Friedrich Engels

Escrit a finals de 1845; primera publicació a: Rheinische Jahrbücher zur gesellschaftlichen Reform, 1846. Font: MECW Volume 6, p. 3. Traduït de l’anglès per Alexis Fernández.

“Què ens importen a nosaltres les nacions? Què ens importa la República Francesa? No vam comprendre fa força temps la noció de “nacions” i no vam condicionar el lloc de cadascuna d’elles? No assignàvem als alemanys l’esfera de la teoria, als francesos la de la política i als anglesos l’àmbit de la societat civil? I més encara sent ara la República Francesa! Què es pot celebrar d’una etapa de desenvolupament que ha estat superada des de fa molt de temps, que s’ha abolit a si mateixa com a efecte de les seves pròpies conseqüències? Si ens voleu donar alguna informació sobre Anglaterra, seria millor que descrivíssiu l’última fase a la qual el principi socialista hi ha arribat; digueu-nos si el socialisme anglès unilateral encara no reconeix fins a quin punt està per sota de les nostres altures de principis i com pot afirmar que només és una fase i que és obsolet!”

Mantingueu la calma, estimada Alemanya. Les nacions i la República Francesa són de gran importància per nosaltres.

La fraternització de les nacions, tal com està duent a terme arreu l’extrem partit proletari, en contrast amb l’antic egoisme nacional instintiu i el cosmopolitisme hipòcrita privat egoista del lliure comerç, val més que totes les teories alemanyes del veritable socialisme juntes.

La fraternització de les nacions sota la bandera de la democràcia moderna, que va començar a partir de la Revolució Francesa i es va convertir en el comunisme francès i el cartisme anglès, demostra que les masses i els seus representants coneixen millor que els teòrics alemanys com estan les coses.

“Però això no té res a veure amb el que estem discutint. Qui està parlant de fraternització, com si fos…, de democràcia, com si fos…, etc.? Estem parlant de la fraternització de les nacions en si i per si mateixa, de la fraternització de les nacions, de la democràcia, de la democràcia pura i dura, de la democràcia com a tal. Has oblidat completament el teu Hegel? ”

“No som romans, fumem tabac”. [Heinrich Heine, “Zur Beruhigung”] No parlem del moviment antinacionalista que s’està desenvolupant al món, sinó de l’abolició de les nacionalitats a través del pensament pur —assistit per la fantasia en absència de fets— que succeeix al nostre cap. No parlem d’una democràcia real que tota Europa s’afanya a adoptar i que és una democràcia bastant especial, diferent de totes les democràcies anteriors. Parlem d’una democràcia força diferent que representa la mitjana entre les democràcies grega, romana, americana i francesa, o sigui, sobre el concepte de democràcia. No parlem de les coses dolentes i efímeres que pertanyen al segle XIX, sinó de categories eternes i que existien abans que “les muntanyes foren creades”. En poques paraules, no estem discutint sobre què s’està parlant, sinó de quelcom bastant diferent.

En resum: quan els anglesos, els francesos i els alemanys que participen en el moviment pràctic, però que a dia d’avui no són teòrics, parlen de democràcia i de fraternització de les nacions i això no s’ha d’entendre simplement en un sentit polític. Aquestes fantasies encara existeixen només entre els teòrics alemanys i alguns estrangers que no compten. En realitat, aquestes paraules tenen ara un significat social on es dissol el significat polític. La Revolució en si era quelcom ben diferent de lluitar per aquesta o aquella forma d’estat, ja que la gent d’Alemanya encara sovint s’imagina que sí. La connexió de la majoria de les insurreccions d’aquella època amb la fam, la importància que el subministrament de capital i la distribució de subministraments van assumir ja a partir de 1789, el màxim, les lleis contra la compra de proveïment d’aliments, el crit de batalla dels exèrcits revolucionaris – “Guerre aux palais, paix aux chaumières” [la guerra als palaus, la pau a les cases dels camperols] – el testimoni del “carmanyola” segons el qual els republicans han de tenir du pain [pa], així com du fer [armes] i du coeur [cor, coratge] – i milers de superficialitats òbvies ja demostrades, sense una investigació més detallada dels fets, fins a quin punt la democràcia es diferenciava en aquell moment d’una mera organització política. Així, és ben sabut que la Constitució de 1793 i el terror es va originar en el partit que va obtenir el seu suport del proletariat insurgent, que el derrocament de Robespierre va significar la victòria de la burgesia sobre el proletariat i que la conspiració de Babeuf per a la igualtat va revelar les conseqüències finals de la democràcia del 93, en la mesura que aquestes eren possibles en aquell moment. La Revolució Francesa va ser un moviment asocial de principi a fi i, després, una democràcia purament política es va convertir en una completa absurditat.

La democràcia avui en dia és comunisme. Qualsevol altra democràcia només pot existir encara en els caps de teòrics visionaris que no estiguin preocupats per esdeveniments reals, a la vista dels quals no són els homes i les circumstàncies els que desenvolupen els principis, sinó que els principis es desenvolupen per si mateixos. La democràcia s’ha convertit en el principi del proletariat, en el principi de les masses. Pot ser que les masses tinguin més o menys clar aquest fet, l’únic significat correcte de la democràcia, però totes tenen almenys un sentiment obscur que la igualtat social de drets està implícita en la democràcia. Amb tota seguretat les masses democràtiques es poden incloure en qualsevol càlcul o còmput de la solidesa de les forces comunistes. I si els partits proletaris de les diferents nacions s’uneixen, tindran tota la raó en inscriure la paraula “Democràcia” a les seves pancartes, ja que, excepte aquells que no compten, tots els demòcrates europeus el 1846 són més o menys comunistes de cor.

Malgrat que la República Francesa ha estat “reemplaçada”, els comunistes de tots els països se senten plenament amb dret a celebrar la seva existència. En primer lloc, totes les nacions que van ser prou estúpides com per deixar-se utilitzar a l’hora de lluitar contra la Revolució han de demanar disculpes als francesos des que es van adonar a quina sottise [estupidesa] van jurar fidelitat; en segon lloc, tot el moviment social europeu avui és el segon acte de la revolució, és només la preparació per al desenllaç del drama que va començar a París el 1789 i que ara té tota Europa per a la seva etapa; en tercer lloc, és el moment, en la nostra època covarda, egoista, mendicant i burgesa, de recordar aquells grans anys on tot un poble va deixar de banda la covardia, l’egoisme i la mendicitat, quan hi havia homes prou valents per desafiar la llei, que es no es van rendir i amb la seva energia de ferro van assegurar que del 31 de maig de 1793 al 26 de juliol de 1794 ni un covard o insignificant comerciant o especulador, en definitiva, ni un sol burgès s’atrevís a mostrar la seva cara a tota França. És realment necessari en un moment on la pau europea es manté unida per un Rothschild, on un Köchlin demana aranzels protectors, un Cobden pregona sobre el lliure comerç, i un Diergardt predica la salvació de la humanitat pecaminosa mitjançant associacions per aixecar la classe treballadora – en realitat cal recordar Marat i Danton, Saint-Just i Babeuf, i l’alegria per les victòries a Japes i Fleurus. Si aquella poderosa època, amb aquests personatges de ferro, encara no estava per sobre del nostre món mercenari, de fet la humanitat hauria de desesperar-se i llançar-se als braços d’un cosí Köchlin, un Cobden o un Diergardt.

Finalment, la fraternització entre les nacions té avui més que mai un significat purament social. Les fantasies sobre una República Europea, la pau perpètua sota l’organització política, s’han tornat tan ridícules com les locucions sobre la unió de les nacions sota l’empara del lliure comerç universal i, tot i que tots aquests sentimentalismes quimèrics esdevenen completament irrellevants, els proletaris de totes les nacions, sense massa cerimònia, ja estan començant a confraternitzar realment sota la bandera de la democràcia comunista. I els proletaris són els únics que són capaços de fer-ho realment; ja que la burgesia de cada país té els seus propis interessos especials i, ja que aquests interessos són els més importants per la burgesia, mai pot transcendir la nacionalitat. I els pocs teòrics no aconsegueixen res amb tots els seus bons “principis” perquè simplement permeten que continuïn existint aquests interessos contradictoris –com tota la resta– i no poden fer res més que parlar. Però els proletaris de tots els països tenen un mateix interès, un mateix enemic i una mateixa lluita. La gran massa de proletaris són, per la seva pròpia naturalesa, prejudicis nacionals de forma lliure i tota la seva disposició i moviment són essencialment humanitàries i antinacionalistes. Només els proletaris poden destruir la nacionalitat, només el proletariat que desperta pot portar la confraternització entre les diferents nacions.

Els fets següents confirmaran tot el que acabo de dir.

El 10 d’agost de 1845 es va celebrar a Londres un festival similar per celebrar un triple aniversari: el de la revolució de 1792, la proclamació de la Constitució de 1793 i la fundació de l’Associació Democràtica per part de l’ala més radical del moviment anglès de 1838-39.

Aquesta branca més radical estava formada pels cartistes, proletaris com es podia esperar, però en essència persones que van entendre clarament l’objectiu del moviment cartista i que s’esforçaren per accelerar-lo. Si bé la gran massa dels cartistes encara estava preocupada en aquell moment només per la transferència del poder estatal a la classe treballadora, i pocs van tenir temps per reflexionar sobre l’ús d’aquest poder, els membres d’aquesta Associació Democràtica, que van jugar un paper important en l’agitació d’aquella època, van ser unànimes en això: eren en primer lloc republicans i, a més, republicans que presentaven com a credo la Constitució de 1793, que rebutjaven tots els vincles amb la burgesia, inclús amb la petita burgesia, i que van defensar el principi que els oprimits tenen el dret d’utilitzar els mateixos mitjans contra els seus opressors igual que aquests darrers utilitzen contra ells. Però això no era tot; no només eren republicans, sinó comunistes, i que no eren creients. El col·lapse de l’Associació va seguir al de l’agitació revolucionària de 1838-39, però la seva eficàcia no es va malgastar i va contribuir en gran manera a estimular l’energia del moviment cartista i a desenvolupar els seus elements comunistes latents. Els principis comunistes i cosmopolites ja es van expressar en aquesta festa del 10 d’agost: es demanava igualtat social i política i es va proposar amb entusiasme un brindis pels demòcrates de totes les nacions.

Els esforços per reunir els radicals de diferents nacions ja s’havien fet anteriorment a Londres. Aquests intents van fracassar, en part per les divisions entre els demòcrates anglesos i el desconeixement que tenien els estrangers sobre aquests i també per les diferències de principis entre els líders del partit de diferents nacions. L’obstacle per a la unificació total, degut a la diferència de nacionalitat, és tan gran que fins i tot els estrangers que havien viscut a Londres des de feia anys, per molt que simpatitzessin amb la democràcia anglesa, coneixien poc o res el moviment que passava davant dels seus ulls, o de l’estat real de les coses, van confondre els burgesos radicals amb els proletaris radicals i desitjaven portar junts els enemics més confirmats a la mateixa reunió. Els anglesos van cometre errors similars, en part per això i en part per la desconfiança nacional, errors que es cometien amb més facilitat, ja que l’èxit d’aquesta discussió depenia inevitablement del major o menor acord entre uns quants membres del comitè superior que difícilment es coneixien personalment. Malauradament, aquests individus havien estat escollits en les ocasions anteriors i, per tant, el mateix error es va tornar a produir. Però la necessitat d’aquesta fraternització era massa urgent. Cada intent que es va esvair va actuar com un esperó per a prosseguir amb nous esforços. Quan alguns dels portaveus democràtics de Londres es van cansar de la qüestió, altres van prendre el seu lloc. L’agost passat es van fer nous plantejaments –que per sort no van ser infructuosos-, i amb motiu d’una celebració el 22 de setembre, organitzada per altres, es va proclamar públicament l’aliança dels demòcrates de totes les nacions que vivien a Londres.

Anglesos, francesos, alemanys, italians, espanyols, polonesos i suïssos es van reunir en aquesta reunió. Hongria i Turquia, també estaven representades per contingents unipersonals. Les tres nacions més grans de l’Europa civilitzada – l’anglesa, l’alemanya i la francesa – van proporcionar els oradors i van ser molt dignament representades. El president era, per descomptat, un anglès, Thomas Cooper, “el cartista” que va complir gairebé dos anys de presó per la seva part a la insurrecció de 1842 i, mentre estava a la presó, va escriure un poema èpic [The Purgatory of Suicides] a l’estil de Childe Harold, que és molt elogiat per la crítica anglesa. El principal orador anglès de la nit va ser George Julian Harney, coeditor de The Northern Star durant els darrers dos anys. The Northern Star és el diari cartista establert el 1837 per O’Connor, i s’ha convertit en tots els sentits en una de les millors revistes a Europa des que ha estat sota la redacció conjunta de J. Hobson i Harney. Només conec alguns petits treballadors de París, com ara el Sindicat, que poden comparar-s’hi. El mateix Harney és un veritable proletari que ha estat al moviment des de la seva joventut, un dels membres principals de l’Associació Democràtica de 1838-39 ja esmentat (va presidir el Festival del 10 d’agost) i, sens dubte, amb Hobson, els millors escriptors anglesos, fet que espero demostrar als alemanys algun dia. Harney té perfectament clar l’objectiu del moviment europeu i és completament a la hauteur des principes [a l’alçada dels principis], tot i que no sap res de les teories alemanyes del veritable socialisme. El principal mèrit de l’organització d’aquest festival cosmopolita era seu; Harney era incansable a l’hora d’aplegar les diverses nacionalitats, d’eliminar els malentesos i de superar les diferències personals.

Harney va proposar un brindis que deia:

“Per la solemne memòria dels honrats i virtuosos republicans francesos de 1792: que la igualtat que desitjaven i per la qual vivien, treballaven i van morir, tingui una ràpida resurrecció a França i estengui el seu regnat per tota Europa”.

Harney, que va ser rebut amb goig i alegria renovada una vegada i una altra, va dir:

“Hi va haver un temps, senyor president, on la celebració d’aquest esdeveniment hauria sotmès les parts reunides no només al menyspreu, a les burles, als abusos i a la persecució per part de les classes privilegiades, sinó també a la violència del poble ignorant i equivocat, al qual els seus governants i sacerdots van fer creure que la Revolució Francesa era una cosa terrible i infernal, que es podria mirar enrere amb horror i parlar-ne amb execració. La majoria dels presents recordaran que no fa molt de temps, sempre que es demanava en aquest país la derogació de qualsevol llei dolenta o la promulgació de qualsevol llei bona, immediatament els contraris al progrés començaven a cridar: “Jacobinisme!”. Tant era si es proposava reformar el Parlament, reduir els impostos, educar la gent o fer qualsevol altra cosa que assaborís el progrés, treien els fantasmes de la “Revolució Francesa”, el “Regnat del Terror” i l’home del sac per espantar aquests grans nadons amb pantalons, que encara no han après a pensar per si mateixos. Aquest temps ha passat; així i tot, en pregunto si encara hem après a llegir bé la història d’aquesta gran revolució. Seria molt fàcil respondre a aquest brindis per expressar alguns sentiments de trampes sobre la llibertat, la igualtat, els drets de l’home, la coalició dels reis europeus i el que van fer en Pitt i en Brunswick. Podria dilatar-me en tots aquests temes i, possiblement, guanyar-me aplaudiments pel que probablement passaria a ser un discurs extremadament liberal. Podria fer tot això, i, tanmateix, és molt convenient evitar-me la gran pregunta. La gran pregunta, segons a la meva opinió, era que la solució de la Revolució Francesa tenia com a missió la destrucció de la desigualtat i l’establiment d’institucions que haurien de garantir al poble francès la felicitat que mereixen i que mai han vist. Ara, segons aquesta prova, tenim relativament poques dificultats per arribar a una estimació justa dels homes que van figurar en l’etapa de la revolució. Prenguem Lafayette, per exemple, com un exemple dels constitucionalistes; i que sigui, potser, el millor home i el més honest de tot el partit. Pocs homes han gaudit de més popularitat que Lafayette. A la seva joventut el trobem deixant el seu país i embarcant-se generosament en la lluita nord-americana contra la tirania anglesa. Acabada la gran tasca d’alliberament nord-americana, va tornar a França i poc després el trobem com un dels homes més destacats de la revolució que ara comença al seu propi país. De nou, a la seva vellesa, el veiem com l’home més popular de França, cridat, després dels ‘tres dies’, a la veritable dictadura, i posant i traient reis amb una sola paraula. Lafayette va gaudir, a tot Europa i Amèrica, d’una gran popularitat, més que potser qualsevol altre home del seu temps, i hagués merescut aquella popularitat si la seva conducta hagués estat coherent amb els seus primers actes a la revolució. Però Lafayette mai va ser l’amic de la igualtat. És cert, al principi, va renunciar als seus privilegis feudals i va renunciar al seu títol, i fins aquí ho va fer bé. Situat al capdavant de la força popular, l’ídol de la classe mitjana, i comandant fins i tot l’afecte de la classe obrera, fou considerat durant un temps com el campió de la revolució. Però es va plantar quan hauria d’haver avançat. Els obrers aviat es van assabentar que tot el que la destrucció de la Bastilla i l’abolició dels privilegis feudals havien aconseguit va ser la reducció del poder del rei [Lluís XVI] i l’aristocràcia, i l’augment del poder de la classe mitjana. Però la gent no es conformava amb això: exigien llibertat i drets per a ells mateixos, volien el que volem, una autèntica igualtat. Quan Lafayette va veure això, es va convertir en conservador i ja no va ser un revolucionari. Va ser ell qui va proposar l’adopció de la llei marcial per autoritzar el sotmetiment del poble a base de trets quan hi hagués un tumult, en un moment on la gent patia una fam absoluta. Segons aquesta llei marcial, el mateix Lafayette va supervisar una carnisseria quan la gent es va reunir al Camp de Mart, el 17 de juliol de 1791, per presentar una petició a l’Assemblea contra la reinversió del rei amb poder suprem, després del seu vergonyós vol a Varennes. Posteriorment, Lafayette es va atrevir a amenaçar París amb la seva espasa i va proposar tancar els clubs públics per violència armada. Després del 10 d’agost es va esforçar per convèncer i entusiasmar els seus soldats per marxar contra París, però ells, millors patriotes que ell, es van negar i llavors ell va fugir i va renunciar a la revolució. Tanmateix, Lafayette era potser el millor home de tots els constitucionalistes, però ni ell ni el seu partit entren a la brúixola del nostre brindis, ja que ni tan sols eren republicans de nom. Professaven reconèixer la sobirania del poble, alhora que dividien els ciutadans en actius i inactius, segons els impostos directes que pagaven. Els que més impostos pagaven eren els ciutadans actius, els quals gaudien el dret del sufragi. En resum, Lafayette i els constitucionalistes eren simples Whigs (parlamentaris partidaris de la monarquia constitucional), però poc millor, que els homes que ens van estafar amb la Llei de la Reforma (electoral) de 1832. A continuació vénen els girondins: aquest és el partit generalment sostingut pels “republicans honrats i virtuosos”, però he de discrepar amb els que mantenen aquesta opinió. És impossible negar-los l’homenatge amb la nostra admiració pels seus talents: l’eloqüència que distingia els líders d’aquest partit, acompanyada en alguns casos d’una severa integritat, com en el cas de Rolan, per devoció heroica, com en el cas de Madame Roland; i per un entusiasme ardent, com en el cas de Barbaroux [….] I no podem, almenys parlo per mi mateix –no puc llegir el final impactant i prematur d’una Madame Roland o del filòsof Condorcet, sense una intensa emoció. Tot i això, els girondins no eren els homes als quals la gent podia mirar per rescatar-los de l’esclavitud social. Que hi havia bons homes entre els girondins no es pot posar en dubte, que eren honestos a les seves conviccions pot ser admès. Que molts d’ells fossin ignorants més que culpables, es pot creure generosament, tot i que per creure-ho només ho hem de creure dels qui van morir, ja que si haguéssim de jutjar el partit pels qui van sobreviure al que comunament s’anomena ‘regnat del terror’, hauríem de ser forçats a la conclusió que mai no existia una banda més vulgar. Aquests supervivents d’aquell partit van ajudar a destruir la constitució del ‘93, van establir la constitució aristocràtica del ‘95, van conspirar amb les altres faccions aristocràtiques per exterminar els republicans reals i, finalment, van ajudar a situar França sota la tirania de l’usurpador militar Napoleó. L’eloqüència dels girondins ha estat molt lloada, però els demòcrates severs i intransigents no podem consentir admirar-los pel simple fet que eren eloqüents. De fet, si ho féssim, hauríem d’atorgar els màxims honors al corrupte i aristocràtic Mirabeau. Quan el poble, aixecant-se per la llibertat, rebentant els lligams de l’esclavitud de mil quatre-cents anys, va abandonar les seves cases per combatre contra el conspirador domèstic i l’invasor estranger, va requerir alguna cosa més que els discursos eloqüents i les fràgils teories dels girondins per mantenir-se. ‘Pa, acer i igualtat’, era el que la gent demanava. Pa per a les seves famoses famílies, acer amb el qual poder derrotar les cohorts dels dèspotes dels voltants, i la igualtat com a fi dels seus treballs i la recompensa dels seus sacrificis. Els girondins, però, consideraven el poble, citant les paraules de Thomas Carlyle, com a meres ‘masses explosives amb les quals fer explotar bastilles’ [Thomas Carlyle, La revolució francesa: una història. Vol. III] – per ser utilitzats com a eines i ser tractat com a esclaus. Van dubtar entre el reialisme i la democràcia, amb l’esperança inútil d’enganyar la justícia eterna mitjançant un compromís… Van caure, i la seva caiguda va ser merescuda. Els homes energètics els van trepitjar i la gent es va desfer d’ells. De les diverses seccions del partit de la Muntanya, només diré no les de Robespierre i els seus amics, dignes de qualsevol elogi. El nombre més gran de muntanyencs eren bandolers, que només estaven ansiosos d’obtenir per ells mateixos el botí de la Revolució, sense preocupar-se de la gent per la qual, gràcies al seu treball, patiment i coratge s’havia aconseguit la revolució. Aquests bandits, fent servir el llenguatge dels amics de la igualtat, i fent-los costat durant un temps contra els constitucionalistes i els girondins, tan aviat com havien adquirit el poder, es van mostrar tal com eren i des de llavors es mantingueren amb els enemics declarats i mortals de la igualtat. Va ser aquesta facció la que va derrocar i assassinar a Robespierre, i va condemnar a mort a Saint-Just, Couthon, i a tots els principals amics d’aquell legislador insubornable. No satisfets amb destruir els amics de la igualtat, els assassins van carregar els seus noms amb les més infames de les calúmnies, carregant sobre les seves víctimes els mateixos crims que ells havien comès. Sé que no està de moda considerar a Robespierre una altra cosa que no sigui un monstre, però crec que s’acosta el dia en què es tindrà una visió molt diferent del caràcter d’aquell home extraordinari. Jo no convertiria a Robespierre en cap déu. No el tinc per perfecte, però, a mi em sembla que va ser un dels pocs personatges principals de la Revolució que va veure quins eren els mitjans necessaris per extirpar el mal polític i social. No tinc temps per comentar els personatges de l’indomable Marat i aquella magnífica plasmació de la cavalleria republicana de Saint-Just. Tampoc tinc temps per parlar de les excel·lents mesures legislatives que van caracteritzar l’enèrgic govern de Robespierre. He dit que arribarà el dia en què es farà justícia al seu nom. Però, per a mi, la millor prova del personatge real de Robespierre es troba en el lament universal que sentien per la seva pèrdua els honrats demòcrates que el van sobreviure, els que també, enganyant les seves intencions, havien estat seduïts per afavorir la seva destrucció, i que, quan era massa tard, van lamentar les seves bogeries. Babeuf va ser un d’aquests, l’autor de la famosa conspiració coneguda que duia el seu nom. Aquesta conspiració tenia per objecte l’establiment d’una autèntica república, en la qual no s’hauria de conèixer mai més l’egoisme de l’individualisme, en què la propietat privada i els diners, fonament i arran de tot allò dolent i malvat, haurien de desaparèixer; i en què la felicitat de tots s’hauria de basar en el treball comú i que tots gaudissin per igual. Aquests homes gloriosos van perseguir el seu gloriós objectiu fins a la mort. Babeuf i Darthé van posar en una balança la seva creença i la seva sang i Buonarroti, després d’anys de presó, penúria i vellesa, va perseverar fins al final en defensar els grans principis que li feien perdre la son. Tampoc no hauria d’ometre aquells heroics diputats Romme, Soubrany, Duroy, Duquesnoy i els seus compatriotes, que, condemnats a mort pels aristòcrates traïdors de la Convenció, es van matar heroicament davant i en menyspreu als seus assassins, realitzant aquest auto-tragèdia amb una sola fulla de tallar que van passar de mà en mà. Això és molt per la primera part del nostre brindis. La segona part m’exigeix ​​només unes poques paraules, ja que les diran millor els patriotes francesos presents. No puc dubtar que els principis d’igualtat tindran una resurrecció gloriosa. De fet, aquesta resurrecció que ja han tingut aquests principis, no només en forma de republicanisme, sinó comunisme, ja que crec que França està coberta en l’actualitat per les societats comunistes; però d’això li deixaré parlar al meu amic el Dr. Fontaine i als seus compatriotes. Me n’alegro molt que aquells dignes patriotes estiguin aquí amb nosaltres. Seran testimonis aquesta nit a proves de l’absurditat de les diatribes que el partit francès de la guerra va pronunciar contra el poble anglès. Repudiem aquestes antipaties nacionals. Detestem i desdenyem aquestes bàrbares paraules com ‘enemics naturals’, ‘enemic hereditari’ i ‘glòria nacional’. Denunciem totes les guerres, excepte aquelles on les nacions poden ser forçades contra opressors domèstics o invasors hostils. . Més enllà d’això, rebutgem la paraula ‘estranger’ –no existirà en el nostre vocabulari democràtic. Podríem pertànyer a la secció anglesa, francesa, italiana o alemanya de la família europea, però l’Europa Jove és la nostra designació habitual i sota la seva bandera marxem contra la tirania i la desigualtat”.

Després que un comunista alemany [Joseph Moll] hagués cantat la marsellesa, Wilhelm Weitling va proposar un segon brindis:

“Europa Jove. Repudiant les gelosies i les antipaties nacionals del passat, que els demòcrates de totes les nacions s’uneixin en una legió fraterna per a la destrucció de la tirania i el triomf universal de la igualtat”.

Weitling, que va ser rebut amb gran entusiasme, va llegir el discurs següent, ja que no parla anglès amb fluïdesa:

“Amics! Aquesta trobada és un testimoni d’aquest sentiment comú que escalfa el pit de tothom, és el sentiment de germanor universal. Sí! Tot i que som educats a diferenciar-nos els uns dels altres en l’ús dels sons com a mitjà natural per expressar i comunicar aquest sentiment interior, encara que l’intercanvi d’aquest sentiment es vegi dificultat per les diferències de llenguatge i milers de prejudicis estan units i dirigits pels nostres adversaris comuns per oposar-se en comptes que per promoure una millor comprensió i una germanor universal; tot i això, malgrat tots aquests obstacles, no es pot extingir aquest sentiment fort, caritatiu i saludable. Aquell sentiment que atrau el que el pateix cap al seu company patidor, el que lluita per obtenir un millor estat de coses per als seus companys de lluita. Aquells també van ser els nostres companys de lluita dels que la seva revolució commemorem aquesta nit; també estaven animats per les mateixes simpaties que ens ajunten i que, possiblement, deixeu-me tenir aquesta esperança, ens poden conduir a una lluita similar amb més èxit. En èpoques de moviment, quan els privilegis dels nostres adversaris locals corren un gran risc, intenten amb astúcia reconduir els nostres prejudicis més enllà de les fronteres de la nostra pàtria, fent-nos creure que els estrangers s’oposen al nostre interès comú. Quin truc! Quin frau! Però, reflexionant amb fredor sobre la qüestió, sabem molt bé que els nostres enemics més propers estan entre nosaltres. No és l’enemic exterior a qui hem de témer. Aquest pobre enemic és tractat com nosaltres; com nosaltres, es veu obligat a treballar per a milers de persones que no serveixen per res; com nosaltres pren les armes contra qualsevol perquè es veu obligat a fer-ho per la fam, per la llei o excitat per les seves passions, alimentat per la ignorància […]. Els governants nacionals representen als nostres germans com a cruels i garrepes; però, qui és més avariciós que aquells que ens governen per ser instruïts en l’art de la guerra, que, pels seus propis privilegis, ens encoratgen i ens condueixen a la guerra? És realment el nostre interès comú el que necessita la guerra? És l’interès de les ovelles que els llops les portin a lluitar contra altres ovelles també dirigides per llops? Són ells mateixos els nostres enemics més espoliadors; ens han pres tot el que és nostre, per fondre-ho tot en plaers i disbauxa. Ens treuen el que és nostre, ja que tot el que fan servir és produït per nosaltres i hauria de pertànyer a aquells que ho produeixen, i a les seves dones, fills, ancians i malalts. Però vegeu com per les seves astutes maniobres se’ns roba tot i una tripulació de consumidors ociosos ho acapara tot. És possible, doncs, que un enemic estranger ens robi més que els enemics de casa nostra? És possible, doncs, que la gent pugui ser assassinada per ells més vegades que pels nostres cruels homes de diners, que ens roben per la seva borsa de treball, pel moviment de diners i especulacions, per la seva moneda, per la seva fallida, pels seus monopolis i lloguers per a esglésies i terres? Per tots aquests mitjans ens roben el que necessitem a la vida i provoquen la mort de milions de germans treballadors, als quals no deixen ni les patates suficients per sobreviure. No és, per tant, prou clar que aquells que són el que són gràcies als diners, són realment els enemics de la classe treballadora de tots els països i que entre els homes no hi ha altres enemics de la raça humana que els enemics de la gent treballadora? És possible, doncs, que ens puguin robar i donar-nos mort més en un moment de guerra política que en un estat anomenat de pau? Els prejudicis nacionals, el vessament de sang i els robatoris només els fomentem en nom de la glòria militar! Quin interès tenim a guanyar una glòria tan estúpida? De fet, quina relació tenim amb allò, quan el nostre interès i sentiments s’hi oposen? No hem de pagar en tot moment les despeses? No hem de treballar i sagnar per això? Quin interès podem tenir en tots aquests vessaments de sang i robatoris de terres, excepte aprofitar les ocasions per girar la truita i provocar vessaments de sang i robatoris contra l’aristocràcia de totes les nacions? És només aquesta aristocràcia – i sempre aquesta aristocràcia – la que roba i assassina sistemàticament. Els pobres, dirigits pels aristòcrates, no són més que els seus instruments forçats i ignorants escollits entre totes les nacions: els més plens de prejudicis nacionals, són els que desitgen veure totes les nacions dominades per la seva pròpia nació. Però porteu-los aquí a aquesta reunió, i s’entendran i es donaran la mà els uns als altres… Si abans d’una batalla es permetés als defensors de la llibertat i l’amor dirigir-se a les tropes dels seus germans, no hi hauria matança, al contrari, hi hauria una reunió amistosa com la nostra. Oh! Si poguéssim tenir en un camp de batalla una trobada així, aviat hauríem acabat amb aquells que ens xuclen la sang i la medul·la i que ara ens oprimeixen i ens saquegen! Així són, amics, les sensacions d’aquest sentiment universal, on la seva calidesa, concentrada en el focus de la fraternitat universal, és l’espurna de l’entusiasme que aviat farà desaparèixer les muntanyes de prejudicis que han mantingut els germans massa temps separats”. (El senyor Weitling va tornar al seu seient enmig de llargues aclamacions)

El doctor Berrier-Fontaine, un vell republicà que durant els primers anys de govern burgès va jugar un paper a la Société des droits de l’homme de París, es va veure involucrat al judici d’abril de 1834, va fugir amb la resta dels acusats de Sainte Pélagie el 1835 (vegeu Geschichte der 10 jahre de Louis Blanc), i més endavant va fer progressos amb el desenvolupament del partit revolucionari a França i va tenir un contacte amistós amb Père Cabet, va començar a parlar després de Weitling. Va ser rebut amb fortíssims aplaudiments i va dir:

 “Ciutadans! La meva intervenció ha de ser necessàriament breu, ja que no parlo anglès molt bé. Em dóna un goig que no puc expressar amb paraules trobar la reunió dels demòcrates anglesos per commemorar la República Francesa. Responc enèrgicament als nobles sentiments del senyor Julian Harney. Us asseguro que els francesos no consideren el poble anglès com el seu enemic. Si alguns dels periodistes francesos escriuen contra el govern anglès, no escriuen contra el poble anglès. El govern d’Anglaterra és odiós a tota Europa, perquè és el govern de l’aristocràcia anglesa i no del poble anglès.  Els demòcrates francesos, tan lluny de ser enemics del poble anglès, desitgen realment confraternitzar amb ells. Els republicans de França no van lluitar només per França, sinó per tota la humanitat; volien establir la igualtat i estendre les seves benediccions a tot el món.  Consideraven a tota la humanitat com a germans i només lluitaven contra les aristocràcies d’altres nacions.  Us puc assegurar, ciutadans, que els principis d’igualtat han sorgit en una vida renovada. El comunisme avança a passos gegants per tota França. Les associacions comunistes s’estenen per tot el país i espero que aviat vegem una gran confederació de ciutadans demòcrates de totes les nacions per fer triomfar el comunisme republicà a tota Europa” (El doctor Fontaine es va asseure enmig de llargs aplaudiments)

Després de brindar per l’Europa Jove de Giuseppe Mazzini amb “tres crits que sonaven al sostre i les bigues” i “una hurra més”, es van proposar brindis a Thomas Paine, als demòcrates caiguts de tots els països i als d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda, als cartistes deportats Frost, Williams, Jones i Ellis, a O’Connor, Duncombe i els altres propagandistes de la Carta i, finalment, tres hurres a The Northern Star. Es cantaven cançons democràtiques en tots els idiomes (no trobo cap menció a les cançons alemanyes) i el Festival es va acabar amb un ambient més fratern.

Aquí hi va haver una reunió de més de mil demòcrates de gairebé totes les nacions europees que s’havien unit per celebrar un esdeveniment aparentment completament aliè al comunisme: la fundació de la República Francesa. No s’havia fet cap acord especial per atreure un tipus de públic concret; no hi havia res que indiqués que només s’expressaria el que els cartistes de Londres entenien per democràcia. Per tant, podem suposar que la majoria de la reunió va representar bastant bé les masses dels proletaris cartistes de Londres. I aquesta reunió va acceptar els principis comunistes i la mateixa paraula “comunisme”, amb unànime entusiasme. La reunió cartista va ser un festival comunista i, com admeten els mateixos anglesos, “el tipus d’entusiasme que va prevaler aquella nit fa anys que no es veu a Londres”.

Tinc raó quan dic que la democràcia actual és comunisme?