Friedrich Engels

Escrit el febrer de 1870 per a la segona edició de “La guerra camperola alemanya”. Font: Marxist Internet Archive. Traduït del castellà al català per Àngela Cuenca.

La present obra va ser escrita a Londres, l’estiu del 1850; sota la impressió directa de la contrarevolució que tot just acabava de consumar-se; va aparèixer als números 5 i 7 de la “Neue Rheinische Zeitung. Politisch-ökonomische Revue” [1] dirigida per Karl Marx, Hamburg, 1850. Els meus amics polítics d’Alemanya em demanen una reedició, i atenent al seu desig, ja que, amb gran sentiment meu, l’obra no ha perdut encara actualitat.

L’obra no pretén aportar un nou material, fruit de les meves pròpies investigacions. Al contrari, tot el material que fa referència a les insurreccions camperoles i a Thomas Münzer ha sigut extret de Zimmermann[[2]. A pesar d’algunes llacunes, el llibre d’aquest autor constitueix la millor recopilació de dades fins a la data. A més, el vell Zimmermann tracta la matèria amb molt d’afecte. El mateix instint revolucionari que l’obliga al llarg de tot el llibre a erigir-se en campió de les classes oprimides, el converteix més endavant en un dels millors representants de l’extrema esquerra [3] a Frankfurt.

I a pesar que l’exposició que ens ofereix Zimmermann li falta cohesió interna; que no aconsegueix presentar-nos les qüestions religioses i polítiques que es debatien en aquella com a reflex de la lluita de classes del moment; que no es veu en aquesta lluita de classes més que opressors i oprimits, dolents i bons, amb el triomf final dels dolents; que la seva comprensió de les relacions socials que determinen l’origen i el desenllaç de la lluita és molt incompleta, tot això no són més que efectes propis de l’època que va aparèixer el llibre. Al contrari, en mig de les obres històriques idealistes alemanyes d’aquells temps, el llibre constitueix a una excepció digna d’elogi i està escrit d’una forma molt realista.

A la meva exposició, en la que em limito a descriure a grans trets el curs històric de la lluita, intento explicar l’origen de la guerra camperola, la posició ocupada pels diferents partits que intervenien en ella, les teories polítiques i religioses amb el fet que aquests partits procuraven explicar-se ells mateixos la seva posició i, per últim, el mateix desenllaç de la lluita com a una conseqüència necessària de les condicions històriques de la vida social d’aquestes classes en aquella època. En altres termes, intento de demostrar que el règim polític d’Alemanya d’aquells temps, les revoltes contra aquest règim i les teories polítiques i religioses de l’època no eren la causa, sinó la conseqüència del grau de desenvolupament que es trobaven llavors a Alemanya l’agricultura, la indústria, les vies de comunicació terrestres, fluvials i marítimes, el comerç i la circulació dels diners. Aquesta concepció de la Història – – l’única concepció materialista- – no ha sigut creada per mi, sinó que pertany a Marx i forma, alhora, la base dels seus treballs sobre la revolució francesa de 1848-1849 *, publicats a la mateixa revista, i de “El divuitè Brumari de Lluís Bonaparte” **.

En paral·lel entre la revolució alemanya de 1525 i la revolució de 1848-1849 saltava massa a la vista perquè jo pogués renunciar per complet a ell. No obstant això, al costat de la semblança en el curs general dels esdeveniments, quan tant en un cas com en un altre el mateix exèrcit d’un príncep anava aixafant una rere altra les diverses insurreccions locals, i a pesar de la semblança, moltes vegades còmica, que presenta la conducta observada en ambdós casos pels veïns de la ciutat, les diferències entre ambdues revolucions són clares i patents:

«Qui es va aprofitar de la revolució de 1525? Els prínceps. Qui es va aprofitar de la revolució del 1848? Els grans sobirans, Àustria i Prússia. Darrer dels petits prínceps del 1525 estaven els petits veïns de la ciutat, als qui aquells estaven lligats per impostos; darrere dels grans sobirans del 1850, darrere d’Àustria i Prússia està, sotmetent-les ràpidament per mitjà del deute públic, la gran burgesia moderna. I darrere la gran burgesia està el proletariat»***.

Per desgràcia, haig de dir que amb aquesta afirmació vaig fer massa honor a la burgesia alemanya, la qual tant a Àustria com a Prússia havia tingut l’ocasió de «sotmetre ràpidament» la monarquia «a través del deute públic» però que mai ni enlloc va aprofitar aquesta oportunitat.

Arran de la guerra de 1866 [4], Àustria va caure com un regal en mans de la burgesia. Però aquesta no sap dominar, és impotent i incapaç de fer res. L’única cosa que sap fer és vomitar fúria contra els obrers com a aquests es posen en moviment. I si continua empunyant el timó del poder, és únicament perquè els hongaresos la necessiten.

I a Prússia? Cert és que el deute públic ha pujat vertiginosament, que el dèficit és un fenomen crònic, que les despeses de l’Estat creixen any rere any, que la burgesia té la majoria en la dieta, que sense el seu consentiment no es poden apujar els impostos ni contractar emprèstits, però, on està, malgrat tot, el seu poder sobre l’Estat? A penes fa uns quants mesos, quan l’Estat es trobava una altra vegada en dèficit, la posició de la burgesia era d’allò més avantatjosa. D’haver mostrat tan sols una mica de fermesa hauria pogut aconseguir grans concessions. Però, què va fer? Va considerar com una concessió suficient el que el Govern li permetés posar als seus peus prop de nou milions, i no per un sol any, sinó com a aportació anual per a tots els anys futurs.

No vull fustigar als pobres «nacional-liberals»[5] de la dieta més del que es mereixen. Jo sé que han sigut abandonats pels que estan darrere d’ells, per la massa de la burgesia. Aquesta massa no vol governar. Els records de 1848 són massa frescos a la seva memòria.

Més endavant direm per què la burgesia alemanya manifesta tanta covardia.

En altres aspectes, l’afirmació que hem fet més amunt s’ha confirmat plenament. Com veiem, a partir del 1850, els petits Estats van passant més i més decididament a segon pla i ja no serveixen de palanques per a les intrigues prussianes i austríaques. La lluita entre Àustria i Prússia per l’hegemonia és cada vegada més acarnissada, i, finalment, en 1866, arriba la solució violenta, per la qual Àustria conserva les seves pròpies províncies. Prússia subjuga directament o indirectament tot el Nord, mentre que els tres Estats Sud-occidentals **** queden de moment de portes cap enfora.

En tota aquesta representació pública, l’únic que té importància per a la classe treballadora alemanya és el següent:

En primer lloc, que, gràcies al sufragi universal, els obrers van obtenir la possibilitat d’estar directament representat a l’Assemblea Legislativa.

En segon lloc, que Prússia va donar un bon exemple en empassar-se unes altres tres corones *****  per la gràcia de Déu. Ni tan sols els nacionals-lliberals creuen ara que després d’aquesta operació Prússia conservi encara aquella Immaculada corona per la gràcia de Déus que s’atribuïa abans.

En tercer lloc, que a Alemanya no existeix més que un adversari seriós de la revolució: el Govern prussià.

I en quart lloc, que els germano-austríacs han de plantejar-se i decidir d’una vegada i per sempre què és el que volen ser: alemanys o austríacs; què és el que prefereixen: Alemanya o els seus apèndixs extra-alemanys transleitans. Era evident des de feia temps que havien de renunciar a una o als altres, per aquest fet sempre  havia sigut vetllat per la democràcia petitburgesa.

Pel que respecta a la resta de qüestions importants en litigi i relacionades amb el 1866, qüestions discutides des de llavors fins a l’avorriment entre els «nacionals-liberals» i el «Partit Popular» [6], la història dels anys següents va demostrar palmàriament que aquests punts de vista havien combatut entre si amb tanta violència únicament per representar els dos pols oposats d’una mateixa mediocritat.

L’any 1866 no va modificar gairebé res les condicions socials d’Alemanya. Les escasses reformes burgeses – – el sistema únic de pesos i mesures, la llibertat de residència, la llibertat d’indústria, etc.–, totes elles limitades als marcs assenyalats per la burocràcia, no arriben encara a l’aconseguit des de fa temps per la burgesia dels altres països de l’Europa Occidental i deixen en peus el mal principal: el sistema burocràtic de concessions[7]. D’altra banda, per al proletariat la pràctica policíaca a l’ús va completament il·lusòries totes aquelles lleis sobre la llibertat de residència, el dret de ciutadania, la supressió de passaports, etc. 

Molta major importància que tota aquesta representació pública de 1866 va ser la que va tenir el desenvolupament que, a partir de 1848, adquireixen a Alemanya la indústria, el comerç, els ferrocarrils, el telègraf i la navegació transoceànica. Per molt que aquests èxits quedessin a la saga dels reeixits durant aquest mateix temps per Anglaterra i fins i tot per França, no tenien, no obstant això, precedents en la història d’Alemanya, i van donar a aquest país en vint anys molt més del que abans li havia donat un segle sencer. Ara és quan Alemanya s’incorpora resoltament i decididament al comerç mundial. Es multipliquen ràpidament els capitals dels industrials i puja d’acord la posició social de la burgesia. El símptoma més segur de la prosperitat industrial, l’especulació, floreix esplendorosament i encadena a comtes i ducs al seu carro triomfal. Ara, el capital alemany – que la terra li sigui lleu!—està construint ferrocarrils a Rússia i a Romania, mentre que fa tan sols quinze anys els ferrocarrils alemanys havien d’implorar l’ajuda dels empresaris anglesos. Com ha pogut ocórrer doncs, que la burgesia no hagi conquistat també el poder polític, que la seva conducta enfront del Govern sigui tan pusil·lànime? 

La desgràcia de la burgesia alemanya consisteix en el fet que, seguin el costum favorita alemanya, arriba massa tard. La seva florida ha coincidit amb el període que la burgesia dels altres països de l’Europa Occidental es troba políticament en declivi. A Anglaterra, la burgesia no ha pogut portar al seu veritable representant Bright al Govern només que ampliant el dret electoral, mesura que per les seves conseqüències ha de posar fi a tota la dominació burgesa.  A França, on la burgesia com a tal, com a classe, no va poder dominar més que dos anys sota la república, 1849 i 1859, només va aconseguir prolongar la seva existència social cedint la seva dominació política a Lluís Bonaparte i el seu exèrcit. Donat l’extraordinari desenvolupament aconseguit per les influències recíproques dels tres països més avançats d’Europa, és ja completament impossible que la burgesia pugui implantar còmodament la dominació política a Alemanya quan a Anglaterra i a França aquesta dominació ja ha caducat.

La particularitat que distingeix a la burgesia de totes les altres classes dominants que l’han precedit consisteix precisament en el fet que en el seu desenvolupament existeix un punt de viratge, rere el qual tot augment dels seus medis de poder, i per tant, dels seus capitals en primer terme, tan sols contribueix a fer-la cada cop més incapaç per a la dominació política. «Rere la gran burgesia està el proletariat». En la mesura en què la burgesia desenvolupa la seva indústria, el seu comerç i els seus mitjans de comunicació, en la mateixa mesura engendra al proletariat. I a l’arribar a un determinat moment, que no és el mateix a tot arreu ni tampoc obligatori per a una determinada fase de desenvolupament, la burgesia comença a adonar-se que el seu inseparable acompanyant, el proletariat, comença a sobrepassar-la. Des d’aquest moment perd la capacitat d’exercir la dominació política exclusiva, i cerca aliats entorn seu, amb els qui comparteix la seva dominació, o als qui, segons les circumstàncies, la hi cedeix per complet.

A Alemanya, aquest punt de viratge ja havia arribat per la burgesia el 1848. Encara que bé és cert que en aquells dies la burgesia alemanya no es va espantar tant del proletariat alemany com del proletariat francès. Els combats de juny de 1848 [8]  a París li van ensenyar què era el que l’esperava. L’agitació del proletariat alemany era suficient per a demostrar-li que a Alemanya havien estat llançades les llavors capaces de donar la mateixa collita. I a partir d’aquest moment va quedar esmussat el tall de l’acció política de la burgesia alemanya. Aquesta va començar a buscar aliats i a vendre’s per qualsevol preu; i de llavors aquí no ha avançat un sol pas.

Tots aquests aliats són reaccionaris per la seva naturalesa: el poder real, amb el seu exèrcit i la seva burocràcia; la gran noblesa feudal; els junkers provincians de mig pèl i, finalment els cures. Amb tots ells va pactar i va concertar acords la burgesia amb la condició de salvar la seva preuada pell, fins que, finalment, no li va quedar ja res amb què traficar. I com més es desenvolupava el proletariat, com més consciència adquiria de la seva condició de classe i com més actuava en qualitat de tal, més covarda es feia la burgesia. Quan l’estratègia sorprenentment dolenta dels prussians va vèncer en Sadowa [9] a l’estratègia sorprenentment encara pitjor dels austríacs, difícilment podria dir-se qui va llançar un sospir d’alleujament més gran: el burgès prussià, que també havia estat derrotat en Sadowa, o el burgès austríac.

Els nostres grans burgesos operen el 1870 exactament igual com van operar el 1525 els vilans mitjans.  En el que concerneix els petits burgesos, als artesans i als botiguers, aquests continuen sent sempre els mateixos. Esperen poder grimpar a les files de la gran burgesia i temen ser precipitats a les del proletariat. Fluctuant entre l’esperança i el temor, tractaran de salvar la seva preciosa pell durant la lluita, i després de la victòria s’adheriran al vencedor. Tal és la seva naturalesa.

El desenvolupament de l’activitat social i política del proletariat ha marxat a l’una amb l’auge industrial que va seguir a 1848. El paper exercit avui dia pels obrers alemanys en els seus sindicats, cooperatives, organitzacions i assemblees polítiques, en les eleccions i en l’anomenat Reichstag, demostra perfectament per si sola quina ha estat la transformació experimentada d’una manera imperceptible per Alemanya en aquests últims vint anys. És un gran mèrit dels obrers alemanys haver estat els únics que han aconseguit enviar obrers i representants dels obrers al parlament, cosa que ni els francesos ni els anglesos han aconseguit fins ara.

Però tampoc el proletariat ha sortit encara d’aquest estat que permet establir un paral·lel amb 1525. La classe que depèn exclusivament del salari tota la seva vida es troba encara lluny de constituir la majoria del poble alemany. Per això, també ha de buscar-se aliats. I només els pot buscar entre els petits burgesos, el lumpenproletariat de les ciutats, els petits pagesos i els obrers agrícoles.

Ja hem parlat dels petits burgesos. Són molt poc de fiar, excepte quan ja ha estat aconseguida la victòria. Llavors armen un rebombori infernal en les tavernes. Malgrat això, entre ells es troben excel·lents elements que s’uneixen espontàniament als obrers.

El lumpenproletariat, aquesta escòria integrada pels elements desmoralitzats de totes les capes socials i concentrada principalment en les grans ciutats, és el pitjor dels aliats possibles. Aquesta deixalla és absolutament venal i d’allò més molest. Quan els obrers francesos escrivien en els murs de les cases durant cadascuna de les revolucions: «Mort aux voleurs!» Mort als lladres!, i en efecte afusellaven a més d’un, no ho feien en un arravatament d’entusiasme per la propietat, sinó plenament conscients que abans de res calia desembarassar-se d’aquesta banda. Tot líder obrer que utilitza a elements del lumpenproletariat per al seu guàrdia personal i que es recolza en ells, demostra amb aquest sol fet que és un traïdor al moviment.

Els petits camperols—doncs els grans pertanyen a la burgesia—són de composició heterogènia.

O bé són camperols feudals, obligats encara a realitzar determinades prestacions per als seus senyors. Després que la burgesia va deixar passa l’oportunitat d’alliberar-los de la servitud, com era el seu deure, no costarà treball convèncer-los que només poden esperar l’alliberament de mans de la classe obrera.

O bé són arrendataris. En aquest cas tenim comunament les mateixes relacions que a Irlanda. L’arrendament és tan elevat que, quan la collita és mitjana, el pagès i la seva família a penes poden mantenir-se, i quan la collita és dolenta gairebé es moren de fam, no poden pagar l’arrendament i queden, per consegüent, completament a la mercè del terratinent. Per a aquesta gent, la burgesia només fa alguna cosa quan se l’obliga a això. De qui, si no és dels obrers, poden esperar la salvació?

Queden els camperols que cultiven el seu propi tros de terra. En la majoria dels casos estan carregats d’hipoteques que depenen de l’usurer tant com l’arrendatari del terratinent. Tampoc a ells els queda més que un miserable salari, molt inestable d’altra banda, ja que depèn dels alts i baixos de la collita. Menys que ningú poden esperar alguna cosa de la burgesia, perquè són explotats precisament pels burgesos, pels capitalistes usurers. Malgrat això, les més de les vegades estan molt apegats a la seva propietat, encara que, en realitat, aquesta no els pertany a ells, sinó a l’usurer. No obstant això, cal convèncer-los que només podran alliberar-se del prestador quan un Govern dependent del poble converteixi tots els deutes hipotecaris en un deute únic a l’Estat i rebaixi així el tipus de l’interès. I això només pot aconseguir-ho la classe obrera.

A tot arreu on predomina la propietat agrària mitjana i gran, la classe més nombrosa del camp està integrada pels obrers agrícoles. Tal és el cas en tot el Nord i en l’Est d’Alemanya, i en aquest grup és on els obrers industrials de la ciutat troben el seu aliat més natural i més nombrós. El terratinent o el gran arrendatari s’oposa a l’obrer agrícola de la mateixa manera que el capitalista s’oposa a l’obrer industrial. Les mateixes mesures que ajuden a un han d’ajudar a l’altre. Els obrers industrials només es poden alliberar transformant els capitals de la burgesia, és a dir, les matèries primeres, les màquines, els instruments i els mitjans de vida necessaris per a la producció en la propietat social, és a dir, en propietat seva i utilitzada per ells en comú. De la mateixa manera, els obrers agrícoles només poden alliberar-se de la seva espantosa misèria si, en primer terme, la terra –el seu principal objecte de treball– és arrencada a la propietat privada dels grans pagesos i dels encara més grans senyors feudals i convertida en propietat social, conreada col·lectivament per cooperatives d’obrers agrícoles. I aquí ens arribem a la cèlebre resolució del Congrés de la Internacional, celebrat a Basilea, que diu que en interès de la societat cal convertir la propietat de la terra en propietat col·lectiva, en propietat nacional [10]. Aquesta resolució es refereix principalment als països on existeix la gran propietat de la terra, amb grans explotacions agrícoles en mans d’un sol amo i ateses per nombrosos obrers assalariats. I com en termes generals aquesta situació continua predominant a Alemanya, aquesta resolució era particularment oportuna per a Alemanya alhora que per a Anglaterra. El proletariat agrícola, els jornalers del camp constitueixen la classe que proporciona més reclutes per als exèrcits dels monarques. És la classe que, gràcies al sufragi universal, envia avui dia al parlament a la majoria dels feudals i dels junkers. Però, al mateix temps, és la classe que està més prop dels obrers industrials de la ciutat, la que comparteix amb ells les mateixes condicions d’existència, la que es troba en una situació de misèria encara major que la d’ells. Aquesta classe és impotent, perquè està fraccionada i dispersa, però el Govern i la noblesa coneixen tan bé la seva força latent, que amb tota intenció deixen enfonsar-se les escoles per a mantenir-la en la ignorància. La tasca immediata més urgent dels obrers alemanys és despertar a aquesta classe i incorporar-la al moviment. El dia en què la massa d’obrers agrícoles aprengui a tenir consciència dels seus propis interessos, aquest dia serà impossible a Alemanya un govern reaccionari, sigui feudal, burocràtic o burgès.

—————————————–

* C. Marx. “Les lluites de classes a França” (vegeu la present edició, t. I, pàgs. 209-306). (N. de l’Edit.)

** Vegeu la present edició, t. 1, pàgs. 408-498. (N. de l’Edit.)

*** F. Engels. “La guerra pagesa a Alemanya”. (N. de l’Edit.)

**** Baviera, Baden, Würtemberg. (N. de l’Edit.)

***** Hannover, Hessen-Kassel, Nassau. (N. de l’Edit.)

Addició al prefaci a l’edició de 1870 per a la tercera edició de 1875

Les línies que antecedeixen van ser escrites fa més de quatre anys, però continuen conservant avui dia tota la seva significació. El que era cert després de Sadowa [11] i de la divisió d’Alemanya, s’ha confirmat després de Sedan [12] i de la fundació del Sacre Imperi germànic de la nació prussiana [13]. Tan petits són els canvis que poden introduir en el curs del moviment històric aquestes representacions públiques de l’anomenada alta política que «commouen al món»!

El que poden fer en canvi és accelerar el curs d’aquest moviment. Referent a això, els causants d’aquests esdeveniments que «commouen al món» han aconseguit, a pesar seu, uns èxits que segurament els resulten molt indesitjables, però que, vulguin-lo o no, han d’acceptar.

La guerra de 1866 ja havia sacsejat els fonaments de la vella Prússia. Després de 1848 va costar molta feina reduir de nou a la vella disciplina als elements rebels industrials –tant burgesos com proletaris– de les províncies occidentals; no obstant això, es va aconseguir, i els interessos dels junkers de les províncies orientals van tornar a ser els dominants en l’Estat a l’una amb els interessos de l’exèrcit. En 1866 gairebé tota l’Alemanya Nord-occidental era prussiana. Sense parlar ja de l’irreparable mal moral que la corona prussiana per la gràcia de Déu havia experimentat en empassar-se altres tres corones per la gràcia de Déu*, el centre de gravetat de la monarquia s’havia desplaçat sensiblement cap a l’Occident. Els cinc milions de renans i de westfalians van rebre al principi el reforç de quatre milions d’alemanys annexionats directament i, després, el de sis milions d’alemanys indirectament annexionats a través de la Confederació de l’Alemanya del Nord [14]. I en 1870 se’ls van afegir, a més, vuit milions d’alemanys del Sud-oest [15], de manera que en el «nou Imperi», als catorze milions i mig de vells prussians (de les sis províncies de l’Est de l’Elba i entre els quals figuren, a més, dos milions de polonesos) s’oposen uns vint-i-cinc milions que ja fa temps han deixat enrere al feudalisme vell-prussià dels junkers. Així doncs, van anar precisament les victòries de l’exèrcit prussià les que van desplaçar radicalment tots els fonaments de l’edifici estatal prussià; la dominació dels junkers es va fer cada vegada més insuportable fins per al mateix Govern. Però, al mateix temps, el vertiginós desenvolupament de la indústria va relegar a segon pla la lluita entre els junkers i la burgesia, destacant la lluita entre la burgesia i els obrers, de manera que les bases socials del vell Estat van sofrir també des de dins una transformació radical. La premissa fonamental de la monarquia, que s’anava descomponent lentament des de 1840, era la lluita entre la noblesa i la burgesia, lluita en la qual la monarquia mantenia l’equilibri. Però des del moment en què ja no es tractava de defensar a la noblesa de l’embranzida de la burgesia, sinó de defensar a totes les classes posseïdores enfront de l’embranzida de la classe obrera, la vella monarquia absoluta va haver de transformar-se per complet en monarquia bonapartista, la forma d’Estat especialment elaborada per a aquest fi. En un altre lloc (“Contribució al problema de l’habitatge”, 2a part, pàg. 26 i següents **) vaig examinar ja aquest pas de Prússia al bonapartisme, encara que allí vaig poder deixar sense destacar un punt que aquí és molt essencial, a saber, que aquest pas va ser l’avanç més gran fet per Prússia des de 1848, fins a tal punt havia quedat a la saga del desenvolupament modern. Prússia continuava sent un Estat semifeudal, mentre que el bonapartisme és en tot cas una forma moderna d’Estat que pressuposa l’eliminació del feudalisme. Prússia deu, doncs, decidir-se a posar fi als seus nombrosos vestigis del feudalisme i a sacrificar als seus junkers com a tals. Tot això es va fent, naturalment, de la manera més suau i al compàs de la melodia favorita: Immer langsam voran ***. Així ha ocorregut, per exemple, amb la cèlebre ordenança sobre els districtes, que suprimeix els privilegis de cada junker en les seves terres, però únicament per a restablir-los en forma de privilegis del conjunt dels grans terratinents en el territori de tot el districte. L’essència de la qüestió continua sent la mateixa; l’única cosa que es fa és traduir-la del dialecte feudal al dialecte burgès. El junker vell prussià és convertit a la força en alguna cosa semblant al squire anglès, i no té per què oferir molta resistència, perquè tots dos són igualment estúpids. 

D’aquesta manera, a Prússia li ha correspost el peculiar destí de culminar a fins d’aquest segle, i en la forma agradable del bonapartisme, la seva revolució burgesa que es va iniciar en 1808-1813 i que va fer un pas d’avanç en 1848. I si tot marxa bé, si el món roman quiet i tranquil i nosaltres arribem a vells, tal vegada en 1900 veiem que el Govern prussià ha acabat realment amb totes les institucions feudals i que Prússia ha aconseguit per fi la situació en què es trobava França en 1792.

L’abolició del feudalisme, expressada d’una manera positiva, significa l’establiment del règim burgès. A mesura que desapareixen els privilegis de la noblesa, la legislació es va fent més burgesa. I aquí arribem a la medul·la de les relacions entre la burgesia i el Govern. Ja hem vist que el Govern ha forçosament d’introduir aquestes reformes lentes i mesquines. Però cadascuna d’aquestes miserables concessions la presenta als ulls de la burgesia com un sacrifici que fa per ella, com una concessió arrencada a la corona amb gran esforç, i a canvi de la qual els burgesos han de fer al seu torn concessions al Govern. I els burgesos accepten l’engany, encara que saben perfectament de què es tracta. Aquest és l’origen de l’acord tàcit que presideix a Berlín tots els debats del Reichstag i de la Cambra de Prússia: d’una banda, el Govern, a pas de tortuga, reforma les lleis en interès de la burgesia, elimina les traves feudals i els obstacles creats pel particularisme dels petits Estats, que impedeixen el desenvolupament de la indústria; introdueix la unitat de moneda, de pesos i mesures; estableix la llibertat d’indústria, etc.; implanta la llibertat de residència, posant així a la disposició del capital i en forma il·limitada la mà d’obra d’Alemanya; fomenta el comerç i l’especulació; d’altra banda, la burgesia cedeix al Govern tot el poder polític efectiu, aprova els impostos, els emprèstits i la recluta de soldades i ajuda a formular totes les noves lleis de reforma de manera que el vell poder policíac sobre els elements indesitjables conservi tota la seva força. La burgesia compra la seva gradual emancipació social al preu de la seva renúncia immediata a un poder polític propi. El principal motiu que fa acceptable per a la burgesia tal acord no és, naturalment, la seva por al Govern, sinó la seva por al proletariat.

Per lamentable que sigui el paper exercit per la nostra burgesia en el camp polític, no es pot negar que en la indústria i en el comerç ja ha començat a complir amb el seu deure. L’ascens de la indústria i del comerç, assenyalat ja en el prefaci a la segona edició ****, s’ha desenvolupat des de llavors a noves empentes. L’ocorregut en aquest aspecte a la regió industrial renà-westfaliana a partir de 1869 constitueix una cosa realment insòlita per a Alemanya, i ens recorda la florida dels districtes fabrils anglesos a principis de segle. El mateix ocorrerà a Saxònia i en l’Alta Silèsia, a Berlín, a Hannover i a les ciutats marítimes. Per fi tenim un comerç mundial, una veritable gran indústria i una autèntica burgesia moderna; al mateix temps, també hem sofert una veritable crisi i hem obtingut un veritable i poderós proletariat.

Per als futurs historiadors, el fet de tronar dels canons en Spickeren, Mars-la-Tour [16] i Sedan i tot allò que relaciona amb això tindrà molta menys importància per a la història d’Alemanya dels anys 1869-1874 que el desenvolupament sense ostentació, reposat, però sempre progressiu del proletariat alemany. En 1870, els obrers alemanys ja van haver de passar per una dura prova: la provocació bèl·lica bonapartista i la seva conseqüència lògica, l’entusiasme nacional general a Alemanya. Els obrers socialistes alemanys no es van deixar despistar ni un sol moment. No van manifestar gens de xovinisme nacionalista. Van conservar la seva sang freda enmig del més furiós deliri provocat per les victòries, i van exigir que es concertés amb la «República Francesa una pau justa i sense annexions»; ni tan sols l’estat de setge va poder reduir-los al silenci. Ni l’entusiasme per la glòria militar ni les xerrameques sobre la «magnificència de l’Imperi alemany» van trobar eco entre ells; el seu únic objectiu era l’emancipació de tot el proletariat europeu. Es pot afirmar amb tot fonament que en cap país els obrers han sofert una prova tan difícil i han sortit d’ella tan airosos.

A l’estat de setge del període bèl·lic van seguir els processos per delictes d’alta traïció, de lesa majestat i d’ofenses als funcionaris i les persecucions policíaques cada vegada majors dels temps de pau. Almenys tres o quatre membres de la redacció del “Volksstaat”[17] es trobaven habitualment al mateix temps en la presó; el mateix els ocorria als altres periòdics. Qualsevol orador del partit, que fos una mica conegut, havia de comparèixer davant els tribunals almenys una vegada a l’any, i gairebé sempre era condemnat. Plovien els desterraments, les confiscacions i les dissolucions d’assemblees. Però tot era en va. Cada persona detinguda o desterrada era substituïda immediatament per una altra; per cada assemblea dissolta es convocaven altres dues; la fermesa i l’estricte compliment de les lleis anaven esgotant l’arbitrarietat policíaca. Totes les persecucions produïen un efecte contrari: lluny de trencar o si més no doblegar al partit obrer, no van fer més que proporcionar-li nous afiliats i enfortir la seva organització. En la seva lluita, igual contra les autoritats que contra burgesos aïllats, els obrers van donar proves a tot arreu de la seva superioritat intel·lectual i moral, i van demostrar, sobretot en els seus xocs amb els anomenats «patrons», que ells, els obrers, eren ara unes persones cultes, i els capitalistes, uns ignorants. Al mateix temps, en la majoria dels casos lluiten amb un profund sentit de l’humor, prova que tenen confiança en la seva causa i consciència de la seva superioritat. La lluita així portada, sobre un terreny preparat per la història, ha de produir grans resultats. L’èxit reeixit en les eleccions de gener constitueix un cas sense precedents en la història del moviment obrer modern [18], i es comprèn perfectament la sorpresa que ha provocat en tota Europa.

Els obrers alemanys tenen dos avantatges essencials sobre els obrers de la resta d’Europa. La primera és la que pertanyen al poble més teòric d’Europa i que han conservat en si aquest sentit teòric, gairebé completament perdut per les classes anomenades «cultes» d’Alemanya. Sense la filosofia alemanya que li ha precedit, sobretot sense la filosofia d’Hegel, mai s’hauria creat el socialisme científic alemany, l’únic socialisme científic que ha existit. En cas d’haver mancat els obrers de sentit teòric, aquest socialisme científic mai hauria estat, en la mesura que ho és avui, carn de la seva carn i sang de la seva sang. I l’immens d’aquest avantatge ho demostra, d’una banda, la indiferència per tota teoria, que és una de les causes principals que el moviment obrer anglès avanci tan lentament, malgrat l’excel·lent organització d’alguns oficis, i, per una altra, ho demostren el desconcert i la confusió sembrats pel proudhonisme, en la seva forma primitiva, entre els francesos i els belgues, i, en la forma caricaturesca que li ha donat Bakunin, entre els espanyols i els italians.

El segon avantatge consisteix en el fet que els alemanys han estat gairebé els últims a incorporar-se al moviment obrer. Així com el socialisme teòric alemany mai oblidarà que se sosté sobre les espatlles de Saint-Simon, Fourier i Owen –tres pensadors que, malgrat el caràcter fantàstic i de tot l’utopisme de les seves doctrines, pertanyen a les ments més grans de tots els temps, havent-se anticipat genialment a una infinitat de veritats, l’exactitud de les quals estem demostrant ara d’una manera científica–, així també el moviment obrer pràctic alemany mai ha d’oblidar que s’ha desenvolupat sobre les espatlles del moviment anglès i francès, que ha tingut la possibilitat de treure simplement partida de la seva experiència costosa, d’evitar en el present els errors que llavors no havia estat possible evitar en la majoria dels casos. On estaríem ara sense el precedent de les tradeunions angleses i de la lluita política dels obrers francesos, sense aquest impuls colossal que ha donat particularment la Comuna de París?

Cal fer justícia als obrers alemanys per haver aprofitat amb rara intel·ligència els avantatges de la seva situació. Per primera vegada des que existeix el moviment obrer, la lluita es desenvolupa en forma metòdica en les seves tres direccions concertades i relacionades entre si: teòrica, política i econòmic-pràctica (resistència als capitalistes). En aquest atac concèntric, per dir-ho així, resideix precisament la força i la invencibilitat del moviment alemany. 

Aquesta situació avantatjosa, d’una banda, i, per una altra, les peculiaritats insulars del moviment anglès i la repressió violenta del francès fan que els obrers alemanys es trobin ara al capdavant de la lluita proletària. No és possible pronosticar quant temps els permetran els esdeveniments ocupar aquest lloc d’honor. Però, mentre ho continuïn ocupant, és d’esperar que compliran com cal les obligacions que els imposa. Per a això, hauran de redoblar els seus esforços en tots els aspectes de la lluita i de l’agitació. Sobretot els caps hauran d’instruir-se cada vegada més en totes les qüestions teòriques, desembarassar-se cada vegada més de la influència de la fraseologia tradicional, pròpia de la vella concepció del món, i tenir sempre present que el socialisme, des que s’ha fet ciència, exigeix que se li tracti com a tal, és a dir, que se li estudiï. La consciència així reeixida i cada vegada més lúcida, ha de ser difosa entre les masses obreres amb zel cada vegada major, i s’ha de consolidar cada vegada més fortament l’organització del partit, així com la dels sindicats. Encara que els vots reunits al gener pels socialistes representin ja un exèrcit bastant considerable, encara es troben lluny de constituir la majoria de la classe obrera alemanya; i per molt encoratjadors que siguin els èxits aconseguits per la propaganda entre la població rural, aquí precisament és on encara queda infinitament molt per fer. No hi ha, doncs, que desistir de la lluita; cal anar arrabassant a l’enemic ciutat rere ciutat i districte electoral després de districte electoral. Però, cal abans de res mantenir el veritable esperit internacional, que no admet cap xovinisme patriòtic i que acull amb alegria tot progrés del moviment proletari, qualsevol que sigui la nació on es produeixi. Si els obrers alemanys continuen avançant d’aquesta manera, no és que marxaran al capdavant del moviment –i no li convé al moviment que els obrers d’una nació qualsevol marxin al capdavant d’aquest–, sinó que ocuparan un lloc d’honor en la línia de combat; i estaran ben proveïts per a això si, de sobte, dures proves o grans esdeveniments reclamen d’ells major valor, major decisió i energia.

Friedrich Engels

Londres, 1 de juliol de 1874

——————————————

* Hannover, Hessen-Kassel, Nassau. (N. de la Edit.)

** Vegeu el present tom, pàgs. 369-370 (N. de la Edit.)

*** Sempre endavant, sense afanyar-se. (N. de la Edit.)

**** Vegeu el present tom, pàgs. 167-175. (N. de la Edit.)

NOTES

[1] 97. “Neue Rheinische Zeitung. Politisch-ökonomische Revue” («Nueva Gaceta del Rin. Revista de política y economia»), òrgan teòric de la Lliga dels Comunistes, fundat per Marx y Engels. Es va publicar del desembre de 1849 a novembre de 1850.

Van veure la llum sis números de la revista.- 167

[2] 98. El llibre de Zimmermann “Allgemeine Geschichte des grosen Bauernkrieges” («Història general de la gran guerra pagesa») es va publicar en Stuttgart en 1841-1843, en tres parts.- 167

[3] 99. Es tracta de l’ala esquerra extrema de l’Assemblea Nacional d’Alemanya que es reunia en Frankfurt am Main durant la revolució de 1848-1849; representava preferentment els interessos de la petita burgesia, però comptava amb el suport d’una part dels obrers alemanys. La missió principal de l’Assemblea era acabar amb el fraccionament polític del país i elaborar una constitució per a tota Alemanya. Però, en virtut de la pusil·lanimitat i les vacil·lacions de la majoria liberal, l’Assemblea no es va atrevir a prendre a les seves mans el poder suprem del país i no va saber adoptar una actitud resolta en els problemes fonamentals de la revolució alemanya. El 30 de maig de 1849, l’Assemblea va haver de traslladar la seva seu a Stuttgart. El 18 de juny de 1849 va ser dissolta per les tropes.- 167

[4] 100. Després de la derrota en la guerra austro-prussiana de 1866, en empitjorar la crisi del multinacional Estat d’Àustria, les classes governants del país van pactar amb els terratinents d’Hongria i van signar en 1867 un acord de formació de la doble monarquia d’Àustria-Hongria.- 169

[5] 101. Els nacionals-liberals constituïen el partit de la burgesia alemanya fundat en la tardor de 1866. Es plantejaven com a objectiu fonamental agrupar els Estats alemanys sota la supremacia de Prússia; la seva política reflectia la capitulació de la burgesia liberal alemanya davant Bismarck.- 169

[6] 102. El Partit Popular Alemany va sorgir en 1865 i constava d’elements democràtics de la petita burgesia i, en part, de la burgesia, principalment dels Estats del Sud d’Alemanya. El partit s’oposava a l’establiment de l’hegemonia de Prússia a Alemanya i defensava el pla de l’anomenada «Gran Alemanya», en la qual havien d’entrar tant Prússia com Àustria. En preconitzar la idea de l’Estat alemany federal, el partit estava en contra de la unificació d’Alemanya com a república democràtica centralitzada.- 170

[7] 103. A mitjans dels anys seixanta del segle XIX, a Prússia, es va establir, per a diverses branques de la indústria, un sistema de permisos especials (concessions), sense els quals ningú podia dedicar-se a activitats industrials. Aquesta legislació industrial semimedieval suposava una trava per al desenvolupament del capitalisme.- 170

[8] 19. La insurrecció de Juny, heroica insurrecció dels obrers de París el 23-26 de juny de 1848, reprimida amb inaudita crueltat per la burgesia francesa, va ser la primera gran guerra civil entre el proletariat i la burgesia.- 25, 172, 190, 212, 219, 331

[9] 104. La batalla de Sadowa va tenir lloc el 3 de juliol de 1866 a Bohèmia i va decidir el desenllaç de la guerra austro-prussiana de 1866, en favor de Prússia.- 172, 175, 203

[10] 105. Es tracta del Congrés de la Internacional celebrat a Basilea del 6 a l’11 de setembre de 1869. El 10 de setembre es va adoptar en ell la següent resolució sobre la propietat de la terra, proposta pels partidaris de Marx:

«1) La societat té el dret a suprimir la propietat privada sobre la terra i convertir aquesta en propietat social.

2) Cal suprimir la propietat privada sobre la terra i convertir aquesta en propietat social».

En el Congrés van ser igualment adoptats acords d’unificació dels sindicats a escala nacional i internacional, així com diversos acords per a reforçar la Internacional en matèria d’organització i per a ampliar els poders del Consell General.- 174, 264

[11] 104. La batalla de Sadowa va tenir lloc el 3 de juliol de 1866 a Bohèmia i va decidir el desenllaç de la guerra austro-prussiana de 1866, en favor de Prússia.- 172, 175, 203

[12] 106. El 2 de setembre de 1870, l’exèrcit francès va ser derrotat en Sedan, quedant presoneres les tropes, amb el mateix emperador. Del 5 de setembre de 1870 al 19 de març de 1871, Napoleó III i el comandament es trobaven en Wilhelmshöle (prop de Kassel), castell dels reis de Prússia. La catàstrofe de Sedan va precipitar la caiguda del Segon Imperi i va desembocar el 4 de setembre de 1870 en la proclamació de la república a França. Es va formar un Govern nou, l’anomenat «Govern de la Defensa Nacional».- 175, 192, 206, 216, 273

[13] 107. En parlar del «Sacre Imperi alemany de la nació prussiana», Engels parafraseja el nom del medieval Sacre Imperi Romanogermànic (vegeu la nota 136), subratllant que la unificació d’Alemanya es va produir sota la supremacia de Prússia, acompanyada de la prussificació de les terres alemanyes.- 175

[14] 108. La Confederació d’Alemanya del Nord, encapçalada per Prússia, comprenia 19 Estats i 3 ciutats lliures d’Alemanya del Nord i Central. Va ser constituïda en 1867 a proposta de Bismarck. La formació de la Confederació va significar una de les etapes decisives de la reunificació d’Alemanya sota l’hegemonia de Prússia. El gener de 1871, la Confederació va deixar d’existir a causa de la constitució de l’Imperi alemany.- 176, 210

[15] 109. S’al·ludeix a la inclusió de Baviera, Baden, Würtemberg i Hesse-Darmstadt, en 1870, en la Confederació de l’Alemanya del Nord.- 176

[16] 110. El 6 d’agost de 1870, les tropes prussianes van derrotar, en la batalla de Spickeren (Lorena), a les unitats franceses. En les publicacions històriques, aquesta batalla s’anomena també batalla de Forbach.

En la batalla de Mars-la-Tour (anomenada també batalla de Vionville), les tropes alemanyes van aconseguir el 16 d’agost de 1870 detenir l’Exèrcit francès del Rin, que es retirava de la ciutat de Metz, i tallar-li així el camí de replegament.- 178

[17] 54. “Der Volksstaat” («L’Estat del poble»), òrgan central del Partit Socialdemòcrata Obrer d’Alemanya (els eisenachians), es va publicar a Leipzig del 2 d’octubre de 1869 al 29 de setembre de 1876. La direcció general era a càrrec de G. Liebknecht, i el director de l’editorial era A. Bebel. Marx i Engels col·laboraven en el periòdic, prestant-li constant ajuda en la redacció d’aquest. Fins a 1869, el periòdic sortia sota el títol “Demokratisches Wochenblatt”.

Es tracta de l’article de J. Dietzgen “Karl Marx. «El Capital. Crítica de l’Economia política»”, Hamburg, 1867, publicat en “Demokratisches Wochenblatt”, núm. 31, 34, 35 i 36 de l’any 1868.- 96, 178, 314, 324, 452, 455[18] 111. En les eleccions del 10 de gener de 1874 al Reichstag, els socialdemòcrates alemanys van aconseguir que s’elegís a 9 diputats seus, entre els quals figuraven Bebel i Liebknecht, que en aquell temps es trobaven en la presó.- 179

Friedrich Engels

Escrit l’any 1883. Font: Marxist Internet Archive. Traduït del castellà al català per Aina Sòria.

La moderna recerca de la naturalesa és l’única que ha aconseguit un desenvolupament científic, sistemàtic, en tots i cadascun dels seus aspectes, per oposició a les genials intuïcions dels antics entorn de la filosofia de la naturalesa i als descobriments extraordinàriament importants, però esporàdics i en la seva major part estèrils, dels àrabs; la recerca moderna de la naturalesa data, com tota la història moderna, d’aquella formidable època que els alemanys, per la desgràcia nacional que en aquell temps experimentem, donem el nom de la Reforma i que els francesos diuen el Renaixement i els italians el Cinquecento, sense que cap d’aquests noms l’expressi íntegrament. És l’època que arrenca de la segona meitat del segle XV. La monarquia, sostenint-se en els habitants de les ciutats, va destrossar el poder de la noblesa feudal i va fundar els grans regnes, erigits essencialment sobre una base nacional, els quals haurien de desenvolupar-se les modernes nacions europees i la moderna societat burgesa; i quan encara els burgesos i la noblesa caminaven  enfadats, la guerra dels pagesos alemanys va apuntar profèticament a les futures lluites de classes, no sols en treure a la palestra als pagesos revoltats -això no era res nou-, sinó al posar de manifest, darrere d’ells, els començaments del proletariat actual, fent tremolar la bandera vermella i pronunciant la reivindicació de la comunitat de béns. En els còdexs salvats de la caiguda de Bizanci i en les estàtues antigues desenterrades d’entre les ruïnes de Roma van veure els ulls sorpresos de l’Occident sorgir un món nou, el món de l’antiguitat grega; davant els seus lluminosos contorns s’esfumaven els espectres de l’Edat mitjana; Itàlia va aconseguir una insospitada esplendor de les arts, que era com un reflex de l’antiguitat clàssica i que ja mai tornaria a aconseguir-se. A Itàlia, a França, a Alemanya va sorgir una nova literatura, la literatura moderna; poc després, van viure Anglaterra i Espanya el seu període literari clàssic. Van caure per terra les barreres del Orbis terrarum; va ser ara quan, en rigor, es va descobrir la terra i es van tirar amb això els fonaments per al que seria el comerç mundial i per al pas de l’artesanat a la manufactura, que, al seu torn, serviria de punt de partida per a la gran indústria moderna. Es va esfondrar la dictadura espiritual de l’Església; els pobles germànics la van rebutjar directament, en la seva majoria, i van abraçar el protestantisme, al pas que entre els pobles llatins anava arrelant cada vegada més un lluminós esperit lliure heretat dels àrabs i nodrit per la filosofia grega recentment descoberta, que preparava el terreny per al materialisme del segle XVIII

Era la més grandiosa transformació progressiva que la humanitat havia viscut fins llavors, una època que requeria titans i va saber engendrar-los; titans, pel seu vigor mental, les seves passions i el seu caràcter, per la universalitat dels seus interessos i coneixements i per la seva erudició. Els homes que van fundar la moderna dominació de la burgesia eren tot menys gents burgesament limitades. Lluny d’això, en tots va deixar la seva petjada més o menys marcada el caràcter aventurer de l’època en què els va tocar viure. Gairebé tots els homes sobresortints d’aquell temps van emprendre grans viatges, parlaven quatre o cinc llengües i brillaven en diverses disciplines de coneixement. Leonardo da Vinci no era solament un gran pintor, sinó també un gran matemàtic, mecànic i enginyer, a qui deuen importants descobriments les més diferents branques de la física; Alberto Durero era pintor, gravador, escultor i arquitecte i va inventar, a més, un sistema de fortificacions en què es contenien ja algunes de les idees que molt més tard serien renovades per Montalembert i els moderns enginyers alemanys. Maquiavelo era estadista, historiador, poeta i, a la par amb això, el primer notable escriptor militar dels temps moderns. Lutero no va netejar solament els estables de Augías de l’Església, sinó també els de la llengua alemanya, va crear la prosa alemanya moderna i va compondre el text i la melodia d’aquell grandiós coral en què ressona el to segur de la victòria i que és com la Marsellesa del segle XVI.  I és que els herois d’aquell temps no vivien encara esclavitzats per la divisió del treball, les conseqüències del qual apreciem tantes vegades en el raquitisme i la unilateralitat dels seus successors. Però el que sobretot els distingeix és el fet que gairebé tots ells vivien i s’afanyava al mig del remolí del moviment del seu temps, lliurats a la lluita pràctica, prenent partit i barallant-se amb els altres, qui amb la paraula i la ploma, qui amb l’espasa a la mà, qui empunyant l’una i l’altra. D’aquí aquella força i aquella plenitud de caràcter que fa d’ells homes d’una peça. Els erudits de gabinet eren una excepció: uns, gents de segona o tercera fila; uns altres, cautelosos filisteus, que no volien cremar-se els dits.

La recerca de la naturalesa es movia també, per aquells dies, enmig de la revolució general i ella mateixa era en tot i per tot revolucionària; no en va havia de començar per conquistar-se, lluitant, el dret a la vida. Mà a mà amb els grans italians dels quals data la filosofia moderna, va donar al món els seus màrtirs a les fogueres i en les presons de la Inquisició. I, en aquest punt, és molt significatiu el fet que els protestants s’avancessin als catòlics en la persecució deslligada contra la lliure recerca de la naturalesa. Calví va cremar a Miguel Servet quan aquest estava a punt de descobrir la circulació de la sang, deixant-lo torrar-se viu per espai de dues hores; almenys, la Inquisició es va acontentar amb socarrar pura i simplement a Giordano Bruno.

L’acte revolucionari amb què la recerca de la naturalesa va declarar la seva independència i va repetir, en certa manera, la crema de les butlles per Luter va ser l’edició de l’obra immortal amb què Copèrnic -que no tenia res de temerari i que, a més, es trobava ja, per dir-ho així, en el seu llit de mort- va llançar el guant a l’autoritat eclesiàstica tocant a les coses de la naturalesa. De llavors data l’emancipació de les ciències naturals respecte a la teologia, encara que el debat per a delimitar les mútues pretensions arribi fins als nostres mateixos dies i en uns certs caps encara no s’hagi ventilat del tot, ni de bon tros. Però, a partir de llavors, el desenvolupament de les ciències va començar a avançar amb pas gegantesc, guanyant en força, en la proporció del quadrat de la distància (en el temps) respecte al punt de partida. Era com si es tractés de demostrar al món que, a partir d’ara, regia per al producte més alt de la matèria orgànica, per a l’esperit humà, la llei de moviment inversa a la de la matèria inorgànica.

La tasca principal que es plantejava en el període inicial de la ciència de la naturalesa, ja en les seves albors, era arribar a dominar la matèria més a l’abast de la mà. En la majoria dels camps, va ser necessari començar pels mateixos rudiments. L’antiguitat ens havia llegat a Euclides i el sistema solar de Ptolemeu, els àrabs ens havien deixat la numeració decimal, els rudiments de l’àlgebra, els números moderns i l’alquímia; l’Edat mitjana cristiana no havia deixat absolutament res. En aquesta situació, necessàriament havia d’ocupar el primer lloc la ciència més elemental de la naturalesa, la mecànica dels cossos terrestres i celestes, i al costat d’ella i al seu servei el descobriment i el perfeccionament dels mètodes matemàtics. En aquests camps, s’aconseguissin grandiosos resultats. Al final del període, presidit pels  noms de Newton y Linneo, trobem aquestes rames de la ciència fins a cert punt arrodonides. Es fixen en els seus fonamentals trets els mètodes matemàtics més essencials; la geometria analítica culmina, principalment, gràcies a Descartes, els logaritmes es desenvolupen gràcies a Neper, el càlcul diferencial i integral gràcies a Leibniz i potser a Newton. I el mateix podem dir de la mecànica dels cossos sòlids, les lleis principals dels quals es posen en clar d’una vegada per sempre. Per últim, en l’astronomia del sistema solar descobreix Képler les lleis del moviment planetari i Newton les redueix al punt de vista de les lleis generals del moviment de la matèria. Les altres branques de la ciència de la naturalesa distaven molt d’haver arribat encara ni tan sols a aquesta culminació provisional. La mecànica dels cossos fluids i gasiformes no va arribar a desenvolupar-se una mica més sinó fins al final del període.[1] La veritable física es trobava encara en mantellines, exceptuant l’òptica, els progressos excepcionals de la qual van ser determinats per les exigències pràctiques de l’astronomia. La química començava a penes a emancipar-se de l’alquímia, gràcies a la teoria flogística. La geologia encara no havia sortit de la fase embrionària de la mineralogia; era natural que la paleontologia no pogués ni tan sols existir, en aquells dies. Finalment, en el camp de la biologia encara no es treballava a fons en la recopilació i classificació inicial de l’immens material existent, tant el botànic i el zoològic com l’anatòmic i el fisiològic en sentit estricte. A penes podia si més no parlar-se de la comparació entre les diverses formes de la vida, de la recerca de la seva expansió geogràfica, de les seves condicions de vida climatològiques, etc. Solament la botànica i la zoologia van arribar a resultats més o menys concloents, gràcies a Linneo.

Però el que caracteritza especialment a aquest període és l’haver arribat a desentranyar una peculiar concepció de conjunt, el punt central del qual és la idea de l’absoluta inmutabilitat de la naturalesa. Qualsevol que fos la manera com havia sorgit, la naturalesa, una vegada formada, romania durant tot el temps de la seva existència tal com era. Els planetes i els seus satèl·lits, una vegada posats en moviment pel misteriós “impuls inicial”, continuaven girant eternament o, almenys, fins a la fi de totes les coses, dins de les el·lipses prèviament establertes. Les estrelles descansaven per sempre, fixes i immòbils, en els seus llocs, sostenint-se les unes a les altres per la “gravitació universal”. La terra havia romàs invariable des de sempre o (segons els casos) des del primer dia de la creació. Els “cinc continents” coneguts havien existit sempre; les muntanyes, les valls i els rius no havien sofert variacions; sempre havien existit el mateix clima, la mateixa flora i la mateixa fauna, fora dels casos en què la mà de l’home s’havia ocupat de modificar-les o trasplantar-les. Les espècies vegetals i animals havien quedat establertes una vegada per sempre en néixer; l’igual engendrava contínuament l’igual, i ja era molt el fet que Linneo admetés la possibilitat que de tant en tant sorgissin noves espècies per mitjà del creuament. Per oposició a la història de la humanitat, que es desenvolupava en el temps, a la història de la naturalesa se li assignava solament un desenvolupament en l’espai. Es negava en la naturalesa tot el que fos canvi i desenvolupament. Les ciències naturals, al començament tan revolucionàries, s’enfrontaven de sobte amb una naturalesa totalment conservadora, en la qual tot continuava sent avui el mateix que havia estat ahir i sempre i en la qual tot -fins a la fi del món o per tota una eternitat- continuaria sent com sempre i des del començament mateix havia estat.

Tot el que les ciències naturals de la primera meitat del segle XVIII estaven per sobre de l’antiguitat grega en punt al coneixement i fins i tot a la classificació de la matèria, es trobaven per sota d’ella quant a la manera de dominar-la idealment, pel que fa a la concepció general de la naturalesa. Per als filòsofs grecs, el món era una cosa que havia sorgit, essencialment, del caos, que s’havia desenvolupat, que havia nascut. En canvi, per als naturalistes del període que estem estudiant era una cosa petrificada i immutable i, per a la majoria d’ells, a més, alguna cosa que havia estat creat de cop. La ciència continua enfonsant-se profundament encara en els avencs de la teologia. Pertot arreu cerca i troba un impuls rebut des de fora, que no és possible explicar per la naturalesa mateixa. Encara que l’atracció, que Newton bateja amb el pompós nom de gravitació universal, es concebi com una qualitat essencial de la matèria, d’on neix la inexplicable força tangencial que traça les òrbites dels planetes? Com han sorgit les innombrables espècies vegetals i animals? I com ha aparegut l’home mateix, del qual se sap, per descomptat, que no ha existit eternament? La ciència de la naturalesa contestava amb farta freqüència a aquestes preguntes remetent-se al creador de totes les coses. Copèrnic inicia aquest període amb la repulsa de la teologia; Newton el tanca asseient el postulat de l’inicial impuls diví. La suprema idea general al fet que es remuntava aquesta ciència de la naturalesa era la idea finalista de les institucions naturals, aquella vàcua teleologia wolffiana segons la qual els gats havien estat creats per a menjar-se als ratolins, els ratolins per a ser menjats pels gats i la naturalesa tota per a posar de manifest la saviesa del creador. I cal dir que molt honra a la filosofia d’aquell temps el que no es deixés extraviar per l’estat limitat dels coneixements de la naturalesa contemporanis, el que, per contra -des de Spinoza fins als grans materialistes francesos- insistís a explicar el món per si mateix, deixant que les ciències naturals del futur s’encarreguessin de fonamentar detalladament aquesta explicació.

Incloc en aquest període als materialistes del segle XVIII, perquè no disposaven, tocant a la ciència de la naturalesa, d’un altre material que el que hem descrit més amunt. L’estudi de Kant, que va fer època, continuava sent un misteri per a ells i Laplace va venir més tard. No oblidem que aquesta manera antiquada de concebre la naturalesa, encara que esquerdada pertot arreu gràcies al progrés de la ciència, va continuar dominant tota la primera meitat del segle XIX i encara és avui el dia en què, en el fonamental, es continua professant en totes les escoles. [2]

El primer que va obrir una bretxa en aquesta concepció petrificada de la naturalesa va ser, no un naturalista, sinó un filòsof. En 1755 va aparèixer la Història general de la naturalesa i teoria del cel, de Kant. El problema de l’impuls inicial quedava eliminat; la terra i tot el sistema solar apareixien com alguna cosa que havia anat formant-se en el transcurs del temps. Si la gran majoria dels naturalistes d’aquell temps haguessin sentit una mica menys d’horror al pensament expressat per Newton en l’admonició: “Oh, física, guarda’t de la metafísica!”, haurien pogut extreure d’aquest sol descobriment genial de Kant conclusions que els haurien estalviat interminables extraviaments i quantitats immenses de temps i esforç malgastats en falses direccions. El descobriment de Kant tancava, en efecte, el que seria el punt de partida de tot progrés ulterior. Si la terra era el resultat d’un procés de formació, també havien de ser-ho necessàriament el seu actual estat geològic, geogràfic i climàtic, les seves plantes i els seus animals; això volia dir que la terra devia necessàriament tenir una història no sols en l’espai, en ordre d’extensió, sinó també en el temps, en ordre de successió. D’haver-se continuat investigant en aquesta direcció immediatament i d’una manera resolta, la ciència de la naturalesa es trobaria al present molt més avançada del que es troba. Però, potser podia venir una cosa bona de la filosofia? L’estudi de Kant no es va traduir en cap resultat immediat, fins que, molts anys després, Laplace i Herschel van desenvolupar i van fonamentar amb major precisió el seu contingut, obrint camí amb això, a poc a poc, a la “hipòtesi nebular”. Posteriors descobriments van donar, per últim, el triomf a aquesta teoria; citarem entre els més importants el moviment propi de les estrelles fixes, la demostració d’un mitjà resistent en l’espai còsmic i la prova, obtinguda per mitjà de l’anàlisi espectral, de la identitat química de la matèria còsmica i de l’existència de masses candents de boira com les que hipotèticament hauria suposat Kant.[3]

Cap, tanmateix, dubtar que la majoria dels naturalistes haguessin arribat a adonar-se de seguida de la contradicció que comportava admetre que la terra canvia, al pas que els organismes que en ella habiten són immutables, a no ser perquè la vaga idea que la terra no és, sinó que esdevé, es desenvolupa i pereix, es va veure reforçada per un altre conducte. En sorgir la geologia, va venir a demostrar que no sols existien estrats successius i superposats, sinó que, a més, es desenterraven en ells closques i esquelets d’animals desapareguts i troncs, fulles i fruits de plantes que ja no es coneixien. No va haver-hi més remei que reconèixer l’evidència: no sols la terra en el seu conjunt, sinó també les plantes i els animals que en ella vivien tenien la seva història, desenvolupada en el temps. Aquesta evidència, al principi, es va reconèixer, no obstant això, de bastant mala gana.

La teoria de les revolucions de la terra, formulada per Cuvier, era una teoria revolucionària de nom, però reaccionària de fet. En comptes d’una gran creació divina, s’admetia tota una sèrie de reiterats actes de creació, convertint el miracle en palanca essencial de la naturalesa. Va ser Lyell el primer que va fer entrar en raó a la geologia, en substituir les brusques revolucions degudes al capritx del creador pels resultats graduals d’una lenta transformació de la terra.[4]

La teoria de Lyell era encara més incompatible amb la hipòtesi d’espècies orgàniques constants que quantes l’havien precedit. La transformació gradual de la superfície de la terra i de totes les condicions de vida portava directament aparellada la gradual transformació dels organismes i la seva adaptació al mitjà canviant, la mutabilitat de les espècies. Però la tradició no sols és una potència a l’Església catòlica; també ho és en les ciències naturals. El propi Lyell es va passar llargs anys sense encertar a veure la contradicció, i menys encara la van veure els seus deixebles. Això només pot explicar-se per la divisió del treball que mentrestant havia anat imposant-se en el camp de les ciències naturals, la qual limitava els horitzons de cada investigador, en major o menor mesura, a la seva especialitat, sense permetre-li, excepte en casos excepcionals, remuntar-se a una visió de conjunt.

Mentrestant, havia aconseguit la física grans progressos, els resultats dels quals van ser resumits gairebé al mateix temps per tres diferents personalitats en 1842, any que va fer època en aquesta branca de les ciències naturals. Mayer, en Heilbronn, i Joule, a Manchester, van posar de manifest la mutació de la calor en força mecànica i d’aquesta en calor. I, en establir-se l’equivalència mecànica de la calor, va quedar fora de tot dubte aquest resultat. Al mateix temps, Grove -que no era naturalista de professió, sinó un advocat anglès- va demostrar, mitjançant la simple elaboració dels resultats físics solts ja adquirits, el fet que totes les anomenades forces físiques, la força mecànica, la calor, la llum, l’electricitat, el magnetisme i fins a la mateixa anomenada força química, es canviaven en determinades condicions l’una en l’altra, sense produir-se canvi de força algun, amb el que venia a corroborar-se, caminant el temps, per la via física, la tesi cartesiana que la quantitat de moviment existent en l’univers és invariable. Amb això, les forces físiques específiques, els “tipus” immutables de la física, per així dir-ho, es reduïen a diferents formes de moviment de la matèria, formes diferenciades i que es convertien les unes en les altres amb subjecció a determinades lleis.

Es descartava, així, de la ciència el caràcter contingent de l’existència de tantes o quantes forces físiques, posant-se de manifest els entroncaments i les transicions entre elles. La física havia arribat, com abans l’astronomia, a un resultat que apuntava en definitiva, necessàriament, al cicle perenne de la matèria en moviment.

El desenvolupament sorprenentment ràpid de la química des de Lavoisier i especialment des de Dalton va venir a soscavar, d’altra banda, les velles idees imperants sobre la naturalesa. En crear-se per la via inorgànica combinacions que fins llavors només es coneixien en l’organisme viu, es va demostrar que les lleis de la química tenien per als cossos orgànics la mateixa vigència que per als inorgànics, amb el que satisfeia gran part de l’abisme eternament infranquejable que, encara segons Kant, separava a la naturalesa inorgànica de l’orgànica.

Finalment, en el camp de la recerca biològica i principalment des de mitjans del  segle passat [del segle XVIII], els viatges i expedicions científics sistemàticament empresos, la minuciosa exploració pels especialistes residents en elles de les colònies europees repartides per tot el món i els progressos de la paleontologia, de l’anatomia i de la fisiologia en general, principalment els duts a terme després de l’ocupació sistemàtica del microscopi i del descobriment de la cèl·lula, van produir tal apilament de materials, que això va fer possible, i al mateix temps va imposar com a necessari, el mètode comparatiu. [5] D’una part, la geografia física comparada establia les condicions de vida de les diferents flores i faunes i, d’una altra part, es comparaven els diversos organismes quant als seus òrgans homòlegs, no sols en el seu estat de maduresa, sinó també en totes les seves fases de desenvolupament. I com més profundes i exactes eren aquestes recerques, més anava enfonsant-se entre les seves mans aquell sistema rígid d’una naturalesa orgànica plasmada amb caràcters immutables. Noves espècies vegetals i animals singulars es revelaven irremeiablement com el resultat de la transició de les unes a les altres, esborrant-se així els seus contorns propis; sorgien animals com l’anfioxo i el lepidosiren, que es burlaven de totes les classificacions anteriors,[6] i, finalment, es van trobar organismes que el mateix podien pertànyer al regne vegetal que a l’animal. Anaven satisfent-se a poc a poc les llacunes de l’arxiu paleontològic i fins als més poc inclinats es veien obligats a reconèixer l’esbalaïdor paral·lelisme existent entre la història evolutiva del món orgànic en el seu conjunt i el de cada organisme en particular, fil d’Ariadna que hauria de permetre’ns sortir del laberint en el qual semblaven extraviar-se més i més la botànica i la zoologia.

Va ser una coincidència significativa el que gairebé al mateix temps en què veia la llum l’embat de Kant contra la perennitat del sistema solar, llancés C. E. Wolff, en 1759, el primer atac contra la permanència de les espècies i proclamés la teoria de la descendència. I el que en Wolff no era encara més que un albiri genial va cobrar contorns clars i definits amb Oken, Lamarck i Bauer, per a triomfar definitivament cent anys més tard, en 1859, gràcies a Darwin. Gairebé al mateix temps, es va comprovar que el protoplasma i la cèl·lula, dels quals ja abans s’havia demostrat que eren les formes primàries de tots els organismes, existien a més en la realitat viva, com les formes orgàniques més baixes de totes. Amb això, es reduïa al mínim l’abisme entre la naturalesa orgànica i la inorgànica i, al mateix temps, s’eliminava un dels principals obstacles amb què fins llavors venia ensopegant la teoria de la descendència dels organismes. La nova concepció de la naturalesa havia quedat delineada en els seus trets fonamentals: tot el que hi havia en ella de rígid s’afluixava, el que havia de plasmat en ella s’esfumava, el que es considerava etern passava a ser perible i la naturalesa tota es revelava com alguna cosa que es movia en perenne flux i etern cicle.

___

Hem retornat, així, a la concepció dels grans fundadors de la filosofia grega, segons la qual la naturalesa tota, des del més petit fins al més gran, des del gra de sorra fins al sol, des del protozou fins a l’home, es troba, existeix en perenne procés de naixement i extinció, en flux incessant, en un estat continu de moviment i canvi. Però amb una diferència essencial, i és que el que per als grecs només era una intuïció genial constitueix per a nosaltres el resultat d’una recerca rigorosament científica i experimental, raó per la qual cobra una forma molt més definida i clara. Cert és que la comprovació empírica d’aquest cicle no apareix encara, ni de bon tros, lliure de llacunes, però aquestes resulten insignificants si se les compara amb els resultats ja aconseguits, i a més, les hi va omplint a poc a poc. Com podia no presentar tota una sèrie de llacunes la comprovació quant al detall, si es pensa que les branques més essencials de la ciència -l’astronomia interplanetària, la química, la geologia- a penes compten amb un segle d’existència, que la fisiologia comparada només data, científicament, de cinquanta anys enrere, que la forma fonamental de gairebé tota l’evolució biològica, la cèl·lula, no fa encara quaranta anys que va ser descoberta!

^____

Partint de masses nebuloses incandescents i que giren en remolí -les lleis del moviment de les quals tal vegada es descobreixen ara, una vegada que les observacions acumulades al llarg de diversos segles ens subministrin claredat sobre el moviment propi dels astres- es van formar per condensació i refredament els innombrables sols i sistemes solars de la nostra illa còsmica, emmarcats pels anells més llunyans d’estrelles de la Via Làctia. Tot sembla indicar que aquesta evolució no es va operar a tot arreu amb la mateixa rapidesa. L’existència de cossos foscos, no purament planetaris, és a dir, de sols apagats dins del nostre sistema solar, va imposant-se cada vegada més en l’astronomia (Mädler); i, d’una altra part, del nostre sistema sideral formen part integrant (segons Secchi) taques nebuloses gaseiformes, que representen una sèrie de sols encara no plasmats, sense que estigui exclosa la possibilitat que altres nebuloses, segons sosté Mädler, siguin d’altres remotes illes còsmiques independents, el grau relatiu de les quals de desenvolupament haurà de revelar l’espectroscopi.

Laplace ha demostrat, d’una manera no superada fins ara, com d’una massa nebulosa ha arribat a desenvolupar-se un sistema solar; després d’ell, la ciència no ha fet més que confirmar les seves conclusions.

En els diferents cossos així formats -sols, planetes i satèl·lits- regeix al principi la forma de moviment de la matèria  fet al que donem el nom de calor. Amb una temperatura com la que encara avui té el sol no pot parlar-se de la possibilitat de combinacions químiques entre els elements; fins a quin punt la calor es canviï, aquí, en electricitat o en magnetisme ho diran les sistemàtiques observacions solars; el que ja des d’ara pot assegurar-se és que els moviments mecànics efectuats en el sol brollen exclusivament del conflicte entre la calor i la gravetat.

Els diferents cossos es refreden més ràpidament com més petits són. Els primers a refredar-se són els satèl·lits, els asteroides i els meteors, i així, veiem que la nostra lluna fa ja molt temps que està extingida. Més lentament es refreden els planetes, i el refredament més lent de tots és el del cos central.

Amb el progressiu refredament, va passant cada vegada més a primer pla l’acció mútua de les formes físiques de moviment que es transformen les unes en les altres, fins a arribar, per fi, a un punt a partir del qual comença a obrir-se pas l’afinitat química i en el qual els elements químics fins ara indiferents van diferenciant-se químicament els uns després dels altres, adquireixen propietats químiques i es combinen entre si. Aquestes combinacions varien constantment amb el descens de la temperatura, que influeix de diferent manera no sols en cada element, sinó en cada combinació determinada d’elements, amb la transició, en refredar-se, d’una part de la matèria gasiforme a l’estat líquid, primer, i després a l’estat sòlid, i amb les noves condicions així creades.

El període durant el qual el planeta es troba cobert en la seva superfície per una escorça sòlida i per acumulacions d’aigua coincideix amb aquell que la seva calor pròpia va cedint cada vegada més a la calor que sobre ell irradia el cos central. La seva atmosfera passa a ser escenari de fenòmens meteorològics, en el sentit que avui donem a aquesta paraula i la seva superfície es converteix en palestra de canvis geològics entre els quals les estratificacions provocades per precipitacions atmosfèriques van predominant cada vegada més sobre els resultats exteriors del nucli interior fluid i candent, que van afeblint-se a poc a poc.

Quan, per últim, la temperatura s’equilibra fins al punt que, almenys en una part considerable de la superfície, no depassa ja els límits en què pot viure l’albúmina, es forma, sempre que es donin les altres premisses químiques favorables, el protoplasma viu. Encara no sabem quines són aquestes condicions prèvies, la qual cosa no ha de sorprendre’ns, ja que ni coneixem, fins ara, la fórmula química de l’albúmina, ni tan sols sabem quants cossos albuminoides de diferent composició química existeixen, i només fa aproximadament deu anys que ens és conegut el fet que totes les funcions essencials de la vida, la digestió, les secrecions, el moviment, la contracció, la reacció als estímuls i la procreació, es deuen precisament a l’albúmina mancada d’estructura.

Van haver de passar probablement milers d’anys abans que presentessin les condicions en què, fent el següent pas d’avanç, va poder aquesta albúmina informe crear la primera cèl·lula, mitjançant la formació del nucli i la membrana. Però, en aparèixer la primera cèl·lula, es va assentar, al mateix temps, la base per a la formació de tot el món orgànic; primerament, es van desenvolupar, segons podem conjecturar a base de tota l’analogia de l’arxiu paleontològic, innombrables espècies de protists acel·lulars i cel·lulars, de les quals només ha arribat a nosaltres el Eozoon Canadense, partint de les quals algunes es van diferenciar gradualment per a formar les primeres plantes i altres per a donar vida als primers animals. I, partint dels animals primaris, es van desenvolupar, principalment per un procés d’ulterior diferenciació, les innombrables classes, ordres, famílies, gèneres i espècies animals i, finalment, la forma en què el sistema nerviós aconsegueix el seu grau més alt de desenvolupament, la dels animals vertebrats i, entre aquests, finalment, l’animal vertebrat en el qual la naturalesa cobra consciència de si mateixa: l’home.

També l’home sorgeix per un procés de diferenciació. No sols individualment, partint d’una sola cèl·lula per  arribar fins a l’organisme més complicat que produeix la naturalesa, sinó també històricament. Quan, al cap d’una lluita que dura milers d’anys, la mà es diferencia per fi del peu i sorgeix la locomoció erecta, l’home se separa definitivament del mico i s’estableixen les bases per al procés del llenguatge articulat i per al formidable desenvolupament del cervell, que a partir d’ara fa infranquejable l’abisme entre l’home i el simi. L’especialització de la mà significa l’eina i aquesta pressuposa l’activitat específicament humana, la reacció transformadora de l’home sobre la naturalesa, la producció. També uns certs animals en sentit estricte -la formiga, l’abella, el castor- posseeixen instruments, però solament com a membres del seu cos; també uns certs animals produeixen, però la seva acció productiva sobre la naturalesa que els envolta és, respecte a aquesta, nul·la. Solament l’home aconsegueix posar la seva empremta en la naturalesa, no sols trasplantant les plantes i els animals, sinó fent canviar, a més, l’aspecte, el clima del seu mitjà, més encara, fent canviar les mateixes plantes i els mateixos animals de tal manera, que les conseqüències de la seva activitat només poden arribar a desaparèixer amb l’extinció general del globus terraqui. I tot això ho ha dut a terme l’home, essencialment i primordial, per mitjà de la mà. És ella la que, en última instància, regeix fins i tot la màquina de vapor, que és, fins ara, l’instrument més poderós de què disposa l’home per a transformar la naturalesa, ja que també aquesta màquina és una eina. Amb la mà, va ser desenvolupant-se gradualment el cap; va sorgir la consciència, primerament la de les condicions necessàries per a aconseguir els diferents resultats útils d’ordre pràctic i, més tard, entre els pobles més afavorits i a conseqüència d’això, la penetració en les lleis naturals que els condicionen. I, amb el coneixement cada vegada més ràpid de les lleis naturals, es van multiplicar els mitjans per a actuar de rebuig sobre la naturalesa, perquè la mà per si sola mai hauria arribat a inventar la màquina de vapor si, amb ella i al mateix temps d’ella i, en part, correlativament gràcies a ella, no s’hagués desenvolupat també el cervell de l’home.

Amb l’home entrem en el camp de la història. També els animals tenen la seva història, la història del seu origen, descendència i gradual desenvolupament, fins  arribar al seu estat actual. Però aquesta història no la fan ells, sinó que es fa per a ells i, en la mesura en què d’ella participen, ho fan sense saber-ho i sense voler-ho. En canvi, els homes, a mesura que s’allunyen més i més de l’animal en sentit estricte, fan la seva història en grau cada vegada major per si mateixos, amb consciència del que fan, sent cada vegada menor la influència que sobre aquesta història exerceixen els efectes imprevistos i les forces incontrolades i responent el resultat històric cada vegada amb major precisió a fins preestablerts. Però, si apliquem aquesta pauta a la història humana, fins i tot a la dels pobles més desenvolupats del nostre temps, veiem la gegantina desproporció que encara hi ha aquí entre els fins preestablerts i els resultats aconseguits; veiem que encara predominen els efectes imprevistos i que les forces incontrolades són encara molt més poderoses que les que es posen en acció d’acord amb un pla. I no pot ser d’una altra manera, mentre l’activitat històrica més essencial dels homes, la que ha elevat a l’home de l’animalitat a la humanitat i que constitueix la base material de totes les seves altres activitats, la producció per a satisfer les seves necessitats de vida, que és avui la producció social, es trobi totalment sotmesa al joc mutu de l’acció cega de forces incontrolades, de tal manera que només en casos excepcionals s’aconsegueixen els fins proposats, realitzant-se en la majoria dels casos precisament el contrari del que s’ha volgut. Als països industrials més avançats, hem amansit les forces naturals per a posar-les al servei de l’home; amb això, hem multiplicat la producció fins a l’infinit, de tal manera que un nen produeix avui més que abans cent adults. I quina és la conseqüència d’això? Un excés de treball cada vegada major, la misèria sense parar creixent de les masses i, cada deu anys, l’explosió d’una tremenda crisi. Danwin no s’adonava de quina sàtira tan amarga escrivia sobre els homes, i en particular sobre els seus compatriotes, en demostrar que la lliure concurrència, la lluita per l’existència, que els economistes enalteixen com la més alta conquesta de la història, és l’estat normal imperant en el regne animal. Només una organització conscient de la producció social, en la qual es produeixi i es distribueixi d’acord amb un pla, podrà elevar als homes, en el camp de les relacions socials, sobre la resta del món animal en la mateixa mesura en què la producció en general l’ha fet d’acord amb l’espècie humana. I el desenvolupament històric fa que semblant organització sigui cada dia més inexcusable i, al mateix temps, més possible. D’ella datarà una nova època de la història en la qual els homes mateixos, i amb ells totes les branques de les seves activitats, incloent-hi especialment les ciències naturals, aconseguiran un auge que relegarà a l’ombra més profunda tot el que fins avui coneixem.

No obstant això, “tot el que neix és digne de perir”. Podran passar milions d’anys, centenars de milers de generacions podran néixer i morir, però arribarà inexorablement el dia en què, en esgotar-se la calor del sol, no aconsegueixi per a fondre els gels que avancen des dels pols, en què els homes, que aniran concentrant-se més i més al costat de l’Equador, no trobin tampoc allí la calor necessària per a viure, en què a poc a poc vagin esborrant-se fins als últims rastres de vida orgànica i la terra, convertida en una bola morta i gelada com la lluna, giri, enfonsada en profundes tenebres i en una òrbita cada vegada més estreta entorn del sol, també refredat, per a precipitar-se, finalment, en els espais còsmics. Altres planetes cauran abans que ella i altres la seguiran en la seva caiguda; en comptes del sistema solar, harmònicament ordenat, lluminós i ple de calor, una esfera freda i morta recorrerà el seu camí solitari pels espais. I la mateixa sort reservada al nostre sistema solar hauran d’experimentar-la, més tard o més d’hora, tots els altres sistemes de la nostra illa còsmica i la resta de les innúmeres illes còsmiques, fins i tot aquells la llum dels quals mai arribarà a la terra mentre visqui sobre ella un ull humà capaç de captar-la.

I què passarà quan semblant sistema solar acabi de recórrer el cicle de la seva vida i s’enfronti a la sort reservada a tot el finit, és a dir, a la mort? Seguirà el cos mort del sol rodant per tota una eternitat, com un cadàver, a través de l’espai infinit i s’enfonsaran per sempre totes les forces naturals abans diferenciades en infinita munió en la sola i única força de moviment de l’atracció? “O bé -com es pregunta Secchi (pàg. 810)- es contenen en la naturalesa forces capaces de retrotreure el sistema mort a l’estat inicial de la nebulosa candent, per a infondre una altra vegada en ell una nova vida? No ho sabem”.

No ho sabem, certament, a la manera com sabem que 2×2=4 o que l’atracció de la matèria augmenta o disminueix en proporció al quadrat de la distància. Però, en les ciències naturals teòriques, que van elaborant la seva concepció de la naturalesa, en la mesura del possible, fins a formar un tot harmònic i sense la qual ni l’empíric més dejuni d’idees donaria avui voltes sense moure’s del lloc, ens veiem obligats amb molta freqüència a manejar magnituds imperfectament conegudes, i la lògica del pensament ha d’acudir sempre en ajuda de la insuficiència del coneixement. És així com les modernes ciències naturals s’han vist obligades a prendre de la filosofia la tesi de la indestructibilitat del moviment, sense la qual no podrien existir. Ara bé, el moviment de la matèria no és el simple i tosc moviment mecànic, el simple desplaçament de lloc: és la calor i la llum, la tensió elèctrica i magnètica, la combinació i la dissociació químiques, la vida i, finalment, la consciència. Dir que a la matèria, al llarg de tota la seva existència il·limitada en el temps, només per una única vegada i durant un temps insignificant. En comparació amb la seva eternitat, se li ofereix la possibilitat de diferenciar el seu moviment, desplegant amb això tota la riquesa d’aquest moviment, per a quedar reduïda abans i després, per tota una eternitat, a un simple desplaçament de lloc, val tant com afirmar que la matèria és mortal i el moviment perible. La indestructibilitat del moviment no pot concebre’s d’una manera purament quantitativa; cal concebre-la també d’una manera qualitativa; una matèria el desplaçament de la qual purament mecànic de lloc tanca, indubtablement, la possibilitat de transformar-se, sota condicions propícies, en calor, electricitat, acció química i vida, però que no pot engendrar per si mateixa aquelles condicions, aquesta matèria ha perdut el moviment; i un moviment que no compta ja amb la capacitat necessària per a transformar-se en les diferents maneres de manifestar-se que li són pròpies, té sens dubte, encara, la dynamis [possibilitat], però manca de la energeia [acció], la qual cosa vol dir que es troba ja, en part, destruït. I totes dues coses són inconcebibles.

El que sí que pot afirmar-se és que va haver-hi un temps en què la matèria de la nostra illa còsmica va transformar en calor una massa tal de moviment -sense que fins avui sapiguem de quina classe-, que gràcies a això van poder desenvolupar-se els 20 milions d’estrelles que, almenys (segons Mädler), pertanyen als nostres sistemes solars i la gradual extinció dels quals és igualment segura Com es va operar aquesta transformació? Tampoc nosaltres sabem, com no ho sap el pare Secchi, si el futur caput mortuum del nostre sistema solar tornarà a convertir-se algun dia en matèria primera de nous sistemes solars. Però, si no volem recórrer en aquest punt a la idea del creador, no tenim més remei que arribar a la conclusió que la matèria primera candent dels sistemes solars de la nostra illa còsmica va sorgir, per una via natural, mitjançant les transformacions operades pel moviment, inherents per naturalesa a la matèria mòbil, i que les seves condicions hauran també de reproduir-se per obra de la matèria mateixa, encara que sigui a la volta de milions i milions d’anys, d’una manera més o menys fortuïta, però amb la força de la necessitat que és inherent també al casual.

La possibilitat de semblant transformació és reconeguda en mesura cada vegada major. Va obrint-se pas la idea que els cossos còsmics tendeixen en definitiva a xocar els uns amb els altres i fins es calcula la quantitat de calor que es desenvoluparà en aquestes col·lisions. Partint d’elles, s’expliquen per la via més fàcil el sobtat relluir de noves estrelles i la llum cada vegada més clara que, també sobtadament, acomiaden unes altres que ja coneixem d’antic i de què ens parla l’astronomia.

D’acord amb això, veiem no sols que el nostre grup planetari gira al voltant del sol i els nostres sols dins de l’illa còsmica en què habitem, sinó també que tota la nostra illa còsmica continua movent-se dins de l’espai del cosmos en un equilibri temporal i relatiu amb les altres illes còsmiques, ja que fins i tot l’equilibri relatiu dels cossos que giren lliurement només pot concebre’s dins d’un moviment mútuament condicionat; i hi ha molts que admeten que la temperatura de l’espai còsmic no és a tot arreu la mateixa. Per últim, sabem que, exceptuant una part insignificant, la calor dels innombrables sols de la nostra illa còsmica desapareix en l’espai i s’esforça en va per elevar la temperatura de l’espai còsmic encara que només sigui en una milionèsima de grau de l’escala Celsius. Què s’ha fet de tota aquesta enorme quantitat de calor? Ha desaparegut per sempre en l’intent d’escalfar l’espai, o ha deixat pràcticament d’existir i només continua existint teòricament en el fet que l’espai còsmic s’ha escalfat en una fracció decimal de grau que comença amb deu o més zeros? Aquesta hipòtesi equival a negar la indestructibilitat del moviment; admet la possibilitat que, mitjançant la col·lisió successiva dels cossos còsmics, tot el moviment mecànic existent es transformi en calor i aquest s’irradiï en l’espai còsmic, amb el que, malgrat la “indestructibilitat de la força”, hauria deixat d’existir tot moviment en general. (I això revela, dit sigui de passada, que erroni és parlar d’indestructibilitat de la força, en comptes d’indestructibilitat del moviment.) Arribem, doncs, a la conclusió que per un camí, que la investigació de la naturalesa considerarà algun dia com és la seva comesa assenyalar, la calor irradiada en l’espai còsmic tindrà necessàriament la possibilitat d’arribar a transformar-se en una altra forma de moviment, en la qual podrà arribar a concentrar-se i manifestar-se. Amb la qual cosa desapareixerà la principal dificultat amb què ensopega la possibilitat que els sols extingits es converteixin de nou en la nebulosa candent.

Per tota la resta, la successió eternament repetida dels mons en el temps infinit no és més que el complement lògic de la coexistència dels innombrables mons en l’espai infinit, tesi aquesta la necessitat de la qual s’ha imposat fins i tot al cervell antiteòric de ianqui d’un Draper. [7]

La matèria es mou en un cicle perenne, cicle que probablement descriu la seva òrbita en períodes de temps per als quals el nostre any terrestre ja no ofereix una pauta de mesura suficient; en el qual el temps del més alt desenvolupament, el temps de la vida orgànica i, més encara, el de la vida conscient de si mateixa i de la naturalesa, resulta mesurat tan breument com l’espai en el qual es fan valer la vida i l’autoconsciència; en el qual tota modalitat finita d’existència de la matèria, sigui sol o nebulosa, animal concret o espècie animal, combinació o dissociació química, és igualment perible i en el qual res hi ha etern fora de la matèria en etern moviment i de les lleis conformement a les quals es mou i canvia. Però, per moltes vegades i per molt implacablement que aquest cicle s’operi també en el temps i en l’espai; per molts milions de sols i de terres que puguin néixer i morir i per molt de temps que pugui transcórrer fins que arribin a donar-se les condicions per a la vida orgànica en un sol planeta dins d’un sistema solar; per innombrables que siguin els éssers orgànics que hagin de precedir i que hagin de morir abans, perquè d’entre ells puguin arribar a desenvolupar-se animals dotats d’un cervell capaç de pensar i a trobar per un període breu de temps les condicions necessàries per a la seva vida, per a després veure’s implacablement escombrats, tenim la certesa que la matèria romandrà eternament la mateixa a través de totes les seves mutacions; que cap dels seus atributs pot arribar a perdre’s completament i que, per tant, per la mateixa ferma necessitat amb què un dia desapareixerà de la faç de la terra la seva floració més alta, l’esperit pensant, tornarà a brollar en un altre lloc i en un altre temps.

Notes

[1] Al marge del manuscrit apareix a llapis aquesta anotació d’Engels: “Torricelli, amb motiu de la regulació de la corrent dels rius dels Alps.” N.  del ed.

[2] De quina manera tan incommovible pot seguir aferrat a aquesta concepció un home les cuals les realitzacions científiques del qual han subministrat elements summament importants per a superar-la, el revelen les següents paraules clàssiques:

“Totes les institucions del nostre sistema solar indiquen, quan podem penetrar en elles, el manteniment de l’existent i la seva permanència immutable. De la mateixa manera que cap animal, cap planta de la terra són, des dels temps més antics, més perfectes del que eren o diferents; de la mateixa manera que, en tots els organismes, només observem relacions entre si, però no relacions de successió, i que la nostra pròpia espècie s’ha mantingut invariable des del punt de vista físic, tampoc la més immensa varietat dels cossos còsmics coexistents ens autoritza a veure en aquestes formes diferents fases de desenvolupament. sinó que, per contra, tot el creat és igualment perfecte en si.” (Mädler, Populäre Astronomie [“Astronomia popular”], Berlín, 1861, 5a edició, pàg. 316). [Nota d’Engels.]

Al marge del manuscrit, apareix aquesta anotació a llapis: “La fermesa de la vella concepció de la naturalesa servia de base per a resumir d’una manera universal tota la ciència natural, vista en el seu conjunt. Els enciclopedistes francesos, encara en una juxtaposició purament mecànica, i el mateix simultàniament, St. Simon i la filosofia alemanya de la naturalesa, portada al seu terme per Hegel.” N. de l’ed.

[3] Al marge del manuscrit, figura aquesta nota a llapis: “També es comprèn ara per primera vegada, gràcies a Kant, la resistència a la rotació de la Terra per efecte de les marees.” N. de l’ed.

[4] La falla de la concepció de Lyell -almenys, sota la seva primera forma- consistia a concebre les forces que actuaven sobre la terra com a constants, tant qualitativament com quantitativa. No existeix per a ell el refredament de la terra; aquesta no es desenvolupa en una direcció determinada, sinó que canvia purament i simple d’una manera incoherent i casual. [Nota d’Engels.]

[5] Al marge del manuscrit, figura aquesta nota a llapis: “Embriologia”. N. de l’ed.

[6] Al marge del manuscrit, figura aquesta nota a llapis: “Ceratodo. Idem arqueópterix, etc.” N. de l’ed.[7] “The multiplicity of worlds in infinite space leads to the concepció of a succession of worlds in infinite time” (Draper, History of the Inlellectual Development of Europe, vol. II. pàg. 17) [La pluralitat dels mons dins de l’espai infinit porta a la concepció d’una successió de mons en el temps infinit. (Draper, “Història del desenvolupament intel·lectual d’Europa”, t. II, pàg.)] [Nota d’Engels.]

Friedrich Engels

Font: Marxist Internet Archive. Traduït del castellà al català per Ricard Ribera.

El treball que el lector té davant seu no és, ni de bon tros, fruit d’un “impuls interior”. Lluny d’això, el meu amic Liebknecht pot testificar quant esforç li va costar convèncer-me de la necessitat d’analitzar críticament la novíssima teoria socialista del senyor Dühring. Una vegada decidit a fer-ho, no tenia més remei que investigar aquesta teoria, que el seu autor exposa com l’últim fruit pràctic d’un nou sistema filosòfic, en relació amb aquest sistema, investigant, per consegüent, aquest sistema mateix. Em vaig veure, doncs, obligat a seguir al senyor Dühring per tots els amplis camps per ell recorreguts, tractant del diví i de l’humà i de què sé jo quantes coses més. I així va sorgir tota una sèrie d’articles que van veure la llum en el Vorwärts [1] de Leipzig des de començaments de 1877 i que es recullen, sistemàticament ordenats, en el present volum.

Dues circumstàncies poden excusar el que la crítica d’un sistema tan insignificant, malgrat tota la seva jactància, adopti unes proporcions tan extenses, imposades pel tema mateix. Una és que aquesta crítica em brindava l’ocasió per a desenvolupar sobre un pla positiu, en els més diversos camps, les meves idees sobre problemes que tanquen avui un interès general, científic o pràctic. I encara que aquesta obra no persegueix, ni molt menys, el designi d’oposar un nou sistema al sistema del senyor Dühring, confio que el lector no trobarà a faltar, malgrat la diversitat de les matèries tractades, la coherència interna que existeix entre les idees exposades per mi.

L’altra circumstància al fet que al·ludia és la següent: el senyor Dühring, com a “creador d’un sistema”, no representa, ni de bon tros, un fenomen aïllat, a l’Alemanya actual. Des de fa algun temps, a Alemanya brollen pertot arreu, com els bolets, de la nit al dia, a dotzenes, multitud de sistemes filosòfics, i principalment de filosofia de la naturalesa, per a no parlar dels innombrables nous sistemes de política, economia, etc. Tal sembla com si en la ciència es volgués aplicar també aquest postulat de l’Estat modern segons el qual se suposa a tot ciutadà amb capacitat per a jutjar sobre quants problemes se sotmeten al seu vot o el postulat de l’economia en el qual es parteix que tot consumidor coneix amb detall quantes mercaderies necessita adquirir per al seu manteniment. Tothom pot, pel que sembla, escriure sobre tot, i en això consisteix totalment la “llibertat de la ciència”: a escriure amb especial alleujament de coses que s’ignoren en absolut, considerant això com l’únic mètode científic veritablement rigorós. El senyor Dühring no és sinó un dels exemplars més representatius d’aquesta estrident pseudociència que pertot arreu es col·loca avui, a Alemanya, a força de cops de colze, a primera fila i que retrona l’espai amb el seu estrepitós… soroll de llautó. Soroll de llautó en poesia, en filosofia, en economia, en historiografia; soroll de llautó en la càtedra i en la tribuna, per tot arreu soroll de llautó, però no un soroll de llautó qualsevol, sinó transcendental, que s’atribueix a si mateix una gran superioritat i profunditat de pensament i que no ha de confondre’s, de cap manera, amb el modest i vulgar soroll de llautó que escoltem en altres països: es tracta del producte més representatiu i més abundant de la indústria intel·lectual alemanya, barat però dolent, ni més ni menys que els altres articles amb què el país, desgraciadament, no va estar representat a Filadèlfia [2]. Fins al socialisme alemany, sobretot des que el senyor Dühring va començar donant l’exemple, ha fet últimament grans progressos en aquest art del soroll de llautó transcendental; i el fet que, en realitat, el moviment socialdemòcrata a penes es deixi atordir per tot aquest estrèpit transcendental és una prova més de la meravellosa salut de què gaudeix la nostra classe obrera, en un país en el qual tot sembla estar actualment malalt, amb l’única excepció de les ciències naturals.

Quan, en el seu discurs pronunciat en el congrés de naturalistes de Munic, Nägeli afirmava que el coneixement humà mai arribaria a revestir el caràcter de l’omnisciència, ignorava evidentment les obres del senyor Dühring. Aquestes obres m’han obligat a mi a seguir al seu autor per una sèrie de camps en els quals, quan molt, només puc moure’m amb pretensions d’afeccionat. Em refereixo, principalment, a les diferents branques de les ciències naturals, on fins avui solia considerar-se com a pecat d’infatuació el que el “profà” gosés entremetre’s a parlar del que no sabia. No obstant això, m’anima una mica en aquesta obstinació el que, en un discurs pronunciat també a Munic, el senyor Virchow deixés escapar la frase, a la qual més detingudament ens referirem en un altre lloc, que, fora del camp delimitat de la seva especialitat, el naturalista no està informat tampoc més que “a mig fer”, el que equival a dir que és, parlant en termes corrents, un profà [3]. I, així com l’especialista es permet i no té més remei que permetre’s, a vegades, trepitjar en un terreny limítrof amb el seu, acollint-se a l’obligada indulgència de l’especialista quant a les seves malapteses d’expressió i a les seves petites relliscades, jo m’he pres també la llibertat d’adduir aquí una sèrie de fenòmens i de lleis naturals per a il·lustrar les meves idees teòriques generals, i confio que podré comptar amb la mateixa indulgència. Els resultats de les modernes ciències naturals s’imposen a tot el que s’ocupi de qüestions teòriques amb la mateixa força irresistible amb què el naturalista d’avui es veu empès, vulgui’l o no, a establir deduccions teòriques generals. I aquí ens trobem, almenys, amb una certa compensació. Perquè si els teòrics són profans a mitges en el camp de les ciències naturals, els naturalistes d’avui dia solen ser-ho igualment en el terreny teòric, en el terreny que fins aquí ha vingut qualificant-se de filosofia.

La recerca empírica de la naturalesa ha acumulat una massa tan gegantesca de coneixements d’ordre positiu, que la necessitat d’ordenar-los sistemàticament i atenint-se als seus nexes interns, dins de cada camp de recerca, constitueix una exigència senzillament imperativa i irrefutable. I no menys ho és la necessitat d’establir la deguda connexió entre els diversos camps de coneixement. Però, en tractar de fer això, les ciències naturals es desplacen al camp teòric, on fracassen els mètodes empírics i on només el pensament teòric pot conduir a alguna cosa. Ara bé, el pensament teòric només és un do natural en el que a la capacitat es refereix. Aquesta capacitat ha de ser conreada i desenvolupada; i, fins avui, no existeix un altre mitjà per al seu cultiu i desenvolupament que l’estudi de la història de la filosofia.

El pensament teòric de tota època, incloent-hi per tant la nostra, és un producte històric, que revesteix formes molt diferents i assumeix, per tant, un contingut molt diferent també, segons les diferents èpoques. La ciència del pensament és, per consegüent, com totes les ciències, una ciència històrica, la ciència del desenvolupament històric del pensament humà. I això té també la seva importància, en el que afecta l’aplicació pràctica del pensament als camps empírics. Per diverses raons. La primera és que la teoria de les lleis del pensament no representa, ni molt menys, aquesta “veritat eterna” i definitiva que l’esperit del filisteu es representa quan sent pronunciar la paraula “lògica”. La mateixa lògica formal ha estat objecte d’aferrissades disputes des d’Aristòtil fins als nostres dies. Pel que a la dialèctica es refereix, fins avui només ha estat investigada detingudament per dos pensadors: Aristòtil i Hegel. I la dialèctica és, precisament, la forma més complerta i total de pensament per a les modernes ciències naturals, ja que és l’única que ens brinda l’analogia i, per tant, el mètode per a explicar els processos de desenvolupament de la naturalesa, per a comprendre, en els seus trets generals, els seus nexes i el trànsit de l’un a l’altre camp de recerca.

En segon lloc, el coneixement de la trajectòria històrica de desenvolupament del pensament humà, de les idees que les diferents èpoques de la història s’han format sobre les connexions generals del món exterior, constitueix també una necessitat per a les ciències naturals teòriques, ja que ens serveix de criteri per a contrastar les teories per elles formulades. En aquest aspecte, cal dir que es posa de manifest molt sovint i amb colors ben vius el desconeixement de la història de la filosofia. No poques vegades, veiem als naturalistes teoritzants sostenir com a flamants teories, que fins i tot arriben a imposar-se com a teories de moda durant algun temps, doctrines que la filosofia ve professant des de fa segles i que, en no pocs casos, han estat ja filosòficament rebutjades. És, indubtablement, un gran triomf de la teoria mecànica de la calor l’haver secundat amb nous testimonis i haver destacat de nou en primer pla el principi de la conservació de l’energia. Però, potser aquest principi hauria pogut proclamar-se com una veritat tan absolutament nova si els senyors físics haguessin recordat que ja havia estat formulat, en el seu moment, per Descartes? Des que la física i la química operen de nou gairebé exclusivament amb molècules i amb àtoms, no hi ha més remei que girar de nou els ulls a la filosofia atomística dels antics grecs. Però que superficialment apareix tractada aquesta filosofia, fins i tot pels millors naturalistes moderns! Així, per exemple, Kekulé afirma (en la seva obra Ziele und Leistungen der Chemie [“Metes i realitzacions de la química”]) que aquesta filosofia procedeix de Demòcrit, i no de Leucip, i sosté que va ser Dalton el primer que va admetre l’existència d’àtoms elementals qualitativament diferents, assignant-los diferents pesos, característics dels diferents elements, quan en Diògenes Laercio (X, I, §§ 43-44 i 61) pot llegir-se que ja Epicur atribuïa als àtoms diferències, no sols de magnitud i de forma, sinó també de pes; és a dir, que ja coneixia, a la seva manera, el pes i el volum atòmics.

L’any 1848, que a Alemanya no va fer el cim en res, va portar en canvi un viratge radical en el camp de la filosofia. Mentre la nació es llançava als assumptes pràctics, creant els orígens de la gran indústria i de l’especulació fraudulenta, el gegantesc auge que les ciències naturals havien adquirit de temps enrere a Alemanya, iniciat per predicadors ambulants i caricatures com Vogt, Büchner, etc., repudiava obertament la filosofia clàssica alemanya, que havia anat a sumir-se en els arenals dels vells hegelians berlinesos. Aquests ho tenien ben merescut. Però una nació que vulgui mantenir-se a l’altura de la ciència no pot desenvolupar-se sense comptar amb un pensament teòric. I amb l’hegelianisme es va tirar per la borda la dialèctica -precisament en els moments en què s’imposava amb força irresistible el caràcter dialèctic dels fenòmens naturals i en què, per tant, només la dialèctica de les ciències naturals podia ajudar l’home de ciència a escalar la muntanya teòrica-, per a lliurar-se de nou, amb gest impotent, en braços de la vella metafísica. Van tornar a fer estralls entre el públic les vàcues reflexions de Schopenhauer, tallades a mida del filisteu, i més tard fins a les d’un Hartmann i el materialisme vulgar de predicadors de placeta d’un Vogt i un Büchner. En les universitats es feien la competència els més diversos llinatges de l’eclecticisme, que només coincidien a ser tots ells una mescladissa de residus de velles filosofies i a ser tots igualment metafísics. Dels enderrocs de la filosofia clàssica només es va salvar un cert neokantisme, l’última paraula del qual era la cosa en si eternament incognoscible; és a dir, precisament la part de Kant que menys mereixia ser salvada. Resultat final de tot això és la confusió i l’algaravia que avui regnen en el camp del pensament teòric.

A penes es pot agafar un llibre teòric de ciències naturals sense tenir la impressió que els mateixos naturalistes s’adonen de com estan dominats per aquesta algaravia i confusió i de com la filosofia avui en curs no ofereix absolutament cap sortida. I, en efecte, si es vol arribar a veure clar en qualsevol d’aquests camps, no hi ha per a això més solució ni una altra possibilitat que retornar, sota una forma o altra, del pensament metafísic al pensament dialèctic.

Aquest retorn pot operar-se per diferents camins. Pot imposar-se d’una manera elemental, per la força coactiva dels propis descobriments de les ciències naturals, que es resisteixen a continuar deixant-se amputar en el vell llit metafísic de Procusto. Però aquest seria un procés lent i penós, en el qual caldria vèncer tota una sèrie de friccions inútils. En gran part, aquest procés es troba ja en marxa, sobretot en biologia. Podria, no obstant això, escurçar-se notablement si els naturalistes teòrics es decidissin a prestar major atenció a la filosofia dialèctica, en les manifestacions que d’ella ens brinda la història. Entre aquestes manifestacions hi ha singularment dues que podrien ser molt fructíferes per a les modernes ciències naturals.

La primera és la filosofia grega. Aquí, la idea dialèctica se’ns mostra encara amb la senzillesa de l’espontani, sense que la destorbin encara aquells amorosos obstacles que a si mateixa oposava la metafísica dels segles XVII i XVIII -Bacon i Locke a Anglaterra, Wolff a Alemanya- i amb els quals obstruïa el camí que havia de portar-la de la comprensió dels detalls a una visió de conjunt, a la comprensió de les concatenacions generals. Els grecs -precisament per no haver avançat encara fins a l’anàlisi i la desintegració de la naturalesa-, enfoquen aquesta encara com un tot, en els seus trets generals. La coherència general dels fenòmens naturals encara no s’indaga detalladament, sinó que és, per als grecs, el resultat de la intuïció directa. En això consisteix precisament la falla de la filosofia grega, la que més tard l’obligarà a cedir el passo a altres mètodes. I aquí radica, alhora, la seva superioritat respecte a totes les escoles metafísiques que, avançant en el temps, se li hauran d’oposar. És a dir, que la metafísica tenia raó contra els grecs quant al detall, però en canvi aquests tenien raó contra la metafísica en la seva visió de conjunt. Heus aquí una de les raons que, en filosofia com en tantes altres coses, no tinguem més remei que girar sempre la mirada cap a les idees d’aquell petit poble, el talent del qual i les projeccions universals del qual li asseguren en la història progressiva de la humanitat un lloc com cap altre poble pot reivindicar per a si. Però encara hi ha una altra raó, i és que les diverses formes de la filosofia grega contenen ja en germen, en gestació, totes les maneres de concebre que, caminant el temps, hauran de desenvolupar-se. Per això les ciències naturals teòriques no tenen més remei que retrotreure’s als grecs, si volen seguir l’evolució cap endarrere dels que avui són els seus principis generals, fins a remuntar-se als seus orígens. Cada dia són menys els naturalistes que, operant com amb veritats eternes amb les despulles de la filosofia grega, per exemple amb l’atomística, miren als grecs per sobre de l’espatlla amb un menyspreu baconià, per la senzilla raó que els grecs no van arribar a conèixer la ciència natural empírica. I cal desitjar que aquesta nova actitud progressi fins a convertir-se en un coneixement real i efectiu de la filosofia grega.

La segona manifestació de la dialèctica i la que més a prop es troba dels naturalistes alemanys és la filosofia clàssica alemanya des de Kant fins a Hegel. En aquest punt, alguna cosa s’ha aconseguit ja des que torna a estar de moda l’invocar a Kant, remuntant-se per sobre el ja citat neokantisme. Des que s’ha esbrinat que Kant és l’autor de dues genials hipòtesis, sense les quals les modernes ciències naturals teòriques no podrien fer un pas: la teoria de l’origen del sistema solar, abans atribuïda a Laplace, i la teoria de la resistència a la rotació de la terra per les marees, aquest filòsof ha tornat a conquistar el lloc que per dret li correspon en el respecte dels naturalistes. Però voler estudiar dialèctica en Kant seria una labor innecessàriament penosa i estèril, tenint com tenim les obres d’Hegel, en què se’ns ofereix un compendi de què és la dialèctica, si més no la hi desenvolupi aquí des d’un punt de partida radicalment fals.

Avui, en què la reacció contra la “filosofia de la naturalesa”, justificada en bona part per aquest fals punt de partida i per l’impotent empantanegament dels hegelians berlinesos, s’ha expansionat ja a pler, acabant en una pluja d’invectives, i en què, d’altra banda, les ciències naturals s’han vist tan brillantment deixades a l’estacada en les seves necessitats teòriques per la metafísica eclèctica a l’ús, creiem que serà possible tornar a pronunciar davant naturalistes el nom d’Hegel sense deslligar amb això aquest ball de Sant Vito en què el senyor Dühring és tan divertit mestre.

Convé, abans de res, puntualitzar que no tractem ni remotament de defensar el punt de vista del que arrenca Hegel, el que l’esperit, el pensament, la idea és el primari i el món real un simple reflex de la idea. Aquest punt de vista va ser abandonat ja per Feuerbach. Avui, tots estem d’acord que la ciència, qualsevol que ella sigui, natural o històrica, necessàriament ha de partir dels fets donats i, per tant, tractant-se de ciències naturals, de les diverses formes objectives de moviment de la matèria; estem d’acord, per consegüent, que en les ciències naturals teòriques no val construir concatenacions per a imposar-les-hi als fets, sinó que cal descobrir-les en aquests i, una vegada descobertes, i sempre que això sigui possible, demostrar-les sobre l’experiència.

Tampoc pot parlar-se de mantenir dret el contingut dogmàtic del sistema d’Hegel, tal com l’han anat predicant els hegelians berlinesos, així els vells com els joves. Amb el punt de partida idealista també se’n va a terra el sistema erigit sobre ell i, per tant, la filosofia hegeliana de la naturalesa. Recordi’s que la crítica que les ciències naturals oposen a Hegel, en allò en què està precisament orientada, només versa sobre aquests dos aspectes: el punt de partida idealista i la construcció arbitrària d’un sistema que es dona bufetades amb els fets.

Doncs bé, descomptant tot això, queda encara en peus la dialèctica hegeliana. Correspon a Marx -enfront dels “rondinaires, petulants i mediocres epígons que avui posen càtedra a l’Alemanya culta”- el mèrit d’haver destacat de nou, avançant-se a tots els altres, el relegat mètode dialèctic, l’entroncament del seu pensament amb la dialèctica hegeliana i les diferències que el separen d’aquesta, a la vegada que en El Capital aplicava aquest mètode als fets d’una ciència empírica, l’economia política. Per a comprendre el triomf que això representa n’hi ha prou en fixar-se en el fet que, fins i tot a Alemanya, no encerta la nova escola econòmica a remuntar-se per sobre el vulgar lliurecanvisme més que plagiant a Marx (no poques vegades amb tergiversacions), sota pretext de criticar-ho. 

En la dialèctica hegeliana reina la mateixa inversió de totes les connexions reals que en les altres ramificacions del sistema d’Hegel. Però, com diu Marx: “El fet que la dialèctica pateixi en mans d’Hegel una mistificació, no obsta perquè aquest filòsof fos el primer que va saber exposar d’una manera àmplia i conscient les seves formes generals de moviment. El que passa és que la dialèctica apareix, en ell, invertida, posada de cap. No cal més que donar-li la volta, més ben dit, posar-la dempeus, i de seguida es descobreix sota l’escorça mística la llavor racional.”

En les mateixes ciències naturals ens trobem, no poques vegades, amb teories en què la realitat apareix girada del revés, en què les imatges reflexes es prenen per la forma original, sent necessari, per tant, donar-los la volta per a restituir-les a la seva veritable posició. Amb freqüència, aquestes teories s’entronitzen durant llarg temps. Així va esdevenir, per exemple, amb el fenomen de la calor, en el qual durant gairebé dos segles es veia una misteriosa matèria especial i no una forma en moviment de la matèria usual, fins que la teoria mecànica de la calor va venir a col·locar les coses en el seu lloc. Però allò no va ser obstacle perquè la física, dominada per la teoria de la calor material, descobrís una sèrie d’importantíssimes lleis entorn de la calor, obrint la porta -gràcies sobretot a Fourier i a Sadi Carnot [4]- per a una concepció exacta, concepció que avui formula en els seus veritables termes i tradueix al seu llenguatge propi les lleis descobertes pels seus predecessors. I un altre punt ocorre en la química, on la teoria flogística [5], després de cent anys de treball, va començar a subministrar les dades amb ajuda dels quals va poder Lavoisier descobrir en l’oxigen posat de manifest per Priestley el veritable pol contrari de l’imaginari flogist, amb el que tota la teoria flogística queia a terra. Però sense que amb això es cancel·lessin, ni de bon tros, els resultats experimentals de la flogística. L’única cosa que es va fer va ser donar la volta a les seves fórmules, traduint-les del llenguatge logístic a la terminologia ja consagrada de la química, sense que per això perdessin la seva exactitud. 

Doncs bé, el que la teoria de la calor matèria és a la teoria mecànica de la calor, o la teoria flogística a la teoria de Lavoisier, això és, sobre si fa no fa, la dialèctica hegeliana respecte a la dialèctica racional.

NOTES

[1] («Endavant»): òrgan central del Partit Obrer Socialista Alemany, es va publicar a Leipzig des de l’1 d’octubre de 1876 fins al 27 d’octubre de 1878. L’obra d’Engels “Anti-Dühring” es va publicar en el periòdic des del 3 de gener de 1877 fins al 7 de juliol de 1878.

[2] El 10 de maig de 1876 es va inaugurar a Filadèlfia (els Estats Units) la sisena exposició industrial mundial. Entre els quaranta països representats figurava també Alemanya. L’exposició va mostrar que la indústria alemanya quedava molt a la saga de la indústria d’altres països i es regia pel principi «barat i podrit».

[3] Engels al·ludeix a les intervencions de Nägeli i Wirchow el setembre de 1877 en el Congrés de Naturalistes i Metges Alemanys, els materials dels quals van ser publicats en “Tageblatt der 50. Versammlung deutscher Naturforscher und Aerzte in München 1877” («Butlletí del 50 Congrés de Naturalistes i Metges Alemanys a Munic, 1877»), i també a les declaracions de Wirchow en el llibre “Die Freibeit der Wissenschaft im modernen Staat” («La llibertat de la ciència en l’Estat modern»), Berlin, 1877

[4] Es tracta dels llibres: J. B. J. Fourier, Théorie analytique de la chaleur («Teoria analítica de la calor»), París, 1822 i S. Carnot, Réflexions sud la puissance motrice du feu et sud els machines propres à développer cette puissance («Reflexions sobre la potència motriu del foc i sobre les màquines capaces de desenvolupar aquesta potència»), París, 1824. La funció C que Engels esmenta a continuació figura en la nota de les pàgines 73-79 del llibre de Carnot.

[5] Segons els criteris que regnaven en la química del segle XVIII, es considerava que el procés de combustió es trobava condicionat per l’existència d’una substància especial en els cossos, el flogist, que se segregava d’ells durant la combustió. L’eminent químic francès A. Lavoisier va demostrar la inconsistència d’aquesta teoria i va donar l’explicació justa del procés com a reacció de combinació d’un cos combustible amb l’oxigen.

Friedrich Engels

Font: Font: K. Marx & F. Engels, Correspondencia, Ediciones Política, L’Havana, s.f. Marxist Internet Archive. Traduït del castellà al català per Mercedes Vidal

París, 23-24 de novembre de 1847

Pensa una mica sobre la professió de fe. [1] Crec que seria millor abandonar la forma de catecisme i anomenar així a la cosa: Manifest Comunista. Com que és forçós fer un relat històric de certa extensió, la forma que ha tingut fins ara és bastant inapropiada. Portaré amb mi el que he fet aquí [2]. És simplement una narració, però miserablement composta amb terribles presses! Començo així: Què és el Comunisme? I després vaig de dret al proletariat: la història del seu origen, la seva diferència amb obrers anteriors, el desenvolupament de la contradicció entre proletariat i burgesia, les crisis, els resultats. Juntament amb això, tota classe d’assumptes secundaris, i finalment la política de partit dels comunistes, en la mesura en què pugui fer-se pública. El que tinc aquí encara no ha estat sotmès a aprovació, però a excepció d’uns pocs i petits detalls, espero finalitzar-ho d’una forma en què com a mínim no hi hagi res contrari a les nostres opinions…

Notes

[1] En esborrany del Manifest Comunista.

[2] Engels es va trobar amb Marx a Ostende, el 27 de novembre, d’on van partir junts per a assistir al Segon Congrés de la Lliga Comunista, verificat el 29 de novembre. (N. Ed. en anglès).

Friedrich Engels

Escrita a Manchester el 23 de maig de 1856. Font: K. Marx & F. Engels, Imperio y colonia, escritos sobre Irlanda, Ediciones Pasado y Presente, pàgines 108-110. Traduït del castellà al català per Adel Pereira.

Benvolgut Marx:

En el nostre viatge per Irlanda vam anar de Dublín a Galway (en la costa occidental), més tard cap a l’interior 20 milles en direcció nord, després a Limerick, vam baixar pel Shannon fins a Tarbet, Tralee, Killaméy i vam tornar a Dublín. En total vam recórrer al voltant de 450 a 500 milles angleses i vam veure, per tant, aproximadament 2/3 del país. Amb l’excepció de Dublín, que és a Londres el que Düsseldorf a Berlín, té tota la fisonomia de l’antiga residència governamental menor i també està tota construïda a l’estil anglès; es té en tot el país, i especialment a les ciutats, la mateixa impressió que si s’estigués a França o Llombardia. Gendarmes, capellans, advocats, buròcrates, latifundistes, en quantitat memorable, i una absència total de qualsevol mena d’indústria, de manera que a penes es podria comprendre de què viuen totes aquestes plantes paràsites si la misèria dels pagesos no constituís el corresponent revers de la medalla. La “repressió” és visible pertot arreu, el govern s’entremet en tot, no hi ha ni petjada de l’anomenat selfgovernment. Es pot considerar a Irlanda com la primera colònia anglesa, colònia que, a causa de la seva proximitat, encara és governada directament a la manera antiga, i ja aquí es descobreix que l’anomenada llibertat dels ciutadans anglesos depèn de l’opressió de les colònies. En cap altre país he vist tants gendarmes, i l’estil prussià del gendarme borratxo s’ha desenvolupat fins a aconseguir la màxima perfecció en aquesta constabulary [policia] armada amb carabina, baioneta i esposes.

Les ruïnes són típiques del país; les més antigues són del segle V i VI; les més modernes, del segle XIX, amb totes les edats intermèdies. Les més antigues, són només esglésies; des de 1100 hi ha esglésies i castells, des de 1800, cases de pagesos. En tot l’oest, però especialment a la regió de Galway, el camp està cobert d’aquestes cases de pagesos en ruïnes, que en la majoria dels casos no van ser abandonades fins a 1846. Mai vaig creure que una fam pogués tenir una realitat tan palpable [1]. Pobles sencers estan deserts, i entre ells, després, els parcs esplèndids dels landlords menors, que són gairebé els únics que encara viuen allí: en la majoria dels casos són advocats. La fam, l’emigració i les clearances, tot junt, han produït aquest resultat. En aquest panorama ni tan sols han guanyat en els prats; el camp és un desert total que ningú vol tenir. En el comtat Clare, al sud de Galway, la situació millora una mica: allí sí que hi ha bestiar; i en la rodalia de Limerick els pujols estan conreats en forma excel·lent, generalment per colons escocesos: s’han gecleart [buidat] les ruïnes, i el camp té un aspecte molt cuidat. En el sud-oest hi ha moltes muntanyes i pantans, però també una vegetació boscosa extraordinàriament abundant; després, novament, belles prades, especialment en Tipperary, i en acostar-se a Dublín es troba un camp que, a ulls veients, està passant gradualment a les mans de grans hisendats.

Les guerres de conquesta dels anglesos, des de 1169 [2] fins a 1850 (au fond [en el fons] han durat tot aquest temps, i l’estat de setge també) han arruïnat totalment al país. Respecte a la majoria de les ruïnes, es comprova que la destrucció va ocórrer durant les guerres. Elles han originat el temperament especial del poble mateix, i amb tot el fanatisme nacional irlandès que tenen aquests individus, senten que són estrangers en la seva pròpia terra. Ireland for the saxon! [Irlanda per als anglosaxons!]. Això es fa ara realitat. L’irlandès sap que no pot competir amb l’anglès, que ve amb recursos superiors des de tot punt de vista; l’emigració durarà fins que s’hagi perdut el caràcter predominantment —sí, gairebé exclusivament— cèltic de la població. Quantes vegades s’han disposat els irlandesos a aconseguir alguna cosa, i sempre se’ls hi ha trepitjat, en el pla polític i en l’industrial! Se’ls ha transformat completament, de forma artificial, mitjançant una opressió conseqüent, en una nació de lumpen; i ara compleixen com és sabut amb la missió de proveir de prostitutes, jornalers, maquereaux [proxenetes], lladregots, estafadors, captaires i altres tipus de lumpen a Anglaterra, Amèrica del Nord, Austràlia, etc. El caràcter de lumpen està també en l’aristocràcia. Els terratinents, que a tot arreu s’han convertit en burgesos, aquí s’han abandonat completament a una vida llicenciosa. Les seves cases de camp estan envoltades per parcs enormes i bellíssims, però al voltant hi ha desert, i en cap costat es veu d’on sortiran els diners. A aquests individus cal afusellar-los. Són mossos de sang barrejada, en general alts, forts i ben plantats, tots usen bigotis enormes sota nassos romans colossals, es donen falsos airs de colonel en retraite [aires de coronel retirat], viatgen pel país buscant tots els plaers possibles, i quan un esbrina, no tenen ni un coure, carreguen amb un munt de deutes sobre les seves espatlles i viuen tement a la Encumbere d’Estates Court.

Sobre la forma en què Anglaterra governa a aquest país —repressió i corrupció, molt abans que Bonaparte l’assagés— t’escric d’aquí a una mica, si tu no véns aviat. Quines perspectives hi ha que vinguis?

Teu

F. E.

[1] Referència a la fam de 1845-1847. 

[2] En aquest passatge es va produir un error: les guerres angleses de conquesta van començar el 1169.