Friedrich Engels

Escrit: d’octubre de 1872 a març de 1873. Primera edició: a desembre de 1873 a Almanacco Repubblicano per l’amo 1874.  Font: Marxist‌ ‌Internet‌ ‌Archive.‌ Traduït del castellà al català per Isabel Vila.

Alguns socialistes han iniciat últimament una veritable creuada contra el que ells anomenen el principi d’autoritat. Només falta que els diguin que un acte és autoritari perquè el condemnin. Fins a tal punt se’n fa un abús, que no hi ha més remei que examinar-ho de més a prop. Autoritat, en el sentit en què es tracta, vol dir: imposició de la voluntat d’un altre a la nostra; autoritat suposa, per altra banda, subordinació. Ara bé, per molt malament que sonin aquestes dues paraules i per molt desagradable que sigui per la part subordinada, la qüestió és saber si hi ha possibilitat de prescindir d’ella si, donades les circumstàncies actuals de la societat, podem crear un altre règim social on l’autoritat no tingui cap sentit i en el que, per tant, pugui desaparèixer. Examinant les condicions econòmiques, industrials i agrícoles, que constitueixen la base de l’actual societat burgesa, ens trobem amb el fet que tendeixen a substituir cada vegada més l’acció aïllada per l’acció combinada per diferents individus. La indústria moderna, amb grans fàbriques i tallers, on centenars d’obrers vigilen el funcionament de màquines complicades mogudes a vapor, ha anat substituint els petits tallers del productor aïllat: els cotxes i els carros han estat substituïts pel ferrocarril per cobrir grans distàncies, com les petites embarcacions ho han estat pels grans vaixells de vapor. La mateixa agricultura va caient de mica en mica al domini de la maquinària i el vapor, que van reemplaçant, lentament però inexorable, els petits propietaris per grans capitalistes que cultiven, amb ajuda d’obrers assalariats, grans extensions de terra. L’acció coordinada, la complicació dels procediments, supeditats els uns als altres, fa que s’instauri a tot arreu l’acció independent de l’individu. I qui diu acció coordinada diu organització. Ara bé, pot existir l’organització sense autoritat?

Suposem que una revolució social hagués enderrocat als capitalistes, l’autoritat dels quals dirigeix avui en dia la producció i la circulació de la riquesa. Suposem, per situar-nos en el punt de vista dels antiautoritaris, que la terra i els instruments per treballar haguessin passat a ser propietat col·lectiva dels obrers que els utilitzen. L’autoritat hauria desaparegut per complet o s’hauria reformulat? Vegem-ho.

Agafant com a exemple una fàbrica de filats de cotó: el cotó, abans de convertir-se en fil, ha de passar, com a mínim, per sis operacions successives, operacions que s’executen, en la seva majoria, en diferents naus. A més, per mantenir les màquines en moviment, és necessari un enginyer que vigili la màquina de vapor, mecànics per a les reparacions diàries, molts peons destinats al transport dels productes d’un lloc a l’altre, entre d’altres. Tots aquests obrers, homes, dones i nens, estan obligats a començar i acabar la seva feina a l’hora assenyalada per l’autoritat del vapor, que es burla de l’autonomia individual. És imprescindible, doncs, per poder començar, que els obrers es posin d’acord amb les hores de feina. Un cop fixades aquestes hores, tots hi queden sotmesos, sense excepció. Després, a cada lloc i a cada instant, sorgeixen qüestions en detall sobre el mètode de producció, sobre la distribució dels materials… Qüestions que s’han de resoldre al moment, per evitar que s’aturi de manera immediata tota la producció. Tot plegat es pot resoldre de dues maneres, o bé per decisió del delegat encarregat de cada una de les branques de la producció o bé, si fos possible, pel vot de la majoria. En tot cas, la voluntat d’algú o altre haurà d’acabar subordinada, és a dir, que les qüestions es resoldran de manera autoritària. El mecanisme automàtic d’una gran fàbrica és molt més tirànic que el que mai hagi pogut ser un petit capitalista amb obrers empleats. A la porta de les fàbriques, es podria escriure, fent referència a les hores de feina: Lasciate ogni autonomia, voi che entrate! Si l’home, amb la ciència i l’enginy dels invents, sotmet les forces de la naturalesa, aquestes es venjaran d’ell, sotmetent-lo, mentre les utilitza, a un veritable despotisme, independentment de tota organització social. Voler abolir l’autoritat a la gran indústria, és voler abolir la indústria mateixa, és voler destruir les fàbriques de filats a vapor per tornar a la filosa.

Per posar un altre exemple, parlarem del ferrocarril. També aquí és absolutament necessària la cooperació d’infinitat d’individus, una cooperació que ha de tenir en compte la precisió de les hores, per evitar que es produeixin grans desastres. També aquí, la primera condició perquè l’empresa funcioni, és una voluntat dominant que resolgui de manera efectiva totes les qüestions secundàries. Aquesta voluntat pot estar representada per un sol delegat o per un comitè encarregat d’executar els acords d’una majoria d’interessats. Tant en un cas com en l’altre existeix una autoritat molt marcada. Perquè, què passaria amb el primer tren que arranqués, si fos abolida l’autoritat dels treballadors del ferrocarril sobre els viatgers?

Però on és més evident la necessitat de l’autoritat i d’una autoritat imperiosa, és en un vaixell a alta mar. Allà, en un moment de perill, la vida de tots i cadascú depèn de l’obediència instantània i absoluta de tots a la voluntat d’un de sol.

Quan he exposat arguments semblants als més fervents antiautoritaris, només han sabut respondre: “Ah, això és veritat, però aquí no es tracta de donar al delegat una autoritat, sinó un encàrrec!” Aquests senyors pensen que canviant-li el nom a les coses, és suficient perquè no sigui el mateix. Heus aquí com se’n burlen del món aquests profunds pensadors.

Hem vist, doncs, que, una certa autoritat, delegada com sigui, o una certa subordinació, són coses que, independentment de tota organització social, se’ns imposen tant en les condicions materials en les quals produïm com en la manera en què fem circular els productes.

I hem vist, a més a més, que les condicions materials de producció i de circulació s’expandeixen inevitablement amb la gran indústria i amb la gran agricultura, i tendeixen, cada vegada més, a engrandir el camp d’aquesta autoritat. Llavors, és absurd parlar del principi d’autoritat com d’un principi absolutament dolent i parlar del principi d’autonomia com d’un principi absolutament bo. L’autoritat i l’autonomia són coses relatives, això es fa evident en les diferents fases del desenvolupament social. Si els autonomistes es limitessin a dir que l’organització social del futur restringirà l’autoritat fins al límit estricte en què sigui inevitable per les condicions de producció, llavors ens podríem entendre; però, ben al contrari, romanen cecs per a tots els fets que fan necessària la cosa i arremeten amb furor contra la paraula.

Per què els antiautoritaris no es limiten a cridar contra l’autoritat política, contra l’Estat? Tots els socialistes estan d’acord en el fet que l’Estat polític i, amb ell, l’autoritat política, desapareixeran a conseqüència de la pròxima revolució social, és a dir, que les funcions públiques perdran el seu caràcter polític, transformant-se en simples funcions administratives, encarregades de vetllar pels veritables interessos socials. Però, els antiautoritaris, exigeixen que l’Estat polític autoritari sigui abolit de cop, inclús abans de ser destruïdes les condicions socials que el van fer néixer. Exigeixen que el primer acte de la revolució social sigui l’abolició de l’autoritat. No han vist mai una revolució, aquests senyors? Una revolució és, sens dubte, l’acte més autoritari que existeix, mitjançant el qual, una part de la població imposa la seva voluntat a l’altra part amb fusells, baionetes i canons. Existeix un mètode més autoritari que aquest? I el partit que en surt victoriós, si no vol que la batalla hagi estat en va, haurà de mantenir el domini per mitjà del terror que les seves armes inspirin a possibles reaccionaris. La Comuna de París haguera durat més d’un dia si no fos per la utilització d’aquesta autoritat del poble armat en enfront dels burgesos? Podem retreure-li el fet de no haver-la utilitzat de manera suficient?

Així, doncs, una de dos: o els antiautoritaris no saben el que diuen, i l’únic que provoquen és confusió, o sí que ho saben i en aquest cas traeixen al moviment del proletariat. En tot cas, el que sí fan és animar a la reacció.