Per Jaques Texier*

Article publicat al número 44 de la revista teòrica Realitat del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC), edició de setembre/octubre de l’any 1995.

1. La rectificació de 1885 i els judicis sobre el programa de Clemenceau

En dues ocasions, a mitjans de la dècada de 1880 a 1890, Engels torna a l’època de la Lliga dels comunistes i de la revolució de 1848 a Alemanya. Es tracta de dos textos força curts i, ambdós, molt valuosos. El primer es titula “Marx i la Neue Rheinische Zeitung (1848-1849)“ i va ser publicat el 13 de març de 1884 al Sozial-Demokrat. El segon ens interessa encara més directament. Es tracta d’una introducció titulada “Contribució a la història de la Lliga dels Comunistes“, datada el 8 d’octubre de 1885, que Engels escriu per a una reedició de l’obra de Marx “Revelacions sobre el procés dels comunistes a Colònia”, la primera edició de la qual es remunta l’any 1853 (1). Aquesta reedició contenia a un annex la publicació d’un document d’un interès polític essencial sobre les posicions que van adoptar Marx i Engels durant l’any 1850, després de l’esclafada de la revolució a Alemanya. Es tracta de la “Memòria del consell central de la Lliga“, datada el març de 1850 i enviada a totes les comunes de l’organització comunista, amb la intenció de poder preparar la propera explosió revolucionària, considerada encara imminent a principis de l’any 1850 (2). El text d’aquesta memòria, publicada de nou per Engels el 1885, és el que inclou una nota en la qual ell mateix revisa completament la tesi sostinguda anteriorment pels dos sobre la centralització administrativa i burocràtica que hauria caracteritzat la Revolució Francesa. La tesi de Marx (3), ben coneguda, segons la que la Revolució Francesa no hauria fet més que perllongar l’obra anterior de la monarquia absoluta, és rectificada de dalt a baix. No és la revolució, doncs, sinó Bonaparte, qui instaura formes de centralització burocràtica. La tesi sobre la revolució, acceptada durant llarg temps per Marx i Engels, és una invenció dels historiadors liberals i bonapartistes. La I República en particular, però tenint en compte que la tesi també inclou tot el període revolucionari, estava, sense cap dubte, centralitzada; malgrat això va dur a terme en l’àmbit local -dels municipis, els districtes i els departaments- un sistema d’autogovern o d’autonomia administrativa absolutament remarcable, que Engels considerà ben aviat un model. Es veu immediatament la importància d’aquesta rectificació donada l’essència profunda del pensament polític de Marx i d’Engels pel que fa a l’existència, o no, en un país, d’una maquinària d’Estat civil i militar burocratitzada. Existeixen repúbliques democràtiques burocratitzades, com la III República, que conserva el despotisme administratiu del Primer i Segon Imperi. Però no era aquest el cas de la I República francesa. No és dins després del cop d’Estat del 18 Brumari de 1798 que el futur emperador dels francesos suprimeix les llibertats locals establertes pels jacobins i les reemplaça per mandat de la prefectura (4). Un poble que és manat a la cúspide per un emperador i, en la base, per prefectes, pateix l’opressió d’una maquinària d’Estat burocràtic que ha de ser feta miques per una revolució. És, per dir-ho així, una condició prèvia a complir per poder considerar qualsevol pas al socialisme. Tal és la substància de la rectificació de 1885, i es veu ràpidament per què li va tan bé el terme de rectificació i per què podria anomenar-se segona rectificació. És així perquè existeix el costum de parlar de la “rectificació de 1872”, a propòsit del prefaci escrit per Marx i Engels per una edició alemanya del Manifest, en la qual esclareixen que després de la Comuna de París és essencial precisar que la classe obrera no hauria d’acontentar-se a utilitzar la maquinària de l’Estat ja en funcionament per a dur a terme les tasques de la transformació socialista sinó, ans al contrari, fer com els comuners que, en el poc temps que van disposar, van emprendre el dur a terme una forma de política nova; “la forma política per fi trobada“, necessària per a l’emancipació econòmica del proletariat (5).

D’aquesta rectificació de 1872 es conclou, podríem dir, que “la república comunal” és la forma específica de la dictadura del proletariat, si s’entén per aquesta darrera una sèrie de mesures coercitives que arrabassen el capital als seus propietaris i el transformen en propietat de la societat. Però si existeixen repúbliques democràtiques no burocratitzades, com la I República francesa, s’albira un nou horitzó en matèria de les formes polítiques de la dictadura del proletariat. Veurem com, en el mateix any 1891, Engels escriu dos textos: En un, el prefaci de la nova edició de La guerra civil a França, defensa la idea que la Comuna és la forma política de la dictadura del proletariat. En un altre, en l’anomenada Crítica al programa d’Erfurt, sosté que la república democràtica amb autonomia local del tipus de la I República francesa o la República americana és la forma específica de la dictadura del proletariat. Aquests dos textos del mateix any no es contradiuen en absolut. En certa forma i en el punt essencial, diuen el mateix: la necessitat d’iniciar immediatament el fet de posar fi a l’autonomia de l’Estat respecte la societat. Tots els textos de Marx i Engels subratllen, en efecte, que l’Estat, qualssevulla que siguin les diverses formes de la seva gènesi en condicions històriques determinades, acaba per autonomitzar-se respecte a la societat. Al principi, l’òrgan de la societat fet per servir-la es converteix en quelcom particular, més enllà i per sobre de la societat, i cada cop és més estrany respecte ella. Dos esquemes teòrics els serveixen per pensar en l’Estat, en l’alienació política -el fet de convertir-se en un estrany dels òrgans de la societat respecte ella mateixa- i el de la divisió de la societat de classes antagòniques. Alguns cops semblen juxtaposats però Engels, precisament en aquest període, busca unificar-los.

Considerem una mica més de prop aquesta rectificació de 1885 que ha passat fins ara quasi desapercebuda (6). Té lloc a propòsit de la publicació d’una Memòria de la Lliga dels comunistes datada el març de 1850, una completa il·lustració de la tàctica de la revolució permanent que caracteritza la posició de Marx i d’Engels durant el moviment revolucionari i posteriorment. La rectificació reformula aquesta tàctica en un moment en què la revolució ha patit una primera derrota, però quan Marx i Engels consideren encara una reanimació del moviment, una segona etapa victoriosa de la revolució, a Europa i Alemanya. En el transcurs de la primera etapa la burgesia liberal ha traït i establert una aliança contra les forces de la reacció feudal. Durant la pròxima etapa serà la petita burgesia democràtica qui dominarà i és, per tant, en relació amb ella que els comunistes de la Lliga defensen la seva tàctica de revolució permanent. La preocupació constant d’aquesta circular és assegurar en tots els plans l’autonomia del partit proletari en la revolució permanent: autonomia ideològica, organitzativa, militar, electoral, programàtica. La petita burgesia democràtica és un aliat momentani en el combat que es va entaular però és, en el fons, un enemic al qual s’ha de vigilar de prop i derrotar, fins que siguin els objectius de la revolució proletària els que s’aconsegueixin aviat. Es tracta, sens dubte, del text més dur políticament que mai van escriure Marx i Engels, el més extremista en els objectius polítics i en el to i en la forma, sobretot, de concebre les relacions amb els aliats del proletariat. Certament, pot suscitar una impressió molt negativa, no tant a causa de l’energia revolucionària de la qual és testimoni, menys encara a causa de la preocupació constant, molt comprensible, per assegurar-se l’autonomia política del partit del proletariat i l’expressió de les seves reivindicacions pròpies, sinó perquè aquesta violència ens sembla retrospectivament programada en un context completament il·lusori. En efecte, quina classe de realisme suposa aquest programa de revolució permanent, és a dir, una revolució els objectius de la qual havien de convertir-se ràpidament en el de la revolució comunista a l’Alemanya de 1850? Aquesta és la qüestió decisiva de la que deriva tot. Perquè si el programa és totalment irreal, aquesta violència i aquesta duresa en la concepció de les relacions polítiques amb la democràcia petitburgesa revelen simplement l’extremisme polític. És, per tant, molt interessant saber quin és el judici retrospectiu d’Engels el 1885, en el moment de reproduir aquest moviment històric.

Des d’aquest punt de vista, el primer que cal dir és que Engels, amb aquesta rectificació sobre la I República francesa, elimina un dels punts del programa sobre els que existia una oposició frontal entre el partit comunista i el partit demòcrata a l’interior del camp general dels que continuaven anomenant-se “partit” democràtic. Això és extremadament important perquè aquest punt del programa es refereix a les institucions, a propòsit de les quals és necessari que hi hagi un acord mínim perquè tingui algun sentit parlar d’aliança. A qui podria sorprendre que el programa social i econòmic de la democràcia petit-burgesa no sigui el del partit obrer! Així, per exemple, sobre el programa agrari, la Memòria exposa molt clarament la diferència clàssica entre partit democràtic de la petita burgesia, que es proposa l’accés a la propietat privada per part dels pagesos i partit obrer, plantejant-se ja d’introduir la gestió i la propietat col·lectives en el camp. Però la Memòria concep les divergències sobre les institucions com quelcom estretament lligat a les divergències econòmic-socials dels dos partits: “Per a realitzar tot això, necessiten [es tracta dels petits-burgesos demòcrates – J.T.] una constitució política, sigui democràtica o republicana, que els asseguri la majoria, a ells i als pagesos, els seus aliats, i una organització municipal democràtica, que posi a les seves mans el control directe de la propietat comunal i una sèrie de funcions actualment exercides pels buròcrates.” I, més endavant, en la Memòria, l’oposició sobre aquesta qüestió de les institucions polítiques es reprèn així: “Els demòcrates intentaran (···) si no poden evitar la república una i indivisible, paralitzar el govern central en donar als municipis i a les províncies el màxim d’independència i autonomia. Oposant-se a aquest pla, els obrers han de, no únicament intentar establir la república, una i indivisible, sinó encara més provar de realitzar, en aquesta república, la centralització més absoluta del poder en detriment de l’Estat. No han de deixar-se arrossegar per tot el que els expliquen els demòcrates sobre la llibertat dels municipis, del govern autònom, etc. (···) No pot tolerar-se (···) Que el dret, tan ple d’ardits, del ciutadà del municipi, coexisteixi amb el dret del ciutadà de l’Estat, es perpetuï, per a perjudici dels obrers, per una reglamentació comunal que es diu a si mateixa liberal. Com a França en 1793, la realització de la centralització més rigorosa és avui dia, a Alemanya, la tasca del partit veritablement revolucionària”. I és llavors, com hem vist, que s’introdueix la nota rectificativa d’Engels.

Es pot mesurar fàcilment la importància d’aquesta rectificació en relació amb l’oposició establerta en 1850 entre els comunistes i el partit democràtic sobre la qüestió de les institucions. Engels manté les seves exigències en matèria de centralització, però, d’ara endavant, no únicament s’assumeixen plenament les exigències d’autonomia dels demòcrates, sinó que aquesta descentralització antiburocràtica és considerada la reivindicació essencial dels comunistes en la qüestió de l’Estat. Veurem com aquesta modificació repercuteix concretament sobre el judici d’Engels respecte al programa dels republicans radicals de Clemenceau. Però, abans, hem d’intentar apreciar en quina mesura, en 1885, Engels canvia alguna cosa del quadre tàctic en l’interior del qual es mou.

Vegem com creiem nosaltres que es pot abordar la qüestió. El text de referència fonamental segueix sent, per a nosaltres, el de la introducció de 1895 a Lluites de classes a França, considerat encertadament el testament polític d’Engels. Què és el que caracteritza essencialment a aquest text en relació amb la qüestió que ens ocupa? Engels adopta una distància crítica molt gran respecte al seu punt de vista dels anys 1848, respecte a les seves il·lusions revolucionàries i quant a les possibilitats d’una revolució «social» a Europa, respecte al seu model d’acció revolucionària, que és el d’una minoria actuant capaç per la seva energia de prendre la decisió. Indica també que, durant la crisi de 1848, té constantment davant els seus ulls el model de la gran Revolució Francesa i precisa que aquest no és un model adequat per la revolució social del segle XIX. És, per tant, això, el que tinc al cap quan em refereixo al testament polític de 1895. És la fórmula política de la revolució permanent aplicada a la conjuntura de 1848-50 la que és posada en qüestió.

Ara bé, hem de constatar que Engels en 1885 torna a publicar la Memòria de març de 1850, que legítimament pot fer l’efecte d’haver estat redactada per algun revolucionari boig. No obstant això, no és presentada en el text de la seva introducció, amb forma de nota, per exemple; és publicada en un annex com una espècie de document històric. És un altre document cèlebre el publicat per Engels en el cos del seu text: Es tracta de les Reivindicacions del partit comunista a Alemanya (7), redactat per Marx i Engels el març de 1848, quan tots els dirigents de la Lliga es retroben a París. És un document d’una naturalesa completament diferent. És el principi de la revolució a Alemanya, els comunistes són l’ala extrema del partit de la democràcia, amb un programa adaptat a aquesta fase de la revolució: Són les relacions d’aliança amb altres forces de la democràcia les que importen i Marx i Engels dirigiran aviat La Nova Gaseta Renana, que es presenta com “l‘òrgan de la democràcia”. D’altra banda, és necessari subratllar que la Memòria de març de 1850 és corregida expressament en un punt decisiu del programa: El de les institucions. Engels, en 1885, pren encara com a model als jacobins però, mentrestant, els jacobins ja no són el que es creia que eren: La seva República és certament “una i indivisible”, però la centralització s’harmonitza amb una molt forta descentralització administrativa construïda sobre un model de “self-govemment”.

Queda encara una cosa molt delicada per apreciar: Aquests dos textos d’Engels que he citat corresponen a la historiografia i, com tota obra historigràfica, compleixen una funció polític-cultural. Però, quina exactament? Engels celebra el passat revolucionari dels comunistes alemanys. És la seva vida i la de Marx, que acaba de morir, el que ho explica. Per a ell, es tracta essencialment de reconèixer a la “escola marxista” com l’única escola socialista seriosa; i, també, es tracta de constituir des d’aquest punt de vista una tradició comunista amb un passat gloriós que fes de la Lliga l’avantpassat del moviment obrer internacional. Projecte legítim, útil i realitzat amb èxit. Aquestes consideracions força evidents han de tenir-se al cap quan s’examinen aquests dos textos i el que es diu de les concepcions de la Lliga durant la revolució de 1848. No obstant això, són escrits 35 anys després dels successos i es pot observar que, 10 anys més tard,  Engels sabrà adoptar perfectament una distància crítica quan ho jutgi políticament indispensable. En conseqüència, si Engels en 1885 no adopta una distància crítica més neta respecte a la tàctica exposada en la Memòria de març de 1850, no és perquè s’acontenti amb fer la tasca d’historiador. L’historiador Engels funciona sempre sobre el model descrit per B. Croce en subratllar que la història és sempre “contemporània”. És sempre a partir dels problemes pràctics del present que veu el passat i no esquiva mai la responsabilitat del judici. És també el que fa en aquests dos textos respecte la tàctica de la revolució permanent de 1848. Caldria poder analitzar-los més extensament. Haig de procedir sumàriament en aquest domini, ja que per exemple, l’article sobre Marx i la Nova Gaseta Renana, llegit amb atenció, conté una multitud d’informacions precioses sobre el pensament d’aquests comunistes alemanys que es presenten en principi com l’ala extrema del partit democràtic, que esperen defensar la seva concepció proletària de la democràcia, que saben que no poden de moment adoptar sinó un programa immediat de contingut limitat, que tenen una gran intel·ligència tàctica però que ja no oculten el que són. Qui són aquests estava precisat en el Manifest del partit comunista, citat per Engels: Els comunistes alemanys que han concebut pel seu país un programa de revolució permanent, amb una etapa democràtica i una etapa “social”. Reflexionant sobre el que va ser la Nova Gaseta Renana en la revolució de 1848 a Alemanya,  Engels pensa en l’única comparació possible per a ell, la de Marat i el seu propi diari i escriu que “igual que nosaltres, no considerava que la revolució hagués acabat i volia que la hi declarés permanent” (8). Aquests són els mateixos termes de la Memòria de març de 1850, que són represos d’aquesta manera. S’imposa aquí una reflexió atenta. Ja he dit anteriorment que la fórmula de la revolució permanent era problemàtica en relació amb les exigències democràtiques, que són les de la nostra consciència històrica actual. La pregunta és: En què es converteixen les conquestes democràtiques de la primera etapa de la revolució durant la segona? Però en 1848, aquesta no era problemàtica, únicament des del punt de vista de la democràcia; era utòpica en el sentit més negatiu del terme, perquè la revolució comunista no era possible, particularment a Alemanya. Aquests són dos punts que cal diferenciar clarament. Es podria sostenir que  Engels té excel·lents raons per a pensar que la tàctica de la revolució permanent és encara vàlida en 1885 a Alemanya o, més aviat, que és només ara, després de 35 anys de desenvolupament industrial i de lluita del partit proletari per a organitzar-se, que aquesta tàctica és aplicable. La revolució democràtica està encara per fer perquè es viu sota una monarquia bonapartista que exerceix una repressió legal contra el partit socialdemòcrata, i el desenvolupament que ha conegut el capitalisme fa que la revolució comunista ja no sigui una hipòtesi completament utòpica com en 1848. En el cas que es pogués considerar legítimament racional la revolució permanent a l’Alemanya de 1885, caldria afegir que era completament irracional en 1848, la qual cosa Engels farà més tard, però no de moment.

En Algunes paraules sobre la història de la lliga dels comunistes (9) Engels parla de la terrible Memòria de març de 1850 de manera extremada ment positiva: “Aquesta memòria, redactada per Marx i per mi, presenta encara avui interès perquè la democràcia petit-burgesa segueix temprant el partit que, en la pròxima convulsió europea, el venciment de la qual no trigarà massa a produir-se [els terminis de les revolucions europees s’espaien entre 15 i 18 anys, com per exemple 1815, 1830, 1848-52, 1870], ocuparà completament, sense cap reserva, el poder, per a no deixar caure la societat en mans dels  obrers comunistes. En més d’un punt, el que vam dir llavors val encara avui” (10).

La rectificació sobre la I República francesa, amb el canvi programàtic sobre les institucions que en resulta, no sembla haver modificat la manera de veure les relacions d’aliança i de competició amb el partit democràtic de la petita burgesia a Alemanya, i fins i tot a Europa. Era tractat en 1850 com un enemic i ho contínua sent en 1885. La carta que Engels escriu a A. Bebel l’11 de desembre de 1884 va en el mateix sentit. Engels considera que el partit de la “pura democràcia” és, en totes les revolucions, l’última muralla de la reacció.

No obstant això, és una orientació molt diferent la que es troba en la correspondència d’Engels dels anys 1882-1885 respecte a la situació política a França. El que diu Engels sobre la importància del programa de reforma administrativa de Clemenceau sembla aquesta vegada completament en harmonia amb la rectificació històrica sobre la I República i, sobretot, amb el canvi programàtic sobre les institucions, que li és inseparable. Pot ser útil començar per la correspondència d’Engels amb Bernstein que es remunta a 1882 (11). Engels planteja en diferents ocasions una possible evolució política de Clemenceau en direcció al socialisme, fins i tot, defensant constantment el principi essencial de la independència política del partit obrer respecte al partit més a l’esquerra de la burgesia. No es tracta de convertir-se, com els obrers anglesos, en un “apèndix” del partit burgès radical. En la carta del 22 de setembre de 1882 afirma: “A Guesde se li ha ficat al cap que la ‘república atenesa’ de Gambetta és menys perillosa per als socialistes que la ‘república espartana’ de Clemenceau i vol fer impossible aquesta última, com si nosaltres, o qualsevol altre partit en el món, poguéssim impedir que un país passi pels estadis d’evolució històricament necessaris i sense prendre en consideració que a França, difícilment passarem d’una república ‘a la Gambetta’ al socialisme sense passar per una ‘república a la Clemenceau”. Què és, per tant, aquesta república a la Clemenceau? Caldria passar a la correspondència de l’any 1885 per a saber-ho i per a descobrir la relació entre el programa de reformes de Clemenceau i la rectificació engelsiana de 1885 (12). Amb algunes variants, Engels explica si fa no fa el mateix als seus diferents corresponents. El programa de Clemenceau té per objecte reformar les institucions de l’estat de manera que es concedeixi una gran autonomia als ajuntaments i als departaments. Es tracta per tant d’un programa que té l’ambició de suprimir la burocràcia. La qüestió essencial és, evidentment, saber si  Clemenceau voldrà realitzar el seu programa i si aquest realització és possible. El que és segur és que la posada en marxa de tal cosa seria una revolució, diu a Bebel. I a Laura Lafargue explica que fins i tot “un tímid inici” seria “un immens progrés”. En funció de les seves idees, de Marx i seves, sobre la qüestió de la burocràcia, expressades a propòsit de la Comuna de París, aquesta qüestió és en aquest punt decisiva, dubtant que es pugui realitzar tal reforma sense una revolució que transformi tota la societat. Però no li sembla impossible que el partit radical dugui a terme un inici de reforma. La forma en què expressa el seu dubte és interessant: “És enganyar-se a si mateix creure que es pot introduir a França un autogovern municipal a l’anglosaxona, encara menys a l’americana, sense per això volar per l’aire tot el règim burgès”. Es veu aquí expressada per tant la importància que Marx i Engels han donat sempre al “self government”. I és a Bebel al qual afirma: “Només l’inici d’una tal cosa [és a dir, “la descentralització de l’administració i la supressió de la burocràcia, J.T.] seria a França la més gran revolució des de 1800“. La data ens interessa ja que, com ja hem vist en el text de la rectificació de 1885, el sistema de prefectures de centralització autoritària es remunta al cop d’estat del 18 Brumari de 1798. 1800 és, per tant, la data d’instauració del sistema burocràtic i de la reforma dels radicals; si fos possible, fins i tot parcialment, seria una revolució més  important que les de 1830 o de 1848. Trobem també una precisió que ens remet directament a la rectificació de 1885 en la carta a Bernstein del 8 d’octubre de 1885: “Però de seguida, [diu Engels, és a dir , si els radicals arriben en poder] els radicals deuran no únicament mantenir les seves pròpies promeses substituïnt a la «administració» napoleònica centralitzada per l’autonomia dels departaments i els municipis, com va ser el cas en 1792-1798, sinó, igualment, secundar-se en els socialistes. No podem desitjar una situació més favorable”. Aquí, les institucions de la I República són explícitament evocades com el que es tracta de restablir mitjançant una reforma. I l’escepticisme d’Engels quant a la possibilitat de la seva realització ha disminuït netament quan preveu una nova configuració: Una aliança entre els radicals i els socialistes per a la seva posada en marxa.

Com es veu en llegir l’última citació, és també la qüestió “reforma o revolució” la que es planteja a propòsit de l’autonomia administrativa. Sovint, Engels és en principi escèptic quant a les possibilitats de reforma, però acaba per considerar-les. No oblidem que aquí ha d’admetre que una “forma política”, pràcticament equivalent a la inventada per la Comuna de París, podria ser instaurada sense revolució obrera. El que contraresta en sentit contrari a l’escepticisme és que, després de tot, aquest sistema ha estat ja posat en marxa per la petita burgesia demòcrata a França i en la república democràtica americana -en el curs de les revolucions, bé és veritat-. La qüestió de si un sistema de «self-government» és realitzable per la via de les reformes tindrà una gran importància en el futur i oposarà a Lenin i Bernstein. Per a Lenin, únicament la revolució i la dictadura del proletariat poden trencar la màquina burocràtica de l’Estat. Per a Bernstein, és possible democratitzar l’aparell de l’Estat per mitjà de les reformes. És interessant veure com la posició de Bernstein sobre aquest punt ha estat  elaborada durant aquests mateixos anys -mitjans de la dècada de 1880- i com és present en Les premisses del socialisme. Trobem en la correspondència d’Engels una carta a Bernstein de l’1 de gener de 1884 en la qual respon a una pregunta d’aquest sobre la significació exacta de la famosa rectificació al Manifest, introduïda per Marx i Engels en l’edició alemanya de 1872. Engels envia a Bernstein un exemplar de La guerra civil a França perquè pugui estudiar tot el passatge de la tercera part, dedicat a la nova forma política inventada pels comuners, i explica: “Es tracta, simplement, de la prova de que és necessari per al proletariat victoriós començar immediatament a donar una altra forma al vell poder de l’Estat, amb la seva burocràcia i la seva administració centralitzada, i això abans de servir-se d’ell per a realitzar els seus objectius”. Aquest intercanvi té lloc a principis de 1884 i, entre 1882 i 1885, Engels no cessa de conversar amb Bernstein sobre el programa antiburocràtic dels radicals de  Clemenceau. Es pot imaginar fàcilment l’evolució de les idees al cap de Bernstein. Sens dubte, en La guerra civil a França, en el prefaci de 1872, i en la carta de  Engels, es tracta del proletariat victoriós en una insurrecció. Però al mateix temps, Engels explica als seus corresponents que una reforma antiburocràtica, fins i tot limitada, sigui la major revolució des de 1800. Es comprèn millor, llavors, un procediment absolutament sorprenent de Bernstein en Les premisses del socialisme. Quan vol secundar-se en Engels per a autoritzar les revisions doctrinals a les quals procedeix, Bernstein cita en tres o quatre ocasions dos textos dels pares fundadors. Es tracta de la introducció de 1895 a la Lluita de classes a França, per una part, i del prefaci de 1872 al Manifest, per una altra. Pel que fa al testament polític d’Engels, un no se sorprèn tant de veure a Bernstein utilitzar-ho com de constatar el pesat silenci de Lenin sobre aquesta matèria en L’Estat i la revolució. Pel contrari, és completament sorprenent que Bernstein compari el prefaci de 1872 al Manifest amb la introducció de 1895. Que es puguin extreure conclusions reformistes del testament polític d’Engels mitjançant una “interpretació” transformadora es concep tant més fàcilment quan ha estat constantment practicat, sigui pels reformistes, sigui pels antireformistes crítics amb Engels. Però no s’entén com una operació semblant, és a dir, reformista, pugui realitzar-se a partir del prefaci de 1872. Si es tracta de saber si és Lenin o Bernstein qui interpreta correctament el text de Marx i d’Engels, cal donar completament la raó a Lenin sobre aquest punt. Per a Lenin, únicament la revolució i la dictadura del proletariat poden trencar la màquina burocràtica de l’Estat. Per a Bernstein, és possible democratitzar l’aparell de l’Estat per mitjà de les reformes.  És interessant veure com la posició de Bernstein sobre aquest punt ha estat  elaborada durant aquests mateixos anys  -mitjans de la dècada de 1880- i  com és present en Les premisses.

Però si reflexionem, una vegada resolta la qüestió de la fidelitat literària i després d’haver conegut aquest dossier de 1885, es vaig diria que la referència de Bernstein al prefaci de 1872 no és tan absurda com pot semblar al principi. En el fons, Bernstein, que no dóna cap explicació sobre l’aproximació dels dos textos, registra una transformació molt important que s’opera en el pensament d’Engels entre 1871 i 1891, amb una etapa intermèdia en 1885. Després de la Comuna de París, “la constitució comunal” descrita per Marx en La guerra civil a França és l’única forma política adequada per a una transformació socialista de la societat -el contingut soci-històric de la qual ve designat per l’expressió de “dictadura del proletariat”-. A partir de 1891, considera dues formes polítiques possibles: La de la Comuna sempre i la de la república democràtica no burocràtica. Però si la primera no ha estat possible sinó gràcies a una revolució d’orientació proletària, sembla que la instauració de la segona, que no és certament encara el socialisme, sigui possible per la via de les reformes. És el que Bernstein ha comprès, però que explica amb poca claredat.

2. La innovació de 1891: La crítica del programa d’Erfurt 

En 1890, la llei anti-socialista que data de 1878 no és prorrogada. El problema de la renovació del programa, que no s’havia plantejat durant els anys de prohibició del partit, es presenta ara a l’ordre del dia. Un projecte de programa redactat per l’organisme director del partit arriba a la taula de treball d’Engels. Encara que té múltiples tasques que dur a terme, cal que intervingui en la discussió. En el congrés, el mateix Engels donarà suport al text redactat per Kautsky en la part teòrica. És el text que serà adoptat i que arribarà a ser un model per a tots els partits socialistes del món. Simultàniament a la discussió sobre el futur programa d’Erfurt, Engels s’ocupa d’un assumpte en el qual té un gran interès en tant que és l’executor testamentari de Marx. Es tracta de fer públic el text de les Glosses, crítiques al Programa de Gotha, escrit per Marx en 1875, però que els dirigents del partit, Liebknecht especialment, havien guardat en un calaix. És publicat finalment durant el període de preparació del congrés d’Erfurt, malgrat el grinyolar de dents que provoca a alguns aquesta publicació. Engels no es preocupa gens ni mica: està poc disposat a sotmetre’s a la censura del partit. Durant aquest mateix any 1891, anteriorment a la redacció de la crítica del programa d’Erfurt, Engels escriu una introducció per a una nova edició alemanya de La guerra civil a França. Se sap per la correspondència que acaba aquesta introducció al març de 1891 (13). Examinarem amb una certa rapidesa aquests tres textos publicats en 1891 sota la responsabilitat d’Engels, però dels quals un té un estatut una mica especial perquè es tracta d’un text de Marx que data de quinze anys enrere. Vegem per a començar la crítica del programa d’Erfurt que per a nosaltres és evidentment el text essencial.

Comprèn dues parts de les quals, la primera, està dedicada a l’exposició de motius i, la segona, a les reivindicacions polítiques. És aquesta última la que ens interessa. Però abans d’arribar a la petita revolució teòrica que es desenvoluparà davant els nostres ulls sobre el tema de la república democràtica, hem de detenir-nos en una altra innovació que es refereix als països i les condicions en les quals el pas pacífic al socialisme és possible. Aquesta segona part s’obre amb una exposició molt lluminosa sobre la naturalesa del règim polític a Alemanya. No em resisteixo al plaer de citar-la, encara que no sigui més que per a aquells qui continuen creient que Marx i Engels són més aviat nebulosos i confusos en matèria d’institucions polítiques:  ”La constitució del Reich és, en el  que es refereix a la limitació de els drets reconeguts al poble i als seus representants, una còpia pura i simple de la constitució prussiana de 1850, constitució en la qual la reacció més extrema troba la seva expressió en els seus paràgrafs, en la qual el govern posseeix tot poder efectiu i en la qual les Cambres no tenen ni tan sols el dret de rebutjar els impostos; constitució que, durant el  període de conflictes, ha demostrat que el govern podia fer el que volgués. Els drets del Reichstag són exactament els mateixos que els de la Cambra prussiana, i és per això que Liebknecht ha anomenat a aquest Reichstag la fulla de parra de l’absolutisme”. 

Així és Alemanya, i si es vol elaborar una tàctica i redactar un programa pel partit obrer, és millor tenir en compte aquesta situació. Certament, la llei repressiva contra els socialistes ha arribat a la seva fi, però les amenaces d’una nova prohibició circulen com a rumors. D’altra banda, com explica Engels, qualsevol partit polític que reivindiqués la instauració de la república, tal com era possible fer sota Lluís Felip, cauria sota el pes de la llei. Serà, per tant, necessari, fer marrada a aquesta dificultat per a redactar la part dedicada a les reivindicacions polítiques i reclamar les institucions que apliquen el principi de la sobirania popular sense nomenar la república. Però alguns voldrien anar més lluny i, per a evitar el retorn de la repressió, voldrien ara “que el partit reconegui l’ordre legal actual a Alemanya com el suficient per a realitzar totes les seves reivindicacions per la via pacífica”. Les seves reivindicacions són de dues classes, les que porten a un sistema polític democràtic i les que són pròpies d’un partit obrer que persegueix l’objectiu del socialisme. I es voldria que aquests dos objectius fossin aconseguits pacífica i legalment en el marc d’un règim despòtic bonapartista! Per a passar al socialisme a Alemanya, diu Engels, serà necessari “fer saltar aquesta vella pela [de la seva constitució social. J.T.] amb tanta violència com el cranc trencant la seva”, per no parlar de la necessitat “de trencar les traves de l’ordre polític encara semi-absolutista”. Com es pot veure les tasques del partit socialdemòcrata són considerables. Suposant que s’encadenin la transformació política i la transformació socioeconòmica, es tractaria de dues revolucions en les que una perllonga l’altra segons l’esquema de la revolució permanent. Si s’admet que el recurs a la insurrecció no és possible sense córrer el risc d’una massacre del moviment obrer, donada la naturalesa reaccionarial de l’Imperi alemany, s’haurà d’idear alguna altra cosa, una nova tàctica que faci marrada a aquesta dificultat, sense renunciar als objectius finals; però, de totes formes, no es poden explicar contes sobre les possibilitats d’una via legal i pacífica de transformació política i social. Arribats a aquest punt de la seva argumentació, Engels expressa una cosa completament nova respecte als països en els quals es pot preveure com a possible el pas pacífic al socialisme. En efecte, fins al transcurs dels anys 70, Marx i Engels pensen sobre tot en Anglaterra i avancen amb prudència el nom d’altres països. Vegem què diu Engels en 1891 i considerem atentament si donem alguna importància a aquesta faceta oculta del pensament polític marx-engelsià, en la qual ells consideren algunes possibilitats:  

“Es pot concebre que la vella societat podrà evolucionar pacíficament cap a la nova als països en els quals la representació popular concentra en sí tot el poder; on, segons la constitució, es pot fer el que es vulgui des del moment que es té darrere a la majoria de la nació; en les repúbliques democràtiques com França i Amèrica, en les monarquies com Anglaterra, on el derrocament imminent de la dinastia és debatut tots els dies en la premsa i on aquesta dinastia és impotent contra la voluntat del poble. Però a Alemanya, on el govern és gairebé totpoderós, on el Reichstag i els altres cossos representatius no tenen poder efectiu, proclamar tal cosa a Alemanya, i encara més sense necessitat, és llevar la seva fulla de parra a l’absolutisme i cobrir la nuesa amb el seu propi cos”.

Cal destacar dues coses: Engels parla amb gran precisió dels sistemes polítics en els quals la representació popular concentra en si tot el poder, i d’aquells en els quals la representació popular és impotent davant de l’executiu; ell sap que aquests sistemes institucionals resulten del funcionament d’una constitució, encara que sap també que sovint fa falta una revolució per a canviar radicalment de constitució. No em sembla possible transmetre durant més temps la llegenda de Marx i Engels teòrics de la política que no tenen res a dir en matèria d’institucions. Segon, és la naturalesa mateixa de les institucions polítiques la que li porta a considerar la possibilitat o no d’un pas pacífic al socialisme; i, per a ser encara més precís, si no es tracta només d’Anglaterra, el més comú, sinó també de França i d’Amèrica, és perquè existeixen repúbliques democràtiques de les quals no ens diu res més de moment. Podem doncs afegir aquest text d’Engels a la llista de tots aquells en els quals ell o Marx consideren un pas pacífic al socialisme en tal o tal altre país. I voldria saber en nom de què es podria, com va fer Lenin, tractar aquest text amb desimboltura, únicament perquè és una qüestió de possibilitats. Una possibilitat, una simple possibilitat, és alguna cosa. El que diu  Engels és extremadament seriós perquè enuncia criteris que prenen en compte les transformacions que s’operen en l’últim quart de segle i que pesen en la seva reflexió en desenvolupar una nova tàctica per al moviment obrer. És veritat que en la mateixa època Engels continua pensant que és necessària una revolució en el continent, una revolució de dimensions europees, amb un contagi revolucionari entre els diferents països. Però el recurs a les armes és considerat cada vegada més amb major reserva; no és possible, a menys que es doni la situació en que es reuneixin tota una sèrie de condicions polítiques molt precises que portin, totes, a la conquesta de l’hegemonia. A més, l’espectre d’un cop preventiu de les classes dirigents, amb provocació i massacre, turmenta a Engels. El recurs a les armes és considerat en una combinació subtil amb la utilització del sufragi universal com a mitjà d’organització i termòmetre precís, que permet apreciar la relació de forces i el moment oportú en el qual ja no és suïcida afrontar una prova de força. Bastant sovint, el que es considera a partir d’ara no és una ofensiva armada del proletariat sinó una victòria legal que no seria acceptada per les classes dirigents, als quals caldria tractar llavors com a rebels. Si França entra a partir d’ara en la categoria de països en els quals el pas al socialisme és possible, encara que la reforma anti-burocràtica no hagi estat realitzada, el cas d’Alemanya és aparentment més simple. Ens trobem en “el continent”, en un país despòtic, completament burocratitzat. La violència revolucionària és per tant imprescindible, però el seu ús és extremadament delicat. S’ha d’esperar el moment oportú i, mentrestant, saber procedir legal i pacíficament, fent fracassar tots els paranys de les classes dirigents disposades a recórrer a la violència extrema. Intentarem reconstruir, en una altra contribució, la tàctica revolucionària d’Engels, tan complexa com les situacions polítiques diverses que ha de tenir en compte. El seu pensament està llavors constantment ocupat per dos temors: el d’una provocació seguida d’una massacre i el d’una guerra mundial de la qual els resultats són imprevisibles, però probablement molt negatius per a el  moviment obrer.

Podem ara arribar a la petita revolució teòrica que es refereix a la república democràtica com a forma política i serà necessari que citem els textos perquè han estat objecte d’una deformació bastant sorprenent per part de Lenin. Quins són els punts “delicats” però “essencials” que han de ser considerats en la partida política? es pregunta  Engels. Són dos i caldrà estudiar “el primer” i “el segon” per a respondre la pregunta:  ”Una cosa completament certa és que el nostre Partit i la classe obrera no poden arribar a la dominació sinó sota la forma de la república democràtica. Aquesta última és, fins i tot, la forma específica de la dictadura del proletariat, com ja ha demostrat la gran Revolució francesa” (14). 

La metxa de la petita bomba teòrica ha estat encesa. La primera frase pot passar encara per una evocació del que Engels diu algunes vegades la doctrina de Marx sobre la república democràtica. Si no hi hagués més que aquesta primera frase no hi hauria revolució teòrica i el comentari de Lenin en L’Estat i la revolució podria ser considerat legítim. Lenin afirma, en efecte, que aquest paràgraf no fa sinó evocar la ben coneguda doctrina de Marx i d’Engels sobre la república democràtica com a terreny sobre el qual es desenvolupa el combat decisiu entre la burgesia i el proletariat. En les condicions de la república democràtica, el proletariat passa a l’ofensiva armada i derroca a la burgesia i el seu règim econòmic, social i polític. Després de la qual comença una altra cosa que ,en el pla de l’Estat, es diu dictadura del proletariat. Però heus aquí que hi ha la segona frase, que diu una cosa molt precisa que no s’havia sentit mai fins llavors: La república democràtica és ella mateixa “la forma específica de la dictadura del proletariat”. Si la gramàtica determina encara el sentit de les frases, aquesta no significa en absolut que després de la república democràtica arriba la dictadura del proletariat, sinó que el que es diu “dictadura del proletariat” -que designa les mesures d’expropiació preses contra la burgesia i les mesures de coerció política que les acompanyen, gairebé inevitablement- serà duta a terme en una forma política precisa i històricament coneguda: La república democràtica (15). Afegim que aquesta segona frase revolucionària acaba amb una afirmació concisa que al principi desconcerta una mica: “Com ja ha demostrat la gran Revolució francesa”. Perquè, evidentment, la Revolució Francesa no ha conegut la dictadura del proletariat, sinó una altra molt diferent. Si no es coneix la “Rectificació de 1885” cal esperar al “en segon lloc” per a comprendre. Abans de veure aquesta segona part, anotem per tant la conclusió d’Engels sobre el primer punt “delicat”. Com que ens trobem en un país despòtic don està prohibit per la llei parlar de república democràtica, reivindiquem almenys “la concentració de tot el poder polític en mans de la representació del poble”. Aquí cal estar atents perquè no es tracta d’una fotesa: El sistema institucional així definit, que va ser utilitzat durant la Revolució Francesa, té les característiques essencials que li permet ser la forma de la dictadura del proletariat. La forma «específica», precisa Engels, en el cas que no haguéssim comprès bé. Noti’s com en aquest paràgraf el concepte de dictadura del proletariat és el que es diu un concepte «substancial»: Determina el sentit soco-històric de la política d’aquest nou poder. En quina forma? Ens ho diu també: La república democràtica en la qual tot el poder està concentrat en la representació popular. No vull insistir aquí en la interpretació que Lenin dóna a aquest text i en la forma en què ha estat acceptada sense dir ni piu per generacions d’hermeneutes marxistes, ja que ja li he dedicat un article especial. Serà millor passar ràpidament al “en segon lloc” de les reivindicacions polítiques, on apreciarem noves precisions sobre aquesta forma política «específica».

Es tracta de la forma de la república -la forma de la forma- podríem dir, amb l’opció entre la república federativa i la república unitària. Engels argumenta, amb força i subtilesa, sobre l’interès d’aquestes dues formes segons el país. Com se sap, la rectificació de 1885 no ha modificat l’elecció anterior de Marx i d’Engels en favor d’una república unitària per a Alemanya. Però hem de deixar la paraula a Engels que aportarà ara una precisió essencial sobre la naturalesa de la república democràtica, que pugui ser la forma específica de la dictadura del proletariat:  ”Així doncs, república unitària. Però no en el sentit de la república democràtica d’avui dia, que no és una altra cosa que l’Imperi sense emperador, fundat en 1798. Entre 1792 i 1798, cada departament francès, cada municipi va tenir una completa autonomia  administrativa, segons el model americà, i això és el mateix que necessitem. Com organitzar aquesta autonomia i com es pot prescindir de la burocràcia és el que ens han demostrat Amèrica i la primera república francesa; i és el que ens demostren encara avui Austràlia, el Canadà i les altres colònies angleses”.

El meu comentari serà breu atès que retrobem totes les idees que havia elaborat Engels en l’època de la rectificació de 1885. Únicament cridaré l’atenció sobre el nou tema que apareix al final d’aquest desenvolupament, on no es tracta únicament de la forma republicana de la França revolucionària i d’Amèrica, sinó que es generalitza als països de llengua anglesa que ignoren el que és un prefecte. I el meu comentari consistirà a presentar un text significatiu escrit menys d’un any després. Es tracta de la introducció a la primera edició anglesa de Socialisme utòpic i socialisme científic. Engels parla de la superioritat del “Codi civil” i de l’adaptació del dret romà a la societat mercantil; Afegeix, no obstant, allò que ens introdueix, entre altres coses, en consideració de la «llibertat personal» a la qual es creu de bona gana que Marx i Engels ignoren amb supèrbia:  ”Aquesta mateixa llei anglesa és també l’única que ha conservat intacta i transmès a Amèrica i a les colònies la millor part d’aquesta llibertat personal, d’aquesta autonomia local i d’aquesta independència respecte a qualsevol intervenció, exceptuada la del curs de la justícia, resum d’aquelles velles llibertats germàniques que en el continent es van perdre en l’època de la monarquia absoluta i no han estat plenament reconquerides en cap lloc” (16). 

Voldria destacar a d’acord amb la rectificació de 1885, es planteja aquí la qüestió de la monarquia absoluta, però no de la Revolució francesa. La tesi defensada per Marx en El 18 Brumario o en La guerra civil sobre la continuïtat fonamental entre la monarquia absoluta i la Revolució Francesa ha desaparegut. Torna a ser el que no hagués hagut de deixar de ser mai, una tesi liberal sobre la revolució, marcada per la premonició anit-revolucionaria.  Engels diu als liberals: No, la Revolució Francesa no ha continuat l’obra de la monarquia absoluta en el que concerneix l’autonomia administrativa. Aquesta continuïtat no existeix sinó entre la monarquia absoluta i l’imperi.

Per a comprendre bé el sentit profund de la tesi de Marx interessa no ignorar un dels dos temps de la seva definició de la República democràtica, que ha de ser la forma específica de la dictadura del proletariat. El segon temps obliga a precisar que es tracta d’una república democràtica no burocratitzada o desburocratitzada. Això és important per a comprendre el que Engels dirà, tant abans com després de 1891, de la III República. Però també serà important tenir en ment la distinció entre forma política i contingut d’aquesta manera. La república és burgesa pel seu contingut: La burgesia domina. No tenim ocasió d’estudiar sistemàticament totes les declaracions d’Engels sobre la república. Ja hem citat moltes i en tindrem en compte dues més. Començarem per un text molt anterior a la petita revolució teòrica de 1891. Es tracta d’una carta a Bernstein datada el 27 d’agost de 1883, l’objectiu del qual és rectificar les posicions errònies sobre la república sostingudes en el Sozialdemokrat que dirigeix Bernstein:  ”Però igual que aquesta lluita [es tracta  de la lluita entre feudalisme i burgesia J.T] no podia trobar la seva solució final sinó a l’interior de la  monarquia constitucional [Anglaterra,  França 1789-1792 i 1815-1830] i  no en la vella monarquia absoluta, la lluita entre burgesia i proletariat no es pot solucionar definitivament sinó la si de la república. Si les condicions favorables i un passat revolucionari han ajudat els  francesos a derrocar a Bonaparte [Napoleó III J.T] i a establir la república burgesa, el resultat és que els francesos tenen aquest avantatge sobre nosaltres, que ens trobem en una mescladissa de feudalisme i de bonapartisme, de posseir ja la forma política en la si de la qual la lluita ha de ser portada al seu terme; «conquesta» que és necessari que nosaltres fem prèviament. Estan políticament avançats sobre nosaltres tota una etapa. Una restauració monàrquica a França no tindria com a conseqüència sinó el retorn a l’ordre del dia de la lluita pel restabliment de la república «burgesa». El manteniment de la república significa, per contra, una exacerbació creixent d’una lluita de classes «directa» i sense vel entre proletariat i burgesia fins a la fase crítica”.

Entre nosaltres, el resultat primer i immediat de la revolució “no pot ser un altre que, aquí també, la república burgesa, pel que fa a la forma”. Però no es tracta sinó d’un curt període transitori, ja que afortunadament no tenim un partit burgès purament republicà. La república burgesa,  pot ser que amb el Partit del Progrés al seu cap, ens és útil, al principi, “per a guanyar per al socialisme revolucionari la gran massa d’obrers”, assumpte d’un o dos anys, i després perquè “tots els partits de centre possibles fora de nosaltres es desgastin i provoquin la seva pròpia ruïna. Únicament llavors podrà arribar el nostre torn i triomfar” (17).

Aquesta carta és molt interessant perquè tendeix a corregir un punt de vista  que subestima greument  la importància de la república burgesa. Veurem  que Engels haurà d’intervenir per a criticar les tendències oposades que  subestimen la importància  de la república des de el  punt de vista de la revolució socialista. El to serà llavors molt diferent, i serà necessari tenir en compte sempre l’objectiu que vol aconseguir per apreciar el contingut de les cartes de  Engels. Però el que aquesta carta, subratlla -no es pot fer més clarament- és la importància de l’etapa republicana: “Ells  [els francesos] estan políticament avançats respecte a nosaltres tota una  etapa“. Seria una tasca en va buscar en aquesta carta una línia que autoritzi a dir que Engels, en 1883, està a punt de deixar enrere la doctrina marxista de la república com a terreny sobre el qual desenvolupar la lluita entre la burgesia i el proletariat. No es planteja aquí en absolut la qüestió de la república democràtica -no burocràtica- com a forma específica de la dictadura del proletariat.  

Prenguem ara una altra carta d’Engels, posterior a 1891, en la qual el seu primer objectiu és el de lluitar contra les il·lusions excessives dels francesos respecte a la importància de la forma republicana. Es tracta d’una carta del 6 de març de 1894 a Paul Lafargue. El passatge que citaré es troba al final d’una carta enterament dedicada a la crítica de les il·lusions de  Jaures, que acabava de presentar com a mesura socialista un projecte de monopolització de la compra del blat per l’Estat, en nom de tots els socialistes. Engels procedeix a una crítica d’aquesta manera francesa de «socialisme d’Estat» que el partit socialdemòcrata havia conegut amb anterioritat sota el domini de Bismarck, qui el secundava. “Com, diu Engels, voleu confiar al govern, que és el comitè executiu de la majoria de la Cambra, que és la representació dels especuladors de tota classe, el control de la compra del blat! Voleu donar-los nous mitjans de robar la riquesa de la nació en cedir-los el control de les finances  públiques! Aquesta és una proposició que fan també els socialistes petit-burgesos del cantó de Zurich, però ‘el seu’ estat, almenys, és molt més democràtic que la República francesa … i no coneix els prefectes totpoderosos”. Si Jaures pot presentar-nos com una gran novetat, en nom de tots els socialistes, aquesta “malaltia infantil del socialisme” que és el socialisme d’Estat, és a “conseqüència de la aliança amb els ex-radicals que es ens obliga a sofrir” -”Ens” és el grup guesdista que representa l’escola marxista a ulls d’Engels J.T.-. Després, Engels emprèn la discussió amb les idees d’aquests ex-radicals que formen part d’ara en endavant del grup socialista.

“Ah, però nosaltres a França tenim la república, us diran els ex-radicals, això és una altra cosa, podem utilitzar el govern per a prendre mesures socialistes! La república, en relació al proletariat, no difereix de la monarquia sinó en què és la forma política «expressa» per a la dominació futura del proletariat. Teniu l’avantatge sobre nosaltres que ja la teniu; nosaltres haurem de perdre 24 hores per a fer-la. Però la república, com qualsevol altra forma de govern, està determinada pel seu contingut, en tant en quant és la forma de dominació «burgesa», i ens és tan hostil com no importa quina monarquia (excepte les «formes» d’aquesta hostilitat). És per tant una il·lusió gratuïta la de prendre una forma socialista per la seva essència; la de confiar-li, mentre estigui dominada per la burgesia, missions socialistes. Podem arrencar-li concessions, però mai encarregar-la de l’execució de la nostra tasca. Fins i tot si demanéssim controlar-la per mitjà d’una minoria força forta com per a convertir-se en majoria d’un dia per a un altre” (18).

Aquesta polèmica amb els ex-radicals respecte a la república està totalment en línia amb el que Engels ha enunciat de nou sobre la república democràtica en la Crítica del programa d’Erfurt. Les parts humorístiques epistolars del tipus: “Teniu l’avantatge sobre nosaltres que ja la teniu; nosaltres haurem de perdre 24 hores per a fer-1a” no canvien res la substància teòrica d’aquesta carta. El to és sarcàstic i es posa l’accent sobre la  identitat de contingut entre una monarquia «burgesa» i una república «burgesa». Un esperaria a vegades, donat el to i la forma del discurs, veure desaparèixer l’essencial de l’adquisició de 1891. Però no ocorre així. Allí on s’espera la conclusió més destructiva sobre la importància de la república comparada amb la monarquia, el contingut és finalment oposat en la seva totalitat. Com en aquesta frase capital de rèplica als ex radicals: “La república, amb respecte al proletariat, no difereix de la monarquia [Diables! Aquest principi de frase fa que un s’esperi una gairebé  anul·lació de la diferència J.T.] (···) sinó en què és la forma política «expressa» per a la dominació futura del proletariat”. De fet, fins i tot en els termes emprats, per a qui conegui els textos anteriors de Marx sobre l’Estat, la proposició és radicalment nova. Un es recorda de la rectificació de 1872 en el prefaci al Manifest. Marx i Engels citen un passatge de La guerra civil a França en el qual Marx afirma que “la classe obrera no pot acontentar-se amb prendre «tal qual» la maquinària de l’Estat i de fer-la funcionar pel seu  propi compte”. Vegem el text alemany: “die Arbeiterklasse nicht ’die  fertige Staatsmaschine’ in Besitznehmen (…)”; “la classe obrera no pot prendre possessió de ‘la màquina de l’Estat ja construïda’”. Després de 1891, Engels ens diu de passada, que la república és “la forma política «expressa» per a la dominació de el  proletariat”, i diu als francesos: “Teniu l’avantatge sobre nosaltres que ‘ja la teniu’”. Es pot fins i tot considerar que, en relació al text complet de la Crítica del programa d’Erfurt, que precisa que la república democràtica que pot portar a ser la forma política de la dictadura del proletariat, ha de tenir estructures administratives autònomes, el text d’aquesta carta és força lax. Es tracta  de la III República francesa i Engels mateix recorda, en el cos de la carta, que aquella utilitza encara el sistema de prefectori, que és molt poc democràtic. Li queda per tant una  característica essencial, la de concentrar tot el poder en la representació nacional i que en conseqüència  el seu <<contingut» pot canviar amb la  relació de les forces polítiques. És  de moment la forma de dominació burgesa i en tant és així, és absurd, com fa Jaures, confiar-li missions socialistes; però és apta per a arribar a ser la forma política de la dominació del proletariat, i tindrà llavors un contingut social completament oposat. “És per tant una il·lusió (…) [diu Engels] confiar-li ‘mentre estigui dominada per la burgesia’, missions socialistes [El subratllat és meu J.T.]”. El que significa evidentment és que serà diferent quan estigui dominada pel proletariat. De la mateixa manera, és d’una república encara dominada per la burgesia que diu: “Podem arrencar-li concessions, però mai encarregar-li [com se sobreentén que ha fet Jaures J.T.] de les nostres tasques”. Quan estigui dominada per el  proletariat, serà exactament l’oposat: Tindrà el contingut de “la dictadura del proletariat”. I el text acaba amb una frase exclamativa. Engels pensa en una situació intermèdia en la qual el partit del proletariat no té encara la majoria en el parlament, però posseeix una forta minoria que pot aviat transformar-se en majoria. En aquest cas, sembla dir, sense posseir el poder, podem controlar-lo i, en conseqüència, es pot preveure alguna cosa més que concessions, i les propostes de la mena de la de Jaures serien menys absurdes. “Fins i tot si poguéssim controlar-la [es tracta de la república] per mitjà d’una minoria bastant fort com per a convertir-se en majoria de un dia per a un altre” (19).

Haig d’afegir, per a tenir una visió completa, que Engels arriba en els anys posteriors a 1891 a no esmentar el que diferencia la forma republicana de la forma monàrquica i a insistir unilateralment sobre el contingut burgès de la república. No únicament escriu cartes molt polèmiques sobre la república on no es tracta ja de la seva aptitud per a arribar a ser la forma de dominació proletària, sinó que sembla oblidar fins i tot la doctrina marxista anterior segons la qual la república burgesa és el terreny en el que es desenvoluparà la lluita final entre burgesia i proletariat. Diferents circumstàncies expliquen el contingut d’aquestes cartes. D’una banda els francesos, inclosos els socialistes, continuen irritant-lo, amb la seva manera de considerar que França és la van guàrdia de les nacions perquè és una república. Els replica llavors: La vostra república és tan burgesa com les nostres monarquies. D’altra banda, la república burgesa dóna l’espectacle lamentable de corrupció amb l’escàndol de Panamà, i li fa falta llavors molta equanimitat a Engels per a recordar, per exemple, que les monarquies són tan corruptes com les repúbliques burgeses. Per últim, la República francesa té una política exterior que disgusta sobiranament a Engels perquè és pro-russa, és a dir, pro-tsarista, i això és una cosa que a Engels, com a Marx abans que ell, no els agrada gens. També trobem formules molt abruptes en les cartes del 25 de febrer de 1893 i del 27 de juny de 1893 a Paul Lafargue. Així, en la primera, evocant la Revolució de 1848 i els crits de “Visca la república”, escriu: “Llavors un s’entusiasmava per la república, amb r minúscula; doncs, després que s’escrivís amb una R majúscula, ja no valia res, excepte com a etapa històrica gairebé caduca” (20). Era en plena crisi de Panamà. Alguns mesos abans va escriure a F.A. Sorge: “La república burgesa és la república dels homes de negocis capitalistes, on la política no és més que un negoci comercial entre altres, i els francesos (…) aprenen per fi aquesta veritat a una escala nacional, aquesta vegada, per l’escàndol de Panamà” (21). Però és en la carta del 27 de juny de 1893 a Paul Lafargue en la que Engels carrega a so de trompeta contra el xovinisme republicà de els francesos: “La vostra república (…) és tan burgesa com tots els nostres governs monàrquics, i no és possible creure que amb el crit de ‘Visca la República’, el dia després de Panamà, trobeu un sol partidari a tota Europa. La forma republicana no és més que la simple negació de la monarquia, i el derrocament de la monarquia es complirà com a simple corol·lari de la revolució; a Alemanya, els partits burgesos estan tan acabats que haurem de passar immediatament de la monarquia a la república ‘social’ (…) La vostra república i les nostres monarquies són un tot enfront del proletariat” (22). La república burgesa com a fase intermèdia necessària desapareix en la tempesta de el escàndol financer. Convé notar, no obstant això, que “la forma republicana” és conservada en el pas directe de la monarquia a la “república social”. Fins i tot en el pitjor moment, la forma de la república democràtica roman com la forma política de la dictadura del proletariat. Forma republicana + contingut proletari = ”república social”.

L’any 1891 és també, com ja hem dit, el de la publicació de una nova edició de La guerra civil a França, amb una introducció d’Engels. Convé examinar ràpidament el que es diu en aquesta introducció.  

Es divideix clarament en dues parts. La primera és un relat històric sobre la història de França en el segle XIX que es deté en la massacre de maig de 1871. Es nota que ha estat escrit durant la III República per un petit detall. Quan Engels arriba a la narració de l’epíleg bonapartista de la revolució de 1848, escriu, després d’haver descrit la provocació que va portar a les jornades de juny de 1848 i a la massacre que va seguir: “El càstig no es va fer esperar. Si el proletariat no podia encara governar França, la burgesia ja no podia fer-ho. Vull dir almenys en aquesta època en la qual aquesta era majoritàriament de tendència monàrquica, i es va escindir en tres partits  dinàstics i un quart republicà [El subratllat és meu J.T.]. Es pot considerar aquesta frase: “Vull dir al menys en aquesta època”, com una revisió en perspectiva dels successos de 1848 a partir del present de la III República. Quant a la dialèctica de les revolucions franceses del segle XIX, comprèn evidentment entre els seus episodis més importants l’aparició del proletariat en l’escenari històric amb les seves reivindicacions pròpies, però així mateix també la necessitat per a la burgesia, guardiana i posseïdora del control de la situació, de desarmar al proletariat i de vèncer salvatgement per a aconseguir-ho. No es pot dir més clarament que la “república social” dels proletaris no estigui a l’ordre del dia. “Després de cada revolució, adquirida al preu de la sang dels obrers, esclata una nova lluita, que acaba amb la derrota d’aquells”: La fórmula té l’aspecte de llei. La llei que fa de la classe obrera un aliat molest de la burgesia al qual cal aixafar després de la victòria. En 1848, la seva intervenció és decisiva i el resultat és la República, la “República ‘social’, com la van qualificar els mateixos obrers”. I Engels afegeix: “El que cal entendre per República social és el que ningú sap amb certesa, ni tan sols els obrers”. Encara que de manera confusa, la lluita per suprimir l’antagonisme de classe entre capitalistes i obrers apareix clarament. A continuació, sempre en la primera part d’aquesta introducció, ve el relat de la Comuna de París que conclou amb una massacre encara més sagnant en relació, podríem dir, amb la forma en què apareix “incisiu i pur, el caràcter de classe del moviment parisenc”.

Ve a continuació la segona part de la introducció, que no és ja un relat sinó una reflexió sobre el desenvolupament i els actors d’aquesta revolució proletària. Engels atreu la nostra atenció sobre la importància del que va dir en declarar prèviament: “Sembla que hi ha algunes addicions que fer al quadre que ha donat en La guerra civil a França” Devem per tant identificar aquestes «addicions» fetes per Engels, en 1891, al text que Marx va escriure, en nom de la Internacional, immediatament després dels esdeveniments, i preguntar-nos eventualment per què apareixen. Engels ens convida també, em sembla, a fer una distinció entre el que són «addicions» al text de Marx i el que és una simple evocació de l’elaboració teòrica feta per Marx. Efectivament, escriu poc després, dirigint-se així a la conclusió:

Aquesta destrucció del poder de l’Estat, tal com era fins ara, i el seu reemplaçament per un poder nou, veritablement democràtic, són descrits amb detall en la tercera part de ‘La guerra civil a França’. Però era necessari recordar aquí breument alguns dels seus traços, perquè a Alemanya precisament, la superstició de l’Estat ha passat de la filosofia a la consciència comuna de la burgesia i fins i tot a la de nombrosos obrers.

Vegem doncs en què consisteixen les «addicions» d’Engels al text de Marx. Es refereixen a les tendències polítiques proudhonianes i blanquistes del moviment obrer, que van dirigir la Comuna. Les dues posseïen una doctrina ben establerta; els proudhonianes en el pla econòmic, els  blanquistes en el polític. La ironia de la història, o la veritat immanent de la pràctica, els van portar igualment ha fer el contrari del que proclamaven les seves doctrines. Els proudhonians van ser portats a posar un pràctica un programa comunista o «associatiu» que el mestre rebutjava, però no insistirem més en aquest aspecte que no ens interessa directament avui. Vegem els blanquistes. Recordem per a començar a qui ho hagi oblidat que, quan Marx parla per primera vegada de “dictadura revolucionària del proletariat”, cap a la fi de la revolució de 1848, ho fa citant clarament a Blanqui (23). I recordem que, en els anys que segueixen, entre 1850 i 1871, Marx i Engels no desmentiran mai aquesta aliança privilegiada amb el socialisme revolucionari de Blanqui, malgrat l’episodi de la lluita contra la fracció Willich Schapper en el si de la Lliga dels comunistes, que els va conduir a dissoldre la Societat universal dels comunistes revolucionaris amb els emigrats blanquistes de Londres en el curs de l’any 1850 (24). Es pot parlar, per tant, com ja hem fet, d’un ‘blanquisme’ de Marx i d’Engels, encara que és aconsellable, tant en aquest punt com en uns altres, utilitzar les cometes cada vegada que es tingui la intenció d’assenyalar el que Marx deu a un altre corrent de pensament. Es pot, com va fer Lenin contra Bernstein, sostenir que el marxisme inclou una crítica del blanquisme, que no és ‘blanquista’. Però tinguin-se llavors en compte les crítiques formulades per Engels després de 1871 (25). L’autocrítica explícita d’Engels sobre el component ‘blanquista’ de la seva tàctica revolucionària durant tota una època es troba per primera vegada en la Introducció de 1895 a Lluites de classes a França de K. Marx. Ja les he analitzat en el meu primer assaig i em permeto remetre’m a ell (26). Precisat això, podem estudiar unides les dues addicions que Engels creu possible i necessari afegir al text de Marx, la que es refereix als blanquistes:  

Les coses no van ser millor per a els  blanquistes. [Engels ja ha examinat el que li succeeix a la doctrina de Proudhon en el transcurs de la Comuna J.T.] Deixebles de l’escola de la conspiració, lligats per l’estricta disciplina que els és pròpia, partien de la idea que un nombre relativament petit d’homes resolts i ben organitzats serien capaços, arribat el moment, no única ment d’apoderar-se del poder, sinó  també, desplegant una gran energia i audàcia, de mantenir-se el temps suficient per a aconseguir arrossegar a la massa del poble a la revolució i unir-la entorn de la petita tropa directriu. Per a aconseguir-ho, era necessari, per davant de tot, la més estricta centralització dictatorial de tot el poder en mans del nou govern revolucionari. I què va fer la Comuna que, en la seva majoria, es componia precisament de blanquistes? En totes les seves proclames, als francesos de les províncies els convidava a una federació lliure de totes les comunes franceses amb París, a una organització nacional que, per primera vegada, havia de ser efectivament creada per la nació mateixa. Quant a la força repressiva del govern, poc ha centralitzat l’exèrcit, la policia política, la burocràcia, creats per Napoleó en 1798. (…) és justament a aquesta força a la qual havia de donar-se-li la volta, com ja havia estat fet a París.

Cal destacar la referència a la centralització burocràtica creada per Napoleó I que ens remet a la rectificació de 1885 sobre la I República francesa. La lliure associació de comunes franceses amb París i la destrucció de la força repressiva del poder centralitzat creada pel primer Napoleó, ens porta de nou a la I República francesa, que serveix de model a Engels en la Crítica del programa d’Erfurt. Però, sobretot, cal retenir la descripció de la dictadura blanquista, que és aquí recusada resoltament: “La més estricta  centralització dictatorial de tot el  poder a les mans del nou govern revolucionari”. Així, la dictadura del proletariat, tal com l’entén  Engels en 1891, no és i no pot ser la dictadura blanquista que acaba de ser definida. Quina novetat! Perquè, després de tot, està comunament acceptat entre el comú dels mortals que quan es parla de dictadura del proletariat s’entén precisament com la més estricta centralització dictatorial de tot el poder en mans del govern revolucionari. Anant més lluny, és també d’aquesta manera com ho entenien Marx i Engels quan escrivien la Memòria de març de 1850, o quan constituïen a l’abril de 1850 una Societat universal dels comunistes revolucionaris amb els blanquistes. Engels ha de ser conscient de la novetat profunda del que enuncia; si no, no s’entén la seva conclusió:  

”El filisteu social-demòcrata ha estat sacsejat recentment per un terror saludable en sentir pronunciar la paraula ’dictadura del proletariat’. I bé, senyors, volen saber de quina dictadura es tracta? Mirin la Comuna de París. Això va ser la dictadura del proletariat”.  Doncs sí! La dictadura del proletariat no és el que un podria creure. És  «la veritable democràcia» descrita  per Marx en la tercera part de La  guerra civil a França. I entenguem-nos bé, no és únicament «una  veritable democràcia» perquè arrenqui el poder econòmic i polític de  mans de la burgesia, és una veritable democràcia perquè el poble governa amb un nou sistema d’institucions que no li desprèn del poder: la constitució comunal.  

No cal sorprendre’s per tant si, en les reflexions d’Engels sobre l’abast històric de la Comuna de París, l’esquema teòric de la autonomització dels òrgans públics en relació a la societat -que els ha creat inicialment per a defensar els seus interessos comuns- ocupi un lloc tan gran. Engels ho reprèn en nombroses ocasions:

En què consisteix, fins ara, la propietat característica de l’Estat? La societat havia creat per simple divisió del treball en els seus orígens, els seus òrgans propis per a vetllar pels seus interessos comuns. Però, amb el temps, aquests organismes, la cúspide dels quals era el poder de l’Estat, es van transformar, en servir els seus propis interessos particulars, de servidors de la societat en els seus amos.

Aquest tema dels òrgans públics creats per a defensar “els interessos comuns de la societat” està sovint present en els textos d’Engels posteriors a 1871. No crec que es pugui comprendre bé el tema de l’Estat que es converteix en un òrgan de classe sense tenir en compte el tema oposat, ja que els estats de classes rarament renuncien a ocupar-se, en una certa forma, d’aquests interessos comuns. És una font de legitimitat.  

La continuació de raonament ha de ser relatada perquè concerneix les repúbliques democràtiques i fins i tot aquelles que teòricament ignoren la burocràcia. En efecte, Engels afegeix immediatament aquesta precisió essencial: “Es pot veure, per exemple, no únicament en la monarquia hereditària, sinó igualment en la república democràtica”. Cert, es dirà, però sabem que la tesi que defensarà alguns mesos més tard en La crítica del programa d’Erfurt no ha de ser entesa de manera laxa. No importa quina república democràtica és la que pot ser la forma específica de la dictadura del proletariat. És una república de la mena de la I República francesa, dirà Engels. És el model al qual es refereix principalment. Però esmenta també, com ja hem vist, la República americana. Són Amèrica i la I República francesa, diu, les que ens han ensenyat com es pot prescindir de la burocràcia. Aquí, hem de constatar que, alguns mesos abans, en el prefaci a La guerra civil a França, ha portat més lluny la crítica de el model americà.  ”És precisament a Amèrica on podem veure millor com la potència de l’Estat arriba a la independència de la societat que li ha donat origen i de la qual hauria de ser un simple instrument”.  

No obstant això, Engels ens recorda que els Estats Units desconeixen la burocràcia tal com existeix en el continent. Llavors, on està el mal? En la partitocràcia, ens diu, és a dir, en el poder dels grans partits que fan de la política un negoci. Però considerant bé el que diu  Engels, cal arribar a la conclusió que li sembla que la burocràcia no està tan absent com ha dit de els EUA, ja que els partits busquen apoderar-se d’una multitud de «llocs» i explotar-los per al seu profit. Aquest sistema de llocs en les assemblees o en les administracions no constitueix una burocràcia? I no és primer la burocràcia dels partits el que cal considerar, com es farà aviat en diferents anàlisis  politològics? Sigui com sigui, per a sacsejar-se el jou de la partitocràcia de tipus americà, Engels torna a proposar-nos els remeis, segons ell, sobirans, utilitzats per la Comuna: Elecció en tots els llocs mitjançant el sufragi universal, amb revocació possible en qualsevol moment i salari d’obrer.

Prenem nota del fet que els dos textos publicats per Engels en 1891 sobre les formes polítiques de la dictadura del proletariat s’harmonitzen en gran manera, però no totalment. La divergència que hem vist aparèixer respecte la República, en principi no burocràtica, dels Estats Units, testimonia la dificultat d’un problema al qual ens trobar-nos sempre confrontats. És sens dubte la dificultat del problema el que explica per què Engels -Com Marx abans, fins i tot que d’una altra forma. conserva sempre un comodí «imparable» del qual cadascun pensarà el que vulgui: Es tracta de la teoria de la desaparició de l’Estat amb la qual s’acaba aquest text, que envia a la golfa de la història tota «la subhasta de l’Estat». A falta de ser una solució, és una certa ment un símptoma de la dificultat.  

A principis d’aquest mateix any de 1891 Engels es dedica, com ja hem dit, a fer públic el text de les Glosses crítiques de Marx al Programa de Gotha. Pot ser útil repassar-ho ràpidament per a recordar les posicions que sosté Marx. Certament no esperem trobar una anticipació de la tesi defensada per Engels en la Crítica del programa d’Erfurt. La república democràtica no és la forma específica de la dictadura del proletariat. Hem vist anteriorment com per a Marx aquella és el terreny en el que es lliurarà la lluita suprema entre la burgesia i el proletariat. Per una altra part sabem bé que Marx reprèn en aquest text el concepte de dictadura revolucionària del proletariat.  

Entre la societat capitalista i la societat comunista se situa el període de la transformació revolucionària d’aquella en aquesta. A la qual cosa correspon un període de transició política en el qual l’Estat no seria una altra cosa que “la dictadura revolucionària del proletariat”.

Això és el que hem anomenat més a dalt «un concepte nu» de la dictadura revolucionària del proletariat o, com hem dit igualment, es tracta aquí d’un concepte «substancialista». Tracta sobre el contingut soci-històric de la política de l’Estat en la fase de transició. Però, quina és la forma política? Aparentment el silenci de Marx sobre aquest punt és complet. La «forma política per fi oposada» per la Comuna de París no és recordada. Es tracta de la forma política en aquest text, però a propòsit de la república democràtica. El proletariat ha de reivindicar per a Alemanya aquesta forma de Estat, sent conscients que el camí que cal recórrer per a passar de l’Estat despòtic actual a la forma republicana serà difícil. També retreu al partit l’haver oblidat un punt cabdal quan formula tota una sèrie de reivindicacions  democràtiques: “Totes aquestes petites coses impliquen el reconeixement d’allò que es diu la sobirania del poble i no es troben sinó en una ‘república democràtica’”. Un no deu per tant enganyar-se per els sarcasmes de Marx sobre les ‘lletanies democràtiques’ que el partit social-demòcrata manlleva a els partits democràtics de la petita burgesia. Marx es burla d’un partit que està travat alhora per la superstició de l’estat pròpia de els lasallians i per la de la democràcia pròpia de la petita burgesia. Ell defensa l’especificitat del partit obrer, però no defensa menys un programa mínim democràtic de forma ben clara. D’altra banda, si Marx no ens diu res aquí sobre la forma política de la dictadura del proletariat, no per això deixa de formular un principi general que ha de tenir una funció orientadora en la determinació de la forma política adequa dóna a l’emancipació del proletariat. És a propòsit de la consigna d’«Estat lliure» present en el projecte del programa: “La llibertat, diu, consisteix a transformar l’Estat, organisme que s’ha situat per damunt de la societat, en un organisme enterament subordinat a ella”. No és encara més que un principi general, però seria un error negligir la importància heurística. Finalment a propòsit del futur de l’Estat, per oposició a l’«Estat actual» de les societats burgeses, pregunta: “Quina  transformació sofrirà l’Estat en una societat comunista? Dit d’una altra forma: quines funcions socials es mantindran anàlogues a les funcions actuals de l’Estat?”. És igualment una indicació molt valuosa que condueix a abordar la qüestió de l’Estat i de les seves transformacions en termes de funció. Quines són les que cal conservar, quins suprimir, quins cal crear?

Conclusió

Després d’haver estudiat la rectificació de 1885 i la petita revolució teòrica de 1892, en la perspectiva més general del testament polític de 1895, podem extreure’n algunes conclusions en referència a les innovacions polítiques d’Engels, que no poden anar separades d’altres innovacions que tenen lloc en el camp teòric del materialisme històric, molt presents, durant molt de temps, en la ment de tots, a través de dues o tres cartes autocrítiques d’Engels, publicades, justament, a les recopilacions de textos sobre la concepció materialista de la història. Una d’elles ens interessa particularment: es tracta d’una carta a Franz Mehring, escrita el 14 de juliol de 1893 i que tracta de la “ideologia” (la inconsciència ideològica), entesa en un sentit que ens porta a estudiar les superestructures jurídiques i polítiques. Engels parla, en dues ocasions, de la importància de la “forma”, que tant Marx com ell mateix havien comès l’error de no tenir en compte durant tota una època:

Pel que fa a aquest assumpte [es tracta d’una qüestió de les formes, J.T.], que jo no puc fer res més que tractar-lo breument, l’havíem deixat de banda tots, i penso que més del que es mereix. És l’eterna història. Al principi sempre es descuida la forma en detriment del fons. Com ja he dit, jo també ho he fet, i l’error sempre m’apareix post festum (27).

Amb aquesta cita voldria concloure aquest estudi. La rectificació de 1885 i la de 1891 sobre la república democràtica són una intervenció en l’àmbit de la forma. De 1848-50 a 1871-80 sembla que, el concepte de la dictadura revolucionària del proletariat pateix una evolució notable, estretament lligada a la guerra civil i a la violència que caracteritza les èpoques de revolució. Sembla que, sense deixar d’evocar un període de transformació revolucionari de la societat, deixa d’estar estretament lligada a la idea de la insurrecció. Passa a ser el que podríem anomenar un concepte “substancial”. Un dels problemes de la teoria política de Marx i Engels és que, no només es tracta d’indicar que la dictadura revolucionària del proletariat caracteritza, des del punt de vista del contingut, la fase històrica de transformació social, també és necessari precisar quina serà la forma política en què es durà a terme. Després de la Comuna de París, tenim una primera resposta a aquest problema de la forma. Però Marx i Engels no tenen en compte aquesta resposta quan aborden el problema de la transició. L’any 1891, Engels ens dóna una segona resposta a aquesta qüestió de la forma, sense renegar de la que donaven al principi. Aquesta presenta un avantatge definitiu: la república democràtica (no burocratitzada) correspon a una experiència històrica molt més àmplia i universal que l’experiència limitada de la “constitució comunal”. El buit “formal” catastròfic que se li retreu al marxisme en matèria d’institucions polítiques ha desaparegut. El fet que se li segueixi retraient després de 1891, és perquè es confon el marxisme amb una de les seves interpretacions, la de Lenin, qui desconeix aquestes elaboracions “formals” fetes per Engels, que manté que, pel que fa a la república democràtica, la tesi anterior formulada per Marx (terreny sobre la qual té lloc l’enfrontament suprem entre la burgesia i el proletariat), és elaborada a partir del concepte “substancial” de la dictadura del proletariat i s’esforça per trobar la seva pròpia resposta a la qüestió de la forma política a partir de l’experiència russa dels soviets.

Aquesta elaboració d’Engels en el camp de les formes polítiques té també una importància essencial, històricament parlant, ja que dóna resposta a una qüestió que no es pot evitar de plantejar: quines relacions hi ha entre els resultats de les revolucions burgeses i la revolució proletària ulterior. Més concretament, en què es converteixen les conquestes democràtiques de les revolucions burgeses, quan comporten alguna d’aquestes conquestes. Tenint en compte que la república democràtica és el resultat més destacat de les revolucions més avançades de la burgesia, la petita revolució teòrica de 1891 consisteix a mantenir que, en el pla polític, la revolució socialista pot aprofundir en els resultats establerts pels partits revolucionaris de la burgesia, però que se’ls ha de considerar com una conquesta. Amb relació al caràcter problemàtic del concepte de revolució permanent, propi de Marx durant els anys de la revolució de 1848 i posteriors, hi tenim un element de resolució. Per dur a terme la revolució socialista, el proletariat té la necessitat d’una forma política democràtica que ha estat inventada per les revolucions anteriors, és per això que és molt necessari establir-la quan no existeix i conservar-la (o aprofundir-hi) quan existeix.

Després d’aquesta qüestió, la de “la forma política”, voldria ressaltar un segon punt. En la crítica del programa d’Erfurt, Engels repassa diferents qüestions lligades entre si, i que és molt important no confondre. Hem vist que, pel que fa a Alemanya, tracta la qüestió dels mitjans de transformació social, fent una crítica a les vies, que considera completament absurdes, dels que s’imaginen passar a la democràcia fins i tot al socialisme en el marc de l’ordre legal existent. També hem vist que tracta de la forma política específica de la dictadura del proletariat. Hem de tenir en consideració que són problemes diferents. Quan un partit obrer determina el seu programa, és imprescindible que tingui clar què entén per transformació socialista i en particular quines formes de propietat voldria instaurar. És igualment necessari saber en quina forma política s’efectuarà aquesta transformació socialista. Engels diu dues coses: la transformació socialista té la necessitat d’una forma política precisa, i, pel que fa a Alemanya, tant aquest canvi polític com aquesta transformació social són impossibles legalment i pacífica en el marc del despotisme existent. Pel que fa a endevinar com s’arribarà al resultat final, es fa difícil saber quines seran les formes de lluita legals i il·legals, pacífiques i violentes i a través de quines etapes, si és que n’hi ha vàries, i amb quines aliances es durà a terme en les diferents etapes. Engels ho expressa negativament quan diu que, a Alemanya potser és millor restar callat per no acabar a la presó, però que s’ha de ser particularment estúpid per comprometre’s a respectar per sempre l’ordre legal existent. El recurs de la violència serà, amb seguretat, sempre necessari per establir tant la democràcia com el socialisme. El problema és saber en quin moment serà possible utilitzar la violència per sortir-ne victoriós. En altres textos de la mateixa època, Engels afegeix consideracions completament noves sobre les modalitats de transformació a Alemanya. Ja no és una tàctica de la revolució permanent, com en el 1848-50, el que ell considera com en dues etapes separades i diferents. La revolució serà, de cop, de naturalesa socialista i és en aquest moviment d’aquesta única revolució socialista que el partit del proletariat instaurarà les institucions democràtiques. Serà, per tant, una revolució socialista la que realitzarà, per sobre del mercat, les tasques de la revolució democràtica, o, més ben dit, no es podrà dur a terme sense la instauració de les institucions democràtiques.

Voldria remarcar un punt important. Com ja he dit, i des del meu punt de vista, efectivament, la tàctica de la revolució permanent, encadenant dues revolucions en un mateix moviment, era problemàtica. En què es convertiran les conquestes de l’etapa democràtica quan arribi la fase decisiva de la revolució social? Crec que, ara per ara, podem dir que el punt decisiu no és saber si la segona etapa (quan n’hi ha) implica o no el recurs dels mitjans violents. La qüestió és que, amb violència o sense ella, és important saber quina és la forma política de la transformació socialista. Que la violència, per se, no és problemàtica en la “revolució permanent”, ans al contrari pot ajudar-nos a comprendre millor la Comuna de París, ja que ningú ha acusat mai als comuners d’haver violat la democràcia. Al principi va ser l’acció. Els parisencs van fer una revolució contínua, amb un temps de restauració de la república durant el mes de setembre de 1870 i un temps d’aprofundiment democràtic durant el mes de març de 1871. Han reinventat, també, una nova forma política per a l’emancipació del proletariat que Marx descriu en la tercera part de “La guerra civil a França”. La violència revolucionària tenia una forma, una forma democràtica.

Es pot afegir una observació que ens conduirà a un interrogant final. És un fet evident que la revolució del 18 de març de 1871 esclata arran d’una agressió del govern de Thiers quan vol apoderar-se de manera completament il·legal de l’artilleria de la Guàrdia Nacional. És el símbol d’un nou tipus de situació sobre la qual, Engels, en les dècades posteriors, va reflexionar molt, perquè, d’una banda, és la burgesia qui recórrer a la força contra la legalitat i, per altra banda, aquest cop de força pot ser considerat com una provocació que condueix a la massacre. Això fa aflorar en Engels la por a noves provocacions que condueixin a noves sangries, però, igualment, torna a replantejar-se el problema del recurs a la violència en una nova terminologia. S’inverteix la situació: les classes dirigents violen la seva pròpia legalitat i la classe obrera considera el recurs a la violència com a resposta a la violència il·legal de les classes posseïdores. Hem vist escrita aquesta idea moltes vegades sota la ploma de Marx i Engels, agafant com a exemple països en els quals és possible passar al socialisme de manera pacífica, però en aquests, sempre s’ha de témer la possibilitat d’una rebel·lió contra un canvi democràticament legítim. Totes aquestes qüestions ens porten a plantejar la següent qüestió: el recurs “ofensiu” de la violència de les armes és possible, desitjable i legítim en els països on la revolució burgesa i els partits democràtics, formats per partits obrers, han imposat institucions democràtiques, inclús quan la societat conserva la seva naturalesa burgesa i capitalista i, tenint en compte que, a conseqüència de la “igualtat política” es troba constantment contrapesada pels condicionants de les estructures econòmiques i socials?

Notes

* Jacques Texier va ser filòsof marxista, publicista i investigador del Consell Nacional d’Investigacions Científiques francès (CNRS, nom original). Va ser membre de l’associació Espai Marx, director de la revista Actuel Marx i impulsor del Congreso Marx Internacional. 

1 Cf. Marx. Oeuvres: Politique I. París, 1994. p.581

2 Ibid. p. 547.

3 Aquesta es desenvolupa a El Brumari i a La guerra civil a França.

4 Aquí la nota rectificativa. Cap al final de la Memòria de març de 1850, Marx i Engels s’oposen a un cert número de punts del programa del partit democràtic formulant les seves pròpies concepcions. Aquestes són, com es té el costum de dir-ho, “jacobines”, és a dir, centralitzadores. Dels seus adversaris demòcrates alemanys rebutgen, alhora, les tendències federatives i l’accent posat sobre les autonomies locals. Després d’un llarg desenvolupament instructiu sobre el que ells consideraven, llavors, condemnable, escriuen parlant del seu programa: “Com a França el 1793, la realització de la centralització més rigorosa és avui dia, a Alemanya, la tasca verdaderament revolucionària del partit”. Aquí és on se situa la nota redactada per Engels el 1885: “Cal recordar avui que aquest paissatge es basa en un malentès. En aquell moment s’admetia -gràcies als farsaris bonapartirstes i liberals de la història- que la màquina administrativa centralitzada francesa havia sigut introduïda per la Revolució i manejada destacadament per la Convenció com una arma indispensable i decisiva per a vèncer a la reacció reialista i federalista i a l’enemic exterior. Però avui se sap que durant tota la revolució, dins el 18 Brumari, l’administració total del departament, del districte i dels municipis es composava d’autoritats escollides pels propis administrats qui, en el marc de les lleis generals de l’Estat, tenien una llibertat completa; que aquesta administració autònoma provincial i local, de forma semblant a com passava a Amèrica, es va convertir precisament en la palanca més poderosa de la revolució, fins a tal punt que Napoleó, immediatament després del seu cop d’estat del 18 Brumari, s’afanyarà a reemplaçar-la pel règim prefectorial, encara en vigor avui dia, i que va ser, per tant, des del principi, un instrument de la reacció. Però tant poc està en contradicció l’administració autònoma local i provincial amb la centralització política nacional com poc està relacionada necessàriament amb aquest egoisme limitat; cantonal i comunal que ens xoca tant a Suïssa i que el 1849 tots els republicans federatius d’Alemanya del sud volien establir com a regla a Alemanya”. Traducció francesa a Marx i Engels Textes sur l’organisation. París: Spartacus; René Lefeuvre, 1970, p. 35 i a K. Marx, Oeuvres; politique I. Ruble aporta aquesta nota d’Engels a la pàgina 557 d’aquest quart volum, però creu útil mantenir la paraula alemanya “Selbstregierung” a la seva traducció i la tradueix a la nota com a “autogestió”. No és una feliç elecció. 

5 Le Manifeste du partí communiste, op. cit., p125. Marx i Engels donen aquesta cita de La guerra civil a França: “La classe obrera no pot acontentar-se amb prendre tal qual la maquinaria d’Estat i fer-la funcionar pel seu propi compte”.

6 A França, Claude Mainfroid l’assenyala en el prefaci de la seva antologia Marx, Engels et la trisieme république 1871/1895. París: Editions sociales, 1983. p. 10. 

7 Es troba aquest programa a Marx, Oeuvres Economie I, París: La Pléiade, 1965, p. 1727. 

8 K. Marx, E. Engels, Oeuvres choisies, t.3. Moscou: Progress, 1978, p. 175. 

9 K. Marx, E. Engels, Oeuvres choisies, t.3. Moscou: Progress, 1978, p. 193-194. M. Rubel publica aquesta introducció d’Engels en un apèndix de K. Marx, Oeuvres Politique I, p. 1105-1122.

10 Op. Cit. P. 194.

11 Carta a Berstein, 22 de setembre de 1882, 4 i 28 de novembre de 1882. A MEW, v.35 p.365 i 401. 

12 Carta a Laura Lafargue, 23 de juliol de 1885; carta a A. Babel, 24 de juliol de 1885; carta a Bernstein, 8 d’octubre de 1885. MEW, v.36 p,342, 347, 364. 

13 Carta d’Engels a A. Sorge, 4 de març de 1891. MEW, v.38 p. 45.

14 “Wenn etwas festseht, so ist es dies, dass unsre Partei und die Arbeiterklasse nur zur Herrschaft kommen kann unter der Form der demokratischen Republik. Diese ist sogar die spezifische Form für die Diktatur des prolétariats, wie schon die grosse franzosische Revolution gezeigt hat”. MEW, v.22 p.235. Totes les traduccions franceses presenten “die spezifische Form für die Diktatur des Proletariats” com “la forma específica de la dictadura del proletariat”. Es podria traduïr igualment per “la forma específica per la dictadura del proletariat” (El subratllat és meu. J.T.). Es veurà, més endavant, que en escriure en francès Engels empara una fórmula semblant: “la república… és la forma política expressa per a la dictadura del proletariat”. Carta a Paul Lafargue, 6 de març de 1894. 

15 Heus aquí el comentari de Lenin a l’Estat i la revolució: “Engels reprèn aquí, posant-la particularment en relleu, la idea fonamental que marca com un traç vermell totes les obres de Marx, a saber, que la república democràtica és el camí més curt que condueix a la dictadura del proletariat”. Lenin, Oeuvres, París. v.25. p.481. Editions Sociales. Moscou. Editions en langues éstrangeres, 1957. 

16 Aquesta introducció va ser escrita el 20 d’abril de 1892, deu mesos després de la redacció de la Crítica del programa d’Erfurt. 

17 MEW, v.36, p.53. Traducció francesa a Marx, Engels et la trosiéme république. Op. Cit., p. 128.

18 Aquesta carta escrita en francès es troba en els volumns de la correspondència entre Engels i els Lafargue, avui en dia introbables. Es troben llargs extractes a Marx, Engels et la trosiéme république. Op. Cit., p.320-323. 

19 Analitzo en detall aquesta carta d’Engels perquè té una història molt significativa. Es troba una versió molt incorrecta en italià en Lenin, Strato e rivoluzione, amb una introducció i comentaris de Valentino Gerratana. Roma: Editorial Riuniti, 1968, nota 54, p.140., i una versió francesa encara més incorrecta de Lenin, Le cahier bleu, edició establerta per Georges Labica, traducció del rus de Bernard Lafite, op. Cit., p.33-34. Sense entrar en els detalls de la història, es pot dir que Lenin, en el moment en que escrivia L’Estat i la revolució, disposava d’una traducció russa d’aquesta carta, però una traducció greument defectuosa de la que ell, sens dubte, n’era l’autor. Remeto sobre aquest punt a la meva comunicació en el col·loqui d’Urbino “L’État et la Révolution et la face cachée de la pensée politique de marx-engelsienne”, de propera aparició. 

20 Marx, Engels et la trosiéme république. Op. Cit., p.315. Aquí es manté la idea de l’etapa històrica necessària. 

21 Ibidem, p.305.

22 Ibidem, p.315. 

23 K. Marx. Les luttes de classes en France, preséntation et annotations de R. Huard. París: Editions sociales, 1984. p. 187.

24 K. Marx Oeuvres politique I. Op. Cit., p.599. El text de constitució d’aquesta “societat universal” i sobre la fracció Willich-Schapper, p.634 de la mateixa obra, a K. Marx., Révélations sur le procés des communistes a Cologne. Bale, 1853. 

25 Engels parla dels blanquistes (i dels proudhonians) a La question du logement. París: Editions sociales, 1976, p.96, datada al 1872. Però no és crític respecte els blanquistes. El text més cèlebre d’Engels sobre els deixebles de Blanqui va ser publicada el 26 de juny de 1874 al Bolkstaat sota el títol Questions internacionals de Volkstaat. El text sobre el manifest dels blanquistes és molt crític. 

26 J. Teixer. “Marx et la démocratie: prémiers parcours” a Actuel Marx, nº12. 

27 MEW, v.39, p.98. Trad. Franc Études philosophique. Op. Cit. 1968, p. 166.