Friedrich Engels i Karl Marx

Escrit el gener de 1882. Font: traducció de Jordi Moners i Sinyol i revisió de Manuel Sacristán 

La primera edició russa del Manifest del Partit Comunista, traduït per Bakunin, aparegué al principi dels anys seixanta a la impremta del Kolokol. En aquell temps, l’Occident només podia mirar-se l’edició russa del Manifest com una curiositat literària. Avui aquesta opinió seria impossible. 

Com era de limitat en aquell temps – desembre de 1847- el camp d’acció del moviment proletari ens ho mostra de manera claríssima el capítol final del Manifest: Posició dels comunistes en relació amb els diferents partits de l’oposició als diferents països. D’entrada, ja hi manquen precisament Rússia i els Estats Units. Era l’època que Rússia constituïa la darrera gran reserva de tota la reacció europea, i els Estats Units absorbiren l’excedent de la forma del proletariat europeu por mitjà de l’emigració. Ambdós països proveïen Europa de matèries primeres i eren al mateix temps els mercats on es venien els seus productes industrials. Ambdós països eren també, d’una forma o altra, els pilars de l’ordre establert europeu. 

Que n’és de diferent tot avui! Precisament l’emigració europea ha permès a NordAmèrica un desenvolupament gegantí de la producció agrària, la competència de la qual ha fet trontollar en els seus fonaments la propietat rural europea -tant petita com gran-. A més, ha permès als Estats Units d’explotar els seus extraordinaris recursos industrials amb una energia í en unes proporcions, que en poc temps ha de destruir el monopoli industrial que fins avui ha tingut Europa occidental, i concretament Anglaterra. Aquestes dues circumstàncies repercuteixen en sentit revolucionari damunt d’Amèrica mateix. La petita i mitjana propietat territorial dels pagesos, que és a la base de tota l’ordenació política, sucumbeix cada vegada més sota la competència de les empreses agrícoles gegantines, mentre a les zones industrials s’hi desenvolupa per primera vegada un proletariat massificat i una concentració fabulosa de capital. 

I ara passem a Rússia. Durant la revolució del 1848-1849, no solament els sobirans europeus, sinó també els burgesos d’Europa veieren en la intervenció russa l’única salvació contra el proletariat, que precisament llavors començava a desvetllar-se. El tsar va ser proclamat cap de la reacció europea. Avui és presoner de guerra de la revolució a Gàtxina, i Rússia constitueix l’avantguarda de l’acció revolucionària a Europa. 

El Manifest Comunista tenia com a tasca de proclamar la liquidació inevitable i imminent de la propietat burgesa moderna. Però a Rússia, al costat del frau capitalista que creix vertiginosament i d’una propietat territorial burgesa en procés de formació, hi trobem més de la meitat del sol en propietat comuna dels camperols. I aquí se’ns presenta la qüestió: ¿podrà la comunitat rural russa, tot i que sigui ja una forma en gran part liquidada de la primitiva propietat comuna de la terra, passar directament a la forma superior de propietat col·lectiva de caràcter comunista? ¿O caldrà, per contra, que segueixi prèviament el mateix procés de dissolució que duu a terme l’evolució històrica a l’Occident? 

Avui l’única resposta possible és aquesta: si la revolució russa és el senyal anunciador d’una revolució proletària a Occident, de manera que ambdues es complementen, llavors l’actual propietat comuna del sòl russa podrà servir de punt de partida a una evolució comunista.

Londres, 21 de gener de 1882.