiga romana—i totes dues sorgiren espontàniament, com a drets consuetudinaris, sense cap altre imperatiu que l’econòmic.
Al costat de les riqueses en mercaderies i esclaus, al costat de la riquesa monetària apareix ara també la riquesa en possessió de terres. El dret de possessió de les parcel·les assignades originàriament als individus per la gens o la tribu s’havia refermat ara fins el punt que aquestes parcel·les els pertanyien com a propietat hereditària. Allò que en els darrers temps desitjaven per damunt de tot era alliberar-se del dret de la comunitat gentil damunt les parcel·les, que per ells era una cadena. Es lliuraren de la cadena—però aviat també de la nova propietat agrària. La propietat plena i lliure de la terra no volia dir tan sols la possibilitat de posseir terra sense terminis ni límits, sinó també la possibilitat d’alienar-la. Mentre la terra fou propietat gentil no existia aquesta possibilitat. Quan, però, el nou propietari agrari es lliurà finalment de la cadena de la propietat superior de la gens i de la tribu, trencà també el lligam que fins llavors l’unia indissolublement a la terra. Ço que això suposava li ho aclariren els diners inventats juntament amb la propietat privada de la terra. La terra podia esdevindre ara una mercaderia, que hom venia i hipotecava. Quan fou introduïda la propietat de la terra, també ja s’inventà la hipoteca (vegeu Atenes). Com l’heterisme i la prostitució seguien la monogàmia, així ara la hipoteca segueix la propietat de la terra. Volien la plena, lliure i alienable propietat de la terra, ara la tenen—tu l’as voulu, George Dandin! |Ho has volgut, George Dandin!|
Així amb l’expansió del comerç, els diners i l’usura, la propietat de la terra i la hipoteca, la concentració i centralització de la riquesa en mans d’una classe poc nombrosa s’accelerà, al costat de l’empobriment reforçat de les masses i l’enfortiment de la quantitat de pobres. La nova aristocràcia de la riquesa, en la mesura que ja no coincidia amb l’antiga noblesa tribal, la desplaçà finalment a darrer terme (a Atenes, a Roma, entre els alemanys). I al costat d’aquesta diferenciació de lliures en classes segons la riquesa, es produí particularment a Grècia un augment inaudit del nombre d’esclaus (2), el treball forçat dels quals constituí el fonament damunt el qual s’edificà tota la societat.
Vegem ara altament que s’esdevingué sota aquesta transformació social de l’ordenament gentil. Davant els nous elements, originats sense la seua intervenció, resta impotent. Les llurs precondicions eren que els membres d’una gens, o bé d’una tribu, visquessen en un mateix territori, que habitaven exclusivament. Això havia desaparegut feia temps. Arreu s’havien barrejat gentes i tribus, arreu vivien esclaus, protegits, forasters barrejats entre els ciutadans. El sedentarisme, que no s’aconseguí fins a la fi de l’estat intermedi de la barbàrie es trencava una vegada i una altra pels canvis de població generats comerç, la recerca de guanys i els bescanvis de terres. Els membres de les corporacions gentils no podien ja reunir-se en defensa dels llurs afers comuns; tan sols coses poc importants, com les festivitats religioses, es mantenien encara. Al costat de les necessitats i interessos, en protecció dels quals es convocaven i actuaven les corporacions gentils, en sorgien de la transformació de les condicions de producció i dels conseqüents canvis en les posicions socials noves necessitats i interessos, que no tan sols eren aliens a l’antic ordre gentil, sinó que l’entorpien de totes les formes. Els interessos dels grups d’artesans sorgits de la divisió del treball, les necessitats particulars de la ciutat en contraposició al camp, requerien nous òrgans; cadascun d’aquests grups, però, era integrat per individus de gentes, fratries i tribus diferents, incloïa fins i tot forasters; aquests òrgans s’havien de formar per tant fora de l’ordenament gentil, al costat d’ell, i per tant en contra.—I altrament en cada corporació gentil es feia evident aquest conflicte d’interessos, que arribà al seu cim en la unió de rics i pobres, usurers i deutors en la mateixa gens i la mateixa tribu.—A això s’afegien les masses de la nova població aliena a les comunitats gentils, que com a Roma podia esdevindre una força al camp i per tant massa nombrosa per integrar-la progressivament als llinatges i tribus de parentiu. Davant aquestes masses les comunitats gentils apareixien com a corporacions tancades i privilegiades; la democràcia originàriament espontània passava a ésser una aristocràcia odiosa.—Certament l’ordenament gentil havia sorgit d’una societat que no coneixia cap oposició interna, i era adient tan sols a una societat així. No tenia cap mitjà coercitiu a banda de l’opinió pública. Ací, però, apareixia una societat que per força de les seues pròpies condicions de vida econòmiques s’havia de dividir en lliures i esclaus, en rics explotadors i pobres explotats, una societat que no tan sols no podia eliminar aquestes oposicions, sinó que les havia d’esmolar més i més. Una societat així tan sols podia existir o bé amb una contínua lluita oberta d’aquestes classes entre elles o bé sota el domini d’una tercera força que, aparentment per damunt de les classes enfrontades, suprimís els llurs conflictes oberts i dugués la lluita de classes com a molt a un terreny econòmic, sota formes anomenades legals. L’ordenament gentil s’havia esgotat. Malmès per la divisió del treball i la seua obra, la divisió de la societat en classes. Fo substituït per l’estat.
Les tres formes principals que pren l’estat quan s’aixeca damunt les ruïnes de l’ordenament gentil, les hem tractades abans individualment. Atenes constitueix la forma més senzilla i clàssica: l’estat sorgeix directament i predominantment dels antagonismes de classe, que es desenvolupen dins la pròpia societat gentil. A Roma la societat gentil esdevé una aristocràcia tancada enmig d’una plebs més nombrosa, que es manté a banda, sense drets però amb deures; la victòria de la plebs ensorra l’antic ordenament gentil i erigeix damunt les restes l’estat, on l’aristocràcia gentil i la plebs es fusionen aviat completament. Entre els alemanys vencedors de l’imperi alemany, finalment, l’estat sorgeix directament de la conquesta d’un gran territori foraster, pel domini del qual l’ordenament gentil no constitueix cap mitjà. Però com que aquesta conquesta no va lligada a una lluita honesta amb l’antiga població ni tampoc a una divisió del treball addicional; com que el nivell de desenvolupament econòmic dels conqueridors i dels conquerits és gairebé el mateix, la base econòmica de la societat roman com l’antiga, i per això l’ordenament gentil es pot mantindre durant segles, en una forma més territorial com a ordenament de marques i fins i tot es rejoveneix posteriorment en els llinatges nobles i patricis, i també en els llinatges pagesos com a Dithmarschen.(3)
L’estat no és per tant de cap manera un poder imposat a la societat des de fora; igualment tampoc no és «la realització de la idea moral», «la imatge i la realització de la raó», com sostenia Hegel. És més aviat un producte de la societat en un determinat estadi de desenvolupament; és la declaració d’aquesta societat que s’ha embolicat en una contradicció insoluble, que s’ha dividit en antagonismes irreconciliables, que és impotent per eliminar. Per tant, però, perquè aquest antagonisme entre classes amb interessos econòmics contraposats no les enfonsen ni enfonsen la societat en una lluita infructuosa, s’ha fet necessari un poder aparentment situat per damunt de la societat, que esmorteiria el conflicte, dins els límits de l’«ordre»; i aquest poder, sorgit de la societat, però situat damunt d’ella, i més i més diferenciat, és l’estat.
Enfront de l’antiga organització gentil, l’estat es caracteritza primer per la divisió dels integrants de l’estat segons el territori. Les antigues comunitats gentils constituïdes i unides segons els lligams de sang, com hem vist, havien esdevingut insuficients, en gran part perquè pressuposaven un lligam dels membres a un territori determinat i això s’havia perdut feia temps. El territori hi era, però els homes s’havien mogut. Hom prengué per tant la divisió en territori com a punt de partida i deixà als ciutadans exercir els llurs drets i deures públics, allà on s’instal·lassen, sense consideracions de gens i de tribu. Aquesta organització dels integrants de l’estat segons la pertinença territorial és comuna a tots els estats. Ens apareix per tant com a natural; hem vist, però, quines lluites dures i llargues suposà, fins que a Atenes i a Roma pogué ocupar el lloc de l’antiga organització segons el llinatge.
La segona és la institució d’una força pública, que ja no coincideix immediatament amb el poble organització com a força armada. Aquesta força pública particular és necessària perquè, d’ençà de la divisió de la societat en classes esdevé impossible una organització armada independent del poble. Els esclaus pertanyen també a la població; els 90.000 ciutadans atenesos constitueixen davant els 365.000 esclaus tan sols una classe privilegiada. L’exèrcit popular de la democràcia atenesa era una força pública aristocràcia contra els esclaus i els matenia a ratlla; però també fou necessària una gendarmeria per mantindre a ratlla els ciutadans, com abans hem contat. Aquesta força pública existia en cada estat; consistia no tan sols simplement en homes armats, sinó també en materials complementaris, presons i correccionals de tota mena, de les quals la societat gentil no sabia res. Pot ésser força poc important en societat que no coneixen gairebé encara uns antagonismes desenvolupats entre classe i en territoris allunyats, com als Estats Units d’Amèrica en determinats temps i llocs. Però es reforça en la mesura que els antagonismes de classe dins l’estat s’agreugen i els estats fronterers es fan més grans i poblats—hom ha de veure tan sols la nostra Europa actual, on la lluita de classes i la competència per conquestes han reforçant tant la força pública, que amenaça d’empassar-se tota la societat i fins i tot l’estat.
Per mantindre aquesta força pública, són necessàries les contribucions dels ciutadans de l’estat—els impostos. Això era del tot desconegut per la societat gentil. Però nosaltres en sabem ara un munt. Amb els avenços de la civilització tampoc no hi ha prou amb això; l’estat emet canvis de futur, fa emprèstits, deutes d’estat. També d’això l’antiga Europa en cantaria una cançó.
En possessió de la força pública i del dret de recaptar impostos, apareixen ara els funcionaris com a òrgans de la societat per damunt de la societat. El respecte lliure i voluntari dels òrgans de l’ordenament gentil els hi és insuficient, encara que els puguessen haver; dipositaris d’una poder aliè a la societat, s’han de fer respecte mitjançant lleis d’excepció, en força de les quals gaudeixen d’una particular santedat i inviolabilitat. El més miserable dels policies de l’estat civilitzat té més «autoritat» que tots els òrgans de las societat gentil aplegats; però el príncep més poderós i l’estadista més gran o el mariscal de camp de la civiltizació poden envejar al més petit dels caps gentils el respecte espontani i indiscutible que li dedicaven. Un era al mig de la societat; l’altre necessita de representar-ne quelcom, fora i per damunt d’ella.
Com que l’estat nasqué de la necessitat de posar fre a l’antagonisme entre classes, però com que alhora nasqué en mig del conflicte d’aquestes classes, és, com a regla, l’estat de la classe econòmicament dominant i més poderosa i que, mitjançant seu, esdevé també la classe políticament dominant i obté així nous mitjans de repressió i explotació de la classe oprimida. Així l’estat antic era per damunt de tot l’estat dels posseïdors d’esclaus per reprimir els esclaus, com l’estat feudal n’era l’òrgan dels nobles per reprimir els serfs i els pagesos sotmesos i l’estat representatiu modern l’eina d’explotació del treball assalariat mitjançant el capital. Excepcionalment s’hi donen períodes on les classes en lluita assoleixen un equilibri tan estable, que el poder estatal adquireix momentàniament, com a mitjancer aparent, una certa independència respecte totes dues. Així la monarquia absoluta dels segles XVIII i XVIII es balanceja respecte la noblesa i la burgesia; així el bonapartisme del primer i especialment del segon imperi francès, jugà amb el proletariat contra la burgesia i amb la burgesia contra el proletariat. La mostra més recent d’aquest art, on dominadors i dominats apareixen igual de còmics, és la nou imperi alemany de la nació de Bismarck: hom balanceja capitalistes i obrers entre ells i els embolica igualment en benefici dels terratinents prussians.
En la majoria d’estats històrics, a més, els drets atorgats als ciutadans estatal es vinculen als béns posseïts i es declara directament que l’estat és una organització de la classe posseïdora en protecció contra els no-posseïdors. Així és ja en les classes posseïdores ateneses i romanes. Així és en l’estat feudal mitjaval, on la posició política de poder es diferencià d’acord amb la possessió de la terra. Així és en el cens electoral dels estats representatius moderns. Aquest reconeixement polític de les diferències de possessió no és de cap manera essencial. Al contrari, indica un nivell inferior de desenvolupament estatal. La forma estatal més elevada, la república democràtica, que en les nostres condicions socials moderns és més i més una necessitat irremeiable, i que és la forma estatal on s’hi pot lluitar la darrera batalla decisiva entre el proletariat i la burgesia—la república democràtica ja no considera oficialment les diferències de possessió. En ella la riquesa exerceix indirectament el seu poder, però de la forma més segura. D`’una banda en la forma de la corrupció directa dels funcionaris, com el model clàssic d’Amèrica, de l’altra en la forma de l’aliança del govern i la borsa, que resulta més fàcil com més creixen els deutes estatals i les societat accionarials concentren en les llurs mans no tan sols el transport, sinó també la producció, i troben en la borsa el llur punt central. D’això, a banda d’Amèrica, la nova república francesa n’és un fort exemple, i també l’honesta Suïssa s’ha fet seu aquest camp. Que aquesta fraternitat del govern i la borsa, però, no requereix de cap república democràtica, ho mostra, a banda d’Anglaterra, el nou imperi alemany, on hom no pot dir, qui ha sigut més elevat amb el sufragi universal, si Bismarck o Bleichröder. I finalment domina la classe posseïdora directament mitjançant el sufragi universal. Mentre la classe oprimida, per tant en el nostre cas el proletariat, encara no siga prou madur per la seua emancipació, mentre això siga així, la majoria considerarà l’ordre social vigent com l’únic possible i serà políticament la cua de la classe capitalista, la seua ala d’extrema esquerra. En la mesura, però, que avança cap a l’autoemancipació, en aquesta mesura constitueix el seu propi partit, tria els seus propis representants, no els capitalistes. El sufragi universal és així un termòmetre de la maduresa de la classe obrera. No pot més ni podrà en l’estat actual; però amb això n’hi ha prou. El dia, que el termòmetre del sufragi universal marque el punt d’ebullició pels obrers, sabran tan bé com els capitalistes, què hi haurà.
L’estat no és per tant des de l’eternitat. Hi ha hagut societats que han viscut sense ell, sense tindre cap noció de l’estat i del poder estatal. En un estadi determinat del desenvolupament econòmic, amb la divisió de la societat en classes, es féu necessari l’estat per aquesta divisió. Ens apropam ara amb passes ràpides cap a un estadi de desenvolupament de la producció on l’existència d’aquestes classes no tan sols no és una necessitat, sinó que és un obstacle positiu de la producció. Desapareixeran amb la mateixa inevitabilitat que nasqueren abans. Amb elles desapareixerà inevitablement l’estat. La societat, en reorganitzar la producció damunt el fonaments d’una associació lliure i igual de productors, traslladarà tota la maquinària estatal cap al lloc que li pertocarà llavors: al museu de l’antiguitat, al costat de la filosa i de la destral de bronze.
—————
La civilització és per tant segons això l’estadi de desenvolupament de la societat, on la divisió del treball, el bescanvi resultant entrre els individus i la producció de mercaderies que els acompanya arriben a una completa realització i transformen tota la societat anterior.
La producció de tots els estadis socials anteriors era essencialment comuna, com també el consum sota el repartiment directe del producte dins unes comunitats comunistes més grans o més petites. Aquesta comunitat de la producció es dóna de fet dins uns límits estrets; però implicava el domini dels productors damunt el llur procés de producció i el llur producte. Sabien què n’era, del producte: el prenien, no se’l treien de les mans; i mentre la producció seguí aquest fonament no caigué fora dels caps dels productors, no pogué generar forces alienes espectrals damunt llur, com és el cas regular i irremeiable en la civilització.
Però en aquest procés de producció hi entra progressivament la divisió del treball. Mina la comunitat de la producció i l’apropiació, erigeix l’apropiació per l’individu com la regla predominant i genera així el bescanvi entre individus—com abans hem estudiat. Progressivament la producció de mercaderies és la forma dominant.
Amb la producció de mercaderies, la producció ja no és pel propi consum, sinó pel bescanvi, els productes canvien necessàriament de mans. El productor dóna el seu producte en el canvi, ja no sap que se’n farà. Tan bon punt els diners, i amb els diners el mercader, apareixen com a intermediaris entre els productors, el procés de bescanvi encara s’embolica més, i el destí final dels productes encara es fa més incert. Els mercaders són molts, i cap no sap què en fa l’altre. Les mercaderies no tan sols ja van simplement de mà en mà, sinó també passen de mercat a mercat; els productors han perdut el domini damunt la producció general del llur cercle vital, i els mercaders no l’han pres. Producte i producció cauen en l’atzar.
Però l’atzar és tan sols un pol d’una relació, l’altre pol de la qual es diu necessitat. En la natura, on també sembla dominar l’atzar, ja hi hem demostrat fa temps per cada esfera individual una necessitat i regularitat internes, que s’imposen en aquest atzar. Ço que s’hi dóna en la natura, però, també s’hi dóna en la societat. Com més una activitat social, una sèrie de processos socials escapen del control conscient dels homes, els hi creix per damunt dels caps, com més sembla seguir un pur atzar, més s’imposen en aquest atzar les lleis immanents que li són pròpies com amb una necessitat natural. Aquestes lleis dominen també l’atzar de la producció de les mercaderies i del bescanvi de mercaderies; pels productors i comerciants individuals es presenten com unes forces alienes i inicialment fins i tot desconegudes, la natura de les quals cal primer explorar i aprofundir encara més amb esforç. Aquestes lleis econòmiques de la producció de les mercaderies es modifiquen amb els diferents estadis de desenvolupament d’aquesta forma de producció; en general i a grans trets, però, tot el període de civilització es troba sota el llur domini. I encara avui domini el producte els productors; encara avui regulen la producció global de la societat, no amb un pla dissenyat en comú, sinó a través de lleis cegues, que es fan valdre amb una força elemental, en darrera instància en les tempestes de les crisis comercials periòdiques.
Hem vist abans com en un estadi de desenvolupament força anterior de la producció la força de treball humana és capaç d’oferir un producte considerablement més gran que el requerit pel manteniment dels productors, i com aquest estadi de desenvolupament en els trets principals és el mateix on apareix la divisió del treball i el bescanvi entre individus. No durà gaire fins que es descobrí una gran «veritat», que també l’home pot ésser una mercaderia; que la força humana {4} es pot bescanviar i emprar, en transformar l’home en un esclau. Amb prou feines els humans havien començat a bescanviar, que ja començaven a bescanviar-se. L’activa esdevingué passiva, els humans, de grat o per força.
Amb l’esclavatge, que sota la civilització assolí la seua plenitud, arribà la primera gran divisió de la societat en una classe explotadora i una d’explotada. Aquesta divisió perdurà durant tot el període civilitzat. L’esclavatge és la primera forma d’explotació, pròpia del món antic: li segueix la servitud en l’edat mitjana, el treball assalariat dels temps recents. Aquestes són les tres grans formes de submissió que caracteritzen les tres grans èpoques de la civilització; sempre acompanyada de l’esclavatge, obert, o com ara dissimulat.
L’estadi de la producció de mercaderies on comença la civilització, es caracteritza econòmicament per la introducció 1. de la moneda metàl·lica, per tant del capital monetari, l’interès i l’usura; 2. dels mercaders com a classe intermediària entre els productors; 3. de la propietat privada de la terra i de la hipoteca i 4. del treball esclau com a forma dominant de la producció. La forma familiar que es correspon a la civilització i que amb ella arriba al domini definitiu és la monogàmia, el domini de l’home damunt la dona, i la família individual com a unitat econòmica de la societat. L’element integrador de la societat civilitzada és l’estat, que en tots els períodes típics és sense excepcions l’estat de la classe dominant i, en tots els casos resta essencialment una màquina per la repressió dels oprimits, la classe explotada. És característica de la civilització encara: d’una banda la fixació de l’oposició de la ciutat i el camp com a fonament de la divisió social de tot el treball; d’altra banda la introducció del testament, amb el qual el propietari també després de la seua mort pot disposar encara de la seua propietat. Aquesta institució que era una violació directa de l’antic ordenament gentil fou desconeguda a Atenes fins a Soló; a Roma fou introduïda ja aviat, però no sabem quan (4); entre els alemanys la introduïren els capellans per tal que els pietosos alemanys puguessen llegar la seua part d’herència a l’església.
Amb aquest ordenament fonamental la civilització ha realitzat coses que l’antiga societat gentil no hauria pogut fer de cap manera. Però les ha realitzades amb la promoció dels impulsos i de les passions més baixes dels homes i a cosata de totes les altres capacitats. La simple avarícia ha sigut l’ànima impulsora de la civilització des del primer dia fins avui, la riquesa i una altra vegada la riquesa i per tercera la riquesa, riquesa no de la societat, sinó d’aquest individu miserable, l’únic objectiu diferenciat. Quan, malgrat això, li ha caigut del cel el desenvolupament creixent de la ciència i en diferents períodes el més alt floreixement de l’art, això ha sigut aixó perquè, sense això, no hauria sigut possible la plena conquesta de la riquesa de la nostra època.
Com que el fonament de la civilització és l’explotació d’una classe per una altra, tota la seua evolució es mou en una contradicció duradora. Cada avenç en la producció és alhora un retrocés en la situació de la classe oprimida, és a dir de la gran majoria. Cada guany per uns és necessàriament una pèrdua per uns altres, cada nou alliberament d’una classe és una nova opressió per una altra classe. La prova més forta d’això l’ofereix la maquinària, els efectes de la qual són avui mundialment conegudes. I quan entre els bàrbars les diferències entre drets i deures, com hem vista, amb prou feines es podien conèixer, la civilització fa una diferència i oposició clares fins al més fotut detall, i atorga gairebé tots els drets a una classe i a l’altra gairebé totes les obligacions.
Però no ha d’ésser així. Ço que és bo per la classe dominant, ha d’ésser bo per tota la societat, amb la qual la classe dominant s’hi identifica. Per tant, com més avança la civilització, més necessita cobrir amb el mantell de l’amor els torts que necessàriament ha provocat, a cobrir-les o a negar-les, en breu, a introduir-hi una hipocresia convencional, que no coneixen ni les formes socials anteriors ni tampoc els primers estadis de la civilització, i que arriba al punt culminat en dir: l’explotació d’una classe oprimida l’exerceix la classe explotadora únicament i per damunt de tot en interès de la pròpia classe explotada; i quan aquesta no se n’adona, sinó que fins i tot s’hi rebel·la, demostra la més repugnant ingratitud envers els benefactors, els explotadors.(5)
I ara com a conclusió el parer de Morgan sobre la civilització:
«D’ençà de l’arribada de la civilització el creixement de la riquesa ha esdevingut tan inaudit, que les seues formes tan diverses, la seua ampliació tan àmplia i la seua administració tan hàbil en interès dels propietaris, que aquesta riquesa, front el poble, ha esdevingut una força irreductible. L’esperit humà restà forassenyat i encantat davant la seua pròpia creació. Però amb tot arribarà el dia que la raó humana s’haurà enfortit prou com per a dominar per damunt la riquesa, on s’establiran tant les relacions de l’estat amb la propietat, que ell protegeix, com les limitacions del dret dels propietaris. Els interessos de la societat passen absolutament davant els interessos individuals, i tots dos han de trobar una relació justa i harmònica. La simple cacera de riqueses no és el destí final de la humanitat, si és que el progrés resta com la llei del futur, com ho era en el passat. El temps d’ençà de l’entrada de la civilització és tan sols una petita fracció del temps de vida recorregut per la humanitat; tan sols una petita fracció del que li resta encara per endavant. La dissolució de la societat s’alça amenaçadora davant nostre com a conclusió d’una cursa històrica, de la qual l’objectiu final és la riquesa; ja que aquesta cursa conté els elements de la seua pròpia destrucció. Democràcia en l’administració, fraternitat en la societat, igualtat de drets, educació general obririen l’estadi superior de la societat, a on duen l’experiència, la raó i la ciència. Serà un reviscolament—però en una forma superior—de la llibertat, igualtat i fraternitat de les antigues gentes». (Morgan, “Ancient Society”, p. 552.)
Notes d’Engels
(1) Particularment al litoral nord-occidental d’Amèrica, vegeu Bancroft. Entre els haides de l’Illa de la Reina Carlota es troben llars de fins a 700 persones sota un sostre. Entre els nutques tribus senceres viuen sota un sostre.
(2) Pel nombre per Atenes, vegeu abans la p. 117. A Corint s’eleva en l’època de floreixement de la ciutat a 460.000, a Egina a 470.000, en tots dos casos el nombre era deu vegades superior al de la població ciutadana lliure.
(3) El primer historiador que tingué una concepció si més no aproximadada de l’essència de la gens, fou Niebuhr, i això—com també, però, sense més, amb els seus errors fonamentals—gràcies al seu coneixement del llinatge dithmàrsic.
(4) El «System der erworbenen Rechte» de Lassalle gira en la segona part principalment al voltant de l’afirmació que el testament romà era tan antic com la pròpia Roma, que en la història romana no hi havia hagut «cap època sense testament»; que el testament havia aparegut més aviat en l’època pre-romana a partir del culte dels difunts. Lassalle, com a antic creient hegelià, no deriva les determinacions jurídiques romanes de les relacions socials dels romans, sinó de «concepcions especulatives» de la voluntat, i arriba aixó a aquella posició ahistòrica. Hom no se’n pot meravellar en un llibre que, en base a aquesta mateixa concepció especulativa, arribe al resultat que, en l’herència romana el traspàs dels béns no eren més que una qüestió addicional. Lassalle no tan sols creu en les il·lusions dels juristes romans, particularment dels dels primers temps; encara les supera.
(5) Fa temps que tenia la intenció de posar la crítica brillant de la civilització que es troba escampada en les obrers de Charles Fourier, al costat d’aquesta de Morgan i de la meua pròpia. Malauradamen m’hi manca el temps. Remarc tan sols que ja a Fourier la monogàmia i la propietat privada eren considerats els trets principals de la civilització i que la seua és una guerra dels rics contra els pobres. Igualment trobam ja en ell la profunda observació que en totes les societats imperfectes, dividides en atagonismes, les famílies individuals (les familles incohérentes) són les unitats econòmiques.
Variants textuals
{1} (1884) hi manca: majoritàriament dues
{2} (1884) Propietat privada
{3} (1884) hi manca: les comunitats domèstiques, finalment
{4} (1884) Força de treball
