Friedrich Engels

Font: Marxist Internet Archive. Traduït del castellà al català per Ricard Ribera.

El treball que el lector té davant seu no és, ni de bon tros, fruit d’un “impuls interior”. Lluny d’això, el meu amic Liebknecht pot testificar quant esforç li va costar convèncer-me de la necessitat d’analitzar críticament la novíssima teoria socialista del senyor Dühring. Una vegada decidit a fer-ho, no tenia més remei que investigar aquesta teoria, que el seu autor exposa com l’últim fruit pràctic d’un nou sistema filosòfic, en relació amb aquest sistema, investigant, per consegüent, aquest sistema mateix. Em vaig veure, doncs, obligat a seguir al senyor Dühring per tots els amplis camps per ell recorreguts, tractant del diví i de l’humà i de què sé jo quantes coses més. I així va sorgir tota una sèrie d’articles que van veure la llum en el Vorwärts [1] de Leipzig des de començaments de 1877 i que es recullen, sistemàticament ordenats, en el present volum.

Dues circumstàncies poden excusar el que la crítica d’un sistema tan insignificant, malgrat tota la seva jactància, adopti unes proporcions tan extenses, imposades pel tema mateix. Una és que aquesta crítica em brindava l’ocasió per a desenvolupar sobre un pla positiu, en els més diversos camps, les meves idees sobre problemes que tanquen avui un interès general, científic o pràctic. I encara que aquesta obra no persegueix, ni molt menys, el designi d’oposar un nou sistema al sistema del senyor Dühring, confio que el lector no trobarà a faltar, malgrat la diversitat de les matèries tractades, la coherència interna que existeix entre les idees exposades per mi.

L’altra circumstància al fet que al·ludia és la següent: el senyor Dühring, com a “creador d’un sistema”, no representa, ni de bon tros, un fenomen aïllat, a l’Alemanya actual. Des de fa algun temps, a Alemanya brollen pertot arreu, com els bolets, de la nit al dia, a dotzenes, multitud de sistemes filosòfics, i principalment de filosofia de la naturalesa, per a no parlar dels innombrables nous sistemes de política, economia, etc. Tal sembla com si en la ciència es volgués aplicar també aquest postulat de l’Estat modern segons el qual se suposa a tot ciutadà amb capacitat per a jutjar sobre quants problemes se sotmeten al seu vot o el postulat de l’economia en el qual es parteix que tot consumidor coneix amb detall quantes mercaderies necessita adquirir per al seu manteniment. Tothom pot, pel que sembla, escriure sobre tot, i en això consisteix totalment la “llibertat de la ciència”: a escriure amb especial alleujament de coses que s’ignoren en absolut, considerant això com l’únic mètode científic veritablement rigorós. El senyor Dühring no és sinó un dels exemplars més representatius d’aquesta estrident pseudociència que pertot arreu es col·loca avui, a Alemanya, a força de cops de colze, a primera fila i que retrona l’espai amb el seu estrepitós… soroll de llautó. Soroll de llautó en poesia, en filosofia, en economia, en historiografia; soroll de llautó en la càtedra i en la tribuna, per tot arreu soroll de llautó, però no un soroll de llautó qualsevol, sinó transcendental, que s’atribueix a si mateix una gran superioritat i profunditat de pensament i que no ha de confondre’s, de cap manera, amb el modest i vulgar soroll de llautó que escoltem en altres països: es tracta del producte més representatiu i més abundant de la indústria intel·lectual alemanya, barat però dolent, ni més ni menys que els altres articles amb què el país, desgraciadament, no va estar representat a Filadèlfia [2]. Fins al socialisme alemany, sobretot des que el senyor Dühring va començar donant l’exemple, ha fet últimament grans progressos en aquest art del soroll de llautó transcendental; i el fet que, en realitat, el moviment socialdemòcrata a penes es deixi atordir per tot aquest estrèpit transcendental és una prova més de la meravellosa salut de què gaudeix la nostra classe obrera, en un país en el qual tot sembla estar actualment malalt, amb l’única excepció de les ciències naturals.

Quan, en el seu discurs pronunciat en el congrés de naturalistes de Munic, Nägeli afirmava que el coneixement humà mai arribaria a revestir el caràcter de l’omnisciència, ignorava evidentment les obres del senyor Dühring. Aquestes obres m’han obligat a mi a seguir al seu autor per una sèrie de camps en els quals, quan molt, només puc moure’m amb pretensions d’afeccionat. Em refereixo, principalment, a les diferents branques de les ciències naturals, on fins avui solia considerar-se com a pecat d’infatuació el que el “profà” gosés entremetre’s a parlar del que no sabia. No obstant això, m’anima una mica en aquesta obstinació el que, en un discurs pronunciat també a Munic, el senyor Virchow deixés escapar la frase, a la qual més detingudament ens referirem en un altre lloc, que, fora del camp delimitat de la seva especialitat, el naturalista no està informat tampoc més que “a mig fer”, el que equival a dir que és, parlant en termes corrents, un profà [3]. I, així com l’especialista es permet i no té més remei que permetre’s, a vegades, trepitjar en un terreny limítrof amb el seu, acollint-se a l’obligada indulgència de l’especialista quant a les seves malapteses d’expressió i a les seves petites relliscades, jo m’he pres també la llibertat d’adduir aquí una sèrie de fenòmens i de lleis naturals per a il·lustrar les meves idees teòriques generals, i confio que podré comptar amb la mateixa indulgència. Els resultats de les modernes ciències naturals s’imposen a tot el que s’ocupi de qüestions teòriques amb la mateixa força irresistible amb què el naturalista d’avui es veu empès, vulgui’l o no, a establir deduccions teòriques generals. I aquí ens trobem, almenys, amb una certa compensació. Perquè si els teòrics són profans a mitges en el camp de les ciències naturals, els naturalistes d’avui dia solen ser-ho igualment en el terreny teòric, en el terreny que fins aquí ha vingut qualificant-se de filosofia.

La recerca empírica de la naturalesa ha acumulat una massa tan gegantesca de coneixements d’ordre positiu, que la necessitat d’ordenar-los sistemàticament i atenint-se als seus nexes interns, dins de cada camp de recerca, constitueix una exigència senzillament imperativa i irrefutable. I no menys ho és la necessitat d’establir la deguda connexió entre els diversos camps de coneixement. Però, en tractar de fer això, les ciències naturals es desplacen al camp teòric, on fracassen els mètodes empírics i on només el pensament teòric pot conduir a alguna cosa. Ara bé, el pensament teòric només és un do natural en el que a la capacitat es refereix. Aquesta capacitat ha de ser conreada i desenvolupada; i, fins avui, no existeix un altre mitjà per al seu cultiu i desenvolupament que l’estudi de la història de la filosofia.

El pensament teòric de tota època, incloent-hi per tant la nostra, és un producte històric, que revesteix formes molt diferents i assumeix, per tant, un contingut molt diferent també, segons les diferents èpoques. La ciència del pensament és, per consegüent, com totes les ciències, una ciència històrica, la ciència del desenvolupament històric del pensament humà. I això té també la seva importància, en el que afecta l’aplicació pràctica del pensament als camps empírics. Per diverses raons. La primera és que la teoria de les lleis del pensament no representa, ni molt menys, aquesta “veritat eterna” i definitiva que l’esperit del filisteu es representa quan sent pronunciar la paraula “lògica”. La mateixa lògica formal ha estat objecte d’aferrissades disputes des d’Aristòtil fins als nostres dies. Pel que a la dialèctica es refereix, fins avui només ha estat investigada detingudament per dos pensadors: Aristòtil i Hegel. I la dialèctica és, precisament, la forma més complerta i total de pensament per a les modernes ciències naturals, ja que és l’única que ens brinda l’analogia i, per tant, el mètode per a explicar els processos de desenvolupament de la naturalesa, per a comprendre, en els seus trets generals, els seus nexes i el trànsit de l’un a l’altre camp de recerca.

En segon lloc, el coneixement de la trajectòria històrica de desenvolupament del pensament humà, de les idees que les diferents èpoques de la història s’han format sobre les connexions generals del món exterior, constitueix també una necessitat per a les ciències naturals teòriques, ja que ens serveix de criteri per a contrastar les teories per elles formulades. En aquest aspecte, cal dir que es posa de manifest molt sovint i amb colors ben vius el desconeixement de la història de la filosofia. No poques vegades, veiem als naturalistes teoritzants sostenir com a flamants teories, que fins i tot arriben a imposar-se com a teories de moda durant algun temps, doctrines que la filosofia ve professant des de fa segles i que, en no pocs casos, han estat ja filosòficament rebutjades. És, indubtablement, un gran triomf de la teoria mecànica de la calor l’haver secundat amb nous testimonis i haver destacat de nou en primer pla el principi de la conservació de l’energia. Però, potser aquest principi hauria pogut proclamar-se com una veritat tan absolutament nova si els senyors físics haguessin recordat que ja havia estat formulat, en el seu moment, per Descartes? Des que la física i la química operen de nou gairebé exclusivament amb molècules i amb àtoms, no hi ha més remei que girar de nou els ulls a la filosofia atomística dels antics grecs. Però que superficialment apareix tractada aquesta filosofia, fins i tot pels millors naturalistes moderns! Així, per exemple, Kekulé afirma (en la seva obra Ziele und Leistungen der Chemie [“Metes i realitzacions de la química”]) que aquesta filosofia procedeix de Demòcrit, i no de Leucip, i sosté que va ser Dalton el primer que va admetre l’existència d’àtoms elementals qualitativament diferents, assignant-los diferents pesos, característics dels diferents elements, quan en Diògenes Laercio (X, I, §§ 43-44 i 61) pot llegir-se que ja Epicur atribuïa als àtoms diferències, no sols de magnitud i de forma, sinó també de pes; és a dir, que ja coneixia, a la seva manera, el pes i el volum atòmics.

L’any 1848, que a Alemanya no va fer el cim en res, va portar en canvi un viratge radical en el camp de la filosofia. Mentre la nació es llançava als assumptes pràctics, creant els orígens de la gran indústria i de l’especulació fraudulenta, el gegantesc auge que les ciències naturals havien adquirit de temps enrere a Alemanya, iniciat per predicadors ambulants i caricatures com Vogt, Büchner, etc., repudiava obertament la filosofia clàssica alemanya, que havia anat a sumir-se en els arenals dels vells hegelians berlinesos. Aquests ho tenien ben merescut. Però una nació que vulgui mantenir-se a l’altura de la ciència no pot desenvolupar-se sense comptar amb un pensament teòric. I amb l’hegelianisme es va tirar per la borda la dialèctica -precisament en els moments en què s’imposava amb força irresistible el caràcter dialèctic dels fenòmens naturals i en què, per tant, només la dialèctica de les ciències naturals podia ajudar l’home de ciència a escalar la muntanya teòrica-, per a lliurar-se de nou, amb gest impotent, en braços de la vella metafísica. Van tornar a fer estralls entre el públic les vàcues reflexions de Schopenhauer, tallades a mida del filisteu, i més tard fins a les d’un Hartmann i el materialisme vulgar de predicadors de placeta d’un Vogt i un Büchner. En les universitats es feien la competència els més diversos llinatges de l’eclecticisme, que només coincidien a ser tots ells una mescladissa de residus de velles filosofies i a ser tots igualment metafísics. Dels enderrocs de la filosofia clàssica només es va salvar un cert neokantisme, l’última paraula del qual era la cosa en si eternament incognoscible; és a dir, precisament la part de Kant que menys mereixia ser salvada. Resultat final de tot això és la confusió i l’algaravia que avui regnen en el camp del pensament teòric.

A penes es pot agafar un llibre teòric de ciències naturals sense tenir la impressió que els mateixos naturalistes s’adonen de com estan dominats per aquesta algaravia i confusió i de com la filosofia avui en curs no ofereix absolutament cap sortida. I, en efecte, si es vol arribar a veure clar en qualsevol d’aquests camps, no hi ha per a això més solució ni una altra possibilitat que retornar, sota una forma o altra, del pensament metafísic al pensament dialèctic.

Aquest retorn pot operar-se per diferents camins. Pot imposar-se d’una manera elemental, per la força coactiva dels propis descobriments de les ciències naturals, que es resisteixen a continuar deixant-se amputar en el vell llit metafísic de Procusto. Però aquest seria un procés lent i penós, en el qual caldria vèncer tota una sèrie de friccions inútils. En gran part, aquest procés es troba ja en marxa, sobretot en biologia. Podria, no obstant això, escurçar-se notablement si els naturalistes teòrics es decidissin a prestar major atenció a la filosofia dialèctica, en les manifestacions que d’ella ens brinda la història. Entre aquestes manifestacions hi ha singularment dues que podrien ser molt fructíferes per a les modernes ciències naturals.

La primera és la filosofia grega. Aquí, la idea dialèctica se’ns mostra encara amb la senzillesa de l’espontani, sense que la destorbin encara aquells amorosos obstacles que a si mateixa oposava la metafísica dels segles XVII i XVIII -Bacon i Locke a Anglaterra, Wolff a Alemanya- i amb els quals obstruïa el camí que havia de portar-la de la comprensió dels detalls a una visió de conjunt, a la comprensió de les concatenacions generals. Els grecs -precisament per no haver avançat encara fins a l’anàlisi i la desintegració de la naturalesa-, enfoquen aquesta encara com un tot, en els seus trets generals. La coherència general dels fenòmens naturals encara no s’indaga detalladament, sinó que és, per als grecs, el resultat de la intuïció directa. En això consisteix precisament la falla de la filosofia grega, la que més tard l’obligarà a cedir el passo a altres mètodes. I aquí radica, alhora, la seva superioritat respecte a totes les escoles metafísiques que, avançant en el temps, se li hauran d’oposar. És a dir, que la metafísica tenia raó contra els grecs quant al detall, però en canvi aquests tenien raó contra la metafísica en la seva visió de conjunt. Heus aquí una de les raons que, en filosofia com en tantes altres coses, no tinguem més remei que girar sempre la mirada cap a les idees d’aquell petit poble, el talent del qual i les projeccions universals del qual li asseguren en la història progressiva de la humanitat un lloc com cap altre poble pot reivindicar per a si. Però encara hi ha una altra raó, i és que les diverses formes de la filosofia grega contenen ja en germen, en gestació, totes les maneres de concebre que, caminant el temps, hauran de desenvolupar-se. Per això les ciències naturals teòriques no tenen més remei que retrotreure’s als grecs, si volen seguir l’evolució cap endarrere dels que avui són els seus principis generals, fins a remuntar-se als seus orígens. Cada dia són menys els naturalistes que, operant com amb veritats eternes amb les despulles de la filosofia grega, per exemple amb l’atomística, miren als grecs per sobre de l’espatlla amb un menyspreu baconià, per la senzilla raó que els grecs no van arribar a conèixer la ciència natural empírica. I cal desitjar que aquesta nova actitud progressi fins a convertir-se en un coneixement real i efectiu de la filosofia grega.

La segona manifestació de la dialèctica i la que més a prop es troba dels naturalistes alemanys és la filosofia clàssica alemanya des de Kant fins a Hegel. En aquest punt, alguna cosa s’ha aconseguit ja des que torna a estar de moda l’invocar a Kant, remuntant-se per sobre el ja citat neokantisme. Des que s’ha esbrinat que Kant és l’autor de dues genials hipòtesis, sense les quals les modernes ciències naturals teòriques no podrien fer un pas: la teoria de l’origen del sistema solar, abans atribuïda a Laplace, i la teoria de la resistència a la rotació de la terra per les marees, aquest filòsof ha tornat a conquistar el lloc que per dret li correspon en el respecte dels naturalistes. Però voler estudiar dialèctica en Kant seria una labor innecessàriament penosa i estèril, tenint com tenim les obres d’Hegel, en què se’ns ofereix un compendi de què és la dialèctica, si més no la hi desenvolupi aquí des d’un punt de partida radicalment fals.

Avui, en què la reacció contra la “filosofia de la naturalesa”, justificada en bona part per aquest fals punt de partida i per l’impotent empantanegament dels hegelians berlinesos, s’ha expansionat ja a pler, acabant en una pluja d’invectives, i en què, d’altra banda, les ciències naturals s’han vist tan brillantment deixades a l’estacada en les seves necessitats teòriques per la metafísica eclèctica a l’ús, creiem que serà possible tornar a pronunciar davant naturalistes el nom d’Hegel sense deslligar amb això aquest ball de Sant Vito en què el senyor Dühring és tan divertit mestre.

Convé, abans de res, puntualitzar que no tractem ni remotament de defensar el punt de vista del que arrenca Hegel, el que l’esperit, el pensament, la idea és el primari i el món real un simple reflex de la idea. Aquest punt de vista va ser abandonat ja per Feuerbach. Avui, tots estem d’acord que la ciència, qualsevol que ella sigui, natural o històrica, necessàriament ha de partir dels fets donats i, per tant, tractant-se de ciències naturals, de les diverses formes objectives de moviment de la matèria; estem d’acord, per consegüent, que en les ciències naturals teòriques no val construir concatenacions per a imposar-les-hi als fets, sinó que cal descobrir-les en aquests i, una vegada descobertes, i sempre que això sigui possible, demostrar-les sobre l’experiència.

Tampoc pot parlar-se de mantenir dret el contingut dogmàtic del sistema d’Hegel, tal com l’han anat predicant els hegelians berlinesos, així els vells com els joves. Amb el punt de partida idealista també se’n va a terra el sistema erigit sobre ell i, per tant, la filosofia hegeliana de la naturalesa. Recordi’s que la crítica que les ciències naturals oposen a Hegel, en allò en què està precisament orientada, només versa sobre aquests dos aspectes: el punt de partida idealista i la construcció arbitrària d’un sistema que es dona bufetades amb els fets.

Doncs bé, descomptant tot això, queda encara en peus la dialèctica hegeliana. Correspon a Marx -enfront dels “rondinaires, petulants i mediocres epígons que avui posen càtedra a l’Alemanya culta”- el mèrit d’haver destacat de nou, avançant-se a tots els altres, el relegat mètode dialèctic, l’entroncament del seu pensament amb la dialèctica hegeliana i les diferències que el separen d’aquesta, a la vegada que en El Capital aplicava aquest mètode als fets d’una ciència empírica, l’economia política. Per a comprendre el triomf que això representa n’hi ha prou en fixar-se en el fet que, fins i tot a Alemanya, no encerta la nova escola econòmica a remuntar-se per sobre el vulgar lliurecanvisme més que plagiant a Marx (no poques vegades amb tergiversacions), sota pretext de criticar-ho. 

En la dialèctica hegeliana reina la mateixa inversió de totes les connexions reals que en les altres ramificacions del sistema d’Hegel. Però, com diu Marx: “El fet que la dialèctica pateixi en mans d’Hegel una mistificació, no obsta perquè aquest filòsof fos el primer que va saber exposar d’una manera àmplia i conscient les seves formes generals de moviment. El que passa és que la dialèctica apareix, en ell, invertida, posada de cap. No cal més que donar-li la volta, més ben dit, posar-la dempeus, i de seguida es descobreix sota l’escorça mística la llavor racional.”

En les mateixes ciències naturals ens trobem, no poques vegades, amb teories en què la realitat apareix girada del revés, en què les imatges reflexes es prenen per la forma original, sent necessari, per tant, donar-los la volta per a restituir-les a la seva veritable posició. Amb freqüència, aquestes teories s’entronitzen durant llarg temps. Així va esdevenir, per exemple, amb el fenomen de la calor, en el qual durant gairebé dos segles es veia una misteriosa matèria especial i no una forma en moviment de la matèria usual, fins que la teoria mecànica de la calor va venir a col·locar les coses en el seu lloc. Però allò no va ser obstacle perquè la física, dominada per la teoria de la calor material, descobrís una sèrie d’importantíssimes lleis entorn de la calor, obrint la porta -gràcies sobretot a Fourier i a Sadi Carnot [4]- per a una concepció exacta, concepció que avui formula en els seus veritables termes i tradueix al seu llenguatge propi les lleis descobertes pels seus predecessors. I un altre punt ocorre en la química, on la teoria flogística [5], després de cent anys de treball, va començar a subministrar les dades amb ajuda dels quals va poder Lavoisier descobrir en l’oxigen posat de manifest per Priestley el veritable pol contrari de l’imaginari flogist, amb el que tota la teoria flogística queia a terra. Però sense que amb això es cancel·lessin, ni de bon tros, els resultats experimentals de la flogística. L’única cosa que es va fer va ser donar la volta a les seves fórmules, traduint-les del llenguatge logístic a la terminologia ja consagrada de la química, sense que per això perdessin la seva exactitud. 

Doncs bé, el que la teoria de la calor matèria és a la teoria mecànica de la calor, o la teoria flogística a la teoria de Lavoisier, això és, sobre si fa no fa, la dialèctica hegeliana respecte a la dialèctica racional.

NOTES

[1] («Endavant»): òrgan central del Partit Obrer Socialista Alemany, es va publicar a Leipzig des de l’1 d’octubre de 1876 fins al 27 d’octubre de 1878. L’obra d’Engels “Anti-Dühring” es va publicar en el periòdic des del 3 de gener de 1877 fins al 7 de juliol de 1878.

[2] El 10 de maig de 1876 es va inaugurar a Filadèlfia (els Estats Units) la sisena exposició industrial mundial. Entre els quaranta països representats figurava també Alemanya. L’exposició va mostrar que la indústria alemanya quedava molt a la saga de la indústria d’altres països i es regia pel principi «barat i podrit».

[3] Engels al·ludeix a les intervencions de Nägeli i Wirchow el setembre de 1877 en el Congrés de Naturalistes i Metges Alemanys, els materials dels quals van ser publicats en “Tageblatt der 50. Versammlung deutscher Naturforscher und Aerzte in München 1877” («Butlletí del 50 Congrés de Naturalistes i Metges Alemanys a Munic, 1877»), i també a les declaracions de Wirchow en el llibre “Die Freibeit der Wissenschaft im modernen Staat” («La llibertat de la ciència en l’Estat modern»), Berlin, 1877

[4] Es tracta dels llibres: J. B. J. Fourier, Théorie analytique de la chaleur («Teoria analítica de la calor»), París, 1822 i S. Carnot, Réflexions sud la puissance motrice du feu et sud els machines propres à développer cette puissance («Reflexions sobre la potència motriu del foc i sobre les màquines capaces de desenvolupar aquesta potència»), París, 1824. La funció C que Engels esmenta a continuació figura en la nota de les pàgines 73-79 del llibre de Carnot.

[5] Segons els criteris que regnaven en la química del segle XVIII, es considerava que el procés de combustió es trobava condicionat per l’existència d’una substància especial en els cossos, el flogist, que se segregava d’ells durant la combustió. L’eminent químic francès A. Lavoisier va demostrar la inconsistència d’aquesta teoria i va donar l’explicació justa del procés com a reacció de combinació d’un cos combustible amb l’oxigen.