Karl Marx, Friedrich Engels, Karl Schaffer, H. Bauer, J. Moll i W. Wolff.

Escrit el febrer de 1848. Traduït del castellà al català per Joan Lou.

Proletaris de Tots els països, uniu-vos!

1) Tota Alemanya serà declarada república única i indivisible.

2) Tot alemany de 21 anys serà votant i elegible, suposant que no hagi sofert cap condemna criminal.

3) Els representants populars seran remunerats a fi que també l’obrer pugui ingressar al parlament del poble alemany.

4) Distribució general d’armes entre el poble. En el futur els exèrcits seran, al mateix temps, exèrcits d’obrers, de manera que l’exèrcit no consumeixi solament, com abans, sinó que produeixi encara més de quant importin els seus costos de manteniment.

Aquest és, a més un mitjà per a l’organització del treball.

5) L’administració de justícia serà gratuïta.

6) Es deroguen sense cap indemnització totes les càrregues feudals, tots els tributs, prestacions personals, delmes, etc. que gravaven fins al present a la població rural.

7) Les propietats rurals, principesques i altres propietats feudals, totes les mines, jaciments, etc. seran transformats en propietat de l’estat. En aquestes propietats rurals es practicarà l’agricultura a gran escala i amb els recursos auxiliars més moderns de la ciència per a benefici de la comunitat.

8) Les hipoteques que graven les granges pageses seran declarades de propietat de l’estat. Els pagesos abonaran a l’estat els interessos per aquestes hipoteques.

9) A les regions on estigui desenvolupat el sistema d’arrendaments, la renda del sòl o l’arrendament serà abonat a l’estat en condició d’impost.

Totes les mesures indicades en 6), 7), 8) i 9) es prendran per a reduir els gravàmens públics i altres que suporten els pagesos i petits arrendataris, sense restringir els mitjans necessaris per a solucionar els costos estatals i sense posar en perill la mateixa producció.

El terratinent pròpiament dit, que no és pagès ni arrendatari, no té cap participació en la producció. D’aquí ve que el seu consum sigui mer malbaratament.

10) El lloc de tots els bancs privats l’ocuparà un banc estatal, el paper moneda del qual tindrà curs legal.

Aquesta mesura permetrà regular el crèdit en interès de tot el poble, minant d’aquesta manera la dominació dels grans financers. En substituir gradualment l’or i la plata per paper moneda, abaratirà l’instrument imprescindible del trànsit burgès, el mitjà de canvi generalitzat, i permetrà que l’or i la plata siguin emprats en el comerç exterior. Finalment, aquesta mesura és necessària per a vincular a la revolució els interessos dels burgesos conservadors.

11) L’estat prendrà a les seves mans tots els mitjans de transport: ferrocarrils, canals, vaixells de vapor, camins, postes, etcètera. Els transformarà en propietat estatal i els posarà gratuïtament a la disposició de la classe privada de mitjans.

12) En la remuneració de tots els empleats estatals no hi haurà una altra diferència que la que els qui tenen família -val dir, majors necessitats- obtinguin un salari major que els restants.

13) Total separació de l’Església i de l’estat. Els sacerdots de totes les confessions seran remunerats únicament per la seva comunitat voluntària.

14) Restricció del dret d’herència.

15) Instauració de forts impostos progressius i abolició dels impostos al consum.

16) Erecció de fàbriques nacionals. L’estat garantirà la seva existència a tots els obrers i proveirà als incapacitats per al treball.

17) Educació popular general i gratuïta.

El proletariat alemany i les classes dels petits burgesos i pagesos estan interessats a treballar amb tota la seva energia en la consecució de les mesures a dalt esmentades. Perquè només en virtut de les mateixes podran aconseguir els seus drets els milions de persones que, fins al present, han estat explotades a Alemanya per un petit número que tractarà de continuar mantenint-los en l’opressió; i podran aconseguir el poder que, com a productors de totes les riqueses, els correspon.

El Comitè

Friedrich Engels

Traduït del castellà al català per Joan Lou

Senyors: 

L’alçament l’aniversari del qual celebrem avui ha fracassat. Després d’alguns dies d’heroica resistència va ser presa Cracòvia, i el sagnant fantasma de Polònia, que per un instant s’havia alçat davant els ulls dels seus assassins, va tornar a descendir al seu sepulcre.

La revolució de Cracòvia va concloure amb una derrota, amb una molt lamentable derrota. Tributem als herois caiguts el nostre últim homenatge, lamentem el seu fracàs, testimoniem la nostra simpatia als vint milions de polonesos les cadenes dels quals han estat apretades en virtut d’aquest fracàs.

Però, senyors meus, és això tot el que hem de fer? És suficient abocar una llàgrima al costat de la tomba del desgraciat país i jurar l’odi irreconciliable, encara que fins al present poc efectiu, als seus opressors?

No, senyors meus! L’aniversari de Cracòvia no és només un dia de dol, sinó que, per a nosaltres, els demòcrates, és un dia d’alegre valor; perquè la derrota alberga en el seu si la victòria, i estem segurs dels fruits d’aquest triomf, mentre que les conseqüències del fracàs són només de breu durada.

Aquest triomf és la victòria de la jove Polònia democràtica sobre la vella Polònia aristocràtica.

De fet, l’última lluita de Polònia contra els seus opressors estrangers va precedir una lluita oculta, secreta però decisiva, lliurada en el si íntim de Polònia, la lluita dels polonesos oprimits contra els opressors polonesos, la lluita de la democràcia polonesa contra l’aristocràcia polonesa.

Comparin vostès 1830 amb 1846, comparin vostès Varsòvia amb Cracòvia! En 1830 la classe dominant de Polònia era tan egoista, limitada i covarda en la corporació legislativa, com disposada, entusiasta i valenta en el camp de batalla.

Què pretenia l’aristocràcia polonesa en 1830? Imposar en contra del tsar els drets que havia conquerit per a si. Va limitar l’alçament al petit territori que el Congrés de Viena havia consentit a denominar Regne de Polònia; va frenar l’impuls de les restants províncies poloneses; no va tocar la servitud animalitzant dels pagesos ni la ignominiosa situació dels jueus. Quan durant el transcurs de l’aixecament l’aristocràcia degué efectuar concessions al poble, només ho va fer quan ja era massa tard, quan l’alçament ja estava perdut.

Diguem-ho francament; l’aixecament de 1830 no va ser ni una revolució nacional (ja que va excloure a les tres quartes parts de Polònia), ni una revolució social o política; en res va modificar la situació interna del poble; es tractava d’una revolució conservadora.

Però enmig d’aquesta revolució conservadora, enmig del govern nacional va haver-hi un home que va atacar violentament els estrets punts de vista de la classe dirigent. Aquest home va proposar mesures veritablement revolucionàries, davant l’audàcia de les quals s’escapoliren els representants aristocràtics en el parlament; quan va convocar a les armes a tota l’antiga Polònia, quan va convertir així la guerra per la independència de Polònia en una guerra europea, quan va emancipar als jueus i als pagesos, quan va fer participar els pagesos en la propietat de la terra, quan va restaurar Polònia sobre la base de la democràcia i de la igualtat, pretenia convertir la causa nacional en la causa de la llibertat, volia identificar els interessos de tots els pobles amb els del poble polonès. He de citar pel seu nom aquest home, el geni del qual va esbossar un pla tan poderós i, no obstant això, tan senzill? Aquest home era Lelewel.

La majoria aristocràtica, encegada pels seus interessos, va rebutjar tossudament aquests projectes en 1830. Però hem vist aquestes mateixes idees, madurades i desenvolupades per l’experiència de quinze anys de prolongada esclavitud, escrites sobre la bandera de l’aixecament de Cracòvia. A Cracòvia –i això era palmari– la gent ja no tenia molt a perdre. Allà no va haver-hi aristòcrates; allà, cada pas que s’emprenia, portava el segell d’aquesta audàcia democràtica –gairebé diria proletària– que no té res a perdre excepte la seva misèria, i sí tota una pàtria, tot un món per guanyar. No va haver-hi vacil·lacions ni objeccions; es va atacar al mateix temps a les tres potències; es va proclamar la llibertat dels pagesos, la reforma agrària, l’emancipació dels jueus, sense preocupar-se si més no per un instant si amb això podien lesionar-se uns o altres interessos aristocràtics.

La revolució de Cracòvia no volia restaurar l’antiga Polònia ni preservar el que els governs estrangers havien deixat en peus en matèria d’antigues institucions poloneses; no va ser reaccionària ni conservadora.

No, va enfrontar, amb major hostilitat encara que als opressors forans, a la mateixa Polònia; a l’antiga Polònia, bàrbara, feudal i aristocràtica, construïda sobre l’esclavitud de la majoria del poble. Molt lluny de restaurar aquesta antiga Polònia, volia revolucionar-la d’arrel i erigir sobre els seus enderrocs, amb una classe enterament nova, amb la majoria del poble, una Polònia nova, moderna, civilitzada i democràtica, digna del segle dinou, una veritable avançada de la civilització.

La diferència entre 1830 i 1846 –el tremend progrés que es va dur a terme en el si del desgraciat, sagnant i estripat país; l’aristocràcia polonesa, completament aïllada del poble polonès es llença en braços dels opressors de la pàtria; el poble polonès es va decidir irrevocablement a favor de la causa de la democràcia; i finalment veiem a Polònia, com així mateix en aquest país, la lluita de classes (la lluita de classe contra classe) com la força impulsora de qualsevol progrés social–; allà resideix el triomf de la democràcia, que corrobora la revolució de Cracòvia, aquest és el resultat que encara donarà els seus fruits quan la derrota dels insurrectes hagi estat venjada ja des de molt de temps enrere.

Si, senyors meus, gràcies a l’Aixecament de Cracòvia, la causa originàriament nacional de Polònia s’ha convertit en la causa de tots els pobles, la qüestió originària de la simpatia s’ha convertit en una qüestió que interessa a tots els demòcrates. Fins a 1846 havíem de venjar un crim; a partir d’ara hem de donar suport als nostres aliats, i obrarem en conseqüència.

I molt especialment ha de felicitar-se la nostra Alemanya d’aquest esclat de les passions democràtiques a Polònia. Ens trobem davant la imminència d’una revolució democràtica; hem de lluitar contra les hordes bàrbares d’Àustria i Rússia. Abans de 1846 podíem tenir dubtes sobre quin partit prendria Polònia en cas d’una revolució democràtica a Alemanya. La revolució de Cracòvia ha dissipat qualsevol dubte. A partir d’aquest moment, els pobles alemany i polonès es troben irrevocablement aliats. Tenim els mateixos enemics, els mateixos opressors, perquè el govern rus pesa sobre nosaltres exactament el mateix que sobre els polonesos. La primera condició per a l’alliberament, tant d’Alemanya com de Polònia, és la subversió de la situació política actual a Alemanya, és la caiguda de Prússia i d’Àustria, és la reculada de Rússia per darrere del Dniéster i del Duina.

En conseqüència, l’aliança de tots dos països no és solament, de cap manera, un bell somni, una seductora il·lusió; no, senyors, és una necessitat inexcusable, que emana dels interessos comuns de totes dues nacions i que s’ha convertit en una necessitat en virtut de la revolució de Cracòvia. Pel que respecta a la seva pròpia causa, fins al present el poble alemany només ha arribat fins a les paraules; per als seus germans polonesos produirà fets. I així com nosaltres, els demòcrates alemanys aquí reunits, encaixem la mà als demòcrates polonesos, així el poble alemany celebrarà la seva aliança amb el poble polonès en el camp de la primera batalla que hem de guanyar junts contra els nostres opressors.

Friedrich Engels 

Escrit el 27 de gener de 1848. Traduït del castellà al català per David Rodríguez.

“Encara podrà suportar-nos a mi i a Metternich”, va dir el difunt emperador Francesc. Si Metternich no vol desmentir al seu emperador, haurà de morir com més aviat millor.

La bigarrada monarquia austríaca, formada reunint béns heretats i robats, aquest caos organitzat de deu llengües i nacions, aquest compost sense cap pla de les més contradictòries lleis i costums, comença finalment a desintegrar-se.

L’honest burgès alemany ha vingut tributant, des de fa anys, la seva major admiració al director d’aquesta rovellada maquinària estatal, al covard brètol i assassí traïdorenc de Metternich. El burgès alemany considera a Talleyrand, Luis Felipe i Metternich – tres ments extremadament mediocres, i per això adequadíssimes a la nostra mediocre època – com els tres déus que des de fa trenta anys han fet ballar la història universal manegant els seus fils, com en una comèdia de titelles. Fidel a la seva pròpia experiència quotidiana, l’honest burgès confon a la història amb un complot de taverna i amb un comareig de dones en escala un tant major.

Per cert que no hi ha país sobre el qual la marea de la revolució i la triple invasió napoleònica hagi passat deixant menor quantitat de rastres que a Àustria. Per cert que no hi ha país en el qual el feudalisme, el patriarcat i la humil mesocràcia s’hagin mantingut més incòlumes i harmòniques, sota la vara d’avellaner paterna, que a Àustria. Però, això és culpa de Metternich?

En què es funda el poder, la tenacitat, l’estabilitat de la Casa d’Àustria?

Quan, durant la segona meitat de l’Edat mitjana, Itàlia, França, Anglaterra, Bèlgica i Alemanya del Nord i de l’Oest van sorgir successivament de la barbàrie feudal, quan es va desenvolupar la indústria, quan es va expandir el comerç, es van elevar les ciutats, els burgesos van adquirir significació política, i part d’Alemanya va quedar a la saga de la civilització europea occidental. La civilització burgesa va seguir les costes marítimes i el curs dels grans rius. Les terres mediterrànies, especialment les altes muntanyes estèrils i intransitables, van quedar com a seient de la barbàrie i del feudalisme. Van ser especialment les regions interiors alemanyes i eslaves meridionals on es va concentrar aquesta barbàrie. Protegides pels Alps de la civilització italiana i per les muntanyes de Bohèmia i Moràvia de la civilització alemanya septentrional, aquestes regions interiors van tenir, per afegiment, la fortuna de constituir el fet de l’únic corrent reaccionari d’Europa. El Danubi, molt lluny d’impulsar-los dins de la civilització, els va comunicar, en canvi, amb una barbàrie molt més poderosa encara.

Quan, a conseqüència de la civilització burgesa, es van desenvolupar a Europa les grans monarquies, les terres mediterrànies del Danubi superior degueren unificar-se igualment per a constituir una gran monarquia. Ja la seva pròpia defensa així ho requeria. Aquí, en el centre d’Europa, es van associar els bàrbars de totes les llengües i nacionalitats sota el ceptre de la Casa d’Habsburg. Aquí van trobar, en els hongaresos, un suport de compacta barbàrie.

El Danubi, els Alps i els parapets rocosos de Bohèmia constitueixen els fonaments existencials de la barbàrie i de la monarquia austríaques.

Si la Casa d’Habsburg va secundar per un temps als burgesos contra la noblesa i a les ciutats contra els prínceps, és perquè era l’única condició sota la qual encara resultava possible una gran monarquia. Quan més endavant va tornar a donar suport als petits burgesos, aquests mateixos ja s’havien tornat reaccionaris enfront de la gran burgesia en la resta d’Europa. Tant una com una altra vegada va fer costat als petits burgesos amb intenció decididament reaccionària. Només que ara aquest mètode fracassa.

D’aquesta manera, i des d’un començament, la Casa d’Àustria va ser el representant de la barbàrie, de l’estabilitat de la reacció a Europa. El seu poder es consolidava en l’estupidesa del patriarcat atrinxerat darrere de muntanyes intransitables, en la inaccessible brutalitat de la barbàrie. Una dotzena de nacions, els costums de les quals, caràcters i institucions conformaven les més flagrants contradiccions, es van mantenir cohesionades en virtut de la seva comuna repugnància a la civilització.

D’aquí ve que la Casa d’Àustria resultés insuperable mentre va romandre intacta la barbàrie dels seus súbdits. D’aquí que només l’amenacés un únic perill: la irrupció de la civilització burgesa.

Però aquest únic perill resultava inevitable. Era possible tancar-se per un temps a la civilització burgesa, adequar-la i subordinar-la per un temps a la barbàrie austríaca. Però tard o d’hora havia de superar a la barbàrie feudal i amb això quedava estripat l’únic vincle que havia mantingut cohesionades a les diverses províncies.

A això obeeix la passiva, vacil·lant, covarda, bruta i artera política austríaca. Àustria ja no pot actuar, com abans, d’una forma francament brutal, decididament bàrbara, perquè any rere any ha d’efectuar concessions a la civilització, perquè cada any que transcorre es troba menys segura enfront dels seus propis súbdits. Cada pas decidit provocaria una modificació dins del propi país o entre els veïns limítrofs; cada modificació resultaria una esquerda en els dics de contenció darrere dels quals Àustria s’aixopluga treballosament contra les creixents marees de la civilització moderna; la primera víctima de qualsevol transformació seria la mateixa Casa d’Àustria, que es manté i sucumbeix amb la barbàrie. Si en 1823 i 1831 Àustria encara va poder dispersar amb bales de canó als rebels piemontesos, napolitans i de la Romanya, ja en 1846 degué afrontar en Galitzia a un element revolucionari no desenvolupat encara, els pagesos, i en 1847 degué fer detenir a les seves tropes en Ferrara i refugiar-se a Roma per a una conjuració. L’Àustria contrarevolucionària empra recursos revolucionaris; aquest és el símptoma més segur que està arribant a la seva fi!

Quan van haver estat reprimides les insurreccions italianes de 1831 i la revolució polonesa de 1830, quan els burgesos de França van haver dipositat la fiança pel seu bon comportament, l’emperador Francesc podia baixar a la tomba; els temps semblaven prou miserables per a sostenir si més no al seu hidrocefàlic plançó [1].

De moment, l’imperi de l’idiota coronat encara es trobava al resguard de revolucions. Però, qui ho situava a l’empara de les causes de les revolucions?

Mentre la indústria conservava un caràcter domèstic, mentre cada família pagesa -o almenys cada poble- produïa per si mateixa quant necessitava en matèria de productes industrials, sense aportar molt al comerç, la mateixa indústria continuava sent feudal i s’adequava magníficament a la barbàrie austríaca. Mentre ella mateixa continuava sent mera manufactura, indústria rural, aportava escassos productes interns per a l’exportació, engendrava un minso comerç exterior, només existia en districtes aïllats i era fàcilment adaptable a l’statu quo austríac. Si fins i tot a Anglaterra i França la manufactura engendrava una escassa gran burgesia, en la remota i poc densament poblada Àustria com a màxim podia engendrar una modesta classe mitjana, i fins i tot aquesta només en forma esporàdica. Mentre subsistís la manufactura, Àustria es trobava a cobert.

Però es van inventar les màquines i aquestes van arruïnar la manufactura. Els preus dels productes industrials van baixar amb tal celeritat i a nivells tan baixos, que primerament va sucumbir la manufactura i a poc a poc va ocórrer el mateix fins i tot amb l’antiga indústria domèstica feudal.

Àustria es va atrinxerar contra les màquines darrere d’un consegüent sistema prohibicionista. Però en va. Precisament aquest sistema de prohibicions va introduir les màquines a Àustria. Bohèmia practicava la indústria cotonera, Llombardia el filat de la seda mitjançant màquines; Viena fins i tot va començar a fabricar màquines.

Les conseqüències no van deixar de fer-se sentir. Els obrers manufacturers van quedar desocupats. Tota la població dels districtes manufacturers va ser esqueixada de la seva manera tradicional de vida. Els petits burgesos de fins a aquest moment es van convertir en grans burgesos que manaven sobre centenars d’obrers, així com els seus veïns principescos i comtals comandaven a centenars de pagesos serfs. A causa de la caiguda de la vella indústria, aquests pagesos van perdre antics rams d’activitat, mentre que la nova indústria creava per a ells noves necessitats. L’explotació feudal de l’agricultura ja no resultava possible simultàniament amb la indústria moderna. L’abolició de les prestacions personals es va convertir en una necessitat. La relació feudal dels pagesos envers el terratinent es va tornar insostenible. Les ciutats es van alçar. Les corporacions gremials es van tornar opressives per als consumidors, inútils per als agremiats, insuportables per als industrials. Mentrestant, degué admetre’s la competència. La posició de totes les classes de la societat es va modificar per complet. Les velles classes van quedar cada vegada més relegades a un pla secundari davant les dues classes noves, la burgesia i el proletariat, l’agricultura va perdre importància respecte a la indústria, el camp va retrocedir davant les ciutats.

Aquestes van ser les conseqüències de les màquines en diverses regions d’Àustria, especialment a Bohèmia i la Llombardia. Les mateixes van repercutir en major o menor grau sobre tota la monarquia, van treure per tot arreu la vella barbàrie i, amb ella, els fonaments de la Casa d’Àustria.

Mentre en 1831, en la Romanya, els soldats austríacs apallissats responien amb la metralla al “Viva Itàlia!”, es construïen els primers ferrocarrils a Anglaterra. Igual que les màquines, immediatament els ferrocarrils es van convertir en una necessitat per a tots els països europeus. Àustria havia d’adoptar-los, de grau o per la força. A fi de no conferir nous poders a la ja de per si creixent burgesia, el govern els va construir per si mateix. Però es trobava entre Escil·la i Caribdis. Només va aconseguir impedir la formació de poderoses societats anònimes de burgesos demanant en préstec a altres burgesos els diners per a la construcció dels ferrocarrils, que va hipotecar a Rothschild, Arnstein i Eskeles, Sina, etcètera.

Menys encara va poder sostreure’s la Casa d’Àustria a l’efecte dels ferrocarrils.

Els límits muntanyencs que separaven a la monarquia austríaca del món exterior, a Bohèmia de Moràvia i Àustria, a Àustria d’Estíria, a Estíria d’Il·líria i a Il·líria de la Llombardia, cauen davant els ferrocarrils. Les parets granítiques darrere de les quals cada província havia preservat una nacionalitat a part, una restringida existència local, deixen de ser una barrera. Els productes de la gran indústria, de les màquines, irrompen d’improvís i gairebé sense costos de transport, en els racons més apartats de la monarquia, exterminen l’antic treball manual, sacsegen la barbàrie feudal. El comerç de les províncies entre si, el comerç amb l’estranger civilitzat, adquireixen una significació que mai no s’havia conegut. El retrògrad Danubi cessa de ser el pols de l’imperi, els Alps i la Selva de Bohèmia ja no existeixen; la nova artèria va de Trieste a Hamburg, Ostende i Havre, molt més enllà de les fronteres de l’imperi, corrent enmig de les parets rocoses fins a les remotes costes del mar del Nord i de l’Oceà. La participació en els interessos generals de l’estat, en els processos que tenen lloc en el món exterior, es converteix en una necessitat. La barbàrie local desapareix. Els interessos divergeixen aquí, es fonen allà. Les nacionalitats se separen en un punt per a entroncar en un altre, i del confús conglomerat de províncies estranyes entre si se separen determinats grups majors amb tendències i interessos comuns.

“Encara podrà suportar-nos a mi i a Metternich” Va suportar la Revolució francesa, a Napoleó i els disturbis de juliol. Però ja no suporta el vapor. El vapor s’ha obert camí a través dels Alps i de la Selva de Bohèmia, el vapor li ha escamotejat el seu paper al Danubi, el vapor ha fet pedaços la barbàrie austríaca, llevant amb això el terreny de sustentació a la Casa d’Habsburg.

En aquest moment, el públic europeu i americà té el plaer de contemplar com Metternich i tota la Casa d’Habsburg resulten triturats entre els engranatges de la màquina de vapor, com la monarquia austríaca resulta esbocinada per les seves pròpies locomotores. És un espectacle summament plaent. A Itàlia es rebel·len els vassalls i Àustria no s’atreveix a dir aquesta boca és meva; la pesta liberal fa presa de la Llombardia i Àustria titubeja, vacil·la, tremola davant els seus propis súbdits. A Suïssa, els rebels més antics contra Àustria, els suïssos primitius, se sotmeten a la sobirania d’Àustria; se’ls hi ataca, però Àustria tremola davant l’agosarada frase d’Ochsenbein (si només un soldat austríac trepitja Suïssa, llançaré vint mil homes a la Llombardia i proclamaré la república italiana) i Àustria es dirigeix, en va, a mendicar auxili en les menyspreades corts de Munic, Stuttgart i Karlsruhe! A Bohèmia, els Estats es neguen a pagar cinquanta mil florins d’impostos. Àustria pretén recaptar-los malgrat això, però necessita a tal punt les seves tropes situades als Alps que, per primera vegada des de l’existència d’Àustria, ha de cedir enfront dels Estats i renunciar als cinquanta mil florins! El parlament provincial d’Hongria prepara projectes revolucionaris i està segur d’obtenir la majoria, i Àustria, que necessita els hússars hongaresos a Milà, Mòdena i Parma, ¡la mateixa Àustria presenta projectes revolucionaris al parlament provincial malgrat que sap molt bé que aquests projectes signifiquen la seva pròpia mort! Aquesta impertorbable Àustria, aquest etern bastió de la barbàrie, ja no sap cap a on dirigir-se. Sofreix el pitjor dels èczemes: quan es grata per davant, li cou per darrere, i si es grata per darrere, sent picor per davant.

I amb aquesta graciosa operació de gratat mor la Casa d’Àustria.

Si el vell Metternich no segueix aviat al seu “lleial” Francesc, encara podrà viure per a veure com es desintegra la seva monarquia imperial, la cohesió de la qual manté tan treballosament, caient en la seva major part en mans dels burgesos, encara podrà viure per a experimentar la inqualificable situació que “els fabricants burgesos de vestits” i els “especiers burgesos” del Prater ja no es llevin la gorra davant ell i es dirigeixin senzillament a ell com a “senyor Metternich”. Unes poques commocions més, encara alguns costosos armaments, i Charles Rothschild comprarà tota la monarquia austríaca. 

Esperem el triomf dels burgesos sobre els emperadors austríacs amb veritable plaer. Només desitgem que siguin burgesos ben vulgars, ben bruts, ben jueus els qui adquireixin aquest imperi d’antic venerable. Un govern tan repugnant, apallisador, paternalista i pollós mereix sucumbir davant un adversari ben pollós, sarnós i pestilent. El senyor Metternich pot confiar que, més endavant, espuçarem a aquest adversari tan despietadament com aquest l’espuçarà en breu a ell mateix.

Per a nosaltres, els alemanys, la caiguda d’Àustria té encara una significació especial. És Àustria qui ens ha creat la reputació de ser els opressors de nacions alienes, els mercenaris de la reacció en tots els països. Sota la bandera austríaca, els alemanys mantenen esclavitzades a Polònia, Bohèmia i Itàlia. Devem a la monarquia austríaca el fet que odiï als alemanys, des de Siracusa fins a Trento i des de Gènova fins a Venècia, com a menyspreables lansquenets del despotisme. Qui hagi estat testimoni de l’odi mortal, de la sagnant i totalment justificada set de venjança que impera a Itàlia contra els tedeschi [2], ja per això només haurà d’abrigar un odi inextingible contra Àustria i aplaudir davant l’ensulsiada d’aquest bastió de la barbàrie, d’aquest oprobi infamant per a Alemanya.

Tenim tots els motius per a esperar que els alemanys es vengin d’Àustria per la infàmia que ha cobert el nom alemany. Tenim totes les raons per a esperar que siguin alemanys els qui abatin a Àustria i buidin els obstacles situats en el camí de les llibertats eslava i italiana. Tot està preparat; la víctima jeu a l’espera del ganivet que ha de seccionar-li la gola. Tant de bo aquesta vegada els alemanys no deixin passar el temps, tant de bo tinguin l’audàcia suficient com per a pronunciar la frase que ni tan sols el mateix Napoleó es va atrevir a pronunciar:

La dynastie de Habsbourg a cessé de régner! [3]

NOTES

[1]  Ferran I

[2] Alemanys.

[3] La dinastia d’Habsburg ha deixat de regnar!

Friedrich Engels 

Escrit: el 1876.[1] Primera edició: A la revista Die Neue Zeit, Bd. 2, N° 44, 1895-1896. Font: Marxist Internet Archive. Traduït al català per Rosa Bofill. 

El treball és la font de tota riquesa, afirmen els especialistes en Economia política. Ho és, en efecte, alhora que la naturalesa, proveïdora dels materials que ell converteix en riquesa. Però el treball és moltíssim més que això. És la condició bàsica i fonamental de tota la vida humana. I ho és en tal grau que, fins a un cert punt, hem de dir que el treball ha creat el mateix home.

Fa molts centenars de milers d’anys, en una època, encara no establerta definitivament, d’aquell període del desenvolupament de la Terra que els geòlegs denominen terciari, probablement a finals d’aquest període, vivia en algun lloc de la zona tropical – potser en un extens continent avui desaparegut en les profunditats de l’Oceà Índic- una raça de simis antropomorfs extraordinàriament desenvolupada. Darwin ens ha donat una descripció aproximada d’aquests avantpassats nostres. Estaven totalment coberts de pèl, tenien barba, orelles punxegudes, vivien en els arbres i formaven ramats[2].

És de suposar que com a conseqüència directa del seu gènere de vida, pel qual les mans, en grimpar, havien d’exercir funcions diferents de les dels peus, aquests simis es van anar acostumant a prescindir d’elles en caminar pel sòl i van començar a adoptar més i més una posició erecta. Va ser el pas decisiu per al trànsit del simi a l’home.

Tots els simis antropomorfs que existeixen avui dia poden romandre en posició erecta i caminar recolzant-se únicament als seus peus; però ho fan només en cas d’extrema necessitat i, a més, amb summa malaptesa. Caminen habitualment en actitud semierecta, i la seva marxa inclou l’ús de les mans. La majoria d’aquests simis recolzen en el sòl els artells i, encongint les cames, fan avançar el cos entre els seus llargs braços, com un coix que camina amb crosses. En general, encara avui podem observar entre els simis totes les formes de transició entre la marxa de quatre grapes i la marxa en posició erecta. Però per a cap d’ells aquesta última ha passat de ser un recurs circumstancial.

I com que la posició erecta havia de ser per als nostres peluts avantpassats primer una norma, i després, una necessitat, d’aquí es desprèn que en aquells dies les mans havien d’executar funcions cada vegada més variades. Fins i tot entre els simis existeix ja una certa divisió de funcions entre els peus i les mans. Com hem assenyalat més amunt, quan es grimpa les mans són utilitzades de diferent manera que els peus. Les mans serveixen fonamentalment per a recollir i sostenir els aliments, com ho fan ja alguns mamífers inferiors amb les seves potes davanteres. Uns certs simis s’ajuden de les mans per a construir nius en els arbres; i alguns, com el ximpanzé, arriben a construir petits sostres entre les branques, per a defensar-se de les inclemències del temps. La mà els serveix per a empunyar garrots, amb els quals es defensen dels seus enemics, o per a bombardejar a aquests amb fruits i pedres. Quan es troben en captivitat, realitzen amb les mans diverses operacions senzilles que copien dels homes. Però aquí és precisament on es veu que gran és la distància que separa la mà primitiva dels simis, fins i tot la dels antropoides superiors, de la mà de l’home, perfeccionada pel treball durant centenars de milers d’anys. El número i la disposició general dels ossos i dels músculs són els mateixos en el simi i en l’home, però la mà del salvatge més primitiu és capaç d’executar centenars d’operacions que no poden ser realitzades per la mà de cap simi. Ni una sola mà simiesca ha construït mai un ganivet de pedra, per tosc que fos.

Per això, les funcions, per a les quals els nostres avantpassats van anar adaptant a poc a poc les seves mans durant els molts milers d’anys que dura el període de transició del simi a l’home, només van poder ser, al principi, funcions summament senzilles. Els salvatges més primitius, fins i tot aquells en els quals pot presumir-se el retorn a un estat més pròxim a l’animalitat, amb una degeneració física simultània, són molt superiors a aquells éssers del període de transició. Abans que el primer tros de sílex hagués estat convertit en ganivet per la mà de l’home, degué haver passat un període de temps tan llarg que, en comparació amb ell, el període històric conegut per nosaltres resulta insignificant. Però s’havia fet ja el pas decisiu: la mà era lliure i podia adquirir ara cada vegada més destresa i habilitat; i aquesta major flexibilitat adquirida es transmetia per herència i augmentava de generació en generació.

Veiem, doncs, que la mà no és només l’òrgan del treball; també n’és el seu producte. Únicament pel treball, per l’adaptació a noves i noves funcions, per la transmissió hereditària del perfeccionament especial així adquirit pels músculs, els lligaments i, en un període més llarg, també pels ossos, i per l’aplicació sempre renovada d’aquestes habilitats heretades a funcions noves i cada vegada més complexes, ha estat com la mà de l’home ha aconseguit aquest grau de perfecció que l’ha fet capaç de donar vida, com per art de màgia, als quadres de Rafael, a les estàtues de Thorwaldsen i a la música de Paganini.

Però la mà no era alguna cosa amb existència pròpia i independent. Era únicament un membre d’un organisme sencer i summament complex. I el que beneficiava a la mà beneficiava també a tot el cos servit per ella; i el beneficiava en dos aspectes.

Primerament, en virtut de la llei que Darwin va anomenar de la correlació del creixement. Segons aquesta llei, unes certes formes de les diferents parts dels éssers orgànics sempre estan lligades a determinades formes d’altres parts, que aparentment no tenen cap relació amb les primeres. Així, tots els animals que posseeixen glòbuls vermells sense nucli i que el seu occipital està articulat amb la primera vèrtebra per mitjà de dos còndils, posseeixen, sense excepció, glàndules mamàries per a l’alimentació de les seves cries. Així també, la peülla clivellada d’uns certs mamífers va lligada per regla general a la presència d’un estómac multilocular adaptat a la rumia. Les modificacions experimentades per unes certes formes provoquen canvis en la forma d’altres parts de l’organisme, sense que estiguem en condicions d’explicar tal connexió. Els gats totalment blancs i d’ulls blaus són sempre o gairebé sempre sords. El perfeccionament gradual de la mà de l’home i l’adaptació concomitant dels peus a la marxa en posició erecta van repercutir indubtablement, en virtut d’aquesta correlació, sobre altres parts de l’organisme.

No obstant això, aquesta acció encara està tan poc estudiada que aquí no podem més que assenyalar-la en termes generals. Molt més important és la reacció directa -possible de demostrar- del desenvolupament de la mà sobre la resta de l’organisme. Com ja hem dit, els nostres avantpassats simiescos eren animals que vivien en ramats; evidentment, no és possible buscar l’origen de l’home, el més social dels animals, en uns avantpassats immediats que no visquessin congregats. Amb cada nou progrés, el domini sobre la naturalesa, que comencés pel desenvolupament de la mà, amb el treball, anava ampliant els horitzons de l’home, fent-li descobrir constantment en els objectes noves propietats fins llavors desconegudes. D’altra banda, el desenvolupament del treball, en multiplicar els casos d’ajuda mútua i d’activitat conjunta, i en mostrar així els avantatges d’aquesta activitat conjunta per a cada individu, havia de contribuir forçosament a agrupar encara més als membres de la societat. En resum, els homes en formació van arribar a un punt en què van tenir necessitat de dir-se alguna cosa els uns als altres. La necessitat va crear l’òrgan: la laringe poc desenvolupada del simi es va anar transformant, lenta, però fermament, mitjançant modulacions que produïen al seu torn modulacions més perfectes, mentre els òrgans de la boca aprenien a poc a poc a pronunciar un so articulat darrere l’altre.

La comparació amb els animals ens mostra que aquesta explicació de l’origen del llenguatge a partir del treball i amb el treball és l’única encertada. El poc que els animals, fins i tot els més desenvolupats, han de comunicar-se els uns als altres pot ser transmès sense el concurs de la paraula articulada. Cap animal en estat salvatge se sent perjudicat per la seva incapacitat de parlar o de comprendre el llenguatge humà. Però la situació canvia per complet quan l’animal ha estat domesticat per l’home. El contacte amb l’home ha desenvolupat en el gos i en el cavall una oïda tan sensible al llenguatge articulat, que aquests animals poden, dins del marc de les seves representacions, arribar a comprendre qualsevol idioma. A més, poden arribar a adquirir sentiments desconeguts abans per ells, com són la inclinació a l’home, el sentiment de gratitud, etc. Qui conegui bé a aquests animals, difícilment podrà escapar a la convicció que, en molts casos, aquesta incapacitat de parlar és experimentada ara per ells com un defecte. Desgraciadament, aquest defecte no té remei, perquè els seus òrgans vocals es troben massa especialitzats en determinada direcció. No obstant això, quan existeix un òrgan apropiat, aquesta incapacitat pot ser superada dins d’uns certs límits. Els òrgans bucals dels ocells es distingeixen en forma radical dels de l’home, i, no obstant això, els ocells són els únics animals que poden aprendre a parlar; i l’ocell de veu més repulsiva, el lloro, és la que millor parla. I no importa que se’ns objecti dient-nos que el lloro no entén el que diu. És clar que pel sol gust de parlar i per sociabilitat amb els homes el lloro pot estar repetint hores i hores tot el seu vocabulari. Però, dins del marc de les seves representacions, pot també arribar a comprendre el que diu. Ensenyeu a un lloro a dir paraulotes, de manera que arribi a tenir una idea de la seva significació (una de les distraccions favorites dels mariners que tornen de les zones càlides), i veureu molt aviat que quan l’irriteu fa ús d’aquestes paraulotes amb la mateixa correcció que qualsevol verdulera de Berlín. I el mateix ocorre amb la petició de llaminadures.

Primer el treball, després i amb ell la paraula articulada, van ser els dos estímuls principals sota la influència dels quals el cervell del simi es va anar transformant gradualment en cervell humà, que, malgrat tota la seva similitud, ho supera considerablement en grandària i en perfecció. I a mesura que es desenvolupava el cervell, es desenvolupaven també els seus instruments més immediats: els òrgans dels sentits. De la mateixa manera que el desenvolupament gradual del llenguatge va necessàriament acompanyat del corresponent perfeccionament de l’òrgan de l’oïda, així també el desenvolupament general del cervell va lligat al perfeccionament de tots els òrgans dels sentits. La vista de l’àguila té molt més abast que la de l’home, però l’ull humà percep en les coses molts més detalls que l’ull de l’àguila. El gos té un olfacte molt més fi que l’home, però no pot captar ni la centèsima part de les olors que serveixen a aquest de signes per a diferenciar coses diferents. I el sentit del tacte, que el simi posseeix amb prou feines en la forma més tosca i primitiva, s’ha anat desenvolupant únicament amb el desenvolupament de la pròpia mà de l’home, a través del treball. El desenvolupament del cervell i dels sentits al seu servei, la creixent claredat de consciència, la capacitat d’abstracció i de discerniment cada vegada majors, van reaccionar al seu torn sobre el treball i la paraula, estimulant més i més el seu desenvolupament. Quan l’home se separa definitivament del simi, aquest desenvolupament no cessa ni molt menys, sinó que continua, en diferent grau i en diferents direccions entre els diferents pobles i en les diferents èpoques, interromput fins i tot a vegades per regressions de caràcter local o temporal, però avançant en el seu conjunt a grans passos, considerablement impulsat i, alhora, orientat en un sentit més precís per un nou element que sorgeix amb l’aparició de l’home acabat: la societat. Segurament van haver de passar centenars de milers d’anys -que en la història de la Terra tenen menys importància que un segon en la vida d’un home[*]- abans que la societat humana sorgís d’aquells ramats de simis que grimpaven pels arbres. Però, al cap i a la fi, va sorgir.

I què és el que tornem a trobar com a signe distintiu entre el ramat de simis i la societat humana? Una altra vegada el treball. El ramat de simis s’acontentava a devorar els aliments d’una àrea que determinaven les condicions geogràfiques o la resistència dels ramats veïns. Es traslladaven d’un lloc a un altre i iniciava lluites amb altres ramats per a conquerir noves zones d’alimentació: però era incapaç d’extreure d’aquestes zones més del que la naturalesa bonament li oferia, si exceptuem l’acció inconscient del ramat, en abonar el sòl amb els seus excrements. Quan van ser ocupades totes les zones capaces de proporcionar aliment, el creixement de la població simiesca va ser ja impossible; en el millor dels casos el número dels seus animals podia mantenir-se al mateix nivell. Però tots els animals són uns grans malbaratadors d’aliments; a més, amb freqüència destrueixen en germen la nova generació de reserves alimentàries. A diferència del caçador, el llop no respecta la cabra salvatge que hauria de proporcionar-li cabrits a l’any següent; les cabres de Grècia, que devoren els joves arbustos abans que puguin desenvolupar-se, han deixat nues totes les muntanyes del país. Aquesta «explotació rapaç» duta a terme pels animals exerceix un gran paper en la transformació gradual de les espècies, en obligar-les a adaptar-se a uns aliments que no són els habituals per a elles, amb el que canvia la composició química de la seva sang i es modifica a poc a poc tota la constitució física de l’animal; les espècies ja plasmades desapareixen. No hi ha dubte que aquesta explotació rapaç va contribuir molt a la humanització dels nostres avantpassats, perquè va ampliar el nombre de plantes i les parts d’aquestes utilitzades en l’alimentació per aquella raça de simis que superava amb avantatge a totes les altres en intel·ligència i en capacitat d’adaptació. En una paraula, l’alimentació, cada vegada més variada, aportava a l’organisme noves i noves substàncies, amb el que van ser creades les condicions químiques per a la transformació d’aquests simis en éssers humans. Però tot això no era treball en el veritable sentit de la paraula. El treball comença amb l’elaboració d’instruments. I què són els instruments més antics, si jutgem per les restes que ens han arribat de l’home prehistòric, pel gènere de vida dels pobles més antics que registra la història, així com pel dels salvatges actuals més primitius? Són instruments de caça i de pesca; els primers utilitzats també com a armes. Però la caça i la pesca suposen el trànsit de l’alimentació exclusivament vegetal a l’alimentació mixta, la qual cosa significa un nou pas de summa importància en la transformació del simi en home. El consum de carn va oferir a l’organisme, en forma gairebé acabada, els ingredients més essencials per al seu metabolisme. Amb això va escurçar el procés de la digestió i altres processos de la vida vegetativa de l’organisme (és a dir, els processos anàlegs als de la vida dels vegetals), estalviant així temps, materials i estímuls perquè pogués manifestar-se activament la vida pròpiament animal. I com més s’allunyava l’home en formació del regne vegetal, més s’elevava sobre els animals. De la mateixa manera que l’hàbit a l’alimentació mixta va convertir al gat i al gos salvatges en servidors de l’home, així també l’hàbit a combinar la carn amb la dieta vegetal va contribuir poderosament a donar força física i independència a l’home en formació. Però on més es va manifestar la influència de la carn a la dieta va ser en el cervell, que va rebre així en molta major quantitat que abans les substàncies necessàries per a la seva alimentació i desenvolupament, amb el que el seu perfeccionament va anar fent-se major i més ràpid de generació en generació. Hem de reconèixer -i perdonin els senyors vegetarians- que no ha estat sense el consum de la carn com l’home ha arribat a ser home; i el fet que, en una època o altra de la història de tots els pobles coneguts, l’ús de la carn en l’alimentació hagi portat al canibalisme (encara en el segle X, els avantpassats dels berlinesos, els “veletabos” o “vilzes”, solien devorar als seus progenitors) és una qüestió que no té avui per a nosaltres la menor importància.

El consum de carn en l’alimentació va significar dos nous avanços d’importància decisiva: l’ús del foc i la domesticació d’animals. El primer va reduir encara més el procés de la digestió, ja que permetia portar a la boca menjar, com si diguéssim, mig digerit; el segon va multiplicar les reserves de carn, perquè ara, junt amb la caça, proporcionava una nova font per a obtenir-la en forma més regular. La domesticació d’animals també va proporcionar, amb la llet i els seus derivats, un nou aliment, que pel que fa a la composició era almenys del mateix valor que la carn. Així, doncs, aquests dos avançaments es van convertir directament per a l’home en nous mitjans d’emancipació. No podem detenir-nos aquí a examinar detalladament les seves conseqüències indirectes, malgrat tota la importància que hagin pogut tenir per al desenvolupament de l’home i de la societat, perquè tal examen ens apartaria massa del nostre tema.

L’home, que havia après a menjar tot el comestible, va aprendre també, de la mateixa manera, a viure en qualsevol clima. Es va estendre per tota la superfície habitable de la Terra sent l’únic animal capaç de fer-ho per pròpia iniciativa. Els altres animals que s’han adaptat a tots els climes -els animals domèstics i els insectes paràsits- no ho van aconseguir per si sols, sinó únicament seguint a l’home. I el pas del clima uniformement càlid de la pàtria original, a zones més fredes on l’any es dividia a l’estiu i hivern, va crear noves necessitats, en obligar l’home a buscar habitació i a cobrir el seu cos per a protegir-se del fred i de la humitat. Així van sorgir noves esferes de treball i, amb elles, noves activitats que van anar apartant més i més a l’home dels animals.

Gràcies a la cooperació de la mà, dels òrgans del llenguatge i del cervell, no sols en cada individu, sinó també en la societat, els homes van anar aprenent a executar operacions cada vegada més complicades, a plantejar-se i a aconseguir objectius cada vegada més elevats. El treball mateix es diversificava i perfeccionava de generació en generació estenent-se cada vegada a noves activitats. A la caça i a la ramaderia va venir a sumar-se l’agricultura, i més tard el filat i el teixit, el treball dels metalls, la terrisseria i la navegació. Al costat del comerç i dels oficis van aparèixer, finalment, les arts i les ciències; de les tribus van sortir les nacions i els Estats. Es van desenvolupar el Dret i la Política, i amb ells el reflex fantàstic de les coses humanes en la ment de l’home: la religió. Enfront de totes aquestes creacions, que es manifestaven en primer terme com a productes del cervell i semblaven dominar les societats humanes, les produccions més modestes, fruit del treball de la mà, van quedar relegades a segon pla, molt més com que en una fase molt primerenca del desenvolupament de la societat (per exemple, ja en la família primitiva), el cap que planejava el treball era ja capaç d’obligar mans alienes a fer el treball projectat per ell. El ràpid progrés de la civilització va ser atribuït exclusivament al cap, al desenvolupament i a l’activitat del cervell. Els homes es van acostumar a explicar els seus actes pels seus pensaments, en lloc de buscar aquesta explicació en les seves necessitats (reflectides, naturalment, al cap de l’home, que així cobra consciència d’elles). Així va ser com, amb el transcurs del temps, va sorgir aquesta concepció idealista del món que ha dominat el cervell dels homes, sobretot des de la desaparició del món antic, i que encara el continua dominant fins al punt que fins i tot els naturalistes de l’escola darwiniana més propers al materialisme són encara incapaços de formar-se una idea clara sobre l’origen de l’home, perquè aquesta mateixa influència idealista els impedeix veure el paper exercit aquí pel treball. Els animals, com ja hem indicat de passada, també modifiquen amb la seva activitat la naturalesa exterior, encara que no en el mateix grau que l’home; i aquestes modificacions provocades per ells en el medi ambient repercuteixen, com hem vist, en els seus originadors, i alhora els modifiquen. En la naturalesa res ocorre en forma aïllada. Cada fenomen afecta un altre i és, al seu torn, influenciat per aquest; i és generalment l’oblit d’aquest moviment i d’aquesta interacció universal el que impedeix als nostres naturalistes percebre amb claredat les coses més simples. Ja hem vist com les cabres han impedit la repoblació dels boscos a Grècia; a Santa Elena, les cabres i els porcs desembarcats pels primers navegants arribats a l’illa van exterminar gairebé per complet la vegetació allí existent, amb el que van preparar el sòl perquè poguessin multiplicar-se les plantes portades més tard per altres navegants i colonitzadors. Però la influència duradora dels animals sobre la naturalesa que els envolta és completament involuntària i constitueix, per la qual cosa als animals es refereix, un fet accidental. Però com més s’allunyen els homes dels animals, més adquireix la seva influència sobre la naturalesa el caràcter d’una acció intencional i planejada, la fi de la qual és aconseguir objectius projectats per endavant. Els animals destrossen la vegetació del lloc sense adonar-se del que fan. Els homes, en canvi, quan destrueixen la vegetació ho fan amb la finalitat d’utilitzar la superfície que queda lliure per a sembrar cereals, plantar arbres o conrear la vinya, conscients que la collita que obtinguin superarà diverses vegades el sembrat per ells. L’home trasllada d’un país a un altre plantes útils i animals domèstics modificant així la flora i la fauna de continents sencers. Més encara; les plantes i els animals, conreades aquelles i criats aquests en condicions artificials, sofreixen tals modificacions sota la influència de la mà de l’home que es fa difícil identificar. Fins avui dia no han estat trobats encara els avantpassats silvestres dels nostres cultius cerealistes. Encara no ha estat resolta la qüestió de saber quin és l’animal que ha donat origen als nostres gossos actuals, tan diferents els uns dels altres, o a les actuals races de cavalls, també tan nombroses.

D’altra banda, es comprèn que no tenim la intenció de negar als animals la facultat d’actuar en forma planificada, d’una manera premeditada. Per contra, l’acció planificada existeix en germen onsevulla que el protoplasma -l’albúmina viva- existeixi i reaccioni, és a dir, realitzi determinats moviments, encara que siguin els més simples, en resposta a determinats estímuls de l’exterior. Aquesta reacció es produeix, no diguem ja en la cèl·lula nerviosa, sinó fins i tot quan encara no hi ha cèl·lula de cap classe. L’acte mitjançant el qual les plantes insectívores s’apoderen de la seva presa, apareix també, fins a un cert punt, com un acte planejat, encara que es realitzi d’una manera totalment inconscient. La facultat de realitzar actes conscients i premeditats es desenvolupa en els animals en correspondència amb el desenvolupament del sistema nerviós, i adquireix ja en els mamífers un nivell bastant elevat. Durant la caça anglesa de la guineu pot observar-se sempre la infal·libilitat amb què la guineu utilitza el seu perfecte coneixement del lloc per a ocultar-se als seus perseguidors, i el bé que coneix i sap aprofitar tots els avantatges del terreny per a despistar-los. Entre els nostres animals domèstics, que han arribat a un grau més alt de desenvolupament gràcies a la seva convivència amb l’home, poden observar-se diàriament actes d’astúcia, equiparables als dels nens, perquè tal com el desenvolupament de l’embrió humà en el claustre matern és una repetició abreujada de tota la història del desenvolupament físic seguit a través de milions d’anys pels nostres avantpassats del regne animal, a partir del cuc, així també el desenvolupament mental del nen representa una repetició, encara més abreujada, del desenvolupament intel·lectual d’aquests mateixos avantpassats, en tot cas dels menys remots. Però ni un sol acte planificat de cap animal ha pogut imprimir en la naturalesa el segell de la seva voluntat. Només l’home ha pogut fer-lo. Resumint: l’única cosa que poden fer els animals és utilitzar la naturalesa exterior i modificar-la pel mer fet de la seva presència en ella. L’home, en canvi, modifica la naturalesa i l’obliga així a servir-li, la domina. I aquesta és, en última instància, la diferència essencial que existeix entre l’home i els altres animals, diferència que, una vegada més, ve a ser efecte del treball[**].

No obstant això, no ens deixem portar de l’entusiasme davant les nostres victòries sobre la naturalesa. Després de cadascuna d’aquestes victòries, la naturalesa pren la seva venjança. La veritat és que les primeres conseqüències d’aquestes victòries són les previstes per nosaltres, però en segon i en tercer lloc apareixen unes conseqüències molt diferents, totalment imprevistes i que, sovint, anul·len les primeres. Els homes que a Mesopotàmia, Grècia, Àsia Menor i altres regions talaven els boscos per a obtenir terra de labor, ni tan sols podien imaginar-se que, en eliminar amb els boscos els centres d’acumulació i reserva d’humitat, estaven establint les bases de l’actual aridesa d’aquestes terres. Els italians dels Alps, que van talar en els vessants meridionals els boscos de pins, conservats amb tant de zel en els vessants septentrionals, no tenien idea que amb això destruïen les arrels de la indústria lletera a la seva regió; i molt menys podien preveure que, en procedir així, deixaven la major part de l’any sense aigua les seves fonts de muntanya, cosa que els permetia, en arribar el període de les pluges, vomitar amb tanta major fúria els seus torrents sobre la planícia. Els que van difondre el cultiu de la patata a Europa no sabien que amb aquest tubercle farinaci difonien alhora l’escrofulosi. Així, a cada pas, els fets ens recorden que el nostre domini sobre la naturalesa no s’assembla en res al domini d’un conqueridor sobre el poble conquistat, que no és el domini d’algú situat fora de la naturalesa, sinó que nosaltres, per la nostra carn, la nostra sang i el nostre cervell, pertanyem a la naturalesa, ens trobem en el seu si, i tot el nostre domini sobre ella consisteix en el fet que, a diferència dels altres éssers, som capaços de conèixer les seves lleis i d’aplicar-les adequadament.

En efecte, cada dia aprenem a comprendre millor les lleis de la naturalesa i a conèixer tant els efectes immediats com les conseqüències remotes de la nostra intromissió en el curs natural del seu desenvolupament. Sobretot després dels grans progressos reeixits en aquest segle per les Ciències Naturals, ens trobem en condicions de preveure, i, per tant, de controlar cada vegada millor les remotes conseqüències naturals dels nostres actes en la producció, almenys dels més corrents. I com més sigui això una realitat, més sentiran i comprendran els homes la seva unitat amb la naturalesa, i més inconcebible serà aquesta idea absurda i antinatural de l’antítesi entre l’esperit i la matèria, l’home i la naturalesa, l’ànima i el cos, idea que comença a difondre’s per Europa arran de la decadència de l’antiguitat clàssica i que adquireix el seu màxim desenvolupament en el cristianisme.

Més, si han estat precisos milers d’anys perquè l’home aprengués en un cert grau a preveure les remotes conseqüències naturals dels seus actes dirigits a la producció, molt més li va costar aprendre a calcular les remotes conseqüències socials d’aquests mateixos actes. Ja hem parlat més amunt de la patata i de les seves conseqüències quant a la difusió de l’escrofulosi: Però, quina importància pot tenir l’escrofulosi comparada amb els efectes que sobre les condicions de vida de les masses del poble de països sencers ha tingut la reducció de la dieta dels treballadors a simples patates, amb la fam que es va estendre en 1847 per Irlanda a conseqüència d’una malaltia d’aquest tubercle, i que va portar a la tomba a un milió d’irlandesos que s’alimentaven exclusivament o gairebé exclusivament de patates i va obligar a emigrar a l’altra banda de l’oceà a altres dos milions? Quan els àrabs van aprendre a destil·lar l’alcohol, ni tan sols se’ls va ocórrer pensar que havien creat una de les armes principals amb què hauria de ser exterminada la població indígena del continent americà, encara desconegut, en aquells dies. I quan Colón va descobrir més tard Amèrica, no sabia que alhora donava nova vida a l’esclavitud, desapareguda des de feia molt de temps a Europa, i establia les bases del tràfic de negres. Els homes que en els segles XVII i XVIII van treballar per a crear la màquina de vapor, no sospitaven que estaven creant un instrument que hauria de subvertir, més que cap altre, les condicions socials a tot el món, i que, sobretot a Europa, en concentrar la riquesa en mans d’una minoria i en privar de tota propietat a la immensa majoria de la població, hauria de proporcionar primer el domini social i polític a la burgesia i provocar després la lluita de classes entre la burgesia i el proletariat, lluita que només pot acabar amb el derrocament de la burgesia i l’abolició de tots els antagonismes de classe. Però també aquí, aprofitant una experiència llarga, i a vegades cruel, confrontant i analitzant els materials proporcionats per la història, anem aprenent a poc a poc a conèixer les conseqüències socials indirectes i més remotes dels nostres actes en la producció, la qual cosa ens permet estendre també a aquestes conseqüències el nostre domini i el nostre control.

No obstant això, per a dur a terme aquest control es requereix alguna cosa més que el simple coneixement. Fa falta una revolució que transformi per complet el mode de producció existent fins avui dia i, amb ell, l’ordre social vigent. Tots els modes de producció que han existit fins al present només buscaven l’efecte útil del treball en la seva forma més directa i immediata. No feien el menor cas de les conseqüències remotes, que només apareixen més tard i l’efecte de les quals es manifesta únicament gràcies a un procés de repetició i acumulació gradual. La primitiva propietat comunal de la terra corresponia, d’una banda, a un estat de desenvolupament dels homes en el qual l’horitzó d’aquests quedava limitat, en general, a les coses més immediates, i pressuposava, d’altra banda, un cert excedent de terres lliures, que oferia un cert marge per a neutralitzar els possibles resultats adversos d’aquesta economia positiva. En esgotar-se l’excedent de terres lliures, va començar la decadència de la propietat comunal. Totes les formes més elevades de producció que van venir després van conduir a la divisió de la població en classes diferents i, per tant, a l’antagonisme entre les classes dominants i les classes oprimides. En conseqüència, els interessos de les classes dominants es van convertir en l’element propulsor de la producció, ja que aquesta no es limitava a mantenir bé que malament la miserable existència dels oprimits. On això troba la seva expressió més acabada és en el mode de producció capitalista que preval avui a l’Europa Occidental. Els capitalistes individuals, que dominen la producció i el canvi, només poden ocupar-se de la utilitat més immediata dels seus actes. Més encara; fins i tot aquesta mateixa utilitat -atès que es tracta de la utilitat de la mercaderia produïda o canviada- passa per complet a segon pla, apareixent com a únic incentiu el guany obtingut en la venda.


La ciència social de la burgesia, l’Economia Política clàssica, només s’ocupa preferentment d’aquelles conseqüències socials que constitueixen l’objectiu immediat dels actes realitzats pels homes en la producció i el canvi. Això correspon plenament al règim social l’expressió teòrica del qual és aquesta ciència. Puix que els capitalistes aïllats produeixen o canvien amb l’única fi d’obtenir beneficis immediats, només poden ser tinguts en compte, primerament, els resultats més pròxims i més immediats. Quan un industrial o un comerciant ven la mercaderia produïda o comprada per ell i obté el guany habitual, es dóna per satisfet i no li interessa gens ni mica el que pugui ocórrer després amb aquesta mercaderia i el seu comprador. Igual ocorre amb les conseqüències naturals d’aquestes mateixes accions. Quan a Cuba els plantadors espanyols cremaven els boscos en els vessants de les muntanyes per a obtenir amb la cendra un adob que només els servia per a fertilitzar una generació de cafès d’alt rendiment, poc els importava que les pluges torrencials dels tròpics escombressin la capa vegetal del sòl, privada de la protecció dels arbres, i no deixessin després de si més que roques nues! Amb l’actual manera de producció, i pel que fa tant a les conseqüències naturals com a les conseqüències socials dels actes realitzats pels homes, el que interessa preferentment són només els primers resultats, els més palpables. I després fins i tot es manifesta estranyesa que les conseqüències remotes de les accions que perseguien aquestes finalitats resultin ser molt diferents i, en la majoria dels casos, fins diametralment oposades; que l’harmonia entre l’oferta i la demanda es converteixi en el seu antípoda, com ens el demostra el curs de cadascun d’aquests cicles industrials de deu anys, i com han pogut convèncer-se d’això els que amb el «crac»[3]han viscut a Alemanya un petit preludi; que la propietat privada basada en el treball d’un mateix es converteixi necessàriament, en desenvolupar-se, en la despossessió dels treballadors de tota propietat, mentre tota la riquesa es concentra més i més en mans dels que no treballen; que […] [***].

Notes

* Sir William Thomson, autoritat de primer ordre en la matèria va calcular que ha hagut de transcórrer poc més de cent milions d’anys des del moment en què la Terra es va refredar prou perquè en ella poguessin viure les plantes i els animals.

** Acotació al marge: «Ennobliment».

*** Aquí s’interromp el manuscrit. (N. de l’Edit.)

1. El present article va ser ideat inicialment com a introducció a un treball més extens denominat Tres formes fonamentals d’esclavització. Però, vist que el propòsit no es complia, Engels va acabar per donar a la introducció el títol El paper del treball en el procés de transformació del simi en home. Engels explica en ella el paper decisiu del treball, de la producció d’instruments, en la formació del tipus físic de l’home i la formació de la societat humana, mostrant que, a partir d’un avantpassat semblant al simi, com a resultat d’un llarg procés històric, es va desenvolupar un ser qualitativament diferent, l’home. El més probable és que l’article hagi estat escrit al juny de 1876.

2. Vegeu el llibre de  C. Darwin The Descent of Man and Selection in Relation to Sex («L’origen de l’home i la selecció sexual»), publicat a Londres en 1871.

3. Es tracta de la crisi econòmica mundial de 1873. A Alemanya, la crisi va començar amb una «grandiosa fallida» al maig de 1873, preludi de la crisi que va durar fins a finals dels anys 70.

Friedrich Engels

Escrit a mitjans de febrer i començaments de març de 1884 [1]. Font: Marxists Internet Archive. Traduït del castellà al català per Fran Paños.

Quan va esclatar la revolució de febrer [2], el “Partit Comunista” Alemany, com l’anomenàvem nosaltres, es reduïa a un petit nucli, a la Lliga dels Comunistes, organitzada com a societat secreta de propaganda. La Lliga era secreta únicament i exclusiva a causa que en aquells dies no existia a Alemanya llibertat d’associació ni de reunió. A part de les associacions obreres de l’estranger, en les quals reclutava els seus afiliats, la Lliga tenia en la mateixa Alemanya unes trenta comunitats o seccions, a més de diversos afiliats solts en moltes localitats. Però aquesta insignificant força de combat tenia en Marx un cap de primera categoria, al qual tots se sotmetien de bon grat, i a més, gràcies a ell, un programa de principis i de tàctica que conserva encara avui la seva validesa: el Manifest Comunista.

Aquí ens interessa, en primer lloc, la part tàctica del programa. Aquesta apareix formulada, en termes generals, així:

«Els comunistes no formen un partit a part, oposat als altres partits obrers.

No tenen interessos que els separin del conjunt del proletariat.

No proclamen principis especials als quals volguessin emmotllar el moviment proletari.

Els comunistes només es distingeixen dels altres partits proletaris en el fet que, d’una banda, en les diferents lluites nacionals dels proletaris, destaquen i fan valer els interessos comuns a tot el proletariat, independentment de la nacionalitat; i, d’altra banda, que, en les diferents fases de desenvolupament per les quals passa la lluita entre el proletariat i la burgesia, representen sempre els interessos del moviment en el seu conjunt.

Pràcticament, els comunistes són, doncs, el sector més resolt dels partits obrers de tots els països, el sector que sempre impulsa endavant als altres; teòricament, tenen sobre la resta del proletariat l’avantatge de la seva clara visió de les condicions, de la marxa i dels resultats generals del moviment proletari».

Pel que fa al partit alemany en particular:

«A Alemanya, el Partit Comunista lluita al costat de la burgesia, en tant que aquesta actua revolucionàriament contra la monarquia absoluta, la propietat territorial feudal i la petita burgesia reaccionària.

Però mai, en cap moment, s’oblida aquest partit d’inculcar als obrers la més clara consciència de l’antagonisme hostil que existeix entre la burgesia i el proletariat, a fi que els obrers alemanys sàpiguen convertir immediatament les condicions socials i polítiques que forçosament ha de portar amb si la dominació burgesa en altres armes contra la burgesia, a fi que, tan aviat siguin enderrocades les classes reaccionàries a Alemanya, comenci immediatament la lluita contra la mateixa burgesia.

Els comunistes fixen la seva principal atenció a Alemanya, perquè Alemanya es troba a la vigília d’una revolució burgesa» etc. (Manifest, IV)  [*]

No hi ha hagut mai un programa tàctic que hagi mostrat la seva validesa tan brillantment com aquest. Formulat en vespres d’una revolució, va sortir triomfant de la prova a què aquesta revolució el va sotmetre. Des de llavors, sempre que un partit obrer s’ha desviat d’ell, ha pagat cara la seva desviació; i avui, transcorreguts gairebé quaranta anys, aquest programa és el que marca la pauta a tots els partits obrers resolts i conscients d’Europa, des de Madrid fins a Petersburg.

Els esdeveniments de Febrer a París van precipitar la revolució alemanya que s’apropava i van modificar amb això el seu caràcter. La burgesia alemanya, en lloc de vèncer amb les seves pròpies forces, va triomfar a remolc d’una revolució obrera francesa. Abans d’haver derrotat per complet als seus antics enemics —la monarquia absoluta, la propietat feudal del sòl, la burocràcia i la covarda petita burgesia—, va haver de fer front a un nou enemic: el proletariat. Però, immediatament es van fer sentir els efectes de la situació econòmica del país, molt més endarrerida que la de França i Anglaterra, així com les conseqüències del consegüent retard en les relacions de classe.

La burgesia alemanya, que començava llavors a fundar la seva gran indústria, no tenia la força, ni la valentia necessària per a conquerir la dominació absoluta dins de l’Estat; tampoc es veia empesa a això per una necessitat urgent. El proletariat, tan poc desenvolupat com ella, educat en una completa submissió espiritual, no organitzat i àdhuc incapaç encara d’adquirir una organització independent, només pressentia d’una manera vaga el profund antagonisme d’interessos que li separava de la burgesia. I així, encara que en el fons fos per a aquesta un adversari amenaçador, continuava sent, d’altra banda, el seu apèndix polític. La burgesia, espantada no pel que el proletariat alemany era, sinó pel que amenaçava arribar a ser i pel que era ja el proletariat francès, només va veure la seva salvació en una transacció, encara que fos la més covarda, amb la monarquia i la noblesa. El proletariat, inconscient encara del seu propi paper històric, va haver d’assumir de moment, en la seva immensa majoria, el paper d’ala propulsora, d’extrema esquerra de la burgesia. Els obrers alemanys havien de conquerir, abans de res, els drets que els eren indispensables per a organitzar-se d’una manera independent, com a partit de classe: llibertat d’impremta, d’associació i de reunió; drets que la burgesia hagués hagut de conquerir en interès de la seva pròpia dominació però que ara els disputava, portada per la seva por als obrers. Els pocs i dispersos centenars d’afiliats a la Lliga dels Comunistes es van perdre enmig d’aquella enorme massa posada de sobte en moviment. D’aquesta manera, el proletariat alemany apareix per primera vegada en l’escena política principalment com un partit democràtic d’extrema esquerra.

Això va determinar el que la nostra bandera, en fundar a Alemanya un gran periòdic, no podia ser una altra que la bandera de la democràcia; però d’una democràcia que destacava sempre, en cada cas concret, el caràcter específicament proletari, que encara no podia estampar una vegada per sempre en el seu estendard. Si no haguéssim procedit d’aquesta manera, si no haguéssim volgut adherir-nos al moviment, incorporant-nos a aquella ala que ja existia, que era la més progressiva i que, en el fons, era una ala proletària, per a impulsar-lo així cap endavant, no ens hagués quedat més remei que posar-nos a predicar el comunisme en algun fullet vilatà i fundar, en comptes d’un gran partit d’acció, una petita secta. Però el paper de predicadors en el desert no ens quadrava; havíem estudiat massa bé als utopistes per a caure en això. No era per a això per al que havíem traçat el nostre programa.

Quan vam arribar a Colònia, els elements democràtics, en part comunistes, havien fet ja els preparatius per a fundar un gran periòdic. La intenció dels organitzadors era donar al periòdic un caràcter purament local i bandejar-nos a Berlín. Però, en 24 hores, i gràcies principalment a Marx, els vam guanyar el terreny i ens vam fer amos del periòdic, a canvi, vam haver d’admetre a la redacció a Heinrich Bürgers. Aquest va escriure un article (per al número 2), però no va arribar a escriure el segon.

On nosaltres havíem d’anar era precisament a Colònia i no a Berlín. En primer lloc, perquè Colònia era el centre de la província del Rin, la província que havia passat per la revolució francesa, la que s’havia assimilat, amb el Codi de Napoleó [3], concepcions jurídiques modernes, la que havia desenvolupat en major grau la gran indústria i la que era, en tots els aspectes, la regió més avançada d’Alemanya, en aquella època. Al Berlín de llavors el coneixíem massa bé, per pròpia experiència, amb la seva burgesia acabada de néixer, amb la seva petita burgesia, de llengua insolent, però covarda i baixa en els seus actes, amb els seus obrers encara mancats per complet de desenvolupament, amb els seus infinits buròcrates i la seva xusma de nobles i cortesans, amb tot el seu caràcter de mera “residència”. Però el factor decisiu era que a Berlín imperava el misèrrim dret de la terra de Prússia, i els processos polítics es ventilaven davant jutges professionals, mentre que al Rin estava en vigor el Codi de Napoleó, que desconeix els processos per delictes de premsa, perquè dóna per descomptat el règim de censura, i estableix la competència del jurat només per als fets qualificats com a delictes polítics, i no com a infraccions. A Berlín, després de la revolució, el jove Schlöffel va ser condemnat a un any de presó per una veritable petitesa; en canvi, al Rin gaudíem d’una llibertat incondicional de premsa, i la vam aprofitar fins a l’última gota.

Així, l’1 de juny de 1848 vam donar principi a la publicació del nostre periòdic, amb un capital per accions molt limitat, d’elles només unes poques havien estat fetes efectives i els accionistes eren més que insegurs. Tan aviat com es va haver publicat el primer número ens va abandonar la meitat d’ells, i al final del mes no en quedava ja cap.

La constitució que regia en la redacció del periòdic es reduïa simplement a la dictadura de Marx. Un gran periòdic diari, que ha de sortir a una hora fixa, no pot defensar conseqüentment els seus punts de vista amb un altre règim que no sigui aquest. Però a més, en aquest cas, la dictadura de Marx era una cosa natural, que ningú discutia i que tots acceptàvem de bon grat. Gràcies, sobretot, a la seva clara visió i a la seva ferma actitud, la Neue Rheinische Zeitung es va convertir en el periòdic alemany més famós dels anys de la revolució.

El programa polític de la Neue Rheinische Zeitung constava de dos punts fonamentals:

República alemanya democràtica, una i indivisible, i guerra amb Rússia, que portava implícit el restabliment de Polònia.

La democràcia petitburgesa es dividia, en aquells dies, en dues fraccions: la de l’Alemanya del Nord, que desitjava un emperador prussià democràtic, i la de l’Alemanya del Sud (llavors gairebé específicament de Baden), que volia transformar a Alemanya en una república federal a semblança de Suïssa. Nosaltres havíem de lluitar contra totes dues fraccions. L’interès del proletariat s’oposava igualment a la prussianització d’Alemanya com a la perpetuació del fraccionament en Estats diminuts. Exigia imperiosament la unificació d’Alemanya en una nació, única manera de netejar de tots els mesquins obstacles heretats del passat el palenc en què havien de mesurar les seves forces el proletariat i la burgesia. Però l’interès del proletariat s’oposava també al fet que la unificació es realitzés sota l’hegemonia de Prússia: l’Estat prussià, amb totes les seves institucions, amb les seves tradicions i la seva dinastia era precisament l’únic enemic interior seriós que la revolució alemanya havia de derrocar; a més, Prússia només podia unificar a Alemanya estripant-la, deixant fora l’Àustria alemanya. Dissolució de l’Estat prussià, enfonsament de l’Estat austríac, unificació real d’Alemanya com a república: aquest i només aquest podia ser el nostre programa revolucionari immediat. I aquest programa es podia portar a la pràctica per mitjà de la guerra contra Rússia, i només per aquest mitjà. Sobre aquest punt, tornaré més endavant.

D’altra banda, el to del periòdic no era, ni de bon tros, solemne, seriós i inflamat. No teníem més que adversaris menyspreables, i a tots ells els tractàvem amb el major dels menyspreus. La monarquia conspiradora, la camarilla, la noblesa, la Kreuz-Zeitung, tota la “reacció” unificada sobre la qual el filisteu bolcava la seva indignació moral, no trobava en nosaltres més que befa i burla. I no tractàvem millor als nous ídols encimbellats per la revolució: els ministres de Març [4], les assemblees de Frankfurt i de Berlín,[5] sense distingir entre dretes i esquerres. Ja el primer número va començar amb un article que ridiculitzava la poquesa del parlament de Frankfurt, l’esterilitat dels seus llarguíssims discursos i la inutilitat de les seves covardes resolucions[**]. Aquest article ens va costar la meitat dels accionistes. El parlament de Frankfurt ni tan sols era un club de debats; en ell a penes es discutia; gairebé no es feia més que recitar les dissertacions acadèmiques que s’emportaven preparades i aprovar resolucions destinades a entusiasmar al filisteu alemany, però de les quals, d’altra banda, ningú feia cas.

L’assemblea de Berlín tenia ja més importància, perquè s’enfrontava a una força real i no discutia ni prenia resolucions en el buit, en el regne dels núvols de l’assemblea de Frankfurt. Per això, el periòdic li dedicava més atenció. Però els ídols de l’esquerra de l’assemblea de Berlín —Schulze-Delitsch, Berends, Elsner, Stein, etc.— eren tractats per nosaltres amb la mateixa duresa que els de Francfort, despullant implacablement la seva indecisió, la seva timidesa i la seva beateria i demostrant-los com anaven lliscant pas a pas, a força de tripijocs, per la senda de la traïció a la revolució. Això provocava, naturalment, l’espant del demòcrata petitburgès, que acabava de fabricar per al seu propi ús a aquests ídols. Però aquest espant era, per a nosaltres, la prova que havíem fet blanc.

Així mateix sortíem al pas de les il·lusions, gelosament difoses per la petita burgesia, que la revolució havia acabat amb les jornades de març i que ara no hi havia més que recollir els seus fruits. Per a nosaltres, febrer i març només podien tenir el significat d’una autèntica revolució sempre que no fossin la rematada, sinó, per contra, el punt de partida d’un llarg moviment revolucionari, en el qual (com havia ocorregut en la Gran Revolució francesa) el poble s’anés desenvolupant a través de les seves pròpies lluites, en el qual els partits s’anessin partionant cada vegada més nítidament fins a coincidir completament amb les grans classes —burgesia, petita burgesia i proletariat— i en el qual el proletariat anés conquerint, en una sèrie de batalles, una posició després d’una altra. D’aquí ve que ens enfrontéssim també amb la petita burgesia democràtica sempre que aquesta pretenia vetllar les seves contradiccions de classe amb el proletariat amb la frase favorita que “tots volem el mateix, les nostres diferències es deuen totes a mers equívocs”. I com menys consentíem que la petita burgesia es forgés il·lusions quant a la nostra democràcia proletària, més dòcil i submisa es mostrava amb nosaltres. Com més enèrgicament i resoltament s’enfronta un amb ella, tant més gustosa ajup el cap i tantes més concessions fa al partit obrer. Ho hem vist a través de la nostra pròpia experiència.

Posàvem, en fi, al descobert el cretinisme parlamentari (com l’anomenava Marx) de les diverses assemblees anomenades nacionals[***]. Aquests senyors havien deixat que se’ls escapessin de les mans tots els ressorts del poder, reintegrant-los —voluntàriament en part— als governs. Al costat de governs reaccionaris novament enfortits, a Berlín i a Frankfurt funcionaven unes assemblees sense cap força, encara que s’imaginessin que els seus acords impotents anaven a treure al món de polleguera. Aquestes il·lusions cretines prevalien fins i tot entre l’extrema esquerra. El vostre triomf parlamentari —els cridàvem— coincidirà amb la vostra derrota real i efectiva!

I així va ocórrer, tant a Berlín com a Frankfurt. Quan l'”esquerra” va obtenir la majoria, el govern va dissoldre l’assemblea; i va poder fer-ho perquè aquesta havia perdut tot el seu crèdit davant el poble.

Quan, més tard, vaig llegir el llibre de Bougeart sobre Marat, vaig veure que nosaltres havíem imitat inconscientment, en més d’un aspecte, el gran exemple del veritable “Ami du Peuple” [6] (no del falsejat pels monàrquics), i que tota aquesta cridòria furiosa i tot aquest falsejament de la història que ha desfigurat per complet, al llarg de gairebé un segle, la veritable imatge de Marat, es deu exclusivament al fet que Marat va desemmascarar sense pietat als ídols del moment (Lafayette, Bailly i altres), denunciant-los com a traïdors consumats de la revolució, i al fet que Marat, igual que nosaltres, no considerava que la revolució havia acabat, sinó que s’havia declarat permanent.

Vam proclamar obertament que la tendència que nosaltres representàvem només podria llançar-se a la lluita per la consecució dels nostres objectius reals de partit quan el més extrem dels partits oficials existents a Alemanya arribés al poder. I llavors, enfront d’ell, nosaltres formaríem l’oposició.

Però els esdeveniments van fer que a les burles contra els nostres adversaris alemanys s’unís el foc de la passió. La insurrecció dels obrers de París el juny de 1848 ens va trobar en el nostre lloc. Des que va sonar el primer tret ens vam posar resoltament al costat dels insurrectes. Després de la seva derrota, Marx va enaltir la memòria dels vençuts en un dels seus articles més vigorosos[****].

En vista d’això ens van abandonar els últims accionistes que ens quedaven. Però vam tenir la satisfacció de ser l’únic periòdic d’Alemanya i gairebé de tota Europa que va mantenir enlaire la bandera del proletariat derrotat en un moment en què els burgesos i els petits burgesos de tots els països bolcaven sobre els vençuts les seves calúmnies més immundes.

La política exterior propugnada per nosaltres era ben senzilla: defensar a tot poble revolucionari i cridar a la guerra general de l’Europa revolucionària contra el gran baluard de la reacció europea: Rússia. Des del 24 de febrer [7], era clar per a nosaltres que la revolució no tenia més que un enemic veritablement temible, Rússia, i que aquest enemic es veuria tant més obligat a llançar-se a la lluita com més s’estengués el moviment a tota Europa. Els esdeveniments de Viena, Milà i Berlín havien de retardar l’atac de Rússia, però aquest era tant més segur com més s’acostava la revolució a les portes de Rússia. Però si s’aconseguia arrossegar a Alemanya a la guerra contra Rússia, s’haurien acabat els Habsburgs i els Hohenzollern, i la revolució triomfaria en tota la línia.

Aquesta línia política és mantinguda en tots els números del periòdic fins al moment en què els russos envaeixen Hongria, fet que va venir a confirmar plenament els nostres pronòstics i que va decidir la derrota de la revolució.     

En la primera de 1849, a mesura que s’acostava la batalla decisiva, el llenguatge del periòdic anava fent-se més violent i més apassionat a cada número. Wilhelm Wolff va recordar als pagesos de Silèsia, en la seva sèrie d’articles titulada “Els mil milions silesians” (vuit articles) [8] com els terratinents, amb motiu del rescat de les càrregues feudals, els havien estafat, amb ajuda del govern, els seus diners i les seves terres, i exigia per a ells una indemnització de mil milions de tàlers.

Al mateix temps es va publicar a l’abril, en una sèrie d’articles editorials, l’obra de Marx sobre el treball assalariat i el capital [*****], que constituïen una claríssima indicació sobre els objectius socials de la nostra política. Cada número, cada edició extraordinària al·ludien a la gran batalla que s’estava preparant, a la recrudescència de les contradiccions a França, Itàlia, Alemanya i Hongria. Sobretot els números extraordinaris d’abril i maig eren d’altres crides al poble, convidant-lo a estar preparat per a l’acció.

En tota Alemanya es meravellaven del fet que poguéssim parlar tan obertament de tot això en una fortalesa prussiana de primer ordre, amb una guarnició de vuit mil homes, i en els mateixos nassos del cos de guàrdia. Però la nostra redacció, en la qual hi havia vuit fusells de baioneta i 250 cartutxos, a més dels barrets frigis que portaven els nostres caixistes, era també considerada pels oficials com una fortalesa que no podrien prendre amb un simple cop de mà.

Per fi, el 18 de maig de 1849 va descarregar el cop.

La revolta de Dresden i Elberfeld havia estat sufocada i la d’Iserlohn estava voltada; les províncies del Rin i Westfàlia estaven estarrufades de baionetes, que, després d’aixafar per complet a la Prússia renana, es disposaven a marxar sobre el Palatinat i Baden. Va ser llavors quan el govern es va atrevir, per fi, a ficar-nos mà. La meitat dels nostres redactors va ser processada judicialment; els altres havien de ser expulsats per no tenir la nacionalitat prussiana. Mentre el govern tingués darrere a tot un cos d’exèrcit, no hi havia res a fer. No vam tenir més remei que lliurar la nostra fortalesa, però vam evacuar amb armes i bagatges, amb música i amb la bandera desplegada de l’últim número, imprès en tinta vermella, en el qual preveníem als obrers de Colònia contra tota temptativa desesperada i els dèiem:

«Els redactors de la Neue Rheinische Zeitung s’acomiaden de vosaltres donant-vos les gràcies per la simpatia que els heu demostrat. La seva última paraula serà sempre i a tot arreu aquesta: Emancipació de la classe obrera!»

Així va acabar la Neue Rheinische Zeitung, poc abans de complir un any d’existència. Havent començat gairebé sense diners —els escassos recursos promesos no li van ser lliurats, com hem vist—, al setembre tenia una tirada de prop de 5.000 exemplars. Va ser suspesa en declarar-se l’estat de setge a Colònia; a mitjan octubre va haver de començar des del principi. Però al maig de 1849, en declarar-se la seva prohibició, comptava ja amb 6.000 subscriptors, mentre que la “Kölnische Zeitung” [9] no comptava, en aquells dies, segons confessava ella mateixa, amb més de 9.000. Cap periòdic alemany ha tingut mai, ni abans ni després, la força i la influència que va tenir la Neue Rheinische Zeitung, ni ha sabut galvanitzar a les masses proletàries com ella.

I això ho devia, principalment, a Marx.

Després del cop, la redacció es va dispersar. Marx es va traslladar a París, on s’estava preparant el desenllaç que es va produir el 13 de juny de 1849 [10]; Wilhelm Wolff es va anar a ocupar el seu escó en el parlament de Frankfurt, on l’assemblea havia de triar entre ser dissolta des de dalt o unir-se a la revolució; i jo me’n vaig anar al Palatinat, entrant d’ajudant al cos de voluntaris de Willich.

____________________________

NOTES

[*] Vegeu la present edició [Marx & Engels, Obras Escogidas en tres tomos (Editorial Progreso, Moscú, 1974)], t. 1, pàg. 122. (N. de la Edit.)

[**] Vegeu F. Engels, “La Asamblea de Francfort”. (N. de la Edit.)

[***] Vegeu la present edició [Marx & Engels, Obras Escogidas en tres tomos (Editorial Progreso, Moscú, 1974)], t. 1, pàg. 465. (N. de la Edit.)

[****]Vegeu Carlos Marx, “Revolución de junio”. (N. de la Edit.)

[*****] Vegeu la present edició [Marx & Engels, Obras Escogidas en tres tomos (Editorial Progreso, Moscú, 1974)], t. 1, pàgs. 153-178. (N. de la Edit.)

[1] En l’article present, escrit per al primer aniversari de la mort de Marx, Engels explica les particularitats de la tàctica dels revolucionaris proletaris en el període de la revolució democràtica burgesa dels anys 1848-1849. El treball d’Engels mostra la significació histèrica de la lluita revolucionària de les masses i de la justa direcció tàctica de les seves accions. Engels subratlla que el partit proletari ha de combinar encertadament les tasques democràtiques generals amb les proletàries. En l’exemple de la tàctica de Marx en els anys 1848 i 1849 Engels ensenya als socialdemòcrates alemanys a lluitar pel paper rector de la classe obrera en el moviment democràtic general, defensar els interessos de classe del proletariat, no deixar-se portar per les il·lusions petitburgeses i denunciar decididament els intents de les classes governants d’engalipar al proletariat amb falses promeses.

[2] Es tracta de la revolució de 1848 a França.

[3] Aquí i d’ara endavant, Engels no entén per “Codi de Napoleó” únicament el “Code civil” (Codi civil) de Napoleó adoptat el 1804 i conegut amb aquest nom, sinó, en el sentit lat de la paraula, tot el sistema del Dret burgès, representat pels cinc codis (civil, civil-processal, comercial, penal i penal-processal) adoptats sota Napoleó I en els anys de 1804 a 1810. Aquests codis van ser implantats a les regions d’Alemanya Occidental i Sud-occidental conquerides per la França de Napoleó i van seguir en vigor a la província del Rin fins i tot després de l’annexió d’aquesta a Prússia el 1815.

Friedrich Engels

Der Ursprung der Familie, des Privateigentums und des Staats, redactada entre finals de març i el 26 de maig del 1884. Publicada originalment a Hottingen i Zürich, el 1884. Traduïda a partir del text de la quarta i definitiva edició, Stuttgart, 1892. Font: Marxist Internet Archive

A la primera edició del 1884

Els següents capítols constitueixen en certa forma l’execució d’un testament. No fou ningú més que Karl Marx qui havia pretès de presentar els resultats de les recerques d’en Morgan en relació amb les conclusions del seu—fins a un cert límit en puc dir el nostre—estudi materialista de la història per tal d’aclarir-ne així per primera vegada tota la llur importància. Però Morgan havia descobert de nou quaranta anys després que Marx la concepció materialista de la història a Amèrica de forma independent i en la comparació de la barbàrie i la civilització arribà en els punts principals als mateixos resultats obtinguts per Marx. I així com «El capital» durant cinquanta anys els economistes d’alemanya el plagiaren tan esforçadament com el silenciaven tan esmerçadament, igual passava amb la «Ancient Society» (1) de Morgan pel que feia als portaveus de la ciència «prehistòrica» d’Anglaterra. La meua feina tan sols pot oferir un migrat substitut d’allò que el meu difunt amic no pogué fer. Amb tot tinc entre els seus extractes detallats de Morgan notes crítiques que hi reproduiré quan s’escaiguen.

Segons la concepció materialista el moment determinant en darrera instància de la història és la producció i la reproducció de la vida immediata. Aquest té però un sentit doble. D’una banda l’obtenció de mitjans de vida, de material nutritiu, vestit, allotjament i els instruments de treball necessaris; d’altra banda l’obtenció dels propis homes, la reproducció de l’espècie. Les institucions socials, sota les quals viuen els homes d’una determinada època històrica i d’un determinat país, venen condicionades per aquests dos sentits de la producció: mitjançant el grau de desenvolupament d’una banda del treball i de l’altra de la família. Com menys desenvolupat és el treball, com més reduïda és la quantitat dels seu producte, i per tant també de la riquesa de la societat, amb més força preval l’ordre social dominat per les castes socials. Sota aquesta estructuració de la societat fundada en castes, però, s’hi desenvolupa més i més la productivitat del treball; amb ell es desenvolupen la propietat privada i el bescanvi, les diferències de riquesa, l’aprofitament de la força aliena de treball i per tant els fonaments de l’antagonisme entre classes: nous elements socials que en el decurs de les generacions malden per adaptar l’antiga concepció social a les noves circumstàncies, fins que finalment la incompatibilitat entre les dues du a un capgirament absolut. L’antiga societat basada en relacions de llinatge s’esmicola en topar amb les classes socials de nou desenvolupament; en el seu lloc hi apareix una nova societat, expressada en l’estat, els integrants de la qual ja no són relacions de llinatge sinó relacions locals, una societat on l’ordre familiar és completament dominat per l’ordre de la propietat i es desenvolupen ara lliurement els antagonismes de classe i les lluites de classe a la que es redueix el contingut de tota la història escrita fins ara.

El gran mèrit de Morgan és haver descobert i reconstruït aquests fonaments prehistòrics de la nostra història escrita en els llurs punts principals i en haver trobat en les relacions de llinatge dels indians nord-americans la clau que ens obre els enigmes més importants, fins ara insolubles de l’antiga història grega, romana i alemanya. El seu escrit no és però obra d’un dia. Lluità durant quaranta anys amb el seu material fins a dominar-lo completament. Però també per això el seu llibre és una de les poques obres dels nostres dies que fan època.

En la següent exposició el lector diferenciarà del tot i bé ço que prové de Morgan i ço que hi he afegit. En els capítols històrics de Grècia i Roma no m’he limitat als escrits de Morgan, sinó que hi he afegit tot allò que tenia a l’abast. Els capítols dels celtes i els alemanys són essencialment meus; Morgan en aquest xas únicament comptava amb fets de segona mà i per la situació dels alemanys—a banda de Tàcit—amb les dolentíssimes desviacions liberals del senyor Freeman. Amb els arguments econòmics, suficients per a Morgan en el seu objectiu, no en tenia de prou i els he reelaborat. I finalment, és clar, em faig responsable de totes les conclusions si no és que cit explícitament en Morgan.


Notes d’Engels

(1) «Ancient Society, or Researches in the Lines of Human Progress from Savagery, through Barbarism to Civilization». By Lewis H. Morgan. London, Macmillan and Co., 1877. El llibre fou imprès a Amèrica i especialment difícil de trobar a Londres. L’autor es morí fa uns anys. 


Prefaci a la quarta edició (1891) 

Les edicions anteriors d’aquest escrit s’han deixat d’imprimir des de fa gairebé mig any, i des de fa un temps l’editor |J. H. W. Dietz| m’ha demanat que preparàs una nova edició. Fins ara treballs més urgents m’ho han impedit. D’ençà de l’aparició de la primera edició s’han escolat set anys, durant els quals el nostre coneixement de les formes primigènies de la família ha fet un avenç considerable. Hi havia doncs molt a fer pel que fa a correccions i addicions; totes les possibles per tal que el mecanoscrits proposat del present text faça innecessàries noves alteracions per un temps {1}.

He sotmés, doncs, tot el text una revisió acurada i fet una sèrie d’addicions que, esper, reflectesquen el coneixement actual. També faig en el curs d’aquest prefaci una breu revisió del desenvolupament de la història de la família de Bachofen a Morgan; ho faig principalment perquè l’escola prehistòrica anglesa amb inclinacions xovinistes s’esforça el màxim per ofegar amb el silenci la revolució que les descobertes de Morgan han produït en la notra concepció de la protohistòria, mentre que s’apropien dels seus resultats sense cap mena de vergonya. A banda d’això aquest exemple anglès se segueix en certs casos amb massa fidelitat.

El meu treball s’ha traduït a diferents llengües forasteres. Primer en italià: «L’origine della famiglia, della proprietà privata e dello stato». Versione riveduta dall’ autore, di Pasquale Martignetti. Benevento 1885. Després en romanès: «Originea familiei, proprietatei private si a statului». Traducere de Joan Nadejde, en el periòdic de Jassi «Contemporanul», del setembre del 1885 fins el maig del 1886. Més tard en danès: «Familjens, Privatejendommens og Statens Oprindelse». Dansk af Forfatteren gennemgaaet Udgave, besorget af Gerson Trier. København 1888. Ara es troba en impressió una traducció francesa d’Henri Ravé, basada en la present edició alemanya.

—————

Abans del començament dels anys seixanta hom no pot parlar d’una història de la família. La ciència històrica en aquest camp era encara completament sota la influència dels cinc llibres de Moisès. La forma patriarcal de la família que s’hi descrivia amb més detall que enlloc més, no tan sols s’assumia com la forma més antiga, sinó que s’identificava—llevat de la poligàmia—amb la família burgesia actual, de forma que la família no havia experimentat en realitat cap desenvolupament històric; com a molt es concedia que en els temps primitius hi havia hagut un període de promiscuïtat sexual.—Certament que a banda de la monogàmia també es coneixien dues altres formes, la poligínia oriental i la poliàndria indiana-tibetana; però aquestes tres formes no es podien disposar en cap ordre històric i simplement apareixien l’una al costat de l’altra sense cap connexió. Que entre determinats pobles de la història antiga, així com entre qualques salvatges encara vius en l’actualitat, la descendència es reconeixia, no pel pare, sinó per la mare, i que la línia femenina fos considerada per tant l’única vàlida; que entre molts pobles dels nostres dies de tots els continents es prohibesca el matrimoni dins de grups relativament grans eren aspectes que no s’havien estudiat detingudament aleshores—aquests fets ja eren de fet coneguts i se’n recollien nous exemples. Però ningú no sabia què fer amb ells, i fins i tot encara en les «Researches into the Early History of Mankind etc. etc.» (1865) d’E. B. Tylor s’enumeren com a simples «costums curiosos» al costat de la prohibició entre certs salvatges de tocar fusta amb una eina de ferro i supersticions religioses similars.

La història de la família data del 1861, de la publicació del «Dret matern» de Bachofens. Ací l’autor presenta les següents conclusions: 1. que els humans al principi vivien en un estadi de promiscuïtat sexual, que per descriure’l Bachofen empra un terme erroni com és heterisme; 2. que aital promiscuïtat exclou tota certesa de paternitat, que la descendència no es podia reconèixer més que per la línia femenina—segons el dret matern—i que aquest era originalment el cas de tots els pobles de l’antiguitat; 3. que com a consequència que les dones, com a mares, eren els únics progenitors coneguts amb seguretat de la generació més jove, gaudien d’una posició tan alta de respecte i honor que esdevingué el fonament, segons la concepció de Bachofen, d’un govern regular de les dones (ginecocràcia); 4. que la transició cap a la monogàmia, on la dona pertany exclusivament a un home, implicà una violació d’una llei religiosa primitiva (és a dir, de fet una violació del dret tradicional dels altres homes a aquesta dona), una violació que per tal d’expiar-la o per guanyar-se la indulgència la dona s’hagué de retre per un període limitat.

Les proves per aquestes afirmacions Bachofen les troba en innombrables passatges de l’antiga literatura clàssica, que recollí amb una dedicació immensa. El desenvolupament de l’«heterisme» cap a la monogàmia i del dret matern cap al dret patern es realitza, particularment entre els grecs, com la conseqüència d’un avenç en les concepcions religioses, que introdueixen en l’antiga jerarquia de déus, representativa de l’antiga visió, noves divinitats, representatives de la nova visió, que bandegen més i més els primers. Per tant no és el desenvolupament de les condicions de fet de vida dels humans, sinó el reflex religiós d’aquestes condicions dins els caps d’aquests mateixos humans, segons Bachofen, ço que ha comportat els canvis històrics en la posició social dels homes i les dones entre ells. Segons això Bachofen interpreta l’«Orestíada» d’Esquil com la representació dramàtica del conflicte entre el dret matern en declivi i el nou dret matern que sorgeix i triomfa en l’època heroica. Clitemnestra, per voluntat del seu amant Egist, assassina el seu marit, Agamemnó, després del seu retorn de la guerra de Troia; però el fill d’ella i d’Agamemnó, Orestes, venja l’assassinat del seu pare amb l’assassinat de la mare. Com a conseqüència d’això és perseguit per les Erínies, les guardianes demoníaques del dret matern, d’acord amb la qual el matricidi és el crim més greu i imperdonable. Però Apol·lo, qui havia aconsellada a Orestes aquesta acció pel seu oracle, i Atena, a qui es crida per fer-hi un judici—les dues deïtats representen ací el nou ordre patriarcal—prenen Orestes sota la llur protecció; Atena escolta les dues parts. Tota la qüestió en disputa es resum breument en el debat que ara té lloc entre Orestes i les Erínies. Orestes afirma que Clitemnestra ha comès un doble crim; ha assassinat el seu marit i així també ha assassinat el seu pare. Per què les Erínies el persegueixen a ell, i no a ella, en veure que ella és de lluny la més culpable? La resposta frapa:

«Ella no tenia envers l’home que assassinà, cap vincle de sang».

L’assassinat d’un home amb qui no es té cap vincle de sang, encara que siga el marit de l’assassina, és perdonable i no és qüestió de les Erínies; la llur funció és únicament castigar l’assassinat amb vincle de sang, i d’això, segons el dret matern, el més greu i el més imperdonable és el matricidi. Apol·lo surt ara per Orestes com a defensor; Atena crida els areopaguites—els jutges atenencs—a votar; són iguals els vots per l’alliberament i per la condemna; Atena com a presidenta dóna el seu vot per Orestes i el declara lliure. El dret patern triomfa per damunt del dret matern, els «déus de llinatge jove», com els anomenen les pròpies Erínies, triomfen damunt les Erínies, i aquestes darreres finalment es deixen convèncer per prendre una nova funció en el nou ordre.

Aquesta nova, però sens dubte correcta interpretació de l’«Orestia» és un dels passatges millors i més bells de tot el llibre, però demostra alhora que Bachofen creu si més no tant com Esquil en les Erínies, Apol·lo i Atena, ja que, implícitament, creu que l’enderrocament del dret matern pel dret patern fou un miracle efectuat durant l’època heroica grega per aquestes divinitats. Que aital concepció, que fa la religió la palanca de la història mundial, ha d’acabar finalment en el misticisme pur, és clar. És per tant una tasca dura i de cap manera sempre agraïda endinsar-se en el dens tom de Bachofen. Però tot això no empetiteix la seua importància com a pioner; fou el primer a substituir les frases vagues quant a un estadi primitiu desconegut de promiscuïtat sexual amb proves dels següents fets: que hi sobreviuen restes abundants en l’antiga literatura clàssica d’un estadi anterior a la monogàmia entre els grecs i els asiàtics quan no tan sols un home tenia relacions sexuals amb diverses dones, sinó que una dona les tenia amb diversos homes, sense ofendre cap moralitat; que aquest costum no desaparegué sense deixar rastre en la redempció limitada que era el preu que les dones hagueren de pagar pel dret a la monogàmia; que per tant la descendència tan sols es podia reconèixer per la línia femenina, de mare a mare; que ben entrat en el període de la monogàmia, amb la seua certesa de paternitat, o si més no així reconeguda, la línia femenina era encara l’única reconeguda; i que la posició original de les mares, com els únics progenitors segurs dels infants, els garantia, i per tant a tot el llur sexe, una posició social més alta que no la que han gaudit les dones d’ençà d’aleshores. Aquestes afirmacions Bachofen no les expressà tan clarament, ja que es deixà dur per una concepció mística. Però les provà, i el 1861 això era una revolució completa.

El dens volum de Bachofen era escrit en alemany, és a dir la llengua de la nació que aleshores era la menys interessada de totes en la prehistòria de la família actual. Per tant romangué desconegut. El seu primer successor aparegué el 1865, sense haver sentit res de Bachofen.

Aques successor era J. F. McLennan, del tot oposat al seu predecessor. Per comptes d’un místic genial tenim un jurista nu; per comptes de la imaginació exuberant d’un poeta, els arguments plausibles d’un advocat defensen les seues combinacions. McLennan troba entre molts pobles salvatges, bàrbars i àdhuc civilitzats dels temps antics i moderns una forma de matrimoni on el nuvi, sol amb els seus amics, ha d’arrabassar la núvia dels seus parents amb una demostració de força. Aquest costum ha d’ésser la supervivència d’un costum anterior, quan els homes d’una tribu de fet robaven les llurs dones per la força d’altres tribus. Quin és l’origen d’aquesta «cleptogàmia»? Mentre els homes podien trobar prou dones en la pròpia tribu no hi havia raó de cap mena per fer-ho. Ens trobam però no infreqüentment entre els pobles no desenvolupats que hi ha certs grups (que el 1865 eren encara sovint identificats amb les pròpies tribus) on es prohibeix l’endogàmia, de forma que els homes es veuen obligats a prendre dona, i les dones ha prendre marit, fora del grup; mentre que en altres pobles el costum és que els homes d’un grup han de prendre la dona únicament dins el propi grup. McLenna anomena els primers pobles exògams i els segons endògams, i construeix tot seguit una rígida oposició entre «tribus» exògames i endògames. I tot i que les seues pròpies recerques sobre l’exogàmia li posen sota el nas que si no en la majoria de casos en tots, aquesta oposició tan sols existeix en la seua pròpia imaginació, amb tot fa d’això la base de tota la seua teoria. Segons aquesta teoria, les tribus exògames tan sols poden obtindre les dones d’altres tribus, i com que en l’estadi salvatge hi ha una situació de guerra permanent entre tribu i tribu, aquestes dones tan sols es poden aconseguir amb el segrest.

McLennan es demana ara: D’on ve aquest costum de l’exogàmia? La concepció de la consanguinitat i de l’incest no podia tindre res a veure, ja que aquestes coses es desenvoluparen únicament molt més tard. Però hi havia un altre costum habitual entre els salvatges, el d’assassinar els nadons de sexe femení immediatament després del naixement. Això provocaria un excedent d’homes en cada tribu individual, la conseqüència inevitable i immediata del qual seria que diversos homes posseïssen una dona en comú: la poliàndria. La conseqüència d’això seria que es conegués qui era la mare d’una criatura, però no qui n’era el pare: per tant la relació únicament en la línia femenina, amb exclusió de la línia masculina—el dret matern. I una segona conseqüència de la manca de dones en una tribu—una escasedat que la poliàndria mitigava però no eliminava—fou precisament aquest robatori sistemàtic i per la força de dones de tribus alienes.

«Com que l’exogàmia i la poliàndria són degudes a una única causa—la manca d’equilibri entre els sexes—ens veiem obligats a considerar totes les races exògames com originalment poliàndriques… Per tant hem de considerar fora de dubte que entre les races exògames el primer sistema de parentiu fou el que reconeixia els lligams de sang únicament per la banda materna» (McLennan, «Studies in Ancient History», 1886. «Primitive Marriage», p.124.)

És mèrit de McLennan haver posat l’atenció al fenomen general i de gran importància que anomena exogàmia. No descobreix de fet l’existència de grups exògams, i encara menys els entén. De les notes escampades anteriors de molts observadors—que eren les fonts de McLennan—Latham («Descriptive Ethnology», 1859) havia donat una descripició detallada i acurada d’aquesta institució entre els magars indians, i havia diat que era molt comuna i que tenia lloc en totes les regions del món—un passatge que el propi McLennan cita. I el nostre Morgan havia demostrat el 1847 en les seues lletres sobre els iroquesos (a «American Review») i el 1851 a «The League of the Iroquois» havia demostrat ja l’existència de grups exògams dins aquesta tribu i n’havia fet una descripció acurada; mentre McLennan, com veurem, hi aportà més confusió amb la seua ment legalista que la que Bachofen duia en el camp del dret matern amb les seues fantasies místiques. És també mèrit de McLennan que reconegués la descendència per línia materna com el sistema anterior, per bé que se li avançà Bachofen, com reconegué més tard. Però McLenna no és clar tampoc en això, sempre parla de «parentiu únicament per línia femenina» i aquest terme, que és correcte per un estadi anterior, l’aplica contínuament a estadis posteriors de desenvolupament on la descendència i l’herència eren de fet encara traçades exclusivament per la línia femenina, però on el parentiu per la banda paterna era també reconegut i expressat. Ací hi ha la ment pedant del jurista, que fixa un terme legal rígid i continua a aplicar-lo sense modificacions quan el canvi en les condicions el fan inalterable.

Amb tota la seua plausibilitat, la teoria de McLennan no semblava gaire ben establerta ni tan sols pel seu autor. Si més no li sobta el fet que

«és observable que la forma de» (matrimoni per) «robatori de dones es més clarament marcada i impressionant precisament entre les races que segueixen un parentiu masculí» (caldria dir que segueixen la descendència per la línia masculina) (S. 140).

I de nou:

«És un fet curiós que ara enlloc que sigam conscients hi haja un sistema d’infanticidi on l’exogàmia i la forma inicial de parentiu alhora» (S. 146).

Tots dos fets contradiuen clarament el seu mètode d’explicació, i tan sols hi pot fer front amb noves i encara més complicades hipòtesis.

Malgrat això la seua teoria a Anglaterra trobà una gran rebuda i suport. McLennan hi era considerat en general com el fundador de la història de la família i la primera autoritat en aquesta àrea. La seua oposició entre «tribus» exògames i endògames, tot i les excepcions i variacions que es podien trobar en els casos individuals, continuava com al fonament reconegut de la visió acceptada, i com a barrera que obstruïa tota recerca lliure en l’àrea investigada i feia així impossible qualsevol avenç decisiu. Contra la reputació exagerada de McLennan a Anglaterra, comportament anglès copiat arreu, esdevé un deure proclamar el fet que ha fet més mal amb la seua oposició completament errònia entre «tribus» exògames i endògames que no pas bé amb la seua recerca.

Eren cada vegada més els fets que es posaven a la llum que no s’adeien amb aquesta visió simple. McLennan únicament coneixia tres formes de matrimoni: poligínia, poliàndria i monogàmia. Però una vegada que es dirigí l’atenció a aquest punt i es trobaven més i més proves que hi havia entre els pobles no desenvolupats fomes de matrimoni en les quals un nombre d’homes posseïen un nombre de dones en comú, Lubbock («The origin of Civilisation», 1870) reconegué aquest matrimoni grupal (Communal marriage) com a fet històric.

Just després, el 1871, arribà Morgan amb material nou i en molts sentits decisiu. S’havia convençut del fet que el sistema peculiar de consanguinitat per la força entre els iroquesos era comú a tots els habitants originaris dels Estats Units, i per tant estès a tot un continent, per bé que en contradicció directa amb els graus de parentiu que sorgien del sistema matrimonial practicat de fet per aquests pobles. Induí aleshores el govern federal a recollir informació sobre els sistemes de consanguinitat entre els altres pobles del món i enviar-hi amb aquest objectiu taules i llistes de qüestions que havia preparat. Descobrí de les resposta, 1. que el sistema de consaguinitat dels indians americans també era practicat entre nombrosos pobles d’Àsia i, en una forma modificada, a Àfrica i a Austràlia. 2. que la seua explicació completa calia trobar-la en una forma de matrimoni grupal que tot just s’extingia a Hawaii i altres illes australs, i 3. que al costat d’aquesta forma de matrimoni hi era vigent en les mateixes illes un sistema de consanguinitat que tan sols es podia explicar amb una forma encara més primitiva, ja extingida, de matrimoni grupal. Publicà les proves recopilades, juntament amb les conclusions que n’extreia en el seu «Systems of Consanguinity and Affinity», 1871, i duia així el debat a un camp infinitament més ampli. En començar dels sistemes de consanguinitat i en reconstruir a partir d’ells les formes corresponents de família, obria una nova línia de recerca i estenia l’abast de la nostra visió de la prehistòria de la humanitat. Si aquest mètode resultava sòlida, les elegants teories de McLennan serien completament enderrocades.

McLennan defenia la seua teoria en una nova edició de «Primitive Marriage» («Studies in Ancient History», 1875). Mentre ell mateix construeix una història altament artificial de la família a partir de pures hipòtesis, demana de Lubbock i Morgan no simplement proves de cadascuna de les llurs afirmacions, sinó proven tan indiscutiblement vàlides com si haguessen de sotmetre proves davant un tribunal escocès. I aquest és el mateix home qui, a partir del report de l’estreta relació entre l’oncle matern i el fill de la germana entre els alemanys (Tacitus, «Germania», cap. 20), a partir del report de Cèsar que els bretons en grups de deu o dotze posseïen les dones en comú, a partir de tots els altres reports d’autors clàssics sobre la comunitat d’esposes entre els bàrbars, treu tranquilament la conclusió que tots aquests pobles vivien en un estadi de poliàndria! Hom semblaria sentir un acusador que es pot permetre tota llibertat en presentar la seua posició però que alhora demana de la defensa la prova més formal i més vàlida legalment de fins la darrera paraula.

El matrimoni grupal és pura imaginació, sosté, i en fer-ho cau molt per sota de Bachofen. El sistema de consanguinitat de Morgan és un simple codi d’educació convencional, declara, com demostraria el fet que els indians també s’adrecen a un estrany o a un blanc com a germà o com a pare. Hom podria molt bé dir que els termes pare, mare, germà, germana són formes absurdes d’expressió ja que els sacerdots i les abadesses catòlics són tractats de pare i mare, i perquè els monjos i les monges, i fins i tot els francmaçons i els membres de sindicats anglesos en totes les llurs reunions s’adrecen entre ells com a germans i germanes. Breument, la defensa de McLennan era miserablement feble.

Però encara en un punt no se li havia atacat. L’oposició entre «tribus» exògames i endògames damunt la qual recolzava tot el seu sistema no sols romania intocada sinó que era fins i tot reconeguda universalment com la clau de volta de tota la història de la família. Hom podia considerar inadequat o contradictori l’intent de McLennan d’explicar aquesta oposició amb els seus propis fets. Però la pròpia antítesi, l’existència de dos tipus mútuament exclusius de tribus autosuficients i independents, de les quals un prenia les dones de l’altra tribu, mentre que l’altra ho prohibia absolutament—això era evangeli sagrat. Comparau per exemple els «Origines de la famille» (1874) de Giraud-Teulon i fins i tot encara l’«Origin of Civilisation» (4a edició, 1882) de Lubbock.

En aquest punt Morgan agafa la seua obra principal: «Ancient Society» (1877), l’obra que fonamenta el present treball. Ço que Morgan havia escatit boirosament el 1871 es desenvolupa ara amb plena consciència. No hi ha cap oposició entre l’endogàmia i l’exogàmia; les «tribus» exògames no s’han demostrat enlloc. Però en l’època on encara hi predominava el matrimoni grupal—i amb tota probabilitat hi predominà a tot arreu en un moment deterrminat—, la tribu es subdividia en una sèrie de grups amb vincles de sang per la banda materna, gentes, dins els quals es prohibia estrictament el matrimoni, de forma que els homes d’una gens, per bé que podien prendre muller de dins de la tribu i en general ho feien, es veien obligats a prendre-les de fora de la llur gens. Així mentre que cada gens era estrictament exògama, la tribu que abastava totes les gentes no era menys endògama. Per tant es feia càrrec de les darreres restes de les construccions artificials de McLennan.

Però Morgan no s’hi aturà. La gens dels indians americans li permeté de fer el seu segon gran avenç en el seu àmbit de recerca. En aquesta gens organitzada d’acord amb el dret matern hi descobrí la forma primitiva a partir de la qual s’havia desenvolupat la gens posterior organitzada d’acord amb el dret patern, la gens que trobam entre els pobles civilitzats antics. La gens grega i romana, l’antic cavall de batalla de tots els historiadors, ara trobava la seua explicació en la gens indiana, i s’hi posava un nou fonament per tota la proto-història.

Aquesta redescoberta de l’originària gens de dret matern com l’estadi primigeni de la gens de dret patern dels pobles civilitzats tenia la mateixa importància per l’antropologia que la de la teoria de l’evolució de Darwin per la biologia i que la teoria de Marx de la plus-vàlua per l’economia política. Permeté Morgan de resumir per primera vegada una història de la família, d’acord amb la qual fins el present, en la mesura que ho permet el material ara disponible, si més no les etapes clàssiques del desenvolupament hi són determinades a grans trets. Que això obre una nova època en el tractament de la proto-història hauria de quedar clar per tothom. La gens de dret matern ha esdevingut l’eix al voltant del qual gira tota la ciència; d’ençà de la seua descoberta sabem on hem de mirar i què hem de cercar en la nostra recerca, i com disposar els resultats. I per tant s’ha accelerat el progrés en aquest camp d’ençà del llibre de Morgan.

Les descobertes de Morgan són ara apreciades en general, o més aviat apropiades, pels prehistoriadors, fins i tot a Anglaterra. Però amb prou feines cap ha tingut l’honestedat d’admetre que és a Morgan a qui devem aquesta revolució de les nostres idees. A Anglaterra proven d’ofegar el seu llibre amb el silenci, i tracten l’autor amb una lloança condescendent per les seues fites anteriors; es perden indefinidament en els detalls i resten obstinadament en silenci quant a les seues descobertes realment grans. «Ancient Society» en la seua edició original es troba exhaurida; a Amèrica no s’hi venen aquestes coses; a Anglaterra sembla com si el llibre hagués sigut silenciat sistemàticament, i l’única edició d’aquesta obra que fa època encara en circulació és la traducció alemanya.

Per què aquesta reserva, on és difícil de no veure una conspiració de silenci, on per educació, els nostres reconeguts prehistoriadors sovint omplen els escrits amb citacions i altres mostres de camaraderia? Que potser és perquè Morgan és americà, i pels prehistoriadors anglesos, que trobarien incòmode que malgrat la llur indiscutible dedicació en la recopilació de material, haguessen de dependre en els punts principals de la disposició i agrupació d’aquest material, de les idees al capdavall, de dos forasters genials, Bachofen i Morgan? Hom podria passar amb l’alemany, però amb l’americà? Davant d’un americà tot anglès es trona patriota, i pel que fa això vaig veure exemples ben il·lustratius als Estats Units. Ara bé, a més McLennan era, per dir-ho així, el fundador i dirigent de designació oficial de l’escola prehistòrica anglesa; era gairebé un principi de bon to prehistòric de parlar de les seues sèries històriques construïdes artificialment, des de l’nfanticidi fins a la poligínia, matrimoni per robatori, família de dret matern, amb el més profund respecte; el més petit dubte en l’existència de «tribus» exògames i endògames d’absoluta exclusió mútura era considerada una heretgia; Morgan havia comès, en dissoldre tots aquests beneïts dogmes, una mena de sacrilegi. I damunt, ho havia fet d’una manera que tan sols calia pronunciar una condemna immediata, de forma que els fidels a McLennan, que fins aleshores ho havien posat tot entre l’exogàmia i l’endogàmia, tan sols podien alçar el cap i proclamar: com hem pogut ésser tan ximples com per no haver-hi caigut fa anys!

I com si aquests crims no haguessen deixada a l’escola oficial l’única opció d’ignorar-lo fredament, Morgan va fer vessar el got en no criticar simplement la civilització, la societat de producció de mercaderies, la forma bàsica de la societat actual, d’una forma similar a Fourier, sinó també en parlar d’una transformació futura d’aquesta societat en mots que Karl Marx podia haver emprat. S’havia merescut per tant àmpliament el retret indignat de McLennan que «el mètode històric és antipàtic a la ment del senyor Morgan», i el seu ressò encara el 1884 del senyor professor Giraud-Teulon de Ginebra. El mateix senyor Giraud-Teulon que encara el 1874 («Origines de la famille») es perdia sense remei en el laberint de l’exogàmia de McLennan, del qual Morgan el va haver de rescatar!

De la resta d’avenços que la proto-història deu a Morgan, no em cal parlar ara; s’hi discuteixen prou en el curs d’aquest estudi. Els catorze anys que han passat d’ençà de la publicació de la seua obra principal han enriquit enormement el material disponible per l’estudi de la història de les societats humanes primitives; als antropòlegs, viatgers i prehistoriadors professionals se’ls hi han unit els juristes comparatius, que han contribuït tant amb nou material com amb nous punts de mira. Com a resultat d’això, part de les hipòtesis menors de Morgan han quedat tocades o àdhuc descartades. Però cap de les grans idees directrius de la seua obra han sigut foragitades per aquest nou material. L’ordre que introduí en la història primitiva encara resisteix avui en les línies principals. De fet, l’han fet guanyar reconeixement en la mateixa mesura que la responsabilitat de Morgan pel gran avenç s’amaga curosament.(1)

Londres, 16 de juny del 1891


Notes de Friedrich Engels

(1) En el viatge de tornada de Nova York, el setembre del 1888, em vaig trobar un antic membre del Congrés pel districte de Rochester, que havia conegut Lewis Morgan. Malauradament no em podia dir gaire cosa d’ell. Em va dir que Morgan havia viscut a Rochester com a home privat, ocupat únicament dels seus estudis. El seu germà era coronel, i havia tingut lloc un càrrec en el Departament de Guerra, a Washington; fou a través d’ell que Morgan aconseguí d’interessar el govern en les seues recerques i de fer que diverses de les seues obres fossen publicades amb recursos estatals. Mentre era membre del Congrés, el meu informant havia emprat també en més d’una ocasió la seua influència en favor de Morgan.


Variants textuals

{1} A «Neuen Zeit» la darrera part de la frase diu: com la nova edició ha de rebre ara en la literatura socialista alemanya una atenció més gran de l’habitual en altres àrees del llibre alemany

I

Estadis culturals prehistòrics

Morgan és el primer que ha provat de posar amb coneixement de causa un cert ordre en la prehistòria humana; mentre no hi haja una ampliació de material important que obligue a fer canvis, la seua agrupació tindrà plena força.

De les tres èpoques principals: salvatgisme, barbàrie, civilització, tan sols es preocupa de les dues primeres i del pas a la tercera. Cadascuna d’aquestes les classifica en un estadi inferior, mitjà i superior, d’acord amb els avenços en la producció dels mitjans vida; ja que, com diu:

«La capacitat en aquesta producció és decisiva pel grau de superioritat i domini de la natura per part humana; de tots els éssers tan sols l’humà ha arribat a un domini gairebé absolut damunt la producció de mitjans de nutrició. Totes les grans èpoques de progrés humà coincideixen, de forma més o menys directa, amb èpoques d’expansió de les fonts d’alimentació».

El desenvolupament de la família segueix un camí paral·lel, però no ofereix unes característiques tan marcades com per fer una divisió en períodes.

1. Salvatgisme

1. Estadi inferior. Infantesa del llinatge humà, que, si més no en part, viu encara als arbres, als seus llocs primitius, les selves tropicals o subtropicals, l’única cosa que fa explicable la seua subsistència en mig de les grans feres. Fruits, nous, arrels els hi serveixen d’aliment; la formació de llengües articulades és el fenomen principal d’aquesta època. De tots els pobles coneguts en el període històric cap no pertanyia ja a aquest estadi primitiu. Per molts mil·lennis d’anys que puga haver durat, no el podem comprovar ni el més mínim amb testimonis directes; però admesa la procedència de l’home del regne animal, hem d’acceptar necessàriament aquesta transició.

2. Estadi mitjà. Comença amb l’aprofitament dels peixos (on incloem també crustacis, mol·luscs i d’altres animals aquàtics) per nodrir-se i amb l’ús del foc. Ambdós aspectes coincideixen perquè el peix com a aliment tan sols s’aprofita completament amb el foc. Amb aquesta nova alimentació, però, els homes s’independitzen del clima i de la localitat; seguint rius i costes, pogueren estendre’s en estat salvatge per la major part de la Terra. Les eines de pedra treballades rudament, sense polir, de la primera edat de pedra, anomenades paleolítiques, pertanyen completament o en gran part a aquest període, i la llur difusió a tots els continents és prova d’aquestes migracions. L’ocupació de noves zones, així com l’afany infatigable de descobertes, juntament amb el domini del foc, proporcionaren nous mitjans de nutrició; com ara arrels i tubercles rics en midó, cuits amb cendra calenta o en forns excavats (a terra); com ara la caça que amb el descobriment de les primeres armes, maces i llances, esdevingué un complement ocasional de l’alimentació. Mai no hi hagut pobles exclusivament caçadors, com figura en els llibres, és a dir pobles que viuen únicament de la caça; ja que el producte de la caça és massa insegur. Com a conseqüència de la inseguretat persistent de les fonts d’alimentació sembla que apareix en aquesta etapa l’antropofàgia, que es mantindrà durant força temps. Els australians i molts polinesis es treob encara en aquesta etapa mitjana del salvatgisme.

3. Estadi superior. Comença amb el descobriment de l’arc i de la fletxa, gràcies al qual la caça esdevé un mitjà d’alimentació regular, i caçar una de les tasques normals. L’arc, la corda i la fletxa constitueixen ja un instrument molt complex, la troballa del qual suposa una gran i llarga experiència i unes facultats mentals ben desenvolupades, com també el coneixement simulatin de totes unes altres descobertes. Comparats els pobles que coneixen l’arc i la flexta però no la terrissa (amb la qual Morgan data la transició a la barbàrie), hi trobam ja de fet uns intents d’assentament en llogarrets, un cert domini en la producció dels mitjans de vida, atuells i estris de fusta, teixidors manuals (sense teler) amb fibres de líber, paners trenats amb líber o jonc, eines de pedra polida (neolítica). Sovint el foc i la destral de pedra han proporcionat ja el bot fet amb el tronc d’un arbre i de mica en mica bigues i taulons per la construcció de cases. Tots aquests avenços els trobam per exemple entre els indians de l’Amèrica nord-occidental, que tot i conèixer l’arc i la fletxa, no coneixen, però, la terrissa. Pel salvatgisme l’arc i la fletxa foren el mateix que l’espasa de ferro ho fou per la barbàrie i les armes de foc per la civilització: l’arma decisiva.

2. Barbàrie

1. Estadi inferior. Datada per la introducció de la terrissa. Això es pot demostrar en diversos casos i amb molta probabilitat com degut al cobriment d’atuells trenats o de fusta amb fang, per a fer-los resistents al foc, i així hom descobrí aviat que el fang modelat també feia servei sense el receptacle de l’interior.

Fins aquí hem pogut considerar el desenvolupament d’una forma general, vàlida en un període determinat per tots els pobles, sense consideracions de localitat. Amb l’entrada de la barbàrie, però, hem assolit una etapa on es fan notar les diferències de qualitat natural entre els dos grans continents de la Terra. El moment característic del període de la barbàrie és la domesticació i cria d’animals i el cultiu de plantes. Cal dir que el continent oriental, l’anomenat Vell Món, tenia gairebé tots els animals domesticables i tots els cereals cultivables llevat d’un; l’occidental, Amèrica, dels mamífers domesticables sols ens tenia la llama, i aquesta encara únicament en la part meridional, i de tots els cereals cultivables tan sols un, si bé el millor: el blat de moro. Aquestes diferents condicions naturals fan que d’ara endavant la població de cada hemisferi seguesca el seu propi curs, i les fites que marquen els límits de cada estadi siguen diferents en cadascun dels dos casos.

2. Estadi mitjà. Començà a l’est amb la domesticació d’animals, a l’oest amb el cultiu de plantes comestibles mitjançant el regadiu i amb l’ús de toves (maons assecats al sol) i de pedra per la construcció.

Començam amb l’oest, perquè ací aquesta etapa no fou superada enlloc fins la conquesta europea.

Entre els indians de l’estadi inferior de la barbàrie (a la qual pertanyien tots els situats a l’est del Mississippi) ja hi havia en l’època del llur descobriment una certa horticultura del blat de moro i potser també de carbasses, melons i altres hortalisses, que constituïen una part essencial de la llur alimentació; vivien en cases de fusta, en pobles empalissats. Les tribus nord-occidentals, especialment les de la zona del riu Colúmbia, es trobaven encara en l’estadi superior del salvatgisme i no coneixien ni la terrissa ni cap mena de cultiu de plantes. Els indians dels denominats Pueblos de Nou Mèxic, contràriament, els mexicans, els centre-americans i peruans es trobaven en l’època de la conquesta en l’estadi mitjà de la barbàrie; vivien en cases fortificades de tova o de pedra, conreaven blat de moro i d’altres d’acord amb la situació i el clima, en hortes regades artificialment, que proporcionaven les principals fonts d’alimentació, i havien domesticat certs animals—els mexicans el gall d’indi i d’altres aus, els peruans la llama. A més coneixien el treball dels metalls—amb l’excepció del ferro, i per això no podien prescindir encara de les armes i de les eines de pedra. La conquesta espanyola tallà aleshores qualsevol desenvolupament independent posterior.

A l’est l’estadi mitjà de la barbàrie comença amb la domesticació d’animals per aconseguir-ne llet i carn, mentre que el cultiu de plantes restà encara desconegut, segons sembla, fins ben entra aquest període. La domesticació i la cria amb la formació de grans ramats semblen haver sigut el motiu de la separació dels aris i dels semites de la massa restant de bàrbars. Els aris europeus i asiàtics comparteixen els nomes del bestiar, mentre que els noms de les plantes cultivades són gairebé del tot diferents.

La ramaderia dugué en llocs adients a la vida pastoral; entre els semites a les prades de l’Èufrates i del Tigris, entre els aris en les d’Índia, de l’Oxus i del Jaxartes, del Don i el Dniepr. En les fronteres d’aquestes terres de pastura és on s’ha d’haver dut a terme per primera vegada la domesticació del bestiar. A les generacions posteriors, per tant, els pobles ramaders apareixen com procedents de territoris que, ben lluny d’ésser el bressol del llinatge humà, eren contràriament gairebé inhabitables per llurs avantpassats salvatges i fins i tot a la gent de l’estadi inferior de la barbàrie. A l’inrevés, tan bon punt aquests bàrbars de l’estadi mitjà s’avessaren a la vida ramadera, mai no se’ls hauria acudit de marxar voluntàriament de les prades dels rius per a tornar als territoris boscosos que havien allotjat a llurs avantpassats. Fins i tot quan es veieren empesos cap al nord i cap a l’oest, als semites i als aris els hi fou impossible de retirar-se als boscos d’Europa i de l’Àsia Occidental abans que el conreu del gra no els posàs en condició d’alimentar i, sobretot de passar l’hivern, el bestiar en aquest sòl menys favorable. És més que probable que el conreu de gra nasqués de la necessitat de donar forratge al bestiar i que tan sols més tard esdevingués important per a la nutrició humana.

L’alimentació abundant en carn i en llet entre els aris i els semites, i especialment la llur influència beneficiosa en el desenvolupament dels infants, és potser la causa del desenvolupament superior de totes dues races. De fet els indians-pueblos de Nou Mèxic, reduïts gairebé a la alimentació vegetariana pura, tenen un cervell més petit que els indiants que menjaven més carn i peix de l’estadi inferior de la barbàrie. En qualsevol cas en aquest estadi desapareix progressivament l’antropofàgia i tan sols es manté com a acte religiós o, ço que és gairebé idèntic, com a mitjà de màgia.

3. Estadi superior. Comença amb la fossa de mineral de ferro i arriba fins a la civilització amb la descoberta de l’escriptura i la llur utilització literària. Aquest estadi que, com hem dit, tan sols el recorre de forma independent l’hemisferi oriental, és més ric en progressos de producció que tots els anteriors plegats. Hi pertanyen els grecs de l’època heroica, les tribus itàliques fins poc abans de la fundació de Roma, els alemanys de Tàcit, els normands de l’època vikinga {1}.

De tot plegat el primer que ens apareix és la rella de ferro, tirada per bèsties, que féu possible el conreu a més gran escala, l’agricultura, i amb això un augment pràcticament il·limitat dels mitjans de vida; i amb això també la tala de boscos i la llur transformació en terres agrícoles i de pastura—la qual cosa, a una mesura més gran, restava impossible sense la destral i la pala de ferro. Amb aitò també vingué però un ràpid augment de la població i una densificació de la població en petites zones. Abans de l’agricultura tan sols circumstàncies molt excepcionals haurien aplegat mig milió de persones sota un únic comandament central; probablement això no s’esdevingué mai.

El brot més alt de l’estadi superior de la barbàrie ens arriba en els poemes homèrics, especialment a la «Ilíada». Eines de ferro desenvolupades; la manxa de fornal; el molinet de mà; el torn de terrissaire; la producció d’oli i vi; una metal·lúrgia desenvolupada i transformada en artesania; el carro i el carro de guerra; la construcció de vaixells amb bigues i taulons; els inicis de l’arquitectura com a art; ciutats emmurallades amb torres i merlets; l’epopeia homèrica i tota la mitologia—vet ací l’herència més important que els grecs passaren de la barbàrie a la civilització. Quan comparam això amb la descripció dels germànics de Cèsar i del propi Tàcit, en l’inici del propi estadi cultural del qual eren a punt d’eixir-ne els grecs homèrics per passar-ne a un de superior, veiem amb quina riquesa es desenvolupa la producció en l’etapa superior de la barbàrie.

La imatge del desenvolupament de la humanitat a través del salvatgisme i de la barbàrie i de l’inici de la civilització segons Morgan que he dibuixat, és força rica en aspectes nous i, ço que més importa, indiscutibles, perquè s’han tret directament de la producció. I amb tot semblarà feble i pobra, comparada amb la imatge que tindrem al final del nostre pelegrinatge; tan sols aleshores ens serà possible d’exposar a plena llum el pas de la barbàrie a la civilització i el fort antagonisme entre totes dues. Abans podem generalitzar la divisió de Morgan: salvatgisme—època d’apropiació predominant de productes naturals ja acabats; els productes artificials dels homes són principalment eines destinades a aquesta apropiació. Barbàrie—època de la cria de bestiar i de l’agricultura, d’aprenentatge de mètodes per a augmentar la producció d’articles naturals mitjançant l’activitat humana. Civilització—època d’aprenentatge de la transformació dels productes naturals, de la indústria pròpiament dita i de l’art.


Variants textuals

{1} (1884) i els alemanys de Cèsar (o, com diríem més aviat, de Tàcit) (per comptes; els alemanys de Tàcit, els normands de l’època vikinga)

II

La família

Morgan, qui passa gran part de la seua vida entre els iroquesos encara establerts a l’estat de Nova York i fou adoptat per una de les llurs tribus (la dels seneques), hi trobà en vigència un sistema de parentiu que es contradeia amb les llurs relacions familiars reals. Entre ells hi dominava la menta de monogàmia fàcilment soluble per totes dues parts que Morgan anomena «família de parella». La descendència d’una parella així era per tant evident i coneguda per tot el món; no podia haver-hi cap dubte sobre les persones a qui denominar pare, mare, fill, filla, germà, germana. Però l’ús real d’aquestes expressions ho contradiu. L’iroquès no tan sols denomina fills als seus propis, sinó també als dels seus germans, i ells li diuen pare. Dels fills de la seua germana, per contra, en diu els seus nebots i nebodes, i ells el llur oncle. Inversament la iroquesa denomina als seus propis fills i als de les seues germanes fills i filles, i aquests li diuen mare. Els fills del seu germà, per contra, els denomina els seus nebots i nebodes, i ella n’és la tia. Igualment els fills de germanes es diuen entre ells germans i germanes, igual que els fills de germanes. Els fills d’una dona i del seu germà per contra es diuen cosins i cosines. I no són noms merament buits, sinó expressions de conceptes realment vigents de proximitat i allunyament, d’igualtat i desigualtat en les relacions de consaguinitat; i aquests conceptes són el fonament d’un sistema de parentiu perfectament elaborat, capaç d’expressar centenars de relacions diferents de parentiu d’un únic individu. Encara més. Aquest sistema no tan sols és en plena vigència entre tots els indians americans (fins ara no se n’ha trobat cap excepció), sinó que també hi és, gairebé inalterat, entre els primers pobladors d’Índia, entre les tribus dravídiques de Dècan i les tribus gaurs de l’Indostan. Les expressions de parentiu dels tàmils del sud d’Índia i dels iroquesos seneques de l’estat de Nova York concorden encara en més de dues-centes relacions de parentiu diferents. I també entre aquestes tribus indianes, com entre tots els indians americans, les relacions de parentiu derivades de la forma familiar vigent es contradiuen amb el sistema de parentiu.

Com s’explica doncs això? Amb el paper decisiu que té el parentiu entre tots els pobles salvatges i bàrbars en l’ordre social no es pot descartar amb simples paraules la importància d’aquest sistema tan difós. Un sistema vàlid a tota Amèrica, que subsisteix també encara a Àsia entre pobles de races completament diferents, i del qual s’hi troben un munt de formes més o menys modificades per tot Àfrica i Austràlia, un sistema així cal explicar-lo històricament, no amb paraules, com provà de fer per exemple McLennan. Les denominacions de pare, fill, germà, germana no són simples títols honorífics, sinó que determinen tot un seguit d’obligacions mútues, molt serioses, el conjunt de les quals forma una part essencual de l’organització social d’aquests pobles. I ací s’hi troba l’explicació. A les illes Sandwich (Hawaii) hi havia encara en la primera meitat d’aquest segle una forma de família que contenia aquests mateixos pares i mares, germans i germanes, fills i filles, oncles i ties, nebots i nebodes, que contempla el sistema de parentiu americà-paleoindià. Però, ves per on! El sistema de parentiu que era vigent a Hawaii tampoc no es corresponia de fet a la forma familiar present. És a dir que tots els fills de germans són, sense excepció, germans i germanes, i són tinguts per fills comuns, no tan sols de la llur mare i de les germanes, o del llur pare i dels germanes, sinó de tots els germans dels progenitors sense excepció. Si per tant el sistema de parentiu americà suposa una foma de família més primitiva que ja no hi és a Amèrica, però que encara trobam a Hawaii, d’altra banda el sistema hawaià ens remet a una forma de família encara més primitiva que certament no podem comprovar enlloc més, però que ha d’haver existir, perquè si no, no hauria pogut sorgir el sistema de parentiu que li correspon.

«La família», diu Morgan, «és l’element actiu; no és mai estacionària, sinó que avança des d’una forma forma inferior a una de superior, en la mesura que la societat es desenvolupa d’un estadi inferior a un de superior. Els sistemes de parentiu, contràriament, són passius; únicament després de grans intervals registren els progressos que ha fet la família en el decurs del temps, i únicament viuen canvis radicals quan la família ha canviat radicalment».

«I», hi afegeix Marx, «el mateix passa amb els sistemes polítiques, jurídics, religiosos, filosòfics». Mentre la família sobreviu, el sistema de parentiu s’anquilosa, i mentre subsisteix rutinàriament, encotilla la família. Amb la mateixa seguretat, però, amb la qual Cuvier en deduïa de l’esquelet d’un animal trobat a París que pertanyia a un marsupial, i que en un temps passats hi hagué marsupials ara ja extingits, amb aquella mateixa seguretat podem concloure d’un sistema de parentiu heretat històricament que en un temps hi havia la forma familiar corresponent ja extingida.

Els sistemes de parentiu i les formes familiars ara esmentades es diferencien de les ara dominants pel fet que cada fill tenia més d’un pare i una mare. Dins el sistema de parentiu americà, que es correspon a la família hawaiana, un germà i una germana no poden ésser el pare i la mare de la mateixa criatura; el sistema de parentiu hawaià, però, pressuposa una família on, al contrari, això era la regla. Entram ací en una sèrie de formes familiars que es contradiuen directament amb les habituals fins ara, acceptades com les úniques vàlides. La concepció tradicional tan sols contempla la monogàmia, al costa de la poligínia d’un home, i en tot cas encara la poliàndria d’una dona, tot passant per alt com es correspon a un filisteu moralitzador que la pràctica passa tàcitament i sense escrúpols per damunt de les barreres bastides per la societat oficial. L’estudi de la prehistòricament, contràriament, ens du a una situació on els homes viuen en poligínia i les llurs dones alhora en poliàndria i on els fills comuns són per tant considerats fills de tots plegats; situació que al seu propi torn passà també per un munt de canvis fins dissoldre’s finalment en la monogàmia. Aquests canvis són d’una mena que fa que el cercle que comprèn el vincle matrimonial comú i que originàriament era molt ampli s’estrenye com més va més fins a deixar-ne tan sols la parella individual, que ara hi domina.

Així Morgan, en construir d’aquesta forma la història de la família cap endarrera, arriba tot compartint l’opinió de la majoria dels seus col·legues, a un estat originari on domina un bescanvi sexual il·limitat dins cada tribu, de forma que cada dona pertanyia en la mateixa mesura a qualsevol home i cada home a qualsevol dona.{1} D’una situació originària així se’n parla des del segle passat, però únicament d’una forma general; primer Bachofen, i aquest és un dels seus mèrits més grans, s’ho pren seriosament i en cerca vestigis en les tradicions històriques i religioses. Ara sabem que aquests vestigis que descobrí no duen en absolut a cap estadi social de relacions sexuals desordenades, sinó a una forma força posterior, el matrimoni grupal. Aquell estadi històric primitiu, en cas que haja existit realment, pertany a una època tan remota que difícilment podem esperar trobar proves directes de la seua existència en fossils socials. El mèrit de Bachofen consisteix precisament en haver posat aquesta qüestió en el primer pla de les recerques.(1)

Darrerament s’ha posat de moda negar aquesta etapa inicial de la vida sexual humana. Hom vol estalviar aquest «oprobi» a la humanitat. I hom addueix, a més de la manca de proves directes, especialment l’exemple de la resta del món animal; d’això Letourneau («L’evolution du mariage et de la famille», 1888) n’ha recollit nombrosos fets, segons els quals també ací el bescanvi sexual desordenat seria propi d’un estadi inferior. De tots aquests fets, però, jo tan sols en puc concloure que no demostren absolutament res quant a l’home i les seues condicions primitives de vida. Els aparellaments de llarga durada entre els vertebrats s’expliquen bàsicament per causes fisiològiques, com ara entre els ocells per la necessitat d’ajudar la femella durant el període d’incubació; els exemples de monogàmia fidel entre els ocells no demostren res quant als homes, precisament perquè aquests no provenen dels ocells. I si la monogàmia estricta és el cim de tota virtut, s’endu la palma la tènia, que en cadascuna de les seues 50-200 proglòtides o segments corporals s’hi troba un aparell sexual masculí i femení complet i passa tota la vida copulant amb si mateix en cadascú d’aquests segments. Si ens limitam, però, als mamífers, hi trobam totes les formes de vida sexual, promiscuïtat, formes d’aparellament grupal, poligínia, monogàmia; tan sols hi manca la poliàndria, que únicament poden assumir els humans. Fins i tot els nostres parents més propers, els quadrumans, ens ofereixen totes les diversitats possibles d’agrupament entre mascles i femelles; i si traçam fronteres encara més restringides i consideram únicament les quatre espècies de simis antropomorfs, Letourneau tan sols ens sap dir que ara són monògams, ara polígams, mentre Saussure sosté a Giraud-Teulon, que són monògams. Tampoc les darreres afirmacions de Westermarck («The History of Human Marriage», London 1891) quant a la monogàmia dels simis antropomorfs arriben a fornir cap prova ni de llarg. En resum que les referències són d’una mena que l’honest Letourneau admet que:

«D’altra banda no hi ha entre els mamífers cap relació estreta entre el grau de desenvolupament intel·lectual i la forma de bescanvi sexual».

I Espinàs («Des sociétés animales», 1877) diu obertament:

«L’horda és el grup social més elevat que podem observar entre els animals. Es composa, segons sembla, de famílies, però des del prinicipi família i horda es contradiuen, es desenvolupen en relació inversa».

Com hem vist abans, no en sabem res del cert dels grups familiars i d’altres grups socials dels simis antropomorfs; les dades es contradiuen directament. No és res estrany. Per contradictòries, per mancades de proves i exàmens crítics que siguen les dades que tenim de les tribus humanes salvatges; les societats simianes són encara més difícils d’observar que les humanes. Fins al moment, doncs, hem de refusar les conclusions tretes de dades absolutament insegures com aquestes.

Per contra la frase citada d’Espinàs ens ofereix un millor punt de partida. Horda i família entre els animals superiors no són del tot recíprocs, sinó antagònics. Espinàs exposa magníficament com la gelosia dels mascles en l’època de zel relaxa o disol temporalment l’horda social.

«On la família és ben tancada, s’hi formen hordes únicament en rares excepcions. Per contra, on domina la promiscuïtat o la poligàmia, hi apareix l’horda gairebé tota sola… Per tal que es puga formar una horda, cal que els lligams familiars s’hagen relaxat i l’individu torne a ésser lliure. D’ací que entre els ocells trobam tan poques hordes organitzades… Entre els mamífers, en canvi, trobam societats més o menys organitzades, en la mesura que l’individu no és absorbit per la família… El sentiment col·lectiu de l’horda no pot tindre, doncs, en el seu origen, cap enemic pitjor que el sentiment col·lectiu de la família, i tan sols pot aparèixer en haver donat cabuda a famílies que han patit una transformació profunda, la qual cosa no exclou que aquestes famílies, precisament així, trobassen més tard la possibilitat de reconstruir-se en circumstàncies infinitament més favorables». (Espinàs, l.c., citat per Giraud-Teulon, «Origines du mariage et de la famille», 1884, p. 518-520.)

Ací s’hi demostra que les societats animals tenen un cert interès quant a treure conclusions pel que fa a les humanes, però únicament en sentit negatiu. D’acord amb ço que sabem en l’actualitat, el vertebrat superior tan sols coneix dues formes familiars: poligínia o aparellament monogàmic; en tots dos casos tan sols es permet un mascle, tan sols un marit. La gelosia del mascle, alhora lligam i barrera de la família, du la família animal a l’antagonisme amb l’horda; l’horda, la forma social superior, esdevé ara impossible, adés es relaxa o es disol durant l’època de zel, i en el millor dels casos la seua evolució és frenada per la gelosia dels macles. Amb això n’hi ha prou per a provar que la família animal i la societat humana primitiva són coses incompatibles; que l’home primitiu, que maldava per sortir de l’animalitat, no coneixia cap mena de família o, si més no, una que no es donàs entre els animals. Un animal tan indefens com l’home en formació podia reeixir en poc nombre fins i tot en l’aïllament, la forma social superior del qual és la parella, que Westermarck, basant-se en reports de caçadors, atribueix a goril·les i ximpanzès. Per tal de desenvolupar-se més enllà de l’animalitat, i assolir el progrés més gran que ha contemplat la natura, hi calia un altre element: la substitució la manca de capacitat de defensa de l’individu mitjançant la unitat de forces i d’acció de l’horda. Amb les condicions en les quals viuen ara els simis antropomorfs, seria inexplicable la transició a la humanitat; aquests simis fan més aviat la impressió d’ésser línies colaterals desviades, que caminen cap a l’extinció progressiva i que en tot cas es troben en plena decadència. Amb tot plegat n’hi ha prou per refusar qualsevol paral·lelisme de les llurs formes familiars i la dels homes primitius. La tolerància mútua dels mascles adults, l’emancipació de la gelosia, eren però la primera condició per la formació d’aquests grups més grans i duradors, en mig dels quals es podia realitzar la humanització de la bèstia. I de fet, què trobam com a forma més antiga i primigènia de la família, que la història pot demostrar de forma incontestable i que encara avui podem estudiar ací i allà? El matrimoni grupal, la forma amb la qual grups sencers d’homes i grups sencers de dones es posseeixen mútuament i que deixa molt poc espai a la gelosia. I a més trobam en un estadi de desenvolupament posterior trobam la forma excepcional de la poliàndria, que encara topa més amb tot sentiment de gelosia i que per això és desconeguda entre les bèsties. Però com que les formes descrites de matrimoni grupal s’acompanyen de condicions tan peculiarment complicades que indiquen per força formes anteriors més simples de relacions sexuals i, en darrera instància a un període de bescanvis promiscus en la transició de la bestialitat a la humanitat, les referències als aparellaments animals ens porten de nou al punt d’on havíem d’haver partit d’una vegada per totes.

Què vol dir això: bescanvi sexual promiscu? Que no valien les barreres prohibitives vàlides ara o en altre temps. Ja hem vist caura la barrera de la gelosia. Si una cosa és segura és que la gelosia és un sentiment desenvolupat relativament tard. El mateix podia dir-se de la idea de l’incest. No tan sols eren germà i germana originalment home i dona, sinó que encara avui es permet en molts pobles el bescanvi sexuals entre pares i fills. Bancroft («The Native Races of the Pacific States of North America», 1875, vol. I) el testimonia en els kaviats de l’estret de Behring, en el kadiaks d’Alaska, en els tinnehs de l’interior de la Nord-amèrica britànica; Letourneau ha aplegat reports dels mateixos fets entre els indians chippeway, els cucús de Xile, els caribes, els karens de l’Índia Ulterior; per no dir les referències dels grecs i romans antics sobre parts, perses, escites, huns, etc. Abans de descobrir l’incest (perquè és una troballa, i una d’altament valuosa), els bescanvis sexuals entre pares i fills no podien ésser més repulsius que els d’entre altres persones de diferents generacions, com els que hi ha encara avui mateix en els països més filisteus sense provocar gaire indignació; fins i tot velles «donzelles» per damunt de seixanta anys es casen de vegades si són prou riques amb homes joves d’uns trenta anys. Si llevam, però, a les formes primitives familiars que coneixem les idees d’incest que s’hi associen—idees que són totalment diferents de les nostres i que sovint les contradiuen del tot—, arribem a una forma de bescanvis sexuals que tan sols es poden qualificar de promiscues. Promiscues en la mesura que no hi poden haver encara les limitacions marcades més tard pel costum. D’això no se segueix necessàriament de cap manera, però, un embolic desenfrenat en la pràctica quotidiana. No s’exclouen de cap manera els aparellaments monògams temporals, que són ara la majoria fins en els matrimonis grupals. I si el darrer a negar aquest estadi primitiu, Westermarck, dóna el nom de matrimoni a qualsevol situació on ambdós sexes romanen aparellats fins al naixement de la progènie, cal dir que aquesta mena de matrimoni es podria donar molt bé en les condicions en els bescanvis promiscus, sense contradir en res aquesta promiscuïtat, és a dir l’absència de barreres en els bescanvis sexuals marcades pel costum. Westermack, és clar, parteix de la concepció segons la qual

«La promiscuïtat implica la repressió de les inclinacions individuals», de forma que «la prostitució n’és la forma per excel·lència».

A mi em sembla més aviat impossible d’entendre les condicions primitives mentre hom les mire amb ulls de bordell. Tornarem a aquest punt pel matrimoni grupal,

Segons Morgan aquest estadi primitiu de bescanvi promiscu es desenvolupà probablement molt aviat:

1. La família consanguínia, el primer estadi de la família. Ací els grups matrimonials es divideixen en generacions: tots els avis i àvies són dins els límits de la família homes i dones entre ells, i el mateix passa amb els fills, els pares i mares, com en els fills d’aquests que formen un tercer cercle d’esposos comuns, i en els llurs fills, els besnéts dels primers, un quart. En aquesta forma de família per tant tan sols els avantpassats i els descendents, pares i fills, són exclosos entre si tants dels drets com els deures (per dir-ho així) del matrimoni. Germans i germanes, cossins i cossines de primer, segon i de graus més allunyats, són tots germans i germanes entre ells i per això mateix homes i dones entre ells. La relació entre el germà i la germana inclou per si sola en aquesta etapa la pràctica de relacions sexuals mútues.(2) La imatge típica d’una d’aquestes famílies seria la descendència d’una parella, on els descendents de cada grau són, a llur torn, germans i germanes entre si, i precisament per això, homes i dones entre si.

La família consanguínia s’ha extingit. Fins i tot els pobles més rudes dels qui parla la història no en donen cap exemple demostrable. Ara, que deuen haver existit ens ho obliga a creure el sistema de parentiu hawaià, vigent encara a tota Polinèsia, que expressa graus de consanguinitat de la mena que únicament poden sorgir amb aquesta forma de família, com també ens ho fa creure tot el desenvolupament posterior de la família que fa necessària aquesta forma com a etapa prèvia.

2. La família punalua. Si el primer avenç de l’organització consistí a excloure pares i fills de les relacions sexuals mútues, el segon ho fou l’exclusió entre germanes i germans. Aquest avenç fou, degut a la més gran igualtat d’edats entre els implicats, infinitament més important, però també més difícil que el primer. Es donà de mica en mica, començant probablement {2} amb l’exclusió de les relacions sexuals entre els germans carnals (és a dir de part de mare), de primer en casos excepcionals, per després convertir-se en regla progressivament (a Hawaii encara hi havia excepcions en aquest segle) i acabant amb la prohibició del matrimoni fins i tot entre germans col·laterals, és a dir d’acord amb la nostra denominació de fills, néts i besnéts de germans; que constitueix segons Morgan,

«una il·lustració excel·lent de com funciona el principi de selecció natural».

No hi ha cap dubte que les tribus on la reproducció fou limitada per aquest avenç, degueren evolucionar més ràpidament i plena que aquelles on el matrimoni entre germans romania com a regla i manament. I en quina mesura s’evidencià l’obra d’aquest avenç ho demostra la institució de la gens, que en fou filla directa, va més enllà de l’objectiu inicial, posa els fonaments de l’ordre social de la majoria, si no és de tots, els pobles bàrbars de la Terra, i del qual passam directament a la civilització a Grècia i Roma.

Cada família primitiva s’havia de fragmentar en un parell de generacions. El sistema comunista primigeni d’economia domèstica, que domina sense excepció fins a la meitat de la barbàrie, condicionava la grandària màxima de la comunitat familiar, variable segons les circumstàncies, però força determinada en cada lloc. Tan bon punt aparegué la concepció de la inconveniència de les relacions sexuals entre els fills d’una mare, això per força es va haver de ser sentir en aquestes divions de comunitats familiars antigues i en la creació d’altres de noves (que d’altra banda no coincidien necessàriament amb el grup familiar). Un o diversos grups de germans esdevenien el nucli d’una, i llurs germans carnals el nucli d’una altra. Així o d’una forma semblant sorgí de la família consanguínia la forma de família que Morgan anomena punalua. D’acord amb els costums hawaians una sèrie de germanes, carnals o més allunyades (és a dir cosines de primer, segon o d’un grau més allunyat), eren les dones comunes dels llurs homes comuns, dels quals n’excloïen els llurs germans; aquests homes ja no es deien entre ells germans, ja que no els calia ser-ho, sinó punalua, és a dir company íntim, associé per dir-ho així. Alhora una sèrie de germans carnals o més allunyats tenien en matrimoni comú un seguit de dones, mai germanes llurs, i aquestes dones es deien entre elles punalua. Aquesta és la configuració clàssica d’una formació familiar que més tard patí una sèrie de variacions i que tenia com a característica més essencial: la comunitat mútua d’homes i dones dins un cercle familiar determinat, del qual, però, s’excloïen els germans de les dones, primer els carnals, després els més llunyans, i inversament també les germanes dels homes.

Aquesta forma familiar ens presenta amb tota genuïnitat els graus de parentius que expressa també el sistema americà. Els fills de les germanes de la meua mare són també fills d’ella, alhora que els fills dels germans del meu pare són també fills d’ell, i tots són els meus germans; però els fills dels germans de la meua mare són ara els seus nebots i nebodes, els fills de les germanes del meu pare són els seus nebots i nebodes, i tots són els meus cosins i cosines. Perquè així com els homes de les germanes de la meua mare són encara els homes d’ella, i alhora les dones dels germans del meu pare són també encara les seues dones—de dret, si bé no sempre de fet—, la prohibició social de les relacions sexuals entre germans ha dividit en dues classes els fills de germans, considerats fins aleshores com a germans sense diferències: els uns romanen com abans germans i germanes (allunyats) entre si, els altres, els fills d’una banda del germà, de l’altra de la germana, joa poden ésser germans, ja no poden tindre progenitors comuns, ni el pare ni la mare ni tots dos, i per això es fa necessària la classe dels nebots i nebodes, cosins i cosines, que no hagués tingut sentit en l’ordre familiar anterior. El sistema de parentiu americà, que apareix simplement absurd en tota forma de família que recolze d’una forma o altra en la monogàmia, s’explica racionalment i troba el seu fonament natural en la família punalua fins els detalls més íntims. En la mesura que s’estengué aquest sistema de parentiu, hi hagué d’existir si més no la família punalua o una forma semblant {3}.

Aquesta forma de família, demostrada com a realment existent a Hawaii, ens hauria arribat probablement de tota Polinèsia, si els pietosos missioners, com abans els monjos espanyols a Amèrica, haguessin sigut capaós de veure en aquestes relacions anticristianes quelcom més que una simple «atrocitat»(3). Quan Cèsar ens dius dels bretons, que aleshores es trobaren en l’estadi intermedi de la barbàrie, que «tenen les llurs dones en comú cada deu o dotze, i amb tot són sovint germans amb germans i pares amb fills»—ço que ens ho aclareix millor és el matrimoni grupal {4}. Les mares bàrbares no tenen deu o dotze fills prou grans per mantindre dones comunes, però el sistema de parentiu americà, que es correspon a la família punalua, proporciona un munt de germans, ja que tots els cosins propers i allunyats d’un home són germans seus. Això de «pares amb fills» podria ésser una concepció falsa de Cèsar; que pare i fill, o mare i filla es trobassen en el mateix grup matrimonial no s’exclou en absolut d’aquest sistema, però sí pare i filla, o mare i fill. Igualment aquesta o una altra forma semblant de matrimoni grupal {5} forneix també l’explicació més senzilla de les relacions d’Heròdot i d’altres escriptors antics sobre la comunitat de dones entre els pobles salvatges i bàrbars. Això també valdria per ço que Watson i Kaye («The People of India») relaten dels tikurs d’Audh (al nord del Ganges):

«Viuen plegats» (és a dir, sexualment) «gairebé sense distincions en grans comunitats, i si dos individus es consideren casats entre ells, és tan sols un lligam nominal».

Directament de la família punalua prové en la immensa majoria de casos la institució de la gens. Amb tot, el sistema de classes australià també presenta un punt de partida; els australians tenen gentes, però no encara de cap família punalua, sinó d’una forma més ruda de matrimoni grupal {6}.

En totes les formes de matrimoni grupal és incert quin és el pare d’una criatura, però és cert quina és la seua mare. Si bé també anomena fills seus tots els fills de la família comunal i hi té obligacions maternals, sap distingir però els seus fills carnals entre els altres. És ben clar, doncs, que on hi ha matrimoni grupal, el llinatge únicament es pot establir per la banda materna, i per tant únicament es reconeix la línia femenina. Aquest és de fet el cas entre tots els pobles salvatges i els que es troben en l’estadi inferior de la barbàrie; i haver-ho descobert en primer lloc, és el segon gran mèrit de Bachofen. D’aquest reconeixement exclusiu del llinatge per part de mare i de les relacions d’herència que n’han resultat amb el temps, en diu dret matern; conservaré aquest nom per raons de brevetat. Però és equívoc, perquè en aquest estadi social no hi ha lloc encara pel dret en el sentit jurídic.

Prenguem ara de la família punalua un dels dos grups predominants, és a dir el de la sèrie de germanes carnals i allunyades (és a dir, descendents de germanes carnals en primer, segon o en un grau més allunyat), juntament amb els llurs fills i els llurs germans carnals i allunyats per la banda materna (que segons la nostra hipòtesi no són els llurs homes), de forma que obtenim així el cercle de persones que més endavant apareixeran com a membres d’una gens en la forma primitiva d’aquesta institució. Tots tenen una mare ancestral comuna, en virtut del llinatge de la qual les seues descendents per línia femenina formen generacions de germanes. Els homes d’aquestes germanes, però, ja no poden ésser els llurs germans, de forma que no descendeixen d’aquesta mare ancestral i no pertanyen al grup de consanguinitat, la futura gens; llurs fills però sí que pertanyen a aquest grup, ja que l’única descendència decisiva és la de la banda materna, que és l’única certa. En la mesura que la prohibició de les relacions sexuals entre tots els germans, inclosos els parents col·laterals per la banda materna, el grup esmentat es transforma també en gens, és a dir es constitueix en un cercle tancat de consanguinitat per línia femenina, que no poden aparellar-se entre ells, i d’ara endavant es consolidarà com més va més mitjançant institucions comunes de caire social i religiós i se separarà de la resta de les altres gentes de la mateixa tribu. D’això en parlarem més endavant. Si consideram, però, que la gens es desenvolupa a partir de la família punalua, no sols necessàriament, sinó àdhuc de forma clara i evident, aleshores caldrà suposar gairebé segura l’existència d’aquesta forma de família en un altre època en tots els pobles on hom pot observar institucions gentilícies, és a dir en gairebé tots els pobles bàrbars i cultes.{7}

Quan Morgan escrigué el seu llibre, els nostres coneixements del matrimoni grupal eren encara força limitats. Hom coneixia en certa forma els matrimonis grupals dels australians organitzats en classes, i a més Morgan havia ja publicat el 1871 totes les dades disponibles sobre la família punalua hawaiana. La família punalua fornia d’una banda l’explicació completa del sistema de parentiu que dominava entre els indians americans, que havia sigut el punt de partida per Morgan de totes les seues recerques; constituïa d’altra banda el perfecte punt de partida per deduir la gens de dret matern; representava finalment un estadi de desenvolupament superior respecte al de les classes australianes. Es comprensible per tant que Morgan la concebés com un estadi de desenvolupament necessàriament anterior al matrimoni de parella i li atribuís una difusió general en temps primitius. Hem conegut d’ençà una sèrie d’altres formes de matrimonis grupals i ara sabem que, en aquest punt, Morgan anà massa lluny. Però Morgan tingué igualment la sort en la seua família punalua de topar amb la forma més elevada i clàssica de matrimoni grupal, aquella forma a partir de la qual s’explica més senzillament el pas a una forma superior.

L’enriquiment essencial dels nostres coneixements del matrimoni grupal l’agraïm al missioner anglès Lorimer Fison, que estudià durant anys aquesta forma de família en el seu terreny clàssic, Austràlia. L’estadi inferior de desenvolupament el trobà entre els negres australians del mont Gambier al sud d’Austràlia. Ací tota la tribu es divideix en dos grans classes, kroki i kumite. Les relacions sexuals dins de cadascuna d’aquestes classes són fortament prohibides; contràriament qualsevol home d’una classe és marit nat de qualsevol dona de l’altra classe, i aquesta és muller nata seua. No són els individus, sinó els grups sencers que són casats, classe amb classe. I cal assenyalar que enlloc no es fa cap restricció per motiu de diferències d’edat o d’una consanguinitat especial, llevat de la condicionada per la divisió en dues classes exògames. Un kroki té com a muller legítima qualsevol dona kumite; però com que la seua pròpia filla, com a filla d’una dona kumite, esdevé kumite per dret matern, per tant ella esdevé muller nata de qualsevol kroki i per tant també del seu pare. Si més no l’organització en classes, tal com la trobam, no hi posa cap impediment. Per tant, o bé aquesta organització aparegué en una època en la qual, malgrat una tendència confusa de limitat l’incest, ningú no hi trobava encara res d’esgarrifós en les relacions sexuals entre pares i fills—i aleshores el sistema de classes hauria sorgit directament d’una situació de promiscuïtat sexual. O bé, però, les relacions entre pares i fills ja eren prohibides pel costum quan aparegueren les classes, i aleshores la situació actual indica l’existència anterior de la família consanguínia i és el primer pas per sortir-se’n. Això darrer és el més probable. No es fa esment d’exemple de relacions matrimonials entre pares i fills a Austràlia i la forma posterior d’exogàmia, la gens de dret materna, presuposa també tàcitament la prohibició d’aquestes relacions com una cosa ja preexistent en el moment de la seua aparició.

El sistema de les dues classes es troba, a més d’al mont Gambier del sud d’Austràlia, igualment al riu Darling més a l’est i a Queensland a nord-est, i és per tant més estès. Exclou tan sols els matrimonis entre germans, entre fills de germans i entre fills de germanes per la banda materna, perquè pertanyen a aquesta mateixa classe; els fills de germana i de germà poden contràriament maridar. Un pas endavant vers la prohibició de l’incest el trobam entre els kamilaroi del riu Darling a Nova Gal·les del Sud, on les dues classes originàries s’han dividit en quatre i cadascuna d’elles és casada en filera amb una determinada de les altres. Les dues primeres classes són esposos nats l’una de l’altra; però segons que la mare pertanye a la primera o segona, els fills passen a la tercera o a la quarta; els fills d’aquestes dues classes, igualment maridades entre elles, pertanyen de nou a la primera i segona. Així a una generació de la primera i la segona, li segueix una de la tercera i la quarta, que després de nou pertanyen a la primera i segona classe. Segons això els fills de germans (per banda materna) no poden ésser marit i muller, però si els néts de germans. Aquest ordre tan singularment complicat s’embolica encara més amb l’empelt—en tot cas posterior—de les gents de dret matern, si encara no ens hi podem aturar. Hom veu així que l’esforç per prohibir l’incest es fa notar una vegada i una altra, però de forma completament espontània, sense una consciència clara de l’objectiu.

El matrimoni grupal, que ací a Austràlia és encara un matrimoni de classe, un estat matrimonial de masses de tota una classe d’homes, sovint dispersos pel continent, casats amb una classe de dones igualment escampada—aquest matrimoni de grup vist de prop no sembla tan completament esgarrifós com s’ho imagina la fantasia filistea amb una ment de bordell. Al contrari, han calgut llargs anys perquè hom n’albiràs l’existència, i no fa gaire s’ha qüestionat de nou. A l’observador superficial li sembla com una mena de monogàmia relaxada i en certa forma com una poligínia amb infidelitats esparses. Hom ha de dedicar-hi anys, com Fison i Howitt, per a descobrir en aquestes situacions matrimonials, que en la pràctica recorden més aviat als europeus corrents les de la llur terra, una llei segons la qual el negre australià, a milers quilòmetres de la llar, foraster en mig de gent que parlen llengües que no comprèn, troba amb tot dones, sovint a cada campament, a cada tribu, que se li lliuren sense escàndol ni malícia, una llei segons la qual qui té més d’una dona, en deixa una a l’hoste per la nit. On l’europeu no veu més que immoralitat i il·licitud, hi domina de fet una forta llei. Les dones pertanyen a la classe matrimonial del foraster i són per tant les seues mullers nades; aquesta mateixa llei moral que assigna l’un a l’altre, prohibeix sota pena d’expulsió, qualsevol relació fora de les classes matrimonials. Fins i tot quan es rapten dones, cosa que passa sovint i arreu, hom segueix escrupulosament la llei de classes.

En el rate de dones d’altra banda hi trobam ja signes del pas a la monogàmia, si més no en la forma de matrimoni de parella: quan un jove ha raptat o segrestat amb l’ajut dels seus amics una noia, tots ells en fan ús per torn, però finalment se la considera la dona del jove que ha preparat el rapte. I a l’inrevés, si la dona raptada s’escapa de l’home i un altre la pren, esdevé dona d’aquest, i el primer perd el seu dret. Fora i dins dels matrimonis grupals, que en general encara perduren, es constitueixen relacions exclusives, aparellaments de llarga o curta durada, a banda de la poligínia, de forma que el matrimoni grupal també va ací camí de l’extinció, i tan sols hi cap la qüestió de qui serà el primer a desaparèixer sota la influència europea: el matrimoni grupal o els negres australians que el practiquen.

El matrimoni de classes senceres, com domina a Austràlia, és en tot cas una forma força inferior i primitiva del matrimoni grupal, mentre que la família punalua, segons sabem, n’és l’estadi superior de desenvolupament. La primera sembla que és la forma corresponent a l’estat social dels salvatges nòmades, la segona ja pressuposa una sedentarització relativament sòlida de comunitats comunistes i du immediatament a l’estadi de desenvolupament directament posterior. Entre tots dos encara trobarem segurament altres estadis intermedis; hi ha un camp de recerca fins ara tan sols obert, amb prou feines explotat.

3. La família de parella. Un cert aparellament, de durada més curta o més llarga, ja s’hi troba sota el matrimoni grupal o en un estadi encara anterior; l’home tenia una dona principal (hom no pot dir-ne encara favorita) d’entre diverses dones, i ell era el marit principal entre d’altres. Aquesta circumstància no ha contribuït poc a la confusió entre els missioners, que veuen en el matrimoni grupal {8} o bé una comunitat promíscua de dones, o bé un adulteri arbitrari. Un aparellament fet costum d’aquesta mena s’hagué d’afermar però més i més, com més es constituïa la gens i més nombroses esdevenien les classes de «germans» i «germanes», entre els quals aleshores era impossible el matrimoni. L’empenta que mitjançant la gens rebé la prohibició del matrimoni entre consanguinis arribà encara més lluny. Trobam així que entre els iroquesos i la majoria dels altres indians de l’estadi inferior de la barbàrie, el matrimoni es prohibia a tots els parents inclosos en el llur sistema, i n’hi ha més d’un centenar de tipus. Entre aquest seguit de prohibicions matrimonials les unions de grups esdevenien més i més impossibles; foren substituïdes per la família de parella. En aquest estadi un home conviu amb una dona, però la poligínia i la infidelitat ocasional romanen com a dret dels homes, si bé la primera és infreqüent per motius econòmics; mentre s’exigeix a les dones la fidelitat més estricta durant la convivència, i el llur adulteri es castiga cruelment. El vincle matrimonial és però fàcil de dissoldre per totes dues parts, i els fills, ara com abans, pertanyen únicament a la mare.

En aquesta exclusió progressivament més estesa dels consanguinis del vincle matrimonial hi continua amb força la selecció natural. En mots de Morgan:

«Els matrimonis entre gents no-consanguínies engendraren una raça més forta, tan físicament com mental; es barrejaren dues tribus avançades, i els cranis i cervells novells s’eixamplaren de forma natural fins a superar les capacitats de totes dues».

Les tribus amb constitució gentilícia havien d’aconseguir així la supremacia per damunt de les endarrerides o bé arrossegar-les amb el llur exemple.

El desenvolupament de la família en la prehistòria consisteix per tant en l’empetitiment continu del cercle que originàriament comprenia la tribu sencera i dins el qual preval la comunitat conjugal entre els dos sexes. Mitjançant l’exclusió progressiva de parents, primer dels més propers, després dels més i més allunyats, i finalment dels emparentats simplement per aliances, esdevé pràcticament impossible tota mena de matrimoni grupal, i a la fi tan sols hi roman la parella, encara lligada per vincles fluixos, la molècula que amb ella es dissol el matrimoni. Això demostra fins quin punt tenia poc a veure l’amor sexual individual en el sentit actual del mot amb l’origen de la monogàmia. Encara ho demostra més la pràctica de tots els pobles que es troben en aquest estadi. Mentre que en les formes familiars anteriors els homes no anaven mai mancats de dones, i al contrari més aviat en tenien de més, ara les dones eren escasses i buscades. Per això comença amb el matrimoni de parella el rapte i la compra de dones—símptomes molt freqüents, però no pas més que això, d’un canvi incipient d’arrels molt més profundes, símptomes que, tot i no passar de simples mètodes per aconseguir dones, han sigut parafrasejats pel pedant escocès McLennan i transformats amb els noms de «matrimoni de rapte» i «matrimoni de compra» en classes de família diferents. També a més, entre els indians americans i arreu (en el mateix estadi), l’acord matrimonial no és cosa dels implicats, a qui sovint no es consulta, sinó de les llurs mares. Sovint passa així que dues persones completament desconegudes, queden promeses i no se n’assabenten del tracte fins el dia del casament. Abans de la boda el nuvi ofereix presents als parents gentilicis de la núvia (per tant als llurs parents materns, no al pare ni als seus), com a penyora de compra pel traspàs de la noia. El matrimoni roman soluble d’acord amb la voluntat de qualsevol dels dos contraients: però en moltes tribus, com ara la dels iroquesos, s’hi ha format una opinió oberta contra aquests trencaments; en cas de disputes intervenen parents gentilicis de totes dues parts, i tan sols en el cas de no sortir-se’n, es fa la separació, de forma que els fills resten amb la dona i cadascuna de les dues parts es lliure de casar-se de nou.

La família de parella, per si sola massa feble i inestable per a der sentir la necessitat o simplement el desig d’una llar pròpia no suprimeix de cap manera la llar comunista. La llar comunista suposa, però, el domini de les dones a casa, de la mateixa forma que el reconeixement exclusiu de la mare carnal davant la impossibilitat de conèixer el pare carnal amb certesa, suposa una gran estima per les dones, és a dir, de les mares. És una de les idees més absurdes transmesses de la Il·lustració del segle XVIII, que la dona a l’inici de la societat era esclava de l’home. La dona en tots els salvatges i en tots els bàrbars dels estadis inferior i intermedi, i encara en part de l’estadi superior, no tan sols era lliure, sinó a més altament respectada. Encara del matrimoni de parella n’Arthur Wright, missioner entre els iroquesos senseques en pot referir:

«En referència a les llurs famílies, per l’època en què encara eren a les antigues cases grans» (llars comunistes de diverses famílies) «… hi predominava sempre un clan» (una gens) «de forma que les dones prenien els homes dels altres clans» (gentes) «en general… la part femenina dominava la casa; les provisions eren comunes; però ai del malaurat marit o amant massa mandrós o massa maldestre per a contribuir amb la seua part a la provisió comuna. Tant se val els fills o els béns propis que tingués a la casa, a cada instant li podia arribar l’ordre de fer el farcell i de creuar la porta. I era inútil que provàs de resistir-s’hi; la casa se li feia un infern i no tenia cap més remei que tornar-se’n al seu propi clan» (gens) «o altrament, però, com era més habitual, de fer un nou casament en un altre clan. Les dones eren la gran força en els clans» (gentes) «i també a tot arreu. Si arribava el cas no els hi costava res de destituir un cap i de degradar-lo a simple combatent».

La llar comunista, en la qual la majoria o la totalitat de les dones pertanyien a una mateixa gens, però els homes eren dividits en diferents gentes, és el fonament real d’aquell predomini de les dones, que s’estenia per tot arreu, i que haver-ho descobert és el tercer mèrit de Bachofen. – Encara hi afegiré que les relacions de viatgers i missioners quant al fet que les dones són carregades desmesuradament de feina entre els salvatges i els bàrbars no contradiuen de cap manera aquesta afirmació. La divisió del terbal entre els dos sexes és determinada mitjançant causes completament diferents que la posició de la dona a la societat. Pobles entre els quals les dones han de treballar molt més que no deurien, segons la nostra concepció, tenen sovint per les dones un respecte molt més real que els nostres europeus. La dama de la civilització, envoltada d’afalacs aparents i allunyada de tot treball real, té una posició social infinitament inferior que la dona enfeinada de la barbàrie, considerada en el seu poble com una veritable dama (lady, frowa, Frau = senyora) i a més ho era pel seu propi caràcter.

La qüestió de si el matrimoni de parella ha desplaçat a Amèrica el matrimoni grupal {9} completament, l’hauran de resoldre recerques més acurades dels pobles que es troben encara en l’estadi superior del salvatgisme al nord-oest i especialment a Sud-Amèrica. D’aquests darrers es relaten exemple tan variats de llibertat sexual que amb prou feines s’hi podria suposar una substitució total de l’antic matrimoni grupal.{10} En tot cas encara no han desaparegut totes les espurnes. Entre no pas menys de quaranta tribus nord-americanes l’home que s’ha casat amb la germana gran té el dret de prendre com a dones totes les llurs germanes tan bon punt arriben a l’edat adient: resta de la comunitat d’homes per tota una sèrie de germanes. I de la península de Califòrnia (estadi superior de salvatgisme) relata Bancroft que s’hi fan unes festes on diverses tribus s’apleguen a fi de trindre relacions sexuals il·limitades. És evident que es tracta de gentes que en aquestes festes conserven un record boirós de l’època on les dones d’una gens tenien tots els homes d’una altra com a marits comuns i a l’inrevés.{11} El mateix costum hi domina encara a Austràlia. Entre qualcuns pobles s’esdevé que els homes més grans, els caps i els bruixots-sacerdots exploten en profit propi la comunitat de dones i en monopolitzen la majoria per ells, però en canvi han d’admetre en determinades festes i grans trobades populars l’antiga comunitat i deixar que les llurs dones gaudesquen amb els joves. Westermack, p. 28/29 forneix tota una sèrie d’exemples d’aquestes festes saturnals periòdiques, on tornen a entrar en vigot per un temps breu les relacions sexuals lliures: entre els hos, els santals, els pandtxas i els kotars d’Índia, entre qualcuns pobles africans, etc. Cal assenyalar que Westermarck en conclou que això són relíques no del matrimoni grupal que ell nega, sinó de l’època de zel comuna als homes primitius i a les altres bèsties.

Arribam ara a la quarta gran descoberta de Bachofen, la descoberta de la forma de transició ben difosa del matrimoni grupal a la parella. Ço que Bachofen descriu com una penitència per un afront als antics manaments dels déus: la penitència amb la qual la dona paga el dret a la castedat és de fet únicament l’expressió mística per la penitència amb la qual la dona rescata l’antiga comunicat d’home i guanya el dret a lliurar-se a un sol home. Aquesta penitència consisteix en una donació restringida: les dones babilòniques tenien l’obligació de lliurar-se una vegada l’any al temple de Militta; altres pobles de l’Àsia propera enviaven les noies durant uns anys al temple d’Anaitis, on s’havien de consagrar a l’amor lliure amb favorits triats per elles mateixes, abans de poder casar-se; costums semblants d’aparença religiosa són comuns a tots els pobles asiàtics entre la Mediterrània i el Ganges. El sacrifici expiatori per a la redempció esdevé més lleu amb el temps, com ja ho veia Bachofen:

«L’ofrena repetida anyalment cedeix el lloc a la donació feta una vegada, a l’heterisme de les matrones li segueix el de les donzelles, a la seua pràctica durant el matrimoni, la pràctica abans, al lliurament a tots a l’atzar, el lliurament a determinades persones». («Dret matern», p. XIX.)

Entre d’altres pobles hi ha l’aparença religiosa; en qualcuns—tracis, celtes, etc., en l’antiguitat, entre diversos aborígens d’Índia, entre els pobles malais, entre els de les illes del Mar del Sud i molts indians americans encara avui – les noies gaudeixen fins al matrimoni d’una gran llibertat sexual. Especialment a gairebé tota Sud-amèrica, i d’això en pot donar fe qualsevol que s’hi haja endinsat una mica. Així s’expressa Agassiz («A Journey in Brazil», Boston and New York 1868, p. 266) que parla d’una rica família d’origen indià; en conèixer la filla, demanà pel seu pare, amb el pensament que seria l’home de la mare, qui estava d’oficial en la guerra contra Paraguai; però la mare respongué somrient: Naõ tem pai, é filha da fortuna, no té cap pare, és filla de la fortuna.

«D’aquesta forma sense vergonya ni culpa parlen sempre les dones indianes o mestisses dels llurs fills il·legítims; i això és ben lluny d’ésser excepcional, i més aviat sembla que l’excepció és el contrari. Els fills… sovint únicament coneixen la mare, perquè totes les preocupacions i responsabilitats recauen en ella; del pare no en saben res; però tampoc no sembla que a la dona li passà pel cap que ella o els seus fills poguessen demanar-li res».

Ço que apareix sorprenen al civilitzat, no és més que la regla en el dret matern i en el matrimoni grupal.

Entre d’altres pobles els amics i parents del nuvi o els convidats a les noces reclament el mateix dia de les noces el dret ancestral damunt la núvia, i el nuvi és el darrer de la sèria; així es feia a les Balears i entre els augiles africans de l’antiguitat, i entre els bareas d’Abissínia encara ara. Entre d’altres una persona pública, el cap de la tribu o de la gens, cacic, xaman, sacerdot, príncep o com es digués, representa la comunitat i exerceix el dret de passar la primera nit amb la núvia. Malgrat tot els emblanquiment neo-romàntics aquest jus primae noctis consisteix en una resta del matrimoni grupal encara en l’actualitat entre la majoria dels habitants de la zona d’Alaska (Bancroft, «Native Races», I, 81), entre els tahus del nord de Mèxic (ib. p. 584) i d’altres pobles; i si més no en els països originalment celtes, on fou tramès directament del matrimoni de grup, hi fou duirant tota l’edat mitjana, com ara a Aragó. Mentre a Castella el pagès mai no fou serf, dominava a Aragó la servitud més vergonyosa fins la sentència de Ferran el Catòlic del 1486. En aquest document s’hi diu:

«Disposam i declaram que els susdits senyors» (senyors, barons) «…no podran tampoc dormir amb la dona del pagès la primera nit ni, com a senyal de senyoriu, passar per damunt del llit i de la dona esmentada la nit de nuvis, quan ella s’hi haja ajegut; els esmentats senyors tampoc no podran servir-se de la filla o del fill del pagès, contra la seua voluntat, amb pagament o sense». (citat en l’original català a Sugenheim, «Leibeigenschaft», Petersburg 1861, p. 35.)

Bachofen, amb tot, té raó quan afirma clarament que el pas d’allò que ell denomina «heterisme» o «contracte cenagós» a la monogàmia es realitzà essencialment mitjançant les dones. Com més perdien amb el desenvolupament de les condicions de vida econòmiques, i per tant amb l’ensorrament de l’antic comunisme i amb la densificació creixent de la població, el llur caràcter ingenu de salvatigme primitiu, més humiliants i opressives els hi havien de semblar a les dones aquestes relacions sexuals; així degueren d’esperar amb ànsies, com un alliberament, el dret a la castedat, al matrimoni temporal o durador amb un sol home. Aquest avenç no podia vindre dels homes simplement perquè mai no se’ls ha acudit ni tan sols avui de renunciar als avantatges del matrimoni grupal efectiu. Una vegada després que les dones fessen la transició cap al matrimoni de parella, els homes pogueren introduir la monogàmia estricta—és clar que únicament per les dones.

La família de parella aparegué en la frontera entre el salvatgisme i la barbàrie, la majoria de vegades en l’estadi superior del salvatgisme, i de tant en tant ja en l’estadi inferior de la barbàrie. És la forma familiar característica de la barbàrie, així com el matrimoni grupal ho era del salvatgisme i la monogàmia de la civilització. Per desenvolupar-se fins a una monogàmia sòlida, li calien unes causes diferents a les que hem trobat fins ara. El grup en l’aparellament havia quedat reduït a la seua unitat darrera, a la seua molècula diatòmica: un home i una dona. La selecció natural havia realitzat la seua tasca amb l’exclusió progressiva de més gent de la comunitat matrimonial; en aquest aspecte ja no li restava més a fer. Per tant si no hi haguessen entrat en funcionament unes forces impulsores socials noves no hi hauria hagut cap base perquè de l’aparellament en sorgís cap forma familiar nova. Però aquestes forces impulsores entraren en funcionament.

Deixarem ara Amèrica, el terreny clàssic de la família de parella. No hi ha cap indici que permete concloure que s’hi desenvolupàs una forma familiar superior, que abans de la descoberta i de la conquesta hi hagués hagut mai enlloc cap monogàmia sòlida. A diferència del Vell Món.

Ací la cria d’animals domèstics i la cura de ramats havia desenvolupat una font de riquesa fins ara insospitada i unes condicions socials del tot noves. Fins a l’estadi inferior de la barbàrie la riquesa estable havia consistit gairebé únicament en l’habitatge, la roba, ornaments rudes i les eines per l’obtenció i preparació dels aliments: bots, armes, el mobiliari de la mena més elemental. Els aliments s’havien de guanyar de dia en dia. Ara, amb els ramats de cavalls, camells, ases, bous, moltons, cabres i porcs, els pobles de pastors en contínua expansió—els aris a la terra indiana dels cinc rius i de la zona del Ganges com també a les estepes encara riques en aigua de l’Oxus i el Jaxartes, els semites de l’Èufrates i el Tigris—havien aconseguit unes possessions que tan sols exigien vigilància i una cura del tot elemental per fer-los augmentar en nombre i obtindre una alimentació abundant en llet i carn. Tots els mitjans anteriors d’obtenció d’aliments passaven ara a un segon terme; la caça, abans una necessitat, esdevenia ara un luxe.

A qui pertanyia però aquesta nova riquesa? Indubtablement en un origen a la gens. Però aviat s’hi deu haver desenvolupat la propietat privada dels ramats. És difícil de dir si per l’autor de l’anomenat primer Llibre de Moisès el pare Abraham era propietari dels seus ramats per dret propi o com a cap d’una comunitat familiar o per força de la seua condició de cap hereditari efectiu d’una gens. Tan sols és segur que no ens el podem afigurar com a propietari en el sentit modern. I és segur a més que en el llindar de la història fidedigna ja trobam arreu ramats com a propietat particular {12} dels caps de família, del tot igual com els productes artesanals de la barbàrie, els estris de metall, els articles de luxe i finalment el bestiar humà—els esclaus.

Ja que ara també es descobreix l’esclavatge. Pels bàrbars de l’estadi inferior l’esclau no era valuós. Per això també els indians americans es comportaven amb els enemics vençuts d’una forma del tot diferent a com es fa en l’estadi superior. Els homes eren mots o si no admesos a la tribu dels vencedors com a germans; les dones eren preses com a mullers o si no se les adoptava amb els llurs fills supervivents. La força de treball humana en aquest estadi no produeix encara cap excedent apreciable per damunt dels seus costos de manteniment. Amb la introducció de la ramaderia, el treball dels metalls, el teixit i finalment el conreu del camp tot canvià. El mateix que havia passat abans amb les mullers tan fàcils d’obtindre i que ara tenien un valor de canvi {13} i eren comprades, també passà amb la força de treball, especialment després que els ramats esdevinguessen una possessió familiar {14}. La família no augmentava tan ràpidament com el bestiar. Calia més gent per tindre’n cura; per això s’emprà l’enemic presoner de guerra, que a més es podia reproduir tan bé com el propi ramat.

Aquestes riqueses tan bon punt passaren a possessió privada de les famílies {15} i augmentaren encara més ràpidament, suposaren un cop ben fort per la societat fundada en el matrimoni de parella i en la gens de dret matern. El matrimoni de parella havia introduït un nou element a la família. Al costat de la mare carnal hi havia posat el pare carnal legítim, que cal dir que era probablement més legítim que no pas molts «pares» actuals. Segons la divisió del treball d’aleshores en la família li pertocava a l’home el proveïment d’aliments i dels mitjans de treball necessaris per això, i per tant també la propietat d’aquests darrers; se’ls duia en cas de separació, igual com la dona es quedava amb el llur mobiliari. D’acord amb els costums de la societat d’aleshores l’home també era propietari de les noves fonts d’alimentació, el bestiar, i posteriorment dels nous mitjans de treball, els esclaus. Segons el costum de la mateixa societat, però, els seus fills no el podien heretar, ja que en això les coses anaven de la següent forma.

Segons el dret matern, i per tant mentre es tingués en compte únicament la descendència en la línia femenina, i segons el costum primitiu d’herència en la gens, des d’un principi els parents gentils heretaven del llur vincle gentil difunt. Els béns havien de romandre en la gens. En mig de la insignificància del patrimoni en la pràctica i des de sempre podia passar als parents gentils més propers, és a dir als parents consanguinis per la banda materna. Els fills de l’home difunt, però, no pertanyien a la seua gens, sinó a la de la mare; heretaven d’ella, al principi amb els altres parents consanguinis de la mare, després potser en primera línia; però no podien heretar del pare, perquè no pertanyien a la seua gens, i els seus béns hi havien de romandre. Així, amb la mort del propietari dels ramats, els seus ramats passarien primer als seus germans i germanes i als fills de les seues germanes o als descendents de les germanes de la seua mare. Els seus propis fills restaven fora, però.

En la mateixa relació per tant que la riquesa en augment donava a l’home d’una banda una posició més important en la família que la dona, l’estimulava de l’altra a utilitzar aquesta força per canviar en favor dels seus fills l’ordre de successió establert. Això però no fou possible mentre es mantingué la descendència d’acord amb el dret matern. Per tant calia canviar això, i es canvià. Ço no fou pas tan difícil com ens sembla ara. Perquè aquesta revolució—una de les més decisives que els humans han viscut—no hagué de tocar ni un sol dels membres vius d’una gens. Tots els seus membres pogueren romandre allò que eren abans. N’hi havia prou amb el simple acord que en endavant els descendents de membres masculins restarien a la gens, mentre que els femenins en restarien exclosos, i passarien a la gens del llur pare. Així s’esmicolava la fixació de la descendència per la línia femenina i el dret hereditari matern, i s’establia la línia de descendència masculina i el dret hereditari patern. Com i quan es realitzà aquesta revolució entre els pobles cultes és quelcom que no sabem. Tingué lloc del tot en temps prehistòrics. Que es realitzà així, però, és més que necessari d’acord amb les nombroses restes de dret matern recollides per Bachofen; com de fàcilment es produeix es veu en tota una sèrie de tribus indianes, on no s’ha realitzat fins fa no gaire, i encara es realitza sota la influència en part de la riquesa creixent i de les formes de vida canviants (trasllat dels boscos a les prades), i en part per l’acció moral de la civilització i dels missioners. De vuit tribus del Missouri hi ha sis de línia de descendència i heretatge masculins, però dues de femenins. Entre els shawnees, els miamis i els delawares s’ha difós el costum de donar a les criatures un nom gentil pertanyent a la gens del pare, per tal de traspassar-los-hi i que així puguen heretar del pare. «Casuística innata dels humans, la de canviar les coses en canviar-los el nom! I trobar escletxes per on trencar la tradició sense sortir-ne quan un interès directe hi donava prou impuls!» (Marx). D’això en derivava una confusó espantosa que únicament podia remeiar, i en part també fou així, la transició cap al dret patern. «Aquesta sembla la transició més natural de totes». (Marx). – Per ço que els juristes comparatius ens saben dir de la mena i forma que prengué aquesta transició en els pobles cultes del Vell Món—és clar que gairebé són tan sols hipòtesis—v. M. Kowalewski, «Tableau des origines et de l’evolution de la famille et de la propriété», Stockholm 1890 {16}.

La caiguda del dret matern fou la derrota històrica del sexe femení. L’home prengué les regnes també a casa, la dona fou degradada, subjugada, esclavitzada per la seua luxúria i simple instrument de la cria d’infants. Aquesta posició envilida de la dona, com apareix especialment entre els grecs de l’època heroica i encara més de la clàssica, ha sigut progressicament coberta i dissimulada, àdhuc revestida de formes més suaus; de cap manera suprimida.

La primera acció del nou establert domini dels homes es manifesta en la forma intermèdia de família patriarcal que ara apareix. Ço que la caracteritza principalment no és la poligínia, que veurem després, sinó

«l’organització d’un nombre de persones lliures i no-lliures en una família sota el poder patern del cap de família. En la forma semítica aquest cap de família viu en poligínia, els no-lliures tenen dones i fills, i la finalitat de tota l’organització és la cura dels ramats en una zona determinada».

Ço essencial és la incorporació dels no-lliures i el poder patern; per això el tipus perfecte d’aquesta forma familiar és la família romana. El mot familia no suposa originalment l’ideal fet de sentimentalitat i discòrdies domèstiques del filisteu actual; inicialment entre els romans ni tan sols es referia a la parella matrimonial i als fills, sinó als esclaus. Famulus significa esclau domèstic, i familia és l’ensems dels esclaus que pertanyen a un home. Encara en l’època de Gai la familia, id est patrimonium (és a dir, l’heretatge) era de disposició testamentària. L’expressió fou inventada pels romans per designar un nou organisme social, el cap del qual tenia sota poder patern dona i fills i un nombre d’esclaus, amb el dret de mort i vida damunt tots els qui eren a sota.

«El mot no és per tant més antic que el ferri sistema familiar de les tribus llatines, que aparegué amb la introducció de l’agricultura i de l’esclavatge legal, després de la separació dels itàlics aris dels grecs».

Marx hi afegeix: «La família moderna conté en embrió no tan sols l’esclavatge (servitus), sinó també la servitud, ja que des d’un bon començament té relació amb l’agricultura. Conté en miniatura tots els antagonismes que després es desenvolupen àmpliament en la societat i en el seu estat».

Una forma familiar així assenyala la transició del matrimoni de parella a la monogàmia. Per garantir la fidelitat de la dona, i per tant la paternitat dels fills, la dona es lliurada incondicionalment al poder de l’home: quan la mata, ho fa únicament en dret seu.{17}

Amb la família patriarcal entram en l’àmbit de la història escrita, i per tant en l’àmbit on la ciència del dret comparat ens pot prestar importants serveis. I de fet ens hi ha avançat essencialment. Agraïm a Maxim Kowalewski («Tableau etc. de la famille et de la propriété», Stockholm 1890, p. 60-100) la prova que la comunitat domèstica patriarcal tal com la trobam encara avui entre els serbis i búlgars sota el nom de zádruga (que es podria entendre per confraternitat) o bratstvo (germandat), i en forma modificada entre pobles orientals, constitueix l’estadi de transició entre la família de dret matern originada pel matrimoni grupal i la família monògama del món modern. Si més no pels pobles cultes del Vell Món, pels aris i els semites això sembla demostrat.

La zádruga sud-eslava ofereix el millor exemple encara viu d’una societat familiar així. Comprèn diverses generacions de descendents d’un pare juntament amb les dones, que viuen plegats en un mas, conreuen plegats els camps, mengen i es vesteixen d’unes provisions comunes i són propietaris comuns de l’excedent de productes. La comunitat es troba sota el govern suprem del senyor de la casa (domacin), que la representa a fora, que pot vendre petits objectes, du la caixa i n’és el responsable. És elegit per votació i de cap manera no cal que siga el més gran. Les dones i els llurs treballs es troben sota la direcció de la senyora de la casa (domacica), que habitualment és la dona del domacin. També té en l’elecció de marit per les noies un paper important, sovint decisiu. El poder suprem, però, rau en un consell de família, l’assemblea de tots els membres adults, tant dones com homes. A aquesta assemblea hi fa comptes el senyor de la casa; és la que pren els acords definitius, administra justícia per damunt dels membres, decideix la compra i la venda d’una certa importància, especialment de possessió de terra, etc.

Fa uns deu anys es comprovà l’existència de grans comunitats familiars així també a Rússia; ara tothom reconeix que són tan arrelades en els costums del poble rus com l’obixtxina o comunitat rural. Figuren en el codi rus més antic, la Pravda de Jaroslav, sota el mateix nom (vervj) que en les lleis dàlmates, i es poden comprovar també en fonts històriques poloneses i txeques.

També entre els alemanys segons Heusler («Institutionen des deutschen Rechts») la unitat econòmica no és originalment la família monògama en el sentit modern, sinó la «comunitat domèstica», que consta de diverses generacions amb llurs famílies monògames respectives i també inclou sovint no-lliures. També la família romana es redueix a aquest tipus, i en conseqüència s’ha posat molt en dubte darrerament el poder absolut del pare de la casa, així com la manca de drets de la resta de la família envers ell. Entre els celtes d’Irlanda deuen haver existit igualment comunitats familiars semblants; a França s’han conservat a Nevers sota el nom de parçonneries fins a la revolució francesa, i al Franche Comté no s’han extingit del tot encara avui. A la comarca de Louhans (Saône et Loire) hom pot veure grans masies amb una sala central comuna, alta fins el sostre i al seu voltant les cambres, a les quals duen escales de sis a vuit graons i on viuen diverses generacions de la mateixa família.

A Índia hi ha una comunitat familiar amb conreu comú de terres, citades per Nearcos, en temps d’Alexandre el Gran, que encara subsisteix en la mateixa regió, al Punjab i a tot el nord-oest del país encara avui. Al Caucas el propi Kowalewski ho ha pogut comprovar. A Algèria encara existeix entre les cabiles. Fins i tot a Amèrica hi deu haver existir, i hom creu haver-los descobert entre els «calpullis» que descriu Zurita a l’antic Mèxic; per contra Cunow («Ausland», 1890, Nr. 42-44) ha comprovat amb força claredat que al Perú en temps de la conquesta hi havia una mena d’organització en marques (és ben curió que també se’n digués marca) amb distribució periòdica de les terres de conreu, per tant com a conreu individual.

En tot cas ara la comunitat domèstica patriarcal amb una propietat comuna de la terra i un conreu comú pren un significat completament diferent que abans. Ja no podem dubtar del gran paper de transició que ha tingut en els pobles cultes i en molts d’altres pobles del Vell Món entre la família de dret matern i la monògama. Després anirem a una altra de les conclusions a les que arribà Kowalewski, que a més fou l’estadi de transició a partir del qual es desenvolupà la comunitat rural o marca amb conreu individual i distribució de camps i prades, de primer periòdics i després definitiva.

Respecte a la vida familiar dins d’aquestes comunitats domèstiques s’ha de remarcar que, si més no a Rússia, el pare de la casa té fama d’abusar de la seua posició envers les dones joves de la comunitat, especialment de les nores, i sovint de crear-se un harem amb elles; d’això en parlen força les cançons populars russes.

Abans de passar a la monogàmia ràpidament desenvolupada amb de la caiguda del dret matern, voldríem dir encara un parell de mots quant a la poligínia i la poliàndria. Totes dues formes matrimonials poden ésser tan sols excepcions, productes històrics de luxe per dir-ho així, si és que no es troben alhora en un mateix país, la qual cosa sabem que no és el cas. Com que per tant els homes exclosos de la poligínia no es poden consolar amb les dones excedents de la poliàndria, i el nombre d’homes i de dones més enllà de les institucions socials fins ara s’ha mantingut força igual, cal excloure aquestes formes matrimonials com a universalment vàlides. De fet la poligínia d’un home era clarament el producte de l’esclavatge i limitada a posicions particulars úniques. En la família patriarcal semítica tan sols viu en poligínia el propi patriarca, i com a molt encara un parells dels seus fills, mentre la resta s’ha de conformar amb una dona. Així és encara avui a tot l’Orient; la poligínia és un privilegi dels rics i magnats i es recluta principalment mitjançant la compra d’esclaves; la massa del poble viu en monogàmia. Una d’aquestes excepcions és la poliàndria d’Índia i Tibet, del qual l’origen, no pas mancat d’interès, del matrimoni grupal {18} demana un estudi encara més detallat. En la llur pràctica sembla molt més benigna que el règim gelós d’harem dels mahometans. Si més no entre els nairs d’Índia cada tres, quatre o més homes tenen de fet una dona en comú; però cadacun d’ells pot tindre en comú a més amb uns altres tres o més homes una segona dona, i així una tercera, quarta, etc. És una meravella que MacLennan en aquests clubs matrimonials, on hom pot ésser membre de més d’un, no hi haja descobert la nova classe de matrimoni de club. Aquest règim de club matrimonial no és d’altra banda de cap manera una poliàndria real; és al contrari com ja ho ha remarcat Giraud-Teulon, una forma especialitzada de matrimoni grupal; els homes viuen en poligínia, les dones en poliàndria.{19}

4. La família monògama. Com ja s’ha afirmat prové de la família de parella en l’època fronterera entre l’estadi intermedi i el superior de la barbàrie; la seua victòria definitiva és un dels senyals de la civilització incipient. Es fonamenta en el domini de l’home, amb la finalitat expressa de la procreació de fills amb paternitat indiscutible, i aquesta paternitat és necessària perquè aquests fills prenguen possessió com a hereus carnals dels béns paterns. Es diferencia així del matrimoni de parella mitjançant una solidesa molt més gran del vincle matrimonial, que ara ja no es pot dissoldre per una de les dues parts. Ara com a regla tan sols el pot dissoldre encara l’home, que pot repudiar la seua dona. El dret a la infidelitat matrimonial roman per ell, si més no encara ho garanteix el costum (el Codi de Napoléon l’atorga a l’home explícitament, sempre que no duga la concubina a la llar matrimonial), i es practica com més va més a mesura que la societat evoluciona; si la dona es recorda de les antigues pràctiques sexuals i les vol renovar, se la castiga més severament que abans.

En tota la seua rigidesa topam amb la nova forma familiar entre els grecs. Mentre que, com remarca Marx, la situació de les deesses en la mitologia ens presenta un període anterior, on les dones encara tenien una situació més lliure i més considerada, trobam en l’època heroica que la dona {20} resta humiliada per l’hegemonia de l’home i la competència amb les esclaves. Hom llig a la «Odissea» com Telèmac fa callar la seua mare. Les dones joves captives cauen en Homer sota el desig sensual dels vencedors; els caps escullen en sèrie i per ordre de rang les més belles; tota la «Ilíada» com se sap gira entorn la pugna entre Aquil·les i Agamemnon per una d’aquestes esclaves. En cada heroi homèric d’importància s’hi esmenta la noia presonera de guerra amb qui comparteix tenda i llit. Aquestes noies també són dutes a la pàtria i a la llar matrimonial, com Cassandra per Agamemnon a Esquil; els fills nascuts d’aquestes esclaves reben una petita part de l’herència paterna i són considerats com a lliures; Teucre és així fill extramatrimonial de Telamó i té dret a dur el nom del seu pare. De la muller s’espera que ho admete, però que alhora serve una castedat i fidelitat matrimonial estrictes. La dona grega de l’època heroica és de fet més ben considerada que la del període civilitzat, però per a l’home és encara exclusivament la mare dels seus fills hereus matrimonials, l’administradora suprema de la seua llar i la mestressa de les esclaves, que ell pot convertir i converteix en concubines. És l’existència de l’esclavatge al costat de la monogàmia, la presència d’esclaves més joves i belles que pertanyen del tot a l’home, allò que expressa d’entrada la monogàmia en el seu caràcter específic, monogàmia que és únicament per la dona, però no per l’home. I aquest caràcter el té encara avui.

Pels grecs posteriors hem de distingir entre els doris i els jonis. Els primers, dels quals l’exemple clàssic és Esparta, tenen en molts sentits encara unes relacions matrimonials més antigues que les descrites pel propi Homer. A Esparta regeix un matrimoni de parella modificat per l’estat d’acord amb el pensament local, que presenta encara moltes reminisències del matrimoni grupal. Els matrimonis sense fills són dissolts; el rei Anaxàndrides (vers els 560 abans de la nostra era) prengué al costat de la seua dona sense fills una segona i dirigia dues llars; en la mateixa època el rei Aristó amb dues dones estèrils en prengué una tercera, però en canvi repudià una de les primeres. D’altra banda diversos germans podien tindre una dona en comú, l’amic que preferia la dona d’un amic la podia compartir, i es considerava decent posar la dona a disposició d’un «semental» com diria Bismarck, encara que aquest no fos ni ciutadà. D’un passatge de Plutarc, on una espartana adreça l’amant que li fa proposicions al seu marit, sembla—segons Schoemann—que fins i tot se’n pot deduir una llibertat més gran de costums. L’adulteri real, la infidelitat de la dona d’amagat de l’home, era per tant inaudit. D’altra banda l’esclavitud domèstica a Esparta, si més no en la millor època, era desconeguda, els ilotes vivien separats a les possessions dels patrons; la tendència pels espartans d’apropar-se a aquestes dones no era per tant gaire gran. Amb totes aquestes circumstàncies no podia ésser altrament que les dones a Esparta es trobassen en una posició molt més considerada que entre la resta de grecs. Les dones espartanes i l’elit de les heteres atenenques són les úniques dones gregues dels quals els antics en parlen amb respecte i de les quals feren l’esforç d’anotar-ne les dites.

Del tot diferent era entre els jonis, als quals representa Atenes. Les noies aprenien tan sols a filar, teixir i cosir, com a molt a llegir i a escriure. Eren gairebé recloses, tan sols es relacionaven amb altres dones. La cambra de les dones era un racó aïllat de la casa, en el pis superior o al darrera, on els homes, especialment els forasters, no hi arribaven fàcilment i on elles s’hi retiraven quan hi havia visites masculines. Les dones no sortien sense l’acompanyament d’una esclava; a casa gairebé se les vigilava; Aristòfanes parla de gossos molossos emprats per atemorir els adúlters, i a les ciutats asiàtiques si més no hom hi tenia eunucs que vigilaven les dones, que a Quios ja els preparaven comercialment en temps d’Heròdot, i segons Wachsmuth no tan sols pels bàrbars. A Eurípides les dona es considerada una oikurema, com una cosa per la cura de la casa (el mot és neutre), i a banda de la funció de criar els fills no era per l’atenenc res més que la criada domèstica principal. L’home tenia els seus exercicis gimnàstics, els seus debats públics, dels quals la dona n’era exclosa; tenia a banda sovint encara esclaves a la seua disposició i en l’època de floreixement d’Atenes una prostitució creixent, protegida si més no per l’estat. Fou precisament aquesta prostitució el fonament a partir del qual s’hi desenvoluparen els únics caràcters femenins grecs que per la llur ment i gust artístic depassaren el nivell general de la femeneïtat antiga com les espartanes pel caràcter. Que hom però s’hagués de fer primer hetera per esdevindre dona és alhora la vergonya més forta per la família atenenca.

Aquesta família atenenca fou amb el pas del temps el model de relacions domèstiques que seguirien no tan sols la resta de jonis, sinó també més i més tots els grecs de l’interior i de les colònies. Però malgrat totes les clausures i vigilàncies les gregues trobaren sovint l’oportunitat d’enganyar l’home. Aquests que s’haguessen avergonyit d’haver demostrat qualsevol amor envers les llurs dones, es divertien amb tota mena de comerç amorós amb les heteres; però la degradació de les dones es venjà dels homes i també els envilí fins a enfangar-los en la pederàstia i embrutí els llurs déus com ells mateixos mitjançant el mite de Ganimedes.

Aquest fou l’origen de la monogàmia fins on l’hem pogut seguir en el poble més civilitzat i més altament desenvolupat de l’antiguitat. No fou de cap manera un fruit de l’amor sexual individual, amb el qual no hi té res a veure en absolut, ja que el matrimoni romangué com abans un fet de conveniència. Fou la primera forma familiar fundada no en condicions naturals sinó econòmiques {21} {22}, és a dir en la victòria de la propietat privada damunt la propietat comuna espontània original. El domini de l’home en la família i la cria dels fills, que tan sols podien ésser seus i eren destinats a heretar les seues riqueses—vet ací els objectius de la monogàmia proclamats sense embuts pels grecs. A banda d’això els hi era un llast, un deute envers els déus, l’estat i els propis ancestres, que havien d’acomplir. A Atenes la llei no tan sols obligava a casar-se sinó també a complir un mínim dels anomenats deutes matrimonials per part de l’home.{23}

Per tant la monogàmia no aparegué en la història de cap manera com una reconciliació de l’home i la dona, i menys encara com la forma més elevada. Al contrari. Aparegué com la subjugació d’un gènere a un altre, com la proclamació d’una oposició entre els gèneres fins aleshores desconeguda en tota la història. En un antic manuscrit inèdit del 1846 redactat per Marx i jo hi trob: «La primera divisió del treball és la de l’home i la dona per la cria dels fills». I avui hi puc afegir: el primer antagonisme de classe que apareix a la història coincideix amb el desenvolupament de l’antagonisme de l’home i la dona en la monogàmia, i la primera opressió de classes amb l’opressió del sexe femení pel masculí. La monogàmia fou un gran avenç històric, però alhora obrí al costat de l’esclavatge i de la riquesa privada l’època que arriba fins avui i en la qual tot avenç és igualment un retrocés relatiu on el profit i el desenvolupament d’uns s’obté a costa del dolor i la repressió d’uns altres. És la forma cel·lular de la societat civilitzada, on ja podem estudiar la natura dels antagonismes i contradiccions que es manifesten més plenament en aquesta societat.

L’antiga llibertat relativa de relacions sexuals no desaparegué de cap manera amb la victòria de la parella o àdhuc de la monogàmia.

«L’antic sistema matrimonial, reduïts a límits inferiors per la progressiva extinció dels grups punalua, envolta encara la família en fomació i s’hi manté lligat a les faldes fins a l’albada de la civilització… desparegué finalment amb la nova forma d’heterisme, que empaita els humans fins entrada la civilització, com una ombra sinistra que persegueix la família».

Sota heterisme Morgan entén la relació sexual al costat de la monogàmia dels homes amb dones no casades que, com és consegut, floreix durant tot el període de la civilització sota formes diverses i més i més esdevé una prostitució oberta.{24} Aquest heterisme deriva directament del tot del matrimoni grupal, de l’ofrena religiosa de les dones amb la qual compraven el dret a la castedat. La donació per diners fou primer un acte religiós, que s’acomplia en el temple de la deessa de l’amor, i els diners passaven originalment als fons del temple. Les hieròdules d’Anaitis a Armènia, d’Afrodita a Corint, com les balladores religioses vinculades als temples indians, les anomenades baiaderes (el mot és una corrupció del portuguès bailadera, balladora), foren les primeres prostitutes. La prostitució fou originalment un deure de tota dona, per passar posteriorment exclusivament a sacerdotesses en representació de totes les altres. En altres pobles l’heterisme deriva de la llibertat sexual concedida a les noies abans del matrimoni—també en tot cas resta del matrimoni grupal, únicament deriva d’un altre camí. Amb l’arribada de les diferències de riquesa, per tant ja en l’estadi superior de la barbàrie, apareix esporàdicament el treball assalariat al costat del treball esclau i, al mateix temps, com un correlatiu necessari, la prostitució d’ofici de dones lliures al costat de la prostitució obligada de les esclaves. Així l’herència que el matrimoni grupal ha deixat a la civilització és com tot allò que engendra la civilització, d’aspecte i de sentit doble, fragmentat, contradictori: ací la monogàmia, allà l’heterisme conjuntament amb la forma més extrema, la prostitució. L’heterisme és precisament una institució social com qualsevol altra; perpetua l’antiga llibertat sexual—en benefici dels homes. En la realitat no és tan sols tolerat, sinó emprat sovint principalment per les classes dominants, i se’l condemna de paraula. Però en la realitat aquesta condemnació no afecta de cap manera els homes ni poc ni molt, sinó únicament les dones. Són rebutjades i menyspreades per tal de proclamar una vegada més el domini absolut de l’home per damunt del sexe femení com a llei fonamental de la societat.

Això implica però una segona contradicció dins la pròpia monogàmia. Al costat del marit, que distrau la seua existència amb l’heterisme, hi ha la muller desatesa.{25} I hom no pot tindre una part de la contradicció sense l’altra, com tampoc no pot tindre una poma sencera a la mà després d’haver-se empassat la meitat. Malgrat això aquesta sembla haver sigut l’opinió dels homes fins que les dones els han escarmentat. Amb la monogàmia apareixen dues figures socials característiques i constants que abans no coneixien: l’amant constant de la dona i el banyut. Els homes havien assolit la victòria damunt les dones, però les vençudes s’encarregaren de coronar-los. Al costat de la monogàmia i de l’heterisme l’adulteri esdevingué una institució social inevitable—prohibida, fortament castigada, però inextingible. La paternitat segura dels fills recolzava com a molt en la convicció moral, i per tal de salvar la contradicció irresoluble, el Codi de Napoléon decretava l’art. 312:

«L’enfant conçu pendant le mariage a pour père le mari; el fill concebut durant el matrimoni té com a pare—el marit».

Vet ací el resultat de tres mil anys de monogàmia. Així tenim en la família monògama, en els casos on roman fidel a la seua formació històrica i s’hi manifesta clarament el conflicte entre l’home i la dona, s’expressa el domini exclusiu de l’home, tenim una imatge en miniatura dels mateixos conflictes i antagonismes enmig dels quals es mou la societat dividida en classes d’ençà de la civilització, sense poder-los resoldre ni superar. Parl ací naturalment únicament d’aquells casos de monogàmia on la vida matrimonial té lloc de fet d’acord amb els principis del caràcter originari de tota la institució, on la dona però es revela contra el domini de l’home. Que no tots els matrimonis funcionen així, ningú no ho sap millor que el filisteu alemany, que no sap mantindre el seu domini a casa millor que a l’estat i per això la dona du el comandament i amb tot el dret ja que ell no n’és digne. I amb tot es creu superior al seu company francès, qui s’ho passa sovint molt pitjor.

La família monògama no arribà de cap manera a tot arreu i sempre en la forma rígida clàssica que tenia entre els grecs. Entre els romans, que com a futurs conqueridors del món tenien una visió més àmplia encara que menys fina que els grecs, la dona era més lliure i considerada. El romà creia que la fidelitat matrimonial ja era prou garantida amb el poder damunt la vida i la mort de la seua dona. A més la dona podia igual com l’home dissoldre lliurement el matrimoni. Però l’avenç més gran en el desenvolupament de la monogàmia es donà indubtablement amb l’entrada dels alemanys a la història, i això perquè probablement degut a la seua pobresa, aleshores la monogàmia entre ells no semblava haver acabat de sortir del matrimoni de parella. Ho deduïm de tres circumstàncies que cita Tàcit: Primer que malgrat la gran santificació del matrimoni—«es contenten amb una muller, les dones viuen aïllades per la castedat»—encara era vigent la poligínia pels principals i els caps de tribu, una situació per tant similar a la dels americans amb matrimoni de parella. I segon que la transició del dret matern al dret patern no s’hi podia haver realitzat més que poc temps abans, ja que el germà de la mare—el parent gentil masculí més proper d’acord amb el dret matern—es tenia encara com un parent gairebé tan proper com el propi pare, cas que es correspon al punt de mira dels indians americans, en els quals com deia sovint Marx, hi hem trobat la clau per a comprendre el nostre propi passat. I tercer, les dones entre els alemanys eren altament considerades i influents fins i tot en qüestions públiques, la qual cosa es contradiu directament amb el domini masculí monogàmic. Gairebé en totes aquestes coses, els alemanys coincideixen amb els espartans, entre els quals, com hem vist, el matrimoni de parella no fou del tot superat tampoc.{26} Amb els alemanys apareixia doncs també en aquest respecte un element completament nou que dominaria tot el món. La nova monogàmia, que sorgia ara de la barreja de pobles damunt les runes del món romà, revestí el domini masculí de formes més suaus i situà les dones en una posició, si més no externament, molt més considerada i lliure, que no pas la que havia conegut en l’antiguitat clàssica. Per part per primera vegada hi hagué la possibilitat que de la monogàmia—en ella, al costat d’ella i contra d’ella, segons—en sorgís el gran avenç moral que li devem: l’amor sexual individual modern, completament desconegut pel món anterior.

Aquest avenç es degué però sens dubte a la circumstància que els alemanys encara vivien en la família de parella, i que introduïren la posició de la dona, tant com pogueren, en la monogàmia, però de cap manera a la disposicó natural mítica dels alemanys, d’una puresa de costums meravellosa, que es limita a fer que el matrimoni de la parella en realitat no es moga en mig de les escandaloses contradiccions morals de la monogàmia. Al contrari, foren els alemanys qui en les llurs migracions, especialment cap al sud-est, entre els nòmades de les estepes de la Mar Negra, havien degenerat molt moralment i havien adquirit en mig d’ells, a més de l’equitació, també greus vicis contra-natura, com ho testimonià explícitament Amià dels taifalesos i Procopi dels hèruls.

Però si la monogàmia fou de totes les formes familiars conegudes l’única en la qual s’hi podia desenvolupar l’amor sexual modern, això no vol dir que aquest amor sexual s’hi desenvolupàs exclusivament ni principalment com a amor dels esposos entre ells. Tota la natura de la monogàmia sòlida sota el domini masculí ho impedia. En totes les classes històricament actives, és a dir en totes les classes dominants roman el contracte de matrimoni com allò que era en el matrimoni de parella, qüestió de conveniència, que arranjaven els progenitors. I la primera forma històrica d’amor sexual com a passió, com a passió a la qual té dret qualsevol home (si més no els de les classes dominants), com a forma superior d’instint sexual—la qual cosa li confereix el seu caràcter específic—aquesta primera forma, l’amor cavalleresc de l’edat mitjana, no era de cap manera un amor matrimonial, al contrari. En la seua forma clàssica, entre els provençals, navega a tota vela l’adulteri, i els seus poetes el canten. La flor de la poesia amorosa provençal són les albas, en alemany albades. Descriuen amb tons ardents com el cavaller jau al llit amb la seua bella—la dona d’un altre—, mentre fora hi ha el vigilant, que el crida tan bon punt comença l’albada (alba), perquè aixó se’n puga anar sense que el vegen; l’escena de comiat constitueix aleshores el punt culminant. Els francesos del nord i també els valents alemanys adoptaren igualment aquesta forma poètica i la forma corresponent d’amor cavalleresc, i el nostre antic Wolfram von Eschenbach ens ha llegat tres meravelloses albades d’aquest mateix tema sucós que personalment m’estim és que els seus tres llargs poemes heroics.

El casament burgès dels nostres dies és d’una mena doble. En els països catòlics pertany als progenitors ara com abans de proporcionar al jove fill burgès una dona adient, i la conseqüència per tant és naturalment el desplegament més complet de les contradiccions internes de la monogàmia: heterisme pujat per part de l’home, adulteri pujat per part de la dona. L’esglèsia catòlica ha suprimit el divorci probablement perquè es convencé que contra l’adulteri, igual que contra la mort, np hi ha cap remei. En els països protestants contràriament és la regla que el fill burgès puga triar una dona de la seua classe amb més o menys llibertat, amb la qual cosa hi pot haver un cert grau d’amor com a base del casament, i així sempre es pressuposa a fi de guardar les aparences com s’escau amb la hipocresia protestant. Ací l’heterisme de l’home roman més reposat, i l’adulteri de la dona és menys regular. Però com que de totes formes els humans romanen igual com eren abans del matrimoni, i els burgesos dels països protestants són majoritàriament filisteus, aquesta monogàmia protestant du en la majoria dels casos com a mitjana únicament a una comunitat matrimonial d’un ensopiment de plom, que hom coneix amb el nom de fortuna familiar. El millor exemple d’aquests dos mètodes matrimonials la novel·la, per la forma catòlica la francesa, per la protestant l’alemanya {27}. En cada cas «ell s’ho guanya»: en l’alemanya el jove la noia, en la francesa el marit les banyes. Qui dels dos acaba pitjor no sempre es pot dir. Per això també al bourgeois francès l’ensopiment de la novel·la alemanya li provoca els mateixos calfreds que la «immoralitat» de la novel·la francesa produeix en el filisteu alemany. Tot i que darrerament, d’ençà de «Berlin Weltstadt wird», la novel·la alemanya comença a tractar amb una mica menys de timidesa l’heterisme i l’adulteri ben coneguts des de fa temps.

En tots dos casos però el matrimoni ve determinat per la condició de classe de les parts i en aquest sentit sempre és un matrimoni de conveniència.{28} Aquest matrimoni de conveniència provoca sovint en tots dos casos la prostitució més crassa—de vegades per totes dues bandes, més sovint per part de la dona, que es diferencia de la cortesana pública únicament pel fet que no lloga el seu cos a preu fet com una treballadora assalariada, sinó que el ven d’una vegada per totes com en l’esclavatge. I per tots els matrimonis de conveniència val el mot de Fourier:

«Com en la gramàtica dues negacions fan una afirmació, en la moral matrimonial dues prostitucions equivalen a una virtut».

L’amor sexual tan sols pot esdevindre una veritable regla en les relacions amb la dona en les classes oprimides, per tant en l’actualitat en el proletariat—tant si aquestes relacions són permeses oficialment com si no. Ací també però es vencen tots els fonaments de la monogàmia clàssica. Hi manca tota propietat, per la conservació i traspàs de la qual es crearen la monogàmia i el domini masculí, i per això mateix hi manca tota raó que faça prevaldre el domini masculí. Encara més, també hi manquel els mitjans; el dret burgès, que sosté aquesta autoritat, tan sols existeix pels propietaris i en els bescanvis amb els proletaris; costa diners i per tant en la pobresa no té cap validesa per l’atitud dels treballador envers la seua dona. Són condicions personals i socials completament diferents les decisives. I, a banda, d’ençà que la gran indústria ha tret la dona de casa per dur-la al mercat de treball i a la fàbrica i l’ha feta molt sovint la nodridora de la família, la darrera resta del domini masculí en la llar proletària ha perdut tota base—llevat potser encara d’una brutalitat envers les dones continguda en la monogàmia. Així la família dels proletaris ja no és gens monogàmica en el sentit estricte, fins i tot en el cas d’un amor apassionadíssim una fidelitat solidíssima entre tots dos i malgrat totes les benediccions espirituals i mundanes possibles. D’ací també que els eterns acompanyants de la monogàmia, l’heterisme i l’adulteri, hi tinguen un paper gairebé nul; la dona ha recuperat de fet el dret al trencament del matrimoni, i quan hom no s’avé, hom prefereix separar-se’n. En breu, el matrimoni proletari és monògam en el sentit etimològic del mot, però no gens en el seu sentit històric.{29}

El nostres juristes troben de totes totes que l’avenç de la legislació lliura les dones en una mesura creixent de tota raó de queixa. Els sistemes legals civilitzats moderns reconeixen més i més, primer, que el matrimoni, per ésser vàlid, ha d’ésser un contracte lliurement acceptat per totes dues parts, i segons, que també durant el matrimoni totes dues parts tinguen iguals drets i obligacions mutus. Si aquestes dues previsions fossen apliaces conseqüentment, però, les dones tindrien tot allò que poden demanar.

Aquesta argumentació merament jurídica és justament la mateixa amb la qual el burgès republicà radical bandeja i silencia el proletari. El contracte de treball seria acceptat lliurement per totes dues parts. Però tan sols es considera lliurement acceptat en la mesura que la llei iguala totes dues parts en el paper. El poder que la posició diferent de classes dóna a una part, la pressió que exerceix damunt l’altra part—la posició econòmica real de totes dues-, és quelcom no té gens a veure amb la llei. I mentre dura el contracte de treball totes dues parts tindrien els mateixos drets, si no és que una o l’altra en renunciassen explícitament. Que la situació econòmica força l’obrer a renunciar fins a la darrera aparença d’igualtat de dret, no pot ésser qüestió de la llei.

En referència al matrimoni, la llei, fins i tot la més avançada, queda satisfeta si les parts han fet constar formalment en el protocol la llur lliure voluntat. Ço que hi ha darrera els bastidors jurídics, on transcorre la vida real, de quina forma es realitza aquesta lliure voluntat, això tampoc no pot ésser incumbència de la llei i del jurista. I encara així el dret comparat més elemental hi hauria de mostrar al jurista en què consisteix aquesta lliure voluntat. En els països on s’assegura legalment als fills una legítima dels béns paterns, on per tant no poden ésser desheretats—a Alemanya, als països de dret francès, etc., els fills dependen pel contraure matrimoni del consentiment dels progenitors. En els països de dret anglès, on el consentiment patern no és cap requisit legal per contraure matrimoni, i els progenitors tenen també una completa llibertat testamentària damunt els llurs béns, poden desheretar els fills a voluntat. Que malgrat això i fins i tot per això, la llibertat per contraure matrimoni en les classes on s’hi dóna quelcom per heretar, a Anglaterra i Amèrica, no és de fet ni un pèl més gran que a França i a Alemanya, és quelcom prou clar.

No és pas millor pel que fa a la igualtat de dret de l’home i la dona en el matrimoni. La desigualtat jurídica que hem heretat de condicions socials anteriors no és la causa sinó l’efecte de l’opressió econòmica de la dona. En l’antiga llar comunista, amb moltes parelles matrimonials i els llurs fills, la direcció de la llar confiada a les dones era també una indústria pública i socialment necessària com l’obtenció dels mitjans de nutrició per part dels homes. Amb la família patriarcal i encara més amb la família individual monògama era del tot diferent. La direcció de la llar perdé el seu caràcter públic. La societat ja no se n’ocupava. Era un servei privat; la dona fou la primera sirvent, desprovista de participació en la producció social. Això fou fins que la gran indústria de la nostra època li obrí de nou—i també únicament a les proletàries—el camí de la producció social. Però això s’ha fet de forma que si vol complir el seu deure en el servei privat de la família, es veu exclosa de la producció pública i no pot guanyar res; i que si vol participar en la indústria pública i guanyar-hi personalment, queda fora del seu abast la realització dels deures familiars. I com a la fàbrica, igual li són les coses a la dona en totes les branques comercials, incloses la medicina i l’advocacia. La família individual moderna es fonamenta en l’esclavatge domèstic de la dona, obert o camuflat, i la societat moderna és una massa integrada simplement per famílies individuals com les seues molècules. L’home ha d’ésser en l’actualitat en la gran majoria dels casos qui guanya, el nodridor de la seua família, si més no en les classes propietàries, i això li dóna una posició de domini, que no necessita cap privilegi jurídic extra. Ell és en la família el burgès, la dona representa el proletariat. En el món industrial, però, el caràcter específic de l’opressió econòmica que pesa damunt el proletariat no es manifesta en tot el seu rigor, fins que són abolits tots els privilegis legals de la classes capitalista i no s’ha establert la completa igualtat legal i jurídica entre totes dues classes; la república democràtica no elimina l’antagonisme entre les dues classes, sinó que al contrari és el primer terreny on resoldre’l. I igualment també el caràcter específic del domini de l’home damunt la dona en la família moderna i tant la necessitat com la forma d’establir una posició social igual real entre ells no arriben a la llum del dia fins que els dos no esdevenen completament iguals en drets. Tan sols aleshores es veurà que l’alliberament de la dona demana com a precondició primera la reintroducció de tot el sexe femení en la indústria pública, i que això demana per tant l’abandonament de la família individual com a unitat econòmica de la societat.

* * * *

Tenim per tant tres formes principals de matrimoni que es corresponen a grans trets amb els tres estadis principals del desenvolupament humà. Pel salvatgisme el matrimoni grupal, per la barbàrie el matrimoni de parella, per la civilització la monogàmia, completada amb l’adulteri i la prostitució. Entre el matrimoni de parella i la monogàmia hi entra, en l’estadi superior de la barbàrie, la dominació dels homes damunt les esclaves i la poligínia.

Com ha demostrat tota la nostra exposició, el progrés que es mostra en aquesta sèrie es caracteritza pel fet que ha desprovist les dones de la llibertat sexual del matrimoni grupal més i més, però no als homes. I realment el matrimoni grupal ha continuat de fet pels homes fins avui. Ço que en les dones és un delicte i comporta greus conseqüències legals i socials, en l’home és considerat honorable o encara en el pitjor dels casos no passa d’una lleugera màcula moral, que hom porta amb goig. Però com més canvia l’heterisme tradicional en la nostra època mitjançant la producció capitalista de mercaderies, com més s’hi adapta i es transforma en prostitució oberta, més desmoralitza. I de fet desmoralitza més els homes encara que no pas les dones. La prostitució degrada pel que fa a les dones únicament les malaurades que hi cauen i aquestes tampoc no en el grau que habitualment es pensa. Contràriament davalla el caràcter del món masculí sencer. Així especialment un prometatge llarg en nou casos de cada deu és una escola preparatòria d’infidelitat matrimonial.

Entram en una revolució social on els fonaments econòmics actuals de la monogàmia desapareixen d’una forma tan segura com les del seu complement, la prostitució. La monogàmia resultà de la concentració de riqueses creixents en una mà—i de fet la d’un home—i de la necessitat de deixar en herència aquestes riqueses als fills d’aquest home i de no res més. D’això que la la monogàmia de la dona fos indispensable, i no la de l’home, de forma que aquesta monogàmia de la dona no s’oposava de cap manera a la poligàmia oberta o amagada de l’home. La imminent revolució social en transformar si més una part infinitament gran de la riquesa duradora heretable—els mitjans de producció—en propietat social reduirà tota aquesta preocupació per l’herència a un mínim. Ara, com que la monogàmia sorí de causes econòmiques, desapareixerà quan desapareguen aquestes causes?

Hom podria respondre sense fer cap tort: no tan sols no desapareixerà, sinó que aleshores es realitzarà plenament. Perquè amb la transformació dels mitjans de producció en propietat social desapareixerà també el treball assalariat, el proletariat, i per tant també la necessitat per a un cert nombre de dones—calculable estatísticament—de prostituir-se per dines. Desapareguda la prostitució, la monogàmia, per comptes d’ensorrar-se, serà finalment una realitat—també pels homes.

La situació dels homes per tant canviarà en tot cas. Però també la de les dones, de totes les dones, patirà un canvi considerable. Amb el pas dels mitjans de producció a propietat comuna la família individual deixarà d’ésser la unitat econòmica de la societat. La llar privada es transformarà en una indústria social. La cura i l’educació dels fills serà una qüestió pública; la societat es preocupa per tots els fills, igualment si són matrimonials o no. Amb això cau la preocupació per les «conseqüències», que avui constitueix el moment essencial i social—tan moral com econòmic—que impedeix una noia de lliurar-se sense reserves a l’home estimat. No serà això prou causa per la proliferació progressiva d’unes relacions sexuals desinhibides i per tant també d’una opinió pública més laxa quant a l’honor virginal i l’oprobi femení? I finalment, que no hem vist que en el món modern la monogàmia i la prostitució, tot i contradictòries, són dos contraris inserparables, pols d’una mateixa situació social? Pot desaparèixer la prostitució sense arrossegar la monogàmia a l’abisme?

Ací entra un nou moment en funcionament, un moment que per l’època que es constituïa la monogàmia, tan sols existia embrionàriament: l’amor sexual individual.

Abans de l’edat mitjana no es pot parlar d’amor sexual individual. Que la bellesa personal, el contacte íntim, inclinacions similars, etc., han despertat en individus de diferent sexe el desig de relacions sexuals, que ni als homes ni a les dones els hi era del tot indiferent amb qui tenien relacions íntimes, és ben evident. Però d’això al nostre amor sexual hi ha encara una distància infinita. En tota l’antiguitat els matrimonis són arranjats pels progenitors dels contraients, i aquests s’avenen de bon cor. L’escàs amor matrimonial que coneix l’antiguitat no és una mena d’inclinació subjectiva, sinó un deure objectiu, no un fonament, sinó un correlat del matrimoni. Les relacions amoroses en el sentit modern tan sols existeixen en l’antiguitat social fora de la societat oficial. Els pastors, dels quals Teòcrit i Moscos en canten les penes i les joies amoroses, el Dafni i la Cloe de Longos, són simples esclaus, que no tenen cap participació en l’estat, l’esfera vital del ciutadà lliure. Fora dels esclaus, però, tan sols trobam afers amorosos com a producte de descomposició del món antic que s’enfonsa i amb dones que també són en tot cas fora de la societat oficial, amb heteres, per tant amb forasteres o amb llibertes: a Atenen d’esnçà de l’inici de la seua caiguda, a Roma durant l’època imperial. Si realment s’hi donaven afers amorosos entre ciutadans i ciutadanes lliures, eren tan sols per la via de l’adulteri. I al poeta amorós clàssic de l’antiguitat, a l’antic Anacreont, li era tan indiferent l’amor sexual, en el nostre sentit, que tant li feia el sexe de l’ésser estimat.

El nostre amor sexual es diferencia així essencialment del simple desig sexuals, de l’eros dels antics. Primer suposa en l’ésser estimat un amor recíproc; la dona en això és igual a l’home, mentre que en l’eros antic de cap manera se la consulta sempre. Segon, que l’amor sexual té un grau d’intensitat i de durada que la manca de possessió i la separació els hi sembla a totes dues parts una gran malaurança, si no la més gran; per tal de poser posseir-se mútuament s’hi juguen tot, fins a arriscar la vida, cosa que en l’antiguitat tan sols s’hi trobaria com a molt en l’adulteri. I finalment apareix una nova mesura moral per valorar les incursions sexuals; hom ja no es demana tan sols: eren matrimonials o extramatrimonials, sinó també: fetes per amor i amor recíproc o no? És clar que aquesta nova mesura en la pràctica feudal o burgesa no ha resultat pas millor que totes les altres mesures de la moral—hom simplement en passa. Però tampoc no n’ha fet menys cas. Se l’ha reconegut com la resta—en la teoria, en el paper. I no s’hi pot demanar més ara.

On l’antiguitat posa fi a les seues entrades a l’amor sexual, hi comença l’edat mitjana: en l’adulteri. Hem descrit l’amor cavalleresc, que inventà les albades. D’aquest amor, que vol trencar el matrimoni, a l’amor que li serà el fonament, hi ha encara un llarg camí, que la cavalleria no recorre del tot. Fins i tot quan passam dels frívols romans als virtuosos alemanys, trobam en el «Cant dels nibelungs» que Crimilda, tot i que calladament, no s’enamora pas menys de Sigfrid que ell d’ella, que així i tot quan Gunther li comunica que l’ha promesa a un cavaller, que no esmenta, simplement respon:

«No cal que m’ho demanau, senyor; faré sempre com maneu; a qui em doneu com a marit, m’hi esposaré de tot cor».

No li passa mai pel cap que el seu amor es puga tindre en compte. Günther pretén Brunilda, Etzel Crimilda, sense haver-les vistes mai; igual que en el «Gudrun» Sigbant d’Irlanda la noruega Utel, Hetel d’Hegelingen Hilda d’Irlanda, i finalment Sigfrid de Morland, Hartmut d’Ormania i Herwig de Seeland Gudrun; i ací per primera vegada passa que ella es decideix lliurament pel darrer. Com a regla la promesa del jove príncep és escollida pels progenitors d’aquest, quan encara viuen, i sinó per ell mateix sota consell dels grans senyors, que en tots els casos hi tenen molt a dir. I tampoc no pot ésser altrament. Tant pel cavaller o baró com pel propi príncep sobirà el casament és un acte polític, una oportunitat per engrandir el poder mitjançant noves aliances; els interessos de la casa tenen la decisió, no el parer de l’individu. Com podria doncs l’amor arribar a la situació de dir la darrera paraula davant el contracte matrimonial?

No és pas diferent amb els burgesos gremials de les ciutats mitjavals. Precisament els privilegis que els protegien, l’ordre gremial que els regulava, les delicades línies de separació que el diferenciaven ara dels altres gremis, adés dels seus propis companys de gremi, dels seus oficials i aprenents, tancaven el cercle dins el qual podia triar una muller adient. I quina era la més adient ho decidia incondicionalment en aquest complicat sistema no pas el seu parer individual, sinó els interessos de família.

I així per tant en la immensa majoria dels casos el contracte matrimonial fins a la fi de l’edat mitjana, era ço que havia sigut des del principi, una qüestió que no decidien els implicats. Al principi hom arribava ja casat al món—casat amb tot un grup de l’altre sexe. En les formes posteriors del matrimoni grupal hi hagué probablement una situació similar, si bé amb un empetitiment progressiu del grup. En el matrimoni de parella és la regla que les mares acorden el matrimoni dels fills; també hi són decisius els nous lligams de parentiu que comporten a la jove parella una posició més forta en la gens i la tribu. I quan amb l’hegemonia de la propietat privada damunt la propietat comuna i amb l’interès per l’herència el dret patern i la monogàmia arribaren al poder, el contracte matrimonial depengué principalment de consideracions econòmiques. La forma del matrimoni de compra desapareix, i es practica en una mesura creixent, en posar preu no tan sols a la dona sinó també a l’home—no per les seues qualitats personals, sinó per les seues possessions. Que la inclinació mútua dels contraients fos la base predominant del contracte matrimonial era en la pràctica de les classes dominants inaudit des del principi; com a molt això fou en el romanticisme—o entre les classes oprimides, que no comptaven.

Aquesta era la situació que trobà la producció capitalista quan, d’ençà de l’època de les descobertes geogràfiques, mitjançant el comerç mundial i la manufactura es preparava pel domini del món. Hom suposaria que aquest sistema de contracte matrimonial li hauria ben escaigut, i així fou també. I amb tot—la ironia de la història mundial no té fons—fou ell qui havia d’obrir la bretxa decisiva. En transformar totes les coses en mercaderies, dissolgué totes les relacions sobrevingudes del passat, posà en el lloc de la moral heretada, del dret històric, la compra i la venda, el «lliure» contracte; així quan el jurista anglès H. S. Maine cregué haver realitzat una descoberta inaudita quan deia que tot el nostre avenç respecte d’èpoques anteriors consistia en haver passat from Status to contract, de condicions sobrevingudes hereditàriament a unes de lliurement contretes, com, de passada, ja es deia al «Manifest comunista» de forma correcta.

Per concloure un tracte, però, calen individus que puguen ésser lliures sobre les llurs persones, actes i possessions, i que es troben en igualtat de drets entre ells. Crear aquests individus «lliures» i «iguals» era precisament un dels treballs principals de la producció capitalista. Si bé això també al principi succeïa encara d’una forma únicament mig conscient, a més d’aspecte religiós, així i tot d’ençà de la reforma luterana i calvinista quedà clar que l’home únicament és plenament responsable dels seus actes quan els fa amb una completa llibertat d’albiri, i que és un deure moral oposar-se a qualsevol coacció a cometre un fet immoral. Com lligava això, però, amb la pràctica anterior del contracte matrimonial? El matrimoni era d’acord amb la concepció burgesa un contracte, un afer jurídic, i de fet el més important de tots, ja que disposava del cos i l’ànim de dos humans per tota la vida. Aleshores de fet es concloïa per lliure voluntat formal; sense l’assentiment dels contraients no s’hi donava. Però hom sabia prou bé com s’arribava a la condició de l’assentiment i qui eren els propis contraients matrimonials. Quan però s’hi demanaven a tots els altres contractes una llibertat real de concloure’ls, per què no amb aquest? Els dos joves individus que anaven a unir-se, no tenien també el dret de decidir lliurement sobre si mateixos, sobre els llurs cossos i òrgans? No havia esdevingut l’amor sexual mitjançant la cavalleria la moda, i no era front l’amor adúlter cavalleresc, l’amor dels esposos la correcta forma burgesa? Si bé era però deure dels esposos estimar-se mútuament, no era igualment deure dels amants de casar-se entre ells i no amb cap altre? Que no era aquest dret dels amants superior al dret dels progenitors, parents i d’altres diversos arranjadors de matrimonis i mitjancers? Si el dret a la lliure interpretació personal havia irromput sense límits en l’església i la religió, com era que s’aturava davant les pretensions insuportables de la generació anterior sobre el cos, ànima, possessions, sort i dissort dels més joves?

Aquestes qüestions hagueren d’aparèixer en una època que afluixava tots els antics lligams de la societat i trencava totes les concepcions heretades. El món s’havia fet amb un instant gairebé deu vegades més gran; per comptes d’un quart d’un hemisferi ara era tot el globus terraqui que s’estenia a la vista dels europeus occidentals, que s’afanyaven a prendre possessió dels altres set quadrants. I com els antics i estrictes límits de la pàtria, queien també els límits mil·lenaris de la forma mitjaval imposada de pensar. A l’exterior s’obria als ulls dels humans un horitzó infinitament més gran. Quin valor tenia la reputació d’honorabilitat, quin el respectable privilegi gremial heretable per descendència pel jove seduït per les riqueses d’Índia, les mines d’or i plata de Mèxic i Potosí. Era l’època de la cavalleria errant de la burgesia; tenia també el seu romanticisme i la seua exaltació amorosa, però amb un peu burgès i en darrera instància amb un objectiu burgès.

I així fou que la burgesia inicial, especialment la dels països protestants, on més se sacsejà allò establert fins aleshores, pel que fa al reconeixement de la llibertat de contractació també en el matrimoni i ho introduí de la forma abans descrita. El matrimoni romangué matrimoni de classe, però dins la classe fou atorgada a les contraients un cert grau de llibertat d’elecció. I en el paper, en la teoria moral com en la descripció poètica, res no quedava tan expressat com que la immoralitat de tot matrimoni que no es basàs en l’amor sexual mutu i el compromís realment lliure dels esposos. En breu, el matrimoni per amor fou proclamat com a dret humà, i de fet no tan sols com a droit de l’homme, sinó també de forma excepcional com a droit de la femme.

Aquest dret humà es diferenciava però en un punt de tota la resta dels anomenats drets humans. Mentre que aquests en la pràctica romanien limitats a la classe dominant, la burgesia, i es negaven directament o indirecta a la classe oprimida, el proletariat, s’hi evidenciava més àmpliament la ironia de la història. La classe dominant romangué sotmesa a les influència econòmiques conegudes i tan sols presentà en casos excepcionals matrimonis realment lliure, mentre que aquests en la classe dominada, com ja hem vist, eren la regla.

La plena llibertat de contraure matrimoni per tant tan sols la podrà exercir tothom una vegada que el bandejament de la producció capitalista i amb ella de les condicions de propietat que ha creat haja eliminat totes les consideracions econòmiques addicionals que encara ara tenen una influència tan poderosa en l’elecció conjugal. Aleshores ja no romandrà cap altre motiu més que l’afecte recíproc.

Ara bé, com que l’amor sexual és per la seua natura exclusiu—tot i que aquesta exclusivitat actualment tan sols es realitze plenament en la dona—, el matrimoni basat en l’amor sexual és per la seua natura monògam. Hem vist, com sostenia correctament Bachofen, que l’avenç del matrimoni grupal al matrimoni individual fou principalment l’obra de les dones; tan sols el pas endavant del matrimoni de parella a la monogàmia arribà de la mà dels homes; i consistí, històricament, essencialment en un empitjorament de la situació de les dones i un afavoriment de la infidelitat dels homes. Desaparegudes les consideracions econòmiques que encara mantenen sotmeses les dones davant aquesta infidelitat habitual dels homes—la preocupació per la llur pròpia existència i encara més pel futur dels fills—, la posició igual així assolida de les dones farà d’acord amb tota l’experiència anterior que els homes siguen realment monògams en una mesura més gran que no pas les dones poliàndriques.

Ço que desapareixerà del tot, però, de la monogàmia seran tots els caràcters que ha rebut mitjançant la seua aparició a a partir de les relacions de propietat i que són en primer lloc el predomini de l’home i en segon lloc la insolubilitat. El predomini de l’home en el matrimoni és la simple conseqüència del seu predomini econòmic i cau tot sol amb aquest. La indisolubilitat del matrimoni és en part conseqüència de la situació econòmica sota la qual sorgí la monogàmia, en part tradició de l’època on no era ben entesa encara la relació d’aquesta situació econòmica amb la monogàmia i era religiosament exagerada. Avui ja es troba trencada per mil esquerdes. Si tan sols és moral el matrimoni basat en l’amor, aleshores també ho és únicament aquell on l’amor perdura. La durada de l’enamorament individual és però força variable entre els individus, especialment entre els homes, i una fi positiva de l’afecte o la seua substitució per un nou amor apassionat fa de la separació un benefici tant per totes dues parts com per la societat. Tan sols caldria estalviar els individus de la brutícia inútil d’un procés de separació.

Ço que actualment per tant podem entreveure pel que fa a l’ordre de les relacions sexuals després de la imminent desaparició de la producció capitalista és bàsicament de caire negatiu, limitat majoritàriament a allò que desapareix. Què s’hi afegirà? Això es decidirà quan haja madurat una nova generació: una generació d’homes que mai no s’hagen trobat a la vida en el cas de comprar per diners o per cap altre mitjà social de força la prostitució d’una dona, i de dones que no s’hagen trobat en el cas de lliurar-se a un home per cap altra consideració que no siga l’amor real, ni tampoc de refusar-lo per por a les conseqüències econòmiques. Quan aquests individus hi siguen, es desfaran completament de tot allò que hom creu avui que han de fer; seguiran la llur pròpia pràctica i crearan d’acord amb ella una opinió pública per jutjar la pràctica de cadascú—Punt.

Tornam però ara a Morgan, de qui ens hem allunyat massa. La recerca històrica de les institucions socials desenvolupades durant el període de la civilització depassen els límits del seu llibre. Els destins de la monogàmia durant aquest període l’ocupen tan sols de forma completament breu. També ell hi veu en l’aprofundiment de la família monògama un avenç, una aproximació a la completa igualació dels sexes, sense creure però a l’abast aquest objectiu. Diu, però,

«Quan es reconeix el fet que la família ha passat per quatre formes consecutives i que ara es troba en la cinquena, apareix la qüestió de si aquesta forma pot ésser duradora en el futur. L’única resposta possible és que ha de progressar com progresse la societat, que canvie en la mesura que la societat canvie, del tot com fins ara. És el resultat del sistema social i serà reflex del seu perfeccionament. Com que la família monògama ha millorat d’ençà de l’inici de la civilització, i força notablement en els temps moderns, hom pot suposar si més no que és susceptible de millores posteriors fins a assolir la igualtat entre els dos sexes. Si en un futur llunyà la família monògama no fos capaç de satisfer les pretensions de la societat seria impossible de preveure com es constituirà la seua successora».


Notes d’Engels

(1) Com de poc Bachofen entenia ço que havia descobert o més aviat endevinat ho demostra el fet d’haver designat aquest estadi originari com a heterisme. Heterisme volia dir entre els grecs que introduïren el mot, bescanvi d’homes, solters o monògans, amb dones solteres, i pressuposa sempre una forma determinada de matrimoni, fora dels quals s’hi donen aquests becanvis, i hi inclou la prostitució si més no com a possibilitat. No s’ha emprat mai aquest mot en un altre sentit i és en aquest sentit que l’empri amb Morgan. Els descobriments de gran importància de Bachofen són mistificats arreu fins a extrems increïbles, ja que s’imagina que les relacions entre home i dona, a través de la història, tingueren llur origen en les idees religioses de la humanitat en cada època i no en les llurs condicions reals de vida. 

(2) En una lletra de la primavera del 1882 Marx parlava en els termes més durs del complet falsejament dels temps primitius que conté el text dels Nibelungs de Wagner. «On s’ha vist que el germà abrace la germana com a parella?» A aquests «déus luxuriosos» de Wagner que fan més picants llurs galantejos a l’estil modern amb una miqueta d’incest, hi respon Marx: «En els temps primitius la germana era la dona, i això era ço assenyat».{30} – (A la quarta edició). Un amic francès i admirador de Wagner no està d’acord amb aquesta nota i puntualitza que ja en la «antiga Edda», on Wagner es basa concretament en la «Ögisdrecka», Loki renya Freia: «Abraces el teu propi germà davant dels déus». Sembla, doncs, que el matrimoni entre germans ja era prohibit aleshores. L’«Ögisdrecka» és expressió d’una època en què s’havia perdut ja completament la fe en els antics mites; és un poema satíric, a l’estil de les de Llucià, contra els Déus. Quan Loki com a Mefisto fa aquest retret a Freia, més aviat parla en contra de Wagner. També diu Loki, uns versos més tard, a Niördhr: «Amb la germana has engendrat un fill (així)» (vidh systur thinni gaztu slikan mög). Ara, Niördhr no és cap ase, sinó un vane, i diu a la «Ynglinga Saga», que els matrimonis entre germans són habituals a Vanaland, la qual cosa no és el cas entre els ase. Això suposaria que els vane eren déus més antics que els Ase. En tot cas Niödhr viu entre els ase en un pla d’igualtat, i així l’«Ögisdrecka» és més aviat una prova que, en temps de l’aparició de les sagues noruegues, el matrimoni entre germans no provoca encara cap mena d’indignació, si més no entre els déus. Si hom vol disculpar Wagner, faria millor de recòrrer per comptes d’a «Edda» a Goethe, qui en la balada del déu i la baiadera comet una falta semblant pel que fa a l’ofrena religiosa de la dona i l’acosta massa a la prostitució moderna.

(3) Les espurnes de relacions sexuals indiscriminades, denominades «pantanoses», que Bachofen afirma haver descobert, ens duen al matrimoni grupal, del qual ja no es pot dubtar ara. «Quan Bachofen troba ‘il·licits’ aquests matrimonis punalua, també un home d’aquell període trobaria igual la majoria de matrimonis actuals entre cosins propers i llunyans per part paterna o materna tan incestuosos com els matrimonis entre germans consanguinis». (Marx.) 


Variants textuals

{1} El text següent fins al paràgraf: 1. La família consanguínia… (S. 43) és de la versió ampliada d’Engels del 1892. El 1884 es llegia: La descoberta d’aquest estadi inicial és el primer gran mèrit de Bachofen.(1) D’aquest estadi inicial probablement es desenvolupà força avait:

{2} (1884) hi manca: probablement 

{3} (1884) hi manca: o una forma similar 

{4} (1884) Família punalua

{5} (1884) Forma familiar (per comptes de: una forma similar del matrimoni grupal) 

{6} (1884) La llur organització resta però tan aïllada que l’hauríem de considerar (per comptes de: sinó una forma ruda del matrimoni grupal) 

{7} (1884) hi manca el següent text fins el paràgraf 3. La família de parella… (S. 51) 

{8} (1884) Família punalua 

{9} (1884) Família punalua 

{10} (1884) hi manca la darrera frase 

{11} El següent text fins al paràgraf: La família de parella… (S. 57) és el de l’edició ampliada d’Engels del 1892. El 1884 es llegia: Similar remainders from the old world are admit enough, so abandoning the phoenizischen girls in the temple at the celebrations of the Astaroth; even the medieval right of the first night, which had a very strong existence despite again-romantic German white washing, is probably a piece of Punaluafamilie delivered by the keltische of gene (the clan) Restes similars de l’antic món són pru conegudes, com ara la prostitució de noies fenícies en el temple durant les festes d’Astarot; àdhuc el dret mitjaval de la primera nit, que malgrat l’emblanquinament neo-romàntic alemany tingué una forta existència, és probablement un pedaç de la família punalua transmés per la gens (el clan) celta. 

{12} (1884) Propietat privada 

{13} (1884) massa esposes tenien ara un valor (per comptes: la facilitat d’aconseguir esposes tenia ara un valor d’intercanvi) 

{14} (1884) Possessió privada 

{15} (1884) hi manca: de família 

{16} (1884) hi manca la darrera frase 

{17} (1884) hi manca el següent text fins el paràgraf: El matrimoni abans de la caiguda… (S. 64) 

{18} (1884) Família punalua 

{19} (1884) hi manca la darrera frase 

{20} El següent text fins els mots: Però malgrat tots els panys i vigilàncies… (S. 67) és de la versió ampliada d’Engels del 1892. El 1884 es llegia: en unes cambres mig aïllades, per tal de garantir la correcta parternitat dels fills. L’home contràriament es diverteix amb esclaves presoneres de guerres, les seues companyes de tenda en la guerra. Amb prou feines millor va en el període clàssic. Hom pot llegir en el «Charikles» de Becker, com els grecs tractaven les llurs dones. Quan no recloses, romanien separades del món, de forma que esdevenien les criades principals dels llurs homes, limitades al tracte únicament amb la resta del servei domèstic. Les noies hi eren directament recloses, les dones tan sols eixien en companyia d’esclaves. Quan hi havia visites masculines, les dones es retiraven a les llurs cambres. 

{21} (1884) socialment 

{22} (1884) acaba ací la frase 

{23} (1884) hi manca la darrera frase 

{24} (1884) manca en aquest paràgraf el següent text fins els mots: l’heterisme és fins i tot una institució social… 

{25} (1884) hi manquen les dues darreres frases 

{26} (1884) hi manca la darrera frase 

{27} (1884) segueix: i la sueca 

{28} (1884) hi manca el següent text fins el paràgraf: regla veritable en relació a la dona… 

{29} (1884) hi manca el text següent fins el paràgraf: Tornam mentres a Morgan…

(S. 83)

{30} (l884) hi acaba la nota 


III

La gens iroquesa

Arribam ara a una altra descoberta de Morgan, si més no de la mateixa importància que la reconstrucció de la forma familiar primitiva a partir del sistema de parentiu. La prova que les agrupacions familiars designades per noms d’animals dins una tribu d’indians americans són essencialment idèntiques amb les genea dels grecs, les gentes dels romans; que la forma americana és l’original, la greco-romana la posterior i derivada; que tota l’organització social dels grecs i els romans dels temps primitius en gens, fratria i tribu troba el seu fidel paral·lel en l’americana-indiana; que la gens és una institució comuna a tots els bàrbars fins a la llur entrada en la civilització, i encara després (segons les fonts de què ara disposam)—aquesta prova ha aclarit d’un cop les parts més fosques de la història dels antics grecs i romans i al mateix temps ens dóna explicacions sobre els trets fonamentals de l’estructura social de l’època primitiva—abans de la introducció de l’estat. Per simple que puga semblar la qüestió, una vegada hom ho sap, Morgan no ho descobrí encara fins els darrers temps; en el seu escrit anterior aparegut el 1871 encara no havia entrat en el secret, la troballa del qual ha deixat muts per un temps {1} els habitualment tan confiats prehistoriadors anglesos.

El mot llatí gens, que Morgan empra generalment per a aquesta agrupació familiar, prové com el genos grec amb el mateix significat de l’arrel comuna ària (en alemany, on segons la regla la g ària ha de derivar en k, kan), que significa engendrar. Gens, genos, en sànscrit dschanas, en gòtic (segons la regla anterior) kuni, en antic nòrdic i en anglo-saxó kyn, en anglès kin, en alt alemany mitjà künne signifiquen igualment llinatge, estirp. Gens en llatí, genos en grec, es fan servir especialment per tota associació familiar que pretén una ascendència comuna (ací d’un tronc patern comú) i a través de determinades institucions socials i religioses es vincula a una societat particular, el naixement i natura de la qual, malgrat tot, han romàs foscs fins ara als nostres historiadors.

Ja hem vist abans, en la família punalua, quina és la composició d’una gens en la forma original. Consisteix en totes les persones que, mitjançant el matrimonia punalua i segons les idees que hi dominen per necessitat, formen la descendència reconeguda d’una determinada mare ancestral individual. Com que en aquesta forma familiar la paternitat és incerta, hi val tan sols la línia femenina. Com que els germans no poden casar-se amb les llurs germanes, sinó únicament dones d’un altre llinatge, els fills que tenen amb aquestes dones alien queden d’acord amb el dret matern fora de la gens. Romanen per tant únicament els descendents de les filles de cada generació dins els lligams del llinatge; els dels fills passen a les gentes de les llurs mares. Què s’esdevé ara amb aquest grup de consanguinitat, una vegada es constitueix com a grup particular, front als grups similars de dins d’una tribu?

Com a forma clàssica aquesta gens original Morgan pren la dels iroquesos, especialment la de la tribu seneca. En aquesta s’hi donen vuit gentes, amb noms d’animals: 1. Llop, 2. Ós, 3. Tortuga, 4. Castor, 5. Cèrvol, 6. Becada, 7. Garsa, 8. Falcó. En cada gens dominen els costums següents:

1. Tria els seus sachem (príncep en la pau) i cabdill (cap militar). El sachem ha d’ésser triat dins la pròpia gens, i el seu càrrec és hereditari, en el cas que se l’haja d’ocupar per vacància; el cap militar pot ésser triat també de fora de la gens i en ocasions pot no haver-hi. Com a sachem mai no es tria el fill de l’anterior, ja que entre els iroquesos hi regeix el dret matern, i així el seu fill pertany a una altra gens; però sí i sovint el germà o el fill de la germana. En les eleccions hi participen tots, homes i dones. L’elecció, però, ha d’ésser ratificada per les altres set gentes, i sols després d’això pren possessió solemnent l’elegit, i de fet a través del consell general de tota la lliga iroquesa. La importància d’això la veurem més endavant. El poder del sachem dins la gens és d’una natura paternal, merament moral; no té cap mitjà de coerció. A banda d’això pel càrrec és membre tant del consell tribal dels seneques com del consell federal de la comunitat dels iroquesos. El cabdill militar té potestat únicament en qüestions de guerra.

2. Destitueix el sachem i el cabdill militar a voluntat. Això també ho fan plegats homes i dones. Els destituïts són posteriorment simples guerrers com els altres, persones privades. El consell tribal pot destituir també d’altra banda els sachems, fins i tot contra la voluntat de la gens.

3. Cap membre no pot casar-se dins la gens. Aquesta és la regla fonamental, el vincle que la manté unida; és l’expressió negativa del força positiu vincle de consaguinitat, pel qual els individus compresos esdevenen una gens. Mitjançant la descoberta d’aquests simples fets Morgan ha revelat la natura de la gens per primera vegada. Com de poc s’havia entès fins ara la gens ho demostren les narracions prèvies sobre salvatges i bàrbars, on les diferents corporacions que integren l’ordre gentilici eren incompreses i indiferenciades, on tribu, clan, thum, etc., era el mateix i on s’hi deia de vegades, en parlar d’aquestes corporacions que el matrimoni a l’interior era prohibit. Per tant es creà una confusió sense remei que permeté al senyor McLennan convertit en Napoléon de poder posar ordre amb el veredicte: totes les tribus es divideixen en les que s’hi prohibeix el matrimoni (exògames), i les que s’hi permet (endògames). I després d’haver complicat tant profundament la qüestió, pogué encara dedicar-se a recerques tan profundes com escatir quina d’aquestes dues absurdes classes havia sigut la primera: l’exogàmia o l’endogàmia. Amb el descobriment de la gens basada en la consaguinitat i de la impossibilitat de matrimoni entre els seus membres que en resulta, aquesta bestiesa s’ha esvaït tota sola. – És evident que en l’estadi on trobam els iroquesos, la prohibició del matrimoni dins la gens es manté inviolable.

4. Els béns dels morts requeixen en la resta de companys de gens, han de romandre en la gens. Davant l’escasa importància d’allò que un iroquès podia llegar, els parents gentils més propers es dividien l’herència; si moria un home, corresponia als seus germans i germanes carnals i als germans de mare; si mora una dona, corresponia als seus fills i germanes carnals, però no als seus germans. Per això mateix home i dona no podien heretar entre ells, o els fills del pare.

5. Els companys de gens es devien mútuament ajut, protecció i especialment suport en la revenja de greuges d’aliens. L’individu confiava per la seua seguretat en la protecció de la gens i ho podia fer; qui l’agreujava, agreujava tota la gens. D’ací que del vincle de sang de la gens, sorgís el deure de la revenja de sang, que els iroquesos reconeixen de forma il·limitada. Si un aliè a la gens matava un company de gens, tota la gens del mort era obligada a la revenja de sang. Inicialment hom provava la mediació; la gens de l’homicida celebrava consell i feia al consell de la gens del mort propostes d’acord, que la majoria de vegades eren declaracions de condol i importants presents. Si s’acceptaven, la cosa quedava resolta. En l’altre cas la gens agreujada nomenava un o més revenjadors que eren obligats a perseguir i matar l’homicida. Si ho feien, la gens del darrer no tenia cap dret a queixar, el cas restava resolt.

6. La gens té uns noms determinats o una sèrie de noms que tan sols ella pot emprar en tota la tribu, de forma que el nom de l’individu indica igualment la gens a la qual pertany. Un nom gentilici comportava drets gentilicis per endavant.

7. La gens pot adoptar aliens i mitjançant això integrar-los en la tribu sencera. Els presoners de guerra, que hom no matava, esdevenien així mitjançant l’adopció en una gens membres del tribu dels seneques i obtenien per tant tots els drets gentilicis i tribals. L’adopció es feia per petició de companys individuals de la gens, homes que acceptaven l’aliè com a germà o germana, dones que l’acceptaven com a fill; l’ingrés solemne a la gens era necessari per la ratificació. Sovint gentes disminuïdes per causes excepcionals es reforçaven mitjançant l’adopció en massa d’individus d’una altra gens, amb l’acord d’aquesta. Entre els iroquesos es dóna la integració solemne en la gens en una sessió pública del consell tribal, que esdevenia eixí de fet una cerimònia religiosa.

8. Difícilment hom pot demostrar entre les gentes indianes festes religioses especials; però les cerimònies religioses dels indians es relacionen més o menys amb les gentes. En les sis festes religioses dels iroquesos els sachems i els cabdills militars són inclosos pel llur càrrec entre els «guardians de la fe» i tenen funcions sacerdotals.

9. La gens té un lloc de soterrament comú. Això ara ha desaparegut entre els iroquesos de l’estat de Nova York que viuen en mig dels blancs, però abans n’hi havia un. Entre els altres indians encara hi són; com és el cas dels tuskarores, emparentats amb els iroquesos, que, tot i que cristians, tenen per cada gens una filera determinada al camp sant, de forma que la mare és soterrada a la mateixa filera que els fills, però no el pare. I també entre els iroquesos tota la gens acompanya el difunt al soterrar, té cura de la tomba, de l’oració fúnebre, etc.

10. La gens té un consell, l’assemblea democràtica de tots els gentils adults masculins i femenins, tots amb igualt dret de vot. Aquest consell triava els sachems i els cabdills militars i els destituïa; com també la resta de «guardians de la fe»; decidia sobre les donacions de redempció (preu de sang) o les revenges de sang pels gentils assassinats; adoptava els aliens a la gens. En breu, era el poder sobirà de la gens.

Aquestes són les atribucions d’una gens típica indiana.

«Tots els seus membres són individus lliures, cadascú obliga a protegir la llibertat dels altres; iguals en drets personals—ni els sachems ni els caps militars pretenien cap preeminència; constituïen una germandat, unida per lligams de sang. Llibertat, igualtat, fraternitat, tot i que no formulats, eren els principis fonamentals de la gens, i aquesta era la unitat de tot un sistema social, el fonament de la societat indiana organitzada. Això aclareix l’implacable sentit d’independència i de dignitat personal en el comportament, que tothom reconeix en els indians».

En l’època del descobriment els indians de tota Nord-amèrica s’organitzaven en gentes d’acord amb el dret matern. Tan sols en certes tribus, com en les dels dakotes, les gentes havien decaigut, i en unes altres, els ojibwas, els omahas, s’organitzaven d’acord amb el dret patern.

En un bon nombre de tribus indianes amb més de cinc o sis gentes ens troba que tres, quatre o més gentes es reuneixen en un grup particular, que Morgan en fidel traducció del nom indià denomina d’acord amb el seu corresponent grec fratria (germandat). Així els seneques tenen dues fratries; la primera inclou les gentes 1-4, la segona les gentes 5-8. Una recerca més detinguda demostra que aquestes fratries són majoritàriament les gentes originals en les quals es dividia inicialment la tribu; ja que amb la prohibició matrimonial dins la gens cada tribu havia de comprendre si més no dues gentes, si volia poder mantindre’s independent. En la mesura que la tribu s’engrandia, cada gens es dividia en dues o més, cadascuna de les quals era ara una gens diferenciada, mentre que la gens original que aplegava totes les gentes filles subsistia com a fratria. Entre els seneques i la majoria dels altres indians les gentes d’una fratria són gentes germanes, mentre que les altres són les llurs gentes cosines—relacions que en el sistema de parentiu americà tenen un sentit força real i expressiu. Originàriament tampoc cap seneca es podia casar dins la seua fratria, per bé que això ja s’ha superat i ara es limita a la gens. La tradició dels seneques diu que l’ós i el cérvol foren les dues gentes originals, de les quals en deriven les altres. Una vegada arrelà aquesta nova institució, es modificà d’acord amb la necessitat; en extingir-se les gentes d’una fratria, s’hi traspassaven gentes senceres d’altres fratries per aconseguir un equilibri. D’ací que ens trobam en diferents tribus amb gentes homònimes agrupades en fratries diferents.

Les funcions de la fratria entre els iroquesos són en part socials, en part religioses. 1. El joc de pilota es fa entre les fratries; cadascuna presenta els llurs millors jugadors, la resta seuen separats en cada fratria, i confien en la victòria dels llurs. – 2. En el consell tribal seuen plegats els sachems i caps militars de cada fratria, i els dos grups enfrontats, cada orador parla als representants de cada fratria com una corporació particular. – 3. Si s’esdevenia un homicidi en la tribu, en el qual ni l’homicidi ni el mort pertanyien a la mateixa fratria, la gens agreujada apel·lava sovint a les seues gentes germanes; aquestes feien un consell de fratria i s’adreçaven a l’altra fratria com a comunitat, per tal que aquesta es reuní en consell per resoldre la qüestió. Ací sorgia per tant la fratria de nou com a gens originària i amb més possibilitats d’èxit que no pas la gens individual, filla seua. – 4. En cas de mort d’individus destacats la fratria oposada es feia càrrec dels funerals i del soterrar, mentre que la fratria del difunt encapçalava el dol. Si moria un sachem, la fratria oposada anunciava la vacança del càrrec al consell federal dels iroquesos. – 5. En l’elecció d’un sachem intervenia també el consell de la fratria. La confirmació per les gentes germanes es tenia per força natural, però les gentes de l’altra fratria podien oposar-s’hi. En aquest cas el consell d’aquesta fratria es reunia; si l’oposició es mantenia, l’elecció era invalidada. – 6. Anteriorment els iroquesos tenien misteris religiosos particulars, anomenats medicine-lodges pels blancs. Aquests eren celebrats entre els seneques mitjançant dues associacions religioses, amb una cerimònia regular pels nous membres; a cadascuna de les dues fratries li corresponia una d’aquestes associacions. – 7. Si, com és gairebé segur, els quatre linages (llinatges), que habitaven els quatre sectors de Tlascalá en l’època de la conquesta, eren quatre fratries, això demostraria que les fratries eren considerades com entre els grecs i en grups familiars semblants dels alemanys també unitats militars: aquests quatre linages anaven a la lluita cadascuna com un exèrcit particular, amb uniformes i banderes pròpies i sota un cap propi.

Així com diverses gentes fan un fratria, també en la forma clàssica diverses fratries constitueixen una tribu; en molts casos en tribus força afeblides desapareix el membre intermig, la fratria. Què caracteritza ara una tribu indiana a Amèrica?

1. Un territori propi i un nom propi. Cada tribu posseïa a més de l’indret on s’establia realment una zona extensa per la caça i la pesca. Més enllà s’hi estenia a més una ampla franja de terra neutral fins la zona de la tribu veïna, la grandària de la qual depenia de si separava tribus emparentades per la llengua o no. És el bosc fronterer dels alemanys, el desert que els sueus de Cèsar crearen al voltant de la llur zona, l’îsarnholt (en danès jarnved, limes Danicus) entre danesos i alemanys, el bosc saxó i el branibor (en eslau = bosc de protecció), que dóna el seu nom a Brandenburg, entre els alemanys i els eslaus. La zona separada per aquestes fronteres poc formals era la terra comuna de la tribu, reconeguda com a tal per les tribus veïnes i protegida per ella mateixa contra incursions. La inseguretat de les fronteres no creava inconvenients pràctica en general, llevat de qual la població creixia força. – Els noms de la tribu semblen haver sorgit més per atzar que per elecció deliberada; amb el temps passava que una tribu era designada per les tribus veïnes amb un nom diferent del que emprava ella mateixa; similarment els alemanys reberen el llur primer nom col·lectiu de la història, germànics, per part dels celtes.

2. Un dialecte particular, únicament propi d’aquesta tribu. De fet tribu i dialecte són la mateixa cosa; la constitució de noves tribus i dialectes mitjançant la divisió s’ha esdevingut fins fa poc a Amèrica i tampoc ara es deu haver acabat del tot. Quan dues tribus afeblides es fusionen en una, s’esdevé excepcionalment que en la mateixa tribu es parlen dos dialectes emparentats. La grandària mitjana de les tribus americanes és inferior a 2.000 caps; els xeroquis, però, són uns 26.000, el nombre més gran d’indians en els Estats Units que parlen el mateix dialecte.

3. El dret de nomenar els sachems i caps militars triats per les gentes i

4. el dret de destituir-los, àdhuc contra la voluntat de la llur gens. Com que aquests sachems i caps militars són membres del consell tribal, s’aclareixen tot sols aquests drets de la tribu respecte ells. Quan s’ha constituït una lliga de tribus i totes les tribus són representades en un consell federal, hi passen tots aquests drets.

5. La possessió de concepcions religioses comunes (mitologia) i de pràctiques de culte.

«Els indians eren en la llur forma bàrbara un poble religiós».

La llur mitologia no s’ha estudiat encara de cap manera de forma crítica; s’afiguraven ja encarnades les llurs concepciosn religioses—esperits de tota mena—sota formes humanitzades, però l’estadi inferior de la barbàrie on s’hi trobaven no coneix encara cap representació gràfica, els anomenats ídols. És un culte a la natura i als elements en desenvolupament cap al politeïsme. Les diferents tribus tenen les llurs festes regulars, amb determinades formes de culte, especialment danses i jocs; la dansa especialment era una part essencial de totes les festivitats religioses; cada tribu celebrava les seues pròpies.

6. Un consell tribal per a afers comuns. Era integrat per tots els sachem i caps militars de les gentes individuals, ells lurs autèntics representants, car eren movibles; era públic, envoltat de tots els altres membres de la tribu que tenien el dret d’intervindre-hi i d’ésser-hi escoltats en les llurs opinions; el consell decidia. Com a regla qualsevol desl presents era escoltat si ho demanava, àdhuc les dones podien exposar la llur opinió mitjançant un orador de la llur elecció. Entre els iroquesos la decisió final s’havia de prendre per unanimitat, com era també el cas en moltes decisions de les comunitats frontereres alemanyes. Al consell tribal li pertocava especialment la reglamentació de les relacions amb les tribus alienes; rebia i enviava delegacions, declarava la guerra i concloïa la pau. En esclatar la guerra la feien majoritàriament voluntaris. En principi tota tribu es considerava en situació de guerra amb tota altra tribu amb la qual no hagués conclòs cap tractat de pau explícit. Les expedicions bèl·liques contra aquests enemics eren organitzades principalment per uns quants guerres destacats; feien un ball guerrer, i qui hi participava, declarava per tant la seua contribució a l’expedició. La columna es formava aviat i es posava en moviment. Igualment la defensa del territori tribal atacat la realitzaven majoritàriament voluntaris. La sortida i l’arribada d’aquestes columnes donava lloc sempre a festivitats públiques. No calia el consentiment del consell tribal per aquestes expedicions i no se’l demanava. Són del tot com les expedicions privades de les companyies alemanyes que Tàcit ens descriu, únicament que entre els alemanys les companyies han assolit ja un caràcter permanent, constituïdes per un nucli dur, que s’organitza ja en temps de pau, i que agrupa al voltant seu els voluntaris restants en cas de guerra. Aquestes columnes de guerra eren rarament nombroses; les expedicions més importants dels indians, fins i tot a grans distàncies, les realitzaven forces d’una grandària insignificant. Si s’ajuntaven diverses d’aquestes companyies en una gran empresa, cadascuna obeïa únicament el seu propi cap; la unitat del pla de campanya era únicament garantida per bé o per mal per un consell d’aquests caps. És la direcció de la guerra dels alamanys del segle IV de l’Alt Rin, tal com troba descrit a Ammià Marcel·lí.

7. En determinades tribus trobam un cap suprem, les atribucions del qual són de fet escases. És un dels sachem, que en casos que demanen una actuació ràpida, pren mesures provisionals fins el moment que el consell es puga reunir i prendre els acords vàlids. És un inici de funcionari amb poder executiu, inici feble que en el seu desenvolupament ha continuat en general infructuós; com veurem en la majoria de casos, si no sempre, aquesta figura s’ha desenvolupat a partir del cap suprem de l’exèrcit.

La gran majoria dels indians americans no passarien de la unió tribal. En tribus poc nombroses, separades entre si per àmplies franges frontereres, afeblides per guerres contínues, s’ocupaven amb pocs homes un territori immens. Ací i allà es formaven aliances entre tribus emparendades en cas de necessitat momentània i es desfeien després. Però en determinades regions tribus originàriament emparentades i després escampades, s’havien tornat a fusionar en lligues duradores i havien donat aixió el primer pas cap a la construcció de nacions. En els Estats Units trobam la forma més evolucionada d’aquestes lligues entre els iroquesos. Des dels llurs assentament a l’oest del Mississippi, on probablement constituïen una branca de la gran família dakota, s’establiren després d’una llarga marxa en l’actual estat de Nova York, dividits en cinc tribus: seneques, caiugues, oneides i mohicans. Vivien de la pesca, de la caça i d’una horta primitiva, habitaven en poblats la majoria dels quals eren rodejats d’una empalissada. Sense superar els 20.000 caps, tenien en totes les cinc tribus un nombre de gentes aplegades, parlaven dialectes semblants d’una mateixa llengua i ocupaven aleshores una zona contínua, repartit entre les cinc tribus. Com que aquesta zona era de nova conquesta, era lògic que aquestes tribus romanguessen unides contra els qui havien sigut desposseïts, i això esdevingué més tard, en el segle XV, una «lliga perpetua» formal, una confederació que conscients de la seua nova força prengué un caràcter agressiu i en el cim del seu poder, vers el 1675, havia conquerit grans franges de terra circundants i en part n’havia fet fora els habitants, en part els havia fet tributaris. La lliga iroquesa ofereix l’organització més avançada a la que arribaren els indians de l’estadi superior de la barbàrie (per tant amb l’excepció de mexicans, neo-mexicans i peruans). Les condicions fonamentals de la lliga eren les següents:

1. Lliga perpètua de les cinc tribus amb vincles de sang fonamentada en la igualtat i la independència plenes en tots els afers tribals interns. Aquests vincles de sang constituïen el veritable fonament de la lliga. De les cinc tribus tres es deien tribus parentals i eren germanes entre elles; les dues altres es consideraven tribus fills i eren igualment tribus germanes entre elles. Tres gentes—les més antigues—eren encara presents en totes cinc, unes altres tres en tres tribus, i els membres de cadascuna d’aquestes gentes eren germans tots ells repartits per totes cinc tribus. La llengua comuna, tan sols dividida dialectalment, era expressió i prova de l’origen comú.

2. L’òrgan de la lliga era un consell federal de 50 sachems, tots iguals en rang i influència; aquest consell decidida en ferm en totes les qüestions de la lliga.

3. Aquests 50 sachems foren repartits en la fundació de la lliga per totes les tribus i gentes, com a portadors de nous càrrecs, instituïts explícitament pels objectius de la lliga. En cas de vacants tornaven s’elegien de nou per les gentes respectives i podien ésser destituïts tothora; el dret de nomenar en el càrrec pertanyia però al consell federal.

4. Aquests sachems federals eren també els sachems de les llurs tribus respectives i tenien veu i vot en el consell tribal.

5. Tots els acords del consell federal s’havien de prendre unànimament.

6. La votació es feia per tribus, de forma que cada tribu i dins cada tribu tots els membres del consell havien d’arribar a un consens per prendre una decisió ferma.

7. Cadascun dels cinc consells tribals podia convocar el consell federal, però aquest no ho podia fer tot sol.

8. Les sessions tenien lloc davant l’assemblea del poble; tot iroquès podia prendre la paraula; tot ho decidia el consell.

9. La lliga no tenia cap personal al capdavant, ni un cap amb poder executiu.

10. Contràriament tenia dos caps militars suprems, amb les mateixes funcions i el mateix poder (els dos «reis» dels espartans, els dos cònsuls a Roma).

Aquesta era tot l’ordenament pública sota el qual els iroquesos visqueren més de quatre-cents anys i encara hi viuen. L’he transcrita tal com la refereix Morgan, perquè ens dóna l’oportunitat d’estudiar l’organització d’una societat que encara no coneix cap estat. L’estat suposa un poder públic especial separat del conjunt dels que l’integren en cada cas, i Maurer, que amb un instint correcte reconeix l’ordenament de les marques alemanyes com una institució purament social, essencialment diferent d’un estat, tot i que en gran mesura després s’hi base—Maurer investiga en tots els seus escrits el naixement progressiu del poder públic a partir de i al costat dels ordenaments originaris de les marques, pobles, masos i ciutats. Veiem entre els indians nord-americans com un poble originalment unitari s’expandeix progressivament per tot un immens continent, com les tribus esdevenen per divisió pobles, grups sencers de tribus, com les llengües es diferencien, fins no ésser tan sols incomprensibles mútuament, sinó àdhuc fins gairebé perdra tota espurna de la unitat original; com a més en les tribus les gentes individuals es divideixen en més, les antigues gentes maternes es mantenen com a fratries i amb tot els noms d’aquestes antigues gentes romanen iguals en tribus molt allunyades i distants—el llop i l’ós són noms gentilicis que encara es troben en una majoria de totes les tribus indianes. I l’ordenament fins ara descrit es correspon a grans trets a totes—tan sols que moltes no arriben a la lliga de tribus emparentades.

Veiem, però, també amb quina força—una vegada establerta la gens com a unitat social—tota l’ordenació de gentes, fratries i tribus per una necessitat gairebé apressant—amb naturalitat—es desenvolupa d’aquesta unitat. Totes tres són grups de diferents graons de vincles de sang, cadascun d’ells tancat en si mateix i ordenador dels propis afers, però cadascú també com a complement dels altres. I el cercle d’afers que abasten inclou el conjunt d’afers públics dels bàrbars de l’estadi inferior. Quan per tant trobam en un poble la gens com a unitat social, caldrà també que cercam una organització similar de la tribu a la descrita ací; i quan tenim fonts a l’abast, com entre els grecs i els romans, no tan sols la trobam, sinó que també ens convencem que allà on manquen les fonts, la comparació amb l’ordenament social americà ens pot ajudar a esclarir els dubtes i problemes més difícils.

I quin ordenament meravellós amb tota la seua candidesa i simplicitat, aquest ordenament gentil! Sense soldats, gendarmes i policies, sense nobles, reis, governadors, prefectes o jutges, sense presons, sense processos tot segueix el seu curs habitual. Totes les disputes i controvèrsies es decideixen per la comunitat dels implicats, la gens o la tribu, o les gentes individuals entre elles—tan sols excepcionalment apareix com a mitjà la revenja de sang, de la qual la nostra pena de mort no és més que la forma civilitzada, amb tots els avantatges i inconvenients de la civilització. Tot i que els afers comuns que cal tractar són molt més que ara—la llar és comuna i comunista per una sèrie de famílies, la terra és propietat tribal, tan sols els hortets són atorgats provisionalment a les llars—, encara hom no ha de recòrrer ni a les més petita espurna del nostre enorme i complicat aparell administratiu. Els impliciats decideixen, i en la majoria de casos el costum secular ho regula tot. No hi poden haver ni pobres ni indigents—la llar comunista i la gens coneixen els llurs deures envers els grans, els malalts i els mutilats de guerra. Tots són iguals i lliures—també les dones. Pels esclaus encara no hi ha lloc, ni tampoc encara com a norma per la subjugació de tribus alienes. Quan els iroquesos el 1651 venceren els eries i la «nació neutral», oferiren a totes dues d’entrar en igualtat de drets a la lliga; tan sols quan els vençuts hi refusaren, foren expulsats dels llurs territoris. I quina mena d’homes i dones ha generat aquesta mena de societat, ho demostra els respecte que tots els blancs han tingut envers els indians no corromputs, per la dignitat personal, la correcció, la fermesa de caràcter i la valentia d’aquests bàrbars.

De la valentia hem viscut molt recentment exemples a Àfrica. Tant els cafres zulús fa uns anys com els nubians fa un parell de mesos—totes dues tribus, on encara no han aparegut les institucions gentils—han fet quelcom que no pot fer cap exèrcit europeu. Tan sols armats amb llances i dards, sense armes de foc, han avançat sota la pluja de plom dels fusells de repetició de la infanteria anglesa—reconeguda com la primera del món en el combat tancat—fins arribar a les baionetes i desordenar-les més d’una vegada i fins i tot desbaratar-les, malgrat la colossal desigualtat d’armes i malgbrat que no han fet mai cap servei militar ni saber què és la instrucció. Ço que poden suportar i realitzar, ens ho aclareix el lament dels anglesos segons el qual un cafre en 24 hores pot recòrrer una distància més llarga que un cavall—el més petit dels muscles se li marcava, dur i potent, com la tralla de cuir, diu un pintor anglès.

Així eren els humans i la societat humana, abans que es realitzàs la divisió en classes diferents. I quan comparam la llur situació en relació a la de la immensa majoria dels homes civilitzats d’avui, és enorme el contrast entre el proletari i el petit pagès d’avui i l’antic membre lliure d’una gens.

Això és un aspecte. No oblidam però que aquesta organització es dirigia al fracàs. No anà per damunt de la tribu; la lliga de tribus marca ja l’inici de la llur destrucció, com ja s’ha vist i es veurà en els intents de subjugació dels iroquesos. Ço fora de la tribu era fora de la llei. On no hi havia un tractat de pau explícit, hi dominava la guerra de tribu contra tribu, i la guerra es feia amb la crueltat que diferencia els humans de les altres bèsties i que fins més tard nou fou suavitzada de forma interessada. L’ordenament gentil en el seu floreixement, com hem vist a Amèrica, suposava una producció extraordinàriament subdesenvolupada, per tant una població extraordinàriament escampada per un ampli territori; per tant una dominació gairebé completa dels humans per part de la natura exterior, hostil i incomprensible, reflectida en les concepcions religioses puerils. La tribu restà com la frontera dels humans, tant pels aliens a la tribu com pels propis: la tribu, la gens i llurs institucions eren santes i inamovibles, eren un poder superior lliurat per la natura, a la qual els individus restaven sotmesos incondicionalment en sentiments, pensaments i accions. Per imponents que ens apareguen els individus d’aquesta època, és força difícil distingir els uns dels altres, encara lligats, com diu Marx, al cordó umbilical de la comunitat natural. El poder d’aquesta comunitat natural s’havia de trencar—i es trencà. Però se’l trencà per influències que, des d’un principi ens apareixen com una degradació, una caiguda al pecat des de la senzilla alçada moral de l’antiga societat gentil. Són els interessos més baixos—cobdícia vulgar, desig brutal de plaers, avarícia roïna, robatoris egoïstes de la propietat comuna—, que inicien la nova i civilitzada societat de classes; són els mitjans més baixos—robatori, violació, engany traïció, els que arruïnen l’antiga societat gentil sense classes i la duen a la caiguda. I la pròpia nova societat, durant tots els dos milenis i mig de la seua existència, no ha sigut res més que el desenvolupament de la petita minoria a costa de la gran majoria explotada i oprimida, i això és així ara més que mai abans.


Variants textuals

{1} (1884) hi manca: per un temps 


IV

La gens grega

Els grecs com els pelàsgics i altres pobles emparentats s’organitzaren aviat d’ençà dels temps prehistòrics segons la mateixa sèrie orgànica que els americans: gens, fratria, tribu, lliga de tribus. La fratria podia mancar com entre els doris, la lliga de tribus no necessàriament era constituïda a tot arreu, però en tots els casos la gens era la unitat. En l’època que els grecs entren en la història, es troben al llindar de la civilització; entre ells i les tribus americans, de les quals hem escrit abans, hi ha gairebé dos grans períodes complets de desenvolupament que els grecs de l’època heroica tenen per damunt dels iroquesos. La gens dels grecs no té per tant tampoc de cap manera l’arcaïsme de l’iroquesa, comença a esborrar-se la petjada del matrimoni grupal {1}. El dret matern és substituït pel dret patern; així fa la introducció de la riquesa privada fa la primera bretxa en l’ordenament gentil. Una segona bretxa és la conseqüència natural de la primera: com que segons les indicacions del dret patern els béns d’una hereva rica havien de passar pel matrimoni al seu home, per tant a una altra gens, hom destruïa per això el fonament de tot el dret gentil, i no tan sols es permetia, sinó que en aquest cas s’ordenava, que la noia es casàs dins la gens, per conservar-ne així els béns.

Segons La història grega de Grote, la gens atenesa tenia especialment en comú:

1. Festivitats religioses comunes i el dret exclusiu dels sacerdots a honorar un determinat déu, el suposat pare ancestral de la gens, que per aquesta propietat era designat amb un nom especial.

2. Cementiri comú (vegeu «Eubulides» de Demòstenes)

3. Dret hereditari recíproc.

4. Deure recíproc d’ajut, protecció i auxili en cas d’agressió.

5. Dret i deure recíprocs de casar-se fins la gens en determinats casos, especialment quan es tractava d’òrfenes o hereves.

6. Possessió, si més no en certs casos, d’una propietat comuna amb un arcont (cap) i tresorer propis.

Després la unió en fratries vinculà diverses gentes, però menys estretament; encara hi trobam també drets i deures recíprocs d’un estil semblant, especialment la comunitat de determinades pràctiques i religioses i el dret de persecució quan un frator era mort. El conjunt de les fratries d’una tribu a més, tenia festivitats sacres comunes regulars sota la direcció d’un phylobasileus (cap de tribu) triat entre els nobles (eupàtrides).

Així diu Grote. I Marx hi afegeix: «per la gens grega també apareix però el salvatge (per exemple, l’iroquès) inequívocament». I més inequívocament encara si ampliam les nostres recerques.

La gens grega té de fet a més comú:

7. Descendència segons el dret patern.

8. Prohibició del matrimoni en la gens llevat del cas d’hereves. Aquesta excepció i la seua formulació en forma de disposició demostren la vigència de l’antiga regla. Aquesta derivava en el seu cas del principi d’acceptació general que feia que la dona a través del matrimoni renunciàs als ritus religioses de la seua gens i adoptàs els de l’home, en la fratria del qual també era inscrita. El matrimoni de la gens era segons això i d’acord amb un famós fragment de Dicearc la regla, i Becker a «Charikles» admet de dret que ningú no podia casar-se dins la seua pròpia gens.

9. El dret d’adopció en la gens; se seguia de l’adopció en la família, però amb formalitats públiques i únicament de forma excepcional.

10. El dret de triar i de destituir els caps. Sabem que cada gens tenia el seu arcont; que el càrrec fos heredeitari en determinades famílies no es diu enlloc. Fins a la fi de la barbàrie els indicis van contra una herència estricta {2}, del tot incompatible amb unes circumstàncies on rics i pobres tenien dins la gens completament els mateixos drets.

No tan sols Grote, sinó també Niebuhr, Mommsen i tots els altres historiadors fins ara de l’antiguitat clàssica s’han enfonsat en la gens. Si bé han dibuixat correctament moltes de les seus característiques, hi han vist sempre un grup de famílies i han fet així impossible la comprensió de la natura i de l’origen de la gens. La família sota l’ordenament gentil no ha sigut mai una unitat organitzativa i no ho podia ésser perquè home i dona pertanyien necessàriament a dues gentes diferents. La gens entrava sencera en la fratria, la fratria en la tribu; la família entrava a mitges en la gens de l’home i a mitges en la de la dona. Tampoc l’estat no reconeix en el dret públic cap família; fins avui existeix únicament en el dret privat. I tot i així, tota la nostra historiografia fins avui parteix de l’absurda concepció, que s’ha fet intocable especialment en el segle XVIII, que la família individual monògama, amb prou feines més antiga que la civilització, és el nucli de cristal·lització al partir del qual s’han format progressivament la societat i l’estat.

«Caldria assenyalar al senyor Grote», afegeix Marx, «que, tot i que els grecs deriven les llurs gentes de la mitologia, aquestes gentes són més antigues que la mitologia que han creada elles amb els seus déus i semidéus».

Grote és citat amb preferència per Morgan, perquè és un testimoni destacat i gens ni mica de sospitós. Diu després que cada gens atenesa tenia un nom derivat del seu suposat pare ancestral, que abans de Soló en general, i encara després de Soló entre els intestats, els membres de la gens (gennêtes) del difunt heretaven els seus béns, i que en cas d’assassinat, primer els parents, després els membres de la gens i finalment els phrators del mort, tenien el dret i el deure de perseguir el criminal davant el tribunals:

«Tot allò que sabem de les lleis gregues més antigues, es fonamenta en la divisió en gentes i fratries».

La descendència de les gentes d’avantpassats comuns els hi ha fet forts maldecaps als «filisteus escolàstics» (Marx). Com que naturalment els fa passar per purs mites, no poden explicar-se el naixement d’una gens a partir de famílies veïnes, originàriament no emparentades, i encara així ho han de provar ni que siga per aclarir l’existència de les gentes. Així recorren a una expressió que es mou en cercle i que no va més enllà de la frase: l’arbre genealògic és de fet una faula, però la gens és una realitat, i finalment es diu a Grote—amb afegits de Marx—això:

«Si sentim parlar d’aquest arbre genealògica tan sols de tant en tant, és perquè únicament es fa públic en determinats casos festius. Però les gentes menors tenien llues pràctiques religioses comunes» (què estrany, senyor Grote!) «i un pare ancestral comú i sobrehum i un arbre genealògic com les més conegudes de totes» (força estrany, senyor Grote, en les gentes menors!); «el pla fonamental i el fonament ideal» (benvolgut senyor, no ideal, sinó carnal, fleischlich en germànic), eren en totes iguals».

Marx resum la resposta de Morgan a això d’aquesta forma: «Que la gens en la seua forma primitiva—i els grecs l’havien tinguda com els altres mortals—conservava en el sistema de parentiu el coneixement del parentiu de tots els membres de la gens entre ells. Aprenien això, d’importància decisiva, mitjançant la pràctica des de la infantesa. Amb la família monògama caigué en l’oblit. El nom gentil creà un arbre genealògic, al costat del qual la família individual apareixia sense importància. D’ara endavant aquest nom fou de fet qui garantia la descendència comuna dels seus portadors; però l’arbre genealògic de la gens arribava tan lluny que els membres no podien determinar realment el parentiu mutu, llevat d’un nombre restringit de casos amb ancestres recents comuns. El propi nom era una prova de l’ascendència comuna, i una prova vàlida, llevat dels casos d’adopció. Contràriament la negació de fet de tot parentiu entre els membres de la gens à la Grote i Niebuhr, que han convertit la gens en una creació purament imaginària i fictícia, és quelcom d’«idealistes», és a dir de savis d’escriptori. Com que la successió de les generacions, especialment amb l’aparició de la monogàmia, sembla perduda en el temps, i la realitat passada apareix reflectida en les visions fantàstiques de la mitologia, concloïen i conclouen els bons homes-filisteus, que l’arbre genealògic fantàstic creà les gentes reals!».

La fratria era, com entre els americans, una gens mare dividida en diverses gens filles, que les unia i que les feia derivar molt sovint encara d’un pare ancestral comú. Així segons Grote

«tots els membres contemporanis de la fratria d’Hecateu tenien un mateix déu com a pare ancestral en setzè grau»;

Totes les gentes d’aquesta fratria eren per tant gentes germanes literalment. La fratria encara apareix en Homer com una unitat militar, en el famós fragment on Nèstor aconsella Agamemnó: ordena els homes segons tribu i segons fratria, que així la fratria ajude la fratria i la tribu la tribu.—A més tenia el dret i el deure de perseguir el vessament de sang comès contra un frator, que en temps anteriors era també el deure de la revenja de sang. Té a més santuaris i festes comuns, ja que la formació de tota la mitologia grega a partir del culte a la natura dels antics aris es realitzà a través de les gentes i fratries i sorgí al llur interior. A més tenia un cap (fratriarcos) i segons de Coulanges també assemblees i acords vinculants, una jurisdicció i una administració. Fins i tot l’estat posterior, que ignorà la gens, deixà a la fratria determinades atribucions públiques.

Diverses fratries emparentades constitueixen la tribu. A Àtica hi havia quatre tribus, cadascuna de tres fratries, que consistien en trenta gentes cadascuna. Aital ordre dels grups indica una intervenció conscient i planificada a partir de l’ordre sorgit espontàniament. Com, quan i per què s’efectuà, és quelcom que no es diu en la història grega, de la qual els propis grecs en tenen record únicament fins l’època heroica.

Les diferències dialectals entre els grecs agrupats en un territori relativament petit eren menys desenvolupades que en els amplis boscos americans; encara així trobam únicament les tribus unides en un conjunt més gran que tenen un mateix idioma, i fins i tot en la petita Àtica les d’un dialecte determinat, que més tard esdevingué la llengua comuna dominant en la prosa.

En els poemes homèrics trobam la majoria de tribus gregues ja aplegades en petits pobles, a l’interior dels quals les gentes, fratries i tribus mantenen la llur independència plenament. Vivien ja en ciutats protegides per murs; el nombre de la població creixia amb la grandària dels ramats, els camps i els inicis dels oficis manuals; així augmentaven les diferències de riquesa i amb elles aparegué l’element aristocràtic a l’interior de l’antiga democràcia espontània. Els pobles individuals dirigien guerres inacabables per la possessió de les millors franges de terra i també segurament pel botí; l’esclavitud dels presoners de guerra ja era una institució reconeguda.

L’ordenament d’aquestes tribus i pobles era llavors la següent:

1. L’autoritat permanent era el consell, bulê, originalment potser integrat pels caps de les gentes, més tard, quan el nombre fou massa gran, per membres elegits, la qual cosa estimulà la formació i enfortiment de l’element aristocràtic; com ho expressa ben clar també Dionisi el consell dels temps heroics era integrat per nobles (kratistoi). El consell decidia amb validesa en qüestions d’importància; com s’esdevé a Tebes, en Esquil, quan es pren la decicisó de soterrar Eteocles amb tots els honors i de llençar però el cos de Polinices als gossos. Amb la institució de l’estat aquest estat dóna lloc al posterior senat.

2. L’assemblea popular (àgora). Entre els iroquesos trobàvem el poble, homes i dones, al voltant de la reunió del consell, i hi intervenia de forma ordenada i hi influïa en les decisions. Entre els grecs homèrics aquesta «umstand», per emprar una expressió jurídica de l’alemany antic, ja s’havia desenvolupat plenament en una assemblea popular, com fou el cas entre els alemanys dels temps primitius. Era convocada pel consell per decidir en afets importants; tothom podia prendre la paraula. Les decisions es prenien a mà alçada (Esquil a les «Suplicants») o per aclamació. Era sobirana en darrera instància, perquè, diu Schoemann («Griechische Alterthümer»),

«es tracta d’una qüestió que per la seua realització necessita la col·laboració del poble, i per això Homer no ens presenta cap mitjà pel qual a aquest se’l pugui obligar a fer-ho contra la seua voluntat».

Just en aquesta època, quan tot membre masculí adult de la tribu era un guerrer, no hi havia encara cap poder públic separat del poble que se li pogués oposar. La democràcia espontània es trobava encara en ple floreixement, i això ha d’ésser el punt de partida per a valorar el poder i la posició tant del consell com del basileus.

3. El cap militar (basileus). Ací remarca Marx: «els lletrats europeus, la majoria d’ells nascuts com a dependents dels prínceps, fan el basileus un monarca en el sentit modern. Contra això s’alça el yankee-republicà Morgan. Diu amb força ironia, però encertadament, de l’untuós Gladstone i de la seua «Juventus Mundi»:

‘El senyor Gladstone ens presenta els cabdills grecs de l’època heroic com reis i prínceps, amb l’afegit que són també uns gentlemen; però fins i tot ell hi ha d’afegir: en general sembla que hem trobar el costum o la llei de la primogenitura força estesa, però no clarament determinada’».

També li deurà semblar al propi senyor Gladstone que una primogenitura tan restringida força estesa, tot i que no gaire clara, té el mateix valor que cap.

Com era l’herència dels càrrecs entre els iroquesos i els altres indians, ja ho hem vist. Tots els càrrecs eren electius, majoritàriament dins una gens i així hereditaris en aquesta. En les vacants progressivament es donà preferència al parent gentil més proper—germà o fill de la germana—en el cas que no hi hagués cap motiu per rebutjar-lo. Si per tant entre els grecs sota el domini del dret patern el càrrec de basileus com a regla passava al fill o a un dels fills, això demostra únicament que el fill tenia la probabilitat de la successió mitjançant l’elecció popular, però de cap manera demostra una successió amb força de dret sense elecció popular. Ço que hi trobam, entre els iroquesos i els grecs, és el primer indici d’una futura noblesa hereditària o monarquia. Els indicis parlen per tant que entre els grecs el basileus o bé era elegit pel poble o bé havia d’ésser reconegut pels seus òrgans—consell o àgora—com se solia fer pel «rei» (rex) romà.

A la «Ilíada» el senyor d’homes Agamemnó no apareix com a rei suprem dels grecs, sinó com a comandant suprem d’un exèrcit federal davant una ciutat assetjada. I a aquesta seua condició s’hi refereix Odisseu, quan esclata la baralla entre els grecs, en el famós passatge: no és bo el comandament de molts, un ha d’ésser el comandant, etc. (després ve l’elogi vers el ceptre que és un afegit posterior). «Odisseu no fa cap discurs sobre una forma de govern, sinó que demana obediència envers el mariscal de camp suprem en la guerra. Pels grecs, que davant Troia semblen tan sols un exèrcit, les coses a l’àgora es fan democràticament. Aquil·les, quan parla de les ofrenes, és a dir del repartiment del botí, no en fa mai repartidor Agamemnó ni cap altre basileus, sinó ‘els fills dels aqueus’, és a dir el poble. Els predicats: engendrat de Zeus, nodrit per Zeus, no demostren res, ja que cada gens descendeix d’un déu, i la del cap tribal d’un déu ‘major’—ací Zeus. Fins i tot els esclaus personals, com el porquer Eumeu entre d’altres són ‘divins’ (dioi i theioi) i això en l”Odissea’, per tant en una època molt posterior que la ‘Ilíada’; en la mateixa ‘Odissea’ hom atorga el nom d’heros encara tant a l’herald Mulios, com al cantor cec Demòdoc. En breu, el mot basileia, que els escriptors grecs empren per la denominada reialesa homèrica (perquè el comandament militar n’és la característica principal), amb un consell i una assemblea popular al costat, suposa únicament una democràcia militar» (Marx).

Els basileus a banda de funcions militars tenia encara de sacerdotals i jurídiques; les darreres no gaire determinades, les primeres en la seua dignitat de representant suprem de la tribu o de la lliga de tribus. De les funcions civils i administratives no s’hi llegeix res; sembla però que pel seu càrrec era membre del consell. Traduir basileus per könig, és per tant del tot correcte, ja que könig (kuning) prové de kuni, künne i indica el cap d’una gens. Però el sentit actual del mot rei no es correspon de cap manera al basileus del grec antic. Tucídides dóna explícitament a l’antiga basileia el nom de patrikê, és a dir derivada de la gens, i diu que tenia unes funcions molt determinades i per tant limitades. I Aristòtil diu que la basileia dels temps heroics era una noblesa damunt de lliures, i el basileus un cap d’exèrcit, jutge i sacerdot suprem; no tenia per tant cap poder executiu en el sentit posterior.(1)

Veiem per tant en l’ordenament grec dels temps heroics l’antiga organització gentil encara amb una força viva, però també ja a l’inici del seu ensorrament: dret patern amb transmissió dels béns als fills, amb la qual cosa s’afavoria l’acumulació de riquesa en la família i la família esdevenia un poder contra la gens; repercusió de la diferenciació en la riquesa en l’ordenament mitjançant la formació dels primers indicis d’una noblesa i reialesa hereditàries; esclavitud, al principi encara merament de presoners de guerra, però ja en trànsit cap a l’esclavatge de membres de la pròpia tribu—i àdhuc de la pròpia gens; l’antiga guerra de tribu contra tribu degenera ja en un expoli sistemàtica per terra i per mar, per conquerir bestiar, esclaus, tresors, en una font regular de recursos; en breu, la riquesa es considera i aprecia com el bé suprem i hom perverteix l’antic ordre gentil per justificar el robatori forçós de riqueses. Tan sols mancava encara una cosa: una institució que no tan sols asseguràs les riqueses de nova adquisició dels individus contra les tradicions comunistes de l’ordre gentil, que no tan sols santificàs la propietat privada tan poc estimada abans, i declaràs el seu culte fi suprem de la comunitat humana, sinó que també imprimís el segell del reconeixement social general a les noves formes d’adquisició de riqueses, desenvolupades l’una darrera l’altra, per tant a l’engrandiment continu de riqueses; una institució que perpetuàs no tan sols la divisió inicial de la societat en classes, sinó també el dret de les classes propietàries a l’explotació de les no-propietàries i al domini per damunt llur. I aquesta institució arribà. L’estat fou inventat.


Notes d’Engels

(1) Com al basileu grec, també al cap militar asteca s’ha identificat amb el príncep modern. Morgan sotmeté per primera vegada a la crítica històrica les relacions dels espanyols, primer equivocades i exagerades, després descaradament falses, i demostra que els mexicans de l’estadi intermig de la barbàrie es trobaven, no obstant això, en un nivell superior a la dels indians pueblo de Nou Mèxic, i que llur ordenament, en la mesura que s’hi podia veure a través d’informacions desfigurades es corresponia a: una lliga de tres tribus, que havia fet un nombre igual d’altres les seues tributàries i era governada per un consell federal i un mariscal de camp federal, a qui els espanyols feren un «emperador». 


Variants textuals

{1} (1884) Família punalua 

{2} (1884) hi manca: estricte


V

El naixement de l’estat atenès

Com l’estat s’ha desenvolupat, en part per la transformació dels òrgans de l’ordenament gentil, en part per l’establiment de nous òrgans i finalment en substituir-los completament per autoritats estatals reals, mentre que en el lloc de les seues gentes, fratries i tribus, que constituïent realment el «poble en armes» hi apareixia al servei d’aquesta autoritat estatal una «força pública» que també se la podia emprar contra el poble—tot plegat ho podem seguir si més no millor que la primera fase, millor que enlloc, en l’antiga Atenes. Les transformacions formals es representen essencialment d’acord amb Mortgan, amb continguts econòmics i productius que he ha hagut d’afegir en gran mesura.

En els temps heroics les quatre tribus d’atenesos d’Àtica habitaven encara territoris diferents; fins i tot les dotze fratries que les integraven tenien encara seus diferents a les dotze ciutats de Cècrops. L’ordenament era el de l’època heroica: assemblea popular, consell popular, basileus. Fins on arriba la història escrita, la terra i el sòl ja eren dividits i traspassats a la propietat privada, com correspon a la producció de mercaderies ja relativament desenvolupada vers la fi de l’etapa superior de la barbàrie i al comerç de mercaderies corresponent. A més de gra s’hi feia vi i oli; el comerç marítim pel mar egeu fou més i més arrabassat als fenicis i en gran part passà a mans àtiques. Mitjançant la compra-venda de la propietat agrària, amb la divisió progressiva del treball entre agricultura i artesania, comerç i navegació, els integrants de les gentes, fratries i tribus hagueren de barrejar-se força aviat, els districtes de les fratries i les tribus reberen habitants que si bé eren connacionals, no pertanyien a aquestes corporacions i eren per tant aliens en la pròpia residència. Com que cada fratria i cada tribu administrava els propis afers en temps de pau, no calia anar a Atenes a cercar el consell popular o el basileus. Però qui vivia en el territori de la fratria o de la tribu sense pertànyer-hi, no podia naturalment prendre part en l’administració.

El funcionament reglat dels òrgans de l’ordenament gentil arribaren per tant a aital desordre que ja en els temps heroics esdevingué necessari un remei. S’hi introduí l’ordenament atribuït a Teseu. El canvi consistia en general en l’establiment d’una administració central a Atenes, és a dir que una part dels afers fins llavors administrats independentment per les tribus fou declarada comuna i traslladada al consell general amb seu a Atenes. Amb això els atenesos feien un pas més enllà que qualsevol poble d’Amèrica: el lloc de la simple lliga de tribus veïnes l’ocupà la llur barreja en un sol poble. Així apareixia un dret popular comú atenès, per damunt dels costums legals de les tribus i gentes; el ciutadà atenès obtenia uns drets determinats com a tal i una nova protecció jurídica en territoris aliens a la seua tribu. Amb això però s’hi feia el primer pas per l’enderrocament de l’ordenament gentil; ja que era el primer pas per l’acceptació posterior de ciutadans que arreu d’Àtica eren aliens a les tribus, que es trobaven i romanien del tot fora de l’ordenament gentilici atenès. Una segona institució atribuïda a Teseu era la divisió de tot el poble, sense consideració de gens, fratria o tribu en tres classes: eupàtrides o nobles, geomors o pagesos i demiurgs o artesans, i el traspàs del dret exclusiu a la possessió de càrrecs als nobles. Aquesta divisió certament restà sense efectivitat, llevat de la possessió de càrrecs pels nobles, ja que no establia cap diferència jurídica addicional entre les classes {1}. Però és important ja que ens presenta els nous elements socials que es desenvolupen d’amagat. Mostra que la possessió habitual dels càrrecs gentils per determinades famílies s’havia transformat en un dret poc discutit d’aquestes famílies als càrrecs, que aquestes famílies, d’altra banda poderoses per les riqueses, començaven a aplegar-se fora de les llurs gentes en una classe pròpia privilegiada, i que l’estat que tot just apareixia santificava aquesta apropiació. Mostra a més, que la divisió del treball entre pagesos i artesans era prou sòlida per a disputar el primer lloc de la importància social a l’antiga classificació en gentes i tribus. Proclama finalment l’oposició irresoluble entre la societat gentil i l’estat; el primer intent de constitució d’un estat consisteix en esmicolar les gentes, en dividir-ne els membres entre privilegiats i marginats i aquests darrers en dues classes laborals i en oposar-les mútuament.

La història política posterior d’Atenes fins a Soló és coneix tan sols de forma incompleta. El càrrec de basileus arribà a perdre’s; al capdavant de l’estat s’hi posen arconts triats entre els nobles. El domini dels nobles s’enfortí més i més, fins fer-se insuportable vers l’any 600 abans de la nostra era. I de fet el principal mitjà d’opressió de la llibertat comuna fou el diner i l’usura. La seu principal dels nobles era a i al voltant d’Atenes, on el comerç marítim, al costat de la pirateria marítima ocasional encara vigent, els enriquia i concentrava la riquesa monetària en les seues mans. D’ací l’economia financera en desenvolupament penetrà com un aiguafort corrosiu en la forma d’existència consuetudinària fonamentada en l’economia natural de les comunitats agràries. L’ordenament gentil és absolutament incompatible amb l’economia monetària; la ruïna dels parcers àtics coincidí amb l’afebliment dels antics vincles gentilicis que els protegia. La lletra de canvi i l’obligació de béns (perquè també la hipoteca l’havien inventada ja els atenesos) no respectaren gens ni la gens ni tan sols la fratria. I l’antic ordenament gentil no coneixia cap moneda, cap prèstec, cap deute monetari. D’ací es constituí per part del domini monetari dels nobles progressivament creixent i estès un nou dret tradicional com a garantia del creditor davant els deutors, com a consagració de l’explotació dels petits pagesos pels propietaris financers. Uniformement els camps d’Àtica eren plens de columnes hipotecàries que indicaven que el terreny era hipotecat en favor de qualcú per una certa suma de diners. Els camps que ja no eren marcats així, en gran part ja eren venuts, per causa d’hipoteques o interessos vençuts, i passats a la propietat dels usurers nobles; el pagès podia congratular-se si li permetien de viure-hi com a arrendatari i mantindre’s amb una sisena part del producte del seu treball, mentre havia de pagar unes cinc sisenes parts al nou senyor com a renda. Encara més. Quan el producte de la venda de la terra no cobria la quantitat del deute, o aquest deute es contreia sense la seguretat d’una hipoteca, el deutor havia de vendre els fills a l’exterior com a esclaus, per satisfer el creditor. La venda dels fills pel pare—aquest fou el primer fruit del dret patern i la monogàmia! I si la sagonera encara no era satisfeta, podia vendre el propi deutor com a esclau. Aquesta era l’agradable albada de la civilització en el poble atenès.

Abans, quan la forma de vida del poble encara es corresponia a l’ordenament gentil, aquesta transformació hauria sigut impossible; i si ací es produí, hom no sap com. Tornam un instant als nostres iroquesos. Era impensable una situació com la que s’havia imposat als atenesos sense la llur intervenció i segurament contra la llur voluntat. La forma de produir els mitjans de subsistència, mantinguda igual any rere any, era incapaç de produir conflictes com aquests, com si fossen imposats des de fora, cap oposició entre rics i pobres, entre explotadors i explotats. Els iroquesos eren encara lluny de dominar la natura, però dins les fronteres naturals imposades dominaven la seua pròpia producció. A banda de les migrades collites dels llurs horts, les èpoques d’esgotament de la pesca a llacs i rius, de la caça als boscos, sabien què podien treure de la llur forma de vida. Ço que havia de sorgir era la subsistència de la vida, més escassos o més abundants; però ço que mai no podia sorgir eren transformacions socials imprevisibles, esmicolament dels lligams gentils, divisió dels membres de la gens i de la tribu en classes oposades i mútuament en lluita. La producció es movia dins uns marges estrets; però els productors dominaven el propi producte. Aquest fou l’increïble avantatge de la producció bàrbara, que es perdé i malmeté amb l’entrada de la civilització, però recuperar-lo damunt el fonament de la poderosa dominació de la natura d’avui pels homes i de l’ara possible associació lliure, serà la tasca de les properes generacions.

Altrament entre els grecs. La creixent possessió privada de ramats i estris de luxe dugué l’intercanvi entre individus, a la transformació dels productes en mercaderies. I ací rau la llavor de tota la transformació següent. Tant bon punt els productors deixaren de consumir directament els llurs productes, sinó que els lliuraven en mà com a bescanvi, en perderen el domini. Ja no sabien què se’n feia, i es donava la possibilitat que el producte una vegada transformat es tornàs contra els productors, per a explotar-los o oprimir-los. Per això no hi ha cap societat que puga conservar el domini damunt la pròpia producció i el control dels efectes socials del llur procés de producció, si no elimina el bescanvi entre individus.

Com de ràpidament, però, després del naixement del bescanvi entre individus i amb la transformació del producte en mercaderies, els productes exerceixen el seu domini damunt els productors, ho experimentaren aviat els atenesos. Amb la producció de mercaderies arribà l’explotació del sòl pels individus en profit propi, i amb això aviat la propietat de la terra pels individus. Més tard arribaren els diners, la mercaderia universal, que podia bescanviar-se per totes les altres; però en inventar els homes els diners, no pensaren que amb ell creaven un nou poder social, l’únic poder universal davant el qual s’hi plegaria tota la societat. I aquest nou poder sorgit de sobte sense consciència ni voluntat dels llurs propis creadors, fou el que féu sentit el seu domini als atenesos amb tota la brutalitat de la seua joventut.

Què calia fer? L’antic ordenament gentil no tan sols s’havia demostrat impotent contra la marxa victoriosa dels diners; era també absolutament incapaç de trobar lloc dins seu per coses com els diners, els creditors i els deutors, cobrament forçós de deutes. Però vet ací el nou poder social que una vegada instal·lat ni desitjos pietosos ni nostàlgia dels bons i antics temps podien fer fora del món els diners i la usura. I d’altra banda eren obertes una altra sèrie de bretxes secundàries en l’ordenament gentil. La barreja dels membres de les gens i les fratries per tot el territori àtic, especialment en la mateixa ciutat d’Atenes, es féu més gran de generació en generació, malgrat que encara llavors un atenès podia vendre finques fora de la gens, però no la seua llar. La divisió del treball entre les diferents branques de la producció: agricultura, artesania, i fins l’artesania en més nombroses especialitats, comerç, navegació, etc., s’havia desenvolupat plenament amb els avenços de la indústria i el comerç; la població es dividí segons les llurs ocupacions en grups força compactes, cadascun dels quals tenia nous interessos en comú, per als quals no hi havia lloc en la gens o la fratria, i que per tant feien necessaris nous càrrecs. El nombre d’esclaus s’havia engrandit considerablement i ja llavors hauria superat el d’atenesos lliures; l’ordenament gentil no conegué cap esclavitud originàriament, ni tampoc per tant cap mitjà de mantindre sota control aquella massa d’esclaus. I finalment el comerç havia dut un munt de forasters a Atenes, que s’hi establiren per les facilitats que hi havia per guanyar diners i que constituïen també un element estrany i perturbador, sense drets ni protecció sota la constitució antiga i malgrat la tolerància tradicional de l’element aliè entre el poble.

En breu, l’ordenament gentil arribava a la fi. La societat hi era de dia en dia més incòmoda; ni tan sols podia allunyar els pitjors mals que apareixien davant seu. Però l’estat s’havia desenvolupat contràriament en silenci. Els nous grups creats per la divisió del treball primer entre la ciutat i el camp, i després entre les diferents branques del treball urbà tenien nous òrgans creats per a la protecció dels llurs interessos; s’hi instituïen càrrecs de tota mena. I després el jove estat necessità per damunt de tot un nou poder propi, que entre els mariners atenesos tan sols podia ésser inicialment una força naval, que dugués a terme petites guerres aïllades i protegís les naus comercials. S’instauraren, en un temps desconegut anterior a Soló, les naucràries, petites circumscripcions en nombre de dotze a cada tribu; cada naucrària havia de disposar d’una nau de guerra, aparellar-la i tripular-la, i fornir-hi a banda d’això encara dos cavallers. Aquesta institució afeblia l’ordenament gentil doblement. Primer, en crear una força pública que ja no coincidia gens amb el conjunt del poble armat; i en segon lloc, en dividir per primera vegada el poble pel que fa als afers públics, no d’acord amb els grups de parentiu, sinó d’acord amb agrupacions de residència. Què suposava això, ho veurem ara.

Com que l’ordenament gentil ja no podia aportar un ajut al poble explotat, únicament hi restava l’estat naixent. I aquest li’n donava en l’ordenament solònic, si bé alhora es reforçava una altra vegada a costa de l’antic ordenament. Soló—la forma amb la qual la seua reforma aconseguí d’implantar-se l’any 594 abans de la nostra era no ens interessa ara—Soló obrí la sèrie de les anomenades revolucions polítiques, i de fet amb un atac a la propietat. Totes les revolucions anteriors havien sigut en protecció d’una mena de propietat contra una altra mena de propietat. No poden protegir-ne una sense atacar l’altra. En la gran revolució francesa fou sacrificada la propietat feudal per tal de salvar la burgesa; en la solònica fou la propietat dels creditors la que hagué de pagar en benefici de la propietat dels deutors. Els deutes foren simplement declarats nuls. Els aspectes particulars no els coneixem del cert, però Soló en les seues poesies, afirma haver enderrocat les columnes hipotecàries de les finques empenyorades i d’haver fet tornar a casa tots aquells que havien sigut venuts o que havien fugit a l’exterior per deutes. Això era únicament possible per un atac obert a la propietat. I de fet, des de la primera fins a la darrera d’aquestes denominades revolucions polítiques totes s’han fet per protegir la propietat—una mena—i mitjançant la confiscació, també anomenada robatori de propietats—d’una altra mena. Tan cert és això, que d’ençà de fa dos milenis i mig la propietat privada s’ha pogut mantindre únicament mitjançant l’atac contra la propietat.

Ara, però, es tractava d’impedir que els atenesos lliures tornassen a ésser esclavitzats. Això s’aconseguí primerament amb unes mesures generals, és a dir mitjançant la prohibició de contraure deutes, on s’obligàs a la persona del deutor. Més tard es fixà la mesura més gran de propietat de terra que un individu podia posseir, amb l’objectiu de posar si més no unes certes restriccions a la fam dels nobles per la terra dels pagesos. Després, però, arribarien canvis en l’ordenament; per nosaltres els més importants són aquests:

El consell fou augmentat fins a quatre-cents membres, cent de cada tribu; hi restava per tant encara la tribu com a fonament. Això fou també però l’únic aspecte del vell ordenament que fou inclòs en els nous organismes estatals. Ja que en la resta d’aspectes Soló dividí els ciutadans en quatre classes d’acord amb les llurs terres en propietat i la seua renda; 500, 300 i 150 medimnes de gra (1 medimne—vora uns 41 litres) eren les rendes mínimes per les tres primeres classes; qui en treia menys o no tenia terres en propietat, queia en la quarta classe. Tan sols podien ocupar qualsevol càrrec els de les tres superiors, i els més importants únicament els que pertanyien a la primera classe; la quarta classe únicament tenia el dret, en l’assemblea, a veu i vot, però era ací on tots els càrrecs eren elegits, on havien de retre comptes, on es deien totes les lleis, i on la quarta classe constituïa la majoria. Els privilegis aristocràtics eren renovats en part en la forma de privilegis de riquesa, però el poble conservà el poder decisiu. A més les quatre classes constituïen el fonament d’una nova organització militar. Les dues primeres classes aportaven la cavalleria; la tercera havia de fornir la infanteria pesada; la quarta com a infanteria lleugera sense cuirassa o a la flota rebia probablement també una paga.

S’hi introduïa per tant un element del tot nou en l’ordenament: la propietat privada. D’acord amb la grandària de la llur propietat agrària es mesurava els drets i els deures dels ciutadans de l’estat, i en la mesura que les classes propietàries guanyaven en influència, desaparegueren les antigues corporacions de parentiu; la constitució gentil havia patit una nova derrota.

La mesura dels drets polítics d’acord amb els béns no era de fet una institució sense la qual no pogués existir l’estat. Tot i jugar un gran paper en la història constitucional dels estats, moltíssims estats, i precisament els desenvolupats de forma més completa, no l’han necessitada. També a Atenes jugà un paper únicament provisional; d’ençà d’Arístides tots els càrrecs eren oberts a qualsevol ciutadà.

Durant els vuitana anys següents la societat atenesa se situà progressivament en una direcció similar a la seguida durant els segles posteriors. S’havia tancat la possibilitat de l’usura agrària rampant dels temps pre-solònics, així com a la concentració desmesurada de propietat agrària. El comerç i els oficis i les arts practicats de forma creixent amb el treball esclau, esdevingueren les branques professionals dominants. Hom s’il·lustrà. Per comptes d’explotar de la forma més brutal els propis conciutadans, hom explotava principalment els esclaus i els artesans no-atenesos. Les possessions mobles, la riquesa monetària i la riquesa en esclaus i vaixells creixien com més anava més, però ja no eren simplement un mitjà per aconseguir possessions agràries com en els primers i vacil·lants temps, sinó que eren un objectiu per si sols. Així sorgia d’una banda una competència victoriosa a l’antic poder nobiliari en la nova classe de rics industrials i comerciants, però d’altra banda s’arrabassava també les restes de l’antic ordenament gentil. Les gentes, fratries i tribus, els membres de les quals eren ara del tot dispersos i barrejats per Àtica, havien esdevingut corporacions polítiques del tot inútils; una massa de ciutadans atenesos no pertanyien a cap gens, eren immigrants amb dret de ciutadania de fet però sense accés a cap de les associacions de parentiu; únicament podien encara entrar en les diverses associacions de forasters de caràcter defensiu.

Alhora continuaven les lluites partidistes; els nobles provaven de recuperar els seus antics privilegis i aconseuó una altra vegada per un instant el predomini, fins que la revolució de Clístenes (509 abans de la nostra era) els enderrocà definitivament; amb ella desapareixia però les darreres restes de l’ordre gentil.

Clístenes, en el seu nou ordenament, ignorà les quatre antigues tribus constituïdes en gentes i fratries. En el llur lloc aparegué una organització completament nova basada ja com les naucràries en les divisions dels ciutadans d’acord únicament amb el lloc de residència. Ja no era decisòria la pertinença a associacions de llinatge, sinó a un lloc de residència; no es repartia el poble, sinó el territori, els habitants eren simples accessoris polítics del territori.

Tota Àtica fou repartida en un cert nombre de divisions comunals, demos, cadascun dels quals s’administrava tot sol. Els ciutadans residents a cada demos (demòtics) triaven el llur cap (demarca) i el llur tresorer, així com trenta jutges amb jurisdicció en qüestions menors. Mantenien a més un temple i un déu protector o heroi propis, els sacerdots dels quals triaven. El poder suprem en el demos era en l’assemblea dels demòtics. Com Morgan ha remarcat correctament és l’antecedent de les comunitats urbanes americanes autònomes. Amb la mateixa unitat que acaba l’estat modern en la seua constitució superior, hi comença l’estat a Atenes.

D’aquestes unitats, demos, s’hi constituïa una tribu, que s’anomena tribu local per distingir-la de l’antiga tribu de parentiu. La tribu local no era tan sols una corporació autònoma en la política, sinó també militar; triava el filarca o cap de tribu, que comandava la cavalleria, el taxiarca, de la infanteria, i l’estratega, que manava tota la tropa reclutada en el territori tribal. Aparellava a més cinc naus de guerra amb tripulació i comandants i prenia un heroi àtic, de qui duia el nom, com a protector. Finalment triava cinc consellers en el consell atenès.

El cim el constituïa l’estat atenès, regit pel consell dels cinquanta membres triats per les tribus i en darrera instància per l’assemblea popular, on cada ciutadà atenès tenia accés i dret de vot; a banda d’això arconts i altres càrrecs s’encarregaven de les diferents branques de l’administració i la justícia. No hi havia a Atenes cap càrrec superior amb poder executiu.

Amb aquest nou ordenament i amb l’admissió d’un nombre força gran de protegits, en part immigrants, en part esclaus alliberats, foren eliminats dels afers públics els òrgans de l’ordenament de parentiu; decaigueren en societats merament privades i religioses. Però la influència moral, el caràcter i la mentalitat tradicionals dels antics temps gentilicis s’heretaren encara durant molt de temps abans d’extingir-se progressivament. Això ho mostra una altra institució estatal.

Hem vist que una característica essencial de l’estat consisteix en una força pública diferenciada de la massa popular. Atenes tenia llavors únicament un exèrcit popular i una flota disposada immediatament pel poble; que la protegies de l’exterior i la matenien a ratlla els esclaus, que ja llavors constituïen la gran majoria de la població. Contra els ciutadans el poder oficial pública únicament actuava com a policia, que és tan antiga com l’estat, i és per això que els innocents francesos del segle XVIII tampoc no parlaven de pobles civilitzats, sinó de policialitzats (nations policées). Els atenesos instauraven per tant igualment amb el llur estat també una policia, una veritable gendarmeria d’arquers a peu i a cavall—Landjäger, que hom diria a l’Alemanya meridional i a Suïssa. Aquesta gendarmeria es constituí però d’esclaus. Tan deshonrós semblava aquest servei de sicaris a l’atenès lliure, que s’estimava més que el tancassen esclaus armats, que no haver de dedicar-se a aital ignomínia. Era encara l’antic seny gentil. L’estat no podia existir sense la policia, però era encara jove i no tenia prou respecte per fer acceptable un ofici que els antics membres de la gens necessàriament trobaven infamant.

Com fortament l’estat ara constituït en els seus trets principals es corresponia a la nova situació social dels atenesos, es manifesta en el ràpid floreixement de la riquesa, del comerç i de la indústria. L’oposició de classes, damunt la qual s’alçaven les institucions socials i polítiques, ja no era la dels nobles i el poble comú, sinó la dels esclaus i els lliures, protegits i ciutadans. En l’època del més alt floreixement tota la ciutadania lliure atenesa, homes i criatures inclosos, suposaven 90.000 caps, contra 365.000 esclaus de tots dos sexes i 45.000 protegits—forasters i lliberts. Per cada ciutadà masculí adult hi havia per tant de mitjana 18 esclaus i més de dos protegits. El gran nombre d’esclaus provenia del fet que molts d’ells treballaven plegats a les manufactures, en grans locals, sota supervisors. Amb el desenvolupament del comerç i de la indústria, però, vingué l’acumulació i la concentració de la riquesa en poques mans, l’empobriment de la massa de ciutadans lliures, a qui tan sols restava la tria de fer la competència al treball esclau mitjançant el propi treball manual, la qual cosa era considerada vergonyosa i banal i que tampoc prometia gaire futur—o bé caure en el lumpen. Feren, necessàriament d’acord amb les circumstàncies, ço darrer i com que constituïen la massa s’ensorrà per tant tot l’estat atenès. No fou la democràcia qui ensorrà Atenes, com sostenien els mestres d’escola que s’alimenten de les secrecions principesques, sinó l’esclavatge, que impedia el treball del ciutadà lliure.

El naixement de l’estat entre els atenesos constitueix una mostra particularment típica de la formació d’un estat, perquè d’una banda s’esdevé d’una forma completament pura, sense l’immisció de violències exteriors o interiors—la usurpació de Pisístrat no deixà cap espurna per la seua curta durada—, i perquè de l’altra banda resultà un estat d’un desenvolupament formal força superior, la república democràtica, immediatament a partir de la societat gentil, i finalment perquè ens són coneguts tots els aspectes particulars essencials.


Variants textuals

{1} (1884) com que les altres dues classes no reberen cap dret particular (per comptes de: ja que no establia cap diferència jurídica addicional entre les classes) 


VI

La gens i l’estat a Roma

De la saga de la fundació de Roma es dedueix que el primer assentament es deriva d’un nombre de gentes llatines unides en una tribu (segons la saga, cent), a la qual aviat s’uní una tribu sabèl·lia, que per la seua part tenia un nombre igual de cent gentes, i finalment una tercera tribu que consistia en elements diversos, també formada de cent gentes, segons es diu. Tot el conte mostra a primera vista que hi havia poc d’espontani més enllà de la gens i encara aquesta en molts casos era tan sols un esqueix d’una gens mare que restava a l’antiga pàtria. Les tribus duien al front el segell de la seua agrupació artificial, tot i que la majoria s’havien format a partir d’elements emparentats i segons el model de l’antiga tribu crescuda i no feta; això no exclou que el nucli de cadascuna de les tres tribus pogués ésser realment una tribu antiga. La baula del mig, la fratria, consistia en deu gentes i es deia cúria; per tant n’eren trenta.

Que la gens romana era la mateixa institució que la grega, és conegut; la grega és un perfeccionament d’aquella unitat social, la forma primitiva de la qual ens presenten els pells-roges americans, i el mateix es pot dir sense més de la romana. Podem ésser ara per tant més breus.

La gens romana tenia si més no en els temps més antics de la ciutat el següent ordenament:

1. Dret d’herència recíproc dels membres de la gens; els bens romanen en la gens. Com que en la gens romana com en la grega ja dominava el dret patern, n’eren exclosos els descedents de la línia femenina. Segons la llei de les dotze taules, el dret romà escrit més antic que ens és conegut, primer heretaven els fills com a hereus carnals; en manca llur els agnats (parents en la línia masculina); i en absència llur els membres de la gens. En tots els casos els béns romanien en la gens. Hi veiem la penetració progressiva, a causa de l’augment de la riquesa i de la monogàmia de noves disposicions legals en els usos de la gens: el primitiu dret hereditari igual dels membres de la gens és de primer limitat—molt aviat, com abans hem dit—a la pràctica als agnats, finalment als fills i als llurs descendents en llinatge masculí; en les dotze taules això apareix naturalment en l’ordre invers.

2. Possessió d’un cementiri comú. La gens patrícia Claudia rebé després de la seua migració de Regili a Roma un tros de terra per establir-s’hi, a més d’un cementiri comú a la ciutat. Encara sota August fou dut a Roma el cap de Varus, mort al bosc de Teutoburg per soterrar-lo en un gentilitius tumulus; la gens (Quinctilia) tenia per tant encara un túmul particular.{1}

3. Festes religioses comunes. Aquestes, les sacra gentilitia, són conegudes.

4. Deure de no casar-se en la gens. Això no sembla a Roma haver-se traduït en una llei escrita, però el costum restà. De les nombroses parelles matrimonials romanes, de les quals ens han arribat els noms, no n’hi ha cap amb noms gentils iguals per l’home i la dona. El dret d’herència demostra igualment aquesta regla. La dona perd amb el matrimoni els seus drets agnàtics, surt de la seua gens, ni ella ni tampoc els seus fills poden heretar del seu pare o dels seus germans, perquè si no la part de l’herència de la gens paterna es perdria. Això té sentit tan sols sota la suposició que la dona no pot casar-se amb cap company de gens.

5. Una possessió agrària comuna. Això derivà dels temps antics, d’ençà que es començà a repartir la terra tribal. Sota les tribus llatines trobam la terra dividida en possessió de la tribu, de la gens, de les llars, que llavors difícilment {2} eren famílies individuals. Ròmul sembla haver fet el primer repartiment de terres entre individus, vora una hectària (dues jugera) a cadascú. Amb tot encara trobam més tard possessions en mans de les gentes, per no parlar de la terra estatal, al voltant de la qual gira tota la història interior de la república.

6. Deure dels membres de la gens de protecció i assistència mútues. D’això la història escrita tan sols ens mostra recialles; l’estat romà entrà igualment en escena amb aital predomini que des d’un inici el dret de protecció contra injúries li pertocà. Quan Appius Claudius fou empresonat, tota la seua gens dugué dol, fins i tot els seus enemics personals. En l’època de la segona guerra púnica les gentes s’uniren per rescatar els llurs membres gentils presoners de guerra; el senat els ho prohibí.

7. Dret de dur el nom gentilici. Romangué fins l’època imperial; als emancipats hom els permetia de prendre el nom gentilici del seu antic senyor, però sense drets gentils.

8. Dret d’adopció d’aliens a la gens. Això es feia mitjançant l’adopció en una família (com entre els indians), la qual cosa comportava l’entrada en la gens.

9. El dret d’escollir i de destituir el cap no s’esmenta enlloc. Com que, però, en els primers temps a Roma tots els càrrecs s’ocupaven per elecció o nomenament del rei electiu en avall, i també els sacerdots de les cúries hi eren escollits, sembla lògic suposar que pels caps (principes) de les gentes passava el mateix—bo i que tambñe l’elecció dins una mateixa família de la gens hauria pogut ésser la regla.

Vet ací les atribucions d’una gens romana. Amb l’excepció del trànsit ja completat al dret patern són el reflex fidel dels drets i deures d’una gens iroquesa; també ací «apareix l’iroquès al descobert».{3}

Per fer veure la confusió que àdhuc entre els nostres reconeguts historiògrafs domina encara avui quant a l’ordre gentilici romà, aportam tan sols un exemple. En l’estudi de Mommsen quant als noms propis romans de l’època republicana i augustiana («Römische Forschungen», Berlin 1864, I. Volum) s’hi diu:

«A banda dels membres masculins d’un llinatge, amb exclusió naturalment dels esclaus, però amb l’inclusió dels adoptats i protegits, el nom de llinatge correspon també a la dona… La tribu» (com Mommsen hi tradueix la gens) «és… una comunitat d’ascendència—real o presumpta o àdhuc fingida—unida per una comunitat de festes, soterraments i herència, a la qual poden i han de pertanyer tots els individus personalment lliures, per tant també les dones. Es fa difícil però la determinació del nom de llinatge de les dones casades. Això és clar no s’hi donà mentre la dona tan sols es podia casar amb un membre del seu llinatge; i segons els testimonis la dona durant molt de temps tingué més grans dificultats per casar-se fora que dins del llinatge, com en el dret, la gentis enuptio, que encara en el segle VI es concedia el privilegi personal com a recompensa… quan ara, però, arribaren els diferents matrimonis exteriors, sembla que la dona en els temps més antics havia de passar per tant a la tribu de l’home. Res és més segur que la dona en l’antic matrimoni religiós passava completament a la comunitat jurídica i sacra de l’home i sortia de la seua. Qui no sap que la dona casada perd el dret d’herència dels seus gentils per activa i passiva, i contràriament entra en els vincles d’herència del seu home, dels seus fills i dels gentils respectius? I quan el seu home l’adopta com a filla i s’integra en la seua família, com no pot fer part del seu llinatge?» (S. 8-11.)

Mommsen sosté per tant que les dones romanes que pertanyien a una gens tan sols podien casar-se originàriament dins la pròpia gens dona romana, que la gens romana havia sigut per tant endògama, no exògama. Aquesta posició que contradiu tota l’evidència entre els altres pobles, es fonamenta principalment, si no exclusivament, en un únic passatge de Livi (Llibre XXXIX, c. 19), on es diu que el Senat resolgué el 568 de l’urbs, el 186 abans de la nostra era, uti Feceniae Hispalae datio, deminutio, gentis enuptio, tutoris optio item esset quasi ei vir testamento dedisset; utique ei ingenuo nubere liceret, neu quid ei qui eam duxisset, ob id fraudi ignominiaeve esset – que na Fecènia Hispala tindria el dret de disposar dels seus béns, de disminuir-los, de casar-se fora de la gens i d’escollir un tutor, completament com si el seu (difunt) home li hagués traspassat mitjançant testament aquest dret; que se li permetria de casar-se amb un home completament lliure, i que qui la prengués com a dona no se li retregués per això frau o ignomínima.

Indubtablement que ací per tant se li concedeix a Fecènia, una lliberta, el dret de casar-se fora de la gens. I també és indubtable ací segons això el dret del marit ah establir testamentàriament el dret de la seua dona a casar-se fora de la gens després de la seua mort. Però fora de quina gens?

Si la dona hagués de casar-se dins la gens, com Mommsen suposa, així continuava també després del matrimoni en aquesta gens. Primer, però, aquesta suposada endogàmia de la gens és justament allò que cal demostrar. I segon, si la dona s’havia de casar en la gens, també naturalment l’home, car si no, no trobaria cap dona. Per tant arribam fins a deduir que l’home podia llegar a la seua dona testamentàriament un dret que ell mateix no posseïa; arribam a un contrasentit jurídic. Mommsen se n’adona també i assum per tant:

«Per permetre’s el matrimoni fora del llinatge calia de dret no merament la voluntat del potestat, sinó de l’ensems dels membres de la gens». (S. 10, nota).

Això és primerament una assumpció força agosarada, i en segon lloc contradiu el text clar del fragment; el senat li dóna el dret en lloc de l’home, li’l dóna explícitament ni més ni menys, com li hagués pogut donar el seu home, però ço que li dóna és un dret absolut independent de cap altra limitació; de forma que, quan en faça ús, tampoc el seu nou home no ho ha de patir; recomana a més als presents i futurs cònsuls i pretors, de tindre cura que no en resulte cap mena d’injúria contra ella. La suposició de Mommsen sembla per tant del tot inacceptable.

O, però: la dona es casava amb un home d’una altra gens, però continuava en la seua gens natal. Per tant segons el fragment anterior el seu home tindria el dret de permetre la seua dona de casar-se fora de la pròpia gens. Això és, hagués tingut el dret de prendre mesures en els afers d’una gens a la qual no pertanyia ni per a ni per b. La qüestió és un contrasentit tan gran, que no cal dir-hi cap mot més.

Resta per tant únicament la suposició que la dona s’hagués casat en primer matrimoni amb un home d’una altra gens i passàs pel matrimoni sense més a la gens de l’home, com també Mommsen admet de fer per casos així. Així tot plegat s’aclareix. La dona, separada pel matrimoni de la seua antiga gens i integrada en la nova agrupació gentil de l’home, hi té una posició del tot particular. És certament membre de la gens, però no consanguínia; la forma de la seua entrada exclou des d’un principi qualsevol prohibició matrimonial dins la gens; a més, integrada en l’agrupació matrimonial de la gens, hereta a la mort de l’home dels seus béns, per tant béns d’un membre de la gens. És natural, per tal que els béns resten en la gens, se l’haja d’obligar per tant a casar-se amb un membre de la gens del primer home i no amb cap altre? I quan hom ha de fer-ne una excepció, qui més competent per autoritzar-ho que qui li ha de llegar els béns, el seu primer home? En el moment que li llega un part dels béns i li permet alhora traspassar aquesta part dels béns mitjançant el matrimoni o com a conseqüència del matrimoni a una gens aliena, quan encara els béns li corresponen, no fa més que disposar literalment de la seua propietat. Pel que fa a la pròpia dona i la seua relació amb la gens de l’home, és ell qui l’ha introduïa en aquesta gens per un acte de lliure voluntat—el matrimoni—; sembla per tant igualment natural, que siga la persona més adient per permetre-li la sortida d’aquesta gens mitjançant un segon matrimoni. En breu, la qüestió sembla simple i evident, una vegada que abandonam la meravellosa concepció d’una gens romana endògama i l’entenem amb Morgan com originàriament exògama.

Resta encara una darrera suposició que també ha trobat els seus defensors, i a més els més nombrosos: el passatge únicament diria,

«que les noies emancipades (libertae) no podien sense un permís particular ‘e gente enubere’ (casar-se fora de la gens) o si no realitzar cap dels actes que lligats a la capitis deminutio minima |pèrdua dels drets familiars|, provocassen la sortida de la liberta de l’associó gentil». (Lange, «Römische Alterthümer», Berlin 1856, l, S.195, on es fa referència a Huschke quant al nostre fragment livià).

Si aquesta suposició és correcta, el fragment no demostraria res quant a les relacions entre les romanes completament lliures i menys encara una llur obligació a casar-se dins la gens..

L’expressió enuptio gentis apareix únicament en aquest fragment i mai més en tota la literatura romana; el mot enubere, casar-s’hi fora, tan sols tres vegades, totes a Livi, i a més no en relació a la gens. La fantasia que a les romanes tan sols se’ls permetia casar-se dins la gens, agraeix únicament a aquest fragment la seua existència. Però no es pot acceptar en absolut. Ja que o bé es refereix a limitacions particulars per les emancipades, i per tant no demostra res per les completament lliures (ingenuae); o bé també val per les completament lliures, i per tant demostra més aviat que la dona com a regla es casava fora de la pròpia gens, però amb el matrimoni passava a la gens del marit; per tant contra Mommsen i per Morgan.—

Encara gairebé tres-cents anys després de la fundació de Roma els lligams gentils eren tan forts, que una gens patrícia, la dels fabis, amb el permís del senat pogué emprendre una campanya bèl·lica contra la ciutat veïna de Veies per iniciativa pròpia. 306 fabis haurien sigut mobilitzats i morts junts en una emboscada; un únic noi endarrerit perpetuà la gens.

Deu gentes constituïen, com s’ha dit, una fratria, ací denominada cúria i que tenia atribucions públiques més importants que la fratria grega. Cada cúria tenia les seues pròpies pràctiques religioses, santuaris i sacerdots; aquests darrers, en el llur conjunt, constituïen un dels col·legis sacerdotals romans. Deu cúries constituïen una tribu, que probablement, com la resta de tribus llatines, tingué originàriament un cap electiu—cap militar i sacerdot suprem. El conjunt de les tres tribus constituïa el poble romà, el populus romanus.

Al poble romà tan sols hi podia pertànyer, per tant, qui fos membre d’una gens i a través d’ella d’una cúria i d’una tribu. El primer ordenament d’aquest poble fou el següent. Els afers públics foren duts inicialment pel senat, que, com correctament veié primer Niebuhr, es composava dels caps de les tres-centes gentes; per això mateix, com a ancians de la gens, els deien pares, patres, i el senat en general (consell d’ancians, de senex, ancià). L’elecció habitual de les mateixes família a cada gens creà ací també la primera noblesa tribal de sang; aquestes famílies es denominaven patrícies i reivindicaven el dret exclusiu d’entrada al senat i a tots els altres càrrecs. Que el poble amb el temps es deixàs imposar aquesta reivindicació, transformada després en un dret real, la saga ho explica en dir que Ròmul havia concedit als primers senadors i als llurs descendents el patriciat amb aquests privilegis. El senat, com la bulê atenesa, tenia la decisió en nombrosos afers i la discussió dels més importants i especialment en les noves lleis. Aquestes es decidien mitjançant l’assemblea popular, anomenada comitia curiata (assemblees de les cúries). El poble es reunia, agrupats en cúries, en cada cúria probablement segons les gentes, i en la decisió cadascuna de les trenta cúries tenia un vot. L’assemblea de les cúries aprovava o refusava totes les lleis, triava tots els alts càrrecs inclòs el rex (l’anomenat rei), declarava la guerra (però el senat concloïa la pau) i decidia com a tribunal suprem, a apel·lació dels afectats, en tots els casos, on s’hi jugàs la pena de mort contra un ciutadà romà.—Finalment al costat del senat i de l’assemblea popular hi figurava el rex, que coincideix genuïnament amb el basileus grec i de cap manera amb el rei gairebé absolut, com el pretén Mommsen.(1) També era el cap militar, el sacerdot suprem i el president de certs tribunals. No tenia absolutament cap atribució civil o poder sobre la vida, la llibertat i la propietat dels ciutadans, en la mesura que això no es derivava del poder disciplinari del cap militar o del poder executiu del president judicial. El càrrec de rex no era hereditari; al contrari, probablement a proposta de l’antecessor en el càrrec, era triat primer per l’assemblea de les cúries i després nomenat cerimoniosament en una segona assemblea. Que també era destituïble ho demostra el destí de Tarquini el Superb.

Com els grecs de l’època heroica, els romans de l’època dels anomenats reis vivien en una democràcia militar fonamentada en gentes, fratries i tribus i desenvolupada a partir d’elles. Tot i que també les cúries i les tribus foren en part constitucions artificials, es formaren segons els models autèntics i espontanis de la societat de la qual havien sorgit i que encara els rodejava per tots els costats. Tot i que també la noblesa patrícia espontànua havia guanyat terreny, tot i que els reges cercaren d’ampliar i reforçar les llurs atribucions, això no alterà el caràcter fonamental original de l’ordenament, i ens val tan sols això.

Entretant creixia la població de la ciutat de Roma i del territori romà ampliat per les conquestes mitjançant la immigració, en part mitjançant els habitants de les zones sotmeses, majoritàriament llatines. Tots aquests nous membres de l’estat (la qüestió dels clients la deixam ara de banda) es trobaven fora de les antigues gentes, curies i tribus, per tant no constituïen cap part del populus romanus, el poble romà pròpiament dit. Eren personalment individus lliures, podien posseir propietat de terra, havien d’aportar contribucions i servei militar. Però no poden ocupar cap càrrec ni participar en les assemblees de les cúries ni tampoc en el repartiment de les terres estatals conquerides. Constituïen la plebs exclosa de tots els drets públics. Pel llur nombre sempre creixent, la llur instrucció militar i armament esdevingueren una força amenaçadora front l’antic popular ara del tot tancat al creixement. A això s’afegí que la terra es repartia aparentment de forma força proporcional entre el populus i la plebs, mentre que la riquesa comercial i industrial, per bé que no massa desenvolupada, es trobava principalment entre la plebs.

En la gran foscor que conbreix la prehistòria completament llegendària de Roma—una foscor encara força promoguda per les hipòtesis racionalistes-pragmàtiques i els relats d’autors fonts posteriors de formació jurídica—, és impossible de dir res de determinat ni de l’època ni tampoc de l’evolució o del motiu de la revolució que posà fi a l’antic ordenament gentil. Tan sols és segur que la causa originària rau en les lluites entre la plebs i el populus.

El nou ordenament, atribuït al rex Servi Tul·li, de patró grec, especialment de Soló, creà una nova assemblea popular, que incloïa o excloïa sense diferències populus i plebs, segons fessen o no el servei militar. Tota la masculinitat amb deures militars fou repartida segons els béns en sis classes. La possessió mínima per cadascuna de les cinc classes era: I. 100.000 asos; II. 75.000; III. 50.000; IV. 25.000; V. 11.000 asos; segons Dureau de la Malle equivalen aproximadament a 14.000, 10.500, 7.000, 3.600 i 1.570 marcs. La sisena classe, els proletaris, consistia en els menys acomodats, lliures de servei i contribucions. En la nova assemblea de centúries (comitia centuriata) els ciutadans hi entraven militarment, per companyies en les llurs centúries cada cent homes, i cada centúria tenia un vot. Ara bé la primera classe presentava 80 centúries; la segona 22, la tercera 20, la quarta 22, la cinquena 30, la sisena simbòlicament també una. A això s’afegien els més rics constituïts en cavallers amb 18 centúries; plegades 193; majoria de vots: 97. Ara bé, els cavallers i la primera classe aplegaven juntes 98 vots, per tant la majoria; si eren d’acord, la resta no eren ni consultats; l’acord vàlid s’havia pres.

A aquesta nova assemblea de centúries passaven ara tots els drets polítics de l’anterior assemblea de les cúries (llevat d’uns de nominals); les cúries i les gentes que les integraven foren així degradades, com a Atenes, a societats merament privades i religioses i vegetaren aixó encara força temps, mentre l’assemblea de cúries aviat desaparegué del tot. Per eliminat també les tres antigues tribus de llinatge de l’estat, s’instituïren quatre tribus locals, cadascuna de les quals ocupava una quarta part de la ciutat, dotades d’una sèrie de drets polítics.

Així es desencadenà també a Roma, ja abans de l’abolició de l’anomenada reialesa, l’antic ordre social fonamentat en els lligams personals de sang, i substituït per un de nou, fonamentat en la divisió territorial i la diferenciació pels béns, un veritable ordenament estatal. La força pública consistia ací en la ciutatania amb l’obligació del servei militar no únicament front els esclaus, sinó també front els exclosos del servei a l’exèrcit i de l’armament, anomenats proletaris.

Dins aquest nou ordenament, que l’expulsió del darrer rex i usurpador d’un veritable poder reial i la substitució del rex per dos caps militars (cònsuls) amb el mateix poder en el càrrec (com entre els iroquesos) tan sols el perfeccionaren més—dins aquest nou ordenament es mou tota la història de la república romana amb totes les seues lluites entre patricis i plebeus per l’ocupació dels càrrecs i el repartiment de les terres estatals, amb la dissolució final de la noblesa patrícia en la nova classe dels grans propietaris agraris i financers, que progressivament absorbí tota la propietat de la terra dels pagesos arruïnats pel servei militar, que amb la instal·lació d’esclaus en enormes finques agràries, despoblà Itàlia i amb això no tan sols obrí la porta a l’imperi, sinó també als seus successors, els bàrbars alemanys.


Notes d’Engels

(1) El rex llatí és el righ cèltic-irlandès (cap de tribu) i el gòtic reiks; que igualment significava, com també originàriament el nostre Fürst (és a dir, com l’anglès first, el danès forste, el primer) cap de gens o de tribu, es dedueix del fet que els gots ja en el segle IV disposaven d’un mot particular pel rei posterior, el cap militar de tot un poble: thiudans. Artaxerxes i Herodes no són mai denominats a la traducció de Bíblia d’Ulfiles reiks, sinó thiudans i l’imperi del Cèsar Tiberi no reiki, sinó thiudinassus. En el nom del thiudans gòtic, o com nosaltres traduïm incorrectament, el rei Thiudareiks, Teodoric, és a dir Dietrich, s’apleguen totes dues denominacions. 


Variants textuals

{1} (1884) la darrera sentència es llegeix: encara sota August s’esdevingué que el cap de Varus arribat a Roma des del bosc de Teutoburg fou col·locat en el lloc de soterrament de la gens Quinctilia (gentilitius tumulus)

{2} (1884) no necessàriament (per comptes de: llavors difícilment) 

{3} (1884) hi manca el següent text fins a la fi del paràgraf: encara gairebé tres-cents anys… (S. 122) 


VII

La gens entre els celtes i els alemanys

L’espai ens impedeix de dibuixar les institucions gentils que d’una forma més pura o més tèrbola encara existeixen en els pobles salvatges i bàrbars més diversos o les espurnes en la història antiga dels pobles cultes asiàtics.{1} Les unes o les altres es troben per tot arreu. Tan sols un parell d’exemples: abans encara que la gens fos coneguda, l’home que m´`es ha fet per malinterpretar-la, McLennan, en demostrà l’existència i la descrigué del tot correctament entre els calmucs, txerquesos, samoiedes i entre tres pobles indians: els waralis, els magars i els munnipuris. Fa poc M. Kowalewski l’ha descoberta i descrita entre els pstxaves, stxevsures, svanets i altres tribus caucàsiques. Ací únicament referirem breument l’existència de la gens entre els celtes i els germànics.

Les lleis celtes més antigues conservades ens mostren la gens encara en plena vida; a Irlanda encara viu avui si més no forma instintiva en la consciència popular, després que els anglesos l’atacaren amb força; a Escòcia encara a mitjans del segle passat era en ple floreixement i caigué també ací únicament sota les armes, la legislació i els tribunals de justícia dels anglesos.

Les antigues lleis gal·leses, que foren redactades diversos segles abans de la conquesta anglesa, no després del segle XI, mostren encara el conreu comunitari de pobles sencers, si bé també únicament com a resta excepcional d’un costum anteriorment més difós; cada família tenia cinc acres de camps propis; un tros era cultivat en comú i se’n repartia el producte. Que aquestes comunitats rurals representen gentes o subdivisions de gentes, és indubtable davant l’analogia d’Irlanda i Escòcia, si bé un exam més recent de les lleis gal·leses, pel qual em manca el temps (els meus extractes són de l’any 1869), no ho provàs directament. Ço que, però, demostren directament les fonts gal·leses, i amb elles les irlandeses, és que entre els celtes el matrimoni de parella no havia desaparegut encara de cap manera mitjançant la monogàmia. A Gal·les un matrimoni no es feia indissoluble, o millor irrevocable, fins a set anys. Únicament que mancassen tres nits pels set anys, els cónjuges podien separar-se. Llavors es repartia: la dona partia, l’home triava la seua part. Els mobles es repartien d’acord amb certes regles força humorístiques. Si l’home dissolia el matrimoni, havia de tornar a la dona la dot i quelcom més; si era la dona, rebia menys. Dels fills, l’home en rebia dos, la dona tres, i de fet el mitjà. Quan la dona després de la separació es prometia amb un altre home i el primer home la seguia de nou, s’havia d’anar amb ell, àdhuc si tenia un peu en el nou llit matrimonial. Si havien viscut, però, tots dos set anys, eren home i dona, àdhuc sense un matrimoni formal previ. La castedat de la noia abans del matrimoni no se seguia ni es demanava fortament; les condicions d’això són de natura extraordinàriament frívola i de cap manera s’adiuen a la moral burgesa. En cometre una dona un adulteri, es permetia l’home d’apallissar-la (un dels tres casos on s’admetia, altrament era delicte), després però no pot demanar cap satisfacció addicional, car

«per una mateixa falta hi haurà la seua expiació o revenja, però no totes dues alhora».

Els motius pels quals la dona podia sol·licitat la separació, sense perdre cap de les atribucions en el procés, eren d’una mena força àmplia: hi havia prou amb la pudor de l’alè de l’home. El diner de rescat per al dret de primera nit (gobr merch, d’ací el nom mitjaval marcheta, en francès marquette) que pertocava al cap de la tribu o al rei tenia un gran paper en el codi legal. Les dones tenien dret de vot en les assemblees populars. Hi afegim que a Irlanda s’han mostrat relacions semblants; que igualment allà eren molt habituals els matrimonis temporals i a la dona se li garantien en la separació grans avantatges, ajustats a unes normes i fins i tot una indemnització pels seus serveis domèstics; que allà hi ha una «primera dona» al costat de les altres dones i no es fa cap distinció entre fills matrimonials i extramatrimonials en el repartiment de l’herència—ací tenim una imatge del matrimoni de parella front la qual, la forma matrimonial vàlida a Amèrica sembla estricta, però que no pot meravellar en el segle XI entre un poble que en temps de Cèsar encara vivia en el matrimoni grupal.

La gens irlandesa (sept, la tribu es diu clainne, clan) es confirma i es descriu no tan sols en els antics codis jurídics, sinó també entre els juristes anglesos del segle XVII enviats amb la missió de convertir la terra dels clans en domini del rei anglès. La terra era fins a aquests darrers temps propietat comuna del clan o de la gens, en la mesura que no hagués sigut convertit en domini privat dels caps. Quan moria un membre de la gens, es desfeia per tant una llar, i el cap (caput cognationis l’anomenaven els juristes anglesos) feia un nou repartiment de la terra de tota la regió entre les llars restants. Això en general es faria segons les regles vigents a Alemanya. Encara avui es troben camps rurals—fa uns quaranta o cinquanta anys força nombrosos—repartits segons l’anomenat rundale. Els pagesos, parcers individuals de les terres anteriorment tingudes en comú per la gens i després robada pels conqueridors anglesos, pagen la renda segons el seu tros, però barreges les terres de conreu i de prats de tots els trossos, i les reparteixen segons la situació i en qualitat de «gewanne», com en diuen els del Mosel·la i cadascú rep la seua part en cada gewann; les terres d’aiguamolls i de prats són explotades en comú. No fa encara cinquanta anys es repartien de nou de tant en tant, moltes vegades anualment. La carta cadastral d’un d’aquests pobles-rundale s’assembla del tot a una comunitat rural alemanya del Mosel·la o del Hochwald. També en les «factions» |«faccions»| viu encara la gens. Els pagesos irlandesos sovint es divideixen en faccions, que aparentment es base en diferències del tot absurdes o sense sentit, del tot incomprensibles pels anglesos i no semblen tindre cap altre objectiu que les estimades i solemnes picabaralles d’una facció contra l’altra. Són reviviscències artificials, mostres pòstumes de les gentes dispersades, que testimonien el sentit gentil heretat a la seua manera. Contràriament sovint a altres llocs els membres de la gens encara viuen plegats en l’antic territori; així encara als anys trenta la gran majoria d’habitants dels comtat de Monaghan tan sols tenien quatre cognoms, és a dir que procedien de quatre gentes o clans.(1)

A Escòcia la caiguda de l’ordre gentil data de la derrota de l’aixecament del 1745. Quina anella d’aquest ordre representava especialment el clan escocès, és quelcom que encara continua per investigar; que, però, n’és una, és indubtable. En les novel·les de Walter Scott veiem viu aquest clan alt-escocès. És, diu Morgan,

«una imatge mestra excel·lent de la gens en la seua organització i en el seu esperit, un exemple fort del domini de la vida gentil en els gentils… En les llurs batalles i les llurs revenges de sang, en el repartiment de la terra segons els clans, en l’explotació comuna de la terra, en la fidelitat dels membres del clan envers el cap i entre ells trobam els trets de la societat gentil que es verifiquen a tot arreu… La descendència equival al dret patern, de forma que els fills de l’home romanen en el clan, mentre que els de la dona passen al clan del pare».

Què a Escòcia, però, hi dominava abans el dret matern, ho demostra el fet que en la família reial dels pictes, segons Beda, s’hi donava la successió femenina. Fins i tot s’havia mantingut un tros de la família punalua, tant entre els gal·lesos, com en els escocesos, fins a l’edat mitjana en el dret de la primera nit, que el cap del clan o el rei com a darrer representant dels anteriors marits comunitaris amb qualsevol muller podia exercir, si no era que s’havia comprat la redempció.{2}

Que els alemanys fins a les migracions dels pobles s’organitzaven en gentes, és indubtable. No poden haver ocupat el territori entre el Danubi, el Rin, el Vístula i els mars del nord fins uns pocs segles abans de la nostra era; els cimbres i els teutons eren encara en plena migració, i els sueus no trobaren assentament gairebé fins l’època de Cèsar. D’ells diu Cèsar explícitament, que s’havien establert segons les gentes i els grups de parentiu (gentibus cognationibusque), i en boca d’un romà de la gens Júlia aquest mot gentibus té un significat determinat que no demana demostració. Això val per tots els alemanys; el propi assentament en les províncies romanes conquerides {3} sembla encara realitzat d’acord amb les gentes. En el dret públic alamà consta que el poble s’assentà en les terres conquerides al sud del Danubi segons els llinatges (genealogiae); genealogia s’empra completament en el mateix sentit que després la comunitat de marca o de poble. Recentment de Kowalewski ha arribat el parer que aquestes genealogiae foren les grans comunitats domèstiques, sota les quals es repartí la terra i de les quals es desenvoluparen més tard les comunitats rurals. El mateix es podria dir llavors de les fara, expressió amb la qual entre els burgundis i els longobards—per tant entre una tribu gòtica i una d’herminònica o alt-alemanya—designa força, si no genuïnament, el mateix que la genealogia en el codi alamà. Ço que realment resta és si era una gens o una comunitat domèstica, i cal encara estudiar-ho.

Els monuments lingüístics ens deixen el dubte de si tots els alemanys tenien una expressió comuna per la gens i quina. Etimològicament es correspon al grec genos, al llatí gens. el gòtic kuni, el mig-alt-alemany künne, i s’empren en el mateix sentit. S’origina dels temps del dret matern que el nom per weib |dona| derive de la mateixa arrel: grec gyne, eslau zena, gòtic qvino, antic nòrdic kona, kuna.—Entre els longobards i els burgundis troba, com s’ha dit, les fara, que Grim deriva d’una arrel hipotètica, fisan, engendrar. Si potser m’estimaria més la derivació més a l’abast de faran, fahren |viatjar|, migrar, caminar, com a denominació d’un grup força compate de parents que integren un col·lectiu nòmada, denominació que en el curs d’una migració de molts segles, primer cap a l’est, després cap a l’oest, progresivament passa a designar la comunitat de llinatge.—A més tenim el gòtic sibja, l’anglo-saxó sib, l’antic alt-alemany sippia, sippa, parent. En nòrdic antic tan sols hi ha el plural sifjar, els parents; el singular tan sols com a nom d’una deessa, Sif.—I finalment hi ha encara una altra expressió a la «Cançó d’Hildebrand», on Hildebrand demana Hadubrand,

«qui és el teu pare entre els homes del poble… o quin llinatge és el teu» (eddo huêlihhes cnuosles du sîs).

Si hi ha hagut un nom alemany comú per la gens, en gòtic hauria sigut kuni; d’això en diu no tan sols la identitat amb les expressions corresponents de les llengües emparentades, sinó també la circumstància que d’ell derive el mot kuning, König |rei|, que originàriament significava cap de gens o de tribu. Sibja, Sippe, sembla fora de lloc, si més no sifjar en nòrdic antic significava no tan sols parentiu de sang, sinó també d’afinitat, i per tant com a mínim inclou els membres de dues gentes; per tant així no pot ésser la pròpia expressió de la gens.

Com entre els mexicans i els grecs, també entre els alemanys l’ordre de combat, tant en l’esquadró de cavalleria com en la columna en punta de la infanteria, s’organitzava segons corporacions gentils; quan Tàcit diu: segons famílies i parentius, s’explica aquesta expressió indeterminada pel fet que a la seua època la gens a Roma havia deixat feia molt d’ésser una unió viva.

És decisiu un fragment de Tàcit, on es diu: el germà de la mare considera el seu nebot com el seu fill, i qualcuns tenen el lligam de sang entre l’oncle i el nebot materns per més sagrat i estret que l’entre pare i fill, de forma que quan hom exigeix hostatges, el fill de germana ofereix una garantia més gran que el propi fill a qui el vol lligar. Ací tenim un tros viu de la gens organitzada segons el dret matern, i per tant originària, i que de fet caracteritza particularment l’alemanya.(2) Si els membres d’aquestes gens oferien el propi fill com a penyora d’un compromís i queia com a víctima del trencament del pare, aquest se les arreglava tot sol. Però si era el fill de la germana, qui queia víctima, es violava el dret gentil més sagrat; el parent gentil més obligat que tots a la protecció del nen o del jove tenia la responsabilitat de la seua mort; o bé no se li permetia d’empenyorar-lo, o havia de mantindre el tracte. Si no tinguessen cap espurna de l’ordenament gentil entre els alemanys, n’hi hauria prou amb aquest fragment.{4}

Encara més decisiu, perquè és uns 800 anys posteriors, és un fragment de la cançó en nòrdic antic de l’ocàs dels déus i de la caiguda del món, la «Völuspâ». En aquesta «profecia de la vident», on, com s’ha demostrat amb Bang i Bugge, s’hi barregen també elements cristians, es diu en la descripció de l’època de corrupció i perversió generals que du a la gran catàstrofe:

Broedhr munu berjask
munu systrungar
ok at bönum verdask,
sifjum spilla.

«Els germans es barallaran i s’assassinaran mútuament, seran fills de germanes qui destruiran la parentela».

Systrungr significa el fill de la germana materna, i que aquests obliden mútuament els lligams de sang, és pel poeta un crim encara pitjor que el delicte del fraticidi. El crim rau en el systrungar, que remarca el parentiu per la banda materna; si pre comptes d’això digués syskina-börn, fills o filles dels germans o germanes, o syskina-synir, fills de germans o germanes, la segona línia no suposaria vers la primera cap agreujament, sinó un cert alleujament. Per tant fins i tot en temps dels vikings, on apareix la «Völuspâ», el record del dret matern no s’havia esborrat encara a Escandinàvia.

A banda d’això el dret matern en l’època de Tàcit, si més no {5} entre els alemanys qui coneixia de més a prop {6} ja havia cedit al dret patern: els fills heretaven del pare, on no hi havia cap fill, el germà o l’oncle per part paterna o materna. L’admissió del germà matern en l’herència es vincula a la conservació del costum abans esmentat i prova a més com de jove era encara llavors el dret patern entre els alemanys. També fins ben entrada l’edat mitjana s’hi troben espurnes de dret matern. Llavors encara sembla que hom no tenia massa confiança en la paternitat, especialment entre els serfs; per tant quan un senyor feudal d’una ciutat reclamava un serf fugitiu, els calia a les ciutats com ara Augsburg, Basilea i Kaiserslautern que la servitud del fugitiu fos jurada per sis dels seus parents de sang més propers, i de fet exclusivament de la banda materna (Maurer, «Städteverfassung», I, S. 381).

Una resta addicional del dret matern abans d’extingir-se, la dóna la consideració gairebé inconcebible pels romans per part dels alemanys envers el gènere femení. Les joves de les famílies nobles es tenien pels ostatges més vinculants en els tractats amb els alemanys; el pensament que les llurs dones i filles poden caure presoneres i esclaves, els hi terrible i els esperona més que cap altra cosa l’empenta en el combat; hi veuen quelcom de sagrat i de profètic en la dona, escolten el seu consell també en els afers més importants, com a Veleda, la sacerdotessa brúctera del Lippe, l’ànima impulsora de tot l’aixecament batau, on Civilis al capdavant d’alemanys i belgues sacsejà tot el domini romà a les Gàl·lies. A la causa sembla indiscutible el domini de la dona; ella, juntament amb els ancians i els infants ha de fer certament també tota la feina, mentre l’home caça, beu o vagareja. Així ho diu Tàcit; però com que no diu qui conrea el camp i declara determinantment que els esclaus tan sols lliuren tributs, i cap treball forçat, resulta que la massa d’homes adults devia fer la poca feina que el cultiu de la terra exigia.

La forma de matrimoni era, com ja s’ha dit abans, el matrimoni de parella en progressió contínua cap a la monogàmia. No era encara monogàmia estricta, ja que es permetia la poligínia dels caps. En general hom curava força la castedat de les noies (al contrari dels celtes), i igualment Tàcit parla amb una escalfor particular de la indissolubilitat del lligam matrimonial entre els alemanys. Tan sols l’adulteri de la dona dóna una base al trencament. Però els seus escrits hi deixen moltes llacunes i a més fan massa la impressió de mirall de virtut davant els llicenciosos romans. Quelcom és segur: mentre els alemanys foren cavallers virtuosos excepcionals en els llurs boscos, no els calgué gaire contacte amb el món exterior, per baixar al nivell de la resta d’homes mitjans europeus; la darrera espurna de rigidesa moral desaparegué en mig del món romà encara més aviat que la llengua alemanya. Hom ho llig ja a Gregori de Tours. Que en els originaris boscos alemanys no podia dominar la refinada exuberància de la sensualitat que a Roma, és evident, i per tant als alemanys els hi resten també en aquest sentit encara avantatges envers el món romà, sense que per això els hi haguem d’atribuir una temperança en les coses de la carn que mai ni enlloc ha dominat en tot un poble.

De l’ordenament gentil sorgeix l’obligació d’heretar tant les enemistats del pare com les relacions d’amistat; també el preu de rescat, la sanció per comptes de la revenja de sang per assassinat o lesions. Aquest preu de rescat, que encara no fa una generació es considerava una institució específicament alemanya, és ara comprovada entre centenars de pobles com una forma atenuada genèrica de l’ordre gentil en relació a la revenja de sang. La trobam, com el deure d’hospitalitat, entre d’altres en els indians americans; la descripció de l’hospitalitat segons Tàcit («Germania», c. 21) equival, gairebé en els detalls individuals, a la que dóna Morgan dels seus indians.

La disputa encesa i interminable de si els alemanys de Tàcit havien repartit definitivament ja o no les terres de conreu i com s’han d’interpretar els fragments corresponents, ja s’ha superada. D’ençà que s’ha demostrat el cultiu comú de les terres agrícoles mitjançant la gens i més tard per la comunitat familiar comunista, que Cèsar encara testimonia entre els sueus, i l’assignació conseqüent de la terra a famílies individuals amb nous repartiments periòdics gairebé en tots els pobles, d’ença que s’ha comprovat que aquesta redistribució periòdica de les terres agrícoles a Alemanya s’ha mantingut fragmentàriament fins els nostres dies, no cal dir-hi cap més mot. Quan els alemanys passaren del conreu comunitari de la terra, que Cèsar atribueix explícitament als sueus (no s’hi donen entre ells camps repartits o privats, diu), al conreu individual amb redistribució anual dels camps en els 150 anys que el separen de Tàcit, això és realment prou progrés; la transició d’aquell estadi a la plena propietat privada de la terra durant aquell curt període de temps i sense cap interferència aliena suposa una simple impossibilitat. Llig per tant a Tàcit únicament allò que diu amb mots secs: canvien (o reparteixen de nou) la terra cultivada cada any, i resten a més prou terres comunes. Aquest és l’estadi de l’agricultura i de l’apropiació de la terra que es correspon amb l’ordenament gentil dels alemanys d’aleshores.{7}

Deix inalterat el paràgraf anterior, tal com es troba en les edicions anteriors. Entretant la qüestió ha fet diverses voltes. D’ençà que Kowalekski (vegeu abans la p. 44) ha demostrat l’existència de la comunitat domèstrica patriarcal, molt extesa, però no general, com a estadi intermedi entre la família comunista de dret matern i la moderna aïllada, ja no es qüestiona, com encara entre Maurer i Waitz, la propietat comuna o privada de la terra, sinó la forma de la propietat comuna. Que en temps de Cèsar entre els sueus no tan sols hi havia propietat comuna, sinó també cultiu comú en benefici comú, resta ja sense cap dubte. Si la unitat econòmica era la gens o la comunitat domèstica o un grup comunista de parentiu situat entre les dues, o bé si hi apareixen segons les condicions del sòl tots tres grups, és quelcom que encara es discutirà molt de temps. Ara, però, sosté Kowalewski que la situació descrita per Tàcit no pressuposava la comunitat de marca o de poble, sinó la comunitat domèstica; a partir d’aquesta darrera més tard es desenvolupà com a conseqüència del creixement de la població, la comunitat de poble.

Segons això els assentaments dels alemanys en el territori que ocupaven en temps dels romans, així com del romà on posteriorment s’instal·laren, no consistien en pobles, sinó en grans comunitats familiars, integrades per diverses generacions, prenien una franja de terra per cultivar-la i feien servir els erms fronterers com a marca comuna amb els veïns. El fragment de Tàcit del bescanvi de les terres cultivades s’hauria d’entendre llavors de fet en el sentit agrònom: la comunitat rompria cada any una altra granja i deixaria els camps de l’any anterior en guaret o si no de nou com completament silvestres. Davant la migrada població que hi havia encara, sempre hi havia prou terra erma per fer innecessària qualsevol disputa per la possessió de la terra. Segles després, quan el nombre de caps de les llars assolí aital grau que l’economia comuna sota les condicions de producció d’aleshores ja no era possible, que es dissolgueren; els camps i prats fins llavors comuns s’haurien repartit de la forma coneguda entre les llars particulars que es constituïen, inicialment de forma temporal, posteriorment per sempre, mentre el bosc, el prat i les aigües restaven comuns.

Per Rússia sembla que aquest desenvolupament s’ha comprovat històricament del tot. Per Alemanya i en segona línia la resta de països germànics, no es pot negar que aquesta suposició aclareix millor en molts aspectes les fonts i resol més fàcilment les dificultats que fins l’actual, que retrau la comunitat rural fins a Tàcit. Els documents més antics, com ara el Codex Laureshamensis, s’aclareixen en general molt millor amb l’ajut de la comunitat domèstica que amb la comunitat de poble o marca. D’altra banda s’obren noves dificultats i noves qüestions per resoldre. Ací tan sols poden dur-la noves recerques; amb tot no puc negar que l’estadi intermig de la comunitat domèstric també té moltes probabilitats a favor seu per Alemanya, Escandinàvia i Anglaterra.

Mentre que a Cèsar els alemanys en part han arribat ja a assentaments sòlids per primera vegada, en part encara les cerquen, en temps de Tàcit ja duen un segle sencer de sedentarització; per tant l’avenç en la producció del sosteniment vital és indiscutible. Viuen en cases de blocs; la llur roba és encara originària dels boscos; un gran mantella de llana, pells d’animals, per les dones i caps roba interior de lli. La llur alimentació és de llet, carn, fruits silvestres i, com afegeix Plini, farines de civada (encara avui plat nacional cèltic a Irlanda i Escòcia). La llur riquesa consisteix en el bestiar: aquest però és de raça deficient, el boví és petit, de poca presència i sense banyes; els cavalls són petits ponis, i gens ràpids. La moneda és rara i poc emprada, únicament romana. L’or i la pla no es treballaven i no se’ls estimaven, el ferro era rar i sembla que si més no en les tribus del Rin i del Danubi gairebé únicament d’importació, i mai produït per ells. L’escriptura rúnica (imitació dels caràcters grecs o llatins) es coneixia tan sols com a escriptura secreta i s’emprava únicament en les pràctiques religioses. Les ofrenes humanes eren encara en ús. En breu, hi tenim un poble que acaba de passar de l’estadi intermig de la barbàrie a l’estadi superior. Mentre, però, les tribus amb frontera immediata amb els romans per la fàcil introducció dels productes industrials romans no desenvoluparen una indústria metal·lúrgica i tèxtil independents, se’n constituí una al nord-est, a la Mar Oriental, sense cap dubte. Les peces d’armament—una llarga espasa de ferro, una cota de malles, un elm d’argent, etc.—trobades als aiguamolls de Schleswig, juntament amb monedes romanes del segle II—i els objectes de metall alemanys dispersats per les migracions de pobles constitueixen un tipus de perfecció del tot particular, fins i tot quan originàriament imiten patrons romans. L’emigració al civilitzat imperi romà posaren fi a aquesta indústria pròpia, llevat d’Anglaterra. Com d’uniformement aparegué i evolucionà aquesta indústria, ho mostren per exemple els passadors de bronze; els de Burgúndia, de Romania, del litoral del Mar d’Azov podrien procedir del mateix obrador que els anglesos i suecs i són igualment d’origen indubtablement germànic.

A l’estadi superior de la barbàrie es correspon també l’ordenament. En general hi havia segons Tàcit el consell dels caps (principes), que decidia qüestions menors, però que preparava els més importants per decidir-los a l’assemblea popular; això mateix existeix en l’estadi inferior de la barbàrie, si més no entre els americans que coneixem, únicament per la gens, però no encara per la tribu o la lliga de tribus. Els caps (principes) es diferencien encara fortament dels comandants militars (duces), del tot com entre els iroquesos. Els primers viuen ja en part dels presents honoraris en ramats, gra, etc., dels membres de la tribu; són, com a Amèrica, majoritàriament triats de la mateixa família; la transició al dret patern afavoreix, com a Grècia i Roma, la conversió progressiva de l’elecció en un sistema hereditari i per tant la constitució d’una família noble en cada gens. Aquesta antiga noblesa tribal, per dir-ne així, desaparegué majoritàriament sota les migracions dels pobles o bé no gaire després. Els comandants militars eren triats sense considerar-ne el llinatge, simplement segons la capacitat. Tenien poc poder i havien d’actuar exemplarment; el poder disciplinari pròpiament dit en l’exèrcit l’atribueix Tàcit explícitament als sacerdots. El poder real resta en l’assemblea popular. El rei o cap de tribu presideix; el poble decideix—no: amb remor; sí: amb aclamació i dringar d’armes. És igualment l’assemblea judicial; s’hi presenten i s’hi resolen causes, s’hi decreten penes de mort, i de fet tan sols existeix la mort per la covardia, la traïció al poble i la luxúria contranatura. També en les gentes i d’altres subdivisions judica la col·lectivitat sota la presidència del cap, que, com en tot tribunal alemany originari, tan sols pot dirigir el procés i les investigacions; a tot arreu i des de sempre les sentències són de la col·lectivitat.

D’ençà dels temps de Cèsar s’havien constituït lligues de pobles; en qualques d’elles ja s’hi donaven reis; el comandament suprem de l’exèrcit, com entre els grecs i els romans, aspirava ja a la tirania i de tant en tant l’aconseguia. Ara, aquests afortunats usurpadors no eren de cap manera senyors sense límits; però començaven ja a trencar les cadenes de l’ordenament gentil. Mentre que abans els esclaus emancipats ocupaven una posició d’ordre inferior, ja que no podien pertànyer a cap gens, aquests protegits sota els nous reis sovint assolien rang, riqueses i honors. Igualment passà després de la conquesta de l’imperi romà pels comandaments militars ara esdevinguts reis de grans terres. Entre els francs els esclaus i els emancipats del rei tenien un gran paper, primer a la cort, després a l’estat; en gran part la nova noblesa prové d’ells.

Una institució afavorí l’arribada de la reialesa: les mainades. Ja hem vist entre els pells-roges americans com al costat de l’ordenament gentil es formen societats privades per la realització de la guerra per compte propi. Aquestes societats privades ja eren entre els alemanys unions permanents. El comandant militar que s’hagués guanyat una fama s’envoltava d’una banda de joves ambiciosos, obligats a una fidelitat personal, com ell a tots. El comandant els mantenia i obsequiava, els ordenava jeràrquicament; una guàrdia personal i tropa disposada per expedicions curtes, un cos d’oficials competents per les més grans. Per febles que hages sigut aquestes mainades i per més que ho hagin hagut de demostrar després, com ara Odoacre a Itàlia, constitueixen amb tot ja l’embrió de la decadència de l’antiga llibertat popular i ho confiraren durant i després de les migracions dels pobles. Ja que primer afavorien l’arribada del poder reial. En segon lloc, però, tan sols es podien mantindre unides mitjançant guerres i saquejos continus. El saqueig esdevingué l’objectiu. Si el cap de la mainada no trobava res a l’entorn, se n’anava amb els seus homes a altres pobles, on hi hagués guerra i possibilitat de botí; els auxiliars alemanys que lluitaren en gran nombre sota la bandera romana fins i tot contra els alemanys, es componien en part d’aquestes mainades. Els landsquenets, vergonya i maledicció dels alemanys, hi tenia posada la primera pedra. Després de la conquesta de l’imperi romà aquests mainatges del rei constituïren al costat dels esclaus i romans de palau, el segon element principal de la noblesa posterior.

En general s’hi dona per tant en les tribus alemanyes confederades en pobles el mateix ordenament que es desenvolupa entre els grecs de l’època heroica i els romans de l’anomenat període monàrquic: l’assemblea popular, el consell de caps gentils, el comandant militar, que ja aspira a un veritable poder reial. Era l’ordenament més perfecte que podia desenvolupar l’ordre gentil; era l’ordenament típic de l’estadi superior de la barbàrie. Quan la societat passà les fronteres dins les quals s’acomodava aquest ordenament, l’ordre gentil s’esfondrà, es destruí, i l’estat ocupà el seu lloc.


Notes d’Engels

(1) A la quarta edició. Durant uns dies passats a Irlanda, m’he adonat de nou fins a quin punt el poble rural viu encara amb les concepcions de l’època gentil. El propietari de la terra, del qual n’és parcer el pagès, es considera encara com una mena de cap de clan, que administra la terra en interès de tothom, a qui el pagès paga tribut en forma de renda, però de qui ha de rebre assistència en cas de necessitat. I igualment tot benestant té el deure d’assistir als seus veïnes més pobres, quan es troben necessitats. Aquest ajut no és una almoina, és allò que es correspon de dret als més pobres de part dels membres del clan més rics o del cap de clan. Hom comprèn les queixes del economistes polítics i juristes per la impossibilitat d’inculcar al pagès irlandès la noció de la propietat burgesa moderna; una propietat que únicament té drets, però cap obligació, no pot entrar en el cap dels irlandesos. Hom comprèn, però, també com els irlandesos, que de sobte han anat a caure a les grans ciutats angleses i americanes amb aquestes innocents concepcions gentils, enmig d’una població amb conviccions morals i jurídiques del tot diferents, es desorienten totalment en la moral i el dret, perden els límits i hagen de caure en una desmoralització massiva. 

(2) Provinent dels temps del dret matern, la natura particularment estreta del lligam entre l’oncle matern i el nebot, que es troba en nombrosos pobles, tan sols la coneixen els grecs en la mitologia dels temps heroics. Segons Diodor (IV, 34) Meleagre assassina els fills de Testi, el germà de la seua mare Altea. Aquesta veu en aquest fet una violació tan imperdonable, que maleeix l’assassí, el seu propi fill, i li desitja la mort. «Els déus escoltaren, com ho relata, les seues súpliques i posaren fi a la vida de Meleagre». Segons el propi Diodor (IV, 44) desembarquen els argonautes sota Heracles a Tràcia i hi troben que Fineu impulsat per la seua nova esposa maltractava vergonyosament els seus dos fills concebuts per la seua difunta esposa, la Boreada Cleopatra. Però entre els argonautes també hi havia els Boreades, germans de Cleopatra, germans materns dels maltractats. Intervenen de seguida pels llurs nebots, els alliberen i assassinen els guardians. 


Variants textuals

follows: The same right – in North America it comes in the extreme northwest often forwards – applied also with the Russians, where the large princess Olga abolished it in the tenth century

{1} (1884) hi manca el següent text fins els mots: ací tan sols unes breus notes… 

{2} (1884) segueix: el mateix dret—a Nord-amèrica arriba sovint des de l’extrem nord-oest—s’hi dóna també entre els russos, on la gran princesa Olga l’aboleix en el segle desè.

The communist households body owner families, similarly the slawischen family municipalities in the Serbian-Croatian areas, existing in France, particularly in Nivernais and the Franche Comté up to the revolution, are likewise remainders of earlier gentiler organization. They became extinct not yet completely, one see e.g. with Louhans (Saône et Loire) still another quantity of large, peculiar built farmhouses with common central hall and sleep chambers of ring around, of several generations the same family inhabited

A França, particularment a Nivernais i al Franc-Comtat fins a la revolució, hi ha famílies que viuen en llars comunistes, similars a les comunitats familiars eslaves de les zones serbo-croates, que són igualment restes d’una organització més gentil anterior. No s’extingiren encara completament, hom veu per exemple a Louhans (Saône-et-Loire) encara una gran quantitat de masies de construcció peculiar amb una sala central comuna i dormitoris disposats en anell al voltant, on habiten diverses generacions de la mateixa família. 

{3} El següent text fins el paràgraf: com entre els mexicans i els grecs… (S. 132) és de la versió ampliada d’Engels del 1891. El 1884 es llegia: existeixen encara segons les gentes. En el dret públic alamà del segle VIII la genealogia té la mateixa constitució legal que la comunitat de marca; de forma que tenim un poble alemany, i de fet com ja els sueus, organitzat en llinatges, gentes, i on cada gens té assignada una àrea determinada. Entre els burgundis i els longobards la gens es diu fara, i la denominació dels membres de la gens (faramanni) s’empra en el dret públic burgundi com a sinònim de burgundi, en contraposició als ciutadans romans, que no eren inclosos naturalment en les gentes burgúndies. La divisió de la terra s’hi dóna també a Burgúndia segons les gentes. Així es resol la qüestió dels faramanni, en la que s’hi han trencat el cap els juristes alemanys durant cent anys. Aquest nom fara per la gens difícilment es pot atribuir en general als alemanys, per bé que el trobam tant en un poble gòtic com en un altre de descendència herminònica (alt-alemanya). Les arrels lingüístiques emprades en alemany pel parentiu són força nombroses i s’usen igualment per expressions que indiquen una relació amb la gens. 

{4} (1884) hi manca el següent text fins a la fi del paràgraf: a la resta hi havia el dret matern… (S. 134) 

{5} (1884) hi manca: si més no 

{6} (1884) hi manca: els més propers coneguts 

{7} (1884) hi manca el següent text fins a la fi del paràgraf: mentre que a Cèsar… (S. 137) 


VIII

La formació de l’estat dels alemanys

Els alemanys eren segons Tàcit un poble força nombrós. Una concepció aproximada de la grandària dels pobles individuals alemanys la trobam a Cèsar; dóna el nombre dels usipeters i tèncters que apareixen a la riba esquerra del Rin de 180.000 caps, dones i criatures inclosos. Per tant uns 100.000 per cada poble individual (1), ja més important, per exemple, que la del conjunt dels iroquesos en la llur època florida, on, sense arribar a 20.000 caps, foren el terror de tot el país, des dels grans llacs fins a Ohio i Potomac. Un sol d’aquests poble ocupa al mapa, quan consideram els establerts a les ribes del Rin, que ens són els més coneguts segons els escrits, i els agrupam, com a mitjana aproximada l’espai d’un districte governamental prussià, per tant uns 10.000 quilòmetres quadrats o 182 milles geogràfiques quadrades. La Germania Magna |Germània Gran| dels romans, però, fins al Vístula, comprén en nombres rodons 500.000 quilòmetres quadrats. En un nombre mitjà de caps dels pobles individuals de 100.000, s’esdevé que el nombre total per la Germania Magna resultaria de cinc milions; per un grup de pobles bàrbars un nombre considerable, per les nostres condicions—10 caps per quilòmetre quadrat o 550 per milla geogràfica quadrada—extremadament petit. D’això, però, no surt el nombre dels alemanys vius de llavors de cap manera. Sabem que els Càrpats fins a la boca del Danubi eren habitats per pobles alemanys de llinatge gòtic, bastarns, peuquins i altres, tan nombrosos que Plini en fa la cinquena tribu principal de tots els alemanys i que, ja a l’any 180 abans de la nostra aparegueren com a mercenaris del rei macedoni Perseu, encara en els primers anys d’August avançaren fins a la zona d’Adrianòpolis. Si els deixam tan sols en un milió, tenim que el nombre probable d’alemanys a l’inici de la nostra era seria si més no de sis milions.

Després de l’establiment a Germània la població s’ha d’haver engrandit amb una velocitat creixent; els avenços industrials abans esmentats ho demostrarien per damunt de tot. Les troballes als aiguamolls d’Schleswig són, segons les monedes romanes corresponents, del segle III. En aquesta època domina per tant ja a la Mar Oriental una indústria metal·lúrgica i tèxtil perfeccionada, un comerç regular amb l’imperi romà i un cert luxe entre els més rics—tot espurnes d’una població més densa. En aquesta època, però, comença també la guerra ofensiva general dels alemanys a tota la línia del Rin, de la muralla fronterera romana i del Danubi, des de la Mar del Nord fins a la Mar Negre—prova directa de l’augment constant del nombre de la població que s’expandia. Tres-cents anys durà la lluita, durant la qual tot el llinatge principal dels pobles gòtics (amb excepció dels gots escandinaus i dels burgundis) es traslladà al sud-est i formà l’ala esquerra de la gran línia ofensiva, en el centre de la qual els alt-alemanys (herminons) avançaren per l’Alt Danubi i a l’ala dreta de la qual hi havia els isquevons, ara anomenats francs, pel Rin; als ingevons correspongué la conquesta de Britània. A la fi del segle V l’imperi romà, afeblit, dessagnat i indefens, restava obert a la penetració alemanya.

Èrem abans davant el bressol de l’antiga civilització grega i romana. Ara som davant el seu taüt. Per totes les terres de la conca mediterrània havia passat el fregall anivellador del domini mundial romà, i això al llarg de segles. Allà on el grec no oferí resistència, totes les llengües nacionals havien hagut de cedir a un llatí corromput; no s’hi donava cap diferència nacional, cap gal, iber, ligur, nòric més, tots eren romans. L’administració romana i el dret romà havien dissolt arreu els antics vincles de llinatge i per tant les darreres restes d’independència local i nacional. La nou vinguda romanitat no n’és cap substitut; no expressava cap nacionalitat, sinó tan sols la manca d’una nacionalitat. Els elements de les noves nacions hi eren a tot arreu; els dialectes llatins de les diferents províncies es diferenciaven més i més, les fronteres naturals, que havien fet abans territoris independents d’Itàlia, Gàl·lia, Espanya, Àfrica, hi eren encara i s’hi feien també notar. Però en lloc no hi havia la força que pogués aplegar aquests elements en noves nacions; enlloc no hi havia encara una espurna de capacitat d’evolució, de resistència, menys encara de creació. La immensa massa humana d’un immens territori tenia tan sols un lligam, que la mantenia unida: l’estat romà, i aquest esdevingué amb el temps en el seu pitjor enemic i opressor. Les províncies havien negat Roma; la pròpia Roma esdevingué una ciutat provincial com les altres—privilegiada, però ja no dominadora, ni ja punt central de l’imperi mundial, ni tampoc més seu de l’emperador i del sots-emperador, que vivien a Constantinoble, Trèveris, Milà. L’estat romà esdevenia una màquina gegantina i complicada, exclusivament per l’expoliació dels sotmesos. Contribucions, serveis estatals i deures de tota mena carregaven la massa de la població fins a una misèria creixent; fins a fer-se insuportable, l’opressió cresqué per la pressió dels governadors, recaptadors, soldats. Ací arribà l’estat romà amb el seu domini mundial: basava el seu dret d’existència en el mateniment de l’ordre dins les fronteres i la protecció contra els bàrbars de fora. Però el seu ordre era pitjor que el desordre més profund, i els bàrbars contra els quals s’esforçava a protegir els ciutadans, els esperaven aquests com a redemptors.

La situació social no era menys desesperada. Ja d’ençà dels darrers temps de la república, el domini romà havia sortit a l’explotació implacable de les províncies conquerides; l’imperi no havia finalitzat aquesta explotació, sinó que al contrari la reforça. Com més s’enfonsava l’imperi, més alts es feien les contribucions i els serveis, i amb menys vergonya robaven i rapinyaven els funcionaris. Comerç i indústria no foren mai cosa dels romans dominadors de pobles; tan sols en l’anorreament de tothom havien excel·lit els d’abans i els de després. Tot el comerç que s’havien trobat i mantingut, s’enfonsà sota la pressió dels funcionaris; si encara restà res, fou en la part oriental, grega, de l’imperi, i resta fora de la nostra consideració. L’empobriment general, el retrocés dels bescanvis, de l’artesania, de l’art, disminució de la població, caiguda de les ciutats, retrocés del cap a un estadi inferior—aquest fou el resultat final del domini mundial romà.

L’agricultura, en tot el món antic la branca més destacada de la producció, ho fou de nou encara més que mai. A Itàlia, d’ençà de la fi de la República, ocupaven gairebé tot el territori immensos complexos d’explotació (latifundis), emprats de dues formes. O bé com a prats pel bestiar, on la població era substituïda per ovins o bovins, la cura dels quals tan sols requeria uns pocs esclaus. O com a vil·les, que ocupaven amb masses d’esclaus en el cultiu d’horts a gran escala, en part pel luxe del posseïdor, en part per proveir els mercats urbans. Els grans prats pel bestiar s’havien conservat i encara ampliat; les vil·les d’explotació i els llurs horts caiguren amb l’empobriments dels llurs posseïdors i la decadència de les ciutats. L’economia latifundista basada en el treball esclau ja no rendia; era, però, llavors l’única forma possible de gran agricultura. El petit cultiu era de nou l’única forma rendible. Una vil·la rera l’altra eren divididen en petites parcel·les i distribuïdes a parcers, que pagaven una suma determinada, o partiarii, més administradors que parcers, que obtenien la sisena part o tan sols la novena del producte anyal del llur treball. Predominantmen, però, aquestes petites parcel·les agràries es lliuraven a colons, que per això pagaven una determinada contribució anual, esdevenien lligats i se’ls podia vendre amb la llur parcel·la; no eren de fet cap mena d’esclaus, però tampoc no eren lliures, no es podien casar amb lliures, i els llurs matrimonis no es consideraven del tot vàlids, sinó, com el dels esclaus, com simples unions (contubernium). Eren els precursors dels serfs mitjavals.

L’antic esclavatge era així superat. Ni ja al camp en la gran agricultura ni en les manufactures urbanes donaven un rendiment, que valgués la pena—el mercat pels llurs productes es tancava. La petita agricultura, però, i la petita artesania, a les quals la gegantina producció de l’època florida de l’imperi s’havia reduït, no tenien cap espai per a gaires esclaus. Tan sols pels esclaus domèstics i de luxe dels rics hi havia encara lloc en la societat. Però l’esclavatge en extinció era encara prou estès com per fer semblar tot treball productiu com un signe d’esclavatge, indigna de romans lliures—i això ho era ja tothom ara. Per tant hi ha d’una banda un nombre creixent d’emancipats excedentaris, on els esclaus són una càrrega, i de l’altra el creixement dels colons, de lliures pidolaires (similars als poor whites dels estats ex-esclavistes d’Amèrica). El cristianisme és completament innocent de l’extinció progressiva de l’antic esclavatge. Durant segles participà en l’esclavatge en l’imperi romà i posteriorment no prohibí el comerç d’esclaus dels cristians, ni el dels alemanys del nord ni encara el dels venecians a la Mediterrània, ni tampoc del posterior comerç de negres.(2) L’esclavatge ja no rendia, i per això morí. Però l’esclavatge moribund deixà darrera seu l’agulló enverinat en el rebuig del treball productiu dels lliures. Aquest fou el cul de sac on es perdé el món romà: l’esclavatge era impossible econòmica, el treball dels lliures era moralment rebutjat. L’un ja no podia ésser la forma fonamental de la producció social, i l’altra encara tampoc. Tan sols ho podia remeia una revolució completa.

En les províncies no anava millor. La majoria de notícies que tenim són de Gàl·lia. Al costat dels colons s’hi donaven encara petits pagesos lliures. Contra els abusos de funcionaris, jutges i usurers es posaven sovint sota la protecció, el patronat d’un poderós; i de fet no foren tan sols individus que ho feien, sinó comunitats senceres, de forma que els emperadors del segle IV pronunciaren més d’una prohibició en contra. Però què els hi era als que cercaven protecció? El patró posava com a condició que li traspassassen la propietat dels llurs trossos de terra, i a canvia els assegurava l’usdefruit de per vida—un truc que la santa església seguí i imità ferventment en els segles IX i X per l’engrandiment del regne de déu i de les seues pròpies possessions agràries. Llavors certament, cap a l’any 475, el bisbe Salvià de Marsella encara lluità contra aquest robatori i conta que l’opressió dels funcionaris romans i dels grans terratinents havia esdevingut tan feixuga, que molts «romans» ja fugien a les zones ocupades pels bàrbars i els ciutadans romans allà establert no tenien més por a res que a passar de nou sota el domini romà. Que llavors els pares com a conseqüència de la misèria venien els fills com a esclaus, ho demostra una llei decretada en contra.

Així, per haver alliberat els romans del llur propi estat, els bàrbars alemanys els prengueren dos terços de tota la terra i se’ls repartiren. La divisió es féu segons l’ordenament gentil; davant el nombre relativament petit dels conqueridors quedaren franges força grans sense repartir, en part possessió de tot el poble, en part de les tribus i gentes individuals. En cada gens se sortejà la terra de conreu i de pastura entre les llars individuals a parts iguals; no sabem si amb el temps s’hi donaren nous repartiments, i en tot cas això es perdé aviat en les províncies romanes, i les parts individuals esdevingueren propietat privada inalienable, al·lous. Boscos i prats restaren sense repartir i en profit comú; aquest profit, així com la mena de conreu del sòl repartit era regulat segons els antics costums i els acords de la col·lectivitat. A mesura que la gens s’establia progressivament en els llurs pobles i alemanys i romans es barrejaven més i més, retrocedia el caràcter de parentiu del grup en bé del territorial; la gens es fonia en la comunitat de marca, on altrament encara sovint resten prou espurnes del parentiu originari dels membres. Així l’ordenament gentil, si més no en els països on es mantingué la comunitat de marca—França del Nord, Anglaterra, Alemanya i Escandinàvia—es transformà inadvertidament en un ordenament local i adoptà així la capacitat d’adaptació a l’estat. Però conservà amb tot el caràcter democràtic espontani que marca tot l’ordenament gentil, i en mantingué un tros fins i tot en la degeneració posteriorment imposada i així un arma a les mans dels oprimits, que viu fins els temps més recents.

Quan el vincle de sang es perdé avit, fou la conseqüència del fet que també en la tribu i en el poble sencer els seus òrgans degeneraren després de la conquesta. Sabem que el domini damunt els sotmesos és incompatible amb l’ordenament gentil. Això ho veiem en una gran mesura. Els pobles alemanys, senyors de les províncies romanes, havien d’organitar aquesta conquesta llur. Però hom no podia integrar les masses romanes en les corporacions gentils ni tampoc dominar-les mitjançant això. Al capdavant de les corporacions administratives romanes locals, existents encara al principi en bona part, calia que hom posàs un substitut en el lloc de l’estat romà, i aquest no podia ésser cap altre que el seu estat. Els òrgans de l’ordenament gentil s’hagueren de transformar en òrgans estatals, i això, per la pressió de les circumstàncies, força ràpidament. El representant més proper del poble conqueridor era, però, el comandant militar. La seguretat del territori conquerit de dins i de fora demanava el reforçament del seu poder. Havia arribat el moment de la transformació de la comandància en reialesa: així es féu.

Fixam-nos en el regne franc. Hi correspongué al poble victoriós dels salis no tan sols els amplis dominis estatals romans, sinó també encara totes les franges de terra encara no repartides com a possessió de les grans i petites comunitats territorials i de marca, especialment tots els complexos forestals més grans. Ço primer que féu el rei dels francs, convertit de simple comandant suprem de l’exèrcit en un veritable príncep territorial, fou convertir aquesta propietat nacional en bé reial, robar-ho al poble i lliurar-ho o deixar-ho a la seua mainada. Aquesta mainada, originàriament el seu seguici militar personal i la resta de sots-comandants de l’exèrcit, cresqué aviat no tan sols amb romans, és a dir gals romanitzats, que es feren imprescindibles per les seues nocions d’escriptura, ordenament, coneixement de les llengües territorials romàniques i de la llengua escrita llatina, com també del dret territorial, sinó també d’esclaus, serfs i emancipats, que formaren la seua cort i entre els qui triava els seus favorits. A tots aquests els lliurà primer trossos de les terres nacionals, després en la forma de beneficis, majoritàriament primer en vida del rei, i es posaren els fonaments d’una nova noblesa a expenses del poble.

Amb això no hi hagué prou. L’àmplia extensió del regne no es podia governar amb els mitjans de l’antic ordenament gentil; el consell dels caps, si no havia decaigut feia temps, tampoc no es podia reunir i fou aviat substituït per la cort permanent del rei; l’antiga assemblea popular restà per les aparences, però en tot cas fou més i més una simple assemblea de sots-comandants d’exèrcit i dels grans nouvinguts. El pagesos lliures i propietaris de terres, la massa del poble franc amb les permanents guerres civils i de conquesta, aquestes especialment sota Carles el Gran, foren tan completament afeblides i enfonsades com abans els pagesos romans en els darrers temps de la república. Ells, que originàriament havien constituït l’exèrcit sencer i després de la conquesta de França en foren el nucli, eren a principis del segle IX tan empobrits, que amb prou feines un de cada cinc homes podia anar-hi. El lloc de l’exèrcit de pagesos lliures convocat directament pel rei l’ocupà un exèrcit aplegat amb els homes a servei dels grans nouvinguts, entre ells també pagesos sotmesos, els descendents dels qui no havien tingut anteriorment cap senyor més que el rei i abans cap, ni tan sols un rei. Sota els descendents de Carles s’esdevingué la ruïna de l’estament pagès franc per les guerres internes, afebliment del poder reial i la corresponent usurpació dels grans, als qui s’afegiren encara els comtes comarcals establerts per Carles i que aspiraven a fer hereditaris els càrrecs, i finalment per la incursió dels normands. Cinquanta anys després de la mort de Carles el Gran el regne franc restava indefens als peus dels normands, com quatre-cents anys abans l’imperi romà ho feia als peus dels francs.

I no tan sols era la importància exterior, sinó també el propi ordre social interior o gairebé millor, el desordre. Els pagesos lliures francs eren en una situació similar a la dels llurs predecessors, els colons romans. Arruïnats per la guerra i els saquejos, hagueren de posar-se sota la protecció dels grans nouvinguts o de l’església, ja que el poder reial era massa feble per protegir-los; però aquesta protecció calia comprar-la cara. Com abans els pagesos gals, hagueren de traspassar la propietat dels llurs trossos de terra al senyor protector i les mantenien sota formes diverses i variables en arrendament, però sempre a canvi de la prestació de serveis i favors; una vegada reduïts a aquesta forma de dependència, perderen de mica en mica també la llibertat personal; en poques generacions la majoria ja eren serfs. Com de ràpid es produí l’enfonsament de l’estament pagès lliure ho demostra el llibre cadastral d’Irminon de l’abadia de Saint-Germam-des-Prés, llavors propera, i ara a París. En les àmplies possessions de terra escampades llavors pels voltants d’aquesta abadia, s’hi trobaven encara en vida de Carles el Gran, 2.788 llars, gairebé totes franques amb noms alemanys. Entre ells 2.080 colons, 35 lites, 220 esclaus i tan sols 8 posseïdors lliures! La pràctica declarada implia per Salvià, segons la qual el senyor protector es feia cedir la propietat del tros de terra del pagès i la retornava de per vida únicament en usdefruit, esdevingué ara pràcticada arreu per l’església contra els pagesos. Els serveis personals, ara més i més habituals, tenien com a model les angàries romanes, serveis obligatoris a l’estat, com en els serveis dels membres de les marques alemanys per construir ponts i camins i altres objectius comuns. L’aparença per tant era que la massa de la població retornava de nou completament després de quatre-cents anys a l’inici.

Però això tan sols demostra dos aspectes; primer, que la constitució social i la distribució de la propietat en l’imperi romà decadent es corresponia plenament al nivell de la producció en l’agricultura i la indústria, i eren per tant inevitables; i segon, que aquest nivell de producció durant els següents quatre-cents anys ni havia davallat essencialment ni pujat tampoc essencialment, i per tant havia originat amb la mateixa necessitat la mateixa distribució de la propietat i les mateixes classes de població. La ciutat havia perdut en els darrers segles de l’imperi romà el seu domini anterior damunt el camp i en els primers segles del domini alemany no el recuperà. Això suposa un nivell de desenvolupament inferior tant de l’agricultura com de la indústria. Aquesta situació general produeix necessàriament grans terratinents dominadors i petits pagesos dependents. Com de poc era possible empeltar d’una banda l’economia latifundista romana amb esclaus i de l’altra el més recent gran cultiu amb treball prestat en aquesta societat ho demostren els enormes experiments de Carles el Gran, que passaren, però, gairebé desapercebuts amb les famoses vil·les imperials. Foren continuats tan sols pels monestirs i eren tan sols fructífers per ells; els monestirs foren corporacions socials anormals, basats en el celibat; podien realitzar obres excepcionals, però per això mateix restaven també excepcions.

I tot i així, hom durant aquests quatre-cents anys avançà de nou. Trobam també a la fi gairebé les mateixes classes principals de nou que al principi, però amb tot esdevingueren uns altres els homes que constituïen aquestes classes. Havia desapareguda l’antic esclavatge, desapareguts els lliures empobrits i pidolaires, que refusaven el treball com esclau. Entre els colons romans i els nous sotmesos s’hi trobava el pagès franc lliure. El «record inútil i l’esforç va» de la romanitat decadent eren morts i soterrats. Les classes socials del segle novè s’havien format, no de la corrupció d’una civilització que s’ensorrava, sinó dels dolors del part d’una de nova. La nova generacions, tant senyors com sirvents, era una generació d’home, en comparació amb els seus predecessors romans. La relació dels terratinents poderosos i dels pagesos sirvents, que per aquests havia sigut la forma inevitable de la caiguda de l’antic món, era ara per cadascú el punt d’inici d’un nou desenvolupament. I després, per improductius que semblen també aquests quatre-cents anys, deixaren un gran producte: les nacionalitats modernes, la nova organització i constitució de la humanitat europea occidental per les generacions venidores. Els alemanys havien reviscolat de fet Europa, i per això no acabà la dissolució dels estats del període alemany amb una subjugació normanda-sarraïna, sinó amb una construcció dels beneficis i proteccions (encomanacions) que dugué al feudalisme {1} i amb un creixement de la població tan poderós, que amb prou feines dos-cents anys més tard les fortes sagnies de la croades se suportaren sense problemes.

Quin fou, però, el misteriós mitjà màgic amb el qual els alemanys inspiraren a l’Europa moribunda una nova força vital? Fou un poder meravellós innat al llinatge nacional alemany, com ens prediquen els nostres historiadors xovinistes? De cap manera. Els alemanys foren, particularment llavors, una tribu ària dotada de moltes qualitats i en ple desenvolupament vital. Però no foren les llurs propietats nacionals específiques allò que ha rejovenit Europa, sinó simplement la llur barbàrie, el llur ordenament gentil.

La llur capacitat i valor personals, el llur sentit de la llibertat i l’instint democràtic, que veia en tots els afers públics els seus propis afers, en breu, totes les propietats que el romà havia abandonat i les úniques capaces de formar del llot del món romà nous estats i de fer crèixer noves nacionalitats—què eren sinó els trets característics dels bàrbars de l’estat superior, fruït del seu ordenament gentil?

Quan modelaren la forma antiga de la monogàmia, alleujaren el domini masculí en la família, donaren a la dona una posició superior a la coneguda en el món clàssic, què els capacitava per fer-ho, sinó la llur barbàrie, els llurs usos gentils, l’herència encara viva dels temps del dret matern?

Quan si més no en tres dels països més importants, Alemanya, França del Nord i Anglaterra, salvaren un tros del genuí ordenament gentil en la forma de les comunitats de marques i les empeltaren en l’estat feudal i per tant donaren a la classe oprimida, els pagesos, fins i tot sota la servitud més feixuga de l’edat mitjana, una comunitat local i un mitjà de defensa, com no s’hi troba del tot ni als antics esclaus ni als moderns proletaris—a què es degué sinó a la llur barbàrie, al llur sistema d’assentaments segons el llinatge, exclusivament bàrbar?

I finalment, quan pogueren perfeccionar i fer exclusiva la forma de subjecció més lleu, ja emprada en la pàtria, en la qual ja s’hi havia convertit l’esclavatge en l’imperi romà; una forma que, com Fourier remarcar per primera vegada, als subjugats els donava el mitjà d’alliberar-se progressivament com a classe (fournit aux cultivateurs des moyens d’affranchissement collectif et progressif |fonrí als cultivadors mitjans d’emancipació col·lektiva i progressiva|); una forma que així se situa per damunt de l’esclavatge, on sols era possible l’emancipació individual i sense transició (l’abolició de l’esclavatge per una rebel·lió victoriosa no es coneix en l’antiguitat)—mentre que de fet els serfs de l’edat mitjana aconsegueixen de mica en mica la llur emancipació com a classe—, a què ho hem d’agraïr sinó a la llur barbàrie, en virtut de la qual no havien arribat encara a un esclavatge perfecte ni a l’antic esclavatge del treball ni tampoc a l’esclavatge domèstic oriental?

Tota la força i l’energia vitals que els alemanys implantaren en el món romà, era barbàrie. De fet són tan sols els bàrbars els capaços de rejovenir un món que pateix la caiguda de la civilització. I l’estadi superior de la barbàrie a què arribaren i en què es formaren els alemanys abans de les migracions dels pobles, fou precisament el més vàlid per aquest procés. Això ho aclareix tot.


(1) Aquest nombre obtingut es confirma mitjançant un fragment de Diodor sobre els celtes de Gàl·lia: «A Gàl·lia habiten nombroses poblacions d’importància desigual. Entre els més grans el nombre d’homes voreja els 200.000, entre els més petits 50.000». (Diodor Sícul, V, 25.) Per tant de mitjana 125.000; els pobles individuals gals són, pel llur estadi superior de desenvolupament, més nombrosos probablement que els alemanys. 

(2) Segons el bisbe Liutprand de Cremona al segle X a Verdun, per tant al sacre imperi alemany, la branca principal de la indústria era la fabricació d’eunucs, que amb grans beneficis eren exportats a Espanya pels harems moros. 


Variants textuals

{1} (1884) acaba ací el paràgraf


IX

Barbàrie i Civilització

Hem seguit ara la dissolució de l’ordenament gentil en tres grans exemples individuals, els grecs, els romans i els alemanys. Estudiam com a conclusió les condicions econòmiques generals, que minaren ja l’organització gentil de la societat a l’estadi superior de la barbàrie i la bandejaren del tot amb l’entrada de la civilització. Ens hi serà igualment necessari el «Capital» de Marx com el llibre de Morgan.

Apareguda amb l’estadi intermedi, perfeccionada en l’estadi superior del salvatgisme, la gens s’erigeix, d’acord amb allò que ens participen les nostres fonts, en la llur època florida en l’estadi inferior de la barbàrie. En aquest estadi de desenvolupament començam per tant.

Hi trobam, on ens hauran de servir com a exemple els pells-roges americans, l’ordenament gentil completament format. Una tribu s’ha dividit en diverses gentes, majoritàriament dues {1}; aquestes gentes originàries donen lloc amb l’augment del nombre de la població cadascuna a diverses gentes filles, respecte les quals la gens mare apareix com a fratria; la mateixa tribu es divideix en diverses tribus, en cadascuna de les quals retrobam en gran mesura les antigues gentes; una lliga inclou, si més no en casos individuals, les tribus emparentades. Aquesta simple organització satisfà plenament les condicions socials que l’han originada. No és més que una agrupació espontània, en posició de resoldre tot conflicte que puga aparèixer dins la societat així organitzada. Vers l’exterior la guerra fa igual; pot acabar amb l’anihilació de la tribu, però mai no la posa sota el seu jou. Això és la grandesa, però també la limitació de l’ordenament gentil, que no té cap lloc pel domini ni per la submissió. Cap a dins no s’hi dóna encara cap diferència entre drets i deures; la qüestió de si la participació en els afers públics, la revenja de sang o la seua expiació, són un dret o un deure, no existeix per l’indià; li semblaria igual d’absurda com la següent: menjar, dormir, caçar, són un dret o un deure. Igualment tampoc no s’hi pot trobar la divisió de la tribu i de la gens en classes diferents. I això ens du a la recerca de la base econòmica de la situació.

La població és extremadament migrada: densificada únicament al lloc de residència de la tribu, al voltant del qual es troba primer en un cercle ampli del terreny de caça, després el bosc de protecció neutral, que la separa de les altres tribus. La divisió del treball és merament espontània; existeix tan sols entre els dos sexes. L’home fa la guerra, va a caçar i pescar, forneix els elements nodridors i les eines de treball necessària. La dona cura de la llar i de l’elaboració dels aliments i la roba, cuina, fila, cus. Cadascú dels dos és senyor del seu territori: l’home en el bosc, la dona en la casa. Cadascú és propietari de les eines de treball que fabrica i empra: l’home de les armes, de les eines de la caça i la pesca, la dona dels estris domèstics. El manteniment de la llar és comunistes per diverses, sovint moltes, famílies.(1) Ço que es fa o s’utilitza en comú, és propietat comuna: la casa, l’hort, la canoa. Per tant ací, i encara tan sols ací, s’hi dóna la «propietat treballada» atribuïda per juristes i economistes a la societat civilitzada, el darrer pretext legal enganyós damunt el qual recolza encara l’actual propietat capitalista.

Però els homes no resten arreu en aquest estadi. A Àsia troben bèsties que es deixen domesticar i criar. La femella del búfal salvatge s’havia de caçar, mentre que la domesticada oferia anualment un vedell i a més llet. Un nombre de tribus més avançades—aris, semites, potser també ja turanis—feren primer de la domesticació, i després tan sols de la cria i manteniment del bestiar la llur branca principal del treball. Les tribus ramaderes se separaren així de la massa restant de bàrbars: la primer gran divisió social del treball. Les tribus ramaderes no tan sols produïen més, sinó també mitjans de vida diferents que els de la resta de bàrbars. No tan sols els avantatjaven en llet, productes làctics i carn en quantitats més grans, sinó també en pells, llana, pèl de cabra, i fils i teixits que augmentaven amb la quantitat de matèria primera. Així esdevingué possible un bescanvi regular per primera vegada. En els estadis anteriors tan sols es podien donar bescanvis eventuals; una habilitat particular en la fabricacions d’armes i d’eines pot dur a una divisió del treball provisional. Així s’han trobat restes indubtables de tallers d’eines de pedra de les èpoques posteriors de l’edat de pedra en nombrosos llocs; els artesans que d’aquesta forma exercien la llur habilitat, treballaven probablement com encara els artesans permanents de les comunitats gentils indianes, per retribució de la comunitat. En cap cas no podia existir en aquest estadi cap altre bescanvi que dins la tribu, i aquest restava com una situació excepcional. Ací, contràriament, després de la diferenciació de les tribus ramaderes, trobam totes les condicions òptimes per un bescanvi entre els membres de les diferents tribus, que el formaren i consolidaren com una institució regular. Originàriament el bescanvi de tribu amb tribu, tenia lloc a través dels caps gentils respectius; com, però, els ramats començaren a passar a propietat particular {2}, l’intercanvi individual dominà més i més i esdevingué finalment l’única forma. L’article principal, però, que les tribus ramaderes lliuraven a canvi als llurs veïns, era bestiar; el bestiar esdevingué la mercaderia en la qual s’avaluaven totes les altres mercaderies i que s’acceptava de bon cor en bescanvi de totes—en breu, el ramat prengué la funció monetària i de fet les prestacions monetàries ja en aquest estadi. Amb aquesta necessitat i rapidesa es desenvolupà ja en el començament del bescanvi de mercaderies el requeriment d’una mercaderia-moneda.

L’horticultura, probablement desconeguda pels bàrbars asiàtics de l’estadi inferior, s’hi generalitzà posterior, en l’estadi intermig, com a precursors del conreu del camp. El clima dels antiplans turànics no permet cap vida ramadera sense provisions de forratge per al llarg i dur hivern; el conreu de pastures i el cultiu de camps de gra hi era per tant una condició. El mateix val per les estepes del nord de la Mar Negra. Primer es guanyà el cultiu de gra pel ramat, i aviat també per l’alimentació humana. La terra conreada restà encara com a propietat de la tribu, inicialment en ús de la gens, posteriorment d’aquesta a les comunitats domèstiques, i finalment {3} als particular; podien tindre-hi drets de possessió, però tampoc més que això.

Dels avenços industrials d’aquest període n’hi ha dos de particularment importants. El primer és el teler, el segon la fosa de minerals i el treball dels metalls. Coure i estany i el bronze, aliatge de tots dos, foren de llarg els més importants; el bronze oferia eines i armes útils, però no podia substituir les eines de pedra; això fou possiblement únicament amb el ferro, i el ferro hom no el sabia encara obtindre’n. Or i argent es començaren a emprar joies i ornaments, i ja tenien un valor alt en relació al coure i el bronze.

L’enfortiment de la producció en totes les branques—ramaderia, agricultura, artesania domèstica—donà a la força de treball humana la capacitat de generar un producte més gran que el necessari pel seu manteniment. Enfortí igualment la quantitat de treball diari que pertocava a cada membre de la gens, de la comunitat domèstrica o de la família individual. Esdevingué valuosa l’entrada de nova força de treball. La guerra l’oferia: els presoners de guerra es transformaren en esclaus. La primera gran divisió social del treball, amb el seu enfortiment de la productivitat del treball, per tant de la riquesa, i amb la llur ampliació dels camps de producció, sota les condicions generals històriques vigents, dugué necessàriament a l’esclavatge. De la primera gran divisió social del treball sorgí la primera gran divisió de la societat en dues classes: senyors i esclaus, explotadors i explotats.

Com i quan els ramats passaren de possessió comuna de la tribu o de la gens a propietat dels caps de família individuals, no ho sabem fins ara. S’ha d’haver fet, però, essencialment en aquest estadi. Amb els ramats ara i la resta de noves fonts de riquesa arribà una revolució en la família. Els ingressos eren sempre cosa de l’home, els mitjans per produir els ingressos eren de la seua propietat. Els ramats eren els nous mitjans d’ingrés, la llur domesticació inicial i la cria posterior la seua feina. Li pertanyia per tant el bestiar, i les mercaderies i esclaus obtingudes pel bescanvi de bestiar. Tots els excedents que oferien els ingressos, pertocaven a l’home; la dona en gaudia, però no tenia cap part en la propietat. El guerrer i caçador «salvatge» ocupava a la casa un segon lloc, després de la dona; el pastor «més suau», orgullós de la seua riquesa, es féu amb el primer lloc i féu retrocedir la dona al segon. I ella no es podia queixar. La divisió del treball en la família havia regulat el repartiment de la propietat entre l’home i la dona; continuava igual; i amb tot havia capgirat ara les relacions domèstiques, bàsicament perquè la divisió del treball fora de la família havia esdevinguda una altra. La mateixa causa inicial que assegurava a la dona el seu anterior domini a casa: la seua restricció al treball domèstic, aquesta mateixa causa assegurava ara el domini de l’home a casa: el treball domèstic de la dona es pal·lidia ara al costat del treball productiu de l’home; aquest ho era tot, aquell un apèndix sense importància. Ací es manifesta ja que l’alliberament de la dona, la seua igualació amb l’home, és i resta impossible mentre la dona siga exclosa del treball social productiu i reste limitada al treball privat domèstic. L’alliberament de la dona serà possible quan aquesta puga participar en la producció a escala gran i social i el treball domèstic tan sols l’ocupe encara en una mesura sense importància. I això tan sols ha esdevingut possible mitjançant la gran indústria moderna, que no tan sols permet el treball de la dona a un pla més gran, sinó que l’exigeix formalment, i tendeix a convertir més i més el treball domèstic privat en una indústria pública.

Amb el domini de fet de l’home en la casa queia la darrera limitació al seu domini total. Aquest domini total es confirmà i consolidà mitjançant l’enderrocament del dret matern, la introducció del dret patern, la transició progressiva del matrimoni de parella en monogàmia. Així, però, produí una esquerda en l’antic ordre gentil; la família individual esdevenia un poder i s’aixecà amenaçadora contra la gens.

El proper pas ens du a l’estadi superior de la barbàrie, el període, on tots els pobles cultes passen per la llur època heroica: l’època de l’espasa de ferro, però també de la rella i de la destral de ferro. El ferro féu servei als homes, fou la darrera i més important de les matèries primeres, que han jugat un paper històricament transformador, la darrera fins a la patata. El ferró obrí la porta a l’agricultura en extensions més grans, la rompuda de franges boscoses més àmplies; donà a l’artesà eines d’un tremp i tall que cap pedra ni cap altre metall conegut resistia. Tot això progressivament; el primer ferro fou sovint encara més tou que el bronze. Així les armes de pedra desapareixen tan sols amb el temps; no tan sols a la «Cançó d’Hildebrand», sinó també encara a Hastings l’any 1066 apareixen encara destrals de pedra en el combat. Però el progrés es fa ara indeturable, menys interromput i més ràpid. La ciutat encerclada amb murs, torres i merlets de pedra, amb cases de pedra o de maò esdevingué la seu central de la tribu o la lliga de tribus; un poderós avenç en l’art de la construcció, però també un signe d’un perill i d’una necessitat de protecció creixents. La riquesa creixia ràpidament, però com a riquesa individual; els telers, la metal·lúrgia i els altres oficis més i més diferenciats adquiriren una versatilitat i perfeccionament enfortits de la producció; l’agricultura oferia al costat del gra, llegums i fruita i ara també oli i vi, que hom havia après a elaborar. Una activitat tan versàlit ja no podia realitzar-la un individu; la segona gran divisió del treball arribà: l’artesania es diferencià de l’agricultura. L’enfortiment constant de la producció i amb ell de la productivitat del treball elevà el valor de la força de treball humana; l’esclavatge, en l’estadi anterior encara inicial i esporàdica, es féu ara un component essencial del sistema social; els esclaus deixen d’ésser un simple ajut, i es duen a dotzenes a treballar en el camp i en els tallers. Amb la divisió de la producció en dues grans branques principals, agricultura i artesania, apareix la producció dirigida al bescanvi, la producció de mercaderies; amb ella el comerç, no tan sols interior i dins les fronteres tribals, sinó també ja marítim. Tot això, però, encara força subdesenvolupat; els metalls nobles comencen a imposar-se en general com a mercaderia monetària, però encara sense encunyar, tan sols bescanviat encara sense marca d’acord amb el pes.

La diferència de rics i pobres aparegué al costat de la de lliures i esclaus—amb la nova divisió del treball, una nova divisió de la societat en classes. Les diferències de possessió dels caps de família individuals fan esclatar arreu l’antiga comunitat domèstica comunista, on encara s’hi havia mantingut; amb ella el conreu comú del camp en profit d’aquesta comunitat. La terra agrícola es reparteix primer temporalment entre les famílies individuals, després per sempre en usdefruit, la transició a la completa propietat privada es realitza sempre progressivament i paral·lelament amb la transició del matrimoni de parella a la monogàmia. La família individual comença a esdevindre la unitat econòmica de la societat.

La població més densa necessita una unió més àmplia tan a dins com a fora. La lliga de tribus emparentades esdevé arreu una necessitat; aviat també ja la llur barreja, i per tant la barreja dels territoris tribals separats en un territori comú del poble. El comandant militar del poble—rex, basileus, thiudans—es fa un càrrec indispensable i permanent. L’assemblea popular apareix allà on no existia encara. El comandant militar, el consell, l’assemblea popular formen els òrgans d’una democràcia militar desenvolupada a partir de la societat gentil. Militar—ja que la guerra i l’organització per la guerra esdevenen ara funcions regulars de la vida del poble. Les riqueses dels veïns estimulen la cobdícia dels pobles, en els quals l’adquisició de riqueses és ja un dels primers objectius vitals. Són bàrbars: robar els resulta més fàcil i fins i tot més honorable que treballar. La guerra, duta a terme abans per revenges de greuges o per ampliar un territori esdevingut insuficient, es fa ara pel simple robatori, una font permanent d’ingressos. No debades s’alcen murs amenaçadors al voltant de les noves ciutats fortificades: en les llurs tombes s’obre la troba de l’ordenament gentil, i llurs torres entren ja en la civilització. I igualment passa a l’interior. Les guerres d’expoli eleven el poder tant del comandant suprem de l’exèrcit com dels sots-comandants; l’elecció dels successors en les mateixes famílies esdevé en una mesura progressiva, especialment d’ençà de la introducció del dret patern, un dret hereditari primer tolerat, després reclamat i finalment usurpat; s’hi posen els fonaments de la reialesa i de la noblesa hereditàries. Així es desprenen els òrgans de l’ordenament gentil progressivament de les llurs arrels en el poble, en la gens, la fratria, la tribu, i tot l’ordenament gentil es transforma en el seu contrari: d’una organització de tribus per ordenar lliurement els llurs propis afers a una organització de saqueig i d’opressió dels veïns, i conseqüentment esdevenen els llurs òrgans d’eines de la voluntat popular en òrgans independents de domini i d’opressió contra el propi poble. Això, però, no hauria sigut possible, si l’afany de riqueses dels membres de la gens no els hagués dividit en rics i pobres, si «la diferència de propietat dins la pròpia gens no hagués transformat la unitat d’interessos en l’antagonisme dels membres de la gens» (Marx) i si l’expansió de l’esclavatge no hagué començat a fer considerar el treball per guanyar-se la vida com una activitat esclavitzadora, més deshonrosa que el robatori.

—————

Així arribam al llindar de la civilització. S’obre amb un nou avenç de la divisió del treball. En l’estadi inferior els homes produeixen tan sols per les pròpies necessitats; els bescanvis que s’hi donaven eren aïllats, corresponents únicament a un cas d’excedent fortuït. En l’estadi intermedi de la barbàrie trobam entre els pobles ramaders ja en possessió de bestiar, que davant una determinada grandària del ramat ofereixen un excedent per damunt de les pròpies necessitats, igualment que una divisió del treball entre els pobles ramaders i les tribus properes sense ramats, i per tant dos estadis de producció coincidents i diferenciats i així les condicions d’un bescanvi regular. L’estadi superior de la barbàrie ens ofereix una divisió del treball més àmplia entre l’agricultura i l’artesania, per tant de la producció d’una part creixent dels productes del treball dirigida al bescanvi, i per tant l’ascens del bescanvi entre els productors individuals a una necessitat vital de la societat. La civilització referma i enforteix totes aquestes divisions del treball existents, especialment a través de l’agreujament de l’oposició de la ciutat i del camp (amb la qual la ciutat pot dominar econòmicament el camp, com en l’antiguitat, o tambñe el camp la ciutat, com en l’edat mitjana), i hi afegeix una tercera divisió del treball, pròpia d’ella i d’importància decisiva: origina una classe que ja no es dedica a la producció, sinó tan sols al bescanvi dels productes—els mercaders. Tots els antecedents anteriors de la formació de classes es relacionaven encara exclusivament amb la producció; dividien els individus en la producció en dirigents i realitzadors o sinó en productors a un pla més gran o més petit. Hi apareix per primera vegada una classe que, sense prendre part en la producció, conquereix la direcció de la producció en general i sotmet econòmicament els productors; es fa intermediari indispensable entre dos productors i els explota alhora. Sota el pretext d’estalviar als productors els problemes i riscs del bescanvi i d’ampliar la venda dels llurs productes fins a mercats allunyats, per tal d’esdevindre la classe més tult de la població, es forma una classe de paràsits, de veritables sangoneres socials, que com a paga d’unes prestacions realment força minses es reserva el millor de la producció aliena del país, aplega ràpidament enormes riqueses i la conseqüent influència social, i justament per això durant el període de la civilització se li atorguen nous honors i un domini com més va més gran de la producció, fins que finalment també forneix el seu propi producte—les crisis comercials periòdiques.

En el nostre estadi de desenvolupament present el jove sector comercial no té encara cap noció de les grans coses que li esperen. Però s’hi forma i es fa indispensable, i amb això n’hi ha prou. Amb ella, però, es forma la moneda metàl·lica, la moneda encunyada, i amb els diners metàl·lics un nou mitjà del domini dels no-productors damunt els productors i la seua producció. La mercaderia de mercaderies, que inclou amagades totes les altres mercaderies, es descobria, el mitjà màgic que es pot transformar a voluntat en qualsevol cosa desitjable i desitjada. Qui la tenia, dominava el món de la producció, i qui la tenia abans que tothom? El mercader. En la seua mà el culte dels diners s’assegurava. S’esforçà per això que quedés clar que totes les mercaderies, i per tant tots els productors de mercaderies, havien d’agenollar-se en adoració dels diners. Demostrà pràcticament que totes les altres formes de riquesa no eren més que un simple reflex davant aquesta encarnació de la riquesa com a tal. Mai el poder dels diners ha entrat amb aquesta cruesa i força originàries com en aquest seu període de joventut. Després de la compra de mercaderies amb diners arribà el préstec monetari, i amb aquest l’inerès i l’usura. I cap legislació d’una època posterior no llença el deutor tan despietadament i sense remei als peus de l’usurer empobridor com l’antiga atenesa i l’antiga romana—i totes dues sorgiren espontàniament, com a drets consuetudinaris, sense cap altre imperatiu que l’econòmic.

Al costat de les riqueses en mercaderies i esclaus, al costat de la riquesa monetària apareix ara també la riquesa en possessió de terres. El dret de possessió de les parcel·les assignades originàriament als individus per la gens o la tribu s’havia refermat ara fins el punt que aquestes parcel·les els pertanyien com a propietat hereditària. Allò que en els darrers temps desitjaven per damunt de tot era alliberar-se del dret de la comunitat gentil damunt les parcel·les, que per ells era una cadena. Es lliuraren de la cadena—però aviat també de la nova propietat agrària. La propietat plena i lliure de la terra no volia dir tan sols la possibilitat de posseir terra sense terminis ni límits, sinó també la possibilitat d’alienar-la. Mentre la terra fou propietat gentil no existia aquesta possibilitat. Quan, però, el nou propietari agrari es lliurà finalment de la cadena de la propietat superior de la gens i de la tribu, trencà també el lligam que fins llavors l’unia indissolublement a la terra. Ço que això suposava li ho aclariren els diners inventats juntament amb la propietat privada de la terra. La terra podia esdevindre ara una mercaderia, que hom venia i hipotecava. Quan fou introduïda la propietat de la terra, també ja s’inventà la hipoteca (vegeu Atenes). Com l’heterisme i la prostitució seguien la monogàmia, així ara la hipoteca segueix la propietat de la terra. Volien la plena, lliure i alienable propietat de la terra, ara la tenen—tu l’as voulu, George Dandin! |Ho has volgut, George Dandin!|

Així amb l’expansió del comerç, els diners i l’usura, la propietat de la terra i la hipoteca, la concentració i centralització de la riquesa en mans d’una classe poc nombrosa s’accelerà, al costat de l’empobriment reforçat de les masses i l’enfortiment de la quantitat de pobres. La nova aristocràcia de la riquesa, en la mesura que ja no coincidia amb l’antiga noblesa tribal, la desplaçà finalment a darrer terme (a Atenes, a Roma, entre els alemanys). I al costat d’aquesta diferenciació de lliures en classes segons la riquesa, es produí particularment a Grècia un augment inaudit del nombre d’esclaus (2), el treball forçat dels quals constituí el fonament damunt el qual s’edificà tota la societat.

Vegem ara altament que s’esdevingué sota aquesta transformació social de l’ordenament gentil. Davant els nous elements, originats sense la seua intervenció, resta impotent. Les llurs precondicions eren que els membres d’una gens, o bé d’una tribu, visquessen en un mateix territori, que habitaven exclusivament. Això havia desaparegut feia temps. Arreu s’havien barrejat gentes i tribus, arreu vivien esclaus, protegits, forasters barrejats entre els ciutadans. El sedentarisme, que no s’aconseguí fins a la fi de l’estat intermedi de la barbàrie es trencava una vegada i una altra pels canvis de població generats comerç, la recerca de guanys i els bescanvis de terres. Els membres de les corporacions gentils no podien ja reunir-se en defensa dels llurs afers comuns; tan sols coses poc importants, com les festivitats religioses, es mantenien encara. Al costat de les necessitats i interessos, en protecció dels quals es convocaven i actuaven les corporacions gentils, en sorgien de la transformació de les condicions de producció i dels conseqüents canvis en les posicions socials noves necessitats i interessos, que no tan sols eren aliens a l’antic ordre gentil, sinó que l’entorpien de totes les formes. Els interessos dels grups d’artesans sorgits de la divisió del treball, les necessitats particulars de la ciutat en contraposició al camp, requerien nous òrgans; cadascun d’aquests grups, però, era integrat per individus de gentes, fratries i tribus diferents, incloïa fins i tot forasters; aquests òrgans s’havien de formar per tant fora de l’ordenament gentil, al costat d’ell, i per tant en contra.—I altrament en cada corporació gentil es feia evident aquest conflicte d’interessos, que arribà al seu cim en la unió de rics i pobres, usurers i deutors en la mateixa gens i la mateixa tribu.—A això s’afegien les masses de la nova població aliena a les comunitats gentils, que com a Roma podia esdevindre una força al camp i per tant massa nombrosa per integrar-la progressivament als llinatges i tribus de parentiu. Davant aquestes masses les comunitats gentils apareixien com a corporacions tancades i privilegiades; la democràcia originàriament espontània passava a ésser una aristocràcia odiosa.—Certament l’ordenament gentil havia sorgit d’una societat que no coneixia cap oposició interna, i era adient tan sols a una societat així. No tenia cap mitjà coercitiu a banda de l’opinió pública. Ací, però, apareixia una societat que per força de les seues pròpies condicions de vida econòmiques s’havia de dividir en lliures i esclaus, en rics explotadors i pobres explotats, una societat que no tan sols no podia eliminar aquestes oposicions, sinó que les havia d’esmolar més i més. Una societat així tan sols podia existir o bé amb una contínua lluita oberta d’aquestes classes entre elles o bé sota el domini d’una tercera força que, aparentment per damunt de les classes enfrontades, suprimís els llurs conflictes oberts i dugués la lluita de classes com a molt a un terreny econòmic, sota formes anomenades legals. L’ordenament gentil s’havia esgotat. Malmès per la divisió del treball i la seua obra, la divisió de la societat en classes. Fo substituït per l’estat.

Les tres formes principals que pren l’estat quan s’aixeca damunt les ruïnes de l’ordenament gentil, les hem tractades abans individualment. Atenes constitueix la forma més senzilla i clàssica: l’estat sorgeix directament i predominantment dels antagonismes de classe, que es desenvolupen dins la pròpia societat gentil. A Roma la societat gentil esdevé una aristocràcia tancada enmig d’una plebs més nombrosa, que es manté a banda, sense drets però amb deures; la victòria de la plebs ensorra l’antic ordenament gentil i erigeix damunt les restes l’estat, on l’aristocràcia gentil i la plebs es fusionen aviat completament. Entre els alemanys vencedors de l’imperi alemany, finalment, l’estat sorgeix directament de la conquesta d’un gran territori foraster, pel domini del qual l’ordenament gentil no constitueix cap mitjà. Però com que aquesta conquesta no va lligada a una lluita honesta amb l’antiga població ni tampoc a una divisió del treball addicional; com que el nivell de desenvolupament econòmic dels conqueridors i dels conquerits és gairebé el mateix, la base econòmica de la societat roman com l’antiga, i per això l’ordenament gentil es pot mantindre durant segles, en una forma més territorial com a ordenament de marques i fins i tot es rejoveneix posteriorment en els llinatges nobles i patricis, i també en els llinatges pagesos com a Dithmarschen.(3)

L’estat no és per tant de cap manera un poder imposat a la societat des de fora; igualment tampoc no és «la realització de la idea moral», «la imatge i la realització de la raó», com sostenia Hegel. És més aviat un producte de la societat en un determinat estadi de desenvolupament; és la declaració d’aquesta societat que s’ha embolicat en una contradicció insoluble, que s’ha dividit en antagonismes irreconciliables, que és impotent per eliminar. Per tant, però, perquè aquest antagonisme entre classes amb interessos econòmics contraposats no les enfonsen ni enfonsen la societat en una lluita infructuosa, s’ha fet necessari un poder aparentment situat per damunt de la societat, que esmorteiria el conflicte, dins els límits de l’«ordre»; i aquest poder, sorgit de la societat, però situat damunt d’ella, i més i més diferenciat, és l’estat.

Enfront de l’antiga organització gentil, l’estat es caracteritza primer per la divisió dels integrants de l’estat segons el territori. Les antigues comunitats gentils constituïdes i unides segons els lligams de sang, com hem vist, havien esdevingut insuficients, en gran part perquè pressuposaven un lligam dels membres a un territori determinat i això s’havia perdut feia temps. El territori hi era, però els homes s’havien mogut. Hom prengué per tant la divisió en territori com a punt de partida i deixà als ciutadans exercir els llurs drets i deures públics, allà on s’instal·lassen, sense consideracions de gens i de tribu. Aquesta organització dels integrants de l’estat segons la pertinença territorial és comuna a tots els estats. Ens apareix per tant com a natural; hem vist, però, quines lluites dures i llargues suposà, fins que a Atenes i a Roma pogué ocupar el lloc de l’antiga organització segons el llinatge.

La segona és la institució d’una força pública, que ja no coincideix immediatament amb el poble organització com a força armada. Aquesta força pública particular és necessària perquè, d’ençà de la divisió de la societat en classes esdevé impossible una organització armada independent del poble. Els esclaus pertanyen també a la població; els 90.000 ciutadans atenesos constitueixen davant els 365.000 esclaus tan sols una classe privilegiada. L’exèrcit popular de la democràcia atenesa era una força pública aristocràcia contra els esclaus i els matenia a ratlla; però també fou necessària una gendarmeria per mantindre a ratlla els ciutadans, com abans hem contat. Aquesta força pública existia en cada estat; consistia no tan sols simplement en homes armats, sinó també en materials complementaris, presons i correccionals de tota mena, de les quals la societat gentil no sabia res. Pot ésser força poc important en societat que no coneixen gairebé encara uns antagonismes desenvolupats entre classe i en territoris allunyats, com als Estats Units d’Amèrica en determinats temps i llocs. Però es reforça en la mesura que els antagonismes de classe dins l’estat s’agreugen i els estats fronterers es fan més grans i poblats—hom ha de veure tan sols la nostra Europa actual, on la lluita de classes i la competència per conquestes han reforçant tant la força pública, que amenaça d’empassar-se tota la societat i fins i tot l’estat.

Per mantindre aquesta força pública, són necessàries les contribucions dels ciutadans de l’estat—els impostos. Això era del tot desconegut per la societat gentil. Però nosaltres en sabem ara un munt. Amb els avenços de la civilització tampoc no hi ha prou amb això; l’estat emet canvis de futur, fa emprèstits, deutes d’estat. També d’això l’antiga Europa en cantaria una cançó.

En possessió de la força pública i del dret de recaptar impostos, apareixen ara els funcionaris com a òrgans de la societat per damunt de la societat. El respecte lliure i voluntari dels òrgans de l’ordenament gentil els hi és insuficient, encara que els puguessen haver; dipositaris d’una poder aliè a la societat, s’han de fer respecte mitjançant lleis d’excepció, en força de les quals gaudeixen d’una particular santedat i inviolabilitat. El més miserable dels policies de l’estat civilitzat té més «autoritat» que tots els òrgans de las societat gentil aplegats; però el príncep més poderós i l’estadista més gran o el mariscal de camp de la civiltizació poden envejar al més petit dels caps gentils el respecte espontani i indiscutible que li dedicaven. Un era al mig de la societat; l’altre necessita de representar-ne quelcom, fora i per damunt d’ella.

Com que l’estat nasqué de la necessitat de posar fre a l’antagonisme entre classes, però com que alhora nasqué en mig del conflicte d’aquestes classes, és, com a regla, l’estat de la classe econòmicament dominant i més poderosa i que, mitjançant seu, esdevé també la classe políticament dominant i obté així nous mitjans de repressió i explotació de la classe oprimida. Així l’estat antic era per damunt de tot l’estat dels posseïdors d’esclaus per reprimir els esclaus, com l’estat feudal n’era l’òrgan dels nobles per reprimir els serfs i els pagesos sotmesos i l’estat representatiu modern l’eina d’explotació del treball assalariat mitjançant el capital. Excepcionalment s’hi donen períodes on les classes en lluita assoleixen un equilibri tan estable, que el poder estatal adquireix momentàniament, com a mitjancer aparent, una certa independència respecte totes dues. Així la monarquia absoluta dels segles XVIII i XVIII es balanceja respecte la noblesa i la burgesia; així el bonapartisme del primer i especialment del segon imperi francès, jugà amb el proletariat contra la burgesia i amb la burgesia contra el proletariat. La mostra més recent d’aquest art, on dominadors i dominats apareixen igual de còmics, és la nou imperi alemany de la nació de Bismarck: hom balanceja capitalistes i obrers entre ells i els embolica igualment en benefici dels terratinents prussians.

En la majoria d’estats històrics, a més, els drets atorgats als ciutadans estatal es vinculen als béns posseïts i es declara directament que l’estat és una organització de la classe posseïdora en protecció contra els no-posseïdors. Així és ja en les classes posseïdores ateneses i romanes. Així és en l’estat feudal mitjaval, on la posició política de poder es diferencià d’acord amb la possessió de la terra. Així és en el cens electoral dels estats representatius moderns. Aquest reconeixement polític de les diferències de possessió no és de cap manera essencial. Al contrari, indica un nivell inferior de desenvolupament estatal. La forma estatal més elevada, la república democràtica, que en les nostres condicions socials moderns és més i més una necessitat irremeiable, i que és la forma estatal on s’hi pot lluitar la darrera batalla decisiva entre el proletariat i la burgesia—la república democràtica ja no considera oficialment les diferències de possessió. En ella la riquesa exerceix indirectament el seu poder, però de la forma més segura. D`’una banda en la forma de la corrupció directa dels funcionaris, com el model clàssic d’Amèrica, de l’altra en la forma de l’aliança del govern i la borsa, que resulta més fàcil com més creixen els deutes estatals i les societat accionarials concentren en les llurs mans no tan sols el transport, sinó també la producció, i troben en la borsa el llur punt central. D’això, a banda d’Amèrica, la nova república francesa n’és un fort exemple, i també l’honesta Suïssa s’ha fet seu aquest camp. Que aquesta fraternitat del govern i la borsa, però, no requereix de cap república democràtica, ho mostra, a banda d’Anglaterra, el nou imperi alemany, on hom no pot dir, qui ha sigut més elevat amb el sufragi universal, si Bismarck o Bleichröder. I finalment domina la classe posseïdora directament mitjançant el sufragi universal. Mentre la classe oprimida, per tant en el nostre cas el proletariat, encara no siga prou madur per la seua emancipació, mentre això siga així, la majoria considerarà l’ordre social vigent com l’únic possible i serà políticament la cua de la classe capitalista, la seua ala d’extrema esquerra. En la mesura, però, que avança cap a l’autoemancipació, en aquesta mesura constitueix el seu propi partit, tria els seus propis representants, no els capitalistes. El sufragi universal és així un termòmetre de la maduresa de la classe obrera. No pot més ni podrà en l’estat actual; però amb això n’hi ha prou. El dia, que el termòmetre del sufragi universal marque el punt d’ebullició pels obrers, sabran tan bé com els capitalistes, què hi haurà.

L’estat no és per tant des de l’eternitat. Hi ha hagut societats que han viscut sense ell, sense tindre cap noció de l’estat i del poder estatal. En un estadi determinat del desenvolupament econòmic, amb la divisió de la societat en classes, es féu necessari l’estat per aquesta divisió. Ens apropam ara amb passes ràpides cap a un estadi de desenvolupament de la producció on l’existència d’aquestes classes no tan sols no és una necessitat, sinó que és un obstacle positiu de la producció. Desapareixeran amb la mateixa inevitabilitat que nasqueren abans. Amb elles desapareixerà inevitablement l’estat. La societat, en reorganitzar la producció damunt el fonaments d’una associació lliure i igual de productors, traslladarà tota la maquinària estatal cap al lloc que li pertocarà llavors: al museu de l’antiguitat, al costat de la filosa i de la destral de bronze.

—————

La civilització és per tant segons això l’estadi de desenvolupament de la societat, on la divisió del treball, el bescanvi resultant entrre els individus i la producció de mercaderies que els acompanya arriben a una completa realització i transformen tota la societat anterior.

La producció de tots els estadis socials anteriors era essencialment comuna, com també el consum sota el repartiment directe del producte dins unes comunitats comunistes més grans o més petites. Aquesta comunitat de la producció es dóna de fet dins uns límits estrets; però implicava el domini dels productors damunt el llur procés de producció i el llur producte. Sabien què n’era, del producte: el prenien, no se’l treien de les mans; i mentre la producció seguí aquest fonament no caigué fora dels caps dels productors, no pogué generar forces alienes espectrals damunt llur, com és el cas regular i irremeiable en la civilització.

Però en aquest procés de producció hi entra progressivament la divisió del treball. Mina la comunitat de la producció i l’apropiació, erigeix l’apropiació per l’individu com la regla predominant i genera així el bescanvi entre individus—com abans hem estudiat. Progressivament la producció de mercaderies és la forma dominant.

Amb la producció de mercaderies, la producció ja no és pel propi consum, sinó pel bescanvi, els productes canvien necessàriament de mans. El productor dóna el seu producte en el canvi, ja no sap que se’n farà. Tan bon punt els diners, i amb els diners el mercader, apareixen com a intermediaris entre els productors, el procés de bescanvi encara s’embolica més, i el destí final dels productes encara es fa més incert. Els mercaders són molts, i cap no sap què en fa l’altre. Les mercaderies no tan sols ja van simplement de mà en mà, sinó també passen de mercat a mercat; els productors han perdut el domini damunt la producció general del llur cercle vital, i els mercaders no l’han pres. Producte i producció cauen en l’atzar.

Però l’atzar és tan sols un pol d’una relació, l’altre pol de la qual es diu necessitat. En la natura, on també sembla dominar l’atzar, ja hi hem demostrat fa temps per cada esfera individual una necessitat i regularitat internes, que s’imposen en aquest atzar. Ço que s’hi dóna en la natura, però, també s’hi dóna en la societat. Com més una activitat social, una sèrie de processos socials escapen del control conscient dels homes, els hi creix per damunt dels caps, com més sembla seguir un pur atzar, més s’imposen en aquest atzar les lleis immanents que li són pròpies com amb una necessitat natural. Aquestes lleis dominen també l’atzar de la producció de les mercaderies i del bescanvi de mercaderies; pels productors i comerciants individuals es presenten com unes forces alienes i inicialment fins i tot desconegudes, la natura de les quals cal primer explorar i aprofundir encara més amb esforç. Aquestes lleis econòmiques de la producció de les mercaderies es modifiquen amb els diferents estadis de desenvolupament d’aquesta forma de producció; en general i a grans trets, però, tot el període de civilització es troba sota el llur domini. I encara avui domini el producte els productors; encara avui regulen la producció global de la societat, no amb un pla dissenyat en comú, sinó a través de lleis cegues, que es fan valdre amb una força elemental, en darrera instància en les tempestes de les crisis comercials periòdiques.

Hem vist abans com en un estadi de desenvolupament força anterior de la producció la força de treball humana és capaç d’oferir un producte considerablement més gran que el requerit pel manteniment dels productors, i com aquest estadi de desenvolupament en els trets principals és el mateix on apareix la divisió del treball i el bescanvi entre individus. No durà gaire fins que es descobrí una gran «veritat», que també l’home pot ésser una mercaderia; que la força humana {4} es pot bescanviar i emprar, en transformar l’home en un esclau. Amb prou feines els humans havien començat a bescanviar, que ja començaven a bescanviar-se. L’activa esdevingué passiva, els humans, de grat o per força.

Amb l’esclavatge, que sota la civilització assolí la seua plenitud, arribà la primera gran divisió de la societat en una classe explotadora i una d’explotada. Aquesta divisió perdurà durant tot el període civilitzat. L’esclavatge és la primera forma d’explotació, pròpia del món antic: li segueix la servitud en l’edat mitjana, el treball assalariat dels temps recents. Aquestes són les tres grans formes de submissió que caracteritzen les tres grans èpoques de la civilització; sempre acompanyada de l’esclavatge, obert, o com ara dissimulat.

L’estadi de la producció de mercaderies on comença la civilització, es caracteritza econòmicament per la introducció 1. de la moneda metàl·lica, per tant del capital monetari, l’interès i l’usura; 2. dels mercaders com a classe intermediària entre els productors; 3. de la propietat privada de la terra i de la hipoteca i 4. del treball esclau com a forma dominant de la producció. La forma familiar que es correspon a la civilització i que amb ella arriba al domini definitiu és la monogàmia, el domini de l’home damunt la dona, i la família individual com a unitat econòmica de la societat. L’element integrador de la societat civilitzada és l’estat, que en tots els períodes típics és sense excepcions l’estat de la classe dominant i, en tots els casos resta essencialment una màquina per la repressió dels oprimits, la classe explotada. És característica de la civilització encara: d’una banda la fixació de l’oposició de la ciutat i el camp com a fonament de la divisió social de tot el treball; d’altra banda la introducció del testament, amb el qual el propietari també després de la seua mort pot disposar encara de la seua propietat. Aquesta institució que era una violació directa de l’antic ordenament gentil fou desconeguda a Atenes fins a Soló; a Roma fou introduïda ja aviat, però no sabem quan (4); entre els alemanys la introduïren els capellans per tal que els pietosos alemanys puguessen llegar la seua part d’herència a l’església.

Amb aquest ordenament fonamental la civilització ha realitzat coses que l’antiga societat gentil no hauria pogut fer de cap manera. Però les ha realitzades amb la promoció dels impulsos i de les passions més baixes dels homes i a cosata de totes les altres capacitats. La simple avarícia ha sigut l’ànima impulsora de la civilització des del primer dia fins avui, la riquesa i una altra vegada la riquesa i per tercera la riquesa, riquesa no de la societat, sinó d’aquest individu miserable, l’únic objectiu diferenciat. Quan, malgrat això, li ha caigut del cel el desenvolupament creixent de la ciència i en diferents períodes el més alt floreixement de l’art, això ha sigut aixó perquè, sense això, no hauria sigut possible la plena conquesta de la riquesa de la nostra època.

Com que el fonament de la civilització és l’explotació d’una classe per una altra, tota la seua evolució es mou en una contradicció duradora. Cada avenç en la producció és alhora un retrocés en la situació de la classe oprimida, és a dir de la gran majoria. Cada guany per uns és necessàriament una pèrdua per uns altres, cada nou alliberament d’una classe és una nova opressió per una altra classe. La prova més forta d’això l’ofereix la maquinària, els efectes de la qual són avui mundialment conegudes. I quan entre els bàrbars les diferències entre drets i deures, com hem vista, amb prou feines es podien conèixer, la civilització fa una diferència i oposició clares fins al més fotut detall, i atorga gairebé tots els drets a una classe i a l’altra gairebé totes les obligacions.

Però no ha d’ésser així. Ço que és bo per la classe dominant, ha d’ésser bo per tota la societat, amb la qual la classe dominant s’hi identifica. Per tant, com més avança la civilització, més necessita cobrir amb el mantell de l’amor els torts que necessàriament ha provocat, a cobrir-les o a negar-les, en breu, a introduir-hi una hipocresia convencional, que no coneixen ni les formes socials anteriors ni tampoc els primers estadis de la civilització, i que arriba al punt culminat en dir: l’explotació d’una classe oprimida l’exerceix la classe explotadora únicament i per damunt de tot en interès de la pròpia classe explotada; i quan aquesta no se n’adona, sinó que fins i tot s’hi rebel·la, demostra la més repugnant ingratitud envers els benefactors, els explotadors.(5)

I ara com a conclusió el parer de Morgan sobre la civilització:

«D’ençà de l’arribada de la civilització el creixement de la riquesa ha esdevingut tan inaudit, que les seues formes tan diverses, la seua ampliació tan àmplia i la seua administració tan hàbil en interès dels propietaris, que aquesta riquesa, front el poble, ha esdevingut una força irreductible. L’esperit humà restà forassenyat i encantat davant la seua pròpia creació. Però amb tot arribarà el dia que la raó humana s’haurà enfortit prou com per a dominar per damunt la riquesa, on s’establiran tant les relacions de l’estat amb la propietat, que ell protegeix, com les limitacions del dret dels propietaris. Els interessos de la societat passen absolutament davant els interessos individuals, i tots dos han de trobar una relació justa i harmònica. La simple cacera de riqueses no és el destí final de la humanitat, si és que el progrés resta com la llei del futur, com ho era en el passat. El temps d’ençà de l’entrada de la civilització és tan sols una petita fracció del temps de vida recorregut per la humanitat; tan sols una petita fracció del que li resta encara per endavant. La dissolució de la societat s’alça amenaçadora davant nostre com a conclusió d’una cursa històrica, de la qual l’objectiu final és la riquesa; ja que aquesta cursa conté els elements de la seua pròpia destrucció. Democràcia en l’administració, fraternitat en la societat, igualtat de drets, educació general obririen l’estadi superior de la societat, a on duen l’experiència, la raó i la ciència. Serà un reviscolament—però en una forma superior—de la llibertat, igualtat i fraternitat de les antigues gentes». (Morgan, “Ancient Society”, p. 552.)


Notes d’Engels

(1) Particularment al litoral nord-occidental d’Amèrica, vegeu Bancroft. Entre els haides de l’Illa de la Reina Carlota es troben llars de fins a 700 persones sota un sostre. Entre els nutques tribus senceres viuen sota un sostre.

(2) Pel nombre per Atenes, vegeu abans la p. 117. A Corint s’eleva en l’època de floreixement de la ciutat a 460.000, a Egina a 470.000, en tots dos casos el nombre era deu vegades superior al de la població ciutadana lliure. 

(3) El primer historiador que tingué una concepció si més no aproximadada de l’essència de la gens, fou Niebuhr, i això—com també, però, sense més, amb els seus errors fonamentals—gràcies al seu coneixement del llinatge dithmàrsic. 

(4) El «System der erworbenen Rechte» de Lassalle gira en la segona part principalment al voltant de l’afirmació que el testament romà era tan antic com la pròpia Roma, que en la història romana no hi havia hagut «cap època sense testament»; que el testament havia aparegut més aviat en l’època pre-romana a partir del culte dels difunts. Lassalle, com a antic creient hegelià, no deriva les determinacions jurídiques romanes de les relacions socials dels romans, sinó de «concepcions especulatives» de la voluntat, i arriba aixó a aquella posició ahistòrica. Hom no se’n pot meravellar en un llibre que, en base a aquesta mateixa concepció especulativa, arribe al resultat que, en l’herència romana el traspàs dels béns no eren més que una qüestió addicional. Lassalle no tan sols creu en les il·lusions dels juristes romans, particularment dels dels primers temps; encara les supera.

(5) Fa temps que tenia la intenció de posar la crítica brillant de la civilització que es troba escampada en les obrers de Charles Fourier, al costat d’aquesta de Morgan i de la meua pròpia. Malauradamen m’hi manca el temps. Remarc tan sols que ja a Fourier la monogàmia i la propietat privada eren considerats els trets principals de la civilització i que la seua és una guerra dels rics contra els pobres. Igualment trobam ja en ell la profunda observació que en totes les societats imperfectes, dividides en atagonismes, les famílies individuals (les familles incohérentes) són les unitats econòmiques.


Variants textuals

{1} (1884) hi manca: majoritàriament dues 

{2} (1884) Propietat privada 

{3} (1884) hi manca: les comunitats domèstiques, finalment 

{4} (1884) Força de treball

Friedrich Engels

Pronunciat el 17 de març del 1883 al Highgate Cemetery de Londres. Font: Marxist Internet Archive

El 14 de març, a tres quarts de tres de la vesprada, el més gran pensador viu deixà de pensar. Havia quedat sol no feia ni dos minuts, i quan vam tornar el trobàrem a la cadira, plàcidament adormit—però per sempre.

Han patit una pèrdua incommensurable tant el proletariat militant d’Europa i d’Amèrica, com la ciència històrica, per la mort d’aquest home. El buit que deixa la partida d’aquest poderós esperit aviat ja es deixarà sentir prou.

De la mateixa forma que Darwin descobrí la llei del desenvolupament de la natura orgànica, Marx descobrí la llei del desenvolupament de la història humana: el fet simple, fins llavors amagat per una excrescència ideològica, que la humanitat primer de tot ha de menjar, beure, allotjar-se i vestir-se, abans de poder dedicar-se a la política, la ciència, l’art, la religió, etc.; que per tant la producció dels mitjans materials immediats, i en conseqüència el grau de desenvolupament econòmic assolit per un determinat poble o durant una determinada època, constitueixen el fonament damunt el qual les institucions legals, els conceptes legals, l’art i fins i tot les idees religioses de la gent hi evolucionen, i a la llum d’això cal, per tant, explicar-les, per comptes de fer-ho a l’inrevés, com havia sigut el cas fins llavors.

Però això no és tot. Marx també va descobrir la llei especial de moviment que govern l’actual sistema de producció capitalista, i la societat burgesa que aquest sistema de producció ha creat. La descoberta de la plus-vàlua il·luminà sobtadament el problema, en provar de resoldre allò que totes les investigacions prèvies, tant d’economistes burgesos com de crítics socialistes, havien deixat a les fosques.

Amb dues descobertes com aquestes n’hi hauria prou per una vida. Afortunat l’home a qui és atorgat de fer fins i tot una sola descoberta així. Però en cada camp individual on Marx investigà—i n’investigà molts, cap d’ells superficialment—en cada camp, fins i tot en la matemàtica, realitzà descobertes independents.

Així era l’home de ciència. Però aquest no era ni tan sols la meitat de l’home. La ciència era per Marx una força històricament dinàmica, revolucionària. Per molt gran que fos la joia amb la qual rebia una nova descoberta en una ciència teòrica l’aplicació pràctica de la qual era potser gairebé impossible d’albirar, experimentada una mena ben diferent de joia quan la descoberta implicava canvis revolucionaris immediats en la indústria, i en el desenvolupament històric en general. Per exemple, seguia de ben a prop el desenvolupament de les descobertes fetes en el camp de l’electricitat i recentment les de Marcel Deprez.

Perquè Marx era per damunt de tota la resta un revolucionari. La seua missió real en la vida era contribuir, d’una forma o d’una altra, a l’enderrocament de la societat capitalista i de les institucions estatals que havia produït, contribuir a l’alliberament del proletariat modern, per qui fou el primer en fer-lo conscient de la pròpia posició i necessitats, conscient de les condicions de la seua emancipació. La lluita era el seu element. I lluità amb una passió, una tenacitat i un èxit amb qui ben pocs podrien rivalitzar. La seua obrera en la primera Rheinische Zeitung (1842), el Vorwarts de París (1844), el Deutsche Brusseler Zeitung (1847), el Neue Rheinische Zeitung (1848-49), el New York Tribune (1852-61), i, a banda d’aquests, una munió de pamflets militants, el treball en organitzacions a París, Brussel·les i Londres, i finalment, com a coronació, la formació de la gran Associació Internacional de Treballadors—aquest fou de fet una conquesta de la qual el seu fundador bé podria haver-se’n enorgullit fins i tot encara que no hagués fet res més.

I, en conseqüència, Marx fou l’home més odiat i calumniat de la seua època. Els governs, tant absolutistes com republicans, el deportaren dels llurs territoris. La burgesia, ja conservadora o ultrademocràtica, li llençà injúria rera injúria. De tot això se’n desempellegava com si fos una teranyina, ho ignorava, i hi responia tan sols quan la necessitat extrema li obligava. I es va morir estimat, reverenciat i lloat per milions de companys treballadors revolucionaris—des de les mines de Sibèria a Califòrnia, en totes les regions d’Europa i d’Amèrica—i he d’insistir en el fet que, tot i que pot haver tingut molts oponents, amb prou feines ha tingut cap enemic personal.

El seu nom perdurarà segles, i també la seua obra.

Friedrich Engels i Karl Marx

Escrit el gener de 1882. Font: traducció de Jordi Moners i Sinyol i revisió de Manuel Sacristán 

La primera edició russa del Manifest del Partit Comunista, traduït per Bakunin, aparegué al principi dels anys seixanta a la impremta del Kolokol. En aquell temps, l’Occident només podia mirar-se l’edició russa del Manifest com una curiositat literària. Avui aquesta opinió seria impossible. 

Com era de limitat en aquell temps – desembre de 1847- el camp d’acció del moviment proletari ens ho mostra de manera claríssima el capítol final del Manifest: Posició dels comunistes en relació amb els diferents partits de l’oposició als diferents països. D’entrada, ja hi manquen precisament Rússia i els Estats Units. Era l’època que Rússia constituïa la darrera gran reserva de tota la reacció europea, i els Estats Units absorbiren l’excedent de la forma del proletariat europeu por mitjà de l’emigració. Ambdós països proveïen Europa de matèries primeres i eren al mateix temps els mercats on es venien els seus productes industrials. Ambdós països eren també, d’una forma o altra, els pilars de l’ordre establert europeu. 

Que n’és de diferent tot avui! Precisament l’emigració europea ha permès a NordAmèrica un desenvolupament gegantí de la producció agrària, la competència de la qual ha fet trontollar en els seus fonaments la propietat rural europea -tant petita com gran-. A més, ha permès als Estats Units d’explotar els seus extraordinaris recursos industrials amb una energia í en unes proporcions, que en poc temps ha de destruir el monopoli industrial que fins avui ha tingut Europa occidental, i concretament Anglaterra. Aquestes dues circumstàncies repercuteixen en sentit revolucionari damunt d’Amèrica mateix. La petita i mitjana propietat territorial dels pagesos, que és a la base de tota l’ordenació política, sucumbeix cada vegada més sota la competència de les empreses agrícoles gegantines, mentre a les zones industrials s’hi desenvolupa per primera vegada un proletariat massificat i una concentració fabulosa de capital. 

I ara passem a Rússia. Durant la revolució del 1848-1849, no solament els sobirans europeus, sinó també els burgesos d’Europa veieren en la intervenció russa l’única salvació contra el proletariat, que precisament llavors començava a desvetllar-se. El tsar va ser proclamat cap de la reacció europea. Avui és presoner de guerra de la revolució a Gàtxina, i Rússia constitueix l’avantguarda de l’acció revolucionària a Europa. 

El Manifest Comunista tenia com a tasca de proclamar la liquidació inevitable i imminent de la propietat burgesa moderna. Però a Rússia, al costat del frau capitalista que creix vertiginosament i d’una propietat territorial burgesa en procés de formació, hi trobem més de la meitat del sol en propietat comuna dels camperols. I aquí se’ns presenta la qüestió: ¿podrà la comunitat rural russa, tot i que sigui ja una forma en gran part liquidada de la primitiva propietat comuna de la terra, passar directament a la forma superior de propietat col·lectiva de caràcter comunista? ¿O caldrà, per contra, que segueixi prèviament el mateix procés de dissolució que duu a terme l’evolució històrica a l’Occident? 

Avui l’única resposta possible és aquesta: si la revolució russa és el senyal anunciador d’una revolució proletària a Occident, de manera que ambdues es complementen, llavors l’actual propietat comuna del sòl russa podrà servir de punt de partida a una evolució comunista.

Londres, 21 de gener de 1882.

Friedrich Engels

Escrit l’any 1880. Font: web Arran

Pròleg 

El petit treball que el lector té a les mans formava part, inicialment, d’una obra més gran. Cap a l’any 1875, el doctor E. Dühring, privatdozent a la Universitat de Berlín, va anunciar de sobte i amb força soroll la seva conversió al socialisme i va presentar al públic alemany no sols una teoria socialista detalladament elaborada, sinó també un pla pràctic complet per a la reorganització de la societat. Naturalment, es va aixecar contra els predecessors i va honorar particularment Marx, sobre el qual va vessar unes copes plenes d’ira. 

Això s’esdevenia a l’època en què els dos sectors del Partit Socialista d’Alemanya —els eisenachians i els lassalleans— s’acabaven de fusionar, donant d’aquesta manera al partit no sols un gran increment de força, sinó una cosa més important encara: la possibilitat de desplegar tota aquesta força contra l’enemic comú. El Partit Socialista d’Alemanya es convertia ràpidament en una potència. Però, per tal de convertir-lo en una potència, la condició primordial era no posar en perill la unitat acabada de conquistar. I el doctor Dühring es disposava públicament a formar entorn de la seva persona una secta, el nucli d’allò que en el futur hauria de ser un partit a part. No hi havia, doncs, cap més remei que recollir el guant que se’ns llançava i donar la batalla, per poc agradable que fos. 

La cosa no era difícil, però havia de ser evidentment molt pesada. És ben sabut que nosaltres, els alemanys, tenim una terrible Gründlichkeit, un cavil·lar profund o una cavil·ladora profunditat, com li vulgueu dir. Quan un de nosaltres exposa alguna cosa que li sembla una nova doctrina, el primer que fa és elaborar-la en forma d’un sistema universal. Ha de demostrar que tant els primers principis de la lògica com les lleis fonamentals de l’Univers només han existit des de tota una eternitat amb el designi de conduir cap a aquesta teoria tot just descoberta, una teoria que corona tot l’existent. En aquest respecte, el doctor Dühring estava totalment tallat segons el patró nacional. Ni més ni menys que un Sistema complet de la filosofia —filosofia intel·lectual, moral, natural i de la història—, un Sistema complet d’economia política i de socialisme i, finalment, una Història crítica de l’economia política —tres gruixuts volums en octau, pesats per fora i per dintre, tres cossos d’exèrcit d’arguments, van ser mobilitzats contra tots els filòsofs i economistes precedents en general i contra Marx en particular—. Es tractava, en realitat, d’un intent de completa “subversió de la ciència”. Amb tot això me les vaig haver; vaig haver de tractar tots els temes possibles, des de les idees sobre el temps i l’espai fins al bimetal·lisme; des de l’eternitat de la matèria i el moviment fins a la naturalesa perible de les idees morals; des de la selecció natural de Darwin fins a l’educació de la joventut en una societat futura. És cert que la sistemàtica universalitat del meu contrincant em donava l’ocasió de desenvolupar enfront d’ell, d’una manera més coherent que no s’havia fet fins aleshores, les idees sostingudes per Marx i per jo mateix sobre una diversitat tan gran de matèries. Aquesta va ser la raó principal que em va moure a iniciar aquesta tasca, tan ingrata. 

La meva rèplica es va publicar, de primer, en una sèrie d’articles al ”Vorwärts”, de Leipzig, òrgan central del Partit Socialista, i més tard en forma de llibre, amb el títol de Herrn Eugen Dührings Umwalzung der Wissenschaft (La subversió de la ciència pel senyor Eugen Dühring), del qual va ser publicada una segona edició l’any 1886, a Zürich. 

A instàncies del meu amic Paul Lafargue, actual representant de Lille a la Cambra dels Diputats de França, vaig arreglar tres capítols d’aquest llibre per a publicar-los a part, en forma de fulletó. Ell mateix els va traduir i publicar l’any 1880 amb el títol de Socialisme utopique et socialisme scientifique. D’aquest text francès se’n van fer una versió polonesa i una altra d’espanyola. L’any 1883, els nostres amics d’Alemanya van publicar el fulletó en el seu idioma original. D’aleshores ençà, han estat publicades, a base del text alemany, traduccions a l’italià, al rus, al danès, a l’holandès i al romanès. És a dir: comptant l’actual edició anglesa, el fulletó s’ha difós en deu idiomes. No conec cap altra publicació socialista, incloent el nostre Manifest Comunista de 1848 i El capital, de Marx, que hagi estat traduïda tantes vegades. A Alemanya se n’han fet quatre edicions, amb una tirada total d’uns vint mil exemplars. 

L’apèndix ”La marca” va ser escrit amb el propòsit de difondre entre el Partit Socialista Alemany algunes nocions elementals sobre la història i el desenvolupament de la propietat rural a Alemanya. Aleshores era tant més necessari que la incorporació dels obrers urbans al Partit havia progressat molt i es plantejava la tasca d’ocupar-se de les masses d’obrers agrícoles i dels pagesos. L’apèndix va ser inclòs a l’edició, tenint en compte la circumstància que totes les formes primitives de possessió de la terra, comunes a totes les tribus teutòniques, i la història de la seva decadència són menys conegudes encara a Anglaterra que a Alemanya. He deixat el text en la seva forma original, sense al·ludir a la hipòtesi recentment exposada per Maxim Kovalevski, segons la qual el repartiment de les terres de conreu i de pastura entre els membres de la Marca va precedir el conreu d’aquestes terres per una gran comunitat familiar patriarcal, la qual va abastar diverses generacions (pot servir d’exemple la zàdruga dels eslaus meridionals, que encara existeix avui). Després, quan la comunitat va créixer i es va fer massa nombrosa per a administrar l’economia en comú, es va fer el repartiment de la terra. És probable que Kovalevski tingui raó, però l’assumpte es troba encara sub judice. 

Els termes d’economia utilitzats en aquest treball coincideixen amb els de l’edició anglesa d’El capital, de Marx. Designem com a ”producció de mercaderies” aquella fase econòmica en què els objectes no es produeixen solament per a l’ús del productor, sinó també per a les finalitats del canvi, és a dir, com a mercaderies i no com a valors d’ús. Aquesta fase s’estén des del començament de la producció per al canvi fins a l’època present; però només arriba al seu ple desenvolupament sota la producció capitalista, és a dir, sota les condicions en què el capitalista, propietari dels mitjans de producció, utilitza, a canvi d’un salari, obrers, homes desposseïts de tot mitjà de producció, llevat de la pròpia força de treball, i s’embutxaca l’excedent del preu de venda dels productes sobre el cost de producció. Dividim la història de la producció industrial des de l’Edat Mitjana en tres períodes: 1) indústria artesana, petits mestres artesans amb uns quants oficials i aprenents, en què cada obrer elabora l’article complet; 2) manufactura, en què es congrega en un ampli establiment un considerable nombre d’obrers i l’article complet és elaborat segons el principi de la divisió del treball, on cada obrer només executa una operació parcial, de tal manera que el producte només és acabat quan ha passat successivament per les mans de tots; 3) indústria moderna, en què el producte és fabricat mitjançant una màquina moguda per la força motriu i el treball de l’obrer es limita a vigilar i rectificar les operacions del mecanisme. 

Sé que el contingut d’aquest llibre indignarà una bona part del públic britànic. Però, si nosaltres, els continentals, haguéssim tingut la més petita consideració pels prejudicis de la ”respectabilitat” britànica, és a dir, del filisteisme britànic, encara n’hauríem sortit més malament que ara. Aquesta obra defensa allò que nosaltres anomenem el ”materialisme històric”, i la paraula materialisme sona molt malament a les orelles de la immensa majoria dels lectors britànics. ”Agnosticisme” encara podria passar, però materialisme és totalment inadmissible. 

I, tanmateix, la pàtria primitiva de tot el materialisme modern, a partir del segle XVII, és Anglaterra. 

”El materialisme és fill de la Gran Bretanya.” Ja l’escolàstic britànic Duns Scotus es preguntava si la matèria podria pensar. 

Per tal de realitzar aquest miracle, es refugiava en l’omnipotència divina, és a dir, obligava la teologia a predicar el materialisme. A més, Duns Scotus era nominalista. El nominalisme apareix com l’element primordial en els materialistes anglesos i és, en general, la primera expressió de materialisme. 

El veritable pare del materialisme anglès és Bacon. Per a ell la ciència de la natura és la veritable ciència i la física experimental és la part més important de la ciència de la natura. 

Les autoritats que cita amb freqüència són Anaxàgores, amb les seves homomeries, i Demòcrit, amb els seus àtoms. Segons la seva teoria, els sentits són infal·libles i constitueixen la font de tots els coneixements. Tota ciència es basa en l’experiència i consisteix a aplicar un mètode racional d’investigació a allò que ha estat donat pels sentits. La inducció, l’anàlisi, la comparació, l’observació, l’experimentació són les condicions fonamentals d’aquest mètode racional. Entre les propietats inherents a la matèria, la primera i més important és el moviment, concebut no sols com a moviment mecànic i matemàtic, sinó més aviat com a impuls, com esperit vital, com a tensió, com a ”Qual” [1] —per a emprar l’expressió de Jakob Böhme— de la matèria. 

Les formes primitives de la matèria són forces substancials vives, individualitzants, inherents a ella, les forces que produeixen les diferències específiques. 

Bacon, com al seu primer creador, el materialisme té encara d’una manera ingènua els gèrmens d’un desenvolupament multilateral. La matèria somriu amb un esclat poèticament sensorial a tot l’home. En canvi, la doctrina aforística és encara un bullir d’inconseqüències teològiques. 

En el seu desenvolupament ulterior, el materialisme es fa unilateral. Hobbes sistematitza el materialisme de Bacon. La sensorietat perd la seva brillantor i es converteix en la sensorietat abstracta del geòmetra. El moviment físic se sacrifica al moviment mecànic o matemàtic, la geometria és proclamada ciència fonamental. El materialisme es fa misantrop. Per tal de poder donar batalla a l’esperit misantròpic i descarnat en el seu mateix terreny, el materialisme es veu obligat a flagel·lar també la seva carn i a convertir-se en asceta. Es presenta com una entitat intel·lectual, però desenvolupa també la lògica despietada de l’intel·lecte. 

Si els sentits forneixen a l’home tots els coneixements —argumenta Hobbes, partint de Bacon—, els conceptes, les idees, les representacions mentals, etc., no són res més que fantasmes del món físic, més o menys despullats de la forma sensorial. La ciència no pot fer res més que donar noms a aquests fantasmes. Es pot posar un mateix nom a diversos fantasmes. Hi pot haver, fins i tot, noms de noms. Però, seria una contradicció voler, d’una banda, cercar l’origen de totes les idees en el món dels sentits i, d’altra banda, afirmar que una paraula és alguna cosa més que una paraula, que a més dels éssers sempre concrets que ens representem existeixen éssers universals. Una substància incorpòria és un contrasentit tan gran com un cos incorpori. Cos, ésser, substància són una sola ideal real. No es pot separar el pensament de la matèria que pensa. És ella el subjecte de tots els canvis. La paraula ”infinit” no té sentit, si no és com a expressió de la capacitat del nostre esperit d’afegir sense fi. Com que només el material és perceptible, susceptible de ser sabut, res no se sap de l’existència de Déu. Només la meva pròpia existència és segura. Tota passió humana és moviment mecànic que acaba o comença. Els objectes dels impulsos són el bé. L’home es troba subjecte a les mateixes lleis que la natura. El poder i la llibertat són coses idèntiques. 

Hobbes va sistematitzar Bacon, però sense aportar noves proves a favor del seu principi fonamental: que els coneixements i les idees tenen el seu origen en el món dels sentits.

 A la seva obra Essay on the Human Understanding (Assaig sobre l’enteniment humà), Locke fonamenta el principi de Bacon i Hobbes. 

Igual com Hobbes va destruir els prejudicis teístics del materialisme baconià, Collins, Dodwell, Coward, Hartley, Priestley, etc., van enderrocar l’última barrera teològica del sensualisme de Locke. ”El deisme no és res més —almenys per als materialistes— que una manera còmoda i indolent de desfer-se de la religió.” [2] 

Així s’expressava Karl Marx en parlar dels orígens britànics del materialisme modern. I si als anglesos actuals no els fa gaire gràcia l’homenatge que Marx ret als seus avantpassats, ho sentim per ells. Però, és innegable que, malgrat tot, Bacon, Hobbes i Locke van ser els pares d’aquella brillant escola de materialistes francesos que, a desgrat de les derrotes que els alemanys i els anglesos van infligir per mar i terra a França, van fer del segle XVIII un segle eminentment francès. I això, molt abans d’aquella revolució francesa que va coronar la fi de segle i els resultats de la qual encara intentem d’aclimatar a Anglaterra i a Alemanya. 

És innegable. Allò que més sorprenia l’estranger culte que s’instal·lava a Anglaterra a mitjans de segle era la beateria i l’estupidesa religiosa —així ho havia de considerar— de la ”respectable” classe mitjana anglesa. Aleshores tots nosaltres érem materialistes o, si més no, lliurepensadors molt avançats, i ens semblava inconcebible que gairebé tots els homes cultes d’Anglaterra creguessin en una sèrie de miracles impossibles i que fins i tot geòlegs com Buckland i Mantell tergiversessin els fets de la seva ciència per tal de no topar massa amb els mites del Gènesi; ens semblava inconcebible que per a trobar persones capaces de servir-se de la seva intel·ligència en matèries religioses calgués anar als sectors no il·lustrats, a les ”hordes dels que no es renten”, com es deia llavors, als obrers i, principalment, als socialistes owenians. 

Però de llavors ençà Anglaterra s’ha ”civilitzat”. L’exposició de 1851 va constituir el funeral de l’exclusivisme insular anglès. Gradualment, Anglaterra es va internacionalitzar en el menjar i el beure, en els costums i les idees, fins al punt que ja voldria jo que alguns costums anglesos trobessin en el continent una acollida tan general com la que han tingut altres usos continentals a Anglaterra. El que es pot assegurar és que la difusió de l’oli per a amanir (conegut només per l’aristocràcia abans de 1851) va anar acompanyada d’una fatal difusió de l’escepticisme continental en matèries religioses, fins a l’extrem que l’agnosticisme —bé que no considerat encara tan elegant com l’Església anglicana oficial— es troba, quant a la respectabilitat, gairebé a la mateixa alçada que la secta baptista i ocupa un lloc molt més elevat que l’Exèrcit de Salvació. Per a molts que deploren i maleeixen amb tot el cor aquests progressos de la descreença serà, segurament, un consol saber que aquestes flamants idees no són d’origen estranger, no circulen amb la marca Made in Germany, com tants altres articles d’ús diari, sinó que tenen un venerable origen anglès, i que els seus autors britànics de fa dos-cents anys anaven força més enllà que els descendents actuals. 

En efecte, ¿què és l’agnosticisme sinó un materialisme que no vol dir el seu nom? La concepció agnòstica de la natura és totalment materialista. Tot el món natural és regit per lleis i exclou en absolut tota influència exterior. Però nosaltres —afegeix prudentment l’agnòstic— no estem en condicions de poder demostrar o refutar l’existència d’un ésser suprem fora del món que coneixem. Aquesta reserva podia tenir una certa raó de ser a l’època en què Laplace replicava orgullosament a Napoleó, quan aquest li preguntava per què en la Mécanique Céleste del gran astrònom ni tan sols no es mencionava el creador del món: “Je n’avais pas besoin de cette hypothèse”. Però avui la nostra idea de l’univers en el seu desenvolupament no deixa el més mínim lloc per a un creador ni per a un regent de l’univers; i si volguéssim admetre l’existència d’un ésser suprem posat al marge de tot el món existent cauríem en una contradicció lògica; a més, em sembla que faríem una immerescuda ofensa als sentiments de les persones religioses. 

El nostre agnòstic reconeix també que tots els nostres coneixements reposen en les comunicacions que rebem a través dels nostres sentits. Però, ¿com sabem —afegeix— si els nostres sentits ens transmeten realment una imatge exacta dels objectes que percebem a través d’ells? I a continuació ens diu que quan parla de les coses o de les seves propietats no es refereix, en realitat, a aquestes coses ni a les seves propietats, sobre les quals no es pot saber res de cert, sinó tan sols a les impressions que deixen en els seus sentits. És, certament, una manera de concebre que sembla difícil de rebatre per la via de la simple argumentació. Però, abans d’argumentar, els homes ja havien actuat Im Anfang war die Tat. [3] 

I l’acció humana havia resolt la dificultat molt abans que no la inventessin les cavil·lacions humanes. The proof of the pudding is in the eating. Des del moment que apliquem les coses, d’acord amb les qualitats que en percebem, al nostre propi ús, sotmetem les percepcions dels nostres sentits a una prova infal·lible quant a la seva exactitud o falsedat. Si aquestes percepcions fossin falses, també ho seria el nostre judici sobre la possibilitat d’utilitzar la cosa de què es tracta i el nostre intent d’utilitzar-la hauria de fracassar forçosament. Però si aconseguim el fi perseguit, si trobem que la cosa correspon a la idea que ens en formàvem, que ens dóna allò que n’esperàvem en utilitzar-la, tindrem la prova positiva que, dins d’aquests límits, les nostres percepcions sobre aquesta cosa i les seves propietats coincideixen amb la realitat existent fora de nosaltres. En canvi, si ens trobem que hem donat un cop en fals, no triguem generalment gaire a descobrir les causes del nostre error; arribem a la conclusió que la percepció en què es basava la nostra acció era incompleta i superficial o es trobava mesclada amb els resultats d’altres percepcions d’una manera no justificada per la realitat de les coses; és a dir, havíem fet allò que en diem un raonament defectuós. Mentre ensinistrem i utilitzem bé els nostres sentits i ajustem la nostra manera de procedir als límits que marquen les observacions ben fetes i ben utilitzades, veurem que els resultats dels nostres actes donen la prova de la conformitat de les nostres percepcions amb la natura objectiva de les coses percebudes. Segons l’experiència que tenim fins avui, en cap cas no ens hem vist obligats a arribar a la conclusió que les percepcions sensorials científicament controlades originen al nostre cervell idees del món exterior que difereixen per naturalesa de la realitat, o que entre el mon exterior i les percepcions que ens transmeten els nostres sentits hi ha una incompatibilitat innata. 

Però, en arribar aquí, es presenta l’agnòstic neokantià i diu: Sí, potser podem percebre exactament les propietats d una cosa, però mai no podem aprehendre la cosa en si per mitjà de cap procés sensorial o discursiu. Aquesta “cosa en si“ cau més enllà de les nostres possibilitats de coneixement. Ja fa molt de temps que Hegel va donar resposta a aquesta objecció: des del moment que coneixem totes les propietats d’una cosa, coneixem també la cosa mateixa; només queda en peu el fet que aquesta cosa existeix fora de nosaltres, i quan els nostres sentits ens han subministrat aquest fet hem aprehès fins el darrer residu de la cosa en si, la famosa i incognoscible Ding an sich, de Kant. Avui només podem afegir que a l’època de Kant el coneixement que es tenia de les coses naturals era prou fragmentari per a poder sospirar darrera cadascuna d’elles una misteriosa ”cosa en si”. Però, de llavors ençà, aquestes coses inaprehensibles han estat apreheses, analitzades i, més encara, reproduïdes una darrera l’altra pels gegantins progressos de la ciència. I des del moment que podem produir una cosa no tenim cap raó per a considerar-la incognoscible. Per a la química de la primera meitat del nostre segle, les substàncies orgàniques eren coses misterioses. Avui, aprenem a fabricar-les una darrera l’altra, a base dels elements químics i sense ajuda de processos orgànics. La química moderna ens diu que quan es coneix la constitució química de qualsevol cos, aquest cos es pot integrar a partir dels seus elements. Encara estem molt lluny de conèixer exactament la constitució de les substàncies orgàniques superiors, els anomenats cossos albuminoides, però no hi ha absolutament cap raó que ens impedeixi d’adquirir —encara que sigui d’aquí a uns segles— aquest coneixement i fabricar amb ell albúmina artificial. I quan ho aconseguim haurem aconseguit també produir la vida orgànica, perquè la vida, des de les seves formes més baixes a les més altes, no és més que la modalitat normal d’existència dels cossos albuminoides. 

Però, després de fetes aquestes reserves formals, el nostre agnòstic parla i actua totalment com un veritable materialista, és a dir, com allò que és en el fons. Podrà dir: pel que nosaltres sabem, la matèria i el moviment o —com ara es diu l’energia, no es poden crear ni destruir, però no tenim proves que ambdues no hagin estat creades en algun temps remot i desconegut. I si voleu girar contra ell aquesta confessió en un cas concret, us cridarà a l’ordre de pressa i manarà que calleu. Si in abstracto reconeix la possibilitat de l’espiritualisme, in concreto no en vol saber res. Us dirà: pel que sabem i podem saber, no existeix cap creador ni cap regent de l’univers; en allò que ens concerneix, la matèria i l’energia són tan increables com indestructibles; per a nosaltres, el pensament és una forma de l’energia, una funció del cervell. Tot el que nosaltres sabem ens duu a la conclusió que el món material és regit per lleis immutables, etc. Per tant, en la mesura que és un home de ciència, en la mesura que sap alguna cosa, l’agnòstic és materialista: fora dels límits de la ciència, en els terrenys que no domina, tradueix la seva ignorància al grec i l’anomena agnosticisme. 

En tot cas, es pot assegurar que encara que jo fos agnòstic no podria donar a la concepció de la història esbossada en aquest llibre el nom d”’agnosticisme històric”. Les persones de sentiments religiosos es riurien de mi i els agnòstics em preguntarien indignats si em volia burlar d’ells. Confio, doncs, que la ”respectabilitat” britànica —que en alemany s’anomena filiteisme— no s’enfadarà massa perquè empri en anglès, com en tants altres idiomes, el nom de ”materialisme històric” per a designar aquesta concepció de les vies de la història universal que veu la causa final i la força propulsora decisiva de tots els esdeveniments històrics importants en el desenvolupament econòmic de la societat, en les transformacions del mode de producció i de canvi, en la consegüent divisió de la societat en distintes classes i en les lluites d’aquestes classes entre si. Potser em tindran aquesta consideració, sobretot si demostro que el materialisme històric pot ser útil fins i tot per a la respectabilitat del filisteu britànic. Ja he al·ludit al fet que fa quaranta o cinquanta anys l’estranger culte que s’instal·lava a Anglaterra es veia desagradablement sorprès per allò que necessàriament havia de considerar la beateria i la hipocresia de la classe mitjana anglesa. Ara demostraré que la respectable classe mitjana anglesa d’aquella època no era tan estúpida com creia l’estranger intel·ligent. Les seves tendències religioses tenien una explicació. 

Quan Europa va sortir de l’Edat Mitjana, la classe mitjana ascendent de les ciutats n’era l’element revolucionari. La posició que havia conquistat dins el règim feudal de l’Edat Mitjana era ja massa estreta per a la seva força d’expansió. El lliure desenvolupament d’aquesta classe mitjana, la burgesia, ja no era compatible amb el sistema feudal; aquest s’havia d’enfonsar forçosament. 

Però el gran centre internacional del feudalisme era l’Església catòlica romana. Ella era la que unia tota l’Europa occidental feudalitzada, a desgrat de les guerres interiors, en una gran unitat política, contraposada tant al món cismàtic grec com al món mahometà. Va rodejar les institucions feudals de l’halo de la consagració divina. També ella havia edificat la seva jerarquia segons el model feudal i era, al cap i a la fi, el més important de tots els senyors feudals, perquè posseïa, com a mínim, la tercera part de tota la propietat territorial del món catòlic. Abans de poder donar la batalla al feudalisme secular a cada país i en diversos terrenys, calia destruir aquella organització central santificada. 

Gradualment, amb l’auge de la burgesia, es produïa el gran ressorgiment de la ciència. Es tornaven a cultivar l’astronomia, la mecànica, la física, l’anatomia, la fisiologia. La burgesia necessitava, per al desenvolupament de la seva producció industrial, una ciència que investigués les propietats dels cossos físics i el funcionament de les forces naturals. Però, fins aleshores, la ciència no havia estat més que la servidora humil de l’Església, una servidora a la qual no es consentia de traspassar les fronteres establertes per la fe; en una paraula, ho havia estat tot menys una ciència. Ara la ciència es rebel·lava contra l’Església; la burgesia necessitava la ciència i es va llançar amb ella a la rebel·lió. 

Només he tocat dos dels punts en què la burgesia ascendent havia de topar forçosament amb la religió establerta; però n’hi haurà prou per a demostrar, primer, que la classe més ficada en la lluita contra el poder de l’Església catòlica era, precisament, la burgesia i, segon, que en aquella època tota lluita contra el feudalisme havia d’adoptar una vestimenta religiosa i dirigir-se en primera instància contra l’Església. Però el crit de guerra llançat per les universitats i els negociants de les ciutats havia de trobar —com va trobar efectivament— un gran ressò entre les masses del camp, entre els pagesos, ficats pertot arreu en una dura lluita contra els senyors feudals eclesiàstics i seculars, lluita en la qual es decidia la seva existència. 

La gran campanya de la burgesia europea contra el feudalisme va culminar en tres grans batalles decisives. La primera va ser la que anomenem la Reforma protestant alemanya. Al crit de rebel·lió de Luter contra l’Església van respondre dues insurreccions polítiques: primer, la de la baixa noblesa, dirigida per Franz von Sickingen, l’any 1523, i després la gran guerra pagesa de 1525. Totes dues van ser esclafades, a causa, principalment, de la manca de decisió del partit més interessat en la lluita: la burgesia de les ciutats; manca de decisió que ara no podem investigar. Des d’aquell moment la lluita va degenerar en una picabaralla entre els diferents prínceps i el poder central de l’emperador, amb la conseqüència que Alemanya va ser esborrada durant dos-cents anys del concert de les nacions políticament actives d’Europa. És cert que la Reforma luterana va dur a una nova religió, la que necessitava, precisament, la monarquia absoluta. Quan van abraçar el luteranisme, els pagesos del nordest d’Alemanya es van veure degradats de la condició d’homes lliures a la de serfs de la gleva. 

Però allí on Luter va fracassar, Calví va triomfar. El dogma calvinista anava d’allò més bé als més intrèpids burgesos de l’època. La seva doctrina de la predestinació era l’expressió religiosa del fet que en el món comercial, en el món de la competència, l’èxit o el fracàs no depenen de l’activitat o de l’aptitud de l’individu, sinó de circumstàncies independents d’ell. “No és del que vol ni del que corre, sinó de la misericòrdia” de forces econòmiques superiors però desconegudes. I això era més veritat que mai en una època de revolució econòmica en què tots els vells centres i camins comercials eren desplaçats per altres de nous, en què s’obrien al món Amèrica i l’Índia i en què vacil·laven i s’esfondraven fins i tot els articles de fe econòmics més sagrats: els valors de l’or i de la plata. A més, el règim de l’Església calvinista era absolutament democràtic i republicà: ¿com podien els regnes d’aquest món continuar essent súbdits dels reis, dels bisbes i dels senyors feudals allí on el regne de Déu s’havia republicanitzat? Si el luteranisme alemany es va convertir en un instrument submís en mans dels petits prínceps alemanys, el calvinisme va fundar una república a Holanda i forts partits republicans a Anglaterra i, sobretot, a Escòcia. 

En el calvinisme va trobar acabada la seva teoria la segona gran insurrecció de la burgesia. Aquesta insurrecció es va produir a Anglaterra. La va iniciar la burgesia de les ciutats, però van ser els pagesos mitjans (la yeomanry) dels districtes rurals els qui van arrencar la victòria. Cosa singular: en les tres grans revolucions burgeses són els pagesos els que forneixen les tropes de combat i ells també, precisament, la classe que un cop aconseguit el triomf és arruïnada infal·liblement per les conseqüències econòmiques d’aquest triomf. Cent anys després de Cromwell, es pot dir que la yeomanry d’Anglaterra gairebé havia desaparegut. En tot cas, sense la intervenció d’aquesta yeomanry i de l’element plebeu de les ciutats, la burgesia mai no hauria pogut dur la lluita fins al seu victoriós final ni hauria fet pujar Carles I al patíbul. Perquè la burgesia s’embutxaqués els fruits de la victòria —que estaven ben madurs— va caldre dur la revolució força més enllà de la seva meta: exactament tal com havia de passar a França l’any 1793 i a Alemanya el 1848. Sembla que aquesta és, efectivament, una de les lleis que presideixen l’evolució de la societat burgesa. 

Després d’aquest excés d’activitat revolucionària, hi va haver la inevitable reacció, la qual, al seu torn, va anar també més enllà del punt en què s’havia d’haver mantingut. Després d’una sèrie de vacil·lacions, es va aconseguir de fixar, finalment, el nou centre de gravetat, el qual es va convertir, al seu torn, en un nou punt d’arrencada. El període grandiós de la història anglesa, anomenat pels filisteus el de ”la gran rebel·lió”, i les lluites que el van seguir, culminen en l’episodi relativament insignificant de 1689, assenyalat pels historiadors liberals amb el nom de ”la gloriosa revolució”. 

El nou punt de partença va ser una transacció entre la burgesia ascendent i els antics grans terratinents feudals. Aquests, bé que fossin coneguts llavors —com ara— amb el nom d’aristocràcia, ja feia temps que s’estaven convertint en allò que Lluís Felip havia de ser molt després a França: en els primers burgesos de la nació. Per sort per a Anglaterra, els antics barons feudals s’havien destrossat mútuament a les guerres de les Dues Roses. Llurs successors eren, en la seva majoria, descendents de les mateixes famílies antigues, però procedien d’unes línies col·laterals tan allunyades que formaven una corporació completament nova; els seus costums i tendències tenien més de burgeses que de feudals; coneixien perfectament el valor del diner i es van dedicar de seguida a augmentar les rendes de les seves terres, expulsant-ne centenars de petits arrendataris i substituint-los per ramats d’ovelles. Enric VIII va crear una massa de nous terratinents burgesos, regalant i dilapidant els béns de l’Església; i als mateixos resultats van dur les confiscacions de grans propietats territorials, prosseguides sense interrupció fins a finals del segle XVIII, per a lliurar-les després a individus semi o totalment pervinguts. Per això, l”’aristocràcia” anglesa, des dels temps d’Enric VIII, en comptes d’oposar-se el desenvolupament de la producció industrial, va procurar d’aprofitar-se’n indirectament. A més, una part dels grans terratinents es van mostrar disposats en tot moment, per mòbils econòmics o polítics, a col·laborar amb els cabdills de la burgesia industrial i financera. No va ser, doncs, gens difícil d’arribar a la transacció de 1689. A les famílies de l’aristocràcia rural els van ser respectats els trofeus polítics —els càrrecs, les sinecures, els grans sous—, amb la condició que defensessin degudament els interessos econòmics de la classe mitjana financera, industrial i mercantil. I aquests interessos econòmics ja eren llavors força poderosos; eren ells els que marcaven, en darrer terme, la ruta de la política nacional. Hi podia haver picabaralles en els detalls, però l’oligarquia aristocràtica sabia massa bé que la seva prosperitat econòmica estava inseparablement unida a la de la burgesia industrial i comercial. 

A partir d’aquell moment, la burgesia es va convertir en part integrant —modesta, però reconeguda— de les classes dominants d’Anglaterra. Compartia amb totes elles l’interès de mantenir sotmesa la gran massa treballadora del poble. El comerciant o el fabricant ocupaven, enfront dels dependents, dels obrers o dels criats la posició de l’amo o la del “superior natural”, com es deia fins fa molt poc a Anglaterra. N’havien d’extreure la major quantitat i la millor qualitat de treball possibles, i per tal d’aconseguir-ho calia educar-los en un clima de convenient submissió. Personalment, eren religiosos; la religió els havia fornit la bandera sota la qual combatien el rei i els senyors; molt aviat havien descobert també els recursos que aquesta religió els oferia per a treballar l’esperit dels inferiors naturals i fer-los submisos a les ordres dels amos que els designis inescrutables de Déu els havien imposat. En una paraula: el burgès anglès participava en l’empresa de sotmetre els ”estaments inferiors”, la gran massa productora de la nació, i un dels mitjans que utilitzava era la influència de la religió. 

Però a això s’hi afegia una nova circumstància, que reforçava les inclinacions religioses de la burgesia: l’aparició del materialisme a Anglaterra. La nova doctrina no sols feria els piadosos sentiments de la classe mitjana, sinó que, a més, s’anunciava com una filosofia destinada únicament als savis i als homes cultes del gran món; era el contrari de la religió, que només era bona per a la gran massa no il·lustrada, incloent la burgesia. Amb Hobbes, aquesta doctrina va entrar en escena com a defensora de les prerrogatives i de l’omnipotència reials i va invitar la monarquia absoluta a controlar de molt a prop aquell puer robustus sed malitiosus i que era el poble. També en els continuadors de Hobbes —Bolingbroke, Shaftesbury, etcètera— la nova forma deística del materialisme continuava essent una doctrina aristocràtica, esotèrica i odiada, per tant, per la burgesia, no sols pel fet de ser una heretgia religiosa, sinó també per les seves connexions polítiques antiburgeses. Per això, enfront del materialisme i del deisme de l’aristocràcia, les sectes protestants que havien fornit la bandera i els homes per a lluitar contra els Stuart eren, precisament, les que donaven el contingent principal a les forces de la classe mitjana progressiva i les que encara avui formen el nucli del ”gran partit liberal”. 

Mentrestant, el materialisme va passar d’Anglaterra a França, on es va trobar amb una segona escola materialista de filòsofs, sorgida del cartesianisme, amb la qual es va fondre. També a França era, de primer, una doctrina exclusivament aristocràtica. Els materialistes francesos no limitaven la crítica a les matèries religioses, sinó que la feien extensiva a totes les tradicions científiques i a totes les institucions polítiques de l’època. Per tal de demostrar la possibilitat de l’aplicació universal de la seva teoria van seguir el camí més curt: la van aplicar audaçment a tots els objectes del saber en l’Encyclopédie, l’obra gegantina, que els va valer el nom d'”enciclopedistes. D aquesta manera, el materialisme, sota una forma o altra —com a materialisme declarat o com a deisme— es va convertir en el credo de tota la joventut culta de França. I això fins al punt que durant la gran Revolució la teoria creada pels realistes anglesos va servir de bandera teòrica als republicans i terroristes francesos i d’ella va sortir el text de la Declaració dels Drets de l’Home. 

La gran Revolució Francesa va ser la tercera insurrecció de la burgesia, però la primera que va prescindir totalment de la capa religiosa i va presentar batalla en el camp polític obert. Va ser també la primera que va dur realment la batalla fins a la destrucció d’un dels dos combatents, l’aristocràcia, i el triomf complet de l’altre, la burgesia. A Anglaterra, la continuïtat ininterrompuda de les institucions pre-revolucionàries i postrevolucionàries i la transacció entre els grans terratinents i els capitalistes van trobar una expressió en la continuïtat dels precedents judicials i en la respectuosa conservació de les formes legals del feudalisme. A França, la revolució va trencar plenament amb les tradicions del passat, va esborrar els darrers vestigis del feudalisme i va crear, amb el Code civil, una adaptació magistral a les relacions capitalistes modernes de l’antic dret romà, d’aquella expressió gairebé perfecta de les relacions jurídiques derivades de la fase econòmica anomenada per Marx la ”producció de mercaderies”. Era una adaptació tan magistral que el codi francès revolucionari encara serveix avui a tots els països —sense exceptuar Anglaterra— de model per a les reformes del dret de propietat. Però això no ens ha de fer perdre de vista una cosa. El dret anglès continua expressant les relacions econòmiques de la societat capitalista en un llenguatge feudal bàrbar que manté amb la cosa expressada la mateixa relació que l’ortografia amb la fonètica anglesa —”vous écrivez Londres et vous prononcez Constantinople”, deia un francès—, però aquest dret és l’únic que ha mantingut indemne a través dels segles i ha transplantat a Nord-Amèrica i a les colònies el millor d’aquella llibertat personal, aquella autonomia local i aquella protecció contra tota ingerència, fora dels tribunals; en una paraula, aquelles antigues llibertats germàniques que al continent s’havien perdut sota el règim de la monarquia absoluta i que fins ara no s’han retrobat enlloc. 

Però, tornem al nostre burgès britànic. La revolució francesa li va donar una magnífica ocasió per a arruïnar, amb l’ajuda de les monarquies continentals, el comerç marítim francès, annexionar-se les colònies franceses i reprimir les darreres pretensions franceses de fer-li la competència per mar. Aquesta va ser una de les raons del fet que la combatés. La segona raó era que els mètodes de la revolució li feien molt poca gràcia. No sols el seu ”execrable” terrorisme, sinó també el seu intent d’implantar el règim burgès fins a les darreres conseqüències. ¿Què faria en el món el burgès britànic sense la seva aristocràcia, sense la classe que li inculcava maneres (i quines maneres!) i li inventava modes, li subministrava l’oficialitat per a l’exèrcit, salvaguarda de l’ordre dins el país, i per a la marina, conquistadora de nous dominis colonials i de nous mercats a l’exterior? És cert que dins la burgesia hi havia una minoria progressiva, formada per persones els interessos de les quals no havien resultat afavorits amb la transacció. Aquesta minoria, integrada per la classe mitjana de posició més modesta, simpatitzava amb la revolució, però era impotent al parlament. 

Per tant, com més es convertia el materialisme en el credo de la revolució francesa, més s’aferrissava el piadós burgès britànic a la seva religió. ¿És que l’època del terror a París no havia demostrat què passa quan el poble perd la religió? A mesura que s’estenia el materialisme francès als països veïns i rebia el reforç d’altres corrents teòrics afins — principalment el de la filosofia alemanya—, a mesura que en el continent el fet de ser materialista i lliurepensador era, en realitat, una qualitat indispensable per a ser persona culta, més tenaçment s’afirmava la classe mitjana anglesa en les seves diverses confessions religioses. Per molt que variessin les unes de les altres, totes eren confessions decididament religioses, cristianes. 

Mentre la revolució assegurava el triomf polític de la burgesia a França, a Anglaterra Watt, Arkwright, Cartwright i d’altres iniciaven una revolució industrial que desplaçava completament el centre de gravetat del poder econòmic. La burgesia s’enriquia ara molt més de pressa que l’aristocràcia terratinent. I dins la burgesia mateixa, l’aristocràcia financera, els banquers, etc. passaven en un segon pla davant els fabricants. La transacció de 1689, ni tan sols amb les esmenes introduïdes gradualment a favor de la burgesia, ja no corresponia a la posició recíproca de les dues parts interessades. També havia canviat el caràcter d’aquestes: la burgesia de 1830 diferia molt de la del segle anterior. El poder polític que encara conservava l’aristocràcia i que es posava en acció contra les pretensions de la nova burgesia industrial es va fer incompatible amb els nous interessos econòmics. Es plantejava la necessitat de renovar la lluita contra l’aristocràcia, i aquesta lluita només podia acabar amb el triomf del nou poder econòmic. Sota l’impuls de la revolució francesa de 1830 es va imposar, en primer lloc i a desgrat de totes les resistències, la llei de reforma electoral. Això va donar a la burgesia una posició forta i reconeguda al parlament. Després hi va haver la derogació de les lleis dels cereals, la qual va assegurar el predomini de la burgesia i, sobretot, de la seva part més activa —els fabricants— sobre l’aristocràcia de la terra. Va ser el triomf més gran de la burgesia, però també el darrer aconseguit en el seu interès propi i exclusiu. Tots els triomfs posteriors els va haver de compartir amb un nou poder social, aliat seu, de primer, però després rival d’ella. 

La revolució industrial havia creat una classe de grans fabricants capitalistes, però n’havia creat també una altra, molt més nombrosa, d’obrers fabrils. Aquesta classe creixia constantment en nombre, a mesura que la revolució industrial s’estenia a totes les branques industrials. I amb el nombre creixia també la seva força, com es va demostrar ja l’any 1824, quan va obligar el parlament a derogar a contracor les lleis contra la llibertat de coalició. Durant la campanya d’agitació per la reforma electoral, els obrers formaren l’ala radical del partit de la reforma; i quan la llei de 1832 els va privar del dret de sufragi, van sintetitzar les seves reivindicacions en la Carta del Poble (People’s Charter ) i es van constituir, en oposició al gran partit burgès que combatia les lleis cerealistes, en un partit independent, el partit cartista, que va ser el primer partit obrer de la nostra època. 

A continuació hi va haver les revolucions continentals de febrer i març de 1848, en les quals els obrers van tenir un paper tan important í van plantejar —a París, si més no— reivindicacions totalment inadmissibles des del punt de vista de la societat capitalista. Després hi va haver la reacció general. Primer, la derrota dels cartistes el 10 d’abril de 1848; després, l’esclafament de la insurrecció obrera de París el juny del mateix any; més tard, les desfetes de 1849 a Itàlia, Hongria i el sud d’Alemanya; finalment, el triomf de Louis Bonaparte a París, el 2 de desembre de 1851. Amb tot això s’havia aconseguit foragitar — durant un temps, si més no— l’espantall de les reivindicacions obreres, però, a quin preu! Per tant, si el burgès britànic ja estava convençut abans de la necessitat de mantenir en el poble l’esperit religiós, molt més havia de sentir aquesta necessitat després de totes aquestes experiències. Per això, sense fer cas de les rialles i burles dels seus col·legues continentals, continuava despenent, un any rera l’altre, milers i desenes de milers per a l’evangelització dels estaments inferiors. No content amb la seva pròpia maquinària religiosa, es va dirigir al Germà Jonathan, l’organitzador més gran de negocis religiosos d’aquella època, i va importar dels Estats Units el revivalisme, Moody i Sankey, etc. i, finalment, va acceptar fins i tot la perillosa ajuda de l’Exèrcit de Salvació, que restaura els recursos propagandístics del cristianisme primitiu i es dirigeix als pobres com als elegits, combatent el capitalisme a la seva manera religiosa i atiant així un element de lluita de classes del cristianisme primitiu que potser algun dia serà fatal per a les persones riques que avui treuen de la seva butxaca els diners per a aquesta propaganda. 

Sembla ser una llei del desenvolupament històric que la burgesia no pugui detentar a cap país d’Europa el poder polític —si més no durant un llarg temps— de la mateixa manera exclusiva que ho va poder fer l’aristocràcia feudal durant l’Edat Mitjana. Fins i tot a França, on va ser extirpat d’arrel el feudalisme, la burgesia, com a classe global, només exerceix el poder durant breus períodes. Sota Lluís Felip (1830-1848) només governava una petita part de la burgesia, perquè una altra part molt més considerable era exclosa del sufragi per l’elevat cens de fortuna que s’exigia per a poder votar. Sota la II República (1848-1851), va governar tota la burgesia, però només durant tres anys: la seva incapacitat va obrir el camí al Segon Imperi. Només ara, sota la III República, velem la burgesia en bloc dur el timó des de fa vint anys, però ja revela agradables símptomes de decadència. Fins ara, la dominació de la burgesia durant molts anys només ha estat possible a països com Nord-Amèrica, que mai no van conèixer el feudalisme i on la societat s’ha construït des del primer moment sobre una base burgesa. Però, fins i tot a França i a Nord-Amèrica ja truquen a la porta, amb cops enèrgics, els successors de la burgesia: els obrers. 

A Anglaterra, la burgesia mai no ha exercit el poder d’una manera indivisa. Fins al triomf de 1832, va deixar que l’aristocràcia exercís d’una manera gairebé exclusiva tots els alts càrrecs públics. Jo no m’explicava la submissió amb què la classe mitjana rica es resignava a tolerarho, fins que un dia el gran fabricant liberal Mr. W. A. Forster en un discurs va suplicar als joves de Bradford que aprenguessin el francès si volien fer carrera i va contar, en aquest respecte, el trist paper que havia fet ell quan, essent ministre, es va trobar en una reunió en què el francès era tan necessari com l’anglès. En efecte, els burgesos anglesos d’aquella època eren —qui més, qui menys— uns nous rics sense cultura que havien de cedir a l’aristocràcia, tant si volien com si no, tots aquells alts càrrecs del govern que exigien altres dots que la limitació i la fatuïtat insulars, amanides amb l’astúcia per als negocis [4] Encara avui els inacabables debats de la premsa sobre l’educació de la classe mitjana revelen que la classe mitja anglesa encara no es considera prou bona per a rebre la millor educació i cerca alguna cosa més modesta. Per això, fins i tot després de la derogació de les lleis dels cereals, es va considerar com a cosa natural que els que havien arrencat la victòria, els Cobden, els Bright, els Forster, etc. fossin privats de tota participació en el govern oficial, fins que, al cap de vint anys, una nova llei de reforma els va obrir la porta del ministeri. Encara avui la burgesia anglesa experimenta tan profundament un sentiment d’inferioritat social que sosté —a costa d’ella i del poble— una casta decorativa d’inútils, l’ofici dels quals és representar dignament la nació en tots els actes solemnes, i se sent molt honorada quan un burgès qualsevol és considerat digne d’ingressar en aquesta corporació selecta i privilegiada, fabricada, al capdavall, per la burgesia mateixa. 

Veiem, doncs, que la classe mitjana industrial i comercial encara no havia aconseguit d’expulsar totalment del poder polític l’aristocràcia terratinent quan es va presentar a l’escena un nou rival: la classe obrera. La reacció produïda després del moviment cartista i les revolucions continentals, unida a l’expansió sense precedents de la indústria anglesa des de 1848 fins a 1866 (expansió que se sol atribuir només al lliurecanvi, però que va ser deguda molt més a la immensa extensió dels ferrocarrils, els transatlàntics i els mitjans de comunicació en general), va tornar a posar els obrers sota la dependència dels liberals, l’ala radical dels quals formaven, com a l’època anterior al cartisme. Però, gradualment, les exigències obreres sobre el sufragi universal es van anar fent irresistibles. Mentre els whigs, els cabdills dels liberals tremolaven de por, Disraeli demostrava la seva superioritat; va saber aprofitar el moment propici per als tories i va introduir als districtes electorals urbans el règim electoral del household suffrage i, en relació amb aquest, una nova distribució dels districtes electorals. Això va anar seguit, poc després, pel vot secret, i l’any 1834 el household suffrage s’estenia a tots els districtes —fins i tot als del comtat— i s’introduí una nova distribució de les circumscripcions electorals que les anivellava, fins a un cert punt. Aquestes reformes van incrementar de tal manera la força de la classe obrera a les eleccions, que ja representava la majoria dels electors a 150-200 districtes. Però, no hi ha millor escola de respecte a la tradició que el sistema parlamentari. Si la classe mitjana mira amb devoció i veneració el grup que lord John Manners anomena bromejant ”la nostra vella noblesa”, la massa dels obrers d’aquella època mirava amb respecte i acatament la que s’anomenava aleshores “la classe millor”, la burgesia. En realitat, l’obrer britànic de fa quinze anys era un obrer model, la respectuosa consideració del qual per la posició del seu patró i la timidesa i la humilitat que demostrava en plantejar les pròpies reivindicacions calmaven el dolor de les ferides que inferien als nostres socialistes alemanys de càtedra les incorregibles tendències comunistes i revolucionàries dels obrers del seu país. 

Tanmateix, els burgesos anglesos, com a bons homes de negocis, veien més enllà que els professors alemanys. Només de mala gana havien compartit el poder amb els obrers. Durant el període cartista, havien tingut ocasió d’aprendre de què era capaç el poble, aquell puer robustus sed malitiosus. D’aleshores ençà, havien hagut d’acceptar i veure convertida en llei nacional la major part de la Carta del Poble. Ara més que mai era important de contenir el poble mitjançant recursos morals. I el recurs moral més important amb què es podia influir les masses continuava essent la religió. Això explica que a la majoria dels llocs els organismes escolars siguin atorgats a sacerdots i que la burgesia s’imposi a si mateixa cada vegada més tributs per a sostenir tota mena de revivalismes, des del ritualisme fins a l’Exèrcit de Salvació. 

El respectable filisteisme britànic triomfava sobre la llibertat de pensament i la indiferència en matèries religioses del burgès continental. Els obrers de França i d’Alemanya es van tornar rebels. Estaven totalment contaminats de socialisme i, a més, per raons molt fortes, no es preocupaven gaire de la legalitat dels mitjans utilitzats per a conquistar el poder. El puer robustus s’havia tornat cada vegada més malitiosus. I al burgès francès i alemany no li quedava cap més recurs que renunciar tàcitament a continuar essent lliurepensador, com els vailets fanfàrries que quan es maregen deixen anar el gran cigar amb què gallejaven a bord. Els burletes van adoptar, l’un darrera l’altre, exteriorment, una actitud devota i van començar a parlar amb respecte de l’Església, dels seus dogmes i ritus, i van arribar fins i tot a compartir-los, quan ja no hi havia més remei. Els burgesos francesos es negaven a menjar carn els divendres i els burgesos alemanys suportaven, suant als reclinatoris, una pila d’interminables sermons protestants. Amb el seu materialisme havien arribat a una situació molesta. El darrer i únic recurs per a salvar la societat de la ruïna total era: ” Cal conservar la religió per al poble”! Però, per a desgràcia pròpia, no se’n van adonar fins que havien fet tot el possible per a destruir per sempre la religió. Havia arribat, doncs, el moment en què el burgès britànic podia riure’s d’ells i cridar: ”Ximples! Això ja us ho podia haver dit jo fa doscents anys! ”. 

Tanmateix, temo molt que ni l’estupidesa religiosa del burgès britànic ni la conversió post festum del burgès continental no aconseguiran d’aturar la creixent marea proletària. La tradició és un gran fre, és la vis inertiae de la història. Però és una força merament passiva i per això ha de sucumbir necessàriament. A llarg termini, la religió tampoc no pot servir, doncs, de muralla protectora de la societat capitalista. Si les nostres idees jurídiques, filosòfiques i religioses no són més que els brots més propers o més remots de les condicions econòmiques imperants en una societat determinada, a llarg termini aquestes idees no es poden mantenir quan han canviat fonamentalment aquelles condicions. Una de dues: o creiem en una revelació sobrenatural o hem de reconèixer que cap prèdica religiosa no pot estintolar una societat que s’enfonsa. 

I la veritat és que també a Anglaterra els obrers tornen a moure’s. És indubtable que l’obrer anglès està lligat per una sèrie de tradicions. Tradicions burgeses, com la tan estesa creença que només poden existir dos partits, el conservador i el liberal, i que la classe obrera ha de valer-se del gran partit liberal per a la seva emancipació. I tradicions obreres, heretades dels temps dels primers intents d’actuació independent, com l’eliminació a molts i antics sindicats de tots aquells obrers que no han fet el temps d’aprenentatge reglamentari, cosa que significa, de fet, que cada sindicat crea els seus propis esquirols. Però, malgrat tot, la classe obrera anglesa avança, com el mateix professor Brentano s’ha vist obligat a comunicar, amb gran dolor, als seus germans, els socialistes de càtedra. Avança, com totes les coses a Anglaterra, amb pas lent i mesurat, ara vacil·lant, ara fent tempteigs a vegades estèrils; avança a trossos, amb una desconfiança excessiva cap al nom de socialisme, però assimilant-ne de mica en mica l’essència. Avança, i el seu avanç es va comunicant a una capa obrera rera l’altra. Ara ha sacsejat el son dels obrers no qualificats de l’East End de Londres i tots hem vist quina magnífica empenta han donat, al seu torn, aquestes noves forces a la classe obrera. I si el ritme del moviment no s’acorda amb la impaciència dels uns i dels altres, no s’ha d’oblidar que és, precisament, la classe obrera la que manté vius els millors trets del caràcter nacional anglès i que a Anglaterra quan es fa un pas endavant mai més no es perd. Si els fills dels vells cartistes no van donar de si, pels motius indicats, tot el que es podia esperar d’ells, sembla que els néts seran dignes dels avis. 

A més, el triomf de la classe obrera europea no depèn solament d’Anglaterra. Aquest triomf només es pot assegurar mitjançant la cooperació, almenys, d’Anglaterra, França i Alemanya. En aquests dos darrers països, el moviment obrer està força més endavant que a Anglaterra. A Alemanya es troba, fins i tot, a una distància ja amidable de la victòria. Els progressos fets aquí des de fa vint-i-cinc anys no tenen precedents. El moviment obrer alemany avança amb una velocitat accelerada. I si la burgesia alemanya ha donat proves de la seva lamentable deficiència de capacitat política, de disciplina, de valor, d’energia i de perseverança, la classe obrera d’Alemanya ha demostrat que posseeix en grau abundant totes aquestes qualitats. Ja fa gairebé quatre-cents anys que Alemanya va ser el punt d’arrencada del primer gran alçament de la classe mitjana d’Europa. Tal com estan avui les coses, ¿no es pot pensar que Alemanya serà també l’escenari del primer gran triomf del proletariat europeu? 

F. Engels 20 d’abril de 1892

[1] ”Qual” és un joc de paraules filosòfic. ”Qual” significa literalment tortura, dolor que incita

a realitzar una acció qualsevol. Alhora, el mític Bohme transfereix a la paraula alemanya

quelcom del terme llatí qualitas. El seu ”Qual” era, per oposició al dolor produït exteriorment, un principi actiu, nascut del desenvolupament espontani de la cosa, de la relació o de la personalitat sotmesa a la seva influència i que, al seu torn, provocava aquest desenvolupament.

[2] K. MARX-F. ENGELS, Die heilige Familia, Frankfurt a. Main, 1845, pp. 201-204.

[3] “Al principi era l’acció” (Faust, de Goethe)

[4] I fins i tot en matèria de negocis la fatuïtat del xovinisme nacional és una mala consellera. Fins fa molt poc, el fabricant anglès corrent considerava denigrant per a un anglès el fet de parlar un idioma que no fos el propi i l’enorgullia, en certa manera, que aquells ”pobres diables” d’estrangers s’instal·lessin a Anglaterra i el deslliuressin de la feina

de vendre els seus productes a l’estranger. No s’adonava que aquests estrangers —alemanys la majoria— s’apoderaven d’aquesta manera d’una gran part del comerç exterior d’Anglaterra—tant el d’importació com el d’exportació— i que el comerç directe dels anglesos s’anava circumscrivint gairebé exclusivament a les colònies, a Xina, als Estats Units i a l’Amèrica del Sud. I tampoc no s’adonava que aquests alemanys comerciaven amb altres alemanys de l’estranger i que, amb el temps, organitzaven una xarxa completa de colònies comercials a tot el món. I quan, fa uns quaranta anys, Alemanya va començar seriosament a fabricar per a l’exportació, va trobar en aquestes colònies comercials alemanyes un instrument que li va fer serveis meravellosos per a poder-se transformar, en tan poc temps, d’un país exportador de cereals en un país industrial de primer ordre. Fa cosa d’uns deu anys, els fabricants anglesos sembla que, per fi, van començar a inquietar-se i a preguntar als seus ambaixadors i cònsols per què no podien conservar els clients. La resposta unànime va ser: 1) perquè no us molesteu a aprendre la llengua dels vostres clients i exigiu que ells aprenguin la vostra; 2) perquè ni tan sols no intenteu de satisfer les necessitats, els costums i els gustos dels vostres clients, sinó que voleu que s’adaptin als vostres, als d’Anglaterra.

Socialisme utòpic i socialisme científic 

I

El socialisme modern és, en essència, el producte directe del reconeixement, d’una banda, dels antagonismes de classe existents en la societat actual entre els propietaris i els no propietaris, entre els capitalistes i els obrers assalariats i, d’altra banda, del reconeixement de l’anarquia regnant en la producció. Però en la seva forma teòrica, el socialisme modern apareix originalment com una extensió més conseqüent dels principis establerts pels grans filòsofs francesos del segle XVIII. Igual com totes les noves teories, el socialisme modern, per molt arrelat que estigués en els fets econòmics materials, es va haver de connectar, de primer, amb el patrimoni intel·lectual existent. 

Els gran homes que van preparar, a França, les ments per a la revolució que s’acostava eren resoludament revolucionaris. No reconeixien cap mena d’autoritat exterior. La religió, la ciència natural, la societat, les institucions polítiques: tot era sotmès a la crítica més implacable, tot havia de justificar la seva existència davant el tribunal de la raó, o deixar d’existir. La raó es va convertir en l’única mesura de totes les coses. Era l’època en què, com diu Hegel, el món reposava sobre el cap; primer, en el sentit que el cap humà i els principis a què arribava amb el pensament, pretenien de ser la base de totes les accions i associacions humanes; però també en el sentit més general que la realitat que estava en contradicció amb aquests principis havia de ser capgirada, subvertida de dalt a baix. Totes les formes de societat i de govern existents, totes les nocions tradicionals van ser arraconades a les golfes com a irracionals; fins aleshores, el món s’havia regit únicament per prejudicis; les coses del passat només mereixien commiseració i menyspreu. Només llavors s’havia aixecat l’alba, havia aparegut el regne de la raó: la superstició, la injustícia, el privilegi, l’opressió havien de ser reemplaçats per la veritat eterna, per la justícia eterna, basada en la natura i en els inalienables drets de l’home. 

Avui sabem que aquell regne de la raó no era més que la idealització del regne de la burgesia; que aquella justícia eterna es materialitzava en la justícia burgesa; que aquella igualtat es reduïa a la igualtat burgesa davant la llei; que la propietat burgesa es va convertir en un dels drets essencials de l’home; i que el govern de la raó, el ”contracte social” de Rousseau, es va posar en pràctica —i només així podia ser-ho— en forma de república burgesa democràtica. Els grans pensadors del segle XVIII —igual com els seus predecessors— no podien anar més enllà dels límits que els imposava l’època. 

Però al costat de l’antagonisme entre la noblesa feudal i la burgesia —la qual pretenia representar tota la resta de la societat— hi havia l’antagonisme general dels explotadors i els explotats, dels rics ociosos i dels treballadors pobres. Aquesta circumstància va permetre als representants de la burgesia de proclamar-se representants no d’una classe especial, sinó de tota la humanitat sofrent. Més encara: des del primer moment, la burgesia duia en el seu si la pròpia antítesi: els capitalistes no poden existir sense els obrers assalariats, i en la mateixa proporció que el mestre medieval del gremi es va convertir en el burgès modern, els oficials dels gremis i els jornalers independents es van convertir en proletaris. I bé que, en general, la burgesia, en la seva lluita contra la noblesa, podia pretendre de representar alhora els interessos de les diferents classes treballadores de l’època, en cada gran moviment burgès hi havia explosions independents de la classe predecessora —més o menys desenvolupada— del proletariat modern. Per exemple, a l’època de la Reforma i de les guerres pageses a Alemanya, els anabaptistes i Thomas Münzer; en la gran Revolució anglesa, els levellers; en la gran Revolució francesa, Babeuf. 

Aquests esclats revolucionaris d’una classe encara no desenvolupada van anar acompanyats de les corresponents formulacions teòriques. Als segles XVI i XVII hi havia les visions utòpiques d’unes condicions socials ideals; al segle XVIII, veritables teories comunistes (Morelly i Mably). L’exigència d’igualtat no es limitava ja als drets polítics; s’estenia també a les condicions socials dels individus. No sols s’havien d’abolir els privilegis de classe, sinó també les diferències de classe. La primera forma que va adoptar la nova doctrina va ser un comunisme ascètic, espartà, que denunciava tots els plaers de la vida. Després van venir els tres grans utopistes: Saint-Simon, per al qual el moviment de la classe mitjana tenia encara una certa importància, al costat del moviment proletari; Fourier, i Owen, el qual, en el país on la producció capitalista estava més desenvolupada i sota la influència dels antagonismes que aquesta producció engendrava, va elaborar les seves propostes per a l’eliminació de les diferències de classe d’una manera sistemàtica i en relació directa amb el materialisme francès. 

Aquest tres autors tenen una cosa en comú. Cap d’ells no apareix com el representant dels interessos d’aquell proletariat que el desenvolupament històric havia produït. Igual com els filòsofs francesos no pretenen d’emancipar primerament una classe particular, sinó tota la humanitat de cop. Igual com ells, volen instaurar el regne de la raó i de la justícia eterna, però aquest regne, tal com ells el veuen, està tan lluny del dels filòsofs francesos com el cel de la terra. 

Per als tres reformadors socials, el món burgès, basat en els principis d’aquests filòsofs, és irracional i injust i, per tant, ha de ser arraconat entre els trastos vells com el feudalisme i totes les fases anteriors de la societat. Si la raó pura i la justícia no han regit el món fins aleshores, és perquè els homes no les han compreses degudament. Cal, doncs, l’individu genial, que ja ha aparegut i comprèn la veritat. Que ja hagi aparegut i que comprengui clarament la veritat no és un fet inevitable, una anella necessària en la cadena del desenvolupament històric, sinó una casualitat feliç. També hauria pogut néixer cinc-cents anys abans i haver estalviat a la humanitat cinc-cents anys d’errors, de lluites i de sofriments. 

Ja hem vist que els filòsofs francesos del segle XVIII, els peoners de la revolució, apel·laven a la raó com a jutge únic de la realitat. Calia fundar un govern racional, una societat racional; tot allò que anava contra la raó eterna s’havia d’eliminar sense pietat. Hem vist també que aquella raó eterna no era, en realitat, res més que la comprensió idealitzada del ciutadà del segle XVIII, que s’estava convertint en burgès. La Revolució francesa va convertir en realitat aquella societat i aquell govern racionals. 

Però el nou ordre de coses, per racional que fos en comparació amb la situació anterior, estava molt lluny de ser absolutament racional. L’Estat basat en la raó es va esfondrar completament; el ”contracte social” de Rousseau va trobar la seva realització en el regne del Terror, del qual va fugir la burgesia —que havia perdut confiança en la seva pròpia capacitat política— per refugiar-se de primer en la corrupció del Directori i finalment sota l’ala del despotisme napoleònic. La promesa de pau eterna es va convertir en una incessant guerra de conquesta. La societat basada en la raó no havia tingut pas una millor sort. L’antagonisme entre els rics i els pobres, en comptes de dissoldre’s en la prosperitat general, s’havia intensificat amb l’eliminació dels gremis i d’altres privilegis —els quals l’atenuaven fins a un cert punt— i amb la desaparició de les institucions de beneficència de l’Església. L”’alliberament de la propietat” de les traves feudals, finalment realitzat, es convertí per als petits capitalistes i els petits propietaris esclafats per la irresistible competència dels grans capitalistes i terratinents, en llibertat de vendre la seva petita propietat a aquests senyors; en allò que concernia els petits capitalistes i els petits propietaris, aquest alliberament era, doncs, ”alliberament respecte a tota mena de propietat”. El desenvolupament de la indústria sobre una base capitalista va convertir la misèria de les masses treballadores en condició d’existència de la societat. El pagament al comptat va esdevenir cada vegada més, per a dirho amb les paraules de Carlyle, l’únic vincle entre l’home i l’home. El nombre de delictes va augmentar un any darrera l’altre. Els vicis feudals s’exhibien obertament a la llum pública; l’ordre burgès no els va destruir, però els va empènyer cap al fons de l’escena, amagats. En canvi, van començar a florir amb exuberància els vicis burgesos, fins aleshores practicats en secret. El comerç va anar degenerant cada vegada més en estafa. La ”fraternitat” del lema revolucionari es va encarnar en les trampes i rivalitats de la batalla de la competència. L’opressió per la força va ser reemplaçada per la corrupció; l’espasa va ser substituïda per l’or en el paper de primera palanca social. El dret de cuixa va ser transferit dels senyors feudals als fabricants burgesos. La prostitució es va incrementar en proporcions inoïdes. El matrimoni va continuar essent la forma de prostitució legalment reconeguda, la capa oficial, complementada, a més, per una rica collita d’adulteris. 

En una paraula, en comparació amb les esplèndides promeses dels filòsofs, les institucions socials i polítiques sorgides del ”triomf de la raó” eren unes caricatures amargament desil·lusionadores. Només calien els homes que proclamessin aquesta desil·lusió: van sorgir amb els primers anys del segle XIX. L’any 1802 es van publicar les cartes de Ginebra, de Saint-Simon; el 1808 va sortir la primera obra de Fourier, bé que la base de la seva teoria hagués estat ja elaborada ell799. el primer de gener de 1800, Robert Owen es va fer càrrec de la direcció de New Lanark. 

Però en aquella època el mode capitalista de producció i, amb ell, l’antagonisme entre la burgesia i el proletariat s’havien desenvolupat encara molt incompletament. La indústria moderna, que feia poc que havia sorgit a Anglaterra, encara era desconeguda a França. Però només la indústria moderna desenvolupa, d’una banda, els conflictes que fan absolutament necessària una revolució en el mode de producció i l’eliminació del seu caràcter capitalista — conflictes no sols entre les classes que ha engendrat, sinó també entre les forces productives i les formes d’intercanvi creades per aquella. D’altra banda, desenvolupa en aquestes gegantines forces productives els mitjans de posar fi als conflictes. Per tant, si cap a l’any 1800 els conflictes provocats pel nou ordre social tot just començaven a prendre forma, el mateix es pot dir, amb més raó, dels mitjans per a posar-hi fi. Les masses desheretades de París, durant el regne del Terror, van poder imposar-se un moment i dur la revolució burgesa a la victòria malgrat la burgesia mateixa. Però amb això van demostrar, únicament, que era impossible mantenir durant molt temps la seva dominació en les condicions de l’època. El proletariat, que tot just començava a formar-se a partir d’aquelles masses desheretades com a nucli d’una nova classe i no era, encara, capaç de realitzar una acció política independent, només representava un estament oprimit, incapaç de valer-se per ell mateix, i que, per tant, havia de ser ajudat des de fora —o des de dalt. 

La situació històrica dominava també els fundadors del socialisme. A les condicions elementals de la producció capitalista i a les elementals condicions de classe, corresponien unes teories elementals. Els utopistes volien trobar en el cervell humà la solució dels problemes socials, oculta encara en unes condicions econòmiques poc desenvolupades. La societat només tenia defectes: la tasca de la raó era eliminar-los. Calia descobrir, doncs, un sistema nou i més perfecte d’ordre social i imposar-lo a la societat des de fora amb la propaganda i, allí on fos possible, amb l’exemple de models experimentals. Aquells nous sistemes socials naixien condemnats per el seu caràcter utòpic; con més completa era l’elaboració dels seus detalls, menys podien evitar la caiguda en el regne de la pura fantasia. 

Un cop establerts els fets, no cal que insistim més en aquest aspecte de la qüestió, que ja pertany definitivament al passat. Deixem que els lletraferits de poca volada s’entretinguin amb aquells aspectes de les fantasies utòpiques que avui ens fan somriure, i posin en relleu, sobre el fons d’aquests ”disbarats”, la superioritat del seu raonament fred i serè. Nosaltres admirem les grans idees, els gèrmens genials de pensament que brollen a través del seu embolcall fantàstic, i que els filisteus són incapaços de veure. 

Saint-Simon era fill de la gran Revolució francesa; quan aquesta va esclatar encara no tenia tres anys. La revolució va ser la victòria del tercer estat, és a dir, de les grans masses de la nació, de les masses que treballaven en la producció i el comerç, sobre les classes ocioses, privilegiades, els nobles i els sacerdots. Però la victòria del tercer estat aviat es va revelar com la victòria exclusiva d’una petita part d’aquest ”estat”, com la conquesta del poder polític pel sector socialment privilegiat d’aquest, és a dir, la burgesia propietària. La burgesia es va desenvolupar ràpidament durant la revolució, en part per l’especulació amb les terres de la noblesa i de l’Església, confiscades i venudes, i en part estafant la nació amb els contractes militars. La dominació d’aquells estafadors va dur França al llindar mateix de la ruïna sota el Directori i va fornir a Napoleó el pretext per al seu coup-d’état. 

Per a Saint-Simon, l’antagonisme entre el tercer estat i les classes privilegiades va prendre, doncs, la forma d’un antagonisme entre els ”treballadors” i els ”ociosos”. Els ociosos no eren únicament les velles classes privilegiades, sinó també tots els qui vivien sense prendre part en la producció o distribució. I els treballadors no eren únicament els obrers assalariats, sinó també els fabricants, els mercaders, els banquers. La revolució havia demostrat i resolt que els ociosos havien perdut la capacitat per a la direcció intel·lectual i la supremacia política. Que les classes no posseïdores no tenien aquesta capacitat ho demostrava, per a SaintSimon, l’experiència del Terror. Qui havia de dirigir i manar, doncs? Segons Saint-Simon, la ciència i la indústria, unides en un nou vincle religiós, destinat a restaurar aquella unitat de les idees religioses que s’havia perdut des de la Reforma —un ”nou cristianisme” necessàriament místic i rígidament jeràrquic. Però la ciència volia dir els erudits, els savis acadèmics; i la indústria volia dir, en primer lloc, els burgesos, els fabricants, els mercaders, els banquers. Saint-Simon volia que aquests burgesos es transformessin en una mena de funcionaris públics, de fideicomissaris socials, però havien de conservar enfront dels obrers una posició privilegiada, tant en sentit econòmic com en sentit de comandament. Els banquers, especialment, havien de dirigir tota la producció social amb la regulació del crèdit. Aquesta concepció corresponia perfectament a una època en què la indústria moderna i, amb ella, l’antagonisme entre la burgesia i el proletariat tot just començaven a aparèixer a França. Però allò en què Saint-Simon insisteix especialment, allò que l’interessa per damunt de tot és la sort de la classe més nombrosa i pobra (“la classe la plus nombreuse et la plus pauvre”). 

En les seves cartes de Ginebra, Saint-Simon formula ja la proposició que ”tots els homes han de treballar”. En la mateixa obra reconeix que el Terror va ser el regne de les masses desposseïdes. ”Vegeu —els diu— què va passar a França quan els vostres companys manaven; van provocar la fam.” Però reconèixer que la Revolució francesa era una lluita de classes i no, simplement, una lluita entre la noblesa, la burgesia i els desposseïts era, l’any 1802, una descoberta realment genial. L’any 1816 declara que la política és la ciència de la producció i prediu la completa absorció de la política per l’economia. Aquí només apareix en forma embrionària la idea que les condicions econòmiques són la base de les institucions polítiques. Però s’hi formula molt clarament la idea de la futura conversió del govern polític sobre els homes en administració de coses i en direcció dels processos de producció —és a dir, la idea de l”’abolició de l’Estat”, sobre la qual tant de soroll s’ha fet darrerament. 

Saint-Simon mostra la mateixa superioritat sobre els seus contemporanis quan l’any 1814, immediatament després de l’entrada dels aliats a París i, l’any 1815, durant la guerra dels Cent Dies, proclama que l’única garantia del desenvolupament pròsper i de la pau d’Europa és l’aliança entre França i Anglaterra i, després, d’aquests dos països amb Alemanya. Per a predicar als francesos una aliança amb els vencedors de Waterloo l’any 1815 calia tant coratge com visió clara de la història. 

Si en Saint-Simon trobem una amplitud de visió tan gran que gairebé totes les idees dels socialistes posteriors —parlem de les idees no estrictament econòmiques— es troben en germen a les seves obres, en Fourier trobem una crítica enginyosa i genuïnament francesa, però no per això menys profunda, de les condicions de la societat de l’època. Fourier agafa la paraula a la burgesia, als seus inspirats profetes d’abans de la Revolució i interessats apologistes postrevolucionaris. Revela sense compassió la misèria material i moral del món burgès. El compara amb les fascinants promeses dels filòsofs anteriors d’una societat on només regnaria la raó, d’una civilització en què la felicitat seria universal, d’una perfectibilitat humana il·limitada; el compara també amb la fraseologia de color de rosa dels ideòlegs burgesos del seu temps. Posa en relleu que a les frases més altisonants correspon la realitat més trista, i aclapara tota aquella fraseologia fracassada amb el seu mordaç sarcasme. 

Fourier no sols és un crític; el seu caràcter impertorbablement serè el converteix en un autor satíric i, sens dubte, en un dels satírics més grans de la història. Descriu amb la mateixa força i el mateix encant la desenfrenada especulació que va seguir el reflux de la revolució i el mesquí esperit que caracteritzava el comerç francès de l’època. Més magistral és encara la seva crítica de la forma burgesa de relació entre els sexes i de la posició de la dona en la societat burgesa. Va ser el primer que va declarar que en una societat el grau d’emancipació de la dona és la mesura natural de l’emancipació general. 

Però on més sobresurt Fourier és en la seva concepció de la història de la societat. Divideix tot el seu decurs en quatre fases: el salvatgisme, la barbàrie, el patriarcat i la civilització. Aquesta darrera coincideix amb la societat dita civil o burgesa d’avui —és a dir, amb l’ordre social que va sorgir al segle XVI. Demostra que ”la fase civilitzada converteix tots els vicis practicats amb simplicitat per la barbàrie en una forma d’existència complexa, ambigua, equívoca, hipòcrita”; que la civilització es mou en ”un cercle viciós”, enmig de contradiccions que reprodueix constantment sense poder resoldre-les mai; per això arriba constantment al contrari d’allò a què volia arribar o pretén que volia arribar; per exemple, en la civilització, la misèria neix de la sobreabundància”. 

Com veiem, Fourier maneja el mètode dialèctic amb la mateixa mestria que el seu contemporani Hegel. Emprant aquesta mateixa dialèctica, argüeix, contra la xerrameca sobre la il·limitada perfectibilitat humana, que cada fase històrica té un període d’ascens i un de descens i aplica aquesta observació al futur de tota l’espècie humana. Igual com Kant va introduir en la ciència natural la idea de la destrucció final de la Terra, Fourier va introduir en la ciència històrica la idea de la destrucció final de l’espècie humana. 

Mentre l’huracà de la revolució bufava per tot el sòl de França, a Anglaterra es desenvolupava un procés revolucionari més tranquil, però no menys tremend. El vapor i la nova maquinària transformaven la manufactura en una indústria moderna i revolucionaven tots els fonaments de la societat burgesa. El ritme lent i adormit del desenvolupament del període de la manufactura va ser reemplaçat per un període de producció tempestuós i dinàmic. Amb una velocitat cada vegada més elevada, va continuar l’escissió de la societat en dos grups: el dels grans capitalistes i el dels proletaris desposseïts. Entre aquests dos grups no hi havia ja una classe mitjana estable, sinó una massa inestable d’artesans i de petits botiguers, la porció més fluctuant de la població, que duien una existència ben precària. 

El nou mode de producció tot just començava, però, la seva corba ascendent; era encara el mètode de producció normal, regular, l’únic possible en aquelles circumstàncies. Tanmateix, ja provocava abusos socials cíclics: amuntegament d’una població desarrelada en els pitjors barris de les grans ciutats; afebliment de tots els vincles morals tradicionals, de la subordinació patriarcal, de les relacions familiars; intensificació del treball, especialment del de les dones i els infants, fins a uns extrems realment terribles; desmoralització completa de la classe obrera, llançada de sobte enmig de condicions totalment noves, del camp a la ciutat, de l’agricultura a la indústria moderna, de condicions d’existència estables a condicions insegures, que canviaven d’un dia a l’altre. 

En aquella conjuntura va aparèixer un reformador, un fabricant de vint-i-nou anys, un home d’una simplicitat de caràcter realment sublim, gairebé infantil i, alhora, un dels pocs dirigents nats d’homes. Robert Owen va adoptar l’ensenyament dels filòsofs materialistes: que el caràcter de l’home és el producte de l’herència, d’una banda, i del medi en què viu l’individu durant tota la seva vida i, especialment, durant el seu període de desenvolupament, d’altra banda. La majoria dels membres de la seva classe només veien en la revolució industrial caos i confusió i la possibilitat de pescar en aquelles aigües tèrboles per a fer fortuna ràpidament. Ell hi veia, en canvi, l’oportunitat de posar en pràctica la seva teoria favorita i, per tant, de convertir el caos en ordre. Ja havia fet un intent reeixit com a director d’una fàbrica de Manchester, amb més de cinc-cents treballadors. De 1800 a 1829 va dirigir la gran fàbrica cotonera de New Lanark, a Escòcia, com a soci-director, amb la mateixa orientació, però amb més llibertat d’acció i amb un èxit que li va donar reputació europea. Una població composta d’elements molt diversos i, en la seva gran majoria, molt desmoralitzats, que va arribar gradualment als 2.500 membres, es va convertir en les seves mans en una colònia modèlica, on eren desconeguts l’embriaguesa, la policia, els magistrats, els processos judicials, les lleis de pobres, la beneficència. Ho va aconseguir senzillament col·locant els homes en condicions més humanes de vida, amb una cura especial per l’educació dels seus descendents. Owen va ser el creador dels jardins d’infància que van funcionar per primera vegada a New Lanark. Els nens eren enviats a l’escola a partir dels dos anys i s’hi trobaven tan bé que era difícil fer-los tornar a casa. A les fàbriques dels seus competidors, els obrers treballaven tretze i catorze hores diàries; a New Lanark, en canvi, la jornada de treball era de deu hores i mitja. Quan una crisi cotonera va obligar a tancar la fàbrica durant quatre mesos, els seus obrers van continuar percebent durant tot el temps el salari complet. Malgrat això, l’empresa havia duplicat el seu valor i fins al final va donar grans beneficis als seus propietaris. 

Tanmateix, Owen no estava satisfet. L’existència que havia procurat als seus obrers no era, per a ell, ni de bon tros una existència digna d’un ésser humà. ”Aquells homes eren els meus esclaus.” Les circumstàncies, relativament favorables, en què els havia col·locat, estaven encara molt lluny de permetre’ls el desenvolupament racional i multilateral del caràcter i de la intel·ligència i, menys encara, el desenvolupament lliure de les seves facultats. ”Tanmateix, la part productora d’aquella població de 2.500 persones donava a la societat una riquesa social que cinquanta anys abans hauria requerit el treball de la part productora d’una població de 600.000 persones. Jo em preguntava: ¿on va a parar la diferència entre la riquesa consumida per 2.500 persones i la que haurien con. sumit 600.000?” 

La resposta era clara: la diferència s’havia utilitzat per a pagar als propietaris de l’establiment un 5% d’interès sobre el capital d’instal·lació, ultra més de 300.000 lliures esterlines de benefici net. I allò que passava a Lew Lanark passava encara en major proporció a totes les fàbriques d’Anglaterra: “Sense aquella nova riquesa creada per les màquines, malgrat la imperfecció amb què s’havien aplicat, hauria estat impossible de sostenir les guerres d’Europa, contra Napoleó i en defensa dels principis aristocràtics de la societat. I tanmateix, aquella nova riquesa havia estat creada per la classe obrera”. A ella pertanyien, doncs, els fruits del nou poder. Les noves i gegantines forces productives, utilitzades fins aleshores per a enriquir els individus i esclavitzar les masses constituïen per a Owen els fonaments d’una reconstrucció de la societat; estaven destinades, com a propietat col·lectiva de tots els membres de la societat, a treballar per al benestar comú de tots. 

El comunisme d’Owen tenia aquesta base purament pràctica, era, per dir-ho així, el càlcul d’un home de negocis. Sempre va conservar aquest caràcter pràctic. L’any 1823, per exemple, Owen va proposar un sistema de colònies comunistes per a combatre la misèria que regnava a Irlanda i va presentar un pressupost complet de costos de fundació, de despeses anuals i d’ingressos probables. En els seus plans definitius de la societat del futur, els detalls tècnics estan calculats amb un domini tal de la matèria —plans de base, dissenys frontals, laterals i superiors— que un cop acceptat el mètode owenià de reforma de la societat ben poc es pot objectar, des del punt de vista pràctic, contra l’arranjament dels detalls. 

L’avanç cap al comunisme constitueix el moment crucial en la vida d’Owen. Mentre es va limitar a actuar de filantrop només va recollir riqueses, aplaudiments, honor i fama. Era l’home més popular d’Europa. L’escoltaven amb aprovació no sols els homes de la seva classe i de la seva posició social, sinó també els governants i els prínceps. Però quan va formular les seves teories comunistes, les coses van canviar. Eren tres, principalment, els obstacles que, segons ell, s’alçaven en el camí de la reforma social: la propietat privada, la religió i la forma establerta del matrimoni. No ignorava a què s’exposava en atacar-los: la proscripció de tota la societat oficial i la pèrdua de la seva posició social. Però res d’això no el va aturar en els seus atacs despietats contra aquelles institucions i va passar allò que ell preveia. Bandejat de la societat oficial, ignorat completament per la premsa, arruïnat pel fracàs dels seus experiments comunistes a Amèrica, als quals va sacrificar tota la seva fortuna, es va dirigir directament a la classe obrera, en el si de la qual va actuar encara durant trenta anys. Tots els moviments socials, tots els progressos reals registrats a Anglaterra en interès de la classe obrera van associats al nom de Robert Owen. L’any 1819, després de cinc anys de lluita, va aconseguir d’imposar la primera llei que limitava el treball de les dones i els infants a les fàbriques. Ell va ser el president del congrés en què els sindicats d’Anglaterra es van fusionar en una gran organització sindical única. Va ser ell qui va crear, com a mesura de transició cap a l’organització íntegrament comunista de la societat, les cooperatives de consum i de producció, les quals han servit, si més no, per a demostrar a la pràctica que el comerciant i el fabricant no són indispensables; amb el mateix propòsit va crear les borses obreres, establiments per a l’intercanvi dels productes del treball mitjançant uns bons de treball, la unitat dels quals era l’hora de treball; aquestes institucions estaven condemnades necessàriament al fracàs, però són una anticipació dels bancs d’intercanvi de Proudhon i difereixen enterament d’aquests en un sentit: no pretenen de ser la panacea per a tots els mals socials, sinó, únicament, un primer pas cap a una transformació més radical de la societat. 

El pensament dels utopistes ha dominat durant molt de temps les idees socialistes del segle XIX i en part encara continuen dominant actualment. Fins fa molt poc temps, tots els socialistes francesos i anglesos hi retien culte. A la mateixa escola s’inscrivia el primer comunisme alemany incloent el de Weitling. Per a tots ells, el socialisme és l’expressió de la veritat absoluta, de la raó i de la justícia i n’hi ha prou de descobrir-lo perquè conquisti el món en virtut del seu propi poder. I puix que la veritat absoluta és independent del temps, de l’espai i del desenvolupament històric de l’home, el moment i el lloc de la seva descoberta són purament accidentals. Afegim que la veritat absoluta, la raó i la justícia difereixen segons el fundador de cada escola. I puix que el caràcter específic de la veritat absoluta, de la raó i de la justícia és condicionat, al seu torn, en cadascun d’ells, per la intel·ligència personal, les condicions d’existència, l’abast dels coneixements i la disciplina intel·lectual, l’únic final possible d’aquest conflicte de veritats absolutes és que cadascuna d’elles exclogui les altres. D’això, no en podia sortir res més que un socialisme eclèctic, de terme mitjà, el qual ha dominat fins als nostres dies les ments de la majoria dels treballadors socialistes de França i Anglaterra. D’aquí provenia la mescla heterogènia dels més diversos matisos d’opinió, la barreja de formulacions crítiques, de teories econòmiques, d’imatges de la societat futura exposades pels fundadors de les diferents sectes i menys susceptibles de topar amb una oposició decidida; una mescla tant més fàcil de compondre com més s’han anat esmussant els talls aguts dels ingredients individuals en el corrent del debat, com els còdols que s’emporta l’aigua, riu avall. Per a convertir el socialisme en una ciència calia, en primer lluc, situar-lo sobre una base real. 

II

Mentrestant, juntament amb la filosofia francesa del segle XVIII i darrera d’ella havia sorgit la nova filosofia alemanya, culminada en Hegel. El principal mèrit d’aquesta filosofia és la reposició de la dialèctica en el seu lloc de forma suprema del raonament. Els antics filòsofs grecs eren tots dialèctics naturals innats, i el més enciclopèdic de tots ells, Aristòtil, havia analitzat ja les formes més essencials del pensament dialèctic. En canvi, la nova filosofia, tot i tenir alguns brillants exponents de la dialèctica (Descartes i Spinoza, per exemple), s’havia anat reduint cada vegada més, sota la influència dels anglesos, sobretot, a l’anomenat raonament metafísic, el qual dominava també, gairebé del tot, els francesos del segle XVIII, si més no en les seves obres especialment filosòfiques. Fora de la filosofia, en sentit estricte, els francesos van produir tanmateix obres mestres de la dialèctica. Només cal recordar Le Neveu de Rameau, de Diderot, i el Discours sur l’origine et les fondements de l’inégalité parmi les hommes de Rousseau. Resumirem a continuació el caràcter essencial d’aquests dos modes de pensament. 

Quan reflexionem sobre la natura en general, o sobre la història de la humanitat o sobre la nostra pròpia activitat intel·lectual, la primera imatge que veiem és la d’un entrellaçament infinit de relacions i reaccions, de permutacions i combinacions, en la qual res no roman allò que era, ni allí on era, ni com era; tot es mou, tot canvia, tot neix, tot passa. De primer, doncs, veiem el quadre com un tot, amb les seves parts individuals a un segon pla; observem els moviments, les transicions, les connexions més que no pas les coses que es mouen, es combinen i es connecten. Aquesta concepció primitiva, ingènua, però intrínsecament correcta del món és la de l’antiga filosofia grega; Heràclit va ser el primer que la va formular clarament: tot és i no és, perquè tot és fluid, tot canvia constantment, tot neix i tot mor. 

Però aquesta concepció, malgrat l’exactitud amb què expressa el caràcter general del quadre global de les aparences, no basta per a explicar els detalls de què es compon el quadre, i mentre no comprenguem aquests detalls, els hem de separar de la seva connexió natural o històrica i examinar-los un per un, separadament, per a descobrir-ne la natura, les causes especials, els efectes, etc. Aquesta és la tasca primordial de la ciència natural i de la investigació històrica; branques de la ciència que els grecs de l’època clàssica, per raons ben justificades, van relegar a una posició subordinada perquè de primer havien de recollir els materials per a crear-les. Cal acumular una certa quantitat de material natural i històric abans de poder fer una anàlisi crítica, una comparació i una ordenació en categories, ordres i espècies. Els fonaments de les ciències naturals exactes van ser elaborats, doncs, de primer pels grecs del període alexandrí i, més tard, a l’Edat Mitjana, pels àrabs. Les veritables ciències naturals daten de la segona meitat del segle XV, i d’aleshores ençà han progressat amb una rapidesa cada vegada més gran. L’anàlisi de la natura en les seves parts individuals, l’agrupament dels diferents processos i objectes naturals en determinades categories, l’estudi de l’anatomia interna dels cossos organitzats, en els seves múltiples formes: aquestes han estat les condicions fonamentals dels gegantins progressos del nostre coneixement de la natura durant els últims quatre-cents anys. Però aquest mètode de treball ens ha deixat també, com a llegat, l’habitud d’observar els objectes i els processos naturals aïlladament, al marge de la seva connexió amb el tot; observar-los en repòs, no en moviment; com a constants i no com a essencialment variables; en va mort, no en va vida. I quan aquest mode d’observar les coses va ser transferit per Bacon i Locke de la ciència natural a la filosofia, va engendrar el mode de pensament estret i metafísic que ha caracteritzat el segle passat. 

Per al metafísic, les coses i els seus reflexos mentals, les idees, estan aïllats, s’han de considerar l’un després de l’altre, separats entre ells: són objectes d’investigació fixos, rígids, donats una vegada per sempre. Pensa amb antítesis absolutament irreconciliables: ”Per a ell, només hi ha «sí, sí; no, no»; tot el que és més que això, prové del diable”. Per a ell, una cosa existeix o no existeix; una cosa no pot ser, alhora, ella mateixa i una altra cosa. El positiu i el negatiu s’exclouen mútuament de manera absoluta; la causa i l’efecte constitueixen una rígida antítesi. 

A primer cop d’ull, aquest mode de pensament ens sembla molt raonable perquè és el de l’anomenat sentit comú. Ara, el sentit comú, molt respectable dins les quatre parets de la pròpia llar, viu peripècies meravelloses i extraordinàries quan s’aventura en l’ample món de la investigació. I el mode de pensament metafísic, justificable i necessari en molts dominis, l’extensió dels quals varia segons el caràcter de l’objecte particular de la investigació, més tard o més d’hora topa amb un límit, més enllà del qual es converteix en unilateral, limitat, abstracte, perdut en contradiccions insolubles. En la contemplació de les coses individuals oblida la connexió entre elles; en la contemplació de la seva existència, oblida el començament i la fi d’aquesta; en la contemplació del seu repòs, oblida els seu moviment. Els arbres no li deixen veure el bosc. 

En la realitat de la vida quotidiana podem saber i dir, per exemple, si un animal és viu o no. Però si ho investiguem més a fons, veurem que, en molts casos, la qüestió és molt complexa, com ho saben prou bé els juristes. S’han premut en va el cervell per descobrir un límit racional més enllà del qual la mort de l’infant en el ventre de la mare es pot considerar assassinat. Tan impossible com això és determinar absolutament el moment de la mort, perquè la fisiologia demostra que la mort no és un fenomen instantani, sobtat, sinó un procés molt llarg. 

Semblantment, tot ésser orgànic és, alhora, el mateix i no és el mateix; a cada moment assimila matèria subministrada des de l’exterior i elimina una altra matèria; a cada moment, moren algunes cèl·lules del seu cos i se’n formen d’altres; en un temps més llarg o més breu, la matèria del seu cos és renovada completament i és reemplaçada per altres molècules de matèria, de tal manera que tot ésser orgànic és sempre ell mateix i, alhora, un ésser diferent. 

Més encara, aprofundint la investigació veiem que els dos pols d’una antítesi, el positiu i el negatiu, són tan inseparables com oposats i, malgrat aquesta oposició, s’interpenetren mútuament. Veiem també que la causa i l’efecte són conceptes bons per a aplicar als casos aïllats, però quan considerem els casos individuals en la seva connexió general amb l’univers com un tot, se superposen mútuament i es confonen en una acció i reacció universal on les causes i els efectes canvien constantment de lloc, i allò que és efecte ara i aquí serà causa en un altre lloc i en un altre moment, i viceversa. 

Cap d’aquests processos i modes de pensament no entra en el marc del raonament metafísic. En canvi, la dialèctica comprèn les coses i les seves representacions, les idees, en la seva connexió, concatenació, moviment, origen i caducitat essencials. Els processos que acabem d’esmentar són, doncs, altres corroboracions del seu propi mètode de procedir. 

La natura és la prova de la dialèctica i cal dir que la ciència moderna ha subministrat aquesta prova amb materials molt rics, que s’incrementen cada dia; la ciència ha demostrat, doncs, que, en darrera anàlisi, la natura opera dialècticament i no metafísicament; que no es mou en l’eterna unitat d’un cercle perpètuament recurrent, sinó que passa per una veritable evolució històrica. En relació amb tot això cal citar, en primer lloc, el nom de Darwin. Va assestar un cop duríssim a la concepció metafísica de la natura amb la seva demostració que tots els éssers orgànics, les plantes, els animals i l’home mateix, són els productes d’un procés evolutiu que dura des de fa milions d’anys. Però els naturalistes que han après a pensar dialècticament són molt pocs i estan desvinculats entre ells, i aquest conflicte dels resultats de la descoberta amb els modes de pensament preconcebuts explica la incessant confusió que regna en la ciència natural teòrica, la desesperació de professors i alumnes, dels autors i dels lectors. 

La representació exacta de l’univers, de la seva evolució, del desenvolupament de la humanitat i del reflex d’aquesta evolució en les ments dels homes només es pot obtenir, doncs, amb el mètode de la dialèctica, amb la seva constant consideració de les innombrables accions i reaccions de la vida i la mort, dels canvis progressius o regressius. Amb aquest esperit ha operat la nova filosofia alemanya. Kant va començar la seva carrera dissolent l’estable sistema solar de Newton i la seva duració eterna, després del famós impuls inicial, en el resultat d’un procés històric, la formació del Sol i de tots els planetes a partir d’una massa nebulosa en rotació. D’això, en va treure la conclusió que aquest origen del sistema solar implicava necessàriament la seva mort futura. Mig segle després, la seva teoria va ser confirmada matemàticament per Laplace i al cap de mig segle més l’espectroscopi va demostrar l’existència en l’espai de masses incandescents de gas en diverses fases de condensació. 

La nova filosofia alemanya va culminar en el sistema de Hegel. En aquest sistema —i això constitueix el seu gran mèrit— tot el món natural, històric, intel·lectual és representat per primera vegada com un procés, és a dir, en constant moviment, canvi, transformació i desenvolupament, i s’intenta establir la connexió interna que converteix aquest moviment i aquest desenvolupament en un tot continu. Des d’aquest punt de vista, la història de la humanitat no apareix ja com un remolí de fets violents i absurds, tots igualment condemnables pel tribunal de la raó filosòfica madura i que cal oblidar com més aviat millor, sinó com el procés de l’evolució de l’home. La tasca de l’intel·lectual és, doncs, seguir la marxa gradual d’aquest procés a través dels seus camins i dreceres i trobar la llei interna que guia tots els fenòmens aparentment accidentals. 

No importa, per al nostre propòsit, que el sistema hegelià no resolgués el problema que ell mateix plantejava. El seu mèrit històric va ser, precisament, el plantejament del problema. Cap individu aïllat no podrà resoldre’l. Hegel era —amb Saint-Simon— la ment més enciclopèdica de la seva època, però topava, en primer lloc, amb la necessària limitació dels seus propis coneixements i, en segon lloc, amb les limitades extensió i profunditat dels coneixements i de les concepcions de la seva època. Cal afegir-hi encara un tercer límit. Hegel era un idealista. Per a ell, els pensaments del seu cervell no eren imatges més o menys abstractes de les coses i dels processos reals, sinó al revés: les coses i va evolució eren únicament les imatges realitzades de la ”Idea”, la qual existia en algun lloc des d’abans de la formació del món, en l’eternitat. Aquesta manera de pensar capgirava totalment les coses i invertia la connexió real de les coses en el món. Hegel va copsar correctament i enginyosament una sèrie de fets individuals i de grups de fets, però, per les raons esmentades, en la seva concepció hi ha molts detalls apedaçats, artificials, construïts, en una paraula: falsos. El sistema hegelià va ser un avortament colossal, però el darrer del seu gènere. Sofria, de fet, d’una contradicció interna i inguarible. D’una banda, la seva proposició essencial era que la història humana és un procés evolutiu, el qual, per la seva mateixa natura, no pot trobar el terme final intel·lectual en la descoberta de cap veritat pretesament absoluta. Però, d’altra banda, pretenia de ser el compendi i l’essència d’aquesta veritat absoluta. Un sistema de coneixement natural i històric, que ho abastí tot, definitiu i vàlid per a tots els temps, es contradiu amb la llei fonamental del raonament dialèctic. Aquesta llei no exclou, sinó al contrari, la idea que el coneixement sistemàtic de l’univers exterior pot fer passos de gegant d’una època a l’altra. 

La percepció de la contradicció fonamental de l’idealisme alemany va dur necessàriament cap al materialisme, però, nota bene, no cap al materialisme metafísic, mecànic, del segle XVIII. El vell materialisme veia tota la història anterior com un simple amuntegament d’irracionalitat i violència; el materialisme modern veu en la història el procés d’evolució de la humanitat i es proposa de descobrir-ne les lleis. Els francesos del segle XVIII i fins i tot Hegel concebien la natura com un tot que es movia en cercles estrets i perpètuament immutables, amb els seus cossos celestes eterns, com ensenyava Newton, i amb les seves espècies orgàniques inalterables, com ensenyava Linné. El materialisme modern adopta les més recents descobertes de la ciència natural, segons les quals la natura també té una història en el temps, i els cossos celestes, igual com les espècies orgàniques que els poblen en condicions favorables, han nascut i moriran. I en la mesura que es pot dir que la natura es mou en cicles recurrents, les dimensions d’aquests són infinitament més grans. En ambdós aspectes, el materialisme modern és essencialment dialèctic i no necessita ja l’ajuda d’aquella filosofia que, com una reina, pretenia de regir la multitud de les ciències restants. Des del moment que cada ciència especial ha de donar comptes de la seva posició en la gran totalitat de les coses i del nostre coneixement de les coses, és supèrflua o innecessària una ciència especial que tracti d’aquesta totalitat. Allò que encara sobreviu de tota la filosofia anterior és la ciència del pensament i de les seves lleis —la lògica formal i la dialèctica—. Tota la resta és subsumida en la ciència positiva de la natura i la història. Aquesta revolució en la concepció de la natura només era possible en la mesura que la investigació subministrava els materials corresponents, però ja feia molt temps que havien ocorregut alguns fets històrics que van provocar un canvi decisiu en la concepció de la història. 

El 1831 hi va haver a Lió el primer aixecament de la classe obrera; entre 1838 i 1842 va arribar al seu punt culminant el primer moviment nacional de la classe obrera: el dels cartistes anglesos. La lluita de classes entre el proletariat i la burgesia va passar al primer pla de la història als països més avançats d’Europa, en proporció al desenvolupament de la indústria moderna, d’una banda, i de la nova supremacia política de la burgesia, d’altra banda. Els fets van desmentir cada vegada més les ensenyances de l’economia burgesa sobre la identitat d’interessos entre el capital i el treball, sobre l’harmonia i la prosperitat universals que resultarien d’una competència desenfrenada. Era ja impossible d’ignorar totes aquestes coses; era impossible, també, d’ignorar el socialisme francès i anglès, que n’era l’expressió teòrica, bé que molt imperfecta. Però la vella concepció idealista de la història, que encara no havia estat foragitada, no sabia res dels interessos econòmics; en la ”història de la civilització”, la producció i totes les relacions econòmiques apareixien únicament com a elements incidentals, subordinats. 

Els nous fets obligaven a reexaminar la història anterior. Llavors es va veure que tota la història anterior, llevat de les seves fases primitives, era la història de les lluites de classes; que les classes de la societat en lluita són sempre el producte dels modes de producció i d’intercanvi —en una paraula, de les condicions econòmiques de cada època—; que l’estructura econòmica de la societat forneix sempre la base real, i que només sobre aquesta base es pot explicar en darrera anàlisi tota la suprastructura de les institucions jurídiques i polítiques i les idees religioses, filosòfiques, etc., de cada període històric concret. Hegel havia deslliurat la història de la metafísica, l’havia convertida en dialèctica, però la seva concepció de la història era essencialment idealista. Ara, en canvi, l’idealisme era foragitat del seu últim refugi, la filosofia de la història; ara es proposava un tractament materialista de la història i un mètode per a explicar la ”consciència” de l’home pel seu ”ésser” i no, com abans, el seu ”ésser” per la seva ”consciència”. 

El socialisme no apareixia ja com la descoberta accidental de tal o tal cervell enginyós, sinó com el resultat necessari de la lluita entre dues classes històricament desenvolupades: el proletariat i la burgesia. La seva tasca no consistia a elaborar un sistema de societat el més perfecte possible, sinó a examinar la successió històrico-econòmica dels fets d’on havien sorgit necessàriament aquestes classes i el seu antagonisme, i descobrir en les condicions econòmiques així creades els mitjans per a posar fi al conflicte. Ara, el socialisme anterior era tan incompatible amb aquesta concepció materialista com ho era la concepció de la natura dels materialistes francesos amb la dialèctica i la moderna ciència natural. El socialisme anterior criticava, certament, el mode de producció capitalista i les seves conseqüències. Però no podia explicar-los ni, per tant, dominar-los. L’únic que podia fer era rebutjar-los, per dolents. Com més violentament denunciava aquell socialisme l’explotació de la classe obrera, inevitable sota el capitalisme, menys capaç era de mostrar clarament en què consistia l’explotació i a què es devia. Per a això calia: a) presentar el mètode de producció capitalista en la seva connexió històrica i en la seva inevitabilitat durant un període històric particular i, per tant, presentar també la seva inevitable desaparició; b) revelar el seu caràcter essencial, el qual constituïa encara un secret. Això es va aconseguir amb la descoberta de la plusvàlua. Es va demostrar que l’apropiació del treball no retribuït és la base del mode de producció capitalista i de l’explotació de l’obrer que comporta; que encara que el capitalista compri la força de treball del seu obrer d’acord amb el valor que té com a mercaderia, n’extreu molt més valor que no ha pagat; i que, en darrera anàlisi, aquesta plusvàlua constitueix les sumes de valor d’on prové la massa creixent de capital en mans de les classes posseïdores. Així eren explicades la gènesi de la producció capitalista i la producció del capital. 

Aquestes dues grans descobertes, la concepció materialista de la història i la revelació del secret de la producció capitalista a través de la plusvàlua, les devem a Marx. Amb aquestes descobertes, el socialisme es va convertir en una ciència. El pas següent havia de consistir a desenvolupar-ne tots els detalls i relacions.

III

La concepció materialista de la història parteix de la proposició que la producció dels mitjans de subsistència de la vida humana i, després de la producció, l’intercanvi de les coses produïdes, constitueixen la base de tota l’estructura social; que en tota formació social històrica la forma en què la riquesa és distribuïda i en què la societat es divideix en classes o estaments depèn d’allò que es produeix, de com es produeix i de com s’intercanvien els productes. Des d’aquest punt de vista, les causes finals de tots els canvis socials i de les revolucions polítiques s’han de cercar no en els cervells dels homes, no en la visió interior de la veritat i la justícia eternes, sinó en les modificacions, en els modes de producció i d’intercanvi. S’han de cercar no en la filosofia, sinó en l’economia de cada època particular. La creixent consciència que les actuals institucions socials són irracionals i injustes, que la raó s’ha convertit en desraó i el just en injust demostra, únicament, que s’han produït silenciosament canvis en els modes de producció i d ‘intercanvi, als quals no correspon ja un ordre social, adaptat a les condicions econòmiques anteriors. D’això, se’n dedueix, també, que a l’interior dels modes de producció canviats hi ha d’haver ja, en condicions més o menys desenvolupades, els mitjans d’eliminar les contradiccions revelades. Aquests mitjans no s’han d’inventar, no s’han de deduir de cap principi fonamental, sinó que s’han de descobrir en els obstinats fets de l’actual sistema de producció. 

Quina és, en aquest aspecte, la posició del socialisme modern? 

L’actual estructura de la societat és obra de la classe dominant dels nostres dies, de la burgesia: això ho admet gairebé tothom. El mode de producció peculiar de la burgesia, conegut de Marx ençà amb el nom de mode de producció capitalista, era incompatible amb el sistema feudal, amb els privilegis que conferia a individus, a estaments socials sencers i a corporacions locals, i amb els vincles hereditaris de subordinació que constituïen el marc de la seva organització social. La burgesia va enderrocar el sistema feudal i va edificar sobre les seves ruïnes l’ordre social capitalista, el regne de la lliure empresa, de la llibertat personal, de la igualtat davant la llei de tots els propietaris de mercaderies, de totes les restants benediccions capitalistes. A partir d’aquell moment, el mode capitalista de producció podia desenvolupar-se lliurement. El vapor i les màquines van transformar la vella manufactura en indústria moderna i les forces productives es van desenvolupar, sota la guia de la burgesia, amb una rapidesa i en un grau sense precedents. Però, igual com la vella manufactura, en la seva època, i l’artesania, cada vegada més desenvolupada sota la seva influència, van topar amb les traves feudals dels gremis, la indústria moderna, en el seu desenvolupament més complet, topa amb els estrets límits en què l’ha confinada el mode de producció capitalista. Les noves forces productives desborden ja el mode capitalista d’explotar-les. I aquest conflicte entre les forces productives i els modes de producció no és un conflicte engendrat en la ment de l’home, com el conflicte entre el pecat original i la justícia divina. Existeix objectivament, fora de nosaltres, independentment de la voluntat i de les accions dels homes que l’han provocat. El socialisme modern no és res més que el reflex d’aquest conflicte real en el pensament; el seu reflex ideal en les ments, començant per les ments de la classe que en pateix directament: la classe obrera. 

En què consisteix aquest conflicte? 

Abans de la producció capitalista, és a dir, a l’Edat Mitjana, regia amb caràcter general el sistema de la petita indústria, basada en la propietat privada dels treballadors sobre llurs mitjans de producció; al camp, era l’agricultura del petit pagès, lliure o serf; a les ciutats, l’artesania organitzada en gremis. Els instruments de treball —la terra, els estris agrícoles, el taller, les eines— eren els instruments de treball dels individus aïllats, adaptats a l’ús d’un sol obrer i, per tant, de petites dimensions, circumscrits, limitats. Però per aquesta mateixa raó pertanyien en general al productor mateix. Concentrar aquests mitjans de producció esparsos i limitats, ampliar-los, convertir-los en les poderoses palanques de la producció actual: aquesta va ser la funció històrica de la producció capitalista i de la seva portadora, la burgesia. A la secció IV de Das Kapital, Marx explica detalladament aquest procés, iniciat al segle XV i que ha arribat fins als nostres dies passant per tres fases: la de la cooperació simple, la de la manufactura i la de la indústria moderna. Però Marx demostra també que la burgesia no podia transformar aquells mitjans de producció primitius en poderoses forces productives sense convertir-los, alhora, de mitjans de producció individuals en mitjans de producció socials, manejables únicament per una col·lectivitat d’homes. La filosa, el teler de mà, el martell del ferrer van ser substituïts per la màquina de filar, el teler mecànic, el martell a vapor; el taller individual, per la factoria, la qual implica la cooperació de centenars i milers de treballadors. Semblantment, la producció va deixar de ser una sèrie d’actes individuals separats per a convertir-se en una sèrie d’actes socials, i els productes individuals es van convertir en productes socials. El fil, la tela, els articles de metall que sortien ara de la factoria eren el producte comú de molts obrers, havien passat successivament per les seves mans abans de convertir-se en productes acabats. Ningú no podia dir: ”Això ho he fet jo, és el meu producte”.

 Però quan en una determinada societat la forma de producció fonamental és una divisió espontània del treball que sorgeix gradualment i no segons un pla preconcebut, els productes hi prenen la forma de mercaderies, l’intercanvi de les quals, la compra i la venda, permet als productors individuals de satisfer les seves múltiples necessitats. Així va passar a l’Edat Mitjana. El pagès, per exemple, venia a l’artesà productes agrícoles i li comprava productes artesanals. En aquella societat de productors aïllats, de productors de mercaderies, es va introduir el nou mode de producció. Enmig de la vella divisió del treball, sorgida espontàniament i sense cap pla definit, sense cap pla que regís el conjunt de la societat, va aparèixer una divisió del treball basada en un pla definit a l’interior de la factoria, i al costat de la producció individual va aparèixer la producció social. Els productes d’ambdues es venien al mateix mercat i, per tant, a preus aproximadament iguals. Però l’organització basada en un pla definit era més forta que la divisió espontània del treball. Les fàbriques que treballaven amb les forces combinades d’una col·lectivitat d’individus, produïen mercaderies més barates que els petits productors individuals. La producció individual va sucumbir en tots els sectors, un darrera l’altre. La producció socialitzada va revolucionar tots els vells mètodes de producció. Ara el seu caràcter revolucionari passava tan desapercebut que hom l’introduïa, al contrari, com un mitjà d’augmentar i desenvolupar la producció de mercaderies. Quan va aparèixer, ja va trobar a la seva disposició —i el va utilitzar àmpliament— tot un mecanisme per a la producció i intercanvi de mercaderies: el capital comercial, la indústria artesana i el treball assalariat. La producció socialitzada es va introduir, doncs, com una nova forma de producció de mercaderies; per això van continuar vigents les velles formes d’apropiació i van ser aplicades també als seus productes. 

A l’etapa medieval de la producció de mercaderies, no es podia plantejar la qüestió de la propietat del producte del treball. En general, el productor individual produïa les pròpies eines amb matèries primeres també pròpies, normalment amb el treball de les seves mans o les de la seva família. No tenia cap necessitat d’apropiar-se del nou producte. Li pertanyia totalment, com una cosa natural. La propietat del producte es basava, doncs, en el propi treball. Quan es recorria a l’ajuda externa era, en general, d’escassa importància i en la majoria dels casos no sols era compensada amb un salari: els aprenents i els oficials dels gremis treballaven menys per la dispesa i els salaris que per l’educació, per tal de poder-se convertir en mestres artesans. 

Hi va haver després la concentració dels mitjans de producció i dels productors en grans tallers i manufactures, la seva transformació en mitjans de producció i en productors socialitzats. Però els productors i els mitjans de producció socialitzats i els seus productes eren tractats, després del canvi, com ho havien estat abans, és a dir, com els mitjans de producció i els productes d’individus. Fins aleshores, el propietari dels instruments de treball s’apropiava personalment del producte perquè, en general, era el seu propi producte i l’ajuda d’altri era una excepció. Ara, el propietari dels instruments de treball continuava apropiantse del producte, bé que ja no fos el seu producte, sinó, exclusivament, el producte d’altri. Els béns produïts socialment no eren, doncs, apropiats per aquells que havien posat efectivament en acció els mitjans de producció i havien produït efectivament les mercaderies, sinó pels capitalistes. Els mitjans de producció i la producció en si s’havien socialitzat. Però continuaven sotmesos a una forma d’apropiació que pressuposa la producció privada dels individus, és a dir, una forma d’apropiació en què tothom és propietari del seu producte i el duu directament al mercat. El mode de producció està sotmès a aquesta forma d’apropiació, bé que aboleixi les condicions en què aquesta es basa. 

Aquesta contradicció, que dóna al nou mode de producció el seu caràcter capitalista, conté el germen de tots els antagonismes socials actuals. Com més gran és el domini del nou mode de producció sobre tots els sectors importants de la producció a tots els països industrials, com més redueix la producció individual a un residu insignificant, més clarament es revela la incompatibilitat de la producció socialitzada amb l’apropiació capitalista. 

Com ja hem dit, els primers capitalistes van trobar, al costat d’altres formes de treball, un treball assalariat a la seva disposició, en el mercat. Però era un treball assalariat excepcional, complementari, accessori, transitori. El jornaler agrícola es llogava ocasionalment, però tenia un tros de terra pròpia amb la qual sempre podia assegurar-se una subsistència mínima. Els gremis estaven organitzats de tal manera que l’oficial d’avui es convertia en el mestre de demà. Però tot això va canviar quan els mitjans de producció es van socialitzar i es van concentrar en mans dels capitalistes. Els mitjans de producció i el producte del productor individual van anar perdent el seu valor; l’única possibilitat del productor era convertir-se en treballador assalariat a les ordres del capitalista. El treball assalariat, que abans era l’excepció, es va convertir en la regla i en la base de tota la producció; abans era complementari, ara era l’única funció de l’obrer. L’obrer assalariat temporal es va convertir en obrer assalariat permanent, per tota la vida. El nombre d’aquests obrers assalariats permanents va ser enormement incrementat per l’esfondrament simultani del sistema feudal, per la dissolució de les hosts dels senyors feudals, per l’expulsió dels pagesos de les seves cases i terres, etc. Es va arribar a una separació completa entre els mitjans de producció concentrats en les mans dels capitalistes, d’una banda, i els productors, que no posseïen res més que la seva força de treball, de l’altra. La contradicció entre la producció socialitzada i l’apropiació capitalista es va manifestar en forma d’antagonisme entre el proletariat i la burgesia. 

Hem vist que el mode de producció capitalista es va obrir pas en una societat de productors de mercaderies, de productors individuals, el vincle social dels quals era l’intercanvi dels seus productes. Però tota societat basada en la producció de mercaderies té una peculiaritat: que els productors han perdut el control sobre les seves pròpies relacions socials. Cada home produeix per a ell mateix amb els mitjans de producció de què disposa i per a l’intercanvi d’allò que necessita per a satisfer les restants necessitats. Ningú no sap la quantitat del seu article particular que arriba al mercat ni quina quantitat n’és desitjada. Ningú no sap si el seu producte individual trobarà una demanda efectiva, si podrà cobrir les despeses ni si arribarà a vendre’l. L’anarquia regna en la producció social. 

Però la producció de mercaderies, com qualsevol altra forma de producció, té les seves lleis peculiars, inseparables; i aquestes lleis operen malgrat l’anarquia, a l’interior i a través de l’anarquia. Es revelen en l’única forma persistent de relació social, és a dir, en l’intercanvi, i afecten els productors individuals com a lleis imperatives de la competència. De primer, són desconegudes per aquests productors mateixos i han de ser descobertes gradualment, a base de l’experiència. Operen, doncs, independentment dels productors, contra ells, com a lleis naturals inexorables de la seva forma de producció particular, el producte impera sobre els productors. 

A la societat medieval, especialment als primers segles, la producció anava dirigida essencialment cap a la satisfacció de les necessitats de l’individu. En general, només satisfeia les necessitats del productor i de la seva família. Quan hi havia relacions de dependència personal, com s’esdevenia al camp, contribuïa també a satisfer les necessitats del senyor feudal. No hi havia, doncs, intercanvi; per tant, els productes no assumien el caràcter de mercaderies. La família del pagès produïa gairebé tot el que necessitava: vestits, mobles i mitjans de subsistència. Només va començar a produir mercaderies quan va produir més d’allò que necessitava per a satisfer les pròpies necessitats i per als pagaments en espècie al senyor feudal. Aquest excedent, llançat a l’intercanvi social i posat a la venda, es va convertir en mercaderia. 

És cert que els artesans de les ciutats van haver de produir des del primer moment per a l’intercanvi. Però també elaboraven la major part d’allò que necessitaven per a satisfer les seves necessitats individuals. Tenien horts i trossos de terra. Criaven el seu bestiar a les prades i boscos comunals, d’on extreien també fusta i llenya. Les dones filaven el lli, la llana, etc. La producció per a l’intercanvi, la producció de mercaderies estava tot just a la infància. L’intercanvi era, doncs, limitat, el mercat era estret, els mètodes de producció estables; hi havia exclusivisme local cara enfora, unitat local cara endins; la Marca en el camp, el gremi a la ciutat. 

Però en estendre’s la producció de mercaderies. i, especialment, en introduir-se el mode de producció capitalista, les lleis de la producció de mercaderies, fins aleshores latents, van entrar en acció més obertament i amb més força. Els vincles es van afluixar, els vells límits exclusivistes es van trencar, els productors es van convertir més i més en productors de mercaderies independents, aïllats. Es va veure clarament que la producció de la societat en general funcionava sense un pla, de manera accidental, anàrquicament; i l’anarquia es va anar aguditzant cada vegada més. Però el principal mitjà amb què el mode de producció capitalista intensificava aquesta anarquia de la producció social era exactament el contrari de l’anarquia: la creixent organització de la producció sobre una base social en cada establiment productor. S’acabà, doncs, la vella situació, pacífica i estable. Allí on s’introduïa aquesta organització de la producció, no tolerava cap altre mètode de producció al seu costat. El terreny del treball es va convertir en un camp de batalla. Les grans descobertes geogràfiques i la colonització que les va seguir van multiplicar els mercats i van accelerar la transformació de l’artesania en manufactura. No sols va esclatar la guerra entre els productors individuals de localitats particulars. Les lluites locals es van convertir en conflictes nacionals, en les guerres comercials dels segles XVII i XVIII. 

Finalment, la indústria moderna i l’obertura del mercat mundial van universalitzar la lluita i li van donar, alhora, una violència inoïda. L’existència o la inexistència dels capitalistes individuals, d’indústries senceres i fins i tot de països, depenia dels avantatges respectius en les condicions naturals o artificials de la producció. Aquell que sucumbia era marginat sense pietat. Era la lluita darwiniana de l’individu per la seva existència, transferida de la natura a la societat amb una violència intensificada. Les condicions de l’existència natural de l’animal es van convertir en el terme final del desenvolupament humà. La contradicció entre la producció socialitzada i l’apropiació capitalista es va manifestar en forma d’antagonisme entre l’organització de la producció a l’interior de cada fàbrica i l’anarquia de la producció a la societat en general. 

El mode de producció capitalista es mou entre aquestes dues formes de l’antagonisme que li és inherent des del seu origen. Mai no pot sortir d’aquest ”cercle viciós”, ja descobert per Fourier. Ara, allò que Fourier no podia veure en la seva època és que aquest cercle es redueix gradualment; que el moviment s’assembla cada vegada més a una espiral i ha d’arribar a una fi, com el moviment dels planetes, per col·lisió amb el centre. És la força imperativa de l’anarquia en la producció de la societat en general allò que converteix cada vegada més completament la gran majoria dels homes en proletaris; i són les masses proletàries les que posaran fi a l’anarquia en la producció. És la força imperativa de l’anarquia en la producció social allò que converteix la il·limitada perfectibilitat de la maquinària en la indústria moderna en una llei que obliga tots els capitalistes a perfeccionar constantment la seva maquinària, sota pena de ruïna. 

Però perfeccionar la maquinària vol dir fer superflu el treball humà. Si la introducció i l’increment de la maquinària signifiquen el desplaçament de milions de treballadors manuals per unes quantes màquines, el perfeccionament de la maquinària significa el desplaçament d’un nombre creixent d’obrers mecànics. Significa, en última instància, la producció d’un excedent de treballadors assalariats per damunt de les necessitats del capital, la formació d’un exèrcit industrial de reserva, com jo el vaig anomenar l’any 1845, disponible quan la indústria treballa a alta pressió i fàcilment expulsable quan ocorre la inevitable crisi; és un constant pes mort per a la classe obrera en la seva lluita per l’existència contra el capital, un regulador per a mantenir els salaris a un nivell baix, adequat als interessos del capital. La maquinària esdevé, doncs, per a dir-ho amb les paraules de Marx, l’arma més poderosa en la guerra del capital contra la classe obrera; els instruments de treball arrenquen constantment els mitjans de subsistència de les mans del treballador; el producte de l’obrer es converteix en un instrument de la seva subjugació. L’economia dels instruments de treball és, doncs, des del primer moment, el més despietat malbaratament de força de treball i un robatori basat en les condicions normals de funcionament del treball; la maquinària, ”l’instrument més poderós per a abreujar la jornada de treball, es converteix en el mitjà més infal·lible per a posar tot el temps del treballador i de la seva família a disposició del capitalista per al propòsit d’augmentar el valor del seu capital” (Das Kapital). L’excés de treball dels uns es converteix en la premissa de l’ociositat dels altres, i la indústria moderna que cerca nous consumidors per tot el món, redueix el consum de les seves pròpies masses al mínim de subsistència, amb la qual cosa destrueix el seu propi mercat interior. ”La llei que sempre equilibra l’excés relatiu de la població, o exèrcit industrial de reserva, amb el volum i l’energia de l’acumulació encadena el treballador al capital més sòlidament que Vulcà no va encadenar Prometeu a la roca. Fa que l’acumulació del capital vagi acompanyada d’una acumulació corresponent de la misèria. L’acumulació de la riquesa en un dels pols és, doncs, acumulació de la misèria, de la fatiga, de l’esclavitud, de la ignorància, de la brutalitat, de la degradació mental, en el pol oposat, és a dir, en el de la classe que produeix el seu propi producte en forma de capital” (Das Kapital). Esperar una altra divisió dels productes en el mode de producció capitalista és com esperar que els elèctrodes d’una bateria no descompondran l’aigua acidulada ni alliberaran oxigen en el pol positiu i hidrogen en el negatiu, mentre siguin connectats a la bateria. 

Hem vist que la creixent capacitat de perfeccionament de la maquinària moderna es converteix, a causa de l’anarquia de la producció social, en una llei imperativa que obliga constantment el capitalista industrial a millorar la seva maquinària, a augmentar constantment la seva capacitat productiva. La simple possibilitat d’estendre l’àmbit de la producció es converteix per a ell en una llei igualment imperativa. L’enorme força expansiva de la indústria moderna, en comparació amb la qual l’expansió dels gasos és un joc d’infants, se’ns apareix com una necessitat d’expansió, qualitativa i quantitativa, que es burla de totes les resistències que li oposen el consum, les vendes, els mercats per als productes de la indústria moderna. Però la capacitat d’expansió dels mercats, en extensió i intensitat, és regida per lleis molt distintes, molt menys enèrgiques. L’expansió dels mercats no pot seguir el ritme de l’expansió de la producció. El xoc esdevé inevitable i, puix que no hi pot haver cap solució real mentre no desaparegui el mode de producció capitalista, els xocs es reprodueixen periòdicament. La producció capitalista ha engendrat un altre ”cercle viciós”. 

Efectivament, des de 1825, quan va esclatar la primera crisi general, tot el món industrial i comercial, la producció i l’intercanvi entre els pobles civilitzats i el seu seguici de països més o menys bàrbars, són desconjuntats cada deu anys aproximadament. El comerç es paralitza, els mercats se saturen, els productes s’acumulen i no hi ha manera de vendre’ls, el diner líquid desapareix, el crèdit s’esvaeix, les fàbriques es tanquen, la gran massa dels obrers manquen de mitjans de subsistència, precisament perquè n’han produïts massa; la bancarrota segueix la bancarrota, les liquidacions segueixen les liquidacions. L’estagnació dura uns anys; les forces productives i els productes són malbaratats i destruïts, fins que la massa de mercaderies acumulades, menys o menys depreciades, acaba trobant sortida i la producció i l’intercanvi tornen a moure’s gradualment. De mica en mica, el ritme s’accelera i esdevé un trot. El trot industrial es converteix en galop i el galop en cursa desenfrenada de la indústria, del crèdit comercial i de l’especulació; després d’una sèrie de salts arriscats, la folla cursa acaba allí on ha començat: en la fossa d’una crisi. I així una i altra vegada. Des de 1825 hem conegut aquesta situació cinc vegades i en el moment actual (1877) hi estem passant per sisena vegada. I el caràcter d’aquestes crisis és tan clar i net que Fourier les va definir d’una vegada per sempre quan va descriure la primera com una crise pléthorique, una crisi deguda a l’excés d’abundància. 

En aquestes crisis, la contradicció entre la producció socialitzada i l’apropiació capitalista acaba amb una explosió violenta. La circulació de mercaderies s’atura. El diner, el mitjà de circulació, esdevé un obstacle per a aquesta. Totes les lleis de la producció i la circulació de mercaderies són capgirades. La col·lisió econòmica arriba al seu apogeu. El mode de producció es rebel·la contra el mode d’intercanvi. 

El fet que l’organització socialitzada de la producció a l’interior de la fàbrica s’hagi desenvolupat de tal manera que resulti incompatible amb l’anarquia de la producció en la societat, anarquia que coexisteix amb ella i la domina, és revelat als capitalistes per la violenta concentració del capital durant les crisis, amb la ruïna de molts grans capitalistes i, sobretot, de molts capitalistes petits. Tot el mecanisme del mode de producció capitalista s’enfonsa sota la pressió de les forces productives, la seva pròpia creació. Ja no pot convertir en capital tota aquesta massa de mitjans de producció. Resten inactius i provoquen la inactivitat de l’exèrcit industrial de reserva. Mitjans de producció, mitjans de subsistència, treballadors disponibles: tots els elements de la producció i de la riquesa general existeixen en abundància. Però ”l’abundància es converteix en font de misèria i de penúria” (Fourier), perquè impedeix la transformació dels mitjans de producció i de subsistència en capital. En la societat capitalista, els mitjans de producció només poden funcionar quan han estat prèviament transformats en capital, és a dir, en mitjans d’explotació de la força de treball humana. La necessitat d’aquesta transformació dels mitjans de producció i de subsistència en capital és com una mena de fantasma que s’interposa entre aquells i els obrers: impedeix la reunió de les palanques materials i personals de la producció, impedeix que els mitjans de producció funcionin i que els obrers treballin i visquin. Veiem, doncs, que d’una banda el mode de producció capitalista és incapaç d’impulsar directament aquestes forces productives. D’altra banda, aquestes mateixes forces productives pressionen, amb una energia creixent, per a l’eliminació de la contradicció existent, per a l’abolició de la seva condició de capital, per al reconeixement pràctic del seu caràcter de forces productives socials. 

Aquesta rebel·lió de les forces productives, a mesura que esdevenen més poderoses, contra la seva qualitat de capital, aquesta pressió, cada vegada més forta, pel reconeixement del seu caràcter social, obliga el capitalista a tractar-les més i més com a forces productives socials, en la mesura qu7 això és possible en les condicions del capitalisme. El període d’alta pressió industrial, amb la seva il·limitada inflació del crèdit, i la crisi en si, amb el col·lapse dels grans establiments capitalistes, tendeixen a fomentar un tipus de socialització de les grans masses dels mitjans de producció: el de les diferents classes de societats anònimes. Molts d’aquests mitjans de producció i de distribució són, des del primer moment, tan colossals que, com els ferrocarrils, exclouen totes les formes restants d’explotació capitalista. En un estadi ulterior de l’evolució, també aquesta forma resulta insuficient. Els grans productors nacionals d’una branca industrial s’uneixen per a formar un trust, una agrupació encaminada a regular la producció. Determinen la quantitat total que s’ha de produir, se la reparteixen entre ells, i imposen d’aquesta manera un preu de venda fixat prèviament. Però aquesta mena de trusts corren el perill d’esfondrar-se quan els negocis van malament i per això empenyen cap a una socialització encara més concentrada. Tota la branca industrial es converteix en una sola societat anònima, de dimensions gegantines, i la competència interior és desplaçada pel monopoli interior d’aquesta única companyia. Així va ocórrer l’any 1890 amb la producció anglesa d’àlcalis: després de fusionar-se les quaranta-vuit grans fàbriques del país, està actualment en mans d’una sola companyia, amb una direcció i un pla únics i un capital de sis milions de lliures. 

En els trusts, la lliure competència es converteix en el seu contrari: en monopoli; i la producció sense pla de la societat capitalista capitula davant la producció planificada i organitzada de la naixent societat socialista. És clar que, de moment, en benefici i profit dels capitalistes. Però en aquest cas l’explotació és tan palpable que s’ha d’esfondrar forçosament. Cap poble no tolerarà una producció dirigida pels trusts, una explotació tan descarada de la col·lectivitat per una petita banda d’embutxacadors de dividends. 

En tot cas, amb trusts o sense, el representant oficial de la societat capitalista —l’Estat— ha d’acabar fent-se càrrec de la direcció de la producció. [1] La necessitat a què respon aquesta transformació d’algunes empreses en propietat de l’Estat comença manifestant-se en les grans empreses de transports i de comunicacions, com els correus, el telègraf i els ferrocarrils. 

Si les crisis demostren la incapacitat de la burgesia de continuar regint les forces productives modernes, la transformació de les grans empreses de producció i transport en societats anònimes, trusts i propietats de l’Estat demostra que la burgesia ja no és indispensable per a aquestes funcions. Actualment, les funcions socials del capitalista són exercides per empleats a sou i tota l’activitat social d’aquell consisteix a embutxacar-se dividends i a jugar a la borsa, on els diferents capitalistes es despullen mútuament dels seus capitals. Abans, el mode de producció capitalista desplaçava els obrers. 

Ara desplaça també els capitalistes, els arracona, com els obrers, entre les files de la població excedent, bé que no immediatament en les de l’exèrcit industrial de reserva. Ara, la transformació en societats anònimes, en trusts o en propietats de l’Estat no elimina el caràcter capitalista de les forces productives. En allò que concerneix les societats anònimes i els trusts, la cosa és clara. I l’Estat modern és, únicament, l’organització creada per la societat burgesa per a defensar les condicions externes del mode de producció capitalista, contra la interferència dels obrers i també contra la dels capitalistes individuals. L’Estat modern, sigui quina sigui la seva forma, és una màquina essencialment capitalista, és l’Estat dels capitalistes, la personificació ideal de tot el capital nacional. I com més forces productives assumeixi en propietat, més es convertirà en capitalista col·lectiu, nacional, i més ciutadans explotarà. Els obrers continuen essent obrers assalariats, proletaris. La relació capitalista no desapareix. Més aviat s’aguditza. Però, en arribar al cim, cau, s’enfonsa. La propietat de l’Estat sobre les forces productives no és una solució del conflicte, però conté en el seu si les condicions tècniques que formen els elements d’aquesta solució. 

La solució només pot consistir a reconèixer de manera efectiva el caràcter social de les forces productives modernes i, per tant, a harmonitzar el mode de producció, d’apropiació i de canvi amb el caràcter social dels mitjans de producció. Només hi ha un camí: que la societat, obertament i directament, prengui possessió d’unes forces productives que ja han escapat a tot control, llevat al de la societat en general. El caràcter social dels mitjans de producció i dels productes reacciona avui contra els productors, trenca periòdicament els canals de la producció i del canvi, actua com una llei de la natura que opera cegament, violentament, destructivament. Però quan la societat prengui possessió de les forces productives, el caràcter social dels mitjans de producció i dels productes serà utilitzat pels productors amb una comprensió perfecta de la seva natura, i en comptes de ser una font de pertorbació i de col·lapse periòdic es convertirà en la palanca més poderosa de la producció en si. 

Les forces socials actives operen, mentre no les comprenem i comptem amb elles, exactament igual com les forces de la natura: cegament, violentament, destructivament. Però quan les comprenem, quan copsem la seva acció, la seva direcció, els seus efectes, de nosaltres depèn supeditar-les cada vegada més a la nostra voluntat i atènyer amb elles els nostres objectius. Això és especialment aplicable a les gegantines forces productives d’avui. Mentre ens resistim obstinadament a comprendre la seva natura i caràcter —i a aquesta comprensió s’oposen el mode de producció capitalista i els seus defensors—, mentre les forces productives operin malgrat nosaltres, contra nosaltres, ens dominaran, com ja hem demostrat detalladament més amunt. 

Però quan comprenem la seva natura, es poden transformar, en mans dels productors associats, de tirans demoníacs en servidors obedients. És la mateixa diferència que hi ha entre la força destructiva de l’electricitat en el llamp de la tempestat i l’electricitat domada al servei del telègraf i de l’arc voltaic; la diferència que hi ha entre l’incendi destructor i el foc posat al servei de l’home. Amb aquest reconeixement final de la veritable natura de les forces productives actuals, l’anarquia de la producció social és substituïda per la regulació social de la producció amb un pla definit, d’acord amb les necessitats de la comunitat i de cada individu. El mode de producció capitalista, on el producte esclavitza de primer el productor i després l’apropiador, és reemplaçat aleshores per un mode d’apropiació dels productes basat en la natura dels mitjans de producció moderns; és a dir, d’una banda, per l’apropiació social directa, com a mitjà de mantenir i estendre la producció; d’altra banda, per l’apropiació individual directa, com a mitjà de subsistència i de gaudi. 

En transformar en proletaris la immensa majoria de la població, el mode capitalista de producció crea la força que, si no vol ser destruïda, està obligada a fer aquesta revolució. I en forçar cada vegada més la conversió dels grans mitjans de producció socialitzats en propietat de l’Estat, assenyala ja el camí per a la realització d’aquesta revolució. El proletariat pren en les seves mans el poder polític i converteix els mitjans de producció en propietat de l’Estat. 

Però amb aquest mateix acte s’aboleix ell mateix com a proletariat, aboleix totes les diferències i tots els antagonismes de classe, aboleix l’Estat com a tal Estat. La societat, basada fins aleshores en antagonismes de classe, ha tingut necessitat de l’Estat. És a dir, ha tingut necessitat d’una organització d’aquella classe particular que era pro tempore la classe explotadora, una organització concebuda per a impedir tota interferència exterior en les condicions de producció existents i, especialment, per a mantenir per força les classes explotades en les condicions d’opressió que corresponien al mode de producció concret (esclavatge, servitud, treball assalariat). L’Estat era el representant oficial de tota la societat, la seva síntesi en un cos visible. Però únicament en la mesura que era l’Estat d’aquella classe que representava, en la seva època, tota la societat: a l’època antiga, l’Estat dels ciutadans propietaris d’esclaus; a l’Edat Mitjana, l’Estat dels senyors feudals; en la nostra pròpia època, l’Estat de la burgesia. Quan, finalment, es converteixi en el representant real de tota la societat, esdevindrà innecessari. Quan ja no hi hagi cap classe per oprimir; quan desapareguin el domini d’una classe i la lluita individual per l’existència, basada en l’actual anarquia de la producció, amb les topades i els excessos a què dóna lloc, no restarà ja res per a reprimir i resultarà innecessària, supèrflua, una força repressiva especial, l’Estat. El primer acte amb què l’Estat es constitueix realment en representant de tota la societat —la presa de possessió dels mitjans de producció en nom de la societat—, és, alhora, el seu darrer acte independent com a Estat. La interferència de l’Estat en les relacions socials esdevé supèrflua en un sector darrera l’altre i cessa per ella mateixa; el govern de les persones és reemplaçat per l’administració de les coses i per la direcció dels processos de producció. L’Estat no és “abolit”: s’extingeix. Això ens permet de valorar l’abast de la frase ”un Estat lliure”, tant en la seva justificació com a consigna agitatòria com en allò que concerneix la seva manca de fonament científic; ens permet de valorar també l’exigència dels anomenats anarquistes d’abolició de l’Estat de cop i volta. 

Des de l’aparició històrica del mode de producció capitalista, sempre hi ha hagut individus i sectes que han somniat en l’apropiació de tots els mitjans de producció per la societat com a ideal per al futur. Però aquesta apropiació només era possible, només podia ser una necessitat històrica quan existissin les condicions efectives per a la seva realització. Igual com els restants progressos socials, perquè sigui practicable no n’hi ha prou que els homes comprenguin racionalment que l’existència de classes socials és incompatible amb la justícia, amb la igualtat, etc., no n’hi ha prou amb la voluntat d’abolir aquestes classes: calen determinades condicions econòmiques. La separació de la societat en una classe explotadora i en una classe explotada, en una classe dominant i una classe oprimida, ha estat la conseqüència necessària del deficient i limitat desenvolupament de la producció a les èpoques anteriors. Mentre el treball social total només produeix l’estrictament indispensable per a cobrir les necessitats bàsiques de tots, i potser una mica més; mentre el treball absorbeix tot o gairebé tot el temps de la gran majoria dels membres de la societat, mentre duren aquestes circumstàncies, diem, la societat es divideix necessàriament en classes. Al costat de la gran majoria, obligada a suportar exclusivament la càrrega del treball, sorgeix una classe alliberada del treball directament productiu, una classe que s’ocupa dels afers generals de la societat: la direcció del treball, de l’Estat, dels negocis, del dret, el cultiu de la ciència, de l’art, etc. En la base de la divisió de la societat en classes hi ha, doncs, la llei de la divisió del treball. Però això no impedeix que la divisió en classes sigui imposada mitjançant la violència i el robatori, l’engany i el frau. No impedeix que la classe dominant, un cop instal·lada en la seva posició, consolidi el seu poder a costa de la classe treballadora i converteixi el seu predomini social en una major explotació de les masses. 

Veiem, doncs, que la divisió en classes té una certa justificació històrica, però només per a un període determinat, només en determinades condicions socials. S’ha basat en la insuficiència de la producció. Serà eliminada pel desenvolupament complet de les modernes forces productives. De fet, l’abolició de les classes en la societat pressuposa un grau de desenvolupament històric en què l’existència no ja de tal o tal classe dominant, sinó de totes les classes dominants i, per tant, l’existència de les diferències de classe, s’hagi convertit en un anacronisme. Pressuposa, doncs, un desenvolupament molt elevat de la producció, en què l’apropiació dels mitjans de producció i dels productes i, per tant, de la dominació política, del monopoli de la cultura i de la direcció intel·lectual per una classe determinada de la societat sigui no sols supèrflua, sinó que constitueixi econòmicament, políticament i intel·lectualment un obstacle per al desenvolupament. 

Ja hi hem arribat, en aquest punt. La bancarrota política i intel·lectual de la burgesia no és ja cap secret ni per als mateixos burgesos. Llur bancarrota econòmica es manifesta regularment cada deu anys. A cada crisi, la societat és ofegada sota el pes de les seves pròpies forces productives i dels seus productes: no els pot utilitzar i roman impotent, davant l’absurda contradicció d’uns productors que no poden consumir perquè falten consumidors. La força expansiva dels mitjans de producció trenca els lligams que els ha imposat el mode de producció capitalista. Llur alliberament d’aquests lligams és la premissa indispensable per a un desenvolupament ininterromput i constantment accelerat de les forces productives i, per tant, per a un creixement pràcticament il·limitat de la producció. I això no és tot. L’apropiació socialitzada dels mitjans de producció elimina no sols les actuals restriccions artificials de la producció, sinó també el malbaratament i la devastació de les forces productives i dels productes que acompanyen avui inevitablement la producció i que arriben a un punt culminant durant les crisis. Més encara, allibera i posa a disposició de la comunitat una gran massa de mitjans de producció i de productes, eliminant l’absurda extravagància de les actuals classes dominants i dels seus representants polítics. La possibilitat d’assegurar a cada membre de la societat, per mitjà de la producció socialitzada, no sols una existència material més i més plena, sinó també una existència que garanteixi a tothom el lliure desenvolupament i el lliure exercici de les facultats físiques i mentals, aquesta possibilitat, diem, es dóna ara per primera vegada i es dóna de manera efectiva. 

Amb l’apropiació dels mitjans de producció per la societat, la producció de mercaderies desapareix i amb ella desapareix simultàniament el domini del producte sobre el productor. L’anarquia en la producció social és reemplaçada per una organització sistemàtica, definida. La lluita per l’existència individual desapareix. Per primera vegada, l’home se separa definitivament, en cert sentit, del regne animal, se sobreposa a les simples condicions animals d’existència i se sotmet a condicions realment humanes. Les condicions de vida que envolten l’home i que fins ara l’han dominat, passen sota el control i el domini de l’home; per primera vegada, esdevé el senyor real i conscient de la natura, perquè ha dominat la seva pròpia organització social. Les lleis de la seva acció social, que fins ara s’enfrontaven amb ell com a lleis de la natura alienes i dominadores, seran utilitzades amb plena consciència i comprensió, és a dir, seran dominades per ell. L’organització social de l’home, que fins ara se li enfrontava com una necessitat imposada per la natura i la història, esdevé el resultat de la seva pròpia acció lliure. Les forces objectives alienes que han regit fins ara la història, passen sota el control de l’home. Només a partir d’aquest moment podrà l’home fer la seva pròpia història, cada vegada més conscientment; només a partir d’aquest moment les causes socials posades en marxa per ell donaran en una mesura creixent els resultats que es proposava. És el pas de l’home del regne de la necessitat al regne de la llibertat. 

Resumirem breument el nostre esquema de l’evolució històrica: 

I. La societat medieval. Producció individual a petita escala. Mitjans de producció adaptats a l’ús individual i, per tant, primitius, toscos, mesquins, poc eficaços. Producció per al consum immediat, del productor mateix o del seu senyor feudal. Només quan hi ha un excedent de producció, després de cobert el consum, s’ofereix a la venda i entra en l’intercanvi. Per tant, la producció de mercaderies es troba tot just a la infància. Però ja conté, en embrió, l’anarquia de la producció social. 

II. La revolució capitalista. Transformació de la indústria, en un primer moment, mitjançant la cooperació simple i la manufactura. Concentració dels mitjans de producció, fins aleshores esparsos, en grans tallers. A conseqüència d’això, transformació d’aquests mitjans de producció individuals en mitjans de producció socials —transformació que, en general, no afecta la forma de l’intercanvi. Les velles formes de l’apropiació continuen en peu. Apareix el capitalista. En la seva qualitat de propietari dels mitjans de producció, s’apropia també dels productes i els converteix en mercaderies. La producció es converteix en un acte social. L’intercanvi i l’apropiació continuen essent actes individuals, actes realitzats per individus. El producte social és apropiat pel capitalista individual. Contradicció fonamental, de la qual provenen totes les contradiccions en què es mou la societat actual i que la indústria moderna posa clarament de manifest: 

a) Separació entre el productor i els mitjans de producció. Condemna de l’obrer a ser assalariat tota la vida. Antagonisme entre el proletariat i la burgesia. 

b) Predomini i efectivitat creixents de les lleis que regeixen la producció de mercaderies. Competència desenfrenada. Contradicció entre l’organització socialitzada a cada fàbrica i l’anarquia social en la producció total. 

c) D’una banda, perfeccionament de la vella maquinària, convertit per la competència en precepte imperatiu per a cada fabricant i complementat per un creixent desplaçament d’obrers. Exèrcit industrial de reserva. D’altra banda, expansió il·limitada de la producció, també imposada per la competència a cada fabricant. Per ambdós costats, un desenvolupament inoït de les forces productives, excés de l’oferta sobre la demanda, superproducció, abarrotament dels mercats, crisi cada deu anys, cercle viciós —excés, aquí, de mitjans de producció i de productes; excés, allí, de treballadors sense feina i sense mitjans de subsistència. Però aquests dos nivells de la producció i del benestar social no poden combinar-se, no poden operar junts, perquè la forma capitalista de la producció impedeix que les forces productives funcionin i que els productes circulin si abans no s’han convertit en capital —cosa que la seva mateixa superabundància impedeix. La contradicció es converteix en absurditat. El mode de producció es rebel·la contra la forma d’intercanvi. La burgesia és incapaç de continuar regint les seves pròpies forces productives. 

d) Reconeixement parcial del caràcter social de les forces productives, arrencat als mateixos capitalistes. Apropiació de les grans institucions de producció i de comunicació, de primer per les societats anònimes, després pels trusts, finalment per l’Estat. La burgesia es revela com una classe supèrflua. Totes les seves funcions socials són realitzades per empleats a sou. 

III. La revolució proletària. Solució de les contradiccions. El proletariat s’apropia del poder públic i, per mitjà d’ell, transforma els mitjans de producció socialitzats, que s’han esmunyit de mans de la burgesia, en propietat pública. Amb aquest acte, el proletariat redimeix els mitjans de producció del caràcter de capital que han tingut fins ara i dóna al seu caràcter social plena llibertat per a imposar-se. La producció socialitzada a base d’un pla predeterminat esdevé possible a partir d’aquest moment. El desenvolupament de la producció converteix l’existència de classes diferents en un anacronisme. A mesura que desapareix l’anarquia de la producció social s’extingeix l’autoritat política de l’Estat. L’home, amo finalment de la seva pròpia forma d’organització social, esdevé alhora l’amo de la natura, l’amo d’ell mateix, un home lliure. 

Acomplir aquest acte d’emancipació universal és la missió històrica del proletariat modern. Comprendre a fons les condicions històriques i, per tant, la veritable natura d’aquest acte, donar a la classe proletària, avui oprimida, un coneixement complet de les condicions i del significat d’aquest acte transcendental, és la tasca de l’expressió teòrica del moviment proletari, el socialisme científic. 

[1] ”Dic que se n’ha de fer càrrec, perquè la nacionalització només representarà un progrés econòmic, un pas endavant cap a la conquesta per la societat de totes les forces productives —fins i tot si la mesura és duta a terme per l’Estat actual— quan els mitjans de producció o de transport ultrapassin ja realment els límits d’una societat anònima i quan, per tant, la mesura de nacionalització sigui econòmicament inevitable. Però, darrerament, des que Bismarck va emprendre el camí de la nacionalització, ha sorgit una mena de fals socialisme que degenera de tant en tant en un tipus especial de socialisme submís i servil, el qual veu una mesura socialista en tots els actes de nacionalització, incloent els dictats t)er Bismarck. Si la nacionalització de la indústria del tabac fos socialisme, caldria incloure entre els fundadors del socialisme Napoleó i Metternich. Quan l’Estat belga, per raons polítiques i financeres perfectament vulgars, va decidir construir per compte propi les principals línies fèrries del país, o quan Bismarck, sense que l’impulsés cap necessitat econòmica, va nacionalitzar les línies més importants de la xarxa ferroviària de Prússia, per a poder manejar-les i aprofitar-les millor en cas de guerra, per a convertir el personal dels ferrocarrils en un ramat electoral sotmès al govern i, sobretot, per a procurar-se una nova font d’ingressos sostreta a la fiscalització del Parlament, cap d’aquestes mesures no tenia, ni directament ni indirectament, ni conscientment ni inconscientment, res de socialista. Altrament, caldria classificar també entre les institucions socialistes la Reial Companyia de Comerç Marítim, la Reial Manufactura de Porcellanes i fins i tot els sastres de l’exèrcit, sense oblidar la nacionalització dels prostíbuls, proposada, molt seriosament, per un home molt llest cap als anys trenta, sota el regnat de Frederic Guillem III.” 

Friedrich Engels

Font: Marxismo y terrorismo, Editorial Grijalbo. Traduït del castellà al català per Miquel Àngel Sòria.

“La relació entre la política general i les formes del Dret econòmic es troba determinada al meu sistema d’una manera tan decisiva i a la vegada original, que no estarà de més subratllar-la aquí per a facilitar el seu estudi. La forma de les relacions polítiques és l’històricament fonamental, i les dependències econòmiques no són res més que un efecte o un cas especial, i, per tant, sempre fets de segon ordre. Alguns dels sistemes socialistes moderns prenen per principi directiu l’aparença de relació totalment inversa que salta a la vista, fent brollar, per dir-ho així, de les condicions econòmiques les subordinacions polítiques. És indubtable que aquests efectes de segon ordre existeixen com a tals, i que són especialment sensibles en els temps presents; però el primari deu buscar-se en la violència política immediata i no en un poder econòmic indirecte”. Igualment en altre passatge on el senyor Dühring “arrenca de la tesi de què les condicions polítiques són la causa decisiva de la situació econòmica, i de què la relació inversa només representa una reacció de segon ordre… mentre no es prenguin les agrupacions polítiques com a punt de partida, per si mateixes, ans se les consideri exclusivament com mitjans per a fins nutritius, per molt socialista radical i per molt revolucionari que es vulgui semblar se seguirà albergant una bona dosi encavalcada de reacció”.

Tal és la teoria del senyor Dühring. Aquí, com en altres molts passatges, és elaborada de forma simple, podríem dir que és decretada. En cap dels tres llibres de l’obra, essent tan grossos, es conté ni el més lleu intent de provar-la ni de refusar l’opinió contrària de la seva. Encara que les proves fossin tan barates com els esbarzers, el senyor Dühring no ens donaria cap prova. La cosa està ja demostrada pel famós pecat original en el qual veiem Robinson esclavitzar Divendres. Aquesta esclavització era un acte de violència i, per tant, un acte polític. I com aquest acte d’esclavització forma el punt de sortida i el fet fonamental de tota la història fins als nostres dies, injectant en ella el pecat original de la injustícia, fins a tal grau que en els períodes posteriors només fou una mica atenuada i “convertida en les formes més indirectes de dependència econòmica”; per tal com sobre aquesta esclavització originària descansa tota la “propietat basada en la violència” que ve imperant fins avui, és evident que els fenòmens econòmics tenen tots la seva arrel en causes polítiques i, més concretament, en la violència. I el que no es conformi amb aquestes deduccions és un reaccionari encobert. Observem, en primer lloc, que cal estar tan pagat de si mateix com ho està el senyor Dühring, per a considerar tan “original” aquesta teoria que res té d’original. La creença de què els actes polítics dels cabdills i de l’Estat són el factor decisiu de la història és una creença tan vella com la mateixa historiografia, i a ella es deu molt en primer terme el fet que sapiguem tant poc del callat desenvolupament que impulsa realment els pobles i que s’amaga darrere totes aquestes intervencions sorolloses. Aquesta creença ha presidit tota concepció passada de la història, fins que vingueren a assestar-li el primer cop els historiadors burgesos de França en l’època de la Restauració; l’únic “original” és que el senyor Dühring novament ignora tot això.

A més a més, encara admetent per un moment que el senyor Dühring tingui raó quan diu que tota la història fins als nostres dies té les seves arrels en l’esclavització de l’home per l’home, amb això no hauríem arribat encara, ni de bon tros, al nervi del problema.

Immediatament, sorgiria la pregunta: I què fou el que va moure Robinson a esclavitzar Divendres? Ho va fer només per adelitar-se’n? Res d’això. Se’ns deia, al contrari, que Divendres era explotat com esclau o mer instrument posat al servei econòmic i mantingut només com a tal instrument”. Robinson esclavitza, doncs, Divendres perquè aquest treballi en profit seu. I com pot Robinson treure-li profit al treball de Divendres? Només aconseguint que Divendres creï amb el seu treball més mitjà de vida que el que Robinson ha de donar-li perquè es mantingui en condicions de treballar. És a dir, que Robinson, contra els mandats expressos i imperatius del senyor Dühring, no pren “l’agrupació política”, creada mitjançant l’esclavització de Divendres, “per si mateixa, sinó que l’empra exclusivament com mitjà per a fins nutritius“, i allà veurà ell com se les arregla amb el seu amo i senyor Dühring.

Veiem, doncs, que l’exemple pueril inventat expressament pel senyor Dühring per a provar-nos que la violència és el factor “històricament fonamental”, ens demostra en realitat que la violència no és més que el mitjà i que, en canvi, el fi resideix en el profit econòmic. I quant “més fonamental” és el fi respecte als mitjans aplicats per assolir-lo, tant més fonamental és en la història l’aspecte econòmic de la relació, comparat amb el polític. L’exemple adduït demostra, doncs, el contrari precisament del que es proposava demostrar. I el mateix que veiem que ocorre amb Robinson i amb Divendres, ocorre amb tots els casos de poder i esclavització que, fins als nostres dies, ens parla la història.

La subjugació ha estat sempre, per utilitzar l’elegant expressió del senyor Dühring, “mitjà per a fins nutritius” (concebut el fi nutritiu en el sentit més ample), i mai ni en cap lloc una agrupació política implantada “per si mateixa”. Cal ser el senyor Dühring per a imaginar-se que els impostos percebuts pels Estats no són res més que “efectes de segon ordre”, o que l’agrupació política dels nostres dies, que posa d’un costat la burgesia governant i de l’altre el proletariat oprimit, existeix “per si mateixa” i no en gràcia als “fins nutritius” dels burgesos governants; és a dir, per a esprémer guanys i acumular capital.

Però tornem als nostres dos homes. Robinson, “amb l’espasa a la mà” fa esclau seu a Divendres. Però, per a realitzar-lo Robinson necessita quelcom més que l’espasa. No a tot senyor l’és útil el seu esclau. Per a poder servir-se d’ell, cal disposar de dues coses; cal disposar, en primer lloc, dels instruments i objectes necessaris per al treball de l’esclau, i en segon lloc, dels mitjans indispensables pel seu manteniment. Així, doncs, abans que sigui possible l’esclavatge, cal que la producció hagi assolit un cert nivell de progrés i que en la distribució s’hagi arribat a un cert grau de desigualtat. I perquè el treball dels esclaus es pugui convertir en el mode de producció predominant de tota una societat, cal que en aquesta producció, el comerç i l’acumulació de riqueses s’hagi desenvolupat ja en un grau molt superior. En les primitives comunitats organitzades sobre el règim de la propietat comú del sòl, o no es dóna l’esclavatge sota cap forma, o només exerceix un paper molt secundari. Així succeïa també en l’antiga Roma pagesa; però, en convertir-se Roma en una “Ciutat Universal” i concentrar-se la propietat del sòl itàlic més i més en mans d’una classe poc nombrosa de riquíssims propietaris, la població de camperols fou suplantada per una població d’esclaus. Sabem que en temps de les Guerres Mèdiques el nombre d’esclaus s’elevava en Corint a 46.000 i a l’Egina a 470.000; hi havia deu esclaus per cada ciutadà lliure. És evident que, per arribar a aquest estat de coses, no era suficient amb la “violència” sinó que feien falta arts industrials i artesanals molt desenvolupades i un extens comerç. Als Estats Units d’Amèrica l’esclavatge no descansava tant, ni molt menys en la violència com en la indústria anglesa del cotó; a les regions no cotoneres i que no es dedicaven, com els Estats fronterers, a la criança d’esclaus amb destí als Estats cotoners, l’esclavatge fou extingint-se per si mateix sense acudir a la violència, per la senzilla raó de què no era rentable.

Per tant, quan el senyor Dühring anomena a la propietat actual propietat basada en la violència i la defineix com “aquella forma de poder, que no només exclou al semblant de l’ús dels medis naturals de vida, sinó que, molt més important, es basa en la submissió de l’home a la servitud”, gira al revés tota la relació. La submissió de l’home a la servitud, qualsevol que sigui la forma que presenti, pressuposa en el subjugador la possessió dels mitjans de treball sense els quals el sotmès no li serviria de res, i en l’esclavatge pressuposa a més a més la possessió dels mitjans de vida indispensables per a mantenir l’esclau. Pressuposa, doncs, en tot cas, un cert nivell patrimonial superior al grau mitjà de fortuna. D’on ha sortit aquest patrimoni? És indubtable que pugui haver estat del robatori; és a dir, provenir de la violència, però que això no és una condició indispensable. Pot ser també fruit del treball, del furt, del comerç, de l’estafa. Encara més, perquè quelcom pugui ser robat, és necessari que algú hagi creat abans amb el seu treball el que es roba.

La propietat privada en general no sorgeix en la història, ni de bon tros, com a fruit del robatori i la violència. Ans al contrari. La propietat privada existeix ja, encara que limitada a certs objectes, en les antigues comunitats primitives de tots els pobles civilitzats. Comença desenvolupant-se ja en el si d’aquestes comunitats en l’intercanvi amb gents d’altres comunitats, sota la forma de mercaderia. I quant més s’accentua en els productes de la comunitat la forma de mercaderia, o cosa que és el mateix, com més gran és la proporció en què aquests articles es produeixen, no per a ser consumits pel mateix productor, sinó per l’intercanvi, com més va aquest desplaçant encara al si de la mateixa comunitat l’originària i natural divisió de treball, més s’accentua també la desigualtat en l’estat de fortuna dels diferents membres de la comunitat, més es va minant i soscavant el vell règim de propietat comú del sòl i més ràpidament camina la comunitat cap a sa dissolució, per a convertir-se en una aldea integrada per camperols propietaris de les seves parcel·les. El despotisme oriental i la canviant dominació dels pobles nòmades conqueridors no van poder atemptar, al llarg de milers d’anys, contra aquesta antiga comunitat primitiva; en canvi, la gradual destrucció de sa indústria domèstica natural, per la concurrència dels productes de la gran indústria, va portant-la cada vegada més acceleradament cap a sa dissolució. Aquí ni tant sols es pot parlar de violència, com tampoc es pot parlar d’ella en el repartiment, que encara s’està realitzant als nostres dies, de la propietat agrària comuna dels “Gehoferschaften” (Masies. N. de la R.) del Mosel·la i dels Alts Vosges; els camperols, senzillament, troben més profitosa per als seus interessos la propietat privada sobre la terra que la propietat comuna. Igualment la formació d’una aristocràcia natural com la que es constitueix entre els celtes i els germans i en el Punjab indi sobre la base de la propietat comuna del sòl, no descansa, al començament, ni de bon tros, sobre la violència, sinó sobre la voluntarietat i la força del costum. Onsevulga que sorgeix la propietat privada, brota a conseqüència dels canvis experimentats per les relacions de producció i d’intercanvi, en interès del foment de la producció i de la intensificació del trànsit, i respon per tant a causes econòmiques. En aquest procés, la violència no desenvolupa el menor paper. És evident que perquè el lladre pugui apropiar-se de béns aliens, ha de regir ja la institució de la propietat privada, ja que la violència podrà, indubtablement, transformar l’estat possessori però mai engendrar la propietat privada com a tal.

Per a explicar la “submissió de l’home a la servitud” en la més moderna de les seves formes, en el treball assalariat, no podem acudir a la violència ni a la propietat fonamentada sobre ella. Ja hem vist el paper que fa en la dissolució de les velles comunitats i, per tant, en la generalització directa o indirecta de la propietat privada, la transformació dels productes del treball en mercaderies, sa producció, no pel consum propi, sinó per l’intercanvi. Doncs bé, en El Capital, Marx ha demostrat amb claredat meridiana —i el senyor Dühring es guarda molt d’al·ludir per a res a això— que, en assolir un cert grau de desenvolupament, la producció de mercaderies es converteix en producció capitalista, i que, en arribar a aquesta fase, “la llei de l’apropiació o llei de la propietat privada, llei que descansa en la producció i circulació de mercaderies, es canvia per sa mateixa dialèctica interna i inexorable en el contrari del que és“. El canvi de valors equivalents, que semblava ser l’operació originària, es capgira de tal manera, que l’intercanvi és només aparent, donat que, d’un costat, la part de capital que es canvia per la força de treball no és més que una part del producte del treball aliè apropiat sense equivalent i d’altre lloc, son productor, l’obrer, no es limita a reposar-la, sinó que ha de reposar-la amb un nou superàvit… En un principi, semblava que el dret de propietat es basava en el mateix treball… Ara la propietat, vista del costat del capitalista, es converteix en el dret a apropiar-se treball aliè no retribuït, o el seu producte, i vista del costat de l’obrer, com la impossibilitat de fer seu el producte del seu treball. D’aquesta manera, el divorci entre la propietat i el treball es converteix en conseqüència obligada d’una llei que semblava basar-se en la identitat d’aquests dos factors (K. Marx, El Capital, volum I, Cap. XXII, I N. de la R.). O cosa que és el mateix, que encara suposant que foren totalment impossibles el robatori, la violència i l’estafa, si admetem que tota la propietat privada descansava originàriament en el treball personal del propietari i que, tanmateix, al llarg d’una remota trajectòria històrica només es canvien valors iguals per valors iguals, en desenvolupar-se la producció i l’intercanvi, a l’actual règim capitalista de producció, a la monopolització dels mitjans de producció i de vida en mans d’una classe poc nombrosa, a la degradació de l’altra classe, que constitueix la immensa majoria de la població, en proletaris desposseïts, a l’alternació de vertígens especulatius de producció i crisis comercials i a tota l’anarquia regnant avui en la producció. I tot aquest procés s’explica per causes purament econòmiques, sense necessitat d’acudir ni una sola vegada a l’argument del robatori, ni al de la violència, ni al de l’Estat, ni a cap altra intromissió de caràcter polític. Per on la “propietat basada en la violència” resulta ser, també aquesta vegada, una frase declamatòria, destinada a encobrir la incomprensió del procés real de les coses.

Aquest procés, exposat històricament, no és altra cosa que la història del desenvolupament de la burgesia. I si “les condicions polítiques són la causa decisiva de la situació econòmica”, la burgesia moderna no s’havia d’haver desenvolupat en lluita contra el feudalisme, sinó que hauria de ser el seu fill predilecte, sa creació espontània. Però tot el món sap que ha passat el contrari. Estament oprimit en els seus orígens, tributari de la noblesa feudal dominant, reclutat entre servents i vassalls de tota mena, la burgesia, lluitant constantment amb la noblesa, fou conquerint una posició darrera l’altra, fins a fer-se, en els països més avançats, del poder i ocupar-lo en lloc d’aquella; a França, derrocant directament a la noblesa, a Anglaterra aburgesant-la més i més i convertint-la en sa pròpia cúspide ornamental. I com aconseguí tot això? Ho aconseguí senzillament pel canvi de la “situació econòmica”, al que va seguir després, més tard o més aviat, de bon grat o per la lluita, el canvi de condicions polítiques. La lluita de la burgesia contra la noblesa feudal és la lluita de la ciutat contra el camp, de la indústria contra la propietat de la terra, de l’economia basada en els diners contra l’economia natural, i les armes decisives dels burgesos en aquesta lluita foren els seus recursos, constantment reforçats, de poder econòmic, mitjançant el desenvolupament de la indústria, primer artesana i després manufacturera, i per la difusió del comerç. Durant tota aquesta lluita, el poder polític va estar al costat de la noblesa, amb l’excepció d’un període en què el poder real utilitzà la burgesia contra la noblesa per a contrarestar a un estament amb l’altre; però a partir del moment en què la burgesia, encara impotent políticament, va començar a ser perillosa, gràcies a la seva creixent potència econòmica, els reis tornaren a aliar-se amb la noblesa, provocant així, primer a Anglaterra i després a França, la revolució de la burgesia. A França, les “condicions polítiques” restaven invariables, però la “situació econòmica” es desbordava d’elles. Políticament, la noblesa ho era tot i el burgès no era res; socialment el burgès era ja la classe més important dins l’Estat, mentre que a la noblesa li havien escapat de les mans totes les seves funcions socials, encara seguís cobrant les rendes amb què se li remuneraven aquestes funcions ja desaparegudes. I no només això, sinó que la burgesia es veia cohibida en totes les seves activitats de producció per les formes polítiques feudals de l’Edat Mitjana, amb les que feia ja molt de temps que aquesta producció —no només la manufacturera, sinó ja el mateix artesanat— no es podia avenir, lligada de mans per un cúmul de privilegis gremials i d’aranzels provincials i locals, que no eren ja més que altres tantes molèsties i entrebancs per a la producció. La revolució burgesa posà fi a tot això. Però no com caldria suposar segons el principi del senyor Dühring, adaptant la situació econòmica a les condicions polítiques —que era precisament el que anaven intentant en va des de feia molts anys la noblesa i els reis— ans al contrari, arraconant totes aquelles andròmines polítiques velles i arnades i creant condicions polítiques més a to amb la nova “situació econòmica”, en les que aquesta pogués viure i desenvolupar-se. I en efecte, ella s’ha desenvolupat meravellosament en aquesta atmosfera política i jurídica adequada, tan meravellosament, que avui la burgesia no està gaire lluny de la posició que en 1789 ocupava la noblesa: es va convertint a poc a poc en un factor no només socialment superflu, ans en un destorb social; va divorciant-se cada cop més de l’activitat productiva i convertint-se a poc a poc, com en el seu temps la noblesa, en una classe que no fa res més que embutxacar-se rendes; i ha efectuat aquesta subversió de sa pròpia posició i la creació d’una classe nova, el proletariat, sense recórrer a cap joc de mans relacionat amb la violència, per vies purament econòmiques. Encara més. Aquest resultat de l’actuació i la conducta de la burgesia no ha respost, ni de bon tros, a sa voluntat; ans al contrari, s’ha obert pas per una força irresistible contra sa voluntat i sa intenció. Senzillament, perquè les seves pròpies forces productives han desbordat les lleres de sa direcció i impulsen a tota la societat burgesa, com una necessitat natural, a la ruïna, o a la revolució.

I quan els burgesos apel·len ara a la violència per a contenir a la vora de l’abisme, la “situació econòmica” que camina cap a ell, no demostren més que una cosa: que incorren en la mateixa aberració del senyor Dühring, en l’aberració de creure que les “condicions polítiques són la causa decisiva de la situació econòmica”. Suposen, ni més ni menys, que el senyor Dühring, que amb els mitjans “primaris”, amb el “poder polític immediat”, poden transformar aquells “fets de segon ordre”, la situació econòmica i el seu desenvolupament inevitable com si els efectes econòmics de la màquina de vapor i de tota la maquinària moderna moguda per ella, del comerç mundial, dels bancs i del desenvolupament del crèdit en els temps presents, poguessin esborrar-se del món amb canons Krupp o fusells Máuser.

Analitzem, nogensmenys, una mica més de prop aquesta omnipotent “violència” del senyor Dühring. Robinson esclavitza Divendres “amb l’espasa a la mà”. Però, d’on ha tret aquesta espasa? Fins avui, les espases no broten en cap lloc de la terra, dels arbres, ni  tan  sols a les illes imaginàries on viuen els  Robinsons, i el senyor Dühring ens queda a deure la resposta a aquesta pregunta. Si Robinson ha pogut adquirir una espasa, res ens impedeix a nosaltres suposar que Divendres es presentés un bon matí empunyant un revòlver carregat, amb el que tota la relació de la “violència” es girarà del revés: Divendres s’imposarà i Robinson haurà de treballar per ell. Preguem al lector que ens perdoni si insistim tant en la història de Robinson i Divendres, més pròpia per a esbarjo de criatures que per a elucubracions de ciència, però què li farem! No tenim més remei que aplicar a consciència els mètodes axiomàtics del senyor Dühring, i nosaltres no som responsables del fet de veure’ns obligats a mantenir-nos constantment en un terreny de pura puerilitat. El revòlver triomfarà, doncs, sobre l’espasa, i d’aquesta manera, fins al més pueril axiomàtic haurà de reconèixer que la violència no és un mer acte de voluntat, sinó que pressuposa condicions prèvies molt reals per al seu exercici, a saber: instruments, el més perfecte dels quals passa per sobre del més imperfecte; que, a més a més, aquests instruments van haver de ser produïts, la qual cosa val tant com dir que el productor dels instruments de violència més perfectes, vulgarment armes, triomfa sobre el productor dels més imperfectes i, que, en poques paraules, el triomf de la violència es basa en la producció d’armes i aquesta a la vegada, en la producció en general, i, per tant en el “poder econòmic” en la “situació econòmica”, en els mitjans materials posats a disposició de la violència.

La violència és el dia d’avui l’exèrcit i la marina de guerra, i ambdós costen, com sabem per dolorosa experiència, “muntanyes de diners”. Però, la violència és incapaç de crear diners; com a molt pot arrabassar el ja creat, i tampoc això serveix de massa, com també sabem nosaltres per la dolorosa experiència dels milers de milions francesos. En darrera instància, sempre serà, doncs, la producció econòmica la que subministri els diners; per on tornem a trobar-nos amb què la violència està condicionada per la situació econòmica, que és la que ha de dotar-la dels mitjans necessaris per a equipar-se amb instruments i conservar-los. Però no termina aquí la cosa. Res hi ha que depengui tant de les condicions econòmiques prèvies com, precisament, l’exèrcit i la marina. L’armament, la composició de l’exèrcit, l’organització, la tàctica i l’estratègia depenen sobretot del grau de producció imperant i del sistema de comunicacions. No han estat les “creacions lliures de la intel·ligència” de caps militars genials les que han actuat de manera revolucionària, sinó la invenció d’armes més perfectes i els canvis experimentats pel material soldat; la influència del cap genial es redueix, en el millor dels casos, a l’adaptació dels mètodes de lluites, a les noves armes i als nous lluitadors.

A començaments del segle XIV, la pólvora passà dels àrabs als europeus d’occident, i revolucionà, com sap qualsevol nen de l’escola, tots els mètodes de la guerra. Però la introducció de la pólvora i de les armes de foc no fou de cap manera un acte de violència, sinó un procés industrial, i, per tant, econòmic. La indústria no perd el seu caràcter d’indústria perquè els seus productes es destinin a destruir objectes i no pas a crear-los. I la introducció de les armes de foc no només influí en els mètodes de la guerra sinó també en les relacions de poder i de servitud. Per aconseguir pólvora i armes de foc, calia indústria i diners, i ambdós elements estaven en mans dels veïns de les ciutats. Per això les armes de foc foren des del primer moment armes de les ciutats i de la monarquia en ascensió, recolzada en aquestes, contra la noblesa feudal. Les muralles de pedra dels castells dels nobles, fins llavors inexpugnables, sucumbiren davant els canons dels burgesos, i les bales dels arcabussos de la burgesia perforaren les armadures cavalleresques. I en enfonsar-se la cavalleria dels nobles amb els seus arnesos, s’enfonsà també la dominació de la noblesa; amb el desenvolupament de la burgesia, la infanteria i l’artilleria es convertiren a poc a poc en les armes més decisives; obligat per l’artilleria, l’ofici de les armes hagué de crear una nova subsecció plenament industrial: la d’enginyeria.

Les armes de foc es desenvoluparen molt lentament. Els canons seguien essent pesats, els mosquets no perdien, malgrat molts invents de detall, sa tosquedat. Hagueren de passar més de tres-cents anys fins que s’inventà un fusell apte per armar amb ell tota la infanteria. Fins començaments del segle XVIII, el fusell d’espurna, armat de baioneta, no eliminà definitivament la pica de l’equip d’armes de la infanteria. Les tropes de peu aleshores estaven formades pels elements més baixos de la societat, subjectes a una rigorosa instrucció, però totalment insegurs, i als que només es podia mantenir cohesionats a força de garrotades: eren soldats mercenaris dels prínceps, reclutats no poques vegades, a la força, entre els presoners de guerra de l’enemic, i l’única forma de combat en què aquests soldats es podien servir del nou fusell era la tàctica de la línia, que arribà a la seva perfecció amb Frederic II. Aquesta tàctica consistia a formar a tota la infanteria en un quadrilàter de fres files, que només podia moure’s en ordre de batalla formant un tot únic; com a molt, es permetia a una de les dues ales avançar o replegar-se una mica. Tota aquesta massa desmanyotada no podia desplaçar-se ordenadament més que en un terreny pla, i encara ací amb un ritme molt lent (a raó de setanta-cinc passes per minut); un canvi de l’ordre de batalla durant el combat era impossible, i una vegada entrava en foc la infanteria, la victòria o la derrota es decidia ràpidament i de cop.

Davant aquestes línies feixugues, s’alçaren en la guerra nord-americana d’independència els destacaments de rebels que, sense estar instruïts, disparaven molt més encertadament amb les seves carrabines ratllades i que, endemés, lluitant com lluitaven pels seus propis interessos, no desertaven com les tropes mercenàries. Aquests destacaments no oferien als anglesos la satisfacció d’enfrontar-se amb ells en línia regular de combat ni en camp pla, ans operaven en grups aïllats de franctiradors, maniobrant rapidíssimament i a l’empara dels boscos. La línia, impotent, sucumbí davant un enemic invisible i inabordable, I ressorgí la tàctica de guerrilles, una nova forma de combat, fruit d’un nou material soldat.

L’obra començada per la Revolució Nord-americana fou portada a terme, també en el terreny militar, per la Revolució Francesa. Davant els destres exèrcits mercenaris de la coalició, França només podia contraposar ses masses, poc instruïdes però nombroses, les lleves de tota la nació. Però amb aquestes masses es tractava de protegir París, és a dir, de cobrir una determinada zona, i això no podia ocórrer sense la victòria en un combat obert de masses. Més, per això, no eren suficients les escaramusses dels franctiradors: calia inventar una manera de donar ús a les masses, i aquesta forma fou la columna. La formació en columna permetia encara a tropes poc destres moure’s bastant ordenadament i amb una més gran rapidesa de marxa (a raó de cent passes i encara més per minut), permetia trencar les rígides formes de les velles línies, lluitar en qualsevol terreny, encara en terrenys desfavorables per aquesta, agrupar les tropes del mode més convenient en cada cas i, en combinació i amb l’acció de tiradors dispersos, contenir, distreure i cansar les línies enemigues, fins que arribés el moment de llançar-se contra elles i trencar son front al punt decisiu de la posició amb les masses guardades en reserva. Aquest nou mètode de combat, basat en l’acció combinada de tiradors i columnes, i en l’agrupació de l’exèrcit en divisions o cossos d’exèrcit independents, integrats per totes les armes, mètodes de combat que Napoleó desenvolupà perfectament en son aspecte tàctic i estratègic, sorgí, doncs, imposat per la necessitat, i principalment, en canviar el material soldat de la Revolució Francesa. Però va tenir altres dues condicions tècniques prèvies molt importants: la primera era la invenció per Gribeauval de curenyes lleugeres pels canons de campanya, que feren factible el necessari desplaçament ràpid d’aquests, i la segona, l’escotadura, presa de les escopetes de caça i aplicada a França, en 1777, a la culata dels fusells que fins aleshores no era més que la prolongació del canó, i que permeté apuntar a un home només i encertar. Sense aquest progrés no hi hauria estat possible guerrejar amb les velles armes.

El sistema revolucionari consistent en armar a tot el poble fou aviat reduït a un reclutament forçós (amb substitució mitjançant la redempció en metàl·lic pels rics) i adoptat en aquesta forma per la majoria dels grans Estats del continent. Només Prússia intentà atreure el seu sistema de la Landwehr (milícia o reserva nal. N. de la R.) a força del poble, en major escala. Prússia fou endemés el primer Estat que dotà a tota sa infanteria amb la novíssima arma, el fusell ratllat de retrocàrrega, després d’acomplir un breu paper el fusell ratllat de càrrega davantera, perfeccionat i fet apte per a la guerra entre 1830 i 1860. A aquestes dues reformes es degueren els seus triomfs de 1866.

A la guerra francoprussiana s’enfrontaven per primer cop dos exèrcits equipats amb fusells ratllats de retrocàrrega, i instruïts ambdós, substancialment, en les mateixes formacions tàctiques que en l’època del vell fusell d’espurna i canó llis. Només que els prussians, introduint la columna de companyia, intentaren trobar una forma de combat més adient al nou armament. Però, quan el 18 d’agost, prop de St. Privat, la guàrdia prussiana volgué aplicar rigorosament l’ordre de batalla de sa columna de companyia, els cinc regiments més entestats en l’acció perderen aproximadament en dues hores més de la tercera part dels  seus efectius (176 oficials i 5.114 homes); a partir d’aquest moment, la columna de companyia restà sentenciada a mort com a forma de lluita, ni més ni menys que la columna de batalló i la línia; s’abandonà tot intent de seguir exposant al foc dels fusells enemics a formacions tancades, i a partir d’aleshores els alemanys ja només guerrejaren en aquells densos eixams de tiradors en què la columna s’anava dispersant per si mateixa, generalment sota la pluja de les bales enemigues, dispersió que el comandament combatia per ser contrària als reglaments; altra innovació fou la d’adoptar el pas redoblat sota l’abast del foc enemic com única forma de moviment. Altre cop el soldat es tornava a demostrar més intel·ligent que l’oficial, essent ell qui, instintivament, descobrí l’única forma de lluita que fins ara ha pogut prevaler sota el foc del fusell de retrocàrrega i la imposà amb bon èxit malgrat totes les resistències del comandament.

La guerra francoprussiana representa un punt de viratge que sobrepuja en importància a tots els precedents. En primer lloc, les armes prenen tal grau de perfecció, que no conté ja cap nou progrés que revolucioni aquesta esfera. Quan es disposa de canons amb els quals es pot fer blanc en un batalló tan aviat com l’ull ho vegi en la llunyania, i de fusells que permetin fer el mateix prenent per blanc a un sol home i en el que carregar porta menys temps que apuntar, tots els progressos posteriors que puguin fer-se en les arts de la guerra són ja més o menys indiferents. En aquest aspecte, podem dir que l’era del progrés està, en el substancial, acabada. En segon lloc, aquesta guerra ha obligat a tots els grans Estats del continent a implantar el reforçat sistema prussià de la Landwehr, posant-se amb allò a sobre una càrrega militar que ens portarà a la ruïna a la volta de pocs anys. Els exèrcits s’han convertit en la finalitat principal dels Estats, en un fi en si; els pobles ja només existeixen per subministrar soldats i mantenir-los. El militarisme predomina i devora Europa. Però també aquest militarisme alberga al seu si el germen de sa pròpia ruïna. La competència deslliurada entre els Estats els obliga, per una part, a invertir cada any més diners en tropes, en vaixells de guerra, en canons, etc. Accelerant amb això cada cop més la bancarrota financera; d’altra banda, els obliga a aplicar cada cop més rigorosament el servei militar obligatori, amb la qual cosa no fa més que familiaritzar amb l’ús de les armes a tot el poble, és a dir, capacitar-lo perquè en un determinat moment pugui imposar sa voluntat a despit del comandament militar. I aquest moment arribarà tan aviat com la massa del poble —els obrers del camp i de la ciutat i els camperols— tingui una voluntat. A partir d’aquest instant, els exèrcits dels prínceps es converteixen en exèrcits del poble, la màquina es nega a seguir funcionant i el militarisme mor, per la dialèctica del seu propi desenvolupament. I el que pogué aconseguir la democràcia burgesa de 1848, precisament perquè era burgesa i no proletària, a saber; infondre a les masses treballadores una voluntat que correspongui a sa situació de classe, ho aconseguirà infal·liblement el socialisme. I això significa la voladura, des del seu interior, del militarisme, i amb ell, dels exèrcits permanents.

Heus aquí una de les moralitats que es poden treure de la nostra història de la moderna infanteria. La segona moralitat, que ens torna al senyor Dühring, és que tota l’organització i tots els mètodes de lluita dels exèrcits, i per tant els triomfs i les derrotes, resulten dependre de condicions materials o, més concretament, econòmiques: del material home i del material arma, és a dir, de la qualitat i quantitat de la població i de la tècnica. Només un poble de caçadors com l’americà podia ressuscitar la tàctica de guerrilles; i els americans eren caçadors per causes purament econòmiques, aquests mateixos ianquis dels vells Estats s’han convertit en camperols, industrials, navegants i mercaders, que ja no fan guerrilles a les selves verges, però en canvi saben moure’s amb gran desimboltura en el camp de l’especulació, on també han sabut emprar sa tàctica de masses. Només una revolució com la francesa, que emancipà econòmicament al burgès i sobretot al camperol, podia descobrir els exèrcits i, amb ells, les formes desempallegades de desplaçament, contra les que s’estavellaven les antigues línies que, per la sa rigidesa, eren la imatge militar de l’absolutisme pel qual lluitaven. Ja hem vist, seguint –els pas a pas, com els progressos de la tècnica, en quant es feien aplicables i es feia militarment, provocaven i imposaven quasi per la violència, de manera immediata, una sèrie de modificacions, i fins i tot revolucions en els mètodes de lluita, modificacions que amb freqüència, s’obrien pas contra la voluntat del comandament. Fins a quin punt la direcció de la guerra depèn avui de l’estat de la producció i dels mitjans de comunicació de la mateixa rereguarda i del teatre de guerra, és cosa que qualsevol sotsoficial una mica aplicat pot avui dia explicar al senyor Dühring. Resumint, a tot arreu i en tots els temps són les condicions econòmiques i els recursos materials els que donen a la “violència” el triomf sense el qual deixaria de ser la violència, i qui pretengués reformar l’art de la guerra des del punt de vista contrari, atenint-se als principis del senyor Dühring, no faria més que recollir pallisses. (A l’Estat Major prussià, saben això molt bé. “La base fonamental de l’art de la guerra és, en primer terme, el règim econòmic de vida dels pobles en general”, diu el señor Marx Jähns, capità d’Estat Major en una conferència científica. (Kölnische Zeitung, 20 d’abril de 1876, full tercer) (Nota d’Engels).

Si passem dels exèrcits de terra a la marina, veurem que només els darrers vint anys ens ofereixen una revolució molt més radical en aquest aspecte. El buc de línia de la guerra de Crimea era encara el vaixell de fusta amb els seus dos o tres ponts i els seus seixanta o cent canons, mogut encara preferentment a vela, i que només com a medi auxiliar emprava una feble maquineta de vapor. Els seus canons eren gairebé tots de 32 lliures amb uns cinquanta zentner (Mesura de pes equivalent a 50 kg. N. de la R.) de pes, i algun que un altre de 68 lliures i 95 zentner. Cap a la fi de la guerra, sorgiren les bateries blindades de ferro, monstres pesants i quasi immòbils, però invulnerables per a l’artilleria d’aquella època. La cuirassa de ferro no trigà a aplicar-se també als bucs de línia; al començament era una capa molt prima: quatre polzades de gruixes considerava un blindatge pesadíssim. Però els progressos de l’artilleria superaren aquesta cuirassa. Per a cada nou gruix de blindatge s’inventava un canó nou i més pesant, que el perforava amb la més gran facilitat. I així, hem arribat a les cuirasses de ferro de deu, dotze, catorze i vint-i-quatre polzades de gruix (Itàlia es disposa a construir un buc cuirassat amb planxes de tres peus de gruix), d’un costat, i de l’altre, als canons ratllats de 25, 35, 80 i fins a 100 tones (tons. de 20 zentner) de pes, capaces de llançar a distàncies abans inconcebibles càrregues de 300, 400, 1,700 i fins… 2.000 lliures.

El vaixell de línia d’avui és un gegantí navili a hèlix cobert de cuirassa, de 8.000 a 9.000 tones de desplaçament i 6.000 a 8.000 cavalls de força, amb torres giratòries i quatre o al màxim sis canons pesats i una proa sortint acabada en esperó per sota de la línia de flotació per enfonsar els vaixells enemics. Aquest vaixell és una màquina gegantina en la qual la força de vapor no es limita a augmentar la rapidesa de desplaçament, ja que endemés governa el timó, llança i lleva l’àncora, fa girar les torres, enfila i carrega els canons, treu l’aigua i arria i hissa els bots que, al seu torn, també naveguen en part a força de vapor, etc. I el duel entre el blindatge dels vaixells i l’eficàcia dels canons està molt lluny d’haver-se terminat, fins al punt de què, avui dia, és un fenomen quasi normal el que abans de sortir un buc de les drassanes ja estigui antiquat i no respongui a les exigències que presidiren sa construcció. Els moderns bucs de guerra no són només un producte, sinó que són també una mostra de la moderna gran indústria; són tots ells fàbriques flotants, encara que destinades molt en primer lloc a crear el mode de dissipar els diners. El país on més desenvolupada està la gran indústria té quasi el monopoli de construcció d’aquests bucs. Tots els bucs cuirassats turcs, quasi tots els russos i la majoria dels alemanys han estat construïts a Anglaterra; les planxes blindades d’alguna eficàcia quasi no es fabriquen més que a Sheffield; de les tres fàbriques de foneria d’Europa que estan en condicions de subministrar els canons més pesants, dos (les de Woolwick i Elswick) corresponen a Anglaterra i l’altra (la de Krupp), a Alemanya. Res demostra millor que això, com la “violència política immediata”, que segons el senyor Dühring és la “causa decisiva de la situació econòmica”, lluny de ser-ho, es troba completament subordinada a aquesta; que, no només la creació, ans també el maneig de l’instrument de la violència al mar, el buc de guerra, s’ha convertit en una branca de la gran indústria moderna. I a ningú desesperarà tant aquest gir com a la mateixa violència, és a dir, a l’Estat, que es troba que un sol buc li costa avui tant com abans una petita esquadra, i a sobre ha de resignar-se a què aquests bucs caríssims envelleixin i perdin per tant son valor abans de fer-se a la mar; l’Estat lamenta, de segur tan amargament com el senyor Dühring, que a bord dels bucs de guerra d’avui tingui molta més importància el representant de la “situació econòmica”, l’enginyer, que el representant de la”violència immediata”. O sigui, el capità. Nosaltres, per part nostra, no tenim per què indignar-nos al veure com en aquest duel entestat entre la cuirassa i els canons, el buc de guerra arriba a tal cim de finor, que es fa tant costós com inútil per a la guerra (El perfeccionament de l’última creació de la gran indústria per a la guerra al mar: el torpede automàtic, sembla voler realitzar ja aquest pronòstic. Si la invenció arriba a perfeccionar-se, el més minúscul torpeder superarà al més gegantí cuirassat en eficacia combativa. ‘Dit sigui de pas, em permeto recordar al lector que el que antecedeix va ser escrit en 1878’). (Nota d’Engels). Lluny d’això, ens hem d’alegrar en comprovar que aquest duel revela també en els dominis de la guerra naval aquelles lleis interiors del moviment dialèctic per imperi de les quals el militarisme, com tot altre fenomen històric, està cridat a perir per obra de les conseqüències del seu propi desenvolupament.

Aquí també, torna a fer-se palès, doncs, amb claredat meridiana, que no és, ni de bon tros, “en el poder polític immediat i no en un poder econòmic indirecte” on s’ha de buscar “el primari”. Per contra, on resideix precisament “el primari” de la mateixa violència? Resideix en el poder econòmic, en la possibilitat de disposar dels recursos de poder de la gran indústria. La violència política al mar, que descansa sobre els moderns bucs de guerra, lluny de ser un “violència immediata”, l’és purament i exclusiva per mediació del poder econòmic, gràcies a l’alt desenvolupament de la metal·lúrgia, a l’existència d’hàbils tècnics i a les abundoses mines de carbó.

Però, per a què tot això? Que a la propera guerra marítima li entreguin l’alt comandament al senyor Dühring, i ell destruirà totes les flotes de cuirassats esclavitzats per la situació econòmica sense torpedes ni altres arts mecàniques per l’estil, sinó simplement per mediació de sa “violència immediata” “Una circumstància molt important resideix en què, efectivament, el domini sobre la natura ha transcorregut, en general (!), precedit pel domini sobre l’home. (El domini sobre la natura ha transcorregut!). La propietat de l’explotació del sòl en grans extensions no s’ha portat a efecte mai ni en part alguna sense que precedís la submissió de l’home, en una forma qualsevol d’esclavatge o de prestació personal. L’establiment del domini econòmic sobre les coses, tingué com a condició prèvia el domini polític, social i econòmic de l’home sobre l’home. Com s’hagués pogut concebre un gran senyor terratinent sense el corresponent senyoriu sobre esclaus, serfs o homes privats indirectament de llibertat? Què hagueren pogut significar ni què hagueren significat les forces de l’individu, abastides com a molt amb les de l’ajuda familiar, en un extens conreu del camp? L’explotació de la terra o l’extensió de la dominació econòmica sobre la mateixa en proporcions que ultrapassen les forces naturals de l’individu només ha estat possible fins avui dia en la història, pel fet que, abans d’instaurar el poder sobre la terra, o al mateix temps, s’implantava també l’esclavatge corresponent de l’home. En èpoques posteriors del desenvolupament, aquest esclavatge es mitigà… Sa forma actual, als Estats més civilitzats, és la del treball assalariat, més o menys encarrilat pel poder policíac. I en aquest règim descansa avui la possibilitat pràctica d’aquest tipus de la riquesa actual que pren cos en el vast senyoriu de la terra i (!) en les grans propietats del sòl. Clar està que també les altres classes de riqueses distributives han d’explicar-se històricament d’una forma anàloga, i que la dependència indirecta de l’home, que forma actualment el tret fonamental de les condicions econòmiques més desenvolupades, no pot explicar-se ni comprendre’s per si mateixa, sinó com una herència modificada d’un règim directe de submissió i explotació anterior”. Fins aquí, el senyor Dühring.

Tesi: el domini sobre la natura (per l’home) pressuposa el domini sobre l’home (per l’home).

Prova: el conreu de la propietat del sòl en grans extensions no s’ha realitzat mai ni en part alguna més que per mitjà de servents.

Prova de la prova: no poden existir grans terratinents sense servents, ja que sense ells, ha tingut exclusivament a sa família, el gran terratinent només podria conrear una part molt petita de sa propietat.

Finalment: per a provar que l’home, amb el fi de sotmetre a la natura, hagué d’esclavitzar primer a l’home, el senyor Dühring transforma la “natura”, ni més ni menys que en la “propietat del sòl en grans extensions” i aquesta propietat del sòl —que no se’ns diu a qui pertany— es converteix al seu torn, no menys sobtadament, en la propietat d’un gran terratinent, el qual, com és lògic, no pot conrear sense servents ses terres.

En primer lloc, el “domini sobre la natura” i “l’explotació de la propietat del sòl” no són, ni de bon tros, conceptes idèntics. El domini de la natura s’efectua en la indústria en proporcions molt més gegantines que a l’agricultura, que fins avui està dominada pel clima, en lloc de dominar al clima.

En segon lloc, si ens limitem a l’explotació de la propietat del sòl en grans extensions, hem de saber a qui pertany aquesta propietat. I aleshores, ens trobem que als llindars de la història de tots els pobles civilitzats, no s’aixeca aquest “gran terratinent” que el senyor Dühring, amb sa acostumada dèria de prestidigitador —dèria a què ell anomena “dialèctica natural”— vol fer-nos passar de contraban, sinó les comunitats rurals i de tribu, amb propietat comuna sobre el sòl. Des de l’Índia fins a Irlanda, el conreu de la propietat del sòl en grans extensions es feia, als seus orígens, per mitjà de les comunitats rurals i de les tribus, uns cops conreant en comú la terra per compte de la comunitat, altres cops mitjançant assignacions temporals de parcel·les de terra a les famílies, conservant-se en comunitat el gaudi dels boscos i pastures. Una vegada més és característic dels “conscienciosos estudis especialitzats” del senyor Dühring “en el terreny polític i jurídic” el que ell no sàpiga una paraula de tot això, el que totes ses obres respirin un desconeixement total dels escrits de Maurer, que feren època en la ciència tocant al règim primitiu de la marca alemanya, base de tot dret alemany, i d’aquest cúmul de literatura que segueix creixent sense parar i que, esperonat també principalment per Maurer, s’ocupa en demostrar el primitiu règim de propietat comuna del sòl de tots els pobles civilitzats d’Europa i Àsia i en exposar ses diferents formes d’existència i de dissolució. Al senyor Dühring li passa amb el dret alemany, bé que aquí en majors proporcions encara, el mateix que li passa amb el dret francès i l’anglès: que “ha adquirit per si mateix tota sa ignorància”, malgrat ser aquesta tan gran. Aquest home, que tan rabiós es posa parlant de la limitació d’horitzons dels professors universitaris, segueix movent-se avui, pel que al dret alemany es refereix, en el terreny en què es movien els professors fa vint anys.

És una pura “creació i imaginació lliure” del senyor Dühring afirmar que per a l’explotació de la propietat del sòl en grans extensions hagi estat indispensable l’existència de grans terratinents i de servents. En tot l’Orient, on la terra és propietat de la comunitat o de l’Estat, el llenguatge desconeix fins i tot la paraula terratinent, i el senyor Dühring pot informar-se sobre això pels juristes anglesos, que tant i tan en va es torturaren a l’Índia volent esbrinar qui era allà el propietari del sòl; més o menys com al seu temps el difunt príncep Enric LXXII de Reuss-Greiz-Schleiz-Lobenstein-Eberwalde amb la pregunta de ¿qui és el sereno? Foren els turcs quins introduïren a l’Orient, als països per ells conquerits, una mena de feudalisme latifundista. Grècia entra a la història en el període heroic, amb una organització per estaments que és ja, al seu torn, visiblement, fruit d’una llarga i ignorada prehistòria; i, nogensmenys, també aquí veiem que la terra és conreada en la seva major part per camperols independents, les grans finques dels nobles i dels reis de les tribus constitueixen una excepció i a més a més, desapareixen ràpidament. El sòl d’Itàlia fou romput en la seva major per camperols; quan, als últims temps de la República Romana, els grans agrupaments de finques, els latifundis, desplaçaren els camperols de ses parcel·les, substituint-los per esclaus; substituïren al mateix temps l’agricultura per la ramaderia i, com ja sabia Plini, portaren a Itàlia a la ruïna (latifundia Italiam perdidere). En l’Edat Mitjana, predomina a tota Europa (sobretot en la rompuda de terres ermes) el conreu camperol, i és indiferent, per a la qüestió que aquí es tracta, el que aquest camperol hagués o no de pagar tributs i en què quantitat a qualsevol senyor feudal. Els colons de França, de la Baixa Saxònia, de Flandes i del Baix Rhin, els que conreaven a l’orient de l’Elba la terra arrabassada als esclaus, treballaven com llauradors lliures, sota un cànon molt favorable i sense subjecció a “una forma qualsevulla de prestació personal”. En Amèrica del Nord, la immensa majoria de les terres s’han obert al conreu mitjançant el treball de llauradors lliures, mentre que els grans terratinents del Sud, amb ses esclaus i son conreu rapinyaire, esgotaren el sòl fins que ja no donà més que pins, raó per la qual el conreu del cotó anà desplaçant-se més i més cap a l’Oest. En Austràlia i Nova Zelanda, han fracassat tots els intents del govern anglès per a instaurar artificiosament una aristocràcia d’hisendats. És a dir, que, si prescindim de les colònies del tròpic i les del subtròpic, en les que el clima veda a l’europeu el conreu de les terres, aquest gran terratinent que comença rompent el sòl i sotmetent la natura a son senyoriu per mitjà d’esclaus o de ses servents no és res més que una pura creació de la fantasia. Tot el contrari. En els temps antics allà on aquest gran terratinent es presenta, com a Itàlia, no és precisament per a rompre i obrir al conreu les terres ermes, ans al contrari per a convertir les pastures en terres conreades pels camperols, despoblant i arruïnant països sencers. Només als temps moderns, quan la població més densa incrementa el valor de la terra i els progressos de l’Agronomia permeten conrear encara les terres pitjors, els grans terratinents comencen a participar en la rompuda en gran escala de terres ermes i terrenys de pastura, fent-lo preferentment, igual a Anglaterra que a Alemanya, per mitjà del saqueig de les terres comunals dels camperols. Però no es cregui que això s’ha efectuat sense un procés contrari. Per cada acre de terra comunal que els grans terratinents romperen a Anglaterra convertiren a Escòcia almenys tres acres de terra conreada en pastura per les ovelles i, darrerament, fins i tot en grans vedats de caça major.

Aquí es tracta d’examinar l’afirmació del senyor Dühring de què la rompuda de grans extensions de terra, i per tant de la totalitat o la quasi totalitat de la zona de conreu, no s’ha pogut realitzar “mai ni enlloc” més que per mitjà de grans terratinents i de servents, afirmació que “pressuposa”, com hem vist, un desconeixement veritablement inaudit de la història. No ens interessa, per ara, saber, fins a quin punt a les diferents èpoques, aquestes zones ja rompudes en sa totalitat o en sa major part s’han conreat per mitjà d’esclaus (com a l’època d’apogeu de Grècia), o per mitjà de servents (com al règim de prestació personal de l’Edat Mitjana); ni ens deu interessar tampoc esbrinar quina ha estat la funció social dels grans terratinents en les diferents èpoques,

Després de desplegar davant nostre aquest meravellós quadre de fantasia, en el que no se sap què admirar més, si l’art de l’escamoteig de la deducció o el falsejament de la història, el senyor Dühring exclama triomfant: “Clar està que també les altres classes de riqueses distributives, deuen explicar-se històricament d’una manera anàloga!” la qual cosa li relleva, naturalment, del treball d’explicar-nos, per exemple, els orígens del capital i fins i tot de fer la menor al·lusió a aquest punt.

Si el senyor Dühring, en afirmar que el domini de l’home per l’home és la condició prèvia del domini de la natura per l’home, només vol dir, en general, que tot el nostre estat econòmic present, el grau de desenvolupament al qual han arribat l’agricultura i  la indústria, és el resultat d’una història social que ha anat desenvolupant-se en antagonismes de classe, en relacions de poder i esclavatge, afirma quelcom que és ja, des de la publicació del “Manifest Comunista”, un vell lloc comú. Del que es tracta és precisament d’explicar els orígens d’aquestes classes i relacions de poder, i si el senyor Dühring no sap oferir-nos més explicacions que la ja sabuda de la “violència”, aquesta paraula no ens fa fer ni un pas endavant. El simple fet que els dominats i explotats hagin estat, en tots els temps, legió molt més nombrosa que els seus dominadors i explotadors, i de què, per consegüent, la força real hagi descansat en mans dels primers, basta per despullar tota la neciesa de la teoria de la violència. El problema, repetim, està exclusivament a explicar el perquè d’aquestes relacions de domini i esclavatge.

El seu origen és doble.

En sortir originàriament del regne animal —en sentit estricte—, els homes entren en la història, encara semianimals, toscos, impotents encara davant les forces de la natura, encara ignorants de les seves pròpies, pobres, per tant, com les bèsties i tot just més productius que elles. Impera una certa igualtat de nivell de vida i, a més a més, pels caps de família, una espècie d’igualtat en punt a la posició social: almenys, una absència de classes socials que segueix subsistint encara en les comunitats primitives agrícoles dels pobles civilitzats posteriors. En el si de cadascuna d’aquestes comunitats regeix des del primer moment certs interessos comuns, la qual salvaguarda es dóna a determinats individus, encara que sota la custòdia de la col·lectivitat: solució de litigis, repressió contra les persones que abusen dels seus drets, inspecció del règim d’aigües, sobretot als països càlids; finalment, en el cas de primitivitat silvestre, funcions religioses. Aquests càrrecs es troben ja en les comunitats primitives de totes les èpoques, com ocorria en la societat antiquíssima de les marques alemanyes i passa encara avui a l’Índia. Porten aparellades, com és lògic, una certa plenitud de poders i representen els orígens del poder de l’Estat. A poc a poc, les forces productives van creixent; la densitat cada cop més gran de població crea interessos, unes vegades comuns i altres antagònics, entre les diferents comunitats, que, en agrupar-se en un tot superior fan brotar una nova divisió del treball, la creació d’òrgans per a vetllar pels interessos comuns i defensar-se contra els interessos hostils. Aquests òrgans, que com a representants dels interessos comuns de tot el grup, ocupen ja enfront de cada comunitat una posició especial, i en certes condicions fins i tot oposada, van agafant cada cop més gran independència, degut en part al caràcter hereditari de les funcions, caràcter que adquireixen quasi naturalment en un món en què tot es desenvolupa d’una manera natural, i, en part, segons van fent-se indispensables al multiplicar-se els conflictes amb altres grups. No necessitem analitzar aquí com aquesta independència de la funció social front a la societat pogué arribar, amb el temps, fins a la dominació sobre aquesta; com, allí on les circumstàncies li eren propícies, els primitius servidors de la societat foren erigint-se progressivament en senyors seus; com, segons el medi ambient, aquests senyors s’instauraren en l’Orient com a dèspotes o sàtrapes, en Grècia com reis de tribu, entre els celtes com caps de clan, etcètera; fins a quin punt, en aquesta transformació, se serviren també de la violència i com, finalment, els diversos individus dominants s’agruparen per formar una classe dominadora. L’únic que aquí interessa és patentitzar que el domini polític tingué per base arreu l’exercici d’una funció social en la qual descansava. Molts foren els despotismes que desfilaren pel poder de Pèrsia i de l’Índia, però tots els dèspotes sabien perfectament que eren, abans de res, els empresaris universals pel rec de les valls, ja que sense rec no hi cabia allà agricultura. Hagueren de venir els civilitzats anglesos perquè aquest deure primordial del despotisme en l’Orient s’oblidés; els anglesos van deixar que s’enfonsessin els canals i les encluses, i, ara, per fi, a través de les epidèmies periòdiques de gana, descobreixen que han desatés l’única activitat que podia fer el seu domini sobre l’Índia almenys tan legítim com el dels seus antecessors.

Paral·lel a aquest procés de formació de classe discorria un altre. La divisió original del treball al si de la família llauradora permeté, en arribar a un determinat grau de benestar, la incorporació d’una o de diverses forces de treball alienes a la família. Així va passar sobretot en aquells països en què l’antiga propietat comuna sobre el sòl s’havia ensorrat ja, o en què, almenys, el sistema antic de conreu en comú havia cedit el lloc al conreu individual de les parcel·les per les famílies respectives. La producció s’havia desenvolupat en proporcions tals que ja la força humana de treball podia crear més del necessari per al seu simple manteniment; es contava amb els mitjans indispensables per a mantenir més forces de treball, així com els precisos per donar-los ocupació; la força de treball assumí un valor. Però ni la mateixa comunitat ni l’agrupació de què formava part subministraven forces de treball disponibles, sobrants. Era la guerra la que les subministrava, i la guerra datava almenys dels temps en què començaren a coexistir imultàniament diversos grups de comunitats. Fins llavors no havien sabut què fer amb els presoners de guerra, i per això els aniquilaven senzillament; en temps anteriors se’ls menjaven. Però, en arribar a aquesta etapa de la “situació econòmica”, els presoners de guerra adquiriren un valor; per això se’ls va deixar viure i s’aprofità son treball. Per on la violència, lluny d’imperar sobre la situació econòmica, fou posada, com es veu, al servei d’aquesta. S’havia inventat l’esclavatge. Aquest no trigà a convertir-se en la forma predominant de la producció en tots els pobles que havien traspassat ja les fronteres de les comunitats primitives per acabar, per últim, convertint-se en una de les causes principals de sa ruïna. Fou l’esclavatge el que va fer possible la divisió del treball en més gran escala entre l’agricultura i la indústria, gràcies al qual pogué florir el món antic, la civilització grega. Sense l’esclavatge, no es podria concebre l’Estat grec, ni es podrien concebre l’art ni la ciència de Grècia; sense esclavatge no hagué existit l’Imperi Romà. I a les bases de la civilització grega i de l’Imperi Romà, tampoc hauria arribat a formar-se la moderna Europa. No deuríem oblidar mai que tot el nostre desenvolupament econòmic, polític i intel·lectual tingué com a condició prèvia un estat de coses en què l’esclavatge era una institució no només necessària, sinó sancionada i acatada d’una manera general. En aquest sentit, podem legítimament afirmar: sense l’esclavatge antic no existiria el socialisme modern.

Res més fàcil que deixar anar un torrent de frases comunes sobre l’esclavatge i tot el que se li sembli, descarregant una alta indignació moral sobre semblant ignomínia. Però amb això, desgraciadament, no s’aconsegueix més que proclamar el que ja tot el món sap: aquestes institucions dels temps antics no responen més a les condicions de la nostra època ni als nostres sentiments determinats per elles. Però, per aquest camí, no aconseguiríem esbrinar ni una paraula sobre el mode com nasqueren aquestes institucions, ni per què regiren i quin paper acompliren en la història. Entrant en aquest terreny, no tenim més remei que dir, per paradoxal i per herètic que això pugui semblar, que la implantació de l’esclavatge representà, en les circumstàncies de llavors, un gran progrés. És un fet indiscutible que la humanitat arrencà de l’estat animal i necessità anar, per tant, a mitjans bàrbars i quasi bestials per sortir d’aquell estat de barbàrie. Les antigues comunitats, allà on subsisteixen, formen des de fa milers d’anys, des de l’Índia fins a Rússia, la base de la més toixa forma d’Estat, el despotisme oriental. Només allà on aquestes comunitats primitives es dissolgueren, aconseguiren els pobles seguir progressant per propi impuls, i son progrés econòmic immediat consistí a intensificar i desenvolupar la producció per mitjà del treball dels esclaus. És evident que mentre el treball humà és tan poc productiu que tot just subministrava un excedent, després de cobertes les necessitats més peremptòries de la vida, no podia pensar-se a augmentar les forces productives, en estendre les relacions comercials, en desenvolupar l’Estat i el dret, en fundar un art ni una ciència, més que valent-se d’una divisió intensificada del treball que havia de tenir forçosament per base la gran divisió del treball entre les masses entregades al simple treball manual i uns quants privilegiats al càrrec dels que corria la direcció d’aquests treballs, el comerç, la cura dels negocis públics, i, més tard, el cultiu de l’art i de la ciència. La forma més senzilla i més primitiva d’aquesta divisió del treball era l’esclavatge. Dins de les condicions històriques del món antic, i en especial del món Grec, el progrés cap a una societat basada en antagonismes de classe només podia dur-se a terme sota la forma de l’esclavatge. I aquesta institució representava també un progrés pels mateixos esclaus: almenys, permetia als presoners de guerra, entre els que es reclutava la gran massa d’esclaus, conservar la vida, ja que fins llavors se’ls exterminava i, en un principi, fins i tot se’ls menjava.

I diguem, ja que l’ocasió ens ho permet, que fins avui tots els antagonismes històrics entre classes explotadores i explotades, dominants i oprimides, troben sa explicació en la mateixa productivitat relativament tan poc desenvolupada del treball humà. Mentre la població realment treballadora, absorbida pel seu treball necessari, no tingué ni un moment lliure per dedicar-lo a la gestió dels assumptes comuns de la societat —direcció del treball, negocis públics, causes judicials, art, ciència, etc.—, havia d’existir necessàriament una classe especial, que, lliure del treball efectiu, atengués aquests assumptes, classe que no deixava escapar cap ocasió per posar noves i noves càrregues de treball sobre les espatlles de les masses treballadores, explotant-les en propi profit. Va haver de venir la gran indústria, amb el seu gegantí augment de les forces productives, per permetre que el treball es distribuís sense excepció entre tots els membres de la societat, reduint així la jornada de l’individu a límits que deixen a tots prou temps lliure per a intervenir —teòricament i pràctica— en els negocis col·lectius de la societat. Només ara s’ha fet supèrflua i constitueix un obstacle per al desenvolupament de la societat tota classe dominant i explotadora que serà inexorablement escombrada per molt posseïdora de la “violència immediata” que sigui.

El senyor Dühring, que parla de mala gana dels grecs perquè son règim de vida estava basat en l’esclavatge, podria retreure’ls, amb la mateixa raó, que no coneixien la màquina de vapor ni el telègraf elèctric. I quan afirma que el nostre modern vassallatge assalariat no és res més que una herència una mica modificada i mitigada de l’esclavatge, i que no pot explicar-se per si mateixa (és a dir, per les lleis econòmiques de la moderna societat), ses paraules, o signifiquen que el treball assalariat i l’esclavatge només són formes d’asserviment i de dominació de classes, cosa que sap qualsevol nen, o són una falsedat perquè amb la mateixa raó podríem afirmar que el treballa assalariat només pot explicar-se com una forma mitigada de l’antropofàgia, de l’ocupació primitiva que es donava arreu, com està demostrat, als enemics vençuts.

Del que s’ha dit es desprèn amb tota claredat, el paper exercit per la violència en la història enfront del desenvolupament econòmic. En primer lloc tot poder econòmic descansa sempre, originàriament, en una funció econòmica, social i s’intensifica en la mesura en què, en dissoldre’s la primitiva comunitat, els membres de la societat es converteixen en productors privats, amb la qual cosa s’aprofundeix encara més son divorci dels que regenten les funcions socials comuns. En segon lloc, tan aviat com el poder polític s’independitza davant la societat, convertint-se de servidor en senyor, pot actuar en dos sentits diferents. O bé, actua en el sentit i amb l’orientació que imprimeixen les lleis que presideixen el desenvolupament econòmic. En aquest cas, no hi ha discrepàncies entre ell i el desenvolupament, i per tant, accelera el procés econòmic. O bé, actua en direcció contrària, i en aquests casos acaba sucumbint, amb contades excepcions, davant l’empenta del desenvolupament econòmic. Aquestes comptades excepcions són casos aïllats de conquesta, en les que el conqueridor, menys civilitzat, extermina o expatria a la població d’un país, devastant o deixant extingir-se les forces productives, amb les que no sap què fer. Fou el que feren els cristians, en conquerir l’Espanya mora, amb la major part de les obres de rec en les que es basava el sistema d’agricultura i horticultura altament desenvolupada dels moros. Tota conquesta d’un país per un poble menys civilitzat dificulta, indubtablement, el desenvolupament econòmic i anihila nombroses forces productives. Però, en la immensa majoria dels casos de conquesta duradora, el conqueridor més endarrerit es veu obligat a adaptar-se a la “situació econòmica” superior que troba, i el conquerit assimila al conqueridor i l’imposa inclús, la major part de les vegades, són propi idioma. Però allà on —prescindint dels casos de conquesta— el poder interior de l’Estat s’enfronta amb el desenvolupament econòmic del país, com en arribar a un determinat grau ha vingut succeint fins avui quasi amb tot poder polític, la lluita acabava sempre amb el derrocament d’aquest. El desenvolupament econòmic s’ha obert pas sempre, sense excepció, inexorablement. Ja vam tenir ocasió d’al·ludir al darrer exemple irrefutable d’aquesta llei: a la Gran Revolució Francesa. Si la situació econòmica, i amb ella el règim de l’economia de cada país, depengués senzillament, com vol la teoria del senyor Dühring, de la força encarnada en el poder polític, no es veu per què, després de 1848 Frederic Guillem IV no pogué, malgrat el seu “meravellós exèrcit”, empeltar els gremis medievals i altres quimeres romàntiques sobre els ferrocarrils, les màquines de vapor i tota la gran indústria que començava en aquell temps a desenvolupar-se al seu país, ni per què l’emperador de Rússia, que recorre molt més a la violència que el rei prussià, no és capaç de pagar els seus deutes, ni tan sols arriba a mantenir en peu sa “violència” sense endeutar-se, acudint constantment, al crèdit de la “situació econòmica” de l’Europa Occidental.

Per al senyor Dühring, la violència és la maldat absoluta; per a ell, el primer acte de força és el pecat original, i tot el seu al·legat es redueix a una jeremiada sobre el contagi de tota la història, fins als nostres dies, amb el pecat original, i sobre l’infame falsejament de totes les lleis naturals i socials per aquest poder satànic que és la violència. Però respecte a que la violència exerceix així mateix en la història un paper molt diferent, un paper revolucionari, per a dir-lo amb les paraules de Marx, el paper de llevadora de tota societat antiga que porta en ses entranyes una altra nova, d’instrument per mitjà del qual guanya el moviment social i salten fetes miques les formes polítiques fossilitzades i mortes, el senyor Dühring no ens diu ni una paraula. Únicament reconeix, entre sospirs i gemecs, que potser per derrocar el règim d’explotació no hi hagi més remei que acudir a la violència: desgraciadament, afegeix, ja que l’ús de la violència desmoralitza a qui l’empra. I ens diu això, malgrat l’alt vol moral i espiritual que ha estat sempre la conseqüència de tota revolució triomfant! I ens ho diu a Alemanya, on un xoc violent —que pot imposar-se al poble— tindria, si més no, l’avantatge de desterrar de la consciència nacional aquest servilisme que s’ha apoderat d’ella des de la humiliació de la Guerra dels Trenta Anys. ¿I aquesta manera de pensar sense saba i sense força, propi d’un sermonejador, és el que pretén imposar-se al partit més revolucionari que coneix la història?