Friedrich Engels

Acta feta per l’autor del discurs a la sessió de la Conferència de Londres [1] el 21 de setembre de 1871. Font: Marxist‌ ‌Internet‌ ‌Archive.‌ Traduït del castellà al català per Mercedes Vidal.

L’abstenció absoluta en política és impossible; també fan política tots els diaris abstencionistes. El quid de la qüestió consisteix únicament en com la fan i quina política fan. A part d’això, per nosaltres l’abstenció és impossible. El partit obrer ja existeix com a partit polític en la majoria de països. I no serem nosaltres qui el destruïm predicant l’abstenció. L’experiència de la vida actual, l’opressió política a què sotmeten als obrers els governs existents, sigui amb una finalitat política o social, els obliguen a dedicar-se a la política, ho vulguin o no. Predicar l’abstenció significaria llençar-los als braços de la política burgesa. L’abstenció és completament impossible, sobretot després de la Comuna de París, que ha situat l’acció política del proletariat a l’ordre del dia.

Volem l’abolició de les classes. Quin és el mitjà per assolir-la? La dominació política del proletariat. I quan a tot arreu s’hi han posat d’acord, se’ns demana que no ens barregem amb la política! Tots els abstencionistes s’anomenen revolucionaris a sí mateixos, i fins i tot revolucionaris per excel·lència, però la revolució és l’acte suprem de la política; qui la vulgui ha de voler el mitjà, l’acció política que la prepara, que proporciona als obrers l’educació per a la revolució i sense la qual els obrers, l’endemà de la lluita, sempre seran enganyats pels Fevre i pels Pyat. Però la política a la que han de dedicar-se és la política obrera; el partit obrer no s’ha de constituir com un apèndix de qualsevol partit burgès, sinó com un partit independent, que té un objectiu propi, la seva pròpia política.

Les llibertats polítiques, el dret de reunió i associació i la llibertat de premsa: aquestes són les nostres armes. I ens hem de creuar de braços quan ens les vulguin prendre? Es diu que tota acció política implica el reconeixement de l’estat existent de les coses, però quan aquest estat de les coses ens dona mitjans per lluitar contra ell, recórrer a ells no significa reconèixer l’estat existent de les coses. 

Notes

[1] La Conferència de la I Internacional celebrada a Londres es va reunir del 17 al 23 de setembre de 1871. Convocada en un ambient de cruels repressions contra els membres de la Internacional després de la derrota de la Comuna de París, va tenir una representació relativament reduïda: van participar-hi 22 delegats amb veu i vot i 10 amb veu. Els països que no van poder enviar delegats van ser representats pels secretaris corresponsals del Consell General. Marx representava a Alemanya, i Engels, a Itàlia.

La Conferència de Londres va significar una important etapa a la lluita de Marx i Engels per la creació del partit proletari. La Conferència va adoptar la resolució “Sobre l’acció política de la classe obrera”, la part fonamental de la qual va ser inclosa, per acord del Congrés de la Internacional celebrat a La Haia, als Estatuts Generals de l’Associació Internacional dels Treballadors. En diverses resolucions de la Conferència van ser formulats importants principis tàctics i d’organització del partit proletari, assestant-se un cop al sectarisme i al reformisme. La Conferència de Londres va exercir un gran paper en la victòria dels principis del partidisme proletari sobre l’oportunisme anarquista.