Friedrich Engels
Escrit el 4 de gener de 1848; Primera publicació a: La Réforme, 8 de gener de 1848. Font: MECW Volume 6, p. 445. Traduït de l’anglès per Alexis Fernández.
El projecte de llei de coerció a Irlanda va entrar en vigor dimecres passat. El Lord tinent d’Irlanda no va trigar a aprofitar els poders despòtics que aquesta nova llei li atorga; la llei s’ha aplicat als comtats de Limerick i Tipperary i a diverses baronies dels comtats de Clare, Waterford, Cork, Roscommon, Leitrim, Cavan, Longford i King’s County.
Queda per veure quin serà l’efecte d’aquesta odiosa mesura. En aquest sentit, ja tenim l’opinió de la classe pels interessos de la qual es va prendre la mesura, és a dir, dels propietaris irlandesos. Anuncien al món en els seus òrgans de propaganda que la mesura no tindrà cap mena d’efecte. I per aconseguir-ho, es posa tot un país en estat de setge! I a més, 9 de cada 10 representants irlandesos han desertat del seu país.
Això és un fet. La deserció ha estat general. Durant la discussió del projecte de llei, la mateixa família O’Connell es va dividir: John i Maurice, dos dels fills del difunt “Llibertador” [Daniel O’Connell], van romandre fidels a la seva terra natal, mentre que el seu germà Morgan O’Connell, no només va votar a favor del projecte de llei, sinó també es va manifestar en diverses ocasions a favor d’aquesta llei. Només va haver-hi divuit membres que van votar pel rebuig total del projecte de llei i només vint van donar suport a l’esmena presentada pel senyor Warley, el membre cartista d’un districte als afores de Londres, que va exigir que el projecte de llei de coerció (o coaccions) hauria de ser acompanyat per mesures destinades a reduir les causes dels delictes que aquesta llei es va proposar reprimir. I entre aquests divuit i vint també hi havia quatre o cinc radicals anglesos i dos irlandesos que representaven jurisdiccions electorals angleses, és a dir, que dels cent membres que Irlanda té al Parlament només hi havia una dotzena que es van oposar seriosament al projecte de llei.
Aquest va ser el primer debat sobre una qüestió important que afectava Irlanda i que s’havia celebrat des de la mort d’O’Connell. Va ser per decidir qui prendria el lloc del gran líder agitador a Irlanda. Fins que es va inaugurar l’última sessió parlamentària, el Sr. John O’Connell havia estat reconegut tàcitament a Irlanda com el successor del seu pare. Però aviat es va fer evident, una vegada havia començat el debat, que no era capaç de dirigir el partit i, a més a més, que Feargus O’Connor es va convertir en un extraordinari rival. Aquest líder democràtic, sobre el qual Daniel O’Connell va dir “Estem encantats de fer als cartistes anglesos un regal de part del senyor Feargus O’Connor”, es va posar al capdavant de l’Irish Party [el partit irlandès]. Va ser ell qui va proposar el rebuig total del projecte de llei sobre coaccions, qui va aconseguir reunir tota l’oposició darrere seu, qui es va oposar a cada clàusula, que va mantenir la votació sempre que va ser possible; resumint en els seus discursos tots els arguments de l’oposició contra el projecte de llei i finalment va ser ell qui, per primera vegada des del 1835, va introduir la moció de derogació de la Unió de 1800 amb el Regne Unit de Gran Bretanya, una moció que cap dels membres irlandesos hauria presentat.
Els membres irlandesos van acceptar aquest líder amb poques ganes. Com a simples Whigs [liberals] de tot cor, detesten essencialment l’energia democràtica del senyor O’Connor. Ell no els permetrà continuar utilitzant la campanya de revocació com a mitjà per enderrocar els Tories [conservadors] a favor dels Whigs i una vegada aquests últims han arribat al poder, que se n’oblidin de la mateixa paraula “revocació”. Però els membres irlandesos que donen suport a la revocació no poden prescindir d’un líder com O’Connor i, tot i que intenten minar la seva creixent popularitat a Irlanda, estan obligats a sotmetre’s al seu lideratge al Parlament.
Quan acabi la sessió parlamentària, O’Connor probablement farà una gira per Irlanda per revifar l’agitació perquè aquesta llei sigui revocada i fundar un partit cartista irlandès. No hi ha dubte que, si O’Connor aconsegueix fer-ho amb èxit, serà el líder del poble irlandès en menys de sis mesos. Unint el lideratge dels demòcrates dels tres regnes a les seves mans, ocuparà una posició que cap agitador, ni tan sols O’Connell, ha ocupat davant seu.
Deixarem que siguin els nostres lectors els qui jutgin la importància d’aquesta futura aliança entre els pobles de les dues illes. La democràcia britànica avançarà molt més ràpidament quan les seves tropes siguin inflades per dos milions d’irlandesos valents i ardents, i la Irlanda que sofreix la pobresa haurà fet un pas de gegant cap al seu alliberament.
