Friedrich Engels

Traduït del castellà al català per Joan Lou

Senyors: 

L’alçament l’aniversari del qual celebrem avui ha fracassat. Després d’alguns dies d’heroica resistència va ser presa Cracòvia, i el sagnant fantasma de Polònia, que per un instant s’havia alçat davant els ulls dels seus assassins, va tornar a descendir al seu sepulcre.

La revolució de Cracòvia va concloure amb una derrota, amb una molt lamentable derrota. Tributem als herois caiguts el nostre últim homenatge, lamentem el seu fracàs, testimoniem la nostra simpatia als vint milions de polonesos les cadenes dels quals han estat apretades en virtut d’aquest fracàs.

Però, senyors meus, és això tot el que hem de fer? És suficient abocar una llàgrima al costat de la tomba del desgraciat país i jurar l’odi irreconciliable, encara que fins al present poc efectiu, als seus opressors?

No, senyors meus! L’aniversari de Cracòvia no és només un dia de dol, sinó que, per a nosaltres, els demòcrates, és un dia d’alegre valor; perquè la derrota alberga en el seu si la victòria, i estem segurs dels fruits d’aquest triomf, mentre que les conseqüències del fracàs són només de breu durada.

Aquest triomf és la victòria de la jove Polònia democràtica sobre la vella Polònia aristocràtica.

De fet, l’última lluita de Polònia contra els seus opressors estrangers va precedir una lluita oculta, secreta però decisiva, lliurada en el si íntim de Polònia, la lluita dels polonesos oprimits contra els opressors polonesos, la lluita de la democràcia polonesa contra l’aristocràcia polonesa.

Comparin vostès 1830 amb 1846, comparin vostès Varsòvia amb Cracòvia! En 1830 la classe dominant de Polònia era tan egoista, limitada i covarda en la corporació legislativa, com disposada, entusiasta i valenta en el camp de batalla.

Què pretenia l’aristocràcia polonesa en 1830? Imposar en contra del tsar els drets que havia conquerit per a si. Va limitar l’alçament al petit territori que el Congrés de Viena havia consentit a denominar Regne de Polònia; va frenar l’impuls de les restants províncies poloneses; no va tocar la servitud animalitzant dels pagesos ni la ignominiosa situació dels jueus. Quan durant el transcurs de l’aixecament l’aristocràcia degué efectuar concessions al poble, només ho va fer quan ja era massa tard, quan l’alçament ja estava perdut.

Diguem-ho francament; l’aixecament de 1830 no va ser ni una revolució nacional (ja que va excloure a les tres quartes parts de Polònia), ni una revolució social o política; en res va modificar la situació interna del poble; es tractava d’una revolució conservadora.

Però enmig d’aquesta revolució conservadora, enmig del govern nacional va haver-hi un home que va atacar violentament els estrets punts de vista de la classe dirigent. Aquest home va proposar mesures veritablement revolucionàries, davant l’audàcia de les quals s’escapoliren els representants aristocràtics en el parlament; quan va convocar a les armes a tota l’antiga Polònia, quan va convertir així la guerra per la independència de Polònia en una guerra europea, quan va emancipar als jueus i als pagesos, quan va fer participar els pagesos en la propietat de la terra, quan va restaurar Polònia sobre la base de la democràcia i de la igualtat, pretenia convertir la causa nacional en la causa de la llibertat, volia identificar els interessos de tots els pobles amb els del poble polonès. He de citar pel seu nom aquest home, el geni del qual va esbossar un pla tan poderós i, no obstant això, tan senzill? Aquest home era Lelewel.

La majoria aristocràtica, encegada pels seus interessos, va rebutjar tossudament aquests projectes en 1830. Però hem vist aquestes mateixes idees, madurades i desenvolupades per l’experiència de quinze anys de prolongada esclavitud, escrites sobre la bandera de l’aixecament de Cracòvia. A Cracòvia –i això era palmari– la gent ja no tenia molt a perdre. Allà no va haver-hi aristòcrates; allà, cada pas que s’emprenia, portava el segell d’aquesta audàcia democràtica –gairebé diria proletària– que no té res a perdre excepte la seva misèria, i sí tota una pàtria, tot un món per guanyar. No va haver-hi vacil·lacions ni objeccions; es va atacar al mateix temps a les tres potències; es va proclamar la llibertat dels pagesos, la reforma agrària, l’emancipació dels jueus, sense preocupar-se si més no per un instant si amb això podien lesionar-se uns o altres interessos aristocràtics.

La revolució de Cracòvia no volia restaurar l’antiga Polònia ni preservar el que els governs estrangers havien deixat en peus en matèria d’antigues institucions poloneses; no va ser reaccionària ni conservadora.

No, va enfrontar, amb major hostilitat encara que als opressors forans, a la mateixa Polònia; a l’antiga Polònia, bàrbara, feudal i aristocràtica, construïda sobre l’esclavitud de la majoria del poble. Molt lluny de restaurar aquesta antiga Polònia, volia revolucionar-la d’arrel i erigir sobre els seus enderrocs, amb una classe enterament nova, amb la majoria del poble, una Polònia nova, moderna, civilitzada i democràtica, digna del segle dinou, una veritable avançada de la civilització.

La diferència entre 1830 i 1846 –el tremend progrés que es va dur a terme en el si del desgraciat, sagnant i estripat país; l’aristocràcia polonesa, completament aïllada del poble polonès es llença en braços dels opressors de la pàtria; el poble polonès es va decidir irrevocablement a favor de la causa de la democràcia; i finalment veiem a Polònia, com així mateix en aquest país, la lluita de classes (la lluita de classe contra classe) com la força impulsora de qualsevol progrés social–; allà resideix el triomf de la democràcia, que corrobora la revolució de Cracòvia, aquest és el resultat que encara donarà els seus fruits quan la derrota dels insurrectes hagi estat venjada ja des de molt de temps enrere.

Si, senyors meus, gràcies a l’Aixecament de Cracòvia, la causa originàriament nacional de Polònia s’ha convertit en la causa de tots els pobles, la qüestió originària de la simpatia s’ha convertit en una qüestió que interessa a tots els demòcrates. Fins a 1846 havíem de venjar un crim; a partir d’ara hem de donar suport als nostres aliats, i obrarem en conseqüència.

I molt especialment ha de felicitar-se la nostra Alemanya d’aquest esclat de les passions democràtiques a Polònia. Ens trobem davant la imminència d’una revolució democràtica; hem de lluitar contra les hordes bàrbares d’Àustria i Rússia. Abans de 1846 podíem tenir dubtes sobre quin partit prendria Polònia en cas d’una revolució democràtica a Alemanya. La revolució de Cracòvia ha dissipat qualsevol dubte. A partir d’aquest moment, els pobles alemany i polonès es troben irrevocablement aliats. Tenim els mateixos enemics, els mateixos opressors, perquè el govern rus pesa sobre nosaltres exactament el mateix que sobre els polonesos. La primera condició per a l’alliberament, tant d’Alemanya com de Polònia, és la subversió de la situació política actual a Alemanya, és la caiguda de Prússia i d’Àustria, és la reculada de Rússia per darrere del Dniéster i del Duina.

En conseqüència, l’aliança de tots dos països no és solament, de cap manera, un bell somni, una seductora il·lusió; no, senyors, és una necessitat inexcusable, que emana dels interessos comuns de totes dues nacions i que s’ha convertit en una necessitat en virtut de la revolució de Cracòvia. Pel que respecta a la seva pròpia causa, fins al present el poble alemany només ha arribat fins a les paraules; per als seus germans polonesos produirà fets. I així com nosaltres, els demòcrates alemanys aquí reunits, encaixem la mà als demòcrates polonesos, així el poble alemany celebrarà la seva aliança amb el poble polonès en el camp de la primera batalla que hem de guanyar junts contra els nostres opressors.