Per Ricard Ribera Llorens
Friedrich Engels publica l’any 1850 l’obra La guerra camperola a Alemanya en els números 5 i 6 de la Nova Gaseta Renana. Revista políticoeconòmica [1], on porta a terme una anàlisi històrica i de classe de les revoltes dels camperols alemanys durant el segle XV i principis del XVI, així com de la guerra que se’n deriva l’any 1525. El seu treball situa un seguit de qüestions que poden resultar innovadores avui dia davant de certs clixés heretats del marxisme economicista i mecànic, com són la importància de la qüestió camperola, la necessitat d’aliances de la classe obrera i, també, la influència que pot jugar la religió per afavorir un procés revolucionari.
No és casual que la frase que enceta el llibre sigui “El poble alemany també té la seva tradició revolucionària” [2]. Engels escriu sobre la guerra camperola amb la voluntat de traçar una línia des del segle XV fins al recent període revolucionari 1848-49, per caracteritzar la tradició revolucionària del seu país. Posteriorment, a la dècada de 1880, Engels tenia la voluntat d’ampliar el seu llibre i convertir-lo en referència, “la revisaré per complet. La Guerra Camperola serà presentada com a pedra angular de tota la història alemanya”, malgrat el volum de feina de l’edició del segon i tercer tom d’El Capital no li va permetre [3]. Això denota la importància que Engels dona a la situació revolucionària viscuda a Alemanya ara fa 500 anys, protagonitzada pels camperols i els plebeus, en un moment on el proletariat és incipient, el feudalisme es troba en decadència i ja hi ha qui imagina i difon la idea de comunisme.
Influenciat pel context de derrota de la revolució alemanya produïda els anys 1848-49, Engels analitza el paper de les diferents classes socials en el moment de la guerra camperola i estableix paral·lelismes amb la revolució de mitjans de segle XIX. Tot dotant d’una continuïtat a les diferents classes socials i el seu comportament, identifica els adversaris i posa molt d’èmfasi en el paper de la burgesia en les revolucions, com un dels actors implicats inicialment i, un cop els sectors populars assumeixen el lideratge, es converteix en traïdora.
El context econòmic, polític i social
En un moment en què l’estructura econòmica, política i social del feudalisme es trobava en descomposició, el paper del camp i el seu funcionament basat en la propietat feudal és encara rellevant davant del de les ciutats, el comerç i els elements embrionaris de la indústria. Al llarg dels segles XIV i XV es produeix un augment del capital mercantil i l’enfortiment d’un poder absolut, que en el cas d’Alemanya es concentra en prínceps territorials, que havien pres tot el protagonisme a l’emperador.
El poder de l’Imperi es trobava en plena caiguda i, per altra banda, en el cas alemany, el naixement de la burgesia i l’augment del comerç no havien aconseguit un ampli abast territorial a escala nacional. A diferència d’altres països, com Gran Bretanya o França, on el nou model econòmic té un grau de desenvolupament major i afavoreix una centralització econòmica i política, la producció i comerç de mercaderies a Alemanya es produeix a una escala més petita, donant per tant un fenomen de centralització limitada a territoris dominats pels prínceps, antics grans vassalls que han passat a ser sobirans de les seves províncies.
Les ciutats seran les úniques que tindran certa autonomia o drets adquirits davant dels prínceps, és en aquestes on la burgesia augmenta el seu poder econòmic i pretendrà formar part del seu poder polític. Cal destacar el cas de la noblesa i la seva caiguda en desgràcia, després de veure’s desplaçada pel poder dels prínceps, acaba cedint la seva autonomia a aquests a canvi, segons el filòsof marxista alemany Ernst Bloch [4], de que “se li garantís justament la més desconsiderada explotació dels camperols i el gaudi més ampli de la renda territorial i l’excedent agrari” [5]. Així doncs, només els prínceps i la burgesia de les ciutats s’havien enfortit abans de les guerres camperoles.
En aquest context, la càrrega de generació d’excedent era suportada pels pagesos, segons Ernst Bloch, “mentre que la ciutat territorial, la noblesa i la classe principesca tan sols podien esmenar si no hi ha altre remei les seves dificultats gràcies a la producció primària de l’agro i els excedents d’ella, tot el sistema estratificat de la societat constituïda en l’edat moderna venia a gravitar sobre la població camperola, sobre la indefensa massa nuclear de la nació, explotada simultàniament per tots els estaments de l’Imperi” [6].
Les classes socials i les aliances
En una societat marcada per la centralització en províncies, en la qual els prínceps territorials assumeixen el protagonisme i la noblesa mitjana tendeix a desaparèixer (o ascendeix a príncep o cau baixa noblesa), continua tenint un gran protagonisme el clergat. L’església representa la ideologia medieval i, tot i que al llarg d’aquest canvi d’època perd el monopoli de la lectura, l’escriptura i el treball intel·lectual, en gran part, continua mantenint les seves terres, amb els seus serfs i els seus impostos. A excepció dels sacerdots rurals o urbans, que representaven el punt plebeu del clergat i participaven del moviment popular, la institució i la seva jerarquia acaben sent el blanc de les ires de les revoltes camperoles, que reclamen destruir els monestirs i convertir en terres comunals les seves finques, així com de la mateixa burgesia que en vol confiscar els béns i parla d’una “església barata”, sense luxes.
Per altra banda, a les ciutats, trobem 3 classes socials. El control polític estava en mans de les famílies patrícies, que s’enriquien de la gestió. La burgesia, ciutadans rics i mitjans, pretén una reforma que posi fi al nepotisme i participar de la gestió de la ciutat. Per últim, els plebeus, que són un grup divers de ciutadans arruïnats i sense drets (oficials, jornalers i lumpenproletariat), fruit de la descomposició del feudalisme.
I com deixa clar Engels, “sota de totes aquestes classes, excepte els plebeus, es trobava la gran massa explotada de la nació: els camperols. Sobre el camperol requeia el pes de tots els estrats de la societat.” [7]
Un cop s’iniciïn les revoltes camperoles i les propostes de reforma de Martin Luther obrin la porta al què seria la guerra camperola, es configuraran tres blocs. Un primer bloc conservador-catòlic que agruparà als elements interessats en el manteniment de l’ordre existent (poder imperial, prínceps escolàstics, la capa més rica de la noblesa i els patricis de les ciutats); un segon bloc, “sota la bandera de la reforma moderada burgesa de Luther”, que inclourà els elements adinerats de l’oposició (baixa noblesa, burgesos i una part dels prínceps seglars que volien enriquir-se confiscant béns a l’església i aconseguir més independència de l’imperi); per últim, el bloc revolucionari, que serà capitanejat per Thomas Müntzer i l’integraran els camperols i els plebeus [8].
En aquest sentit, cal destacar la importància que Engels dona a les aliances entre classes. En el Prefaci a la segona edició alemanya de l’obra, el 1870, analitza la situació de la classe treballadora de la seva època i constata: “Tampoc el proletariat ha aconseguit encara aquest estat que descarti tot paral·lel amb 1525. La classe que durant tota la seva vida depèn exclusivament del salari es troba encara lluny de constituir la majoria del poble alemany. Per això, també ha de buscar-se aliats i només pot buscar-los entre els petit burgesos, el lumpenproletariat de les ciutats, els petits camperols i els obrers agrícoles” [9]. A més de fer una anàlisi d’aquests quatre grups, situa als obrers agrícoles, els jornalers, com l’aliat natural de la classe treballadora [10].
L’inici de les revoltes i el paper de la religió
Segons el mateix Engels, a l’edat mitjana l’església controla totes les esferes de la societat. Per atacar el feudalisme es cau per força en heretgia, per tant per atacar les relacions socials feudals cal despullar-les de santedat [11]. Al llarg del segle XV apareixeran i es reproduiran els disturbis dels camperols alemanys i el component religiós hi jugarà un paper rellevant.
Fins llavors, segons Bloch, “s’havien mantingut gairebé totes les heretgies dins del marc estret de comunitats petites, predominantment afables per raó de la seva pròpia feblesa, de la força de l’adversari i del seu pacifisme a la manera dels cristians primitius” [12]. En aquells temps, els camperols pretenien que se’ls tornés el que havien posseït com a ocupants originals, Bloch considera que “no sols havia d’esmenar-se la situació per a bé, sinó que tot havia de tornar a ser com abans, quan encara existien homes lliures, plebeus lliures, dins de la comunitat, i quan la terra, a la manera primitiva, era de tots i s’explotava en règim comunal.” [13]. I afegeix que “el camperol, menyspreat i sovint contagiat per aquest menyspreu, tendia a tornar-se orgullós, se sentia orgullós precisament de la seva humil condició, tan pròxima als Apòstols.” [14].
La connexió entre la idea d’igualtat del cristianisme primitiu i les condicions materials d’opressió serà la combinació que portarà a les revoltes camperoles, com la conspiració de l’Abarca, i a la guerra de 1525. Bloch considera que “les aparences econòmiques, fins i tot sent les més raonables i constants, no constitueixen la motivació única ni permanent més vigorosa, ni tan sols la més genuïna de l’ànima humana, sobretot en temps de forta agitació religiosa” [15] i, més endavant, desenvolupa: “els camperols van recordar de manera confusa els seus antics drets, produint-se en això una singular mescladissa de trets personals despitats amb una voluntat de restauració del cristianisme primitiu.” [16].
Malgrat tot, si contraposem les reflexions de Bloch a “Thomas Müntzer, teólogo de la revolución” amb el que havia escrit Engels, veurem que aquest darrer reconeix el paper destacat de la religió a l’hora d’afavorir l’agrupació dels camperols. Fins al moment, la descentralització, la independència local i l’aïllament industrial i comercial havien fet molt difícil la unitat dels camperols, Engels constata que “aquesta agrupació sorgeix només amb la propagació general d’idees revolucionàries religiós-polítiques en el període de la Reforma” [17].
Val a dir que Bloch considera que a les revoltes del segle XV, es dona l’inici d’una “època llegendària de revolució comunista i cristiana” [18] i posa sobre la taula el fet que “és lògic que això determinés -per sobre de l’ideal del repartiment de terres, grat als petits pagesos, i del d’una república patrícia, sustentat per la gran burgesia i la noblesa- la posada en marxa del més ambiciós comunisme de Tabor, promogut per camperols radicalitzats i per un proletariat vigorosíssim.” [19] Tanmateix, el mateix Engels havia escrit que les primeres idees comunistes arriben una mica més endavant: “cert és que els taboristes ja tenien una certa espècie de comunitat mil·lenària de la propietat, però res més que com a mesura purament militar. Només en Müntzer aquests indicis d’idees comunistes expressen les aspiracions d’una part real de la societat” [20]
Martin Luther i la reforma burgesa, el tret de sortida
Després de dècades de revoltes camperoles, seran les propostes i demandes de reforma formalitzades pel teòleg Martin Luther activaran el conjunt del poble. Les seves 95 tesis, publicades el 1517, aglutinaran les diferents aspiracions de l’oposició (cavallers, burgesia, baix clergat, camperols i plebeus), tot arribant a una unitat efímera, que es partirà en dos pols: nobles i burgesos, amb els que s’alinea Luther, per una banda, i camperols i plebeus per l’altra.
Inicialment, l’any 1517, Luther va confrontar amb els dogmes i l’estatut de l’Església catòlica. La traducció de la Bíblica feta per Luther mostra un cristianisme modest que dona arguments a camperols i plebeus, que “van veure en les seves crides contra els capellans i en la seva prèdica de la llibertat cristiana un senyal per a la rebel·lió”, i Engels afegeix, “el raig de Luther va tocar el blanc. Tot el poble alemany es va posar en moviment” [21].
Sobre l’actitud de Luther i la mateixa burgesia en aquesta revolta, on inicialment en són part implicada i després confrontaran amb el moviment popular de camperols i plebeus, Engels constata que “de 1517 a 1525, Luther va experimentar els mateixos canvis que els moderns constitucionalistes alemanys en el període de 1846 a 1849 i que experimenta tot partit burgès que es veu temporalment al capdavant del moviment i al qual s’avança en el curs d’aquest moviment un partit plebeu o proletari que es trobava a la saga” [22]. Finalment, Engels definirà l’actitud de Luther, en contraposició a la de Müntzer, “el caràcter i la conducta dels dos caps reflectien amb exactitud la postura dels seus partits, que la indecisió de Luther, la seva por davant el moviment, que adquiria greus proporcions, i el covard servilisme davant els prínceps corresponien plenament a la política vacil·lant i ambigua de la burgesia, i que l’energia revolucionària i la resolució de Müntzer es multiplicaven entre la part més avançada dels plebeus i els camperols.” [23].
Thomas Müntzer, imaginar el comunisme
Müntzer, fou un líder dels camperols i els plebeus, jove teòleg i predicador que deixa enrere la reforma burgesa proposada per Luther i planteja un programa polític que s’acosta al comunisme, tot sobrepassant les relacions socials i polítiques de l’època. Entén per regne de Déu un règim social sense diferència de classe i predica que les autoritats s’han de sotmetre a la revolució o ser derrocades.
Les demandes habituals de les revoltes eren l’abolició de la servitud, la fi dels impostos, la confiscació de les finques i els béns de l’Església i la constitució d’una monarquia alemanya única. Müntzer fa un pas més enllà, passa de confiscar els béns de l’Església a una propietat comuna i de la monarquia única a república alemanya única i indivisible. Efectivament, “va anar molt més enllà de les idees i demandes corrents dels plebeus i camperols i va crear només amb l’elit dels elements revolucionaris de llavors un partit que, puix que estava a l’altura de les seves idees i compartia la seva energia, sempre va ser només una minoria insignificant de les masses insurgents.” [24]. La seva, però, va ser una minoria que va estar al capdavant de les revoltes i de la seva organització.
Podem resumir la figura de Müntzer amb la següent frase d’Engels: “representa la classe que es trobava al marge de tots els nexes socials oficials existents fins llavors i era l’embrió del proletariat, es va elevar fins a pressentir el comunisme” [25].
El resultat
L’avenir de la guerra i el seu desenllaç van demostrar que “cap dels estaments, inclosos els camperols, havia arribat a la suficient maduresa per a, partint de la seva pròpia postura, canviar tot l’ordre de coses a Alemanya.” [26]. El conflicte va acabar amb algunes reformes de caràcter burgès aplicades a escala territorial i els camperols de nou sotmesos als senyors, ja fossin: clergat, nobles o patricis. “El més grandiós esforç revolucionari del poble alemany va culminar en una vergonyosa derrota que en els primers temps va redoblar l’opressió” [27].
La guerra camperola va estar marcada per l’atomització territorial del país, de la qual ja s’ha parlat més amunt a l’explicar el context econòmic i social, “la divisió local i provincial, el mateix que l’estretor d’horitzó local i provincial engendrada inevitablement per aquella van portar el moviment al fracàs; com ni els burgesos ni els camperols ni els plebeus van ser capaços d’emprendre una lluita unida a escala nacional” [28]. A la manca de coordinació territorial dins de les mateixes classes, Engels afegeix la falta de coordinació entre les diverses classes de l’oposició i estableix paral·lelismes amb la revolució de 1848 [29].
En l’escenari resultant de tot plegat, l’únic beneficiari són els prínceps. La poca centralització passa per les províncies que controlen ells i això els permet treure profit dels canvis en les relacions socials i polítiques. A més, els prínceps es queden terres de l’església, sotmeten a la noblesa i augmenten la càrrega sobre camperols i sobre les ciutats.
L’apunt
Davant d’alguns fets protagonitzats pel partit revolucionari, en moments que Thomas Müntzer no podia controlar determinades zones, Engels deixa una reflexió molt pertinent sobre els problemes de prendre el poder quan la classe encara no està preparada per exercir les mesures necessàries [30], que cal llegir amb atenció: “el pitjor que li pot tocar al dirigent d’un partit extrem [31] és la necessitat de prendre el poder quan el moviment no ha madurat encara prou per a la dominació de la classe que representa i per a les mesures que aquesta dominació implica”. Engels, entre altres idees, afegeix que el líder que ha pres el poder abans d’hora: “es veu ineludiblement davant un dilema irresoluble: el que pot fer es contradiu amb totes les seves accions anteriors, els seus principis i els interessos immediats del seu partit; i el que ha de fer no és factible. En una paraula, es veu compel·lit a no representar al seu partit o la seva classe, sinó a la classe per a que la seva dominació ha madurat ja bastant el moviment en el moment concret. En benefici del propi moviment ha de defensar els interessos d’una classe que li és aliena i nodrir a la seva pròpia classe amb frases, promeses i asseveracions que els interessos de l’altra classe són els seus propis interessos” [32].
NOTES
[1] “Neue Rheinische Zeitung. Politisch-ökonomische Revue” és una revista mensual dirigida per Karl Marx, publicada a Hamburg entre els mesos de gener i octubre de 1850. L’anomenen amb el mateix nom que el diari dirigit per Marx a Colònia al llarg de la revolució alemanya de 1848-49, Nova Gaseta Renana.
[2] Engels, F. (2009). La guerra campesina en Alemania, Madrid, Espanya, Capitan Swing Libros.
Totes les cites a l’obra d’Engels són extretes de l’edició en castellà, traduïda per Tatiana Lazovskaya i publicada per l’editorial Capitan Swing. El llibre inclou, a mode d’introducció, fragments del llibre “Thomas Müntzer, teólogo de la revolución”, escrit per Ernst Bloch l’any 1921.
[3] Ibídem. Nota de l’editor a les pàgines 107 i 108.
[4] Ernst Bloch, nascut l’any 1885, és un filòsof alemany que reivindica el marxisme com una filosofia i una ètica, a més d’una ciència. Es dedica a l’estudi del concepte d’utopia i, també, reconsidera la idea de la religió en el si de la teoria marxista. Exiliat a Suïssa i després a Praga, durant la Segona Guerra Mundial viu als EUA. Un cop acabat el conflicte es trasllada a la República Democràtica Alemanya, on serà membre de l’Acadèmia Alemanya de les Ciències i rep el Premi nacional de l’RDA. El 1956, el seu posicionament a favor de la Revolució d’Hongria l’allunya de la línia política oficial, fet que el porta a haver-se de jubilar l’any següent. El 1961, un cop ja construït el Mur de Berlín, es queda a la República Federal Alemanya després d’un viatge a la part occidental, on viurà fins a la seva mort.
[5] Ibídem. Pàgina 15.
[6] Ibídem. Pàgina 16.
[7] Ibídem. Pàgina 126.
[8] Ibídem. Pàgina 139.
[9] Ibídem. Pàgina 99.
[10] Ibídem. Pàgines 99-101.
[11] Ibídem. Pàgina 132
[12] Ibídem. Pàgina 18
[13] Ibídem. Pàgina 23
[14] Ibídem. Pàgina 23
[15] Ibídem. Pàgina 20
[16] Ibídem. Pàgina 31
[17] Ibídem. Pàgina 129
[18] Ibídem. Pàgina 18
[19] Ibídem. Pàgines 18-19
[20] Ibídem. Pàgina 139
[21] Ibídem. Pàgina 142
[22] Ibídem. Pàgina 140
[23] Ibídem. Pàgina 161
[24] Ibídem. Pàgina 162
[25] Ibídem. Pàgina 228
[26] Ibídem. Pàgina 227
[27] Ibídem. Pàgina 258
[28] Ibídem. Pàgina 264
[29] Ibídem. Pàgina 264-265
[30] Ibídem. Pàgina 243
[31] En el text en castellà La guerra campesina en Alemania, editat per Capitán Swing Libros l’any 2009, d’on s’extreuen les cites del llibre, diu “partido de la extrema”, en canvi a l’edició de l’Editorial Grijalbo, publicada a Mèxic D.F. l’any 1971, o a l’edició de l’Editorial de Ciencias Sociales de La Habana, editada el 1974, parla de “partido extremo”, que resulta més entenedor.
[32] Ibídem. Pàgina 244
