Friedrich Engels
Escrit: el 1876.[1] Primera edició: A la revista Die Neue Zeit, Bd. 2, N° 44, 1895-1896. Font: Marxist Internet Archive. Traduït al català per Rosa Bofill.
El treball és la font de tota riquesa, afirmen els especialistes en Economia política. Ho és, en efecte, alhora que la naturalesa, proveïdora dels materials que ell converteix en riquesa. Però el treball és moltíssim més que això. És la condició bàsica i fonamental de tota la vida humana. I ho és en tal grau que, fins a un cert punt, hem de dir que el treball ha creat el mateix home.
Fa molts centenars de milers d’anys, en una època, encara no establerta definitivament, d’aquell període del desenvolupament de la Terra que els geòlegs denominen terciari, probablement a finals d’aquest període, vivia en algun lloc de la zona tropical – potser en un extens continent avui desaparegut en les profunditats de l’Oceà Índic- una raça de simis antropomorfs extraordinàriament desenvolupada. Darwin ens ha donat una descripció aproximada d’aquests avantpassats nostres. Estaven totalment coberts de pèl, tenien barba, orelles punxegudes, vivien en els arbres i formaven ramats[2].
És de suposar que com a conseqüència directa del seu gènere de vida, pel qual les mans, en grimpar, havien d’exercir funcions diferents de les dels peus, aquests simis es van anar acostumant a prescindir d’elles en caminar pel sòl i van començar a adoptar més i més una posició erecta. Va ser el pas decisiu per al trànsit del simi a l’home.
Tots els simis antropomorfs que existeixen avui dia poden romandre en posició erecta i caminar recolzant-se únicament als seus peus; però ho fan només en cas d’extrema necessitat i, a més, amb summa malaptesa. Caminen habitualment en actitud semierecta, i la seva marxa inclou l’ús de les mans. La majoria d’aquests simis recolzen en el sòl els artells i, encongint les cames, fan avançar el cos entre els seus llargs braços, com un coix que camina amb crosses. En general, encara avui podem observar entre els simis totes les formes de transició entre la marxa de quatre grapes i la marxa en posició erecta. Però per a cap d’ells aquesta última ha passat de ser un recurs circumstancial.
I com que la posició erecta havia de ser per als nostres peluts avantpassats primer una norma, i després, una necessitat, d’aquí es desprèn que en aquells dies les mans havien d’executar funcions cada vegada més variades. Fins i tot entre els simis existeix ja una certa divisió de funcions entre els peus i les mans. Com hem assenyalat més amunt, quan es grimpa les mans són utilitzades de diferent manera que els peus. Les mans serveixen fonamentalment per a recollir i sostenir els aliments, com ho fan ja alguns mamífers inferiors amb les seves potes davanteres. Uns certs simis s’ajuden de les mans per a construir nius en els arbres; i alguns, com el ximpanzé, arriben a construir petits sostres entre les branques, per a defensar-se de les inclemències del temps. La mà els serveix per a empunyar garrots, amb els quals es defensen dels seus enemics, o per a bombardejar a aquests amb fruits i pedres. Quan es troben en captivitat, realitzen amb les mans diverses operacions senzilles que copien dels homes. Però aquí és precisament on es veu que gran és la distància que separa la mà primitiva dels simis, fins i tot la dels antropoides superiors, de la mà de l’home, perfeccionada pel treball durant centenars de milers d’anys. El número i la disposició general dels ossos i dels músculs són els mateixos en el simi i en l’home, però la mà del salvatge més primitiu és capaç d’executar centenars d’operacions que no poden ser realitzades per la mà de cap simi. Ni una sola mà simiesca ha construït mai un ganivet de pedra, per tosc que fos.
Per això, les funcions, per a les quals els nostres avantpassats van anar adaptant a poc a poc les seves mans durant els molts milers d’anys que dura el període de transició del simi a l’home, només van poder ser, al principi, funcions summament senzilles. Els salvatges més primitius, fins i tot aquells en els quals pot presumir-se el retorn a un estat més pròxim a l’animalitat, amb una degeneració física simultània, són molt superiors a aquells éssers del període de transició. Abans que el primer tros de sílex hagués estat convertit en ganivet per la mà de l’home, degué haver passat un període de temps tan llarg que, en comparació amb ell, el període històric conegut per nosaltres resulta insignificant. Però s’havia fet ja el pas decisiu: la mà era lliure i podia adquirir ara cada vegada més destresa i habilitat; i aquesta major flexibilitat adquirida es transmetia per herència i augmentava de generació en generació.
Veiem, doncs, que la mà no és només l’òrgan del treball; també n’és el seu producte. Únicament pel treball, per l’adaptació a noves i noves funcions, per la transmissió hereditària del perfeccionament especial així adquirit pels músculs, els lligaments i, en un període més llarg, també pels ossos, i per l’aplicació sempre renovada d’aquestes habilitats heretades a funcions noves i cada vegada més complexes, ha estat com la mà de l’home ha aconseguit aquest grau de perfecció que l’ha fet capaç de donar vida, com per art de màgia, als quadres de Rafael, a les estàtues de Thorwaldsen i a la música de Paganini.
Però la mà no era alguna cosa amb existència pròpia i independent. Era únicament un membre d’un organisme sencer i summament complex. I el que beneficiava a la mà beneficiava també a tot el cos servit per ella; i el beneficiava en dos aspectes.
Primerament, en virtut de la llei que Darwin va anomenar de la correlació del creixement. Segons aquesta llei, unes certes formes de les diferents parts dels éssers orgànics sempre estan lligades a determinades formes d’altres parts, que aparentment no tenen cap relació amb les primeres. Així, tots els animals que posseeixen glòbuls vermells sense nucli i que el seu occipital està articulat amb la primera vèrtebra per mitjà de dos còndils, posseeixen, sense excepció, glàndules mamàries per a l’alimentació de les seves cries. Així també, la peülla clivellada d’uns certs mamífers va lligada per regla general a la presència d’un estómac multilocular adaptat a la rumia. Les modificacions experimentades per unes certes formes provoquen canvis en la forma d’altres parts de l’organisme, sense que estiguem en condicions d’explicar tal connexió. Els gats totalment blancs i d’ulls blaus són sempre o gairebé sempre sords. El perfeccionament gradual de la mà de l’home i l’adaptació concomitant dels peus a la marxa en posició erecta van repercutir indubtablement, en virtut d’aquesta correlació, sobre altres parts de l’organisme.
No obstant això, aquesta acció encara està tan poc estudiada que aquí no podem més que assenyalar-la en termes generals. Molt més important és la reacció directa -possible de demostrar- del desenvolupament de la mà sobre la resta de l’organisme. Com ja hem dit, els nostres avantpassats simiescos eren animals que vivien en ramats; evidentment, no és possible buscar l’origen de l’home, el més social dels animals, en uns avantpassats immediats que no visquessin congregats. Amb cada nou progrés, el domini sobre la naturalesa, que comencés pel desenvolupament de la mà, amb el treball, anava ampliant els horitzons de l’home, fent-li descobrir constantment en els objectes noves propietats fins llavors desconegudes. D’altra banda, el desenvolupament del treball, en multiplicar els casos d’ajuda mútua i d’activitat conjunta, i en mostrar així els avantatges d’aquesta activitat conjunta per a cada individu, havia de contribuir forçosament a agrupar encara més als membres de la societat. En resum, els homes en formació van arribar a un punt en què van tenir necessitat de dir-se alguna cosa els uns als altres. La necessitat va crear l’òrgan: la laringe poc desenvolupada del simi es va anar transformant, lenta, però fermament, mitjançant modulacions que produïen al seu torn modulacions més perfectes, mentre els òrgans de la boca aprenien a poc a poc a pronunciar un so articulat darrere l’altre.
La comparació amb els animals ens mostra que aquesta explicació de l’origen del llenguatge a partir del treball i amb el treball és l’única encertada. El poc que els animals, fins i tot els més desenvolupats, han de comunicar-se els uns als altres pot ser transmès sense el concurs de la paraula articulada. Cap animal en estat salvatge se sent perjudicat per la seva incapacitat de parlar o de comprendre el llenguatge humà. Però la situació canvia per complet quan l’animal ha estat domesticat per l’home. El contacte amb l’home ha desenvolupat en el gos i en el cavall una oïda tan sensible al llenguatge articulat, que aquests animals poden, dins del marc de les seves representacions, arribar a comprendre qualsevol idioma. A més, poden arribar a adquirir sentiments desconeguts abans per ells, com són la inclinació a l’home, el sentiment de gratitud, etc. Qui conegui bé a aquests animals, difícilment podrà escapar a la convicció que, en molts casos, aquesta incapacitat de parlar és experimentada ara per ells com un defecte. Desgraciadament, aquest defecte no té remei, perquè els seus òrgans vocals es troben massa especialitzats en determinada direcció. No obstant això, quan existeix un òrgan apropiat, aquesta incapacitat pot ser superada dins d’uns certs límits. Els òrgans bucals dels ocells es distingeixen en forma radical dels de l’home, i, no obstant això, els ocells són els únics animals que poden aprendre a parlar; i l’ocell de veu més repulsiva, el lloro, és la que millor parla. I no importa que se’ns objecti dient-nos que el lloro no entén el que diu. És clar que pel sol gust de parlar i per sociabilitat amb els homes el lloro pot estar repetint hores i hores tot el seu vocabulari. Però, dins del marc de les seves representacions, pot també arribar a comprendre el que diu. Ensenyeu a un lloro a dir paraulotes, de manera que arribi a tenir una idea de la seva significació (una de les distraccions favorites dels mariners que tornen de les zones càlides), i veureu molt aviat que quan l’irriteu fa ús d’aquestes paraulotes amb la mateixa correcció que qualsevol verdulera de Berlín. I el mateix ocorre amb la petició de llaminadures.
Primer el treball, després i amb ell la paraula articulada, van ser els dos estímuls principals sota la influència dels quals el cervell del simi es va anar transformant gradualment en cervell humà, que, malgrat tota la seva similitud, ho supera considerablement en grandària i en perfecció. I a mesura que es desenvolupava el cervell, es desenvolupaven també els seus instruments més immediats: els òrgans dels sentits. De la mateixa manera que el desenvolupament gradual del llenguatge va necessàriament acompanyat del corresponent perfeccionament de l’òrgan de l’oïda, així també el desenvolupament general del cervell va lligat al perfeccionament de tots els òrgans dels sentits. La vista de l’àguila té molt més abast que la de l’home, però l’ull humà percep en les coses molts més detalls que l’ull de l’àguila. El gos té un olfacte molt més fi que l’home, però no pot captar ni la centèsima part de les olors que serveixen a aquest de signes per a diferenciar coses diferents. I el sentit del tacte, que el simi posseeix amb prou feines en la forma més tosca i primitiva, s’ha anat desenvolupant únicament amb el desenvolupament de la pròpia mà de l’home, a través del treball. El desenvolupament del cervell i dels sentits al seu servei, la creixent claredat de consciència, la capacitat d’abstracció i de discerniment cada vegada majors, van reaccionar al seu torn sobre el treball i la paraula, estimulant més i més el seu desenvolupament. Quan l’home se separa definitivament del simi, aquest desenvolupament no cessa ni molt menys, sinó que continua, en diferent grau i en diferents direccions entre els diferents pobles i en les diferents èpoques, interromput fins i tot a vegades per regressions de caràcter local o temporal, però avançant en el seu conjunt a grans passos, considerablement impulsat i, alhora, orientat en un sentit més precís per un nou element que sorgeix amb l’aparició de l’home acabat: la societat. Segurament van haver de passar centenars de milers d’anys -que en la història de la Terra tenen menys importància que un segon en la vida d’un home[*]- abans que la societat humana sorgís d’aquells ramats de simis que grimpaven pels arbres. Però, al cap i a la fi, va sorgir.
I què és el que tornem a trobar com a signe distintiu entre el ramat de simis i la societat humana? Una altra vegada el treball. El ramat de simis s’acontentava a devorar els aliments d’una àrea que determinaven les condicions geogràfiques o la resistència dels ramats veïns. Es traslladaven d’un lloc a un altre i iniciava lluites amb altres ramats per a conquerir noves zones d’alimentació: però era incapaç d’extreure d’aquestes zones més del que la naturalesa bonament li oferia, si exceptuem l’acció inconscient del ramat, en abonar el sòl amb els seus excrements. Quan van ser ocupades totes les zones capaces de proporcionar aliment, el creixement de la població simiesca va ser ja impossible; en el millor dels casos el número dels seus animals podia mantenir-se al mateix nivell. Però tots els animals són uns grans malbaratadors d’aliments; a més, amb freqüència destrueixen en germen la nova generació de reserves alimentàries. A diferència del caçador, el llop no respecta la cabra salvatge que hauria de proporcionar-li cabrits a l’any següent; les cabres de Grècia, que devoren els joves arbustos abans que puguin desenvolupar-se, han deixat nues totes les muntanyes del país. Aquesta «explotació rapaç» duta a terme pels animals exerceix un gran paper en la transformació gradual de les espècies, en obligar-les a adaptar-se a uns aliments que no són els habituals per a elles, amb el que canvia la composició química de la seva sang i es modifica a poc a poc tota la constitució física de l’animal; les espècies ja plasmades desapareixen. No hi ha dubte que aquesta explotació rapaç va contribuir molt a la humanització dels nostres avantpassats, perquè va ampliar el nombre de plantes i les parts d’aquestes utilitzades en l’alimentació per aquella raça de simis que superava amb avantatge a totes les altres en intel·ligència i en capacitat d’adaptació. En una paraula, l’alimentació, cada vegada més variada, aportava a l’organisme noves i noves substàncies, amb el que van ser creades les condicions químiques per a la transformació d’aquests simis en éssers humans. Però tot això no era treball en el veritable sentit de la paraula. El treball comença amb l’elaboració d’instruments. I què són els instruments més antics, si jutgem per les restes que ens han arribat de l’home prehistòric, pel gènere de vida dels pobles més antics que registra la història, així com pel dels salvatges actuals més primitius? Són instruments de caça i de pesca; els primers utilitzats també com a armes. Però la caça i la pesca suposen el trànsit de l’alimentació exclusivament vegetal a l’alimentació mixta, la qual cosa significa un nou pas de summa importància en la transformació del simi en home. El consum de carn va oferir a l’organisme, en forma gairebé acabada, els ingredients més essencials per al seu metabolisme. Amb això va escurçar el procés de la digestió i altres processos de la vida vegetativa de l’organisme (és a dir, els processos anàlegs als de la vida dels vegetals), estalviant així temps, materials i estímuls perquè pogués manifestar-se activament la vida pròpiament animal. I com més s’allunyava l’home en formació del regne vegetal, més s’elevava sobre els animals. De la mateixa manera que l’hàbit a l’alimentació mixta va convertir al gat i al gos salvatges en servidors de l’home, així també l’hàbit a combinar la carn amb la dieta vegetal va contribuir poderosament a donar força física i independència a l’home en formació. Però on més es va manifestar la influència de la carn a la dieta va ser en el cervell, que va rebre així en molta major quantitat que abans les substàncies necessàries per a la seva alimentació i desenvolupament, amb el que el seu perfeccionament va anar fent-se major i més ràpid de generació en generació. Hem de reconèixer -i perdonin els senyors vegetarians- que no ha estat sense el consum de la carn com l’home ha arribat a ser home; i el fet que, en una època o altra de la història de tots els pobles coneguts, l’ús de la carn en l’alimentació hagi portat al canibalisme (encara en el segle X, els avantpassats dels berlinesos, els “veletabos” o “vilzes”, solien devorar als seus progenitors) és una qüestió que no té avui per a nosaltres la menor importància.
El consum de carn en l’alimentació va significar dos nous avanços d’importància decisiva: l’ús del foc i la domesticació d’animals. El primer va reduir encara més el procés de la digestió, ja que permetia portar a la boca menjar, com si diguéssim, mig digerit; el segon va multiplicar les reserves de carn, perquè ara, junt amb la caça, proporcionava una nova font per a obtenir-la en forma més regular. La domesticació d’animals també va proporcionar, amb la llet i els seus derivats, un nou aliment, que pel que fa a la composició era almenys del mateix valor que la carn. Així, doncs, aquests dos avançaments es van convertir directament per a l’home en nous mitjans d’emancipació. No podem detenir-nos aquí a examinar detalladament les seves conseqüències indirectes, malgrat tota la importància que hagin pogut tenir per al desenvolupament de l’home i de la societat, perquè tal examen ens apartaria massa del nostre tema.
L’home, que havia après a menjar tot el comestible, va aprendre també, de la mateixa manera, a viure en qualsevol clima. Es va estendre per tota la superfície habitable de la Terra sent l’únic animal capaç de fer-ho per pròpia iniciativa. Els altres animals que s’han adaptat a tots els climes -els animals domèstics i els insectes paràsits- no ho van aconseguir per si sols, sinó únicament seguint a l’home. I el pas del clima uniformement càlid de la pàtria original, a zones més fredes on l’any es dividia a l’estiu i hivern, va crear noves necessitats, en obligar l’home a buscar habitació i a cobrir el seu cos per a protegir-se del fred i de la humitat. Així van sorgir noves esferes de treball i, amb elles, noves activitats que van anar apartant més i més a l’home dels animals.
Gràcies a la cooperació de la mà, dels òrgans del llenguatge i del cervell, no sols en cada individu, sinó també en la societat, els homes van anar aprenent a executar operacions cada vegada més complicades, a plantejar-se i a aconseguir objectius cada vegada més elevats. El treball mateix es diversificava i perfeccionava de generació en generació estenent-se cada vegada a noves activitats. A la caça i a la ramaderia va venir a sumar-se l’agricultura, i més tard el filat i el teixit, el treball dels metalls, la terrisseria i la navegació. Al costat del comerç i dels oficis van aparèixer, finalment, les arts i les ciències; de les tribus van sortir les nacions i els Estats. Es van desenvolupar el Dret i la Política, i amb ells el reflex fantàstic de les coses humanes en la ment de l’home: la religió. Enfront de totes aquestes creacions, que es manifestaven en primer terme com a productes del cervell i semblaven dominar les societats humanes, les produccions més modestes, fruit del treball de la mà, van quedar relegades a segon pla, molt més com que en una fase molt primerenca del desenvolupament de la societat (per exemple, ja en la família primitiva), el cap que planejava el treball era ja capaç d’obligar mans alienes a fer el treball projectat per ell. El ràpid progrés de la civilització va ser atribuït exclusivament al cap, al desenvolupament i a l’activitat del cervell. Els homes es van acostumar a explicar els seus actes pels seus pensaments, en lloc de buscar aquesta explicació en les seves necessitats (reflectides, naturalment, al cap de l’home, que així cobra consciència d’elles). Així va ser com, amb el transcurs del temps, va sorgir aquesta concepció idealista del món que ha dominat el cervell dels homes, sobretot des de la desaparició del món antic, i que encara el continua dominant fins al punt que fins i tot els naturalistes de l’escola darwiniana més propers al materialisme són encara incapaços de formar-se una idea clara sobre l’origen de l’home, perquè aquesta mateixa influència idealista els impedeix veure el paper exercit aquí pel treball. Els animals, com ja hem indicat de passada, també modifiquen amb la seva activitat la naturalesa exterior, encara que no en el mateix grau que l’home; i aquestes modificacions provocades per ells en el medi ambient repercuteixen, com hem vist, en els seus originadors, i alhora els modifiquen. En la naturalesa res ocorre en forma aïllada. Cada fenomen afecta un altre i és, al seu torn, influenciat per aquest; i és generalment l’oblit d’aquest moviment i d’aquesta interacció universal el que impedeix als nostres naturalistes percebre amb claredat les coses més simples. Ja hem vist com les cabres han impedit la repoblació dels boscos a Grècia; a Santa Elena, les cabres i els porcs desembarcats pels primers navegants arribats a l’illa van exterminar gairebé per complet la vegetació allí existent, amb el que van preparar el sòl perquè poguessin multiplicar-se les plantes portades més tard per altres navegants i colonitzadors. Però la influència duradora dels animals sobre la naturalesa que els envolta és completament involuntària i constitueix, per la qual cosa als animals es refereix, un fet accidental. Però com més s’allunyen els homes dels animals, més adquireix la seva influència sobre la naturalesa el caràcter d’una acció intencional i planejada, la fi de la qual és aconseguir objectius projectats per endavant. Els animals destrossen la vegetació del lloc sense adonar-se del que fan. Els homes, en canvi, quan destrueixen la vegetació ho fan amb la finalitat d’utilitzar la superfície que queda lliure per a sembrar cereals, plantar arbres o conrear la vinya, conscients que la collita que obtinguin superarà diverses vegades el sembrat per ells. L’home trasllada d’un país a un altre plantes útils i animals domèstics modificant així la flora i la fauna de continents sencers. Més encara; les plantes i els animals, conreades aquelles i criats aquests en condicions artificials, sofreixen tals modificacions sota la influència de la mà de l’home que es fa difícil identificar. Fins avui dia no han estat trobats encara els avantpassats silvestres dels nostres cultius cerealistes. Encara no ha estat resolta la qüestió de saber quin és l’animal que ha donat origen als nostres gossos actuals, tan diferents els uns dels altres, o a les actuals races de cavalls, també tan nombroses.
D’altra banda, es comprèn que no tenim la intenció de negar als animals la facultat d’actuar en forma planificada, d’una manera premeditada. Per contra, l’acció planificada existeix en germen onsevulla que el protoplasma -l’albúmina viva- existeixi i reaccioni, és a dir, realitzi determinats moviments, encara que siguin els més simples, en resposta a determinats estímuls de l’exterior. Aquesta reacció es produeix, no diguem ja en la cèl·lula nerviosa, sinó fins i tot quan encara no hi ha cèl·lula de cap classe. L’acte mitjançant el qual les plantes insectívores s’apoderen de la seva presa, apareix també, fins a un cert punt, com un acte planejat, encara que es realitzi d’una manera totalment inconscient. La facultat de realitzar actes conscients i premeditats es desenvolupa en els animals en correspondència amb el desenvolupament del sistema nerviós, i adquireix ja en els mamífers un nivell bastant elevat. Durant la caça anglesa de la guineu pot observar-se sempre la infal·libilitat amb què la guineu utilitza el seu perfecte coneixement del lloc per a ocultar-se als seus perseguidors, i el bé que coneix i sap aprofitar tots els avantatges del terreny per a despistar-los. Entre els nostres animals domèstics, que han arribat a un grau més alt de desenvolupament gràcies a la seva convivència amb l’home, poden observar-se diàriament actes d’astúcia, equiparables als dels nens, perquè tal com el desenvolupament de l’embrió humà en el claustre matern és una repetició abreujada de tota la història del desenvolupament físic seguit a través de milions d’anys pels nostres avantpassats del regne animal, a partir del cuc, així també el desenvolupament mental del nen representa una repetició, encara més abreujada, del desenvolupament intel·lectual d’aquests mateixos avantpassats, en tot cas dels menys remots. Però ni un sol acte planificat de cap animal ha pogut imprimir en la naturalesa el segell de la seva voluntat. Només l’home ha pogut fer-lo. Resumint: l’única cosa que poden fer els animals és utilitzar la naturalesa exterior i modificar-la pel mer fet de la seva presència en ella. L’home, en canvi, modifica la naturalesa i l’obliga així a servir-li, la domina. I aquesta és, en última instància, la diferència essencial que existeix entre l’home i els altres animals, diferència que, una vegada més, ve a ser efecte del treball[**].
No obstant això, no ens deixem portar de l’entusiasme davant les nostres victòries sobre la naturalesa. Després de cadascuna d’aquestes victòries, la naturalesa pren la seva venjança. La veritat és que les primeres conseqüències d’aquestes victòries són les previstes per nosaltres, però en segon i en tercer lloc apareixen unes conseqüències molt diferents, totalment imprevistes i que, sovint, anul·len les primeres. Els homes que a Mesopotàmia, Grècia, Àsia Menor i altres regions talaven els boscos per a obtenir terra de labor, ni tan sols podien imaginar-se que, en eliminar amb els boscos els centres d’acumulació i reserva d’humitat, estaven establint les bases de l’actual aridesa d’aquestes terres. Els italians dels Alps, que van talar en els vessants meridionals els boscos de pins, conservats amb tant de zel en els vessants septentrionals, no tenien idea que amb això destruïen les arrels de la indústria lletera a la seva regió; i molt menys podien preveure que, en procedir així, deixaven la major part de l’any sense aigua les seves fonts de muntanya, cosa que els permetia, en arribar el període de les pluges, vomitar amb tanta major fúria els seus torrents sobre la planícia. Els que van difondre el cultiu de la patata a Europa no sabien que amb aquest tubercle farinaci difonien alhora l’escrofulosi. Així, a cada pas, els fets ens recorden que el nostre domini sobre la naturalesa no s’assembla en res al domini d’un conqueridor sobre el poble conquistat, que no és el domini d’algú situat fora de la naturalesa, sinó que nosaltres, per la nostra carn, la nostra sang i el nostre cervell, pertanyem a la naturalesa, ens trobem en el seu si, i tot el nostre domini sobre ella consisteix en el fet que, a diferència dels altres éssers, som capaços de conèixer les seves lleis i d’aplicar-les adequadament.
En efecte, cada dia aprenem a comprendre millor les lleis de la naturalesa i a conèixer tant els efectes immediats com les conseqüències remotes de la nostra intromissió en el curs natural del seu desenvolupament. Sobretot després dels grans progressos reeixits en aquest segle per les Ciències Naturals, ens trobem en condicions de preveure, i, per tant, de controlar cada vegada millor les remotes conseqüències naturals dels nostres actes en la producció, almenys dels més corrents. I com més sigui això una realitat, més sentiran i comprendran els homes la seva unitat amb la naturalesa, i més inconcebible serà aquesta idea absurda i antinatural de l’antítesi entre l’esperit i la matèria, l’home i la naturalesa, l’ànima i el cos, idea que comença a difondre’s per Europa arran de la decadència de l’antiguitat clàssica i que adquireix el seu màxim desenvolupament en el cristianisme.
Més, si han estat precisos milers d’anys perquè l’home aprengués en un cert grau a preveure les remotes conseqüències naturals dels seus actes dirigits a la producció, molt més li va costar aprendre a calcular les remotes conseqüències socials d’aquests mateixos actes. Ja hem parlat més amunt de la patata i de les seves conseqüències quant a la difusió de l’escrofulosi: Però, quina importància pot tenir l’escrofulosi comparada amb els efectes que sobre les condicions de vida de les masses del poble de països sencers ha tingut la reducció de la dieta dels treballadors a simples patates, amb la fam que es va estendre en 1847 per Irlanda a conseqüència d’una malaltia d’aquest tubercle, i que va portar a la tomba a un milió d’irlandesos que s’alimentaven exclusivament o gairebé exclusivament de patates i va obligar a emigrar a l’altra banda de l’oceà a altres dos milions? Quan els àrabs van aprendre a destil·lar l’alcohol, ni tan sols se’ls va ocórrer pensar que havien creat una de les armes principals amb què hauria de ser exterminada la població indígena del continent americà, encara desconegut, en aquells dies. I quan Colón va descobrir més tard Amèrica, no sabia que alhora donava nova vida a l’esclavitud, desapareguda des de feia molt de temps a Europa, i establia les bases del tràfic de negres. Els homes que en els segles XVII i XVIII van treballar per a crear la màquina de vapor, no sospitaven que estaven creant un instrument que hauria de subvertir, més que cap altre, les condicions socials a tot el món, i que, sobretot a Europa, en concentrar la riquesa en mans d’una minoria i en privar de tota propietat a la immensa majoria de la població, hauria de proporcionar primer el domini social i polític a la burgesia i provocar després la lluita de classes entre la burgesia i el proletariat, lluita que només pot acabar amb el derrocament de la burgesia i l’abolició de tots els antagonismes de classe. Però també aquí, aprofitant una experiència llarga, i a vegades cruel, confrontant i analitzant els materials proporcionats per la història, anem aprenent a poc a poc a conèixer les conseqüències socials indirectes i més remotes dels nostres actes en la producció, la qual cosa ens permet estendre també a aquestes conseqüències el nostre domini i el nostre control.
No obstant això, per a dur a terme aquest control es requereix alguna cosa més que el simple coneixement. Fa falta una revolució que transformi per complet el mode de producció existent fins avui dia i, amb ell, l’ordre social vigent. Tots els modes de producció que han existit fins al present només buscaven l’efecte útil del treball en la seva forma més directa i immediata. No feien el menor cas de les conseqüències remotes, que només apareixen més tard i l’efecte de les quals es manifesta únicament gràcies a un procés de repetició i acumulació gradual. La primitiva propietat comunal de la terra corresponia, d’una banda, a un estat de desenvolupament dels homes en el qual l’horitzó d’aquests quedava limitat, en general, a les coses més immediates, i pressuposava, d’altra banda, un cert excedent de terres lliures, que oferia un cert marge per a neutralitzar els possibles resultats adversos d’aquesta economia positiva. En esgotar-se l’excedent de terres lliures, va començar la decadència de la propietat comunal. Totes les formes més elevades de producció que van venir després van conduir a la divisió de la població en classes diferents i, per tant, a l’antagonisme entre les classes dominants i les classes oprimides. En conseqüència, els interessos de les classes dominants es van convertir en l’element propulsor de la producció, ja que aquesta no es limitava a mantenir bé que malament la miserable existència dels oprimits. On això troba la seva expressió més acabada és en el mode de producció capitalista que preval avui a l’Europa Occidental. Els capitalistes individuals, que dominen la producció i el canvi, només poden ocupar-se de la utilitat més immediata dels seus actes. Més encara; fins i tot aquesta mateixa utilitat -atès que es tracta de la utilitat de la mercaderia produïda o canviada- passa per complet a segon pla, apareixent com a únic incentiu el guany obtingut en la venda.
La ciència social de la burgesia, l’Economia Política clàssica, només s’ocupa preferentment d’aquelles conseqüències socials que constitueixen l’objectiu immediat dels actes realitzats pels homes en la producció i el canvi. Això correspon plenament al règim social l’expressió teòrica del qual és aquesta ciència. Puix que els capitalistes aïllats produeixen o canvien amb l’única fi d’obtenir beneficis immediats, només poden ser tinguts en compte, primerament, els resultats més pròxims i més immediats. Quan un industrial o un comerciant ven la mercaderia produïda o comprada per ell i obté el guany habitual, es dóna per satisfet i no li interessa gens ni mica el que pugui ocórrer després amb aquesta mercaderia i el seu comprador. Igual ocorre amb les conseqüències naturals d’aquestes mateixes accions. Quan a Cuba els plantadors espanyols cremaven els boscos en els vessants de les muntanyes per a obtenir amb la cendra un adob que només els servia per a fertilitzar una generació de cafès d’alt rendiment, poc els importava que les pluges torrencials dels tròpics escombressin la capa vegetal del sòl, privada de la protecció dels arbres, i no deixessin després de si més que roques nues! Amb l’actual manera de producció, i pel que fa tant a les conseqüències naturals com a les conseqüències socials dels actes realitzats pels homes, el que interessa preferentment són només els primers resultats, els més palpables. I després fins i tot es manifesta estranyesa que les conseqüències remotes de les accions que perseguien aquestes finalitats resultin ser molt diferents i, en la majoria dels casos, fins diametralment oposades; que l’harmonia entre l’oferta i la demanda es converteixi en el seu antípoda, com ens el demostra el curs de cadascun d’aquests cicles industrials de deu anys, i com han pogut convèncer-se d’això els que amb el «crac»[3]han viscut a Alemanya un petit preludi; que la propietat privada basada en el treball d’un mateix es converteixi necessàriament, en desenvolupar-se, en la despossessió dels treballadors de tota propietat, mentre tota la riquesa es concentra més i més en mans dels que no treballen; que […] [***].
Notes
* Sir William Thomson, autoritat de primer ordre en la matèria va calcular que ha hagut de transcórrer poc més de cent milions d’anys des del moment en què la Terra es va refredar prou perquè en ella poguessin viure les plantes i els animals.
** Acotació al marge: «Ennobliment».
*** Aquí s’interromp el manuscrit. (N. de l’Edit.)
1. El present article va ser ideat inicialment com a introducció a un treball més extens denominat Tres formes fonamentals d’esclavització. Però, vist que el propòsit no es complia, Engels va acabar per donar a la introducció el títol El paper del treball en el procés de transformació del simi en home. Engels explica en ella el paper decisiu del treball, de la producció d’instruments, en la formació del tipus físic de l’home i la formació de la societat humana, mostrant que, a partir d’un avantpassat semblant al simi, com a resultat d’un llarg procés històric, es va desenvolupar un ser qualitativament diferent, l’home. El més probable és que l’article hagi estat escrit al juny de 1876.
2. Vegeu el llibre de C. Darwin The Descent of Man and Selection in Relation to Sex («L’origen de l’home i la selecció sexual»), publicat a Londres en 1871.
3. Es tracta de la crisi econòmica mundial de 1873. A Alemanya, la crisi va començar amb una «grandiosa fallida» al maig de 1873, preludi de la crisi que va durar fins a finals dels anys 70.
