Friedrich Engels
Escrit el febrer de 1870 per a la segona edició de “La guerra camperola alemanya”. Font: Marxist Internet Archive. Traduït del castellà al català per Àngela Cuenca.
La present obra va ser escrita a Londres, l’estiu del 1850; sota la impressió directa de la contrarevolució que tot just acabava de consumar-se; va aparèixer als números 5 i 7 de la “Neue Rheinische Zeitung. Politisch-ökonomische Revue” [1] dirigida per Karl Marx, Hamburg, 1850. Els meus amics polítics d’Alemanya em demanen una reedició, i atenent al seu desig, ja que, amb gran sentiment meu, l’obra no ha perdut encara actualitat.
L’obra no pretén aportar un nou material, fruit de les meves pròpies investigacions. Al contrari, tot el material que fa referència a les insurreccions camperoles i a Thomas Münzer ha sigut extret de Zimmermann[[2]. A pesar d’algunes llacunes, el llibre d’aquest autor constitueix la millor recopilació de dades fins a la data. A més, el vell Zimmermann tracta la matèria amb molt d’afecte. El mateix instint revolucionari que l’obliga al llarg de tot el llibre a erigir-se en campió de les classes oprimides, el converteix més endavant en un dels millors representants de l’extrema esquerra [3] a Frankfurt.
I a pesar que l’exposició que ens ofereix Zimmermann li falta cohesió interna; que no aconsegueix presentar-nos les qüestions religioses i polítiques que es debatien en aquella com a reflex de la lluita de classes del moment; que no es veu en aquesta lluita de classes més que opressors i oprimits, dolents i bons, amb el triomf final dels dolents; que la seva comprensió de les relacions socials que determinen l’origen i el desenllaç de la lluita és molt incompleta, tot això no són més que efectes propis de l’època que va aparèixer el llibre. Al contrari, en mig de les obres històriques idealistes alemanyes d’aquells temps, el llibre constitueix a una excepció digna d’elogi i està escrit d’una forma molt realista.
A la meva exposició, en la que em limito a descriure a grans trets el curs històric de la lluita, intento explicar l’origen de la guerra camperola, la posició ocupada pels diferents partits que intervenien en ella, les teories polítiques i religioses amb el fet que aquests partits procuraven explicar-se ells mateixos la seva posició i, per últim, el mateix desenllaç de la lluita com a una conseqüència necessària de les condicions històriques de la vida social d’aquestes classes en aquella època. En altres termes, intento de demostrar que el règim polític d’Alemanya d’aquells temps, les revoltes contra aquest règim i les teories polítiques i religioses de l’època no eren la causa, sinó la conseqüència del grau de desenvolupament que es trobaven llavors a Alemanya l’agricultura, la indústria, les vies de comunicació terrestres, fluvials i marítimes, el comerç i la circulació dels diners. Aquesta concepció de la Història – – l’única concepció materialista- – no ha sigut creada per mi, sinó que pertany a Marx i forma, alhora, la base dels seus treballs sobre la revolució francesa de 1848-1849 *, publicats a la mateixa revista, i de “El divuitè Brumari de Lluís Bonaparte” **.
En paral·lel entre la revolució alemanya de 1525 i la revolució de 1848-1849 saltava massa a la vista perquè jo pogués renunciar per complet a ell. No obstant això, al costat de la semblança en el curs general dels esdeveniments, quan tant en un cas com en un altre el mateix exèrcit d’un príncep anava aixafant una rere altra les diverses insurreccions locals, i a pesar de la semblança, moltes vegades còmica, que presenta la conducta observada en ambdós casos pels veïns de la ciutat, les diferències entre ambdues revolucions són clares i patents:
«Qui es va aprofitar de la revolució de 1525? Els prínceps. Qui es va aprofitar de la revolució del 1848? Els grans sobirans, Àustria i Prússia. Darrer dels petits prínceps del 1525 estaven els petits veïns de la ciutat, als qui aquells estaven lligats per impostos; darrere dels grans sobirans del 1850, darrere d’Àustria i Prússia està, sotmetent-les ràpidament per mitjà del deute públic, la gran burgesia moderna. I darrere la gran burgesia està el proletariat»***.
Per desgràcia, haig de dir que amb aquesta afirmació vaig fer massa honor a la burgesia alemanya, la qual tant a Àustria com a Prússia havia tingut l’ocasió de «sotmetre ràpidament» la monarquia «a través del deute públic» però que mai ni enlloc va aprofitar aquesta oportunitat.
Arran de la guerra de 1866 [4], Àustria va caure com un regal en mans de la burgesia. Però aquesta no sap dominar, és impotent i incapaç de fer res. L’única cosa que sap fer és vomitar fúria contra els obrers com a aquests es posen en moviment. I si continua empunyant el timó del poder, és únicament perquè els hongaresos la necessiten.
I a Prússia? Cert és que el deute públic ha pujat vertiginosament, que el dèficit és un fenomen crònic, que les despeses de l’Estat creixen any rere any, que la burgesia té la majoria en la dieta, que sense el seu consentiment no es poden apujar els impostos ni contractar emprèstits, però, on està, malgrat tot, el seu poder sobre l’Estat? A penes fa uns quants mesos, quan l’Estat es trobava una altra vegada en dèficit, la posició de la burgesia era d’allò més avantatjosa. D’haver mostrat tan sols una mica de fermesa hauria pogut aconseguir grans concessions. Però, què va fer? Va considerar com una concessió suficient el que el Govern li permetés posar als seus peus prop de nou milions, i no per un sol any, sinó com a aportació anual per a tots els anys futurs.
No vull fustigar als pobres «nacional-liberals»[5] de la dieta més del que es mereixen. Jo sé que han sigut abandonats pels que estan darrere d’ells, per la massa de la burgesia. Aquesta massa no vol governar. Els records de 1848 són massa frescos a la seva memòria.
Més endavant direm per què la burgesia alemanya manifesta tanta covardia.
En altres aspectes, l’afirmació que hem fet més amunt s’ha confirmat plenament. Com veiem, a partir del 1850, els petits Estats van passant més i més decididament a segon pla i ja no serveixen de palanques per a les intrigues prussianes i austríaques. La lluita entre Àustria i Prússia per l’hegemonia és cada vegada més acarnissada, i, finalment, en 1866, arriba la solució violenta, per la qual Àustria conserva les seves pròpies províncies. Prússia subjuga directament o indirectament tot el Nord, mentre que els tres Estats Sud-occidentals **** queden de moment de portes cap enfora.
En tota aquesta representació pública, l’únic que té importància per a la classe treballadora alemanya és el següent:
En primer lloc, que, gràcies al sufragi universal, els obrers van obtenir la possibilitat d’estar directament representat a l’Assemblea Legislativa.
En segon lloc, que Prússia va donar un bon exemple en empassar-se unes altres tres corones ***** per la gràcia de Déu. Ni tan sols els nacionals-lliberals creuen ara que després d’aquesta operació Prússia conservi encara aquella Immaculada corona per la gràcia de Déus que s’atribuïa abans.
En tercer lloc, que a Alemanya no existeix més que un adversari seriós de la revolució: el Govern prussià.
I en quart lloc, que els germano-austríacs han de plantejar-se i decidir d’una vegada i per sempre què és el que volen ser: alemanys o austríacs; què és el que prefereixen: Alemanya o els seus apèndixs extra-alemanys transleitans. Era evident des de feia temps que havien de renunciar a una o als altres, per aquest fet sempre havia sigut vetllat per la democràcia petitburgesa.
Pel que respecta a la resta de qüestions importants en litigi i relacionades amb el 1866, qüestions discutides des de llavors fins a l’avorriment entre els «nacionals-liberals» i el «Partit Popular» [6], la història dels anys següents va demostrar palmàriament que aquests punts de vista havien combatut entre si amb tanta violència únicament per representar els dos pols oposats d’una mateixa mediocritat.
L’any 1866 no va modificar gairebé res les condicions socials d’Alemanya. Les escasses reformes burgeses – – el sistema únic de pesos i mesures, la llibertat de residència, la llibertat d’indústria, etc.–, totes elles limitades als marcs assenyalats per la burocràcia, no arriben encara a l’aconseguit des de fa temps per la burgesia dels altres països de l’Europa Occidental i deixen en peus el mal principal: el sistema burocràtic de concessions[7]. D’altra banda, per al proletariat la pràctica policíaca a l’ús va completament il·lusòries totes aquelles lleis sobre la llibertat de residència, el dret de ciutadania, la supressió de passaports, etc.
Molta major importància que tota aquesta representació pública de 1866 va ser la que va tenir el desenvolupament que, a partir de 1848, adquireixen a Alemanya la indústria, el comerç, els ferrocarrils, el telègraf i la navegació transoceànica. Per molt que aquests èxits quedessin a la saga dels reeixits durant aquest mateix temps per Anglaterra i fins i tot per França, no tenien, no obstant això, precedents en la història d’Alemanya, i van donar a aquest país en vint anys molt més del que abans li havia donat un segle sencer. Ara és quan Alemanya s’incorpora resoltament i decididament al comerç mundial. Es multipliquen ràpidament els capitals dels industrials i puja d’acord la posició social de la burgesia. El símptoma més segur de la prosperitat industrial, l’especulació, floreix esplendorosament i encadena a comtes i ducs al seu carro triomfal. Ara, el capital alemany – que la terra li sigui lleu!—està construint ferrocarrils a Rússia i a Romania, mentre que fa tan sols quinze anys els ferrocarrils alemanys havien d’implorar l’ajuda dels empresaris anglesos. Com ha pogut ocórrer doncs, que la burgesia no hagi conquistat també el poder polític, que la seva conducta enfront del Govern sigui tan pusil·lànime?
La desgràcia de la burgesia alemanya consisteix en el fet que, seguin el costum favorita alemanya, arriba massa tard. La seva florida ha coincidit amb el període que la burgesia dels altres països de l’Europa Occidental es troba políticament en declivi. A Anglaterra, la burgesia no ha pogut portar al seu veritable representant Bright al Govern només que ampliant el dret electoral, mesura que per les seves conseqüències ha de posar fi a tota la dominació burgesa. A França, on la burgesia com a tal, com a classe, no va poder dominar més que dos anys sota la república, 1849 i 1859, només va aconseguir prolongar la seva existència social cedint la seva dominació política a Lluís Bonaparte i el seu exèrcit. Donat l’extraordinari desenvolupament aconseguit per les influències recíproques dels tres països més avançats d’Europa, és ja completament impossible que la burgesia pugui implantar còmodament la dominació política a Alemanya quan a Anglaterra i a França aquesta dominació ja ha caducat.
La particularitat que distingeix a la burgesia de totes les altres classes dominants que l’han precedit consisteix precisament en el fet que en el seu desenvolupament existeix un punt de viratge, rere el qual tot augment dels seus medis de poder, i per tant, dels seus capitals en primer terme, tan sols contribueix a fer-la cada cop més incapaç per a la dominació política. «Rere la gran burgesia està el proletariat». En la mesura en què la burgesia desenvolupa la seva indústria, el seu comerç i els seus mitjans de comunicació, en la mateixa mesura engendra al proletariat. I a l’arribar a un determinat moment, que no és el mateix a tot arreu ni tampoc obligatori per a una determinada fase de desenvolupament, la burgesia comença a adonar-se que el seu inseparable acompanyant, el proletariat, comença a sobrepassar-la. Des d’aquest moment perd la capacitat d’exercir la dominació política exclusiva, i cerca aliats entorn seu, amb els qui comparteix la seva dominació, o als qui, segons les circumstàncies, la hi cedeix per complet.
A Alemanya, aquest punt de viratge ja havia arribat per la burgesia el 1848. Encara que bé és cert que en aquells dies la burgesia alemanya no es va espantar tant del proletariat alemany com del proletariat francès. Els combats de juny de 1848 [8] a París li van ensenyar què era el que l’esperava. L’agitació del proletariat alemany era suficient per a demostrar-li que a Alemanya havien estat llançades les llavors capaces de donar la mateixa collita. I a partir d’aquest moment va quedar esmussat el tall de l’acció política de la burgesia alemanya. Aquesta va començar a buscar aliats i a vendre’s per qualsevol preu; i de llavors aquí no ha avançat un sol pas.
Tots aquests aliats són reaccionaris per la seva naturalesa: el poder real, amb el seu exèrcit i la seva burocràcia; la gran noblesa feudal; els junkers provincians de mig pèl i, finalment els cures. Amb tots ells va pactar i va concertar acords la burgesia amb la condició de salvar la seva preuada pell, fins que, finalment, no li va quedar ja res amb què traficar. I com més es desenvolupava el proletariat, com més consciència adquiria de la seva condició de classe i com més actuava en qualitat de tal, més covarda es feia la burgesia. Quan l’estratègia sorprenentment dolenta dels prussians va vèncer en Sadowa [9] a l’estratègia sorprenentment encara pitjor dels austríacs, difícilment podria dir-se qui va llançar un sospir d’alleujament més gran: el burgès prussià, que també havia estat derrotat en Sadowa, o el burgès austríac.
Els nostres grans burgesos operen el 1870 exactament igual com van operar el 1525 els vilans mitjans. En el que concerneix els petits burgesos, als artesans i als botiguers, aquests continuen sent sempre els mateixos. Esperen poder grimpar a les files de la gran burgesia i temen ser precipitats a les del proletariat. Fluctuant entre l’esperança i el temor, tractaran de salvar la seva preciosa pell durant la lluita, i després de la victòria s’adheriran al vencedor. Tal és la seva naturalesa.
El desenvolupament de l’activitat social i política del proletariat ha marxat a l’una amb l’auge industrial que va seguir a 1848. El paper exercit avui dia pels obrers alemanys en els seus sindicats, cooperatives, organitzacions i assemblees polítiques, en les eleccions i en l’anomenat Reichstag, demostra perfectament per si sola quina ha estat la transformació experimentada d’una manera imperceptible per Alemanya en aquests últims vint anys. És un gran mèrit dels obrers alemanys haver estat els únics que han aconseguit enviar obrers i representants dels obrers al parlament, cosa que ni els francesos ni els anglesos han aconseguit fins ara.
Però tampoc el proletariat ha sortit encara d’aquest estat que permet establir un paral·lel amb 1525. La classe que depèn exclusivament del salari tota la seva vida es troba encara lluny de constituir la majoria del poble alemany. Per això, també ha de buscar-se aliats. I només els pot buscar entre els petits burgesos, el lumpenproletariat de les ciutats, els petits pagesos i els obrers agrícoles.
Ja hem parlat dels petits burgesos. Són molt poc de fiar, excepte quan ja ha estat aconseguida la victòria. Llavors armen un rebombori infernal en les tavernes. Malgrat això, entre ells es troben excel·lents elements que s’uneixen espontàniament als obrers.
El lumpenproletariat, aquesta escòria integrada pels elements desmoralitzats de totes les capes socials i concentrada principalment en les grans ciutats, és el pitjor dels aliats possibles. Aquesta deixalla és absolutament venal i d’allò més molest. Quan els obrers francesos escrivien en els murs de les cases durant cadascuna de les revolucions: «Mort aux voleurs!» Mort als lladres!, i en efecte afusellaven a més d’un, no ho feien en un arravatament d’entusiasme per la propietat, sinó plenament conscients que abans de res calia desembarassar-se d’aquesta banda. Tot líder obrer que utilitza a elements del lumpenproletariat per al seu guàrdia personal i que es recolza en ells, demostra amb aquest sol fet que és un traïdor al moviment.
Els petits camperols—doncs els grans pertanyen a la burgesia—són de composició heterogènia.
O bé són camperols feudals, obligats encara a realitzar determinades prestacions per als seus senyors. Després que la burgesia va deixar passa l’oportunitat d’alliberar-los de la servitud, com era el seu deure, no costarà treball convèncer-los que només poden esperar l’alliberament de mans de la classe obrera.
O bé són arrendataris. En aquest cas tenim comunament les mateixes relacions que a Irlanda. L’arrendament és tan elevat que, quan la collita és mitjana, el pagès i la seva família a penes poden mantenir-se, i quan la collita és dolenta gairebé es moren de fam, no poden pagar l’arrendament i queden, per consegüent, completament a la mercè del terratinent. Per a aquesta gent, la burgesia només fa alguna cosa quan se l’obliga a això. De qui, si no és dels obrers, poden esperar la salvació?
Queden els camperols que cultiven el seu propi tros de terra. En la majoria dels casos estan carregats d’hipoteques que depenen de l’usurer tant com l’arrendatari del terratinent. Tampoc a ells els queda més que un miserable salari, molt inestable d’altra banda, ja que depèn dels alts i baixos de la collita. Menys que ningú poden esperar alguna cosa de la burgesia, perquè són explotats precisament pels burgesos, pels capitalistes usurers. Malgrat això, les més de les vegades estan molt apegats a la seva propietat, encara que, en realitat, aquesta no els pertany a ells, sinó a l’usurer. No obstant això, cal convèncer-los que només podran alliberar-se del prestador quan un Govern dependent del poble converteixi tots els deutes hipotecaris en un deute únic a l’Estat i rebaixi així el tipus de l’interès. I això només pot aconseguir-ho la classe obrera.
A tot arreu on predomina la propietat agrària mitjana i gran, la classe més nombrosa del camp està integrada pels obrers agrícoles. Tal és el cas en tot el Nord i en l’Est d’Alemanya, i en aquest grup és on els obrers industrials de la ciutat troben el seu aliat més natural i més nombrós. El terratinent o el gran arrendatari s’oposa a l’obrer agrícola de la mateixa manera que el capitalista s’oposa a l’obrer industrial. Les mateixes mesures que ajuden a un han d’ajudar a l’altre. Els obrers industrials només es poden alliberar transformant els capitals de la burgesia, és a dir, les matèries primeres, les màquines, els instruments i els mitjans de vida necessaris per a la producció en la propietat social, és a dir, en propietat seva i utilitzada per ells en comú. De la mateixa manera, els obrers agrícoles només poden alliberar-se de la seva espantosa misèria si, en primer terme, la terra –el seu principal objecte de treball– és arrencada a la propietat privada dels grans pagesos i dels encara més grans senyors feudals i convertida en propietat social, conreada col·lectivament per cooperatives d’obrers agrícoles. I aquí ens arribem a la cèlebre resolució del Congrés de la Internacional, celebrat a Basilea, que diu que en interès de la societat cal convertir la propietat de la terra en propietat col·lectiva, en propietat nacional [10]. Aquesta resolució es refereix principalment als països on existeix la gran propietat de la terra, amb grans explotacions agrícoles en mans d’un sol amo i ateses per nombrosos obrers assalariats. I com en termes generals aquesta situació continua predominant a Alemanya, aquesta resolució era particularment oportuna per a Alemanya alhora que per a Anglaterra. El proletariat agrícola, els jornalers del camp constitueixen la classe que proporciona més reclutes per als exèrcits dels monarques. És la classe que, gràcies al sufragi universal, envia avui dia al parlament a la majoria dels feudals i dels junkers. Però, al mateix temps, és la classe que està més prop dels obrers industrials de la ciutat, la que comparteix amb ells les mateixes condicions d’existència, la que es troba en una situació de misèria encara major que la d’ells. Aquesta classe és impotent, perquè està fraccionada i dispersa, però el Govern i la noblesa coneixen tan bé la seva força latent, que amb tota intenció deixen enfonsar-se les escoles per a mantenir-la en la ignorància. La tasca immediata més urgent dels obrers alemanys és despertar a aquesta classe i incorporar-la al moviment. El dia en què la massa d’obrers agrícoles aprengui a tenir consciència dels seus propis interessos, aquest dia serà impossible a Alemanya un govern reaccionari, sigui feudal, burocràtic o burgès.
—————————————–
* C. Marx. “Les lluites de classes a França” (vegeu la present edició, t. I, pàgs. 209-306). (N. de l’Edit.)
** Vegeu la present edició, t. 1, pàgs. 408-498. (N. de l’Edit.)
*** F. Engels. “La guerra pagesa a Alemanya”. (N. de l’Edit.)
**** Baviera, Baden, Würtemberg. (N. de l’Edit.)
***** Hannover, Hessen-Kassel, Nassau. (N. de l’Edit.)
Addició al prefaci a l’edició de 1870 per a la tercera edició de 1875
Les línies que antecedeixen van ser escrites fa més de quatre anys, però continuen conservant avui dia tota la seva significació. El que era cert després de Sadowa [11] i de la divisió d’Alemanya, s’ha confirmat després de Sedan [12] i de la fundació del Sacre Imperi germànic de la nació prussiana [13]. Tan petits són els canvis que poden introduir en el curs del moviment històric aquestes representacions públiques de l’anomenada alta política que «commouen al món»!
El que poden fer en canvi és accelerar el curs d’aquest moviment. Referent a això, els causants d’aquests esdeveniments que «commouen al món» han aconseguit, a pesar seu, uns èxits que segurament els resulten molt indesitjables, però que, vulguin-lo o no, han d’acceptar.
La guerra de 1866 ja havia sacsejat els fonaments de la vella Prússia. Després de 1848 va costar molta feina reduir de nou a la vella disciplina als elements rebels industrials –tant burgesos com proletaris– de les províncies occidentals; no obstant això, es va aconseguir, i els interessos dels junkers de les províncies orientals van tornar a ser els dominants en l’Estat a l’una amb els interessos de l’exèrcit. En 1866 gairebé tota l’Alemanya Nord-occidental era prussiana. Sense parlar ja de l’irreparable mal moral que la corona prussiana per la gràcia de Déu havia experimentat en empassar-se altres tres corones per la gràcia de Déu*, el centre de gravetat de la monarquia s’havia desplaçat sensiblement cap a l’Occident. Els cinc milions de renans i de westfalians van rebre al principi el reforç de quatre milions d’alemanys annexionats directament i, després, el de sis milions d’alemanys indirectament annexionats a través de la Confederació de l’Alemanya del Nord [14]. I en 1870 se’ls van afegir, a més, vuit milions d’alemanys del Sud-oest [15], de manera que en el «nou Imperi», als catorze milions i mig de vells prussians (de les sis províncies de l’Est de l’Elba i entre els quals figuren, a més, dos milions de polonesos) s’oposen uns vint-i-cinc milions que ja fa temps han deixat enrere al feudalisme vell-prussià dels junkers. Així doncs, van anar precisament les victòries de l’exèrcit prussià les que van desplaçar radicalment tots els fonaments de l’edifici estatal prussià; la dominació dels junkers es va fer cada vegada més insuportable fins per al mateix Govern. Però, al mateix temps, el vertiginós desenvolupament de la indústria va relegar a segon pla la lluita entre els junkers i la burgesia, destacant la lluita entre la burgesia i els obrers, de manera que les bases socials del vell Estat van sofrir també des de dins una transformació radical. La premissa fonamental de la monarquia, que s’anava descomponent lentament des de 1840, era la lluita entre la noblesa i la burgesia, lluita en la qual la monarquia mantenia l’equilibri. Però des del moment en què ja no es tractava de defensar a la noblesa de l’embranzida de la burgesia, sinó de defensar a totes les classes posseïdores enfront de l’embranzida de la classe obrera, la vella monarquia absoluta va haver de transformar-se per complet en monarquia bonapartista, la forma d’Estat especialment elaborada per a aquest fi. En un altre lloc (“Contribució al problema de l’habitatge”, 2a part, pàg. 26 i següents **) vaig examinar ja aquest pas de Prússia al bonapartisme, encara que allí vaig poder deixar sense destacar un punt que aquí és molt essencial, a saber, que aquest pas va ser l’avanç més gran fet per Prússia des de 1848, fins a tal punt havia quedat a la saga del desenvolupament modern. Prússia continuava sent un Estat semifeudal, mentre que el bonapartisme és en tot cas una forma moderna d’Estat que pressuposa l’eliminació del feudalisme. Prússia deu, doncs, decidir-se a posar fi als seus nombrosos vestigis del feudalisme i a sacrificar als seus junkers com a tals. Tot això es va fent, naturalment, de la manera més suau i al compàs de la melodia favorita: Immer langsam voran ***. Així ha ocorregut, per exemple, amb la cèlebre ordenança sobre els districtes, que suprimeix els privilegis de cada junker en les seves terres, però únicament per a restablir-los en forma de privilegis del conjunt dels grans terratinents en el territori de tot el districte. L’essència de la qüestió continua sent la mateixa; l’única cosa que es fa és traduir-la del dialecte feudal al dialecte burgès. El junker vell prussià és convertit a la força en alguna cosa semblant al squire anglès, i no té per què oferir molta resistència, perquè tots dos són igualment estúpids.
D’aquesta manera, a Prússia li ha correspost el peculiar destí de culminar a fins d’aquest segle, i en la forma agradable del bonapartisme, la seva revolució burgesa que es va iniciar en 1808-1813 i que va fer un pas d’avanç en 1848. I si tot marxa bé, si el món roman quiet i tranquil i nosaltres arribem a vells, tal vegada en 1900 veiem que el Govern prussià ha acabat realment amb totes les institucions feudals i que Prússia ha aconseguit per fi la situació en què es trobava França en 1792.
L’abolició del feudalisme, expressada d’una manera positiva, significa l’establiment del règim burgès. A mesura que desapareixen els privilegis de la noblesa, la legislació es va fent més burgesa. I aquí arribem a la medul·la de les relacions entre la burgesia i el Govern. Ja hem vist que el Govern ha forçosament d’introduir aquestes reformes lentes i mesquines. Però cadascuna d’aquestes miserables concessions la presenta als ulls de la burgesia com un sacrifici que fa per ella, com una concessió arrencada a la corona amb gran esforç, i a canvi de la qual els burgesos han de fer al seu torn concessions al Govern. I els burgesos accepten l’engany, encara que saben perfectament de què es tracta. Aquest és l’origen de l’acord tàcit que presideix a Berlín tots els debats del Reichstag i de la Cambra de Prússia: d’una banda, el Govern, a pas de tortuga, reforma les lleis en interès de la burgesia, elimina les traves feudals i els obstacles creats pel particularisme dels petits Estats, que impedeixen el desenvolupament de la indústria; introdueix la unitat de moneda, de pesos i mesures; estableix la llibertat d’indústria, etc.; implanta la llibertat de residència, posant així a la disposició del capital i en forma il·limitada la mà d’obra d’Alemanya; fomenta el comerç i l’especulació; d’altra banda, la burgesia cedeix al Govern tot el poder polític efectiu, aprova els impostos, els emprèstits i la recluta de soldades i ajuda a formular totes les noves lleis de reforma de manera que el vell poder policíac sobre els elements indesitjables conservi tota la seva força. La burgesia compra la seva gradual emancipació social al preu de la seva renúncia immediata a un poder polític propi. El principal motiu que fa acceptable per a la burgesia tal acord no és, naturalment, la seva por al Govern, sinó la seva por al proletariat.
Per lamentable que sigui el paper exercit per la nostra burgesia en el camp polític, no es pot negar que en la indústria i en el comerç ja ha començat a complir amb el seu deure. L’ascens de la indústria i del comerç, assenyalat ja en el prefaci a la segona edició ****, s’ha desenvolupat des de llavors a noves empentes. L’ocorregut en aquest aspecte a la regió industrial renà-westfaliana a partir de 1869 constitueix una cosa realment insòlita per a Alemanya, i ens recorda la florida dels districtes fabrils anglesos a principis de segle. El mateix ocorrerà a Saxònia i en l’Alta Silèsia, a Berlín, a Hannover i a les ciutats marítimes. Per fi tenim un comerç mundial, una veritable gran indústria i una autèntica burgesia moderna; al mateix temps, també hem sofert una veritable crisi i hem obtingut un veritable i poderós proletariat.
Per als futurs historiadors, el fet de tronar dels canons en Spickeren, Mars-la-Tour [16] i Sedan i tot allò que relaciona amb això tindrà molta menys importància per a la història d’Alemanya dels anys 1869-1874 que el desenvolupament sense ostentació, reposat, però sempre progressiu del proletariat alemany. En 1870, els obrers alemanys ja van haver de passar per una dura prova: la provocació bèl·lica bonapartista i la seva conseqüència lògica, l’entusiasme nacional general a Alemanya. Els obrers socialistes alemanys no es van deixar despistar ni un sol moment. No van manifestar gens de xovinisme nacionalista. Van conservar la seva sang freda enmig del més furiós deliri provocat per les victòries, i van exigir que es concertés amb la «República Francesa una pau justa i sense annexions»; ni tan sols l’estat de setge va poder reduir-los al silenci. Ni l’entusiasme per la glòria militar ni les xerrameques sobre la «magnificència de l’Imperi alemany» van trobar eco entre ells; el seu únic objectiu era l’emancipació de tot el proletariat europeu. Es pot afirmar amb tot fonament que en cap país els obrers han sofert una prova tan difícil i han sortit d’ella tan airosos.
A l’estat de setge del període bèl·lic van seguir els processos per delictes d’alta traïció, de lesa majestat i d’ofenses als funcionaris i les persecucions policíaques cada vegada majors dels temps de pau. Almenys tres o quatre membres de la redacció del “Volksstaat”[17] es trobaven habitualment al mateix temps en la presó; el mateix els ocorria als altres periòdics. Qualsevol orador del partit, que fos una mica conegut, havia de comparèixer davant els tribunals almenys una vegada a l’any, i gairebé sempre era condemnat. Plovien els desterraments, les confiscacions i les dissolucions d’assemblees. Però tot era en va. Cada persona detinguda o desterrada era substituïda immediatament per una altra; per cada assemblea dissolta es convocaven altres dues; la fermesa i l’estricte compliment de les lleis anaven esgotant l’arbitrarietat policíaca. Totes les persecucions produïen un efecte contrari: lluny de trencar o si més no doblegar al partit obrer, no van fer més que proporcionar-li nous afiliats i enfortir la seva organització. En la seva lluita, igual contra les autoritats que contra burgesos aïllats, els obrers van donar proves a tot arreu de la seva superioritat intel·lectual i moral, i van demostrar, sobretot en els seus xocs amb els anomenats «patrons», que ells, els obrers, eren ara unes persones cultes, i els capitalistes, uns ignorants. Al mateix temps, en la majoria dels casos lluiten amb un profund sentit de l’humor, prova que tenen confiança en la seva causa i consciència de la seva superioritat. La lluita així portada, sobre un terreny preparat per la història, ha de produir grans resultats. L’èxit reeixit en les eleccions de gener constitueix un cas sense precedents en la història del moviment obrer modern [18], i es comprèn perfectament la sorpresa que ha provocat en tota Europa.
Els obrers alemanys tenen dos avantatges essencials sobre els obrers de la resta d’Europa. La primera és la que pertanyen al poble més teòric d’Europa i que han conservat en si aquest sentit teòric, gairebé completament perdut per les classes anomenades «cultes» d’Alemanya. Sense la filosofia alemanya que li ha precedit, sobretot sense la filosofia d’Hegel, mai s’hauria creat el socialisme científic alemany, l’únic socialisme científic que ha existit. En cas d’haver mancat els obrers de sentit teòric, aquest socialisme científic mai hauria estat, en la mesura que ho és avui, carn de la seva carn i sang de la seva sang. I l’immens d’aquest avantatge ho demostra, d’una banda, la indiferència per tota teoria, que és una de les causes principals que el moviment obrer anglès avanci tan lentament, malgrat l’excel·lent organització d’alguns oficis, i, per una altra, ho demostren el desconcert i la confusió sembrats pel proudhonisme, en la seva forma primitiva, entre els francesos i els belgues, i, en la forma caricaturesca que li ha donat Bakunin, entre els espanyols i els italians.
El segon avantatge consisteix en el fet que els alemanys han estat gairebé els últims a incorporar-se al moviment obrer. Així com el socialisme teòric alemany mai oblidarà que se sosté sobre les espatlles de Saint-Simon, Fourier i Owen –tres pensadors que, malgrat el caràcter fantàstic i de tot l’utopisme de les seves doctrines, pertanyen a les ments més grans de tots els temps, havent-se anticipat genialment a una infinitat de veritats, l’exactitud de les quals estem demostrant ara d’una manera científica–, així també el moviment obrer pràctic alemany mai ha d’oblidar que s’ha desenvolupat sobre les espatlles del moviment anglès i francès, que ha tingut la possibilitat de treure simplement partida de la seva experiència costosa, d’evitar en el present els errors que llavors no havia estat possible evitar en la majoria dels casos. On estaríem ara sense el precedent de les tradeunions angleses i de la lluita política dels obrers francesos, sense aquest impuls colossal que ha donat particularment la Comuna de París?
Cal fer justícia als obrers alemanys per haver aprofitat amb rara intel·ligència els avantatges de la seva situació. Per primera vegada des que existeix el moviment obrer, la lluita es desenvolupa en forma metòdica en les seves tres direccions concertades i relacionades entre si: teòrica, política i econòmic-pràctica (resistència als capitalistes). En aquest atac concèntric, per dir-ho així, resideix precisament la força i la invencibilitat del moviment alemany.
Aquesta situació avantatjosa, d’una banda, i, per una altra, les peculiaritats insulars del moviment anglès i la repressió violenta del francès fan que els obrers alemanys es trobin ara al capdavant de la lluita proletària. No és possible pronosticar quant temps els permetran els esdeveniments ocupar aquest lloc d’honor. Però, mentre ho continuïn ocupant, és d’esperar que compliran com cal les obligacions que els imposa. Per a això, hauran de redoblar els seus esforços en tots els aspectes de la lluita i de l’agitació. Sobretot els caps hauran d’instruir-se cada vegada més en totes les qüestions teòriques, desembarassar-se cada vegada més de la influència de la fraseologia tradicional, pròpia de la vella concepció del món, i tenir sempre present que el socialisme, des que s’ha fet ciència, exigeix que se li tracti com a tal, és a dir, que se li estudiï. La consciència així reeixida i cada vegada més lúcida, ha de ser difosa entre les masses obreres amb zel cada vegada major, i s’ha de consolidar cada vegada més fortament l’organització del partit, així com la dels sindicats. Encara que els vots reunits al gener pels socialistes representin ja un exèrcit bastant considerable, encara es troben lluny de constituir la majoria de la classe obrera alemanya; i per molt encoratjadors que siguin els èxits aconseguits per la propaganda entre la població rural, aquí precisament és on encara queda infinitament molt per fer. No hi ha, doncs, que desistir de la lluita; cal anar arrabassant a l’enemic ciutat rere ciutat i districte electoral després de districte electoral. Però, cal abans de res mantenir el veritable esperit internacional, que no admet cap xovinisme patriòtic i que acull amb alegria tot progrés del moviment proletari, qualsevol que sigui la nació on es produeixi. Si els obrers alemanys continuen avançant d’aquesta manera, no és que marxaran al capdavant del moviment –i no li convé al moviment que els obrers d’una nació qualsevol marxin al capdavant d’aquest–, sinó que ocuparan un lloc d’honor en la línia de combat; i estaran ben proveïts per a això si, de sobte, dures proves o grans esdeveniments reclamen d’ells major valor, major decisió i energia.
Friedrich Engels
Londres, 1 de juliol de 1874
——————————————
* Hannover, Hessen-Kassel, Nassau. (N. de la Edit.)
** Vegeu el present tom, pàgs. 369-370 (N. de la Edit.)
*** Sempre endavant, sense afanyar-se. (N. de la Edit.)
**** Vegeu el present tom, pàgs. 167-175. (N. de la Edit.)
NOTES
[1] 97. “Neue Rheinische Zeitung. Politisch-ökonomische Revue” («Nueva Gaceta del Rin. Revista de política y economia»), òrgan teòric de la Lliga dels Comunistes, fundat per Marx y Engels. Es va publicar del desembre de 1849 a novembre de 1850.
Van veure la llum sis números de la revista.- 167
[2] 98. El llibre de Zimmermann “Allgemeine Geschichte des grosen Bauernkrieges” («Història general de la gran guerra pagesa») es va publicar en Stuttgart en 1841-1843, en tres parts.- 167
[3] 99. Es tracta de l’ala esquerra extrema de l’Assemblea Nacional d’Alemanya que es reunia en Frankfurt am Main durant la revolució de 1848-1849; representava preferentment els interessos de la petita burgesia, però comptava amb el suport d’una part dels obrers alemanys. La missió principal de l’Assemblea era acabar amb el fraccionament polític del país i elaborar una constitució per a tota Alemanya. Però, en virtut de la pusil·lanimitat i les vacil·lacions de la majoria liberal, l’Assemblea no es va atrevir a prendre a les seves mans el poder suprem del país i no va saber adoptar una actitud resolta en els problemes fonamentals de la revolució alemanya. El 30 de maig de 1849, l’Assemblea va haver de traslladar la seva seu a Stuttgart. El 18 de juny de 1849 va ser dissolta per les tropes.- 167
[4] 100. Després de la derrota en la guerra austro-prussiana de 1866, en empitjorar la crisi del multinacional Estat d’Àustria, les classes governants del país van pactar amb els terratinents d’Hongria i van signar en 1867 un acord de formació de la doble monarquia d’Àustria-Hongria.- 169
[5] 101. Els nacionals-liberals constituïen el partit de la burgesia alemanya fundat en la tardor de 1866. Es plantejaven com a objectiu fonamental agrupar els Estats alemanys sota la supremacia de Prússia; la seva política reflectia la capitulació de la burgesia liberal alemanya davant Bismarck.- 169
[6] 102. El Partit Popular Alemany va sorgir en 1865 i constava d’elements democràtics de la petita burgesia i, en part, de la burgesia, principalment dels Estats del Sud d’Alemanya. El partit s’oposava a l’establiment de l’hegemonia de Prússia a Alemanya i defensava el pla de l’anomenada «Gran Alemanya», en la qual havien d’entrar tant Prússia com Àustria. En preconitzar la idea de l’Estat alemany federal, el partit estava en contra de la unificació d’Alemanya com a república democràtica centralitzada.- 170
[7] 103. A mitjans dels anys seixanta del segle XIX, a Prússia, es va establir, per a diverses branques de la indústria, un sistema de permisos especials (concessions), sense els quals ningú podia dedicar-se a activitats industrials. Aquesta legislació industrial semimedieval suposava una trava per al desenvolupament del capitalisme.- 170
[8] 19. La insurrecció de Juny, heroica insurrecció dels obrers de París el 23-26 de juny de 1848, reprimida amb inaudita crueltat per la burgesia francesa, va ser la primera gran guerra civil entre el proletariat i la burgesia.- 25, 172, 190, 212, 219, 331
[9] 104. La batalla de Sadowa va tenir lloc el 3 de juliol de 1866 a Bohèmia i va decidir el desenllaç de la guerra austro-prussiana de 1866, en favor de Prússia.- 172, 175, 203
[10] 105. Es tracta del Congrés de la Internacional celebrat a Basilea del 6 a l’11 de setembre de 1869. El 10 de setembre es va adoptar en ell la següent resolució sobre la propietat de la terra, proposta pels partidaris de Marx:
«1) La societat té el dret a suprimir la propietat privada sobre la terra i convertir aquesta en propietat social.
2) Cal suprimir la propietat privada sobre la terra i convertir aquesta en propietat social».
En el Congrés van ser igualment adoptats acords d’unificació dels sindicats a escala nacional i internacional, així com diversos acords per a reforçar la Internacional en matèria d’organització i per a ampliar els poders del Consell General.- 174, 264
[11] 104. La batalla de Sadowa va tenir lloc el 3 de juliol de 1866 a Bohèmia i va decidir el desenllaç de la guerra austro-prussiana de 1866, en favor de Prússia.- 172, 175, 203
[12] 106. El 2 de setembre de 1870, l’exèrcit francès va ser derrotat en Sedan, quedant presoneres les tropes, amb el mateix emperador. Del 5 de setembre de 1870 al 19 de març de 1871, Napoleó III i el comandament es trobaven en Wilhelmshöle (prop de Kassel), castell dels reis de Prússia. La catàstrofe de Sedan va precipitar la caiguda del Segon Imperi i va desembocar el 4 de setembre de 1870 en la proclamació de la república a França. Es va formar un Govern nou, l’anomenat «Govern de la Defensa Nacional».- 175, 192, 206, 216, 273
[13] 107. En parlar del «Sacre Imperi alemany de la nació prussiana», Engels parafraseja el nom del medieval Sacre Imperi Romanogermànic (vegeu la nota 136), subratllant que la unificació d’Alemanya es va produir sota la supremacia de Prússia, acompanyada de la prussificació de les terres alemanyes.- 175
[14] 108. La Confederació d’Alemanya del Nord, encapçalada per Prússia, comprenia 19 Estats i 3 ciutats lliures d’Alemanya del Nord i Central. Va ser constituïda en 1867 a proposta de Bismarck. La formació de la Confederació va significar una de les etapes decisives de la reunificació d’Alemanya sota l’hegemonia de Prússia. El gener de 1871, la Confederació va deixar d’existir a causa de la constitució de l’Imperi alemany.- 176, 210
[15] 109. S’al·ludeix a la inclusió de Baviera, Baden, Würtemberg i Hesse-Darmstadt, en 1870, en la Confederació de l’Alemanya del Nord.- 176
[16] 110. El 6 d’agost de 1870, les tropes prussianes van derrotar, en la batalla de Spickeren (Lorena), a les unitats franceses. En les publicacions històriques, aquesta batalla s’anomena també batalla de Forbach.
En la batalla de Mars-la-Tour (anomenada també batalla de Vionville), les tropes alemanyes van aconseguir el 16 d’agost de 1870 detenir l’Exèrcit francès del Rin, que es retirava de la ciutat de Metz, i tallar-li així el camí de replegament.- 178
[17] 54. “Der Volksstaat” («L’Estat del poble»), òrgan central del Partit Socialdemòcrata Obrer d’Alemanya (els eisenachians), es va publicar a Leipzig del 2 d’octubre de 1869 al 29 de setembre de 1876. La direcció general era a càrrec de G. Liebknecht, i el director de l’editorial era A. Bebel. Marx i Engels col·laboraven en el periòdic, prestant-li constant ajuda en la redacció d’aquest. Fins a 1869, el periòdic sortia sota el títol “Demokratisches Wochenblatt”.
Es tracta de l’article de J. Dietzgen “Karl Marx. «El Capital. Crítica de l’Economia política»”, Hamburg, 1867, publicat en “Demokratisches Wochenblatt”, núm. 31, 34, 35 i 36 de l’any 1868.- 96, 178, 314, 324, 452, 455[18] 111. En les eleccions del 10 de gener de 1874 al Reichstag, els socialdemòcrates alemanys van aconseguir que s’elegís a 9 diputats seus, entre els quals figuraven Bebel i Liebknecht, que en aquell temps es trobaven en la presó.- 179
