Friedrich Engels
Escrit el 6 de març de 1895 [1]. Font: Marxist Internet Archive. Traduït del castellà al català per Natàlia Sora.
El treball que aquí reeditem va ser el primer assaig de Marx per explicar un fragment de la història contemporània mitjançant la seva concepció materialista, partint de la situació econòmica existent. En el “Manifest Comunista” es va aplicar a grans trets la teoria a tota la història moderna, i en els articles publicats per Marx i per mi a la “Neue Rheinische Zeitung”[3], aquesta teoria havia estat utilitzada constantment per explicar els esdeveniments polítics del moment. Aquí, en canvi es tractava de posar de manifest, al llarg d’una evolució d’alguns anys, tan crítica com típica per tota Europa, el nexe casual intern; es tractava doncs de reduir, seguint la concepció de l’autor, els esdeveniments polítics a efectes de causes, en darrera instància econòmiques.
Quan s’aprecien successos i sèries de successos de la història diària, mai podem remuntar-nos fins les últimes causes econòmiques. Ni tant sols avui, quan la premsa especialitzada subministra materials tan abundants, es podria, ni tant sols a Anglaterra, seguir dia a dia la marxa de la indústria i del comerç al mercat mundial i als canvis operats en els mètodes de producció, fins al punt de poder, a qualsevol moment fer el balanç general d’aquests factors, múltiplement complexos i constantment canviants; màxim quan els més importants d’ells actuen, en la majoria dels casos, amagats durant un llarg temps abans de sortir sobtadament i d’una manera violenta a la superfície. Una visió clara de conjunt sobre la història econòmica d’un període donat no pot aconseguir-se mai al mateix moment, sinó tant sols amb posterioritat, després de reunir i tamisar els materials. L’estadística es un mitjà auxiliar necessari per això, i la estadística va sempre a la saga, ranquejant. Per això, quan es tracta de la historia contemporània corrent, es veurà un forçat amb farta freqüència a considerar aquest factor, el més decisiu, com un factor constant, a considerar com donada per a tot el període i com invariable la situació econòmica que ens troben al començar el període en qüestió, o a no tenir en compte més que aquells canvis operats en aquesta situació, que per derivar d’esdeveniments palesos siguin també patents i clars. Per aquesta raó ,aquí el mètode materialista haurà de limitar-se, amb farta freqüència, a reduir els conflictes polítics a la lluita d’interessos de les classes socials i fraccions de classes existents determinades pel desenvolupament econòmic, i a posar de manifest que els partits polítics són l’expressió política més o menys adequada d’aquestes mateixes classes i fraccions de classes.
Val a dir que aquesta desestimació inevitable dels canvis que s’operen al mateix temps en la situació econòmica –veritable base de tots els esdeveniments que s’investiguen—ha de ser necessàriament una font d’errors. Però totes les condicions d’una exposició sintètica de la història diària impliquen inevitablement fons d’errors, sense que per això ningú desisteixi d’escriure la història diària.
Quan Marx va començar aquest treball, la mencionada font d’errors era encara molt més inevitable. Resultava absolutament impossible seguir, durant l’època revolucionària de 1848-1849, els canvis econòmics que s’operaven simultàniament i més encara, no perdre la visió del seu conjunt. El mateix ocorria durant els primers mesos del desterrament a Londres, durant la tardor i l’hivern de 1849-1850. Però aquesta va ser precisament l’època en què Marx va començar el seu treball. I, malgrat aquestes circumstàncies desfavorables, el seu coneixement exacte, tant de la situació econòmica de França en vigílies de la revolució de Febrer com de la història política d’aquest país després d’aquesta, li va permetre fer una exposició dels esdeveniments que descobria el seu lligament intern d’una manera que ningú ha superat fins avui i que ha resistit brillantment la doble prova al fet que va haver de sotmetre-la més tard el mateix Marx.
La primera prova va ser quan, a partir de la primavera de 1850, Marx va tornar a trobar tranquil·litat pels seus estudis econòmics i va començar, abans de tot, l’estudi de la història econòmica dels últims deu anys. D’aquesta manera, els mateixos fets van revelar amb completa claredat el que fins llavors havia deduït, d’una manera semi apriorística, de materials plens de llacunes, a saber: que la crisis del comerç mundial produïda en 1847 havia estat la veritable mare de les revolucions de Febrer i Març i que la prosperitat industrial, que havia tornat a produir-se progressivament des de mitjans de 1848 i que el 1849 i 1850 arribava al seu ple auge, va ser la força animadora que va donar noves empentes a la reacció europea un altre cop enfortida. Això va ser decisiu. Mentre que ens els primers articles ( publicats en els números de gener-febrer-març de la revista “Neue Rheinische Zeitung. Politisch-ökonomische Revue”[4],Hamburg,1850) batega encara l’esperança que aviat es produeixi un nou ascens d’energia revolucionaria, el resum històric escrit per Marx i per mi per l’últim número doble (maig a octubre), publicat a la tardor de 1850, trenca d’una vegada per sempre amb aquestes il·lusions: “Una nova revolució sols és possible com a conseqüència d’una nova crisis. Però es tan segura com aquesta”. Ara bé, aquesta modificació va ser l’única essencial que va caldre introduir. A l’explicació dels esdeveniments donada en els capítols anteriors, en les concatenacions casuals allí establertes, no hi havia absolutament res que modificar, com ho demostra la continuació del relat (des del 10 de març fins la tardor de 1850) en el mateix resum general. Per això, en la present edició, he introduït aquesta continuació com capítol quart.
La segona prova va ser encara més dura. Immediatament després del cop d’Estat donat per Lluis Bonaparte el 2 de desembre de 1851, Marx va sotmetre a un nou estudi la història de França des de febrer de 1848 fins aquest esdeveniment, que tancava de moment el període revolucionari (“El divuit brumari de Lluís Bonaparte”, tercera edició, Hamburg, Meissner, 1885). En aquest fulletó torna a tractar-se, encara que resumidament, el període exposat en la present obra. Compari’s amb la nostra aquesta segona exposició feta a la llum de l’esdeveniment decisiu que es va produir després d’haver passat més d’un any, i es veurà que l’autor va tenir necessitat de canviar molt poc.
El que dóna, a més a més, a la nostra obra una importància especialíssima és la circumstància que en ella es proclama per primera vegada la fórmula en què unànimement els partits obrers de tots els països del món condemnen la seva demanda d’una transformació econòmica: l’apropiació dels mitjans de producció per la societat. En el capítol segon, a propòsit del «dret al treball», del que es diu que és la “primera fórmula, maldestrament enunciada, que es resumeixen les reivindicacions revolucionàries del proletariat”, escriu Marx: «Però darrere del dret al treball està el poder sobre el capital, i darrere del poder sobre el capital l’apropiació dels mitjans de producció, la seva submissió a la classe obrera associada, i per consegüent l’abolició tant del treball assalariat com del capital i de les relacions mútues». Aquí es formula ˗˗per primera vegada˗˗, la tesi per la qual el socialisme obrer modern es distingeix rotundament de tots els diferents matisos del socialisme feudal, burgès, petit burgès, etc., igual que de la confusa comunitat de bens del comunisme utòpic i del comunisme obrer espontani. És cert que més tard Marx va fer també extensiva aquesta fórmula a l’apropiació dels mitjans de canvi, però aquesta ampliació, que després del “Manifest Comunista” se sobreentenia, era simplement un corol·lari de la tesi principal. Alguna gent sàvia d’Anglaterra ha afegit recentment que també han de transmetre’s a la societat els «mitjans de distribució». A aquests senyors els resultaria difícil dir-nos quins són, en realitat, aquests mitjans econòmics de distribució diferent dels mitjans de producció i de canvi: a tret que es refereixin als mitjans polítics de distribució: als impostos i a l’auxili de pobres, incloent-hi el Bosc de Saxònia [5] i altres dotacions. Però, en primer lloc, aquests són ja avui mitjans de distribució que es troben en poder de la col·lectivitat, de l’Estat o del municipi i, en segon lloc, el que nosaltres volem és abolir-los
***
Quan va esclatar la revolució de Febrer, tots nosaltres ens trobàvem, en el referent a la nostra manera de representar-nos les condicions i el curs dels moviments revolucionaris, sota la fascinació de l’experiència històrica anterior, particularment la de França. No era precisament d’aquest país, que jugava el primer paper en tota la història europea des de 1789, del que també ara sortia novament el senyal per la subversió general? Era, doncs, lògic i inevitable que la nostra manera de representar-nos el caràcter i la marxa de la revolució «social» proclamada a París al febrer de 1848, de la revolució del proletariat, estigués fortament tenyida pel record dels models de 1789 i de 1830. I, finalment, quan l’aixecament de París va trobar el seu eco en les insurreccions victorioses de Viena, Milà i Berlín; quan tota Europa, fins a la frontera russa, es va veure arrossegada al moviment; quan més tard, al juny, es va lliurar a París, entre el proletariat i la burgesia, la primera gran batalla pel poder; quan fins a la victòria de la seva pròpia classe va sacsejar a la burgesia de tots els països de tal manera que es va afanyar a tirar-se de nou als braços de la reacció monàrquica-feudal que acabava de ser abatuda, no podia cabre per nosaltres cap dubte, en les circumstàncies de llavors, de que havia començat el gran combat decisiu i de que aquest combat havia de portar-se a terme en un sol període revolucionari, llarg i ple de vicissituds, però que sols podia acabar amb la victòria definitiva del proletariat.
Després de les derrotes de 1849, nosaltres no compartim, ni de bon tros, les il·lusions de la democràcia vulgar agrupada entorn dels futurs governs provisionals, in partibus [6]. Aquesta democràcia vulgar comptava amb una victòria ràpida, decisiva i definitiva del «poble» sobre els «opressors»; nosaltres, amb una llarga lluita, després d’eliminar els «opressors», entre els elements contradictoris que s’amagaven dins d’aquest mateix «poble». La democràcia vulgar esperava que l’esclat tornés a produir-se de la nit al dia; nosaltres vam declarar ja a la tardor de 1850, que almenys la primera etapa del període revolucionari havia acabat i que fins que no esclatés una nova crisi econòmica mundial no hi havia res que esperar. I això ens va valdre ser proscrits i anatematitzats com traïdors a la revolució pels mateixos que després, quasi sense excepcions van fer les paus amb Bismarck, sempre que Bismarck va creure que mereixien ser presos en consideració.
Però la història ens va donar també a nosaltres un desmentiment i revelà com una il·lusió al nostre punt de vista de llavors. I va anar encara més enllà: no sols va destruir l’error en què ens trobàvem, sinó que a més va transformar de l’alt a baix les condicions de lluita del proletariat. El mètode de lluita de 1848 està avui antiquat en tots els aspectes, i és aquest un punt que mereix ser investigat ara més detingudament.
Fins aquella data totes les revolucions s’havien reduït a la substitució d’una determinada dominació de classe per una altra; però totes les classes dominants anteriors sols eren petites minories, comparades amb la massa del poble dominada. Una minoria dominant era derivada, i l’altra minoria empunyava en el seu lloc el timó de l’Estat i emmotllava als seus interessos les institucions estatals. Aquest paper corresponia sempre al grup minoritari capacitat per la dominació i cridat a ella per l’estat del desenvolupament econòmic i, precisament per això i sols per això, la majoria dominada, o bé intervenia a favor d’aquella en la revolució o acceptava la revolució tranquil·lament. Però, prescindint del contingut concret de cada cas, la forma comú a totes aquestes revolucions era la de ser revolucions minoritàries. Encara que la majoria cooperés amb elles, ho feia – conscient o inconscientment – al servei d’una minoria; però això, o simplement l’actitud passiva, la no resistència per part de la majoria, donava al grup minoritari l’aparença de ser el representant de tot el poble.
Després del primer èxit gran, la minoria vencedora solia escindir-se: una part estava satisfeta amb l’aconseguit: una altra part volia anar encara més enllà i presentava noves reivindicacions que en part, almenys, anaven també en interès real o aparent de la gran gentada del poble. En alguns casos, aquestes reivindicacions més radicals eren satisfetes també; però, amb freqüència, només de moment, ja que el poble més moderat tornava a fer-se amo de la situació i el conquistat en l’últim temps es perdia de nou, totalment o parcial; i llavors, els vençuts clamaven traïció o atribuïen la derrota a la mala sort. Però, en realitat, les coses ocorrien quasi bé sempre així: les conquistes de la primera victòria sols es consolidaven mitjançant la segona victòria del partit més radical; una vegada aconseguit això, i amb això el necessari de moment, els radicals i els seus èxits desapareixien novament de l’escena.
Totes les revolucions dels temps moderns, a partir de la gran revolució anglesa del segle XVII, presentava aquests trets, que semblaven inseparables de tota lluita revolucionària. I aquests trets semblaven aplicables també a les lluites del proletariat per la seva emancipació; molt més com que precisament en 1848 eren contats els que comprenien més o menys en quin sentit calia buscar aquesta emancipació. Fins i tot a París, les mateixes masses proletàries ignoraven en absolut, fins i tot després del triomf, el camí que calia seguir. I, no obstant això, el moviment era allí, instintiu, espontani, incontenible. No era aquesta precisament la situació en què una revolució havia de triomfar, dirigida, és veritat, per una minoria; però aquesta vegada no en interès de la minoria, sinó en el més genuí interès de la majoria? Si en tots els períodes revolucionaris més o menys prolongats, les grans masses del poble es deixaven guanyar tan fàcilment per les vanes promeses, amb la condició que fossin plausibles, de les minories ambicioses, com havien de ser menys accessibles a unes idees que eren el més fidel reflex de la seva situació econòmica, que no eren més que l’expressió clara i racional de les seves pròpies necessitats, que elles mateixes encara no comprenien i que només començaven a sentir d’una manera vaga? Cert és que aquest esperit revolucionari de les masses havia anat seguit gairebé sempre, i en general molt aviat, d’un cansament i fins i tot d’una reacció en sentit contrari quan es dissipava la il·lusió i es produïa el desengany. Però aquí no es tractava de promeses vanes, sinó de la realització dels interessos més genuïns de la gran majoria mateixa; interessos que en aquells dies aquesta gran majoria distava molt de veure clars, però que no havia de trigar a veure amb suficient claredat, convencent-se pels seus propis ulls en portar-los a la pràctica. Per si no fos prou, en la primavera de 1850, com es demostra en el tercer capítol de Marx, l’evolució de la república burgesa, nascuda de la revolució «social» de 1848, havia concentrat la dominació efectiva en mans de la gran burgesia —que, a més, abrigava idees monàrquiques—, agrupant en canvi a totes les altres classes socials, el mateix als pagesos que als petits burgesos, entorn del proletariat; de tal manera que, en la victòria comuna i després d’aquesta, no eren elles, sinó el proletariat, escarmentat per l’experiència, qui havia de convertir-se en el factor decisiu. No es donaven doncs totes les perspectives perquè la revolució de la minoria es transformés en la revolució de la majoria?
La història ens ha donat un desmentiment, a nosaltres i a quants pensaven d’una manera semblant. Ha posat de manifest que, en aquells dies, l’estat del desenvolupament econòmic en el continent distava molt d’estar madur per a poder eliminar la producció capitalista; ho ha demostrat per mitjà de la revolució econòmica que des de 1848 s’ha apropiat de tot el continent, donant, per primera vegada, veritable carta de naturalesa a la gran indústria a França, Àustria, Hongria, Polònia i últimament a Rússia, i fent d’Alemanya un veritable país industrial de primer ordre. I tot sobre la base capitalista, la qual cosa vol dir que aquesta base tenia encara, en 1848, gran capacitat d’extensió. Però ha estat precisament aquesta revolució industrial la que ha posat a tot arreu claredat en les relacions de classe, la que ha eliminat una multitud de formes intermèdies, llegades pel període manufacturer i, a l’Europa Oriental, fins i tot per l’artesanat gremial, creant i fent passar al primer pla del desenvolupament social una veritable burgesia i un veritable proletariat de gran indústria. I, amb això, la lluita entre aquestes dues grans classes que en 1848, fora d’Anglaterra, només existia a París i com a màxim en alguns grans centres industrials, s’ha estès a tota Europa i ha adquirit una intensitat que en 1848 era encara inconcebible. Llavors, regnava la multitud de confusos evangelis de les diferents sectes, amb les seves corresponents panacees; avui, una sola teoria, reconeguda per tots, la teoria de Marx, clara i transparent, que formula d’una manera precisa els objectius finals de la lluita. Llavors, les masses escindides i diferenciades per localitats i nacionalitats, unides només pel sentiment de les penalitats comunes, poc desenvolupades, no sabent quin partit prendre en definitiva i caient desconcertades unes vegades en l’entusiasme i altres en la desesperació; avui, el gran exèrcit únic, l’exèrcit internacional dels socialistes, que avança incontenible i creix dia a dia en número, en organització, en disciplina, en claredat de visió i en seguretat de vèncer. El que fins i tot aquest potent exèrcit del proletariat no hagués pogut aconseguir encara el seu objectiu, i, lluny de poder conquistar la victòria en un gran atac decisiu, hagués d’avançar lentament, de posició en posició, en una lluita dura i tenaç, demostra d’una manera concloent que impossible era, en 1848, conquistar la transformació social simplement per sorpresa.
Una burgesia monàrquica escindida en dos sectors dinàstics [7], però que, abans de res, necessitava tranquil·litat i seguretat per als seus negocis pecuniaris, i enfront d’ella un proletariat, vençut certament, però no obstant això amenaçador, entorn del qual s’agrupaven més i més els petits burgesos i els pagesos; l’amenaça constant d’un esclat violent que, malgrat tot no brindava la perspectiva d’una solució definitiva: tal era la situació, com feta per encàrrec per al cop d’estat del tercer pretendent, del pseudo democràtic pretendent Lluís Bonaparte. Aquest, valent-se de l’exèrcit, va posar fi el 2 de desembre de 1851 a la tibant situació i va assegurar a Europa la tranquil·litat interior, per a regalar-li a canvi d’això una nova era de guerres [8]. El període de les revolucions des de baix havia acabat, de moment; a aquest va seguir un període de revolucions des de dalt.
La tornada a l’imperi en 1851 va aportar una nova prova de la falta de maduresa de les aspiracions proletàries d’aquella època. Però ella mateixa havia de crear les condicions sota les quals aquestes aspiracions havien de madurar. La tranquil·litat interior va assegurar el ple desenvolupament del nou auge industrial; la necessitat de donar què fer a l’exèrcit i de desviar cap a l’exterior els corrents revolucionaris va engendrar les guerres en les quals Bonaparte, sota el pretext de fer valer el «principi de les nacionalitats» [9], aspirava a agenciar-se annexions per a França. El seu imitador Bismarck va adoptar la mateixa política per a Prússia; va donar el seu cop d’estat i va fer la seva revolució des de dalt en 1866, contra la Confederació Alemanya [10] i contra Àustria, i no menys contra la Cambra prussiana que havia entrat en conflicte amb el Govern. Però Europa era massa petita per a dos Bonapartes, i així la ironia de la història va voler que Bismarck derroqués a Bonaparte i que el rei Guillem de Prússia instaurés no sols l’Imperi petit-alemany [11], sinó també la República Francesa. Resultat general d’això va ser que a Europa arribés a ser una realitat la independència i la unitat interior de les grans nacions, amb la sola excepció de Polònia. És clar que dins de límits relativament modestos, però amb tot prou perquè el procés de desenvolupament de la classe obrera no trobés ja un obstacle seriós en les complicacions nacionals. Els enterradors de la revolució de 1848 s’havien convertit en els seus marmessors testamentaris. I al costat d’ells, l’hereu de 1848 —el proletariat— s’alçava ja amenaçador en la Internacional.
Després de la guerra de 1870-1871, Bonaparte desapareix de l’escena i acaba la missió de Bismarck, amb la qual cosa pot tornar a descendir al rang d’un vulgar junker. Però la que tanca aquest període és la Comuna de París. L’emmurriat intent de Thiers de robar a la Guàrdia Nacional de París [12] els seus canons va provocar una insurrecció victoriosa. Una vegada més tornava a posar-se de manifest que a París ja no era possible més revolució que la proletària. Després de la victòria, el poder va caure en la falda de la classe obrera per si mateix, sense que ningú li ho disputés. I una vegada més tornava a posar-se de manifest que impossible era també en aquells dies, vint anys després de l’època que es relata en la nostra obra, aquest poder de la classe obrera. D’una part, França va deixar París a l’estacada, contemplant com es dessagnava sota les bales de Mac-Mahon; d’una altra part, la Comuna es va consumir en la disputa estèril entre els dos partits que l’escindien, el dels blanquistes (majoria) i el dels prondhonians (minoria), cap dels quals sabia què era el que calia fer. I tan estèril com la sorpresa en 1848, va ser la victòria regalada en 1871.
Amb la Comuna de París es creia haver enterrat definitivament al proletariat combatiu. Però és, per contra, de la Comuna i de la guerra francoalemanya d’on data el seu més formidable ascens. El fet d’enquadrar en els exèrcits, que des de llavors ja es compten per milions, a tota la població apta per al servei militar, així com les armes de foc, els projectils i les matèries explosives d’una força d’acció fins llavors desconeguda, va produir una revolució completa de tot l’art militar. Aquesta transformació, d’una part, va posar fi bruscament al període guerrer bonapartista i va assegurar el desenvolupament industrial pacífic, en fer impossible tota una altra guerra que no sigui una guerra mundial d’una crueltat inaudita i de conseqüències absolutament incalculables. D’una altra part, amb les despeses militars, que van créixer en progressió geomètrica, va fer pujar els impostos a un nivell exorbitant, amb la qual cosa va tirar les classes pobres de la població als braços del socialisme. L’annexió d’Alsàcia-Lorena, causa immediata de la boja competència en matèria d’armaments, podrà atiar el xovinisme de la burgesia francesa i l’alemanya, llançant-les l’una contra l’altra; però per als obrers de tots dos països ha estat un nou llaç d’unió. I l’aniversari de la Comuna de París es va convertir en el primer dia de festa universal del proletariat.
Com Marx va predir, la guerra de 1870-1871 i la derrota de la Comuna van desplaçar de moment de França a Alemanya el centre de gravetat del moviment obrer europeu. A França, naturalment, necessitava anys per a reposar-se de la sagnia de maig de 1871. En canvi, a Alemanya, on la indústria —impulsada com una planta d’estufa pel mannà de milers de milions [13] pagats per França— es desenvolupava cada vegada més ràpidament, la socialdemocràcia creixia encara més de pressa i amb més persistència. Gràcies a la intel·ligència amb què els obrers alemanys van saber utilitzar el sufragi universal, implantat en 1866, el creixement sorprenent del partit apareix en xifres indiscutibles als ulls del món sencer. 1871: 102.000 vots socialdemòcrates; 1874: 352.000; 1877: 493.000. Després, va venir l’alt reconeixement d’aquests progressos per l’autoritat: la llei contra els socialistes [14]; el partit va ser temporalment destrossat i, en 1881, el nombre de vots va descendir a 312.000. Però es va sobreposar aviat i ara, sota el pes de la llei d’excepció, sense premsa; sense una organització legal, sense dret d’associació ni de reunió, va ser quan va començar veritablement a difondre’s amb rapidesa 1884: 550.000 vots; 1887: 763.000; 1890: 1.427.000. En arribar aquí, es va paralitzar la mà de l’Estat. Va desaparèixer la llei contra els socialistes i el nombre de vots socialistes va ascendir a 1.787.000, més de la quarta part del total de vots emesos. El Govern i les classes dominants havien esgotat tots els mitjans; estèrilment, sense objectiu i sense cap resultat. Les proves tangibles de la seva impotència, que les autoritats, des del sereno fins al canceller del Reich, havien hagut d’empassar-se —i que venien dels menyspreats obrers!—, aquestes proves es comptaven per milions. L’Estat havia arribat a un mal pas i els obrers a penes començaven el seu avanç.
El primer gran servei que els obrers alemanys van prestar a la seva causa va consistir en el simple fet de la seva existència com a Partit Socialista que superava a tots en força, en disciplina i en rapidesa de creixement. Però a més van prestar un altre: van subministrar als seus camarades de tots els països una arma nova, una de les més afilades, en fer-los veure com s’utilitza el sufragi universal.
El sufragi universal existia ja des de feia llarg temps a França, però s’havia desacreditat per l’ocupació abusiva que havia fet d’ell el Govern bonapartista. I després de la Comuna no es disposava d’un partit obrer per a emprar-lo. També a Espanya existia aquest dret des de la República, però a Espanya tots els partits seriosos d’oposició havien tingut sempre per norma l’abstenció electoral. Les experiències que s’havien fet a Suïssa amb el sufragi universal servien també per a tot menys per a encoratjar a un partit obrer. Els obrers revolucionaris dels països llatins s’havien acostumat a veure en el dret de sufragi un reclam, un instrument d’engany en mans del Govern. A Alemanya no va ocórrer així. Ja el “Manifest Comunista” havia proclamat la lluita pel sufragi universal, per la democràcia, com una de les primeres i més importants tasques del proletariat militant, i Lassalle havia tornat a recollir aquest punt. I quan Bismarck es va veure obligat a introduir el sufragi universal [15] com a únic mitjà d’interessar a les masses del poble pels seus plans, els nostres obrers van prendre immediatament la cosa de debò i van enviar a August Bebel al primer Reichstag Constituent. I, des d’aquell dia, han utilitzat el dret de sufragi d’una manera tal, que els ha portat incomptables beneficis i ha servit de model per als obrers de tots els països. Per a dir-ho amb les paraules del programa marxista francès, han transformat el sufragi universal de moyen de duperie qu’il a été jusqu’ici en instrument d’émancipation —de mitjà d’engany, que havia estat fins aquí, en instrument d’emancipació [16]. I encara que el sufragi universal no hagués aportat més avantatge que la de permetre’ns fer un recompte de les nostres forces cada tres anys; la d’acréixer en igual mesura, amb l’augment periòdicament constatat i inesperadament ràpid del nombre de vots, la seguretat en el triomf dels obrers i el terror dels seus adversaris, convertint-se amb això en el nostre millor mitjà de propaganda; la d’informar-nos amb exactitud sobre la nostra força i de la de tots els partits adversaris, subministrant-nos així el millor instrument possible per a calcular les proporcions de la nostra acció i prevenint-nos per igual contra la timidesa a destemps i contra l’extemporània temeritat; encara que no obtinguéssim del sufragi universal més avantatge que aquesta, bastaria i sobraria. Però ens ha donat molt més. Amb l’agitació electoral, ens ha subministrat un mitjà únic per a entrar en contacte amb les masses del poble allí on estan encara lluny de nosaltres, per a obligar a tots els partits a defensar davant el poble, enfront dels nostres atacs, les seves idees i els seus actes; i, a més, va obrir als nostres representants en el parlament una tribuna des de l’alt de la qual poden parlar als seus adversaris en la Cambra i a les masses fora d’ella amb una autoritat i una llibertat molt diferents de les que es tenen en la premsa i en els mítings. Per a què els va servir al Govern i a la burgesia la seva llei contra els socialistes, si les campanyes d’agitació electoral i els discursos socialistes en el parlament constantment obrien bretxes en ella?
Però amb aquest eficaç ús del sufragi universal entrava en acció un mètode de lluita del proletariat totalment nou, mètode de lluita que es va continuar desenvolupant ràpidament. Es va veure que les institucions estatals en les quals s’organitzava la dominació de la burgesia oferien noves possibilitats a la classe obrera per a lluitar contra aquestes mateixes institucions. I es va prendre part en les eleccions a les dietes provincials, als organismes municipals, als tribunals d’artesans, se li va disputar a la burgesia cada lloc, en la provisió del qual barrejava la seva veu una part suficient del proletariat. I així es va donar el cas que la burgesia i el Govern arribessin a témer molt més l’actuació legal que l’actuació il·legal del partit obrer, més els èxits electorals que els èxits insurreccionals.
Perquè també en aquest terreny havien canviat substancialment les condicions de la lluita. La rebel·lió al vell estil, la lluita als carrers amb barricades, que fins a 1848 havia estat la decisiva a tot arreu, estava considerablement antiquada.
No cal fer-se il·lusions: una victòria efectiva de la insurrecció sobre les tropes en la lluita de carrers, una victòria com en el combat entre dos exèrcits, és una de les majors rareses. Però és veritat que també els insurrectes havien comptat molt rares vegades amb aquesta victòria. L’única cosa que perseguien era fer flaquejar a les tropes mitjançant factors morals que en la lluita entre els exèrcits de dos països bel·ligerants no entren mai en joc, o entren en un grau molt menor. Si s’aconsegueix aquest objectiu, la tropa no respon, o els que la manen perden el cap; i la insurrecció venç. Si no s’aconsegueix, fins i tot quan les tropes siguin inferiors en número, s’imposa l’avantatge del millor armament i instrucció, de la unitat de direcció, de l’ús de les forces conformement a un pla i de la disciplina. El més al fet que pot arribar la insurrecció en una acció veritablement tàctica és aixecar i defensar una sola barricada amb subjecció a totes les regles de l’art. Suport mutu, organització i ús de les reserves, en una paraula, la cooperació i la coherència dels diferents destacaments, indispensable ja per a la defensa d’un barri i no diguem d’una gran ciutat sencera, només es poden aconseguir d’una manera molt defectuosa i, en la majoria dels casos, no es poden aconseguir de cap manera. De la concentració de les forces sobre un punt decisiu, no hi cap ni parlar. Així, la defensa passiva és la forma predominant de lluita; l’ofensiva es produirà amb prou feines, aquí o allà, sempre excepcionalment, en sortides i atacs de flanc esporàdics, però, per regla general, es limitarà a l’ocupació de les posicions abandonades per les tropes en retirada. A això cal afegir que les tropes disposen d’artilleria i de forces d’enginyers ben equipades i instruïdes, mitjans de lluita dels quals els insurgents manquen per complet gairebé sempre. Per això no cal meravellar-se que fins a les lluites de barricades lliurades amb el més gran heroisme —les de París el juny de 1848, les de Viena a l’octubre del mateix any i les de Dresden el maig de 1849—, acabessin amb la derrota de la insurrecció, tan aviat com els caps atacants, als qui no frenava cap mirament polític, van obrar atenint-se a punts de vista purament militars i els seus soldats els van romandre fidels.
Els nombrosos èxits aconseguits pels insurrectes fins a 1848 es deuen a múltiples causes. A París, el juliol de 1830 i el febrer de 1848, com en la majoria de les lluites de carrer a Espanya, entre els insurrectes i les tropes s’interposava una guàrdia civil, que, o es posava directament al costat de la insurrecció o bé, amb la seva actitud tèbia i indecisa, feia vacil·lar així mateix a les tropes i, per afegiment, subministrava armes a la insurrecció. Allí on aquesta guàrdia civil es col·locava des del primer moment enfront de la insurrecció, com va ocórrer a París el juny de 1848, aquesta era vençuda. A Berlín, en 1848, va vèncer el poble, en part pels considerables reforços rebuts durant la nit del 18 i el matí del 19, en part a causa de l’esgotament i del mal avituallament de les tropes i en part, finalment, per l’acció paralitzadora de les ordres del comandament. Però en tots els casos es va aconseguir la victòria perquè no van respondre les tropes, perquè al comandament li va faltar decisió o perquè es va trobar amb les mans lligades.
Per tant, fins i tot en l’època clàssica de les lluites de carrers, la barricada tenia més eficàcia moral que material. Era un mitjà per a infringir la fermesa de les tropes. Si se sostenia fins a la consecució d’aquest objectiu, s’aconseguia la victòria; si no, venia la derrota. Aquest és l’aspecte principal de la qüestió i no cal perdre’l de vista tampoc quan s’investiguin les possibilitats de les lluites de carrer que es puguin presentar en el futur.
D’altra banda, les possibilitats eren ja en 1849 bastant escasses. La burgesia s’havia col·locat a tot arreu al costat dels governs, «la cultura i la propietat» saludaven i obsequiaven les tropes enviades contra les insurreccions. La barricada havia perdut el seu encant; el soldat ja no veia darrere d’ella al «poble», sinó a rebels, a agitadors, a saquejadors, a partidaris del repartiment, a l’escòria de la societat; amb el temps, l’oficial s’havia anat entrenant en les formes tàctiques de la lluita de carrers: ja no es llançava de front i a pit descobert cap al parapet improvisat, sinó que el flanquejava a través d’hortes, de patis i de cases. I, amb alguna perícia, això s’aconseguia ara en el noranta per cent dels casos.
A més, des de llavors, han canviat moltíssimes coses, i totes a favor de les tropes. Si les grans ciutats han crescut considerablement, encara han crescut més els exèrcits. París i Berlín no s’han quadruplicat des de 1848, però les seves guarnicions s’han elevat a més del quàdruple. Per mitjà dels ferrocarrils, aquestes guarnicions poden duplicar-se i més que duplicar-se en 24 hores, i en 48 hores convertir-se en exèrcits formidables. L’armament d’aquestes tropes, tan enormement acrescudes, és avui incomparablement més eficaç. En 1848 portaven el fusell llis de percussió i avantcàrrega; avui porten el fusell de repetició, de retrocàrrega i petit calibre, que té quatre vegades més abast, deu vegades més precisió i deu vegades més rapidesa de tir que aquell. Llavors disposaven de les magranes massisses i els pots de metralla de l’artilleria, d’efecte relativament feble; avui, de les magranes de percussió, una de les quals basta per a fer miques la millor barricada. Llavors s’emprava la piqueta dels sapadors per a trencar les mitgeries, avui s’empren els cartutxos de dinamita.
En canvi, del costat dels insurrectes totes les condicions han empitjorat. Una insurrecció amb la qual simpatitzin totes les capes del poble, es dóna ja difícilment; en la lluita de classes, probablement ja mai s’agruparan les capes mitjanes entorn del proletariat d’una manera tan exclusiva, que el partit de la reacció que es congrega entorn de la burgesia constitueixi, en comparació amb aquelles, una minoria insignificant. El «poble» apareixerà, doncs, sempre dividit, amb la qual cosa faltarà una formidable palanca, que en 1848 va ser d’una eficàcia extrema. I com més soldats llicenciats es posin al costat dels insurgents més difícil es farà equipar-los d’armament. Les escopetes de caça i les carabines de luxe de les armeries —fins i tot suposant que, per ordre de la policia, no s’inutilitzin per endavant llevant-los una peça del forrellat— no es poden comparar ni remotament, fins i tot per a la lluita des de prop, amb el fusell de repetició del soldat. Fins a 1848, era possible fabricar-se la munició necessària amb pólvora i plom; avui, cada fusell requereix un cartutx diferent i només en un punt coincideixen tots: en què són un producte complicat de la gran indústria i no poden, per consegüent, improvisar-se; per tant, la majoria dels fusells són inútils si no es té la munició adequada per a ells. Finalment, les barriades de les grans ciutats construïdes des de 1848 estan fetes a base de carrers llargs, rectes i amples, com per encàrrec per a l’eficàcia dels nous canons i fusells. Hauria d’estar boig el revolucionari que triés el mateix per a una lluita de barricades els nous districtes obrers del Nord i l’Est de Berlín.
Vol dir això que en el futur els combats de carrer no vagin a exercir ja cap paper? Res d’això. Vol dir únicament que, des de 1848, les condicions s’han fet molt més desfavorables per als combatents civils i molt més avantatjoses per a les tropes. Per tant, una futura lluita de carrers només podrà vèncer si aquest desavantatge de la situació es compensa amb altres factors. Per això es produirà amb menys freqüència en els començaments d’una gran revolució que en el transcurs ulterior d’aquesta i haurà d’emprendre’s amb forces més considerables. I aquestes deuran, indubtablement, com va ocórrer en tota la gran revolució francesa, així com el 4 de setembre i el 31 d’octubre de 1870, a París [17], preferir l’atac obert a la tàctica passiva de barricades.
Comprèn el lector, ara, per què els poders imperants ens volen portar a totes passades allí on disparen els fusells i donen talls els sabres? Per què avui ens acusen de covardia perquè no ens llancem sense més al carrer, on per endavant sabem que ens espera la derrota? Per què ens supliquen tan encaridament que juguem, a la fi, una vegada, a ser carn de canó?
Aquests senyors malgasten lamentablement les seves súpliques i els seus reptes. No som tan necis com tot això. És com si demanessin al seu enemic en la pròxima guerra que se’ls enfrontés en la formació de línies del vell Fritz [*] o en columnes de divisions senceres al Wagram i Waterloo [18], i, a més, empunyant el fusell d’espurna. Si han canviat les condicions de la guerra entre nacions, no menys han canviat les de la lluita de classes. L’època dels atacs per sorpresa, de les revolucions fetes per petites minories conscients al capdavant de les masses inconscients, ha passat. Allí on es tracti d’una transformació completa de l’organització social han d’intervenir directament les masses, han d’haver comprès ja per si mateixes de què es tracta, per què donen la seva sang i la seva vida. Això ens ho ha ensenyat la història dels últims cinquanta anys. I perquè les masses comprenguin el que cal fer, fa falta una labor llarga i perseverant. Aquesta labor és precisament la que estem realitzant ara, i amb un èxit que sumi en la desesperació als nostres adversaris.
També als països llatins es va veient cada vegada més que cal revisar la vella tàctica. A tot arreu s’ha imitat l’exemple alemany de l’ús del sufragi, de la conquesta de tots els llocs que estan al nostre abast; a tot arreu han passat a segon pla els atacs sense preparació. A França, a pesar que allí el terreny està minat, des de fa més de cent anys, per una revolució després d’una altra i que no hi ha cap partit que no tingui en el seu haver conspiracions, insurreccions i altres accions revolucionàries; a França, on a causa d’això, el Govern no pot estar segur, ni de bon tros, de l’exèrcit i on totes les circumstàncies són molt més favorables per a un cop de mà insurreccional que a Alemanya, fins i tot a França, els socialistes van adonant-se cada vegada més que no hi ha victòria duradora possible per a ells tret que guanyin per endavant a la gran massa del poble, la qual cosa aquí equival a dir als pagesos. El treball lent de propaganda i l’actuació parlamentària s’han reconegut també aquí com la tasca immediata del partit. Els èxits no s’han fet esperar. No sols s’han conquistat tota una sèrie de consells municipals, sinó que en les Cambres hi ha 50 diputats socialistes, que han derrocat ja tres ministeris i un president de la República. A Bèlgica, els obrers han arrencat fa un any el dret al sufragi i han vençut en una quarta part dels districtes electorals. A Suïssa, a Itàlia, a Dinamarca, fins i tot a Bulgària i a Romania, estan els socialistes representats en el parlament. A Àustria, tots els partits estan d’acord que no se’ns pot continuar tancant l’accés al Reichsrat. Entrarem, no hi ha dubte; l’única cosa que es discuteix encara és per quina porta. I fins i tot a Rússia, si es reuneix el famós Zemski Sobor, aquesta Assemblea Nacional, contra la qual tan en va es resisteix el jove Nicolás, fins i tot allí podem estar segurs de tenir una representació.
Vaga dir que no per això els nostres camarades estrangers renuncien, ni de molt, al seu dret a la revolució. No en va el dret a la revolució és l’únic «dret» realment «històric», l’únic dret en què descansen tots els Estats moderns sense excepció, incloent-hi a Mecklenburg, de la qual la revolució de la noblesa va finalitzar en 1755 amb el «pacte successori», la gloriosa escripturació del feudalisme encara avui vigent [19]. El dret a la revolució està tan fermament reconegut en la consciència universal que fins al general von Boguslawski deriva pura i exclusivament d’aquest dret del poble el dret al cop d’estat que reivindica per al seu emperador.
Però, ocorri el que ocorregués en altres països, la socialdemocràcia alemanya té una posició especial, i amb això, de moment almenys, una tasca especial també. Els dos milions d’electors que envia a les urnes, juntament amb els joves i les dones que estan darrere d’ells i no tenen vot, formen la massa més nombrosa i més compacta, la «força de xoc» decisiva de l’exèrcit proletari internacional. Aquesta massa subministra, ja avui, més de la quarta part de tots els vots emesos; i creix incessantment, com ho demostren les eleccions suplementàries al Reichstag, les eleccions a les Dietes dels diferents Estats i les eleccions municipals i de tribunals d’artesans. El seu creixement avança d’una manera tan espontània, tan constant, tan incontenible i al mateix temps tan tranquil com un procés de la naturalesa. Totes les intervencions del Govern han resultat impotents contra ell. Avui podem comptar ja amb dos milions i quart d’electors. Si aquest avanç continua, abans d’acabar el segle haurem conquistat la major part de les capes intermèdies de la societat, tant els petits burgesos com els petits pagesos i ens haurem convertit en la potència decisiva del país, davant la qual hauran d’inclinar-se, vulguin o no, totes les altres potències. Mantenir en marxa ininterrompudament aquest increment, fins que desbordi per si mateix el sistema de govern actual; no desgastar en operacions de descoberta aquesta força de xoc que s’enforteix diàriament, sinó conservar-la intacta fins al dia decisiu: tal és la nostra tasca principal. I només hi ha un mitjà per a poder contenir momentàniament el creixement constant de les forces socialistes de combat a Alemanya i fins i tot per a portar-ho a una reculada passatgera: un xoc en gran escala amb les tropes, una sagnia com la de 1871 a París. Encara que, a la llarga, també això se superaria. Per a esborrar del món a tirs un partit de milions d’homes no basten tots els fusells de repetició d’Europa i Amèrica. Però el desenvolupament normal s’interrompria; no es podria disposar tal vegada de la força de xoc en el moment crític; la lluita decisiva es retardaria, es postergaria i portaria aparellats majors sacrificis.
La ironia de la història universal ho posa tot potes enlaire. Nosaltres, els «revolucionaris», els «elements subversius», prosperem molt més amb els mitjans legals que amb els il·legals i la subversió. Els partits de l’ordre, com ells es diuen, es van en orris amb la legalitat creada per ells mateixos. Exclamen desesperats, amb Odilon Barrot: La légalité nous tue, la legalitat ens mata, mentre nosaltres posem, amb aquesta legalitat, músculs vigorosos i galtes vermelles i sembla que ens ha agafat la bufada de l’eterna joventut. I si nosaltres no som tan bojos que ens deixem arrossegar al combat de carrer, per a donar-los gust, fet i fet no tindran més camí que trencar ells mateixos aquesta legalitat tan fatal per a ells.
De moment, fan noves lleis contra la subversió. Una altra vegada està el món a l’inrevés. Aquests fanàtics de l’anti revolta d’avui, no són els mateixos elements subversius d’ahir? Potser provoquem nosaltres la guerra civil de 1866? Hem llançat nosaltres al rei de Hannover, al gran elector de Hessen i al duc de Nassau de les seves terres patrimonials, hereditàries i legítimes, per a annexionar-nos aquests territoris? I aquests revoltosos que han derrocat a la Confederació alemanya i a tres corones per la gràcia de Déu, es queixen de les subversions? Quis tulerit Gracchos de seditione querentes? [*] Qui pot permetre que els adoradors de Bismarck vituperin la subversió?
Deixem-los que tirin endavant els seus projectes de llei contra la subversió, que els facin encara més severs, que converteixin en goma tot el Codi penal; amb això, no aconseguiran res més a aportar una nova prova de la seva impotència. Per posar seriosament mà a la socialdemocràcia, hauran d’acudir a més a altres mesures molt diferents. La subversió social democràtica, que de moment viu de respectar les lleis, només podran contenir-la mitjançant la subversió dels partits de l’ordre, que no pot prosperar sense violar les lleis. Herr Rössler, el buròcrata prussià, i Herr von Boguslawski, el general prussià, els han ensenyat l’únic camí pel qual tal vegada pot provocar-se als obrers, que no es deixen temptar a la lluita de carrer. La ruptura de la Constitució, la dictadura, el retorn a l’absolutisme, regis voluntas suprema lex! [*] De manera que, ànim, cavallers, aquí no val torçar el morro, aquí cal xiular!
Però no oblidin vostès que l’Imperi alemany, com tots els petits Estats i, en general, tots els Estats moderns és un producte contractual: producte, primer, d’un contracte dels prínceps entre si i, segon, dels prínceps amb el poble. I si una de les parts trenca el contracte, tot el contracte cau a terra i l’altra part queda també deslligada del seu compromís. Bismarck ens ho va demostrar brillantment en 1866. Per tant, si vostès violen la Constitució del Reich, la socialdemocràcia queda en llibertat i pot fer i deixar de fer respecte a vostès el que vulgui. I el que llavors voldrà, no és fàcil que se li ocorri explicar-li-ho a vostès avui.
Fa gairebé exactament mil sis-cents anys, actuava també en l’Imperi romà un perillós partit de la subversió. Aquest partit minava la religió i tots els fonaments de l’Estat; negava de pla que la voluntat de l’emperador fos la suprema llei; era un partit sense pàtria, internacional, que s’estenia per tot el territori de l’Imperi, des de la Gàl·lia fins a Àsia i traspassava les fronteres imperials. Portava molts anys fent un treball de sapa, subterràniament, ocultament, però feia bastant temps que es considerava ja amb la suficient força per a sortir a plena llum. Aquest partit de la revolta, que es coneixia pel nom dels cristians, tenia també una forta representació en l’exèrcit; legions senceres eren cristianes. Quan els hi enviava als sacrificis rituals de l’església nacional pagana, per a fer allí els honors, aquests soldats de la subversió portaven el seu atreviment fins al punt d’ostentar en el casc distintius especials —creus— en senyal de protesta. Fins a les mateixes penes quartelàries dels seus superiors eren inútils. L’emperador Dioclecià no podia continuar contemplant com es minava l’ordre, l’obediència i la disciplina dins del seu exèrcit. Va intervenir enèrgicament, perquè encara era temps de fer-ho. Va dictar una llei contra els socialistes, dic, contra els cristians. Van ser prohibits els mítings dels revoltosos, clausurats i fins i tot enderrocats els seus locals, prohibits els distintius cristians —les creus—, com a Saxònia els mocadors vermells. Els cristians van ser incapacitats per a exercir càrrecs públics, no podien ser ni tan sols caporals. Com en aquells dies no es disposava encara de jutges tan ben ensinistrats respecte a la «consideració de la persona» com els que pressuposa el projecte de llei anti subversiva de Herr von Koller [20], el que es va fer va ser prohibir sense més marrades als cristians que poguessin reclamar els seus drets davant els tribunals. També aquesta llei d’excepció va ser estèril. Els cristians, burlant-se d’ella, l’arrencaven dels murs i fins es diu que li van cremar a l’emperador el seu palau, en Nicomèdia, trobant-se ell dins. Llavors, aquest es va venjar amb la gran persecució de cristians de l’any 303 de la nostra era. Va ser l’última del seu gènere. I va donar tan bon resultat, que disset anys després l’exèrcit estava compost predominantment per cristians, i el següent autòcrata de l’Imperi romà, Constantí, al qual els capellans diuen el Gran, va proclamar el cristianisme religió de l’Estat.
Notes
[1] L’obra de Marx “La lluita de classes a França de 1848 a 1850” és una sèrie d’articles amb el títol comú “De 1848 a 1849”. El pla primari del treball “Les lluites de classes a França” incloïa quatre articles: “La derrota de juny de 1848”, “El 13 de juny de 1849”, “Les conseqüències del 13 de juny en el continent” i “La situació actual a Anglaterra”. No obstant això, només van aparèixer tres articles. Els problemes de la influència dels successos de juny de 1849 en el continent i de la situació d’Anglaterra van ser aclarits en altres escrits de la revista, concretament en els reportatges internacionals escrits conjuntament per Marx i Engels. En editar l’obra de Marx en 1895, Engels va introduir addicionalment un quart capítol en el qual s’incloïen apartats dedicats als esdeveniments de França amb el subtítol de “Tercer comentari internacional”. Engels va titular aquest capítol “L’abolició del sufragi universal en 1850”.-
[2] 89. La “Introducció” a l’obra de Marx “Les lluites de classes a França de 1848 a 1850” la va escriure Engels per a una edició a part del treball, publicat a Berlín en 1895.
En publicar-se la introducció, la Directiva del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya va demanar amb insistència a Engels que suavitzés el to, massa revolucionari segons el parer d’ella, i li imprimís una forma més cautelosa. Engels va sotmetre a crítica la posició vacil·lant de la direcció del partit i el seu anhel a «obrar exclusivament sense sortir-se de la legalitat». No obstant això, obligat a tenir en compte l’opinió de la Directiva, Engels va accedir a ometre en les proves d’impremta diversos passatges i canviar algunes fórmules. En aquesta edició es publica íntegre el text del prefaci.
Bernstein va utilitzar aquesta introducció per a defensar la seva tàctica oportunista. En carta a Lafargue del 3 d’abril de 1895, Engels manifesta com Bernstein “m’ha jugat una mala passada. En la meva introducció als articles de Marx sobre la França de 1848 al 50 ha triat el que pogués servir per a defensar la tàctica hostil a la violència i pacífica costi el que costi; aquesta tàctica, que ell mateix ha predicat amb tant d’afecte, i més avui que es preparen a Berlín les lleis d’excepció. Perquè aquesta tàctica, a Itàlia i a Àustria no ha de seguir-se íntegrament; a Alemanya pot ser demà inaplicable”.
Indignat fins al més profund, Engels va insistir que la seva introducció es publiqués en la revista “Neue Zeit”. No obstant això, es va publicar en ella amb els mateixos talls que va haver de fer l’autor en l’abans mencionada edició solta.
El text del prefaci d’Engels es va publicar íntegre per primera vegada a l’URSS l’any 1930 en el llibre de Carlos Marx “Les lluites de classes a França de 1848 a 1849”.
[3] “La Neue Rheinische Zeitung. Organ der Demokratie” (“Nova Gaseta del Rin. Òrgan de la Democràcia”) sortia tots els dies en Colònia des de l’1 de juny de 1848 fins al 19 de maig de 1849; la dirigia Marx, i en el consell de redacció figurava Engels.- 145, 190, 230, 564.
[4] “Neue Rheinische Zeitung. Politisch-ökonomische Revue” (“Nova Gaseta del Rin. Comentari politicoeconòmic”): revista fundada per Marx i Engels el desembre de 1849 que van editar fins a novembre de 1850; òrgan teòric i polític de la Lliga dels Comunistes. S’imprimia a Hamburg. Van sortir sis números de la revista, que va deixar d’aparèixer a causa de les persecucions de la policia a Alemanya i a la falta de recursos materials.-
[5] S’al·ludeix a les dotacions governamentals que Engels designa irònicament amb el nom de la finca regalada a Bismarck per l’emperador Guillem I en el Bosc de Saxònia, prop d’Hamburg.-
[6] In partibus infidelium (literalment: «al país dels infidels»): addició al títol dels bisbes catòlics destinats a càrrecs purament nominals en països no cristians. Aquesta expressió l’empraven sovint Marx i Engels, aplicada a diversos governs emigrats que s’havien format a l’estranger sense tenir en compte alguna la situació real del país.-
[7] Es tracta dels dos partits monàrquics de la burgesia francesa de la primera meitat del segle XIX, és a dir, dels legitimistes (vegeu la nota 59) i dels orleanistes.
Orleanistes: partidaris dels ducs d’Orleáns, branca menor de la dinastia dels Borbons, que es va mantenir en el poder des de la revolució de Juliol de 1830 fins a la revolució de 1848; representaven els interessos de l’aristocràcia financera i la gran burgesia.
Durant la Segona república (1848-1851), els dos grups monàrquics van constituir el nucli del «partit de l’ordre», un partit conservador unificat.-
[8] França va participar, sent emperador Napoleó III, en la guerra de Crimea (1854-1855), va fer a Àustria la guerra per a disputar-li Itàlia (1859), va participar amb Anglaterra en les guerres contra la Xina (1856-1858 i 1860), va començar la conquesta de la Indoxina (1860-1861), va organitzar la intervenció armada a Síria (1860-1861) i Mèxic (1862-1867); finalment, va guerrejar contra Prússia (1870-1871).-
[9] Engels empra el terme que expressava un dels principis de la política exterior dels mitjans governants del Segon Imperi bonapartista (1852-1870). L’anomenat «principi de les nacionalitats» era molt usat per les classes dominants dels grans Estats com a coberta ideològica dels seus plans annexionistes i de les seves aventures en política exterior. Sense tenir res a veure amb el reconeixement de les nacions a l’autodeterminació, el «principi de les nacionalitats» era un esperó per a esperonar les discòrdies nacionals i transformar el moviment nacional, sobretot els moviments dels pobles petits, en instrument de la política contrarevolucionària dels grans Estats en pugna.-
[10] La Confederació Alemanya, fundada el 8 de juny de 1815 en el Congrés de Viena, era una unió dels Estats absolutistes feudals d’Alemanya i consolidava el fraccionament polític i econòmic d’Alemanya.-
[11] A conseqüència de la victòria sobre França durant la guerra franc-prussiana (1870-1871) va sorgir l’Imperi alemany del qual, no obstant això, va quedar exclosa Àustria, d’on procedeix la denominació de «Petit Imperi alemany». La derrota de Napoleó III va ser un impuls per a la revolució a França, que va enderrocar a Lluís Bonaparte i va donar lloc el 4 de setembre de 1870 a la proclamació de la república.
[12] Guàrdia Nacional: milícia voluntària civil i armada amb comandaments triats que va existir a França i alguns països més d’Europa Occidental. Es va formar per primera vegada a França en 1789 al començament de la revolució burgesa; va existir amb intervals fins a 1871. Entre 1870 i 1871, la Guàrdia Nacional de París, en la qual es van incloure en les condicions de la guerra franc-prussiana les grans masses democràtiques, va exercir un gran paper revolucionari. Fundat el febrer de 1871, el seu Comitè Central va encapçalar la revolta proletària del 18 de març de 1871 i en el període inicial de la Comuna de París de 1871 va exercir (fins al 28 de març) la funció de primer Govern proletari en la història. Una vegada aixafada la Comuna de París, la Guàrdia Nacional va ser dissolta.-
[13] Després de la derrota en la guerra franc-prussiana de 1870-1871, França va pagar a Alemanya una contribució de cinc mil milions de francs.-
[14] La llei d’excepció contra els socialistes es va promulgar a Alemanya el 21 d’octubre de 1878. Segons aquesta llei es prohibien totes les organitzacions del Partit Socialdemòcrata, les organitzacions de masses i la premsa obrera, es confiscava tot l’escrit sobre socialisme i es reprimia als socialdemòcrates. Sota la pressió del moviment obrer de masses, aquesta llei va ser derogada l’1 d’octubre de 1890.- 199
[15] Bismarck va decretar el sufragi universal en 1866 per a les eleccions al Reichstag d’Alemanya del Nord, i, en 1871, per a les eleccions al Reichstag de l’Imperi alemany unificat.-
[16] Engels cita la introducció teòrica escrita per Marx per al programa del Partit Obrer Francès que es va aprovar en el Congrés de Le Havre en 1880.-
[17] El 4 de setembre de 1870, gràcies a l’acció revolucionària de les masses populars, va ser enderrocat a França el Govern de Lluís Bonaparte i proclamada la república. El 31 d’octubre de 1870 els blanquistes van dur a terme una temptativa infructuosa de revolta contra el Govern de la Defensa Nacional.-
[*] Es refereix a Frederic II, rei de Prússia de 1740 a 1786. (N. de l’Edit.)
[18] 104. La batalla de Wagram, durant la guerra austro-francesa de 1809, va durar del 5 al 6 de juny del mateix any. En ella, les tropes franceses manades per Napoleó I van derrotar a l’exèrcit austríac de l’arxiduc Carles.
La batalla de Waterloo (Bèlgica) va tenir lloc el 18 de juny de 1815. L’exèrcit de Napoleó va ser derrotat. Aquesta batalla va exercir el paper decisiu en la campanya de 1815, predeterminant la victòria definitiva de la coalició anti napoleònica dels Estats europeus i la caiguda de l’imperi de Napoleó I.-
[19] Engels es refereix a la llarga lluita entre el poder ducal i la noblesa en els ducats de Mecklenburg-Schwerin i Mecklenburg-Strelitz, que va concloure mitjançant la signatura, en 1755, del tractat constitucional de Rostock sobre els drets hereditaris de la noblesa. Aquest tractat va confirmar els furs i privilegis anteriors d’aquesta i va confirmar la seva posició dirigent en les Dietes estamentals; va eximir de contribucions la meitat de les seves terres; va fixar la magnitud dels impostos sobre el comerç i l’artesania i la participació de l’una i l’altra en les despeses de l’Estat.-
[*] És tolerable que els Gracos es queixin d’una sedició? (Juvenal, Sàtira II) (N. de l’Edit.)
[*] La voluntat del rei és la llei suprema! (N. de l’Edit.)
[20] El 5 de desembre de 1894, es va presentar al Reichstag alemany un nou projecte de llei contra els socialistes. El projecte va ser rebutjat l’11 de maig de 1895.-
