Per Georges Labica [1]

Article original en francès [2]. Traducció: Yasmina Sánchez. Revisió: Joan Tafalla.

Dins d’una teoria, sens dubte no mancada de dificultats, per la seva evolució, les seves rectificacions, les seves ambigüitats i, sobretot, el seu caràcter incomplet, la qüestió, o més aviat les qüestions plantejades per la filosofia representen el lloc de tots els dolors [3]. Es pot parlar d’una filosofia marxiana? Marxista? En el cas que existeixi, en què consisteix i quina és la seva novetat? Evidentment, no tractaré totes aquestes preguntes, que requeririen molt més espai que el que tinc aquí. Em limitaré a la part que va prendre Engels en aquest assumpte, és a dir, en considerar que la qüestió de la filosofia és menys una qüestió d’exegesi interna en el seu pensament que una qüestió de realitat, a la història concreta de la teoria, o, més exactament dit, als elements que, per a Engels, permetien la construcció d’una filosofia marxista, d’una filosofia del marxisme, més coneguda amb el nom de materialisme dialèctic.

Partiré d’una constatació, em sembla, generalment acceptada: Engels parla en silenci. Aquest silenci, encara que sigui legítim relativitzar-lo, és el de Marx. Després d’ajustar els comptes amb la consciència filosòfica del passat, que, remarquem-ho, també s’aplica a Engels, ja que escriu “els nostres comptes amb la nostra consciència” i “veient clarament en nosaltres mateixos” [4], per tant després d’Ideologia alemanya i sobretot les Tesis sobre Feuerbach, Marx sembla que ja no es preocupa per la filosofia. Es dedica, en la seva major part, a la “crítica de l’economia política”, com a inauguradora de la “ciència de la història” – el materialisme històric, del qual sabem que l’expressió no és pas seva. No va escriure el tractat de dialèctica que tenia en projecte [5]. Per contra, en l’única exposició que dedica la matèria, al seu deute amb Hegel, es limita a la doble metàfora de la “inversió” i de l’extracció del “nucli racional”, deixant així com a llegat, un autèntic trencaclosques filosòfic [6]. Es manté en una rara discreció pel que fa al seu materialisme, del qual no dóna cap definició, en la notable al·lusió propera a la nota, per a aquest famós, del volum 2 del Capital, que evoca “l’únic mètode materialista i, en conseqüència, científic” [7], els seus successors, un altre cop, veient-se abandonats a la roda giratòria de pensar en un materialisme que ja no seria filosòfic. En una paraula, Marx no es va prendre la molèstia i, en qualsevol cas, no explícitament, d’establir la nova filosofia revolucionària, capaç de “canviar el món”, sobre les runes de les filosofies limitades a “interpretar-la”, com ell les havia descrites. Per tant, no ens hauria de sorprendre l’ambivalència recentment acreditada pel títol donat per L. Janover i M. Rubel al Prefaci que escriuen per a la seva col·lecció Karl Marx philosophie: “Marx filòsof crític de la filosofia”, selecció de textos “filosòfics” extrets majoritàriament d’obres que no ho són [8]. Engels, abans i després de la mort de Marx, parlarà en aquest silenci. Tanmateix, probablement a ell li va correspondre el judici dur i famós de la Ideologia alemanya: “La filosofia i l’estudi del món real tenen la mateixa relació que l’onanisme i l’amor sexual” [9]. Al rebuig o l’abolició de la filosofia per part de Marx, se seguiria, en conseqüència, per part d’Engels, una rehabilitació, fins i tot sota la limitada figura que prendrà a Ludwig Feuerbach i el final de la filosofia clàssica alemanya: “A partir d’aleshores, tot el que queda per a la filosofia, expulsada de la natura i de la història, és el domini del pensament pur, en la mesura que aquest encara existeix, és a dir, la doctrina de les lleis del procés mateix del pensament, és a dir, de la lògica i la dialèctica”[10].

Aquí s’imposa una primera observació. Totes les intervencions filosòfiques d’Engels semblen ser reactives. Així és evidentment el cas d’Herrn Eugen Dühring’s Umwälzung der Wissenschaft, transmès a la posteritat sota el títol perfectament explícit d’Anti-Dürhring, de la mateixa manera que Misèria de la Filosofia es podria anomenar “l’Anti-Proudhon“. Després de la guerra de 1870, Dühring, reivindicant el socialisme i fins i tot lloant la comuna de París, va aconseguir una considerable notorietat, gràcies a la sistematització que va operar al seu Curs d’economia política i de socialisme, publicat a finals de 1872. La seva influència es va estendre per la socialdemocràcia, i va comptar amb alguns dels seus responsables entre els seus zelosos defensors. Most, Berstein i fins i tot Bebel, que no va dubtar a situar el seu llibre al nivell d’El Capital [11], o Liebknecht, que va protestar contra les crítiques de Marx i Engels cap a ell [12]. Com Proudhon, Dühring és un “fals germà”, a qui és aconsellable “esmicolar a fons” [13] i és Marx qui recomana a Engels que s’adreci a Dühring “el garrot a la mà” i el tracti “sense miraments” [14]. Engels passa doncs a l’atac, constrenyit i forçat, perquè ha de “deixar-ho tot per caure sobre el pèl del molest Dühring” [15]. Així i tot, Engels, sens dubte deixant-se endur pel mimetisme de la seva refutació, arriba a oposar a la sistematització de Dühring la sistematització del que ell mateix aviat anomenarà marxisme [16]. Precisament en el seu Ludwig Feuerbach… una altra reacció, una altra resposta que, vuit anys després, avala la de l’Anti-Dühring, per donar a conèixer, en la forma popular d’una sèrie de fulletons, destinada primer a Die Neue Zeit [17], “la nova concepció del món”, de la qual “el germen”, segons les seves pròpies paraules, ja estava dipositat a les Tesis sobre Feuerbach [18] que ell, no per casualitat, exhuma al mateix temps. Els fragments agrupats tradicionalment sota l’etiqueta Cartes filosòfiques [19] participen en una actitud similar. Només són una resposta i un aclariment, gràcies a diverses peticions, in Handgemenge, en la lluita, com va dir el jove Marx, en la darrera instància econòmica, la ideologia o la història, i sobretot sobre la dialèctica i el materialisme. No buscarem en cap altre lloc el bressol del què serà la filosofia marxista

Però abans d’aturar-nos aquí, fem una nova observació. Sembla just no exagerar excessivament la naturalesa reactiva dels desenvolupaments engelsians [20]. Fem-ho per dos arguments. El primer es refereix a la “important tasca” que Engels posposa per dedicar-se a l’Anti-Dühring. Es tracta dels seus estudis sobre ciències naturals, dels quals les notes recollides donaran l’obra Dialèctica de la natura que tenia en projecte, des del 1873, i que no completarà, pressionat per una altra urgència, la publicació dels llibres II i III del Capital [21]. No obstant això, a partir d’aquest treball en curs, Engels diu que “li fa un gran servei per al Dühring i li facilita l’assumpte en molts aspectes” [22]. El repte és important: la reflexió sobre les ciències obre el camí filosòfic i, potser, de la filosofia. Dühring, sense saber-ho, representa el seu pas obligatori i l’epònim en negatiu. La llacuna central de la seva ambiciosa síntesi és Hegel, a qui no és l’únic que tracta “com un gos mort”, com ja havia assenyalat Marx [23]. I qui diu Hegel diu dialèctica. Aquests  seran els dos principals protagonistes de l’Anti-Dühring, i no el materialisme, que el privat-dozent [24] s’enorgulleix de reivindicar. Un segon argument requereix tenir en compte el propi interès de Marx per aquestes qüestions. Aquest últim no només va animar i va aprovar la crítica duríssima de Dühring a càrrec d’Engels, sinó que va continuar compartint i discutint amb ell la seva apassionada atenció a la ciència. Com assenyala Jean-Pierre Lefebvre a la seva Introducció a Marx Engels Cartes sobre les ciències de la natura, durant la dècada de 1950 a 1960, Marx es preocupava per la física, la cosmologia, la geologia i la fisiologia, mentre que Engels va adquirir una cultura matemàtica i en va agafar el relleu durant el període dels anys 70 als 80 [25]. Allò que els captiva és el nou, el darwinisme, l’evolució i la progressiva matematització dels mètodes científics. S’uneixen als savis de fet, pocs en nombre, que defugen de l’idealisme o de la ideologia religiosa, com Carl Schorlemmer, que havia comentat favorablement el pla d’Engels per a la Dialèctica de la natura [26]. A l’article necrològic que va dedicar a aquest mateix Schorlemmer, per al Vorwärts, el juliol de 1892, Engels elogiava que no havia dubtat en “anar a l’escola de Hegel” i afegirà que l’important de Hegel, inclús per les ciències, és l’evolució [27]. 

La relació d’Engels amb Hegel és antiga i múltiple [28]. A principis de 1865, en una carta a F.A. Lange, Engels insisteix en la qualitat del coneixement matemàtic de Hegel reconegut per Marx. Reconeix les “tonteries” de la seva filosofia de la natura només per aclarir: “però la seva veritable filosofia de la natura es troba a la segona part de la Lògica, a la teoria de l’essència, que és el veritable nucli de tota la  doctrina” i conclou: “Per descomptat, ja no sóc hegelià, però tinc un profund sentit de respecte i vinculació per aquest vell colós” [29]. Una relació similar no és de cap manera estranya a Marx. Li fa ressò en la qüestió de les matemàtiques [30]. Tingueu en compte que l’exemple, considerat “lamentable”, del càlcul infinitesimal de l’Anti-Dühring [31], prové probablement de Marx, que al·ludeix a “la negació de la negació” -tercera llei de la dialèctica-, en els seus Manuscrits matemàtics, sobre el càlcul diferencial [32]. Evoca, en una Carta a Engels del 22 de juny de 1867, “el descobriment de Hegel sobre la llei de la commutació brusca del canvi purament quantitatiu en el canvi qualitatiu, com s’ha comprovat en la història i en les ciències de la natura”. És una mostra com segueix de prop el treball emprès per Engels [33]. Entre el projecte d’escriptura, d’una “Dialèctica” (Marx) i d’una “Dialèctica de la natura” (Engels), la superposició no és certament casual.

Però deixem-ho, amb pena, per girar-nos cap a la conseqüència o més bé les conseqüències de la intervenció filosòfica d’Engels, ja que també serà considerat, si no com l’únic, com a mínim el principal responsable i que el seu Anti-Dühring, les edicions del qual estaran entre les més nombroses de les obres dels dos fundadors, servirà com a referència absoluta, és a dir, com a matriu, per a la filosofia marxista. La primera conseqüència, cronològica i teòrica, manté la idea d’un sistema, que és, potser, el preu paradoxal a pagar a Hegel i … a Dühring [34]. Engels va obrir la via quan va escriure al seu Ludwig Feuerbach: “Ens vam decidir a concebre el món real, la natura i la història, tal com es presenta a qualsevol que s’hi apropi sense capricis idealistes preconcebuts (…) I el materialisme realment no vol dir res més. Aquesta va ser la primera vegada que la visió materialista del món es va prendre de manera veritablement seriosa, que es va aplicar de manera coherent a totes les àrees de coneixement considerades, almenys en termes generals” [35]. 

Vint anys després, Lenin afirma: “No es pot eliminar cap principi fonamental, ni cap part essencial d’aquesta filosofia del marxisme fosa en un bloc d’acer” [36], entenent que “és impossible entendre el marxisme i donar-ne una exposició completa sense tenir en compte totes les obres d’Engels” [37]. I repeteix la lliçó: “Marx i Engels, de manera natural, van prestar molta atenció no a la repetició del que ja s’havia dit, sinó al desenvolupament seriós del materialisme, a la seva aplicació a la història, és a dir a la acabament final de l’edifici de la filosofia materialista” [38]. 

Al seu torn Brecht, encerta quan ens diu en la seva manera directa: “El mestre Eh-Fu [Engels] va prendre els principis que els burgesos havien extret de la seva revolució i els va aplicar a l’observació de la natura i a la lògica i els va transmetre als treballadors, en benefici de la seva revolució” [39]. Tot queda dit: materialisme pres seriosament, que engloba la natura i la història, finalització, aplicació, filosofia del marxisme. Termes que pesaran. I fortament. Lenin mateix, però, és ben conscient que el sistema no està complet, però està convençut que conté tots els elements que permeten el seu acabament i aplicació. La prova és que es lliurarà a aquesta tasca. Ho va fer en el seu primer treball important, Què són els “Amics del poble” i com lluiten contra els socialdemòcrates, el 1894 un any abans que Engels morís. El seu enfocament és perfectament clar. Cal tenir-ne en compte. Lenin treballa a partir d’una única base de dades, com es diria avui, que consultarà la resta de la seva vida. En qüestions de filosofia, que no és en cap cas el seu domini exclusiu, és el lector d’Engels. Procedeix com ell, és a dir, les seves intervencions seran reactives. Segona similitud: a la manera del seu garant per a la Dialèctica de la natura, Lenin, al final del recorregut, omple els seus quaderns de notes, cosa que no ens sorprendrà que també afectin a Hegel, particularment la teoria de l’Essència de la Ciència de la lògica, i de les ciències de la natura [40]. De la mateixa manera que Engels va haver de suspendre el seu projecte dues vegades a causa de l’Anti-Dühring i el Capital, Lenin abandona el seu a causa de la revolució. Cal afegir que sent nostàlgia d’un tractat de dialèctica, que tampoc podrà redactar? [41]

Així, Lenin truca a la porta correcta, l’única oberta, i camina per l’únic camí marcat, seguint les petjades del “Mestre Eh-Fu”. Marx, ho sap, no li serveix d’auxili. No és el guia segur en el camí d’escalar la muntanya, solament deixà alguns quants indicadors [42], escampats aquí i allà pel camí de l’aspre ascens [43]. Què són els “Amics del poble” es presenta explícitament com una rèplica a les “deformacions” infligides al marxisme per populistes i “marxistes legals”. Lenin troba el seu Dühring en la persona de N. Mikhailovsky, que adopta com a referència l’Anti-Düring i al seu principal protagonista. El paral·lelisme entre la demostració d’Engels i la de Lenin llegint Engels és obvi [44]. Tot i això, Lenin, volent netejar el marxisme del retret que li fa Mikhailovsky de confiar en “el caràcter absolut de la dialèctica”, reduïda a les “tríades hegelianes”, intenta minimitzar el paper de la dialèctica, que no és més que”el mètode científic en sociologia” i, per tant, la influència de Hegel, limitant-se a recordar el kokettieren [45] de Marx amb ell. El moment de Materialisme i empiriocriticisme, el 1908, obeeix a un dispositiu similar al precedent. Aquest moment és el d’una crisi que, després del fracàs de la revolució de 1905, creua les files dels mateixos bolxevics, “greu crisi interna del marxisme”, diu Lenin [46], en què la filosofia, per primera vegada, és el lloc assignat. Lenin, que protesta per la seva competència [47] en filosofia, com havia fet Engels en el passat, negant que ell fora “Doctor” [48], es veu encara més impulsat a contraatacar, ja que el necessari aclariment de posicions en matèria de filosofia regeix la continuació de les lluites polítiques. Ressorgeix de nou el lector d’Engels. Aquest últim és citat sis vegades a les “Deu preguntes per al conferenciant” que precedeixen Materialisme i empiriocriticisme [49], on és present a gairebé totes les pàgines. La majoria dels debats es refereixen a la qüestió de la filosofia marxista i prenent  Engels com a testimoni, Lenin afirma des del primer moment: “Tots aquests personatges no poden ignorar el fet que Marx i Engels repetidament van anomenar les seves concepcions filosòfiques com a materialisme dialèctic” [50]. Una vegada més, també, i més que mai, es tracta de defensar el materialisme davant la penetració oberta o insidiosa de l’idealisme, de la seva variant empirio-criticística i de la neutralitat en filosofia. Lenin elabora una veritable tipologia de les formes del materialisme, que culmina en un “materialisme complet” o “simplement materialisme”. Allà es fa referència constantment a Engels com “el materialista Engels”, sent les obres més freqüentment citades l’Anti-Dühring i el Ludwig Feuerbach [51]. Els seus oponents són acusats de negar la seva presència, en nom de “l’aprehensió d’haver de lluitar obertament i francament” amb ell. La tesi central de la finalització del materialisme està recolzada per Lenin sobre la base de l’argumentació següent: Marx, després de la seva “sortida” de la filosofia, s’ocupa de desenvolupar el “vessant històric”, és a dir, “la ciència de la història “que representa el procés d’apropiació de tota pràctica humana pel materialisme. 

Engels, per la seva banda, sense minimitzar la seva contribució al materialisme històric (a L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat, en particular), va centrar els seus esforços en el materialisme dialèctic, insistint en “el vessant dialèctic”, en gran part oblidat, i responsable tant de les regressions cap a la metafísica (Dürhing) com de les seduccions de l’economista (Bloch, Borgius, etc.). Ara bé, la dialèctica, un cop Hegel “enderrocat”, no significa res més que materialisme. La prioritat que es dóna al “costat” materialista sobre els “costats” dialèctics i històrics forma la mateixa “essència” mateixa del materialisme, que, per ser produït, ha d’integrar necessàriament la dialèctica i la història. La ciència de la història i la dialèctica materialista són les mateixes. Lenin s’adherirà a aquesta anàlisi, quan recomanarà, als seus Quaderns, “llegir Hegel com a materialista” i, a El significant del materialisme militant, el 1921, constituir “una associació d’amics materialistes de la dialèctica”. No ens detindrem aquí, excepte en forma de comentari, sobre l’equilibri o l’alternança, identificable al llarg de la història del marxisme, entre el materialisme (Feuerbach) i la dialèctica (Hegel), ni, encara menys, sobre la problemàtica general designada per les intervencions de Lenin en filosofia [52]. Retindrem de la part presa per Lenin que, efectivament, consisteix en una construcció que, al seu torn, estableix, malgrat certes formulacions brusques i, per tant, contradictòries [53], en les paraules no expressades d’Engels, i, encara més, de Marx.

En aquest punt, no és inútil recordar que després de la desaparició dels dos fundadors i del moment en què Lenin feia el seu debut teòric, la qüestió de la construcció, entenguem la de la filosofia marxista, romania oberta. Els marxistes es qüestionaven en tots els camps, amb una mena de febre, com si experimentessin la sensació de la incompletitud i, de vegades, una mena de buit. Aquest va ser el cas d’A. Labriola i G. Plékhanov, tots dos antics corresponsals d’Engels, que van iniciar un debat sobre la naturalesa del materialisme, que els va quedar com a llegat, a finals dels anys 90. L’un venia de publicar, a Itàlia, els seus Assaigs sobre la concepció materialista de la història [54], que Lenin havia considerat “excel·lents” i dels quals desitjava una traducció al rus [55], l’altre el va respondre amb la seva Concepció materialista de la història [56]. Encara intervenint, cadascun per la seva banda, en la primera crisi del marxisme provocada per l’obra de Masaryk, La història del socialisme i del marxisme, Labriola va publicar, el 1899, Sobre la crisi del marxisme i Plekhanov, Sobre el llibre de Masaryk, 1901. Tot i els forts interessos comuns i enfocaments relativament similars, les seves opinions difícilment coincideixen. Diguem, breument, que Plekhanov sosté el “materialisme dialèctic”, el que no el protegirà en la seva polèmica contra C. Schmidt d’una deriva cap al kantisme [57], mentre que Labriola, que ja havia expressat a Engels la seva reserva sobre la paraula “dialèctica” [58], preferia “materialisme històric” o, millor, “materialisme crític”. Per a Plékhanov: “El materialisme històric és un dels camps que estudia el materialisme dialèctic”. Per a Labriola, l’ambició és considerablement més limitada: “La filosofia és doncs, una anticipació genèrica dels problemes que la ciència encara no ha elaborat específicament, o un resum i una elaboració conceptual dels resultats als quals les ciències ja han arribat”. K. Kautsky, que defensava en la seva revista Neue Zeit, on havia aparegut, no obstant això, Ludwig Feuerbach d’Engels, la llibertat d’opinió en matèria de filosofia per als marxistes, que restaven, per contra, lligats per la teoria econòmica, escrivia, el 10 de juny de 1898, a E. Bernstein, per la seva banda, totalment compromès en la via del “revisionisme”: “Ens decebries molt si t’aturessis als prolegòmens del qüestionament de l’antiga teoria, has llançat per la borda la nostra tàctica, la nostra teoria del valor i la nostra filosofia. Ara tot depèn d’allò pel que penses substituir l’antiga doctrina”. C. Schmidt, destinatari d’algunes de les cartes “filosòfiques” més famoses d’Engels, per la seva banda s’apropava al kantisme. Aquest tipus d’actituds (però n’hi ha d’altres, B. Croce, per exemple), són suficients per a fer-se una idea tant de la consternació davant del fracàs, com de les voluntats de construcció disperses. El mateix Lenin s’encarregarà, després de la revolució i fins a la seva mort, de no imposar cap ortodòxia doctrinal. S’acontentarà amb les fermes recomanacions materialistes resultants del seu llibre de 1908, mentre que es desenvolupen lliurement les controvèrsies entre els opositors a la filosofia, els “dialèctics” (o “deborinistes”) i els “mecanicistes” [59].

L’autèntic punt d’inflexió, que veurà el naixement del marxisme-leninisme i la imposició d’una filosofia oficial, es prendrà, sota Stalin, a partir del 1929. El famós fulletó Materialisme dialèctic i materialisme històric [60], en unes 30 pàgines, n’assumirà la consagració. El Petit diccionari filosòfic de M. Rosenthal i P. Ioudine [61] el presenta així: “Una exposició sistemàtica i completa dels principis fonamentals de la filosofia marxista. Síntesi filosòfica (…) Aquesta valoració de la preuada herència filosòfica llegada per Marx, Engels i Lenin mostra el vincle indissoluble que uneix el materialisme dialèctic amb el socialisme proletari, la importància pràctica revolucionària de la filosofia marxista-leninista. El materialisme dialèctic és la visió del món del partit comunista, el fonament teòric del partit marxista d’un nou tipus”. El mateix Stalin va dir el 1906: “El marxisme no és només una teoria del socialisme; és una concepció completa del món, un sistema filosòfic, del qual procedeix amb naturalitat el socialisme proletari de Marx. Aquest sistema filosòfic s’anomena materialisme dialèctic” [62]. Una vegada més, tenim una intervenció, que té els dos paràmetres ja assenyalats. Stalin també, es fa lector d’Engels. Aquest darrer és el més sovint i el més llargament citat – aproximadament deu vegades, independentment de la seva associació amb el nom de Marx, a l’única part dedicada al materialisme dialèctic (Anti-Dühring Dialèctica de la natura, Ludwig Feuerbach) [63]. Lenin ho és menys, si no es perquè és l’autoritat que garanteix la validesa, – la veritat, de l’exposició, tal com ho subratllen les línies finals, abans d’esmentar Materialisme i empiriocriticisme: “Veiem per aquí quin tresor teòric va salvar Lenin” [64]. Significativament, el capítol IV de La història del PC (b.) de l’URSS està dedicat al període 1908-1912, qualificat de crisi, com hem vist. Però aquest període es dóna com a emblemàtic del dels anys trenta, amb l’objectiu de l’analogia de cobrir amb la garantia de Lenin el triomf de la política i el poder de Stalin, incloses les purgues i liquidacions. Això vol dir que, una vegada més, però a una escala sense precedents, ja que globalitzarà el nou dogma, la filosofia no parla per si mateixa, es posa deliberadament al servei del partit-estat, del qual s’ha encarregat assegurar la sacralització. Només el Gensek (secretari general) té dret a pronunciar la teoria, ja que dicta la política per a tot el moviment comunista internacional. Al marxisme-leninisme, o millor a Diamat, un sistema complet i universal, que també pressuposa la construcció del leninisme, no hi haurà res més a afegir, excepte la repetició de la glosa oficial, els seus ukasses [65] i els seus catecismes. 

El PCF, alimentat per una tradició científica, no serà l’últim a unir-s’hi [66]. Ho demostra la presentació apologètica de la Dialèctica de la Natura, “una obra brillant de Friedrich Engels”, de G. Cogniot, en una conferència davant d’un públic de científics [67]. Denuncia entre els “obscurantistes” a Bernstein a Blum i de Riazanov a Merleau-Ponty, “la voluntat de separar el marxisme de la filosofia”. Des del programa d’investigació sobre les ciències naturals engegat per Engels (i Marx), fins a les propostes de Lenin sobre la dialèctica històrica i la singularitat del materialisme i, finalment, fins al Diamat estalinista, el pensament de Marx s’ha transformat en dogma d’Església, en realitat revelada intangible. Sense cap altra forma de judici, el marxisme-leninisme es trobarà registrat, en el pitjor dels casos, com a co-extensiu amb el marxisme, en el millor, com l’obra comuna d’Engels i Lenin, qualsevol solució de continuïtat i qualsevol consideració de matisos seran evacuats, quan és, de fet, el quart personatge, l’autor/culpable, el nom del qual continua sent, i en primer lloc per ell mateix, ocultat, excepte la poc utilitzada expressió de “Marxisme-leninisme-estalinisme” [68].

Ara es pot afirmar clarament el resultat: Engels és el culpable. L’engelsianisme, sota l’aparença de l’anti-engelsianisme, representarà als ulls de qui té intenció de rebutjar l’amalgama, el denominador comú dels marxismes de contestació, o del que he anomenat en altres llocs el marxisme “underground” [69], per diferenciar-lo de la vulgata [70] ortodoxa dominant i, per a aquells que pensen la cosa jutjada, és a dir, admetre la recurrència de Stalin a Marx, el mateix principi del desafiament global del marxisme. Em limitaré aquí a proposar alguns punts de referència en aquesta història concreta de la teoria [71], que caldria narrar amb més profunditat, donat que es fusiona amb el futur del marxisme durant més de cinquanta anys, l’obra col·lectiva de diversos volums [72]. Algunes distincions em semblen imposar-se. Un primer corrent, el més radical, és el dels partidaris de l’exclusió. Està representat, per a França, en particular Maximilien Rubel i M. Henry [73]. Consisteix a purgar el marxisme de la presència d’Engels. 

Un segon corrent és el dels fiscals. Inclou tots aquells, i n’hi ha molts, que, amb diverses funcions i amb més o menys intransigència, van instruir el procés d’Engels o el van prendre com a objectiu , donant per entès que les aparences jugaven a favor seu. Per mencionar algunes bones il·lustracions, hi ha diverses remarques d’A. Gramsci [74]. Gramsci, després de la publicació del llibre de R. Mondolfo, Materialismo storico di Federico Engels, qüestiona el valor d’un estudi separat dels “dos fundadors de la filosofia de la praxi” [75]. En la llarga anàlisi crítica que dedica a l’obra de Bukharin, La teoria del materialisme històric, manual popular de sociologia marxista [76], que designa habitualment amb el nom d’Assaig popular i del qual percep allò que deu al d’Engels, si declara, sobre la tesi de Lukacs que limita la dialèctica a la història dels homes: “pot estar equivocat i pot tenir raó”, és per a afegir tot torçant el pal en l’altre sentit, Lukacs potser havia caigut en l’error invers de l’idealisme [77]. Un retret similar es podria dirigir al mateix Gramsci, pel seu historicisme [78].

J.P. Sartre, basant-se en una cita d’Engels que atribueix a Marx [79], escriu: “Estem davant d’un sistema d’idees contemplat per una consciència pura, que ja els ha constituït la seva llei, tot i ser perfectament incapaç de fundar aquesta ukasse (…) Engels retreu a Hegel que hagi imposat a la matèria lleis del pensament. Però això és precisament el que fa ell mateix, ja que obliga les ciències a verificar una raó dialèctica que ha descobert en el món social” [80]. Gramsci, Lukács, Sartre, però també Korsch [81], Merleau [82], Ponty o L. Goldmann [83] i molts altres, tot el marxisme underground veu en el cientifisme i en el positivisme els principals greuges contra Engels: de la natura a la història, la conseqüència no és bona i les “lleis” de la dialèctica, caricaturitzades, és cert, en la seva versió stalino-jdanoviana, són objecte d’impugnacions. 

Un tercer corrent, d’inspiració més aviat llatina [84], pren seriosament, sobretot als anys seixanta i setanta, el problema plantejat per l’engelsianisme, en conferir-li precisament l’estatus d’un problema que requereix un doble examen, teòric, és a dir intern per al pensament d’Engels, i històric, pel que fa a la posada en situació d’aquest pensament. El debat reviu amb la publicació del llibre de Lucio Colleti, Il marxismo e Hegel, en què la “ingenuïtat” d’Engels es veu acusada de “la pura i simple interferència de la dialèctica idealista en el marxisme”, tornant a l’especulació i la concepció de la filosofia com a scientia scientiarum [85]. Fixem-nos, de passada, que segur que no és casualitat que aquest autor, sinó també els seus crítics, com N. Badaloni i G. Prestipino, tornin a llegir Què són els “Amics del poble” … de Lenin [86]. L’últim anomenat denuncia una lectura “marxista-occidental” (Lukács, Korsch, Schmidt, Gramsci) [87] que té en comú assimilar el concepte de ciència al concepte de treball, tot i que són diferents, perquè en la relació ciència / treball es troben invertits els termes de la relació entre treball i “matèria primera” [88]. 

Independentment de l’interès d’aquestes reflexions que només es poden abordar al·lusivament aquí [89], afavoriré un enfocament que em sembli exemplar i menys comú. Es tracta del Pròleg de Manuel Sacristán a la seva traducció de l’Anti-Dühring de 1964 [90]. Sacristán és crític amb l’empresa d’Engels: “aplicació incorrecta de la dialèctica”; extensió dels conceptes hegelians a camps que no els concerneixen; “invasió injustificada del camp de la ciència positiva, en una aplicació verbal, de la dialèctica a nivell d’anàlisi abstracta i reductiva”; “actitud epistemològicament regressiva”, en contradicció amb els principis bàsics del marxisme. A la definició “massa vaga” de la dialèctica d’Engels, Sacristán oposa a la de Lenin, “anàlisi concreta d’una situació concreta”. El punt és important, ja que permet mesurar la doble distància mantinguda pel text de Lenin el 1894 respecte a la d’Engels, malgrat les seves semblances; el fet de deixar de banda Hegel per part de Marx i la prioritat atribuïda a la història, – “dialèctica històrica”. L. Althusser farà una observació similar quan emfatitzi la superioritat de Lenin sobre Engels [91]. De totes formes, Sacristán remarca que si be a partir de les debilitats de la concepció engelsiana, a l’Anti-Dühring i a la Dialèctica de la Natura, s’ expliquen les actituds de rebuig, en particular entre els existencialistes i els neopositivistes, no podem concloure que responsabilitat d’Engels en el desenvolupament d’una “enciclopèdia del marxisme”. La construcció d’una filosofia marxista va ser imposada pel desenvolupament de la teoria i “la relació del moviment obrer amb els seus clàssics”. La lectura “mandrosa” es va trobar confortada per les lluites contra el “revisionisme” que van sacralitzar totes les etapes històriques en el desenvolupament de l’obra dels fundadors. Les necessitats de divulgació van donar lloc a les simplificacions estalinistes [92]. Els treballs d’Engels sobre les ciències de la natura, que Sacristán recorda com a “modestos”, van constituir en aquest sentit el “punt de partida” del diamat mixt de materialisme mecanicista i d’idealisme [93]. Per tant, tenint en compte la divisió del treball entre Marx i Engels i el fet que Engels només havia eximit la Ideologia alemanya de “la crítica rosegadora dels ratolins” amb finalitats precisament de divulgació, alliberar el marxisme de “lectura dogmàtica i clerical” no consisteix en cap cas en alliberar-la de l’engelsianisme

J.M. de Freitas Branco, en un llibre preciós, força suggerent [94], que intenta restablir el que “deia realment” [95] Engels, comparteix el punt de vista del Sacristán. Torna als termes i als protagonistes del debat: “els atacs dirigits contra Engels adquireixen una característica que es pot considerar invariant: (…) anti-materialisme” [96], mentre que “el materialisme és històric per ser dialèctic i dialèctic de ser històric. Cosa que Stalin i els filòsofs soviètics no van entendre: però va ser comprès per Engels” [97]. De Freitas rebutja la idea mateixa de l’engelsianisme [98]. Engels inaugura una nova manera de fer filosofia, “pensar dialècticament”. No té cap responsabilitat per “la calamitosa separació entre el materialisme dialèctic (associat als fenòmens de la natura) i el materialisme històric (associat al social)” [99].

Al final d’aquest massa ràpid recorregut, podem elaborar un balanç? Sigui quina sigui la rellevància de les crítiques i la validesa de les recurrències textuals, sembla legítim destacar els següents elements:

  1. En primer lloc, recordarem la prudència d’Engels en les seves intervencions filosòfiques, especialment en ciències naturals. No es basa només en la seva consciència dels seus propis límits, que torna a evocar en el seu Prefaci de 1885 de l’Anti-Dühring [100], sinó també en el caràcter “polèmic” del seu llibre, i sobretot en l’acord i el deute que té amb Marx, que van més enllà de la relectura d’aquest darrer de l’Anti-Dühring, i amb la seva redacció de Capítol X: “les bases i el desenvolupament les concepcions exposades en aquest llibre es deuen en gran part a Marx, i a mi només en la menor mesura” [101]. Respecte a l’esmentat prefaci, potser recordarem el judici de G. Bataille i R. Queneau que, el març de 1932, hi van veure una autèntica autocrítica, en què Engels, per “un esforç admirable”, va acordar el seu fracàs i va abandonar les seves tesis? [102] Tot i això, Ryazanov recomana l’Anti-Dühring com “la millor introducció a l’estudi del Capital” [103]. 
  2. En segon lloc, no es pot menystenir l’objecte d’Engels, ja que la seva finalitat pretenia no tant, si no era per atzar, establir les bases d’una “filosofia de la naturalesa” que considerar els recents descobriments científics i integrar-los en una visió teòrica susceptible de preservar als científics, generalment ignorants de la història de la filosofia, de la “incoherència i confusió” de la metafísica. A les quals, només, la dialèctica podia fer front, adequada als processos d’evolució, un cop repudiada la cosa en sí mateixa kantiana i les premisses idealistes, “un cop retirat tot això, encara queda la dialèctica hegeliana” [104], a restablir, com Lenin ho veurà, en “dialèctica materialista”. Engels és lògic amb un enfocament propi; “No obstant això, és possible que el progrés de la ciència teòrica de la natura faci supèrflua la meva obra en la seva major part o en la seva totalitat” [105]. Qui discutirà la necessitat contínua, les revisions i rectificacions incloses, d’un tal treball epistemològic? O una reflexió sobre la dialèctica, despullada de substancialisme, a més poc contestada, és a dir, “d’una dialèctica sense dogma” [106], en direccions tan diverses, per exemple, com les de J. Cavaillés, afirmant la necessitat de la dialèctica per a la constitució d’una teoria de la ciència [107], per G. Bachelard [108], de l’escola de Frankfurt [109] o L. Altusser [110], sense ometre la investigació de L. Geymonat i de la seva escola a favor d’un materialisme dialèctic decididament alliberat del diamat i en contacte directe amb la història de la ciència, com desitjava Engels [111]. 
  3. Finalment, no sembla seriosament possible instruir el procés d’haver dividit natura i història o de deduir el segon del primer contra aquell que va donar per norma “d’instal·lar les realitats materials en el seu dret històric” [112]. “La ciència del pensament és, per tant, com qualsevol altra ciència, una ciència històrica, la ciència del desenvolupament històric del pensament humà” [113]. La filosofia, des d’aquest angle de visió, fins i tot en la seva mirada sobre les ciències, deixa de ser externa a la història i, per tant, a la política i a les lluites que l’estructuren. Lenin ho va veure, a diferència dels successors a la recerca de legitimació, que només restauren el vell discurs de l’universal i les seves “lleis” abstractes per servir la seva voluntat de domini. No trobarem, per tant, la introbable filosofia marxista, excepte sota la figura de la institucionalització que la instrumentalitza, pervertint qualsevol enfocament crític tant en ciència com en economia, la política i la cultura. La història ha donat aquesta lliçó, mitjançant un Engels, literalment “embarcat”. Al mateix temps, i de manera definitiva, ha desencadenat el pensament crític, per la seva banda autènticament marxista.

Notes

[1] Georges Labica (1930-2009), Filòsof francès, professor emèrit de la Universitat París X, director honorari del Centre Nacional d’Investigació Científica (CNRS) i professor honorari de la Universitat Popular de Pequín. Especialista en filosofia política, especialment en història del marxisme, ha estat un militant anti-colonialista i antiimperialista, president honorari del Comitè de Vigilance pour uneix Paix réelle au Proche-Orient (CVPR-PO), president de Résistance Démocratique Internationale, membre de l’Appel Franco-Àrab, del Fòrum Mundial d’Alternatives i de la xarxa internacional “En defensa de la Humanitat”. S’ha interessat pel pensament d’Ibn Jaldún, així com de Lenin, Robespierre o Antonio Labriola.

[2] Article publicat al volum col·lectiu: Friedrich Engels, savant et révolutionnaire, sous la direction de Georges Labica et Mirielle Delbraccio, París, Actuel Marx Confrontation/ PUF, 1997.

[3] Em permeto de remetre al lector globalment a les meves obres sobre la qüestió: Sur le statut marxiste de la philosophie (Bruxelles, Complexe  éd., 1976), i El marxisme-leninisme (París, B. Huisman éd.,1984). Seguiré especialment aquesta darrera obra, disponible en alemany i italià, però esgotat en francès.

[4] Marx, Préface de la Contribution à la critique de l’économie politique, París, Éd.Soc., 1977, p. 4.

[5] “Quan m’hagi desempallegat de la meva càrrega econòmica, escriuré una dialèctica” (Carta a Joseph Dietzgen de 9 de maig de 1868). Per a la correspondència Marx-Engels faig servir les antologies existents en francès: Marx-Engels Correspondance (fins desembre de 1871), 11 volums apareguts, París, Éd. Soc., 1971-1983; Lettres sur “Le Capital”, París, Éd. Soc., 1964; Karl Marx Jenny Marx F. Engels Lettres sur les sciences de la nature, París, Éd. Soc., 1973; per a la part no traduïda, els volums 27 a 39 de les Marx Engels Werke, Berlín, Dietz Verlag.

[6] Cf. Post-faci  a la  segona edició alemanya d’El Capital, (París, Éd. Soc., 1978, t. 1, p. 29); sobre la història de la metàfora, cf. art. Renversement, apud Dictionnaire critique du marxisme, GL et G Bensussan, éd, París, PUF, 2e. éd., 1985, p. 992; la carta a Dietzgen, citada a la nota 3, deia: “Les lleis correctes de la dialèctica ja estan contingudes a Hegel; encara que sota una forma mística. Es tracta de desprendre-les d’aquesta forma…”.       

[7] Cf. Ob. cit., p. 59. Per a una discussió sobre el materialisme remeto al meu estudi La philosophie marxiste a-t-elle encore un avenir?, apud Revue de l’Enseignement philosophique, 34/6, agost-setembre, 1985, p. 2 i següents.    

[8] Paris, Gallimard, 1994; cf. igualment M. Rubel, Karl Marx philosophie, París, La Pléiade, 1982.

[9] Paris, París, Éd. Soc. 1968, p. 269.

[10] Cf. Karl Marx Friedrich Engels, Études philosophiques, París, Éd. Soc. 1961, p. 59.

[11] Article aparegut al Volkstaat de 20 de març de 1874.

[12] Cf. Carta a Engels de 13 de juny de 1974.

[13] Cf. Carta de Marx a Weydemeyer du 1er. de febrer de 1859.

[14] Cf. Carta de Marx a Engels de 25 de maig de 1876.

[15] Carta de Marx a Engels de 26 de maig de 1876. Per la seva banda, Marx escriu a Liebknecht, el 7 d’octubre de 1876: “Engels està ocupat en el seu treball sobre Dühring. Això representa un gran sacrifici per la seva part, ja que està obligat, per a fer això, a interrompre un treball incomparablement més important”.

[16] En el primer prefaci de l’Anti-Duhring (1878, ob. cit., p. 36), Engels es defensa d’haver oposat sistema a sistema (“Encara que aquesta obra no té com objectiu oposar al “sistema de M. Duhring un altre sistema”), En canvi, en el segon prefaci (1885, ibid, p. 38) reconeix la contaminació (“He estat obligat  a seguir-lo per tot i a oposar les seves concepcions amb les meves. Així, la crítica negativa ha esdevingut positiva, la polèmica s’ha transformat en una exposició més o menys coherent del mètode dialèctic i de la concepció comunista del món”)     

[17] Es tracta dels nº 4 i 5 de 1886. El text va aparèixer en fulletó a Stuttgart l’any 1888.   

[18] Cf. el recull Études philosophiques, ob. cit. , p. 14.

[19] Dites també “del vell Engels”, cf. Karl Marx i Friedrich Engels Études philosophiques, ob. cit. Es tracta de les cartes a Schmidt, Bloch, Borgius i Mehring.

[20] Temptació a la qual jo no vaig saber escapar completament en el meu Marxisme-leninisme, ob.cit.

[21] Cf. segon prefaci a l’Anti-Duhring: “Des de la mort de Marx, el meu temps ha estat ocupat per deures més importants i urgents i he hagut d’interrompre el meu treball”, ob.cit., p. 42.

[22] Carta a Marx de 28 de maig de 1876, ob. cit. Engels afegeix: “Per a aquest treball (la Dialèctica de natura) igualment ja començo a veure la fi de les meves penes”. Veure igualment la Carta d’Engels a Marx de 30 de maig de 1873, on Engels exposa les grans línies del pla de les seves “idees dialèctiques… sobre les ciències de la natura”.

[23] “Això que inclús Lange diu sobre el mètode hegelià i de l’ús que jo en faig és veritablement pueril. En primer lloc ell no comprèn res del mètode hegelià, i encara menys de la manera crítica amb la que jo l’he aplicat. D’alguna manera, em recorda a Moses Mendelsshon aquest prototip de xerraire emprenyador va escriure per a preguntar-li com se li podia acudir la idea de prendre seriosament a “aquest gos mort de Spinoza”. De la mateixa manera, M. Lange se sorprèn que Engels i jo mateix, etc., prenguem seriosament a aquest gos mort de Hegel, després que gent com a Büchner, Lange, el doctor Durhing, Fechner, etc. s’han posat d’acord en dir que ells – poor deer (pobres cérvols) – l’han enterrat des de fa temps” (Carta a Kugelmann de 27 de juny de 1970). Veure també  la carta a Kugelmann de 6 de març de 1868, on Marx assenyala que la Natürliche Dialektik de Dürhing s’adreça contra la dialèctica de Hegel i repeteix que: “la dialèctica de Hegel es la forma fonamental de tota dialèctica, però solament un cop despullada de la forma mística…”.

[24] En alemany a l’original: professor particular.

[25] Paris, Éd. Soc., 1973, p. 9.

[26] CF. Lettres sur les sciences de la nature, ob. cit. p. 77.

[27] Cf. Ibid., p. 123. Desgraciadament la correspondència entre Engels i Schorlemmer no ha estat trobada.

[28] Cf. Per exemple, el testimoni d’Alexei Voden que, en les seves Entretiens avec Engels, explica: “Que jo vaig recordar les burles de Riehl sobre la dialèctica de la natura de Hegel, ell es va animar i em va fer una conferència sobre la filosofia de la natura, mostrant la rica substància que recobreixen les fórmules pesades i alambinades de Hegel” (1927, Souvenirs sur Marx et Engels, Moscou, Éd. Du Progrès, 1982)

[29] Carta de 29 de març de 1866.

[30] Carta d’Engels de 7 de juliol de 1866.

[31] Aquest judici emana de Manuel Sacristán, en la seva introducció a la seva traducció de l’Anti-Duhring, apareguda a les Edicions Grijalbo, a Mèxic l’any 1964.

[32] Cf. Les Manuscrits mathématiques de Marx, Paris, Économica, 1985, p. 115; Alain Alcouffe, en la seva presentació, demostra que els Manuscrits no poden ser entesos sense la referència de la Ciència de la Lògica de Hegel.

[33] Cf. Carta a W.A. Freund, de 21 de gener de 1877: “El meu amic Engels treballa actualment en una obra de filosofia de la natura [ naturphilosophisch]”. Om notarà de passada l’ambigüitat de la fórmula.

[34] Cf. Supra, nota 14.

[35] Ob.cit., p. 43.

[36] V.I. Lenin, Matérialisme et empiriocriticisme, Œuvres, t. 14, Moscou-París, 1962, p. 339.

[37] V.I. Lenin, Karl Marx, (1914), apud. Œuvres, éd. Cit., t. 21, p. 87.

[38] V.I. Lenin, Matérialisme et empiriocriticisme, ob. cit., p 252.

[39] Cf., Bertolt Brecht, Me-Ti, le livre des retournements, París, L’Arche, éd. 1968, p. 115. Karl Korsch se’n fa ressò: “Marx i Engels, en primer lloc, i Lenin després d’ells, han “salvat” la dialèctica conscient transferint-la de la filosofia idealista alemanya a la concepció materialista de la natura i de la història, de la teoria revolucionària burgesa a la teoria revolucionària proletària”, però, afegeix “aquest rescat conserva marques de jacobinisme, de la teoria revolucionària burgesa”, cf. Thèses sur Hegel et la révolution, apud La Critique Sociale, París, Éd. De la Différence, p. 214. 

[40] Cf., Cahiers philosophiques, Œuvres, t. 38, Moscow-París, 1971 i Éd. Soc., 1955.    

[41] Cf. “A propos de la dialectique », apud. Cahiers philosophiques, Éd. Cit., p. 279-282 : « La dialèctica és precisament la teoria del coneixement (de Hegel et) du marxisme”.   

[42] Nota dels traductors: en francès: “cairns”. Es a dir: monticle de pedra erigida pels alpinistes o exploradors com a fita o marca del seu pas. Hem preferit traduir per indicadors.

[43] Cf. V.I. Lenin, en els Cahiers, el resum de la Sagrada família i algunes al·lusions a El Capital.

[44]  L’he reconstruït en detall a: Matérialisme et dialectique, apud. Sur la dialectique, obra col·lectiva, París, Éd Soc., CERM, 1977, p. 191 i següents ; em permeto de remetre-hi el lector.

Cf. V.I. Lenin, “Sobre certes particularitats del desenvolupament històric del marxisme”, apud. Œuvres, éd. cit., t. 17, p. 37.    

[45] Nota dels traductors: en alemany a l’original: coqueteig.

[46] He analitzat àmpliament aquesta conjuntura a: Lénine et la pratique scientifique, obra col·lectiva, París, Éd Soc., CERM, 1974, p. i següents.  

[47] CF. La seva carta a Gorki, de 7 de febrer de 1980, apud. Œuvres, éd. cit., t. 34, p. 395.

[48] Cf. Dues cartes a Arnold Rude de 15 de juny i 26 de juliol de 1942.

[49] Ob. cit., p. 11-12.

[50] Cf. Prefaci a la 1ª edició de Materialisme i empiriocriticisme, ob.cit., p. 15; Lenin dona els noms de Bazarov, Bogdanov, Lounatcharsky, Bermann, Heellfond, Iouchkevitch i Valentinov.

[51] Cf. Sobre aquestes qüestions i les següents el meu estudi: Matérialisme et dialectique, ob.cit. p. 216 i següents.

[52] Cf. ibid.

[53] Una il·lustració d’això a estat mostrada supra amb la citació del Prefaci de Materialisme i empiriocriticisme, (cf. nota 49)

[54] Trad. A.  , Paris, Marcel Giard ed,., 2ª ed., 1928 (un facsímil francès aparegué a París, Éd. Gordon & Breach, 1970).

[55] C.f. V.I. Lenin, Œuvres, éd. cit., t. 2, p. 500, i t. 37, p. 129 i 198. 

[56] C.F, Œuvres philosophiques, trad. De L. et J. Cathala ; Moscou, Éd. Du Progrès. T. 2, p. 229-264.

[57] Kantisme que també li criticarà Lenin en el seu Materialisme i empiriocriticisme.

[58] Remeto, per a una exposició més completa al meu estudi Le matérialisme marxiste au XIXe Siècle: remarques sur le débat Plékhanov-Labriola, apud. Raison Présente, nº 51, juliol-agost setembre, 1979.

[59] CF. El meu Marxisme-leninisme, on s’explica aquesta historia (p. 25 i següents), amb les indicacions bibliogràfiques. El desenvolupament que segueix s’hi inspira directament. 

[60] Es tracta d’un extracte del capítol VI de la Història del Partit Comunista (bolxevic), redactada per Stalin l’any 1938. Fou difosa per milions d’exemplars en totes les llengües.

[61] Moscou, Éd. Politiques, 1955.

[62] Cf. Anarchisme ou socialisme, Éd. Soc., 1950, p. 7.

[63] Cf. Igualment el Prefaci, redactat per l’Institut Marx-Engels-Lenin del CC del PC (b) de l’URSS, per a l’edició de la Dialèctica de la natura: “A Materialisme dialèctic i materialisme històric, Stalin ha fet una exposició inigualada de les bases filosòfiques del marxisme i les ha fet progressar. Ell es refereix sovint a la Dialèctica de la Natura d’Engels i desenvolupa i concreta els principis d’Engels…” (cursives meves- G.L.).

[64] El patronatge de Lenin ha estat una constant de la vida de Stalin. “Sempre d’acord amb Lenin” fou el leit-motiv de les seves biografies (oficials); cf. G. Haupt i J.-J. Marie, Les bolchevics par eux-mêmes, (París, Maspero éd. 1969) i Lilly Marcou, Staline et sa vie privée (Calman-Lévy, 1996).

[65] Nota dels traductors: els decrets del tsar rebien aquest nom en rus.

[66] Cf. La meva contribució Les études marxistes a Cinquante ans de philosophie de langue française (Paris, J. Vrin éd., 1987, p. 164 a 181). 

[67] La mencionada conferència fou publicada, amb aquest títol, per les Éd. Soc., París, 1953.

[68] Sobre el diamat, om pot llegir amb profit a André Tosel, Le matérialisme dialectique “entre” les sciences de la nature et la science de l’histoire, extracte dels Annales de la Faculté des lettres et sciences humaines de Nice, nº 32, 1977.  

[69] Cf. Le marxisme-léninisme, ob. cit., p. 124.

[70] Nota dels traductors; vulgata: versió llatina de les sagrades escriptures feta per sant Jeroni que permeté popularitzar els llibres sagrats del cristianisme. Aquí, Labica empra aquesta expressió com a metàfora per a definir els manuals populars de marxisme no sempre d’acord amb la lletra i l’esperit de Marx, Engels i Lenin.

[71] Que mereixeria, sobre la qüestió de la filosofia marxista que ens ocupa, un estudi estrictament cronològic, fixat sobre els diferents contextos nacional. Aquí només puc alguns aspectes segurament fragmentaris.

[72] Existeixen diverses versions de gran interès: Predag Vranicki, Historija marksisma, Zagreb, 1971, trad. italiana Storia del marxismo, 2 vol. Roma, Editori Riuniti, 1972; Col·lectiu: Storia del marxismo, 5 vol. Torino, Giulio Einaudi éd., 1978; Col·lectiu: Histoire du marxisme contemporain, Milano, Giangiacomo Feltrinelli, ed. En anglès, alemany i francès (Paris, UGE, 1976, 5 vol, apareguts). Veure igualment A. Tosel, Le développement du marxisme en Europe occidentale depuis 1917, (apud Histoire de la philosophie, París, La Pléaide, 1974, t. III). Menciono amb reserves per la seva orientació massa ideològica, L. Kolakowski, Histoire du marxisme, trad. Francesa, París, Fayard, 1887, 2 vol.)

[73] Marx, Paris, Gallimard, 2 vols., 1976. Alfred Schmidt, a Il concetto di natura in Marx (Prefaci de Lucio Colleti, Bari, 1969), veía una incompatibilitat entre la versió engelsiana i el pensament de Marx.

[74] Ja he fet al·lusió a Antonio Labriola, veure supra, nota 51.

[75] Cf. Il materialismo storico, Roma, Editori Riuniti, 1977, p. 95-96; el llibre de Mondolfo és de 1912.

[76] Gramsci possiblement es va servir de la traducció francesa apareguda a les Éditions Sociales Internationales, l’any 1927.

[77] Il materialismo storico, ob. cit., p. 179.

[78] Cf. Entre d’altres, el meu assaig La réception de Gramsci en France: Gramsci et le PCF, apud Modernité de Gramsci? Besançon, Annales littéraires de l’Université, 1992, p. 22 i següents.

[79] Aquest materialisme [és a dir el materialisme dialèctic del defora o transcendental], sabem bé que no és pas el del marxisme i en canvi és en Marx on trobem la definició: “ La concepció materialista del món significa simplement la concepció de la Natura tal com ella és, sense cap afegitó estrany”, Critique de la raison dialectique, Paris, Gallimard, 1960, p. 124 (Sartre havia donat la mateixa cita a Materialisme et révolution, de 1946, apud. Situations III; de tota manera havia contestat a M. Rubel que es tractava d’Engels. Cf. Critique de la raison dialectique, p. 32. La cita prové de Ludwig Feuerbach, ob.cit. p. 68.

[80] Critique de la raison dialectique, ob.cit., p. 126 i 128.

[81] C. f. Marxisme et philosophie (1923), trad. Francesa: París, Éd. de Minuit, 1964.

[82] Les aventures de la dialectique, Paris, Gallimard, 1955.

[83] Cf. Recherches dialectiques (els dos primers assajos sobre el materialisme dialèctic, 1947), Paris, Gallimard, 1959. Goldmann es passablement atípic en la mesura en que ell assimila visiblement el materialisme dialèctic al materialisme històric, abans d’aproximar-se al Luckács d’Història i consciència de classe.

[84] Degut sens dubte a una tradició més historicista que la francesa.

[85]  Il marxismo e Hegel, Bari, Laterza, ed., 1971, p. 99 i següents.

[86] Per a Colleti, cf., ob. cit. que qualifica l’escrit “admirable” el llibre de Lenin (p. 150); per a Badaloni, cf. Scienza e filosofia in Engels e Lenin, apud Lenin teorico e dirigente rivoluzionario, Roma, Quaderni di Critica marxista, 1970, p. 93 i següents; per a Prestipino, cf. Natura e società. Per una lettura di Engels, Roma, Editori Riuniti, 1973, p. 236 i següents.   

[87] L’expressió “marxisme occidental”, usada per Merleau-Ponty, a Les aventures de la dialectique (ob. cit.) i que correspon grosso modo al nostre “marxisme underground”, es represa per Perry Anderson, en el seu assaig tant suggestiu com discutible, Consideration on Western Marxism (London, 1976; trad. Francesa, Paris Sur le marxisme occidental, Maspero, e. 1979)

[88] Ob. cit., p. 210 i següents.

[89] Convindria igualment afegir al dossier: Sebastiano Timpanaro, Sul materialismo, Pisa, Nistri-Lischi, éd. 1970 i Cesare Luporini, Dialettica e materialismo, Roma, Editori Riuniti, 1974. Els mateixos títols d’aquestes obres indiquen clarament la natura de les recerques.

[90] Ob. cit., cf. nota 34.

[91] Cf. Lenin et la philosophie, seguit de Marx et Lénine devant Hegel, París, Maspéro, 1972, p. 32 a 37, però Althusser  considera que en el moment d’Allò que són els amics del poble… Lenin “manifestament no ha llegit Hegel” (ibid. P. 77). R. Garaudy enunciava la mateixa opinió en el seu Lénine (París, PUF, 1968), però era per a extreure’n la immaduresa del jove Lenin (Cf. Georges Labica, Matérialisme  et dialectique, ob.cit., p. 206 i següents); veure igualment N. Badaloni, ob. cit., p. 109 sobre la tesi d’Althusser.

[92] “Les conseqüències perjudicials… per al marxisme són menys imputables a Engels que a les vicissituds del moviment obrer i a la construcció del socialisme a l’URSS”. Gramsci va fer una remarca anàloga a propòsit de les vulgaritzacions d’Engels, destinades en principi a les masses populars “per a les quals encara és necessària la conquesta de la lògica formal, de la més elemental gramàtica del pensament i de la llengua”, Materialismo storico, ob. cit., p. 73.   

[93] Cf., Materialismo, apud. Papeles de filosofía. Panfletos y materiales II, Barcelona, Icària, 1984, p. 300.

[94] Dialéctica, ciência e natureza. Um estudo sobre a noção de “Dialéctica da natureza” no quadro do pensamento científico moderno, Lisboa, Editorial Caminho, 1989.

[95] Ibid., p. 28.

[96] Ibid., p. 259.

[97] Ibid., p. 261.

[98] Ibid., p. 39, 253 i següents.

[99] Ibid., p. 261.

[100] Heus aquí els termes: “M’hauria agradat canviar la part que tracta de la ciència teòrica de la natura. Allà hi regna una gran manca de destresa d’exposició” o, “Generalment evoluciono amb una certa pesadesa en el camp de la ciència teòrica de la natura”, ob. cit., p. 39 i 40:

[101] ibid. P. 38.

[102] Lliurant-se a una anàlisi d’una rara perspicàcia per l’època (cf. a propòsit de la “negació de la negació” o de les matemàtiques) ells ressalten: “No obstant això, va escriure aquest segon prefaci en què, després d’haver reconegut la insuficiència dels desenvolupaments de l’Anti-Duhring que concerneixen la dialèctica, en dóna una definició que només és un abandonament de la posició inicial… per si mateixa, aquesta reculada és suficient per explicar el fet que va deixar inacabada una obra a la qual declara haver dedicat la millor part de vuit anys”. (La critique sociale, ob. cit., p. 210). La definició en qüestió (citada més avall per G.B. i R.Q.) és la següent: “Tanmateix, són precisament les oposicions diametrals representades com a irreconciliables i indistintes, les línies de demarcació i les diferències de classes fixades per la força les que han donat a la ciència teòrica de la natura en els temps moderns el seu limitat caràcter metafísic. Reconèixer que aquestes oposicions i aquestes diferències existeixen certament a la natura, però només, amb relativa validesa; que, d’altra banda, aquesta fixicitat i aquest valor absolut que els vam atribuir només s’introdueixen a la natura mitjançant la nostra reflexió, tal és l’essència de la concepció dialèctica de la natura” (Anti-Duhring, ob. cit. p. 43).

[103] Cf. Marx et Engels (conferències de 1922), París, Anthropos, 1967, p. 210.

[104] Cf, l’antic prefaci de 1878 a l’Anti-Duhring, apud. Dialectique de la Nature, ob. cit., p. 53, i tot el desenvolupament posterior

[105] Prefaci de 1885 a l’Anti-Duhring, ob. cit., p. 42.

[106] La formula és de Robert Havemann, citat per Giuseppe Prestipino, ob. cit., p. 167.

[107] Cf. Sur la logique de la théorie de la science, París, PUF, 1947.

[108] Cf. Entre d’altres, Le rationalisme appliqué (París, PUF, 1949) o Le matérialisme rationnel (París, PUF, 1953)

[109] Cf. En particular, T.W. Adorno i M. Horkheimer La Dialectique de la raison (Paris, Gallimard, 1974) i Adorno, Dialectique négative (París, Payot, 1978); veure M. Jay. L’imagination dialectique. Histoire de l’école de Frankfort et de l’Institut d’Histoire sociale (París, Payot, 1977).

[110] Cf. Els dos assajos de Pour Marx (París, Maspero, 1965): Contradiction et surdétermination i Sur la dialectique matérialiste.

[111] Cf. Bellone, Geymonat, Giorello, Tagliagambe, Attualità del materialismo dialettico, Roma, Editori Riuniti, 1974, i André Tosel, un dels molts rars coneixedors francesos de Geymonat, Scienza e realismo (Milano, Feltrinelli, 1977), apud. Scientia, vol. Nº 113, Milano, 1978, p. 241 a 250.

[112] Carta d’Engels a Piotr Lavrov de 12-17 de noviembre de 1875.

[113] Antic prefaci de l’Anti-Duhring, ob. cit., p. 49. Molts judicis corroboren aquesta lliçó, per exemple el de Gramsci: “La formulació d’Engels segons la que ‘la unitat del mon consisteix en la seva materialitat demostrada… a través del llarg i laboriós desenvolupament de la filosofia i de les ciències naturals” conté precisament el germen de la concepció justa, perquè recorre a la història i a l’home per a demostrar la realitat objectiva” (Materialismo storico, ob. cit., p. 177); o la de Timpanaro que veu en la Dialèctica de la natura, la refutació de les interpretacions anti-històriques de la natura (ob. cit. p. 77). El mateix Sartre no n’està gaire allunyat, malgrat la substitució que opera de l’antropologia per la lògica: “una dialèctica materialista no té sentit si ella no estableix a l’interior de la vida humana la primacia de les condicions materials tals com la praxis dels homes situats les descobreix i les pateix” (Critique de la raison dialectique, ob. cit., p. 129).