Friedrich Engels 

Escrit el 27 de gener de 1848. Traduït del castellà al català per David Rodríguez.

“Encara podrà suportar-nos a mi i a Metternich”, va dir el difunt emperador Francesc. Si Metternich no vol desmentir al seu emperador, haurà de morir com més aviat millor.

La bigarrada monarquia austríaca, formada reunint béns heretats i robats, aquest caos organitzat de deu llengües i nacions, aquest compost sense cap pla de les més contradictòries lleis i costums, comença finalment a desintegrar-se.

L’honest burgès alemany ha vingut tributant, des de fa anys, la seva major admiració al director d’aquesta rovellada maquinària estatal, al covard brètol i assassí traïdorenc de Metternich. El burgès alemany considera a Talleyrand, Luis Felipe i Metternich – tres ments extremadament mediocres, i per això adequadíssimes a la nostra mediocre època – com els tres déus que des de fa trenta anys han fet ballar la història universal manegant els seus fils, com en una comèdia de titelles. Fidel a la seva pròpia experiència quotidiana, l’honest burgès confon a la història amb un complot de taverna i amb un comareig de dones en escala un tant major.

Per cert que no hi ha país sobre el qual la marea de la revolució i la triple invasió napoleònica hagi passat deixant menor quantitat de rastres que a Àustria. Per cert que no hi ha país en el qual el feudalisme, el patriarcat i la humil mesocràcia s’hagin mantingut més incòlumes i harmòniques, sota la vara d’avellaner paterna, que a Àustria. Però, això és culpa de Metternich?

En què es funda el poder, la tenacitat, l’estabilitat de la Casa d’Àustria?

Quan, durant la segona meitat de l’Edat mitjana, Itàlia, França, Anglaterra, Bèlgica i Alemanya del Nord i de l’Oest van sorgir successivament de la barbàrie feudal, quan es va desenvolupar la indústria, quan es va expandir el comerç, es van elevar les ciutats, els burgesos van adquirir significació política, i part d’Alemanya va quedar a la saga de la civilització europea occidental. La civilització burgesa va seguir les costes marítimes i el curs dels grans rius. Les terres mediterrànies, especialment les altes muntanyes estèrils i intransitables, van quedar com a seient de la barbàrie i del feudalisme. Van ser especialment les regions interiors alemanyes i eslaves meridionals on es va concentrar aquesta barbàrie. Protegides pels Alps de la civilització italiana i per les muntanyes de Bohèmia i Moràvia de la civilització alemanya septentrional, aquestes regions interiors van tenir, per afegiment, la fortuna de constituir el fet de l’únic corrent reaccionari d’Europa. El Danubi, molt lluny d’impulsar-los dins de la civilització, els va comunicar, en canvi, amb una barbàrie molt més poderosa encara.

Quan, a conseqüència de la civilització burgesa, es van desenvolupar a Europa les grans monarquies, les terres mediterrànies del Danubi superior degueren unificar-se igualment per a constituir una gran monarquia. Ja la seva pròpia defensa així ho requeria. Aquí, en el centre d’Europa, es van associar els bàrbars de totes les llengües i nacionalitats sota el ceptre de la Casa d’Habsburg. Aquí van trobar, en els hongaresos, un suport de compacta barbàrie.

El Danubi, els Alps i els parapets rocosos de Bohèmia constitueixen els fonaments existencials de la barbàrie i de la monarquia austríaques.

Si la Casa d’Habsburg va secundar per un temps als burgesos contra la noblesa i a les ciutats contra els prínceps, és perquè era l’única condició sota la qual encara resultava possible una gran monarquia. Quan més endavant va tornar a donar suport als petits burgesos, aquests mateixos ja s’havien tornat reaccionaris enfront de la gran burgesia en la resta d’Europa. Tant una com una altra vegada va fer costat als petits burgesos amb intenció decididament reaccionària. Només que ara aquest mètode fracassa.

D’aquesta manera, i des d’un començament, la Casa d’Àustria va ser el representant de la barbàrie, de l’estabilitat de la reacció a Europa. El seu poder es consolidava en l’estupidesa del patriarcat atrinxerat darrere de muntanyes intransitables, en la inaccessible brutalitat de la barbàrie. Una dotzena de nacions, els costums de les quals, caràcters i institucions conformaven les més flagrants contradiccions, es van mantenir cohesionades en virtut de la seva comuna repugnància a la civilització.

D’aquí ve que la Casa d’Àustria resultés insuperable mentre va romandre intacta la barbàrie dels seus súbdits. D’aquí que només l’amenacés un únic perill: la irrupció de la civilització burgesa.

Però aquest únic perill resultava inevitable. Era possible tancar-se per un temps a la civilització burgesa, adequar-la i subordinar-la per un temps a la barbàrie austríaca. Però tard o d’hora havia de superar a la barbàrie feudal i amb això quedava estripat l’únic vincle que havia mantingut cohesionades a les diverses províncies.

A això obeeix la passiva, vacil·lant, covarda, bruta i artera política austríaca. Àustria ja no pot actuar, com abans, d’una forma francament brutal, decididament bàrbara, perquè any rere any ha d’efectuar concessions a la civilització, perquè cada any que transcorre es troba menys segura enfront dels seus propis súbdits. Cada pas decidit provocaria una modificació dins del propi país o entre els veïns limítrofs; cada modificació resultaria una esquerda en els dics de contenció darrere dels quals Àustria s’aixopluga treballosament contra les creixents marees de la civilització moderna; la primera víctima de qualsevol transformació seria la mateixa Casa d’Àustria, que es manté i sucumbeix amb la barbàrie. Si en 1823 i 1831 Àustria encara va poder dispersar amb bales de canó als rebels piemontesos, napolitans i de la Romanya, ja en 1846 degué afrontar en Galitzia a un element revolucionari no desenvolupat encara, els pagesos, i en 1847 degué fer detenir a les seves tropes en Ferrara i refugiar-se a Roma per a una conjuració. L’Àustria contrarevolucionària empra recursos revolucionaris; aquest és el símptoma més segur que està arribant a la seva fi!

Quan van haver estat reprimides les insurreccions italianes de 1831 i la revolució polonesa de 1830, quan els burgesos de França van haver dipositat la fiança pel seu bon comportament, l’emperador Francesc podia baixar a la tomba; els temps semblaven prou miserables per a sostenir si més no al seu hidrocefàlic plançó [1].

De moment, l’imperi de l’idiota coronat encara es trobava al resguard de revolucions. Però, qui ho situava a l’empara de les causes de les revolucions?

Mentre la indústria conservava un caràcter domèstic, mentre cada família pagesa -o almenys cada poble- produïa per si mateixa quant necessitava en matèria de productes industrials, sense aportar molt al comerç, la mateixa indústria continuava sent feudal i s’adequava magníficament a la barbàrie austríaca. Mentre ella mateixa continuava sent mera manufactura, indústria rural, aportava escassos productes interns per a l’exportació, engendrava un minso comerç exterior, només existia en districtes aïllats i era fàcilment adaptable a l’statu quo austríac. Si fins i tot a Anglaterra i França la manufactura engendrava una escassa gran burgesia, en la remota i poc densament poblada Àustria com a màxim podia engendrar una modesta classe mitjana, i fins i tot aquesta només en forma esporàdica. Mentre subsistís la manufactura, Àustria es trobava a cobert.

Però es van inventar les màquines i aquestes van arruïnar la manufactura. Els preus dels productes industrials van baixar amb tal celeritat i a nivells tan baixos, que primerament va sucumbir la manufactura i a poc a poc va ocórrer el mateix fins i tot amb l’antiga indústria domèstica feudal.

Àustria es va atrinxerar contra les màquines darrere d’un consegüent sistema prohibicionista. Però en va. Precisament aquest sistema de prohibicions va introduir les màquines a Àustria. Bohèmia practicava la indústria cotonera, Llombardia el filat de la seda mitjançant màquines; Viena fins i tot va començar a fabricar màquines.

Les conseqüències no van deixar de fer-se sentir. Els obrers manufacturers van quedar desocupats. Tota la població dels districtes manufacturers va ser esqueixada de la seva manera tradicional de vida. Els petits burgesos de fins a aquest moment es van convertir en grans burgesos que manaven sobre centenars d’obrers, així com els seus veïns principescos i comtals comandaven a centenars de pagesos serfs. A causa de la caiguda de la vella indústria, aquests pagesos van perdre antics rams d’activitat, mentre que la nova indústria creava per a ells noves necessitats. L’explotació feudal de l’agricultura ja no resultava possible simultàniament amb la indústria moderna. L’abolició de les prestacions personals es va convertir en una necessitat. La relació feudal dels pagesos envers el terratinent es va tornar insostenible. Les ciutats es van alçar. Les corporacions gremials es van tornar opressives per als consumidors, inútils per als agremiats, insuportables per als industrials. Mentrestant, degué admetre’s la competència. La posició de totes les classes de la societat es va modificar per complet. Les velles classes van quedar cada vegada més relegades a un pla secundari davant les dues classes noves, la burgesia i el proletariat, l’agricultura va perdre importància respecte a la indústria, el camp va retrocedir davant les ciutats.

Aquestes van ser les conseqüències de les màquines en diverses regions d’Àustria, especialment a Bohèmia i la Llombardia. Les mateixes van repercutir en major o menor grau sobre tota la monarquia, van treure per tot arreu la vella barbàrie i, amb ella, els fonaments de la Casa d’Àustria.

Mentre en 1831, en la Romanya, els soldats austríacs apallissats responien amb la metralla al “Viva Itàlia!”, es construïen els primers ferrocarrils a Anglaterra. Igual que les màquines, immediatament els ferrocarrils es van convertir en una necessitat per a tots els països europeus. Àustria havia d’adoptar-los, de grau o per la força. A fi de no conferir nous poders a la ja de per si creixent burgesia, el govern els va construir per si mateix. Però es trobava entre Escil·la i Caribdis. Només va aconseguir impedir la formació de poderoses societats anònimes de burgesos demanant en préstec a altres burgesos els diners per a la construcció dels ferrocarrils, que va hipotecar a Rothschild, Arnstein i Eskeles, Sina, etcètera.

Menys encara va poder sostreure’s la Casa d’Àustria a l’efecte dels ferrocarrils.

Els límits muntanyencs que separaven a la monarquia austríaca del món exterior, a Bohèmia de Moràvia i Àustria, a Àustria d’Estíria, a Estíria d’Il·líria i a Il·líria de la Llombardia, cauen davant els ferrocarrils. Les parets granítiques darrere de les quals cada província havia preservat una nacionalitat a part, una restringida existència local, deixen de ser una barrera. Els productes de la gran indústria, de les màquines, irrompen d’improvís i gairebé sense costos de transport, en els racons més apartats de la monarquia, exterminen l’antic treball manual, sacsegen la barbàrie feudal. El comerç de les províncies entre si, el comerç amb l’estranger civilitzat, adquireixen una significació que mai no s’havia conegut. El retrògrad Danubi cessa de ser el pols de l’imperi, els Alps i la Selva de Bohèmia ja no existeixen; la nova artèria va de Trieste a Hamburg, Ostende i Havre, molt més enllà de les fronteres de l’imperi, corrent enmig de les parets rocoses fins a les remotes costes del mar del Nord i de l’Oceà. La participació en els interessos generals de l’estat, en els processos que tenen lloc en el món exterior, es converteix en una necessitat. La barbàrie local desapareix. Els interessos divergeixen aquí, es fonen allà. Les nacionalitats se separen en un punt per a entroncar en un altre, i del confús conglomerat de províncies estranyes entre si se separen determinats grups majors amb tendències i interessos comuns.

“Encara podrà suportar-nos a mi i a Metternich” Va suportar la Revolució francesa, a Napoleó i els disturbis de juliol. Però ja no suporta el vapor. El vapor s’ha obert camí a través dels Alps i de la Selva de Bohèmia, el vapor li ha escamotejat el seu paper al Danubi, el vapor ha fet pedaços la barbàrie austríaca, llevant amb això el terreny de sustentació a la Casa d’Habsburg.

En aquest moment, el públic europeu i americà té el plaer de contemplar com Metternich i tota la Casa d’Habsburg resulten triturats entre els engranatges de la màquina de vapor, com la monarquia austríaca resulta esbocinada per les seves pròpies locomotores. És un espectacle summament plaent. A Itàlia es rebel·len els vassalls i Àustria no s’atreveix a dir aquesta boca és meva; la pesta liberal fa presa de la Llombardia i Àustria titubeja, vacil·la, tremola davant els seus propis súbdits. A Suïssa, els rebels més antics contra Àustria, els suïssos primitius, se sotmeten a la sobirania d’Àustria; se’ls hi ataca, però Àustria tremola davant l’agosarada frase d’Ochsenbein (si només un soldat austríac trepitja Suïssa, llançaré vint mil homes a la Llombardia i proclamaré la república italiana) i Àustria es dirigeix, en va, a mendicar auxili en les menyspreades corts de Munic, Stuttgart i Karlsruhe! A Bohèmia, els Estats es neguen a pagar cinquanta mil florins d’impostos. Àustria pretén recaptar-los malgrat això, però necessita a tal punt les seves tropes situades als Alps que, per primera vegada des de l’existència d’Àustria, ha de cedir enfront dels Estats i renunciar als cinquanta mil florins! El parlament provincial d’Hongria prepara projectes revolucionaris i està segur d’obtenir la majoria, i Àustria, que necessita els hússars hongaresos a Milà, Mòdena i Parma, ¡la mateixa Àustria presenta projectes revolucionaris al parlament provincial malgrat que sap molt bé que aquests projectes signifiquen la seva pròpia mort! Aquesta impertorbable Àustria, aquest etern bastió de la barbàrie, ja no sap cap a on dirigir-se. Sofreix el pitjor dels èczemes: quan es grata per davant, li cou per darrere, i si es grata per darrere, sent picor per davant.

I amb aquesta graciosa operació de gratat mor la Casa d’Àustria.

Si el vell Metternich no segueix aviat al seu “lleial” Francesc, encara podrà viure per a veure com es desintegra la seva monarquia imperial, la cohesió de la qual manté tan treballosament, caient en la seva major part en mans dels burgesos, encara podrà viure per a experimentar la inqualificable situació que “els fabricants burgesos de vestits” i els “especiers burgesos” del Prater ja no es llevin la gorra davant ell i es dirigeixin senzillament a ell com a “senyor Metternich”. Unes poques commocions més, encara alguns costosos armaments, i Charles Rothschild comprarà tota la monarquia austríaca. 

Esperem el triomf dels burgesos sobre els emperadors austríacs amb veritable plaer. Només desitgem que siguin burgesos ben vulgars, ben bruts, ben jueus els qui adquireixin aquest imperi d’antic venerable. Un govern tan repugnant, apallisador, paternalista i pollós mereix sucumbir davant un adversari ben pollós, sarnós i pestilent. El senyor Metternich pot confiar que, més endavant, espuçarem a aquest adversari tan despietadament com aquest l’espuçarà en breu a ell mateix.

Per a nosaltres, els alemanys, la caiguda d’Àustria té encara una significació especial. És Àustria qui ens ha creat la reputació de ser els opressors de nacions alienes, els mercenaris de la reacció en tots els països. Sota la bandera austríaca, els alemanys mantenen esclavitzades a Polònia, Bohèmia i Itàlia. Devem a la monarquia austríaca el fet que odiï als alemanys, des de Siracusa fins a Trento i des de Gènova fins a Venècia, com a menyspreables lansquenets del despotisme. Qui hagi estat testimoni de l’odi mortal, de la sagnant i totalment justificada set de venjança que impera a Itàlia contra els tedeschi [2], ja per això només haurà d’abrigar un odi inextingible contra Àustria i aplaudir davant l’ensulsiada d’aquest bastió de la barbàrie, d’aquest oprobi infamant per a Alemanya.

Tenim tots els motius per a esperar que els alemanys es vengin d’Àustria per la infàmia que ha cobert el nom alemany. Tenim totes les raons per a esperar que siguin alemanys els qui abatin a Àustria i buidin els obstacles situats en el camí de les llibertats eslava i italiana. Tot està preparat; la víctima jeu a l’espera del ganivet que ha de seccionar-li la gola. Tant de bo aquesta vegada els alemanys no deixin passar el temps, tant de bo tinguin l’audàcia suficient com per a pronunciar la frase que ni tan sols el mateix Napoleó es va atrevir a pronunciar:

La dynastie de Habsbourg a cessé de régner! [3]

NOTES

[1]  Ferran I

[2] Alemanys.

[3] La dinastia d’Habsburg ha deixat de regnar!