Memòria sobre l’alçament a Espanya l’estiu de 1873

Friedrich Engels

Escrit el 1874 immediatament després dels fets a Espanya descrits a l’article, que van ser el punt culminant de la revolució burgesa espanyola de 1868-1874. L’Advertència preliminar va ser afegida el 1894. Font: Marxist Internet Archive. Traduït del castellà al català per David Frigola.

Advertència preliminar a l’article “Els bakuninistes en acció”

Per facilitar la comprensió d’aquesta Memòria, consignarem aquí algunes dades cronològiques.

El 9 de febrer de 1873, el rei Amadeu, fart de la corona d’Espanya, va abdicar. Fou el primer rei vaguista. El 12 es va proclamar la República. Immediatament, va esclatar un nou aixecament carlista a les Províncies Basques. 

El 10 d’abril va ser escollida una Assemblea Constituent, que es va reunir a principis de juny, i el 8 d’aquest mes va ser proclamada la República Federal. El dia 11 es va constituir un nou ministeri sota la presidència de Pi i Margall. Alhora, es va triar una comissió encarregada de redactar el projecte de la nova Constitució, però foren exclosos d’ella els republicans extremistes, els anomenats intransigents. Quan, el 3 de juliol, es va proclamar la nova Constitució, aquesta no anava tan lluny com els intransigents pretenien quant al desmembrament d’Espanya en «cantons independents». Així, doncs, els intransigents organitzaren immediatament aixecaments a províncies. Del 5 a l’11 de juliol, els intransigents van triomfar a Sevilla, Còrdova, Granada, Màlaga, Cadis, Alcoi, Múrcia, Cartagena, València, etc., i van instaurar a cadascuna d’aquestes ciutats un govern cantonal independent. El 18 de juliol va dimitir Pi i Margall i va ser substituït per Salmerón, qui immediatament  va llençar les tropes contra els insurrectes. Aquests foren vençuts al cap de pocs dies, després d’una lleugera resistència; el 26 de juliol, amb la caiguda de Cadis, quedà restablert el poder del Govern a tota Andalusia i, gairebé al mateix temps, foren sotmeses Múrcia i València; únicament València va lluitar amb alguna energia.

I només Cartagena va resistir. Aquest port militar, el més gran d’Espanya, que havia caigut en poder dels insurrectes juntament amb la Marina de Guerra, estava defensat per terra, a més de per la muralla, per tretze fortins destacats i no era, per tant, fàcil de prendre. I, com que el Govern es guardava molt de destruir la seva pròpia base naval, el «Cantón soberano de Cartagena» visqué fins a l’11 de gener de 1874, dia en que per fi va capitular perquè, en realitat, no tenia res millor a fer.

D’aquesta ignominiosa insurrecció, l’únic que ens interessa són les gestes encara més ignominioses dels anarquistes bakuninistes; úniques aquí que relatem en cert detall, per prevenir amb aquest exemple al món contemporani.

Escrit a inicis de gener de 1894. Publicat en el llibre d’Engels, Internacionales aus dem “Volkstaat” (1871-1875), Berlin, 1894.

*      *      *

I

L’informe que acaba de publicar la Comissió de la Haia sobre l’Aliança secreta de Miquel Bakunin ha posat de manifest davant el món obrer les maniobres ocultes, les berganteries i la vana fraseologia amb què es pretenia posar el moviment proletari al servei de la presumptuosa ambició i els designis egoistes d’uns quants genis incompresos. Mentrestant, aquests megalòmans ens han donat ocasió a Espanya de conèixer també la seva actuació revolucionària pràctica. Vegem com duen als fets les seves frases ultrarrevolucionaries sobre l’anarquia i l’autonomia, sobre l’abolició de tota autoritat, especialment la de l’Estat, i sobre l’emancipació immediata i completa dels obrers. Per fi podrem fer-ho ja, ja que ara, a més de la informació dels diaris sobre els esdeveniments a Espanya, tenim a la vista l’informe enviat al congrés de Ginebra per la Nova Federació Madrilenya de la Internacional.

És sabut que, a Espanya, en produir-se l’escissió de la Internacional, van treure avantatge els membres de l’Aliança secreta; la gran majoria dels obrers espanyols s’hi va adherir. En proclamar-se la República, el febrer de 1873, els aliancistes espanyols es van veure en un tràngol molt difícil. Espanya és un país molt endarrerit industrialment i, per tant, no es pot parlar encara d’una emancipació immediata i completa de la classe obrera. Abans d’això, Espanya ha de passar per diverses etapes prèvies de desenvolupament i treure del mig tota una sèrie d’obstacles.

La República brindava l’ocasió per escurçar dins del possible aquestes etapes i per escombrar ràpidament aquests obstacles. Però aquesta ocasió només es podia aprofitar mitjançant la intervenció política activa de la classe obrera Espanyola.

La massa obrera ho sentia així; a totes bandes pressionava per tal que s’intervingués als esdeveniments, per tal que s’aprofités l’ocasió d’actuar, en lloc de deixar a les classes posseïdores el camp lliure per a l’acció i les intrigues, com s’havia fet fins llavors.

El Govern va convocar les Corts Constituents. Quina posició havia d’adoptar la Internacional? Els caps bakuninistes estaven sumits en la més gran perplexitat. La prolongació de la inactivitat política es feia cada dia més ridícula i més insostenible; els obrers volien «fets». I, per altra banda, els aliancistes feia anys que predicaven que no s’havia d’intervenir en cap revolució que no fos encaminada cap a l’emancipació immediata i completa de la classe obrera; que emprendre qualsevol acció política implicava el reconeixement de l’Estat, el gran principi del mal; i que, per tant, i molt especialment, la participació en qualsevol classe d’eleccions era un crim que mereixia la mort. L’esmentat informe de Madrid ens diu com van sortir del tràngol:

Els mateixos que desconeixent els acords presos al Congrés general de La Haia sobre l’acció política de la classe treballadora, i esquinçant els Estatuts de la Internacional, van introduir la divisió, la lluita i el desordre en el si de la federació espanyola; els mateixos que no van vacil·lar a presentar-nos a ulls dels treballadors com uns polítics ambiciosos, que, amb el pretext de col·locar al Poder la classe obrera, combatien per apropiar-se del Poder en benefici propi; aquells mateixos homes que es donen el títol de revolucionaris, autònoms, anàrquics, etc., s’han llençat en aquesta ocasió a fer política; però la pitjor de les polítiques, la política burgesa; no han treballat per donar el Poder polític a la classe proletària, idea que ells miren amb horror, sinó per ajudar que conquerís el govern una fracció de la burgesia, fracció composta d’aventurers, postulants i ambiciosos, que s’anomenen republicans intransigents.

Ja en vigílies de les eleccions generals per a les Constituents, els obrers de Barcelona, Alcoi i altres punts van voler saber quina política havien de seguir els internacionalistes, tant en les lluites parlamentàries com en les altres. Se celebraren amb aquest objecte dues grans assemblees, una a Barcelona i l’altra a Alcoi, i els separatistes (els aliancistes) es van oposar amb totes les seves forces que es determinés quina havia de ser l’actitud política de la Internacional (de la seva, notis bé!), resolent-se que la Internacional, com a Associació, no ha d’exercir cap acció política; però que els internacionals, com a individus, podien obrar en el sentit que volguessin i afiliar-se al partit que millor els hi semblés, sempre en ús de la famosa autonomia. I, ¿què en resultà de l’aplicació d’una teoria tan extravagant? Que la majoria dels internacionals, inclús els anàrquics, van prendre part a les eleccions, sense programa, sense bandera, sense candidats, contribuint que vingués a les Constituents una quasi totalitat de burgesos, amb excepció de dos o tres obrers, que representen res, que no han aixecat ni un sol cop la veu en defensa dels interessos de la nostra classe i que voten tranquil·lament quants projectes els hi presenten els reaccionaris de la majoria.

A això condueix l’«abstencionisme polític» bakuninista. En temps pacífics, en què el proletariat sap per endavant que com a molt aconseguirà dur al Parlament uns quants diputats i que l’obtenció d’una majoria parlamentària li és vedada per complet, s’aconseguirà convèncer als obrers a algun lloc o altre  que és tota una actuació revolucionària quedar-se a casa quan hi hagi eleccions i, en lloc d’atacar a l’Estat concret, en què vivim i que ens oprimeix, atacar a l’Estat abstracte, que no existeix enlloc i, per tant, no es pot defensar.

Aquest és un procediment magnífic de fer-se el revolucionari, característic de gent a qui els hi cau fàcilment l’ànima als peus; i fins a quin punt els caps dels aliancistes espanyols estan entre aquesta casta de gent ho demostra en tot detall l’escrit sobre l’Aliança que citàvem al principi.

Però, tan aviat com els mateixos esdeveniments empenyen al proletariat i el posen en primer pla, l’abstencionisme es converteix en una bogeria palpable, i la intervenció activa de la classe obrera en una necessitat inexcusable. I aquest va ser el cas a Espanya.

L’abdicació d’Amadeu havia desplaçat del Poder i de la possibilitat immediata de recobrar-lo als monàrquics radicals; els alfonsins estaven, de moment, més impossibilitats encara; els carlistes preferien, com gairebé sempre, la guerra civil a la lluita electoral. Tots aquests partits s’abstingueren a la manera espanyola; en les eleccions només van prendre part els republicans federals, dividits en dos bàndols, i la massa obrera. Donada l’enorme fascinació que el nom de la Internacional exercia encara llavors sobre els obrers d’Espanya i donada l’excel·lent organització que, almenys per a finalitats pràctiques, conservava encara la seva Secció espanyola, era segur que als districtes fabrils de Catalunya, a València, a les ciutats d’Andalusia, etc., haurien triomfat brillantment tots els candidats presentats i mantinguts per la Internacional, duent a les corts una minoria prou forta per decidir les votacions entre els dos bàndols republicans.

Els obrers sentien això; sentien que havia arribat l’hora de posar en joc la seva potent organització, ja que en aquell moment encara ho era. Però els senyors caps de l’escola bakuninista havien predicat, durant tant de temps, l’evangeli de l’abstencionisme incondicional, que no podien fer marxa enrere de sobte; i així van inventar aquella lamentable sortida, consistent en fer que la Internacional s’abstingués com a col·lectivitat, però deixant als seus membres en llibertat per votar individualment com volguessin.

La conseqüència d’aquesta declaració en fallida política va ser que els obrers, com passa sempre en aquests casos, van votar a la gent que es feien més els radicals, als intransigents, i que, sentint-se amb això més o menys responsables de les passes donades posteriorment pels seus elegits, van acabar per veure’s embolicats en la seva actuació.

II

Els aliancistes no podien persistir en la ridícula situació en què s’havien col·locat amb la seva astuta política electoral, si no volien malmetre el seu comandament sobre la Internacional a Espanya. Havien d’aparentar, com a mínim, que feien alguna cosa. I la seva taula de salvació va ser la vaga general.

Al programa bakuninista, la vaga general és la palanca que cal fer servir per desencadenar la revolució social. Un bon matí, els obrers de tots els gremis d’un país i fins i tot del món sencer deixen la feina i, en quatre setmanes com a molt, obliguen a donar a les classes posseïdores a donar-se per vençudes o a llençar-se contra els obrers, amb el qual donen a aquests dret a defensar-se i a enderrocar, aprofitant l’ocasió, tota la vella organització social. La idea dista molt de ser nova; primer els socialistes francesos i després els belgues se n’han fartat, des de 1848, de muntar aquest palafrè, que és, malgrat tot, per origen, un cavall de raça anglesa.

Durant el ràpid i intens auge del cartisme entre els obrers britànics, que va seguir a la crisi del 1837, es va predicar, ja el 1839, el «mes sant», l’aturada a escala nacional (v. Engels, La situación de la clase obrera en Inglaterra, segona edició, pàg. 234); i la idea va tenir tanta ressonància, que els obrers fabrils del Nord d’Anglaterra intentaren posar-la en pràctica el juliol de 1842. També al Congrés dels aliancistes celebrat a Ginebra el 1r de setembre de 1873 exercí un gran paper la vaga general, tot i que es va reconèixer per tot el món que per a això calia una organització perfecta de la classe obrera i una caixa ben plena.

I aquí justament la dificultat de l’assumpte. D’una banda, els governs, sobretot si els permet encoratjar-se contra l’abstencionisme polític, mai permetran que l’organització i les caixes dels obrers arribin tan lluny; i, d’altra banda, ells esdeveniments polítics i els abusos de les classes governants facilitaran l’emancipació dels obrers molt abans que el proletariat arribi a reunir aquesta organització ideal i aquest gegantí fons de reserva. Però, si es disposés d’ambdues coses, no caldria fer la volta de la vaga general per arribar a la meta.

Per a ningú que conegui una mica l’engranatge ocult de l’Aliança pot ser dubtós que la proposta d’aplicar aquest ben experimentat procediment va partir del centre suís. El cas és que els dirigents espanyols van trobar d’aquesta manera una sortida per fer alguna cosa sense tornar-se d’una vegada «polítics»; i s’hi van llençar encantats. Per tot arreu es van predicar els efectes miraculosos de la vaga general i de seguida es va preparar tot per començar-la a Barcelona i a Alcoi.

Mentrestant, la situació política anava apropant-se cada cop més a una crisi. Els vells perdonavides del republicanisme federal, Castelar i comparsa, començaven a tremolar davant el moviment, que els superava; no van tenir més remei que cedir el poder a Pi i Margall, que intentava una transacció amb els intransigents. Pi era, de tots els republicans oficials, l’únic socialista, l’únic que entenia la necessitat que la República es recolzés en els obrers. Així va presentar de seguida un programa de mesures socials d’immediata execució, que no només eren directament avantatjoses per als obrers sinó que, a més, pels seus efectes, havien necessàriament d’empènyer a majors avenços i, d’aquesta manera, com a mínim posar en marxa la revolució social.

Però els internacionals bakuninistes, que tenen l’obligació de refusar fins i tot les mesures més revolucionàries, quan aquestes provenen de l’«Estat», preferien donar suport als intransigents més extravagants abans que a un ministre. Les negociacions de Pi amb els intransigents es dilataven; els intransigents començaren a perdre la paciència; els més fogosos d’entre ells van començar a Andalusia l’aixecament cantonal. Havia arribat l’hora que els caps de l’Aliança actuessin també, si no volien seguir marxant a remolc dels intransigents burgesos. En vista d’això, ordenaren la vaga general.

A Barcelona es va enganxar, entre d’altres, aquest cartell:

Obrers! Declarem la vaga general per demostrar la profunda repugnància que ens causa veure com el Govern posa l’exèrcit al carrer per lluitar contra els nostres germans treballadors, mentre a penes es preocupa de la guerra contra els carlistes, etc.

És a dir, que es convidava els obrers de Barcelona —el centre fabril més important d’Espanya, que té en el seu haver històric més combats de barricades que cap altra ciutat del món— a enfrontar-se contra el Poder públic armat, però no amb les armes que ells tenien també en les seves mans, sinó amb una aturada general, com una mesura que només afecta directament als burgesos individuals, però que no va contra la seva representació col·lectiva, el Poder de l’Estat.

Els obrers barcelonesos havien pogut, en la inactivitat dels temps de pau, parar atenció a les frases violentes d’homes tan mansos com Alerini, Farga Pellicer i Viñas; però quan va arribar l’hora d’actuar, quan Alerini, Farga Pellicer i Viñas van llençar, primer, el seu famós programa electoral, després es van dedicar constantment a calmar els ànims, i per fi, enlloc de cridar a les armes, van declarar la vaga general, acabaren per provocar el menyspreu dels obrers. El més feble dels intransigents revelava, amb tot, més energia que el més enèrgic dels aliancistes.

L’Aliança i la Internacional manipulada per ella van perdre tota la seva influència i, quan aquests cavallers van proclamar la vaga general, sota el pretext de paralitzar amb això l’acció del Govern, els obrers es van posar simplement a riure. Però l’activitat de la falsa Internacional havia aconseguit, com a mínim, que Barcelona es mantingués al marge de l’aixecament cantonal. Dins d’ell, la representació de la classe obrera era, a tot arreu, un element molt fort; i Barcelona era l’única ciutat la incorporació de la qual podia recolzar de manera ferma a aquest element obrer i donar-li la perspectiva de fer-se amo, al cap i a la fi, de tot el moviment.

A més, la incorporació de Barcelona es pot dir que hauria decidit el triomf. Però Barcelona no va moure un dit; els obrers barcelonesos, que sabien a què atenir-se respecte als intransigents i havien estat enganyats pels aliancistes, es van creuar de braços i donaren amb això el triomf final al Govern de Madrid. Tot el qual no va impedir als aliancistes Alerini i Brousse (sobre qui dona més detalls l’informe sobre l’Aliança) declarar al seu diari Solidarité révolutionnaire:

El moviment revolucionari s’estén com una reguera de pólvora per tota la península. A Barcelona encara no ha posat res, però a la plaça pública la revolució és permanent!

Però era la revolució dels aliancistes, que consisteix a mantenir tornejos oratoris i, precisament per això, és «permanent», sense moure’s del lloc.

La vaga s’havia posat a l’ordre del dia alhora a Alcoi. Alcoi és un centre fabril de recent creació, que compta actualment uns 30.000 habitants, i en el que la Internacional, en forma bakuninista, només aconseguí penetrar fa un any, desenvolupant-se després amb gran rapidesa.

El socialisme, sota qualsevol forma, era ben rebut per aquests obrers, que fins llavors havien restat completament al marge del moviment, com succeeix en alguns llocs endarrerits d’Alemanya, a on sobtadament l’Associació General Obrera Alemanya  adquireix de moment un gran nombre d’adeptes. Alcoi va ser triat, per tant, per a la seu de la Comissió federal bakuninista espanyola; i aquesta comissió federal és, precisament, la que aquí veurem actuar.

El 7 de juliol, una assemblea obrera pren l’acord de la vaga general; i al dia següent envia una comissió a entrevistar-se amb l’alcalde, requerint-la perquè reuneixi en un termini de 24 hores als patrons i els hi presenti les reivindicacions dels obrers.

L’alcalde, Albors, un republicà burgès, entreté als obrers, demana tropes a Alacant i aconsella als patrons que no cedeixin, sinó que es parapetin a les seves cases. Quant a ell, estarà al seu lloc. Després de celebrar una entrevista amb els patrons —estem seguint l’informe oficial de la Comissió federal aliancista, que duu la data de 14 de juliol de 1873—, l’alcalde, que al  principi havia promès als obrers mantenir-se neutral, llença una proclama en la qual «injuria i calumnia als obrers i pren partit pels patrons, anul·lant així el dret i la llibertat dels vaguistes i reptant-los a lluitar». Com els pietosos desitjos d’un alcalde podien anul·lar el dret a la llibertat dels vaguistes, és cosa que no s’esclareix a l’informe. El cas és que els obrers, dirigits per l’Aliança, van fer saber al Concejo, per mitjà d’una comissió que, si no estava disposat a mantenir la neutralitat promesa, el millor que podia fer era dimitir per evitar un conflicte. La comissió no va ser rebuda i, quan sortia de l’ajuntament, la força pública disparà contra el poble, congregat a la plaça en actitud pacífica i sense armes.

Així va començar la lluita, segons l’informe aliancista. El poble es va armar, i va començar la batalla que havia de durar «vint hores». D’una banda, els obrers, que Solidarité révolutionnaire xifra en 5.000; d’altra banda, 32 guàrdies civils concentrats a l’Ajuntament i alguna gent armada parapetada a quatre o cinc cases al costat del mercat, cases a les que el poble va calar foc a la bona manera prussiana. Per fi, als guàrdies se’ls hi van esgotar les municions i van haver de capitular.

No hauria hagut de lamentar tantes desgràcies —diu l’informe de la Comissió aliancista— si l’alcalde Albors no hagués enganyat al poble simulant rendir-se i fent després assassinar traïdorament als qui van entrar a l’Ajuntament confiant en la seva paraula; i el mateix alcalde no hauria mort, com va morir a mans de la població, legítimament indignada, si no hagués disparat el seu revòlver a frec de roba contra els qui anaven a detenir-lo.

Quantes baixes va causar aquesta batalla?

Malgrat que no és possible calcular amb exactitud el nombre de morts i ferits (de la banda del poble), sí que podem dir que no hauran estat segurament menys de deu. De part dels provocadors, no són menys de quinze els morts i els ferits.

Aquella va ser la primera lluita de carrer de l’Aliança. Al capdavant de 5.000 homes, es va batre durant vint hores contra 32 guàrdies i alguns burgesos armats; els va vèncer, després que ells haguessin esgotat les municions, i va perdre, en total, deu homes. És conegut que l’Aliança inculca als seus iniciats aquella sàvia sentència de Falstaff que «el major mèrit de la valentia és la prudència».

Sobra dir que totes les notícies terrorífiques dels diaris burgesos, que parlen de fàbriques incendiades sense cap objecte, de guàrdies afusellats en massa, de persones ruixades amb petroli i després cremades, són pures invencions. Els obrers vencedors, encara que estiguin dirigits per aliancistes, el lema dels quals és «No s’ha de reparar en res», són sempre massa generosos amb l’enemic vençut com per obrar així, i aquest els hi imputa totes les atrocitats que ell no deixa de cometre quan venç.

Eren, doncs, vencedors.

«A Alcoi —diu, ple de joia, Solidarité révolutionnaire— els nostres amics, en nombre de 5.000, són amos de la situació».

Veiem que van fer de la seva «situació» els anomenats «amos».

En arribar aquí, l’informe de l’Aliança i el diari aliancista ens deixen a l’estacada; ens hem de conformar amb la informació general de la premsa. Per aquesta ens n’assabentem que a Alcoi es va constituir immediatament un «Comitè de Salut Pública», és a dir, un govern revolucionari.

És cert que al Congrés celebrat per ells a Sant Imier (Suïssa) el 15 de setembre de 1872, els aliancistes havien acordat que «tota organització d’un Poder polític, del poder anomenat provisional o revolucionari, no pot ser més que un nou engany i resultaria tan perillosa per al proletariat com tots els governs que existeixen actualment». A més, tots els membres de la Comissió federal d’Espanya, resident a Alcoi, havien fet tot el possible per aconseguir que el Congrés de la Secció espanyola de la Internacional fes seu aquest acord. Però, malgrat tot això, ens trobem que Severino Albarracín, membre d’aquella Comissió i, segons alguns informes, també Francisco Tomás, el seu secretari, formen part d’aquest govern provisional i revolucionari que era el Comitè de Salut Pública d’Alcoi. 

I què va fer aquest Comitè de Salut Pública? Quines van ser les seves mesures per aconseguir l’«emancipació immediata i completa dels obrers»? Prohibir que cap home sortís de la vila, autoritzant en canvi per fer-ho a les dones, sempre que tinguessin passi! Els enemics de l’autoritat restablint el règim de passis! Per la resta, la més completa confusió, la més completa inactivitat, la més completa ineptitud.

Entretant, el general Velarde avançava amb les seves tropes des d’Alacant. El Govern tenia les seves raons per anar apaivagant silenciosament les insurreccions locals de les províncies. I els «amos de la situació» d’Alcoi tenien també les seves per escapolir-se d’un estat de les coses amb el que no sabien què fer. Per això, el diputat Cervera, que actuava de mediador, va trobar el camí pla. El Comitè de Salut Pública resignà els seus poders, les tropes van entrar a la vila el 12 de juliol sense trobar la menor resistència i l’única promesa que es va fer a canvi al Comitè de Salut Pública va ser donar una amnistia general. Els aliancistes «amos de la situació» havien sortit realment del tràngol un cop més. I amb això va acabar l’aventura d’Alcoi.

A Sanlúcar de Barrameda, tocant a Cadis, «l’alcalde —relata l’informe aliancista— clausura el local de la Internacional i, amb les seves amenaces i els seus incessants atemptats contra els drets personals dels ciutadans, provoca la còlera dels obrers. Una comissió reclama del ministre el respecte del dret i la reobertura del local, arbitràriament clausurat. El senyor Pi hi accedeix en principi però ho denega a la pràctica; els obrers veuen que el Govern mira de posar la seva Associació sistemàticament fora de la llei; destitueixen les autoritats locals i posen en el seu lloc a d’altres, que ordenen la reobertura del local de l’Associació».

«A Sanlúcar el poble és amo de la situació!», exclama triomfalment Solidarité révolutionnaire. Els aliancistes, que també aquí, en contra dels seus principis anarquistes, instituïren un govern revolucionari, no van saber per on començar a servir-se del Poder. Van perdre el temps en debats buits i acords sobre el paper, i el 5 d’agost, després d’ocupar les ciutats de Sevilla i Cadis, el general Pavía va destacar a unes quantes companyies de la brigada de Sòria per prendre Sanlúcar i no va trobar la més petita resistència.

Aquestes són les gestes heroiques dutes a terme per l’Aliança allà a on ningú li feia la competència.

III

Immediatament després de la batalla lliurada als carrers d’Alcoi, s’aixecaren els intransigents a Andalusia. Pi i Margall encara era al Poder i en continues negociacions amb els caps d’aquest grup polític, per formar amb ells un nou ministeri. Per què, doncs, llençar-se als carrers, sense esperar al fracàs de les negociacions? La raó d’aquestes presses no ha arribat a esclarir-se del tot. L’únic que es pot dir del cert és que els senyors intransigents intentaven abans de tot que es portés a la pràctica el més aviat possible la República federal per a, d’aquesta manera, poder escalar el Poder i els molts nous càrrecs que s’haurien de crear als diferents cantons.

A Madrid, les corts trigaven molt a esquarterar Espanya; calia intervenir i proclamar a tot arreu cantons sobirans. L’actitud que havien mantingut fins llavors els internacionals (els bakuninistes), de ple, des de les eleccions, a les manipulacions dels intransigents, permetia comptar amb la seva col·laboració; a més, precisament s’havien apoderat d’Alcoi per la violència i estaven, per tant, en lluita oberta contra el Govern. A això s’hi afegia que els bakuninistes havien estat predicant durant molts anys que tota acció revolucionària de dalt cap a baix era perniciosa i que tot s’havia d’organitzar i dur a terme de baix cap a dalt. I heus aquí que ara se’ls hi oferia l’ocasió d’implantar de baix cap a dalt, com a mínim a unes quantes ciutats, el famós principi d’autonomia. No cal dir que els obrers bakuninistes es van empassar l’esquer i van treure les castanyes del foc als intransigents per veure’s després recompensats pels seus aliats, com sempre, amb puntades de peu i bales de fusell.

Vegem quina va ser la posició dels internacionals bakuninistes en tot aquest moviment. Van ajudar a imprimir el segell de l’atomització federalista i van realitzar el seu ideal de l’anarquia en la mesura del possible. Els mateixos bakuninistes que, pocs mesos abans, a Còrdova, havien fet anatema com a traïció i engany contra els obrers la instauració de governs revolucionaris formaven ara part de tots els governs municipals revolucionaris d’Andalusia, però sempre en minoria, de manera que els intransigents podien fer tot allò que volguessin. Mentre aquests monopolitzaven la direcció política i militar del moviment, als obrers se’ls despatxava amb uns quants tòpics brillants o amb uns acords sobre suposades reformes socials del caràcter més barroer i absurd i que, a més, només existien sobre el paper. Quan els líders bakuninistes demanaven alguna concessió real i positiva, eren rebutjats amb menyspreu. El més important que declaraven sempre els intransigents directors del moviment als corresponsals dels diaris anglesos, era que ells no tenien res a veure amb aquests anomenats internacionals i que declinaven qualsevol responsabilitat pels seus actes, aclarint molt bé que tenien estrictament vigilats per la policia als seus caps i a tots els emigrats de la Comunia de París. Finalment a Sevilla, com veurem, els intransigents, durant el combat contra les tropes del Govern, van disparar també contra els seus aliats bakuninistes.

Així va succeir que, en el decurs de pocs dies, tota Andalusia va estar en mans dels intransigents armats. Sevilla, Màlaga, Granada, Cadis, etc. van caure en el seu poder gairebé sense resistència. Cada ciutat es va declarar cantó independent i va anomenar una Junta revolucionària de govern. El mateix van fer després Múrcia, Cartagena i València. A Salamanca també s’hi va fer un assaig de l’estil, però de caràcter més pacífic. Així van estar la majoria de grans ciutats d’Espanya en poder dels insurrectes, amb excepció de la capital, Madrid —simple ciutat de luxe, que gairebé mai intervé amb decisió—, i de Barcelona. Si Barcelona s’hi hagués llençat, el triomf final hagués estat gairebé segur i, a més, s’hauria assegurat un reforç enorme a l’element obrer que prenia part al moviment. Però ja hem vist que  Barcelona que els gairebé no tenien forces i que els internacionals bakuninistes, que en aquell moment encara eren molt fortes allà, van prendre la vaga general com un pretext per escapolir-se. Així doncs, aquest cop Barcelona no va ser al lloc que li tocava.

No obstant això, aquesta insurrecció, tot i que iniciada de manera espantosa, encara tenia grans perspectives d’èxit si se l’hagués dirigit amb una mica d’intel·ligència, ni tan sols que hagués estat a la manera dels pronunciaments militars espanyols, en què la guarnició d’una plaça es revolta, passa sobre la plaça més propera, arrossega la seva guarnició, preparada per endavant i, creixent com una allau, avança sobre la capital, fins que una batalla afortunada o el pas al seu bàndol de les tropes enviades contra ella decideix el triomf.

Tal mètode era especialment adient per a aquesta ocasió. Els insurrectes es trobaven organitzats a tot arreu des de feia molt de temps en batallons de voluntaris, la disciplina dels quals era, s’ha de dir, pèssima, però no pitjor, segurament, que la de les restes de l’antic exèrcit espanyol, descompost en la seva major part. L’única força de confiança de què disposava el Govern era la Guàrdia Civil, i aquesta es trobava escampada per tot el país. Abans de tot s’havia d’impedir la concentració dels guàrdies civils i, per a això, no hi havia més recurs que prendre l’ofensiva i aventurar-se a camp obert; la cosa no era molt arriscada, cons el Govern només podia oposar als voluntaris tropes tan indisciplinades com ells mateixos. I, si es volia vèncer, no hi havia altre camí.

Però, no. El federalisme dels intransigents i del seu apèndix bakuninista consistia, precisament, a deixar que cada ciutat actués pel seu compte i declarava essencial, no la seva cooperació amb les altres ciutats, sinó la seva separació d’elles, amb el que barrava el pas a tota possibilitat d’una ofensiva general. El que a la guerra dels camperols alemanys i a les insurreccions alemanyes de maig de 1849 havia estat un mal inevitable —l’atomització i l’aïllament de les forces revolucionàries, que va permetre a unes i les mateixes tropes del Govern anar esclafant un aixecament rere altre—, es proclamava aquí com el principi de la suprema saviesa revolucionària. 

Bakunin va poder gaudir d’aquest desgreuge. Ja el setembre de 1870 (a les seves Lettres à un Français) havia declarat que l’únic mitjà per expulsar de França als prussians amb una lluita revolucionària consistia a abolir tota direcció centralitzada i deixar que cada ciutat, cada aldea, cada municipi, dirigís la guerra pel seu compte. Si a l’exèrcit prussià, amb la seva direcció única, s’hi oposava el desencadenament de les passions revolucionàries, el triomf estava assegurat. Davant la intel·ligència col·lectiva del poble francès, abandonat per fi novament als seus propis destins, la intel·ligència individual de Moltke s’esfumaria. Llavors, els francesos no ho van voler entendre així; però a Espanya s’obsequià a Bakunin, com hem vist i encara hem de veure, amb un ressonant triomf.

Mentrestant, el cop baix d’aquest aixecament, organitzat sense cap pretext, va impossibilitar a Pi i Margall de seguir negociant amb els intransigents. Va haver de dimitir; el van substituir al Poder els republicans purs del tipus de Castelar, burgesos sense disfressar, el primer designi dels quals era malmetre el moviment obrer, del que abans se n’havien servit, però que ara els destorbava.

A les ordres del general Pavía es va formar una divisió per enviar-la contra Andalusia, i una altra a les ordres de Martínez Campos per enviar-la contra València i Cartagena. La flor d’aquestes divisions eren els guàrdies civils portats de totes les parts d’Espanya, tots ells antics soldats la disciplina dels quals es mantenia encara incommovible. Com havia succeït amb els gendarmes a la marxa de l’exèrcit versallès sobre París, la missió d’aquests guàrdies civils era reforçar les tropes de línia desmoralitzades i anar sempre al capdavant de les columnes d’atac, comesa que, en tots dos aspectes, van complir en la mesura de les seves forces. A més d’ells, les divisions contenien alguns regiments de línia refosos, de manera que cadascuna d’elles estava composta per uns 3.000 homes. Era tot el que el Govern podia mobilitzar contra els insurrectes.

El general Pavía es va posar en marxa cap al 20 de juliol. El 24 fou ocupada Còrdova per una columna de guàrdies civils i tropes de línia comandades per Ripoll. El 29, Pavía va atacar les barricades de Sevilla, la qual va caure a les seves mans el 30 o el 31 (els telegrames no permeten fixar amb seguretat les dates). Va deixar una columna mòbil per sotmetre la rodalia i avançà sobre Cadis, els defensors de la qual no es van batre més que a l’accés a la ciutat, i fins i tot aquí amb poca empenta; després, el 4 d’agost, es van deixar desarmar sense resistència. Els dies següents va desarmar, també sense resistència, Sanlúcar de Barrameda, San Roque, Tarifa, Algesires i altra multitud de petites ciutats, cadascuna de les quals s’havia erigit en cantó independent. Alhora, va enviar columnes contra Màlaga i Granada, que capitularen sense resistència el 3 i el 8 d’agost respectivament; i així, el 10 d’agost, en menys de 15 dies i gairebé sense lluita, havia quedat sotmesa tota Andalusia.

El 26 de juliol inicià Martínez Campos l’atac contra València. Aquí, la insurrecció havia partit dels obrers. En escindir-se a Espanya la Internacional, a València van obtenir la majoria els internacionals autèntics i el nou Consell federal espanyol va ser traslladat a aquesta ciutat. Poc després de proclamar-se la República quan ja s’albirava la imminència de combats revolucionaris, els obrers bakuninistes de València, desconfiant dels líders barcelonins, que disfressaven la seva tàctica d’apaivagament amb frases ultrarrevolucionaries, van prometre als autèntics internacionals que farien causa comuna amb ells a tots els moviments locals. En esclatar el moviment cantonal, immediatament ambdues fraccions es van llençar al carrer, fent servir els intransigents, i van desallotjar les tropes. No s’ha sabut quina era la composició de la Junta de València; malgrat tot, dels informes dels corresponsals de la premsa anglesa se’n desprèn que a ella, igual que entre els voluntaris valencians, els obrers tenien preponderància decisiva. 

Aquests mateixos corresponsals parlaven dels insurrectes de València amb un respecte que distaven molt de dispensar a la resta de rebels, majoritàriament intransigents; enaltien la seva disciplina i l’ordre que regnava a la ciutat i pronosticaven una llarga resistència i una lluita aferrissada. No es van equivocar. València, ciutat oberta, es va sostenir contra els atacs de la divisió de Martínez Campos des del 26 de juliol fins al 8 d’agost, és a dir, més temps que tota Andalusia junta.

A la província de Múrcia, les tropes van ocupar sense resistència la capital, del mateix nom. Després de prendre València, Martínez Campos va marxar sobre Cartagena, una de les fortaleses més ben defensades d’Espanya, protegida per terra per una muralla i una sèrie de fortins destacats a les altures dominants. Els 3.000 soldats del Govern, privats d’artilleria de setge, eren, naturalment, impotents, amb els seus canons lleugers, contra l’artilleria pesada dels forts, i van haver de limitar-se a posar setge a la ciutat per la banda de terra; però això no significava gran cosa, mentre els cartageners dominessin el mar amb els vaixells de guerra capturats per ells al port. Els insurrectes, que, mentre es lluitava a València i Andalusia, només se n’havien ocupat d’ells mateixos, van començar a pensar en el món exterior després que estiguessin reprimides la resta de revoltes, quan van començar a notar ells mateixos l’escassedat de diners i vitualles. Llavors, van fer primer una temptativa de marxar sobre Madrid, que distava de Cartagena, com a mínim, 60 milles alemanyes, més del doble que, per exemple, València o Granada!

L’expedició tingué un final lamentable no gaire lluny de Cartagena; i el setge va tallar el pas a un altre intent de sortida per terra. Es van llençar, doncs, a fer sortides amb la flota. I quines sortides! No es podia ni parlar de tornar a revoltar, amb els vaixells de guerra cartageners, els ports de mar que acabaven de ser sotmesos. Per tant, la marina de guerra del Cantó sobirà de Cartagena es va limitar a amenaçar que bombardejaria a la resta de ciutats del litoral marítim des de València fins a Màlaga —també sobiranes, d’acord amb la teoria cartagenera—, i en cas necessari, a bombardejar-les realment i efectiva, si no duien a bord de les seves naus les provisions exigides i una contribució de guerra en diners comptants. Mentre aquestes ciutats havien estat aixecades en armes contra el Govern com a cantons sobirans, a Cartagena regia el principi de «cadascú per ell mateix!». Ara, que estaven derrotades, havia de regir el principi de «tots per Cartagena!». Així entenien els intransigents de Cartagena i els seus sequaços  bakuninistes el federalisme dels cantons sobirans.

Per tal de reforçar les files dels combatents de la llibertat, el govern de Cartagena va alliberar als 1.800 reclusos del penal d’aquella ciutat, els pitjors lladres i assassins de tota Espanya. Que aquesta mesura revolucionària l’hi va ser suggerida pels bakuninistes és indubtable després de les revelacions de l’informe sobre l’«Alianza». En ell es demostra com Bakunin s’entusiasmava davant del «desencadenament de totes les males passions» i com proclamava al bandoler rus model de veritables revolucionaris. El que val per als russos, ha de valdre també per als espanyols. Per tant, el govern cartagener s’ajustava per complet a l’esperit de Bakunin quan va desencadenar les «males passions» dels 1.800 bergants empresonats, portant amb ells fins a l’extrem la desmoralització entre les seves tropes. I quan el Govern espanyol, en lloc de desfer a canonades les seves pròpies fortificacions, esperava la submissió de Cartagena de la descomposició interior dels seus defensors, seguia una política totalment encertada.

IV

Escoltem ara l’informe de la Nova Federació Madrilenya sobre tot aquest moviment.

Al Congrés que s’havia de celebrar a València el segon diumenge d’agost s’havia encomanat, com es veu, la important missió de determinar l’actitud de la federació espanyola davant dels greus esdeveniments polítics que s’han estat desenvolupant a Espanya des de l’últim 11 de febrer, dia de la proclamació de la República; però l’escabellada revolta cantonal, avortada miserablement i a la qual van prendre part activa els internacionals de gairebé totes les províncies revoltades, ha vingut, no només a paralitzar l’acció del Consell federal, disseminant la major part dels seus membres, sinó que ha desorganitzat gairebé per complet les federacions locals, llençant sobre els seus individus —que és el més trist— tot el pes de l’odiositat, totes les persecucions que porta amb si una insurrecció fracassada i matusserament tramada.

En esclatar el moviment cantonal, en constituir-se les juntes, és a dir, els governs dels cantons, aquells mateixos (els bakuninistes) que tant vociferaven contra el Poder polític, que tan violentament ens acusaven d’autoritaris, s’apressaven a entrar en aquells governs; i a ciutats tan importants com Sevilla, Cadis, Sanlúcar de Barrameda, Granada i València, molts internacionals dels que s’anomenen antiautoritaris, formaven part de les juntes cantonals, sense altra bandera que la de l’autonomia de la província o cantó. Així consta oficialment a les proclames i la resta de documents publicats per les esmentades juntes, a on internacionals no gaire coneguts estamparen els seus noms.

Tanta contradicció entre la teoria i la pràctica, entre la propaganda i el fet significaria molt poc si d’una conducta com aquesta en resultés o n’hagués pogut resultar algun avantatge per a la nostra Associació, algun progrés en el camí de l’organització de les nostres forces, alguna passa donada cap al compliment de la nostra aspiració fonamental, l’emancipació de la classe treballadora. Però ha succeït tot el contrari, com no podia succeir d’una altra manera. En faltant l’acció col·lectiva del proletariat espanyol, tan fàcil si s’hagués obrat en nom de la Internacional, mancant l’acord de les federacions locals i quedant en conseqüència abandonat el moviment a la iniciativa individual o de localitat aïllada, sense més direcció que la que pogués imprimir-hi la misteriosa Aliança, que per desgràcia encara impera a la nostra regió, i sense altre programa que el dels nostres naturals enemics els republicans burgesos, l’aixecament cantonal va sucumbir d’una manera vergonyosa, gairebé sense resistència, arrossegant en la seva caiguda el prestigi i l’organització de la Internacional a Espanya.

No hi ha excés, crim ni violència que els republicans d’avui no atribueixin a la Internacional, havent-se donat el cas, segons se’ns assegura, que a Sevilla, durant el combat, els propis intransigents feien foc als seus aliats els internacionals (bakuninistes). La reacció, aprofitant-se hàbilment de les nostres malapteses, incita als republicans que ens persegueixin revoltant alhora als indiferents contra nosaltres, i el que no van poder assolir en temps de Sagasta ho aconsegueixen ara: avui dia a Espanya el nom de la Internacional és un nom detestat fins i tot per a la generalitat dels obrers.

A Barcelona moltes seccions obreres s’han separat de la Internacional, protestant contra els homes del diari La Federación (òrgan  principal dels bakuninistes) i contra la seva inexplicable conducta; a Jerez, Puerto de Santa María i altres punts, les federacions s’han declarat dissoltes: a Loja (província de Granada) han estat expulsats els pocs internacionals que allà hi havia; a Madrid, a on es gaudeix de més llibertat, l’antiga federació (bakuninista) no dona la més lleu senyal de vida, i la nostra es veu forçada a romandre inactiva i silenciosa per no carregar amb culpes alienes; a les localitats del Nord la guerra cada cop més acarnissada dels carlistes impedeix tot tipus de feines; i per últim, a València, a on després de 15 dies de setge va quedar vencedor el Govern, els internacionals que no han fugit han de romandre ocults, i el Consell federal es troba avui totalment dissolt».

Fins aquí, l’informe de Madrid. Com podem veure, coincideix del tot amb el relat històric fet a les pàgines anteriors.

Examinem, doncs, el resultat de tota la nostra investigació:

1.  Tan aviat es van enfrontar amb una situació revolucionària seriosa, els bakuninistes es van veure obligats a llençar per la borda tot el programa que fins llavors havien mantingut. En primer lloc, van sacrificar el seu dogma de l’abstencionisme polític i, sobretot, de l’abstencionisme electoral. Després, li arribà el torn a l’anarquia, a l’abolició de l’Estat; en lloc d’abolir l’estat, el que van fer va ser intentar erigir una sèrie de petits Estats nous. A continuació, van abandonar el seu principi que els obrers no havien de participar en cap revolució que no perseguís la immediata i completa emancipació del proletariat, i participaren en un moviment el caràcter purament burgès del qual era evident. Finalment, van trepitjar el principi que acabaven de proclamar ells mateixos, principi segons el qual la instauració d’un govern revolucionari no és més que un nou engany i una nova traïció a la classe obrera, instal·lant-se còmodament a les juntes governamentals de les diferents ciutats, i a més gairebé sempre com una minoria impotent, neutralitzada i políticament explotada pels burgesos.

2. En renegar dels principis que havien estat predicant sempre, ho van fer de la manera més covarda i més mentidera i sota la pressió d’una consciència culpable, sense que els propis bakuninistes ni les masses capitanejades per ells es llencessin al moviment amb cap programa ni sabessin remotament el que volien. Quina va ser la conseqüència natural d’això? Que els bakuninistes van entorpir qualsevol moviment, com a Barcelona, o es veiessin arrossegats a aixecaments aïllats, irreflexius i estúpids, com a Alcoi i Sanlúcar de Barrameda, o bé que la direcció de la insurrecció caigués en mans dels burgesos intransigents, com va succeir en la majoria dels casos. Així, doncs, en donar-se els fets, els crits ultrarrevolucionaris dels bakuninistes es traduïren en mesures per calmar els ànims, en aixecaments condemnats per endavant o en l’adhesió a un partit burgès, que, a més d’explotar ignominiosament als obrers per als seus fins polítics, els maltractava.

3. L’únic que ha quedat dret dels anomenats principis de l’anarquia, de la federació lliure de grups independents, etc., ha estat la dispersió sense taxa i sense sentit dels mitjans revolucionaris de lluita, que va permetre al Govern dominar a una ciutat rere altra amb un grapat de tropes i sense trobar a penes resistència.

4. Final de festa: No només la Secció espanyola de la Internacional -igual la falsa que l’autèntica- s’ha vist embolicada en l’esfondrament dels intransigents, i avui aquesta Secció -en altres temps nombrosa i ben organitzada- està dissolta de fet, sinó que, a més, s’hi atribueix tot el cúmul d’excessos imaginaris sense el qual els filisteus de tots els països no poden concebre un aixecament obrer; amb el que s’ha fet impossible, potser per molts anys, la reorganització internacional del proletariat espanyol.

5. En una paraula, els bakuninistes espanyols ens han donat un exemple insuperable de com no s’ha de fer una revolució.