Friedrich Engels

Escrit l’any 1883. Font: Marxist Internet Archive. Traduït del castellà al català per Aina Sòria.

La moderna recerca de la naturalesa és l’única que ha aconseguit un desenvolupament científic, sistemàtic, en tots i cadascun dels seus aspectes, per oposició a les genials intuïcions dels antics entorn de la filosofia de la naturalesa i als descobriments extraordinàriament importants, però esporàdics i en la seva major part estèrils, dels àrabs; la recerca moderna de la naturalesa data, com tota la història moderna, d’aquella formidable època que els alemanys, per la desgràcia nacional que en aquell temps experimentem, donem el nom de la Reforma i que els francesos diuen el Renaixement i els italians el Cinquecento, sense que cap d’aquests noms l’expressi íntegrament. És l’època que arrenca de la segona meitat del segle XV. La monarquia, sostenint-se en els habitants de les ciutats, va destrossar el poder de la noblesa feudal i va fundar els grans regnes, erigits essencialment sobre una base nacional, els quals haurien de desenvolupar-se les modernes nacions europees i la moderna societat burgesa; i quan encara els burgesos i la noblesa caminaven  enfadats, la guerra dels pagesos alemanys va apuntar profèticament a les futures lluites de classes, no sols en treure a la palestra als pagesos revoltats -això no era res nou-, sinó al posar de manifest, darrere d’ells, els començaments del proletariat actual, fent tremolar la bandera vermella i pronunciant la reivindicació de la comunitat de béns. En els còdexs salvats de la caiguda de Bizanci i en les estàtues antigues desenterrades d’entre les ruïnes de Roma van veure els ulls sorpresos de l’Occident sorgir un món nou, el món de l’antiguitat grega; davant els seus lluminosos contorns s’esfumaven els espectres de l’Edat mitjana; Itàlia va aconseguir una insospitada esplendor de les arts, que era com un reflex de l’antiguitat clàssica i que ja mai tornaria a aconseguir-se. A Itàlia, a França, a Alemanya va sorgir una nova literatura, la literatura moderna; poc després, van viure Anglaterra i Espanya el seu període literari clàssic. Van caure per terra les barreres del Orbis terrarum; va ser ara quan, en rigor, es va descobrir la terra i es van tirar amb això els fonaments per al que seria el comerç mundial i per al pas de l’artesanat a la manufactura, que, al seu torn, serviria de punt de partida per a la gran indústria moderna. Es va esfondrar la dictadura espiritual de l’Església; els pobles germànics la van rebutjar directament, en la seva majoria, i van abraçar el protestantisme, al pas que entre els pobles llatins anava arrelant cada vegada més un lluminós esperit lliure heretat dels àrabs i nodrit per la filosofia grega recentment descoberta, que preparava el terreny per al materialisme del segle XVIII

Era la més grandiosa transformació progressiva que la humanitat havia viscut fins llavors, una època que requeria titans i va saber engendrar-los; titans, pel seu vigor mental, les seves passions i el seu caràcter, per la universalitat dels seus interessos i coneixements i per la seva erudició. Els homes que van fundar la moderna dominació de la burgesia eren tot menys gents burgesament limitades. Lluny d’això, en tots va deixar la seva petjada més o menys marcada el caràcter aventurer de l’època en què els va tocar viure. Gairebé tots els homes sobresortints d’aquell temps van emprendre grans viatges, parlaven quatre o cinc llengües i brillaven en diverses disciplines de coneixement. Leonardo da Vinci no era solament un gran pintor, sinó també un gran matemàtic, mecànic i enginyer, a qui deuen importants descobriments les més diferents branques de la física; Alberto Durero era pintor, gravador, escultor i arquitecte i va inventar, a més, un sistema de fortificacions en què es contenien ja algunes de les idees que molt més tard serien renovades per Montalembert i els moderns enginyers alemanys. Maquiavelo era estadista, historiador, poeta i, a la par amb això, el primer notable escriptor militar dels temps moderns. Lutero no va netejar solament els estables de Augías de l’Església, sinó també els de la llengua alemanya, va crear la prosa alemanya moderna i va compondre el text i la melodia d’aquell grandiós coral en què ressona el to segur de la victòria i que és com la Marsellesa del segle XVI.  I és que els herois d’aquell temps no vivien encara esclavitzats per la divisió del treball, les conseqüències del qual apreciem tantes vegades en el raquitisme i la unilateralitat dels seus successors. Però el que sobretot els distingeix és el fet que gairebé tots ells vivien i s’afanyava al mig del remolí del moviment del seu temps, lliurats a la lluita pràctica, prenent partit i barallant-se amb els altres, qui amb la paraula i la ploma, qui amb l’espasa a la mà, qui empunyant l’una i l’altra. D’aquí aquella força i aquella plenitud de caràcter que fa d’ells homes d’una peça. Els erudits de gabinet eren una excepció: uns, gents de segona o tercera fila; uns altres, cautelosos filisteus, que no volien cremar-se els dits.

La recerca de la naturalesa es movia també, per aquells dies, enmig de la revolució general i ella mateixa era en tot i per tot revolucionària; no en va havia de començar per conquistar-se, lluitant, el dret a la vida. Mà a mà amb els grans italians dels quals data la filosofia moderna, va donar al món els seus màrtirs a les fogueres i en les presons de la Inquisició. I, en aquest punt, és molt significatiu el fet que els protestants s’avancessin als catòlics en la persecució deslligada contra la lliure recerca de la naturalesa. Calví va cremar a Miguel Servet quan aquest estava a punt de descobrir la circulació de la sang, deixant-lo torrar-se viu per espai de dues hores; almenys, la Inquisició es va acontentar amb socarrar pura i simplement a Giordano Bruno.

L’acte revolucionari amb què la recerca de la naturalesa va declarar la seva independència i va repetir, en certa manera, la crema de les butlles per Luter va ser l’edició de l’obra immortal amb què Copèrnic -que no tenia res de temerari i que, a més, es trobava ja, per dir-ho així, en el seu llit de mort- va llançar el guant a l’autoritat eclesiàstica tocant a les coses de la naturalesa. De llavors data l’emancipació de les ciències naturals respecte a la teologia, encara que el debat per a delimitar les mútues pretensions arribi fins als nostres mateixos dies i en uns certs caps encara no s’hagi ventilat del tot, ni de bon tros. Però, a partir de llavors, el desenvolupament de les ciències va començar a avançar amb pas gegantesc, guanyant en força, en la proporció del quadrat de la distància (en el temps) respecte al punt de partida. Era com si es tractés de demostrar al món que, a partir d’ara, regia per al producte més alt de la matèria orgànica, per a l’esperit humà, la llei de moviment inversa a la de la matèria inorgànica.

La tasca principal que es plantejava en el període inicial de la ciència de la naturalesa, ja en les seves albors, era arribar a dominar la matèria més a l’abast de la mà. En la majoria dels camps, va ser necessari començar pels mateixos rudiments. L’antiguitat ens havia llegat a Euclides i el sistema solar de Ptolemeu, els àrabs ens havien deixat la numeració decimal, els rudiments de l’àlgebra, els números moderns i l’alquímia; l’Edat mitjana cristiana no havia deixat absolutament res. En aquesta situació, necessàriament havia d’ocupar el primer lloc la ciència més elemental de la naturalesa, la mecànica dels cossos terrestres i celestes, i al costat d’ella i al seu servei el descobriment i el perfeccionament dels mètodes matemàtics. En aquests camps, s’aconseguissin grandiosos resultats. Al final del període, presidit pels  noms de Newton y Linneo, trobem aquestes rames de la ciència fins a cert punt arrodonides. Es fixen en els seus fonamentals trets els mètodes matemàtics més essencials; la geometria analítica culmina, principalment, gràcies a Descartes, els logaritmes es desenvolupen gràcies a Neper, el càlcul diferencial i integral gràcies a Leibniz i potser a Newton. I el mateix podem dir de la mecànica dels cossos sòlids, les lleis principals dels quals es posen en clar d’una vegada per sempre. Per últim, en l’astronomia del sistema solar descobreix Képler les lleis del moviment planetari i Newton les redueix al punt de vista de les lleis generals del moviment de la matèria. Les altres branques de la ciència de la naturalesa distaven molt d’haver arribat encara ni tan sols a aquesta culminació provisional. La mecànica dels cossos fluids i gasiformes no va arribar a desenvolupar-se una mica més sinó fins al final del període.[1] La veritable física es trobava encara en mantellines, exceptuant l’òptica, els progressos excepcionals de la qual van ser determinats per les exigències pràctiques de l’astronomia. La química començava a penes a emancipar-se de l’alquímia, gràcies a la teoria flogística. La geologia encara no havia sortit de la fase embrionària de la mineralogia; era natural que la paleontologia no pogués ni tan sols existir, en aquells dies. Finalment, en el camp de la biologia encara no es treballava a fons en la recopilació i classificació inicial de l’immens material existent, tant el botànic i el zoològic com l’anatòmic i el fisiològic en sentit estricte. A penes podia si més no parlar-se de la comparació entre les diverses formes de la vida, de la recerca de la seva expansió geogràfica, de les seves condicions de vida climatològiques, etc. Solament la botànica i la zoologia van arribar a resultats més o menys concloents, gràcies a Linneo.

Però el que caracteritza especialment a aquest període és l’haver arribat a desentranyar una peculiar concepció de conjunt, el punt central del qual és la idea de l’absoluta inmutabilitat de la naturalesa. Qualsevol que fos la manera com havia sorgit, la naturalesa, una vegada formada, romania durant tot el temps de la seva existència tal com era. Els planetes i els seus satèl·lits, una vegada posats en moviment pel misteriós “impuls inicial”, continuaven girant eternament o, almenys, fins a la fi de totes les coses, dins de les el·lipses prèviament establertes. Les estrelles descansaven per sempre, fixes i immòbils, en els seus llocs, sostenint-se les unes a les altres per la “gravitació universal”. La terra havia romàs invariable des de sempre o (segons els casos) des del primer dia de la creació. Els “cinc continents” coneguts havien existit sempre; les muntanyes, les valls i els rius no havien sofert variacions; sempre havien existit el mateix clima, la mateixa flora i la mateixa fauna, fora dels casos en què la mà de l’home s’havia ocupat de modificar-les o trasplantar-les. Les espècies vegetals i animals havien quedat establertes una vegada per sempre en néixer; l’igual engendrava contínuament l’igual, i ja era molt el fet que Linneo admetés la possibilitat que de tant en tant sorgissin noves espècies per mitjà del creuament. Per oposició a la història de la humanitat, que es desenvolupava en el temps, a la història de la naturalesa se li assignava solament un desenvolupament en l’espai. Es negava en la naturalesa tot el que fos canvi i desenvolupament. Les ciències naturals, al començament tan revolucionàries, s’enfrontaven de sobte amb una naturalesa totalment conservadora, en la qual tot continuava sent avui el mateix que havia estat ahir i sempre i en la qual tot -fins a la fi del món o per tota una eternitat- continuaria sent com sempre i des del començament mateix havia estat.

Tot el que les ciències naturals de la primera meitat del segle XVIII estaven per sobre de l’antiguitat grega en punt al coneixement i fins i tot a la classificació de la matèria, es trobaven per sota d’ella quant a la manera de dominar-la idealment, pel que fa a la concepció general de la naturalesa. Per als filòsofs grecs, el món era una cosa que havia sorgit, essencialment, del caos, que s’havia desenvolupat, que havia nascut. En canvi, per als naturalistes del període que estem estudiant era una cosa petrificada i immutable i, per a la majoria d’ells, a més, alguna cosa que havia estat creat de cop. La ciència continua enfonsant-se profundament encara en els avencs de la teologia. Pertot arreu cerca i troba un impuls rebut des de fora, que no és possible explicar per la naturalesa mateixa. Encara que l’atracció, que Newton bateja amb el pompós nom de gravitació universal, es concebi com una qualitat essencial de la matèria, d’on neix la inexplicable força tangencial que traça les òrbites dels planetes? Com han sorgit les innombrables espècies vegetals i animals? I com ha aparegut l’home mateix, del qual se sap, per descomptat, que no ha existit eternament? La ciència de la naturalesa contestava amb farta freqüència a aquestes preguntes remetent-se al creador de totes les coses. Copèrnic inicia aquest període amb la repulsa de la teologia; Newton el tanca asseient el postulat de l’inicial impuls diví. La suprema idea general al fet que es remuntava aquesta ciència de la naturalesa era la idea finalista de les institucions naturals, aquella vàcua teleologia wolffiana segons la qual els gats havien estat creats per a menjar-se als ratolins, els ratolins per a ser menjats pels gats i la naturalesa tota per a posar de manifest la saviesa del creador. I cal dir que molt honra a la filosofia d’aquell temps el que no es deixés extraviar per l’estat limitat dels coneixements de la naturalesa contemporanis, el que, per contra -des de Spinoza fins als grans materialistes francesos- insistís a explicar el món per si mateix, deixant que les ciències naturals del futur s’encarreguessin de fonamentar detalladament aquesta explicació.

Incloc en aquest període als materialistes del segle XVIII, perquè no disposaven, tocant a la ciència de la naturalesa, d’un altre material que el que hem descrit més amunt. L’estudi de Kant, que va fer època, continuava sent un misteri per a ells i Laplace va venir més tard. No oblidem que aquesta manera antiquada de concebre la naturalesa, encara que esquerdada pertot arreu gràcies al progrés de la ciència, va continuar dominant tota la primera meitat del segle XIX i encara és avui el dia en què, en el fonamental, es continua professant en totes les escoles. [2]

El primer que va obrir una bretxa en aquesta concepció petrificada de la naturalesa va ser, no un naturalista, sinó un filòsof. En 1755 va aparèixer la Història general de la naturalesa i teoria del cel, de Kant. El problema de l’impuls inicial quedava eliminat; la terra i tot el sistema solar apareixien com alguna cosa que havia anat formant-se en el transcurs del temps. Si la gran majoria dels naturalistes d’aquell temps haguessin sentit una mica menys d’horror al pensament expressat per Newton en l’admonició: “Oh, física, guarda’t de la metafísica!”, haurien pogut extreure d’aquest sol descobriment genial de Kant conclusions que els haurien estalviat interminables extraviaments i quantitats immenses de temps i esforç malgastats en falses direccions. El descobriment de Kant tancava, en efecte, el que seria el punt de partida de tot progrés ulterior. Si la terra era el resultat d’un procés de formació, també havien de ser-ho necessàriament el seu actual estat geològic, geogràfic i climàtic, les seves plantes i els seus animals; això volia dir que la terra devia necessàriament tenir una història no sols en l’espai, en ordre d’extensió, sinó també en el temps, en ordre de successió. D’haver-se continuat investigant en aquesta direcció immediatament i d’una manera resolta, la ciència de la naturalesa es trobaria al present molt més avançada del que es troba. Però, potser podia venir una cosa bona de la filosofia? L’estudi de Kant no es va traduir en cap resultat immediat, fins que, molts anys després, Laplace i Herschel van desenvolupar i van fonamentar amb major precisió el seu contingut, obrint camí amb això, a poc a poc, a la “hipòtesi nebular”. Posteriors descobriments van donar, per últim, el triomf a aquesta teoria; citarem entre els més importants el moviment propi de les estrelles fixes, la demostració d’un mitjà resistent en l’espai còsmic i la prova, obtinguda per mitjà de l’anàlisi espectral, de la identitat química de la matèria còsmica i de l’existència de masses candents de boira com les que hipotèticament hauria suposat Kant.[3]

Cap, tanmateix, dubtar que la majoria dels naturalistes haguessin arribat a adonar-se de seguida de la contradicció que comportava admetre que la terra canvia, al pas que els organismes que en ella habiten són immutables, a no ser perquè la vaga idea que la terra no és, sinó que esdevé, es desenvolupa i pereix, es va veure reforçada per un altre conducte. En sorgir la geologia, va venir a demostrar que no sols existien estrats successius i superposats, sinó que, a més, es desenterraven en ells closques i esquelets d’animals desapareguts i troncs, fulles i fruits de plantes que ja no es coneixien. No va haver-hi més remei que reconèixer l’evidència: no sols la terra en el seu conjunt, sinó també les plantes i els animals que en ella vivien tenien la seva història, desenvolupada en el temps. Aquesta evidència, al principi, es va reconèixer, no obstant això, de bastant mala gana.

La teoria de les revolucions de la terra, formulada per Cuvier, era una teoria revolucionària de nom, però reaccionària de fet. En comptes d’una gran creació divina, s’admetia tota una sèrie de reiterats actes de creació, convertint el miracle en palanca essencial de la naturalesa. Va ser Lyell el primer que va fer entrar en raó a la geologia, en substituir les brusques revolucions degudes al capritx del creador pels resultats graduals d’una lenta transformació de la terra.[4]

La teoria de Lyell era encara més incompatible amb la hipòtesi d’espècies orgàniques constants que quantes l’havien precedit. La transformació gradual de la superfície de la terra i de totes les condicions de vida portava directament aparellada la gradual transformació dels organismes i la seva adaptació al mitjà canviant, la mutabilitat de les espècies. Però la tradició no sols és una potència a l’Església catòlica; també ho és en les ciències naturals. El propi Lyell es va passar llargs anys sense encertar a veure la contradicció, i menys encara la van veure els seus deixebles. Això només pot explicar-se per la divisió del treball que mentrestant havia anat imposant-se en el camp de les ciències naturals, la qual limitava els horitzons de cada investigador, en major o menor mesura, a la seva especialitat, sense permetre-li, excepte en casos excepcionals, remuntar-se a una visió de conjunt.

Mentrestant, havia aconseguit la física grans progressos, els resultats dels quals van ser resumits gairebé al mateix temps per tres diferents personalitats en 1842, any que va fer època en aquesta branca de les ciències naturals. Mayer, en Heilbronn, i Joule, a Manchester, van posar de manifest la mutació de la calor en força mecànica i d’aquesta en calor. I, en establir-se l’equivalència mecànica de la calor, va quedar fora de tot dubte aquest resultat. Al mateix temps, Grove -que no era naturalista de professió, sinó un advocat anglès- va demostrar, mitjançant la simple elaboració dels resultats físics solts ja adquirits, el fet que totes les anomenades forces físiques, la força mecànica, la calor, la llum, l’electricitat, el magnetisme i fins a la mateixa anomenada força química, es canviaven en determinades condicions l’una en l’altra, sense produir-se canvi de força algun, amb el que venia a corroborar-se, caminant el temps, per la via física, la tesi cartesiana que la quantitat de moviment existent en l’univers és invariable. Amb això, les forces físiques específiques, els “tipus” immutables de la física, per així dir-ho, es reduïen a diferents formes de moviment de la matèria, formes diferenciades i que es convertien les unes en les altres amb subjecció a determinades lleis.

Es descartava, així, de la ciència el caràcter contingent de l’existència de tantes o quantes forces físiques, posant-se de manifest els entroncaments i les transicions entre elles. La física havia arribat, com abans l’astronomia, a un resultat que apuntava en definitiva, necessàriament, al cicle perenne de la matèria en moviment.

El desenvolupament sorprenentment ràpid de la química des de Lavoisier i especialment des de Dalton va venir a soscavar, d’altra banda, les velles idees imperants sobre la naturalesa. En crear-se per la via inorgànica combinacions que fins llavors només es coneixien en l’organisme viu, es va demostrar que les lleis de la química tenien per als cossos orgànics la mateixa vigència que per als inorgànics, amb el que satisfeia gran part de l’abisme eternament infranquejable que, encara segons Kant, separava a la naturalesa inorgànica de l’orgànica.

Finalment, en el camp de la recerca biològica i principalment des de mitjans del  segle passat [del segle XVIII], els viatges i expedicions científics sistemàticament empresos, la minuciosa exploració pels especialistes residents en elles de les colònies europees repartides per tot el món i els progressos de la paleontologia, de l’anatomia i de la fisiologia en general, principalment els duts a terme després de l’ocupació sistemàtica del microscopi i del descobriment de la cèl·lula, van produir tal apilament de materials, que això va fer possible, i al mateix temps va imposar com a necessari, el mètode comparatiu. [5] D’una part, la geografia física comparada establia les condicions de vida de les diferents flores i faunes i, d’una altra part, es comparaven els diversos organismes quant als seus òrgans homòlegs, no sols en el seu estat de maduresa, sinó també en totes les seves fases de desenvolupament. I com més profundes i exactes eren aquestes recerques, més anava enfonsant-se entre les seves mans aquell sistema rígid d’una naturalesa orgànica plasmada amb caràcters immutables. Noves espècies vegetals i animals singulars es revelaven irremeiablement com el resultat de la transició de les unes a les altres, esborrant-se així els seus contorns propis; sorgien animals com l’anfioxo i el lepidosiren, que es burlaven de totes les classificacions anteriors,[6] i, finalment, es van trobar organismes que el mateix podien pertànyer al regne vegetal que a l’animal. Anaven satisfent-se a poc a poc les llacunes de l’arxiu paleontològic i fins als més poc inclinats es veien obligats a reconèixer l’esbalaïdor paral·lelisme existent entre la història evolutiva del món orgànic en el seu conjunt i el de cada organisme en particular, fil d’Ariadna que hauria de permetre’ns sortir del laberint en el qual semblaven extraviar-se més i més la botànica i la zoologia.

Va ser una coincidència significativa el que gairebé al mateix temps en què veia la llum l’embat de Kant contra la perennitat del sistema solar, llancés C. E. Wolff, en 1759, el primer atac contra la permanència de les espècies i proclamés la teoria de la descendència. I el que en Wolff no era encara més que un albiri genial va cobrar contorns clars i definits amb Oken, Lamarck i Bauer, per a triomfar definitivament cent anys més tard, en 1859, gràcies a Darwin. Gairebé al mateix temps, es va comprovar que el protoplasma i la cèl·lula, dels quals ja abans s’havia demostrat que eren les formes primàries de tots els organismes, existien a més en la realitat viva, com les formes orgàniques més baixes de totes. Amb això, es reduïa al mínim l’abisme entre la naturalesa orgànica i la inorgànica i, al mateix temps, s’eliminava un dels principals obstacles amb què fins llavors venia ensopegant la teoria de la descendència dels organismes. La nova concepció de la naturalesa havia quedat delineada en els seus trets fonamentals: tot el que hi havia en ella de rígid s’afluixava, el que havia de plasmat en ella s’esfumava, el que es considerava etern passava a ser perible i la naturalesa tota es revelava com alguna cosa que es movia en perenne flux i etern cicle.

___

Hem retornat, així, a la concepció dels grans fundadors de la filosofia grega, segons la qual la naturalesa tota, des del més petit fins al més gran, des del gra de sorra fins al sol, des del protozou fins a l’home, es troba, existeix en perenne procés de naixement i extinció, en flux incessant, en un estat continu de moviment i canvi. Però amb una diferència essencial, i és que el que per als grecs només era una intuïció genial constitueix per a nosaltres el resultat d’una recerca rigorosament científica i experimental, raó per la qual cobra una forma molt més definida i clara. Cert és que la comprovació empírica d’aquest cicle no apareix encara, ni de bon tros, lliure de llacunes, però aquestes resulten insignificants si se les compara amb els resultats ja aconseguits, i a més, les hi va omplint a poc a poc. Com podia no presentar tota una sèrie de llacunes la comprovació quant al detall, si es pensa que les branques més essencials de la ciència -l’astronomia interplanetària, la química, la geologia- a penes compten amb un segle d’existència, que la fisiologia comparada només data, científicament, de cinquanta anys enrere, que la forma fonamental de gairebé tota l’evolució biològica, la cèl·lula, no fa encara quaranta anys que va ser descoberta!

^____

Partint de masses nebuloses incandescents i que giren en remolí -les lleis del moviment de les quals tal vegada es descobreixen ara, una vegada que les observacions acumulades al llarg de diversos segles ens subministrin claredat sobre el moviment propi dels astres- es van formar per condensació i refredament els innombrables sols i sistemes solars de la nostra illa còsmica, emmarcats pels anells més llunyans d’estrelles de la Via Làctia. Tot sembla indicar que aquesta evolució no es va operar a tot arreu amb la mateixa rapidesa. L’existència de cossos foscos, no purament planetaris, és a dir, de sols apagats dins del nostre sistema solar, va imposant-se cada vegada més en l’astronomia (Mädler); i, d’una altra part, del nostre sistema sideral formen part integrant (segons Secchi) taques nebuloses gaseiformes, que representen una sèrie de sols encara no plasmats, sense que estigui exclosa la possibilitat que altres nebuloses, segons sosté Mädler, siguin d’altres remotes illes còsmiques independents, el grau relatiu de les quals de desenvolupament haurà de revelar l’espectroscopi.

Laplace ha demostrat, d’una manera no superada fins ara, com d’una massa nebulosa ha arribat a desenvolupar-se un sistema solar; després d’ell, la ciència no ha fet més que confirmar les seves conclusions.

En els diferents cossos així formats -sols, planetes i satèl·lits- regeix al principi la forma de moviment de la matèria  fet al que donem el nom de calor. Amb una temperatura com la que encara avui té el sol no pot parlar-se de la possibilitat de combinacions químiques entre els elements; fins a quin punt la calor es canviï, aquí, en electricitat o en magnetisme ho diran les sistemàtiques observacions solars; el que ja des d’ara pot assegurar-se és que els moviments mecànics efectuats en el sol brollen exclusivament del conflicte entre la calor i la gravetat.

Els diferents cossos es refreden més ràpidament com més petits són. Els primers a refredar-se són els satèl·lits, els asteroides i els meteors, i així, veiem que la nostra lluna fa ja molt temps que està extingida. Més lentament es refreden els planetes, i el refredament més lent de tots és el del cos central.

Amb el progressiu refredament, va passant cada vegada més a primer pla l’acció mútua de les formes físiques de moviment que es transformen les unes en les altres, fins a arribar, per fi, a un punt a partir del qual comença a obrir-se pas l’afinitat química i en el qual els elements químics fins ara indiferents van diferenciant-se químicament els uns després dels altres, adquireixen propietats químiques i es combinen entre si. Aquestes combinacions varien constantment amb el descens de la temperatura, que influeix de diferent manera no sols en cada element, sinó en cada combinació determinada d’elements, amb la transició, en refredar-se, d’una part de la matèria gasiforme a l’estat líquid, primer, i després a l’estat sòlid, i amb les noves condicions així creades.

El període durant el qual el planeta es troba cobert en la seva superfície per una escorça sòlida i per acumulacions d’aigua coincideix amb aquell que la seva calor pròpia va cedint cada vegada més a la calor que sobre ell irradia el cos central. La seva atmosfera passa a ser escenari de fenòmens meteorològics, en el sentit que avui donem a aquesta paraula i la seva superfície es converteix en palestra de canvis geològics entre els quals les estratificacions provocades per precipitacions atmosfèriques van predominant cada vegada més sobre els resultats exteriors del nucli interior fluid i candent, que van afeblint-se a poc a poc.

Quan, per últim, la temperatura s’equilibra fins al punt que, almenys en una part considerable de la superfície, no depassa ja els límits en què pot viure l’albúmina, es forma, sempre que es donin les altres premisses químiques favorables, el protoplasma viu. Encara no sabem quines són aquestes condicions prèvies, la qual cosa no ha de sorprendre’ns, ja que ni coneixem, fins ara, la fórmula química de l’albúmina, ni tan sols sabem quants cossos albuminoides de diferent composició química existeixen, i només fa aproximadament deu anys que ens és conegut el fet que totes les funcions essencials de la vida, la digestió, les secrecions, el moviment, la contracció, la reacció als estímuls i la procreació, es deuen precisament a l’albúmina mancada d’estructura.

Van haver de passar probablement milers d’anys abans que presentessin les condicions en què, fent el següent pas d’avanç, va poder aquesta albúmina informe crear la primera cèl·lula, mitjançant la formació del nucli i la membrana. Però, en aparèixer la primera cèl·lula, es va assentar, al mateix temps, la base per a la formació de tot el món orgànic; primerament, es van desenvolupar, segons podem conjecturar a base de tota l’analogia de l’arxiu paleontològic, innombrables espècies de protists acel·lulars i cel·lulars, de les quals només ha arribat a nosaltres el Eozoon Canadense, partint de les quals algunes es van diferenciar gradualment per a formar les primeres plantes i altres per a donar vida als primers animals. I, partint dels animals primaris, es van desenvolupar, principalment per un procés d’ulterior diferenciació, les innombrables classes, ordres, famílies, gèneres i espècies animals i, finalment, la forma en què el sistema nerviós aconsegueix el seu grau més alt de desenvolupament, la dels animals vertebrats i, entre aquests, finalment, l’animal vertebrat en el qual la naturalesa cobra consciència de si mateixa: l’home.

També l’home sorgeix per un procés de diferenciació. No sols individualment, partint d’una sola cèl·lula per  arribar fins a l’organisme més complicat que produeix la naturalesa, sinó també històricament. Quan, al cap d’una lluita que dura milers d’anys, la mà es diferencia per fi del peu i sorgeix la locomoció erecta, l’home se separa definitivament del mico i s’estableixen les bases per al procés del llenguatge articulat i per al formidable desenvolupament del cervell, que a partir d’ara fa infranquejable l’abisme entre l’home i el simi. L’especialització de la mà significa l’eina i aquesta pressuposa l’activitat específicament humana, la reacció transformadora de l’home sobre la naturalesa, la producció. També uns certs animals en sentit estricte -la formiga, l’abella, el castor- posseeixen instruments, però solament com a membres del seu cos; també uns certs animals produeixen, però la seva acció productiva sobre la naturalesa que els envolta és, respecte a aquesta, nul·la. Solament l’home aconsegueix posar la seva empremta en la naturalesa, no sols trasplantant les plantes i els animals, sinó fent canviar, a més, l’aspecte, el clima del seu mitjà, més encara, fent canviar les mateixes plantes i els mateixos animals de tal manera, que les conseqüències de la seva activitat només poden arribar a desaparèixer amb l’extinció general del globus terraqui. I tot això ho ha dut a terme l’home, essencialment i primordial, per mitjà de la mà. És ella la que, en última instància, regeix fins i tot la màquina de vapor, que és, fins ara, l’instrument més poderós de què disposa l’home per a transformar la naturalesa, ja que també aquesta màquina és una eina. Amb la mà, va ser desenvolupant-se gradualment el cap; va sorgir la consciència, primerament la de les condicions necessàries per a aconseguir els diferents resultats útils d’ordre pràctic i, més tard, entre els pobles més afavorits i a conseqüència d’això, la penetració en les lleis naturals que els condicionen. I, amb el coneixement cada vegada més ràpid de les lleis naturals, es van multiplicar els mitjans per a actuar de rebuig sobre la naturalesa, perquè la mà per si sola mai hauria arribat a inventar la màquina de vapor si, amb ella i al mateix temps d’ella i, en part, correlativament gràcies a ella, no s’hagués desenvolupat també el cervell de l’home.

Amb l’home entrem en el camp de la història. També els animals tenen la seva història, la història del seu origen, descendència i gradual desenvolupament, fins  arribar al seu estat actual. Però aquesta història no la fan ells, sinó que es fa per a ells i, en la mesura en què d’ella participen, ho fan sense saber-ho i sense voler-ho. En canvi, els homes, a mesura que s’allunyen més i més de l’animal en sentit estricte, fan la seva història en grau cada vegada major per si mateixos, amb consciència del que fan, sent cada vegada menor la influència que sobre aquesta història exerceixen els efectes imprevistos i les forces incontrolades i responent el resultat històric cada vegada amb major precisió a fins preestablerts. Però, si apliquem aquesta pauta a la història humana, fins i tot a la dels pobles més desenvolupats del nostre temps, veiem la gegantina desproporció que encara hi ha aquí entre els fins preestablerts i els resultats aconseguits; veiem que encara predominen els efectes imprevistos i que les forces incontrolades són encara molt més poderoses que les que es posen en acció d’acord amb un pla. I no pot ser d’una altra manera, mentre l’activitat històrica més essencial dels homes, la que ha elevat a l’home de l’animalitat a la humanitat i que constitueix la base material de totes les seves altres activitats, la producció per a satisfer les seves necessitats de vida, que és avui la producció social, es trobi totalment sotmesa al joc mutu de l’acció cega de forces incontrolades, de tal manera que només en casos excepcionals s’aconsegueixen els fins proposats, realitzant-se en la majoria dels casos precisament el contrari del que s’ha volgut. Als països industrials més avançats, hem amansit les forces naturals per a posar-les al servei de l’home; amb això, hem multiplicat la producció fins a l’infinit, de tal manera que un nen produeix avui més que abans cent adults. I quina és la conseqüència d’això? Un excés de treball cada vegada major, la misèria sense parar creixent de les masses i, cada deu anys, l’explosió d’una tremenda crisi. Danwin no s’adonava de quina sàtira tan amarga escrivia sobre els homes, i en particular sobre els seus compatriotes, en demostrar que la lliure concurrència, la lluita per l’existència, que els economistes enalteixen com la més alta conquesta de la història, és l’estat normal imperant en el regne animal. Només una organització conscient de la producció social, en la qual es produeixi i es distribueixi d’acord amb un pla, podrà elevar als homes, en el camp de les relacions socials, sobre la resta del món animal en la mateixa mesura en què la producció en general l’ha fet d’acord amb l’espècie humana. I el desenvolupament històric fa que semblant organització sigui cada dia més inexcusable i, al mateix temps, més possible. D’ella datarà una nova època de la història en la qual els homes mateixos, i amb ells totes les branques de les seves activitats, incloent-hi especialment les ciències naturals, aconseguiran un auge que relegarà a l’ombra més profunda tot el que fins avui coneixem.

No obstant això, “tot el que neix és digne de perir”. Podran passar milions d’anys, centenars de milers de generacions podran néixer i morir, però arribarà inexorablement el dia en què, en esgotar-se la calor del sol, no aconsegueixi per a fondre els gels que avancen des dels pols, en què els homes, que aniran concentrant-se més i més al costat de l’Equador, no trobin tampoc allí la calor necessària per a viure, en què a poc a poc vagin esborrant-se fins als últims rastres de vida orgànica i la terra, convertida en una bola morta i gelada com la lluna, giri, enfonsada en profundes tenebres i en una òrbita cada vegada més estreta entorn del sol, també refredat, per a precipitar-se, finalment, en els espais còsmics. Altres planetes cauran abans que ella i altres la seguiran en la seva caiguda; en comptes del sistema solar, harmònicament ordenat, lluminós i ple de calor, una esfera freda i morta recorrerà el seu camí solitari pels espais. I la mateixa sort reservada al nostre sistema solar hauran d’experimentar-la, més tard o més d’hora, tots els altres sistemes de la nostra illa còsmica i la resta de les innúmeres illes còsmiques, fins i tot aquells la llum dels quals mai arribarà a la terra mentre visqui sobre ella un ull humà capaç de captar-la.

I què passarà quan semblant sistema solar acabi de recórrer el cicle de la seva vida i s’enfronti a la sort reservada a tot el finit, és a dir, a la mort? Seguirà el cos mort del sol rodant per tota una eternitat, com un cadàver, a través de l’espai infinit i s’enfonsaran per sempre totes les forces naturals abans diferenciades en infinita munió en la sola i única força de moviment de l’atracció? “O bé -com es pregunta Secchi (pàg. 810)- es contenen en la naturalesa forces capaces de retrotreure el sistema mort a l’estat inicial de la nebulosa candent, per a infondre una altra vegada en ell una nova vida? No ho sabem”.

No ho sabem, certament, a la manera com sabem que 2×2=4 o que l’atracció de la matèria augmenta o disminueix en proporció al quadrat de la distància. Però, en les ciències naturals teòriques, que van elaborant la seva concepció de la naturalesa, en la mesura del possible, fins a formar un tot harmònic i sense la qual ni l’empíric més dejuni d’idees donaria avui voltes sense moure’s del lloc, ens veiem obligats amb molta freqüència a manejar magnituds imperfectament conegudes, i la lògica del pensament ha d’acudir sempre en ajuda de la insuficiència del coneixement. És així com les modernes ciències naturals s’han vist obligades a prendre de la filosofia la tesi de la indestructibilitat del moviment, sense la qual no podrien existir. Ara bé, el moviment de la matèria no és el simple i tosc moviment mecànic, el simple desplaçament de lloc: és la calor i la llum, la tensió elèctrica i magnètica, la combinació i la dissociació químiques, la vida i, finalment, la consciència. Dir que a la matèria, al llarg de tota la seva existència il·limitada en el temps, només per una única vegada i durant un temps insignificant. En comparació amb la seva eternitat, se li ofereix la possibilitat de diferenciar el seu moviment, desplegant amb això tota la riquesa d’aquest moviment, per a quedar reduïda abans i després, per tota una eternitat, a un simple desplaçament de lloc, val tant com afirmar que la matèria és mortal i el moviment perible. La indestructibilitat del moviment no pot concebre’s d’una manera purament quantitativa; cal concebre-la també d’una manera qualitativa; una matèria el desplaçament de la qual purament mecànic de lloc tanca, indubtablement, la possibilitat de transformar-se, sota condicions propícies, en calor, electricitat, acció química i vida, però que no pot engendrar per si mateixa aquelles condicions, aquesta matèria ha perdut el moviment; i un moviment que no compta ja amb la capacitat necessària per a transformar-se en les diferents maneres de manifestar-se que li són pròpies, té sens dubte, encara, la dynamis [possibilitat], però manca de la energeia [acció], la qual cosa vol dir que es troba ja, en part, destruït. I totes dues coses són inconcebibles.

El que sí que pot afirmar-se és que va haver-hi un temps en què la matèria de la nostra illa còsmica va transformar en calor una massa tal de moviment -sense que fins avui sapiguem de quina classe-, que gràcies a això van poder desenvolupar-se els 20 milions d’estrelles que, almenys (segons Mädler), pertanyen als nostres sistemes solars i la gradual extinció dels quals és igualment segura Com es va operar aquesta transformació? Tampoc nosaltres sabem, com no ho sap el pare Secchi, si el futur caput mortuum del nostre sistema solar tornarà a convertir-se algun dia en matèria primera de nous sistemes solars. Però, si no volem recórrer en aquest punt a la idea del creador, no tenim més remei que arribar a la conclusió que la matèria primera candent dels sistemes solars de la nostra illa còsmica va sorgir, per una via natural, mitjançant les transformacions operades pel moviment, inherents per naturalesa a la matèria mòbil, i que les seves condicions hauran també de reproduir-se per obra de la matèria mateixa, encara que sigui a la volta de milions i milions d’anys, d’una manera més o menys fortuïta, però amb la força de la necessitat que és inherent també al casual.

La possibilitat de semblant transformació és reconeguda en mesura cada vegada major. Va obrint-se pas la idea que els cossos còsmics tendeixen en definitiva a xocar els uns amb els altres i fins es calcula la quantitat de calor que es desenvoluparà en aquestes col·lisions. Partint d’elles, s’expliquen per la via més fàcil el sobtat relluir de noves estrelles i la llum cada vegada més clara que, també sobtadament, acomiaden unes altres que ja coneixem d’antic i de què ens parla l’astronomia.

D’acord amb això, veiem no sols que el nostre grup planetari gira al voltant del sol i els nostres sols dins de l’illa còsmica en què habitem, sinó també que tota la nostra illa còsmica continua movent-se dins de l’espai del cosmos en un equilibri temporal i relatiu amb les altres illes còsmiques, ja que fins i tot l’equilibri relatiu dels cossos que giren lliurement només pot concebre’s dins d’un moviment mútuament condicionat; i hi ha molts que admeten que la temperatura de l’espai còsmic no és a tot arreu la mateixa. Per últim, sabem que, exceptuant una part insignificant, la calor dels innombrables sols de la nostra illa còsmica desapareix en l’espai i s’esforça en va per elevar la temperatura de l’espai còsmic encara que només sigui en una milionèsima de grau de l’escala Celsius. Què s’ha fet de tota aquesta enorme quantitat de calor? Ha desaparegut per sempre en l’intent d’escalfar l’espai, o ha deixat pràcticament d’existir i només continua existint teòricament en el fet que l’espai còsmic s’ha escalfat en una fracció decimal de grau que comença amb deu o més zeros? Aquesta hipòtesi equival a negar la indestructibilitat del moviment; admet la possibilitat que, mitjançant la col·lisió successiva dels cossos còsmics, tot el moviment mecànic existent es transformi en calor i aquest s’irradiï en l’espai còsmic, amb el que, malgrat la “indestructibilitat de la força”, hauria deixat d’existir tot moviment en general. (I això revela, dit sigui de passada, que erroni és parlar d’indestructibilitat de la força, en comptes d’indestructibilitat del moviment.) Arribem, doncs, a la conclusió que per un camí, que la investigació de la naturalesa considerarà algun dia com és la seva comesa assenyalar, la calor irradiada en l’espai còsmic tindrà necessàriament la possibilitat d’arribar a transformar-se en una altra forma de moviment, en la qual podrà arribar a concentrar-se i manifestar-se. Amb la qual cosa desapareixerà la principal dificultat amb què ensopega la possibilitat que els sols extingits es converteixin de nou en la nebulosa candent.

Per tota la resta, la successió eternament repetida dels mons en el temps infinit no és més que el complement lògic de la coexistència dels innombrables mons en l’espai infinit, tesi aquesta la necessitat de la qual s’ha imposat fins i tot al cervell antiteòric de ianqui d’un Draper. [7]

La matèria es mou en un cicle perenne, cicle que probablement descriu la seva òrbita en períodes de temps per als quals el nostre any terrestre ja no ofereix una pauta de mesura suficient; en el qual el temps del més alt desenvolupament, el temps de la vida orgànica i, més encara, el de la vida conscient de si mateixa i de la naturalesa, resulta mesurat tan breument com l’espai en el qual es fan valer la vida i l’autoconsciència; en el qual tota modalitat finita d’existència de la matèria, sigui sol o nebulosa, animal concret o espècie animal, combinació o dissociació química, és igualment perible i en el qual res hi ha etern fora de la matèria en etern moviment i de les lleis conformement a les quals es mou i canvia. Però, per moltes vegades i per molt implacablement que aquest cicle s’operi també en el temps i en l’espai; per molts milions de sols i de terres que puguin néixer i morir i per molt de temps que pugui transcórrer fins que arribin a donar-se les condicions per a la vida orgànica en un sol planeta dins d’un sistema solar; per innombrables que siguin els éssers orgànics que hagin de precedir i que hagin de morir abans, perquè d’entre ells puguin arribar a desenvolupar-se animals dotats d’un cervell capaç de pensar i a trobar per un període breu de temps les condicions necessàries per a la seva vida, per a després veure’s implacablement escombrats, tenim la certesa que la matèria romandrà eternament la mateixa a través de totes les seves mutacions; que cap dels seus atributs pot arribar a perdre’s completament i que, per tant, per la mateixa ferma necessitat amb què un dia desapareixerà de la faç de la terra la seva floració més alta, l’esperit pensant, tornarà a brollar en un altre lloc i en un altre temps.

Notes

[1] Al marge del manuscrit apareix a llapis aquesta anotació d’Engels: “Torricelli, amb motiu de la regulació de la corrent dels rius dels Alps.” N.  del ed.

[2] De quina manera tan incommovible pot seguir aferrat a aquesta concepció un home les cuals les realitzacions científiques del qual han subministrat elements summament importants per a superar-la, el revelen les següents paraules clàssiques:

“Totes les institucions del nostre sistema solar indiquen, quan podem penetrar en elles, el manteniment de l’existent i la seva permanència immutable. De la mateixa manera que cap animal, cap planta de la terra són, des dels temps més antics, més perfectes del que eren o diferents; de la mateixa manera que, en tots els organismes, només observem relacions entre si, però no relacions de successió, i que la nostra pròpia espècie s’ha mantingut invariable des del punt de vista físic, tampoc la més immensa varietat dels cossos còsmics coexistents ens autoritza a veure en aquestes formes diferents fases de desenvolupament. sinó que, per contra, tot el creat és igualment perfecte en si.” (Mädler, Populäre Astronomie [“Astronomia popular”], Berlín, 1861, 5a edició, pàg. 316). [Nota d’Engels.]

Al marge del manuscrit, apareix aquesta anotació a llapis: “La fermesa de la vella concepció de la naturalesa servia de base per a resumir d’una manera universal tota la ciència natural, vista en el seu conjunt. Els enciclopedistes francesos, encara en una juxtaposició purament mecànica, i el mateix simultàniament, St. Simon i la filosofia alemanya de la naturalesa, portada al seu terme per Hegel.” N. de l’ed.

[3] Al marge del manuscrit, figura aquesta nota a llapis: “També es comprèn ara per primera vegada, gràcies a Kant, la resistència a la rotació de la Terra per efecte de les marees.” N. de l’ed.

[4] La falla de la concepció de Lyell -almenys, sota la seva primera forma- consistia a concebre les forces que actuaven sobre la terra com a constants, tant qualitativament com quantitativa. No existeix per a ell el refredament de la terra; aquesta no es desenvolupa en una direcció determinada, sinó que canvia purament i simple d’una manera incoherent i casual. [Nota d’Engels.]

[5] Al marge del manuscrit, figura aquesta nota a llapis: “Embriologia”. N. de l’ed.

[6] Al marge del manuscrit, figura aquesta nota a llapis: “Ceratodo. Idem arqueópterix, etc.” N. de l’ed.[7] “The multiplicity of worlds in infinite space leads to the concepció of a succession of worlds in infinite time” (Draper, History of the Inlellectual Development of Europe, vol. II. pàg. 17) [La pluralitat dels mons dins de l’espai infinit porta a la concepció d’una successió de mons en el temps infinit. (Draper, “Història del desenvolupament intel·lectual d’Europa”, t. II, pàg.)] [Nota d’Engels.]