Friedrich Engels
Font: Marxismo y terrorismo, Editorial Grijalbo. Traduït del castellà al català per Miquel Àngel Sòria.
“La relació entre la política general i les formes del Dret econòmic es troba determinada al meu sistema d’una manera tan decisiva i a la vegada original, que no estarà de més subratllar-la aquí per a facilitar el seu estudi. La forma de les relacions polítiques és l’històricament fonamental, i les dependències econòmiques no són res més que un efecte o un cas especial, i, per tant, sempre fets de segon ordre. Alguns dels sistemes socialistes moderns prenen per principi directiu l’aparença de relació totalment inversa que salta a la vista, fent brollar, per dir-ho així, de les condicions econòmiques les subordinacions polítiques. És indubtable que aquests efectes de segon ordre existeixen com a tals, i que són especialment sensibles en els temps presents; però el primari deu buscar-se en la violència política immediata i no en un poder econòmic indirecte”. Igualment en altre passatge on el senyor Dühring “arrenca de la tesi de què les condicions polítiques són la causa decisiva de la situació econòmica, i de què la relació inversa només representa una reacció de segon ordre… mentre no es prenguin les agrupacions polítiques com a punt de partida, per si mateixes, ans se les consideri exclusivament com mitjans per a fins nutritius, per molt socialista radical i per molt revolucionari que es vulgui semblar se seguirà albergant una bona dosi encavalcada de reacció”.
Tal és la teoria del senyor Dühring. Aquí, com en altres molts passatges, és elaborada de forma simple, podríem dir que és decretada. En cap dels tres llibres de l’obra, essent tan grossos, es conté ni el més lleu intent de provar-la ni de refusar l’opinió contrària de la seva. Encara que les proves fossin tan barates com els esbarzers, el senyor Dühring no ens donaria cap prova. La cosa està ja demostrada pel famós pecat original en el qual veiem Robinson esclavitzar Divendres. Aquesta esclavització era un acte de violència i, per tant, un acte polític. I com aquest acte d’esclavització forma el punt de sortida i el fet fonamental de tota la història fins als nostres dies, injectant en ella el pecat original de la injustícia, fins a tal grau que en els períodes posteriors només fou una mica atenuada i “convertida en les formes més indirectes de dependència econòmica”; per tal com sobre aquesta esclavització originària descansa tota la “propietat basada en la violència” que ve imperant fins avui, és evident que els fenòmens econòmics tenen tots la seva arrel en causes polítiques i, més concretament, en la violència. I el que no es conformi amb aquestes deduccions és un reaccionari encobert. Observem, en primer lloc, que cal estar tan pagat de si mateix com ho està el senyor Dühring, per a considerar tan “original” aquesta teoria que res té d’original. La creença de què els actes polítics dels cabdills i de l’Estat són el factor decisiu de la història és una creença tan vella com la mateixa historiografia, i a ella es deu molt en primer terme el fet que sapiguem tant poc del callat desenvolupament que impulsa realment els pobles i que s’amaga darrere totes aquestes intervencions sorolloses. Aquesta creença ha presidit tota concepció passada de la història, fins que vingueren a assestar-li el primer cop els historiadors burgesos de França en l’època de la Restauració; l’únic “original” és que el senyor Dühring novament ignora tot això.
A més a més, encara admetent per un moment que el senyor Dühring tingui raó quan diu que tota la història fins als nostres dies té les seves arrels en l’esclavització de l’home per l’home, amb això no hauríem arribat encara, ni de bon tros, al nervi del problema.
Immediatament, sorgiria la pregunta: I què fou el que va moure Robinson a esclavitzar Divendres? Ho va fer només per adelitar-se’n? Res d’això. Se’ns deia, al contrari, que Divendres era explotat com esclau o mer instrument posat al servei econòmic i mantingut només com a tal instrument”. Robinson esclavitza, doncs, Divendres perquè aquest treballi en profit seu. I com pot Robinson treure-li profit al treball de Divendres? Només aconseguint que Divendres creï amb el seu treball més mitjà de vida que el que Robinson ha de donar-li perquè es mantingui en condicions de treballar. És a dir, que Robinson, contra els mandats expressos i imperatius del senyor Dühring, no pren “l’agrupació política”, creada mitjançant l’esclavització de Divendres, “per si mateixa, sinó que l’empra exclusivament com mitjà per a fins nutritius“, i allà veurà ell com se les arregla amb el seu amo i senyor Dühring.
Veiem, doncs, que l’exemple pueril inventat expressament pel senyor Dühring per a provar-nos que la violència és el factor “històricament fonamental”, ens demostra en realitat que la violència no és més que el mitjà i que, en canvi, el fi resideix en el profit econòmic. I quant “més fonamental” és el fi respecte als mitjans aplicats per assolir-lo, tant més fonamental és en la història l’aspecte econòmic de la relació, comparat amb el polític. L’exemple adduït demostra, doncs, el contrari precisament del que es proposava demostrar. I el mateix que veiem que ocorre amb Robinson i amb Divendres, ocorre amb tots els casos de poder i esclavització que, fins als nostres dies, ens parla la història.
La subjugació ha estat sempre, per utilitzar l’elegant expressió del senyor Dühring, “mitjà per a fins nutritius” (concebut el fi nutritiu en el sentit més ample), i mai ni en cap lloc una agrupació política implantada “per si mateixa”. Cal ser el senyor Dühring per a imaginar-se que els impostos percebuts pels Estats no són res més que “efectes de segon ordre”, o que l’agrupació política dels nostres dies, que posa d’un costat la burgesia governant i de l’altre el proletariat oprimit, existeix “per si mateixa” i no en gràcia als “fins nutritius” dels burgesos governants; és a dir, per a esprémer guanys i acumular capital.
Però tornem als nostres dos homes. Robinson, “amb l’espasa a la mà” fa esclau seu a Divendres. Però, per a realitzar-lo Robinson necessita quelcom més que l’espasa. No a tot senyor l’és útil el seu esclau. Per a poder servir-se d’ell, cal disposar de dues coses; cal disposar, en primer lloc, dels instruments i objectes necessaris per al treball de l’esclau, i en segon lloc, dels mitjans indispensables pel seu manteniment. Així, doncs, abans que sigui possible l’esclavatge, cal que la producció hagi assolit un cert nivell de progrés i que en la distribució s’hagi arribat a un cert grau de desigualtat. I perquè el treball dels esclaus es pugui convertir en el mode de producció predominant de tota una societat, cal que en aquesta producció, el comerç i l’acumulació de riqueses s’hagi desenvolupat ja en un grau molt superior. En les primitives comunitats organitzades sobre el règim de la propietat comú del sòl, o no es dóna l’esclavatge sota cap forma, o només exerceix un paper molt secundari. Així succeïa també en l’antiga Roma pagesa; però, en convertir-se Roma en una “Ciutat Universal” i concentrar-se la propietat del sòl itàlic més i més en mans d’una classe poc nombrosa de riquíssims propietaris, la població de camperols fou suplantada per una població d’esclaus. Sabem que en temps de les Guerres Mèdiques el nombre d’esclaus s’elevava en Corint a 46.000 i a l’Egina a 470.000; hi havia deu esclaus per cada ciutadà lliure. És evident que, per arribar a aquest estat de coses, no era suficient amb la “violència” sinó que feien falta arts industrials i artesanals molt desenvolupades i un extens comerç. Als Estats Units d’Amèrica l’esclavatge no descansava tant, ni molt menys en la violència com en la indústria anglesa del cotó; a les regions no cotoneres i que no es dedicaven, com els Estats fronterers, a la criança d’esclaus amb destí als Estats cotoners, l’esclavatge fou extingint-se per si mateix sense acudir a la violència, per la senzilla raó de què no era rentable.
Per tant, quan el senyor Dühring anomena a la propietat actual propietat basada en la violència i la defineix com “aquella forma de poder, que no només exclou al semblant de l’ús dels medis naturals de vida, sinó que, molt més important, es basa en la submissió de l’home a la servitud”, gira al revés tota la relació. La submissió de l’home a la servitud, qualsevol que sigui la forma que presenti, pressuposa en el subjugador la possessió dels mitjans de treball sense els quals el sotmès no li serviria de res, i en l’esclavatge pressuposa a més a més la possessió dels mitjans de vida indispensables per a mantenir l’esclau. Pressuposa, doncs, en tot cas, un cert nivell patrimonial superior al grau mitjà de fortuna. D’on ha sortit aquest patrimoni? És indubtable que pugui haver estat del robatori; és a dir, provenir de la violència, però que això no és una condició indispensable. Pot ser també fruit del treball, del furt, del comerç, de l’estafa. Encara més, perquè quelcom pugui ser robat, és necessari que algú hagi creat abans amb el seu treball el que es roba.
La propietat privada en general no sorgeix en la història, ni de bon tros, com a fruit del robatori i la violència. Ans al contrari. La propietat privada existeix ja, encara que limitada a certs objectes, en les antigues comunitats primitives de tots els pobles civilitzats. Comença desenvolupant-se ja en el si d’aquestes comunitats en l’intercanvi amb gents d’altres comunitats, sota la forma de mercaderia. I quant més s’accentua en els productes de la comunitat la forma de mercaderia, o cosa que és el mateix, com més gran és la proporció en què aquests articles es produeixen, no per a ser consumits pel mateix productor, sinó per l’intercanvi, com més va aquest desplaçant encara al si de la mateixa comunitat l’originària i natural divisió de treball, més s’accentua també la desigualtat en l’estat de fortuna dels diferents membres de la comunitat, més es va minant i soscavant el vell règim de propietat comú del sòl i més ràpidament camina la comunitat cap a sa dissolució, per a convertir-se en una aldea integrada per camperols propietaris de les seves parcel·les. El despotisme oriental i la canviant dominació dels pobles nòmades conqueridors no van poder atemptar, al llarg de milers d’anys, contra aquesta antiga comunitat primitiva; en canvi, la gradual destrucció de sa indústria domèstica natural, per la concurrència dels productes de la gran indústria, va portant-la cada vegada més acceleradament cap a sa dissolució. Aquí ni tant sols es pot parlar de violència, com tampoc es pot parlar d’ella en el repartiment, que encara s’està realitzant als nostres dies, de la propietat agrària comuna dels “Gehoferschaften” (Masies. N. de la R.) del Mosel·la i dels Alts Vosges; els camperols, senzillament, troben més profitosa per als seus interessos la propietat privada sobre la terra que la propietat comuna. Igualment la formació d’una aristocràcia natural com la que es constitueix entre els celtes i els germans i en el Punjab indi sobre la base de la propietat comuna del sòl, no descansa, al començament, ni de bon tros, sobre la violència, sinó sobre la voluntarietat i la força del costum. Onsevulga que sorgeix la propietat privada, brota a conseqüència dels canvis experimentats per les relacions de producció i d’intercanvi, en interès del foment de la producció i de la intensificació del trànsit, i respon per tant a causes econòmiques. En aquest procés, la violència no desenvolupa el menor paper. És evident que perquè el lladre pugui apropiar-se de béns aliens, ha de regir ja la institució de la propietat privada, ja que la violència podrà, indubtablement, transformar l’estat possessori però mai engendrar la propietat privada com a tal.
Per a explicar la “submissió de l’home a la servitud” en la més moderna de les seves formes, en el treball assalariat, no podem acudir a la violència ni a la propietat fonamentada sobre ella. Ja hem vist el paper que fa en la dissolució de les velles comunitats i, per tant, en la generalització directa o indirecta de la propietat privada, la transformació dels productes del treball en mercaderies, sa producció, no pel consum propi, sinó per l’intercanvi. Doncs bé, en El Capital, Marx ha demostrat amb claredat meridiana —i el senyor Dühring es guarda molt d’al·ludir per a res a això— que, en assolir un cert grau de desenvolupament, la producció de mercaderies es converteix en producció capitalista, i que, en arribar a aquesta fase, “la llei de l’apropiació o llei de la propietat privada, llei que descansa en la producció i circulació de mercaderies, es canvia per sa mateixa dialèctica interna i inexorable en el contrari del que és“. El canvi de valors equivalents, que semblava ser l’operació originària, es capgira de tal manera, que l’intercanvi és només aparent, donat que, d’un costat, la part de capital que es canvia per la força de treball no és més que una part del producte del treball aliè apropiat sense equivalent i d’altre lloc, son productor, l’obrer, no es limita a reposar-la, sinó que ha de reposar-la amb un nou superàvit… En un principi, semblava que el dret de propietat es basava en el mateix treball… Ara la propietat, vista del costat del capitalista, es converteix en el dret a apropiar-se treball aliè no retribuït, o el seu producte, i vista del costat de l’obrer, com la impossibilitat de fer seu el producte del seu treball. D’aquesta manera, el divorci entre la propietat i el treball es converteix en conseqüència obligada d’una llei que semblava basar-se en la identitat d’aquests dos factors (K. Marx, El Capital, volum I, Cap. XXII, I N. de la R.). O cosa que és el mateix, que encara suposant que foren totalment impossibles el robatori, la violència i l’estafa, si admetem que tota la propietat privada descansava originàriament en el treball personal del propietari i que, tanmateix, al llarg d’una remota trajectòria històrica només es canvien valors iguals per valors iguals, en desenvolupar-se la producció i l’intercanvi, a l’actual règim capitalista de producció, a la monopolització dels mitjans de producció i de vida en mans d’una classe poc nombrosa, a la degradació de l’altra classe, que constitueix la immensa majoria de la població, en proletaris desposseïts, a l’alternació de vertígens especulatius de producció i crisis comercials i a tota l’anarquia regnant avui en la producció. I tot aquest procés s’explica per causes purament econòmiques, sense necessitat d’acudir ni una sola vegada a l’argument del robatori, ni al de la violència, ni al de l’Estat, ni a cap altra intromissió de caràcter polític. Per on la “propietat basada en la violència” resulta ser, també aquesta vegada, una frase declamatòria, destinada a encobrir la incomprensió del procés real de les coses.
Aquest procés, exposat històricament, no és altra cosa que la història del desenvolupament de la burgesia. I si “les condicions polítiques són la causa decisiva de la situació econòmica”, la burgesia moderna no s’havia d’haver desenvolupat en lluita contra el feudalisme, sinó que hauria de ser el seu fill predilecte, sa creació espontània. Però tot el món sap que ha passat el contrari. Estament oprimit en els seus orígens, tributari de la noblesa feudal dominant, reclutat entre servents i vassalls de tota mena, la burgesia, lluitant constantment amb la noblesa, fou conquerint una posició darrera l’altra, fins a fer-se, en els països més avançats, del poder i ocupar-lo en lloc d’aquella; a França, derrocant directament a la noblesa, a Anglaterra aburgesant-la més i més i convertint-la en sa pròpia cúspide ornamental. I com aconseguí tot això? Ho aconseguí senzillament pel canvi de la “situació econòmica”, al que va seguir després, més tard o més aviat, de bon grat o per la lluita, el canvi de condicions polítiques. La lluita de la burgesia contra la noblesa feudal és la lluita de la ciutat contra el camp, de la indústria contra la propietat de la terra, de l’economia basada en els diners contra l’economia natural, i les armes decisives dels burgesos en aquesta lluita foren els seus recursos, constantment reforçats, de poder econòmic, mitjançant el desenvolupament de la indústria, primer artesana i després manufacturera, i per la difusió del comerç. Durant tota aquesta lluita, el poder polític va estar al costat de la noblesa, amb l’excepció d’un període en què el poder real utilitzà la burgesia contra la noblesa per a contrarestar a un estament amb l’altre; però a partir del moment en què la burgesia, encara impotent políticament, va començar a ser perillosa, gràcies a la seva creixent potència econòmica, els reis tornaren a aliar-se amb la noblesa, provocant així, primer a Anglaterra i després a França, la revolució de la burgesia. A França, les “condicions polítiques” restaven invariables, però la “situació econòmica” es desbordava d’elles. Políticament, la noblesa ho era tot i el burgès no era res; socialment el burgès era ja la classe més important dins l’Estat, mentre que a la noblesa li havien escapat de les mans totes les seves funcions socials, encara seguís cobrant les rendes amb què se li remuneraven aquestes funcions ja desaparegudes. I no només això, sinó que la burgesia es veia cohibida en totes les seves activitats de producció per les formes polítiques feudals de l’Edat Mitjana, amb les que feia ja molt de temps que aquesta producció —no només la manufacturera, sinó ja el mateix artesanat— no es podia avenir, lligada de mans per un cúmul de privilegis gremials i d’aranzels provincials i locals, que no eren ja més que altres tantes molèsties i entrebancs per a la producció. La revolució burgesa posà fi a tot això. Però no com caldria suposar segons el principi del senyor Dühring, adaptant la situació econòmica a les condicions polítiques —que era precisament el que anaven intentant en va des de feia molts anys la noblesa i els reis— ans al contrari, arraconant totes aquelles andròmines polítiques velles i arnades i creant condicions polítiques més a to amb la nova “situació econòmica”, en les que aquesta pogués viure i desenvolupar-se. I en efecte, ella s’ha desenvolupat meravellosament en aquesta atmosfera política i jurídica adequada, tan meravellosament, que avui la burgesia no està gaire lluny de la posició que en 1789 ocupava la noblesa: es va convertint a poc a poc en un factor no només socialment superflu, ans en un destorb social; va divorciant-se cada cop més de l’activitat productiva i convertint-se a poc a poc, com en el seu temps la noblesa, en una classe que no fa res més que embutxacar-se rendes; i ha efectuat aquesta subversió de sa pròpia posició i la creació d’una classe nova, el proletariat, sense recórrer a cap joc de mans relacionat amb la violència, per vies purament econòmiques. Encara més. Aquest resultat de l’actuació i la conducta de la burgesia no ha respost, ni de bon tros, a sa voluntat; ans al contrari, s’ha obert pas per una força irresistible contra sa voluntat i sa intenció. Senzillament, perquè les seves pròpies forces productives han desbordat les lleres de sa direcció i impulsen a tota la societat burgesa, com una necessitat natural, a la ruïna, o a la revolució.
I quan els burgesos apel·len ara a la violència per a contenir a la vora de l’abisme, la “situació econòmica” que camina cap a ell, no demostren més que una cosa: que incorren en la mateixa aberració del senyor Dühring, en l’aberració de creure que les “condicions polítiques són la causa decisiva de la situació econòmica”. Suposen, ni més ni menys, que el senyor Dühring, que amb els mitjans “primaris”, amb el “poder polític immediat”, poden transformar aquells “fets de segon ordre”, la situació econòmica i el seu desenvolupament inevitable com si els efectes econòmics de la màquina de vapor i de tota la maquinària moderna moguda per ella, del comerç mundial, dels bancs i del desenvolupament del crèdit en els temps presents, poguessin esborrar-se del món amb canons Krupp o fusells Máuser.
Analitzem, nogensmenys, una mica més de prop aquesta omnipotent “violència” del senyor Dühring. Robinson esclavitza Divendres “amb l’espasa a la mà”. Però, d’on ha tret aquesta espasa? Fins avui, les espases no broten en cap lloc de la terra, dels arbres, ni tan sols a les illes imaginàries on viuen els Robinsons, i el senyor Dühring ens queda a deure la resposta a aquesta pregunta. Si Robinson ha pogut adquirir una espasa, res ens impedeix a nosaltres suposar que Divendres es presentés un bon matí empunyant un revòlver carregat, amb el que tota la relació de la “violència” es girarà del revés: Divendres s’imposarà i Robinson haurà de treballar per ell. Preguem al lector que ens perdoni si insistim tant en la història de Robinson i Divendres, més pròpia per a esbarjo de criatures que per a elucubracions de ciència, però què li farem! No tenim més remei que aplicar a consciència els mètodes axiomàtics del senyor Dühring, i nosaltres no som responsables del fet de veure’ns obligats a mantenir-nos constantment en un terreny de pura puerilitat. El revòlver triomfarà, doncs, sobre l’espasa, i d’aquesta manera, fins al més pueril axiomàtic haurà de reconèixer que la violència no és un mer acte de voluntat, sinó que pressuposa condicions prèvies molt reals per al seu exercici, a saber: instruments, el més perfecte dels quals passa per sobre del més imperfecte; que, a més a més, aquests instruments van haver de ser produïts, la qual cosa val tant com dir que el productor dels instruments de violència més perfectes, vulgarment armes, triomfa sobre el productor dels més imperfectes i, que, en poques paraules, el triomf de la violència es basa en la producció d’armes i aquesta a la vegada, en la producció en general, i, per tant en el “poder econòmic” en la “situació econòmica”, en els mitjans materials posats a disposició de la violència.
La violència és el dia d’avui l’exèrcit i la marina de guerra, i ambdós costen, com sabem per dolorosa experiència, “muntanyes de diners”. Però, la violència és incapaç de crear diners; com a molt pot arrabassar el ja creat, i tampoc això serveix de massa, com també sabem nosaltres per la dolorosa experiència dels milers de milions francesos. En darrera instància, sempre serà, doncs, la producció econòmica la que subministri els diners; per on tornem a trobar-nos amb què la violència està condicionada per la situació econòmica, que és la que ha de dotar-la dels mitjans necessaris per a equipar-se amb instruments i conservar-los. Però no termina aquí la cosa. Res hi ha que depengui tant de les condicions econòmiques prèvies com, precisament, l’exèrcit i la marina. L’armament, la composició de l’exèrcit, l’organització, la tàctica i l’estratègia depenen sobretot del grau de producció imperant i del sistema de comunicacions. No han estat les “creacions lliures de la intel·ligència” de caps militars genials les que han actuat de manera revolucionària, sinó la invenció d’armes més perfectes i els canvis experimentats pel material soldat; la influència del cap genial es redueix, en el millor dels casos, a l’adaptació dels mètodes de lluites, a les noves armes i als nous lluitadors.
A començaments del segle XIV, la pólvora passà dels àrabs als europeus d’occident, i revolucionà, com sap qualsevol nen de l’escola, tots els mètodes de la guerra. Però la introducció de la pólvora i de les armes de foc no fou de cap manera un acte de violència, sinó un procés industrial, i, per tant, econòmic. La indústria no perd el seu caràcter d’indústria perquè els seus productes es destinin a destruir objectes i no pas a crear-los. I la introducció de les armes de foc no només influí en els mètodes de la guerra sinó també en les relacions de poder i de servitud. Per aconseguir pólvora i armes de foc, calia indústria i diners, i ambdós elements estaven en mans dels veïns de les ciutats. Per això les armes de foc foren des del primer moment armes de les ciutats i de la monarquia en ascensió, recolzada en aquestes, contra la noblesa feudal. Les muralles de pedra dels castells dels nobles, fins llavors inexpugnables, sucumbiren davant els canons dels burgesos, i les bales dels arcabussos de la burgesia perforaren les armadures cavalleresques. I en enfonsar-se la cavalleria dels nobles amb els seus arnesos, s’enfonsà també la dominació de la noblesa; amb el desenvolupament de la burgesia, la infanteria i l’artilleria es convertiren a poc a poc en les armes més decisives; obligat per l’artilleria, l’ofici de les armes hagué de crear una nova subsecció plenament industrial: la d’enginyeria.
Les armes de foc es desenvoluparen molt lentament. Els canons seguien essent pesats, els mosquets no perdien, malgrat molts invents de detall, sa tosquedat. Hagueren de passar més de tres-cents anys fins que s’inventà un fusell apte per armar amb ell tota la infanteria. Fins començaments del segle XVIII, el fusell d’espurna, armat de baioneta, no eliminà definitivament la pica de l’equip d’armes de la infanteria. Les tropes de peu aleshores estaven formades pels elements més baixos de la societat, subjectes a una rigorosa instrucció, però totalment insegurs, i als que només es podia mantenir cohesionats a força de garrotades: eren soldats mercenaris dels prínceps, reclutats no poques vegades, a la força, entre els presoners de guerra de l’enemic, i l’única forma de combat en què aquests soldats es podien servir del nou fusell era la tàctica de la línia, que arribà a la seva perfecció amb Frederic II. Aquesta tàctica consistia a formar a tota la infanteria en un quadrilàter de fres files, que només podia moure’s en ordre de batalla formant un tot únic; com a molt, es permetia a una de les dues ales avançar o replegar-se una mica. Tota aquesta massa desmanyotada no podia desplaçar-se ordenadament més que en un terreny pla, i encara ací amb un ritme molt lent (a raó de setanta-cinc passes per minut); un canvi de l’ordre de batalla durant el combat era impossible, i una vegada entrava en foc la infanteria, la victòria o la derrota es decidia ràpidament i de cop.
Davant aquestes línies feixugues, s’alçaren en la guerra nord-americana d’independència els destacaments de rebels que, sense estar instruïts, disparaven molt més encertadament amb les seves carrabines ratllades i que, endemés, lluitant com lluitaven pels seus propis interessos, no desertaven com les tropes mercenàries. Aquests destacaments no oferien als anglesos la satisfacció d’enfrontar-se amb ells en línia regular de combat ni en camp pla, ans operaven en grups aïllats de franctiradors, maniobrant rapidíssimament i a l’empara dels boscos. La línia, impotent, sucumbí davant un enemic invisible i inabordable, I ressorgí la tàctica de guerrilles, una nova forma de combat, fruit d’un nou material soldat.
L’obra començada per la Revolució Nord-americana fou portada a terme, també en el terreny militar, per la Revolució Francesa. Davant els destres exèrcits mercenaris de la coalició, França només podia contraposar ses masses, poc instruïdes però nombroses, les lleves de tota la nació. Però amb aquestes masses es tractava de protegir París, és a dir, de cobrir una determinada zona, i això no podia ocórrer sense la victòria en un combat obert de masses. Més, per això, no eren suficients les escaramusses dels franctiradors: calia inventar una manera de donar ús a les masses, i aquesta forma fou la columna. La formació en columna permetia encara a tropes poc destres moure’s bastant ordenadament i amb una més gran rapidesa de marxa (a raó de cent passes i encara més per minut), permetia trencar les rígides formes de les velles línies, lluitar en qualsevol terreny, encara en terrenys desfavorables per aquesta, agrupar les tropes del mode més convenient en cada cas i, en combinació i amb l’acció de tiradors dispersos, contenir, distreure i cansar les línies enemigues, fins que arribés el moment de llançar-se contra elles i trencar son front al punt decisiu de la posició amb les masses guardades en reserva. Aquest nou mètode de combat, basat en l’acció combinada de tiradors i columnes, i en l’agrupació de l’exèrcit en divisions o cossos d’exèrcit independents, integrats per totes les armes, mètodes de combat que Napoleó desenvolupà perfectament en son aspecte tàctic i estratègic, sorgí, doncs, imposat per la necessitat, i principalment, en canviar el material soldat de la Revolució Francesa. Però va tenir altres dues condicions tècniques prèvies molt importants: la primera era la invenció per Gribeauval de curenyes lleugeres pels canons de campanya, que feren factible el necessari desplaçament ràpid d’aquests, i la segona, l’escotadura, presa de les escopetes de caça i aplicada a França, en 1777, a la culata dels fusells que fins aleshores no era més que la prolongació del canó, i que permeté apuntar a un home només i encertar. Sense aquest progrés no hi hauria estat possible guerrejar amb les velles armes.
El sistema revolucionari consistent en armar a tot el poble fou aviat reduït a un reclutament forçós (amb substitució mitjançant la redempció en metàl·lic pels rics) i adoptat en aquesta forma per la majoria dels grans Estats del continent. Només Prússia intentà atreure el seu sistema de la Landwehr (milícia o reserva nal. N. de la R.) a força del poble, en major escala. Prússia fou endemés el primer Estat que dotà a tota sa infanteria amb la novíssima arma, el fusell ratllat de retrocàrrega, després d’acomplir un breu paper el fusell ratllat de càrrega davantera, perfeccionat i fet apte per a la guerra entre 1830 i 1860. A aquestes dues reformes es degueren els seus triomfs de 1866.
A la guerra francoprussiana s’enfrontaven per primer cop dos exèrcits equipats amb fusells ratllats de retrocàrrega, i instruïts ambdós, substancialment, en les mateixes formacions tàctiques que en l’època del vell fusell d’espurna i canó llis. Només que els prussians, introduint la columna de companyia, intentaren trobar una forma de combat més adient al nou armament. Però, quan el 18 d’agost, prop de St. Privat, la guàrdia prussiana volgué aplicar rigorosament l’ordre de batalla de sa columna de companyia, els cinc regiments més entestats en l’acció perderen aproximadament en dues hores més de la tercera part dels seus efectius (176 oficials i 5.114 homes); a partir d’aquest moment, la columna de companyia restà sentenciada a mort com a forma de lluita, ni més ni menys que la columna de batalló i la línia; s’abandonà tot intent de seguir exposant al foc dels fusells enemics a formacions tancades, i a partir d’aleshores els alemanys ja només guerrejaren en aquells densos eixams de tiradors en què la columna s’anava dispersant per si mateixa, generalment sota la pluja de les bales enemigues, dispersió que el comandament combatia per ser contrària als reglaments; altra innovació fou la d’adoptar el pas redoblat sota l’abast del foc enemic com única forma de moviment. Altre cop el soldat es tornava a demostrar més intel·ligent que l’oficial, essent ell qui, instintivament, descobrí l’única forma de lluita que fins ara ha pogut prevaler sota el foc del fusell de retrocàrrega i la imposà amb bon èxit malgrat totes les resistències del comandament.
La guerra francoprussiana representa un punt de viratge que sobrepuja en importància a tots els precedents. En primer lloc, les armes prenen tal grau de perfecció, que no conté ja cap nou progrés que revolucioni aquesta esfera. Quan es disposa de canons amb els quals es pot fer blanc en un batalló tan aviat com l’ull ho vegi en la llunyania, i de fusells que permetin fer el mateix prenent per blanc a un sol home i en el que carregar porta menys temps que apuntar, tots els progressos posteriors que puguin fer-se en les arts de la guerra són ja més o menys indiferents. En aquest aspecte, podem dir que l’era del progrés està, en el substancial, acabada. En segon lloc, aquesta guerra ha obligat a tots els grans Estats del continent a implantar el reforçat sistema prussià de la Landwehr, posant-se amb allò a sobre una càrrega militar que ens portarà a la ruïna a la volta de pocs anys. Els exèrcits s’han convertit en la finalitat principal dels Estats, en un fi en si; els pobles ja només existeixen per subministrar soldats i mantenir-los. El militarisme predomina i devora Europa. Però també aquest militarisme alberga al seu si el germen de sa pròpia ruïna. La competència deslliurada entre els Estats els obliga, per una part, a invertir cada any més diners en tropes, en vaixells de guerra, en canons, etc. Accelerant amb això cada cop més la bancarrota financera; d’altra banda, els obliga a aplicar cada cop més rigorosament el servei militar obligatori, amb la qual cosa no fa més que familiaritzar amb l’ús de les armes a tot el poble, és a dir, capacitar-lo perquè en un determinat moment pugui imposar sa voluntat a despit del comandament militar. I aquest moment arribarà tan aviat com la massa del poble —els obrers del camp i de la ciutat i els camperols— tingui una voluntat. A partir d’aquest instant, els exèrcits dels prínceps es converteixen en exèrcits del poble, la màquina es nega a seguir funcionant i el militarisme mor, per la dialèctica del seu propi desenvolupament. I el que pogué aconseguir la democràcia burgesa de 1848, precisament perquè era burgesa i no proletària, a saber; infondre a les masses treballadores una voluntat que correspongui a sa situació de classe, ho aconseguirà infal·liblement el socialisme. I això significa la voladura, des del seu interior, del militarisme, i amb ell, dels exèrcits permanents.
Heus aquí una de les moralitats que es poden treure de la nostra història de la moderna infanteria. La segona moralitat, que ens torna al senyor Dühring, és que tota l’organització i tots els mètodes de lluita dels exèrcits, i per tant els triomfs i les derrotes, resulten dependre de condicions materials o, més concretament, econòmiques: del material home i del material arma, és a dir, de la qualitat i quantitat de la població i de la tècnica. Només un poble de caçadors com l’americà podia ressuscitar la tàctica de guerrilles; i els americans eren caçadors per causes purament econòmiques, aquests mateixos ianquis dels vells Estats s’han convertit en camperols, industrials, navegants i mercaders, que ja no fan guerrilles a les selves verges, però en canvi saben moure’s amb gran desimboltura en el camp de l’especulació, on també han sabut emprar sa tàctica de masses. Només una revolució com la francesa, que emancipà econòmicament al burgès i sobretot al camperol, podia descobrir els exèrcits i, amb ells, les formes desempallegades de desplaçament, contra les que s’estavellaven les antigues línies que, per la sa rigidesa, eren la imatge militar de l’absolutisme pel qual lluitaven. Ja hem vist, seguint –els pas a pas, com els progressos de la tècnica, en quant es feien aplicables i es feia militarment, provocaven i imposaven quasi per la violència, de manera immediata, una sèrie de modificacions, i fins i tot revolucions en els mètodes de lluita, modificacions que amb freqüència, s’obrien pas contra la voluntat del comandament. Fins a quin punt la direcció de la guerra depèn avui de l’estat de la producció i dels mitjans de comunicació de la mateixa rereguarda i del teatre de guerra, és cosa que qualsevol sotsoficial una mica aplicat pot avui dia explicar al senyor Dühring. Resumint, a tot arreu i en tots els temps són les condicions econòmiques i els recursos materials els que donen a la “violència” el triomf sense el qual deixaria de ser la violència, i qui pretengués reformar l’art de la guerra des del punt de vista contrari, atenint-se als principis del senyor Dühring, no faria més que recollir pallisses. (A l’Estat Major prussià, saben això molt bé. “La base fonamental de l’art de la guerra és, en primer terme, el règim econòmic de vida dels pobles en general”, diu el señor Marx Jähns, capità d’Estat Major en una conferència científica. (Kölnische Zeitung, 20 d’abril de 1876, full tercer) (Nota d’Engels).
Si passem dels exèrcits de terra a la marina, veurem que només els darrers vint anys ens ofereixen una revolució molt més radical en aquest aspecte. El buc de línia de la guerra de Crimea era encara el vaixell de fusta amb els seus dos o tres ponts i els seus seixanta o cent canons, mogut encara preferentment a vela, i que només com a medi auxiliar emprava una feble maquineta de vapor. Els seus canons eren gairebé tots de 32 lliures amb uns cinquanta zentner (Mesura de pes equivalent a 50 kg. N. de la R.) de pes, i algun que un altre de 68 lliures i 95 zentner. Cap a la fi de la guerra, sorgiren les bateries blindades de ferro, monstres pesants i quasi immòbils, però invulnerables per a l’artilleria d’aquella època. La cuirassa de ferro no trigà a aplicar-se també als bucs de línia; al començament era una capa molt prima: quatre polzades de gruixes considerava un blindatge pesadíssim. Però els progressos de l’artilleria superaren aquesta cuirassa. Per a cada nou gruix de blindatge s’inventava un canó nou i més pesant, que el perforava amb la més gran facilitat. I així, hem arribat a les cuirasses de ferro de deu, dotze, catorze i vint-i-quatre polzades de gruix (Itàlia es disposa a construir un buc cuirassat amb planxes de tres peus de gruix), d’un costat, i de l’altre, als canons ratllats de 25, 35, 80 i fins a 100 tones (tons. de 20 zentner) de pes, capaces de llançar a distàncies abans inconcebibles càrregues de 300, 400, 1,700 i fins… 2.000 lliures.
El vaixell de línia d’avui és un gegantí navili a hèlix cobert de cuirassa, de 8.000 a 9.000 tones de desplaçament i 6.000 a 8.000 cavalls de força, amb torres giratòries i quatre o al màxim sis canons pesats i una proa sortint acabada en esperó per sota de la línia de flotació per enfonsar els vaixells enemics. Aquest vaixell és una màquina gegantina en la qual la força de vapor no es limita a augmentar la rapidesa de desplaçament, ja que endemés governa el timó, llança i lleva l’àncora, fa girar les torres, enfila i carrega els canons, treu l’aigua i arria i hissa els bots que, al seu torn, també naveguen en part a força de vapor, etc. I el duel entre el blindatge dels vaixells i l’eficàcia dels canons està molt lluny d’haver-se terminat, fins al punt de què, avui dia, és un fenomen quasi normal el que abans de sortir un buc de les drassanes ja estigui antiquat i no respongui a les exigències que presidiren sa construcció. Els moderns bucs de guerra no són només un producte, sinó que són també una mostra de la moderna gran indústria; són tots ells fàbriques flotants, encara que destinades molt en primer lloc a crear el mode de dissipar els diners. El país on més desenvolupada està la gran indústria té quasi el monopoli de construcció d’aquests bucs. Tots els bucs cuirassats turcs, quasi tots els russos i la majoria dels alemanys han estat construïts a Anglaterra; les planxes blindades d’alguna eficàcia quasi no es fabriquen més que a Sheffield; de les tres fàbriques de foneria d’Europa que estan en condicions de subministrar els canons més pesants, dos (les de Woolwick i Elswick) corresponen a Anglaterra i l’altra (la de Krupp), a Alemanya. Res demostra millor que això, com la “violència política immediata”, que segons el senyor Dühring és la “causa decisiva de la situació econòmica”, lluny de ser-ho, es troba completament subordinada a aquesta; que, no només la creació, ans també el maneig de l’instrument de la violència al mar, el buc de guerra, s’ha convertit en una branca de la gran indústria moderna. I a ningú desesperarà tant aquest gir com a la mateixa violència, és a dir, a l’Estat, que es troba que un sol buc li costa avui tant com abans una petita esquadra, i a sobre ha de resignar-se a què aquests bucs caríssims envelleixin i perdin per tant son valor abans de fer-se a la mar; l’Estat lamenta, de segur tan amargament com el senyor Dühring, que a bord dels bucs de guerra d’avui tingui molta més importància el representant de la “situació econòmica”, l’enginyer, que el representant de la”violència immediata”. O sigui, el capità. Nosaltres, per part nostra, no tenim per què indignar-nos al veure com en aquest duel entestat entre la cuirassa i els canons, el buc de guerra arriba a tal cim de finor, que es fa tant costós com inútil per a la guerra (El perfeccionament de l’última creació de la gran indústria per a la guerra al mar: el torpede automàtic, sembla voler realitzar ja aquest pronòstic. Si la invenció arriba a perfeccionar-se, el més minúscul torpeder superarà al més gegantí cuirassat en eficacia combativa. ‘Dit sigui de pas, em permeto recordar al lector que el que antecedeix va ser escrit en 1878’). (Nota d’Engels). Lluny d’això, ens hem d’alegrar en comprovar que aquest duel revela també en els dominis de la guerra naval aquelles lleis interiors del moviment dialèctic per imperi de les quals el militarisme, com tot altre fenomen històric, està cridat a perir per obra de les conseqüències del seu propi desenvolupament.
Aquí també, torna a fer-se palès, doncs, amb claredat meridiana, que no és, ni de bon tros, “en el poder polític immediat i no en un poder econòmic indirecte” on s’ha de buscar “el primari”. Per contra, on resideix precisament “el primari” de la mateixa violència? Resideix en el poder econòmic, en la possibilitat de disposar dels recursos de poder de la gran indústria. La violència política al mar, que descansa sobre els moderns bucs de guerra, lluny de ser un “violència immediata”, l’és purament i exclusiva per mediació del poder econòmic, gràcies a l’alt desenvolupament de la metal·lúrgia, a l’existència d’hàbils tècnics i a les abundoses mines de carbó.
Però, per a què tot això? Que a la propera guerra marítima li entreguin l’alt comandament al senyor Dühring, i ell destruirà totes les flotes de cuirassats esclavitzats per la situació econòmica sense torpedes ni altres arts mecàniques per l’estil, sinó simplement per mediació de sa “violència immediata” “Una circumstància molt important resideix en què, efectivament, el domini sobre la natura ha transcorregut, en general (!), precedit pel domini sobre l’home. (El domini sobre la natura ha transcorregut!). La propietat de l’explotació del sòl en grans extensions no s’ha portat a efecte mai ni en part alguna sense que precedís la submissió de l’home, en una forma qualsevol d’esclavatge o de prestació personal. L’establiment del domini econòmic sobre les coses, tingué com a condició prèvia el domini polític, social i econòmic de l’home sobre l’home. Com s’hagués pogut concebre un gran senyor terratinent sense el corresponent senyoriu sobre esclaus, serfs o homes privats indirectament de llibertat? Què hagueren pogut significar ni què hagueren significat les forces de l’individu, abastides com a molt amb les de l’ajuda familiar, en un extens conreu del camp? L’explotació de la terra o l’extensió de la dominació econòmica sobre la mateixa en proporcions que ultrapassen les forces naturals de l’individu només ha estat possible fins avui dia en la història, pel fet que, abans d’instaurar el poder sobre la terra, o al mateix temps, s’implantava també l’esclavatge corresponent de l’home. En èpoques posteriors del desenvolupament, aquest esclavatge es mitigà… Sa forma actual, als Estats més civilitzats, és la del treball assalariat, més o menys encarrilat pel poder policíac. I en aquest règim descansa avui la possibilitat pràctica d’aquest tipus de la riquesa actual que pren cos en el vast senyoriu de la terra i (!) en les grans propietats del sòl. Clar està que també les altres classes de riqueses distributives han d’explicar-se històricament d’una forma anàloga, i que la dependència indirecta de l’home, que forma actualment el tret fonamental de les condicions econòmiques més desenvolupades, no pot explicar-se ni comprendre’s per si mateixa, sinó com una herència modificada d’un règim directe de submissió i explotació anterior”. Fins aquí, el senyor Dühring.
Tesi: el domini sobre la natura (per l’home) pressuposa el domini sobre l’home (per l’home).
Prova: el conreu de la propietat del sòl en grans extensions no s’ha realitzat mai ni en part alguna més que per mitjà de servents.
Prova de la prova: no poden existir grans terratinents sense servents, ja que sense ells, ha tingut exclusivament a sa família, el gran terratinent només podria conrear una part molt petita de sa propietat.
Finalment: per a provar que l’home, amb el fi de sotmetre a la natura, hagué d’esclavitzar primer a l’home, el senyor Dühring transforma la “natura”, ni més ni menys que en la “propietat del sòl en grans extensions” i aquesta propietat del sòl —que no se’ns diu a qui pertany— es converteix al seu torn, no menys sobtadament, en la propietat d’un gran terratinent, el qual, com és lògic, no pot conrear sense servents ses terres.
En primer lloc, el “domini sobre la natura” i “l’explotació de la propietat del sòl” no són, ni de bon tros, conceptes idèntics. El domini de la natura s’efectua en la indústria en proporcions molt més gegantines que a l’agricultura, que fins avui està dominada pel clima, en lloc de dominar al clima.
En segon lloc, si ens limitem a l’explotació de la propietat del sòl en grans extensions, hem de saber a qui pertany aquesta propietat. I aleshores, ens trobem que als llindars de la història de tots els pobles civilitzats, no s’aixeca aquest “gran terratinent” que el senyor Dühring, amb sa acostumada dèria de prestidigitador —dèria a què ell anomena “dialèctica natural”— vol fer-nos passar de contraban, sinó les comunitats rurals i de tribu, amb propietat comuna sobre el sòl. Des de l’Índia fins a Irlanda, el conreu de la propietat del sòl en grans extensions es feia, als seus orígens, per mitjà de les comunitats rurals i de les tribus, uns cops conreant en comú la terra per compte de la comunitat, altres cops mitjançant assignacions temporals de parcel·les de terra a les famílies, conservant-se en comunitat el gaudi dels boscos i pastures. Una vegada més és característic dels “conscienciosos estudis especialitzats” del senyor Dühring “en el terreny polític i jurídic” el que ell no sàpiga una paraula de tot això, el que totes ses obres respirin un desconeixement total dels escrits de Maurer, que feren època en la ciència tocant al règim primitiu de la marca alemanya, base de tot dret alemany, i d’aquest cúmul de literatura que segueix creixent sense parar i que, esperonat també principalment per Maurer, s’ocupa en demostrar el primitiu règim de propietat comuna del sòl de tots els pobles civilitzats d’Europa i Àsia i en exposar ses diferents formes d’existència i de dissolució. Al senyor Dühring li passa amb el dret alemany, bé que aquí en majors proporcions encara, el mateix que li passa amb el dret francès i l’anglès: que “ha adquirit per si mateix tota sa ignorància”, malgrat ser aquesta tan gran. Aquest home, que tan rabiós es posa parlant de la limitació d’horitzons dels professors universitaris, segueix movent-se avui, pel que al dret alemany es refereix, en el terreny en què es movien els professors fa vint anys.
És una pura “creació i imaginació lliure” del senyor Dühring afirmar que per a l’explotació de la propietat del sòl en grans extensions hagi estat indispensable l’existència de grans terratinents i de servents. En tot l’Orient, on la terra és propietat de la comunitat o de l’Estat, el llenguatge desconeix fins i tot la paraula terratinent, i el senyor Dühring pot informar-se sobre això pels juristes anglesos, que tant i tan en va es torturaren a l’Índia volent esbrinar qui era allà el propietari del sòl; més o menys com al seu temps el difunt príncep Enric LXXII de Reuss-Greiz-Schleiz-Lobenstein-Eberwalde amb la pregunta de ¿qui és el sereno? Foren els turcs quins introduïren a l’Orient, als països per ells conquerits, una mena de feudalisme latifundista. Grècia entra a la història en el període heroic, amb una organització per estaments que és ja, al seu torn, visiblement, fruit d’una llarga i ignorada prehistòria; i, nogensmenys, també aquí veiem que la terra és conreada en la seva major part per camperols independents, les grans finques dels nobles i dels reis de les tribus constitueixen una excepció i a més a més, desapareixen ràpidament. El sòl d’Itàlia fou romput en la seva major per camperols; quan, als últims temps de la República Romana, els grans agrupaments de finques, els latifundis, desplaçaren els camperols de ses parcel·les, substituint-los per esclaus; substituïren al mateix temps l’agricultura per la ramaderia i, com ja sabia Plini, portaren a Itàlia a la ruïna (latifundia Italiam perdidere). En l’Edat Mitjana, predomina a tota Europa (sobretot en la rompuda de terres ermes) el conreu camperol, i és indiferent, per a la qüestió que aquí es tracta, el que aquest camperol hagués o no de pagar tributs i en què quantitat a qualsevol senyor feudal. Els colons de França, de la Baixa Saxònia, de Flandes i del Baix Rhin, els que conreaven a l’orient de l’Elba la terra arrabassada als esclaus, treballaven com llauradors lliures, sota un cànon molt favorable i sense subjecció a “una forma qualsevulla de prestació personal”. En Amèrica del Nord, la immensa majoria de les terres s’han obert al conreu mitjançant el treball de llauradors lliures, mentre que els grans terratinents del Sud, amb ses esclaus i son conreu rapinyaire, esgotaren el sòl fins que ja no donà més que pins, raó per la qual el conreu del cotó anà desplaçant-se més i més cap a l’Oest. En Austràlia i Nova Zelanda, han fracassat tots els intents del govern anglès per a instaurar artificiosament una aristocràcia d’hisendats. És a dir, que, si prescindim de les colònies del tròpic i les del subtròpic, en les que el clima veda a l’europeu el conreu de les terres, aquest gran terratinent que comença rompent el sòl i sotmetent la natura a son senyoriu per mitjà d’esclaus o de ses servents no és res més que una pura creació de la fantasia. Tot el contrari. En els temps antics allà on aquest gran terratinent es presenta, com a Itàlia, no és precisament per a rompre i obrir al conreu les terres ermes, ans al contrari per a convertir les pastures en terres conreades pels camperols, despoblant i arruïnant països sencers. Només als temps moderns, quan la població més densa incrementa el valor de la terra i els progressos de l’Agronomia permeten conrear encara les terres pitjors, els grans terratinents comencen a participar en la rompuda en gran escala de terres ermes i terrenys de pastura, fent-lo preferentment, igual a Anglaterra que a Alemanya, per mitjà del saqueig de les terres comunals dels camperols. Però no es cregui que això s’ha efectuat sense un procés contrari. Per cada acre de terra comunal que els grans terratinents romperen a Anglaterra convertiren a Escòcia almenys tres acres de terra conreada en pastura per les ovelles i, darrerament, fins i tot en grans vedats de caça major.
Aquí es tracta d’examinar l’afirmació del senyor Dühring de què la rompuda de grans extensions de terra, i per tant de la totalitat o la quasi totalitat de la zona de conreu, no s’ha pogut realitzar “mai ni enlloc” més que per mitjà de grans terratinents i de servents, afirmació que “pressuposa”, com hem vist, un desconeixement veritablement inaudit de la història. No ens interessa, per ara, saber, fins a quin punt a les diferents èpoques, aquestes zones ja rompudes en sa totalitat o en sa major part s’han conreat per mitjà d’esclaus (com a l’època d’apogeu de Grècia), o per mitjà de servents (com al règim de prestació personal de l’Edat Mitjana); ni ens deu interessar tampoc esbrinar quina ha estat la funció social dels grans terratinents en les diferents èpoques,
Després de desplegar davant nostre aquest meravellós quadre de fantasia, en el que no se sap què admirar més, si l’art de l’escamoteig de la deducció o el falsejament de la història, el senyor Dühring exclama triomfant: “Clar està que també les altres classes de riqueses distributives, deuen explicar-se històricament d’una manera anàloga!” la qual cosa li relleva, naturalment, del treball d’explicar-nos, per exemple, els orígens del capital i fins i tot de fer la menor al·lusió a aquest punt.
Si el senyor Dühring, en afirmar que el domini de l’home per l’home és la condició prèvia del domini de la natura per l’home, només vol dir, en general, que tot el nostre estat econòmic present, el grau de desenvolupament al qual han arribat l’agricultura i la indústria, és el resultat d’una història social que ha anat desenvolupant-se en antagonismes de classe, en relacions de poder i esclavatge, afirma quelcom que és ja, des de la publicació del “Manifest Comunista”, un vell lloc comú. Del que es tracta és precisament d’explicar els orígens d’aquestes classes i relacions de poder, i si el senyor Dühring no sap oferir-nos més explicacions que la ja sabuda de la “violència”, aquesta paraula no ens fa fer ni un pas endavant. El simple fet que els dominats i explotats hagin estat, en tots els temps, legió molt més nombrosa que els seus dominadors i explotadors, i de què, per consegüent, la força real hagi descansat en mans dels primers, basta per despullar tota la neciesa de la teoria de la violència. El problema, repetim, està exclusivament a explicar el perquè d’aquestes relacions de domini i esclavatge.
El seu origen és doble.
En sortir originàriament del regne animal —en sentit estricte—, els homes entren en la història, encara semianimals, toscos, impotents encara davant les forces de la natura, encara ignorants de les seves pròpies, pobres, per tant, com les bèsties i tot just més productius que elles. Impera una certa igualtat de nivell de vida i, a més a més, pels caps de família, una espècie d’igualtat en punt a la posició social: almenys, una absència de classes socials que segueix subsistint encara en les comunitats primitives agrícoles dels pobles civilitzats posteriors. En el si de cadascuna d’aquestes comunitats regeix des del primer moment certs interessos comuns, la qual salvaguarda es dóna a determinats individus, encara que sota la custòdia de la col·lectivitat: solució de litigis, repressió contra les persones que abusen dels seus drets, inspecció del règim d’aigües, sobretot als països càlids; finalment, en el cas de primitivitat silvestre, funcions religioses. Aquests càrrecs es troben ja en les comunitats primitives de totes les èpoques, com ocorria en la societat antiquíssima de les marques alemanyes i passa encara avui a l’Índia. Porten aparellades, com és lògic, una certa plenitud de poders i representen els orígens del poder de l’Estat. A poc a poc, les forces productives van creixent; la densitat cada cop més gran de població crea interessos, unes vegades comuns i altres antagònics, entre les diferents comunitats, que, en agrupar-se en un tot superior fan brotar una nova divisió del treball, la creació d’òrgans per a vetllar pels interessos comuns i defensar-se contra els interessos hostils. Aquests òrgans, que com a representants dels interessos comuns de tot el grup, ocupen ja enfront de cada comunitat una posició especial, i en certes condicions fins i tot oposada, van agafant cada cop més gran independència, degut en part al caràcter hereditari de les funcions, caràcter que adquireixen quasi naturalment en un món en què tot es desenvolupa d’una manera natural, i, en part, segons van fent-se indispensables al multiplicar-se els conflictes amb altres grups. No necessitem analitzar aquí com aquesta independència de la funció social front a la societat pogué arribar, amb el temps, fins a la dominació sobre aquesta; com, allí on les circumstàncies li eren propícies, els primitius servidors de la societat foren erigint-se progressivament en senyors seus; com, segons el medi ambient, aquests senyors s’instauraren en l’Orient com a dèspotes o sàtrapes, en Grècia com reis de tribu, entre els celtes com caps de clan, etcètera; fins a quin punt, en aquesta transformació, se serviren també de la violència i com, finalment, els diversos individus dominants s’agruparen per formar una classe dominadora. L’únic que aquí interessa és patentitzar que el domini polític tingué per base arreu l’exercici d’una funció social en la qual descansava. Molts foren els despotismes que desfilaren pel poder de Pèrsia i de l’Índia, però tots els dèspotes sabien perfectament que eren, abans de res, els empresaris universals pel rec de les valls, ja que sense rec no hi cabia allà agricultura. Hagueren de venir els civilitzats anglesos perquè aquest deure primordial del despotisme en l’Orient s’oblidés; els anglesos van deixar que s’enfonsessin els canals i les encluses, i, ara, per fi, a través de les epidèmies periòdiques de gana, descobreixen que han desatés l’única activitat que podia fer el seu domini sobre l’Índia almenys tan legítim com el dels seus antecessors.
Paral·lel a aquest procés de formació de classe discorria un altre. La divisió original del treball al si de la família llauradora permeté, en arribar a un determinat grau de benestar, la incorporació d’una o de diverses forces de treball alienes a la família. Així va passar sobretot en aquells països en què l’antiga propietat comuna sobre el sòl s’havia ensorrat ja, o en què, almenys, el sistema antic de conreu en comú havia cedit el lloc al conreu individual de les parcel·les per les famílies respectives. La producció s’havia desenvolupat en proporcions tals que ja la força humana de treball podia crear més del necessari per al seu simple manteniment; es contava amb els mitjans indispensables per a mantenir més forces de treball, així com els precisos per donar-los ocupació; la força de treball assumí un valor. Però ni la mateixa comunitat ni l’agrupació de què formava part subministraven forces de treball disponibles, sobrants. Era la guerra la que les subministrava, i la guerra datava almenys dels temps en què començaren a coexistir imultàniament diversos grups de comunitats. Fins llavors no havien sabut què fer amb els presoners de guerra, i per això els aniquilaven senzillament; en temps anteriors se’ls menjaven. Però, en arribar a aquesta etapa de la “situació econòmica”, els presoners de guerra adquiriren un valor; per això se’ls va deixar viure i s’aprofità son treball. Per on la violència, lluny d’imperar sobre la situació econòmica, fou posada, com es veu, al servei d’aquesta. S’havia inventat l’esclavatge. Aquest no trigà a convertir-se en la forma predominant de la producció en tots els pobles que havien traspassat ja les fronteres de les comunitats primitives per acabar, per últim, convertint-se en una de les causes principals de sa ruïna. Fou l’esclavatge el que va fer possible la divisió del treball en més gran escala entre l’agricultura i la indústria, gràcies al qual pogué florir el món antic, la civilització grega. Sense l’esclavatge, no es podria concebre l’Estat grec, ni es podrien concebre l’art ni la ciència de Grècia; sense esclavatge no hagué existit l’Imperi Romà. I a les bases de la civilització grega i de l’Imperi Romà, tampoc hauria arribat a formar-se la moderna Europa. No deuríem oblidar mai que tot el nostre desenvolupament econòmic, polític i intel·lectual tingué com a condició prèvia un estat de coses en què l’esclavatge era una institució no només necessària, sinó sancionada i acatada d’una manera general. En aquest sentit, podem legítimament afirmar: sense l’esclavatge antic no existiria el socialisme modern.
Res més fàcil que deixar anar un torrent de frases comunes sobre l’esclavatge i tot el que se li sembli, descarregant una alta indignació moral sobre semblant ignomínia. Però amb això, desgraciadament, no s’aconsegueix més que proclamar el que ja tot el món sap: aquestes institucions dels temps antics no responen més a les condicions de la nostra època ni als nostres sentiments determinats per elles. Però, per aquest camí, no aconseguiríem esbrinar ni una paraula sobre el mode com nasqueren aquestes institucions, ni per què regiren i quin paper acompliren en la història. Entrant en aquest terreny, no tenim més remei que dir, per paradoxal i per herètic que això pugui semblar, que la implantació de l’esclavatge representà, en les circumstàncies de llavors, un gran progrés. És un fet indiscutible que la humanitat arrencà de l’estat animal i necessità anar, per tant, a mitjans bàrbars i quasi bestials per sortir d’aquell estat de barbàrie. Les antigues comunitats, allà on subsisteixen, formen des de fa milers d’anys, des de l’Índia fins a Rússia, la base de la més toixa forma d’Estat, el despotisme oriental. Només allà on aquestes comunitats primitives es dissolgueren, aconseguiren els pobles seguir progressant per propi impuls, i son progrés econòmic immediat consistí a intensificar i desenvolupar la producció per mitjà del treball dels esclaus. És evident que mentre el treball humà és tan poc productiu que tot just subministrava un excedent, després de cobertes les necessitats més peremptòries de la vida, no podia pensar-se a augmentar les forces productives, en estendre les relacions comercials, en desenvolupar l’Estat i el dret, en fundar un art ni una ciència, més que valent-se d’una divisió intensificada del treball que havia de tenir forçosament per base la gran divisió del treball entre les masses entregades al simple treball manual i uns quants privilegiats al càrrec dels que corria la direcció d’aquests treballs, el comerç, la cura dels negocis públics, i, més tard, el cultiu de l’art i de la ciència. La forma més senzilla i més primitiva d’aquesta divisió del treball era l’esclavatge. Dins de les condicions històriques del món antic, i en especial del món Grec, el progrés cap a una societat basada en antagonismes de classe només podia dur-se a terme sota la forma de l’esclavatge. I aquesta institució representava també un progrés pels mateixos esclaus: almenys, permetia als presoners de guerra, entre els que es reclutava la gran massa d’esclaus, conservar la vida, ja que fins llavors se’ls exterminava i, en un principi, fins i tot se’ls menjava.
I diguem, ja que l’ocasió ens ho permet, que fins avui tots els antagonismes històrics entre classes explotadores i explotades, dominants i oprimides, troben sa explicació en la mateixa productivitat relativament tan poc desenvolupada del treball humà. Mentre la població realment treballadora, absorbida pel seu treball necessari, no tingué ni un moment lliure per dedicar-lo a la gestió dels assumptes comuns de la societat —direcció del treball, negocis públics, causes judicials, art, ciència, etc.—, havia d’existir necessàriament una classe especial, que, lliure del treball efectiu, atengués aquests assumptes, classe que no deixava escapar cap ocasió per posar noves i noves càrregues de treball sobre les espatlles de les masses treballadores, explotant-les en propi profit. Va haver de venir la gran indústria, amb el seu gegantí augment de les forces productives, per permetre que el treball es distribuís sense excepció entre tots els membres de la societat, reduint així la jornada de l’individu a límits que deixen a tots prou temps lliure per a intervenir —teòricament i pràctica— en els negocis col·lectius de la societat. Només ara s’ha fet supèrflua i constitueix un obstacle per al desenvolupament de la societat tota classe dominant i explotadora que serà inexorablement escombrada per molt posseïdora de la “violència immediata” que sigui.
El senyor Dühring, que parla de mala gana dels grecs perquè son règim de vida estava basat en l’esclavatge, podria retreure’ls, amb la mateixa raó, que no coneixien la màquina de vapor ni el telègraf elèctric. I quan afirma que el nostre modern vassallatge assalariat no és res més que una herència una mica modificada i mitigada de l’esclavatge, i que no pot explicar-se per si mateixa (és a dir, per les lleis econòmiques de la moderna societat), ses paraules, o signifiquen que el treball assalariat i l’esclavatge només són formes d’asserviment i de dominació de classes, cosa que sap qualsevol nen, o són una falsedat perquè amb la mateixa raó podríem afirmar que el treballa assalariat només pot explicar-se com una forma mitigada de l’antropofàgia, de l’ocupació primitiva que es donava arreu, com està demostrat, als enemics vençuts.
Del que s’ha dit es desprèn amb tota claredat, el paper exercit per la violència en la història enfront del desenvolupament econòmic. En primer lloc tot poder econòmic descansa sempre, originàriament, en una funció econòmica, social i s’intensifica en la mesura en què, en dissoldre’s la primitiva comunitat, els membres de la societat es converteixen en productors privats, amb la qual cosa s’aprofundeix encara més son divorci dels que regenten les funcions socials comuns. En segon lloc, tan aviat com el poder polític s’independitza davant la societat, convertint-se de servidor en senyor, pot actuar en dos sentits diferents. O bé, actua en el sentit i amb l’orientació que imprimeixen les lleis que presideixen el desenvolupament econòmic. En aquest cas, no hi ha discrepàncies entre ell i el desenvolupament, i per tant, accelera el procés econòmic. O bé, actua en direcció contrària, i en aquests casos acaba sucumbint, amb contades excepcions, davant l’empenta del desenvolupament econòmic. Aquestes comptades excepcions són casos aïllats de conquesta, en les que el conqueridor, menys civilitzat, extermina o expatria a la població d’un país, devastant o deixant extingir-se les forces productives, amb les que no sap què fer. Fou el que feren els cristians, en conquerir l’Espanya mora, amb la major part de les obres de rec en les que es basava el sistema d’agricultura i horticultura altament desenvolupada dels moros. Tota conquesta d’un país per un poble menys civilitzat dificulta, indubtablement, el desenvolupament econòmic i anihila nombroses forces productives. Però, en la immensa majoria dels casos de conquesta duradora, el conqueridor més endarrerit es veu obligat a adaptar-se a la “situació econòmica” superior que troba, i el conquerit assimila al conqueridor i l’imposa inclús, la major part de les vegades, són propi idioma. Però allà on —prescindint dels casos de conquesta— el poder interior de l’Estat s’enfronta amb el desenvolupament econòmic del país, com en arribar a un determinat grau ha vingut succeint fins avui quasi amb tot poder polític, la lluita acabava sempre amb el derrocament d’aquest. El desenvolupament econòmic s’ha obert pas sempre, sense excepció, inexorablement. Ja vam tenir ocasió d’al·ludir al darrer exemple irrefutable d’aquesta llei: a la Gran Revolució Francesa. Si la situació econòmica, i amb ella el règim de l’economia de cada país, depengués senzillament, com vol la teoria del senyor Dühring, de la força encarnada en el poder polític, no es veu per què, després de 1848 Frederic Guillem IV no pogué, malgrat el seu “meravellós exèrcit”, empeltar els gremis medievals i altres quimeres romàntiques sobre els ferrocarrils, les màquines de vapor i tota la gran indústria que començava en aquell temps a desenvolupar-se al seu país, ni per què l’emperador de Rússia, que recorre molt més a la violència que el rei prussià, no és capaç de pagar els seus deutes, ni tan sols arriba a mantenir en peu sa “violència” sense endeutar-se, acudint constantment, al crèdit de la “situació econòmica” de l’Europa Occidental.
Per al senyor Dühring, la violència és la maldat absoluta; per a ell, el primer acte de força és el pecat original, i tot el seu al·legat es redueix a una jeremiada sobre el contagi de tota la història, fins als nostres dies, amb el pecat original, i sobre l’infame falsejament de totes les lleis naturals i socials per aquest poder satànic que és la violència. Però respecte a que la violència exerceix així mateix en la història un paper molt diferent, un paper revolucionari, per a dir-lo amb les paraules de Marx, el paper de llevadora de tota societat antiga que porta en ses entranyes una altra nova, d’instrument per mitjà del qual guanya el moviment social i salten fetes miques les formes polítiques fossilitzades i mortes, el senyor Dühring no ens diu ni una paraula. Únicament reconeix, entre sospirs i gemecs, que potser per derrocar el règim d’explotació no hi hagi més remei que acudir a la violència: desgraciadament, afegeix, ja que l’ús de la violència desmoralitza a qui l’empra. I ens diu això, malgrat l’alt vol moral i espiritual que ha estat sempre la conseqüència de tota revolució triomfant! I ens ho diu a Alemanya, on un xoc violent —que pot imposar-se al poble— tindria, si més no, l’avantatge de desterrar de la consciència nacional aquest servilisme que s’ha apoderat d’ella des de la humiliació de la Guerra dels Trenta Anys. ¿I aquesta manera de pensar sense saba i sense força, propi d’un sermonejador, és el que pretén imposar-se al partit més revolucionari que coneix la història?
