Friedrich Engels

Escrit entre el 2 i el 13 de març de 1868 (1). Font: Marxists Internet Archive. Traduït del castellà al català per Miquel Rico.

I

D’ençà que al món hi ha capitalistes i treballadors, no s’ha publicat un sol llibre que tingui la importància d’aquest. En ell s’estudia científicament, per primer cop, la relació entre el capital i el treball, eix entorn del qual gira tot el sistema de la moderna societat. I es fa amb una profunditat i un rigor tan sols possibles en alemany. Per més valuoses que són i seran les obres d’Owen, d’un Saint-Simon, d’un Fourier, havia de ser un alemany qui escalés la cima des de la qual es domina, clar i nítid —com es domina des del cim de les muntanyes el paisatge de les valls situades a sota—, tot el camp de les modernes relacions socials.

L’Economia política a l’ús ens ensenya que el treball és la font de tota riquesa i la mesura de tots els valors, de tal manera que dos objectes, la producció dels quals hagi costat el mateix temps de treball, tenen idèntic valor; i com, en termes mitjans, només poden canviar-se entre si valors iguals, aquests objectes han de poder canviar-se l’un per l’altre. Però, al mateix temps, ens ensenya que existeix una espècie de treball acumulat, al que aquesta Economia dóna el nom de capital, i que aquest capital, gràcies als recursos auxiliars que conté, incrementa cent i fins a mil vegades la capacitat productiva del treball viu, degut a això hi ha una certa remuneració, que es coneix amb el nom de benefici o guany. Tots sabem que el que succeeix en realitat és que, mentre el guany del treball mort, acumulat, creix en proporcions cada cop més sorprenents i els capitals dels capitalistes es fan cada vegada més gegantescos, el salari del treball viu es redueix cada cop més, i la massa de treballadors, que viuen exclusivament d’un salari, es fa cada cop més nombrosa i més pobre. Com es resol aquesta contradicció? Com és possible que el capitalista obtingui un benefici, si a l’obrer se li paga el valor íntegre del treball que incorpora al seu producte? Com el canvi suposa sempre valors iguals, sembla que ha de ser necessàriament així. Això no obstant, per altra banda, com poden canviar-se valors iguals, i com pot pagar-se-li al treballador el valor íntegre del seu producte si, com molts economistes reconeixen, aquest producte es distribueix entre ell i el capitalista? Davant d’aquesta contradicció l’Economia a l’ús es queda perplexa i no sap més que escriure unes quantes frases confoses que no diuen res. Tampoc els criteris de l’Economia política anteriors a la nostra època passaren de posar de manifest aquesta contradicció; ningú va aconseguir resoldre-la fins que Marx, per fi, analitzà el procés de formació del guany, remuntant-se a la seva verdadera font tot posant en clar el problema.

En la seva investigació del capital, Marx parteix del fet senzill i notori que els capitalistes valoritzen el seu capital per mitjà del canvi, comprant mercaderies amb els seus diners per vendre-les després per més del que han costat. Per exemple, un capitalista compra cotó per valor de 1000 tàlers i el revèn per 1100, “guanyant-ne”, per tant, 100. Aquest superàvit de 100 tàlers, que ve a incrementar el capital primitiu, és el que Marx anomena plusvàlua. D’on sorgeix aquesta plusuvàlua? Els economistes parteixen del supòsit que sols es canvien valors iguals, i que això, en el camp de la teoria abstracta, és exacte. Per tant l’operació consistent en comprar cotó i en tornar-lo a vendre, no pot engendrar plusvàlua, com no pot engendrar-la el fet de canviar un tàler per trenta silbergroshen, o el fet de tornar a canviar les monedes fraccionades per un tàler de plata. Després de realitzar aquesta operació, el propietari del tàler no és més ric ni més pobre que abans. D’altra banda la plusvàlua no pot sorgir tampoc del fet que els venedors col·loquin les seves mercaderies per més del que valen o que els compradors les obtinguin per sota del seu valor, perquè els que ara són compradors després seran venedors i, per tant, el que guanyen en un cas o perden en l’altre. Ni poden provenir tampoc de que els compradors i els venedors s’enganyin mutuament, ja que això no crearia cap valor nou o plusvàlua, sinó que faria tan sols canviar únicament la distribució del capital existent entre capitalistes. Això no obstant, a pesar de la venda i la compra de mercaderies pel que valen, el capitalista n’extreu d’elles més valor del que ha invertit. Com s’explica això?

Sota el règim social vigent, el capitalista en el mercat una mercaderia que posseeix la peregrina qualitat de que, al consumir-se, engendra nou valor, crea nou valor: aquesta mercaderia és la força de treball.

Quin és el valor de la força de treball? El valor de tota mercaderia es mesura pel treball necessari per produir-la. La força de treball existeix sota la forma del treballador viu, qui per viure i mantenir a més a la seva família que garanteixi la seva persistència de la força de treball fins i tot després de la seva mort, necessita una determinada quantitat de mitjans de vida. El temps de treball necessari per produïr aquests mitjans de vida representa, per tant, el valor de la força de treball. El capitalista s’ho paga setmanalment al treballador i li compra amb això l’ús del seu treball durant una setmana. Fins aquí esperem que els senyors economistes estaran més o menys d’acord amb nosaltres pel que fa al valor de la força de treball es refereix.

El capitalista posa a l’obrer a treballar. L’obrer li subministra al cap d’un determinat temps la quantitat de treball representada pel seu salari setmanal. Imaginem que el salari setmanal de l’obrer equival a tres dies de treball; si aquest comença a treballar el dilluns, el dimecres a la nit haurà reintegrat al capitalista el valor íntegre del seu salari. Però, es que deixa de treballar un cop aconseguit això? Res d’això. El capitalista li ha comprat el treball d’una setmana; per tant, l’obrer ha de seguir treballant els tres dies que falten. El plustreball de l’obrer, després de cobrir el temps necessari per reintegrar al patró el seu salari, és la font de la plusvàlua, del guany, de l’increment del capital.

I que no es dugui que això és una suposició arbitraria. De moment ens dóna igual, és una cosa que depèn de les circumstàncies, el que per tornar el salari es necessitin tres, dos o quatre; el fet important és que, a més del treball pagat, el capitalista li extreu a l’obrer treball que no li paga. I això no és una suposició arbitrària, ja que el dia que el capitalista, a la llarga, només n’extregui de l’obrer el treball que li paga com a salari, tancaria la fàbrica, perquè tot guany se n’aniria a norris.

Heus aquí la solució a totes aquestes contradiccions. El naixement de la plusvàlua (de la part important que constitueix el benefici del capitalista) és, ara, completament clar i natural. A l’obrer se li paga, certament, el valor de la força de treball. El que passa és que aquest valor és bastant inferior al que el capitalista extreu d’ella, i la diferència, és a dir el treball no retribuït, és el que constitueix la part del capitalista, o millor dit, de la classe capitalista. Doncs, fins i tot el guany, que en el nostre exemple de més a dalt obtenia el comerciant al vendre cotó, ha de provenir necessàriament, si la mercaderia no puja de preu, del treball no retribuït. El comerciant ha de vendre la seva mercaderia a un fabricant de teixits de cotó, qui pot extreure de l’article que fabrica, a més d’aquells 100 tàlers, un benefici per a si mateix, compartint, per tant, amb el comerciant el treball no retribuït que s’embutxaca. D’aquest treball no retribuït viuen en general tots els membres ociosos de la societat. D’ell sorgeixen els impostos que cobra l’Estat i el municipi, en la part que grava a la classe capitalista, la renda del sòl  abonada pels terratinents, etc. Sobre ell descansa tot l’ordre social existent.

Seria ingenu, no obstant, creure que el treball no retribuït només ha sorgit de les condicions actuals, en les que la producció va a càrrec de capitalistes d’una part i obrers assalariats de l’altra. Res més lluny de la realitat, La classe oprimida s’ha vist forçada a rendir el treball no retribuït en totes les èpoques de la història. Durant els llargs segles en què l’esclavitud era la forma dominant d’organització del treball, els esclaus es veien obligats a treballar molt més del que se’ls pagava en forma de mitjans de vida. Sota la dominació de la servitud de gleba i fins a l’abolició de la prestació personal camperola, passava el mateix; aquí fins i tot adquiria forma tangible la diferència entre el temps durant el qual el camperol treballava pel seu propi manteniment i el plustreball que rendia pel senyor feudal, precisament perquè aquest l’executava en un lloc diferent que aquell. Avui, la forma ha canviat, però el fons continua sent el mateix, i mentre “una part de la societat posseeixi el monopoli dels mitjans de producció, l’obrer, sigui lliure o no, no tindrà més remei que afegir al temps durant el qual treballa per al seu propi manteniment un treball addicional per produir els mitjans de vida destinats al que posseeixen els instruments de producció” (Marx. Pàg. 202). (3)

II 

Veiem en el nostre article anterior que tot obrer contractat pel capitalista executa un doble treball: durant una part del temps que treballa, reposa el salari que el capitalista li avança, i aquesta part del treball és el que Marx anomena treball necessari. Però després ha de continuar treballant i produir la plusvàlua pel capitalista, una part important de la qual representa el benefici. Aquesta part del treball rep el nom de plustreball.

Suposem que l’obrer treballa durant tres dies de la setmana per reposar el seu salari i tres dies per crear plusvàlua capitalista. Expressat en altres paraules això vol dir tant com que, si la jornada és de dotze hores, treballa sis pel seu salari i les altres sis per la producció de plusvàlua. D’una setmana es poden extreure sis dies, set com a màxim incloent-hi el diumenge; en canvi, a cada dia se li poden arrancar sis, vuit dotze quinze i més hores de treball, fins i tot més. L’obrer ven al capitalista, pel salari, una jornada de treball. Però què és una jornada de treball? Vuit hores o divuit?

Al capitalista li interessa que la jornada sigui ho més llarga possible. Quant més llarga, més plusvàlua. A l’obrer li diu el seu instint precís que cada hora que treballa, després de reposar el seu salari, és una hora més que se li roba il·legítimament, i sofreix en la seva pròpia pell l’excés de treball. El capitalista lluita pel seu benefici, l’obrer per la seva salut, per un parell d’hores de descans al dia, per poder fer alguna cosa més que treballar, menjar i dormir, per poder actuar també en altres aspectes com a home. Direm, per altra banda, que no depèn de la bona voluntat de cada capitalista en particular lluitar o no pels seus interessos, ja que la competència obliga, fins i tot als més filantròpics, a seguir les petjades de la resta fent treballar als seus obrers el mateix temps que el que treballen els altres.

La lluita per aconseguir que es fixi la jornada de treball dura des que apareixen en l’escenari de la historia els treballadors lliures fins als nostres dies. En diferents indústries regeixen diverses jornades tradicionals de treball, però, a la pràctica, són contats els casos en els quals es respecta la tradició. Només pot dir-se que existeix veritable jornada de treball allà on la llei fixa aquesta jornada i s’encarrega per vetllar per la seva aplicació. Fins avui pot afirmar-se que això tan sols passa als districtes fabrils d’Anglaterra. A les fàbriques angleses regeix la jornada de deu hores (o sigui deu hores i mitja durant cinc dies i set hores i mitja els dissabtes) per a totes les dones i nois de tretze a divuit anys; i com els homes no poden treballar sense la col·laboració d’aquests elements, de fet aquests també tenen la jornada de deu hores. Els obrers de les fàbriques d’Anglaterra arrancaren aquesta llei a força d’anys i anys de perseverança en la més tenaç i obstinada de les lluites contra els fabricants, a través de la llibertat de premsa i el dret de reunió i associació i explotant també  hàbilment les dissensions del nucli de la classe governant. Aquesta llei s’ha convertit l’efígie dels obrers anglesos, ha anat aplicant-se a poc a poc en tots els rams industrials i l’any passat es va fer extensiva a totes les indústries, com a mínim a totes aquelles on treballen dones i nens. De la història d’aquesta reglamentació legal de la jornada de treball a Anglaterra trobem multitud de dades en l’obra que estem comentant. Al proper Reichtag del Nord d’Alemanya es discuteix també sobre una ordenança industrial, i per tant es posarà sobre la taula la reglamentació fabril. Esperem que cap dels diputats escollits pels treballadors alemanys intervindrà en la discussió d’aquesta llei sense abans familiaritzar-se bé amb el llibre de Marx. Aquí es podrà aconseguir molt. Les dissensions que es donen dins la classe dominant són més propícies per la classe treballadora que mai, perquè el sufragi universal obliga les classes dominants a guanyar-se la simpatia d’aquesta. En aquestes condicions, quatre o cinc representants del proletariat, si saben aprofitar-se de la situació, i sobretot si saben  què es tracta, cosa que no saben els burgesos, poden constituir una força. El llibre de Marx posa a les seves mans, perfectament disposats, totes la informació necessària.

Passarem per alt una sèrie d’excelents investigacions, de caràcter més aviat teòric, i ens aturarem tan sols al capítol final de l’obra, que tracta de l’acumulació del capital. En aquest capítol es posa primer de manifest que el mètode capitalista de producció, és a dir, el mètode de producció que pressuposa l’existència de capitalistes per una part, i d’obrers assalariats per altra, no tan sols li reprodueix al capitalista constantment el seu capital, sinó que reprodueix, sense fi, la pobresa del treballador, vetllant, per altra banda, perquè existeixin sempre, d’un cantó capitalistes que concentren a les seves mans la propietat de tots els mitjans de vida, matèries primeres i instruments de producció, i, per altra, la gran massa d’obrers obligats a vendre a aquests capitalistes la seva força de treball per una quantitat de mitjans de vida que, en el millor dels casos, només arriba per sostenir-los en condicions de treballar i de criar una nova generació de proletaris pel treball. Però el capital no es limita a reproduir-se, sinó que augmenta i creix constantment, cosa que fa augmentar i créixer també el seu poder sobre la classe dels obrers desposseïts de tota propietat. I, de la mateixa manera que el capital es reprodueix a si mateix en proporcions cada cop majors, el modern mode capitalista reprodueix igualment, a una escala cada cop més gran, el nombre de desposseïts . “L’acumulació de capital reprodueix la relació del capital a una escala més gran: com més capitalistes o més grans són els capitalistes que hi ha en un pol, més obrers en l’altre… L’acumulació de capital significa, per tant, el creixement del proletariat” (pàg. 600) (4). Però, com els progressos en maquinària, el cultiu perfeccionat de la terra, etc. fan que cada cop es facin falta menys treballadors per produir la mateixa quantitat d’articles, i com aquest perfeccionament, és a dir, aquesta creació d’obrers sobrants, augmenta amb major rapidesa que el mateix capital creixent, què es fa d’aquest nombre cada cop major de treballadors superflus? Formen un exèrcit industrial de reserva, al que en les èpoques dolentes o mitjanes se li paga menys del que val el seu treball, que treballa només de tant en tant o queda a la mercè de la beneficència pública, però que és indispensable per la classe capitalista en les èpoques de gran activitat, com passa actualment a Anglaterra, i que en tot cas serveix per vèncer la resistència dels obrers ocupats normalment i per mantenir baixos els seus salaris. “Quant més gran és la riquesa social… tant més gran és la superpoblació relativa, és a dir, l’exèrcit industrial de reserva. I com més gran és aquest exèrcit en relació al treballador actiu (o sigui amb els treballadors ocupats normalment), més gran és la massa de superpoblació consolidada (permanent), és a dir, les capes obreres la misèria de les quals està en raó inversa als sofriments dels seu treball” (5). Finalment, com més extens és en la classe obrera el sector de la pobresa  i l’exèrcit de reserva, més gran és també la pobresa oficial. Tal és la llei absoluta, de l’acumulació capitalista” (pàg. 631) (6).

Heus aquí doncs, posades de manifest amb tot el rigor científic —els economistes oficials es guarden molt d’intentar encara que sigui refutar-les— algunes de les lleis fonamentals del modern sistema social capitalista. Però, queda dit tot amb això? No, ni molt menys. Amb la mateixa claredat amb què es destaquen els aspectes negatius de la producció capitalista, Marx posa en relleu que aquesta forma social era necessària per desenvolupar les forces productives socials fins a un nivell que faci possible un desenvolupament igual i digne de l’ésser humà per a tots els membres de la societat. Totes les formes socials anteriors eren massa pobres per això. Tan sols la producció capitalista crea la riquesa i les forces productives, però també i al mateix temps, crea les masses de treballadors oprimits. Una classe social obligada cada cop més i més a prendre en les seves mans aquesta riquesa i aquestes forces productives per aconseguir que sigui aprofitades en benefici de tota la societat i o, com avui, tant sols per la classe monopolista.

NOTES

(1) El present article és una de les ressenyes d’Engels al primer volum del Capital publicada a la premsa obrera amb la finalitat de divulgar les seves tesis essencials. A més d’aquest tipus d’articles, Engels va escriure ressenyes anònimes per la premsa burgesa a fi de destruir la “conspiració del silenci” amb la que la ciència econòmica oficial i la premsa burgesa acolliren el genial treball de Marx, En aquestes ressenyes Engels critica el llibre, com si diguérem, “des del punt de vista burgès”, per obligar, amb l’ajuda d’aquest “recurs militar”, segons l’expressió de Marx, als economistes burgesos a parlar del llibre.

«Democratismes Wochenblatt» era un diari obrer alemany que es publicà del gener de 1868 a setembre del 1869 a Leipzig sota la redacció de G. Liebknecht. Desenvolupà un paper considerable en la creació del Partit Socialdemòcrata Obrer d’Alemanya. Al Congrés d’Eisenach de 1869 va ser proclamat òrgan central del partit i passar a denominar-se «Volksstaat». En ell col·laboraren Engels i Marx.

(2) Das Kapital. Kritik der politischen Oekonomie, von Karl Marx. Erster Band. Der Produktionsprozess des Kapitals. Hamburg, O. Meissner, 1867.

(3) Veure K. Marx i F. Engels. “Obres”, 2 ed. en rus, t. 23, pàg. 246. (N. de l’Edit.)

(4) Veure K. Marx i F. Engels. “Obres”, 2 ed. en rus, t. 23, pàgs. 627-628. (N. de l’Edit.)

(5) En la traducció autoritzada del I volum de “El Capital” al francès Marx puntualitza aquesta tesi. (N. de la Edit.)

(6)Veure K. Marx i F. Engels. “Obres”, 2 ed. en rus, t. 23, pàg. 659. (N. de l’Edit.)