Friedrich Engels

Escrit a mitjans de febrer i començaments de març de 1884 [1]. Font: Marxists Internet Archive. Traduït del castellà al català per Fran Paños.

Quan va esclatar la revolució de febrer [2], el “Partit Comunista” Alemany, com l’anomenàvem nosaltres, es reduïa a un petit nucli, a la Lliga dels Comunistes, organitzada com a societat secreta de propaganda. La Lliga era secreta únicament i exclusiva a causa que en aquells dies no existia a Alemanya llibertat d’associació ni de reunió. A part de les associacions obreres de l’estranger, en les quals reclutava els seus afiliats, la Lliga tenia en la mateixa Alemanya unes trenta comunitats o seccions, a més de diversos afiliats solts en moltes localitats. Però aquesta insignificant força de combat tenia en Marx un cap de primera categoria, al qual tots se sotmetien de bon grat, i a més, gràcies a ell, un programa de principis i de tàctica que conserva encara avui la seva validesa: el Manifest Comunista.

Aquí ens interessa, en primer lloc, la part tàctica del programa. Aquesta apareix formulada, en termes generals, així:

«Els comunistes no formen un partit a part, oposat als altres partits obrers.

No tenen interessos que els separin del conjunt del proletariat.

No proclamen principis especials als quals volguessin emmotllar el moviment proletari.

Els comunistes només es distingeixen dels altres partits proletaris en el fet que, d’una banda, en les diferents lluites nacionals dels proletaris, destaquen i fan valer els interessos comuns a tot el proletariat, independentment de la nacionalitat; i, d’altra banda, que, en les diferents fases de desenvolupament per les quals passa la lluita entre el proletariat i la burgesia, representen sempre els interessos del moviment en el seu conjunt.

Pràcticament, els comunistes són, doncs, el sector més resolt dels partits obrers de tots els països, el sector que sempre impulsa endavant als altres; teòricament, tenen sobre la resta del proletariat l’avantatge de la seva clara visió de les condicions, de la marxa i dels resultats generals del moviment proletari».

Pel que fa al partit alemany en particular:

«A Alemanya, el Partit Comunista lluita al costat de la burgesia, en tant que aquesta actua revolucionàriament contra la monarquia absoluta, la propietat territorial feudal i la petita burgesia reaccionària.

Però mai, en cap moment, s’oblida aquest partit d’inculcar als obrers la més clara consciència de l’antagonisme hostil que existeix entre la burgesia i el proletariat, a fi que els obrers alemanys sàpiguen convertir immediatament les condicions socials i polítiques que forçosament ha de portar amb si la dominació burgesa en altres armes contra la burgesia, a fi que, tan aviat siguin enderrocades les classes reaccionàries a Alemanya, comenci immediatament la lluita contra la mateixa burgesia.

Els comunistes fixen la seva principal atenció a Alemanya, perquè Alemanya es troba a la vigília d’una revolució burgesa» etc. (Manifest, IV)  [*]

No hi ha hagut mai un programa tàctic que hagi mostrat la seva validesa tan brillantment com aquest. Formulat en vespres d’una revolució, va sortir triomfant de la prova a què aquesta revolució el va sotmetre. Des de llavors, sempre que un partit obrer s’ha desviat d’ell, ha pagat cara la seva desviació; i avui, transcorreguts gairebé quaranta anys, aquest programa és el que marca la pauta a tots els partits obrers resolts i conscients d’Europa, des de Madrid fins a Petersburg.

Els esdeveniments de Febrer a París van precipitar la revolució alemanya que s’apropava i van modificar amb això el seu caràcter. La burgesia alemanya, en lloc de vèncer amb les seves pròpies forces, va triomfar a remolc d’una revolució obrera francesa. Abans d’haver derrotat per complet als seus antics enemics —la monarquia absoluta, la propietat feudal del sòl, la burocràcia i la covarda petita burgesia—, va haver de fer front a un nou enemic: el proletariat. Però, immediatament es van fer sentir els efectes de la situació econòmica del país, molt més endarrerida que la de França i Anglaterra, així com les conseqüències del consegüent retard en les relacions de classe.

La burgesia alemanya, que començava llavors a fundar la seva gran indústria, no tenia la força, ni la valentia necessària per a conquerir la dominació absoluta dins de l’Estat; tampoc es veia empesa a això per una necessitat urgent. El proletariat, tan poc desenvolupat com ella, educat en una completa submissió espiritual, no organitzat i àdhuc incapaç encara d’adquirir una organització independent, només pressentia d’una manera vaga el profund antagonisme d’interessos que li separava de la burgesia. I així, encara que en el fons fos per a aquesta un adversari amenaçador, continuava sent, d’altra banda, el seu apèndix polític. La burgesia, espantada no pel que el proletariat alemany era, sinó pel que amenaçava arribar a ser i pel que era ja el proletariat francès, només va veure la seva salvació en una transacció, encara que fos la més covarda, amb la monarquia i la noblesa. El proletariat, inconscient encara del seu propi paper històric, va haver d’assumir de moment, en la seva immensa majoria, el paper d’ala propulsora, d’extrema esquerra de la burgesia. Els obrers alemanys havien de conquerir, abans de res, els drets que els eren indispensables per a organitzar-se d’una manera independent, com a partit de classe: llibertat d’impremta, d’associació i de reunió; drets que la burgesia hagués hagut de conquerir en interès de la seva pròpia dominació però que ara els disputava, portada per la seva por als obrers. Els pocs i dispersos centenars d’afiliats a la Lliga dels Comunistes es van perdre enmig d’aquella enorme massa posada de sobte en moviment. D’aquesta manera, el proletariat alemany apareix per primera vegada en l’escena política principalment com un partit democràtic d’extrema esquerra.

Això va determinar el que la nostra bandera, en fundar a Alemanya un gran periòdic, no podia ser una altra que la bandera de la democràcia; però d’una democràcia que destacava sempre, en cada cas concret, el caràcter específicament proletari, que encara no podia estampar una vegada per sempre en el seu estendard. Si no haguéssim procedit d’aquesta manera, si no haguéssim volgut adherir-nos al moviment, incorporant-nos a aquella ala que ja existia, que era la més progressiva i que, en el fons, era una ala proletària, per a impulsar-lo així cap endavant, no ens hagués quedat més remei que posar-nos a predicar el comunisme en algun fullet vilatà i fundar, en comptes d’un gran partit d’acció, una petita secta. Però el paper de predicadors en el desert no ens quadrava; havíem estudiat massa bé als utopistes per a caure en això. No era per a això per al que havíem traçat el nostre programa.

Quan vam arribar a Colònia, els elements democràtics, en part comunistes, havien fet ja els preparatius per a fundar un gran periòdic. La intenció dels organitzadors era donar al periòdic un caràcter purament local i bandejar-nos a Berlín. Però, en 24 hores, i gràcies principalment a Marx, els vam guanyar el terreny i ens vam fer amos del periòdic, a canvi, vam haver d’admetre a la redacció a Heinrich Bürgers. Aquest va escriure un article (per al número 2), però no va arribar a escriure el segon.

On nosaltres havíem d’anar era precisament a Colònia i no a Berlín. En primer lloc, perquè Colònia era el centre de la província del Rin, la província que havia passat per la revolució francesa, la que s’havia assimilat, amb el Codi de Napoleó [3], concepcions jurídiques modernes, la que havia desenvolupat en major grau la gran indústria i la que era, en tots els aspectes, la regió més avançada d’Alemanya, en aquella època. Al Berlín de llavors el coneixíem massa bé, per pròpia experiència, amb la seva burgesia acabada de néixer, amb la seva petita burgesia, de llengua insolent, però covarda i baixa en els seus actes, amb els seus obrers encara mancats per complet de desenvolupament, amb els seus infinits buròcrates i la seva xusma de nobles i cortesans, amb tot el seu caràcter de mera “residència”. Però el factor decisiu era que a Berlín imperava el misèrrim dret de la terra de Prússia, i els processos polítics es ventilaven davant jutges professionals, mentre que al Rin estava en vigor el Codi de Napoleó, que desconeix els processos per delictes de premsa, perquè dóna per descomptat el règim de censura, i estableix la competència del jurat només per als fets qualificats com a delictes polítics, i no com a infraccions. A Berlín, després de la revolució, el jove Schlöffel va ser condemnat a un any de presó per una veritable petitesa; en canvi, al Rin gaudíem d’una llibertat incondicional de premsa, i la vam aprofitar fins a l’última gota.

Així, l’1 de juny de 1848 vam donar principi a la publicació del nostre periòdic, amb un capital per accions molt limitat, d’elles només unes poques havien estat fetes efectives i els accionistes eren més que insegurs. Tan aviat com es va haver publicat el primer número ens va abandonar la meitat d’ells, i al final del mes no en quedava ja cap.

La constitució que regia en la redacció del periòdic es reduïa simplement a la dictadura de Marx. Un gran periòdic diari, que ha de sortir a una hora fixa, no pot defensar conseqüentment els seus punts de vista amb un altre règim que no sigui aquest. Però a més, en aquest cas, la dictadura de Marx era una cosa natural, que ningú discutia i que tots acceptàvem de bon grat. Gràcies, sobretot, a la seva clara visió i a la seva ferma actitud, la Neue Rheinische Zeitung es va convertir en el periòdic alemany més famós dels anys de la revolució.

El programa polític de la Neue Rheinische Zeitung constava de dos punts fonamentals:

República alemanya democràtica, una i indivisible, i guerra amb Rússia, que portava implícit el restabliment de Polònia.

La democràcia petitburgesa es dividia, en aquells dies, en dues fraccions: la de l’Alemanya del Nord, que desitjava un emperador prussià democràtic, i la de l’Alemanya del Sud (llavors gairebé específicament de Baden), que volia transformar a Alemanya en una república federal a semblança de Suïssa. Nosaltres havíem de lluitar contra totes dues fraccions. L’interès del proletariat s’oposava igualment a la prussianització d’Alemanya com a la perpetuació del fraccionament en Estats diminuts. Exigia imperiosament la unificació d’Alemanya en una nació, única manera de netejar de tots els mesquins obstacles heretats del passat el palenc en què havien de mesurar les seves forces el proletariat i la burgesia. Però l’interès del proletariat s’oposava també al fet que la unificació es realitzés sota l’hegemonia de Prússia: l’Estat prussià, amb totes les seves institucions, amb les seves tradicions i la seva dinastia era precisament l’únic enemic interior seriós que la revolució alemanya havia de derrocar; a més, Prússia només podia unificar a Alemanya estripant-la, deixant fora l’Àustria alemanya. Dissolució de l’Estat prussià, enfonsament de l’Estat austríac, unificació real d’Alemanya com a república: aquest i només aquest podia ser el nostre programa revolucionari immediat. I aquest programa es podia portar a la pràctica per mitjà de la guerra contra Rússia, i només per aquest mitjà. Sobre aquest punt, tornaré més endavant.

D’altra banda, el to del periòdic no era, ni de bon tros, solemne, seriós i inflamat. No teníem més que adversaris menyspreables, i a tots ells els tractàvem amb el major dels menyspreus. La monarquia conspiradora, la camarilla, la noblesa, la Kreuz-Zeitung, tota la “reacció” unificada sobre la qual el filisteu bolcava la seva indignació moral, no trobava en nosaltres més que befa i burla. I no tractàvem millor als nous ídols encimbellats per la revolució: els ministres de Març [4], les assemblees de Frankfurt i de Berlín,[5] sense distingir entre dretes i esquerres. Ja el primer número va començar amb un article que ridiculitzava la poquesa del parlament de Frankfurt, l’esterilitat dels seus llarguíssims discursos i la inutilitat de les seves covardes resolucions[**]. Aquest article ens va costar la meitat dels accionistes. El parlament de Frankfurt ni tan sols era un club de debats; en ell a penes es discutia; gairebé no es feia més que recitar les dissertacions acadèmiques que s’emportaven preparades i aprovar resolucions destinades a entusiasmar al filisteu alemany, però de les quals, d’altra banda, ningú feia cas.

L’assemblea de Berlín tenia ja més importància, perquè s’enfrontava a una força real i no discutia ni prenia resolucions en el buit, en el regne dels núvols de l’assemblea de Frankfurt. Per això, el periòdic li dedicava més atenció. Però els ídols de l’esquerra de l’assemblea de Berlín —Schulze-Delitsch, Berends, Elsner, Stein, etc.— eren tractats per nosaltres amb la mateixa duresa que els de Francfort, despullant implacablement la seva indecisió, la seva timidesa i la seva beateria i demostrant-los com anaven lliscant pas a pas, a força de tripijocs, per la senda de la traïció a la revolució. Això provocava, naturalment, l’espant del demòcrata petitburgès, que acabava de fabricar per al seu propi ús a aquests ídols. Però aquest espant era, per a nosaltres, la prova que havíem fet blanc.

Així mateix sortíem al pas de les il·lusions, gelosament difoses per la petita burgesia, que la revolució havia acabat amb les jornades de març i que ara no hi havia més que recollir els seus fruits. Per a nosaltres, febrer i març només podien tenir el significat d’una autèntica revolució sempre que no fossin la rematada, sinó, per contra, el punt de partida d’un llarg moviment revolucionari, en el qual (com havia ocorregut en la Gran Revolució francesa) el poble s’anés desenvolupant a través de les seves pròpies lluites, en el qual els partits s’anessin partionant cada vegada més nítidament fins a coincidir completament amb les grans classes —burgesia, petita burgesia i proletariat— i en el qual el proletariat anés conquerint, en una sèrie de batalles, una posició després d’una altra. D’aquí ve que ens enfrontéssim també amb la petita burgesia democràtica sempre que aquesta pretenia vetllar les seves contradiccions de classe amb el proletariat amb la frase favorita que “tots volem el mateix, les nostres diferències es deuen totes a mers equívocs”. I com menys consentíem que la petita burgesia es forgés il·lusions quant a la nostra democràcia proletària, més dòcil i submisa es mostrava amb nosaltres. Com més enèrgicament i resoltament s’enfronta un amb ella, tant més gustosa ajup el cap i tantes més concessions fa al partit obrer. Ho hem vist a través de la nostra pròpia experiència.

Posàvem, en fi, al descobert el cretinisme parlamentari (com l’anomenava Marx) de les diverses assemblees anomenades nacionals[***]. Aquests senyors havien deixat que se’ls escapessin de les mans tots els ressorts del poder, reintegrant-los —voluntàriament en part— als governs. Al costat de governs reaccionaris novament enfortits, a Berlín i a Frankfurt funcionaven unes assemblees sense cap força, encara que s’imaginessin que els seus acords impotents anaven a treure al món de polleguera. Aquestes il·lusions cretines prevalien fins i tot entre l’extrema esquerra. El vostre triomf parlamentari —els cridàvem— coincidirà amb la vostra derrota real i efectiva!

I així va ocórrer, tant a Berlín com a Frankfurt. Quan l'”esquerra” va obtenir la majoria, el govern va dissoldre l’assemblea; i va poder fer-ho perquè aquesta havia perdut tot el seu crèdit davant el poble.

Quan, més tard, vaig llegir el llibre de Bougeart sobre Marat, vaig veure que nosaltres havíem imitat inconscientment, en més d’un aspecte, el gran exemple del veritable “Ami du Peuple” [6] (no del falsejat pels monàrquics), i que tota aquesta cridòria furiosa i tot aquest falsejament de la història que ha desfigurat per complet, al llarg de gairebé un segle, la veritable imatge de Marat, es deu exclusivament al fet que Marat va desemmascarar sense pietat als ídols del moment (Lafayette, Bailly i altres), denunciant-los com a traïdors consumats de la revolució, i al fet que Marat, igual que nosaltres, no considerava que la revolució havia acabat, sinó que s’havia declarat permanent.

Vam proclamar obertament que la tendència que nosaltres representàvem només podria llançar-se a la lluita per la consecució dels nostres objectius reals de partit quan el més extrem dels partits oficials existents a Alemanya arribés al poder. I llavors, enfront d’ell, nosaltres formaríem l’oposició.

Però els esdeveniments van fer que a les burles contra els nostres adversaris alemanys s’unís el foc de la passió. La insurrecció dels obrers de París el juny de 1848 ens va trobar en el nostre lloc. Des que va sonar el primer tret ens vam posar resoltament al costat dels insurrectes. Després de la seva derrota, Marx va enaltir la memòria dels vençuts en un dels seus articles més vigorosos[****].

En vista d’això ens van abandonar els últims accionistes que ens quedaven. Però vam tenir la satisfacció de ser l’únic periòdic d’Alemanya i gairebé de tota Europa que va mantenir enlaire la bandera del proletariat derrotat en un moment en què els burgesos i els petits burgesos de tots els països bolcaven sobre els vençuts les seves calúmnies més immundes.

La política exterior propugnada per nosaltres era ben senzilla: defensar a tot poble revolucionari i cridar a la guerra general de l’Europa revolucionària contra el gran baluard de la reacció europea: Rússia. Des del 24 de febrer [7], era clar per a nosaltres que la revolució no tenia més que un enemic veritablement temible, Rússia, i que aquest enemic es veuria tant més obligat a llançar-se a la lluita com més s’estengués el moviment a tota Europa. Els esdeveniments de Viena, Milà i Berlín havien de retardar l’atac de Rússia, però aquest era tant més segur com més s’acostava la revolució a les portes de Rússia. Però si s’aconseguia arrossegar a Alemanya a la guerra contra Rússia, s’haurien acabat els Habsburgs i els Hohenzollern, i la revolució triomfaria en tota la línia.

Aquesta línia política és mantinguda en tots els números del periòdic fins al moment en què els russos envaeixen Hongria, fet que va venir a confirmar plenament els nostres pronòstics i que va decidir la derrota de la revolució.     

En la primera de 1849, a mesura que s’acostava la batalla decisiva, el llenguatge del periòdic anava fent-se més violent i més apassionat a cada número. Wilhelm Wolff va recordar als pagesos de Silèsia, en la seva sèrie d’articles titulada “Els mil milions silesians” (vuit articles) [8] com els terratinents, amb motiu del rescat de les càrregues feudals, els havien estafat, amb ajuda del govern, els seus diners i les seves terres, i exigia per a ells una indemnització de mil milions de tàlers.

Al mateix temps es va publicar a l’abril, en una sèrie d’articles editorials, l’obra de Marx sobre el treball assalariat i el capital [*****], que constituïen una claríssima indicació sobre els objectius socials de la nostra política. Cada número, cada edició extraordinària al·ludien a la gran batalla que s’estava preparant, a la recrudescència de les contradiccions a França, Itàlia, Alemanya i Hongria. Sobretot els números extraordinaris d’abril i maig eren d’altres crides al poble, convidant-lo a estar preparat per a l’acció.

En tota Alemanya es meravellaven del fet que poguéssim parlar tan obertament de tot això en una fortalesa prussiana de primer ordre, amb una guarnició de vuit mil homes, i en els mateixos nassos del cos de guàrdia. Però la nostra redacció, en la qual hi havia vuit fusells de baioneta i 250 cartutxos, a més dels barrets frigis que portaven els nostres caixistes, era també considerada pels oficials com una fortalesa que no podrien prendre amb un simple cop de mà.

Per fi, el 18 de maig de 1849 va descarregar el cop.

La revolta de Dresden i Elberfeld havia estat sufocada i la d’Iserlohn estava voltada; les províncies del Rin i Westfàlia estaven estarrufades de baionetes, que, després d’aixafar per complet a la Prússia renana, es disposaven a marxar sobre el Palatinat i Baden. Va ser llavors quan el govern es va atrevir, per fi, a ficar-nos mà. La meitat dels nostres redactors va ser processada judicialment; els altres havien de ser expulsats per no tenir la nacionalitat prussiana. Mentre el govern tingués darrere a tot un cos d’exèrcit, no hi havia res a fer. No vam tenir més remei que lliurar la nostra fortalesa, però vam evacuar amb armes i bagatges, amb música i amb la bandera desplegada de l’últim número, imprès en tinta vermella, en el qual preveníem als obrers de Colònia contra tota temptativa desesperada i els dèiem:

«Els redactors de la Neue Rheinische Zeitung s’acomiaden de vosaltres donant-vos les gràcies per la simpatia que els heu demostrat. La seva última paraula serà sempre i a tot arreu aquesta: Emancipació de la classe obrera!»

Així va acabar la Neue Rheinische Zeitung, poc abans de complir un any d’existència. Havent començat gairebé sense diners —els escassos recursos promesos no li van ser lliurats, com hem vist—, al setembre tenia una tirada de prop de 5.000 exemplars. Va ser suspesa en declarar-se l’estat de setge a Colònia; a mitjan octubre va haver de començar des del principi. Però al maig de 1849, en declarar-se la seva prohibició, comptava ja amb 6.000 subscriptors, mentre que la “Kölnische Zeitung” [9] no comptava, en aquells dies, segons confessava ella mateixa, amb més de 9.000. Cap periòdic alemany ha tingut mai, ni abans ni després, la força i la influència que va tenir la Neue Rheinische Zeitung, ni ha sabut galvanitzar a les masses proletàries com ella.

I això ho devia, principalment, a Marx.

Després del cop, la redacció es va dispersar. Marx es va traslladar a París, on s’estava preparant el desenllaç que es va produir el 13 de juny de 1849 [10]; Wilhelm Wolff es va anar a ocupar el seu escó en el parlament de Frankfurt, on l’assemblea havia de triar entre ser dissolta des de dalt o unir-se a la revolució; i jo me’n vaig anar al Palatinat, entrant d’ajudant al cos de voluntaris de Willich.

____________________________

NOTES

[*] Vegeu la present edició [Marx & Engels, Obras Escogidas en tres tomos (Editorial Progreso, Moscú, 1974)], t. 1, pàg. 122. (N. de la Edit.)

[**] Vegeu F. Engels, “La Asamblea de Francfort”. (N. de la Edit.)

[***] Vegeu la present edició [Marx & Engels, Obras Escogidas en tres tomos (Editorial Progreso, Moscú, 1974)], t. 1, pàg. 465. (N. de la Edit.)

[****]Vegeu Carlos Marx, “Revolución de junio”. (N. de la Edit.)

[*****] Vegeu la present edició [Marx & Engels, Obras Escogidas en tres tomos (Editorial Progreso, Moscú, 1974)], t. 1, pàgs. 153-178. (N. de la Edit.)

[1] En l’article present, escrit per al primer aniversari de la mort de Marx, Engels explica les particularitats de la tàctica dels revolucionaris proletaris en el període de la revolució democràtica burgesa dels anys 1848-1849. El treball d’Engels mostra la significació histèrica de la lluita revolucionària de les masses i de la justa direcció tàctica de les seves accions. Engels subratlla que el partit proletari ha de combinar encertadament les tasques democràtiques generals amb les proletàries. En l’exemple de la tàctica de Marx en els anys 1848 i 1849 Engels ensenya als socialdemòcrates alemanys a lluitar pel paper rector de la classe obrera en el moviment democràtic general, defensar els interessos de classe del proletariat, no deixar-se portar per les il·lusions petitburgeses i denunciar decididament els intents de les classes governants d’engalipar al proletariat amb falses promeses.

[2] Es tracta de la revolució de 1848 a França.

[3] Aquí i d’ara endavant, Engels no entén per “Codi de Napoleó” únicament el “Code civil” (Codi civil) de Napoleó adoptat el 1804 i conegut amb aquest nom, sinó, en el sentit lat de la paraula, tot el sistema del Dret burgès, representat pels cinc codis (civil, civil-processal, comercial, penal i penal-processal) adoptats sota Napoleó I en els anys de 1804 a 1810. Aquests codis van ser implantats a les regions d’Alemanya Occidental i Sud-occidental conquerides per la França de Napoleó i van seguir en vigor a la província del Rin fins i tot després de l’annexió d’aquesta a Prússia el 1815.