Friedrich Engels

Escrit entre desembre de 1887 i març de 1888. Font: Editorial Progreso, Moscú, URSS; Marxist Internet Archive. Traduït del castellà al català per Fran Sánchez, Rosa Bofill, Adel Pereira, Isabel Vila, Jordi López, Mercedes Vidal i Isaac Cereijo.

Apliquem ara la nostra teoria a la història contemporània d’Alemanya i a la seva pràctica de la violència a ferro i sang. Veurem clarament la causa de què la política de ferro i sang havia de tenir èxit temporal i que ha d’enfonsar-se finalment.

L’any 1815, el Congrés de Viena va vendre i repartir Europa de tal forma que el món sencer es va convèncer de la incapacitat total dels potentats i dels homes d’estat. La guerra general dels pobles contra Napoleó va ser la reacció del sentiment nacional de tots els pobles que ell va trepitjar. En resposta, els prínceps i els diplomàtics del Congrés de Viena trepitjaren encara amb més menyspreu aquest sentiment nacional. La dinastía més petita valia més que el poble més gran. Alemanya i Itàlia van tornar a ser fraccionades en petits estats. Polònia va ser desmembrada per quarta vegada. Hongría continuava sent sotmesa. I no es pot dir ni tan sols que els pobles hagin estat víctimes d’una injustícia: Per què ho van admetre i per què van saludar al tsar rus com el seu alliberador?

Però això no podia durar massa temps. Des de finals de l’edat mitjana la història treballa per constituir a Europa grans estats nacionals. Solament estats d’aquest tipus formen l’organització política normal de la burgesia europea al poder, i ofereixen a la vegada, la condició indispensable per a l’establiment de la col·laboració internacional harmoniosa entre els pobles, sense la qual és impossible el poder del proletariat. Per assegurar la pau internacional, primer es precís eliminar tots els frecs nacionals evitables, es precís que cada poble sigui independent i senyor a la seva casa. I, efectivament, amb el desenvolupament del comerç, de l’agricultura, de la indústria i, a la vegada, del poder social de la burgesia, el sentiment nacional s’havia elevat tots els llocs, i les nacions disperses i oprimides exigien unitat i independència.

Per això, a tots els llocs, excepte França, la fi de la revolució de 1848 va ser satisfer les reivindicacions nacionals  a la vegada que les exigències de llibertat. Però, darrere de la burgesia, que gràcies al primer assalt, es va veure victoriosa, s’alçava a tot arreu la figura amenaçant del proletariat, amb qui, en realitat, havia estat aconseguida la victòria, i això va possar la burgesia als braços de la reacció monàrquica, burocràtica, semifeudal i militar, on va sucumbir la revolució de 1849. A Hongría, on les coses van succeir d’una altra manera, van entrar els russos i van esclafar la revolució. Sense conformar-se amb això, el tsar se’n va anar a Varsòvia i es va erigir en àrbitre d’Europa. Va nomenar a Cristià de Glucksburg, la seva dòcil criatura, per a la succesió al tron de Dinamarca. Va humiliar Prússia com mai havia estat humiliada, prohibint fins els més tímids desitjos d’explotar les tendències alemanyes a la unitat, constrenyent-la per a restaurar la Dieta federal i que es sotmetés a Àustria. Tot el resultat de la revolució es va reduir, per tant, a la instauració a Àustria i Prússia d’un govern de la forma constitucional, però amb l’esperit vell. El tsar rus es va fer amo i senyor d’Europa encara més que abans.

Però, en realitat, la revolució va treure d’un sol cop poderós a la burgesia, fins i tot als països més desmembrats i, particularment, a Alemanya, de la vella rutina tradicional. La burgesia va aconseguir una participació, encara que modesta, al poder polític, i cada éxit polític seu l’utilitza en benefici de l’ascens industrial. L’any boig, que feliçment havia passat, va mostrar a la burgesia d’una manera palpable que havia de posar fi d’una vegada i per sempre a la letargia i a la indolència d’altres temps. Arran de la pluja d’or de California i d’Australia i d’altres circumstàncies es va produir una inusitada ampliació de les relacions comercials mundials i una animació als negocis mai vista; l’únic que s’havia de fer era no perdre l’ocasió i assegurar-se la participació. La gran indústria, les bases de la qual havien estat assentades des del 1830 i, sobretot, des del 1840 al Rin, a Saxònia, a Silèsia, a Berlín i en algunes ciutats del sud, va començar a estendre’s i a perfeccionar-se ràpidament; la indústria a domicili als cantons s’estenia més i més. La construcció de ferrocarrils es va accelerar, i  l’enorme creixement de l’emigració va crear una línia transatlàntica alemanya que no necessitava subvencions. Els comerciants alemanys van començar a afermar-se en proporcions majors que mai a totes les places comercials ultramarines; es van erigir en intermediaris d’una part cada vegada més important del comerç mundial, començant a poc a poc a atendre les vendes no tan sols dels articles anglesos, sinó també dels alemanys. Però, la divisió d’Alemanya en petits estats amb les seves diferents i múltiples legislacions del comerç i els oficis havia de convertir-se aviat en una trava insuportable per aquella indústria el nivell de la qual s’havia elevat immensament, i per al comerç que depenia d’ella. Cada dues milles un dret comercial diferent, a tot arreu condicions diferents de l’exercici d’una mateixa professió, a tot arreu cada vegada més martingales, noves trampes burocràtiques i fiscals, i amb freqüència, barreres gremials, contra les que no ajudaven ni tan sols les patents oficials. A més, les nombroses legislacions locals, les limitacions del dret d’estança que impedien als capitalistes traslladar en suficient quantitat la mà d’obra que hi havia allà on el mineral, el carbó, la força hidràulica i altres recursos naturals permetien establir empreses industrials. La possibilitat d’explotar lliurement la mà d’obra massiva del país va ser la primera condició del progrés industrial; però, a tot arreu on l’industrial patriota reunia als obrers procedents de tots els confins, la policia i l’assistència pública s’oposaven a l’establiment dels immigrats. Un dret civil alemany, la completa llibertat de domicili per a tots els ciutadans de l’Imperi, una legislació industrial i comercial única no eren ja fantasies patriòtiques d’estudiants exaltats, sinó que constituïen les condicions d’existència necessàries per a la indústria.

A més, a cada estat, inclòs el més petit, hi havia la seva pròpia moneda, regien diferents sistemes de pesos i mesures, fins a dues o tres a un mateix estat. I de totes aquestes innumerables monedes, mesures i pesos, cap d’elles era reconeguda al mercat mundial. Podia en tot cas estranyar que els comerciants i els industrials que havien de presentar-se al mercat mundial o fer la competència a les mercaderies importades haguessin d’utilitzar monedes, mesures i peses estrangeres a més de les pròpies; que el filat de cotó es pesés en lliures angleses, els teixits de seda es fabriquessin en metres, els comptes per a l’estranger s’establissin en lliures esterlines, en dòlars i en francs? Com podien sorgir grans establiments de crèdit sobre la base de sistemes monetaris de tan limitada propagació, aquí amb bitllets de banc en gúldens, allí en tàlers prussians, al costat en tàlers d’or, en tàlers a “nous dos terços”, en marc de banc, en marc corrent, en monedes de vint i de vint-i-quatre gúldens, i tot acompanyat d’infinits càlculs i fluctuacions del canvi? Fins i tot quan s’aconseguia superar, a la fi, tot això, quantes forces costaven tots aquests frecs, quants diners es perdia i temps! I a Alemanya es va començar també, per fi, a comprendre que, en els nostres dies, el temps és diners. La jove indústria alemanya havia de mostrar el que valia en el mercat mundial: només podia créixer mitjançant l’exportació. Però, per a això havia de comptar a l’estranger amb la protecció del dret internacional. El comerciant anglès, francès o nord-americà podia permetre’s a l’estranger fins i tot més que a casa seva. La legació del seu país intervindria en favor seu i, en cas de necessitat, intervindrien diversos vaixells de guerra. I el comerciant alemany? L’austríac podia encara comptar fins a un cert grau amb la seva legació a Llevant, perquè en altres llocs no l’ajudava molt. Però, quan un comerciant prussià es queixava en la seva ambaixada d’alguna injustícia de què havia estat víctima, li responien sempre: “Ho té ben merescut! Què fa vostè aquí? Per què no es queda tranquil·lament a la seva casa?” I el súbdit d’algun Estat petit no gaudia de cap dret enlloc. Onsevulla que arribessin els comerciants alemanys es trobaven sempre sota una protecció estrangera “francesa, anglesa, nord-americana”; o havien de naturalitzar-se ràpidament en la seva nova pàtria [ii]. Fins i tot si la seva legació volgués intervenir en favor d’ells, què ajudaria? Als propis cònsols i ambaixadors alemanys els tractaven com a uns enllustradors.

D’aquí es veu que les aspiracions d’una “pàtria” única tenien una base molt material. No era ja l’aspiració nebulosa de les corporacions d’estudiants reunits en les seves festes de Wartburg, quan “el valor i la força cremaven en les ànimes alemanyes” i quan, com es diu en una cançó amb música francesa, “volia el jove anar al fervent combat i a la mort per la seva pàtria”, a fi de restaurar la romàntica pompa imperial de l’Edat Mitjana; i, en declinar els anys, aquest jove ardent es convertia en un criat corrent, pietista i absolutista, del seu príncep. No, era ja una crida a la unitat, molt més terrenal, dels advocats i altres ideòlegs burgesos de la festa dels liberals d’Hambach, que es creien que estimaven la llibertat i la unitat com a tals, sense adonar-se que l’helvetització d’Alemanya per a formar una república de petits cantons, al que es reduïen els ideals dels més assenyats d’ells, era tan impossible com l’Imperi de Hohenstaufen dels esmentats estudiants. No, era el desig del comerciant pràctic i dels industrials, nascut de la necessitat immediata dels negocis, d’escombrar les escombraries llegades per la història dels petits Estats, que obstruïa el camí del lliure desenvolupament del comerç i la indústria, de suprimir tots els impediments superflus que esperaven al negociant alemany en la seva terra si volia presentar-se en el mercat mundial i dels quals estaven lliures tots els seus rivals. La unitat alemanya va esdevenir una necessitat econòmica. I els que la reivindicaven ara sabien el que volien. Havien estat formats en el comerç i per al comerç, s’entenien i sabien com calia posar-se d’acord. Sabien que s’havia de demanar alts preus, però que també s’havia de baixar-los sense molt de regateig. Cantaven sobre la “pàtria de l’alemany”, incloses Estíria, Tirol i Àustria “rica en victòries i glòria”, així com:

Von der Maas bis an die Memel,

Von der Elsch bis an donin Belt,

Deutschland, Deutschland über alles,

Úber alles in der Welt

I, de pagar-se al comptat, estaven disposats a baixar una part considerable “del 25 al 30 per cent” d’aquesta pàtria que havia de ser cada vegada més gran. El seu pla d’unificació estava fet i podia posar-se en pràctica immediatament. Però, la unitat d’Alemanya no era una qüestió purament alemanya. Des de la guerra dels Trenta anys, cap assumpte públic alemany s’havia decidit sense la ingerència, molt sensible, de l’estranger. El 1740, Frederic II va conquistar la Silèsia amb ajuda dels francesos. En 1803, França i Rússia van dictar paraula per paraula la reorganització del Sacre Imperi Romà per decisió de la diputació imperial. Després, Napoleó va implantar a Alemanya un ordre de coses que responia als seus interessos. Finalment, en el Congrés de Viena, sota la influència de Rússia principalment i d’Anglaterra i França, va ser dividida en trenta-sis Estats i més de dues-centes parcel·les de territori grans i petits, i les dinasties alemanyes, exactament igual que en la Dieta de Ratisbona de 1802 a 1803, van ajudar lleialment a això i van agreujar encara més el desmembrament del país. Per si no fos prou, uns trossos d’Alemanya van ser lliurats a prínceps estrangers. Així, Alemanya, a més d’impotent i sense recursos, estripada per discòrdies intestines, es va trobar condemnada a la nul·litat des del punt de vista polític, militar i fins i tot industrial. Pitjor encara, França i Rússia, per precedents repetits, es van prendre el dret a desmembrar Alemanya, de la mateixa manera que França i Àustria es van arrogar el de cuidar que Itàlia romangués dividida. D’aquest dret imaginari es va valer el tsar Nicolás el 1850, en impedir de la manera més grollera tot canvi de la Constitució, va exigir i va aconseguir el restabliment de la Dieta federal, símbol de la impotència d’Alemanya.

Per tant, no es va haver de reconquerir la unitat d’Alemanya només en lluita contra els prínceps i altres enemics de l’interior, sinó també contra l’estranger. O fins i tot més: amb l’ajuda de l’estranger. I quina era en aquell temps la situació a l’estranger?

A França, Lluis Bonaparte havia aprofitat la lluita entre la burgesia i la classe obrera per a pujar a la presidència amb l’ajuda dels pagesos, i al tron imperial amb l’ajuda de l’exèrcit. No obstant això, un nou emperador, Napoleó, portat al tron per l’exèrcit a les fronteres de la França de 1815 era un avortament. L’Imperi napoleònic renascut significava l’expansió de França fins al Rinn, la realització del somni tradicional del xovinisme francès. Però, en els primers temps, no calia parlar de la presa del Rin per Bonaparte; tota temptativa en aquest sentit hauria tingut com a conseqüència una coalició europea contra França. Mentrestant es va oferir una ocasió per a augmentar la potència de França i aconseguir nous llorers a l’exèrcit mitjançant una guerra, empresa amb la vènia de gairebé tota Europa, contra Rússia, la qual s’havia aprofitat del període revolucionari a Europa Occidental per a apoderar-se amb tota tranquil·litat dels principats del Danubi i preparar una nova guerra de conquesta contra Turquia. Anglaterra es va aliar a França, Àustria va adoptar una actitud favorable respecte de les dues, només l’heroica Prússia continuava besant el knut rus, amb el qual encara ahir la fustigaven, i mantenia una neutralitat benvolent cap a Rússia. Però ni Anglaterra ni França buscaven una victòria seriosa sobre l’adversari, i, per això, la guerra va acabar amb una humiliació molt lleugera de Rússia i amb una aliança rus-francesa contra Àustria.

La guerra de Crimea va fer de França la potència dirigent d’Europa, i a l’aventurer Lluis Napoleó, l’heroi del dia, la qual cosa, en veritat, no vol dir gran cosa. Però, la guerra de Crimea no va aportar augment de territori a França, per la raó del qual anava prenyada d’una nova guerra, en la qual Lluis Napoleó havia de satisfer la seva veritable vocació «d’augmentador de les terres de l’Imperi». Aquesta nova guerra va ser preparada ja en el curs de la primera, quan Sardenya va rebre el permís d’unir-se a l’aliança occidental com a satèl·lit de la França imperial i especialment com a avançada d’aquest contra Àustria; la preparació de la guerra va prosseguir en concloure’s la pau mitjançant l’acord de Lluis Napoleó amb Rússia, per la que res era més agradable que un càstig per a Àustria.

Lluis Napoleó es va fer l’ídol de la burgesia europea. I no sols gràcies a la “salvació de la societat” del 2 de desembre de 1851, amb la qual, la veritat sigui dita, va posar fi al poder polític de la burgesia, però amb la condició de salvar el poder social d’aquesta; no sols per haver mostrat que, en les condicions favorables, el sufragi universal podia ser transformat en un instrument d’opressió de les masses; no sols perquè, sota el seu regnat, la indústria, el comerç i, sobretot, l’especulació i la Borsa van aconseguir una prosperitat inaudita; sinó, abans que res, perquè la burgesia reconeixia en ell al primer “gran home d’Estat” que era la carn de la seva carn i la sang de la seva sang. Era un forà, com qualsevol autèntic burgès. “Passat per totes les aigües”, conspirador carbonari a Itàlia, oficial d’artilleria a Suïssa, distingit rodamon endeutat i agent de la policia especial a Anglaterra, però sempre i a tot arreu pretendent al tron, amb el seu passat aventurer i amb els seus compromisos morals en tots els països, s’havia preparat per al paper d’emperador de França i regidor dels destins d’Europa. Així, el burgès exemplar, el burgès nord-americà, es prepara a esdevenir milionari mitjançant una sèrie de fallides honestes i fraudulentes. Arribat a emperador, a més de subordinar la política als interessos del lucre capitalista i de l’especulació borsària, s’atenia en la política mateixa als principis de la Borsa de valors i especulava amb el “principi de les nacionalitats”. El desmembrament d’Alemanya i d’Itàlia havien estat fins llavors un dret inalienable de la política francesa: Lluis Napoleó es va posar immediatament a la venda al detall d’aquest dret a canvi de les anomenades compensacions.

Estava disposat a ajudar a Itàlia i Alemanya a posar fi al seu desmembrament a condició que Alemanya i Itàlia li paguessin cadascuna el seu pas cap a la unificació nacional amb concessions territorials. Això, a més de satisfer el xovinisme francès i de portar a l’extensió progressiva de l’Imperi fins a les fronteres de 1801, tornava a fer de França una potència específicament il·lustrada i alliberadora dels pobles i col·locava a Lluis Napoleó en la situació de protector de les nacionalitats oprimides. I tota la burgesia il·lustrada i inspirada en idees nacionals (ja que estava vivament interessada a suprimir tot el que podia obstaculitzar els negocis en el mercat mundial) va aclamar unànime aquest esperit d’alliberament universal.

Es va començar a Itàlia. Aquí imperava, des de 1849, de manera absoluta, Àustria, però, aquesta era, en aquell temps, el cap de turc de tota Europa. La pobresa dels resultats de la guerra de Crimea no s’imputava a la indecisió de les potències occidentals, que no havien volgut més que una guerra d’ostentació, sinó només a la posició indecisa d’Àustria, de la qual ningú tenia més culpa que aquestes mateixes potències. Però Rússia se sentia tan ofesa per l’avanç dels austríacs cap al Prut -gratitud per l’ajuda russa a Hongria en 1849 (encara que precisament aquest avanç la va salvar)-, que acollia amb plaer qualsevol atac a Àustria. Amb Prússia no es comptava ja per a res, i en el Congrés de la pau de París la van tractar en canaille. Així, la guerra d’alliberament d’Itàlia “fins a l’Adriàtic”, empresa amb la col·laboració de Rússia, es va iniciar en la primavera de 1859 i va acabar ja a l’estiu en el Mincio. Àustria no va ser expulsada d’Itàlia, Itàlia no es va veure “lliure fins a l’Adriàtic” i no va ser unificada, Sardenya va augmentar el seu territori; però França va obtenir Savoia i Niça, arribant així a les seves fronteres amb la Itàlia de 1801.

Però, els italians no van quedar satisfets. A Itàlia dominava la manufactura pròpiament dita, i la gran indústria es trobava en bolquers. La classe obrera estava encara lluny de ser completament expropiada i proletaritzada; a les ciutats posseïa encara els seus propis mitjans de producció, mentre que, en el camp, el treball industrial suposava un ingrés secundari dels petits pagesos propietaris o arrendataris. Per això, l’energia de la burgesia no havia estat encara soscavada per l’antagonisme d’un proletariat modern conscient dels seus interessos de classe. I puix que la divisió a Itàlia no es mantenia més que per la dominació estrangera d’Àustria, sota la protecció de la qual els abusos dels prínceps van arribar a l’extrem del mal govern, la noblesa, propietària de grans extensions de terra, i les masses populars urbanes van estar al costat de la burgesia, campiona de la independència nacional. Però, en 1859, es va treure del damunt la dominació estrangera, excepte a Venècia; França i Rússia van impedir en endavant tota ingerència estrangera a Itàlia; ningú la temia més. I Itàlia tenia en la persona de Garibaldi a un heroi de caràcter clàssic, que podia fer i feia miracles. Acompanyat de mil voluntaris va enderrocar tot el regne de Nàpols, va unificar pràcticament a Itàlia i va trencar la xarxa artificial tramada per la política de Bonaparte. Itàlia estava lliure i, en realitat, unificada, però no gràcies a les intrigues de Lluis Napoleó, sinó a la revolució.

Des de la guerra d’Itàlia, la política exterior del Segon Imperi no era ja secret per a ningú. Els vencedors del gran Napoleó havien de ser castigats, però, l’un après l’autre, un darrere l’altre. Rússia i Àustria ja en van patir les conseqüències, ara el torn era de Prússia. I a aquesta la menyspreaven més que mai; la seva política durant la guerra d’Itàlia havia estat covarda i miserable, igual que en els temps de la pau de Basilea de 1795. La “política de les mans lliures” havia portat a Prússia a una situació en què aquesta es va veure completament aïllada a Europa, tots els seus veïns grans i petits s’alegraven amb la idea de l’espectacle de la Prússia derrotada completament i en veure que les seves mans estaven lliures només per a cedir a França la riba esquerra del Rin.

En efecte, durant els primers anys que van seguir al de 1859, per onsevulla i, més que res, en el mateix Rin es va propagar el convenciment que la riba esquerra del Rin passava irrevocablement a les mans de França. Cert és que no s’anhelava molt aquest pas, però se’l considerava fatalment inevitable i, certament, no se’l temia molt. Renaixien entre els pagesos i els petits burgesos de la ciutat els vells records dels temps francesos, que els havien portat efectivament la llibertat; i entre la burgesia, l’aristocràcia financera, sobretot la de Colònia, estava ja molt lligada a les martingales del “Crédit Mobilier” i altres companyies bonapartistes fraudulentes, i exigia a veu en coll l’annexió. Però la pèrdua de la riba esquerra del Rin significaria l’afebliment, no sols de Prússia, sinó també d’Alemanya. I Alemanya estava més dividida que mai. L’allunyament entre Àustria i Prússia va arribar a l’extrem a causa de la neutralitat d’aquesta última durant la guerra d’Itàlia; la petita xusma de prínceps mirava, amb por i ànsia alhora, a Lluis Napoleó, com a protector futur d’una nova Confederació del Rin. Aquesta era la situació de l’Alemanya oficial. I això ocorria quan només les forces mancomunades de tota la nació estaven en condicions d’impedir el desmembrament del país. Ara bé, com mancomunar les forces de tota la nació? Quedaven tres camins oberts després del fracàs dels intents de 1848, gairebé tots nebulosos, fracàs que va dissipar precisament molts núvols.

El primer camí era el de la veritable unificació del país mitjançant la supressió de tots els Estats separats, és a dir, era un camí obertament revolucionari. A Itàlia, aquest camí acabava de portar a la meta: la dinastia de Savoia es va posar al costat de la revolució, apropiant-se d’aquesta manera la corona italiana. Però els nostres savoians alemanys, els Hohenzollern, igual que els seus Cavours més audaços i la Bismarck eren absolutament incapaces per a tant. El poble hauria de fer-lo ell mateix, i en una guerra per la riba esquerra del Rin sabria fer tot el necessari. La inevitable retirada dels prussians a l’altre costat del Rin, el setge de les places fortes renanes i la traïció dels prínceps d’Alemanya del Sud, que hagués succeït indubtablement, podien originar un moviment nacional capaç de fer miques tot el poder dels dinastes. I llavors, Lluis Napoleó hauria estat el primer a embeinar l’espasa. El Segon Imperi només podia lluitar contra Estats reaccionaris, enfront dels quals apareixia com a continuador de la revolució francesa, com a alliberador dels pobles. Contra un poble que es trobava en estat de revolució era impotent; a més, la revolució alemanya victoriosa podia donar un impuls al derrocament de tot l’Imperi francès. Aquest seria el cas més favorable; en el pitjor dels casos, si els prínceps es posessin al capdavant del moviment, la riba esquerra del Rin es lliuraria temporalment a França, es denunciaria davant el món sencer la traïció activa o passiva dels dinastes i es crearia una crisi de la qual no hi hauria una altra sortida que la revolució, l’expulsió dels prínceps i la instauració de la República alemanya única.

Tal com estaven les coses, Alemanya només podia emprendre aquest camí de la unificació si Lluis Napoleó comencés la guerra per la frontera del Rin. Però aquesta guerra no va tenir lloc per raons que exposarem més endavant. Mentrestant, tampoc el problema de la unificació nacional deixava de ser una qüestió urgent i vital que calia resoldre d’un dia per a un altre sota pena d’enfonsament. La nació podia esperar fins a un cert moment.

El segon camí era la unificació sota l’hegemonia d’Àustria. Àustria havia conservat en 1815 de bon grat la seva situació d’Estat amb territori compacte i arrodonit imposada per les guerres napoleòniques. No pretenia més les seves possessions anteriors a Alemanya del Sud i s’acontentava que se li ajuntessin antics i nous territoris que es poguessin ajustar geogràficament i estratègica al nucli restant de la monarquia. La separació de l’Àustria alemanya de la resta d’Alemanya, iniciada amb la implantació de barreres duaneres per Josep II, agreujada pel règim policíac de Francesc I a Itàlia i portada a l’extrem per la dissolució de l’Imperi germànic i la formació de la Confederació del Rin, es va mantenir, pràcticament, en vigor fins i tot després de 1815. Metternich va aixecar entre el seu Estat i Alemanya una veritable muralla xinesa. Les tarifes duaneres impedien l’entrada de productes materials d’Alemanya, la censura, els espirituals; les més inversemblants restriccions en matèria de passaports limitaven a l’extrem mínim les relacions personals. A l’interior, un absolutisme arbitrari, únic fins i tot a Alemanya, assegurava al país contra tot moviment polític, fins el més feble. D’aquesta manera, Àustria romania al marge de tot moviment liberal burgès d’Alemanya. En 1848 es van ensorrar, en la seva major part, almenys, les barreres espirituals que s’havien aixecat entre elles; però els esdeveniments d’aquest any i les seves conseqüències no podien en absolut contribuir a l’aproximació entre Àustria i la resta d’Alemanya; al contrari, Àustria es vanava més i més de la seva situació de gran potència independent. I per això, encara que es volia als soldats austríacs en les fortaleses federals, mentre s’odiava i es burlava dels prussians, i encara que en tot el Sud i Oest, preferentment catòlics, Àustria era encara popular i gaudia de respecte, ningú pensava de debò en la unificació d’Alemanya sota la dominació d’Àustria, excepte alguns altres prínceps d’Estats alemanys petits i mitjans.

I no podia ser d’una altra manera. Àustria mateixa no desitjava una altra cosa, encara que continués encoratjant a la callada anhels romàntics imperials. La frontera duanera austríaca es va fer amb el temps l’única barrera material de separació a Alemanya, la qual cosa la feia tant més sensible. La política de gran potència independent no tenia sentit si no significava l’abandó dels interessos alemanys en favor dels específicament austríacs, és a dir, italians, hongaresos, etc. El mateix que abans de la revolució, després d’aquesta, Àustria era l’Estat més reaccionari d’Alemanya, la que més a contracor seguia el corrent modern; a més, era l’última gran potència específicament catòlica. Com més el Govern de Març tractava de restaurar el vell poder dels capellans i els jesuïtes, més es feia impossible la seva hegemonia sobre un país protestant en un o dos terços. I, finalment, la unificació d’Alemanya sota la dominació austríaca només hauria estat possible com a resultat del desmembrament de Prússia. Això, per si mateix, no hauria significat una desgràcia per a Alemanya, però el desmembrament de Prússia per Àustria no hauria estat menys funest que el desmembrament d’Àustria per Prússia en la vigília de la imminent victòria de la revolució a Rússia (després de la qual no tenia sentit desmembrar a Àustria, que havia d’enfonsar-se per si mateixa).

Dit en poques paraules, la unitat alemanya sota l’auspici d’Àustria era un somni romàntic que es va fer veure com a tal quan els prínceps alemanys, petits i mitjans, es van reunir en Frankfurt, en 1863, per a proclamar a l’emperador Francesc Josep d’Àustria emperador d’Alemanya. El rei de Prússia es va limitar a no venir, i la comèdia imperial va caure miserablement a l’aigua. Quedava el tercer camí: la unificació sota la direcció de Prússia. I aquest camí, que ha seguit efectivament la història, ens fa baixar del domini de l’especulació al sòl ferm, encara que bastant brut, de la política pràctica, de la “política realista”.

Després de Frederic II, Prússia veia a Alemanya, igual que a Polònia, un simple territori de conquesta, territori del qual un pren tot el que pot, però que, com és lògic, cal compartir amb altres. El repartiment d’Alemanya amb la participació de l’estranger -França en primer terme-, tal era la “missió alemanya” de Prússia des de 1740. Je vais, je crois, jouer votre jeu; si els as em viennent, nous partagerons (jugaré, crec, al vostre joc; si els asos em vénen, els compartirem), tals van ser les paraules de Frederic en acomiadar-se de l’ambaixador francès, quan emprenia la primera guerra[25]. Fidel a aquesta “missió alemanya”, Prússia va trair a Alemanya en 1795, en concertar-se la pau de Basilea, consentint per endavant (el tractat del 5 d’agost de 1796) cedir la riba esquerra del Rin als francesos a canvi de la promesa d’augment de territori i va obtenir, efectivament, una recompensa per la seva traïció a l’Imperi, per acord de la decisió de la diputació imperial dictat per Rússia i França. En 1808 va tornar a fer traïció als seus aliats, a Rússia i Àustria, quan Napoleó la va atreure ostentant Hannover com a esquer -i ella el va mossegar-, però es va embullar tant en la seva pròpia i estúpida astúcia que es va veure arrossegada a la guerra contra Napoleó i va rebre en Jena el càstig que mereixia. Frederic Guillem III, encara sota la impressió d’aquests cops, fins després de les victòries de 1813 i 1814 va voler renunciar a totes les places exteriors de l’Oest d’Alemanya, limitar-se a les possessions del Nord-est d’Alemanya, retirar-se, com Àustria, el més lluny possible d’Alemanya, la qual cosa convertiria a tota l’Alemanya Occidental en una nova Confederació del Rin sota la dominació protectora russa o francesa. El pla no va tenir èxit: a despit de la voluntat del rei, Westfàlia i Renània li van ser imposades i amb elles una nova “missió alemanya”. Ara es va acabar temporalment amb les annexions, sense comptar la compra de mínims trossos de territori. Al país va tornar a florir progressivament la vella administració dels junkers i els buròcrates; les promeses de Constitució donades al poble en el moment de l’extrem agreujament de la situació es vulneraven amb tenacitat. Però, amb tot i amb això, la burgesia s’elevava sense parar fins i tot a Prússia, ja que sense indústria i sense comerç fins a l’arrogant Estat prussià es reduïa ara a zero. Va haver de fer concessions econòmiques a la burgesia lentament, amb una resistència tenaç i en dosis homeopàtiques. I, d’un costat, aquestes concessions li oferien a Prússia la perspectiva de suport a la “missió alemanya”: d’aquesta manera, Prússia, per a suprimir les fronteres duaneres alienes entre les seves dues meitats, va convidar als Estats alemanys veïns a formar la unió duanera. Així va sorgir la Unió duanera que no va ser més que una bona intenció fins a 1830 (només Hesse-Darmstadt va entrar-hi), però després, a mesura que es va anar accelerant un xic el desenvolupament polític i econòmic, va annexionar econòmicament a Prússia la major part de l’interior d’Alemanya. Les terres no prussianes del litoral van quedar fora de la Unió fins després de 1848.

La Unió duanera va ser un gran èxit de Prússia. El que signifiqués la victòria sobre la influència austríaca era encara el de menys. L’essencial consistia en el fet que havia atret al costat de Prússia a tota la burgesia dels Estats alemanys petits i mitjans. Excepte Saxònia, no hi havia un sol Estat alemany en el qual la indústria no hagués aconseguit un desenvolupament aproximadament igual a la de Prússia; i això no es devia únicament a premisses naturals i històriques, sinó, a més, a l’ampliació de les fronteres duaneres i a la consecutiva extensió del mercat interior. I a mesura que es dilatava la Unió duanera, a mesura que els petits estats s’incorporaven a aquest mercat interior, els seus nous burgesos s’acostumaven a veure en Prússia el seu sobirà econòmic, i possiblement, en el futur, el seu sobirà polític. I els professors xiulaven el què els burgesos cantaven. Mentre a Berlin els hegelians argumentaven filosòficament que la missió de Prússia era posar-se al capdavant d’Alemanya, a Heidelberg els alumnes de Schlosser i sobretot, Hausser i Gervinus, provaven el mateix històricament. Es partia, naturalment, de què Prússia canviaria el seu sistema polític i satisfaria les pretensions dels ideòlegs de la burgesia.

Per la resta, tot això no es feia en virtut de cap preferència especial per l’Estat Prussià, com, per exemple, va passar amb els burgesos italians, que van reconèixer el paper del Piamonte després que aquest encapçalés obertament el moviment nacional i constitucional. Res d’això. Tot es va fer a contracor; els burgesos van triar Prússia com a mal menor, perquè Austria no els admetia als seus mercats i perquè Prússia, comparada amb Àustria, conservava, a desgrat, cert caràcter burgès, encara que fos només per la seva avarícia financera. Dues bones institucions constituïen un avantatge de Prússia davant dels altres estats: el servei militar obligatori i la instrucció escolar obligatòria. Es van implantar en temps de misèria desesperada, i s’acontentaven en èpoques millors en deixar-les sense els què les podia fer perilloses en certes condicions, portant-les a terme amb negligència i desfigurant-les premeditadament. Però, sobre el paper, seguien vigents, de manera que Prússia es reservava la possibilitat de desencadenar un dia l’energia potencial latent en les masses populars en unes condicions impossibles en un altre lloc amb el mateix nombre d’habitants. La burgesia es va adaptar a aquestes institucions. El servei militar era suportable pels qui el complien durant un any, és a dir, els fills dels burgesos, i a més pels volts de 1840 es podia eludir fàcilment amb l’ajuda d’un suborn, més encara quan en aquell moment a l’exèrcit no s’apreciava massa als oficials de la Landwehr, reclutats en entorns comercials i industrials. I el gran nombre d’homes que posseïen certa suma de coneixements elementals, que existien incontestablement a Prússia gràcies a l’escola obligatòria, era summament útil per a la burgesia. De fet, a mesura que la gran indústria creixia, fins i tot va acabar sent insuficient. Es queixaven, principalment als mitjans petitburgesos, de l’alt cost d’aquestes institucions, que s’expressava en impostos massa elevats. La burgesia ascendent havia calculat que els inconvenients, desagradables però inevitables, relacionats amb la futura situació del país com a gran potència, es compensarien amb escreix gràcies a l’augment dels beneficis.

En poques paraules; els burgesos alemanys no es feien il·lusions sobre l’amabilitat de Prússia. Que la idea de l’hegemonia prussiana hagués guanyat influència entre ells a partir de 1840, era per com la burgesia prussiana, gràcies al seu ràpid desenvolupament econòmic, s’havia posat per davant de la burgesia alemanya en els aspectes econòmic i polític; per com els Rottleck i Welcker del Sud constitucional havien quedat eclipsats pels Camphausen, els Hansemann i els Milde del Nord prussià; per com els advocats i professors havien quedat eclipsats pels comerciants i els industrials. En efecte, entre els liberals prussians dels darrers anys que van precedir el 1848, sobretot al Rin, se sentien aires revolucionaris molt diferents dels que hi havia entre els cantonalistes liberals d’Almenya del Sud. En aquell moment van aparèixer les dues millors cançons polítiques populars des del s. XVI: la cançó de l’alcalde Tschech i la de la baronessa von Drote-Vischering, la temeritat de les quals indigna ara als vells que la cantaven amb desimboltura el 1846.

Hatte je ein Mensch so’n Pech

Wie der Bürgenneister Tschech.

Dass er dicken Mann

Auf zwei Schritt nicht treffen kann!

Però tot això canviaria aviat. Va sobrevenir la revolució de Febrer, les jornades del Març a Viena i la revolució de Berlin el 18 de Març. La burgesia va vèncer sense grans combats, i no tenia el desig de lluitar seriosament quan arribava el cas. Perquè la mateixa burgesia que feia poc encara coquetejava amb el socialisme i el comunisme de llavors (sobretot a Renània)  es va adonar de que no havia format a obrers individuals, sinó una classe obrera, un proletariat, si bé encara mig adormit, però que es despertava paulatinament i era revolucionari per naturalesa. I aquest proletariat que, que havia conquerit la victòria per a la burgesia a tot arreu, presentava ja, sobretot a França, unes reivindicacions incompatibles amb l’existència de tot règim burgés. La primera lluita greu entre aquestes dues classes va tenir lloc a Paris el 23 de Juny de 1848; després de quatre dies de lluita, el proletariat fou derrotat. A partir d’aquest moment la massa de la burgesia passa a Europa al costat de la reacció, s’alia als buròcrates feudals i religiosos absolutistes, als que havia derrocat amb l’ajuda dels obrers, contra els “enemics de la societat”, és a dir, contra els mateixos obrers.

A Prússia, això es va expressar en la traïció de la burgesia als seus propis representants, on va veure amb satisfacció secreta o manifesta que el govern els dispersés el novembre de 1848. El ministeri junker-burocràtic, que es va consolidar a Prússia per un període de deu anys, va haver de governar indubtablement sota una forma constitucional, però es revenjava mitjançant un sistema de tripijocs i vexacions mesquines, inaudites fins llavors i més a Prússia, que feien patir principalment la burgesia. Però aquesta, penedida, es va entotsolar, suportant humilment els cops i puntades de peu amb què la satisfeien com a càstig pels seus anteriors apetits revolucionaris i acostumant-se gradualment a la idea que va expressar amb posterioritat: malgrat tot, som uns gossos!

Va venir la regència. Per tal de provar la seva fidelitat realista, Manteullel va rodejar d’espies a l’hereu del tron, a l’emperador actual, exactament de la mateixa manera que ho ha fet ara Puttkamer amb la redacció de Sozialdemokraft. Pel que fa a l’hereu es va fer regent, es va fer fora, com era lògic, a Manteuffel i va començar la “nova època”. No era més que un canvi de la decoració. El príncep regent es va dignar a permetre que la burgesia es tornés liberal. Aquesta, creient que tenia la paella pel mànec, es va valdre del permís, creient que l’Estat Prussià ballaria al so de la seva flauta. Però no era la intenció, en absolut, dels “cercles competents”, utilitzant les expressions de la premsa rastrera. La reorganització de l’exèrcit havia de ser el preu que els burgesos liberals havien de pagar per la “nova era”. El govern només exigia que es realitzés el servei militar obligatori en les proporcions en què s’havia de dur a terme als voltants de 1816. Des del punt de vista de l’oposició liberal, no es podia objectar absolutament res que no es trobi en evident contradicció de les seves pròpies frases sobre la potència i la missió alemanya de Prússia. Però l’oposició liberal va subordinar la seva acceptació a la condició que el servei militar obligatori es limités legislativament a dos anys com a màxim. Per si, això era perfectament racional; la qüestió estava només a saber si es podia saltar aquesta decisió del govern, en si la burgesia liberal del país estava disposada a insistir-hi fins a la fi, al preu de qualsevol sacrifici. El govern insistia en un servei militar estricte de tres anys, i la Cambra en dos; va esclatar el conflicte. Així doncs, tal com esclata el conflicte del problema militar, la política exterior tornava a desenvolupar un paper decisiu inclús en la política interior.

Hem vist com Prússia, per la seva actitud a la guerra de Crimea i a la d’Itàlia, va perdre tota consideració possible. Aquesta penosa política troba l’excusa perfecta en el mal estat de l’exèrcit. Donades les circumstàncies que ja abans de 1848 no es poden instaurar nous impostos ni aconseguir crèdits sense el consentiment dels estaments, i que no es volia convocar als seus representants per resoldre el problema, mai es podia disposar de suficients diners per a l’exèrcit, i donada l’avarícia sense límit a la que es va arribar, es va instaurar un estat de completa decadència. Lligat al regnat de Frederic Guillem III, l’esperit de gala i exagerada disciplina van fer la resta. El comte Waldersee escriu fins a quin punt aquell exèrcit de gala es va mostrar impotent en els camps de batalla de Dinamarca l’any 1848. La mobilització de 1850 va ser un complet desastre: faltava de tot i el que hi havia no servia per res en la majoria dels casos. El cert és que els crèdits votats per la Cambra van resoldre la situació; l’exèrcit es va treure les musaranyes i va sortir de la vella rutina, el servei durant campanya, almenys en la majoria dels casos, va començar a desallotjar les desfilades de gala. Però la força de l’exèrcit seguia essent la mateixa que als voltants de 1820, mentre que en altres grans potències, sobretot a França, havien augmentat considerablement les forces militars. Sabem que a Prússia regia el servei militar obligatori, per tant, cada prussià era, en el paper, un soldat, però en augmentar la població de 10 milions l’any 1817 a 17 milions l’any 1858, el contingent fixat per l’exèrcit no permetia incorporar a les seves fileres i formar a més d’⅓ del personal útil per al servei militar. Ara el govern exigia un reforç de l’exèrcit corresponent a l’augment de la població des de 1817. Però els mateixos diputats lliberals que havien exigit de manera insistent que el govern es posés al front d’Alemanya, que protegís la força alemanya respecte a l’exterior i que restablís el seu prestigi internacional, ara es mostraven gasius i no volien consentir res que no es basés en el servei militar de dos anys. Tenien suficient força per fer valdre la seva voluntat? Tenien el suport del poble o almenys de la burgesia, disposats a accions decidides?

Ben al contrari. La burgesia aplaudia els seus torneigs orals amb Bismark, però en realitat, va organitzar un moviment dirigit a la pràctica, tot i que inconscientment, contra la política de la majoria de la Cambra prussiana. Els atemptats de Dinamarca a la Constitució de Holstein i els intents de dinamarquitzar per la força el Schleswig indignaven al burgès alemany, que estava acostumat que el toregessin les grans potències, però que s’enrabiava molt quan la petita Dinamarca li feia la guitza. Es va fundar la Lliga Nacional [36], i precisament la burgesia dels petits estats formava la seva força. La Lliga Nacional, amb tot el seu liberalisme, exigia, per sobre de tot, la unificació de la nació sota l’hegemonia de Prússia, una Prússia lliberal en la mesura del possible, i en cas de necessitat, la Prússia tal com era. El que la Lliga Nacional exigia en primer terme és que es posés fi a la situació miserable dels alemanys en el mercat mundial, tractats com a gent de segona classe, que es refrenés a Dinamarca i que es mostressin els ullals a les grans potències de Schleswig-Holstein. A més, ara es podia exigir la direcció prussiana sense les vaguetats i les il·lusions que acompanyaven aquesta reivindicació fins al 1850. Se sabia perfectament que això significava l’expulsió d’Àustria d’Alemanya, que abolia, de fet, la sobirania dels petits Estats i que tot plegat era impossible sense una guerra civil i sense la divisió d’Alemanya. Però la por no era tant per la guerra civil, ja que la divisió no era més que el balanç del tancament de la frontera duanera amb Àustria. La indústria i el comerç d’Alemanya havia començat amb un desenvolupament tan alt, la xarxa de firmes comercials alemanyes, que abastava el mercat mundial, s’havia estès tant i s’havia fet tan densa, que no es podia tolerar més el sistema de petits Estats a la pàtria, així com la carència de drets i l’absència de protecció a l’exterior. Al mateix temps, quan la més poderosa organització política que mai havia tingut la burgesia alemanya negava el vot de confiança als diputats de Berlín, aquests seguien regatejant la durada del servei militar!

Així estaven les coses quan Bismark va decidir endinsar-se activament en la política exterior.

Bismark és Lluís Napoleó, és l’aventurer francès pretendent de la corona, convertit en junker prussià de província i estudiant alemany de corporació. Igual que Lluís Napoleó, Bismark és un home de gran esperit pràctic i molt astut, un home de negocis innat que en unes altres circumstàncies, podria haver competit a la Borsa de Nova York amb els Vanderbilt i els Jady Gould. La veritat és que no va organitzar malament els seus petits assumptes personals. No obstant això, aquesta desenvolupada intel·ligència en el domini de la vida pràctica acostuma a anar acompanyada d’horitzons molt limitats, i en aquest aspecte, Bismark supera al seu antecessor francès. Aquest últim, en contra de tot, es va formar pel seu compte, les seves “idees napoleòniques”, encara que aquestes no valien més del que valia ell mateix, mentre que Bismark, com veurem més endavant, mai va tenir una idea política pròpia, sempre en va combinar d’alienes. Aquesta estretesa d’horitzons va ser la seva sort. Sense això mai haguera pogut enfocar tota la història universal des del punt de vista específic prussià. Si hi hagués hagut alguna escletxa de la seva concepció ultraprussiana, s’hauria confós tota la seva missió i s’hagués acabat la seva glòria. Efectivament, just acomplerta a la seva manera la seva missió especial, prescrita des de l’exterior, es va trobar en un embolic. Més endavant veurem els salts que es van haver de fer a causa de la falta absoluta d’idees racionals i a la seva incapacitat de comprendre la situació històrica que s’havia creat.

Així com Lluís Napoleó s’havia acostumat a no aturar-se en l’elecció dels mitjans, Bismark va aprendre de la història política prussiana, principalment de la política de l’anomenat gran elector i sobretot de Federic II, a procedir amb menys escrúpols encara. Podia fer tot això conservant l’encoratjadora consciència que seguia fidel a la tradició nacional. El seu esperit pràctic li ensenyava que, en cas de necessitat, havia de relegar en un segon pla les seves vel·leïtats de junker. Quan li semblava que la necessitat ja passava, retornaven les vel·leïtats, senyal inequívoc de decadència. EL seu mètode polític era el de l’estudiant corporatiu. A la Cambra aplicava, sense miraments a la Constitució Prussiana, la interpretació literal i burleta de les cerveseries, la qual aconseguia a les tavernes estudiantils. Totes les innovacions que incorporava a la diplomàcia havien estat tretes de les corporacions estudiantils. Ara bé, si Lluís Napoleó no estava molt segur de si en els moments decisius com, per exemple, durant el cop d’Estat de 1851, quan Morny va recórrer a la violència per poder continuar el que havia començat, o com en la vigília de la guerra de 1870, quan, per indecís, va espatllar tota la situació, s’ha de reconèixer que amb Bismark, això no passaria mai. La seva força de voluntat mai l’abandonava, més aviat es tradueix en una franca brutalitat. És aquí on resideix, en primer terme, el secret dels seus èxits. Totes les classes dominants d’Alemanya, els junkers, els burgesos…, havien perdut fins a tal punt les últimes engrunes d’energia. Era un fet tan comú a l’Alemanya “culta” el fet de no tenir voluntat, que l’únic home que, efectivament, encara li quedava energia, va fer que fos el més gran de tots, es va convertir en el tirà que regnava sobre tots, davant del qual tots “saltaven la vareta”, com deien ells mateixos, a despit del sentit comú i l’honestedat elementals. El fet és que a l’Alemanya “inculta” encara no s’ha arribat tan lluny. El poble treballador ha demostrat que té una voluntat tan forta que ni tan sols la pot vèncer la forta voluntat de Bismark.

El nostre junker de la Vella Marca tenia per endavant una carrera brillant, només necessitava emprendre les coses amb valor i intel·ligència. No és cert que Lluís Napoleó va ser l’ídol de la burgesia precisament per haver dissolt el Parlament però augmentant els seus guanys? No és cert, doncs, que Bismark posseeix el mateix talent d’home de negocis que els burgesos tant admiraven en el fals Bonaparte? No és cert que se sentia atret pel seu Bleichr-der com Lluís Napoleó pel seu Fould? No és cert que a l’Alemanya de 1864 hi havia una contradicció entre els diputats burgesos de la Cambra que, per avarícia, volien retallar el temps del servei militar i els burgesos de fora de la Cambra que volien referendar el poder del president i també els burgesos de fora, que volien tranquil·litat i un govern fort a qualsevol preu, i que Lluís Napoleó va resoldre dispersant els camorristes parlamentaris i donant la tranquil·litat a les masses de la burgesia? No és cert que la situació d’Alemanya no era encara més favorable per un cop de mà perspicaç? No és cert que el pla de reorganització de l’exèrcit no havia estat presentat en un format acabat per la burgesia i aquesta havia expressat públicament el seu desig de què aparegués un home enèrgic d’Estat Prussià que dugués a la pràctica el seu pla, excloent a Àustria d’Alemanya i unificant els petits Estats Alemanys sota l’hegemonia de Prússia? Sense maltractar la Constitució Prussiana i deixant de banda els ideòlegs de la Cambra i de fora, donant-los el que es mereixien, no és cert que, s’hagués pogut donar suport a el sufragi universal, igual que ho va fer Lluís Bonaparte? Què podia ser més democràtic que la implantació del sufragi universal? No havia demostrat Lluís Napoleó que era del tot inofensiu, si es tracta de manera correcta? I el sufragi universal no oferia el mitjà per apel·lar a les grans masses populars que poguessin jugar lleugerament amb el moviment social que naixia, en cas que la burgesia es mostrés recalcitrant?

Bismark es va posar mans a l’obra. S’havia de repetir el cop d’Estat de Lluís Napoleó, demostrar de manera palpable a la burgesia alemanya l’autèntica correlació de forces, dissipar per la força les seves il·lusions lliberals, però complir les seves exigències nacionals que coincidien amb els designis de Prússia. Va ser Schleswig-Holstein que va donar pas a l’acció. El terreny de la política exterior estava preparat. Bismark va atraure el tsar rus al seu costat amb els serveis policíacs que va deixar l’any 1863 en la lluita contra els insurgents polonesos. Lluís Napoleó també va fer bona feina i podia justificar la seva indiferència, respecte als plans de Bismark, amb el seu “principi de les nacionalitats”, envers la protecció tàcita a Anglaterra. El primer ministre Palmerston, va posar al capdavant dels assumptes exteriors al petit Lord John Russel, amb l’única finalitat de deixar-lo en ridícul. Àustria era una rival de Prússia en la lluita per l’hegemonia d’Alemanya, i precisament per aquest motiu, el 1850 i 1851 va deixar a Schleswig-Holstein com esbirro de l’emperador Nicolau, procedint de manera més vil encara que la mateixa Prússia. Per tant, la situació era perfecta. Així doncs, per molt que Bismark odiés Àustria i per més que Àustria volgués descarregar la seva ràbia sobre Prússia, en el moment que va morir Frederic VII de Dinamarca, no van tenir més remei que iniciar una campanya conjunta contra Dinamarca, amb el consentiment tàcit de Rússia i de França. L’èxit estava assegurat de manera anticipada, encara que Europa es mantingués neutral, que és el que precisament va passar. Els ducats van ser conquerits i cedits amb un tractat de pau arreglat. Prússia tenia un altre objectiu en aquella guerra: provar el seu exèrcit davant l’enemic, instruït a partir de 1850, sobre les noves bases, així com reorganitzat i enfortit després de 1860. L’exèrcit va confirmar el seu valor, més del que s’esperava i en situacions bèl·liques diverses. El combat de Lyngby a Jutlàndia, on 80 prussians amagats darrere un arbust van poder guanyar a un número 3 vegades superior de danesos. Van demostrar que el fusell de percussió és molt superior i que el sabien utilitzar amb agilitat. Al mateix temps van poder observar que els austríacs havien après de la guerra italiana i de la manera de combatre dels francesos i que disparar no servia de res i que l’autèntic soldat havia d’atacar de seguida amb la baioneta contra l’enemic. Va ser així com, per convèncer els austríacs de la manera més ràpida possible, els comtats conquistats els van sotmetre sota la sobirania comuna d’Àustria i Prússia, d’acord amb el tracta de pau. Es va generar una situació provisional, que era un cau de conflicte darrere conflicte, cosa que brindava a Bismark la possibilitat d’utilitzar-ne un com a pretext de la seva gran lluita contra Àustria.

Tenint en compte el costum de la política prussiana “d’utilitzar fins al final sense vacil·lar” la situació favorable, segons va dir el senyor Von Sybel, era natural que, amb l’excusa d’alliberar els alemanys de l’opressió danesa, uns 200.000 habitants danesos de Schleswig del Nord s’annexionessin a Alemanya. Llavors qui va quedar amb les mans buides va ser el duc d’Augustenburg, candidat dels petits Estats i de la burgesia alemanya al tron de Schleswig-Holstein. Així doncs, en els ducats, Bismark va complir la voluntat de la burgesia alemanya en contra de la seva pròpia voluntat. Va expulsar als danesos. Va desafiar l’estranger i l’estranger no es va moure. Però es va donar el tracte als ducats recentment alliberats com a països conquerits, i sense preguntar se’ls van repartir temporalment entre Àustria i Prússia. Prússia va tornar a ser una gran potència, encara que només es trobava en el cinquè lloc dins d’Europa. L’acompliment dels anhels nacionals de la burgesia estava en marxa, tot i que no era el camí lliberal escollit per la mateixa burgesia. El conflicte militar prussià seguia i es feia cada vegada més gran. Havia de començar de seguida el segon acte de la comèdia política de Bismark.

La guerra a Dinamarca havia complert una part dels anhels nacionals. Schleswig-Holstein havia estat «alliberat». El protocol de Varsòvia i el de Londres, en els que les grans potències hi havien ratificat la humiliació d’Alemanya front Dinamarca van ser trencats i llançats als seus peus, sense que aquestes ni tan sols piulessin. Àustria i Prússia van tornar a estar juntes, les seves tropes van vèncer braç a braç, i cap potentat pensava més en tocar el territori alemany. Les apetències renanes de Lluís Napoleó, fins llavors relegades a segon pla per altres ocupacions -la revolució italiana, la sublevació polonesa, les complicacions de Dinamarca i, finalment, l’expedició a Mèxic – no tenien ara cap possibilitat d’èxit. Per a un estadista prussià conservador, la situació mundial era, per tant, la millor que podia desitjar. Però, Bismarch, fins 1871, no era conservador en absolut, i menys encara en aquest moment, i la burgesia alemanya no estava ni molt menys satisfeta. La burgesia alemanya continuava en poder de la coneguda contradicció. D’una banda, exigia el poder polític exclusiu per a ella mateixa, és a dir, per a un ministeri escollit d’entre la majoria liberal de la Càmera; i aquest ministeri hauria de sostenir una lluita de deu anys contra el vell sistema representat per la corona, abans que el seu nou poder fóra reconegut definitivament. Això significaria deu anys d’afebliment interior. Però, per l’altra banda, la burgesia exigia una transformació revolucionària d’Alemanya, possible només mitjançant la violència i, per tant, mitjançant una dictadura efectiva. I a partir de 1848, la burgesia havia mostrat pas a pas, en cada moment decisiu, que no tenia gens de l’energia necessària per a realitzar una cosa o l’altra, sense parlar ja de les dues coses alhora. En política no existeixen més que dues forces decisives: la força organitzada de l’Estat, l’exèrcit, i la força no organitzada, la força elemental de les masses populars. El 1848, la burgesia havia desaprès d’apel·lar a les masses; les tenia més por que a l’absolutisme. I l’exèrcit no estava en absolut a la seva disposició. Com era lògic, s’hi trobava a la de Bismarck.

Al conflicte al voltant de la Constitució, que no havia finalitzat encara, Bismarck va combatre fins a l’extrem les exigències parlamentàries de la burgesia. Però frisava de desig de fer valdre les seves reivindicacions nacionals, ja que hi coincidien amb els anhels més íntims de la política prussiana. Si complís una vegada més la voluntat de la burgesia contra ella mateixa, si es dugués a la pràctica la unificació d’Alemanya tal com havia estat formulada per la burgesia, el conflicte s’hagués resolt, i Bismarck hagués esdevingut l’ídol dels burgesos de la mateixa manera que Lluís Napoleó, el seu model. La burgesia va assenyalar l’objectiu, i Lluís Napoleó, el camí per assolir-lo; aconseguir-lo era obra de Bismarck.

Per a posar a Prússia al capdavant d’Alemanya no només calia expulsar per la força a Àustria de la Confederació Germànica, sinó, que calia també sotmetre els petits Estats alemanys. La guerra «fresca i alegra» d’alemanys contra alemanys havia estat sempre en la política prussiana el procediment predilecte d’augmentar-ne territori; un brau prussià no tenia motius per témer tal cosa. El segon procediment principal de la política prussiana, l’aliança amb l’estranger contra els alemanys, tampoc podia suscitar dubtes. Al sentimental tsar Alexandre de Rússia el tenia a la butxaca. Lluís Napoleó mai hauria negat la missió de Prússia d’exercir a Alemanya el paper del Piemont i estava disposat a concertar una petita transacció amb Bismarck. S’estimava més, si fos possible, aconseguir el que li mancava, per la via pacífica, en forma de compensacions. A més, no tenia cap necessitat de tota la riba esquerra del Rin d’una vegada; si li concedissin per parts, una part per cada avenç nou de Prússia, xocaria menys, però de la mateixa manera arribaria a la meta. En ulls dels xovinistes francesos, una milla quadrada al Rin equivalia a tota Savoia i Niça. Van començar, per tant, les negociacions amb Lluís Napoleó i es va aconseguir el consentiment per a l’ampliació de Prússia i la constitució d’una Confederació Germànica del Nord. Està fora de tot dubte que se li va oferir a canvi una porció de territori alemany al Rin; durant les negociacions amb Govone, Bismarck va parlar de la Baviera i la Hesse renanes. Cert és que, posteriorment, ho va negar. Però, un diplomàtic, sobretot prussià, té les seves pròpies idees de fins a quin límit està autoritzat o fins i tot obligat a practicar certa violència respecte de la veritat. La veritat és una dona, i li ha d’agradar que es faci això, raonava el junker. Lluis Napoleó no era tan babau com per consentir la dilatació de Prússia sense que aquesta li prometés una compensació; era més probable que Bleichr-der prestés diners sense cobrar interès. Però no coneixia tan bé als prussians, i al cap i a la fi, va fer el ximple. En una paraula, una vegada inofensiu, es va concertar una aliança amb Itàlia per infringir un «cop en el cor».

Els filisteus de diversos països es van sentir profundament indignats amb aquesta expressió. Absolutament sense raó! ¿la guerre comme ý la guerre?  Aquesta expressió no fa més que provar que Bismarck veia en la guerra civil alemanya de 1866 el que era efectivament, és a dir, una revolució, i que estava disposat a dur-la a terme amb mitjans revolucionaris. I així ho va fer. El seu mode de procedir respecte de la Dieta federal era revolucionari. Enlloc d’acatar la decisió constitucional de l’òrgan federal, el va acusar d’haver violat la confederació pur subterfugi, va trencar la Federació, va proclamar una nova Constitució amb un Reichtag escollit sobre la base del sufragi universal revolucionari i va expulsar, al final, la Dieta federal de Frankfurt. A l’Alta Silèsia va organitzar una legió hongaresa sota comandament del general revolucionari Klapka i altres oficials revolucionaris; els soldats d’aquesta legió, desertors i presoners de guerra hongaresos, havien de lluitar contra els seus legítims generals. Després de la conquesta de Bohèmia, Bismarck va dirigir una proclama als habitants del gloriós regne de Bohèmia, el contingut del qual es contradeia violentament amb les tradicions legitimistes. Concertada la pau, es va apoderar en favor de Prússia de totes les possessions de tres prínceps federals alemanys legítims i d’una ciutat lliure, amb la particularitat que l’expulsió dels prínceps, que no tenien menys «dret diví» que el rei de Prússia, no despertava el menor remordiment de la consciència cristiana i legitimista d’aquest últim. En poques paraules, era una revolució completa duta a terme per mitjans revolucionaris. Per descomptat, estem lluny de retreure-li. Ans al contrari, li retraiem no haver estat suficientment revolucionari, no haver estat res més que un revolucionari prussià des de dalt, haver iniciat tota una revolució des d’unes posicions des d’on només es podia realitzar a mitges, el haver-se conformat, una vegada pres el camí de les annexions, amb quatre miserables petits Estats. Però va aparèixer ranquejant Napoleó le Petit i va demanar la seva recompensa. Durant la guerra hauria pogut prendre en el Rin tot el que volgués: no ja territori, si no les fortaleses estaven sense protecció. Titubejava; esperava una guerra duradora que esgotés ambdues parts, però de sobte es va infligir cops ràpids: Àustria va ser derrotada en vuit dies. Va exigir primer el que Bismark havia designat al general Govone com a territori possible de compensació: la Baviera i la Hesse renanes amb Magúncia. Però, Bismarck ja no podia entregar això encara que volgués.

Els grans èxits de la guerra li havien imposat noves obligacions. Des del moment en què Prússia va assumir el deure de recolzar i protegir Alemanya no podia ja vendre a l’estranger Magúncia, la clau del Rin Mitjà. Bismarck s’hi va negar. Lluís Napoleó estava disposat a regatejar; no va demanar més que Luxemburg, Landau, Sarrelouis i la conca hullera de Serrebruck. Però tampoc això podia cedir ara Bismarck, més tenint en compte que s’exigia també territori de Prússia. Per què Lluís Napoleó no se’n va apoderar en el moment oportú, quan els prussians estaven embardissats a Bohèmia? Al final, les compensacions en favor de França no van donar resultat. Bismarck sabia que això significava una guerra ulterior contra França, però era precisament això el que volia.

Al concertar-se la pau, Prússia va utilitzar aquesta vegada la situació favorable amb més escrúpols del que acostumava en cas d’èxit. Hi havia bastants motius per això. Saxònia i Hesse-Darmstadt van ser integrades en la nova Confederació Germànica del Nord i, per tant, perdonades. A la Baviera, Württemberg i Baden s’havia de tractar amb moderació, ja que Bismarck es proposava concloure aliances defensives i ofensives secretes. I Àustria, potser Bismarck no li havia prestat servei en tallar les traves tradicionals que la subjectaven a Alemanya i a Itàlia? Potser no li havia creat per primera vegada, finalment, la tan anhelada situació independent de gran potència? Potser no comprenia, en realitat, millor que la mateixa Àustria, el que li vindria millor al vèncer-la a Bohèmia? Potser Àustria no havia de comprendre, al raonar sensatament, que la situació geogràfica i la proximitat territorial dels dos països convertien l’Alemanya unificada per Prússia en la seva aliada necessària i natural? Així, per primera vegada en tota la seva existència, Prússia va poder cobrir-se amb una aureola de generositat, renunciant a l’embotit per a quedar-se amb el pernil. Als camps de batalla de Bohèmia no va ser derrotada solament Àustria, sinó també la burgesia alemanya. Bismarck li va mostrar que sabia millor que ella el que més li convenia. No es podia pensar ni tan sols en la continuació del conflicte per part de la Càmera. Les pretensions liberals de la burgesia havien estat soterrades per a molt de temps, però les seves exigències nacionals s’acomplien cada dia més i més. Bismarck va fer realitat el seu programa nacional amb tanta rapidesa i precisió que l’enlluernaren. I després de mostrar-li palpablement, in corpore vile, en el seu propi cos miserable, la seva decrepitud, manca d’energia i, a la vegada, la seva completa incapacitat de posar en pràctica el seu propi programa, Bismarck, ostentant generositat també amb ella, es va presentar davant la Càmera, ara ja pràcticament desarmada, per a demanar un projecte de llei d’indemnitat per al govern anticonstitucional durant el conflicte. La Càmera, emocionada fins a les llàgrimes, va aprovar el projecte, ja completament inofensiu. No obstant això, se li va recordar a la burgesia que també ella havia estat vençuda a Königgrätz. La Constitució de la Confederació Germànica del Nord va ser retallada seguint el patró de la Constitució prussiana en l’autèntica interpretació que se li va donar en el conflicte. Es va prohibir negar-se a votar els impostos. El canceller federal i els seus ministres els nomenava el rei de Prússia independentment de la majoria parlamentària. La independència de l’exèrcit respecte del Parlament, assegurada gràcies al conflicte, es va mantenir també respecte del Reichstag. Però, els diputats tenien l’encoratjadora consciència d’haver estat elegits per sufragi universal. S’ho recordava també, encara que de mode desagradable, la presència de dos socialistes entre ells. Per primera vegada apareixien diputats socialistes, representants del proletariat, en una assemblea parlamentària. Era un presagi amenaçador.

Durant els primers temps tot això no tenia importància. Intentava dur a terme i utilitzar la unitat de l’Imperi en benefici de la burgesia, almenys la d’Alemanya del Nord, i, amb ajuda d’això, atreure també a la nova Confederació als burgesos d’Alemanya del Sud. La Constitució Federal va suprimir les relacions econòmiques més importants de la legislació dels Estats i les va assignar a la competència de la Confederació, a saber: el dret civil comú i la llibertat de circulació en tot el territori de la Confederació, el dret de domicili, la legislació dels oficis, del comerç, les duanes, la navegació, la moneda, els pesos i mesures, els ferrocarrils, les vies aquàtiques, els correus i telègrafs, les patents, els bancs, tota la política exterior, els consolats, la protecció del comerç a l’estranger, la policia mèdica, el dret penal, el procediment judicial, etc. La major part d’aquests problemes va ser resolta ara per via legislativa i, considerada en conjunt, en un esperit liberal. Així es van eliminar -per fi!-, les més monstruoses manifestacions del sistema de petits Estats, que impedien més que res el desenvolupament del capitalisme, per una banda i, per l’altra, els apetits de dominació prussiana. Però no era una realització d’abast històric universal, com ho proclamava ara als quatre vents el burgés, que es tornava xovinista; era una imitació extremadament endarrerida i incompleta del realitzat per la revolució francesa setanta anys abans i dut a terme des de feia molt de temps per tota la resta d’Estats civilitzats. En lloc de vanar-se havia de sentir vergonya de què la «molt culta» Alemanya hagués estat l’última.

Al llarg de tot el període d’existència de la Confederació Germànica del Nord, Bismarck accedia gustós a la burgesia en el terreny econòmic i inclús en la discussió dels problemes dels poders parlamentaris només mostrava el seu puny de ferro dins un guant de vellut. Eren els seus millors temps. A vegades es podia inclús dubtar de l’estretor d’esperit específicament prussiana, de la seva incapacitat de comprendre que en la història universal existeixen altres forces més poderoses que els exèrcits i les intrigues diplomàtiques per ells recolzades.

El que la pau amb Àustria estigués embarassada de la guerra amb França ho sabia perfectament Bismarck i, a més, ho desitjava. Aquesta guerra havia d’oferir precisament el mitjà de concloure la creació de l’Imperi prussià-alemany que la burgesia alemanya li havia plantejat. Les temptatives de transformar gradualment el Parlament duaner en Reichstag i d’incorporar d’aquesta manera a poc a poc els Estats del Sud a la Conferència del Nord van fracassar, topant amb la unànime exclamació dels diputats d’aquests estats: «Cap ampliació de competència!» Els ànims dels governs que acabaven vençuts als camps de batalla no eren més favorables. Només una nova prova i palpable de què Prússia era molt més forta que ells i que, a més, era bastant forta com per a protegir-los, per consegüent, només una nova guerra, una guerra de tota Alemanya, podia dur-los ràpidament a la capitulació. A més, la línia de separació al llarg del Meno, convinguda secretament abans entre Bismarck i Lluís Napoleó, semblava, després de la victòria, imposada per aquest últim a Prússia, per la qual cosa la unificació amb Alemanya del Sud constituïa una violació del dret reconegut aquesta vegada formalment de França a dividir l’Alemanya, era un motiu de guerra.

Mentrestant, Lluís Napoleó havia de veure si trobava algun terreny en qualsevol part de la frontera alemanya que pogués apropiar-se com a compensació per Sadowa. En reorganitzar-se la Confederació Germànica del Nord es va deixar al marge Luxemburg; així, aquest darrer era un estat que, encara completament independent, es trobava en unió personal amb Holanda. A més, Luxemburg estava gairebé tan afrancesat com Alsàcia i tendia molt més cap a França que cap a Prússia, a qui odiava positivament.

Luxemburg ofereix un exemple sorprenent del que la misèria política d’Alemanya des de finals de l’Edat Mitjana ha fet de les regions frontereres francalemanyes, un exemple tant més sorprenent que, fins a 1866, Luxemburg pertanyia nominalment a Alemanya. Compost fins a 1830 per una part alemanya i una francesa, la primera, no obstant això, es va sotmetre aviat a la influència de la civilització francesa, superior. Els emperadors alemanys de la casa de Luxemburg eren, pel seu idioma i educació, francesos. Després de la incorporació al ducat de Borgonya (1440), Luxemburg, igual que la resta dels Països Baixos, no mantenia més que relacions nominals amb Alemanya: la seva admissió a la Confederació Germànica el 1815 no va canviar res. Després de 1830, la meitat francesa i una gran porció de la part alemanya van passar a Bèlgica. Però en la part alemanya que quedava, tot es conservava sobre bases franceses: en els tribunals, en les institucions governamentals, en la Càmera, tot es feia en francès; tots els documents oficials i privats, tots els llibres comercials s’escrivien en francès; l’ensenyament en les escoles mitjanes es practicava en francès; l’idioma culte continuava sent el francès, per descomptat un francès que les passava magres a causa del desplaçament altalemany de les consonats. En breus paraules, a Luxemburg es parlaven els dos idiomes: un dialecte popular franc-renà i el francès; però l’alt-alemany continuava sent un idioma estranger. La guarnició prussiana de la capital agreujava més que millorava la situació. Tot això és bastant humiliant per Alemanya, però és cert. I aquest afrancesament voluntari de Luxemburg evidenciava els fenòmens similars que passaven a Alsàcia i la Lorena alemanya.

El rei d’Holanda, duc sobirà de Luxemburg, sabia aprofitar molt bé els seus diners i es va mostrar disposat a vendre el ducat a Lluís Napoleó. Els luxemburguesos hagueren consentit sense reserva la incorporació a França: ho va provar la seva posició a la guerra de 1870. Des del punt de vista del dret internacional, Prússia no podia objectar en absolut, ja que ella mateixa havia provocat l’exclusió de Luxemburg d’Alemanya. Les seves tropes es trobaven a la capital com a guarnició d’una fortalesa federal alemanya; des del moment en que Luxemburg va deixar de ser una fortalesa federal, aquestes tropes no tenien cap raó per ser-hi allà. Ara bé, per què no van marxar, per què Bismarck no va poder consentir l’annexió?

Senzillament perquè les contradiccions en què s’havia embullat havien vist la llum. Abans de 1866, Alemanya no era per a Prússia res més que un territori per a annexions que havia de compartir amb l’estranger. Després de 1866, Alemanya va passar a ser un protectorat de Prússia, al que havia de defensar contra les guerres estrangeres. Cert és que, per raons de Prússia, parts senceres d’Alemanya no van ser incloses en l’anomenada Alemanya acabada de formar. Però, el dret de la nació alemanya a la integritat del seu propi territori imposava ara a la corona prussiana el deure d’impedir la incorporació d’aquests territoris de l’antiga confederació a Estats estrangers i de tenir oberta la porta per a l’annexió futura al nou Estat prussià-alemany. Per aquesta raó es va aturar a Itàlia a la frontera del Tirol [53] i per la mateixa raó Luxemburg no podia ara passar a mans de Lluís Napoleó. Un govern realment revolucionari podia proclamar-ho obertament, però no el revolucionari prussià del rei, el que va aconseguir, finalment, fer d’Alemanya un «concepte geogràfic» a l’estil de Metternich.

Des del punt de vista del dret internacional, s’havia situat en una posició d’infractor i només podia sortir de la dificultat recorrent a la seva interpretació del dret internacional en voga de les tavernes corporativistes d’estudiants.

Que no l’hi deixés en evidència va ser perquè, a la primavera de 1867, Lluís Napoleó no estava encara preparat de cap manera per a una gran guerra. Es va arribar a un acord a la Conferència de Londres. Els prussians es van retirar de Luxemburg; la fortalesa fou enderrocada, el ducat es va proclamar neutral. Es va tornar a ajornar la guerra. Lluís Napoleó no podia sentir-se tranquil. Va acceptar de bon gust l’engrandiment del poder de Prússia, però només a condició de rebre les corresponents compensacions al Rin. Estava disposat a acontentar-se amb poc i inclús a moderar encara més les seves modestes pretensions, però no va aconseguir res, el van enganyar del tot. Però, un imperi bonapartista a França només era possible si desplaçava progressivament la frontera cap al Rin i si França continuava sent en realitat o, almenys, en la imaginació – l’àrbitre d’Europa. No va aconseguir desplaçar la frontera, la situació d’àrbitre es trobava ja en perill, la premsa bonapartista clamava per la revenja per Sadowa; a fi de mantenir-se al tron, Lluís Napoleó havia de romandre fidel al seu paper i aconseguir per la força el que no havia obtingut a les bones, malgrat tots els serveis que havia prestat.

Per ambdues parts va començar una preparació activa diplomàtica i militar per a la guerra. I aquí va tenir lloc el següent incident diplomàtic. Espanya buscava un candidat al tron. Al març, Benedetti, ambaixador francès a Berlín, va sentir que el príncep Leopold de Hohenzollern va sol·licitar el tro; París li va encarregar comprovar-ho. El subsecretari d’Estat von Thile li va assegurar sota paraula d’honor que el govern prussià no en sabia res. Durant el seu viatge a París, Bendetti va conèixer el punt de vista de l’emperador: «aquesta candidatura és essencialment antinacional, el país no ho consentirà, s’ha d’impedir».

Direm de passada que amb això, Lluís Napoleó provava que ja no era el que havia estat. En efecte, podia haver-hi una «venjança per Sadowa» més bella que el regnat d’un príncep prussià a Espanya, els inconvenients que se’n desprenien, l’embardissada de Prússia en una situació extremadament grotesca als ulls d’Europa? Però, Lluís Napoleó no podia permetre’s ja aquest espectacle. El seu crèdit estava tan minat que havia de tenir en compte el punt de vista tradicional, segons el qual un príncep alemany al tro d’Espanya situaria a França entre dos focs i, per consegüent, no es podia tolerar, punt de vista pueril després de 1830.

Així, Benedetti va visitar a Bismarck per a rebre noves explicacions i exposar-li la posició de França (l’11 de maig de 1869). No va aconseguir assabentar-se de res determinat. En canvi, Bismarck es va assabentar del que volia assabentar-se: que la presentació de la candidatura de Leopold significaria la guerra immediata amb França. D’aquesta manera, Bismarck va obtenir la possibilitat d’iniciar la guerra quan millor li convingués.

En efecte, el juliol de 1870, va tornar a sorgir la candidatura de Leopold, el que va dur immediatament a la guerra, per més que se n’oposés Lluís Napoleó. Aquest no només es va adonar que havia caigut a la trampa. Va comprendre igualment que es tractava del seu poder imperial i confiava molt poc en l’honradesa de la colla bonapartista de sofre, que li assegurava que estava tot preparat fins a l’últim botó de les polaines, i se’n refiava encara menys de les seves aptituds militars i administratives; ja les seves pròpies vacil·lacions acceleraven la seva caiguda.

Bismarck, ans al contrari, a més d’estar completament preparat en l’aspecte militar, es recolzava aquesta vegada efectivament en el poble, que, després de totes les mentides diplomàtiques d’ambdós partits, només veia una cosa: no es tractava només d’una guerra pel Rin, sinó d’una guerra per la seva existència nacional. Per primera vegada des de 1813, els reservistes i la Landwehr va anar en massa, plens d’entusiasme i d’esperit combatiu, per a posar-se sota les banderes. No importava com s’havia produït tot això, no importava quina part de l’herència nacional de dos mil·lennis Bismarck havia o no promès per la seva pròpia iniciativa a Lluís Napoleó, es tractava de fer entendre a l’estranger d’una vegada per sempre que no havia d’immiscir-se en els assumptes interns alemanys i que Alemanya no tenia la missió d’apuntalar el vacil·lant tro de Lluís Napoleó amb concessions de territori alemany. I davant de l’entusiasme nacional van desaparèixer totes les diferències de classe, es van dissipar tots  els antulls de les corts d’Alemanya del Sud sobre la Confederació del Rin i tots els intents de restauració dels prínceps expulsats.

Les dues parts buscaven aliats. Lluís Napoléo estava segur d’Àustria i Dinamarca, i fins a cert punt, d’Itàlia. Bismarck tenia al seu costat a Rússia. Però, Àustria, com sempre, no estava preparada i no va poder intervenir activament abans del 2 de setembre, i el 2 de setembre Lluís Napoleó era ja presoner dels alemanys; a més, Rússia va notificar Àustria que l’atacaria en quant ataqués a Prússia. A Itàlia, Lluís Napoleó recollia els fruits de la seva acció política: havia volgut aixecar el moviment de la unitat nacional, però, alhora, havia volgut protegir el Papa contra aquesta unitat nacional; continuava ocupant Roma amb tropes que necessitava a casa, però que no podia enretirar sense obligar a Itàlia a què respectés Roma i la sobirania del Papa, i això, a la vegada, no permetia que Itàlia acudís en la seva ajuda. Finalment, Dinamarca va rebre de Rússia l’ordre d’estar-se quieta. Però els ràpids cops de les armes alemanyes des de Spickeren i Woerth fins a Sedan van exercir en la localització de la guerra un efecte més decisiu que totes les negociacions diplomàtiques. L’exèrcit de Lluís Napoleó va ser derrotat en tots els combats i, finalment, tres quartes partes del mateix es van veure presoners a Alemanya. La culpa d’allò no la tenien els soldats, que havien combatut amb bastant valor, sinó el cap i el règim. Però qui havia creat, com Lluís Napoleó, el seu Imperi amb ajuda d’una colla de canalles, qui havia mantingut en les seves mans al llarg de divuit anys el poder en aquest Imperi només per haver-li donat a aquest grupet la possibilitat d’explotar a França, qui havia col·locat en els principals llocs de l’Estat a homes d’aquesta gavella, i als càrrecs secundàries, als còmplices d’aquells, no havia d’emprendre una lluita de vida o mort, si no volia veure’s en un enrenou. En menys de cinc setmanes es va enfonsar l’edifici de l’Imperi que durant llargs anys havia entusiasmat al filisteu d’Europa. La revolució del 4 de setembre no va fer més que recollir l’enderroc, i Bismarck, que havia començat la guerra per a fundar l’Imperi petit alemany, es va veure un bell matí en el paper de fundador de la República Francesa.

Segons la mateixa proclama de Bismarck, la guerra no s’havia dut a terme contra el poble francès, sinó contra Lluís Napoleó. Amb la caiguda d’aquest últim, desapareixia tot motiu de guerra. El mateix pensava el govern del 4 de setembre – no tan ingenu en altres problemes- i va quedar molt sorprès quan Bismarck es va mostrar de sobte tan junker prussià com era. Ningú en el món odia tant als francesos com els junkers prussians. I no només perquè aquests, exempts d’impostos, havien patit en 1806-1813 el dur càstig que els hi havien imposat els francesos i les conseqüències de la seva pròpia vanitat; era molt pitjor el que aquests ateus francesos haguessin torbat tant els caps amb la seva criminal revolució que l’anterior magnificència dels junkers s’havia enterrat gairebé completament fins a la vella Prússia, i els pobres junkers havien de sostenir any rere any una lluita tenaç per les darreres restes d’aquesta magnificència, havent baixat la major part d’ells al rang de deplorable noblesa parasitària. França mereixia la venjança per tot això, i els oficials junkers de l’exèrcit, sota la direcció de Bismark, se’n van encarregar. Es van redactar les llistes de les contribucions de guerra que França havia cobrat a Prússia i es van avaluar després les proporcions de la contribució de guerra que havien de pagar les ciutats i els departaments de França, tenint en compte, naturalment, que França era un país molt més ric. Es van requisar queviures, farratges, roba, calçat, etc. amb una implacabilitat ostentativa. Un alcalde de les Ardenes, que va declarar no poder satisfer l’exigència, va rebre sense més ni menys vint-i-cinc cops de bastó; el govern de París va publicar proves oficials d’això. Els franctiradors, que procedien tan exactament d’acord amb el decret de 1813 sobre el Landsturm prussià, com si l’haguessin estudiat per això, eren afusellats sense pietat sobre el terreny. Són de la mateixa manera fidedigna els contes dels rellotges de pèndol enviats a Alemanya: K-Inische Zeitung va publicar això. Només en opinió dels prussians aquests rellotges no es consideraven robats, sinó trobats com béns sense amo en les cases de camp abandonades en els voltants de París i annexades en favor dels familiars que s’havien quedat en la pàtria. D’aquesta manera, els junkers, sota la direcció de Bismarck, es van encarregar que, a despit de la conducta irreprotxable tant dels soldats com d’una gran part dels oficials, es mantingués el caràcter específicament prussià de la guerra i de què els francesos no se n’oblidessin; per això en van fer recaure sobre tot l’exèrcit la responsabilitat per l’odiosa mesquinesa dels junkers.

Això no obstant, a aquests mateixos junkers els va tocar en sort retre comptes al poble francès uns honors que la història mai havia vist. Quan totes les temptatives d’eliminar el bloqueig de París havien fracassat, quan tots els exèrcits francesos havien estat refusats, quan l’última gran ofensiva de Bourbaki sobre la línia de comunicacions dels alemanys va fracassar, quan tota la diplomàcia europea va abandonar a França a la seva pròpia sort, sense moure un dit, París, presa de la fam, va haver de capitular. I els cors dels junkers van bategar encara més fort quan van poder, al final, entrar triomfants en el niu impiu i venjar-se dels arxirebels parisencs, cosa que els va permetre fer el 1814 l’emperador rus Alexandre, i en 1815, Wellington; ara podien acarnissar-se amb el focus i la pàtria de la revolució.

París va capitular, va pagar 200 milions de contribució de guerra; els forts van ser entregats als prussians; la guarnició va deposar les armes als peus dels vencedors i va entregar la seva artilleria de campanya; els canons de les fortificacions van ser desmuntats de les curenyes; tots els mitjans de resistència pertanyents a l’Estat van ser entregats un per un. Però no es va tocar als verdaders defensors de París, la guàrdia nacional, el poble parisenc en armes; ningú es va atrevir a exigir-li les seves armes ni canons. I per anunciar al món sencer que el victoriós exèrcit alemany s’havia detingut respectuosament enfront del poble armat de París, els vencedors no van entrar en la ciutat, es van acontentar amb ocupar per tres dies els Camps Elisis -un jardí públic! – en què es trobaven vigilats i bloquejats per sentinelles dels parisencs! Cap soldat alemany va entrar a l’Ajuntament de París, ningú va passejar pels seus jardins i els pocs, que van ser admesos al Louvre per admirar les obres d’art, van haver de demanar-ne permís, a fi de no violar les condicions de la capitulació. França havia estat derrotada, París es moria de fam, però el poble parisenc s’havia guanyat amb el seu gloriós passat tal respecte que cap vencedor es va atrevir ni tan sols a exigir el seu desarmament, ningú va tenir el valor d’entrar a les seves cases per a fer un registre i profanar amb una marxa triomfal els carrers, camp de batalla de tantes revolucions. Va ser com si el recent emperador alemany es llevés el barret davant dels revolucionaris vius de París, com en altres temps el seu germà es descobrís davant els cadàvers dels combatents de març a Berlín i com si tot l’exèrcit alemany, format darrere de l’emperador, els hi presentessin armes. Però va ser l’únic sacrifici que va haver d’acceptar Bismarck. Sota pretext de què a França no hi havia govern que pogués concertar la pau amb ell, el que era tant veritat, com mentida, tant el 5 de setembre, com el 28 de gener, es va valdre dels seus èxits d’una manera purament prussiana, fins a l’última gota, i no es va declarar disposat a la pau fins que va veure a França totalment postrada. Al concloure la pau, va tornar a «utilitzar sense escrúpols la situació favorable», com un bon vell prussià. A més d’extorsionar la quantitat inaudita de 5 mil milions d’indemnització, es va arrancar a França dues províncies -Alsàcia i la Lorena alemanya, amb Metz i Estrasburg – i les va incorporar a Alemanya. Amb aquesta annexió, Bismarck es va portar per primera vegada com un polític independent que, a més de complir amb els seus propis mètodes un programa que li havia estat imposat des de fora, posava en pràctica els productes de la seva pròpia activitat cerebral; i aquí va cometre el seu primer error colossal.

Alsàcia havia estat conquerida en el fonamental per França ja en la guerra dels Trenta anys. Richelieu havia abandonat amb això el ferm principi d’Enric IV: «Que la llengua espanyola sigui d’Espanya, l’alemanya, d’Alemanya, però allà on es parla francès em pertany a mi».

Richelieu partia aquí del principi de la frontera natural del Rin, de la frontera històrica de la vella Gàl·lia. Era una neciesa; però l’Imperi alemany, que comprenia els dominis lingüístics francesos de Lorena, de Bèlgica i fins i tot del Franc Comtat, no tenia dret a reprotxar a França l’annexió de països de parla alemanya. Si Lluís XIV es va apoderar el 1681, en temps de pau, d’Estrasburg, amb ajuda d’un partit d’inspiració francesa de la ciutat [64], no era Prússia la que havia d’indignar-se per això després d’haver recorregut, el 1796, a la violència, encara que sense èxit, sobre la ciutat lliure imperial de Nuremberg, a la que no havia convidat, per cert, cap partit prussià.

La Lorena fou venuda a França per Àustria el 1735 d’acord amb el tractat de pau de Viena i va passar al 1766 definitivament a mans de França. Al llarg dels segles no havia pertangut més que nominalment a l’Imperi alemany, els seus ducs eren francesos en tots els aspectes i gairebé sempre s’havia aliat a França.

En els Vosgos, fins a la Revolució francesa, hi havia una multitud de petits senyors que es portaven respecte d’Alemanya com a dignataris imperials dependents directament de l’emperador i, a la vegada, reconeixien la sobirania de França respecte d’ells. Treien profit d’aquesta doble situació. I, atès que l’Imperi alemany ho tolerava, en lloc de demanar comptes a aquestes dinasties, no podia queixar-se quan França, en virtut dels seus drets sobirans, va posar sota la seva protecció contra aquests senyors expulsats, als habitants d’aquests dominis.

En total, aquest territori alemany abans de la revolució no havia estat afrancesat en absolut. L’idioma alemany seguia sent el de les escoles i les institucions administratives, almenys a l’Alsàcia. El govern francès afavoria a les províncies alemanyes que, després de llargues i devastadores guerres, ara, a partir d’inicis del segle XVIII, no havien tornat a veure l’enemic a les seves terres. Estripat per eternes guerres intestines, l’Imperi alemany no podia verdaderament suscitar entre els alsacians el desig de tornar a la mare pàtria; almenys gaudien de la tranquil·litat i la pau, sabien com anaven els assumptes, i els filisteus, que marcaven la pauta, veien en això els camins inescrutables del Senyor. A més, la seva sort no mancava d’exemples, ja que els habitants de Holstein es trobaven també sota la dominació estrangera de Dinamarca.

Però va sobrevenir la Revolució francesa. El que Alsàcia i Lorena no havien gosat ni tan sols a esperar d’Alemanya els hi va regalar França. Les traves feudals van ser trencades. El camperol serf subjecte a les corvees va esdevenir home lliure, en molts casos propietari lliure de la seva finca i del seu camp. A les ciutats van desaparèixer el poder dels patricis i els privilegis gremials. Es va expulsar a la noblesa i, en les possessions dels petits prínceps i senyors, els camperols van seguir l’exemple dels seus veïns: van fer fora als dinastes, les cambres del govern i la noblesa i es van proclamar ciutadans francesos lliures.  En cap part de França, el poble es va adherir amb major entusiasme a la revolució que en les regions de parla alemanya. I quan l’Imperi germànic va declarar la guerra a la revolució, quan es va veure que els alemanys, a més de suportar encara obedients les cadenes, es deixaven utilitzar per a tornar a imposar als francesos a la seva antiga servitud i, als camperols d’Alsàcia, els senyors feudals que acabaven de ser expulsats, es va acabar el germanisme d’Alsàcia i Lorena, els habitants dels quals van aprendre a odiar i menysprear als alemanys. Llavors es va composar a Estrasburg la Marsellesa i van ser els alsacians els primers en cantar-la; els francesos alemanys, a despit de l’idioma i del passat, en els camps de centenars de batalles en lluita per la revolució, es van unir als francesos nacionals per a formar un mateix poble.

Que la gran revolució no havia fet el mateix miracle amb els flamencs de Dunkerque, amb els celtes de Bretanya i amb els italians de Còrcega? I quan ens queixem de què el mateix que ha succeït als alemanys, no ens haurem oblidat de tota la nostra història que ho ha fet possible? Hem oblidat que tota la riba esquerra del Rin, havent participat passivament en la revolució va estar a favor dels francesos quan els alemanys van tornar a entrar en aquestes terres el 1814 i va continuar així fins al 1848, quan la revolució va rehabilitar als alemanys als ulls de la població de les regions renanes? Potser ens oblidem de l’entusiasme de Heine pels francesos i fins i tot el seu bonapartisme no eren una altra cosa que l’eco de l’estat de l’esperit de tot un poble de la riba esquerra del Rin?

Quan els aliats van entrar a França l’any 1814, precisament a Alsàcia i Lorena van topar amb els enemics més decidits, amb la resistència més forta per part del propi pobla, ja que es sentia el perill de què es tornaria a formar part d’Alemanya. Mentrestant, a Alsàcia i Lorena es parlava gairebé exclusivament alemany. Però, quan ja no hi havia perill de què se l’apartés de França, quan es va posa fi als apetits annexionistes dels xovinistes romàntics alemanys, es va comprendre que era necessari unir-se més estretament a França inclòs des del punt de vista de l’idioma; a partir d’aquest moment es va fer el mateix que a Luxemburg, es va procedir voluntàriament al pas de les escoles a l’ensenyament en francès. No obstant això, el procés de transformació era molt lent; només l’actual generació de la burgesia s’havia afrancesat efectivament, mentre que els camperols i els obrers seguien parlant alemany. La situació és aproximadament la mateixa que a Luxemburg; l’alemany literari cedeix lloc al francès (excepte parcialment al púlpit), però el dialecte popular alemany ha perdut terreny només en la frontera lingüística, sent d’ús familiar més comú que en la major part d’Alemanya.

Tal és el país que Bismarck i els junkers prussians, sostinguts, pel que sembla, per la reminiscència d’un romanticisme xovinista inseparable de totes les iniciatives alemanyes, es van proposar tornar-lo a convertir en país alemany. El propòsit de convertir Estrasburg, la pàtria de la Marsellesa, en ciutat alemanya va ser tan absurd com el desig de fer de Niça, la pàtria de Garibaldi, una ciutat francesa. Però, a Niça, Lluis Napoleó respectava les conveniències, posant a votació el problema de l’annexió, i la maniobra va tenir èxit. Sense parlar ja que els prussians detestaven, i no sense motiu de pes, semblants mesures revolucionàries -no es coneixia un sol cas que les masses populars haguessin volgut unir-se a Prússia-, se sabia massa bé que precisament aquí la població era més unànime en el seu desig de ser francesa que els mateixos francesos nacionals. I la separació va ser duta a terme mitjançant la violència. Era alguna cosa així com una venjança per la Revolució francesa; es va arrencar un dels trossos que s’havien fos amb França precisament gràcies a la revolució.

Des del punt de vista militar, l’annexió tenia en aquest cas un objectiu determinat. Amb Metz i Estrasburg, Alemanya adquiria un front de defensa d’excepcional força. Mentre Bèlgica i Suïssa continuïn neutrals, els francesos només poden emprendre una ofensiva massiva en l’estreta franja compresa entre Metz i els Vosgos i, a més, Coblenza, Metz, Estrasburg i Magúncia constitueixen el quadrilàter de places fortes més poderós i més gran del món. Però, la meitat d’aquest quadrilàter, igual que l’austríac a Llombardia, es troba en país enemic i serveix allí de ciutadella per a reprimir la població. És més: a fi de tancar el quadrilàter calia sortir de la zona de propagació de l’idioma alemany, calia annexar a un quart de milió de francesos nacionals.

Per consegüent, el gran avantatge estratègic és l’únic punt que pot justificar l’annexió. Ara bé, pot aquest avantatge comparar-se en alguna mesura amb el mal que ha causat?

Al junker prussià li importa un comí l’immens mal moral que ha causat al jove Imperi alemany proclamant obertament i desvergonyidament com a principi bàsic la violència brutal. Al contrari, li fan falta súbdits recalcitrants i sotmesos per la violència, ja que aquests serveixen de prova del creixement del poder prussià; en realitat, mai n’ha tingut uns altres. Però amb el que havia de comptar era amb les conseqüències polítiques de l’annexió. I aquestes eren evidents. Fins i tot abans que l’annexió adquirís força de llei, Marx la va anunciar al món en una circular de la Internacional: L’annexió d’Alsàcia i Lorena fa de Rússia l’àrbitre d’Europa. I els socialdemòcrates ho van repetir amb molta freqüència des de la tribuna del Reichstag fins que el mateix Bismarck va reconèixer la raó d’aquesta frase en el seu discurs parlamentari del 6 de febrer de 1888, ploriquejant davant el totpoderós tsar, amo de la guerra i la pau.

En efecte, això era clar com la llum del dia. En arrencar a França dos de les seves províncies més fanàticament patriòtiques, la tiraven als braços del qual li donés l’esperança de recuperar-les, i feien de França un enemic etern. Cert és que Bismarck, que representa en aquest aspecte dignament i conscientment als filisteus alemanys, exigeix dels francesos que no renunciïn a Alsàcia i Lorena només en el sentit jurídic estatal, sinó també en el moral i que, a més, se n’alegrin bastant, ja que aquests dos trossos de la França revolucionària “han estat retornats a la mare pàtria”, de la qual no volen saber absolutament res. Però, per desgràcia, els francesos no ho fan, de la mateixa manera que els alemanys no van renunciar durant les guerres napoleòniques a la riba esquerra del Rin, encara que en aquesta època aquesta regió no pensava tornar al poder d’aquests últims. Puix que els alsacians i els lorenesos volen tornar a França, aquesta procurarà i ha de procurar recobrar-los, haurà de buscar els mitjans d’aconseguir-ho i, entre altres coses, haurà de buscar-se aliats. I el seu aliat natural contra Alemanya és Rússia. Si les dues nacions més grans del continent occidental es neutralitzen recíprocament mitjançant la seva hostilitat, si entre elles existeix, a més, una eterna poma de la discòrdia, que les incita a combatre’s mútuament, d’això surt guanyant només Rússia, ja que se li deslliguen més i més les mans, Rússia, que en els seus designis annexionistes ensopegarà amb menys obstacles per part d’Alemanya i podrà comptar més amb el suport incondicional de França. Potser Bismarck no ha col·locat a França en una situació en què aquesta ha d’implorar l’aliança russa i abandonar amablement Constantinoble a Rússia si aquesta només promet a França la devolució de les províncies perdudes? I si, malgrat això, la pau s’ha mantingut durant disset anys, no cal atribuir-ho a un altre fet, al fet que el sistema de formació de reserves militars implantat a França i a Rússia requereix setze anys, almenys, i després dels recents perfeccionaments alemanys, vint-i-cinc anys per a formar els necessaris contingents anuals? Potser l’annexió d’Alsàcia i Lorena, que durant els últims disset anys ha estat el factor principal determinant de tota la política d’Europa, no és ara també la causa fonamental de tota la crisi que comporta el perill de guerra en el continent? Suprimeixi’s res més que això, i la pau estarà assegurada!

El burgès alsacià, que parla el francès amb una pronunciació alt-alemanya, aquest petulant híbrid que presumeix de francès, com si fos un francès de soca-rel, que mira a Goethe per sobre de l’espatlla i s’entusiasma amb Racine, però que no pot desfer-se de la torturant consciència del seu secret origen alemany i, precisament per això, ha de parlar amb desdeny de tot l’alemany, de manera que no pot si més no servir d’intermediari entre Alemanya i França, aquest burgès alsacià és, indubtablement, un individu menyspreable, ja fos un industrial de Mulhouse, o un periodista de París. Però qui l’ha convertit en això, sinó la història d’Alemanya dels últims tres-cents anys? Potser no eren fins fa poc temps gairebé tots els alemanys a l’estranger, sobretot els comerciants, com els alsacians, que abjuraven del seu origen alemany, que se sotmetien a tota classe de tortures per a adoptar la nacionalitat estrangera de la seva nova pàtria i es col·locaven voluntàriament en la mateixa situació ridícula, almenys, que els alsacians, els quals es veuen més o menys forçats a això per les circumstàncies? Per exemple, a Anglaterra, tots els comerciants alemanys immigrats entre 1815 i 1840 es van assimilar gairebé enterament, parlaven entre si gairebé exclusivament en anglès i, fins i tot ara, en la Borsa de Manchester, es poden veure no pocs vells filisteus alemanys que donarien la meitat de la seva fortuna per poder passar per veritables anglesos. Només després de 1848 es van produir uns certs canvis en aquest problema, i a partir de 1870, quan un tinent de reserva arriba a Anglaterra i Berlín envia allí el seu contingent, el servilisme anterior cedeix fins i tot lloc a l’arrogància prussiana, que ens fa no menys ridículs davant els ulls dels estrangers.

Potser, després de 1871, la reunificació amb Alemanya es va fer més atractiva per als alsacians? Al contrari. Els van sotmetre a una dictadura, mentre que al costat, a França, regia la república. Es va implantar a la seva província l’importú i pedant sistema prussià de la Landrath, en comparació amb la qual la ingerència administrativa de les anomenades prefectures franceses rigorosament reglamentada per la llei, semblava d’or. Es va posar aviat fi a les últimes restes de la llibertat de premsa, del dret de reunió i d’associació, es va dissoldre els recalcitrants consells municipals i es va instal·lar en les funcions d’alcaldes a buròcrates alemanys. En canvi, es va intentar agradar per tots els mitjans als “notables”, és a dir, als aristòcrates i burgesos afrancesats completament, protegint els seus interessos explotadors contra els pagesos i els obrers de parla alemanya, però que no eren de mentalitat alemanya, que constituïen l’únic element amb el qual hagués estat possible una temptativa de reconciliació. I què es va aconseguir amb això? Perquè, que el febrer de 1887, quan tota Alemanya es va deixar intimidar i va enviar al Reichstag la majoria del cartell de Bismarck, Alsàcia i Lorena van triar res més que a francesos decidits, rebutjant a tots els sospitosos de la més mínima simpatia vers als alemanys.

Ara bé, sent els alsacians com són, tenim dret a indignar-nos per això? De cap manera. El que s’oposin a l’annexió és un fet històric que cal explicar i no anul·lar. I aquí hem de preguntar-nos: quantes faltes històriques greus haurà hagut de cometre Alemanya perquè fos possible semblant estat d’ànim a Alsàcia? I quin aspecte ha de tenir el nostre nou Imperi alemany, vist des de fora, si després de disset anys de regermanització, els alsacians es mostren unànimes en dir-nos: deixeu-nos en pau? Tenim el dret a pensar que dues campanyes victorioses i disset anys de dictadura de Bismarck basten per a acabar amb totes les conseqüències de tota la vergonyosa història de tres segles?

Bismarck havia aconseguit el seu objectiu. El seu nou Imperi prussià-alemany havia estat proclamat a Versalles, a la sala de gala de Lluís XIV. França es trobava desarmada als seus peus; l’alterosa ciutat de París, a la qual ni ell mateix s’havia atrevit a tocar, havia estat portada per Thiers a la insurrecció de la Comuna i, després, derrotada pels soldats de l’exèrcit imperial que tornaven de la captivitat. Tots els filisteus d’Europa admiraven a Bismarck com no havien admirat al seu model, a Lluis Bonaparte, en els anys cinquanta. Amb el suport de Rússia, Alemanya es va erigir en la primera potència d’Europa, i tot el poder a Alemanya es trobava concentrat en mans del dictador Bismarck. Ara tot depenia de com utilitzaria aquest poder. Si fins aleshores havia posat en pràctica els plans d’unitat de la burgesia sense recórrer als mitjans burgesos, sinó als bonapartistes, ara aquest problema estava resolt en certa manera; es tractava de concebre plans propis i mostrar quines idees era capaç d’engendrar el seu propi cap. I això havia de fer-se palès en l’organització interior del nou Imperi.

La societat alemanya consta de grans propietaris de terres, pagesos, burgeses, petits burgesos i obrers; tots ells s’agrupen, al seu torn, en tres classes principals.

La gran propietat rural es concentra en mans d’uns quants magnats (sobretot a Silèsia) i d’un nombre considerable de propietaris mitjans, que prevalen en les velles províncies prussianes a l’est de l’Elba. Precisament aquests junkers prussians predominen en tota la classe dels grans propietaris de terres. Són agricultors en la mesura en què exploten les seves finques amb ajuda de gerents i, a més, solen ser, amb molta freqüència, propietaris de destil·leries i fàbriques de sucre de remolatxa. En els casos en què ha estat possible, les terres han passat a pertànyer a les famílies en concepte de majorat. Els fills menors van a l’exèrcit o a ocupar càrrecs en l’administració civil; així, d’aquesta petita noblesa terratinent depèn una altra, encara més petita, d’oficials i funcionaris, les files dels quals creixen, a més, a compte dels alts oficials i funcionaris procedents de la burgesia, als quals es concedeixen a munts títols nobiliaris. En el límit inferior d’aquesta casta noble es forma, com és lògic, una nombrosa noblesa de paràsits, el lumpenproletariat noble, que viu de deutes, jocs dubtosos, indiscrecions, mendicitat i espionatge polític. El conjunt de tota aquesta colla constitueix el món dels junkers prussians i ve a ser un dels pilars principals de l’Estat prussià. Però, el nucli terratinent d’aquests junkers s’assenta sobre una base molt precària. El deure de mantenir el tren de vida que correspon a aquest estat resulta cada dia més car; fa falta diners per a mantenir als fills menors fins que obtinguin el grau de tinent o d’assessor i per a casar a les filles; vist que davant el compliment d’aquestes obligacions es releguen a segon pla totes les altres consideracions, no té res d’estrany que les rendes no siguin suficients i que calgui signar lletres de canvi o recórrer a la hipoteca. En una paraula, tothom dels junkers es troba constantment a la vora de l’abisme: qualsevol calamitat -guerra, mala collita o crisi comercial- li amenaça amb la fallida; per tant, no té res de sorprenent que, al llarg dels últims cent anys i escaig, ho hagi salvat de la ruïna tota classe d’ajuda de l’Estat; en efecte, només existeix gràcies a l’ajuda d’aquest. És una classe que es manté artificialment i està condemnada a desaparèixer; no hi ha ajuda de l’Estat que pugui mantenir la seva existència durant molt de temps. Però, amb ella deixarà d’existir també el vell Estat prussià.

El pagès és, políticament, un element poc actiu. Mentre continua sent propietari s’arruïna més i més a causa de les condicions de producció desfavorables en la hisenda parcel·lària pagesa, privada dels antics pasturatges comunals de la marca i de la comunitat, sense la qual cosa el pagès no té possibilitat de criar bestiar. Com a arrendatari, es troba en condicions encara pitjors. La petita explotació pagesa implica més que res l’economia natural i s’arruïna en l’economia monetària. D’aquí els creixents deutes, l’expropiació massiva pels creditors hipotecaris i la necessitat de recórrer a indústries a domicili únicament per a no perdre la seva porció de terra. En l’aspecte polític, la pagesia sol ser, en la majoria dels casos, indiferent o reaccionaria: els ultramuntans a la regió renana a causa del seu vell odi als prussians; en altres zones és particularista o conservador protestant. En aquesta classe, el sentiment religiós serveix encara d’expressió dels interessos socials o polítics.

De la burgesia hem parlat ja. Des de 1848 ha experimentat un inaudit auge econòmic. Alemanya va tenir una participació creixent en el colossal progrés de la indústria després de la crisi comercial de 1847, progrés reeixit gràcies a l’establiment d’una línia de navegació a vapor transoceànica en aquesta època, gràcies a l’enorme ampliació de la xarxa ferroviària i al descobriment de les mines d’or a Califòrnia i a Austràlia. Precisament l’afany de la burgesia de suprimir els obstacles provinents de la divisió en petits Estats davant el comerç i d’aconseguir en el mercat mundial una situació igual a la dels seus rivals estrangers va ser el que va donar impuls a la revolució de Bismarck. Ara, quan els milers de milions que pagava França inundaven Alemanya, per a la burgesia començava un nou període de febril activitat empresarial, i aquí, per primera vegada, mitjançant la fallida a escala nacional, Alemanya va mostrar que era una gran nació industrial. En aquell temps, la burgesia era econòmicament la classe més poderosa de la població; l’Estat havia de sotmetre’s als seus interessos econòmics; la revolució de 1848 li va donar a l’Estat una forma constitucional exterior, en la qual la burgesia podia exercir també la dominació política i habituar-se a l’exercici del poder. No obstant això, estava encara lluny de l’autèntic poder polític. No havia sortit victoriosa del conflicte amb Bismarck: la liquidació del conflicte mitjançant la revolució a Alemanya des de dalt li va mostrar encara més clarament que, de moment, el poder executiu, en el millor dels casos, depenia d’ella molt poc i indirectament, que no podia destituir ministres, ni influir en el nomenament d’aquests, ni disposar de l’exèrcit. A més, era covard i feble enfront d’un poder executiu enèrgic; però, els junkers eren iguals, i per a ella això era més perdonable donat l’antagonisme econòmic directe entre ella i la revolucionària classe obrera industrial. No obstant això, no hi havia cap mena de dubte que havia d’aniquilar a poc a poc econòmicament als junkers i que, entre totes les classes posseïdores, ella era l’única que tenia perspectives en l’avenir.

La petita burgesia constava, en primer lloc, de les restes dels artesans medievals, que, a Alemanya, endarrerida durant molt de temps, eren molt més nombrosos que en els altres països d’Europa Occidental; en segon lloc, de burgesos arruïnats i, en tercer lloc, d’elements de la població desheretada que havien arribat a ser petits comerciants. Amb l’expansió de la gran indústria, l’existència de tota la petita burgesia perdia el que li quedava de la seva estabilitat; els canvis d’ocupació i les fallides periòdiques es van erigir en regla. Aquesta classe abans tan estable, nucli fonamental dels filisteus alemanys, que portava abans una vida tan acomodada i es distingia per la seva docilitat, servilisme, devoció i honorabilitat, es va enfonsar fins a arribar a un estat de completa confusió i de descontentament amb la sort que Déu li havia ofert. Dels artesans que quedaven, uns exigien a veu en coll la restauració dels privilegis corporatius, uns altres es convertien parcialment en dòcils demòcrates progressistes i parcialment s’acostaven fins als socialdemòcrates i s’adherien directament, en uns certs casos, al moviment obrer. Finalment, els obrers. Els obrers agrícoles, almenys els de l’Est d’Alemanya, es trobaven encara en dependència semiservil i no estaven en condicions de respondre dels seus actes. En canvi, entre els obrers de la ciutat, la socialdemocràcia va progressar ràpidament i va créixer a mesura que la gran indústria va anar proletaritzant a les masses populars i agreujant d’aquesta manera a l’extrem l’oposició de classe entre capitalistes i obrers. Si els obrers socialdemòcrates estaven encara escindits en dos partits rivals, després de l’aparició del Capital de Marx, les divergències de principi entre aquests partits van desaparèixer gairebé enterament. El lassalleanisme d’estricta observança, amb la seva específica reivindicació de “cooperatives de producció subvencionades per l’Estat”, es va anar reduint gradualment al no-res, revelant cada vegada més la seva incapacitat de crear el nucli d’un partit obrer bonapartista-socialista estatal. Les faltes que uns caps havien comès en aquest aspecte van ser corregides pel sentit comú de les masses. La unificació de les dues tendències socialdemòcrates, que es retardava gairebé exclusivament a causa de qüestions personals, estava assegurada per a un futur pròxim. Però ja en l’època de l’escissió i a despit d’aquesta, el moviment era bastant poderós per a infondre paüra a la burgesia industrial i per a paralitzar-la en la seva lluita contra el govern, encara independent d’ella; d’altra banda, després de 1848, la burgesia alemanya no ha pogut ja desempallegar-se del fantasma roig.

Aquesta divisió en classes era la base de la divisió en partits en el Parlament i els landtags. Els grans propietaris de terres i una part dels pagesos formaven la massa de conservadors; la burgesia industrial constituïa l’ala dreta del liberalisme burgès, els liberals nacionals; l’ala d’esquerra -el Partit Demòcrata afeblit o, com l’anomenaven, Partit Progressista- constava de petits burgesos, secundats d’una banda de la burgesia, com també d’obrers. Finalment, els obrers tenien el seu propi partit, el Socialdemòcrata, al qual pertanyia també la petita burgesia.

Un home en la situació de Bismarck i amb el passat de Bismarck hauria d’haver-se dit, en comprendre en alguna mesura l’estat de les coses, que els junkers, tal com eren, no formaven una classe viable, que, de totes les classes posseïdores, només la burgesia podia pretendre a un avenir, i que, per conseqüència (fem abstracció de la classe obrera, perquè no pensem demanar a Bismarck que comprengui la seva missió històrica), el seu nou Imperi prometia tenir una existència tant més segura com més preparés la seva transformació gradual en un Estat burgès modern. No li demanarem el que en aquelles condicions concretes li era impossible. No era possible ni oportú passar en aquell temps immediatament a la forma de govern parlamentari, amb un Reichstag dotat de poder decisiu (com la Cambra dels Comuns a Anglaterra); la dictadura de Bismarck exercida en forma parlamentària devia encara semblar-li a ell mateix necessària; no li retraiem en absolut l’haver-la conservat en els primers temps; únicament preguntem ¿amb quina fi calia emprar-la? Difícilment es dubtarà que l’única via que permetia assegurar al nou Imperi una base sòlida i una evolució interior tranquil·la consistia a preparar un règim que correspongués al de la Constitució anglesa. Semblava que, amb abandonar la major part dels junkers, condemnats inevitablement a la ruïna, a la seva ineludible sort, era encara possible formar amb la part restant i amb els nous elements una classe de grans propietaris de terra independents, classe que només servís de serrell ornamental de la burgesia; una classe a la qual la burgesia, fins i tot en plena possessió del seu poder, havia de lliurar la representació oficial en l’Estat, i amb això els llocs més rendibles i una influència molt gran. En fer concessions polítiques a la burgesia, que amb el temps igual no se li podria negar (almenys així havien de pensar les classes posseïdores), en fer-li aquestes concessions gradualment i fins i tot molt de tard en tard i en petites dosis, es podria, almenys, canalitzar el nou Imperi per un camí que permetia aconseguir els altres Estats occidentals d’Europa, que l’havien avançat molt en l’aspecte polític, alliberar-se, finalment, dels últims vestigis del feudalisme i de la tradició filistea, encara molt forta en els mitjans burocràtics i, la qual cosa era el principal, adquirir la capacitat de mantenir-se en els seus propis peus quan els seus fundadors, ja gens joves, lliuressin l’ànima a Déu.

A més, això no era tan difícil. Els junkers i els burgesos no tenien energia, ni tan sols mitjana. Els primers l’havien provat en els últims seixanta anys, quan l’Estat no cessava d’adoptar mesures en benefici d’ells, malgrat l’oposició d’aquests Quixots. La burgesia, a la qual la llarga història anterior havia acostumat a la docilitat, es ressentia encara molt del conflicte; des de llavors, els èxits de Bismarck van infringir encara més la força de la seva resistència, mentre que la por davant el moviment obrer creixent d’una manera amenaçadora va fer la resta. En aquestes condicions, a un home que havia fet realitat les aspiracions nacionals de la burgesia no li costaria treball invertir el temps que li donés la gana per a satisfer les seves aspiracions polítiques, molt modestes en general ja per si mateix. L’única cosa que necessitava era tenir una idea clara de l’objectiu.

Des del punt de vista de les classes posseïdores, era aquest l’únic camí raonable. Des del punt de vista de la classe obrera, era clar que era ja massa tard per a instaurar un poder burgès durador. La gran indústria i amb ella la burgesia i el proletariat, es van constituir a Alemanya en una època en què la burgesia i el proletariat podien, gairebé al mateix temps, presentar-se cadascun pel seu compte en l’escenari polític, en què, per consegüent, la lluita entre les dues classes havia començat ja abans d’haver-hi la burgesia conquistat el poder polític exclusiu o predominant. Però, si fins a era ja massa tard per a un poder ferm i tranquil de la burgesia a Alemanya, la millor política encara en 1870, des del punt de vista de les classes posseïdores en general, era el rumb cap a aquest poder de la burgesia. En efecte, només així es podien eliminar les innombrables supervivències dels temps del feudalisme putrefacte, que continuaven pul·lulant en la legislació i l’administració; només així es podia aclimatar gradualment en sòl alemany el conjunt dels resultats de la Gran Revolució francesa, en una paraula, tallar a Alemanya la seva vella i llarguíssima trena xinesa i portar-la conscientment i definitivament a la via de l’evolució moderna, posar les seves condicions polítiques a to amb les industrials. I quan, en endavant, es desplegués la lluita inevitable entre la burgesia i el proletariat, aquesta transcorreria, almenys, en condicions normals, en les quals cadascú podria veure de què es tractava, i no en un ambient de confusió i foscor, d’entrellaçament d’interessos i de perplexitat que observem a Alemanya en 1848, amb l’única diferència que, aquesta vegada, la perplexitat abastava exclusivament a les classes posseïdores, ja que la classe obrera sap el que vol.

Com estaven les coses en 1871 a Alemanya, un home com Bismarck va haver d’aplicar, efectivament, una política de maniobra entre les diferents classes. Aquí no se li pot retreure res en absolut.  Es tracta només de saber quin objectiu es plantejava aquesta política. Si marxava conscientment i resoltament, no importa a quin ritme, cap a la instauració, en fi de comptes, del poder de la burgesia, responia a l’evolució històrica en la mesura en què era, en general, possible des del punt de vista de les classes posseïdores. Si en canvi, marxava cap al manteniment del vell Estat prussià, cap a la prussificació gradual d’Alemanya, era reaccionària i, en fi de comptes, estava condemnada al fracàs. Si no es plantejava més que conservar el poder de Bismarck, era bonapartista i havia d’acabar com tot bonapartisme.

La tasca següent era la Constitució de l’Imperi. Com a material es tenia, d’una part, la Constitució de la Confederació Germànica del Nord i, d’una altra, els tractats amb els Estats alemanys del Sud. Els factors, amb ajuda dels quals Bismarck havia de crear la Constitució eren, d’una banda, les dinasties representades en el Consell federal i, per un altre, el poble representat al Reichstag. En la Constitució d’Alemanya del Nord i en els tractats es va posar un límit a les pretensions de les dinasties. El poble, al contrari, podia pretendre a una participació considerablement major en el poder polític. Havia guanyat en els camps de batalla la independència, quant a la intervenció estrangera en els afers interiors i la unificació d’Alemanya, en la mesura en què es podia parlar d’unificació i precisament ell havia de decidir, en primer terme, l’ús que calia donar a aquesta independència i la manera de realitzar i utilitzar concretament aquesta unificació. I fins i tot si el poble reconeixia les bases del dret incloses ja en la Constitució de la Confederació Germànica del Nord i en els tractats, això no era obstacle en absolut per a aconseguir amb la nova Constitució una participació en el poder major que amb la precedent. El Reichstag era l’única institució que representava, de fet, la nova “unitat”. Com més gran pes adquiria la veu del Reichstag, com més independent era la Constitució de l’Imperi respecte de les constitucions particulars de les terres, tant major havia de ser la cohesió del nou Imperi, tant més havien de fondre’s en l’alemany el bavarès, el saxó i el prussià.

Per a qualsevol que veiés més enllà de la punta del seu nas això havia de ser completament clar. Però, Bismarck tenia una altra opinió. Se servia, al contrari, de l’embriaguesa patriòtica, que s’havia intensificat després de la guerra, precisament per a aconseguir que la majoria del Reichstag renunciés tant a tota ampliació com fins a la definició clara dels drets del poble i que es limités a restituir simplement en la Constitució de l’Imperi la base jurídica de la Constitució de la Confederació Germànica del Nord i dels tractats. Totes les temptatives dels petits partits d’expressar en la Constitució els drets del poble a la llibertat van ser rebutjades, fins a la proposta del centre catòlic sobre la inclusió dels articles de la Constitució prussiana referents a la garantia de la llibertat de premsa, de reunió i d’associació i a la independència de l’Església. D’aquesta manera, la Constitució prussiana, retallada dues o tres vegades, era més liberal encara que la Constitució de l’Imperi. Els impostos no es votaven anualment, sinó que s’establien d’una vegada i per sempre, “per la llei”, així que quedava descartada per al Reichstag la possibilitat de rebutjar l’aprovació d’aquests. D’aquesta manera es va aplicar a Alemanya la doctrina prussiana, incomprensible en el món constitucional no alemany, segons la qual els representants del poble només tenien el dret en el paper a rebutjar les despeses, mentre que el govern recollia en el seu sac els ingressos en moneda comptant i sonant. No obstant això, alhora que es privava al Reichstag dels millors mitjans de poder i se li reduïa a la humil posició de la Cambra prussiana, infringida per les revisions de 1849 i de 1850, per la camarilla de Manteuffel, pel conflicte i per Sadowa, el Consell federal disposa, en el fonamental, de tota la plenitud de poder que posseïa nominalment l’antiga Dieta federal i disposa d’aquesta plenitud de fet, ja que es veu lliure de les traves que paralitzaven la Dieta federal. El Consell federal, a més de tenir un vot decisiu en la legislació, a l’una que el Reichstag, és, alhora, la màxima instància administrativa, ja que promulga decrets sobre l’aplicació de les lleis de l’Imperi i, a més, adopta acords sobre “les deficiències que sorgeixen en posar en pràctica les lleis de l’Imperi…”, és a dir, de les deficiències que en altres Estats civilitzats només poden ser eliminades mitjançant una nova llei (article 7, ß 3, que recorda molt un cas de conflicte jurídic).

Així, Bismarck no procurava recolzar-se principalment al Reichstag, que representa la unitat nacional, sinó en el Consell federal, que representa la dispersió particularista. No va tenir el valor, a pesar que es feia passar per un portaveu de la idea nacional, de posar-se realment al capdavant de la nació o dels representants d’aquesta; la democràcia havia de servir-li a ell, i no ell a la democràcia; Bismarck no es fiava al poble, sinó més aviat en les intrigues d’entre bastidors, en la seva habilitat de falsejar-se, amb ajuda de mitjans diplomàtics, de la mel i del fuet, una majoria encara que recalcitrant, en el Consell federal. L’estretor de concepció i la mesquinesa de criteri que es revelen aquí responen perfectament al caràcter d’aquest senyor tal com l’hem conegut fins ara. No obstant això, no ha de sorprendre’ns el que els seus grans èxits no l’hagin ajudat a situar-se encara que no fos més que per un instant per sobre del seu propi nivell.

Sigui com sigui, tot es va reduir a donar a la Constitució de l’Imperi un eix únic i fort, és a dir, el canceller de l’Imperi. El Consell federal havia d’arribar a ocupar una posició que fes impossible un altre poder executiu responsable que no fos el del canceller de l’Imperi i, en virtut d’això, descartés la possibilitat d’existència de ministres responsables de l’Imperi. En efecte, tot intent d’organitzar l’administració de l’Imperi mitjançant la Constitució d’un ministeri responsable s’entenia com un atemptat contra els drets del Consell federal i ensopegava amb una resistència insuperable. Com es va advertir aviat, la Constitució estava “feta a la mesura” de Bismarck. Significava un pas més pel camí del seu poder dictatorial mitjançant el balanceig entre els partits al Reichstag i entre els Estats particularistes en el Consell federal, significava un pas més pel camí del bonapartisme.

D’altra banda, no es pot dir que la nova Constitució de l’Imperi, sense comptar algunes concessions a Baviera i a Wurtemberg, sigui un pas directament enrere. Però això és el millor que es pot dir d’ella. Les necessitats econòmiques de la burgesia van ser satisfetes en l’essencial, i davant les seves pretensions polítiques, puix que les presentava encara, es van aixecar les mateixes barreres que en el període del conflicte.

Puix que la burgesia presentava encara pretensions polítiques! En efecte, és incontestable que aquestes pretensions es reduïen en boca dels liberals nacionals a proporcions molt modestes i disminuïen cada dia. Aquests senyors, molt lluny de pretendre que Bismarck els donés facilitats de col·laborar amb ell, aspiraven més aviat agradar-li on fos possible i, amb freqüència, fins i tot on no ho era ni havia de ser-ho. Ningú retreu a Bismarck el menysprear-los, però potser els junkers havien estat si més no una mica millors o més valents? El domini següent, en el qual calia instaurar la unitat de l’Imperi, la circulació monetària, va ser posat en ordre per les lleis promulgades de 1873 a 1875 sobre la moneda i els bancs. L’establiment del patró d’or ha estat un progrés significatiu, però s’ha dut a terme lentament i amb moltes vacil·lacions, i no compta fins i tot ara amb una base bastant ferma. El sistema monetari adoptat, en el qual s’ha pres com a base sota el nom de marc el terç de tàler, admès amb divisió decimal, va ser proposat ja a finals dels anys trenta per Soetbeer; de fet, la unitat era la moneda de vint marcs d’or. Canviant d’una manera gairebé imperceptible el valor de la mateixa es podria fer-la equivalent, ja bé al sobirà anglès, ja bé a la moneda de 25 francs d’or, ja bé a la de cinc dòlars d’or nord-americans i incorporar-se d’aquesta manera a un dels tres sistemes monetaris principals del mercat mundial. No obstant això es va preferir crear un sistema monetari propi, dificultant sense necessitat el comerç i els càlculs de les cotitzacions. Les lleis sobre el paper moneda de l’Imperi i els bancs limitaven l’especulació a títols dels petits Estats i els seus bancs i, vista la fallida que es va produir mentrestant, procedien amb una certa cautela perfectament justificable per a Alemanya, encara mancada d’experiència en aquest domini. També aquí, els interessos econòmics de la burgesia es van tenir degudament en compte.

Finalment calia implantar una legislació única en l’esfera de la justícia. La resistència dels Estats mitjans l’extensió de la competència de l’Imperi al dret civil material va ser superada, però el codi civil està encara en fase d’elaboració, mentre que la llei penal, el procediment penal i civil, el dret comercial, la legislació sobre les fallides i l’organització judicial obeeixen ja a un model uniforme. La supressió de les normes jurídiques materials i formals bigarrades dels petits Estats era ja, per si mateix, una necessitat imperiosa del continu progrés de la societat burgesa i constitueix també el principal mèrit de les noves lleis, molt major que el seu contingut.

El jurista anglès es recolza en un passat jurídic que ha salvat, a través de l’Edat mitjana, una bona part de l’antiga llibertat germànica, que ignora l’Estat policíac, escanyat ja en el seu embrió per les dues revolucions del segle XVII, i ha aconseguit el seu apogeu en dos segles de desenvolupament continu de la llibertat civil. El jurista francès es recolza en la Gran Revolució que, després d’acabar amb el feudalisme i l’arbitrarietat policíaca absolutista va traduir les condicions de vida econòmica de la societat moderna nounada al llenguatge de les normes jurídiques en el seu clàssic codi proclamat per Napoleó. I quin és, doncs, la base històrica que es donen suport als nostres juristes alemanys? Res més que el procés de descomposició secular i passiu dels vestigis de l’Edat mitjana, accelerat en la seva major part per cops des de fora i que, encara avui, no ha acabat: una societat econòmicament endarrerida, en la qual el junker feudal i el mestre d’un gremi caminen com a fantasmes a la recerca de nou cos per a encarnar-se; una situació jurídica, en el qual, l’arbitrarietat policíaca -havent desaparegut en 1848 la justícia secreta dels prínceps- obre encara una esquerda després d’una altra. D’aquestes escoles, pitjors de les pitjors, van sortir els pares dels nous codis de l’Imperi, i l’obra ha sortit a l’estil de la casa sense parlar ja de l’aspecte purament jurídic, la llibertat política se les ha vist negres en aquests codis. Si els tribunals de regidors donen a la burgesia i la petita burgesia la possibilitat de participar en l’obra de refrenar a la classe obrera, l’Estat es protegeix en la mesura que sigui possible contra el perill d’una oposició burgesa renovada limitant la competència dels tribunals de jurats. Els punts polítics del codi penal són en molts casos tan indefinits i elàstics com si estiguessin tallats a la mesura de l’actual tribunal de l’Imperi, i aquest, a la d’aquells. De seu s’entén que aquests nous codis són un pas endavant en comparació amb el dret civil prussià, codi que ni tan sols Stucker podria fabricar avui una mica més sinistre encara que ho castressin. Però, les províncies que han conegut fins ara el dret francès senten molt la diferència entre la còpia descolorida i l’original clàssic. I precisament la renúncia dels liberals nacionals al seu programa va fer possible aquest reforçament del poder estatal a compte de les llibertats civils, aquest autèntic primer pas enrere.

Cal esmentar, a més, la llei de premsa promulgada per l’Imperi. El codi penal ja havia reglamentat en l’essencial el dret material en tot el referent a aquest problema; es tracta de l’establiment de disposicions formals idèntiques per a tot l’Imperi, la supressió de les caucions i els drets de timbre que subsistien encara en els uns o els altres llocs, que constituïen el principal contingut d’aquesta llei i, alhora, l’únic progrés reeixit en aquest domini.

A fi que Prússia pogués presentar-se una vegada més com un Estat model es va implantar en ella l’anomenada administració autònoma. Es tractava de suprimir els més xocants vestigis de feudalisme i, al mateix temps, deixar en la mesura del possible les coses com estaven. Per a això va servir l’ordenança dels districtes. El poder policíac dels senyors junkers en les seves finques era ja un anacronisme. Havia estat abolit quant a la designació, com a privilegi feudal, però restaurada quant al fons, en crear-se els districtes rurals autònoms [Gutsbezirke], dins dels quals el propietari és, ja personalment, el prepósit [Gutsvorsteher] amb atribucions de prebost rural [landlicher Gemeindevorsteher], ja el que nomena a semblant prepósit; aquest poder dels junkers va ser restaurat de fet també gràcies a la transferència de tot el poder policial i de tota la jurisdicció policial dins del districte administratiu [Amtsbezirk] al cap de districte [Amtsvorsteher], que en el camp ha estat gairebé sempre un gran propietari de terra; sota la seva fèrula es trobaven, per tant, les comunitats rurals. Van ser abolits els privilegis feudals dels particulars, però la plenitud de poder lligada a això va ser donada a la classe sencera. Amb ajuda de semblant escamoteig, els grans propietaris de terra anglesos es van transformar en jutges de pau, en amos i senyors de l’administració rural, de la policia i dels organismes inferiors de la jurisdicció, assegurant-se d’aquesta manera, sota un títol nou, modernitzat, el continu usdefruit de tots els llocs de poder essencials que ja no podien mantenir a les seves mans sota la vella forma feudal. Però aquesta és l’única similitud entre l'”administració autònoma” alemanya i l’anglesa. Voldria jo veure al ministre anglès que s’atrevís proposar al Parlament que els funcionaris elegits per a càrrecs administratius locals necessitessin ser aprovats pel govern, que, en cas de vot d’oposició, el govern pogués imposar els suplents, que s’instituïssin els càrrecs de funcionaris de l’Estat amb les atribucions dels Landraths prussians, de membres d’administracions de districte i de presidents en cap; proposar la ingerència de l’administració estatal, prevista en l’ordenança dels districtes, en els afers interiors de les comunitats, els districtes i les comarques; proposar la supressió del dret de recórrer als tribunals, tal com es diu gairebé en cada pàgina de l’ordenança dels districtes, completament inaudit als països de parla anglesa i de dret anglès. I mentre les assemblees de districte i les provincials consten sempre, a la manera feudal antiga, de representants de tres estaments -els grans propietaris de terres, les ciutats i les comunitats rurals-, a Anglaterra, fins al govern més ultra conservador presenta un projecte de llei sobre el lliurament de tota l’administració dels comtats a organismes mitjançant un sufragi gairebé universal.

El projecte d’ordenança dels districtes per a les sis províncies orientals (1871) va ser la primera prova que Bismarck no pensava dissoldre a Prússia a Alemanya, sinó que, al contrari, es disposava a reforçar més encara aquest baluard del vell prussianisme, és a dir, aquestes sis províncies. Els junkers han conservat, sota un altre nom, tots els poders essencials, que els asseguren la seva dominació, mentre que els ilotes d’Alemanya, els obrers agrícoles d’aquestes regions, tant els domèstics, com els jornalers, segueixen, en realitat, sota el règim de la servitud, el mateix que abans, sent admesos a complir només dues funcions públiques: ser soldats i servir de bestiar de votació als junkers durant les eleccions al Reichstag. El servei que Bismarck ha prestat amb això al partit revolucionari socialista és inexpressable i mereix tota classe d’agraïment.

Ara bé, què cal dir de l’estupidesa dels senyors junkers, que, igual que els nens mal educats, piquen de peus protestant contra aquesta ordenança dels districtes, implantada exclusivament en benefici seu, a fi de mantenir els seus privilegis feudals dissimulats amb una denominació lleugerament modernitzada? La Cambra prussiana dels senyors, més ben dit, la Cambra dels junkers, va començar per rebutjar el projecte, al qual es va estar donant llargues durant gairebé un any, i no el va acceptar fins que no va sobrevenir una “fornada” de 24 “senyors” nous. Els junkers prussians van tornar a mostrar que eren uns reaccionaris mesquins, empedreïts, incurables, incapaços de formar el nucli d’un gran partit independent que assumís un paper històric en la vida de la nació, com el fan en realitat els grans propietaris de terres anglesos. Amb això han confirmat l’absència completa de judici; a Bismarck no li quedava més que fer patent davant el món sencer que tampoc tenien caràcter, i una petita pressió exercida amb habilitat els va transformar en partit de Bismarck sans phrase. I per a això havia de servir el Kulturkampf.

L’execució del pla imperial prussià-alemany havia de produir, com a contraatac, l’agrupació en un partit de tots els elements antiprussians que es basaven en l’anterior desenvolupament a part. Aquests elements de tot pelatge van trobar una bandera comuna en l’ultramuntanisme. La rebel·lió del sentit comú humà, fins entre els nombrosos catòlics ortodoxos, contra el nou dogma de la infal·libilitat del papa, d’una banda, i, per una altra, la supressió dels Estats de l’Església i la pretesa captivitat del papa a Roma van obligar a totes les forces militants del catolicisme a unir-se més estretament. Així, ja durant la guerra, a la tardor de 1870, en el Landtag prussià es va constituir el partit específicament catòlic del centre; aquest partit va entrar en el primer Reichstag alemany (1871) res més que amb 57 representants, augmentant aquest número amb cada nova elecció fins a passar de 100. Constava dels elements més diversos. A Prússia, formaven la seva força principal els petits pagesos renans, que es consideraven encara com a “prussians per la força”; després estaven els terratinents i els pagesos dels bisbats westfalians de Münster i Paderborn i de la Silèsia catòlica. L’altre contingent important procedia d’entre els catòlics del Sud, sobretot d’entre els bavaresos. No obstant això, la força del centre no consistia tant en la religió catòlica en tant que expressava les antipaties de les masses populars cap a tot l’específicament prussià, que pretenia ara a la dominació a Alemanya. Aquesta antipatia era particularment sensible en les zones catòliques; al mateix temps s’advertia la simpatia respecte d’Àustria, que havia estat expulsada d’Alemanya. D’acord amb aquests dos corrents populars, el centre va ocupar una posició resoltament particularista i federalista.

Aquest caràcter essencialment antiprussià del centre va ser advertit immediatament per les altres fraccions petites del Reichstag que estaven en contra de Prússia per raons locals, i no de caràcter nacional i general, com els socialdemòcrates. No sols els catòlics -polonesos i alsacians-, sinó fins als protestants welfos es van aliar estretament al partit del centre. I, encara que les minories burgeses liberals mai havien comprès l’autèntic caràcter dels anomenats ultramuntans, van mostrar que, no obstant això, tenien una certa idea de l’estat real de les coses en donar al centre el títol de “sense pàtria” i “enemic de l’Imperi”…

Friedrich Engels

Redactat el 1886. Publicat originalment a “Die Neue Ziet”, com Ludwig Feuerbach und der Ausgang der klassischen deutschen Philosophie, 1886. Nach dem revidierten Sonderabdruck Stuttgart 1888. Font: Marxist Internet Archive

Prefaci

Al prefaci de “Per a la crítica d’economia política”, del 1859 a Berlin, Karl Marx explica com tots dos el 1845 a Brussel·les ens dedicarem a “la resolució de la nostra oposició” – elaborada principalment per Karl Marx de la concepció materialista de la història – “davant la ideologia de la filosofia alemanya i, de fet, d’establir uns acords segons la nostra consciència filosòfica d’aleshores. El resulta prengué forma en una Crítica de la filosofia post-hegeliana. El manuscrit, dos grans volums de vuitenes, ja havia aconseguit un lloc per publicar-se a Westfàlia, quan rebèrem notícies que el canvi de circumstàncies n’imperia la impressió. Abandonàrem el manuscrit a la rossegadora crítica dels ratolins de bon grat en tant que ja havíem assolit el nostre principal objectiu – clarificar-nos”.

Des d’aleshores han passat més de quaranta anys, i Marx ha mort, sense que cap dels dos tinguessem l’oportunitat de tornar-hi. La nostra relació amb Hegel l’hem exposada en diversos llocs, però mai d’una forma entenedora i cohesionada. Pel que fa a Feuerbach, que en molts aspectes és un punt intermig entre la filosofia hegeliana i la nostra concepció, no hi hem tornat.

Des d’aleshores la cosmovisió marxiana ha trobat representants més enllà de les fronteres d’Alemanya i d’Europa i en totes les llengües literàries del món. D’altra banda la filosofia clàssica alemanya experimenta una mena de renaixement, especialment a Anglaterra i Escandinària, i fins i tot en la pròpia Alemanya la gent comença a semblar cansada de l’eclèctic brou pels pobres, que s’hi reparteix des de les universats amb el nom de filosofia.

Sota aquestes circumstàncies una exposició coherent i breu de la nostra relació i del nostre comportament amb la filosofia hegeliana, de com sortírem d’ella, em semblava més i més necessària. I igualment en semblava que una exposició completa de la influència que Feuerbach per damunt de qualsevol dels altres filòsofs post-hegelians tingué sobre nosaltres durant el nostre període de tempesta i violència, era un deute d’honor inexcusable. Per tant vaig aprofitar amb gust l’oportunitat quan la redacció de “Neue Zeit” em demanà una revisió crítica del llibre d’Starcke sobre Feuerbach. El meu treball aparegué en el números 4 i 5 dels 1886 d’aquell diari i apareix ara en forma revisada i en publicació separada.

Abans que envie aquestes línies a la imprempta, de nou he examinat l’antic manuscrit de 1845/46. La secció que tracta de Feuerbach no és completa. La part acabada consisteix en una exposició de la concepció materialista de la història, que sols prova com d’incomplet encara era el nostre coneixement de la història econòmica aleshores. La pròpia crítica a la doctrina de Feuerbach no hi apareix; pels objectius actuals era per tant inútil. D’altra banda he troba en una antiga llibreta de Marx onze tesis de Feuerbach que ací es publiquen com a apèndix, i que escrites a corre-cuita per elaborar-les posteriorment, no foren de cap manera pensades per a publicar, però són invaluables en tant que el primer document on s’hi deposita la brillant llavor de la nova cosmovisió.

Londres, 21 de febrer del 1888

I

El present volum ⁽¹⁾ ens du fins a un període que, en l’actualitat, tot i no haver passat una generació, per l’actual joventl d’Alemanya sembla tan llunyà com si tingués ja cent anys complerts. I amb tot era el període de la preparació d’Alemanya per la revolució del 1848; i tot ço que ha passat en el nostre país, és sols una continuació del 1848, sols l’execució testamentària de la revolució.

Així com a França en el divuit, a Alemanya en el segle dinou la revolució filosòfica florí amb el col·lapse polític. Però com de diferents són totes dues! Els francesos anaren a camp obert contra tota la ciència oficial, contra l’esglèsia i sovint també contra l’estat; els llurs escrits s’imprimien més enllà de la frontera, a Holanda o Anglaterra, mentre ells mateixos sovint s’arriscaven a ésser empresonats a la Bastilla. D’altra banda els alemanys – professors, designats per l’estat instructors del jovent, els llurs escrits eren reconeguts llibres de text, i el sistema final de tot el desenvolupament, l’hegelià, àdhuc fou elevat al rang de la filosofia reial de l’estat prussià! Era possible que hi hagués amagada darrera aquests professors, darrera els llurs mots pedants i obscurs, les llurs sentències ponderades i meditades la revolució? No foren precisament aquells qui eren considerats aleshores els representants de la revolució, els liberals, els més durs contraris a aquesta filosofia trenca-closques? Però ço que ni el govern ni els liberals veieren, fou vist ja el 1833 si més no per un home, i aquest no era cap altre que Heinrich Heine.

Prenguem un exemple. Cap afirmació filosòfica no ha rebut més agraïment dels governs de ment estreta i més ira dels liberals de mentalitat igualment estreta que la coneguda afirmació de Hegel:

“Tot ço que és real, és racional, i tot ço que és racional, és real”.

Això era a primer cop d’ull una santificació de ço que hi ha, una benedicció filosòfica del despostisme, de l’estat policial, de la justícia governamental, de la censura. I així ho entengué Friedrich Wilhelm III i els seus subalterns. Per Hegel, però, no tot ço que existeix és real sense un qualificatiu, certament. L’atribut de la realitat pertany sols a ço que al mateix temps que és, és necessari;

“la realitat resulta en la seua necessitat en el curs de la seua evolució”;

una mesura governamental particular – el propi Hegel cita l’exemple “d’una certa regulació impositiva” – per tant no és per a ell real sense cap qualificatiu. Ço que és necessari, però, resulta en darrera instància també racional, i aplicada a l’estat prussià d’aleshores, l’afirmació hegeliana per tant significa sols: Aquest estat és racional, es correspon a la raó, en la mesura que és necessari; i si amb tot ens sembla un mal, però així i tot, malgrat el seu caràcter maligne, continua, aleshore els caràcter maligne del govern es justifica pel caràcter maligne corresponent dels seus súbdits. Els prussians d’aleshores tenien el govern que es mereixien.

Ara, però, la realitat per Hegel no és de cap manera un atribut, que es puga predir per qualsevol estat de coses social o polític sota qualsevol circumstància i en tot moment. Tot al contrari. La república romana era real, però la superà l’imperi romà. La monarquia francesa havia esdevingut tan irreal el 1789, és a dir tan desprovista de necessitat, tan irrelacional, que havia per força d’ésser destruïda per la gran revolució, de la qual Hegel sempre parlà amb gran entusiasme. En aquest cas, així, la monarquia era irreal i la revolució real. I així en el curs del desenvolupament, tot ço que era prèviament real esdevé irreal, perd la seua necessitat, el seu dret d’existir, la seua racionalitat; en el lloc d’una moribunda realitat apareix una realitat nova i viable – pacíficament, si l’antiga és prou intel·ligent per sense lluita anar a la fort, per la força si es resisteix a aquesta necessitat. I així l’afirmació hegeliana es transforma mitjançant la dialèctica hegeliana en el seu propi contrari: tot ço que és real en l’esfera de la història humana, esdevé irracional amb el temps, és per tant irracional pel seu destí, des d’un principi és tenyit d’irracionalitat, i tot ço que és racional en les ments dels homes és destinat a esdevindre real, per molt que puga contradir la realitat aparent existent. L’afirmació de la racionalitat de tot ço que real es resol d’acord amb les regles del mètode de pensament hegelià en una altra: tot ço que existeix està destinat a desaparèixer.

Precisament, però, en això rau la veritable importància i el caràcter revolucionari de la filosofia hegeliana (a la qual, com a punt final de tot el moviment d’ençà de Kant, ens hi hem de limitar), que d’una vegada per sempre donà el cop mortal a tota finalitat del producte del pensament i l’acció humana. La veritat, el coneixement de la qual correspon a la filosofia, ja no era en mans de Hegel un plegat d’afirmacions dogmàtiques i acabades, que, un cop descobertes, simplement calia aprendre de memòria; la veritat rau ara en el procés del propi coneixement, en el llarg desenvolupament històric de la ciència, la qual procedeix des dels nivells inferiors del coneixement cap als superiors sense mai arribar, en descobrir la veritat anomenada absoluta, a un punt des d’on ja no pot avançar, on ja no tendria res més a fer que creuar les mans i contemplar meravellada la veritat absoluta que hagués assolit. I ço que val pel domini de la filosofia també val per qualsevol altra mena de coneixement i també per l’activitat pràctica. De la mateixa forma que el coneixement no pot, la història és incapaç d’arribar a la conclusió d’un sistema ideal de la humanitat; una societat perfecte, un “estat” perfecte són coses que sols es corresponen a la fantasia; al contrari tots els successius sistemes històrics sols són estadis transitoris en el curs interminable del desenvolupament de la societat humana des de baix a dalt. Cada estadi és necessari, per tant justificar pel moment i les condicions, als quals deu l’origen; però davant les noves i superiors condicions que gradualment es desenvolupen en el seu ventre, perd vitalitat i justificació; ha de donar pas a un estadi superior que al seu torn decaurà i morità. Així com la burgesia mitjançant la gran indústria, la competència i el mercat mundial dissol a la pràctica totes les institucions estables i venerables, aquesta filosofia dialèctica dissol totes les concepcions de veritat absoluta i final i d’estadis absoluts de la humanitat que es corresponguen. Per ella res no és final, absolut, sagrat; revela de tot i en tot el caràcter transitori, i res per ella llevat del procés ininterromput d’esdevenir i d’esvair-se, de l’ascens interminable de baix a dalt, pot perdurar, i pròpiament no és res més que el reflexe d’aquest procés en el cervell conscient. Té naturalment un costat conservador: reconeix la jusficació dels diferents estadis de coneixement i de societat pels llurs temps i circumstàncies; però tan sols en aquest sentit. El conservadurisme d’aquesta visió és relatiu; el seu caràcter revolucionari és absolut – l’únic absolut que admet.

No cal ací entrar en la qüestió de si aquesta visió està completament d’acord amb l’actual estadi de la ciència natural, que prediu per la pròpia existència de la Terra un final, i per la seua habitabilitat un fi força segur i tot, i que per tant reconeix per la història humana no sols una branca ascendent, sinó també una branca descendent. Tot i amb tot, encara som a una distància considerable del punt d’inflexió en el qual la història de la societat inicia el descens, i no podem esperar que la filosofia hegeliana fos conscient d’un tema que la ciència natural d’aleshores no havia col·locat en l’ordre del dia.

Ço que cal dir, però, és això: que les idees desenvolupades abans no són tan clarament dibuixades per Hegel. Són una conseqüència necessària del seu mètode, però ell mateix mai no les dibuixà de forma tan explícita. I això de fet per la simple raó que era obligat a fer un sistema d’acord amb els requeriments tradicionals, un sistema de filosofia que havia d’arribar a una mena de veritat absoluta. Per tant per molt que Hegel, especialment a la “Lògica”, insistís que aquesta veritat eterna no és res més que el propi procés lògic, o històric, amb tot es veu obligat a dotar aquest procés d’un fi, simplement perquè ha de completar el seu sistema en un punt o altre. A la “Lògica” pot fer d’aquest fi un nou començament, ja que el punt de la conclusió, la idea absoluta – que sols és absoluta en la mesura que no té res absolutament a dir d’ella – es transforma en natura, “s’aliena” en la ment, és a dir, en el pensament i en la història, on arriba de nou a si mateixa. Però al final de tota la filosofia un retorn similar al començament sols és possible d’una forma. És a dir la fi de la història es considera com l’arribada de la humanitat al coneixement d’aquella mateixa idea absoluta, i declara que aquest coneixement de la idea absoluta s’assoleix amb la filosofia hegeliana. Així, però, tot el contingut dogmàtic del sistema hegelià és proclamat com la veritat absoluta, en contradicció amb el seu mètode dialèctic, que dissol tot dogmatisme; així el costat revolucionari és recobert per l’excrecència conservadora. I ço que val pel coneixement filosòfic, és vàlid també per la praxi històrica. La humanitat que, en la persona de Hegel, ha arribat a l’elaboració de la idea absoluta, a la pràctica ha d’haver arribat a poder aplicar aquesta idea absoluta en la realitat. Les reclamacions polítiques pràctiques de la idea absoluta en els contemporanis no s’ha de dur, per tant, massa lluny. I així trobam a la conclusió de la “Filosofia del dret” que la idea absoluta s’ha de realitzar en aquella monarquia basada en la de Friedrich Wilhelm III, que havia promès als súbdits de persistentment però de bades estaments socials, és a dir en un domini indirecte, moderat i limitat de la classe propietària que s’adeia amb les condicions alemanyes petits-burgeses d’aleshores; i a més la necessitat dels nobles se’ns demostra d’una forma especulativa.

Amb les necessitats internes del sistema, per tant, n’hi ha prou per explicar per què produí una conclusió política extremadament moderada un mètode de pensament profundament revolucionari. La forma específica d’aquesta conclusió sorgeix de fet d’això, que Hegel era un alemany, i com el seu contemporani Goethe hi havia quelcom de filisteu rera d’ell. Tant Goethe com Hegel eren cadascú en la seua esfera un Zeus olímpic, però cap d’ells mai no s’alliberà gaire del filisteïsme alemany.

Però tot això no impedí que el sistema hegelià cobrís una esfera incomparablement més gran que qualsevol sistema anterior, ni que en aquesta esfera es desenvolupàs una riquesa de pensament, que encara és estorador. La fenomenologia de la ment (que hom pot considerar un paral·lel de l’embriologia i de la paleontologia de la ment, un desenvolupament de la consciència individual a través dels seus diferents estadis, establert amb la forma d’una reproducció abreujada dels estadis, en la que la consciència dels homes hi ha passat històricament), la lògica, la filosofia natural, la filosofia de la ment, i aquesta darrera desenvolupada en llurs diferents subdivisions històriques: la filosofia de la història, del dret, de la religió, història de la filosofia, estètica, etc. – en tots aquests diferents camps històrics Hegel treballà per descobrir i demostrarla tendència continuada del desenvolupament; i com no era sols un geni creatiu, sinó un home d’erudició enciclopèdia, hi féu època. És evident que degut a les necessitat del “sistema” sovint havia de recolzar en aquelles construccions forçades, contra les quals els seus diminuts enemics fustiguen fins i tot en l’actualitat. Però aquestes construccions sols són el marc i els andamis del seu treball; si hom no s’hi atura innecessàriament, sinó que s’afanya a entrar dins de l’immens edifici, hom troba innombrables tresors que avui encara tenen un valor intacte. Per a tots els filòsofs és precisament el “sistema” ço que és temporal, i ho és precisament per la simple raó que sorgeix d’un desig intermporal de la ment humana: el desig de superar totes les contradiccions. Però si totes les contradiccions són presentades alhora, haurem arribat a l’anomenada veritat absoluta, la història mundial tindrà un final, i encara que continue, ja no tindrà res a fer – per tant una nova i insoluble contradicció. Tan bon punt ens hem adonat – i en aquest sentit ningú no ens ajudat més a adonar-nos-en que el propi Hegel -, que la tasca així exposada de la filosofia no és cap altra cosa que la tasca que un sol filòsof havia d’acomplir, i que sols la pot acomplir tot el gènere humà en el seu desenvolupament progressiu – tan bon punt ens n’haguem adonat d’això, que hi ha un final per a tota la filosofia en el sentit prèviament acceptat de la paraula. Hom abandona la “veritat absoluta” que és inassolible per aquesta via o per cap individu i per comptes d’això es dirigeix cap a assolibles veritats relatives pel camí de la ciències positives i de la compilació dels llurs resultats mitjançant el pensament dialèctic. Amb tot, amb Hegel arriba la fi de la filosofia; d’una banda compila tot el seu desenvolupament en el seu sistema d’una forma magnífica, d’altra banda perquè, encara que inconscientment, ens mostra el camí de sortida d’aquest laberint de sistemes cap al coneixement positiu i real del món.

Hom pot imaginar quin poderós efecte ha hagut de produir el sistema hegelià en l’atmosfera tenyida de filosofia d’Alemanya. Fou una marxa triomfal que durà dècades i que s’aturà ni un moment amb la mort d’Hegel. Al contrari, precisament de 1830 fins el 1840 hi hagué el domini gairebé exclusiu de l’“hegelianisme” i afectà els seus propis contraris en major o menor grau; precisament en aquesta època les concepcions hegelianes, conscientment o insconscient, penetraren profundament en les ciències més diverses i elevà fins i tot la literatura popular i la premsa diària, amb les quals la “consciència educada” mitjana construeix el seu esquema mental. Però aquesta victòria en totes les línies era sols el preludi d’una lluita interna.

La doctrina de Hegel, com hem vist, deixava espai per donar cabuda als més diverses concepcions partidistes pràctiques; i pràctiques eren en l’Alemanya teòrica d’aleshores per damunt de tot, dues coses: la religió i la política. Hom podia insistir molt en el sistema d’Hegel, i podia ser força conservador en totes dues esferes; hom podia considerar el mètode dialèctic per damunt de tot, i podia pertànyer tant en política com en religió a l’oposició més extrema. El propi Hegel, malgrat els força freqüents esclats de fúria revolucionària en els seus treballs, en general s’inclinava més cap a la banda conservadora; de fet el seu sistema li havia dut més “dura feina mental” que el seu mètode. Cap a la fi dels anys trenta el trencament en l’escola es féu més i més clar. L’ala esquerranosa, els anomenats joves hegelians, en lluita amb els pietistes ortodoxos i els reaccionaris feudals, abandonà de mica en mica aquella curosa reserva filosòfica en relació a les qüestions coents que fins aleshores els havia assegurat la tolerància i àdhuc la protecció pels llurs ensenyaments; i quan el 1840 la pietosa ortodòxia i la reacció feudal-absolutista pujà al tron amb Friedric Wilhelm IV, la presa oberta de partit esdevingué inevitable. La lluita encara es realitzava amb armes filosòfiques, però ja no per un zel filosòfic abstracte; es girà directament vers la destrucció de la religió establerta i de l’estat vigent. I quan al “Deutschen Jahrbüchern” els objectius pràctics encara es presentava amb una coberta filosòfica, l’escola dels joves hegelians es revelava a la “Rheinischen Zeitung” del 1842 durectament com la filosofia de l’ascendent burgesia radical i emprava el mantell filosòfic sols per eludir la censura.

La política era aleshores una esfera ben agitada, i així es realizà la lluita principal contra la religió; aquesta, particularment d’ençà del 1840, era indirectament també una lluita política. El primer impuls el donà “La vida de Jesús” d’Strauss del 1835. La teoria allà desenvolupada de la formació dels mites evangèlics fou combatuda més tard per Bruno Bauer amb la prova que tota la sèrie de relats evangèlics havia sigut fabricada pels propis autors. La polèmica entre els dos es realitzà amb la coberta filosòfica d’una batalla entre “l’autoconsciència” i la “substància”; la qüestió de si les històries miraculoses dels evangelis aparegueren mitjançant la inconscient creació tradicional dels mites des de sota de la comunitat o per la fabricació dels propis evangelistes, fou elevada a la qüestió de si en la història mundial la “substància” o “l’autoconsciència” era la força operativa decisiva; i finalment arribà Stirner, el profeta de l’anarquisme actual – Bakunin ha assumit molt d’ell – i coronà la sobirana “autoconsciència” amb el seu sobirà “individu”.

No continuarem en aquest aspecte del procés de descomposició de l’escola hegeliana. Més important per a nosaltres és això: el gruix dels joves hegelians més determinats es dirigí per les necessitats pràctiques de la lluita lluita contra la religió positiva cap al materialisme anglo-francès. I això els féu entrar en conflicte amb el sistema de la llur escola. Mentr el materialisme concep la natura com l’única realitat, en el sistema hegelià la natura sols representa “l’alienació” de la idea absoluta, és a dir una degradació de la idea; sota qualsevol circumstància el pensament és un producte racional, la idea és primària, la natura és derivada, que sols existeix mitjançant el permís de la idea superior. I en aquesta contradicció hom es manegà tan bé o tan malament com pogué.

Aleshores arriba “L’essència del cristianisme” de Feuerbach. D’un cop esmicolà la contradicció, en elevar el materialisme del nou al tron. La natura existeix independentment de tota filosofia; és el fonament damunt el qual nosaltres els humans, productes de la natura, hem sorgit; res no existeix fora de la natura i dels humans, i els éssers superiors que les nostres fantasies religioses han creat sols són reflexes fantàstics de la nostra pròpia essència. El mirall es trencà; el “sistema” fou explosionat i bandejat, i la contradicció, que es demostrà que sols era imaginària, fou resolta. – Hom ha d’haver experimentat l’efecte alliberador d’aquest llibre per un mateix per fer-se’n una idea. L’apassionament era general: tots d’una èrem feuerbachians. Com entusiàsticament Marx rebé la nova concepció i com – malgrat totes les reserves crítiques – en fou influït, hom ho pot llegir a la “Sagrada Família”.

Les pròpies mancances del llibre contribuiren al seu efecte immediat. El seu estil literari, tot i de vegades inflat, li garantí un gran públic i en qualsevol cas fou un refresc després de llargs anys d’hegelianisme abstracte i abstrús. Ço val també per la seua extravagant divinització de l’amor, que apareixia després de la ja intolerable sobirania del “pensament pur” tenia una excusa, si no una justificació. Una cosa, però, no s’ha d’oblidar: precisament aquestes dues febleses de Feuerbach foren el punt de partida amb el qual quelcom que es difonia des del 1844 per l’“educada” Alemanya com una plaga, el “socialisme real” substituí el coneixement científic per les frases literàries, l’emancipació del proletariat mitjançant la transformació econòmica de la producció per l’alliberament de la humanitat mitjançant l’amor, breument, es perdia en l’elegant i fastiguejant literatura i els extasi d’amor que exemplificava el senyor Karl Grün.

Una altra cosa que no hem d’oblidar: l’escola hegeliana es dissolgué, però la filosofia hegeliana no fou superada per la crítica. Strauss i Bauer prengueren cadascun dels seus costats i els empraren en la polèmica l’un contra l’altre. Feuerbach menyspreà el sistema i simplement el bandejà. Però hom no pot superar una filosofia per la simple declaració de la seua falsedat. I un treball tan poderós com el de la filosofia hegeliana, que havia tingut una influència tan gran en el desenvolupament intel·lectual de la nació, no es podia superar d’un cop de mà en ignorar-la. S’havia de “superar-la” en el seu propi sentit, és a dir en el sentit que alhora que la forma havia d’ésser anihilada per la crítica, el nou contingut que s’havia guanyat amb ella s’havia de salvar. Com s’aconseguí això, ho veurem endavant.

Però al mateix temps la revolució del 1848 bandejà tota la filosofia de forma tan poc educada com Feuerbach havia bandejat Hegel. I aleshores el propi Hegel fou expulsat a un segon pla.

⁽¹⁾ “Ludwig Feuerbach” del Dr. C. N. Starcke – Stuttgart. Ferd. Encke, 1885. 

II

La gran qüestió fonamental de tota la filosofia, especialment de la més recent és la de la relació del pensament i de l’ésser. Ho ha sigut des dels primers dies, quan els homes, encara completament desconeixedors de l’estructura del propi cos i sota l’estímul de les visions oníriques ⁽¹⁾, arribaren a la creença que el llur pensament i percepció no eren activitats dels llurs cossos, sinó d’una ànima diferenciada que hi habita en aquests cossos i que els abandona en la mort – des d’aquests dies han hagut de pensar en la relació entre aquesta ànima i el món exterior. Si en la mort abandonava el cos, tot pervivint, no hi havia la més petita raó per idear una mort diferenciada per a ella; així aparegué la idea de la seua immortalitat, que en aquell estadi de desenvolupament no apareixia no apareixia com una consolació, sinó com un destí contra el qual no tenia sentit lluitar, i molt sovint, com entre els grecs, era una efectiva desgràcia. No pel desig religiós de consol, sinó per la ignorància general del destí d’aquesta ànima, un cop se n’havia acceptat l’existència, després de la mort del cos, s’arribà de forma general a la noció feixuga de la immortalitat personal. D’una forma del tot similar, a través de la personificació de les forces naturals, s’arribà als primers déus, que en el creixement posterior de les religions assumiren una forma més i més extramundana, fins que finalment en el curs del desenvolupament intel·lectuals dels homes la natural abstracció – gairebé parlaria d’un procés de destilació, dels molts déus més o menys limitats i alhora mútuament limitadors sorgí la idea d’un déu exclusiu de les religions monoteistes en els caps dels homes.

La qüestió de la relació del pensament i de l’ésser, de l’esperit i de la natura, la qüestió superior de tota la filosofia, així, tenia, no menys que tota religió, les seues arrels en les nocions limitades i desconeixedores de la barbàrie. Però es pogué posar per primera vegada en tota la seua profunditat, per treure’n tot el profit, sols després que la humanitat europea s’hagués desvetllat de la llarga hivernació de l’Edat Mitjana critiana. La qüestió de la posició del pensament i de l’ésser, que altrament havia tingut un gran paper en l’escolàstica de l’Edat Mitjana, la qüestió de: Què és primordial, l’esperit o la natura? – aquesta qüestió, pel que feia a l’esglèsia, s’aguditzà en: Ha creat déu el món, o el món és etern?

Les respostes que donen a aquestes qüestions, divideixen els filòsofs en dos grans camps. Aquells que asseguren la primacia de l’esperit sobre la natura, i així assumen en darrera instància una creació del món d’una forma o d’una altra – i aquesta creació és sovint entre els filòsofs, com ara Hegel, encara més complicada i impossible que el cristianisme –, integren el camp de l’idealisme. Els altres, pels quals la natura és la primordial, pertanyen en a les diverses escoles del materialisme.

No tenien aquestes dues expressions: idealisme i materialisme originalment cap altre significat que aquest, i en cap altre sentit s’utilitzen aquí. Quina confusió sorgeix quan s’hi aplica un altre significat, es veurà més endavant.

La qüestió de la relació del pensament i de l’ésser té però encara un altre aspecte: quina relació tenen els nostres pensaments sobre el món que ens envolta amb aquest propi món? És el nostre pensament capaç de conèixer el món real, som capaços en les nostres idees i nocions del món real de produir un reflex correcte de la realitat? Aquesta qüestió rep el nom en llenguatge filosòfic de la qüestió de la identitat del pensament i de l’ésser i la gran majoria dels filòsofs diuen que sí. Amb Hegel, per exemple, aquesta afirmació és evident; ja que allò en el món real coneixem és precisament el seu contingut cognitiu, allò que fa del món una realització gradual de la idea absoluta, idea absoluta que ha existit onsevulla des de l’eternitat, independent del món i anterior al món; això, però, que el pensament pot conèixer un contingut, que és des d’un principi un contingut cognitiu, es manifesta sense cap prova. Igualment es manifesta que allò que cal provar ja s’hi conté implícitament en les premises. Això no impedeix, però, de totes formes, que Hegel, en extreure de la seua prova de la identitat del pensament i ésser la conclusió final que la seua filosofia, en ésser corecta en el seu pensament, és per tant l’única correcta i que la identitat del pensament i de l’ésser ha d’ésser verificada per la humanitat en traslladar immediatament la seua filosofia de la teoria a la pràctica i transformar tot el món d’acord amb els fonaments hegelians. Aquesta és una il·lusió, que comparteix en gran part amb tots els filòsofs.

A més, però, hi ha un grup de diversos filòsofs, el qui qüestionen la possibilitat d’un coneixement del món o, si més no, d’un coneixement exhaustiu. A ells, entre els més recents, hi pertanyen Hume i Kant, i jugaren un paper destacat en el desenvolupament filosòfic. Ço decisiu en la refutació d’aquesta concepció ja ho ha afirmat Hegel, en la mesura que això era possible des d’una posició idealista; les addicions materialistes de Feuerbach són més ingenioses que profundes. La refutació més eloqüent d’això com de totes les altres punyetes filosòfiques és la pràctica, és a dir l’experiment i la indústria. Si podem provar la correció de la nostra concepció d’un procés natural, en fer-lo nosaltres mateixos, en dur-lo a l’ésser més enllà de la seues condicions i en fer-lo anar d’acord amb els nostres objectius particulars, així es posa fi a la inefable “cosa-en-si” de Kant. Les substàncies químiques que es produeixen en els cossos vegetals i animals romangueren com a simples “coses-en-si”, fins que la química orgànica començà a produir-ne una darrera l’altra; de forma que la “cosa-en-si” esdevenia una cosa per nosaltres, com per exemple el colorant de la granza, l’alitzarina, la qual no ja no ens dedicam a extreure-la de les arrels de granza, sinó que la produïm més simplement i barata del quitrà d’hulla. El sistema solar copernicà fou durant tres-cents anys una hipòtesi, amb cent, mil, deu mil oportunitats contra una al seu favor, però tot i així sempre una hipòtesi; quan, però, Leverrier amb les dades aportdes per aquest sistema no sols deduí la necessitat de l’existència d’un planeta desconegut, sinó que també en calculà la posició que aquest planeta havia d’ocupar, i quan Galle trobà realment aquest planeta, quedà provat el sistema copernicà. Si amb tot es prova de resuscitar la concepció kantiana a Alemanya pels neokantians i la de Hume a Anglaterra (on mai no desaparegué) pels agonòstics, això és, donada la refutació teòrica i pràctica realitzada fa temps, científicament una regressió i pràcticament sols una vergonyosa forma d’acceptar soterradament el materialisme mentre se’l nega davant el món.

Els filòsofs no foren impulsats, però, en aquest llarg període de Descartes a Hegel i de Hobbes a Feuerbach, de cap manera, com creien, únicament per la força de raó pura. Al contrari. Ço que impulsava realment era precisament el poderós i accelerat progrés en curs de la ciència natural i de la indústria. Entre els materialistes això era clar des de la superfície, però també els sistemes idealistes s’ompliren més i més de contingut materialista i provaren de reconciliar l’oposició entre esperit i matèria de forma panteïsta; així a la fi el sistema hegelià sols representa un materialisme capgirat en mètode i contingut de forma idealista.

És així comprensible que Starcke en la seua caracterització de Feuerbach primer que tot investiga la posició d’aquest en relació a aquesta qüestió fonamental de la relació entre el pensament i l’ésser. Després d’una breu introducció, on les idees dels filòsofs anteriors, particularment d’ençà de Kant, són descrites en una llenguatge filosòfic innecessàriament ponderat i on Hegel a través d’una adhesió massa formalista a determinats passatges de les seues obres va més enllà del que li correspon, segueix aleshores una descripció detallada del curs del desenvolupament de la “metafísica” del propi Feuerbach, en la mesura que aquest curs fou reflectit en els escrits d’aquest autor que se n’ocupen. Aquesta descripció és curosament i lúcidament, sols que com tot el llibre està carregada amb un llast de discurs filosòfic de cap manera inevitable, que és d’efecte més molest com menys l’autor manté la forma d’expressió d’aquesta mateixa escola, o del propi Feuerbach, i com més mastega expressions de tendències ben diferents, especialment de les tendències ara de moda i que es consideren a si mateixes filosòfiques.

El curs de desenvolupament de Feuerbach és el d’un – per bé no del tot ortodox – hegelià cap al marterialisme, un desenvolupament que en un determinat estadi necessita d’una ruptura total amb el sistema idealista del seu predecessor. Amb una força irresistible que el du finalment a adonar-se’n que l’existència premundana d’Hegel de la “idea absoluta”, la “preexistència de les categories lògiques” abans que el món fos, no és res més que la persistència fantàstica de la creença en l’existència d’un creador extramundà; que el món material, perceptible sensorialment al qual pertanyem és la única realitat, i que la nostra consciència i pensament, per molt suprasensorials que semblen, són el producte d’un òrgan material i corporal, el cervell. La matèria no és un producte de la ment, sinó que la pròpia ment és sols el producte superior de la matèria. Això és naturalment pur materialisme. Després d’anar tan lluny, Feuerbach s’atura. No pot superar el prejudici filosòfic tradicional, el prejudici no contra el fet sinó contra el nom del materialisme. Diu:

“El materialisme és per mi el fonament de l’edifici de l’essència i de la ciència humanes; però no és per mi, allò que és pel fisiòleg, pels naturalistes en el sentit estricte, com ara, Moleschott, i que necessàriament és des de les llurs posició i professió el propi edifici. Cap enrera en sóc dels materialistes, però no cap endavant”.

Feuerbach ací aplega el materialisme que, basat en una determinada concepció de la relació de la matèria i el pensament, és una cosmovisió general, i la forma especial en la que aquesta cosmovisió s’expressava en un determinat estadi històric, és a dir el segle XVIII. Més encara, l’aplega amb la forma inflamada i vulgaritzada amb la qual el materialisme del segle XVIII continua present en els caps dels naturalistes i dels metges i amb la qual als anys cinquanta l’han predicada Büchner, Vogt i Moleschott. Però així com l’idealisme passà per una sèrie d’estadis de desenvolupament, també ho féu el materialisme. Amb cada descoberta històrica fins i tot en l’esfera de la ciència natural, ha hagut de canviar la seua forma, i un cop la història fou sotmesa també al tractament materialista, s’hi obrí també una nova via de desenvolupament.

El materialisme del segle passat era predominantment mecànic, perquè de totes les ciències naturals d’aleshores sols la mecànica, i de fet sols la dels cossos sòlids – celestials i terrestres –, en breu, la mecànica de la gravetat, havia arribat a una certa conclusió. La química aleshores sols existia en la seua forma infantil i flogística. La biologia encara anava amb bolquers; els organismes vegetals i animals eren sols examinats grollerament i s’explicaven per meres causes mecàniques; allò que per Descartes era l’animal, era per als materialistes del segle XVIII l’home, una màquina. Aquesta aplicació exclusiva dels patrons de la mecànica als processos de natura química i orgànica, en els quals les lleis mecàniques de fet són també vàlides, però unes altres lleis superiors les arraconen a un segon pla, constitueix la primera limitació específica, però alhora inevitable, del materialisme clàssic francès.

La segona limitació específica d’aquest materialisme consisteix en la seua incapacitat d’entendre el món com un procés, com matèria que passa per un desplegament històric ininterromput. Això s’adeia amb la situació d’aleshores de la ciència natural i s’hi connectava amb la metafísica, és a dir la via antidialèctica de la filosofia. La natura, com hom sabia, era en un moviment etern. Però aquest moviment d’acord amb les idees d’aleshores es movia també eternament en un cercle i per tant no es movia del lloc; produïa els mateixos resultats una vegada i una altra. Aquesta idea era aleshores inevitable. La teoria de Kant de l’origen del sistema solar havia sigut proposada recentment i sols encara se la considerava com una mera curiositat. La història del desenvolupament de la Terra, la geologia, era encara totalment desconeguda, i la idea que els actuals éssers animats de la natura són el resultat d’un llarg curs de desenvolupament de ço simple a ço complex, no es podia proposar científicament aleshores de cap manera. La concepció ahistòrica de la natura era per tant inevitable. Hom no els hi pot fer cap retret als filòsfofs del segle XVIII res en aquest sentit ja que ço mateix es troba en Hegel. Segons aquest la natura, com a mera “alienació” de la idea, és incapaç de desenvolupar-se amb el temps, sols es capaç d’estendre la seua multiplicitat en l’espai, de forma que mostra tots els estadis de desenvolupament simultàniament i conjuntament que conté i és condemnat a una repetició eterna del mateix procés. I aquest absurd d’un desenvolupament en l’espau, però fora del temps – la condició fonamental de tot desenvolupament – Hegel la imposa en la natura alhora que es construïen la geologia, l’embriologia, la fisiologia vegetal i animal i la química orgànica i quan arreu en base a aquestes noves ciències apareixia genials antecedents de la posterior teoria de l’evolució (per exemple, Goethe i Lamarck). Però el sistema ho demanava així, i així el mètode s’havia traït pel bé del sistema.

Aquesta mateixa concepció ahistòrica prevalia també en l’esfera de la història. Ací la lluita contra les restes de l’Edat Mitjana emboirava la vista. L’Edat Mitjana es considerava com una simple interrupció de la història durant mil anys de barbàrie universal; el gran progrés de l’Edat Mitjana – l’extensió de l’esfera cultural europea, les grans nacions viables, que prenien forma una al costat de l’altre, finalment l’enorme progrés tècnic dels segles XIV i XV –, tot això hom no ho veia. Així una visió racional de la gran interconnexió història es feia conseqüentment impossible, i la història servia com a molt com una col·lecció d’exemples i il·lustracions a disposició dels filòsofs.

Els marxants vulgaritzadors, que en els anys cinquanta s’adherien al materialisme, no superaren de cap manera aquesta limitació dels llurs mestres. Tots els progressos realitzats per la ciència natural d’aleshores els servien sols com a noves proves contra l’existència d’un creador del món; i de fet no convertiren en part de la seua tasca ni tan sols el desenvolupament ulterior de la teoria. L’idealisme era a la fi de la seua agonia i mitjançant la revolució del 1848 rebé un cop de mort, i amb tot tingué la satisfacció de veure que el materialisme del moment encara queia més baix. Feuerbach tenia indiscutiblement raó en refusar de responsabilitzar-se d’aquest materialisme; sols que no hauria d’haver confós les doctrines d’aquests predicadors ambulants amb el materialisme en general.

Amb tot ací cal assenyalar dues coses. Primer que àdhuc en vida de Feuerbach la ciència natural encara era en aquell procés de fermentació violenta que sols en els darrers quinze anys ha arribat a una conclusió aclaridora relativa; s’adquirien nous coneixements científics a un ritme insòlit, però l’establiment d’interconnexions i per tant l’ordenació d’aquest caos de descobertes, que se succeïen les unes a les altres, sols ha esdevingut possible molt recentment. És cert que Feuerbach visqué prou per veure les tres descobertes decisives – la de la cèl·lula, la de transformació de l’energia i la teoria de l’evolució que rep el nom de darwiniana. Però com podia el solitari filòsof del camp ésser prou capaç de seguir els esdeveniments científics, per tal d’apreciar les valuoses descobertes que els propis naturalistes o bé negaven o bé no sabien donar-les un ús adequat? La responsabilitat cau únicament en les condicions viciades d’Alemanya, en conseqüència de les quals les càtedres de filosofia han sigut ocupades per eclèctics cria-teranyines escruixidors de puces, mentre Feuerbach, que s’enfilava per damunt de tots ells, havia de ruralitzar-se i acidificar-se en un petit llogarret. Per tant no és responsabilitat de Feuerbach que ara que havia esdevinguda possible i lliure de tota la parcialitat del materialisme alemanya, aquesta visió històrica de la natura romangués inaccessible per a ell.

En segon lloc, però, Feuerbach és del tot correcte en assegurar que el materialisme naturalístic nu és de fet

“És el fonament de l’edifici de la ciència humana, però no el propi edifici”.

Ja que vivim no sols en la natura, sinó també en la societat humana, i també això té el seu desenvolupament històric i la seua ciència no menys que la natura. Era així qüestió d’harmonitzar la ciència de la societat, és a dir la unió de l’anomenades ciències històriques i filosòfiques, amb els fonaments materialistes i de reconstruir-se d’acord amb aquests. Això però no li pertocava a Feuerbach. Hi romangué lligat, tot i els “fonaments”, per les tradicionals cadenes idealistes, i això ho reconeix amb les paraules:

“Cap enrera en sóc dels materialistes, però no cap endavant”.

Però ací, qui en l’esfera de la societat, no anà “cap endavant”, ni més enllà d’aquesta posició del 1840 o el 1844, fou el propi Feuerbach, i això es degué principalment a aquesta reclusió que l’obligà a produir pensaments amb el seu cap solitari – a ell, qui de tots els altres filòsofs era el més inclinat a les relacions socials – per compte de mitjançant trobades amistoses i hostils amb altres homes del seu calibre. Veurem més tard en detall en quin grau en aquesta esfera romangué idealista.

Ací sols cal afegir que Stacke cerca l’idealisme de Feuerbach en un lloc equivocat.

“Feuerbach és un idealista, creu en el progrés de la humanitat”. (p. 19) – “El fonament, la base de tot, roman noresmenys idealista. El realisme és per nosaltres no res més que una protecció contra aberracions, mentre seguim les nostres tendències ideals. No són la compassió, l’amor i l’entusiasme per la veritat i del dret forces ideals” (p. VIII)

Primer que tot ací l’idealisme no vol dir altra cosa que seguir objectius ideals. Això però necessàriament té a veure com a molt amb l’idealisme kantià i el seu “imperatiu categòric”; però el propi Kant anomenava la seua filosofia “idealisme transcedentals” no de cap manera perquè hi tractàs amb ideals ètics, sinó per altres raons ben diferents, com Starcke recordarà. La superstició que l’idealisme filosòfic gira a l’entorn d’una creença en ideals ètics, és a dir, socials, sorgeix fora de la filosofia, entre els filisteus alemanys, que aprengueren de memòria els pocs bocins de cultura filosòfica que necessiven en els poemes de Schiller. Ningú no ha criticat més severament l’impotent “imperatiu categòric” de Kant – impotent perquè demana un impossible, i per tant mai no assoleix cap realitat – ningú no ha ridiculitzat més cruelment el l’entusiasme sentimentals dels filisteus pels ideals irrealitzables cantats per Schiller que precisament (veieu per exemple la seua “Fenomenologia”) un complet idealista com Hegel.

En segon lloc, però, no podem oblidar-nos del fet que qualsevol cosa que du els homes a actuar ha de trobar l’entrada dels seus caps – fins i tot menjar i beure, que són la conseqüència de les sensacions de fam i de set transmeses pel cap, i que acaben amb una satisfacció igualment transmesa pel cap. Les influències del món exterior sobre l’home s’expressen en el seu cap, es reflecteixen així com a sentiments, pensaments, impulsos, volicions, breument, en “tendències ideals” i d’aquesta forma esdevenen “forces ideals”. Si aleshores aquest home s’ha de considerar com un idealista ja que segueix “tendències ideals” i admet que les “forces ideals” influeixen sobre ell – aleshores qualsevol persona desenvolupada amb tota normalitat és un idealista congènit, i en aquest cas hi pot haver encara cap materialista?

En tercer lloc, la convicció que la humanitat, com a mínim en l’actualitat, es mou en general en una direcció progressiva no té absolutament res a veure amb l’oposició entre el materialisme i l’idealisme. Els materialistes francesos sostenien aquesta convicció en un grau gairebé tan fanàtic, no inferior als deïstes Voltaire i Rousseau, i prou sovint feren els més grans sacrifics personals a això. Si mai ningú ha dedicat a l’“entusiasme per la veritat i el dret” – emprant la fase en el bon sentit – tota la seva vida, aquest fou, per exemple Diderot. Si així Starcke declara que tot això idealisme, això sols prova que el mot materialisme, i tota l’oposició entre ambdues tendències ha perdut per a ell tot significat.

El fet és que Starcke – per bé que potser inconscientment – fa amb això una concessió imperdonable al tradicional prejudici filisteu contra el mot materialisme que prové d’una continuada difamació per part dels sacerdots. El filisteu entèn com a materialisme la gula, l’embriaguesa, la luxúria, l’arrogància i la cupidiscència, l’avarícia, la cobdícia, l’aprofitament i l’estafa, breument tots els vicis repugnants als quals s’hi dedica en privat; i com a idealisme la creença en la virtut, en la filantropia universal i en general en un “món millor”, de la qual es vanta davant els altres, però sols s’ho creu com a molt quant pateix o fa fallida com a conseqüència dels seus acostumats excessos “materialistes”, i és aleshores quan canta la seua cançó favorita, Què és l’home – meitat bèstia, meitat àngel.

Quant a la resta Starcke s’hi esmerça en defendre Feuerbach contra els atacs i els ensenyaments dels cridaners professors ajudants que duen el nom de filòsofs d’Alemanya. Per aquells que són interessats en aquesta derivació de la filosofia clàssica alemanya, això té importància; pel propi Starcke això esdevenia necessari. Nosaltres, amb tot, ho estalviarem al lector.

Notes de Friedrich Engels

⁽¹⁾ Encara entre els salvatges i els bàrbars inferiors és universal la idea que les formes humanes que apareixen en els somnis són ànimes que s’han separat temporalment dels cossos; l’home real és per tant considerat responsable dels actes comesos per la seua aparició onírica contra el somniador. Així ho trobà per exemple Thurn el 1884 entre els indians de Guiana. 

III

L’idealisme real de Feuerbach es fa evident quan arribam a la seua filosofia de la religió i de l’ètica. De cap manera desitja abolir la religió, vol perfeccionar-la. La pròpia filosofia ha d’ésser absorvida en la religió.

“Els períodes de la humanitat es distingeixen sols a través de canvis religiosos. Sols és fonamental el moviment històric que té com a base els cors dels homes. El cor no és una forma de religió, de forma que aquesta hauria d’existir també en el cor; aquest és l’essència de la religió”. (Citat per Starcke, p. 168).

La religió és per Feuerbach les relacions afectives i anímiques entre home i home, que fins ara havia cercat la veritat en un espill fantàstic de la realitat – en la mediació a través d’un o de diversos déus, espills fantàstics de qualitats humanes – però ara la troba directament i sense cap mediació en l’amor entre el Jo i el Tu. I així finalment per a Feuerbach l’amor sexual esdevé una de les formes superiors, sinó la superior, de la pràctica de la seua nova religió.

Ara, les relacions afectives, especialment entre els dos sexes, hi són des de que hi ha homes. L’amor sexual en especial ha evolucionat en els darrers vuit-cents anys i s’ha guanyat un lloc que l’ha convertit en eix obligatori de tota la poesia d’aquest període. Les religions positives existents s’han limitat a la tasca d’una consagració superior de l’amor sexual estatalment regulat, és a dir per la unió matrimonial, i podrien desaparèixer totes demà sense canviar el més mínim la pràctica de l’amor i de l’amistat. Així la religió cristiana a França desaparegué de forma tan completa entre 1793 i 1798 que de fet el propi Napoléon no pogué reintroduir-la sense oposició i dificultats; i això sense cap necessitat d’un substitut en el sentit de Feuerbach, que s’ocupàs de l’interval.

L’idealisme consisteix per a Feuerbach en això, que no accepta simplement les relacions mútues basades en una inclinació recíproca entre homes, com ara l’amor sexual, l’amistat, la compassió, l’abnegació, etc., com el que són en elles mateixes, sense associar-hi cap religió particular que per a ell, també, pertany al passat, sinó que contràriament afirma que sols assoliran tot el llur valor quan siguen consagrades en nom de la religió. Per a ell és primordial no que existesquen aquestes relacions merament humanes, sinó que siguen concebudes com la nova i veritable religió. Sols tindran ple valor quan hagen rebut un segell religiós. Religió deriva de religare i significava orginalment un lligam. Per tant tot lligam entre homes és una religió. Aquests trucs etimològics són el darrer recurs de la filosofia idealista. No és ço que la paraula vol dir d’acord amb el desenvolupament històric del seu ús actual, sinó què pesam que hauria de volr dir d’acord amb la seua derivació allò que compta. I així l’amor sexual i la relació entre els sexes és elevada a una religió, sols perquè la paraula religió que és tan volguda pels records idealistes, no desaparega de la llengua. Precisament així parlaven en els quaranta els reformistes parisins de la línia de Louis Blanc, que sols podien concebre una home sense religió com un monstre i solien dir: Donc, l’athéisme c’est votre religion! |Doncs l’ateïsme és la vostra religió!| Si Feuerbach vol establir una veritable religió en base a una concepció essencialment materialista de la natura, això és el mateix que considerar la química moderna com una veritable alquímia. Si la religió pot existir sense el seu déu, l’alquímia pot existir sense la seua pedra filosofal. D’altra banda hi ha una connexió ben estreta entre l’alquímia i la religió. La pedra filosofal tenia diverses propietats divines, i els alquimistes egipcis i grecs dels dos primers segles de la nostra donaren una mà en el desenvolupament de les doctrines cristianes, com han demostrat les dades aportades per Kopp i Berthelot.

És decididament falsa l’afirmació de Feuerbach que

“Els períodes de la humanitat es distingeixen sols a través de canvis religiosos”.

Els grans girs històrics han sigut acompanyats per canvis religiosos, sols pel que fa a les tres religions mundials que han existit fins al present: budisme, cristianisme, islamisme. Les antigues religions tribals i nacionals, sorgides espontàniament, n eren propagandístiques i perderen tota la força de resistència, alhora que es perdia la independència de la tribu o del poble; pels alemanys n’hi hagué prou amb el simple contacte amb el decadent imperi mundial romà i amb la seua recent adoptada religió mundial cristiana que s’adaptava a les seues condicions econòmiques, polítiques i ideals. Sols amb aquestes religions mundials sorgides més o menys artificialment, especialment amb el cristianisme i l’islamisme, trobam que els moviments històrics generals adquireixen una imprempta religiosa, i fins i tot en el terreny del cristianisme el segell religiós de revolucions de veritable importància universal es restringeix als primers estadis de la lluita per l’emancipació de la burgesia, dels segles XIII al XVII, i cal explicar-la no, com Feuerbach pensa, en els cors dels homes i en les llurs necessitats religioses sinó en tota la història prèvia de l’Edat Mitjana, que no coneixia cap altra forma d’ideologia que la religió i la teologia. Però quan la burgesia al segle XVIII s’havia enfortit prou com per posseir una ideologia pròpia adient pel seua posició de classe, realizà la seua gran i concloent revolució, la francesa, sota la crida exclusiva a idees jurídiques i polítiques, i s’ocupà de la religió sols en la mesura que s’interposava en el camí; però mai no pensà en posar una nova religió en el lloc de l’antiga; hom sap com Robespierre fracassà en l’intent.

La possibilitat de purs sentiments humans en la nostra relació amb altres homes ha sigut en l’actualitat força retallada per la societat on vivim, que es basa en l’antagonisme de classes i el domini de classe: No tenim cap raó per retallar-la encara més amb l’exhaltació d’aquests sentiments a una religió. I de forma similar la comprensió de les grans lluites històriques de classe ha sigut força enfosquida per la historiografia actual, particularment a Alemanya, i així no tenim cap necessitat de fer completament impossible aquesta comprensió en transformar la història d’aquestes lluites en un simple apèndix d’història eclesiàstica. Així s’hi fa evident com de ens hem allunyat en l’actualitat de Feuerbach. Els seus “passatges més preciosos” de la glorificació d’aquesta nova religió de l’amor són ara de tot il·legibles.

L’única religió que Feuerbach examina seriosament és el cristianisme, la religió d’occident, que es basa en el monoteïsme. Demostra que el déu cristià és sols el reflex fantàstic, l’espill de l’home. Ara però, aquest propi déu és el producte d’un avorrit procés d’abstracció, la quinta essència concentrada de diversos déus anteriors tribals i nacionals. I l’home, l’imatge del qual és déu, tampoc no és per tant un home real, sinó contràriament la quinta essència de nombrosos homes reals, l’home abstracte, per tant de nou una imatge mental. Feuerbach qui en cada pàgina predica la sensorialitat, l’absorció en ço concret, en la realitat, esdevé profundament abstracte tan bon punt comença a parlar de quelcom de diferent a les meres relacions sexuals entre els homes.

D’aquestes relacions sols un aspecte li cridà l’atenció: la moral. I ací de nou ens impacta la pobresa estoradora de Feuerbach en relació a Hegel. L’ètica del darrer o la doctrina de la conducta és la filosofia del dret i inclou: 1. el dret abstracte, 2. la moralitat, 3. la conducta, solta la qual s’apleguen: la família, la societat civil i l’estat. Tan idealista com és en la forma, ací és realista en el contingut. Tota l’esfera del dret, de l’economia, de la política és inclosa al costat del moral. A Feuerbach és just al contrari. En la forma és realista ja que comença amb l’home, però no s’esmenta en absolut el món on viu l’home, de forma que aquest home roman com el mateix home abstracte que ocupava el camp de la filosofia de la religió. Aquest home no neix ni tan sols de dona, sorgeix en la forma de crisàlida del déu de les religions monoteïstes, de forma que no viu en un món real històricament sorgit i històricament determinat; cert que es relaciona amb altres homes, però cadascun d’ells és una abstracció de la mateixa forma que ell mateix. En la filosofia de la religió encara teníem homes i dones, però la l’ètica àdhuc aquesta darrera distinció desapareix. De ben segur Feuerbach de tant en tant fa afirmacions com:

“En un palau l’home pensa diferent que en una cabana”. – “Si degut a la fam, a la misèria no teniu prou força en el cos, tampoc no tindreu prou força moral en el vostre cap, ment i cor” – “La política ha d’esdevindre la nostra religió”, etc.

Però amb aquestes afirmacions Feuerbach és incapaç d’arribar enlloc, romanen pures sentències, i el propi Starcke ha d’admetre que per a Feuerbach la polític constituí una frontera infranquejable i que la

“ciència de la societat, la sociologia era per a ell una terra incognita |una terra desconeguda|”.

Similarment sembla tan fosc en relació a Hegel en el seu tractament de l’oposició entre el bé i el mal.

“Hom creu que diu quelcom de gran – es llegeix a Hegel – quan hom diu: l’home és bo per naturalesa; però hom oblida que hom diu quelcom de més gran amb les paraules: l’home és roín per naturalesa”.

Per a Hegel el mal és la forma amb la qual la força motriu del desenvolupament històric es presenta. I conté el doble significat que, d’una banda, cada nou avenç apareix necessàriament com un sacrilegi contra les coses establertes, com una rebel·lió contra una situació que, per bé que antiga i moribunda, encara és santificada pel costum, i, de l’altra, són precisament les passions baixes de l’home com ara l’avarícia i l’afany de poder, que, d’ençà de l’aparició dels antagonismes de classe, fan de palanques del desenvolupament històric, un fet del qual la història del feudalisme i de la burgesia, per exemple, constitueix una prova única i contínua. Però Feuerbach no estudi el paper històric del mal moral. La història per a ell és per damunt de tot un camp incòmode i inquietant. Fins i tot la seua sentència:

“L’home quan sorgí originalment de la natura era sols un simple ésser natural, no un home. L’home és un producte de l’home, de la cultural, de la història” –

aquesta pròpia sentència és amb ell quelcom absolutament infructífer.

Ço que Feuerbach ens ha de dir sobre la moral sols pot ésser extremadament magre. La tendència cap a la felicitat és innata en l’home, i ha de constituir per tant la base de tota moral. Però la tendència cap a la felicitat és subjecte d’una doble correcció. Primer per les conseqüències naturals de les nostres actuacions: a la rauxa li segueix la xacra, i a l’excés continu la malaltia. Segon per les llurs conseqüències socials: si no respectam la tendència cap a la felicitat dels altres, aquests es defensaran i interferiran així la nostra pròpia tendència cap a la felicitat. En conseqüència per tal de satisfer la nostra tendència, hem d’ésser en situació d’apreciar correctament els resultats de la nostra actuació i hem de permetre similarment als altres un dret igual a cercar la felicitat. L’auto-restricció racional en relació a nosaltres, i l’amor – una vegada més l’amor! – en la relació amb els altres són les lleis bàsiques de la moral de Feuerbach, d’elles se’n deriven totes les altres. I ni les proclamacions més espirituals de Feuerbach ni els més forts [stärksten] eufemismes de Starcke poden amagar la lleugeresa i la banalitat d’aquestes pobres proposicions.

La tendència cap a la felicitat, sols molt excepcionalment, pot satisfer-la un individu mitjançant la preocupació en un mateix, i de cap manera en benefici dels altres. Contràriament requereix la preocupació en el món exterior, que significa satisfer les seues necessitats, com ara l’aliment, un individu de l’altre sexe, llibres, converses, debats, activitats, objectes d’ús i de treball. La moral de Feuerbach o bé presuposa que aquests mitjans i objectes de satisfacció es donen per suposats per a cada individu, o bé ofereix l’únic bon consell inaplicable, que és, per tant, que no paga la pena entretindre’s amb la gent que es troba sense aquests mitjans. I el propi Feuerbach declara en termes planers:

“En un palau l’home pensa diferent que en una cabana”. “Si degut a la fam, a la misèria no teniu prou força en el cos, tampoc no tindreu prou força moral en el vostre cap, ment i cor”.

Van les coses quelcom millor en relació al dret igual dels altres a satisfer la tendència cap a la felicitat? Feuerbach posà aquesta proclama com a absoluta, com a bona per tota època i circumstància. Però des de qual ha sigut vàlida? Hi hagué mai en l’antiguitat entre esclaus i amos, o en l’Edat Mitjana entre serfs i barons, cap discurs sobre el dret igual a la tendència cap a la felicitat? No era la tendència cap a la felicitat de les classes oprimides sacrificada implacablement i “a dreta llei” a la dels dirigent? – Sí, això era de fet immoral, ara però la igualtat de drets és reconeguda. – Reconeguda verbalment, en tant que i en la mesura que la burgesia en la seua lluita contra el feudalisme i en el desenvolupament de la producció capitalista, es veié obligada a abolir tots els privilegis estamentaris, és a dir, els privilegis personals i a introduir la igualtat de tots els individus davant la llei, primer en l’esfera del dret privat, després gradualment també en l’esfera del dret públic. Però la tendència cap a la felicitat sols es satisfà a un nivell trivial amb els drets ideals i en la major part es satisfà amb mitjans materials, i la producció capitalista s’assegura que la gran majoria d’aquells drets iguals contemplen sols allò que és essenciual per la simple existència, i així la producció capitalista no té gaire més respecte, si és que en té més, pels drets iguals a la tendència a la felicitat de la majoria que l’esclavitud o la servitud. I estam millor en relació amb els mitjans mentals de la felicitat, els mitjans educatius? No és el propi “mestre d’escola de Sadowa” una persona mítica?

Més encara. Segons la teoria moral de Feuerbach, la borsa de valors és el temple més alt de la conducta – en el benentès que hom especule sempre correctament. Si la meua tendència cap a la felicitat em du a la borsa i allà valor correctament les conseqüències de les meues accions de forma que n’obtinc únicament resultats agradables i cap d’indesitjat, és a dir que sempre guany, complesc així el precepte de Feuerbach. A més per tant no interferesc amb el dret igual d’una altra persona a cercar la seua felicitat; ja que els altres van a la borsa tan voluntàriament com jo i en concloure la transacció especulativa amb mi ha seguit la tendència cap a la felicitat de la mateixa forma que jo he seguit la meua. I si perd el seu diner, la seua acció tot d’una resulta haver sigut poc ètica, degut a la seua manca de criteri, i com que li he donat el càstic que mereix, puc anar amb el cap ben alt, com un modern Radamant. També l’amor domina en la borsa, en la mesura que no és simplement una mera frase sentimental, ja que cadascú troba en els altres la satisfacció de la seua tendència cap a la felicitat, que és precisament ço que l’amor hauria d’assolir i tal i com actua en la pràctica. I si faig jugar amb una previsió correcta les conseqüències de les meues operàncies, i per tant amb un resultat exitós, complex així tots els manaments més estrictes de la moral de Feuerbach i esdevinc un ric home de negocis. Amb altres paraules, la moral de Feuerbach segueix exactament el patró de la societat capitalista moderna, tot i que no ell mateix no ho desitjàs o no ho imaginàs.

Però l’amor! – Sí, l’amor és a tot arreu i a tothora el deu miraculós que, per a Feuerbach, contribueix a superar totes les dificultats de la vida pràctica – i això en una societat que és dividida en classes amb interessos diametralment oposats. Així la darrera resta del seu caràcter revolucionari desapareix de la filosofia, i deixa tan sols l’antic himne: Amau-vos els us als altres, caigueu en els braços dels altres sense consideracions de gènere o d’estament – una orgia de reconciliació general!

Breu i bo. La teoria moral de Feuerbach es comporta com la de tots els seus predecessors. És feta per cubrir tots els períodes, tots els pobles, totes les condicions, i precisament per aquesta raó mai ni enlloc no és aplicable, roman, pel que fa al món real, tan impotent com l’imperatiu categòric de Kant. En realitat cada classe, àdhuc cada professió, té la seua pròpia moral, i amb tot la viola sempre que pot amb impunitat, i l’amor, que ha d’unir-ho tot, es manifesta en guerres, aldarrulls, plets, baralles domèstiques, divorcis, i tota possible explotació dels uns pels altres.

És, però, com és possible que el poderós impuls donat per Feuerbach resultàs ésser tan infructuós en si? Perquè Feuerbach mai no provà de fugir del reialme de l’abstracció, pel qual tenia un odi mortal, per anar a la realitat viva. S’adhereix ferotgement a la natura i a l’home; però la natura i l’home per ell romanen meres paraules. És incapaç de dir-nos res de clar de la natura real o dels homes reals. Però a partir de l’home abstracte de Feuerbach hom, però, arriba a l’home viu real sols quan el considera com a actor de la història. I Feuerbach es resistí a això, i per tant l’any 1848, que no entengué, suposà per a ell el trencament final amb el món real, el retir en solitud. La responsibilitat d’això cau de nou principalment en les condicions que es donaven a Alemanya, que el condemnaren a podrir-se miserablement.

Però el pas que Feuerbach no realitzà, de totes formes s’havia de fer; el culte de l’home abstracte, que formà el nucli de la nova religió de Feuerbach, havia d’ésser substituït per la ciència de l’home real i del seu desenvolupament històric. Aquest desenvolupament ulterior del punt de vista de Feuerbach més enllà de Feuerbach fou inaugurat el 1845 per Marx a “La Sagrada Família”.

IV

Strauß, Bauer, Stirner, Feuerbach, aquests foren els epígons de la filosofia hegeliana, en la mesura que no abandonaren el camp de la filosofia. Strauß, d’ençà de “La vida de Jesús” i la “Dogmàtica”, sols produí estudis literaris d’història filosòfica i eclesiàstica a la manera de Renan; Bauer sols aconseguí quelcom en l’esfera de la història dels orígens del cristianisme, tot i que ço que hi féu fou important; Stirner romangué una curiositat, fins i tot després que Bakunin el fusionà amb Proudhon i anomenà a aquesta fusió “anarquisme”; tan sols Feuerbach fou important com a filòsof. Però no sols la filosofia, que pretesament sura per damunt de totes les ciències especials i és la ciència de ciències que les connecta, romangué per ell com una barrera insuperable, quelcom sagrat inviolable; sinó que com a filòsof s’aturà a mig camí del materialisme i de l’idealisme; incapaç d’aprofitar Hegel mitjançant la crítica, simplement el bandejà com a inútil, mentre que ell, en comparació amb la riquesa enciclopèdia del sistema hegelià, no assolí res de positiu llevat d’una religió turgent d’amor i una magra i impotent moral.

Sorgida de la dissolució de l’escola hegeliana, però, s’hi desenvolupà encara una altra tendència, l’única que ha donat fruits reals, i aquesta tendència essencialment es connecta amb el nom de Marx ⁽¹⁾.

La separació de la filosofia hegeliana fou també ací el resultat d’un retorn a una posició materialista. Això suposa que decidí de comprendre el món real – natura i històrica – tal i com es presenta a tothom qui s’hi adreça lliure de preconcepcions idealistes; hom decidí de sacrificar implacablement tota noció idealista que no pogués harmonitzar-se amb els fets concebuts com a tals i no per una interconnexió fantàstica. I el materialisme no suposa res més que això. Per primera vegada la cosmovisió materialista es prenia realment de forma seriosa i s’aplicava en totes les esferes del coneixement – si més no en els seus trets bàsics – de forma conseqüent.

Hegel no fou simplement bandejat; hom partí al contrari del seu costat revolucionari, abans descrit, del mètode dialèctic. Però aquest mètode en la seua forma hegeliana era impracticable. Per a Hegel la dialèctica és l’autodesenvolupament del concepte. El concepte absolut no sols no existeix – no se sap on – des de l’eternitat, sinó que a més és l’ànima vivent real de tot el món existent. Es desenvolupa en ell mateix a través de totes els estadis anteriors, que són tractats a la “Lògica” i que hi són continguts en ell; aleshores “s’aliena” en canviar a la natura, on, inconscient de si mateix, amb l’aparença d’una necessitat natural, passa per un nou desenvolupament i finalment retorna com l’autosconsciència de l’home; l’autoconsciència s’elabora aleshores de nou en la història en forma crua fins que finalment el concepte absolut de nou arriba completament a si mateix en la filosofia hegeliana. Per a Hegel per tant el desenvolupament dialèctic aparent de la natura i de la història, és a dir, la connexió causal del moviment progressiu de ço inferior a ço superior, que es verifica a través de tot un seguit de moviments de ziga-zaga i de regressions momentàrianies, és sols una còpia del moviment del concepte que ve de l’eternitat, de no sep sap on, però que de totes totes és independent de tot pensament humà. Aquesta perversió ideològica havia d’ésser bandejada. De nou preníem una visió materialista dels pensaments dels nostres caps, en veure’ls com a imatges de coses reals per comptes de veure les coses reals com a imatges de tal o tal estadi del concepte absolut. Així la dialèctica es reduïa a la ciència de les lleis generals del moviment, tan del món exterior com del pensament humà – dues sèries de lleis que són idèntiques en subtància, però que difereixen en la llur expressió, en tant que la ment humana les pot aplicar conscientment, mentre que en la natura i fins i tot per a la majoria de la història humana, aquestes lleis s’han verificat inconscientment, en la forma de necessitat externa, en mig d’una sèria interminable d’accidents aparents. Per tant la dialèctica dels conceptes es transformà simplement en el reflex conscient del moviment dialèctic del món real i per tant la dialèctica hegeliana fou tombada, o millor encara capgirada, ja que el seu cap, fou col·locat en el lloc dels peus. I aquesta dialèctica materialista, que durant anys ha sigut la nostra millor eina de treball i la nostra arma més afilada fou descoberta, de forma prou sorprenent, no sols per nosaltres, sinó també, i de forma independent nostra i fins i tot d’Hegel, per un obrer alemany, Josef Dietzgen ⁽²⁾.

D’aquesta forma, però, el costat revolucionari de la filosofia hegeliana era de nou recuperat i al mateix temps alliberat dels ornaments idealistes amb els quals Hegel n’havia impedit l’execució conseqüent. El gran pensament bàsic que el món no s’ha de comprendre com un complex de coses acabades, sinó com un complex de processos, en els quals les coses aparentment estables, nogensmenys que les llurs imatges mentals en els nostres caps, els conceptes, passen per un canvi ininterromput d’esdevindre i d’esvair-se, en el qual, malgrat tota l’aparença accidental i de totes les regressions temporals,s s’afirma un desenvolupament progressiu a la fi – aquest gran pensament fonamental, especialment d’ençà d’Hegel, ha permeat la consciència ordinària d’una forma tan general que avui dia amb prou feines es discuteix. Però reconèixer verbalment aquest pensament fonamental i aplicar-ho en la realitat amb detall a cada esfera de la recerca són dues coses diferents. Si hom però procedeix amb la recerca des d’aquest punt de vista, la exigència de solucions finals i de veritats eternes cessa d’una vegada per sempre; hom sempre és conscient de la limitació necessària de tot el coneixement adquirit, del fet que és condicionat per les circumstàncies en les quals fou adquirit; hom, però, d’altra banda ja no es permet de deixar-se aclaparar per la contradicció, insuperable per l’encara comuna antiga metafísica, entre la veritat i la falsedat, el bé i el mal, la identitat i la diferència, la necessitat i l’accidentalitat; hom sap que aquestes contradiccions sols tenen una validesa relativa, que allò que ara es reconeix com a cert també té el seu aspecte fals que es manifestarà més tard, de la mateixa forma que allò que ara es reconeix com a fals té també el seu aspecte cert en virtut del qual era considerat anteriorment cert; que allò que es manté com a necessari es composa de simples accidents i que allò que es anomenat accidental és la forma rera la qual s’hi amaga la necessitat – i a l’inrevès.

L’antic mètode de recerca i de pensament que Hegel anomena “metafísica”, que prefereix estudiar les coses com a donades, fixes i estables, un mètode les relíquies del qual encara dominen fortament les ments, tenia una justificació històrica força important en el seu dia. Calia primer examinar les coses per fer possible examinar els processos. Hom havia de conèixer primer quina cosa particular hi ha abans d’observat els canvis que pateix. I aquest era el cas en la ciència natural. L’antiga metafísica, que acceptava les coses com a objectes acabats, sorgí d’una ciència natural que estudiava coses vives i mortes com a objectes acabats. Però quan aquesta recerca havia progressat prou com per fer possible de fer un pas decisiu cap endavant, és a dir, passar a la recerca sistemàtica dels canvis que aquestes coses pateixen en la pròpia natura, aleshores tocà també la darrera hora de l’antiga metafísica en l’esfera de la filosofia. I de fet, mentre la ciència natural fins a la fi del segle passat era predominantment una ciència recol·lectora, una ciència de coses acabades, en el nostre segle és essencialment una ciència sistematitzadora, una ciència de processos, de l’origen i del desenvolupament d’aquestes coses i de la interconnexió que uneix tots aquests processos naturals en un de sol. La fisiologia, que estudia els processos que tenen lloc en els organismes vegetals i animals, l’embriologia, que tracta del desenvolupament d’organismes individuals del gèrmen fins a la maduresa, la geologia, que estudi la formació gradual de la superfície terrestre, totes aquestes són producte del nostre segle.

Però per damunt de tot hi ha tres grans descobertes que han permès el nostre coneixement de la interconnexió dels processos naturals d’avançar espectacularment: primer la descoberta de la cèl·lula com la unitat amb la multiplicació i diferenciació de la qual la planta sencera i el cos animal es desenvolupen, no sols es reconeix que el desenvolupament i el creixement de tots els organismes superiors segueix una única llei general, sinó que la capacitat de la cèl·lula de canviar indica la forma amb la qual els organismes canvien d’espècie i depassen així el desenvolupament individual. – En segon lloc, la transformació de l’energia, que ens ha demostrat que totes les anomenades forces que operen en primera instància en la natura inorgànica, la força mecànica i el seu complement, l’anomenada energia potencial, la calor, la radiació (llum o calor radiant), l’electricitat, el magnetisme, l’energia química, són diferents formes de manifestació del moviment universal, que passa de l’una a l’altra amb proporcions definides de forma que en el lloc d’una certa quantitat d’una que desapareix, fa la seua aparició una certa quantitat d’una altra i així tot el moviment de la natura es redueix a aquest procés incessant de transformació d’una forma a una altra. – Finalment, la prova que Darwin desenvolupà primer que el conjunt dels productes orgànics de la natura que ens rodegen, inclòs l’home, és el resultat d’un llarg procés d’evolució a partir d’uns pocs gèrmens unicel·lulars originals, i que aquests al llur torn han sorgit del protoplasma o albúmina, que aparegué per mitjans químics.

Gràcies a aquestes grans descobertes i els altres avenços immensos en la ciència natural, hem arribat ara al punt on podem demostrar la interconnexió entre els processos de la natura no sols en esferes particulars, sinó també la interconnexió d’aquestes esferes particulars en general, per poder presentar així d’una forma aproximada i sistemàtica una visió entenedora de la interconnexió a la natura mitjançant els fets aportats per la pròpia ciència natural empírica. Fornir aquesta visió entenedora era abans tasca de l’anomenada filosofia natural. Solos hi podia fer en posar en el lloc de les interconnexions reals unes d’ideals i imaginades, que ocupassen els fets ignorats amb ficcions de la ment i omplissen els buits reals amb imaginació. En el curs d’aquest procediment concebé molts idees brillants i anuncià moltes descobertes posteriors, però també produí una gran quantitat d’absurds, com no podia ésser d’altra manera. Avui, quan hom ha de comprendre els resultats de la recerca de la ciència natural sols dialècticament, és a dir, en el sentit de la llur pròpia interconnexió, per tal d’arribar a un “sistema natural” adient per la nostra època; quan el caràcter dialèctic d’aquesta interconnexió es veu forçat fins i tot a anar contra la pròpia voluntat de les ments dels naturalistes ensinistrades en la metafísica, que finalment retornen a la filosofia natural. Tot intent de resuscitar-la no sols seria superflu sinó un pas enrera.

Però ço que és cert de la natura, que és així reconeguda també com un procés històric de desenvolupament és similarment cert de la història de la societat en totes les seues branques i de la totalitat de les ciències que s’ocupen de les coses humanes (i divines). També ací la filosofia de la història, del dret, de la religió, etc. ha consistit en la col·locació d’una interconnexió fabricada en la ment del filòsof en el lloc de la interconnexió real que calia demostrar en els fets, ha consistit en la comprensió de la història en general així com de les seues parts diferenciades, com a realització gradual de les idees, i naturalment sempre tan sols de les idees favorites del propi filòsof. La història funcionava d’acord amb això inconscientment, però necessària, cap a un determinat objectiu ideal establert per endavant, com per exemple per a Hegel cap a la realització de la seua idea absoluta, i la tendència inalterable cap aquesta idea absoluta constituïa la interconnexió interna dels esdeveniments de la història. En ell lloc de la interconnexió real, encara desconeguda, es col·locava una nova providència misteriosa – inconscient o que gradualment esdevenia conscient. Ací per tant de la mateixa forma que en l’esfera de la natura, calia bandejar aquestes interconnexions fabricades i artificials amb la descoberta de les reals; una tasca que en darrer terme consisteix en la descoberta de les lleis generals del moviment que s’afirmen com les dominants en la història de la societat humana.

En un punt, però, la història del desenvolupament de la societat resulta essencialment diferent de la de la natura. En l a natura – en la mesura que ignoram la reacció de l’home en la natura – sols hi ha agents cecs i inconscients que actuen els uns damunt els altres, en la interacció dels quals funciona la llei general. Res de tot ço que passa – ja siguen els accidents aparents innombrables observables en la superfície, o en els resultats darrera que confirmen la regulariat d’aquests accidents –, passa com un objectiu desitjat conscientment. Contràriament en la història de la societat els actors són tots dotats de consciència, són homes que actuen deliberadament o apassionada, que cerquen objectius determinats; res no passa sense un propòsit conscient, sense un objectiu pretès. Però aquesta distinció, tan important pel que fa a la recerca històrica, particularment la d’èpoques o esdeveniments aïllats, no pot alterar el fet que el curs de la història és regular per lleis generals internes. Ja que també en general, tot i els objectius conscientment desitjats per tots els individus, l’accidentalitat regna aparentment en la superfície. Allò que és vol rarament succeeix; en la majoria de casos els nombros fins desitjats es creuen i entren en conflicte els uns amb els altres, o bé aquests propis fins són des d’un bon començament incapaços de realitzar-se, o els mitjans per aconseguir-los són insuficients. Així els conflictes entre les innombrables voluntats individuals i actuacions individuals en l’esfera de la història produeixen una situació del tot anàlega a la que prevalia en el domini de la natura inconscient. Els fins de les accions són volguts, però els resultats que poden sorgir d’aquestes accions no són volguts; o quan semblen correspondre’s al fi volgut, tenen finalment conseqüències del tot diferents de les volgudes. Els esdeveniments històris ens apareixen així en general com governats similarment per l’atzar. Però allà on en la superfície hi predominen els accidents, sempre hi governen lleis internes i ocultes, i tan sols es tracta de descobrir aquestes lleis.

Els homes fan la llur història, siga quin siga el seu resultat, en la qual cada personsa segueix el fi que desitja, i és precisament la resultant d’aquestes nombrosos voluntats que operen en diferents direccions, i els llurs múltiples efectes en el món exterior, ço que constitueix la història. Passa a ésser així una qüestió de ço que volen els diferents individus. La voluntat és determinada per la passió o la deliberació. Però les palanques que determinen immediatament la passió o la deliberació són de menes molt diverses. En part poden ésser objectes externs, en part motius ideals, ambicions, “entusiasme per la veritat i el dret”, odis personals o fins i tot fantasmes merament individuals de tota mena. Però d’altra banda hem vist que les diferents voluntats individuals produeixen generalment resultats ben diferents del volguts – sovint justament els contraris –, que els llurs motius, per tant, en relació al resultat global són d’importància secundària. D’altra banda sorgeix la següent qüestió, quines forces directrius en el llur lloc hi ha rera d’aquests motius, i quines són les forces històriques es transformen en aquests motius en els caps dels agents?

Aquesta qüestió no se la posà mai l’antic materialisme. La seua concepció de la història, si és que n’ha tingut una, és per tant essencialment pragmàtica, divideix d’acord amb els motius d’actuació els homes que actuen en la història en nobles i innobles i aleshores descobreix que com a regla general els nobles són decebuts i els innobles són victoriosos, de forma que se segueix que per a l’antic materialisme no es treu res d’edificant amb l’estudi de la història, i per a nosaltres que en l’esfera de la història l’antic materialisme és deslleial a si mateix perquè pren les forces directrius ideals que hi operen com les causes darreres, per comptes d’investigar que hi ha al darrera – quines són les forces directrius d’aquestes forces directrius. Aquesta inconseqüència no rau en el fet que les forces directrius ideals siguen reconegudes, sinó en el fet que la recerca no es duta fins a les causes motrius d’aquestes. La filosofia de la història, altrament, particularment la representada per Hegel, reconeix que els motius ostensibles i que operen en la realitat dels homes que actuen en la història no són de cap manera les causes darreres dels esdeveniments històrics, que darrera d’aquests motius hi ha altres forces motrius, que cal descobrir; però no cerca aquestes forces en la pròpia història, sinó que les importa de fora, de la ideologia filosòfica cap a la història. Per comptes d’explicar la història de l’antiga Grècia a partir de les llurs connexions internes, Hegel, per exemple, sosté simplement que no és res més que l’elaboració de “formes de bella individualitat”, la realització d’una “obra d’art” com a tal. Hi ha molt de bell i de profund en ço que diu d’aquesta connexió pels antic grecs, però això no ens impedeix ara de refusar aital explicació, que és una simple manera de parlar.

Quan per tant és una qüestió d’investigar les forces directrius que – conscients o inconscients, i sovint força inconscients – rauen darrera els motius dels homes que actuen en la història i que constitueixen les darreres forces directrius reals de la història, no és una qüestió tant dels motius d’individus aïllats, per destacats que siguen, com dels motius que posen en moviment grans masses, pobles sencers, i també classes senceres de persones de cada poble; i això també no sols per un instant, com la flamerades de la palla que crema que ràpidament s’extingeixen, sinó com una acció duradora que provoca una gran transformació històrica. Esbrinar les causes motrius que en les ments de les masses que actuen i dels llurs dirigents – els anomenats grans homes – es reflecteixen com a motius conscients, clars o foscos, directes o en forma ideològica o fins i tot glorificada – és l’única via que ens pot donar una pista de les lleis que dominen en la història general, i en períodes particulars i en països particulars. Tot allò que posa els homes en moviment ha de passar pels llurs caps; però quina forma prenga en aquests caps és quelcom que varia molt d’acord amb les circumstàncies. Els obrers no s’han reconciliat de cap manera amb la indústria mecànica capitalista, tot i que ja no esmicolen les màquines, com encara feien el 1848 en el Rin.

Però mentre que en tots els períodes anteriors de la història la recerca d’aquestes causes directrius era gairebé impossible – degut a les complicades i amagades interconnexions entre elles i els llurs efectes –, en el nostre període actual s’han simplificat tant aquestes interconnexions que el trellat pot resoldre’s. D’ençà de l’establiment de la gran indústria, és a dir si més no des de la pau europea del 1815, no ha sigut cap secret per cap home d’Anglaterra que tota la lluita política hi gira a l’entorn de les reivindicacions d’hegemonia de dues classes, l’aristocràcia terratinent (landed aristocracy) i la burgesia (middle class). A França amb el retorn dels Borbons, es percebé aquest mateix fet; els historiadors de l’època de la Restauració des de Thierry a Guizot, Mignet i Thiers en parlen arreu com la clau per entendre tota la història francesa d’ençà de l’Edat Mitjana. I d’ençà del 1830, com a tercera classe que lluita per l’hegemonia en tots dos països, s’ha reconegut la classe obrera, el proletariat. Les condicions s’han simplificat tant que hom hauria de tancar deliberadament els ulls per no veure sota la llum d’aquestes tres grans classes i en la lluita pels llurs interessos la força motriu de la història moderna – si més no en els dos països més avançats.

Però com aparegueren aquestes classes? Si bé encara és possible a primer cop d’ull d’adscriure l’origen de la gran, i abans feudal, propietat territorial – si més no de primer – a causes polítiques, en haver pres possessió per la força, això no es pot fer en relació a la burgesia i el proletariat. Ací l’origen i el desenvolupament de les dues grans classes es veié que es basava clarament i palpable en causes merament econòmiques. I era igualment clar que en la lluita entre la propietat territorial i la burgesia, i no menys en la lluita entre la burgesia i el proletariat, que era una qüestió, primerament i primordialment, d’interessos econòmics, a l’assoliment dels quals el poder política havia de servir únicament com a mitjà. Tant la burgesia com el proletariat sorgeixen com a conseqüència d’una transformació de les condicions econòmiques, i més precisament del sistema de producció. La transició primer de l’artesania gremial a la manufactura, i després de la manufactura a la gran indústria amb el vapor i la força mecànica, ha provocat el desenvolupament d’aquestes dues classes. En un determinat estadi les noves forces productives engegades per la burgesia – en primer lloc la divisió del treball i la combinació de diversos treballadors especialitzats en una manufactura general – i les condicions i exigències de bescanvi, desenvolupades d’acord amb aquestes forces productives, esdevingueren incompatible amb l’ordre vigent de producció determinat per la història i santificat per la llei, és a dir incompatible amb els privilegis gremials i els altres nombrosos privilegis personals i locals (que eren tan sols cadenes addicionals pels estaments sense privilegis) de l’ordre social feudal. Les forces productives representades per la burgesia es rebel·laren contra l’ordre de producció representat pels terratinents feudals i els mestres gremials; el resultat és conegut, els lligams feudals foren esclafats, gradualment a Anglaterra, d’un sol cop a França, a Alemanya el procés encara no ha acabat. Però igual com en un determinat estadi de desenvolupament la manufactura entrà en conflicte amb l’ordre feudal de producció, ara la gen indústria entrava en conflicte amb l’ordre burgès de producció establert en el seu lloc. Lligat per aquest ordre, pels estrets límits del sistema capitalista de producció, aquesta indústria produeix d’una banda una proletarització sempre creixent de grans masses populars, i de l’altra, una massa com més va més gran de productes sense compradors. La sobreproducció i la misèria massives, cadascuna causa de l’altra – vet ací l’absurda contradicció que és el resultat, i que necessàriament exigeix l’alliberament de les forces productives mitjançant un canvi en el sistema de producció.

En la història moderna, si més no, es prova per tant que totes les lluites polítiques són lluites de classe, i que totes les lluites d’emancipació de la classe, malgrat la llur necessària forma política – ja que tota lluita de classes és una lluita política – consisteix en darrer terme en una emancipació econòmica. Per tant si més no ací l’estat, l’ordre polític, és subaltern, i la societat civil, el reialme de les relacions econòmiques, és l’element decisiu. La concepció tradicional, a la qual també Hegel ret homenatge, veia en l’estat l’element determinant, i en la societat civil l’element determinat. Les aparences ho indiquen així. Com que totes les forces directrius de les accions de cada home individual han de passar-hi pel cap, i transformar-se en motius per la seua voluntat per tal de dur-lo a l’acció, de la mateixa forma totes les necessitats de la societat civil – no importa quina classe en siga la dirigent – ha de passar per la voluntat de l’estat per tal d’aconseguir una validesa general en forma de lleis. Aquest és l’aspecte formal de la matèria, ço que és pròpiament evident; la qüestió que sorgeix, però, és quin és el contingut d’aquesta voluntat merament formal – de l’individu com de l’estat – i d’on deriva aquest contingut, per què és precisament volgut això i no allò altre. Si ens demanam això, descobrim que en la història moderna la voluntat de l’estat és, en general, determinada per les necessitats canviants de la societat civil, però que l’hegemonia de tal o tal classe, en darrer terme, ho és pel desenvolupament de les forces productives i de les relacions de bescanvi.

Quan però fins i tot en la nostra època moderna amb gegantins mitjans de producció i de comunicació l’estat no és una esfera independent amb un desenvolupament independent, sinó que la seua existència així com el seu desenvolupament s’ha d’explicar en darrera instància per les condicions de la vida econòmica de la societat, encara ho ha d’ésser més cert per totes les èpoques anteriors, quan la producció de la vida material dels homes no era duta a terme amb aquests abundosos mitjans auxiliars, quan per tant la necessitat d’aquesta producció exercia un domini encara més gran damunt els homes. Si l’estat encara avui, en l’època de la gran indústria i del ferrocarril, és tot plegat i a grans trets sols el reflex, en una forma concentrada, de les necessitats econòmiques de la classe que domina la producció, això encara havia d’ésser molt més així en una època en la qual cada generació d’homes havia d’esmerçar una part molt més gran de la seua vida conjunta en satisfer les llurs necessitats materials, de forma que era molt més dependent d’elles que no pas en l’actualitat. L’estudi de la història d’èpoques anteriors, tan bon punt siga possible d’emprendre de forma seriosa des d’aquest angle, ho confirma amb escreix; però és evident que no ens hi podem ocupar ara.

Si l’estat i el dret públic són determinats per les relacions econòmiques, és clar que també ho és igualment el dret privat, que de fet en essència tan sols referma les relacions econòmiques existents entre individus que són normals en les presents circumstàncies. La forma amb la qual això succeeix pot variar, però, considerablement. Hom podia, com succeí a Anglaterra, mantindre en general les formes de l’antic dret feudal mentre li donava un contingut burgès, de fet directament amb una interpretació burgesa de cada nom feudal en el sentit burgès; hom podia també, però, com a l’Europa occidental continental, emprar com a fonament el dret romà, el primer dret mundial d’una societat productora de mercaderies, amb la seua insuperablement acurada elaboració de totes les relacions legals essencials dels diferents propietaris de mercaderies (compradors i venedors, deutors i creditors, contractes, obligacion, etc.). En la qual hom, en benefici d’una societat encara petit-burgesa i semifeudal, pot reduir-se al nivell de la societat simplement mitjançant la pràctica judicial (dret comú), o amb l’ajut de juristes pretesament il·lustrats i moralitzadors, pot elaborar un codi especial de dret que es correspon amb aquest nivell social, un codi que en aquestes circumstàncies també serà roín des del punt de vista jurídic (el dret agrari prussià); però després d’una gran revolució burgesa és també possible que s’elabore sobre la base del dret romà un codi legal clàssic de la societat burgesa com Code civil francès. Si per tant les regles legals burgeses simplement expressen les condicions de la vida econòmica de la societat en una forma legal, ho poden fer més bé o més malament d’acord amb les circumstàncies.

L’estat actual se’ns presenta com la primera força ideològica damunt els homes. La societat es crea un òrgan per la protecció dels seus interessos comuns contra els atacs interns i externs. Aquest òrgan és el poder estatal. Tot just apareix, aquest òrgan es fa independent en relació a la societat, i de fet com més ho és, més esdevé l’òrgan d’una classe particular, i més directament imposa el domini d’aquella classe. La lluita de la classe oprimida contra la classe dirigent esdevé necessàriament una lluita política, una lluita primer que tot dirigida contra el domini polític d’aquesta classe; la consciència de la interconnexió entre aquesta lluita política i la seua base econòmica pot amagar-se i pot perdre’s i tot. Tot i que mai no és del tot el cas dels participants, gairebé sempre passa entre els historiadors. De les antigues fonts sobre les lluites al si de la república romana, tan sols Apià ens diu de forma clara i diferenciada què hi havia al darrera – és a dir, la propietat de la terra.

L’estat però, un cop ha esdevingut un poder independent en relació a la societat, produeix una nova ideologia. Entre els polítics de professió, entre els teòrics del dret estatal i els juristes del dret privat de fet la interconnexió amb els fets econòmics s’esvaeix completament. Com que en cada cas particular, els fets econòmics han d’assumir la forma de motius jurídics per tal de rebre una aprovació legal, i per fer això cal considerar tot el sistema legal ja en funcionament, la forma jurídica esdevé el tot i el contingut econòmic no res. El dret públic i el dret privat són tractats com a esferes independents, cadascuna de les quals capaç d’una presentació sistemàtica mitjançant l’eliminació coherent de totes les contradiccions internes.

Ideologies encara més elevades, és a dir, com les que s’aparten encara més de la base material i econòmica, prenen la forma de la filosofia i de la religió. Ací la interconnexió de les concepcions amb les llurs condicions materials d’existència es fan més complexes, i més enfosquides pels lligams intermediaris. I amb tot n’hi ha. Així com tota l’època del Renaixement, des de mitjans deñ segle XV, fou un producte essencial de les ciutats i, per tant, dels burgesos, també ho fou la filosofia que tot just es desvetllava; el seu contingut era essencialment tan sols l’expressió filosòfica del desenvolupament dels petits i mitjans burgesos en una gran burgesia. Entre els anglesos i els francesos que en molts casos eren tan economistes polítics com filòsofs, això és del tot clar, i pel que fa a l’escola hegeliana ho hem demostrat abans.

Ara ens ocuparem a més tan sols breument de la religió, ja que aquesta és la que es troba més allunyada a la vida material i la que sembla la més aliena a ella. La religió sorgí en una època ben primitiva a partir de les concepcions primitives i errònies dels homes sobre la llur pròpia natura i la natura externa que els rodejava. Tota ideologia es desenvolupa, però, un cop que ha sorgit, en connexió amb els materials conceptuals donats, i consolida aquests materials; altrament no seria una ideologia, és a dir, l’ocupació en pensaments com a entitats independents, que es desenvolupen de forma independent i sotmeses tan sols a les llurs pròpies lleis. Les condicions de la vida material dels homes, en els caps dels quals aquests processos de pensament determinen el curs del procés, que necessàriament roman ignot d’aquestes persones, ja que altrament suposaria la fi de tota ideologia. Aquestes concepcions religioses originals per tant, que en general són compartides per cada grup de parentiu, es desenvolupen d’una forma peculiar a cada poble, un cop el grup se separa, d’acord amb les condicions de vida que li corresponen, i aquest procés s’ha detallat per una sèrie de grups de pobles, i particularment pels aris (o indoeuropeus) mitjançant la mitologia comparada. Així els déus fabricats en cada poble eren déus nacionals, el domini dels quals no s’estenia més enllà de l’esfera nacional que havien de protegir i més enllà de les fronteres uns altres déus sojornaven sense qüestió. Podien mantindre l’existència, en la imaginació, en la mesura que la nació hi pervivia; queien en la seua caiguda. Aquesta caiguda de les antigues de les nacionalitats fou deguda a l’imperi mundial romà, les condicions econòmiques del seu origen no ens cal ara d’examinar. Els antics déus nacionals entraren en decadència, àdhuc els romans, que sols s’adeien als estrets límits de la ciutat de Roma; la necessitat de dotar l’imperi mundial d’una religió mundial es manifesta clarament en els intents de reconèixer tots els déus forasters que fossen mínimament respectables i de consagrar-los altars a Roma al costat dels déus nadius. Però una nova religió mundial no es fa així, per decret del Cèsar. La nova religió mundial, el cristianisme, ja s’havia format silenciosament, a partir d’una barreja de teologia popular oriental, especialment hebrea i de filosofia vulgaritzada grega, especialment estoica. El seu aspecte original s’ha descobert amb molt d’esforç, car la seua forma oficial, tal i com l’he conegut, és simplement en ço que es convertí la religió estatal en ésser adaptada al Concili de Nicea. Amb el fet que després de 250 anys esdevingués la religió estatal n’hi ha prou per veure que era la religió que es corresponia a les condicions de l’època. En l’edat mitjana alhora que es desenvolupava el feudalisme, hi cresqué com el company religiós d’aquell, amb una jerarquia feudal corresponent. I quan els burgesos començaren a alçar-se, s’hi desenvoluà, en contraposició al catolicisme feudal, l’heretgia protestant, que aparegué per primera vegada al sud de França entre els albigesos, en l’època que les ciutats assoliren el punt més alt del llur floreixement. L’edat mitjana havia vinculat a la teologia totes les altres formes d’ideologia: la filosofia, la política, la jurisprudència, i les havia annexionat a la teologia, i obligava per tant a atot moviment social i polític de prendre una forma teològica. Els sentiments de les masses s’alimentaven de la religió per damunt de totes les coses; era per tant necessari que presentassen els llurs interessos amb una coberta religiosa per tal de produir un gran daltabaix; i de la mateixa forma que els burgesos des d’un principi arrossegaren un apèndix de plebeus urbans desheretats, jornales i sirvents de tota mena, que no pertanyien a cap estament social reconegut, precursors del proletariat posterior, de la mateixa forma l’heretgia aviat es dividí entre una heretgia burgesa i moderada i una de plebeia i revolucionària, que era alhora una abominació pels propis heretges burgesos.

La perdurabilitat de l’heretgia protestant es corresponia a la imbatibilitat dels burgesos ascendents; quan els burgesos s’havien enfortit prou, la llur lluita contra la noblesa feudal, que fins aleshores havia sigut bàsicament local, comença a prendre dimensions nacionals. La primera gran acció tingué lloc a Alemanya – l’anomenada reforma. Els burgesos o bé no foren prou poderosos o bé no es desenvoluparen suficientment com per ésser capaços d’unir la resta d’estaments rebels – els plebeus de les ciutats, la baixa noblesa i els pagesos del camp – sota la llur bandera. La noblesa de primer fou derrotada; els camperols s’alçaren en una revolta, que constituí el cim de tota la lluita revolucionària; les ciutats els abandonaren, i així la revolució caigué sota els exèrcits dels senyors feudals, que es quedaren amb tot el profit. Arran d’això, Alemanya desapareix durant tres segles dels rengles de països que jugaven un paper actiu independent en la història. Però al costat de l’alemany Luter hi aparegué el francès Calvin; amb una veritable agudesa francesa, hi posà el caràcter burgès de la reforma al capdavant, i republicanitzà i democratitzà l’esglèsia. Mentre la reforma luterana a Alemanya degenerava i reduïa Alemanya a la ruïna, la calvinista servia com a bandera pels republicans de Ginebra, alliberava Holanda d’Espanya i de l’Imperi Alemany i posava l’habillament ideològic del segon acte de la revolució burgesa, que tingué lloc a Anglaterra. Allà el calvinisme es justificava com la veritable difressa ideològica dels interessos de la burgesia d’aleshores, i en aquest sentit no aconseguí un ple reconeixement quan la revolució acabà el 1689 amb un compromís entre una part de la noblesa i la burgesia. L’esglèsia estatal anglesa fou reestablerta, però no en la seua antiga forma catòlica que tenia un rei en el lloc del papa, sinó que, contràriament, es calvinitzà fortament. L’antiga esglèsia estatal havia celebrat l’alegre diumenge catòlic i havia combatut el trist calvinista. La nova i aburgesada esglèsia introduïa el segon, que caracteritza Anglaterra fins a l’actualitat.

A França la minoria calvinista fou suprimida el 1685, i o bé la catolitzaren o l’expulsaren del país, però en tregueren quelcom? Ja aleshores el lliurepensador Pierre Bayle era en mig del seu treball, i el 1694 neixia Voltaire. Les mesures repressores de Louis XIV únicament feren més fàcil per a la burgesia francesa de dur a terme la seua revolució d’una forma irreligiosa, exclusivament política, que tan sols era adient per una burgesia desenvolupada. Per comptes de protestants, els lliurepensadors s’assegueren en les assemblees nacionals. A causa d’això el cristianisme entrà en el seu darrer estadi. Era incapaç de fer cap servei més per cap classe progressiva com el bàcul ideològic de les seues aspiracions; esdevingué més i més possessió exclusiva de les classes dominants, i aquestes l’aplicaren com a simple mitjà de govern, per mantindre lligades les classes inferiors. A més cadascuna de les diferents classes empra la religió que s’ha apropiada: els terratinents, el jesuïtisme catòlic o l’ortodòxia protestant, la burgesia liberal i radical, el racionalisme, i no hi ha gaire diferència entre si aquests senyors creuen en la llur respectiva religió o no.

Veiem per tant: la religió, una vegada formada, conté sempre un material tradicional, ja que en totes les esferes ideològiques la tradició és una gran força conservadora. Però les transformacions per les quals aquest material sorgeix de les relacions de classes, és a dir, de les relacions econòmiques de la gent que realitza aquestes transformacions. I ací amb això n’hi ha prou. –

Fins ara, sols podia ésser qüestió de donar una visió general de la concepció marxiana de la història, com a màxim amb unes poques il·lustracions. La demostració cal derivar-la de la pròpia història, i en relació a això, se’m permetrà de dir que això s’ha aconseguit abastament en altres escrits. Aquesta concepció, però, posa fi a la filosofia en l’esfera de la història, de la mateixa forma que la concepció dialèctica de la natural fa tota filosofia natural alhora impossible i innecessària. Ja no és qüestió enlloc d’inventar interconnexions a partir dels nostres caps, sinó de demostrar-les en els fets. Una vegada expulsada de la natura i de la història, per a la filosofia sols hi roman el reialment del pensament pur, de la forma en la qual queda: les lleis del pensament i del propi procés mental, la lògica i la dialèctica.

*

Amb la revolució del 1848 l’“educada” alemanya acomiadava la teoria i passava al camp de la praxis. La petita producció basada en el treball manual i la manufactura eren superades per la gran indústria; Alemanya apareixia de nou en el mercat mundial; el nou i petit imperi alemany abolí com a mínim els abusos més cridaners amb els quals el sistema dels petits estats havia obstruït aquest desenvolupament, les recialles del feudalisme i la gestió burocràtica. Però en el mateix grau que l’especulació abandonava l’estudi filosòfic per tal de establir el seu temple en la borsa de valors, l’Alemanya educada perdia la gran aptitud per la teoria que havia sigut la glòria d’Alemanya en els dies de la seua més fonda humiliació política – l’aptitud per la recerca científica pura, independent de si el resultat obtingut era aplicable o no, de si podia ofendre les autoritats polítiques o no. Certament, la ciència natural oficial alemanya mantenia la seua posició de primera fila, especialment en l’esfera de la recerca especialitzada, però en l’actualitat fins i tot la revista americana “Science” assenyala correctament que els avenços decisius en l’esfera de la comprensió de la relació dels fets particulars amb la llur generalització en lleis es fan en major grau a Anglaterra, i no a Alemanya, com era abans el cas. I en l’esfera de les ciències històriques, inclosa la filosofia, juntament amb la filosofia clàssica ara ha desaparegut completament l’antic esforç agossarat per la teoria; l’eclecticisme descerebrat i una preocupació ansiosa per la carrera i els ingressos, que el du cap a la més vulgar recerca de càrrecs, ocupa el seu lloc. Els representants oficials d’aquestes ciències s’han transformat en els ideòlegs nus de la burgesia i de l’estat vigent – però en una època on tots dos es troben en un antagonisme obert envers la classe obrera.

I sols entre la classe obrera roman intacta l’aptitud alemanya per la teoria. No hi pot ésser exterminada; no s’hi pot trobar cap preocupació per la carrera, per la obtenció de beneficis, o pel patrocini generós des de dalt; al contrari, com més implacable i desinteressadament avança la ciència més s’hi troba en harmonia amb els interessos i les aspiracions dels obrers. La nova tendència, que reconeixia que la clau per entendre tota la història de la societat rau en la història del desenvolupament del treball, des d’un principi s’adreçava preferentment a la classe obrera i hi trobava la resposta que ni recercava i confiava en trobar de la ciència oficialment reconeguda. El moviment obrer alemany és l’hereu de la filosofia clàssica alemanya.

---

Notes de Friedrich Engels

⁽¹⁾ Hom m’hi ha de permetre un aclariment personal. Hom darrerament ha fet referència a la meua participació en aquesta teoria, de forma que poc puc dir res sense aclarir aquest punt. No puc negar que tots dos abans i durant la meua col·laboració de quaranta anys amb Marx vaig tindre una certa participació independent en posar els fonaments de la teoria, i més especialment en la seua elaboració. Però la major part dels seus principis bàsics directors, especialment en l’esfera de l’economia i de la història, i, per damunt de tot, la llur final formulació trencadora, pertanyen a Marx. Ço que hi vaig aportar – com a molt amb l’excepció de la tasca en uns pocs camps especialitzats – Marx ho podria haver fet molt bé sense mi. Ço que Marx completà, jo mai no ho haguera aconseguit. Marx era per damunt, veia més enllà, i tenia una visió més àmplia i ràpida que la resta de tots nosaltres. Marx era un geni, nosaltres com a molt tenim talent. Sense ell la teoria no hauria arribat tan lluny com en l’actualitat. Per tant correctament du el seu nom. ⁽²⁾ V. “Das Wesen der Kopfarbeit, von einem Handarbeiter”, Hamburg, Meißner.

Friedrich Engels

Escrit el 5 de maig de 1885. Font: K. Marx & F. Engels, Obras Escogidas, en 3 tomos, Editorial Progreso, Moscú, 1974, tom II; Marxists Internet Archive. Traduït del castellà al català per Alba Blanco.

… Què és el que Marx ha dit nou sobre la plusvàlua? Com s’explica que la teoria de la plusvàlua de Marx hagi caigut com un llamp del cel serè, i a més a més en tots els països civilitzats, mentre que les teories de tots els seus predecessors socialistes, incloent-hi les de Rodbertus, s’han esfumat sense cap resultat?

La història de la química ens pot aclarir això, a la llum d’un exemple.

Encara a finals de segle passat imperava, com és sabut, la teoria flogística, segons la qual l’essència de tota combustió residia en què del cos que es cremava es desprenia un altre cos hipotètic, un combustible absolut, a què es donava el nom de flogist. Amb aquesta teoria n’hi havia prou per explicar la majoria dels fenòmens químics coneguts en aquells dies, tot i que violentant una mica la cosa en certs casos. Ara bé, el 1774, Priestley va descobrir una classe d’aire que trobava «tan pur i tan lliure de flogist, que, comparat amb ell, l’aire corrent semblava estar ja corromput», i li va donar el nom d’aire desflogistitzador. Poc després, Scheele descobria a Suècia la mateixa classe d’aire demostrant la seva existència en l’atmosfera. Va trobar, a més a més, que desapareixia en cremar en ell o en l’aire corrent un cos, raó per la qual el va anomenar aire igni [Feuerluft].

«D’aquests resultats va treure després la conclusió que la combinació que es forma a l’associar el flogist amb una de les parts integrants de l’aire» (és a dir, en la combustió), «no és sinó foc o calor, que fuig a través del vidre»[*].

Tant Priesiley com Scheele havien descobert l’oxigen, però no sabien el que havien descobert. «Seguien presoners de les categories» flogistiques, «tal com se les havien trobat». A les seves mans, l’element que estava cridat a tirar per terra tota la concepció flogística i a revolucionar la química, venia condemnat a l’esterilitat. Però Priestley va comunicar, poc després, el seu descobriment a Lavoisier, a París, i Lavoisier es va posar a investigar a la llum d’aquest nou fet tota la química flogística i va descobrir, llavors, que la nova classe d’aire era un nou element químic i que durant la combustió no sortia del cos que cremava el misteriós flogist, sinó que aquest nou element és combinava amb el cos, i així va ser com va redreçar tota la química, que sota la seva forma flogística estava de l’inrevés. I encara que Lavoisier no hagués descobert l’oxigen, com més tard va afirmar ell, al mateix temps que els altres dos i independentment d’ells, és, però, el veritable descobridor de l’oxigen respecte als altres, que no havien fet més que descobrir-lo, sense sospitar si més no què havien descrit.

El que Lavoisier és respecte a Priestley i a Scheele, ho és Marx respecte als seus predecessors en la teoria de la plusvàlua. L’existència d’aquesta part del valor del producte al qual avui anomenem plusvàlua, va ser assenyalada molt abans de Marx; així mateix es va dir, amb més o menys claredat, en què consistia, a saber: en el producte del treball pel qual qui se l’apropia no paga cap equivalent. Però no es passava d’aquí. Els uns -els economistes burgesos clàssics- investigaven, com a molt, la proporció quantitativa en què el producte del treball es distribueix entre l’obrer i el posseïdor dels mitjans de producció. Els altres -els socialistes- trobaven aquesta distribució injusta i buscaven mitjans utòpics per acabar amb la injustícia. Els uns i els altres seguien presoners de les categories econòmiques, tal com les havien trobat.

En aquest context, va aparèixer Marx. I va aparèixer en oposició directa a tots els seus predecessors. On aquests havien vist una solució, ell veia un problema. Marx va veure que el que aquí hi havia no era ni aire desflogistitzat, ni aire igni, sinó oxigen; va veure que aquí no es tractava ni de limitar-se a registrar un fet econòmic, ni del conflicte d’aquest fet amb l’eterna justícia i la veritable moral, sinó d’un fet que estava cridat a revolucionar tota l’economia i que donava -a qui sabés gestionar-la – la clau per entendre tota la producció capitalista. A la llum d’aquest fet, Marx va investigar totes les categories amb les quals s’havia trobat, com Lavoisier va fer, a la llum de l’oxigen, amb les categories de la química flogística amb les quals es va trobar. Per saber què era la plusvàlua, havia de saber què era el valor. Calia sotmetre a crítica sobretot la mateixa teoria del valor de Ricardo. Marx va investigar, doncs, el treball com a font del valor i ha assenyalat, per primera vegada, quin treball, per què i com es creava valor, i com el valor no era, en general, més que treball cristal·litzat d’aquesta classe, punt aquest que Rodbertus no va arribar a entendre fins a la fi dels seus dies. Marx va investigar després la relació entre la mercaderia i els diners i va posar de manifest com i per què, en virtut de la qualitat de valor inherent a ella, la mercaderia i el canvi de mercaderies hi havien d’engendrar l’antítesi de mercaderia i diners; la seva teoria dels diners, basada en això, és la primera teoria completa dels diners, acceptada avui, tàcitament, amb caràcter general. Va investigar la transformació dels diners en capital i va demostrar que descansava en la compra i venda de la força de treball. I, posant força de treball, és a dir, la qualitat creadora del valor, on abans es deia treball, va resoldre, de cop, una de les dificultats contra les quals s’havia estavellat l’escola de Ricardo: la impossibilitat d’harmonitzar l’intercanvi del treball i del capital amb la llei ricardiana de la determinació del valor pel treball. I, només en establir la divisió del capital en constant i variable, va aconseguir exposar fins als més mínims detalls la veritable trajectòria del procés de creació de la plusvàlua, explicant-ho així, cosa que cap dels seus predecessors havia aconseguit; va registrar, doncs, una distinció dins del mateix capital amb la qual els economistes burgesos, el mateix que Rodbertus, no havien sabut què fer i que, malgrat tot, dóna la clau per resoldre els problemes econòmics més complicats, de la qual cosa tenim la prova evidentíssima, un cop més, en aquest llibre II, i millor encara, com es veurà, en el llibre III. Després, va seguir investigant la mateixa plusvàlua i va descobrir les seves dues formes: plusvàlua absoluta i relativa, posant de manifest els papers diferents, encara que decisius en ambdós casos, que han operat en el desenvolupament històric de la producció capitalista. I sobre la base de la plusvàlua, va desenvolupar la primera teoria racional del salari que posseïm i va traçar, per primera vegada, els trets fonamentals per a una història de l’acumulació capitalista i una exposició de la seva tendència històrica.

NOTES

[*] Roscoe und Schorlemmer: “Ausführliches Lehrbuch der Chemie” (Tractat complet de Química), Braunschweig, 1877, I, S. 13, 18.

Friedrich Engels

Escrit l’any 1885. Font: Marxist Internet Archive

Ço que demostra necessàriament una nova edició del Divuit de brumari, trenta anys després de la primera aparició, és que l’obra no ha perdut tampoc avui res del seu valor.

I de fet és un treball genial. Immediatament després de l’esdeveniment, que tot el món polític concebia com un llamp caigut del cel, que amb prou feines vist era condemnat per uns amb un fort crit de protesta moral, per altre vist com un rescat de la revolució o com un càstic pels errors comesos, contemplat per tot i no entès per ningú – immediatament després d’aquest esdeveniment apareixia Marx amb una representació breu, epigramàtica, de tot el curs de la història francesa des dels dies de febrer, presentants en la llur connexió interna, que conduïen naturalment al miracle del dos de desembre com a resultat necessari d’aquesta connexió, i que per tant no s’ha d’aturar ni una vegada sobre l’heroi del colp d’estat més enllà de l’estrictament necessari. I amb una mà magistral cada pinzellada s’acompanya de proves per demostrar com de fidelment reflecteix la realitat. Aquesta comprensió eminent de la història quotidiana viva, aquesta examinació clara dels fets, de moment, quan es presenta, no té paral·lel.

Cal afegir a més el coneixement genuí de Marx de la història francesa. França és el país on la lluita històrica de classes s’ha realitzat amb més decisió en les diferents èpoques, i per tant on també les formes polítiques canviants, que s’hi mouen i en resumen els resultats, presenten uns perfils més pronunciats. Punt central del feudalisme a l’edat mitjana, mestra de la monarquia unitària des del Renaixement, França destruí en la gran revolució el feudalisme i justificà el domini pur de la burgesia en una classicitat com cap altre país europeu. I també la lluita del proletariat ascendent contra la burgesia dominant hi ha apareix en una forma aguda, desconeguda arreu. Fou aquesta la raó per la qual Marx no tan sols estudià la història francesa passada amb una preferència particular, sinó també la contemporània amb tots els detalls, un material amb el qual els esdeveniments ja no el sorprenien.

A això cal afegir encara una altra circumstància. Es deu a Marx la descoberta original de la llei del moviment general de la història, la llei d’acord amb la qual totes les lluites històriques ja siguen polítiques, religioses, filosòfiques o ideològiques de qualsevol altra mena, abans que s’observen són de fet tan sols l’expressió més o menys clara de lluites entre les classes socials, i que l’existència i les col·lisions entre aquestes classes són degudes al llur torn al grau de desenvolupament de la situació econòmica, al sistema de producció i al bescanvi que se’n deriva. Aquesta llei, que té la mateixa importància que la llei de la conversió de l’energia en la ciència natural – aquesta llei li donà també ací la clau per entendre la història de la segona república francesa. En aquesta història féu la primera prova de la seua llei, i fins i tot trenta-tres anys després hem de dir que en aquesta prova reeixí lluentment.

Friedrich Engels

Escrit l’octubre de 1885 [1]. Font: Marx & Engels, Obras Escogidas en tres tomos (Editorial Progreso, Moscú, 1974), t. III, Marxist Internet Archive.  Traduït del castellà al català per David Sánchez.

Amb la condemna dels comunistes de Colònia, el 1852 [2], va caure el teló sobre el primer període del moviment obrer alemany independent. Avui, aquest període es troba pràcticament en l’oblit. I no obstant això, va durar des del 1836 fins al 1852 i es va desenvolupar, donada la gran difusió dels obrers alemanys a l’estranger, en gairebé tots els països civilitzats. I més encara. El moviment obrer internacional d’avui és, en el fons, la continuació directa del moviment obrer alemany de llavors, que va ser, en general, el primer moviment obrer internacional i del que van sortir molts dels homes que haurien d’ocupar càrrecs dirigents a l’Associació Internacional dels Treballadors. I els principis teòrics que la Lliga dels Comunistes va inscriure en les seves banderes amb el Manifest Comunista [*], el 1847, són avui el vincle internacional més fort que uneix tot el moviment proletari d’Europa i Amèrica.

Fins al dia d’avui, no existeix més que una font important per escriure una història coherent d’aquest moviment. És el denominat llibre negre: “Les conspiracions comunistes del segle XIX”, per Wermuth i Stieber, Berlín, 2 parts, 1853 i 1854. Aquesta elucubració, cosida de mentides per dos dels més miserables brètols policíacs del nostre segle i plagada de falsificacions conscients, serveix encara avui de font per a tots els escrits no comunistes que parlen d’aquella època.

El que jo puc oferir aquí no és més que un esbós, relacionat amb la part que afecta la Lliga mateixa; només l’estrictament necessari per a comprendre les “Revelacions”. Espero, tanmateix, que algun dia tindré ocasió d’utilitzar els abundants materials reunits per Marx i per mi per a la història d’aquella gloriosa etapa juvenil del moviment obrer internacional.

***

De la Lliga dels Proscrits, associació secreta democràtica-republicana, fundada el 1834 per emigrats alemanys a París, es van separar el 1836 els elements més radicals, proletaris quasi tots ells, i van fundar una nova associació secreta, la Lliga dels Justiciers. La Lliga mare, en la que només van continuar els elements més retardataris, com ara Jakobus Venedey, va quedar ben aviat ensopida, i quan, el 1840, la policia va descobrir a Alemanya el rastre d’algunes seccions, ja no era més que una ombra. En canvi, la nova Lliga es va desenvolupar amb relativa rapidesa. Al principi, era un brot alemany del comunisme obrer francès, que s’anava plasmant per aquella mateixa època a París i estava vinculat a les tradicions del babovisme [3]. La comunitat de béns es postulava com corol·lari obligat de la “igualtat”. Els objectius eren els de les societats secretes de París d’aquella època. Era una societat meitat propaganda i meitat conspiració, i tot i que no excloïa, ni de bon tros, si l’ocasió es presentava, la preparació de temptatives a Alemanya, sempre es considerava París com a centre de l’acció revolucionària. Però, ja que París era el camp de batalla decisiu, en aquell moment la Lliga no era, de fet, més que una branca alemanya de les societats secretes franceses, i principalment de la “Société des Saisons” [**], dirigida per Blanqui i Barbés, amb la qual es trobava en íntima relació. Els francesos es van llençar al carrer el 12 de maig de 1839; les seccions de la Lliga van fer causa comuna amb ells i es van veure així arrossegats cap a la derrota comuna. [4].

Dels alemanys que van ser detinguts, entre d’altres, Karl Schapper i Heinrich Bauer; el govern de Lluís Felip es va acontentar d’expulsar-los, després d’un temps llarg de presó. Ambdós es van traslladar a Londres. Schapper, natural de Weilburg (Nassau), havia militat el 1832, sent estudiant de ciències forestals a Giessen, en la conspiració organitzada per Georg Büchner; el 3 d’abril de 1833, va prendre partit en l’assalt contra la guàrdia del contestable a Frankfurt [5], va fugir a l’estranger i va participar, el febrer de 1834, en l’expedició de Mazzini contra Savoia [6]. De gegantesca corpulència, expedit i enèrgic, disposat sempre a jugar-se el benestar i la vida, era l’autèntica mena de revolucionari professional, tal com el coneixem pel paper que va exercir en la dècada dels trenta.

Tot i ser una mica maldestre de pensament, no era, ni de molt, un home tancat a la comprensió profunda dels problemes teòrics, com ho demostra la seva evolució de “demagog” [7] a comunista, i després d’acceptar una cosa, s’agafava a aquesta amb molta força. Precisament per això, la seva passió revolucionària xocava a vegades amb la seva intel·ligència; però seguidament advertia el seu error i el sabia reconèixer obertament. Era tot un home, i el que va fer per la fundació del moviment obrer alemany mai serà oblidat.

Heinrich Bauer, natural de Francònia, d’ofici sabater, era un noi viu, despert i enginyós, el menut cos del qual albergava tanta habilitat com decisió.

Un cop a Londres, a on Schapper, que a París havia estat caixista d’impremta, procurava guanyar-se la vida impartint classes d’idiomes, ambdós es van dedicar a refer els caps trencats de la Lliga, fent de Londres el centre d’aquesta organització. Aquí, si no abans, a París, se’ls va unir Joseph Moll, rellotger de Colònia, de talla mitjana, però de força hercúlia – quantes vegades ell i Schapper van apuntalar eficaçment, amb les seves esquenes, la porta d’una sala contra centenars d’assaltants!-, home que, tot igualant, almenys, als seus dos camarades en energia i decisió, els superava en intel·ligència. No només era, com van demostrar els èxits de les seves nombroses missions, un diplomàtic innat; el seu esperit era també més obert a la penetració teòrica. Vaig conèixer als tres a Londres, el 1843; eren els primers revolucionaris proletaris que veia; i, malgrat la discrepància en els detalls de les nostres opinions en aquell moment – doncs al seu limitat comunisme igualitari [***] jo encara hi oposava, en aquella època, una bona dosi de supèrbia filosòfica, no menys limitada-, mai oblidaré la formidable impressió que aquells tres homes de veritat em van causar, quan jo començava precisament a fer-me un home.

A Londres, com a Suïssa – tot i que en menor mesura-, els afavoria la llibertat de reunió i associació. El 7 de febrer de 1840 ja havia estat fundada l’Associació Educativa d’Obrers Alemanys, que encara existeix [8]. Aquesta associació servia a la Lliga com a zona de reclutament de nous membres, i posat que els comunistes eren, com sempre, els més actius i els més intel·ligents de l’Associació, fàcilment s’entén que la direcció d’aquesta es trobés totalment en mans de la Lliga. La Lliga aviat va tenir, a Londres, varies comunes o “cabanes”, com encara s’anomenaven en aquell moment. Aquesta mateixa tàctica, lògica i natural en aquelles condicions, era la que se seguia a Suïssa i a altres països. Allà on era possible fundar associacions obreres, se les utilitzava de la mateixa manera. Allà on les lleis ho prohibien, els membres de la Lliga ingressaven en associacions corals, gimnàstiques, etc. L’enllaç el mantenien quasi sempre els afiliats que entraven i sortien constantment dels diversos països i que actuaven també, quan era necessari, com a emissaris. Ajudava de manera eficaç a la Lliga en tots dos aspectes la saviesa dels governs, convertint a cada obrer indesitjable -que en el noranta per cent dels casos era un afiliat a la Lliga- gràcies a la seva expulsió, en un emissari.

La Lliga restaurada va tenir una difusió considerable, sobretot a Suïssa, a on Weitling, August Becker (un magnífic cap, però que es va perdre, com tants d’altres alemanys, per falta d’estabilitat interior) i d’altres, van crear una forta organització, més o menys identificada amb el sistema comunista weitlingià. No és aquest el lloc indicat per fer la crítica del comunisme de Weitling. Però pel que fa a la seva importància en tant que primer indici teòric independent del proletariat alemany, puc subscriure encara avui les paraules de Marx en el “Vorwärts” de París, el 1844:

«A on podia ella (la burgesia alemanya), incloent-hi als seus filòsofs i escribes, presentar una obra relativa a l’emancipació – política- de la burgesia, com les “Garanties de l’Harmonia i la Llibertat” de Weitling? Si es compara la insípida i pusil·lànime mediocritat de la literatura política alemanya amb aquest sublim i brillant començament dels obrers alemanys; si es comparen aquestes gegantesques sabates de nen del proletariat amb les proporcions nanes de les desgastades sabates polítiques de la burgesia, cal presagiar en aquesta Ventafocs una talla d’atleta».

Aquest atleta el tenim avui davant dels nostres ulls, i això que encara no ha arribat, ni de lluny, a la plenitud del seu desenvolupament.

A Alemanya existien també nombroses seccions de caràcter fugaç, com corresponia a l’estat de les coses, però les que anaven sorgint compensaven amb escreix les que anaven desapareixent. Només al cap de set anys, a finals de 1846, la policia va poder descobrir rastres de la Lliga a Berlín (Mentel) i a Magdeburg (Beck), sense que els fos possible perseguir-los.

Weitling, que el 1840 es trobava a París, va reagrupar també aquí, abans de traslladar-se a Suïssa, als elements dispersos.

El contingent central de la Lliga el formaven els sastres. A Suïssa, a Londres, a París, per tot arreu hi havia sastres alemanys. A París, l’alemany s’havia imposat fins a tal punt com idioma d’aquesta branca industrial, que el 1846 vaig conèixer allà a un sastre noruec que havia vingut a França en un viatge directe, per mar, des de Trondheim, i que al cap de divuit mesos a penes sabia una paraula de francès, però en canvi havia après magníficament l’alemany. El 1847, de les tres comunes de París, dues estaven formades, majoritàriament, per sastres i la tercera per ebenistes.

En desplaçar-se de París a Londres el centre de gravetat de l’organització, un nou factor va passar al primer pla: la Lliga, que era una organització alemanya, es va anar convertint, a poc a poc, en una organització internacional. En l’associació obrera s’hi congregaven, a més dels alemanys i dels suïssos, totes aquelles nacionalitats a les qui l’idioma alemany servia preferentment per a entendre’s amb els estrangers; és a dir, principalment escandinaus, holandesos, hongaresos, txecs, eslaus del sud i també russos i alsacians. El 1847, va ser hoste assidu de l’associació, entre d’altres, un ramader de la guàrdia anglesa, que venia d’uniforme. L’associació no va tardar a agafar el títol d’Associació Educativa Comunista Obrera, i en els carnets figurava la divisa de “Tots els homes són germans” en almenys vint idiomes, tot i que amb alguna falta d’ortografia. De la mateixa manera que l’Associació pública la Lliga secreta va adoptar també de seguida un caràcter més internacional; al principi, en un sentit encara limitat: pràcticament, per la diversa nacionalitat dels seus membres, i teòricament, per la consciència que tota revolució, per triomfar, havia de ser una revolució europea. En aquell moment no es va anar més lluny d’aquest punt, però les bases havien quedat establertes.

Es mantenia un contacte estret amb els revolucionaris francesos a través dels refugiats de Londres, companys d’armes en els combats del 12 de maig de 1839. També es mantenia contacte amb els polonesos més radicals. Els emigrats polonesos oficials, de la mateixa manera que Mazzini, eren, naturalment, més aviat adversaris que aliats. Als cartistes anglesos se’ls deixava a un costat com a elements no revolucionaris, amb motiu del caràcter específicament anglès del seu moviment. Més tard, els dirigents de la Lliga a Londres van establir relacions amb ells a través de mi.

També en altres aspectes havia canviat el caràcter de la Lliga, en canviar els esdeveniments. Tot i que se seguia considerant a París – i en aquell moment amb tota la raó- com la pàtria de la revolució, no es depenia ja dels conspiradors parisencs. La difusió de la Lliga va contribuir a elevar la seva pròpia consciència. Es notava que el moviment anava arrelant cada cop més entre la classe obrera alemanya i que aquests obrers alemanys estaven històricament cridats a ser els abanderats dels obrers del nord i de l’est d’Europa. La classe obrera alemanya tenia en Weitling a un teòric del comunisme que es podia comparar sense por amb els seus competidors francesos d’aquella època. Finalment, l’experiència del 12 de maig havia ensenyat que ja era hora de renunciar a les temptatives. I si es continuava interpretant cada esdeveniment com un presagi de la tempesta que hauria de venir i es mantenien vigents els estatuts semiconspiratius, calia atribuir-ho més aviat a la tossudesa dels vells revolucionaris, que començava ja a xocar amb la raó serena, a mesura que aquesta s’anava obrint pas.

En canvi, la doctrina social de la Lliga, amb tot el vague que era, emmalaltia d’un defecte molt gran, però basat en les circumstàncies mateixes. Els membres de la Lliga, quan pertanyien a la classe obrera, eren, de fet, quasi sempre artesans. L’home que els explotava era, generalment, àdhuc a les grans capitals, un petit mestre. Fins i tot a Londres tot just començava, en aquella època, l’explotació de la sastreria a gran escala, el que ara es coneix com a indústria de la confecció, sorgida de la transformació de l’ofici de sastre en una indústria a domicili, a compte d’un gran capitalista. D’una banda, l’explotador d’aquests artesans era un petit mestre, i de l’altra, tots ells comptaven a acabar convertint-se, al seu torn, en petits mestres. A més a més, sobre les esquenes de l’artesà alemany d’aquell temps pesava encara una massa de prejudicis gremials heretats del passat. I és quelcom que honra moltíssim a aquests artesans – que no eren encara proletaris en el ple sentit de la paraula, sinó un simple apèndix de la petita burgesia, un apèndix que estava passant a les files del proletariat, però que no es trobava encara en contraposició a la burgesia, és a dir, al gran capital-, el fet d’haver estat capaços d’avançar-se instintivament al seu futur desenvolupament i d’organitzar-se, tot i no tenir-ne plena consciència del fet, com partit del proletariat. Però, era també inevitable que els seus vells prejudicis artesans se’ls embullessin entre les cames a cada pas, sempre que es tractava de criticar d’una manera concreta la societat existent, és a dir, d’investigar els fets econòmics. Jo crec que no hi havia, en tota la Lliga, ningú que havia llegit mai un llibre d’Economia. Però això no era un gran obstacle; en aquell moment, totes les muntanyes teòriques es vencien a força d'”igualtat”, “justícia” i “fraternitat”.

Mentrestant, s’havia anat formant, junt amb el comunisme de la Lliga i de Weitling, un segon comunisme, substancialment diferent d’aquell. Vivint a Manchester, havia topat de nassos amb el fet que els fenòmens econòmics, als que fins llavors els historiadors no havien donat gens d’importància, o només una importància molt secundària, són, almenys al món modern, una força històrica decisiva; vaig veure que aquells fenòmens són la base sobre la qual neixen els antagonismes de classe actuals i que aquests antagonismes de classe, en els països que es troben plenament desenvolupats gràcies a la gran indústria, i per tant, principalment, a Anglaterra, constitueixen al seu torn la base per a la formació dels partits polítics, per a la lluita dels partits i, per consegüent, per a tota la història política. Marx, no només havia arribat al mateix punt de vista, sinó que l’havia exposat ja en els “Deutsch-Französische Jahrbücher” [10] el 1844, generalitzant-lo en el sentit que no és l’Estat el que condiciona i regula la societat civil, sinó aquesta la que condiciona i regula l’Estat, i que, per tant, la política i la seva història han de ser explicades per les relacions econòmiques i el seu desenvolupament, i no a l’inrevés. Quan vaig visitar Marx a París, l’estiu de 1844, es va posar de manifest el nostre complet acord en tots els terrenys teòrics, i d’aquell moment data la nostra col·laboració. Quan vam tornar a reunir-nos a Brussel·les, a la primavera de 1845, Marx, partint dels principis bàsics a dalt assenyalats, havia desenvolupat ja, en línies generals, la seva teoria materialista de la història, i ens vam posar a elaborar al detall, i en les més diverses direccions la nova concepció descoberta.

Aquest descobriment, que havia de revolucionar la ciència històrica i que, tal com es veu, va ser, essencialment, obra de Marx, sense que jo pugui atribuir-me en ell més que una part molt petita, amagava una importància directa per al moviment obrer de l’època. Ara, el comunisme dels francesos i dels alemanys i el cartisme dels anglesos ja no apareixien com un fet casual, que el mateix podria no haver existit. Aquests moviments es presentaven ara com un moviment de la moderna classe oprimida, del proletariat, com formes més o menys desenvolupades de la seva lluita històricament necessària contra la classe dominant, contra la burgesia; com formes de la lluita de classes, però que es distingien de totes les lluites de classes anteriors en el fet que l’actual classe oprimida, el proletariat, no pot dur a terme la seva emancipació, sense emancipar al mateix temps a tota la societat de la seva divisió en classes, i per tant, de la lluita de classes. Ara, el comunisme ja no consistia a esprémer de la fantasia un ideal de la societat el més perfecte possible, sinó en comprendre el caràcter, les condicions i, en conseqüència d’això, els objectius generals de la lluita lliurada pel proletariat.

La nostra intenció no era, ni de bon tros, comunicar exclusivament al món “erudit”, en gruixuts volums, els resultats científics descoberts per nosaltres. Res d’això. Els dos estàvem ja posats de ple en el moviment polític, teníem alguns partidaris entre el món culte, sobretot a l’occident d’Alemanya, i grans contactes amb el proletariat organitzat. Estàvem obligats a raonar científicament els nostres punts de vista, però consideràvem igualment important per a nosaltres el fet de guanyar-nos al proletariat europeu, començant per l’alemany, per a la nostra doctrina. Tan bon punt vam arribar a conclusions clares per a nosaltres mateixos, vam posar mans a l’obra. A Brussel·les, van fundar l’Associació Obrera Alemanya [11] i ens vam apropiar de la “Deutsche-Brüsseler Zeitung” [12], que ens va servir d’òrgan de premsa fins a la revolució de febrer. Amb el sector revolucionari dels cartistes anglesos estàvem en relacions per mitjà de Julian Harney, redactor del “Northern Star” [13], òrgan central del moviment cartista, en el que jo col·laborava. També formàvem una mena de coalició amb els demòcrates de Brussel·les (Marx era vicepresident de l’Associació Democràtica (14)) i amb els demòcrates socialistes francesos de “La Reforme” [15], diari al qual jo subministrava notícies sobre el moviment anglès i alemany. En una paraula, les nostres relacions amb les organitzacions i els diaris radicals i proletaris eren les que ens venien de gust.

Les nostres relacions amb la Lliga dels Justiciers eren les següents: coneixíem, està clar, l’existència d’aquesta Lliga; el 1843, Schapper m’havia proposat d’ingressar-hi, cosa a la qual, per descomptat, em vaig negar en aquell moment. Però no només manteníem una assídua correspondència amb els londinencs, sinó que estàvem en contacte encara més estret amb el doctor Ewerbeck, dirigent per aquella època de les comunes de París. Sense preocupar-nos dels assumptes interns de la Lliga, estàvem informats de tota la cosa important que hi ocorria. A més, vam influir de paraula, per carta i mitjançant la premsa en els judicis teòrics dels membres més destacats de la Lliga. També utilitzàvem per a això diverses circulars litografiades dirigides per nosaltres als nostres amics i corresponsals del món sencer, en ocasions especials, quan es plantejaven problemes interns del Partit Comunista en gestació. Aquestes circulars afectaven també, a vegades, a la Lliga mateixa. Així, per exemple, un jove estudiant westfalià anomenat Hermann Kriege, s’havia presentat a Nord Amèrica com emissari d’aquella organització, associant-se amb el boig Harro Harring per revolucionar l’Amèrica del Sud per mitjà de la Lliga, i havia fundat un diari [****] [16] el que predicava, en nom de la Lliga, un comunisme endolcit basat en l'”amor”, saturat d’amor i desbordant amor per totes bandes. Vam sortir al pas d’això amb una circular que no va deixar de tenir efecte, i Kriege va desaparèixer de l’escena de la Lliga.

Més tard es va presentar a Brussel·les Weitling. Però ja no era aquell jove i candorós oficial de sastre que, enlluernat pel seu propi talent, s’esforçava a descobrir com anava a ser la futura societat comunista. Era el gran home que es creia perseguit pels envejosos de la seva superioritat, el que veia rivals a tot arreu, enemics secrets i paranys; el profeta assetjat de país en país, que guarda a la butxaca la recepta per fer descendir el cel sobre la Terra i s’imagina, que tots volen robar-li. Ja a Londres, s’havia barallat amb les gents de la Lliga, i a Brussel·les, on Marx i la seva dona el van acollir amb una paciència quasi sobrehumana, no va poder tampoc entendre’s amb ningú. En vista d’això, aviat va partir cap Amèrica, per provar allà l’ofici de profeta.

Totes aquestes circumstàncies van contribuir a la callada transformació que s’havia anat operant a la Lliga, i sobretot entre els dirigents de Londres. Cada cop eren més conscients de com era d’inconsistent la concepció del comunisme que imperava, tant la del comunisme igualitari francès, de caràcter molt primitiu, com la del comunisme witlingià. L’intent de Weitling de retrotraure el comunisme al cristianisme primitiu – a pesar dels detalls genials que conté el seu “Evangeli dels pobres pecadors”-, hi havia conduït, a Suïssa, a posar el moviment, en gran manera, primer en mans de necis com Albrecht i després d’aprofitats xerrameques com Kuhlmann. El “vertader socialisme” difós per alguns literats, traducció de la fraseologia socialista francesa al mal alemany de Hegel i a l’amor endolcit (vegis el punt del “Manifest Comunista” que tracta del socialisme alemany o “vertader” socialisme [*****]), i que Kriege i les lectures de les obres en qüestió havien introduït a la Lliga, havia forçosament de despertar, encara que només fos per la seva bavejant impotència, la repugnància dels vells revolucionaris de la Lliga. Davant de les precàries idees teòriques anteriors i davant de les desviacions pràctiques que d’elles en resultaven, els de Londres van anar adonant-se, cada cop més, que Marx i jo teníem raó amb la nostra nova teoria. Al fet que això fos comprès va contribuir indubtablement als mencionats quant a capacitat teòrica: el miniaturista Karl Pfänder, de Heilbronn, i el sastre Georg Eccarius, de Turingia [******].

Resumint, a la primavera de 1847 es va presentar Moll a Brussel·les a visitar Marx, i seguidament a París a visitar-me a mi, per a invitar-nos novament, en nom dels seus camarades, a ingressar a la Lliga. Ens va dir que estaven convençuts, tant de la justesa general de la nostra concepció, com de la necessitat d’alliberar la Lliga de les velles tradicions i formes conspiratives. Que si volíem ingressar, se’ns donaria l’ocasió, en un congrés de la Lliga, per desenvolupar el nostre comunisme crític en un manifest, que després es publicaria com a manifest de la Lliga; i que nosaltres podríem contribuir també a substituir l’organització antiquada de la Lliga per una altra nova, més adequada als temps i a les finalitats perseguides.

Del fet que la classe obrera alemanya necessitava, encara que només fos per raons de propaganda, una organització, i que aquesta organització, si no havia de ser purament local, havia de ser necessàriament clandestina, fins i tot a fora d’Alemanya, no en teníem cap mena de dubte. Doncs bé; en la Lliga teníem precisament aquella organització. I si el que havíem hagut de retreure’ls fins llavors era abandonat ara com erroni pels mateixos representants de la Lliga, i aquests ens convidaven a col·laborar en la seva reorganització, podíem nosaltres negar-nos-hi? Està clar que no. Vam ingressar, doncs, a la Lliga; Marx va formar una comuna a Brussel·les amb els nostres amics més propers, i jo assistia a les tres comunes de París.

L’estiu de 1847, es va celebrar a Londres el primer Congrés de la Lliga, en el que W. Wolff va acudir representant a les comunes de Brussel·les i jo a les de París. En aquest Congrés es va dur a terme, abans de res, la reorganització de la Lliga. Es va suprimir el que quedava encara dels vells noms místics de l’època conspirativa; la Lliga es va organitzar en forma de comunes, cercles, cercles directius, Comitè Central i Congrés, anomenant-se a partir de llavors Lliga dels Comunistes. “La finalitat de la Lliga és el derrocament de la burgesia, la dominació del proletariat, la supressió de la vella societat burgesa, basada en els antagonismes de classe, i la creació d’una nova societat, sense classes i sense propietat privada”. Tal era el text de l’article primer [*******]. Pel que fa a l’organització, aquesta era absolutament democràtica, amb comitès elegits i revocables en tot moment, amb la qual cosa es tancava la porta a totes les vel·leïtats conspiratives que exigeixen sempre un règim de dictadura, i la Lliga es convertia – almenys per als temps normals de pau- en una societat exclusivament de propaganda. Aquests nous estatuts – vegis com de democràticament es procedia ara- es van presentar a les comunes per a la seva discussió, tornant a examinar-se en el segon Congrés, que els va aprovar definitivament el 8 de desembre de 1847. Apareixen reproduïts en l’obra de Wermuth i Stieber, tom I, pàg. 239, apèndix X.

El segon Congrés es va celebrar a finals de novembre i començaments de desembre del mateix any. En aquest Congrés hi va assistir també Marx, que va defensar en un llarg debat – el Congrés va durar, com a mínim, deu dies-, la nova teoria. Per fi, totes les objeccions i dubtes van quedar aclarits, els nous principis van ser aprovats per unanimitat i Marx i jo vam rebre l’encàrrec de redactar el manifest. Així ho vam fer, immediatament. Poques setmanes abans de la revolució de febrer, vam enviar el Manifest (+) a Londres, per a la seva impressió. Des de llavors, ha fet la volta al món, està traduït a quasi totes les llengües i serveix encara avui de guia del moviment proletari, en els més diversos països. La vella divisa de la Lliga: “Tots els homes són germans”, va ser reemplaçada pel nou crit de guerra: “Proletaris de tots els països, uniu-vos!”, que proclamava obertament el caràcter internacional de la lluita. Disset anys després, la nova divisa ressonava en el món sencer com el crit de batalla de l’Associació Internacional dels Treballadors, i avui apareix inscrita en les banderes del proletariat militant de tots els països.

Va esclatar la revolució de febrer. El Comitè Central de Londres va transferir immediatament els seus poders al cercle directiu de Brussel·les. Però aquest acord va arribar en el moment en què Brussel·les ja es trobava, de fet, en estat de setge i sobretot quan els alemanys ja no es podien reunir enlloc. Com tots estàvem a punt de traslladar-nos a París, el nou Comitè Central va acordar, al seu torn, dissoldre’s, transferint tots els seus poders a Marx i autoritzant-lo a constituir immediatament a París, un nou Comitè Central. Amb prou feines s’havien separat les cinc persones que van prendre aquest acord (era el 3 de març de 1848), quan la policia va irrompre a la casa de Marx, arrestant-lo i obligant-lo a sortir l’endemà cap a França, viatge que precisament ell es disposava a emprendre.

Aviat vam tornar a reunir-nos tots de nou a París. Aquí, es va redactar el següent document, signat pels membres del nou Comitè Central, document que es va difondre per tota Alemanya i del que encara alguns avui en podrien aprendre alguna cosa:

“REIVINDICACIONS DEL PARTIT COMUNISTA A ALEMANYA [17]

1. Tota Alemanya serà declarada República una i indivisible.

3. Els representants del poble seran retribuïts, per tal que també els obrers puguin formar part del parlament del poble alemany.

4. Armament general del poble.

7. Les finques dels prínceps i altres possessions feudals, totes les mines, pedreres, etc., es converteixen en propietat de l’Estat. En les finques s’organitzarà l’explotació a gran escala i amb els recursos més moderns de la ciència, en profit de la col·lectivitat.

8. Les hipoteques sobre les terres dels pagesos es declaren propietat de l’Estat; els pagesos abonaran a l’Estat els interessos d’aquestes hipoteques.

9. En les regions on estigui desenvolupat el sistema d’arrendaments, la renda del sòl o preu de l’arrendament es pagarà a l’Estat en concepte d’impost.

11. L’Estat prendrà el control de tots els mitjans de transport: ferrocarrils, canals, vaixells, camins, correus, etc., convertint-los en propietat de l’Estat i posant-los a disposició de la classe desposseïda.

14. Restricció del dret d’herència.

15. Implantació de forts impostos progressius i abolició dels impostos sobre els articles de consum.

16. Organització de tallers nacionals. L’Estat garanteix a tots els treballadors mitjans de subsistència i assumeix la cura dels incapacitats per a treballar.

17. Instrucció pública general i gratuïta.

En interès del proletariat alemany, de la petita burgesia i dels pagesos, treballar amb tota l’energia per la implantació de les mesures que queden apuntades, ja que només l’aplicació d’aquestes mesures assegurarà als milions d’homes, que fins ara estaven sent explotats a Alemanya per una minoria insignificant i als que es pretendrà seguir mantenint en l’opressió, els drets i el poder que els pertanyen com creadors de tota la riquesa.

El Comitè: Karl Marx, K. Schapper, H. Bauer, F. Engels, J. Moll, W. Wolff”

A París hi havia en aquell moment la mania de les legions revolucionàries. Espanyols, italians, belgues, holandesos, polonesos, alemanys s’ajuntaven en partides per anar a alliberar les seves respectives pàtries. La legió alemanya estava acabdillada per Herwegh, Bornstedt i Börnstein. I com, immediatament després de la revolució, els obrers estrangers, a més a més de quedar-se sense feina, es veien assetjats pel públic, acudien en gran nombre a les legions. El nou govern va veure en elles un mitjà per deslliurar-se dels obrers estrangers, i els va concedir “l’etape du soldat”, o sigui, allotjament per la ruta i un plus de marxa de 50 cèntims per dia fins a la frontera, a on després el sensible ministre de Negocis Estrangers, que tenia sempre les llàgrimes a punt, el retòric Lamartine, s’encarregaria de denunciar-los als seus governs respectius.

Nosaltres ens vam oposar amb l’energia més gran a aquest intent de jugar a la revolució. Enmig de l’efervescència regnant a Alemanya, fer una incursió al país per importar la revolució des de fora i a la força, equivalia a soscavar la revolució alemanya, reforçar als governs i entregar als mateixos legionaris – d’això s’encarregava Lamartine- desarmats a les mans de les tropes alemanyes. Més tard, en triomfar la revolució a Viena i a Berlín, la legió ja no tenia cap objecte; però com s’havia començat el joc, es va prosseguir.

Vam fundar un club comunista alemany [18], en el que van aconsellar als obrers que es mantinguessin al marge de la legió i retornessin individualment al seu país, per posar-se allà al servei del moviment. El nostre vell amic Flocon, que formava part del Govern Provisional, va aconseguir per als obrers expedits per nosaltres les mateixes facilitats de viatge que s’havien oferit als legionaris. D’aquesta manera, vam enviar a Alemanya de 300 a 400 obrers, entre ells la gran majoria de membres de la Lliga.

Com no era difícil de preveure, la Lliga va resultar ser una palanca massa dèbil per canalitzar el moviment desencadenat de les masses populars. Les tres quartes parts dels afiliats a la Lliga, que abans residien a l’estranger, en tornar al seu país havien canviat de residència, amb la qual cosa es dissolien en gran manera les seves comunes anteriors i ells perdien tot contacte amb la Lliga. Una part, els més ambiciosos, ni tan sols es van preocupar de restablir aquest contacte, sinó que cadascú es va posar a organitzar en la seva localitat, pel seu compte i risc, un petit moviment per separat. Finalment, les condicions que es donaven a cada petit Estat, a cada província, a cada ciutat, eren tan distintes, que la Lliga no hauria pogut donar als seus afiliats més que instruccions molt generals, i aquestes es podien fer arribar molt millor per mitjà de la premsa. En una paraula, des del moment que van cessar les causes que havien fet necessària una Lliga secreta, va perdre també aquesta la seva significació. I als qui menys podia sorprendre tal cosa, era precisament als que acabaven de despullar a aquesta Lliga secreta de l’últim vestigi del seu caràcter conspiratiu.

No obstant això, ara es demostrava que la Lliga havia estat una excel·lent escola d’acció revolucionària. Al Rin, a on la “Neue Rheinische Zeitung” [++] constituïa un centre sòlid, a Nassau, al Hessen renà, etc., eren sempre afiliats a la Lliga els que apareixien al cap de l’ala extrema del moviment democràtic. I el mateix a Hamburg. Al sud d’Alemanya molestava el predomini de la democràcia petitburgesa. A Breslau, hi va treballar fins a l’estiu de 1848 Wilhelm Wolff, amb gran èxit, aconseguint ser nomenat candidat per representar Silèsia en el parlament de Frankfurt [19]. L’Assemblea de Berlín va ser convocada a Berlín el maig de 1848 per elaborar la Constitució “de comú acord amb la Corona”. En haver-se adoptat aquesta fórmula com a base de la seva activitat, l’Assemblea va renunciar amb això al principi de la sobirania del poble; al novembre, d’acord amb un decret del rei va ser traslladada a Brandenburg; fou dissolta durant el cop d’Estat a Prússia el desembre de 1848. Finalment, el caixista Stephan Born, militant actiu de la Lliga a Brussel·les i París, va fundar a Berlín una “Germandat Obrera”, que va adquirir considerable extensió i va durar fins a l’any 1850. Born, jove de molt talent, però que tenia massa pressa per convertir-se en un personatge polític, “va fraternitzar” amb els elements més dispars, amb tal de poder reunir al seu voltant un tropell de gent; i ell no era, ni de molt, l’home capaç de posar unitat en les més dispars tendències i de fer la llum en el caos. Per això, en les publicacions oficials de la seva associació es barregen, com en un bigarrat mosaic, les idees defensades en el Manifest Comunista amb els records i els anhels gremials, fragments de Louis Blanc i Proudhon, el proteccionisme, etc.; en una paraula, es volia complaure a tot el món. Es van organitzar, sobretot, vagues, sindicats, cooperatives de producció, oblidant-se que el més important era conquerir, mitjançant victòries polítiques, el terreny sense el qual totes aquelles coses no podien sostenir-se a la llarga. I quan, més tard, les victòries de la reacció van fer sentir als dirigents de la Germandat la necessitat de llançar-se directament a la lluita revolucionària, aquelles confuses masses que s’agrupaven al seu voltant els van deixar, naturalment, a l’estacada. Born va prendre partit en la insurrecció de Dresden, el maig de 1849 [20], i va poder escapar amb sort. Però la Germandat Obrera es va comportar davant del gran moviment polític del proletariat com una simple Lliga particular, que en part només existia sobre el paper i la importància de la qual era tan secundària que la reacció no va considerar necessari suprimir-la fins al 1850, sense posar-se fins anys més tard amb aquells plançons seus que encara continuaven existint. I Born, llur autèntic nom era Buttermilch, no es va convertir en un personatge polític sinó en un modest professor suís, que ja no traduïa a Marx al llenguatge gremial, sinó al plàcid Renan al seu alemany almivarat.

El 13 de juny de 1849 a París [21], la derrota de les insurreccions de maig a Alemanya i l’aixafament de la revolució hongaresa pels russos van posar un punt final a tot el període de la revolució de 1848. Però el triomf de la reacció no era encara, ni de bon tros, definitiu. S’imposava la reorganització de les forces revolucionàries disperses, i per tant també les de la Lliga. Les circumstàncies vedaven, com abans de 1848, tota organització pública del proletariat; calia tornar a organitzar-se, doncs, secretament.

A la tardor de 1849, es van tornar a reunir a Londres la majoria dels membres dels antics comitès centrals i congressos. Només faltava Schapper, encarcerat a Wiesbaden, i que es va presentar després d’absolt, a la primavera de 1850, i Moll, qui després d’haver complert una sèrie de missions perillosíssimes i de diversos viatges d’agitació – l’últim, per a reclutar en el si del mateix exèrcit prussià, a la província del Rin, artillers muntats per a les bateries del Palatinat- es va enrolar a la companyia d’obrers de Besançon, del destacament de Willich, morint d’un tret al cap durant la batalla del Murg, davant del pont de Rotenfels. En canvi, va aparèixer en escena Willich. Aquest era un d’aquells comunistes sentimentals que tant abundaven des de 1845 en l’occident d’Alemanya, i que només per aquest sol fet ja abrigava una hostilitat secreta instintiva contra la nostra tendència crítica. Però ell era encara més; era un perfecte profeta, convençut de la seva missió de messies predestinat del proletariat alemany, i, com a tal, aspirant directe a la dictadura política, i de la mateixa manera a la dictadura militar. I així, junt amb el comunisme basat en el cristianisme primitiu, predicat abans per Weitling, va sorgir una mena d’Islam comunista. Però, de moment, la propaganda d’aquesta nova religió va quedar circumscrita a la caserna militar de refugiats el comandament del qual el tenia Willich.

Es va procedir, doncs, a organitzar de nou la Lliga, es va publicar el Missatge de març de 1850 [+++], publicat en l’apèndix (IX, Núm. 1 [22]) i es va enviar a Alemanya com emissari a Heinrich Bauer. El Missatge, redactat per Marx i per mi, té encara avui interès, ja que la democràcia petitburgesa segueix sent encara el partit que en la propera commoció europea, que no tardarà a produir-se (perquè l’interval entre les revolucions europees – 1815, 1830, 1848-1852, 1870- és, en el nostre segle, de 15 a 18 anys), serà, necessàriament, el primer a empunyar el timó d’Alemanya, com salvador de la societat enfront dels obrers comunistes. Per tant, moltes de les coses que diem allà encara segueixen tenint aplicació avui. La missió de Heinrich Bauer va ser coronada per un èxit complet. Aquell coratjós sabater era un diplomàtic innat. Va tornar a incorporar a l’organització activa als antics membres de la Lliga – alguns dels quals s’havien deslligat d’ella i d’altres operaven pel seu compte-, i en particular als dirigents de la Germandat Obrera. I la Lliga va començar a jugar un paper predominant en les associacions obreres, camperoles i gimnàstiques, en proporcions superiors a les d’abans de 1848, fins al punt que ja en el següent Missatge trimestral dirigit a les comunes el juny de 1850, es va poder fer constar que l’estudiant Schurz, de Bonn (el que més tard havia de ser exministre a Nord Amèrica), que havia viatjat per Alemanya al servei de la democràcia petitburgesa, “s’ha trobat ja amb què tots els elements útils estan en mans de la Lliga” (vegis l’apèndix, IX Núm. 2). Aquesta fou, indubtablement, l’única organització revolucionària alemanya d’importància.

Però la funció que aquesta organització havia d’exercir, depenia molt essencialment que es realitzessin o no les perspectives d’un nou auge de la revolució. En el transcurs de 1850, aquestes perspectives es van anar fent cada cop més inversemblants, i fins i tot impossibles. La crisi industrial de 1847, que va preparar la revolució de 1848, havia estat superada; havia començat un nou període, fins llavors mai vist, de prosperitat industrial: qui tingués ulls per veure i els fes servir s’havia de convèncer que la tempesta revolucionària de 1848 s’anava dissipant a poc a poc.

“Sota aquesta prosperitat general, en la que les forces productives de la societat burgesa es desenvolupen tot l’exuberantment que poden desenvolupar-se dins de les condicions burgeses, no es pot ni parlar d’una vertadera revolució. Semblant revolució només pot donar-se en aquells períodes en què aquests dos factors, les modernes forces productives i les formes burgeses de producció, incorren en mútua contradicció. Les diferents querelles a les quals ara es deixen anar i en les que es comprometen recíprocament els representants de les distintes fraccions del partit continental de l’ordre, no donen, ni de bon tros, peu per a noves revolucions; al contrari, són possibles només perquè la base de les relacions socials és, per ara, tan segura i – cosa que la reacció ignora- tan burgesa. Contra ella xocaran tots els intents de la reacció de contenir el desenvolupament burgès, així com tota la indignació moral i totes les proclames entusiastes dels demòcrates”. Així escrivíem Marx i jo a la “Revista de maig a octubre de 1850” de la “Neue Rheinische Zeitung. Politisch-ökonomische Revue” [23], quadern V-VI, Hamburg, 1850, pàg. 153.

Però aquesta manera freda d’apreciar la situació era per a molta gent una heretgia en aquells moments en què Ledru-Rollin, Louis Blanc, Mazzini, Kossuth i els astres alemanys de menor magnitud, com Ruge, Kinkel, Gögg i què sé jo quants més, es reunien a Londres per formar a munts els governs provisionals de l’avenir, no només per als seus respectius països, sinó per a tota Europa, i en què només faltava rebre dels Estats Units el diners necessaris, a títol d’emprèstits revolucionaris, per dur a terme, en un tancar i obrir d’ulls, la revolució europea, i amb ella, naturalment, la instauració de les corresponents repúbliques. A qui podria estranyar-li que un home com Willich es deixés arrossegar per això, que Schapper es deixés també portar per la seva vella picor revolucionària, i que la majoria dels obrers que sobre manera vivien com refugiats a Londres els seguissin al camp dels fabricants demòcrata-burgesos de revolucions? El cas és que el retraïment defensat per nosaltres no era del gust d’aquestes gents, capficades que els llancéssim a l’esport de fer revolucions. I, com ens hi vam negar de la manera més enèrgica, va sobrevenir l’escissió; la resta ho veurà el lector en les Revelacions [++++]. Després va venir la detenció a Hamburg, primer de Nothjung i després d’Haupt, qui va trair als seus companys, denunciant els noms dels qui formaven el Comitè Central de Colònia; ell era el que havia de servir en el procés de testimoni principal de càrrec; però els seus parents no van voler passar per aquesta vergonya i el van expedir a Rio de Janeiro, on més endavant es va establir com a comerciant, arribant a ser, en retorn dels seus mèrits, primer cònsol general de Prússia i després d’Alemanya. En l’actualitat, torna a estar a Europa [+++++].

Vet aquí, per a una major comprensió del que segueix, la llista dels acusats de Colònia: 1) P. G. Röser, obrer cigarrer; 2) Heinrich Bürgers, que va morir sent diputat progressista a la Dieta; 3) Peter Nothjung, sastre, mort fa pocs anys a Breslau, sent fotògraf; 4) W. J. Reiff; 5) el Dr. Hermann Becker, actualment alcalde de Colònia i membre de la cambra alta; 6) el Dr. Roland Daniels, metge, que va morir pocs anys després del procés, a causa d’una tuberculosi adquirida a la presó; 7) Karl Otto, químic; 8) el Dr. Abraham Jacoby, actualment metge a Nova York; 9) el Dr. J. J. Klein, actualment metge i regidor de Colonia; 10) Ferdinand Freiligrath, que llavors ja estava a Londres; 11) J. L. Ehrhand, viatjant; 12) Friedrich Lessner, sastre, actualment a Londres. D’aquests, van ser condemnats per temptativa d’altra traïció, després de la vista del procés davant del jurat, que va durar des del 4 d’octubre fins al 12 de novembre de 1852, els següents: Röser, Bürgers i Nothjung a sis anys; Reiff, Otto i Becker a cinc anys, i Lessner a tres anys de reclusió en una fortalesa. Daniels, Klein, Jacoby i Ehrhard van ser absolts.

Amb el procés de Colònia acaba el primer període del moviment obrer comunista a Alemanya. Immediatament després de la condemna vam dissoldre la nostra Lliga; pocs mesos més tard finia també el Sonderbund de Willich-Schapper [24].

***

Entre aquella època i la d’avui, s’interposa tota una generació. Llavors, Alemany era un país d’artesania i indústria domèstica, basada en el treball manual; avui, és un gran país industrial, subjecte encara a una contínua revolució industrial. Llavors calia anar buscant d’un en un els obrers conscients de la seva situació com obrers i de la seva contraposició historicoeconòmica amb el capital, perquè aquesta mateixa contraposició estava encara en una fase molt inicial. Avui, cal sotmetre a tot el proletariat alemany a lleis d’excepció, per entorpir, encara que sigui només una mica, el procés de la formació total de la seva consciència de classe oprimida. Llavors, els pocs homes que havien sabut comprendre el paper històric del proletariat s’havien de reunir secretament, d’agrupar-se d’amagat en petites comunes de 3 a 20 individus. Avui, el proletariat alemany ja no necessita cap organització oficial, ni pública, ni secreta; n’hi ha prou amb la simple i natural cohesió que dóna la consciència de l’interès de classe, per a commoure a tot l’imperi alemany, sense necessitat d’estatuts, de comitès, d’acords ni d’altres formes tangibles. Bismarck és l’àrbitre d’Europa a l’altre costat de les fronteres d’Alemanya; però en l’interior d’Alemanya s’aixeca, cada dia més amenaçadora, la figura atlètica del proletariat alemany que Marx pronosticava ja el 1844, el gegant a qui els estrets murs de l’edifici imperial, aixecats a la mesura dels filisteus, li vénen massa petits, i llur talla imponent i fornides esquenes segueixen desenvolupant-se mentre arriba el moment en què serà suficient que s’aixequi de la seva cadira perquè salti feta mica tota l’estructura de l’imperi alemany. Més encara. El moviment internacional del proletariat europeu i americà és avui tan fort, que no només la seva primera forma estreta – la de la Lliga secreta-, sinó la seva segona forma, infinitament més ampla – la pública de l’Associació Internacional dels Treballadors-, s’ha convertit en un obstacle per ell, perquè avui n’hi ha prou amb el simple sentiment de solidaritat, nascut de la consciència de la identitat de la seva situació de classe, per tal de crear i mantenir unit entre els obrers de tots els països i llengües un sol i únic partit: el gran partit del proletariat. Les doctrines sostingudes per la Lliga des del 1847 fins al 1853 i que en aquell moment podien ser tractades despectivament pels savis filisteus, com quimeres sortides d’uns quants caps esbojarrats i exaltats, com doctrines misterioses d’alguns sectaris solts; compten avui amb innombrables partidaris en tots els països civilitzats del món des dels condemnats de les mines de Sibèria, fins als buscadors d’or de Califòrnia; i el fundador d’aquesta teoria, l’home més odiat i més calumniat del seu temps, Karl Marx, era, quan va morir, el conseller sempre sol·licitat i sempre disposat del proletariat d’ambdós mons.

Londres, 8 d’octubre de 1885

_________________________

NOTES

[*] Vegis la present edició, t. 1, pp. 110-140. (N. de l’E.)

[**] Societat de les estacions de l’any. (N. de l’E.)

[***] Entenc per comunisme igualitari, com queda dit, només aquell comunisme que es recolza exclusivament o predominant en el postulat de la igualtat.

[****] “Der Volks-Tribun” (133). (N. de l’E.)

[*****] Vegis la present edició, t. 1, pp. 133-135. (N. de l’E.)

[******] Pfänder va morir a Londres, fa uns vuit anys. Era un home de fina intel·ligència, un esperit agut, irònic, dialèctic. Eccarius va ser més tard, durant molts anys, com és sabut, secretari del Consell General de l’Associació Internacional dels Treballadors, del que formaven part, entre altres, diversos antics afiliats a la Lliga: Eccarius, Pfänder, Lessner, Lochner, Marx i jo. Més tard, Eccarius es va consagrar exclusivament al moviment sindical anglès.

[*******] Vegis K. Marx i F. Engels, “Estatuts de la Lliga dels Comunistes” (N. de l’E.)

[+] Vegis la present edició, t. 1, pp. 110-140. (N. de l’E.)

[++] Vegis el present tom, pp. 174-183. (N. de l’E.)

[+++] Vegis la present edició, t. 1, pp. 179-189. (N. de l’E.)

[++++] Vegis C. Marx, “Revelacions sobre el procés dels comunistes de Colònia”. (N. de l’E.)

[+++++] Schapper va morir a Londres, a finals de la dècada del 60. Willich va fer la guerra civil als Estats Units [25], havent-se distingit en ella. A la batalla de Murfreesboro (Tennessee), sent general de brigada, va rebre un tret al pit, del qual va guarir. Va morir a Nord Amèrica fa uns deu anys (1878). Respecte a les altres persones de les quals es parla en el text, diré que Heinrich Bauer ha desaparegut a Austràlia i que Weitling i Ewerbeck han mort als Estats Units.

[1] Engels va escriure el treball “Contribució a la història de la Lliga dels comunistes” com a introducció a l’edició alemanya de 1885 del treball de Marx “Revelacions sobre el procés dels comunistes a Colònia”. En els anys de la vigència de la Llei d’excepció era molt important que la classe obrera d’Alemanya aprengués l’experiència de la lluita revolucionària en el període de l’ofensiva de la reacció de 1849-1852. Precisament per això Engels va considerar necessari reeditar aquella publicació de Marx.

[2] Es tracta del procés organitzat a Colònia (del 4 d’octubre al 12 de novembre de 1852) amb fins provocatius pel govern de Prússia contra 11 membres de la Lliga dels Comunistes. Acusats de crim d’alta traïció sobre la base de documents falsos i perjuris, set van ser condemnats a reclusió en la fortalesa per terminis de 3 a 6 anys.

[3] Babovisme: Un corrent del comunisme utòpic igualitari fundat pel revolucionari francès de finals del segle XVIII Gracchus Babeuf i els seus adeptes. 

[4] “Société des Saisons” («Societat de les Estacions de l’Any»): organització conspirativa republicana-socialista secreta que actuava a París durant els anys de 1837 a 1839 sota la direcció de A. Blanqui i A. Barbès.

La sublevació del 12 de maig de 1839, a París, en la qual van exercir el paper principal els obrers revolucionaris, va ser preparada per la Societat de les Estacions de l’Any; la sublevació, que no es recolzava en les àmplies masses, va ser aixafada per les tropes governamentals i la Guàrdia Nacional.

[5] Es tracta d’un episodi de la lluita dels demòcrates alemanys contra la reacció a Alemanya denominat «l’atemptat de Frankfurt»; un grup d’elements radicals va assaltar el 3 d’abril de 1833 l’òrgan central de la Confederació Germànica – la Dieta federal de Frankfurt del Maine- per provocar la revolució en el país i proclamar la República de tota Alemanya; les tropes van esclafar la sublevació deficientment preparada.

[6] El febrer de 1834, el demòcrata burgès italià Mazzini va organitzar una expedició dels membres de la «Jove Itàlia», societat fundada per ell el 1831, i d’un grup d’emigrats revolucionaris a Suïssa, a Savoia, amb la finalitat d’aixecar una insurrecció per la unificació d’Itàlia i proclamar la República Italiana burgesa i independent. Després d’entrar a Savoia, el destacament va ser derrotat per les tropes del Piemont.

[7] Es coneixia com a demagogs a Alemanya, des del 1819, als participants del moviment d’oposició entre la intel·lectualitat alemanya que es pronunciaven contra el règim reaccionari dels Estats alemanys i exigien la unificació d’Alemanya. Els «demagogs» eren víctimes de cruels repressions per part de les autoritats alemanyes.

[8] Es refereix a l'”Associació Educativa d’Obrers Alemanys” domiciliada a la dècada del 50 del segle XIX, a Londres, Great Windmill-Street, fundada el febrer de 1840 per C. Schapper, J. Moll i altres personalitats de la Lliga dels Justiciers. Marx i Engels van participar en la seva activitat en els anys 1849 i 1850. El 17 de setembre de 1850, Marx, Engels i diversos partidaris seus van abandonar l’Associació perquè una gran part de la mateixa s’havia passat a la fracció sectària aventurera de Willich-Schapper. Al fundar-se la Internacional el 1864, l’Associació va passar a ser Secció alemanya de l’Associació Internacional dels Treballadors a Londres. L’Associació de Londres va existir fins a 1918, quan va ser clausurada pel govern d’Anglaterra.

[9] “Vorwärts” («Endavant»): diari alemany que es va publicar a París des de gener fins desembre de 1844 dues vegades per setmana. Hi van col·laborar Marx i Engels.

[10] “Deutsch-Französische Jahrbücher” («Anals francoalemanys»): es publicava a París, en alemany, sota la redacció de K. Marx i A. Ruge. No va sortir més que el primer fascicle (doble) el febrer de 1844. En ell s’hi van publicar les obres de Karl Marx: “Contribució al problema hebreu”, així com les de Friedrich Engels: “Esbossos per la crítica de l’Economia Política” i “Situació d’Anglaterra. Thomas Carlyle, El passat i el present”. Aquestes obres marcaven el pas definitiu de Marx i Engels del democratisme revolucionari al materialisme i al comunisme. La causa principal del cessament de la publicació de l’anuari residia en les divergències en qüestions de principi entre Marx i el radical burgès Ruge.

[11] L'”Associació d’Obrers Alemanys a Brussel·les” fou fundada per Marx i Engels a finals d’agost de 1847, amb l’objectiu d’educar políticament als obrers alemanys residents a Bèlgica. Sota la direcció de Marx, Engels i els seus companys, l’Associació es va convertir en un centre legal d’unió dels proletaris revolucionaris alemanys a Bèlgica. Els millors elements de l’Associació integraven l’Organització de Brussel·les de la Lliga dels Comunistes. Les activitats de l’Associació d’Obrers Alemanys a Brussel·les es van suspendre poc després de la revolució de febrer de 1848 a França, a causa de les detencions i l’expulsió dels seus components per la policia belga.

[12] “Deutsche-Brüsseler-Zeitung” («Diari Alemany de Brussel·les»): diari fundat pels emigrats polítics alemanys a Brussel·les; es va publicar des de gener de 1847 fins al febrer de 1848. A partir de setembre de 1847, Marx i Engels van col·laborar permanentment en ell i van exercir una influència directa en la seva orientació. Sota la direcció de Marx i Engels, es va convertir en l’òrgan de la Lliga dels Comunistes.

[13]”The Northern Star” («L’Estrella del Nord»): setmanari anglès, òrgan central dels cartistes, fundat el 1837. Es va publicar fins al 1852, inicialment a Leeds i després a partir de novembre de 1844, a Londres. El fundador i redactor del diari va ser F. O’Connor. També va ser membre de la redacció J. Harney. Des del 1843 fins al 1850 va publicar articles d’Engels.

[14] “Associació Democràtica”, fundada a Brussel·les la tardor de 1847, agrupava en les seves files a revolucionaris proletaris, principalment els emigrats revolucionaris alemanys, i elements d’avantguarda de la democràcia burgesa i petit-burgesa. Marx i Engels van exercir un paper actiu en la fundació de l’Associació. El 15 de novembre de 1847, Marx va ser elegit vicepresident d’aquesta, proposant-se per al càrrec de president al demòcrata belga L. Jottrand. Gràcies a la influència de Marx, l’Associació Democràtica de Brussel·les es va convertir en un important centre del moviment democràtic internacional. Després d’haver estat deportat Marx de Brussel·les, a principis de març de 1848, i de les repressions de les autoritats belgues contra els elements més revolucionaris de l’Associació, l’activitat d’aquesta va adquirir un caràcter més estret, purament local, cessant del tot pràcticament cap al 1849.

[15] “La Reforme” («La reforma»): diari francès, òrgan dels demòcrates republicans i socialistes petit-burgesos; es va publicar a París de 1843 a 1850. Des de l’octubre de 1847 fins al gener de 1848 Engels hi va inserir diversos articles seus.

[16] “Der Volks-Tribun” («El Tribú popular»): setmanari fundat pels «socialistes vertaders» alemanys a Nova York; es va publicar des del 5 de gener fins al 31 de desembre de 1846

[17] Les “Reivindicacions del Partit Comunista a Alemanya” van ser escrites per Marx i Engels a París entre el 21 i el 29 de març de 1848. Van ser la plataforma política de la Lliga dels Comunistes en la incipient revolució alemanya. Publicades en full volant, es distribuïen com documents directius als membres de la Lliga dels Comunistes que tornaven a la seva terra. Durant la revolució, Marx, Engels i els seus partidaris van tractar de propagar aquest document programàtic entre les grans masses.

[18] Es tracta del Club dels obrers alemanys fundats a París el 8-9 de març de 1848 a iniciativa de la Lliga dels Comunistes. Marx exercia el paper dirigent en aquesta organització. La finalitat de la fundació del Club era unir als obrers emigrats alemanys a París i explicar-los la tàctica del proletariat en la revolució democràtica burgesa.

[19] Assemblea de Frankfurt: Assemblea Nacional convocada després de la revolució de març a Alemanya, que va començar les seves sessions el 18 de maig de 1848, a Frankfurt del Maine. La tasca principal de l’Assemblea consistia a liquidar el fraccionament polític d’Alemanya i elaborar la Constitució de tota Alemanya. Això no obstant, a causa de la covardia i les vacil·lacions de la seva majoria liberal, la indecisió i la inconseqüència de la seva ala esquerra, l’Assemblea no es va atrevir a prendre en les seves mans el poder suprem del país i no va saber adoptar una postura decidida respecte de les qüestions fonamentals de la revolució alemanya dels anys 1848-49. El 30 de maig de 1849, l’Assemblea es va veure obligada a traslladar la seva seu a Stuttgart. El 18 de juny fou dispersada per les tropes.

[20] Es tracta de la insurrecció armada a Dresden del 3 al 8 de maig i de les insurreccions a Alemanya del Sud i de l’Oest de maig a juliol de 1849 en defensa de la Constitució imperial aprovada per l’Assemblea Nacional de Frankfort el 28 de març de 1849, però rebutjada per diversos Estats alemanys. Les insurreccions tenien caràcter aïllat i espontani, i van ser aixafades cap a mitjans de juliol de 1849.

[21] El 13 de juny de 1849, a París, el partit petit-burgès La Muntanya va organitzar una manifestació pacífica de protesta contra l’enviament de tropes franceses per esclafar la revolució a Itàlia. La manifestació va ser dissolta per les tropes. Molts líders de La Muntanya van ser arrestats i deportats o van haver d’emigrar de França.

[22] A l’edició de 1885 del treball de Marx “Revelacions sobre el procés dels comunistes a Colònia”, per al que va ser escrit el present article a tall d’introducció, Engels va incloure diversos annexos, entre els quals els missatges del Comitè Central a la Lliga dels Comunistes de març i juny de 1850.

[23] “Neue Rheinische Zeitung. Politisch-ökonomische Revue” («Nou Diari del Rin. Revista politicoeconòmica»): revista, òrgan teòric de la Lliga dels Comunistes, fundada per Marx i Engels. Es va publicar des de desembre de 1849 fins al novembre de 1850; van sortir sis números.

[24]”Sonderbund” («Unió a part»): per analogia a la unió dels cantons catòlics reaccionaris de Suïssa als anys quaranta del segle XIX, Marx i Engels anomenaven irònicament així a la fracció sectària aventurera de Willich-Schapper, que s’havia separat després de l’escissió de la Lliga dels Comunistes del 15 de setembre de 1850 per formar una organització a part, amb el seu propi Comitè Central. La fracció va ajudar amb la seva activitat a la policia prussiana a descobrir les societats il·legals de la Lliga dels Comunistes a Alemanya i li va donar pàbul per començar el 1852 a Colònia, un procés judicial contra els dirigents més destacats de la Lliga dels Comunistes.

[25] La guerra civil nord-americana (1861-1865) es va dur a terme entre els Estats industrials del Nord dels EUA i els revoltats Estats esclavistes del Sud, que volien conservar l’esclavitud i van resoldre el 1861 separar-se dels Estats del Nord. La guerra va ser el resultat de la lluita de dos sistemes: el de l’esclavitud i el del treball assalariat.

Friedrich Engels 

Capítol del llibre La guerra dels camperols a Alemanya, escrit l’any 1850. Font: Marxist Internet Archive. Traduït del castellà al català per Carlos Saez.

La descentralització, l’autonomia local i regional, la diversitat comercial i industrial de les províncies, la insuficiència de les comunicacions feien impossible l’agrupament en un conjunt d’aquestes classes tan diverses, que no es realitza fins a difondre’s les idees revolucionàries político-religioses de la Reforma. Les classes que adopten aquestes idees i les que s’oposen a elles aconsegueixen —encara que lentament i penosa— la concentració de la nació sencera en tres camps: el catòlic o reaccionari, el luterà, burgès-reformista i el revolucionari. El fet que aquesta divisió fos poc conseqüent trobant-se en els dos primers camps elements en part semblants, s’explica per l’estat de descomposició en què es trobaven les classes feudals i per la descentralització que en regions diferents va fer reaccionar a la mateixa classe de diferents maneres. Durant els últims anys hem pogut veure a Alemanya tants fets semblants que no ens pot sorprendre l’aparent confusió de classes i subclasses en les condicions molt més embullades del segle XVI.

Malgrat les experiències de fa poc, la ideologia alemanya no vol veure en les lluites que van fer malbé l’Edat mitjana sinó una vehement disputa teològica. Segons diuen els nostres historiadors patris i els nostres savis de càtedra, les gents d’aquella època no haurien tingut motiu per a renyir per les coses d’aquest món si s’haguessin pogut posar d’acord sobre els assumptes celestials. Aquests ideòlegs són bastant crèduls per a prendre com a bona moneda totes les il·lusions que una època té sobre si mateixa o que els ideòlegs d’una època es fan sobre ella. En la revolució de 1789 aquesta mateixa gent no veu més que una discussió una miqueta acalorada sobre els avantatges de la monarquia constitucional respecte a la monarquia absoluta; en la revolució de juliol una controvèrsia pràctica sobre l’insostenible del dret diví; en la de febrer un assaig de resoldre la qüestió: república o monarquia?, etc. Els nostres ideòlegs no volen saber res de la lluita de classes que es decideix en aquells moviments i que no fa més que expressar-se superficialment en la frase política que serveix de bandera. Ho continuen ignorant avui dia, quan la notícia de tal lluita ens arriba clara i diferent, no solament de l’estranger, sinó també pel conducte de milers de veus proletàries al nostre país.

També en les anomenades guerres religioses del segle XVI es tractava sobretot d’interessos materials i de classe molt positius i aquestes guerres van ser lluites de classe, el mateix que més tard els conflictes interiors a Anglaterra i França. El fet que aquestes lluites de classe es realitzessin sota el signe religiós, que els interessos, necessitats i reivindicacions de les diferents classes s’amaguessin sota la manta religiosa no canvia en res els seus fonaments i s’explica fàcilment tenint en compte les circumstàncies de l’època.

L’Edat mitjana s’havia desenvolupat sobre la barbàrie; havia fet taula rasa de la civilització antiga, amb la seva filosofia, política i jurisprudència per a començar de nou. Del món antic no havia rebut més que el cristianisme i una sèrie de ciutats en ruïnes, despullades de tota la seva civilització. La conseqüència va ser que els capellans van obtenir el monopoli de la instrucció, com sol passar en tota civilització primitiva i que la mateixa instrucció tenia un marcat caràcter teològic. En mans dels capellans la política, la jurisprudència i totes les altres ciències no van passar de ser meres branques de la teologia a les quals s’aplicaven els principis d’aquella: El dogma de l’Església era al mateix temps axioma polític i els textos sagrats tenien força de llei en tots els tribunals. Fins i tot després de crear-se l’ofici independent dels juristes, la jurisprudència va romandre sota la tutela de la teologia. Aquesta supremacia de la teologia en totes les branques de l’activitat intel·lectual era deguda també a la posició singular de l’Església com a símbol i sanció de l’ordre feudal. És evident que tot atac general contra el feudalisme devia primerament dirigir-se contra l’Església, i que totes les doctrines revolucionàries, socials i polítiques havien de ser en primer lloc heretgies teològiques. Per a poder tocar l’ordre social existent calia despullar-li de la seva aurèola. 

L’oposició revolucionària contra el feudalisme es manifesta a través de tota l’Edat mitjana. Segons les circumstàncies apareix com a misticisme, heretgia oberta o insurrecció armada. Quant al primer es coneix fins que punt els reformadors del segle XVI depenien d’ell. També Müntzer li deu molt.

D’una banda les heretgies expressaven la reacció dels pastors patriarcals dels Alps contra el feudalisme invasor (els Valdenses)[1]; per una altra, l’oposició de les ciutats emancipades del feudalisme (els Albigesos[2], Arnaldo de Brescia)[3], etcètera; finalment, la insurrecció directa dels pagesos (Juan Ball)[4], etc. Prescindim de l’heretgia patriarcal dels valdenses i de la insurrecció dels cantons suïssos com d’un intent de forma i contingut reaccionaris per a tancar el passo a l’evolució històrica i que només va tenir una importància local.

En les dues restants heretgies medievals trobem des del segle XII la petjada de les divergències que separen l’oposició burgesa de la pagesa i plebea i que van motivar el fracàs de la guerra pagesa. Aquestes divergències van subsistir durant tota la segona part de l’Edat mitjana.

L’herència de les ciutats —que és d’una certa manera l’heretgia oficial de l’Edat mitjana— es dirigia principalment contra els capellans, atacant-los per la seva riquesa i la seva influència política. D’igual manera que la burgesia dels nostres dies demana un “gouvernement a bon marche”, un govern barat, els burgesos de l’Edat mitjana demanaven una “eglise a bon marche”, una església barata. L’heretgia burgesa tenia la forma reaccionària de tota heretgia que en l’evolució de l’Església i de la seva doctrina no vol veure sinó una degeneració. Exigia la restauració del cristianisme primitiu amb el seu aparell eclesiàstic simplificat i la supressió del sacerdoci professional. Aquesta institució barata hauria acabat amb els monjos, els prelats, la cúria romana, en una paraula amb tot el que l’Església tenia de costós. Encara que protegides per monarques, les ciutats eren republicanes; en els seus atacs contra el papat van expressar per primera vegada que la república és la forma normal de la dominació burgesa. La seva enemistat contra una sèrie de dogmes i preceptes de l’Església s’explica pels fets que ja hem enumerat i per les seves condicions de vida en general. El mateix Bocaccio[5] ens dona a conèixer les raons que van moure a les ciutats a impugnar el celibat en tons tan vehements. Arnaldo de Brescia a Itàlia i Alemanya, els Albigesos en el sud de França, Juan Wycliffe[6], a Anglaterra, Juan Hus i els calixtins a Bohèmia van ser els principals representants d’aquesta tendència. El fet que en aquests casos l’oposició contra el feudalisme no es manifestés sinó com a oposició al feudalisme eclesiàstic, té la seva explicació en la independència que ja havien aconseguit les ciutats, en tant que l’estat reconegut, que gaudia de privilegis i podia molt bé resistir al feudalisme secular per mitjà de les armes, per la decisió de les seves assemblees.

Aquí, com en el sud de França, com a Anglaterra i Bohèmia la major part de la petita noblesa se solidaritza amb l’heretgia de les ciutats en la lluita contra els capellans, la qual cosa posa de manifest la dependència en què les ciutats tenien la petita noblesa i a la seva comunitat d’interessos enfront dels prínceps i prelats. Aquesta aliança sorgirà en la guerra pagesa.

L’heretgia que expressava els anhels de plebeus i pagesos i que gairebé sempre donava origen a alguna revolta, tenia un caràcter molt diferent. Feia seves totes les reivindicacions de l’heretgia burgesa que es referien als capellans, al papat i a la restauració de l’església primitiva, però al mateix temps anava molt més enllà. Demanava la instauració de la igualtat cristiana entre els membres de la comunitat i el seu reconeixement com a norma per a la societat sencera. La igualtat dels fills de Déu havia de traduir-se per la igualtat dels ciutadans i fins per la de les seves hisendes; la noblesa havia de posar-se al mateix nivell que els pagesos, els patricis i burgesos privilegiats al dels plebeus. La supressió dels serveis personals, censos, tributs, privilegis, l’anivellament de les diferències més escandaloses en la propietat eren reivindicacions formulades amb més o menys energia i considerades com a conseqüència necessària de la doctrina cristiana, quan el feudalisme estava en el seu auge. Aquesta heretgia plebea i pagesa (p.ex. la dels Albigesos) no s’esperava de la burgesia, però durant els segles XIV i XV es transforma en ideari d’un partit ben definit, independent de l’heretgia burgesa. Així Juan Ball, el predicador de la revolta de Wat-Tyler a Anglaterra, apareix al marge del moviment de Wycliffe com els Taborites al costat dels calixtins a Bohèmia. En el moviment Taborita es manifesta ja sota la vestidura teocràtica aquesta tendència republicana que a fins del segle XV i al principi del XVI va adquirir tanta importància entre els representants dels plebeus alemanys.

Al costat d’aquesta forma d’heretgia existeix l’exaltació de les sectes místiques, els flagel·lants. Lollards[7], etc., que en els temps d’opressió mantenen visqui la tradició revolucionària.

Els plebeus eren l’única classe que llavors es trobava enterament al marge de la societat existent. Es trobaven fora de la comunitat feudal i de la comunitat burgesa. No tenien privilegis ni béns; no tenien ni tan sols la propietat gravada amb càrregues aclaparadores, dels pagesos i petits burgesos. Estaven desposseïts i sense drets; en la seva vida normal ni tan sols entraven en contacte amb les institucions d’un Estat que ignorava fins a la seva existència. Eren un símbol vivent de la dissolució de la societat feudal i corporativa i al mateix temps els primers precursors de la moderna societat burgesa.

Així s’explica que ja llavors la fracció plebea no pogués acontentar-se a combatre tan sols al feudalisme i a la burgesia privilegiada dels gremis, sinó que va haver d’anar —almenys en la seva imaginació— més enllà de la mateixa societat burgesa a penes naixent i per què aquesta fracció desposseïda va haver de renegar d’idees i conceptes que són comuns a totes les societats basades en l’antagonisme de classes. Les fantasies quiliàstiques[8] del cristianisme primitiu oferien el punt de referència oportú. Però la superació, no sols del present, sinó també de l’avenir, no podia ser més que forçada i imaginària; al primer intent de realització havia de tornar a tancar-se en els estrets límits que permetien les circumstàncies de llavors. L’atac contra la propietat privada, la reivindicació de la comunitat de béns no podien donar més resultat que una simple organització de la caritat; la confusa igualtat cristiana podia com a màxim traduir-se per la burgesa igualtat davant la llei; la supressió de tota autoritat per fi es transforma en l’establiment de governs republicans triats pel poble. L’anticipació del comunisme en la imaginació va conduir, en realitat, a una anticipació de la nova societat burgesa.

Aquesta anticipació forçada de la història posterior és molt explicable per les condicions de vida de la fracció proletària. A Alemanya va ser Tomas Müntzer amb el seu partit qui primer la duc a terme. Els Taborites havien tingut una certa comunitat de béns quiliàstica, però tan sols com a mesura purament militar. Però en el cas de Müntzer aquests brots de comunisme expressen els anhels de tota una fracció de la societat; des que ell els va formular per primera vegada amb una certa claredat, els trobem en tots els grans moviments populars fins que per fi es van unir en el moviment proletari modern; tal com en l’Edat mitjana les lluites dels pagesos lliures contra la dominació feudal, cada vegada més amenaçadora, es va unir amb la lluita dels vassalls i serfs per la destrucció total d’aquesta dominació.

Mentre en el camp catòlic conservador es van ajuntar tots els elements interessats en la conservació de l’existent, és a dir, el poder imperial, els prínceps eclesiàstics i part dels seculars, els nobles rics, els prelats i el patriciat de les ciutats, la reforma luterana burgesa i moderada agrupa els elements rics de l’oposició, la massa de la petita noblesa, la burgesia i fins a una part dels prínceps seculars que volien enriquir-se confiscant-se dels béns del clergat i que van aprofitar aquesta oportunitat per a aconseguir una major independència enfront del poder imperial. Els pagesos i plebeus per fi van formar el partit revolucionari, el portaveu del qual més ardent va ser Tomas Müntzer.

Per les seves doctrines, el seu caràcter i la seva conducta Luter i Müntzer van ser els perfectes representants dels seus partits.

De 1517 a 1525 Luter va canviar d’igual manera que els constitucionalistes alemanys de 1846 a 1849 i com tots els partits burgesos que col·locats en un moment al capdavant del moviment es veuen desplaçats pel partit proletari o plebeu que forma en la seva rereguarda.

Quan en 1517[9] Luter va atacar per primera vegada el dogma i les institucions de l’Església catòlica, la seva oposició no tenia un caràcter ben definit. Sense anar més enllà de l’antiga heretgia burgesa no excloïa tampoc ni podia excloure les tendències més radicals. En el primer moment calia reunir tots els elements de l’oposició, calia demostrar l’energia revolucionària més decidida, calia representar a la totalitat de les heretgies enfront de l’ortodòxia catòlica. En això s’assembla als nostres burgesos liberals, que en 1847 eren revolucionaris, es deien socialistes i comunistes i s’entusiasmaven per l’emancipació de la classe treballadora. En aquest primer període Luter va donar lliure curs a tota la vehemència del seu temperament de pagès vigorós. “Si la seva fúria (la dels capellans romans) hagués de seguir, em sembla que seria el millor consell i remei atallar-la per la violència, armant-se reis i prínceps per a atacar a aquesta gent danyosa que al món sencer enverina, i acabar amb ella per les armes, no amb paraules. No castiguem els lladres amb espasa, als assassins amb garrot, als heretges amb el foc? Per què no ataquem doncs a aquests mestres de perdició com són papes, cardenals, bisbes i tota la gentussa de la Sodoma romana? Per què no els ataquem amb tota classe d’armes i rentem les nostres mans en la seva sang?”.

Però aquesta fúria revolucionària del principi va acabar aviat. El llamp que Luter havia llançat va caure en el polvorí. El poble alemany es va posar en moviment. D’un costat els pagesos i plebeus van veure en les seves proclames contra els capellans en el seu sermó sobre la llibertat cristiana el senyal de la revolta; de l’altre costat els burgesos moderats i una gran part de la petita noblesa es van unir a ell; i fins a alguns prínceps van ser arrossegats per la tempesta. Uns van creure que havia arribat el dia d’ajustar els comptes als seus opressors, altres sols volien destruir el poder dels capellans, l’hegemonia romana i enriquir-se per la confiscació dels béns eclesiàstics. Els partits se separen i van triar els seus representants. Luter va haver de triar. El protegit de l’elector de Saxònia, el respectable professor de la Universitat de Wittenberg que del dia al matí es va fer celebri i poderós, el gran home envoltat de lacais i aduladors no vacil·lo ni un moment. Deixo caure als elements populars del moviment per a unir-se al seguici burgès, aristocràtic i monàrquic. Van emmudir les crides a la guerra d’extermini contra Roma. Ara Luter recomanava l’evolució pacífica i la resistència passiva. (Vegeu p. e. “A la noblesa de la nació alemanya” 1520 etc.) Quan Hutten li va convidar a visitar-li a ell i a Sickingen al castell d’Ebernburg que era el centre de la conspiració de la noblesa contra els capellans i prínceps, Luter li va contestar: “No vull que l’Evangeli s’imposi per la violència i abocant sang. El món va ser guanyat per la paraula, l’Església per la paraula va ser instituïda i per la paraula renaixerà i l’Anticrist, havent-lo aconseguit tot sense violència, caurà sense violència”.

Des que es va fer aquest canvi o millor dit des que es va definir la tendència de Luter, va començar el regateig de si s’havien de conservar o reformar tals i quals dogmes i institucions, iniciaren aquells repugnants conciliàbuls, concessions, intrigues i convenis que van donar com a resultat la “confessió d’Augsburg”, l’estatut de l’església burgesa reformada, aconseguit després de molt intrigar. És exactament el mateix trànsit que últimament s’ha repetit fins a la nàusea en les assemblees nacionals alemanyes, les “assemblees de conveni”, “cambres de revisió” i “parlaments” d’Erfurt. En aquestes negociacions es va manifestar el caràcter toscament burgès de la Reforma oficial. Luter, com a representant declarat de la reforma burgesa, tenia raons molt serioses per a predicar el progrés legal. La majoria de les ciutats havia acceptat la Reforma; també condia entre la petita noblesa, una part dels prínceps la va acceptar, els altres estaven indecisos. L’èxit estava gairebé assegurat, almenys en una gran part d’Alemanya. Si seguia el desenvolupament pacífic, les altres regions no podien rebatre a la llarga l’embranzida de l’oposició moderada. Però tota agitació violenta hauria fet esclatar el conflicte entre el partit moderat i els extremistes plebeus i pagesos; els prínceps, la noblesa i moltes ciutats s’apartarien del moviment i el partit burgès seria desplaçat pels pagesos i plebeus o la reacció catòlica aixafaria a tots els partits del moviment. Últimament hem tingut bastants exemples de com els partits burgesos quan han aconseguit algun petit èxit s’obstinen a conservar per mitjà del progrés legal l’equilibri entre l’Escila de la revolució i el Caribdis de la restauració.

Donades les circumstàncies polítiques i socials d’aquella època tot canvi devia necessàriament redundar en profit dels prínceps i augmentar el seu poder; la Reforma burgesa, com més se separava dels elements plebeus i pagesos, més havia de caure sota el domini dels prínceps conformes amb ella. El mateix Luter va acabar per ser el seu lacai i el poble va saber perfectament el que cap a quan va dir que Luter s’havia convertit en servidor dels prínceps com els altres i quan ho va apedregar en Orlamünde.

En esclatar la guerra de pagesos en regions on els prínceps i la noblesa eren en la seva majoria catòlics, Luter va tractar d’adoptar una actitud conciliadora. Va arremetre contra els governs atribuint-los la culpa de la insurrecció per l’opressió que exercien. Segons ell els pagesos no eren els que oposaven la resistència, sinó el mateix Déu. D’una altra part, la revolta era també impia i contrària a l’Evangeli. Finalment va aconsellar a tots dos bàndols que es fessin mútues concessions i es reconciliessin.

Malgrat aquesta mediació benèvola la insurrecció es va estendre ràpidament; a les regions protestants governades per prínceps, senyors o ciutats luteranes la revolta va atropellar a la Reforma burgesa i “raonable”. A la mateixa Turíngia, on vivia Luter, van establir la seva caserna general els més decidits insurgents capitanejats per Müntzer. Alguns èxits més i Alemanya sencera cremava en flames, Luter era capturat —i tal vegada “passat per les baquetes” com a traïdor— i la Reforma burgesa arrossegada per la marea de la revolució pagesa i plebea. No hi havia temps per a vacil·lar. Enfront de la revolució es van oblidar els vells rancors; en comparació amb les bandes de pagesos, els servidors de la Sodoma romana eren mansos xais, innocents fills de Déu; burgesos i prínceps, nobles i capellans, Luter i el Papa es van aliar “contra les bandes assassines de pagesos lladres”. “Cal esbocinar-los, degollar-los i apunyalar-los, en secret i en públic; i els que puguin que els matin com es mata a un gos rabiós!”, cridava Luter. “Per això, benvolguts senyors, sentiu-me i mateu, degolleu-los sense pietat; i encara que moriu quant feliços sereu! Perquè mai podríeu rebre una més feliç mort. Res de falsa pietat amb els pagesos. Són com els insurgents els que d’ells s’apiadin, perquè Déu no els té misericòrdia sinó abans vol veure’ls castigats i perduts. Després els mateixos pagesos donaran les gràcies al Senyor quan hagin de lliurar una vaca per a poder gaudir en pau de la qual queda; per aquesta rebel·lia els prínceps coneixeran l’esperit de la plebs a la qual no poden governar sinó per la violència. “Diu el savi; cibus onus et virgam asino,[10] al pagès correspon palla de civada; si són insensats i no volen obeir a la paraula que obeeixin a la “virga”, a l’arcabús, i serà per al bé d’ells. Hauríem de resar perquè obeeixin; i sinó gens de commiseració. Deixeu que els parlin els arcabussos, sinó serà mil vegades pitjor”.

Exactament igual parlaven els nostres filantrops burgesos i ex socialistes, quan el proletariat els va anar a reclamar la seva part després de la victòria.

Amb la seva traducció de la Bíblia, Luter havia donat un instrument poderós al moviment plebeu. En la Bíblia havia oposat el cristianisme senzill dels primers segles al cristianisme feudal de l’època; enfront de la societat feudal en descomposició havia descrit una societat que desconeixia la jerarquia feudal, complexa i artificiosa. Aquest instrument, els pagesos l’havien ocupat a fons contra els prínceps, la noblesa i els capellans. Ara Luter ho va tornar contra ells i va treure de la mateixa Bíblia la lloança de les autoritats instituïdes per la gràcia de Déu, com cap lacai de la monarquia absoluta el va fer mai. La Bíblia va servir per a justificar la monarquia per la gràcia de Déu, l’obediència passiva i fins a la servitud. Va ser la negació no sols de la revolta pagesa sinó de la rebel·lia del mateix Luter contra l’autoritat espiritual i secular; la traïció en benefici dels prínceps no sols de la rebel·lia popular sinó del moviment burgès.

(No fa falta nomenar la burgesia que últimament ens ha donat nous exemples d’aquesta traïció del seu propi passat).

A Luter, reformador burgès, oposem a Müntzer, revolucionari plebeu.

Tomas Müntzer va néixer en Stolberg, a la muntanya del Harz, cap a l’any 1498[11]. Sembla que el seu pare va morir penjat, víctima de l’arbitrarietat dels comtes de Stolberg. A l’edat de 15 anys, sent alumne de l’escola de Halle, va fundar ja una lliga secreta contra l’arquebisbe de Magdeburg i l’Església romana en general. La seva erudició teológica, li va valer aviat el títol de doctor i un lloc de capellà en un convent de monges. Ja llavors tractava amb el major menyspreu el dogma i els ritus de l’Església, dient missa ometia les paraules de la transsubstanciació i com refereix Luter, es menjava els Déus no consagrats. Estudiava, sobretot, els místics medievals i particularment els escrits quiliàstics de Joaquín Calabres[12]. En la Reforma i en la inquietud de l’època Muntzer veia el principi del nou regne mil·lenari, el judici de Déu sobre l’Església degenerada i el món corromput que havia descrit el Calabres. Els seus sermons van aconseguir gran aplaudiment a la regió. En 1520 va arribar Zwickan com a primer predicador evangèlic. Allí es va trobar amb una d’aquelles sectes de quiliastes exaltats que continuaven existint en moltes regions i sota la humilitat i el retraïment de les quals momentani s’amagava la creixent oposició de les capes inferiors de la societat contra el vigent estat de coses; ara, en augmentar l’agitació, van sortir a la llum manifestant-se amb major fermesa. Eren la secta dels anabaptistes al cap dels quals anava Nicolás Storch. Anunciaven el judici final i el regne mil·lenari; tenien “visions, embadaliments i el do de la profecia”. Aviat van entrar en conflicte amb l’ajuntament de Zwickan; Müntzer el va defensar malgrat no identificar-se amb ells i va aconseguir tenir-los sota la seva influència. L’ajuntament va iniciar una repressió enèrgica; els anabaptistes i Miintzer amb ells van haver d’abandonar la ciutat. Això va succeir a fins de 1521.

Va marxar a Praga on va intentar guanyar terreny en contacte amb les restes del moviment hussita. Però les proclames no van tenir més efecte que obligar-lo a fugir també de Bohèmia. En 1522 es va fer predicador en Altstedt. Allí va començar a reformar el culte. Va suprimir totalment l’ús del llatí, abans que Luter s’atrevís a fer-ho, deixant que es llegís la Bíblia sencera i no tan sols les epístoles i evangelis de rigor en el culte dominical. Al mateix temps organitzava la propaganda a la regió. El poble acudia de tot arreu i Altesdt va venir a ser el centre per a Turíngia sencera del moviment anticlerical popular.

Müntzer continuava sent el teòleg; els seus atacs es dirigien gairebé exclusivament contra els capellans. Però no propugnava la discussió Pacifica i el progrés legal com ja el cap a Luter, sinó que va continuar predicant la violència, cridant als prínceps saxons i al poble a la intervenció armada contra els capellans romans. “No va dir Crist: he vingut, no a portar-vos la pau, sinó l’espasa? I què heu de fer amb aquella? Res, sinó allunyar i separar a la gent mesquina que s’oposa a l’evangeli. Crist va ordenar amb gran severitat: (Luc. 18, 27). Captureu als meus enemics i mateu-los davant els meus ulls… No us valgueu de l’obertura, pretexto que el braç de Déu l’ha de fer sense l’ajuda de la vostra espasa, que bé pogués aquella rovellar-se en la seva beina. Els que s’oposin a la revelació divina, siguin aniquilats sense pietat, com Hisquias, Ciro, Josias, Daniel i Elías van destruir als pontífexs de Baal, l’Església cristiana no pot d’una altra manera tornar al seu origen. En temps de verema cal arrencar les males herbes de la vinya del senyor. Déu ha dit: (S. Mois 7). “No tingueu compassió amb els idòlatres, trenqueu els seus altars, destrosseu les seves imatges i cremeu-los perquè no m’enutgi”.

Però aquestes crides als prínceps no van tenir èxit: mentrestant l’agitació revolucionària creixia contínuament. Les idees de Müntzer es van fer més precises i més audaces. Müntzer es va separar de la Reforma burgesa i es va fer agitador polític.

La seva doctrina teològica i filosòfica no sols atacava els principis del Catolicisme sinó que es va girar contra el cristianisme en general. Sota les formes cristianes Müntzer ensenyava un panteisme que té una semblança estranya amb les teories especulatives modernes aveïnant-se algunes vegades a l’ateisme. Rebutjava la Bíblia com a revelació única i infal·lible. La veritable revelació, la revelació vivent és la raó humana que ha existit i existeix en tots els pobles. Oposar la Bíblia a la raó significa matar l’esperit per la lletra. L’Esperit Sant de què tant parla la Bíblia, no existeix fora de nosaltres; l’Esperit Sant és la mateixa raó. La fe no és més que el despertar de la raó en l’home; per això també els pagans poden tenir la fe. La fe, la raó anomenada a la vida, divinitza i santifica a l’home. El cel no és d’ultratomba, cal buscar-lo en aquesta vida; al creient incumbeix la missió d’establir aquest cel, el regne de Déu, aquí sobre la terra. Així mateix no hi ha cel en el més enllà, tampoc existeix un infern o condemnació eterna. I no hi ha més diable que la cobdícia i concupiscència dels homes.

Crist va ser un home com nosaltres, un profeta i mestre el sopar del qual no és més que un menjar commemoratiu on es pren pa i vi sense cap adorn místic.

Aquesta va ser la doctrina que Müntzer dissimulava sota la fraseologia cristiana darrere de la qual la nova filosofia va haver d’amagar-se durant algun temps. Però a través dels seus escrits apareixen els seus principis arxiherètics, i es veu que l’adorn bíblic li importava molt menys que a uns certs deixebles de Hegel en temps recents; i no obstant això, els separaven tres segles.

La seva doctrina política procedeix directament del seu pensament religiós revolucionari i s’avançava a la situació social i política de la seva època el mateix que la seva teologia a les idees i conceptes corrents. Si la filosofia religiosa de Müntzer s’acostava al ateisme, el seu programa polític tenia afinitat amb el comunisme; moltes sectes comunistes modernes en vespres de la revolució de febrer no disposaven d’un arsenal teòric tan ric com “els de Müntzer” en el segle XVI. En el seu programa el resum de les reivindicacions plebees apareix menys notable que l’anticipació genial de les condicions d’emancipació de l’element proletari que a penes acabava de fer la seva aparició entre els plebeus. Aquest programa exigia l’establiment immediat del regne de Déu, de l’era mil·lenària de felicitat tantes vegades anunciada, per la reducció de l’Església al seu origen i la supressió de totes les institucions que es trobessin en contradicció amb aquest cristianisme que es deia primitiu i que en realitat era summament modern. Però segons Müntzer aquest regne de Déu no significava una altra cosa que una societat sense diferències de classe, sense propietat privada i sense poder estatal independent i aliè enfront dels membres de la societat. Tots els poders existents que no es conformin sumant-se a la revolució seran destruïts, els treballs i els béns seran comuns v s’establirà la igualtat completa. Per a aquests fins es fundarà una lliga que abastarà no sols tota Alemanya, sinó la cristiandat sencera; als prínceps i grans senyors se’ls convidarà a sumar-se i quan es neguessin a això la lliga amb les armes a la mà els destronarà o els matarà a la primera ocasió. Immediatament Müntzer es va posar a organitzar aquesta lliga. Les seves predicacions van prendre un caràcter encara més violent i revolucionari; amb la mateixa passió que mostrava a condemnar als capellans, tronava contra els prínceps, la noblesa i el patriciat i descrivia amb colors ombrívols l’opressió present comparant-la amb el quadre fantàstic del seu regne mil·lenari d’igualtat social republicana. A més, publicava un pamflet revolucionari darrere l’altre i enviava emissaris a totes parts, mentre el mateix organitzava la lliga d’Altstedt i els seus voltants.

El primer fruit d’aquesta propaganda va ser la destrucció de la capella de Santa Maria en Mellerbach, prop d’Altstedt, amb el que es va aconseguir, el manament: “Destrosseu els seus altars, trenqueu les seves columnes i cremeu els seus ídols pel foc, perquè sou un poble sant” (Deut. 7, 5). Els prínceps es van traslladar personalment a Altstedt i van cridar a Müntzer al castell. Allí pronuncio un sermó com mai l’havia sentit de Luter, aquesta “carn picada de Wittenberg” com l’anomenava Müntzer. Basant-se en el Nou Testament va insistir que s’havia de matar als governants despietats i especialment als frares i capellans que tractaven l’evangeli com una heretgia. Els impius no tenen dret a viure, si no fos per la misericòrdia dels triats. Si els prínceps no destrueixen als impius, Déu els llevés l’espasa, perquè el poder sobre l’espasa pertany a la comunitat. Els prínceps i grans senyors són l’excrement de la usura, del robatori i del bandidatge; s’apropien tota la creació; els peixos en l’aigua, els ocells en l’aire i les plantes sobre la terra els pertanyen. I a més de tot això prediquen als pobres: “no robessis”, mentre ells roben el que poden i exploten al pagès i a l’artesà; quan cometen la menor mancada els manen penjar, i fet i fet vindrà el doctor Mentides[13] per a donar la seva benedicció i dir: Estimin. “Els mateixos senyors fan que els odiï el pobre. No volen llevar la causa de la rebel·lia. Com podria això millorar a la llarga? Ai, senyors, que bé estarà això quan el Senyor camini entre els vells gerros amb una barra de ferro! I —com dic, seré rebel. I així estarà bé (Compari’s Zimmermann, “Bauemkrieg” II, pag. 75).

Aquest sermó el va donar Müntzer a la impremta. El duc Joan de Saxònia va bandejar a l’impressor i va imposar la censura del govern ducal de Weimar a tots els escrits de Muntzer. Però Müntzer ni va fer cas d’aquesta ordre. A la ciutat lliure de Miihlhausen va manar imprimir un pamflet summament violent.

Va demanar al poble que es manifestés “perquè vegin i entenguin tots com són els nostres cacics, aquells sacrílegs que de Déu han fet un homenet pintat”; i va acabar amb les següents paraules: “El món sencer haurà de sofrir un gran trastorn; comencés tal renou que els sacrílegs seran precipitats dels seus llocs i els humils enaltits”. Com a lema “Tomas Müntzer amb el martell” va posar sobre la portada: “Escolta: he posat les meves paraules en la teva boca i t’he col·locat avui per sobre de les gents i dels imperis, perquè arrencades, trenquis, dispersis i destrueixis i perquè plantis i construeixis. Una muralla de ferro aquesta aixecada entre els reis, prínceps, capellans i el poble. Que vagin a barallar aquells, la victòria miraculosa serà l’ocàs dels tirans impius i brutals”.

Des de temps enrere la ruptura amb Luter i el seu partit era un fet consumat. El mateix Luter havia hagut d’acceptar moltes reformes eclesiàstiques que Müntzer havia introduït sense consultar-li. Observava l’activitat de Müntzer amb el recel irat que sent un reformador moderat enfront de l’embranzida d’un partit revolucionari. En la primavera de 1524 Müntzer havia escrit a aquest prototip de filisteu i buròcrata tísic, a Melanchton, que ell i Luter no entenien, res del moviment, que buscaven ofegar-ho en la bateria i pedanteria bíblica i que tota la seva doctrina estava podrida. “Benvolguts germans, deixeu l’espera i els dubtes, el temps urgeix, l’estiu aquesta a la porta. No feu amistat amb els impius, perquè ells impedeixen que la paraula obri amb tota la seva força. No aduleu als vostres prínceps, si no voleu perir amb ells. Oh, subtils doctors!, no us enfadeu, que no puc obrar d’una altra manera”.

Diverses vegades Luter va desafiar a Müntzer a discutir amb en pública controvèrsia; però si aquest es trobava disposat a la lluita oberta davant el poble, no tenia en canvi, el menor desig d’iniciar una lluita teològica davant el públic parcial de la Universitat de Wittenberg. No volia “reservar el producte espiritual exclusivament per a l’alta escola”. ¿Si Luter era sincer per què no emprava la seva influència a fer cessar les mesures arbitràries contra l’impressor i la censura dels seus escrits, per a poder decidir la lluita lliurement per mitjà de la premsa?

Ara, després de publicat aquell fullet revolucionari de Müntzer, Luter ho denuncio públicament. En la seva carta impresa “als prínceps de Saxònia contra l’esperit rebel” va declarar a Müntzer instrument de Satán i va convidar als prínceps, intervinguessin i expulsessin als instigadors de la rebel·lió que no s’acontentaven a propagar les seves males doctrines, sinó que predicaven la insurrecció i la resistència violenta contra les autoritats.

El primer d’agost Müntzer, acusat de fomentar manejos subversius, va haver de justificar-se davant els prínceps reunits en el palau de Weimar. S’havien comprovat fets summament greus; havien descobert la seva lliga secreta, coneixien la seva intervenció en les associacions de miners i pagesos. Li van amenaçar amb el desterrament. De retorn en Altstedt, va saber que el duc Jorge de Saxònia demanava la seva extradició; s’havien interceptat cartes escrites per ell i en les quals anomenava als súbdits de Jorge a la resistència armada contra els enemics de l’Evangeli. Si no hagués abandonat la ciutat l’ajuntament l’hagués lliurat.

Mentrestant, l’agitació creixent que regnava entre els pagesos i plebeus, havia facilitat enormement la propaganda de Müntzer. Havia trobat agents inestimables en la persona dels anabaptistes. Aquesta secta no tenia un dogma positiu ben definit, l’aglutinava l’oposició contra totes les classes dominants i el símbol comú del segon baptisme. Feien una vida severa i ascètica; incansables, fanàtics i impàvids en l’agitació, s’havien agrupat més i més en entorn de Müntzer. Exclosos per les persecucions de tota residència fixa, corrien per Alemanya, propagant a tot arreu la nova doctrina de Müntzer, en la qual trobaven l’explicació de les seves pròpies necessitats i desitjos. Molts van ser torturats, cremats o executats, però la valentia i la perseverança d’aquests emissaris no coneixien límits; i donada la creixent excitació del poble la seva actuació va tenir un èxit immens. En fugir de Turíngia, Müntzer va trobar el terreny preparat qualsevol que fos la seva ruta.

Prop de Nuremberg, on es va dirigir immediatament, s’acabava d’ofegar en els seus gèrmens una regirada pagesa. Müntzer va fer una agitació solapada; i aviat van aparèixer homes que van defensar les seves teories més atrevides sobre la intranscendència de la Bíblia i la vanitat dels sagraments i declaraven que Crist no era més que un home i que l’autoritat secular era contrària a Déu. “Allí camina el Satanàs, l’esperit d’Altstedt!”, va exclamar Luter. A Nuremberg, Müntzer va donar a la impremta la seva resposta a Luter. No va vacil·lar a acusar-ho d’adular als prínceps i de fer costat a la reacció amb la seva actitud ambigua. No obstant això, el poble conquistarà la seva llibertat i al doctor Luter li passés el que a una guineu capturada. L’ajuntament mano recollir el pamflet i Müntzer va haver d’abandonar la ciutat.

Travessant Suàbia es va traslladar a Alsàcia i a Suïssa, tornant després a la Selva Negra, on la insurrecció ja havia esclatat des de feia alguns mesos, accelerada en gran part per la labor dels seus emissaris anabaptistes. Aquest viatge de propaganda efectuat per Müntzer mereix haver contribuït en gran manera a l’organització del partit popular, a la clara definició de les seves reivindicacions i a la insurrecció general de l’abril de 1525. Llavors es manifesta clarament la doble eficàcia de Müntzer enfront del poble al qual animava emprant les frases del profetisme religiós que eren les úniques comprensibles per a tots, i enfront dels iniciats amb els quals podia parlar obertament de la seva tendència final. Abans, a Turíngia, havia reunit un grup d’homes decidits que pertanyien al poble i a les capes inferiors del clergat i els havia col·locat al capdavant de les associacions clandestines, però després, a l’Alemanya del sud-oest, el mateix es transforma en eix de tot el moviment revolucionari. Estableix relacions entre Saxònia, Turíngia i Franconia i Suabia fins a Alsàcia i la frontera suïssa; entre els seus deixebles i caps de la seva lliga es troben agitadors com Hubmaier en Waldshut, Conrado Grebe en Zurich, Francisco Rabmann en Griessen, Schappelar en Memmingen, Jacobo Wehe en Leipheim, el doctor Mantel a Stuttgart, que en la seva majoria eren sacerdots revolucionaris.

Müntzer romania en Griessen prop de la frontera suïssa i des d’allí corria a través del Hegau i Klettgau, etc. Les persecucions sagnants que els prínceps i senyors espantats van fer mates a aquesta nova heretgia plebea, van contribuir molt a encendre l’esperit de rebel·lia i a enfortir la unió. Després de cinc mesos d’agitació a l’Alemanya del sud, quan la insurrecció era imminent, Müntzer va tornar a Turíngia, on volia dirigir personalment les operacions i on els trobarem més tard.

Veurem com el caràcter i l’actuació de tots dos caps reflectirà fidelment l’actitud dels seus respectius partits. Si la indecisió, la por davant la potència, cada vegada major, del moviment, el servilisme covard de Luter va correspondre exactament a la política vacil·lant i ambigua de la burgesia, la decisió, l’energia revolucionària de Müntzer es reflecteix en la fracció més avançada dels plebeus i pagesos. Però mentre Luter s’acontentava a expressar el pensament i els anhels de la majoria de la seva classe per a conquistar una popularitat summament barata, Müntzer, en canvi, es va avançar en tot a les idees i reivindicacions que en la seva època abrigaven els plebeus i pagesos i amb l’elit dels elements revolucionaris existents va constituir un partit que en la mesura en què estava a l’altura de les seves idees i de la seva energia no formava sinó una ínfima minoria de la massa revoltada.

Notes

[1] Heretgia que encara subsisteix a les valls apartades dels Alps. Va ser fundador de la secta Pedro Valdo (o Valdez) cap a 1170.

[2] Heretgia dels “bons cristians” enemics de l’Església romana. Va florir en el sud de França (especialment en la regió de Tolosa), durant els segles XII i XIII. El papa Inocenci III va ordenar el seu extermini.

[3] Segle XII. Va combatre el poder temporal de l’Església. Va ser cap de la revolució que  va proclamar la república romana, desterrant al papa. Va morir en la foguera.

[4] Va ser executat en 1381, després de ser aixafada la insurrecció camperola en Anglaterra. A Ball se li atribuïa el refrany: “Quan Eva filava, quan llaurava Adán, on estava llavors el noble galant?”

[5] Segle XIV. En les novel·les reunides en el Decameró descriu la corrupció de costums que regnava entre els capellans i monjos.

[6] 1320-1384, reformador religiós que professava idees comunistes.

[7] Secta ascètica inspirada per Wycliffe, molt poderosa en l’Anglaterra del segle XIV. Volia suprimir el celibat dels sacerdots, la confessió auricular i les guerres que “servien als reis per enriquir-se, despullant als pobres”.

[8] Creença consistent en el fet que un miracle diví —la tornada de Crist— inauguraria una era mil·lenària de felicitat comunista per als fills de Déu a la terra.

[9] En les 95 tesis de Wittenberg que van donar el començament de la Reforma.

[10] A l’ase, l’ordi, la càrrega i l’assot.

[11] Probablement ja en 1490 o 1493.

[12] De 1130 a 1202, va anunciar l’arribada d’una nova era de fraternitat cristiana.

[13] Luter.

Friedrich Engels

Escrit el febrer de 1870 per a la segona edició de “La guerra camperola alemanya”. Font: Marxist Internet Archive. Traduït del castellà al català per Àngela Cuenca.

La present obra va ser escrita a Londres, l’estiu del 1850; sota la impressió directa de la contrarevolució que tot just acabava de consumar-se; va aparèixer als números 5 i 7 de la “Neue Rheinische Zeitung. Politisch-ökonomische Revue” [1] dirigida per Karl Marx, Hamburg, 1850. Els meus amics polítics d’Alemanya em demanen una reedició, i atenent al seu desig, ja que, amb gran sentiment meu, l’obra no ha perdut encara actualitat.

L’obra no pretén aportar un nou material, fruit de les meves pròpies investigacions. Al contrari, tot el material que fa referència a les insurreccions camperoles i a Thomas Münzer ha sigut extret de Zimmermann[[2]. A pesar d’algunes llacunes, el llibre d’aquest autor constitueix la millor recopilació de dades fins a la data. A més, el vell Zimmermann tracta la matèria amb molt d’afecte. El mateix instint revolucionari que l’obliga al llarg de tot el llibre a erigir-se en campió de les classes oprimides, el converteix més endavant en un dels millors representants de l’extrema esquerra [3] a Frankfurt.

I a pesar que l’exposició que ens ofereix Zimmermann li falta cohesió interna; que no aconsegueix presentar-nos les qüestions religioses i polítiques que es debatien en aquella com a reflex de la lluita de classes del moment; que no es veu en aquesta lluita de classes més que opressors i oprimits, dolents i bons, amb el triomf final dels dolents; que la seva comprensió de les relacions socials que determinen l’origen i el desenllaç de la lluita és molt incompleta, tot això no són més que efectes propis de l’època que va aparèixer el llibre. Al contrari, en mig de les obres històriques idealistes alemanyes d’aquells temps, el llibre constitueix a una excepció digna d’elogi i està escrit d’una forma molt realista.

A la meva exposició, en la que em limito a descriure a grans trets el curs històric de la lluita, intento explicar l’origen de la guerra camperola, la posició ocupada pels diferents partits que intervenien en ella, les teories polítiques i religioses amb el fet que aquests partits procuraven explicar-se ells mateixos la seva posició i, per últim, el mateix desenllaç de la lluita com a una conseqüència necessària de les condicions històriques de la vida social d’aquestes classes en aquella època. En altres termes, intento de demostrar que el règim polític d’Alemanya d’aquells temps, les revoltes contra aquest règim i les teories polítiques i religioses de l’època no eren la causa, sinó la conseqüència del grau de desenvolupament que es trobaven llavors a Alemanya l’agricultura, la indústria, les vies de comunicació terrestres, fluvials i marítimes, el comerç i la circulació dels diners. Aquesta concepció de la Història – – l’única concepció materialista- – no ha sigut creada per mi, sinó que pertany a Marx i forma, alhora, la base dels seus treballs sobre la revolució francesa de 1848-1849 *, publicats a la mateixa revista, i de “El divuitè Brumari de Lluís Bonaparte” **.

En paral·lel entre la revolució alemanya de 1525 i la revolució de 1848-1849 saltava massa a la vista perquè jo pogués renunciar per complet a ell. No obstant això, al costat de la semblança en el curs general dels esdeveniments, quan tant en un cas com en un altre el mateix exèrcit d’un príncep anava aixafant una rere altra les diverses insurreccions locals, i a pesar de la semblança, moltes vegades còmica, que presenta la conducta observada en ambdós casos pels veïns de la ciutat, les diferències entre ambdues revolucions són clares i patents:

«Qui es va aprofitar de la revolució de 1525? Els prínceps. Qui es va aprofitar de la revolució del 1848? Els grans sobirans, Àustria i Prússia. Darrer dels petits prínceps del 1525 estaven els petits veïns de la ciutat, als qui aquells estaven lligats per impostos; darrere dels grans sobirans del 1850, darrere d’Àustria i Prússia està, sotmetent-les ràpidament per mitjà del deute públic, la gran burgesia moderna. I darrere la gran burgesia està el proletariat»***.

Per desgràcia, haig de dir que amb aquesta afirmació vaig fer massa honor a la burgesia alemanya, la qual tant a Àustria com a Prússia havia tingut l’ocasió de «sotmetre ràpidament» la monarquia «a través del deute públic» però que mai ni enlloc va aprofitar aquesta oportunitat.

Arran de la guerra de 1866 [4], Àustria va caure com un regal en mans de la burgesia. Però aquesta no sap dominar, és impotent i incapaç de fer res. L’única cosa que sap fer és vomitar fúria contra els obrers com a aquests es posen en moviment. I si continua empunyant el timó del poder, és únicament perquè els hongaresos la necessiten.

I a Prússia? Cert és que el deute públic ha pujat vertiginosament, que el dèficit és un fenomen crònic, que les despeses de l’Estat creixen any rere any, que la burgesia té la majoria en la dieta, que sense el seu consentiment no es poden apujar els impostos ni contractar emprèstits, però, on està, malgrat tot, el seu poder sobre l’Estat? A penes fa uns quants mesos, quan l’Estat es trobava una altra vegada en dèficit, la posició de la burgesia era d’allò més avantatjosa. D’haver mostrat tan sols una mica de fermesa hauria pogut aconseguir grans concessions. Però, què va fer? Va considerar com una concessió suficient el que el Govern li permetés posar als seus peus prop de nou milions, i no per un sol any, sinó com a aportació anual per a tots els anys futurs.

No vull fustigar als pobres «nacional-liberals»[5] de la dieta més del que es mereixen. Jo sé que han sigut abandonats pels que estan darrere d’ells, per la massa de la burgesia. Aquesta massa no vol governar. Els records de 1848 són massa frescos a la seva memòria.

Més endavant direm per què la burgesia alemanya manifesta tanta covardia.

En altres aspectes, l’afirmació que hem fet més amunt s’ha confirmat plenament. Com veiem, a partir del 1850, els petits Estats van passant més i més decididament a segon pla i ja no serveixen de palanques per a les intrigues prussianes i austríaques. La lluita entre Àustria i Prússia per l’hegemonia és cada vegada més acarnissada, i, finalment, en 1866, arriba la solució violenta, per la qual Àustria conserva les seves pròpies províncies. Prússia subjuga directament o indirectament tot el Nord, mentre que els tres Estats Sud-occidentals **** queden de moment de portes cap enfora.

En tota aquesta representació pública, l’únic que té importància per a la classe treballadora alemanya és el següent:

En primer lloc, que, gràcies al sufragi universal, els obrers van obtenir la possibilitat d’estar directament representat a l’Assemblea Legislativa.

En segon lloc, que Prússia va donar un bon exemple en empassar-se unes altres tres corones *****  per la gràcia de Déu. Ni tan sols els nacionals-lliberals creuen ara que després d’aquesta operació Prússia conservi encara aquella Immaculada corona per la gràcia de Déus que s’atribuïa abans.

En tercer lloc, que a Alemanya no existeix més que un adversari seriós de la revolució: el Govern prussià.

I en quart lloc, que els germano-austríacs han de plantejar-se i decidir d’una vegada i per sempre què és el que volen ser: alemanys o austríacs; què és el que prefereixen: Alemanya o els seus apèndixs extra-alemanys transleitans. Era evident des de feia temps que havien de renunciar a una o als altres, per aquest fet sempre  havia sigut vetllat per la democràcia petitburgesa.

Pel que respecta a la resta de qüestions importants en litigi i relacionades amb el 1866, qüestions discutides des de llavors fins a l’avorriment entre els «nacionals-liberals» i el «Partit Popular» [6], la història dels anys següents va demostrar palmàriament que aquests punts de vista havien combatut entre si amb tanta violència únicament per representar els dos pols oposats d’una mateixa mediocritat.

L’any 1866 no va modificar gairebé res les condicions socials d’Alemanya. Les escasses reformes burgeses – – el sistema únic de pesos i mesures, la llibertat de residència, la llibertat d’indústria, etc.–, totes elles limitades als marcs assenyalats per la burocràcia, no arriben encara a l’aconseguit des de fa temps per la burgesia dels altres països de l’Europa Occidental i deixen en peus el mal principal: el sistema burocràtic de concessions[7]. D’altra banda, per al proletariat la pràctica policíaca a l’ús va completament il·lusòries totes aquelles lleis sobre la llibertat de residència, el dret de ciutadania, la supressió de passaports, etc. 

Molta major importància que tota aquesta representació pública de 1866 va ser la que va tenir el desenvolupament que, a partir de 1848, adquireixen a Alemanya la indústria, el comerç, els ferrocarrils, el telègraf i la navegació transoceànica. Per molt que aquests èxits quedessin a la saga dels reeixits durant aquest mateix temps per Anglaterra i fins i tot per França, no tenien, no obstant això, precedents en la història d’Alemanya, i van donar a aquest país en vint anys molt més del que abans li havia donat un segle sencer. Ara és quan Alemanya s’incorpora resoltament i decididament al comerç mundial. Es multipliquen ràpidament els capitals dels industrials i puja d’acord la posició social de la burgesia. El símptoma més segur de la prosperitat industrial, l’especulació, floreix esplendorosament i encadena a comtes i ducs al seu carro triomfal. Ara, el capital alemany – que la terra li sigui lleu!—està construint ferrocarrils a Rússia i a Romania, mentre que fa tan sols quinze anys els ferrocarrils alemanys havien d’implorar l’ajuda dels empresaris anglesos. Com ha pogut ocórrer doncs, que la burgesia no hagi conquistat també el poder polític, que la seva conducta enfront del Govern sigui tan pusil·lànime? 

La desgràcia de la burgesia alemanya consisteix en el fet que, seguin el costum favorita alemanya, arriba massa tard. La seva florida ha coincidit amb el període que la burgesia dels altres països de l’Europa Occidental es troba políticament en declivi. A Anglaterra, la burgesia no ha pogut portar al seu veritable representant Bright al Govern només que ampliant el dret electoral, mesura que per les seves conseqüències ha de posar fi a tota la dominació burgesa.  A França, on la burgesia com a tal, com a classe, no va poder dominar més que dos anys sota la república, 1849 i 1859, només va aconseguir prolongar la seva existència social cedint la seva dominació política a Lluís Bonaparte i el seu exèrcit. Donat l’extraordinari desenvolupament aconseguit per les influències recíproques dels tres països més avançats d’Europa, és ja completament impossible que la burgesia pugui implantar còmodament la dominació política a Alemanya quan a Anglaterra i a França aquesta dominació ja ha caducat.

La particularitat que distingeix a la burgesia de totes les altres classes dominants que l’han precedit consisteix precisament en el fet que en el seu desenvolupament existeix un punt de viratge, rere el qual tot augment dels seus medis de poder, i per tant, dels seus capitals en primer terme, tan sols contribueix a fer-la cada cop més incapaç per a la dominació política. «Rere la gran burgesia està el proletariat». En la mesura en què la burgesia desenvolupa la seva indústria, el seu comerç i els seus mitjans de comunicació, en la mateixa mesura engendra al proletariat. I a l’arribar a un determinat moment, que no és el mateix a tot arreu ni tampoc obligatori per a una determinada fase de desenvolupament, la burgesia comença a adonar-se que el seu inseparable acompanyant, el proletariat, comença a sobrepassar-la. Des d’aquest moment perd la capacitat d’exercir la dominació política exclusiva, i cerca aliats entorn seu, amb els qui comparteix la seva dominació, o als qui, segons les circumstàncies, la hi cedeix per complet.

A Alemanya, aquest punt de viratge ja havia arribat per la burgesia el 1848. Encara que bé és cert que en aquells dies la burgesia alemanya no es va espantar tant del proletariat alemany com del proletariat francès. Els combats de juny de 1848 [8]  a París li van ensenyar què era el que l’esperava. L’agitació del proletariat alemany era suficient per a demostrar-li que a Alemanya havien estat llançades les llavors capaces de donar la mateixa collita. I a partir d’aquest moment va quedar esmussat el tall de l’acció política de la burgesia alemanya. Aquesta va començar a buscar aliats i a vendre’s per qualsevol preu; i de llavors aquí no ha avançat un sol pas.

Tots aquests aliats són reaccionaris per la seva naturalesa: el poder real, amb el seu exèrcit i la seva burocràcia; la gran noblesa feudal; els junkers provincians de mig pèl i, finalment els cures. Amb tots ells va pactar i va concertar acords la burgesia amb la condició de salvar la seva preuada pell, fins que, finalment, no li va quedar ja res amb què traficar. I com més es desenvolupava el proletariat, com més consciència adquiria de la seva condició de classe i com més actuava en qualitat de tal, més covarda es feia la burgesia. Quan l’estratègia sorprenentment dolenta dels prussians va vèncer en Sadowa [9] a l’estratègia sorprenentment encara pitjor dels austríacs, difícilment podria dir-se qui va llançar un sospir d’alleujament més gran: el burgès prussià, que també havia estat derrotat en Sadowa, o el burgès austríac.

Els nostres grans burgesos operen el 1870 exactament igual com van operar el 1525 els vilans mitjans.  En el que concerneix els petits burgesos, als artesans i als botiguers, aquests continuen sent sempre els mateixos. Esperen poder grimpar a les files de la gran burgesia i temen ser precipitats a les del proletariat. Fluctuant entre l’esperança i el temor, tractaran de salvar la seva preciosa pell durant la lluita, i després de la victòria s’adheriran al vencedor. Tal és la seva naturalesa.

El desenvolupament de l’activitat social i política del proletariat ha marxat a l’una amb l’auge industrial que va seguir a 1848. El paper exercit avui dia pels obrers alemanys en els seus sindicats, cooperatives, organitzacions i assemblees polítiques, en les eleccions i en l’anomenat Reichstag, demostra perfectament per si sola quina ha estat la transformació experimentada d’una manera imperceptible per Alemanya en aquests últims vint anys. És un gran mèrit dels obrers alemanys haver estat els únics que han aconseguit enviar obrers i representants dels obrers al parlament, cosa que ni els francesos ni els anglesos han aconseguit fins ara.

Però tampoc el proletariat ha sortit encara d’aquest estat que permet establir un paral·lel amb 1525. La classe que depèn exclusivament del salari tota la seva vida es troba encara lluny de constituir la majoria del poble alemany. Per això, també ha de buscar-se aliats. I només els pot buscar entre els petits burgesos, el lumpenproletariat de les ciutats, els petits pagesos i els obrers agrícoles.

Ja hem parlat dels petits burgesos. Són molt poc de fiar, excepte quan ja ha estat aconseguida la victòria. Llavors armen un rebombori infernal en les tavernes. Malgrat això, entre ells es troben excel·lents elements que s’uneixen espontàniament als obrers.

El lumpenproletariat, aquesta escòria integrada pels elements desmoralitzats de totes les capes socials i concentrada principalment en les grans ciutats, és el pitjor dels aliats possibles. Aquesta deixalla és absolutament venal i d’allò més molest. Quan els obrers francesos escrivien en els murs de les cases durant cadascuna de les revolucions: «Mort aux voleurs!» Mort als lladres!, i en efecte afusellaven a més d’un, no ho feien en un arravatament d’entusiasme per la propietat, sinó plenament conscients que abans de res calia desembarassar-se d’aquesta banda. Tot líder obrer que utilitza a elements del lumpenproletariat per al seu guàrdia personal i que es recolza en ells, demostra amb aquest sol fet que és un traïdor al moviment.

Els petits camperols—doncs els grans pertanyen a la burgesia—són de composició heterogènia.

O bé són camperols feudals, obligats encara a realitzar determinades prestacions per als seus senyors. Després que la burgesia va deixar passa l’oportunitat d’alliberar-los de la servitud, com era el seu deure, no costarà treball convèncer-los que només poden esperar l’alliberament de mans de la classe obrera.

O bé són arrendataris. En aquest cas tenim comunament les mateixes relacions que a Irlanda. L’arrendament és tan elevat que, quan la collita és mitjana, el pagès i la seva família a penes poden mantenir-se, i quan la collita és dolenta gairebé es moren de fam, no poden pagar l’arrendament i queden, per consegüent, completament a la mercè del terratinent. Per a aquesta gent, la burgesia només fa alguna cosa quan se l’obliga a això. De qui, si no és dels obrers, poden esperar la salvació?

Queden els camperols que cultiven el seu propi tros de terra. En la majoria dels casos estan carregats d’hipoteques que depenen de l’usurer tant com l’arrendatari del terratinent. Tampoc a ells els queda més que un miserable salari, molt inestable d’altra banda, ja que depèn dels alts i baixos de la collita. Menys que ningú poden esperar alguna cosa de la burgesia, perquè són explotats precisament pels burgesos, pels capitalistes usurers. Malgrat això, les més de les vegades estan molt apegats a la seva propietat, encara que, en realitat, aquesta no els pertany a ells, sinó a l’usurer. No obstant això, cal convèncer-los que només podran alliberar-se del prestador quan un Govern dependent del poble converteixi tots els deutes hipotecaris en un deute únic a l’Estat i rebaixi així el tipus de l’interès. I això només pot aconseguir-ho la classe obrera.

A tot arreu on predomina la propietat agrària mitjana i gran, la classe més nombrosa del camp està integrada pels obrers agrícoles. Tal és el cas en tot el Nord i en l’Est d’Alemanya, i en aquest grup és on els obrers industrials de la ciutat troben el seu aliat més natural i més nombrós. El terratinent o el gran arrendatari s’oposa a l’obrer agrícola de la mateixa manera que el capitalista s’oposa a l’obrer industrial. Les mateixes mesures que ajuden a un han d’ajudar a l’altre. Els obrers industrials només es poden alliberar transformant els capitals de la burgesia, és a dir, les matèries primeres, les màquines, els instruments i els mitjans de vida necessaris per a la producció en la propietat social, és a dir, en propietat seva i utilitzada per ells en comú. De la mateixa manera, els obrers agrícoles només poden alliberar-se de la seva espantosa misèria si, en primer terme, la terra –el seu principal objecte de treball– és arrencada a la propietat privada dels grans pagesos i dels encara més grans senyors feudals i convertida en propietat social, conreada col·lectivament per cooperatives d’obrers agrícoles. I aquí ens arribem a la cèlebre resolució del Congrés de la Internacional, celebrat a Basilea, que diu que en interès de la societat cal convertir la propietat de la terra en propietat col·lectiva, en propietat nacional [10]. Aquesta resolució es refereix principalment als països on existeix la gran propietat de la terra, amb grans explotacions agrícoles en mans d’un sol amo i ateses per nombrosos obrers assalariats. I com en termes generals aquesta situació continua predominant a Alemanya, aquesta resolució era particularment oportuna per a Alemanya alhora que per a Anglaterra. El proletariat agrícola, els jornalers del camp constitueixen la classe que proporciona més reclutes per als exèrcits dels monarques. És la classe que, gràcies al sufragi universal, envia avui dia al parlament a la majoria dels feudals i dels junkers. Però, al mateix temps, és la classe que està més prop dels obrers industrials de la ciutat, la que comparteix amb ells les mateixes condicions d’existència, la que es troba en una situació de misèria encara major que la d’ells. Aquesta classe és impotent, perquè està fraccionada i dispersa, però el Govern i la noblesa coneixen tan bé la seva força latent, que amb tota intenció deixen enfonsar-se les escoles per a mantenir-la en la ignorància. La tasca immediata més urgent dels obrers alemanys és despertar a aquesta classe i incorporar-la al moviment. El dia en què la massa d’obrers agrícoles aprengui a tenir consciència dels seus propis interessos, aquest dia serà impossible a Alemanya un govern reaccionari, sigui feudal, burocràtic o burgès.

—————————————–

* C. Marx. “Les lluites de classes a França” (vegeu la present edició, t. I, pàgs. 209-306). (N. de l’Edit.)

** Vegeu la present edició, t. 1, pàgs. 408-498. (N. de l’Edit.)

*** F. Engels. “La guerra pagesa a Alemanya”. (N. de l’Edit.)

**** Baviera, Baden, Würtemberg. (N. de l’Edit.)

***** Hannover, Hessen-Kassel, Nassau. (N. de l’Edit.)

Addició al prefaci a l’edició de 1870 per a la tercera edició de 1875

Les línies que antecedeixen van ser escrites fa més de quatre anys, però continuen conservant avui dia tota la seva significació. El que era cert després de Sadowa [11] i de la divisió d’Alemanya, s’ha confirmat després de Sedan [12] i de la fundació del Sacre Imperi germànic de la nació prussiana [13]. Tan petits són els canvis que poden introduir en el curs del moviment històric aquestes representacions públiques de l’anomenada alta política que «commouen al món»!

El que poden fer en canvi és accelerar el curs d’aquest moviment. Referent a això, els causants d’aquests esdeveniments que «commouen al món» han aconseguit, a pesar seu, uns èxits que segurament els resulten molt indesitjables, però que, vulguin-lo o no, han d’acceptar.

La guerra de 1866 ja havia sacsejat els fonaments de la vella Prússia. Després de 1848 va costar molta feina reduir de nou a la vella disciplina als elements rebels industrials –tant burgesos com proletaris– de les províncies occidentals; no obstant això, es va aconseguir, i els interessos dels junkers de les províncies orientals van tornar a ser els dominants en l’Estat a l’una amb els interessos de l’exèrcit. En 1866 gairebé tota l’Alemanya Nord-occidental era prussiana. Sense parlar ja de l’irreparable mal moral que la corona prussiana per la gràcia de Déu havia experimentat en empassar-se altres tres corones per la gràcia de Déu*, el centre de gravetat de la monarquia s’havia desplaçat sensiblement cap a l’Occident. Els cinc milions de renans i de westfalians van rebre al principi el reforç de quatre milions d’alemanys annexionats directament i, després, el de sis milions d’alemanys indirectament annexionats a través de la Confederació de l’Alemanya del Nord [14]. I en 1870 se’ls van afegir, a més, vuit milions d’alemanys del Sud-oest [15], de manera que en el «nou Imperi», als catorze milions i mig de vells prussians (de les sis províncies de l’Est de l’Elba i entre els quals figuren, a més, dos milions de polonesos) s’oposen uns vint-i-cinc milions que ja fa temps han deixat enrere al feudalisme vell-prussià dels junkers. Així doncs, van anar precisament les victòries de l’exèrcit prussià les que van desplaçar radicalment tots els fonaments de l’edifici estatal prussià; la dominació dels junkers es va fer cada vegada més insuportable fins per al mateix Govern. Però, al mateix temps, el vertiginós desenvolupament de la indústria va relegar a segon pla la lluita entre els junkers i la burgesia, destacant la lluita entre la burgesia i els obrers, de manera que les bases socials del vell Estat van sofrir també des de dins una transformació radical. La premissa fonamental de la monarquia, que s’anava descomponent lentament des de 1840, era la lluita entre la noblesa i la burgesia, lluita en la qual la monarquia mantenia l’equilibri. Però des del moment en què ja no es tractava de defensar a la noblesa de l’embranzida de la burgesia, sinó de defensar a totes les classes posseïdores enfront de l’embranzida de la classe obrera, la vella monarquia absoluta va haver de transformar-se per complet en monarquia bonapartista, la forma d’Estat especialment elaborada per a aquest fi. En un altre lloc (“Contribució al problema de l’habitatge”, 2a part, pàg. 26 i següents **) vaig examinar ja aquest pas de Prússia al bonapartisme, encara que allí vaig poder deixar sense destacar un punt que aquí és molt essencial, a saber, que aquest pas va ser l’avanç més gran fet per Prússia des de 1848, fins a tal punt havia quedat a la saga del desenvolupament modern. Prússia continuava sent un Estat semifeudal, mentre que el bonapartisme és en tot cas una forma moderna d’Estat que pressuposa l’eliminació del feudalisme. Prússia deu, doncs, decidir-se a posar fi als seus nombrosos vestigis del feudalisme i a sacrificar als seus junkers com a tals. Tot això es va fent, naturalment, de la manera més suau i al compàs de la melodia favorita: Immer langsam voran ***. Així ha ocorregut, per exemple, amb la cèlebre ordenança sobre els districtes, que suprimeix els privilegis de cada junker en les seves terres, però únicament per a restablir-los en forma de privilegis del conjunt dels grans terratinents en el territori de tot el districte. L’essència de la qüestió continua sent la mateixa; l’única cosa que es fa és traduir-la del dialecte feudal al dialecte burgès. El junker vell prussià és convertit a la força en alguna cosa semblant al squire anglès, i no té per què oferir molta resistència, perquè tots dos són igualment estúpids. 

D’aquesta manera, a Prússia li ha correspost el peculiar destí de culminar a fins d’aquest segle, i en la forma agradable del bonapartisme, la seva revolució burgesa que es va iniciar en 1808-1813 i que va fer un pas d’avanç en 1848. I si tot marxa bé, si el món roman quiet i tranquil i nosaltres arribem a vells, tal vegada en 1900 veiem que el Govern prussià ha acabat realment amb totes les institucions feudals i que Prússia ha aconseguit per fi la situació en què es trobava França en 1792.

L’abolició del feudalisme, expressada d’una manera positiva, significa l’establiment del règim burgès. A mesura que desapareixen els privilegis de la noblesa, la legislació es va fent més burgesa. I aquí arribem a la medul·la de les relacions entre la burgesia i el Govern. Ja hem vist que el Govern ha forçosament d’introduir aquestes reformes lentes i mesquines. Però cadascuna d’aquestes miserables concessions la presenta als ulls de la burgesia com un sacrifici que fa per ella, com una concessió arrencada a la corona amb gran esforç, i a canvi de la qual els burgesos han de fer al seu torn concessions al Govern. I els burgesos accepten l’engany, encara que saben perfectament de què es tracta. Aquest és l’origen de l’acord tàcit que presideix a Berlín tots els debats del Reichstag i de la Cambra de Prússia: d’una banda, el Govern, a pas de tortuga, reforma les lleis en interès de la burgesia, elimina les traves feudals i els obstacles creats pel particularisme dels petits Estats, que impedeixen el desenvolupament de la indústria; introdueix la unitat de moneda, de pesos i mesures; estableix la llibertat d’indústria, etc.; implanta la llibertat de residència, posant així a la disposició del capital i en forma il·limitada la mà d’obra d’Alemanya; fomenta el comerç i l’especulació; d’altra banda, la burgesia cedeix al Govern tot el poder polític efectiu, aprova els impostos, els emprèstits i la recluta de soldades i ajuda a formular totes les noves lleis de reforma de manera que el vell poder policíac sobre els elements indesitjables conservi tota la seva força. La burgesia compra la seva gradual emancipació social al preu de la seva renúncia immediata a un poder polític propi. El principal motiu que fa acceptable per a la burgesia tal acord no és, naturalment, la seva por al Govern, sinó la seva por al proletariat.

Per lamentable que sigui el paper exercit per la nostra burgesia en el camp polític, no es pot negar que en la indústria i en el comerç ja ha començat a complir amb el seu deure. L’ascens de la indústria i del comerç, assenyalat ja en el prefaci a la segona edició ****, s’ha desenvolupat des de llavors a noves empentes. L’ocorregut en aquest aspecte a la regió industrial renà-westfaliana a partir de 1869 constitueix una cosa realment insòlita per a Alemanya, i ens recorda la florida dels districtes fabrils anglesos a principis de segle. El mateix ocorrerà a Saxònia i en l’Alta Silèsia, a Berlín, a Hannover i a les ciutats marítimes. Per fi tenim un comerç mundial, una veritable gran indústria i una autèntica burgesia moderna; al mateix temps, també hem sofert una veritable crisi i hem obtingut un veritable i poderós proletariat.

Per als futurs historiadors, el fet de tronar dels canons en Spickeren, Mars-la-Tour [16] i Sedan i tot allò que relaciona amb això tindrà molta menys importància per a la història d’Alemanya dels anys 1869-1874 que el desenvolupament sense ostentació, reposat, però sempre progressiu del proletariat alemany. En 1870, els obrers alemanys ja van haver de passar per una dura prova: la provocació bèl·lica bonapartista i la seva conseqüència lògica, l’entusiasme nacional general a Alemanya. Els obrers socialistes alemanys no es van deixar despistar ni un sol moment. No van manifestar gens de xovinisme nacionalista. Van conservar la seva sang freda enmig del més furiós deliri provocat per les victòries, i van exigir que es concertés amb la «República Francesa una pau justa i sense annexions»; ni tan sols l’estat de setge va poder reduir-los al silenci. Ni l’entusiasme per la glòria militar ni les xerrameques sobre la «magnificència de l’Imperi alemany» van trobar eco entre ells; el seu únic objectiu era l’emancipació de tot el proletariat europeu. Es pot afirmar amb tot fonament que en cap país els obrers han sofert una prova tan difícil i han sortit d’ella tan airosos.

A l’estat de setge del període bèl·lic van seguir els processos per delictes d’alta traïció, de lesa majestat i d’ofenses als funcionaris i les persecucions policíaques cada vegada majors dels temps de pau. Almenys tres o quatre membres de la redacció del “Volksstaat”[17] es trobaven habitualment al mateix temps en la presó; el mateix els ocorria als altres periòdics. Qualsevol orador del partit, que fos una mica conegut, havia de comparèixer davant els tribunals almenys una vegada a l’any, i gairebé sempre era condemnat. Plovien els desterraments, les confiscacions i les dissolucions d’assemblees. Però tot era en va. Cada persona detinguda o desterrada era substituïda immediatament per una altra; per cada assemblea dissolta es convocaven altres dues; la fermesa i l’estricte compliment de les lleis anaven esgotant l’arbitrarietat policíaca. Totes les persecucions produïen un efecte contrari: lluny de trencar o si més no doblegar al partit obrer, no van fer més que proporcionar-li nous afiliats i enfortir la seva organització. En la seva lluita, igual contra les autoritats que contra burgesos aïllats, els obrers van donar proves a tot arreu de la seva superioritat intel·lectual i moral, i van demostrar, sobretot en els seus xocs amb els anomenats «patrons», que ells, els obrers, eren ara unes persones cultes, i els capitalistes, uns ignorants. Al mateix temps, en la majoria dels casos lluiten amb un profund sentit de l’humor, prova que tenen confiança en la seva causa i consciència de la seva superioritat. La lluita així portada, sobre un terreny preparat per la història, ha de produir grans resultats. L’èxit reeixit en les eleccions de gener constitueix un cas sense precedents en la història del moviment obrer modern [18], i es comprèn perfectament la sorpresa que ha provocat en tota Europa.

Els obrers alemanys tenen dos avantatges essencials sobre els obrers de la resta d’Europa. La primera és la que pertanyen al poble més teòric d’Europa i que han conservat en si aquest sentit teòric, gairebé completament perdut per les classes anomenades «cultes» d’Alemanya. Sense la filosofia alemanya que li ha precedit, sobretot sense la filosofia d’Hegel, mai s’hauria creat el socialisme científic alemany, l’únic socialisme científic que ha existit. En cas d’haver mancat els obrers de sentit teòric, aquest socialisme científic mai hauria estat, en la mesura que ho és avui, carn de la seva carn i sang de la seva sang. I l’immens d’aquest avantatge ho demostra, d’una banda, la indiferència per tota teoria, que és una de les causes principals que el moviment obrer anglès avanci tan lentament, malgrat l’excel·lent organització d’alguns oficis, i, per una altra, ho demostren el desconcert i la confusió sembrats pel proudhonisme, en la seva forma primitiva, entre els francesos i els belgues, i, en la forma caricaturesca que li ha donat Bakunin, entre els espanyols i els italians.

El segon avantatge consisteix en el fet que els alemanys han estat gairebé els últims a incorporar-se al moviment obrer. Així com el socialisme teòric alemany mai oblidarà que se sosté sobre les espatlles de Saint-Simon, Fourier i Owen –tres pensadors que, malgrat el caràcter fantàstic i de tot l’utopisme de les seves doctrines, pertanyen a les ments més grans de tots els temps, havent-se anticipat genialment a una infinitat de veritats, l’exactitud de les quals estem demostrant ara d’una manera científica–, així també el moviment obrer pràctic alemany mai ha d’oblidar que s’ha desenvolupat sobre les espatlles del moviment anglès i francès, que ha tingut la possibilitat de treure simplement partida de la seva experiència costosa, d’evitar en el present els errors que llavors no havia estat possible evitar en la majoria dels casos. On estaríem ara sense el precedent de les tradeunions angleses i de la lluita política dels obrers francesos, sense aquest impuls colossal que ha donat particularment la Comuna de París?

Cal fer justícia als obrers alemanys per haver aprofitat amb rara intel·ligència els avantatges de la seva situació. Per primera vegada des que existeix el moviment obrer, la lluita es desenvolupa en forma metòdica en les seves tres direccions concertades i relacionades entre si: teòrica, política i econòmic-pràctica (resistència als capitalistes). En aquest atac concèntric, per dir-ho així, resideix precisament la força i la invencibilitat del moviment alemany. 

Aquesta situació avantatjosa, d’una banda, i, per una altra, les peculiaritats insulars del moviment anglès i la repressió violenta del francès fan que els obrers alemanys es trobin ara al capdavant de la lluita proletària. No és possible pronosticar quant temps els permetran els esdeveniments ocupar aquest lloc d’honor. Però, mentre ho continuïn ocupant, és d’esperar que compliran com cal les obligacions que els imposa. Per a això, hauran de redoblar els seus esforços en tots els aspectes de la lluita i de l’agitació. Sobretot els caps hauran d’instruir-se cada vegada més en totes les qüestions teòriques, desembarassar-se cada vegada més de la influència de la fraseologia tradicional, pròpia de la vella concepció del món, i tenir sempre present que el socialisme, des que s’ha fet ciència, exigeix que se li tracti com a tal, és a dir, que se li estudiï. La consciència així reeixida i cada vegada més lúcida, ha de ser difosa entre les masses obreres amb zel cada vegada major, i s’ha de consolidar cada vegada més fortament l’organització del partit, així com la dels sindicats. Encara que els vots reunits al gener pels socialistes representin ja un exèrcit bastant considerable, encara es troben lluny de constituir la majoria de la classe obrera alemanya; i per molt encoratjadors que siguin els èxits aconseguits per la propaganda entre la població rural, aquí precisament és on encara queda infinitament molt per fer. No hi ha, doncs, que desistir de la lluita; cal anar arrabassant a l’enemic ciutat rere ciutat i districte electoral després de districte electoral. Però, cal abans de res mantenir el veritable esperit internacional, que no admet cap xovinisme patriòtic i que acull amb alegria tot progrés del moviment proletari, qualsevol que sigui la nació on es produeixi. Si els obrers alemanys continuen avançant d’aquesta manera, no és que marxaran al capdavant del moviment –i no li convé al moviment que els obrers d’una nació qualsevol marxin al capdavant d’aquest–, sinó que ocuparan un lloc d’honor en la línia de combat; i estaran ben proveïts per a això si, de sobte, dures proves o grans esdeveniments reclamen d’ells major valor, major decisió i energia.

Friedrich Engels

Londres, 1 de juliol de 1874

——————————————

* Hannover, Hessen-Kassel, Nassau. (N. de la Edit.)

** Vegeu el present tom, pàgs. 369-370 (N. de la Edit.)

*** Sempre endavant, sense afanyar-se. (N. de la Edit.)

**** Vegeu el present tom, pàgs. 167-175. (N. de la Edit.)

NOTES

[1] 97. “Neue Rheinische Zeitung. Politisch-ökonomische Revue” («Nueva Gaceta del Rin. Revista de política y economia»), òrgan teòric de la Lliga dels Comunistes, fundat per Marx y Engels. Es va publicar del desembre de 1849 a novembre de 1850.

Van veure la llum sis números de la revista.- 167

[2] 98. El llibre de Zimmermann “Allgemeine Geschichte des grosen Bauernkrieges” («Història general de la gran guerra pagesa») es va publicar en Stuttgart en 1841-1843, en tres parts.- 167

[3] 99. Es tracta de l’ala esquerra extrema de l’Assemblea Nacional d’Alemanya que es reunia en Frankfurt am Main durant la revolució de 1848-1849; representava preferentment els interessos de la petita burgesia, però comptava amb el suport d’una part dels obrers alemanys. La missió principal de l’Assemblea era acabar amb el fraccionament polític del país i elaborar una constitució per a tota Alemanya. Però, en virtut de la pusil·lanimitat i les vacil·lacions de la majoria liberal, l’Assemblea no es va atrevir a prendre a les seves mans el poder suprem del país i no va saber adoptar una actitud resolta en els problemes fonamentals de la revolució alemanya. El 30 de maig de 1849, l’Assemblea va haver de traslladar la seva seu a Stuttgart. El 18 de juny de 1849 va ser dissolta per les tropes.- 167

[4] 100. Després de la derrota en la guerra austro-prussiana de 1866, en empitjorar la crisi del multinacional Estat d’Àustria, les classes governants del país van pactar amb els terratinents d’Hongria i van signar en 1867 un acord de formació de la doble monarquia d’Àustria-Hongria.- 169

[5] 101. Els nacionals-liberals constituïen el partit de la burgesia alemanya fundat en la tardor de 1866. Es plantejaven com a objectiu fonamental agrupar els Estats alemanys sota la supremacia de Prússia; la seva política reflectia la capitulació de la burgesia liberal alemanya davant Bismarck.- 169

[6] 102. El Partit Popular Alemany va sorgir en 1865 i constava d’elements democràtics de la petita burgesia i, en part, de la burgesia, principalment dels Estats del Sud d’Alemanya. El partit s’oposava a l’establiment de l’hegemonia de Prússia a Alemanya i defensava el pla de l’anomenada «Gran Alemanya», en la qual havien d’entrar tant Prússia com Àustria. En preconitzar la idea de l’Estat alemany federal, el partit estava en contra de la unificació d’Alemanya com a república democràtica centralitzada.- 170

[7] 103. A mitjans dels anys seixanta del segle XIX, a Prússia, es va establir, per a diverses branques de la indústria, un sistema de permisos especials (concessions), sense els quals ningú podia dedicar-se a activitats industrials. Aquesta legislació industrial semimedieval suposava una trava per al desenvolupament del capitalisme.- 170

[8] 19. La insurrecció de Juny, heroica insurrecció dels obrers de París el 23-26 de juny de 1848, reprimida amb inaudita crueltat per la burgesia francesa, va ser la primera gran guerra civil entre el proletariat i la burgesia.- 25, 172, 190, 212, 219, 331

[9] 104. La batalla de Sadowa va tenir lloc el 3 de juliol de 1866 a Bohèmia i va decidir el desenllaç de la guerra austro-prussiana de 1866, en favor de Prússia.- 172, 175, 203

[10] 105. Es tracta del Congrés de la Internacional celebrat a Basilea del 6 a l’11 de setembre de 1869. El 10 de setembre es va adoptar en ell la següent resolució sobre la propietat de la terra, proposta pels partidaris de Marx:

«1) La societat té el dret a suprimir la propietat privada sobre la terra i convertir aquesta en propietat social.

2) Cal suprimir la propietat privada sobre la terra i convertir aquesta en propietat social».

En el Congrés van ser igualment adoptats acords d’unificació dels sindicats a escala nacional i internacional, així com diversos acords per a reforçar la Internacional en matèria d’organització i per a ampliar els poders del Consell General.- 174, 264

[11] 104. La batalla de Sadowa va tenir lloc el 3 de juliol de 1866 a Bohèmia i va decidir el desenllaç de la guerra austro-prussiana de 1866, en favor de Prússia.- 172, 175, 203

[12] 106. El 2 de setembre de 1870, l’exèrcit francès va ser derrotat en Sedan, quedant presoneres les tropes, amb el mateix emperador. Del 5 de setembre de 1870 al 19 de març de 1871, Napoleó III i el comandament es trobaven en Wilhelmshöle (prop de Kassel), castell dels reis de Prússia. La catàstrofe de Sedan va precipitar la caiguda del Segon Imperi i va desembocar el 4 de setembre de 1870 en la proclamació de la república a França. Es va formar un Govern nou, l’anomenat «Govern de la Defensa Nacional».- 175, 192, 206, 216, 273

[13] 107. En parlar del «Sacre Imperi alemany de la nació prussiana», Engels parafraseja el nom del medieval Sacre Imperi Romanogermànic (vegeu la nota 136), subratllant que la unificació d’Alemanya es va produir sota la supremacia de Prússia, acompanyada de la prussificació de les terres alemanyes.- 175

[14] 108. La Confederació d’Alemanya del Nord, encapçalada per Prússia, comprenia 19 Estats i 3 ciutats lliures d’Alemanya del Nord i Central. Va ser constituïda en 1867 a proposta de Bismarck. La formació de la Confederació va significar una de les etapes decisives de la reunificació d’Alemanya sota l’hegemonia de Prússia. El gener de 1871, la Confederació va deixar d’existir a causa de la constitució de l’Imperi alemany.- 176, 210

[15] 109. S’al·ludeix a la inclusió de Baviera, Baden, Würtemberg i Hesse-Darmstadt, en 1870, en la Confederació de l’Alemanya del Nord.- 176

[16] 110. El 6 d’agost de 1870, les tropes prussianes van derrotar, en la batalla de Spickeren (Lorena), a les unitats franceses. En les publicacions històriques, aquesta batalla s’anomena també batalla de Forbach.

En la batalla de Mars-la-Tour (anomenada també batalla de Vionville), les tropes alemanyes van aconseguir el 16 d’agost de 1870 detenir l’Exèrcit francès del Rin, que es retirava de la ciutat de Metz, i tallar-li així el camí de replegament.- 178

[17] 54. “Der Volksstaat” («L’Estat del poble»), òrgan central del Partit Socialdemòcrata Obrer d’Alemanya (els eisenachians), es va publicar a Leipzig del 2 d’octubre de 1869 al 29 de setembre de 1876. La direcció general era a càrrec de G. Liebknecht, i el director de l’editorial era A. Bebel. Marx i Engels col·laboraven en el periòdic, prestant-li constant ajuda en la redacció d’aquest. Fins a 1869, el periòdic sortia sota el títol “Demokratisches Wochenblatt”.

Es tracta de l’article de J. Dietzgen “Karl Marx. «El Capital. Crítica de l’Economia política»”, Hamburg, 1867, publicat en “Demokratisches Wochenblatt”, núm. 31, 34, 35 i 36 de l’any 1868.- 96, 178, 314, 324, 452, 455[18] 111. En les eleccions del 10 de gener de 1874 al Reichstag, els socialdemòcrates alemanys van aconseguir que s’elegís a 9 diputats seus, entre els quals figuraven Bebel i Liebknecht, que en aquell temps es trobaven en la presó.- 179

Friedrich Engels

Font: Marxist Internet Archive. Traduït del castellà al català per Ricard Ribera.

El treball que el lector té davant seu no és, ni de bon tros, fruit d’un “impuls interior”. Lluny d’això, el meu amic Liebknecht pot testificar quant esforç li va costar convèncer-me de la necessitat d’analitzar críticament la novíssima teoria socialista del senyor Dühring. Una vegada decidit a fer-ho, no tenia més remei que investigar aquesta teoria, que el seu autor exposa com l’últim fruit pràctic d’un nou sistema filosòfic, en relació amb aquest sistema, investigant, per consegüent, aquest sistema mateix. Em vaig veure, doncs, obligat a seguir al senyor Dühring per tots els amplis camps per ell recorreguts, tractant del diví i de l’humà i de què sé jo quantes coses més. I així va sorgir tota una sèrie d’articles que van veure la llum en el Vorwärts [1] de Leipzig des de començaments de 1877 i que es recullen, sistemàticament ordenats, en el present volum.

Dues circumstàncies poden excusar el que la crítica d’un sistema tan insignificant, malgrat tota la seva jactància, adopti unes proporcions tan extenses, imposades pel tema mateix. Una és que aquesta crítica em brindava l’ocasió per a desenvolupar sobre un pla positiu, en els més diversos camps, les meves idees sobre problemes que tanquen avui un interès general, científic o pràctic. I encara que aquesta obra no persegueix, ni molt menys, el designi d’oposar un nou sistema al sistema del senyor Dühring, confio que el lector no trobarà a faltar, malgrat la diversitat de les matèries tractades, la coherència interna que existeix entre les idees exposades per mi.

L’altra circumstància al fet que al·ludia és la següent: el senyor Dühring, com a “creador d’un sistema”, no representa, ni de bon tros, un fenomen aïllat, a l’Alemanya actual. Des de fa algun temps, a Alemanya brollen pertot arreu, com els bolets, de la nit al dia, a dotzenes, multitud de sistemes filosòfics, i principalment de filosofia de la naturalesa, per a no parlar dels innombrables nous sistemes de política, economia, etc. Tal sembla com si en la ciència es volgués aplicar també aquest postulat de l’Estat modern segons el qual se suposa a tot ciutadà amb capacitat per a jutjar sobre quants problemes se sotmeten al seu vot o el postulat de l’economia en el qual es parteix que tot consumidor coneix amb detall quantes mercaderies necessita adquirir per al seu manteniment. Tothom pot, pel que sembla, escriure sobre tot, i en això consisteix totalment la “llibertat de la ciència”: a escriure amb especial alleujament de coses que s’ignoren en absolut, considerant això com l’únic mètode científic veritablement rigorós. El senyor Dühring no és sinó un dels exemplars més representatius d’aquesta estrident pseudociència que pertot arreu es col·loca avui, a Alemanya, a força de cops de colze, a primera fila i que retrona l’espai amb el seu estrepitós… soroll de llautó. Soroll de llautó en poesia, en filosofia, en economia, en historiografia; soroll de llautó en la càtedra i en la tribuna, per tot arreu soroll de llautó, però no un soroll de llautó qualsevol, sinó transcendental, que s’atribueix a si mateix una gran superioritat i profunditat de pensament i que no ha de confondre’s, de cap manera, amb el modest i vulgar soroll de llautó que escoltem en altres països: es tracta del producte més representatiu i més abundant de la indústria intel·lectual alemanya, barat però dolent, ni més ni menys que els altres articles amb què el país, desgraciadament, no va estar representat a Filadèlfia [2]. Fins al socialisme alemany, sobretot des que el senyor Dühring va començar donant l’exemple, ha fet últimament grans progressos en aquest art del soroll de llautó transcendental; i el fet que, en realitat, el moviment socialdemòcrata a penes es deixi atordir per tot aquest estrèpit transcendental és una prova més de la meravellosa salut de què gaudeix la nostra classe obrera, en un país en el qual tot sembla estar actualment malalt, amb l’única excepció de les ciències naturals.

Quan, en el seu discurs pronunciat en el congrés de naturalistes de Munic, Nägeli afirmava que el coneixement humà mai arribaria a revestir el caràcter de l’omnisciència, ignorava evidentment les obres del senyor Dühring. Aquestes obres m’han obligat a mi a seguir al seu autor per una sèrie de camps en els quals, quan molt, només puc moure’m amb pretensions d’afeccionat. Em refereixo, principalment, a les diferents branques de les ciències naturals, on fins avui solia considerar-se com a pecat d’infatuació el que el “profà” gosés entremetre’s a parlar del que no sabia. No obstant això, m’anima una mica en aquesta obstinació el que, en un discurs pronunciat també a Munic, el senyor Virchow deixés escapar la frase, a la qual més detingudament ens referirem en un altre lloc, que, fora del camp delimitat de la seva especialitat, el naturalista no està informat tampoc més que “a mig fer”, el que equival a dir que és, parlant en termes corrents, un profà [3]. I, així com l’especialista es permet i no té més remei que permetre’s, a vegades, trepitjar en un terreny limítrof amb el seu, acollint-se a l’obligada indulgència de l’especialista quant a les seves malapteses d’expressió i a les seves petites relliscades, jo m’he pres també la llibertat d’adduir aquí una sèrie de fenòmens i de lleis naturals per a il·lustrar les meves idees teòriques generals, i confio que podré comptar amb la mateixa indulgència. Els resultats de les modernes ciències naturals s’imposen a tot el que s’ocupi de qüestions teòriques amb la mateixa força irresistible amb què el naturalista d’avui es veu empès, vulgui’l o no, a establir deduccions teòriques generals. I aquí ens trobem, almenys, amb una certa compensació. Perquè si els teòrics són profans a mitges en el camp de les ciències naturals, els naturalistes d’avui dia solen ser-ho igualment en el terreny teòric, en el terreny que fins aquí ha vingut qualificant-se de filosofia.

La recerca empírica de la naturalesa ha acumulat una massa tan gegantesca de coneixements d’ordre positiu, que la necessitat d’ordenar-los sistemàticament i atenint-se als seus nexes interns, dins de cada camp de recerca, constitueix una exigència senzillament imperativa i irrefutable. I no menys ho és la necessitat d’establir la deguda connexió entre els diversos camps de coneixement. Però, en tractar de fer això, les ciències naturals es desplacen al camp teòric, on fracassen els mètodes empírics i on només el pensament teòric pot conduir a alguna cosa. Ara bé, el pensament teòric només és un do natural en el que a la capacitat es refereix. Aquesta capacitat ha de ser conreada i desenvolupada; i, fins avui, no existeix un altre mitjà per al seu cultiu i desenvolupament que l’estudi de la història de la filosofia.

El pensament teòric de tota època, incloent-hi per tant la nostra, és un producte històric, que revesteix formes molt diferents i assumeix, per tant, un contingut molt diferent també, segons les diferents èpoques. La ciència del pensament és, per consegüent, com totes les ciències, una ciència històrica, la ciència del desenvolupament històric del pensament humà. I això té també la seva importància, en el que afecta l’aplicació pràctica del pensament als camps empírics. Per diverses raons. La primera és que la teoria de les lleis del pensament no representa, ni molt menys, aquesta “veritat eterna” i definitiva que l’esperit del filisteu es representa quan sent pronunciar la paraula “lògica”. La mateixa lògica formal ha estat objecte d’aferrissades disputes des d’Aristòtil fins als nostres dies. Pel que a la dialèctica es refereix, fins avui només ha estat investigada detingudament per dos pensadors: Aristòtil i Hegel. I la dialèctica és, precisament, la forma més complerta i total de pensament per a les modernes ciències naturals, ja que és l’única que ens brinda l’analogia i, per tant, el mètode per a explicar els processos de desenvolupament de la naturalesa, per a comprendre, en els seus trets generals, els seus nexes i el trànsit de l’un a l’altre camp de recerca.

En segon lloc, el coneixement de la trajectòria històrica de desenvolupament del pensament humà, de les idees que les diferents èpoques de la història s’han format sobre les connexions generals del món exterior, constitueix també una necessitat per a les ciències naturals teòriques, ja que ens serveix de criteri per a contrastar les teories per elles formulades. En aquest aspecte, cal dir que es posa de manifest molt sovint i amb colors ben vius el desconeixement de la història de la filosofia. No poques vegades, veiem als naturalistes teoritzants sostenir com a flamants teories, que fins i tot arriben a imposar-se com a teories de moda durant algun temps, doctrines que la filosofia ve professant des de fa segles i que, en no pocs casos, han estat ja filosòficament rebutjades. És, indubtablement, un gran triomf de la teoria mecànica de la calor l’haver secundat amb nous testimonis i haver destacat de nou en primer pla el principi de la conservació de l’energia. Però, potser aquest principi hauria pogut proclamar-se com una veritat tan absolutament nova si els senyors físics haguessin recordat que ja havia estat formulat, en el seu moment, per Descartes? Des que la física i la química operen de nou gairebé exclusivament amb molècules i amb àtoms, no hi ha més remei que girar de nou els ulls a la filosofia atomística dels antics grecs. Però que superficialment apareix tractada aquesta filosofia, fins i tot pels millors naturalistes moderns! Així, per exemple, Kekulé afirma (en la seva obra Ziele und Leistungen der Chemie [“Metes i realitzacions de la química”]) que aquesta filosofia procedeix de Demòcrit, i no de Leucip, i sosté que va ser Dalton el primer que va admetre l’existència d’àtoms elementals qualitativament diferents, assignant-los diferents pesos, característics dels diferents elements, quan en Diògenes Laercio (X, I, §§ 43-44 i 61) pot llegir-se que ja Epicur atribuïa als àtoms diferències, no sols de magnitud i de forma, sinó també de pes; és a dir, que ja coneixia, a la seva manera, el pes i el volum atòmics.

L’any 1848, que a Alemanya no va fer el cim en res, va portar en canvi un viratge radical en el camp de la filosofia. Mentre la nació es llançava als assumptes pràctics, creant els orígens de la gran indústria i de l’especulació fraudulenta, el gegantesc auge que les ciències naturals havien adquirit de temps enrere a Alemanya, iniciat per predicadors ambulants i caricatures com Vogt, Büchner, etc., repudiava obertament la filosofia clàssica alemanya, que havia anat a sumir-se en els arenals dels vells hegelians berlinesos. Aquests ho tenien ben merescut. Però una nació que vulgui mantenir-se a l’altura de la ciència no pot desenvolupar-se sense comptar amb un pensament teòric. I amb l’hegelianisme es va tirar per la borda la dialèctica -precisament en els moments en què s’imposava amb força irresistible el caràcter dialèctic dels fenòmens naturals i en què, per tant, només la dialèctica de les ciències naturals podia ajudar l’home de ciència a escalar la muntanya teòrica-, per a lliurar-se de nou, amb gest impotent, en braços de la vella metafísica. Van tornar a fer estralls entre el públic les vàcues reflexions de Schopenhauer, tallades a mida del filisteu, i més tard fins a les d’un Hartmann i el materialisme vulgar de predicadors de placeta d’un Vogt i un Büchner. En les universitats es feien la competència els més diversos llinatges de l’eclecticisme, que només coincidien a ser tots ells una mescladissa de residus de velles filosofies i a ser tots igualment metafísics. Dels enderrocs de la filosofia clàssica només es va salvar un cert neokantisme, l’última paraula del qual era la cosa en si eternament incognoscible; és a dir, precisament la part de Kant que menys mereixia ser salvada. Resultat final de tot això és la confusió i l’algaravia que avui regnen en el camp del pensament teòric.

A penes es pot agafar un llibre teòric de ciències naturals sense tenir la impressió que els mateixos naturalistes s’adonen de com estan dominats per aquesta algaravia i confusió i de com la filosofia avui en curs no ofereix absolutament cap sortida. I, en efecte, si es vol arribar a veure clar en qualsevol d’aquests camps, no hi ha per a això més solució ni una altra possibilitat que retornar, sota una forma o altra, del pensament metafísic al pensament dialèctic.

Aquest retorn pot operar-se per diferents camins. Pot imposar-se d’una manera elemental, per la força coactiva dels propis descobriments de les ciències naturals, que es resisteixen a continuar deixant-se amputar en el vell llit metafísic de Procusto. Però aquest seria un procés lent i penós, en el qual caldria vèncer tota una sèrie de friccions inútils. En gran part, aquest procés es troba ja en marxa, sobretot en biologia. Podria, no obstant això, escurçar-se notablement si els naturalistes teòrics es decidissin a prestar major atenció a la filosofia dialèctica, en les manifestacions que d’ella ens brinda la història. Entre aquestes manifestacions hi ha singularment dues que podrien ser molt fructíferes per a les modernes ciències naturals.

La primera és la filosofia grega. Aquí, la idea dialèctica se’ns mostra encara amb la senzillesa de l’espontani, sense que la destorbin encara aquells amorosos obstacles que a si mateixa oposava la metafísica dels segles XVII i XVIII -Bacon i Locke a Anglaterra, Wolff a Alemanya- i amb els quals obstruïa el camí que havia de portar-la de la comprensió dels detalls a una visió de conjunt, a la comprensió de les concatenacions generals. Els grecs -precisament per no haver avançat encara fins a l’anàlisi i la desintegració de la naturalesa-, enfoquen aquesta encara com un tot, en els seus trets generals. La coherència general dels fenòmens naturals encara no s’indaga detalladament, sinó que és, per als grecs, el resultat de la intuïció directa. En això consisteix precisament la falla de la filosofia grega, la que més tard l’obligarà a cedir el passo a altres mètodes. I aquí radica, alhora, la seva superioritat respecte a totes les escoles metafísiques que, avançant en el temps, se li hauran d’oposar. És a dir, que la metafísica tenia raó contra els grecs quant al detall, però en canvi aquests tenien raó contra la metafísica en la seva visió de conjunt. Heus aquí una de les raons que, en filosofia com en tantes altres coses, no tinguem més remei que girar sempre la mirada cap a les idees d’aquell petit poble, el talent del qual i les projeccions universals del qual li asseguren en la història progressiva de la humanitat un lloc com cap altre poble pot reivindicar per a si. Però encara hi ha una altra raó, i és que les diverses formes de la filosofia grega contenen ja en germen, en gestació, totes les maneres de concebre que, caminant el temps, hauran de desenvolupar-se. Per això les ciències naturals teòriques no tenen més remei que retrotreure’s als grecs, si volen seguir l’evolució cap endarrere dels que avui són els seus principis generals, fins a remuntar-se als seus orígens. Cada dia són menys els naturalistes que, operant com amb veritats eternes amb les despulles de la filosofia grega, per exemple amb l’atomística, miren als grecs per sobre de l’espatlla amb un menyspreu baconià, per la senzilla raó que els grecs no van arribar a conèixer la ciència natural empírica. I cal desitjar que aquesta nova actitud progressi fins a convertir-se en un coneixement real i efectiu de la filosofia grega.

La segona manifestació de la dialèctica i la que més a prop es troba dels naturalistes alemanys és la filosofia clàssica alemanya des de Kant fins a Hegel. En aquest punt, alguna cosa s’ha aconseguit ja des que torna a estar de moda l’invocar a Kant, remuntant-se per sobre el ja citat neokantisme. Des que s’ha esbrinat que Kant és l’autor de dues genials hipòtesis, sense les quals les modernes ciències naturals teòriques no podrien fer un pas: la teoria de l’origen del sistema solar, abans atribuïda a Laplace, i la teoria de la resistència a la rotació de la terra per les marees, aquest filòsof ha tornat a conquistar el lloc que per dret li correspon en el respecte dels naturalistes. Però voler estudiar dialèctica en Kant seria una labor innecessàriament penosa i estèril, tenint com tenim les obres d’Hegel, en què se’ns ofereix un compendi de què és la dialèctica, si més no la hi desenvolupi aquí des d’un punt de partida radicalment fals.

Avui, en què la reacció contra la “filosofia de la naturalesa”, justificada en bona part per aquest fals punt de partida i per l’impotent empantanegament dels hegelians berlinesos, s’ha expansionat ja a pler, acabant en una pluja d’invectives, i en què, d’altra banda, les ciències naturals s’han vist tan brillantment deixades a l’estacada en les seves necessitats teòriques per la metafísica eclèctica a l’ús, creiem que serà possible tornar a pronunciar davant naturalistes el nom d’Hegel sense deslligar amb això aquest ball de Sant Vito en què el senyor Dühring és tan divertit mestre.

Convé, abans de res, puntualitzar que no tractem ni remotament de defensar el punt de vista del que arrenca Hegel, el que l’esperit, el pensament, la idea és el primari i el món real un simple reflex de la idea. Aquest punt de vista va ser abandonat ja per Feuerbach. Avui, tots estem d’acord que la ciència, qualsevol que ella sigui, natural o històrica, necessàriament ha de partir dels fets donats i, per tant, tractant-se de ciències naturals, de les diverses formes objectives de moviment de la matèria; estem d’acord, per consegüent, que en les ciències naturals teòriques no val construir concatenacions per a imposar-les-hi als fets, sinó que cal descobrir-les en aquests i, una vegada descobertes, i sempre que això sigui possible, demostrar-les sobre l’experiència.

Tampoc pot parlar-se de mantenir dret el contingut dogmàtic del sistema d’Hegel, tal com l’han anat predicant els hegelians berlinesos, així els vells com els joves. Amb el punt de partida idealista també se’n va a terra el sistema erigit sobre ell i, per tant, la filosofia hegeliana de la naturalesa. Recordi’s que la crítica que les ciències naturals oposen a Hegel, en allò en què està precisament orientada, només versa sobre aquests dos aspectes: el punt de partida idealista i la construcció arbitrària d’un sistema que es dona bufetades amb els fets.

Doncs bé, descomptant tot això, queda encara en peus la dialèctica hegeliana. Correspon a Marx -enfront dels “rondinaires, petulants i mediocres epígons que avui posen càtedra a l’Alemanya culta”- el mèrit d’haver destacat de nou, avançant-se a tots els altres, el relegat mètode dialèctic, l’entroncament del seu pensament amb la dialèctica hegeliana i les diferències que el separen d’aquesta, a la vegada que en El Capital aplicava aquest mètode als fets d’una ciència empírica, l’economia política. Per a comprendre el triomf que això representa n’hi ha prou en fixar-se en el fet que, fins i tot a Alemanya, no encerta la nova escola econòmica a remuntar-se per sobre el vulgar lliurecanvisme més que plagiant a Marx (no poques vegades amb tergiversacions), sota pretext de criticar-ho. 

En la dialèctica hegeliana reina la mateixa inversió de totes les connexions reals que en les altres ramificacions del sistema d’Hegel. Però, com diu Marx: “El fet que la dialèctica pateixi en mans d’Hegel una mistificació, no obsta perquè aquest filòsof fos el primer que va saber exposar d’una manera àmplia i conscient les seves formes generals de moviment. El que passa és que la dialèctica apareix, en ell, invertida, posada de cap. No cal més que donar-li la volta, més ben dit, posar-la dempeus, i de seguida es descobreix sota l’escorça mística la llavor racional.”

En les mateixes ciències naturals ens trobem, no poques vegades, amb teories en què la realitat apareix girada del revés, en què les imatges reflexes es prenen per la forma original, sent necessari, per tant, donar-los la volta per a restituir-les a la seva veritable posició. Amb freqüència, aquestes teories s’entronitzen durant llarg temps. Així va esdevenir, per exemple, amb el fenomen de la calor, en el qual durant gairebé dos segles es veia una misteriosa matèria especial i no una forma en moviment de la matèria usual, fins que la teoria mecànica de la calor va venir a col·locar les coses en el seu lloc. Però allò no va ser obstacle perquè la física, dominada per la teoria de la calor material, descobrís una sèrie d’importantíssimes lleis entorn de la calor, obrint la porta -gràcies sobretot a Fourier i a Sadi Carnot [4]- per a una concepció exacta, concepció que avui formula en els seus veritables termes i tradueix al seu llenguatge propi les lleis descobertes pels seus predecessors. I un altre punt ocorre en la química, on la teoria flogística [5], després de cent anys de treball, va començar a subministrar les dades amb ajuda dels quals va poder Lavoisier descobrir en l’oxigen posat de manifest per Priestley el veritable pol contrari de l’imaginari flogist, amb el que tota la teoria flogística queia a terra. Però sense que amb això es cancel·lessin, ni de bon tros, els resultats experimentals de la flogística. L’única cosa que es va fer va ser donar la volta a les seves fórmules, traduint-les del llenguatge logístic a la terminologia ja consagrada de la química, sense que per això perdessin la seva exactitud. 

Doncs bé, el que la teoria de la calor matèria és a la teoria mecànica de la calor, o la teoria flogística a la teoria de Lavoisier, això és, sobre si fa no fa, la dialèctica hegeliana respecte a la dialèctica racional.

NOTES

[1] («Endavant»): òrgan central del Partit Obrer Socialista Alemany, es va publicar a Leipzig des de l’1 d’octubre de 1876 fins al 27 d’octubre de 1878. L’obra d’Engels “Anti-Dühring” es va publicar en el periòdic des del 3 de gener de 1877 fins al 7 de juliol de 1878.

[2] El 10 de maig de 1876 es va inaugurar a Filadèlfia (els Estats Units) la sisena exposició industrial mundial. Entre els quaranta països representats figurava també Alemanya. L’exposició va mostrar que la indústria alemanya quedava molt a la saga de la indústria d’altres països i es regia pel principi «barat i podrit».

[3] Engels al·ludeix a les intervencions de Nägeli i Wirchow el setembre de 1877 en el Congrés de Naturalistes i Metges Alemanys, els materials dels quals van ser publicats en “Tageblatt der 50. Versammlung deutscher Naturforscher und Aerzte in München 1877” («Butlletí del 50 Congrés de Naturalistes i Metges Alemanys a Munic, 1877»), i també a les declaracions de Wirchow en el llibre “Die Freibeit der Wissenschaft im modernen Staat” («La llibertat de la ciència en l’Estat modern»), Berlin, 1877

[4] Es tracta dels llibres: J. B. J. Fourier, Théorie analytique de la chaleur («Teoria analítica de la calor»), París, 1822 i S. Carnot, Réflexions sud la puissance motrice du feu et sud els machines propres à développer cette puissance («Reflexions sobre la potència motriu del foc i sobre les màquines capaces de desenvolupar aquesta potència»), París, 1824. La funció C que Engels esmenta a continuació figura en la nota de les pàgines 73-79 del llibre de Carnot.

[5] Segons els criteris que regnaven en la química del segle XVIII, es considerava que el procés de combustió es trobava condicionat per l’existència d’una substància especial en els cossos, el flogist, que se segregava d’ells durant la combustió. L’eminent químic francès A. Lavoisier va demostrar la inconsistència d’aquesta teoria i va donar l’explicació justa del procés com a reacció de combinació d’un cos combustible amb l’oxigen.

Friedrich Engels

Escrit l’any 1883. Font: Marxist Internet Archive. Traduït del castellà al català per Aina Sòria.

La moderna recerca de la naturalesa és l’única que ha aconseguit un desenvolupament científic, sistemàtic, en tots i cadascun dels seus aspectes, per oposició a les genials intuïcions dels antics entorn de la filosofia de la naturalesa i als descobriments extraordinàriament importants, però esporàdics i en la seva major part estèrils, dels àrabs; la recerca moderna de la naturalesa data, com tota la història moderna, d’aquella formidable època que els alemanys, per la desgràcia nacional que en aquell temps experimentem, donem el nom de la Reforma i que els francesos diuen el Renaixement i els italians el Cinquecento, sense que cap d’aquests noms l’expressi íntegrament. És l’època que arrenca de la segona meitat del segle XV. La monarquia, sostenint-se en els habitants de les ciutats, va destrossar el poder de la noblesa feudal i va fundar els grans regnes, erigits essencialment sobre una base nacional, els quals haurien de desenvolupar-se les modernes nacions europees i la moderna societat burgesa; i quan encara els burgesos i la noblesa caminaven  enfadats, la guerra dels pagesos alemanys va apuntar profèticament a les futures lluites de classes, no sols en treure a la palestra als pagesos revoltats -això no era res nou-, sinó al posar de manifest, darrere d’ells, els començaments del proletariat actual, fent tremolar la bandera vermella i pronunciant la reivindicació de la comunitat de béns. En els còdexs salvats de la caiguda de Bizanci i en les estàtues antigues desenterrades d’entre les ruïnes de Roma van veure els ulls sorpresos de l’Occident sorgir un món nou, el món de l’antiguitat grega; davant els seus lluminosos contorns s’esfumaven els espectres de l’Edat mitjana; Itàlia va aconseguir una insospitada esplendor de les arts, que era com un reflex de l’antiguitat clàssica i que ja mai tornaria a aconseguir-se. A Itàlia, a França, a Alemanya va sorgir una nova literatura, la literatura moderna; poc després, van viure Anglaterra i Espanya el seu període literari clàssic. Van caure per terra les barreres del Orbis terrarum; va ser ara quan, en rigor, es va descobrir la terra i es van tirar amb això els fonaments per al que seria el comerç mundial i per al pas de l’artesanat a la manufactura, que, al seu torn, serviria de punt de partida per a la gran indústria moderna. Es va esfondrar la dictadura espiritual de l’Església; els pobles germànics la van rebutjar directament, en la seva majoria, i van abraçar el protestantisme, al pas que entre els pobles llatins anava arrelant cada vegada més un lluminós esperit lliure heretat dels àrabs i nodrit per la filosofia grega recentment descoberta, que preparava el terreny per al materialisme del segle XVIII

Era la més grandiosa transformació progressiva que la humanitat havia viscut fins llavors, una època que requeria titans i va saber engendrar-los; titans, pel seu vigor mental, les seves passions i el seu caràcter, per la universalitat dels seus interessos i coneixements i per la seva erudició. Els homes que van fundar la moderna dominació de la burgesia eren tot menys gents burgesament limitades. Lluny d’això, en tots va deixar la seva petjada més o menys marcada el caràcter aventurer de l’època en què els va tocar viure. Gairebé tots els homes sobresortints d’aquell temps van emprendre grans viatges, parlaven quatre o cinc llengües i brillaven en diverses disciplines de coneixement. Leonardo da Vinci no era solament un gran pintor, sinó també un gran matemàtic, mecànic i enginyer, a qui deuen importants descobriments les més diferents branques de la física; Alberto Durero era pintor, gravador, escultor i arquitecte i va inventar, a més, un sistema de fortificacions en què es contenien ja algunes de les idees que molt més tard serien renovades per Montalembert i els moderns enginyers alemanys. Maquiavelo era estadista, historiador, poeta i, a la par amb això, el primer notable escriptor militar dels temps moderns. Lutero no va netejar solament els estables de Augías de l’Església, sinó també els de la llengua alemanya, va crear la prosa alemanya moderna i va compondre el text i la melodia d’aquell grandiós coral en què ressona el to segur de la victòria i que és com la Marsellesa del segle XVI.  I és que els herois d’aquell temps no vivien encara esclavitzats per la divisió del treball, les conseqüències del qual apreciem tantes vegades en el raquitisme i la unilateralitat dels seus successors. Però el que sobretot els distingeix és el fet que gairebé tots ells vivien i s’afanyava al mig del remolí del moviment del seu temps, lliurats a la lluita pràctica, prenent partit i barallant-se amb els altres, qui amb la paraula i la ploma, qui amb l’espasa a la mà, qui empunyant l’una i l’altra. D’aquí aquella força i aquella plenitud de caràcter que fa d’ells homes d’una peça. Els erudits de gabinet eren una excepció: uns, gents de segona o tercera fila; uns altres, cautelosos filisteus, que no volien cremar-se els dits.

La recerca de la naturalesa es movia també, per aquells dies, enmig de la revolució general i ella mateixa era en tot i per tot revolucionària; no en va havia de començar per conquistar-se, lluitant, el dret a la vida. Mà a mà amb els grans italians dels quals data la filosofia moderna, va donar al món els seus màrtirs a les fogueres i en les presons de la Inquisició. I, en aquest punt, és molt significatiu el fet que els protestants s’avancessin als catòlics en la persecució deslligada contra la lliure recerca de la naturalesa. Calví va cremar a Miguel Servet quan aquest estava a punt de descobrir la circulació de la sang, deixant-lo torrar-se viu per espai de dues hores; almenys, la Inquisició es va acontentar amb socarrar pura i simplement a Giordano Bruno.

L’acte revolucionari amb què la recerca de la naturalesa va declarar la seva independència i va repetir, en certa manera, la crema de les butlles per Luter va ser l’edició de l’obra immortal amb què Copèrnic -que no tenia res de temerari i que, a més, es trobava ja, per dir-ho així, en el seu llit de mort- va llançar el guant a l’autoritat eclesiàstica tocant a les coses de la naturalesa. De llavors data l’emancipació de les ciències naturals respecte a la teologia, encara que el debat per a delimitar les mútues pretensions arribi fins als nostres mateixos dies i en uns certs caps encara no s’hagi ventilat del tot, ni de bon tros. Però, a partir de llavors, el desenvolupament de les ciències va començar a avançar amb pas gegantesc, guanyant en força, en la proporció del quadrat de la distància (en el temps) respecte al punt de partida. Era com si es tractés de demostrar al món que, a partir d’ara, regia per al producte més alt de la matèria orgànica, per a l’esperit humà, la llei de moviment inversa a la de la matèria inorgànica.

La tasca principal que es plantejava en el període inicial de la ciència de la naturalesa, ja en les seves albors, era arribar a dominar la matèria més a l’abast de la mà. En la majoria dels camps, va ser necessari començar pels mateixos rudiments. L’antiguitat ens havia llegat a Euclides i el sistema solar de Ptolemeu, els àrabs ens havien deixat la numeració decimal, els rudiments de l’àlgebra, els números moderns i l’alquímia; l’Edat mitjana cristiana no havia deixat absolutament res. En aquesta situació, necessàriament havia d’ocupar el primer lloc la ciència més elemental de la naturalesa, la mecànica dels cossos terrestres i celestes, i al costat d’ella i al seu servei el descobriment i el perfeccionament dels mètodes matemàtics. En aquests camps, s’aconseguissin grandiosos resultats. Al final del període, presidit pels  noms de Newton y Linneo, trobem aquestes rames de la ciència fins a cert punt arrodonides. Es fixen en els seus fonamentals trets els mètodes matemàtics més essencials; la geometria analítica culmina, principalment, gràcies a Descartes, els logaritmes es desenvolupen gràcies a Neper, el càlcul diferencial i integral gràcies a Leibniz i potser a Newton. I el mateix podem dir de la mecànica dels cossos sòlids, les lleis principals dels quals es posen en clar d’una vegada per sempre. Per últim, en l’astronomia del sistema solar descobreix Képler les lleis del moviment planetari i Newton les redueix al punt de vista de les lleis generals del moviment de la matèria. Les altres branques de la ciència de la naturalesa distaven molt d’haver arribat encara ni tan sols a aquesta culminació provisional. La mecànica dels cossos fluids i gasiformes no va arribar a desenvolupar-se una mica més sinó fins al final del període.[1] La veritable física es trobava encara en mantellines, exceptuant l’òptica, els progressos excepcionals de la qual van ser determinats per les exigències pràctiques de l’astronomia. La química començava a penes a emancipar-se de l’alquímia, gràcies a la teoria flogística. La geologia encara no havia sortit de la fase embrionària de la mineralogia; era natural que la paleontologia no pogués ni tan sols existir, en aquells dies. Finalment, en el camp de la biologia encara no es treballava a fons en la recopilació i classificació inicial de l’immens material existent, tant el botànic i el zoològic com l’anatòmic i el fisiològic en sentit estricte. A penes podia si més no parlar-se de la comparació entre les diverses formes de la vida, de la recerca de la seva expansió geogràfica, de les seves condicions de vida climatològiques, etc. Solament la botànica i la zoologia van arribar a resultats més o menys concloents, gràcies a Linneo.

Però el que caracteritza especialment a aquest període és l’haver arribat a desentranyar una peculiar concepció de conjunt, el punt central del qual és la idea de l’absoluta inmutabilitat de la naturalesa. Qualsevol que fos la manera com havia sorgit, la naturalesa, una vegada formada, romania durant tot el temps de la seva existència tal com era. Els planetes i els seus satèl·lits, una vegada posats en moviment pel misteriós “impuls inicial”, continuaven girant eternament o, almenys, fins a la fi de totes les coses, dins de les el·lipses prèviament establertes. Les estrelles descansaven per sempre, fixes i immòbils, en els seus llocs, sostenint-se les unes a les altres per la “gravitació universal”. La terra havia romàs invariable des de sempre o (segons els casos) des del primer dia de la creació. Els “cinc continents” coneguts havien existit sempre; les muntanyes, les valls i els rius no havien sofert variacions; sempre havien existit el mateix clima, la mateixa flora i la mateixa fauna, fora dels casos en què la mà de l’home s’havia ocupat de modificar-les o trasplantar-les. Les espècies vegetals i animals havien quedat establertes una vegada per sempre en néixer; l’igual engendrava contínuament l’igual, i ja era molt el fet que Linneo admetés la possibilitat que de tant en tant sorgissin noves espècies per mitjà del creuament. Per oposició a la història de la humanitat, que es desenvolupava en el temps, a la història de la naturalesa se li assignava solament un desenvolupament en l’espai. Es negava en la naturalesa tot el que fos canvi i desenvolupament. Les ciències naturals, al començament tan revolucionàries, s’enfrontaven de sobte amb una naturalesa totalment conservadora, en la qual tot continuava sent avui el mateix que havia estat ahir i sempre i en la qual tot -fins a la fi del món o per tota una eternitat- continuaria sent com sempre i des del començament mateix havia estat.

Tot el que les ciències naturals de la primera meitat del segle XVIII estaven per sobre de l’antiguitat grega en punt al coneixement i fins i tot a la classificació de la matèria, es trobaven per sota d’ella quant a la manera de dominar-la idealment, pel que fa a la concepció general de la naturalesa. Per als filòsofs grecs, el món era una cosa que havia sorgit, essencialment, del caos, que s’havia desenvolupat, que havia nascut. En canvi, per als naturalistes del període que estem estudiant era una cosa petrificada i immutable i, per a la majoria d’ells, a més, alguna cosa que havia estat creat de cop. La ciència continua enfonsant-se profundament encara en els avencs de la teologia. Pertot arreu cerca i troba un impuls rebut des de fora, que no és possible explicar per la naturalesa mateixa. Encara que l’atracció, que Newton bateja amb el pompós nom de gravitació universal, es concebi com una qualitat essencial de la matèria, d’on neix la inexplicable força tangencial que traça les òrbites dels planetes? Com han sorgit les innombrables espècies vegetals i animals? I com ha aparegut l’home mateix, del qual se sap, per descomptat, que no ha existit eternament? La ciència de la naturalesa contestava amb farta freqüència a aquestes preguntes remetent-se al creador de totes les coses. Copèrnic inicia aquest període amb la repulsa de la teologia; Newton el tanca asseient el postulat de l’inicial impuls diví. La suprema idea general al fet que es remuntava aquesta ciència de la naturalesa era la idea finalista de les institucions naturals, aquella vàcua teleologia wolffiana segons la qual els gats havien estat creats per a menjar-se als ratolins, els ratolins per a ser menjats pels gats i la naturalesa tota per a posar de manifest la saviesa del creador. I cal dir que molt honra a la filosofia d’aquell temps el que no es deixés extraviar per l’estat limitat dels coneixements de la naturalesa contemporanis, el que, per contra -des de Spinoza fins als grans materialistes francesos- insistís a explicar el món per si mateix, deixant que les ciències naturals del futur s’encarreguessin de fonamentar detalladament aquesta explicació.

Incloc en aquest període als materialistes del segle XVIII, perquè no disposaven, tocant a la ciència de la naturalesa, d’un altre material que el que hem descrit més amunt. L’estudi de Kant, que va fer època, continuava sent un misteri per a ells i Laplace va venir més tard. No oblidem que aquesta manera antiquada de concebre la naturalesa, encara que esquerdada pertot arreu gràcies al progrés de la ciència, va continuar dominant tota la primera meitat del segle XIX i encara és avui el dia en què, en el fonamental, es continua professant en totes les escoles. [2]

El primer que va obrir una bretxa en aquesta concepció petrificada de la naturalesa va ser, no un naturalista, sinó un filòsof. En 1755 va aparèixer la Història general de la naturalesa i teoria del cel, de Kant. El problema de l’impuls inicial quedava eliminat; la terra i tot el sistema solar apareixien com alguna cosa que havia anat formant-se en el transcurs del temps. Si la gran majoria dels naturalistes d’aquell temps haguessin sentit una mica menys d’horror al pensament expressat per Newton en l’admonició: “Oh, física, guarda’t de la metafísica!”, haurien pogut extreure d’aquest sol descobriment genial de Kant conclusions que els haurien estalviat interminables extraviaments i quantitats immenses de temps i esforç malgastats en falses direccions. El descobriment de Kant tancava, en efecte, el que seria el punt de partida de tot progrés ulterior. Si la terra era el resultat d’un procés de formació, també havien de ser-ho necessàriament el seu actual estat geològic, geogràfic i climàtic, les seves plantes i els seus animals; això volia dir que la terra devia necessàriament tenir una història no sols en l’espai, en ordre d’extensió, sinó també en el temps, en ordre de successió. D’haver-se continuat investigant en aquesta direcció immediatament i d’una manera resolta, la ciència de la naturalesa es trobaria al present molt més avançada del que es troba. Però, potser podia venir una cosa bona de la filosofia? L’estudi de Kant no es va traduir en cap resultat immediat, fins que, molts anys després, Laplace i Herschel van desenvolupar i van fonamentar amb major precisió el seu contingut, obrint camí amb això, a poc a poc, a la “hipòtesi nebular”. Posteriors descobriments van donar, per últim, el triomf a aquesta teoria; citarem entre els més importants el moviment propi de les estrelles fixes, la demostració d’un mitjà resistent en l’espai còsmic i la prova, obtinguda per mitjà de l’anàlisi espectral, de la identitat química de la matèria còsmica i de l’existència de masses candents de boira com les que hipotèticament hauria suposat Kant.[3]

Cap, tanmateix, dubtar que la majoria dels naturalistes haguessin arribat a adonar-se de seguida de la contradicció que comportava admetre que la terra canvia, al pas que els organismes que en ella habiten són immutables, a no ser perquè la vaga idea que la terra no és, sinó que esdevé, es desenvolupa i pereix, es va veure reforçada per un altre conducte. En sorgir la geologia, va venir a demostrar que no sols existien estrats successius i superposats, sinó que, a més, es desenterraven en ells closques i esquelets d’animals desapareguts i troncs, fulles i fruits de plantes que ja no es coneixien. No va haver-hi més remei que reconèixer l’evidència: no sols la terra en el seu conjunt, sinó també les plantes i els animals que en ella vivien tenien la seva història, desenvolupada en el temps. Aquesta evidència, al principi, es va reconèixer, no obstant això, de bastant mala gana.

La teoria de les revolucions de la terra, formulada per Cuvier, era una teoria revolucionària de nom, però reaccionària de fet. En comptes d’una gran creació divina, s’admetia tota una sèrie de reiterats actes de creació, convertint el miracle en palanca essencial de la naturalesa. Va ser Lyell el primer que va fer entrar en raó a la geologia, en substituir les brusques revolucions degudes al capritx del creador pels resultats graduals d’una lenta transformació de la terra.[4]

La teoria de Lyell era encara més incompatible amb la hipòtesi d’espècies orgàniques constants que quantes l’havien precedit. La transformació gradual de la superfície de la terra i de totes les condicions de vida portava directament aparellada la gradual transformació dels organismes i la seva adaptació al mitjà canviant, la mutabilitat de les espècies. Però la tradició no sols és una potència a l’Església catòlica; també ho és en les ciències naturals. El propi Lyell es va passar llargs anys sense encertar a veure la contradicció, i menys encara la van veure els seus deixebles. Això només pot explicar-se per la divisió del treball que mentrestant havia anat imposant-se en el camp de les ciències naturals, la qual limitava els horitzons de cada investigador, en major o menor mesura, a la seva especialitat, sense permetre-li, excepte en casos excepcionals, remuntar-se a una visió de conjunt.

Mentrestant, havia aconseguit la física grans progressos, els resultats dels quals van ser resumits gairebé al mateix temps per tres diferents personalitats en 1842, any que va fer època en aquesta branca de les ciències naturals. Mayer, en Heilbronn, i Joule, a Manchester, van posar de manifest la mutació de la calor en força mecànica i d’aquesta en calor. I, en establir-se l’equivalència mecànica de la calor, va quedar fora de tot dubte aquest resultat. Al mateix temps, Grove -que no era naturalista de professió, sinó un advocat anglès- va demostrar, mitjançant la simple elaboració dels resultats físics solts ja adquirits, el fet que totes les anomenades forces físiques, la força mecànica, la calor, la llum, l’electricitat, el magnetisme i fins a la mateixa anomenada força química, es canviaven en determinades condicions l’una en l’altra, sense produir-se canvi de força algun, amb el que venia a corroborar-se, caminant el temps, per la via física, la tesi cartesiana que la quantitat de moviment existent en l’univers és invariable. Amb això, les forces físiques específiques, els “tipus” immutables de la física, per així dir-ho, es reduïen a diferents formes de moviment de la matèria, formes diferenciades i que es convertien les unes en les altres amb subjecció a determinades lleis.

Es descartava, així, de la ciència el caràcter contingent de l’existència de tantes o quantes forces físiques, posant-se de manifest els entroncaments i les transicions entre elles. La física havia arribat, com abans l’astronomia, a un resultat que apuntava en definitiva, necessàriament, al cicle perenne de la matèria en moviment.

El desenvolupament sorprenentment ràpid de la química des de Lavoisier i especialment des de Dalton va venir a soscavar, d’altra banda, les velles idees imperants sobre la naturalesa. En crear-se per la via inorgànica combinacions que fins llavors només es coneixien en l’organisme viu, es va demostrar que les lleis de la química tenien per als cossos orgànics la mateixa vigència que per als inorgànics, amb el que satisfeia gran part de l’abisme eternament infranquejable que, encara segons Kant, separava a la naturalesa inorgànica de l’orgànica.

Finalment, en el camp de la recerca biològica i principalment des de mitjans del  segle passat [del segle XVIII], els viatges i expedicions científics sistemàticament empresos, la minuciosa exploració pels especialistes residents en elles de les colònies europees repartides per tot el món i els progressos de la paleontologia, de l’anatomia i de la fisiologia en general, principalment els duts a terme després de l’ocupació sistemàtica del microscopi i del descobriment de la cèl·lula, van produir tal apilament de materials, que això va fer possible, i al mateix temps va imposar com a necessari, el mètode comparatiu. [5] D’una part, la geografia física comparada establia les condicions de vida de les diferents flores i faunes i, d’una altra part, es comparaven els diversos organismes quant als seus òrgans homòlegs, no sols en el seu estat de maduresa, sinó també en totes les seves fases de desenvolupament. I com més profundes i exactes eren aquestes recerques, més anava enfonsant-se entre les seves mans aquell sistema rígid d’una naturalesa orgànica plasmada amb caràcters immutables. Noves espècies vegetals i animals singulars es revelaven irremeiablement com el resultat de la transició de les unes a les altres, esborrant-se així els seus contorns propis; sorgien animals com l’anfioxo i el lepidosiren, que es burlaven de totes les classificacions anteriors,[6] i, finalment, es van trobar organismes que el mateix podien pertànyer al regne vegetal que a l’animal. Anaven satisfent-se a poc a poc les llacunes de l’arxiu paleontològic i fins als més poc inclinats es veien obligats a reconèixer l’esbalaïdor paral·lelisme existent entre la història evolutiva del món orgànic en el seu conjunt i el de cada organisme en particular, fil d’Ariadna que hauria de permetre’ns sortir del laberint en el qual semblaven extraviar-se més i més la botànica i la zoologia.

Va ser una coincidència significativa el que gairebé al mateix temps en què veia la llum l’embat de Kant contra la perennitat del sistema solar, llancés C. E. Wolff, en 1759, el primer atac contra la permanència de les espècies i proclamés la teoria de la descendència. I el que en Wolff no era encara més que un albiri genial va cobrar contorns clars i definits amb Oken, Lamarck i Bauer, per a triomfar definitivament cent anys més tard, en 1859, gràcies a Darwin. Gairebé al mateix temps, es va comprovar que el protoplasma i la cèl·lula, dels quals ja abans s’havia demostrat que eren les formes primàries de tots els organismes, existien a més en la realitat viva, com les formes orgàniques més baixes de totes. Amb això, es reduïa al mínim l’abisme entre la naturalesa orgànica i la inorgànica i, al mateix temps, s’eliminava un dels principals obstacles amb què fins llavors venia ensopegant la teoria de la descendència dels organismes. La nova concepció de la naturalesa havia quedat delineada en els seus trets fonamentals: tot el que hi havia en ella de rígid s’afluixava, el que havia de plasmat en ella s’esfumava, el que es considerava etern passava a ser perible i la naturalesa tota es revelava com alguna cosa que es movia en perenne flux i etern cicle.

___

Hem retornat, així, a la concepció dels grans fundadors de la filosofia grega, segons la qual la naturalesa tota, des del més petit fins al més gran, des del gra de sorra fins al sol, des del protozou fins a l’home, es troba, existeix en perenne procés de naixement i extinció, en flux incessant, en un estat continu de moviment i canvi. Però amb una diferència essencial, i és que el que per als grecs només era una intuïció genial constitueix per a nosaltres el resultat d’una recerca rigorosament científica i experimental, raó per la qual cobra una forma molt més definida i clara. Cert és que la comprovació empírica d’aquest cicle no apareix encara, ni de bon tros, lliure de llacunes, però aquestes resulten insignificants si se les compara amb els resultats ja aconseguits, i a més, les hi va omplint a poc a poc. Com podia no presentar tota una sèrie de llacunes la comprovació quant al detall, si es pensa que les branques més essencials de la ciència -l’astronomia interplanetària, la química, la geologia- a penes compten amb un segle d’existència, que la fisiologia comparada només data, científicament, de cinquanta anys enrere, que la forma fonamental de gairebé tota l’evolució biològica, la cèl·lula, no fa encara quaranta anys que va ser descoberta!

^____

Partint de masses nebuloses incandescents i que giren en remolí -les lleis del moviment de les quals tal vegada es descobreixen ara, una vegada que les observacions acumulades al llarg de diversos segles ens subministrin claredat sobre el moviment propi dels astres- es van formar per condensació i refredament els innombrables sols i sistemes solars de la nostra illa còsmica, emmarcats pels anells més llunyans d’estrelles de la Via Làctia. Tot sembla indicar que aquesta evolució no es va operar a tot arreu amb la mateixa rapidesa. L’existència de cossos foscos, no purament planetaris, és a dir, de sols apagats dins del nostre sistema solar, va imposant-se cada vegada més en l’astronomia (Mädler); i, d’una altra part, del nostre sistema sideral formen part integrant (segons Secchi) taques nebuloses gaseiformes, que representen una sèrie de sols encara no plasmats, sense que estigui exclosa la possibilitat que altres nebuloses, segons sosté Mädler, siguin d’altres remotes illes còsmiques independents, el grau relatiu de les quals de desenvolupament haurà de revelar l’espectroscopi.

Laplace ha demostrat, d’una manera no superada fins ara, com d’una massa nebulosa ha arribat a desenvolupar-se un sistema solar; després d’ell, la ciència no ha fet més que confirmar les seves conclusions.

En els diferents cossos així formats -sols, planetes i satèl·lits- regeix al principi la forma de moviment de la matèria  fet al que donem el nom de calor. Amb una temperatura com la que encara avui té el sol no pot parlar-se de la possibilitat de combinacions químiques entre els elements; fins a quin punt la calor es canviï, aquí, en electricitat o en magnetisme ho diran les sistemàtiques observacions solars; el que ja des d’ara pot assegurar-se és que els moviments mecànics efectuats en el sol brollen exclusivament del conflicte entre la calor i la gravetat.

Els diferents cossos es refreden més ràpidament com més petits són. Els primers a refredar-se són els satèl·lits, els asteroides i els meteors, i així, veiem que la nostra lluna fa ja molt temps que està extingida. Més lentament es refreden els planetes, i el refredament més lent de tots és el del cos central.

Amb el progressiu refredament, va passant cada vegada més a primer pla l’acció mútua de les formes físiques de moviment que es transformen les unes en les altres, fins a arribar, per fi, a un punt a partir del qual comença a obrir-se pas l’afinitat química i en el qual els elements químics fins ara indiferents van diferenciant-se químicament els uns després dels altres, adquireixen propietats químiques i es combinen entre si. Aquestes combinacions varien constantment amb el descens de la temperatura, que influeix de diferent manera no sols en cada element, sinó en cada combinació determinada d’elements, amb la transició, en refredar-se, d’una part de la matèria gasiforme a l’estat líquid, primer, i després a l’estat sòlid, i amb les noves condicions així creades.

El període durant el qual el planeta es troba cobert en la seva superfície per una escorça sòlida i per acumulacions d’aigua coincideix amb aquell que la seva calor pròpia va cedint cada vegada més a la calor que sobre ell irradia el cos central. La seva atmosfera passa a ser escenari de fenòmens meteorològics, en el sentit que avui donem a aquesta paraula i la seva superfície es converteix en palestra de canvis geològics entre els quals les estratificacions provocades per precipitacions atmosfèriques van predominant cada vegada més sobre els resultats exteriors del nucli interior fluid i candent, que van afeblint-se a poc a poc.

Quan, per últim, la temperatura s’equilibra fins al punt que, almenys en una part considerable de la superfície, no depassa ja els límits en què pot viure l’albúmina, es forma, sempre que es donin les altres premisses químiques favorables, el protoplasma viu. Encara no sabem quines són aquestes condicions prèvies, la qual cosa no ha de sorprendre’ns, ja que ni coneixem, fins ara, la fórmula química de l’albúmina, ni tan sols sabem quants cossos albuminoides de diferent composició química existeixen, i només fa aproximadament deu anys que ens és conegut el fet que totes les funcions essencials de la vida, la digestió, les secrecions, el moviment, la contracció, la reacció als estímuls i la procreació, es deuen precisament a l’albúmina mancada d’estructura.

Van haver de passar probablement milers d’anys abans que presentessin les condicions en què, fent el següent pas d’avanç, va poder aquesta albúmina informe crear la primera cèl·lula, mitjançant la formació del nucli i la membrana. Però, en aparèixer la primera cèl·lula, es va assentar, al mateix temps, la base per a la formació de tot el món orgànic; primerament, es van desenvolupar, segons podem conjecturar a base de tota l’analogia de l’arxiu paleontològic, innombrables espècies de protists acel·lulars i cel·lulars, de les quals només ha arribat a nosaltres el Eozoon Canadense, partint de les quals algunes es van diferenciar gradualment per a formar les primeres plantes i altres per a donar vida als primers animals. I, partint dels animals primaris, es van desenvolupar, principalment per un procés d’ulterior diferenciació, les innombrables classes, ordres, famílies, gèneres i espècies animals i, finalment, la forma en què el sistema nerviós aconsegueix el seu grau més alt de desenvolupament, la dels animals vertebrats i, entre aquests, finalment, l’animal vertebrat en el qual la naturalesa cobra consciència de si mateixa: l’home.

També l’home sorgeix per un procés de diferenciació. No sols individualment, partint d’una sola cèl·lula per  arribar fins a l’organisme més complicat que produeix la naturalesa, sinó també històricament. Quan, al cap d’una lluita que dura milers d’anys, la mà es diferencia per fi del peu i sorgeix la locomoció erecta, l’home se separa definitivament del mico i s’estableixen les bases per al procés del llenguatge articulat i per al formidable desenvolupament del cervell, que a partir d’ara fa infranquejable l’abisme entre l’home i el simi. L’especialització de la mà significa l’eina i aquesta pressuposa l’activitat específicament humana, la reacció transformadora de l’home sobre la naturalesa, la producció. També uns certs animals en sentit estricte -la formiga, l’abella, el castor- posseeixen instruments, però solament com a membres del seu cos; també uns certs animals produeixen, però la seva acció productiva sobre la naturalesa que els envolta és, respecte a aquesta, nul·la. Solament l’home aconsegueix posar la seva empremta en la naturalesa, no sols trasplantant les plantes i els animals, sinó fent canviar, a més, l’aspecte, el clima del seu mitjà, més encara, fent canviar les mateixes plantes i els mateixos animals de tal manera, que les conseqüències de la seva activitat només poden arribar a desaparèixer amb l’extinció general del globus terraqui. I tot això ho ha dut a terme l’home, essencialment i primordial, per mitjà de la mà. És ella la que, en última instància, regeix fins i tot la màquina de vapor, que és, fins ara, l’instrument més poderós de què disposa l’home per a transformar la naturalesa, ja que també aquesta màquina és una eina. Amb la mà, va ser desenvolupant-se gradualment el cap; va sorgir la consciència, primerament la de les condicions necessàries per a aconseguir els diferents resultats útils d’ordre pràctic i, més tard, entre els pobles més afavorits i a conseqüència d’això, la penetració en les lleis naturals que els condicionen. I, amb el coneixement cada vegada més ràpid de les lleis naturals, es van multiplicar els mitjans per a actuar de rebuig sobre la naturalesa, perquè la mà per si sola mai hauria arribat a inventar la màquina de vapor si, amb ella i al mateix temps d’ella i, en part, correlativament gràcies a ella, no s’hagués desenvolupat també el cervell de l’home.

Amb l’home entrem en el camp de la història. També els animals tenen la seva història, la història del seu origen, descendència i gradual desenvolupament, fins  arribar al seu estat actual. Però aquesta història no la fan ells, sinó que es fa per a ells i, en la mesura en què d’ella participen, ho fan sense saber-ho i sense voler-ho. En canvi, els homes, a mesura que s’allunyen més i més de l’animal en sentit estricte, fan la seva història en grau cada vegada major per si mateixos, amb consciència del que fan, sent cada vegada menor la influència que sobre aquesta història exerceixen els efectes imprevistos i les forces incontrolades i responent el resultat històric cada vegada amb major precisió a fins preestablerts. Però, si apliquem aquesta pauta a la història humana, fins i tot a la dels pobles més desenvolupats del nostre temps, veiem la gegantina desproporció que encara hi ha aquí entre els fins preestablerts i els resultats aconseguits; veiem que encara predominen els efectes imprevistos i que les forces incontrolades són encara molt més poderoses que les que es posen en acció d’acord amb un pla. I no pot ser d’una altra manera, mentre l’activitat històrica més essencial dels homes, la que ha elevat a l’home de l’animalitat a la humanitat i que constitueix la base material de totes les seves altres activitats, la producció per a satisfer les seves necessitats de vida, que és avui la producció social, es trobi totalment sotmesa al joc mutu de l’acció cega de forces incontrolades, de tal manera que només en casos excepcionals s’aconsegueixen els fins proposats, realitzant-se en la majoria dels casos precisament el contrari del que s’ha volgut. Als països industrials més avançats, hem amansit les forces naturals per a posar-les al servei de l’home; amb això, hem multiplicat la producció fins a l’infinit, de tal manera que un nen produeix avui més que abans cent adults. I quina és la conseqüència d’això? Un excés de treball cada vegada major, la misèria sense parar creixent de les masses i, cada deu anys, l’explosió d’una tremenda crisi. Danwin no s’adonava de quina sàtira tan amarga escrivia sobre els homes, i en particular sobre els seus compatriotes, en demostrar que la lliure concurrència, la lluita per l’existència, que els economistes enalteixen com la més alta conquesta de la història, és l’estat normal imperant en el regne animal. Només una organització conscient de la producció social, en la qual es produeixi i es distribueixi d’acord amb un pla, podrà elevar als homes, en el camp de les relacions socials, sobre la resta del món animal en la mateixa mesura en què la producció en general l’ha fet d’acord amb l’espècie humana. I el desenvolupament històric fa que semblant organització sigui cada dia més inexcusable i, al mateix temps, més possible. D’ella datarà una nova època de la història en la qual els homes mateixos, i amb ells totes les branques de les seves activitats, incloent-hi especialment les ciències naturals, aconseguiran un auge que relegarà a l’ombra més profunda tot el que fins avui coneixem.

No obstant això, “tot el que neix és digne de perir”. Podran passar milions d’anys, centenars de milers de generacions podran néixer i morir, però arribarà inexorablement el dia en què, en esgotar-se la calor del sol, no aconsegueixi per a fondre els gels que avancen des dels pols, en què els homes, que aniran concentrant-se més i més al costat de l’Equador, no trobin tampoc allí la calor necessària per a viure, en què a poc a poc vagin esborrant-se fins als últims rastres de vida orgànica i la terra, convertida en una bola morta i gelada com la lluna, giri, enfonsada en profundes tenebres i en una òrbita cada vegada més estreta entorn del sol, també refredat, per a precipitar-se, finalment, en els espais còsmics. Altres planetes cauran abans que ella i altres la seguiran en la seva caiguda; en comptes del sistema solar, harmònicament ordenat, lluminós i ple de calor, una esfera freda i morta recorrerà el seu camí solitari pels espais. I la mateixa sort reservada al nostre sistema solar hauran d’experimentar-la, més tard o més d’hora, tots els altres sistemes de la nostra illa còsmica i la resta de les innúmeres illes còsmiques, fins i tot aquells la llum dels quals mai arribarà a la terra mentre visqui sobre ella un ull humà capaç de captar-la.

I què passarà quan semblant sistema solar acabi de recórrer el cicle de la seva vida i s’enfronti a la sort reservada a tot el finit, és a dir, a la mort? Seguirà el cos mort del sol rodant per tota una eternitat, com un cadàver, a través de l’espai infinit i s’enfonsaran per sempre totes les forces naturals abans diferenciades en infinita munió en la sola i única força de moviment de l’atracció? “O bé -com es pregunta Secchi (pàg. 810)- es contenen en la naturalesa forces capaces de retrotreure el sistema mort a l’estat inicial de la nebulosa candent, per a infondre una altra vegada en ell una nova vida? No ho sabem”.

No ho sabem, certament, a la manera com sabem que 2×2=4 o que l’atracció de la matèria augmenta o disminueix en proporció al quadrat de la distància. Però, en les ciències naturals teòriques, que van elaborant la seva concepció de la naturalesa, en la mesura del possible, fins a formar un tot harmònic i sense la qual ni l’empíric més dejuni d’idees donaria avui voltes sense moure’s del lloc, ens veiem obligats amb molta freqüència a manejar magnituds imperfectament conegudes, i la lògica del pensament ha d’acudir sempre en ajuda de la insuficiència del coneixement. És així com les modernes ciències naturals s’han vist obligades a prendre de la filosofia la tesi de la indestructibilitat del moviment, sense la qual no podrien existir. Ara bé, el moviment de la matèria no és el simple i tosc moviment mecànic, el simple desplaçament de lloc: és la calor i la llum, la tensió elèctrica i magnètica, la combinació i la dissociació químiques, la vida i, finalment, la consciència. Dir que a la matèria, al llarg de tota la seva existència il·limitada en el temps, només per una única vegada i durant un temps insignificant. En comparació amb la seva eternitat, se li ofereix la possibilitat de diferenciar el seu moviment, desplegant amb això tota la riquesa d’aquest moviment, per a quedar reduïda abans i després, per tota una eternitat, a un simple desplaçament de lloc, val tant com afirmar que la matèria és mortal i el moviment perible. La indestructibilitat del moviment no pot concebre’s d’una manera purament quantitativa; cal concebre-la també d’una manera qualitativa; una matèria el desplaçament de la qual purament mecànic de lloc tanca, indubtablement, la possibilitat de transformar-se, sota condicions propícies, en calor, electricitat, acció química i vida, però que no pot engendrar per si mateixa aquelles condicions, aquesta matèria ha perdut el moviment; i un moviment que no compta ja amb la capacitat necessària per a transformar-se en les diferents maneres de manifestar-se que li són pròpies, té sens dubte, encara, la dynamis [possibilitat], però manca de la energeia [acció], la qual cosa vol dir que es troba ja, en part, destruït. I totes dues coses són inconcebibles.

El que sí que pot afirmar-se és que va haver-hi un temps en què la matèria de la nostra illa còsmica va transformar en calor una massa tal de moviment -sense que fins avui sapiguem de quina classe-, que gràcies a això van poder desenvolupar-se els 20 milions d’estrelles que, almenys (segons Mädler), pertanyen als nostres sistemes solars i la gradual extinció dels quals és igualment segura Com es va operar aquesta transformació? Tampoc nosaltres sabem, com no ho sap el pare Secchi, si el futur caput mortuum del nostre sistema solar tornarà a convertir-se algun dia en matèria primera de nous sistemes solars. Però, si no volem recórrer en aquest punt a la idea del creador, no tenim més remei que arribar a la conclusió que la matèria primera candent dels sistemes solars de la nostra illa còsmica va sorgir, per una via natural, mitjançant les transformacions operades pel moviment, inherents per naturalesa a la matèria mòbil, i que les seves condicions hauran també de reproduir-se per obra de la matèria mateixa, encara que sigui a la volta de milions i milions d’anys, d’una manera més o menys fortuïta, però amb la força de la necessitat que és inherent també al casual.

La possibilitat de semblant transformació és reconeguda en mesura cada vegada major. Va obrint-se pas la idea que els cossos còsmics tendeixen en definitiva a xocar els uns amb els altres i fins es calcula la quantitat de calor que es desenvoluparà en aquestes col·lisions. Partint d’elles, s’expliquen per la via més fàcil el sobtat relluir de noves estrelles i la llum cada vegada més clara que, també sobtadament, acomiaden unes altres que ja coneixem d’antic i de què ens parla l’astronomia.

D’acord amb això, veiem no sols que el nostre grup planetari gira al voltant del sol i els nostres sols dins de l’illa còsmica en què habitem, sinó també que tota la nostra illa còsmica continua movent-se dins de l’espai del cosmos en un equilibri temporal i relatiu amb les altres illes còsmiques, ja que fins i tot l’equilibri relatiu dels cossos que giren lliurement només pot concebre’s dins d’un moviment mútuament condicionat; i hi ha molts que admeten que la temperatura de l’espai còsmic no és a tot arreu la mateixa. Per últim, sabem que, exceptuant una part insignificant, la calor dels innombrables sols de la nostra illa còsmica desapareix en l’espai i s’esforça en va per elevar la temperatura de l’espai còsmic encara que només sigui en una milionèsima de grau de l’escala Celsius. Què s’ha fet de tota aquesta enorme quantitat de calor? Ha desaparegut per sempre en l’intent d’escalfar l’espai, o ha deixat pràcticament d’existir i només continua existint teòricament en el fet que l’espai còsmic s’ha escalfat en una fracció decimal de grau que comença amb deu o més zeros? Aquesta hipòtesi equival a negar la indestructibilitat del moviment; admet la possibilitat que, mitjançant la col·lisió successiva dels cossos còsmics, tot el moviment mecànic existent es transformi en calor i aquest s’irradiï en l’espai còsmic, amb el que, malgrat la “indestructibilitat de la força”, hauria deixat d’existir tot moviment en general. (I això revela, dit sigui de passada, que erroni és parlar d’indestructibilitat de la força, en comptes d’indestructibilitat del moviment.) Arribem, doncs, a la conclusió que per un camí, que la investigació de la naturalesa considerarà algun dia com és la seva comesa assenyalar, la calor irradiada en l’espai còsmic tindrà necessàriament la possibilitat d’arribar a transformar-se en una altra forma de moviment, en la qual podrà arribar a concentrar-se i manifestar-se. Amb la qual cosa desapareixerà la principal dificultat amb què ensopega la possibilitat que els sols extingits es converteixin de nou en la nebulosa candent.

Per tota la resta, la successió eternament repetida dels mons en el temps infinit no és més que el complement lògic de la coexistència dels innombrables mons en l’espai infinit, tesi aquesta la necessitat de la qual s’ha imposat fins i tot al cervell antiteòric de ianqui d’un Draper. [7]

La matèria es mou en un cicle perenne, cicle que probablement descriu la seva òrbita en períodes de temps per als quals el nostre any terrestre ja no ofereix una pauta de mesura suficient; en el qual el temps del més alt desenvolupament, el temps de la vida orgànica i, més encara, el de la vida conscient de si mateixa i de la naturalesa, resulta mesurat tan breument com l’espai en el qual es fan valer la vida i l’autoconsciència; en el qual tota modalitat finita d’existència de la matèria, sigui sol o nebulosa, animal concret o espècie animal, combinació o dissociació química, és igualment perible i en el qual res hi ha etern fora de la matèria en etern moviment i de les lleis conformement a les quals es mou i canvia. Però, per moltes vegades i per molt implacablement que aquest cicle s’operi també en el temps i en l’espai; per molts milions de sols i de terres que puguin néixer i morir i per molt de temps que pugui transcórrer fins que arribin a donar-se les condicions per a la vida orgànica en un sol planeta dins d’un sistema solar; per innombrables que siguin els éssers orgànics que hagin de precedir i que hagin de morir abans, perquè d’entre ells puguin arribar a desenvolupar-se animals dotats d’un cervell capaç de pensar i a trobar per un període breu de temps les condicions necessàries per a la seva vida, per a després veure’s implacablement escombrats, tenim la certesa que la matèria romandrà eternament la mateixa a través de totes les seves mutacions; que cap dels seus atributs pot arribar a perdre’s completament i que, per tant, per la mateixa ferma necessitat amb què un dia desapareixerà de la faç de la terra la seva floració més alta, l’esperit pensant, tornarà a brollar en un altre lloc i en un altre temps.

Notes

[1] Al marge del manuscrit apareix a llapis aquesta anotació d’Engels: “Torricelli, amb motiu de la regulació de la corrent dels rius dels Alps.” N.  del ed.

[2] De quina manera tan incommovible pot seguir aferrat a aquesta concepció un home les cuals les realitzacions científiques del qual han subministrat elements summament importants per a superar-la, el revelen les següents paraules clàssiques:

“Totes les institucions del nostre sistema solar indiquen, quan podem penetrar en elles, el manteniment de l’existent i la seva permanència immutable. De la mateixa manera que cap animal, cap planta de la terra són, des dels temps més antics, més perfectes del que eren o diferents; de la mateixa manera que, en tots els organismes, només observem relacions entre si, però no relacions de successió, i que la nostra pròpia espècie s’ha mantingut invariable des del punt de vista físic, tampoc la més immensa varietat dels cossos còsmics coexistents ens autoritza a veure en aquestes formes diferents fases de desenvolupament. sinó que, per contra, tot el creat és igualment perfecte en si.” (Mädler, Populäre Astronomie [“Astronomia popular”], Berlín, 1861, 5a edició, pàg. 316). [Nota d’Engels.]

Al marge del manuscrit, apareix aquesta anotació a llapis: “La fermesa de la vella concepció de la naturalesa servia de base per a resumir d’una manera universal tota la ciència natural, vista en el seu conjunt. Els enciclopedistes francesos, encara en una juxtaposició purament mecànica, i el mateix simultàniament, St. Simon i la filosofia alemanya de la naturalesa, portada al seu terme per Hegel.” N. de l’ed.

[3] Al marge del manuscrit, figura aquesta nota a llapis: “També es comprèn ara per primera vegada, gràcies a Kant, la resistència a la rotació de la Terra per efecte de les marees.” N. de l’ed.

[4] La falla de la concepció de Lyell -almenys, sota la seva primera forma- consistia a concebre les forces que actuaven sobre la terra com a constants, tant qualitativament com quantitativa. No existeix per a ell el refredament de la terra; aquesta no es desenvolupa en una direcció determinada, sinó que canvia purament i simple d’una manera incoherent i casual. [Nota d’Engels.]

[5] Al marge del manuscrit, figura aquesta nota a llapis: “Embriologia”. N. de l’ed.

[6] Al marge del manuscrit, figura aquesta nota a llapis: “Ceratodo. Idem arqueópterix, etc.” N. de l’ed.[7] “The multiplicity of worlds in infinite space leads to the concepció of a succession of worlds in infinite time” (Draper, History of the Inlellectual Development of Europe, vol. II. pàg. 17) [La pluralitat dels mons dins de l’espai infinit porta a la concepció d’una successió de mons en el temps infinit. (Draper, “Història del desenvolupament intel·lectual d’Europa”, t. II, pàg.)] [Nota d’Engels.]

Friedrich Engels

Escrita a Manchester el 23 de maig de 1856. Font: K. Marx & F. Engels, Imperio y colonia, escritos sobre Irlanda, Ediciones Pasado y Presente, pàgines 108-110. Traduït del castellà al català per Adel Pereira.

Benvolgut Marx:

En el nostre viatge per Irlanda vam anar de Dublín a Galway (en la costa occidental), més tard cap a l’interior 20 milles en direcció nord, després a Limerick, vam baixar pel Shannon fins a Tarbet, Tralee, Killaméy i vam tornar a Dublín. En total vam recórrer al voltant de 450 a 500 milles angleses i vam veure, per tant, aproximadament 2/3 del país. Amb l’excepció de Dublín, que és a Londres el que Düsseldorf a Berlín, té tota la fisonomia de l’antiga residència governamental menor i també està tota construïda a l’estil anglès; es té en tot el país, i especialment a les ciutats, la mateixa impressió que si s’estigués a França o Llombardia. Gendarmes, capellans, advocats, buròcrates, latifundistes, en quantitat memorable, i una absència total de qualsevol mena d’indústria, de manera que a penes es podria comprendre de què viuen totes aquestes plantes paràsites si la misèria dels pagesos no constituís el corresponent revers de la medalla. La “repressió” és visible pertot arreu, el govern s’entremet en tot, no hi ha ni petjada de l’anomenat selfgovernment. Es pot considerar a Irlanda com la primera colònia anglesa, colònia que, a causa de la seva proximitat, encara és governada directament a la manera antiga, i ja aquí es descobreix que l’anomenada llibertat dels ciutadans anglesos depèn de l’opressió de les colònies. En cap altre país he vist tants gendarmes, i l’estil prussià del gendarme borratxo s’ha desenvolupat fins a aconseguir la màxima perfecció en aquesta constabulary [policia] armada amb carabina, baioneta i esposes.

Les ruïnes són típiques del país; les més antigues són del segle V i VI; les més modernes, del segle XIX, amb totes les edats intermèdies. Les més antigues, són només esglésies; des de 1100 hi ha esglésies i castells, des de 1800, cases de pagesos. En tot l’oest, però especialment a la regió de Galway, el camp està cobert d’aquestes cases de pagesos en ruïnes, que en la majoria dels casos no van ser abandonades fins a 1846. Mai vaig creure que una fam pogués tenir una realitat tan palpable [1]. Pobles sencers estan deserts, i entre ells, després, els parcs esplèndids dels landlords menors, que són gairebé els únics que encara viuen allí: en la majoria dels casos són advocats. La fam, l’emigració i les clearances, tot junt, han produït aquest resultat. En aquest panorama ni tan sols han guanyat en els prats; el camp és un desert total que ningú vol tenir. En el comtat Clare, al sud de Galway, la situació millora una mica: allí sí que hi ha bestiar; i en la rodalia de Limerick els pujols estan conreats en forma excel·lent, generalment per colons escocesos: s’han gecleart [buidat] les ruïnes, i el camp té un aspecte molt cuidat. En el sud-oest hi ha moltes muntanyes i pantans, però també una vegetació boscosa extraordinàriament abundant; després, novament, belles prades, especialment en Tipperary, i en acostar-se a Dublín es troba un camp que, a ulls veients, està passant gradualment a les mans de grans hisendats.

Les guerres de conquesta dels anglesos, des de 1169 [2] fins a 1850 (au fond [en el fons] han durat tot aquest temps, i l’estat de setge també) han arruïnat totalment al país. Respecte a la majoria de les ruïnes, es comprova que la destrucció va ocórrer durant les guerres. Elles han originat el temperament especial del poble mateix, i amb tot el fanatisme nacional irlandès que tenen aquests individus, senten que són estrangers en la seva pròpia terra. Ireland for the saxon! [Irlanda per als anglosaxons!]. Això es fa ara realitat. L’irlandès sap que no pot competir amb l’anglès, que ve amb recursos superiors des de tot punt de vista; l’emigració durarà fins que s’hagi perdut el caràcter predominantment —sí, gairebé exclusivament— cèltic de la població. Quantes vegades s’han disposat els irlandesos a aconseguir alguna cosa, i sempre se’ls hi ha trepitjat, en el pla polític i en l’industrial! Se’ls ha transformat completament, de forma artificial, mitjançant una opressió conseqüent, en una nació de lumpen; i ara compleixen com és sabut amb la missió de proveir de prostitutes, jornalers, maquereaux [proxenetes], lladregots, estafadors, captaires i altres tipus de lumpen a Anglaterra, Amèrica del Nord, Austràlia, etc. El caràcter de lumpen està també en l’aristocràcia. Els terratinents, que a tot arreu s’han convertit en burgesos, aquí s’han abandonat completament a una vida llicenciosa. Les seves cases de camp estan envoltades per parcs enormes i bellíssims, però al voltant hi ha desert, i en cap costat es veu d’on sortiran els diners. A aquests individus cal afusellar-los. Són mossos de sang barrejada, en general alts, forts i ben plantats, tots usen bigotis enormes sota nassos romans colossals, es donen falsos airs de colonel en retraite [aires de coronel retirat], viatgen pel país buscant tots els plaers possibles, i quan un esbrina, no tenen ni un coure, carreguen amb un munt de deutes sobre les seves espatlles i viuen tement a la Encumbere d’Estates Court.

Sobre la forma en què Anglaterra governa a aquest país —repressió i corrupció, molt abans que Bonaparte l’assagés— t’escric d’aquí a una mica, si tu no véns aviat. Quines perspectives hi ha que vinguis?

Teu

F. E.

[1] Referència a la fam de 1845-1847. 

[2] En aquest passatge es va produir un error: les guerres angleses de conquesta van començar el 1169.