Per Josep Manel Busqueta Franco

Bellpuig, novembre de 2020

Sostenir l’afirmació que dona títol a aquest article és un desafiament al que tradicionalment s’ha considerat sobre el pensament de Friedrich Engels i de Karl Marx pel que fa referència a la natura. Tal com explica M. Roberts [1], sovint s’ha acusat a Marx i Engels del que s’ha anomenat una visió prometeica de l’organització social humana, el que significa que la finalitat de l’activitat humana, i per tant dels seus coneixements, és imposar-se sobre la natura per subordinar-la als seus interessos. Aquesta acusació, molt present en la crítica “ecologista” al pensament marxista, està particularment dirigida a Friedrich Engels, del que també s’afirma que va adoptar una visió burgesa “positivista” de la ciència que el va portar a considerar que el coneixement científic era essencialment progressista i neutral en termes ideològics. El fet que Marx i Engels no tinguessin en compte la natura en la base de les seves anàlisis o que no consideressin l’impacte de l’activitat social en la aquesta, ha quedat desacreditat gràcies als treballs d’autors marxistes com ara John Bellamy Foster o Paul Burkett.  En concret Bellamy Foster, en el seu treball “La Ecologia de Marx” [2], demostra com el materialisme profund que representa la interacció coevolutiva entre l’home i la natura està permanentment present en l’enfocament teòric tant de Marx com d’Engels. A la vegada que ambdós autors tenen també molt present el llarg de la seva obra l’impacte degradant que té el capitalisme sobre la naturalesa i els recursos del planeta.

Per a Engels, com per a Marx, una concepció materialista i dialèctica de la natura no només era possible, sinó que en gran part, ja l’havia proporcionat per al món natural l’origen de les espècies de Darwin. Engels va desenvolupar la seva pròpia teoria de la coevolució genètico-cultural, en la que el desenvolupament de l’espècie humana en la prehistòria es podia considerar que sorgia dialècticament del procés material del treball, a través del qual els éssers humans satisfeien les necessitats de la seva subsistència transformant les seves relacions amb la natura mitjançant la fabricació d’utensilis orientats a la producció. Per a Engels, des del moment en què els éssers humans comencen a “produir”, comença la història humana, que es distingeix de la història de la resta d’animals, sense que aquesta distinció sigui rígida i inalterable. També els animals es relacionen amb el món natural de manera coevolutiva, canviant el seu medi a la vegada que es veuen afectats per ell. No obstant això, malgrat que els animals planegin respostes al medi en el qual es troben, per a Engels, “tota l’acció planejada pels animals mai ha aconseguit deixar la petjada de la seva voluntat sobre la terra. Això ha quedat reservat pels humans”. [3] 

Però la capacitat dels éssers humans per deixar la seva petjada a la naturalesa es veu limitada per la contínua dependència d’un sistema natural del qual la humanitat n’és una part. Així la història humana, segons Engels, topa constantment amb problemes ecològics que representen contradiccions en la relació humana amb la natura, contradiccions que només es poden abordar relacionant-se amb ella de manera racional a partir de comprendre les lleis naturals i l’organització de la producció d’acord amb aquestes lleis. Engels ens diu al respecte:

Però no ens vanagloriem en excés per les nostres victòries humanes sobre la natura. Per cadascuna d’elles la natura es pren la seva revenja contra nosaltres. Cada victòria, és cert, comença per portar els resultats que esperàvem. Però en segon i tercer lloc té efectes molt diferents, imprevisibles, que sovint anul·len el benefici dels resultats. Les persones que a Mesopotàmia, Grècia, Àsia Menor, i altres indrets destruïren els boscos per obtenir terres de conreu mai somiaren que a l’eliminar, juntament amb els boscos, els centres col·lectors i reservoris d’humitat, estaven generant les bases pel desolat estat actual d’aquells països. Quan els Italians dels Alps empraren els boscos de pins dels vessants meridionals, cuidats amb tanta cura en els vessants septentrionals, no tenien ni idea que, al fer això estaven devastant les arrels de la indústria lletera de la regió. I encara menys sospitaven que d’aquesta manera estaven privant d’aigua, durant  la major part de l’any, les seves deus de muntanya, fent possible així que els seus torrents inundessin les planes durant l’estació de pluges. Els que van difondre la patata a Europa no sabien que amb aquelles tuberoses farinàcies estaven estenent al mateix temps les escròfules. És així com se’ns recorda que a cada pas de cap manera dominem la natura com domina un conqueridor un poble estrany, amb la nostra carn, sang i cervell pertanyem a la natura, existim el bell mig d’ella, i tota la nostra supremacia consisteix en el fet  que tenim l’avantatge, respecte a la resta de criatures, de ser capaços d’aprendre les seves lleis i aplicar-les correctament. [4]

Pel que fa a la seva proposta de coevolució genètico-cultural, Engels la va desenvolupar en el seu innovador assaig. “El paper del treball en la transformació del simi en home”, escrit el 1876 i publicat de manera pòstuma el 1896. Segons Engels, molt influenciat pels plantejaments de Haeckel, el descens dels primats dels arbres i el desenvolupament de la seva figura erecta, va deixar lliures les mans per a la fabricació d’eines:

Així doncs la mà no és només l’òrgan del treball; és també producte del treball. Només mitjançant el treball, per l’adaptació a operacions noves, per la transmissió hereditària del desenvolupament especial resultant, de músculs, lligaments i en períodes més llargs de temps també d’ossos, i per l’ús sempre renovat d’aquestes millores heretades en operacions noves, més i més complicades, ha aconseguit la mà humana assolir el grau de perfecció que li ha permès materialitzar el quadres de Rafael, les estàtues de Thorwaldsen o la música de Paganini. [5]

En conseqüència, els humans primitius (homínids) foren capaços d’alterar la seva relació amb el medi local i milloraren de manera radical la seva adaptabilitat. Aquells que mostraren un major enginy en la fabricació i l’ús d’eines i altres utensilis tenien majors probabilitats de supervivència, el que significava que el procés evolutiu exercia pressions selectives que afavorien l’increment de la capacitat cerebral i el desenvolupament del llenguatge, necessari per al procés social del treball, el que va acabar conduint al sorgiment dels humans moderns. Així doncs, el cervell humà, igual que la mà, evolucionà en opinió d’Engels a través d’un conjunt complex, interactiu, de relacions, que avui els biòlegs evolucionistes coneixen com a “coevolució genètico-cultural”. El biòleg Stephen Jay Gould sosté al respecte que “la millor defensa de la coevolució genètico-cultural durant el segle XIX la desenvolupà Friedrich Engels” [6]. A dia d’avui, l’enfocament de la coevolució genètico-cultural, desenvolupat primerament per Engels i després pels antropòlegs, a conseqüència de nous descobriments paleontològics, continua essent la millor alternativa a l’enfocament positivista, sociobiològic que van fer famós Charles, J. Lumdsen i Edwar O. Wilson.

Durant la dècada dels anys 20 del segle passat, de la mà de pensadors com ara G. Lukàcs, K. Korsch i A. Gramsci, el pensament marxista es va caracteritzar per plantejar una guerra implacable contra el positivisme en les ciències socials. Això no obstant, tal com va assenyalar E. P. Thompson si aquests autors, així com posteriorment l’Escola de Frankfurt, resistiren davant la invasió positivista fou, “a un preu molt elevat” [7]. Deixaren la via oberta per una “epistemologia marxista que va quedar atrapada en una pràctica teòrica idealista” [8]. Així doncs el plantejament anti-positivista que es va imposar en el marxisme occidental a partir de la dècada dels 20 del segle passat tingué un elevat cost en generar una fissura entre la natura i la societat i per tant l’abandonament de tots aquells aspectes de l’existència relacionats amb l’ecologia i amb la coevolució dels éssers humans i la natura. Exceptuant algunes figures com el mateix E. P. Thompson, Raymond Williams o l’escola marxiana formada entorn de la revista Monthly Rewiew, el debat de l’ecologia pràcticament es va perdre dins la tradició marxista occidental. El veritable fil continuador d’aquesta tradició ecologista marxista es va donar en el camp de la ciència, en especial la biologia. J. D. Bernal, J. B. S. Haldane, J. Needham en són una bona mostra. Per exemple pel bioquímic de Cambridge i membre de la Royal Society, J. Needham: “Marx i Engels tenien el valor suficient per afirmar que la dialèctica forma part de la mateixa naturalesa en evolució” [9]. Gràcies a aquesta concepció científica, inspirada en els raonaments de Marx i Engels, J. B. S. Haldane, juntament amb el científic soviètic A. I. Oparin, donaren llum al què es considera la primera explicació autènticament materialista del sorgiment dels organismes vius a partir del món inorgànic, el que actualment es coneix com la hipòtesi Oparin-Haldane. Aquesta tradició de la investigació materialista dialèctica per part d’investigadors amb forta influència marxista ha seguit molt present en les ciències i va prendre una important rellevància des de la dècada dels 70 del segle passat, a partir de l’obra d’autors com Richard Lewontin, Stephen Jay Gould o Richar Levins, tots ells professors de Harvard. Pel que fa a llegat del pensament d’Engels en l’obra d’aquests autors, resulta interessant destacar que Levins i Lewontin, dediquen la seva obra “The dialectical Biologist” a Engels, del que diuen que “es va equivocar moltes vegades però que va encertar en el que és important” [10]. En el nucli de l’anàlisi de Levins i Lewontin, com en el d’Engels, està la noció, essencialment dialèctica, de l’organisme com a objecte i com a subjecte de l’evolució, això significa que els organismes no es limiten a adaptar-se al seu medi sinó que el modifiquen. Amb paraules d’Engels, “en la naturalesa res es produeix de forma aïllada, tot afecta i és afectat per tot” [11].  

Engels, igual que Marx, representa la continuació del pensament materialista i coevolutiu que beu de les fonts de la filosofia grega. Existeix un fil conductor materialista que des d’Epicur, passant per la tradició materialista francesa, anglesa i alemanya connecta amb Marx i Engels, i avui en dia entronca amb tota una tradició científica ecologista, des de Vernadsky fins a Stephen Jay Gould. Aspectes com la coevolució, el metabolisme de la humanitat amb la natura, molt presents en el treball teòric d’Engels, així com de Marx, esdevenen avui imprescindibles no només per entendre quin és el vincle dels humans amb la natura, i on rau la font dels desequilibris amb aquesta, sinó per emprendre la imprescindible tasca política de cercar el conjunt de relacions socials que permetin un desenvolupament en pau amb el planeta. [12] 

Notes

[1]  Roberts, M. Engels sobre la naturaleza y la humanidad. (2020). Recuperat de: www.kaosenlared.net 

[2]  Bellamy Foster, J. La Ecología de Marx.(2000).Barcelona: El Viejo Topo 

[3]  Engels , F. Dialèctica de la naturaleza.(2017). Madrid: Akal

[4]  Ibidem

[5]  Op.Cit

[6]  Op.Cit

[7]  Op.Cit

[8]  Op.Cit

[9]  Op.Cit

[10]  Op.Cit

[11]  Op.Cit

[12]  En pau amb el planeta, és el títol de l’obra del biòleg i ecologista  estadounidenc Barry Commoner publicada el 1990. Commoner B. En paz con el planeta. (1994).Barcelona: RBA