Per Christian Saves [1]

Nota editorial

La introducció escrita l’any 1895 per a Engels per a la re-edició del llibre de Marx Les lluites de classes a França de 1848 a 1850, ha estat objecte de múltiples interpretacions al llarg de la història.

L’article de Christian Saves [2] que es publica a continuació forma part d’aquell corrent, inaugurada per Bernstein, que vol veure en aquest text la justificació del reformisme de la socialdemocràcia.

És una interpretació que, amb Rosa Luxemburg, no compartim. Considerem, però, que cal donar-la a conèixer per tal aprofundir en aquest debat amb coneixement de causa.

Per a contrastar amb aquesta visió, ens permetem adreçar als lectors dels dos textos de Jacques Texier (1 i 2) que formen també part d’aquest dossier la introducció de 1895 també és analitzada.

Consell de Redacció de La Realitat

És el “testament” polític de Friedrich Engels un presagi a aquesta conversió al revisionisme reformista que alguns han menyspreat? Intentar respondre a aquesta pregunta equival a submergir-se en la seva obra per comprendre el progrés intel·lectual d’un home inseparable del seu temps i de les idees que va transmetre. Optar per una anàlisi integral significa esforçar-se a buscar en els escrits d’Engels tot allò que el va poder preparar, intel·lectualment, per a una conversió a la socialdemocràcia. És, a més, procurar reavaluar el marxisme, no tenint en compte les responsabilitats històriques que se l’hi han assignat (la gènesi del bolxevisme), sinó tenint en compte la seva antítesi: el model socialdemòcrata, liberal i democràtic, que va prevaler a Occident. 

És evident que, vivint a Manchester, al centre de la indústria cotonera anglesa, Engels tenia l’avantatge sobre Marx de poder observar la realitat social directament, en un país on la qüestió fonamental no era la realització de la filosofia sinó la gran indústria, la misèria i la revolució. Des del seu lloc d’observació privilegiat, va tenir molt de temps per mesurar la devastació causada per un capitalisme explotador i desenfrenat, infinitament més preocupat per la taxa de beneficis que per la condició dels treballadors. El projecte socialista, tal com es va concretar aleshores, va ser en primer lloc una experiència alternativa. Es tracta d’oferir una altra cosa, una altra pràctica que faci la societat més justa i més humana. El socialisme és per a ell una resposta possible i realista a les dificultats del seu temps. Per tant, no busca la satisfacció del teòric, sinó que vol ser útil, aportant solucions que alleugerin el patiment, posin fi a l’explotació i a l’alienació dels treballadors. El socialisme d’Engels no és un socialisme d’intel·lectual tancat a la seva biblioteca. Si les idees que desenvolupa li són preuades, no es perquè son les seves idees, sinó molt més perquè amb elles té la possibilitat d’influir en el destí de la classe obrera. L’autor de l’Anti-Dühring sempre està disposat a debatre idees, perquè als seus ulls només importen els resultats: es tracta de pensar primer en l’emancipació i el benestar de la classe treballadora. La resta segueix de manera lògica. Al llarg de la seva vida, Engels va romandre obert al diàleg, sempre disposat a debatre sobre les modalitats de transició al socialisme.

El socialisme que ell afirma i espera veure construït manté l’home al centre de les seves preocupacions. Perquè només aquest socialisme és capaç de fer avançar la humanitat, fent-li fer un salt qualitatiu, des del regne de la necessitat fins al regne de la llibertat. Les paraules creades amb la seva ploma no son gens ambigües: “Amb la presa de possessió dels mitjans de producció per part de la societat, s’elimina la producció de mercaderies, per tant, la dominació del producte sobre el productor. L’anarquia dins de la producció social és substituïda per una organització planificada i conscient. La lluita per l’existència individual cessa. D’aquesta manera, per primera vegada, en un cert sentit, l’home se separa definitivament del regne animal, passant d’unes condicions d’existència animals a unes condicions realment humanes. El cercle de les condicions de vida al voltant de l’home que fins ara dominava l’home, ara passa sota la dominació i el control d’homes que, per primera vegada, es converteixen en amos reals i conscients de la natura, perquè són amos de la seva pròpia socialització” [3]. El socialisme d’Engels no està construït sobre si mateix, sobre els seus principis. No és coercitiu, no és dogmàtic, atorga invariablement una certa llibertat als actors i, sobretot, deixa respirar la realitat social, sense intentar oprimir-la o obtenir-ne cap benefici doctrinal. Així ho demostra la seva visió sobre l’abolició de les classes: “L’abolició de les classes, com qualsevol altre progrés social, es fa factible, no per l’única convicció, entre les masses, que l’existència d’aquestes classes és contrària a la igualtat, a la justícia o a la fraternitat, no per la simple voluntat de destruir-les, sinó per l’aparició de noves condicions econòmiques. La divisió de la societat en classes, explotada i explotadora, dominant i oprimida, va ser la fatal conseqüència de la productivitat poc desenvolupada de la societat.” [4] Així, Engels es descobreix: l’abolició de les classes pot tenir el seu origen en l’afirmació d’una voluntat política, però pot venir igualment, com ell suggereix, de l’aparició de noves condicions econòmiques, és a dir, infraestructures econòmiques i socials, determinants socials. Aquesta és una manera poc dissimulada d’afirmar que la mera evolució de la societat (econòmicament, socialment, políticament) seria suficient per fer obsolets els conflictes de classes i la pròpia existència d’aquestes classes. A més, per a ell, la lluita de classes no és un fi en si mateixa, sinó simplement un mitjà, l’ús del qual li dicten les condicions del capitalisme opressiu. La lluita de classes és el mitjà privilegiat posat a disposició de la classe obrera per aconseguir la seva emancipació. Però Engels no s’oposa en principi a aconseguir-ho per cap altre mitjà, si la situació objectiva evoluciona. En qualsevol cas, només es compten els resultats en aquest àmbit. Com per donar-nos més proves del seu pragmatisme i prudència, assenyala de la classe obrera a Anglaterra que “es mou com tot a Anglaterra, amb un pas lent i amb mesura, aquí amb vacil·lació, allà amb resultats més o menys bons; es mou aquí i allà amb una desconfiança exagerada en la paraula socialisme, mentre absorbeix la substància, i el moviment s’estén i suma grups de treballadors un rere l’altre … Si la marxa del moviment no és tan ràpid com desitjaven els més impacients d’entre nosaltres, no oblidem que és la classe obrera qui conserva vives les qualitats més magnífiques del personatge anglès i que quan una terra és conquistada per Anglaterra, normalment no es perd mai” [5]. Com a home savi, sabent aprendre les lliçons de les experiències passades, endevina que pot ser perjudicial voler precipitar les coses, sacsejar la història sense esperar que l’empresa hagi assolit el grau de maduresa requerit. Aquesta posició de principi el va portar a escriure amb Marx que “El desenvolupament de les forces productives és un requisit previ absolutament essencial, perquè sense ell, la penúria es generalitzaria juntament amb la necessitat, llavors és la lluita per allò necessari que tornaria a començar i inevitablement cauríem de nou en el mateix vell fang” [6]. Per això reconeix, al final de la seva vida, mirant enrere les lluites de classes a França, que era impossible, al 1848, fer realitat la transformació social amb un simple cop de mà [7]. Per a Engels, el socialisme és, sens dubte, una qüestió de maduració. Ha de madurar, en mentalitats i estructures socials. Com el bon vi, millora amb l’edat, l’experiència i la conquesta social. Aquest és també el secret d’un socialisme autèntic, no directorial i antiautoritari, preocupat exclusivament pel destí de la classe treballadora i els mitjans per esmenar-lo.

D’altra banda, és perquè Engels posa la seva ideologia revolucionària al servei d’un sol objectiu, la construcció del socialisme, que arriba a abordar amb gran circumspecció una qüestió delicada, el de la violència al llarg de la història. 

Però, reconèixer objectivament l’existència de violència no significa acceptar-la com a tal amb complaença. L’executor testamentari de Marx explica: “No diem que si algú et colpeja en una galta, posa l’altra galta. Però no som, com afirmen els difamadors del moviment obrer, partidaris de la violència en nom de la violència. Simplement observem que la violència és un fet social, que és la conseqüència de l’explotació de l’home per l’home, que ha estat creada per els privilegiats d’un ordre social determinat com el mitjà de mantenir i estendre la seva dominació” [8]. L’evolució sociològica no ofereix una oportunitat inesperada d’assolir el mateix objectiu evitant la fase revolucionària? 

Les potencialitats revolucionàries que Marx i Engels van predir dins capitalisme no es van començar a materialitzar fins a la segona meitat del segle XIX. Entre el 1859 i el 1914, la producció industrial mundial es va multiplicar per set i el comerç internacional es va multiplicar per deu, mentre que als principals països capitalistes (Anglaterra, Amèrica [9], Alemanya, França) els treballadors assalariats tendien a constituir una massa compacta que representava la majoria de la població treballadora. El colossal desenvolupament de les forces productives va portar que es complís la profecia marxista que predeia el paper històric del proletariat. Si l’esclafament de la Comuna marca el final de les revoltes del segle XIX, els darrers anys d’aquest i el començament del XX es caracteritzen per una magnífica floració del moviment obrer: a França, el nombre de treballadors sindicats va passar de 420.000 el 1895 a més de 1.000.000 el 1913; El 1914, el Parlament francès tenia 87 diputats socialistes envers 50 el 1893. A Alemanya, els sindicats socialistes sumaven menys de mig milió de membres el 1898 i 2.574.000 el 1913. Després de l’abolició de les lleis d’excepció, els socialistes alemanys van avançar espectacularment i van enviar 110 dels seus representants a seure al Reichstag el 1912. El nombre d’afiliats als Trade-Unions (sic) anglesos va passar de mig milió el 1893 a més de quatre milions el 1913 i el nombre de diputats laboristes als Comuns de 2 el 1900 a 42 el 1910. A Rússia, el 1883 Gueorgui Plejànov va fundar el “Grup per a l’Emancipació del Treball”. El 1912, la Internacional dels Treballadors registrava 3.372.000 membres a tot el món. Les prediccions de Marx entraven en la primera fase de la seva realització. El proletariat estava en camí de convertir-se en un poder històric decisiu, amb el marxisme com a ideologia dominant del moviment obrer. Cal dir que els teòrics més prestigiosos del socialisme alemany, com Karl Kautsky, Eduard Bernstein, Frantz Mehring, August Bebel i Rosa Luxemburg, també treballaven per a la causa. Van ser fermament recolzats pels seus homòlegs austríacs, no menys brillants, Hilferding, Renner, Bauer o Adler. Aquest període heroic del socialisme alemany va ser des de tots els punts de vista l’època daurada del pensament marxista, però al mateix temps que el marxisme es convertia en una institució, la seva ànima revolucionària va començar a desaparèixer. Europa no coneixia una guerra important, un trastorn revolucionari ni una profunda crisi econòmica des del 1870. Al mateix temps, la condició material dels treballadors havia millorat notablement: entre el 1850 i el 1900, els salaris reals gairebé es van duplicar. L’antiga estratègia, basada en la imminència d’una catàstrofe, semblava exhaurida. Finalment, el progrés de la democràcia va donar una visió de la possibilitat d’un pas gradual i pacífic del capitalisme al socialisme, a través del desenvolupament de partits i sindicats obrers, augment de la difusió de diaris socialistes i millora de la legislació laboral. Engels ho admet, tenint prou humilitat per entendre que seria inútil negar allò que és obvi. No hem de prescindir de la sociologia, tret de si volem separar-nos permanentment de la realitat, i això Engels no ho vol a cap preu. Així, doncs, tímidament al principi, després amb més i més èmfasi, els seus escrits es distancien del principi revolucionari, la idea d’un canvi radical i brutal de l’antic ordre. El reformisme socialdemòcrata està funcionant i progressivament guanya terreny…

Al final d’una vida i d’un viatge intel·lectual que exigeixen admiració, l’autor de l’Anti-Dühring té la intenció d’ancorar fermament la democràcia, renunciant in-fine (sic) a la via revolucionària i a la seva inevitable processó de violència. Expressant la seva preferència per la idea d’una revolució pacífica, desitjava, amb les seves pròpies paraules, “permetre a la societat actual entrar al socialisme”, convertint literalment el socialisme alemany en un socialisme democràtic, és a dir, en una “socialdemocràcia”, la realitat sociopolítica del qual finalment adjunta el nom. En més d’un sentit, el testament polític d’Engels, a favor de l’opció socialdemòcrata, sembla una introducció a una pedagogia de la democràcia. 

Tot i que Engels finalment va qüestionar l’eficàcia dels mètodes insurreccionals, en l’adveniment del socialisme, va ser a Eduard Bernstein (1850-1932) al qui la posteritat va atribuir l’autoria del revisionisme reformista. Trobem aquí una petita injustícia de la història que s’hauria de reparar; mereixen ser aclarides les respectives aportacions de cadascun en el nou curs del socialisme. Bernstein, per la seva banda, no va pròpiament “descobrir” el reformisme-revisionisme. Només va explorar un camí que havia estat assenyalat per algú que no va ser ell: Engels. És per tant en aquest darrer que rau l’autèntica autoria del revisionisme reformista. A la tardor de 1896, un any després de la mort d’Engels, Bernstein només va seguir la bretxa ja oberta, amb la seva famosa sèrie d’articles que havien de marcar el punt de partida del gran baralla revisionista [10]. A més, Bernstein, com a home ben informat, no va dubtar de recordar, en el pròleg de la primera edició del seu llibre Les premisses del socialisme, que va ser Engels qui va mostrar el camí amb el seu testament polític, en altres paraules, en el seu pròleg a La Lluita de classes a França. Això és el que escriu, amb intenció de justificar-se: “(…) Engels va afirmar que l’època dels cops polítics havia acabat, que la revolució ja no es podia concebre com l’inici del moviment de les masses inconscients guiades per una petita minoria conscient, que un xoc frontal amb l’exèrcit arriscaria a provocar un greu retrocés en una socialdemocràcia en augment, en resum, que la socialdemocràcia havia de preferir la via legal a la il·legalitat de violència” [11]. Com si volgués reforçar la posició exposada, admet, tres pàgines més tard, haver discutit la qüestió amb Engels: “Les meves postures actuals són el fruit de llargs debats interns, car Engels no ignorava res. Engels no va ser tan insensat com per exigir als seus amics una submissió sense reserves” [12]. El que mai sabrem és fins a quin punt el propi Engels va provocar, o fins i tot encoratjar, aquests debats interns que evoca Bernstein. No ens ha confiat res específic al respecte. En suport d’aquesta teoria, sembla que fins i tot podria haver influenciat un text de Marx amb data de 1872 en què aquest preveu, sense veure cap objecció, la possibilitat d’una revolució pacífica cap al socialisme: “Sabem la part què cal fer amb les institucions, costums i tradicions de les diferents regions; i no neguem que hi ha països com Amèrica, Anglaterra i, si conegués millor les seves institucions, afegiria Holanda, on els treballadors poden assolir els seus objectius per mitjans pacífics” [13]. Fins i tot Rosa Luxemburg, teòrica de l’extrema esquerra socialista, va admetre a Reforma o Revolució? (1889) que hi podria haver moments en què la presa definitiva del poder per part dels representants del proletariat deixaria de ser possible i, en canvi, la seva participació en el govern burgès semblaria necessària [14].

Tanmateix, i els seus respectius camins es van encarregar de demostrar-ho (encara que d’una altra manera), allò que unia Bernstein i Luxemburg en la seva anàlisi del reformisme, era una certa concepció de la democràcia, que compartien àmpliament. L’autor de Les premisses del socialisme no va dubtar a escriure, sobre aquesta qüestió, que “la democràcia sempre significa que la classe treballadora ha d’exercir un poder proporcional a les seves capacitats, la seva maduresa intel·lectual i el grau de el desenvolupament econòmic, ni més ni menys ” [15]. Això és el que també el converteix en el fill espiritual d’Engels i, de manera més general, el legatari universal del marxisme, amb Kautsky. Això es deu al fet que Engels sempre ha mostrat postures altament ortodoxes i sense ambigüitats a l’hora de parlar de democràcia dins del moviment obrer. Heus aquí els termes en que parlava de la revolució proletària de 1847: “Establirà en primer lloc una constitució democràtica i, directament o indirectament, la dominació política del proletariat” [16]. Així, el primer gest de la revolució és establir una democràcia finalment definida com l’autèntic poder del poble. En aquest punt, estava particularment en sintonia amb el jove Marx, crític de la filosofia hegeliana de l’estat, que va observar per la seva banda que “la democràcia és l’enigma resolt de totes les constitucions. Aquí la Constitució retorna incessantment a la seva base real, a l’home real, a la gent real; es planteja no només en si mateixa, segons la seva essència, sinó segons la seva existència, segons la realitat, com l’obra del poble. De la mateixa manera, la democràcia és l’essència de qualsevol constitució política: l’home socialitzat és considerat com una constitució política particular …” [17]. Les postures d’Engels, pel que fa a la democràcia, s’haurien de caracteritzar per una continuïtat notable. Inflexible, es va negar tossudament a fer cap concessió referent a la integritat dels principis democràtics del moviment obrer. El 1885 afirma amb la mateixa convicció i probablement el mateix orgull: “L’organització (de la Lliga de Comunistes) era plenament democràtica; els seus líders van ser elegits i revocables, i això va ser suficient per evitar qualsevol intent de conspiració, és a dir, de dictadura” [18]. Si es va convertir ell mateix en pedagog de la democràcia, va ser perquè va sentir la força d’aquesta idea a l’alba del segle XX. Per sobre de tot, entén que no tindria sentit protegir la socialdemocràcia de la violència revolucionària si no fos per ancorar-la el més fermament possible al camp de la democràcia. No hi ha salvació fora d’ella, per la causa del moviment obrer. Proclamant alt i clar la universalitat de la idea democràtica, no pretén fer desaparèixer una visió espantosa que no deixa de venir-li al cap? És a dir, que la seva socialdemocràcia pot sucumbir, víctima de la seva antítesi: la dictadura i una dictadura que no necessàriament seria la del proletariat… S’ha vist que Engels tenia aquest pressentiment que el socialisme podia no ser democràtic. Tanmateix, el que li importava era preservar la democràcia internament (dins del moviment obrer), sabent que només així es podia preservar el que era bo en el socialisme: els seus actius. Per tant, la socialdemocràcia és per a ell un doble requisit: democràcia i socialisme, aconseguint una síntesi superior en la nova societat que ell demana. Des del principi, les intencions de Lenin van ser tan obscures i tan poc ortodoxes en termes de marxisme que van despertar legítimament sospites entre teòrics tan eminents com Rosa Luxemburg, Pavel Axelrod o Piotr von Struve (cap al 1900-1905). El marxisme no serviria de pretext, de pantalla, per a una ambició personal, per a una fam de poder amb prou feines dissimulada? El fet és que si per a Marx i Engels el poder només era un mitjà, per a Lenin aviat es convertiria en un fi en si mateix. Per tant, la democràcia mai no va ser la seva principal preocupació, ni molt menys. Per ell, la democràcia sempre s’ha situat per darrere de la qüestió del poder i de les condicions que cal complir per a la seva conquesta. Llavors, el resultat difícilment només podia ser el que ja coneixem. El leninisme continua sent una perversió objectiva del marxisme perquè no va pensar en el temps, en el moviment. Lenin es va congelar en una determinada configuració teòrica que després va explotar i va distorsionar excessivament. De tal manera que, lluny de servir a la causa del marxisme, va contribuir en gran mesura a donar-li una imatge poc fiable, poc atractiva, fins i tot francament repulsiva. Hi ha alguna cosa en aquesta actitud de l’iniciador del gran octubre rus que s’assembla al petó de Judes. Davant del Tribunal de la història, el marxisme faria bé de denunciar el bolxevisme per compensar els danys filosòfics, estètics i morals soferts. Per netejar l’estigma i recuperar la reputació, una respectabilitat perduda en part per raons alienes al marxisme de Marx i Engels. El mateix Marx va proclamar que no era marxista, cosa que era una manera de fer entendre al seu públic que, com Nietzsche, sospitava dels creadors de sistemes i els evitava de bon grat [19]. D’altra banda, hi ha en Marx i Engels una mentalitat oberta, una voluntat de reconèixer el caràcter fragmentari i contingent del coneixement, que ja no es troba a Lenin. L’autor de El Capital va practicar un relativisme raonable, admetent que la veritat d’un dia podria estar equivocada l’endemà. Per altra banda, tot va empènyer Lenin a tenir certeses duradores, veritats que no es posarien en dubte d’un dia per l’altre: el seu caràcter primer, els seus objectius estratègics després. Per aquest conjunt de motius, el bolxevisme seguirà sent per a tota l’eternitat una mena de desenvolupament parasitari del marxisme, o més exactament una manifestació teratològica extrema.

Els primers anys del segle XX varen xocar dues possibles lectures del marxisme, dues interpretacions competidores i conflictives. D’una banda, la lectura revisionista de Bernstein i Kautsky; de l’altra, la de Lenin que es feia dir ortodoxa. Avui, la de Lenin ha sobreviscut i François Furet ha dut a terme recentment l’autòpsia de la idea comunista, el passat d’una il·lusió [20]. La socialdemocràcia ha sobreviscut a diverses turbulències: bolxevisme, nacionalsocialisme. És omnipresent, activa i es troba encarnada en formacions polítiques líders de tota Europa. Va poder mantenir-se al seu lloc, triomfant sobre els seus adversaris i concedint una mena de venjança pòstuma a Bernstein i Kautsky, els seus defensors. Però, l’explicació d’aquest èxit (almenys relatiu) de la socialdemocràcia no té causes més profundes, en part fora de la turbulenta història d’aquest segle XX? Aquí hem de fer una pregunta que va una mica en contra del pensament actual: no era la lectura socialdemòcrata del marxisme, que finalment va guanyar, malgrat les aparences, la més audaç i la més rellevant, en una paraula, la més marxista, en el seu enfocament? Mentre Lenin estava decidit a imposar la seva visió de les coses a Rússia (un marxisme truncat), en algun lloc de la societat la madurava la sociologia. Aquesta és irreductible i més forta que la voluntat dels homes. Sense haver tingut en compte aquesta sociologia, el bolxevisme ha mutilat i martiritzat Rússia per fer que entres per la força en el marc preconcebut que havia establert. La socialdemocràcia ha tingut en compte la sociologia, optant per adaptar-s’hi i no anar-hi en contra. El seu mèrit mes important és haver entès que una revolució ha d’anar a favor de les aspiracions populars i no contra d’elles, en cas contrari perd tota justificació socialista. En altres paraules, la veritable revolució en l’esperit va ser abandonar la revolució a la pràctica, tenint en compte les dades del desenvolupament socioeconòmic i històric. D’aquesta manera, Bernstein i Kautsky van ser els únics i autèntics continuadors del marxisme, al contrari que Lenin, que van reprendre i aprofundir la línia de recerca oberta per Engels. A més, segur que Lenin no ho havia entès? És difícil explicar d’una altra manera l’odi que té per Kautsky, anomenant-lo “renegat”, i per la socialdemocràcia en general [21]. Al final, el leninisme no haurà estat res més que la pretensió desenfrenada del solipsisme metodològic: “Vull, per tant, sóc.” Per a Lenin, el seu ego, amb les seves sensacions, els seus sentiments i les seves ambicions era de facto (sic) l’única realitat existent. Aquesta actitud, la va establir com a principi polític. Així, va fundar directament la primera telocràcia de l’època contemporània, aquest estil de règim on els resultats són més importants que els procediments. Cal especificar que aquest era el vector privilegiat del sistema totalitari que cobria la societat soviètica amb una capa de plom? En els seus darrers escrits, conduint la venerable figura d’Engels perquè condemni virtualment aquesta vessant fatal del bolxevisme, per relacionar-se amb una socialdemocràcia més preocupada pel cost dels avenços humans cap a la ciutat ideal. La respectabilitat que ha assolit avui la socialdemocràcia és també una mica la seva venjança pòstuma. Perquè, de fet, hi ha una matriu intel·lectual que parteix de Marx, passa per Engels i continua en direcció a Bernstein, després Kautsky. Els quatre són allà junts. D’aquesta matriu, Lenin queda exclòs. Ben normal, la socialdemocràcia continua sent una creació alemanya. A Rússia, el leninisme va tallar els llaços amb el marxisme de Plejànov [22]. La seva història ja era una altra història. Després de la consolidació del bolxevisme, al final de la guerra civil (1918-1921) i amb la victòria d’Stalin, l’odi del bolxevisme contra aquesta socialdemocràcia que existia equivocadament va trobar una expressió d’una manera absurda i odiosa al mateix temps. Un exemple, potser més revelador que d’altres, mereix ser citat per deixar constància: a l’Alemanya pre-nazi dels anys 1932-1933, Stalin va imposar, a través de la Komintern, al dòcil Ernst Thaelmann i als comunistes alemanys la tàctica de “classe contra classe” que va portar als comunistes alemanys a veure els socialdemòcrates com els seus principals adversaris, obrint així el camí als nazis i precipitant Europa i el món més ràpidament cap al desastre. Finalment, atès que parlem d’Stalin i l’estalinisme, deixem que el mateix Engels condemni explícitament i amb anticipació, el culte a la personalitat. En una carta a Karl Kautsky, de nou el 1891, protestava contra l’obediència passiva: “Ha arribat el moment que la gent deixi finalment d’apropar-se sempre als líders del partit – els seus propis servidors – amb guants blancs! Que deixin de parlar-los amb actitud submisa, com si estiguessin tractant amb buròcrates infal·libles! Que els critiquin! Això també és necessari” [23]. El mateix any, amb motiu del seu 71è aniversari, va enviar una carta als seus amics en què s’expressava en aquests termes: “Tant Marx com jo, sempre ens hem oposat a totes les manifestacions públiques cap a persones privades, tret que aquest sigui el mitjà per assolir un gran objectiu; però, més que res, estem en contra d’aquest tipus de manifestacions que tenen lloc durant la vida dels interessats i que tenen una persona per objecte” [24]. Aquestes paraules tenen, com a mínim, el mèrit de demostrar que va ser un home lliure, per no dir un lliurepensador, tota la seva vida. Campió del moviment obrer i de la seva emancipació, teòric del socialisme i la democràcia, creient en l’home i el seu futur, continua sent, per totes aquestes raons, la prefiguració gairebé ideal del pensador antitotalitari. Si Engels no està a punt de caure en l’oblit, és perquè va aprofundir en la modernitat política. S’ha convertit en un clàssic cridat a no deixar mai del tot els projectors d’una actualitat que li deurà alguna cosa per molt de temps.

Notes

[1] Politòleg, encarregat d’ensenyament a la Université des Sciences Sociales de Toulouse I i a l’Université du Miral Toulouse II. Tesis de Doctorat de Ciències Polítiques sobre La significació de la subhasta lingüística en la fraseología del bolxevics.

[2] Article publicat al volum col·lectiu: Friedrich Engels, savant et révolutionnaire, sous la direction de Georges Labica et Mirielle Delbraccio, París, Actuel Marx Confrontation/ PUF, 1997.

[3] Friedrich Engels, Anti-Duhring, Paris, Éd. Sociales, 1950, p. 323.

[4] Friedrich Engels, Socialisme utopique et socialisme scientifique, Paris, Éd Sociales, 1948, p 72.

[5] Ibidem, p 37-38.

[6] Marx-Engels, L’idéologie allemande, Paris, op. cit. p 34.

[7] És, a més, en el seu famós “testament” polític de 1895 que es dona la llibertat de fer aquesta petita autocrítica.

[8] Friedrich Engels, Le rôle de la violence dans l’Histoire, op. cit. p 6.

[9] L’autor utilitza el nom America per a referir-se als Estats Units d’Amèrica.

[10] Els articles de Berstein van fer l’efecte d’una bomba en el si del socialisme alemany. Invitat pel seu partit a explicitar clarament les seves posicions. Ell en va escriure d’altres des de Londres. El conjunt d’aquests articles van ser reunits després per Berstein per a formar la primera edició del seu llibre: Les présupposés du socialisme, Paris, Seuil, Bibliothèque politique, 1974 (re-edició).

[11] Ibidem. 15. 

[12] Ibidem, p. 18.

[13] Karl Marx, intervenció al Congrés de l’Haia, 1872.

[14] Rosa Luxembourg, Reforme ou révolution ? Paris, Spartacus, 1947 (trad. Français).

[15] Édouard Bernstein,  Les présupposes du socialisme, op. cit. p. 16.

[16] Friedrich Engels, Principes du communisme (1847) ; citat per Kostas Papaioannou a Marx et les marxistes, op. cit. p. 195.

[17] Karl Marx, Critique de la philosophie hégélienne de l’état (1843) Paris, Union Générale d’Éditions, Collection 10/18 (prefaci i traducció de Kostas Papaioannou). Paris, 1976 p 283 et 230.

[18] Friedrich Engels, Histoire de la ligue des communistes (1885) : aquest text es reprodueix en les obres completes d’Engels (Paris, Alfred Costes, 1933-1950). 

[19] Marx va afirmar contra alguns marxistes que veia amb mals ulls: “Tot el que sé és que no sóc marxista!” A Engels li agrada recordar aquesta observació; ho fa en la seva carta a Paul Lafargue del 27 d’agost de 1890.

[20] François Furet, Le passé d’une illusion (Essai de l’idée communiste du XX siècle) Paris, Robert Laffont/Calmann-Lévy, 1995.

[21] Lenin no va poder reprimir aquest odi inexpugnable: li va donar via lliure en dues polèmiques obres, que han esdevingut cèlebres. La primera està dirigida contra Kautsky, un adversari irreductible : La révolution prolétarienne et le renégat Kautsky (Paris, Union Générale D’Éditions ; Collection 10/18, 1972) La segona marca com objectiu la social-democràcia; Un pas en avant, deux en arrière ou la tactique de la social-démocratie (Paris, Ed. Sociales, 1953).

[22] Gueorgui Plejànov va ser el veritable introductor del marxisme a Rússia. Lenin es va allunyar d’ell força ràpidament, trencant amb les seves interpretacions filosòfiques i històriques.

[23] Friedrich Engels, Carta Karl Kautsky del 11 febrer 1891.

[24] Friedrich Engels, Carta del 28 novembre 1891 a l’associació obrera de formació comunista.