Friedrich Engels

Escrit entre el mes de juny de 1874. Font: Marxists Internet Archive. Traduït del castellà al català per Lucía Aliagas.

Després de tota revolució o contrarevolució avortada, els emigrats que es refugien a l’estranger despleguen una activitat febril. Es formen grups partidaris de diversos matisos, cada un dels quals retreu als altres haver anat el carro pel pedregar i els acusa de traïció i de tota classe de pecats mortals. Mentrestant conserven un estret contacte amb la pàtria, organitzen, conspiren, publiquen octavetes i diaris, juren que “reprendran la tasca” dins de vint-i-quatre hores, que la victòria és segura, en previsió del qual distribueixen des de llavors els llocs governamentals. Com és lògic es va de desil·lusió a desil·lusió, i com això no es relaciona amb les inevitables condicions històriques que no es volen comprendre, sinó que s’atribueix a errors fortuïts d’unes o unes altres persones, les acusacions recíproques s’acumulen i tot desemboca en un jull general. Així és la història de totes les emigracions, des dels emigrats reialistes de 1792 fins als nostres dies; i els emigrats que no perden el sentit comú ni la raó procuren allunyar-se el més possible de les baralles estèrils quan es presenta la menor possibilitat de fer-lo amb tacte, i s’ocupen de coses més útils.

L’emigració francesa després de la Comuna tampoc ha evitat aquesta fatalitat. D’acord amb la campanya europea de calúmnies que ha afectat de forma igual per a tots -més que més a Londres, ja que es troba aquí el centre comú que l’emigració francesa ha trobat al Consell General de la Internacional-, aquesta ha hagut de contenir per un cert temps, encara que no sigui més que davant el món exterior, les seves querelles intestines. Tot i que en el transcurs dels últims dos anys han deixat d’estar en condicions d’ocultar el procés accelerat de la seva disgregació. Una franca enemistat ha esclatat onsevulga. A Suïssa, una part dels emigrats es va adherir als bakuninistes particularment sota la influència de Malón, que va ser un dels fundadors de l’Aliança secreta. Després, a Londres, els anomenats blanquistes es van separar de la Internacional per constituir un grup autònom anomenat “La comuna revolucionària”. Temps després han aparegut multitud d’altres grups que, no obstant, s’han vist en estat d’incessant transformació i reorganització i no han fet res que valgui, ni tan sols en matèria de manifestos; en canvi, els blanquistes, en la seva proclama als “Communeux”^[1], han donat a conèixer el seu programa al món sencer.

No s’anomenen blanquistes per representar un grup fundat per Blanqui -dels trenta-tres signataris del programa, només dos o tres, a tot estirar, hauran tingut alguna ocasió de parlar amb ell-, sinó perquè volen actuar conformement al seu esperit i tradició. Blanqui és essencialment un revolucionari polític; no és socialista més que de sentiment, per indignar-se amb els patiments del poble, però no posseeix teoria socialista ni propostes pràctiques definides per a la reorganització de la societat. A la seva activitat política no és més que un “home d’acció” convençut de què una petita minoria bé organitzada, en intentar en un moment oportú efectuar un cop revolucionari, pot portar a les masses populars, després d’aconseguir-ne alguns èxits inicials, a realitzar una revolució victoriosa. Sota Lluís Felip va poder organitzar semblant nucli, per descomptat, només com a societat secreta, i va succeir el que acostuma a succeir a les conspiracions: els homes, farts de contenir-se sense cessar i d’escoltar promeses que quelcom no trigaria a començar, van acabar perdent la paciència, es van rebel·lar i van haver d’escollir entre dissoldre la conspiració o iniciar una insurrecció sense cap motiu aparent. La insurrecció va esclatar (el 12 de maig de 1839) i va ser abatuda a l’acte. Per cert, aquesta conspiració de Blanqui va ser l’única de la qual la policia no va aconseguir trobar rastre; la insurrecció va ser per a ella com un raig a temps serè. De la idea blanquista de què tota revolució és obra d’una petita minoria revolucionària es desprèn automàticament la necessitat d’una dictadura immediatament després de l’èxit de la insurrecció, d’una dictadura no de tota la classe revolucionària, del proletariat, com és lògic, sinó de l’escàs nombre de persones que han portat a terme el cop i que, al mateix temps, es troben ja, per endavant, sotmeses a la dictadura d’una o diverses persones.

Com veiem, Blanqui és un revolucionari de la passada generació.

Aquestes idees sobre el transcurs dels esdeveniments revolucionaris, almenys pel partit obrer alemany, han envellit ja des de fa molt de temps i, a França, no poden comptar amb l’aprovació més que dels obrers menys madurs o més impacients. Veurem igualment que, també al programa en qüestió, aquestes idees han patit certes restriccions. No obstant això, igualment els nostres blanquistes de Londres es guien pel principi que dicta que les revolucions no es fan per se; que són obra d’una exigua minoria i s’efectuen d’acord amb un pla fixat anticipadament i, finalment, que la qüestió pot “començar aviat” d’un moment a un altre.

Qui es guia per aquests principis es veuen, naturalment, víctimes irremeiables de les il·lusions pròpies dels emigrats i es llencen d’un absurd a un altre. El que més volen és exercir el paper del Blanqui, “l’home d’acció”. Però amb la voluntat no n’hi ha ni per començar; no tot el món posseeix l’instint revolucionari del Blanqui i la seva ràpida capacitat de decisió, i encara que el Hamlet parli d’energia, no deixarà de ser el Hamlet. I quan aquests trenta-tres homes d’acció no tenen absolutament res a fer en aquest domini, al que anomenen acció, els nostres trenta-tres bàrbars incorren a una contradicció, més còmica que tràgica, amb ells mateixos, en una contradicció que no es fa en absolut més tràgica en assumir una aparença ombrívola com si cadascú fos un “Morös amb punyal amagat”^[2], la qual cosa, per cert, ni tan sols se’ls ocorre. Què fan, doncs? Preparen la següent “explosió”, redactant amb temps les llistes de proscripció, amb l’objectiu de depurar les fileres dels homes que han participat en la Comuna; per això, la resta d’emigrats els anomenen purs (les purs). No sé si accepten ells mateixos aquest títol i a més a alguns d’ells no els és convenient de cap manera. Les seves reunions se celebren a porta tancada i les decisions han de guardar-se en secret, cosa que, tanmateix, no impedeix que tota la barriada francesa parli d’elles l’endemà. I, com passa sempre amb aquests homes d’acció greus que no tenen res més a fer, han entaulat una discussió, primer personal i després literària, amb un adversari digne, un dels individus més sospitosos de la petita premsa parisenca, amb un cert Vermersch, que sota la Comuna publicava el diari “Le Père Duchêne”, trista caricatura del diari de Hébert de 1793^[3]. Com a resposta a la seva virtuosa indignació, aquest noble cavaller els qualifica a tots de “brètols o còmplices de brètols” en un dels seus libels, cobrint-los de profusa col·lecció d’injúries obscenes: “Cada paraula és un orinal i, a més, ple”^[4] 

I amb aquest adversari els nostres trenta-tres bàrbars consideren oportú barallar-se en públic! 

El que sí que es troba fora de dubte és que, després de l’esgotadora guerra, després de la fam a París i, sobretot, després de l’horrible matança de les jornades de maig de 1871, el proletariat parisenc necessita un llarg període de repòs per a recuperar forces i que tota temptativa prematura d’insurrecció s’arrisca a dirigir-los a una nova derrota, possiblement encara més atroç. Els nostres blanquistes s’atenen a un altre criteri. 

El seu parer és que la disgregació de la majoria monàrquica a Versalles anuncia: “La caiguda de Versalles, la revenja de la Comuna. Ja que ens apropem a un d’aquells grans moments històrics, a una d’aquelles grans crisis quan el poble, sumit a la misèria i condemnat a la mort, torna a emprendre amb redoblada força la seva marxa revolucionària”

Així que la cosa torna a començar i, a més, ara mateix. Aquesta esperança d’una immediata “revenja de la Comuna” no és només una mera il·lusió d’emigrats; és un símbol de fe indispensable pels que s’han ficat al cap que han de ser “homes d’acció” quan no hi ha absolutament res a fer en el sentit de la insurrecció revolucionària.

El mateix de sempre. Com ja comença, els sembla que “ha arribat el moment en què tots els emigrats que encara posseeixen alguna vitalitat han de definir la seva posició”.

I, a més, els trenta-tres ens declaren que són 1) ateus, 2) comunistes i 3) revolucionaris.

Els nostres blanquistes posseeixen amb els bakuninistes el tret comú de pretendre representar el corrent més avançat i més extrem. Aquesta és la raó perquè, per cert, tot i les diferències dels seus objectius, coincideixin amb ells pel que fa als mitjans. Per tant, es tracta de ser més radicals que els altres en allò que és relatiu a l’ateisme. Afortunadament, actualment no és ja difícil ser ateu. L’ateisme és quelcom que se sobreentén en els partits obrers europeus, encara que en certs països aquest adopti amb freqüència el mateix caràcter que el d’aquell bakuninista espanyol que ha declarat: “creure en Déu és el contrari a tot socialisme, però creure en la Verge Maria és diferent, tot socialista ha de creure en ella”. Es pot dir inclús que, per a la gran majoria dels obrers socialdemòcrates alemanys, l’ateisme és una etapa ja passada; aquesta paraula purament negativa ja no és aplicable a ells, ja que no s’oposen ja teòricament, sinó pràcticament a la creença en Déu; simplement han anat en orri amb Déu, viuen i pensen en el món real i per tant són materialistes. Indubtablement el mateix s’observa a França. Si això no és així, el més senzill és difondre entre els obrers l’excel·lent literatura materialista francesa del passat segle, literatura en què fins al moment l’esperit francès ha trobat la seva més alta expressió, tant per la seva forma com pel seu contingut. Literatura que, tenint en compte del nivell de la ciència a la saó, es troba, pel contingut, a una altura infinita i segueix, per la forma, sent un model sense igual. Ara bé, això no els agrada als blanquistes. Amb la finalitat de demostrar que són més radicals que tothom, Déu, de la mateixa manera que el 1793, és abolit per decret: “Que la Comuna alliberi per sempre a la humanitat d’aquest espectre de misèries passades” (de Déu), “d’aquesta causa” (Déu inexistent és una causa!) “de les seves misèries presents. A la Comuna no hi ha lloc pel sacerdot; tot servei religiós, tota organització religiosa, s’ha de prohibir”.

I aquesta exigència de convertir al poble en ateus par ordre du mufti^[5] ve signada per dos membres de la Comuna, que hauran tingut l’ocasió de convèncer-se, primer, que es poden escriure en paper totes les ordres que es vulguin sense fer res per assegurar el seu compliment a la pràctica i, segon, que les persecucions són el millor mitjà per afirmar les conviccions indesitjables! Una cosa està clara: l’únic servei que en els nostres dies es pot encara prestar a Déu és proclamar l’ateisme com a símbol de fe coercitiu i sobrepassar les lleis anticlericals de Bismarck sobre la Kulturkampf^[6], prohibint la religió en general.

El segon punt del programa és el comunisme.

Aquí ens trobem ja en un terreny més familiar, ja que el vaixell que es navega es denomina “Manifest del Partit Comunista” publicat el febrer de 1848^[7]. Ja durant la tardor de 1872, cinc blanquistes sortits de la Internacional es van declarar partidaris d’un programa socialista que coincidia en tots els punts essencials amb el programa del comunisme alemany actual i van motivar la seva sortida només amb què la Internacional s’havia negat a jugar a la revolució de la forma que ells volien. Avui, el [406] consell dels trenta-tres adopta aquest programa amb tota la seva concepció materialista de la història, tot i que la seva traducció en francès blanquista sigui mediocre allà on el text del “Manifest” no ha sigut reproduït quasi literalment, com, per exemple, en el següent lloc: “De l’explotació del treball, expressió última de totes les formes d’esclavitud, la burgesia ha tret els vels místics que l’encobrien abans: els governs, les religions, la família, les lleis i les institucions, el mateix del passat que del present, apareixen, en fi, en aquesta societat, reduïts a la simple oposició entre capitalistes i obrers assalariats, com a instruments d’opressió per mitjà dels quals la burgesia manté la seva dominació i subjuga al proletariat”.

Compari’s amb això la secció I del “Manifest Comunista”: “En una paraula, en lloc de l’explotació velada per il·lusions religioses i polítiques, ha establit una explotació oberta, descarada, directa i brutal.

La burgesia ha despullat de la seva aurèola a totes les professions que fins llavors es tenien per venerables i dignes de piadós respecte. Al metge, al jurisconsult, al sacerdot, al poeta, a l’home de ciència, els ha convertit en els seus servidors assalariats.

La burgesia ha estripat el vel d’emocionant sentimentalisme que encobria les relacions familiars, i les ha reduït a meres relacions de diners”, etc. ^[8].

Però, quan baixem de la teoria a la pràctica es revela peculiaritat distintiva dels trenta-tres: “Nosaltres som comunistes perquè volem arribar a la nostra meta sense detenir-nos en parades intermèdies, sense acceptar compromisos, que no fan més que allunyar el dia de la victòria i prolongar l’esclavitud”.

Els comunistes alemanys són comunistes perquè a través de totes les parades intermèdies i els compromisos creats per la marxa del desenvolupament històric, i no per ells, veuen clarament i persegueixen constantment la meta final: la supressió de les classes i la construcció d’una societat en la qual no hi haurà lloc per a la propietat privada sobre la terra i sobre tots els mitjans de producció. Els trenta-tres blanquistes són comunistes perquè es figuren que, des del moment en què el seu desig és saltar-se les parades intermèdies i els compromisos, la feina està feta, i que si “comença” aquells dies, de la qual cosa estan seguríssims, i si prenen el poder en les seves mans, demà passat “serà instaurat el comunisme”. Per consegüent, si no es pot fer en l’acte, no són comunistes.

Quina ingenuïtat pueril presentar la impaciència d’un mateix com a argument teòric!

Finalment, els nostres trenta-tres són “revolucionaris”.

Pel que es refereix a paraules grandiloqüents, els bakuninistes, com se sap, han assolit els límits humanament possibles; tot i això, els nostres blanquistes estimen que el seu deure és superar-los. Però, de quina forma? És sabut que el proletariat socialista, des de Lisboa i Nova York fins a Budapest i Belgrad, ha assumit de seguida en bloc la responsabilitat pels actes de la Comuna de París. Això els sembla poc als nostres blanquistes: “Pel que ens pertoca, reivindiquem la nostra part de responsabilitat per les execucions” (sota la Comuna) “d’enemics del poble” (segueix el recompte d’afusellats) “reivindiquem la nostra part de responsabilitat pels incendis efectuats per destruir els instruments d’opressió monàrquica o burgesa o per a protegir als combatents”.

A tota revolució es cometen inevitablement multitud de necieses, el mateix que a altres èpoques; i quan, finalment, els homes es tranquil·litzen per recobrar la capacitat de crítica, treuen forçosament la conclusió: vam fer moltes coses que hauria estat millor evitar, i no vam fer moltes coses que s’havia de fer, per això les coses van anar malament.

Ara bé, quina falta de crítica es precisa per canonitzar la Comuna, proclamar-la impecable, afirmar que amb cada casa cremada, amb cada ostatge afusellat, s’ha procedit degudament fins a l’últim punt sobre la i! ¿No serà això el mateix que afirmar que durant la setmana de maig el poble va afusellar precisament a aquells homes que ho mereixen, i no més; va cremar precisament els edificis que havien de ser cremats, i no més? Potser no és el mateix que afirmar que durant la primera revolució francesa cada decapitat va rebre el que mereixia, primer els guillotinats per ordre de Robespierre, i després el mateix Robespierre? Heus aquí els infantilismes als quals s’arriben quan persones, en essència, d’esperit molt pacífic donen via lliure al seu afany de semblar molt terribles.

Prou. Malgrat totes les bajanades dels emigrats i dels seus intents còmics de donar al petit Carles (o Eduard?)^[9] un aspecte terrible, com a mínim s’adverteix en aquest programa una important passa endavant. És el primer manifest en el qual els obrers francesos s’adhereixen al comunisme alemany modern. És més, són els obrers del corrent que considera als francesos el poble escollit de la revolució, i París, el Jerusalem revolucionari. Que hagin arribat a això és un mèrit incontestable de Vaillant^[10], la signatura del qual, entre altres, figura al peu del manifest i que, com se sap, coneix a fons l’idioma alemany i la literatura socialista alemanya. Pel que fa als obrers socialistes alemanys, que van provar l’any 1870 que estaven completament lliures de tot xovinisme nacional, poden considerar com un bon senyal que els obrers francesos adoptin tesis teòriques justes, encara que aquestes procedeixin d’Alemanya.

 NOTES 

^[1] Confederats.

^[2] Morös: personatge d’una poesia de Schiller.

^[3] “Le Père Duchesne” (“El Pare Duchesne”), diari francès que J. Hébert va publicar a París de 1790 a 1794; expressava els estats d’ànim de les masses semiproletàries de la ciutat.

^[4] Heine. “La disputa”

^[5] Per ordre de dalt.

^[6] “Kulturkampf” (“Lluita per la cultura”) denominació donada pels liberals burgesos al sistema de mesures del govern de Bismarck als anys 70 del segle XIX aplicades sota el pretext de lluita per la cultura laica i dirigides contra l’Església catòlica i el partit del centre, que donaven suport a les tendències separatistes i antiprussianes dels terratinents, de la burgesia i d’una part dels camperols de les comarques de Prússia i dels Estats del Sud-oest d’Alemanya. Al·legant la necessitat de combatre el catolicisme, el Govern de Bismarck fa reforçar igualment l’opressió nacional a terres poloneses que havien caigut sota la dominació de Prússia. Aquesta política de Bismarck es plantejava també fomentar les passions religioses per distreure als obrers de la lluita de classes. A principis dels anys vuitanta, en créixer el moviment obrer, Bismarck va abolir una gran part d’aquestes mesures, amb l’objectiu d’unir forces reaccionàries. – 405.

^[7] Present edició, t. 1, tom 1, pàgs. 110-140.

^[8] Present edició, t.1, pàg. 113.

^[9] Al·lusió a Eduard Vaillant.^[10]Vaillant, Eduardo Maria (1840-1915): socialista francès, blanquista; membre de la Comuna de París i del Consell General de la I Internacional (1870-1872); participant  del Congrés Obrer Socialista Internacional de 1889; un dels fundadors del Partit Socialista de França (1901); durant la primera guerra mundial va mantenir les posicions del socialxovinisme. – 196, 407.