Per Isabel Benítez Romero
L’anomenada en la tradició socialista «qüestió de la dona» va formar part de l’obra d’Engels tant en solitari com en els treballs realitzats amb Marx. Malgrat sovint s’ha liquidat la tradició marxista com a aliena a l’opressió de les dones, el cert és que la posició política i analítica d’Engels, i Marx, va ser pionera respecte a la lluita per la igualtat entre sexes ja des dels inicis de la I Internacional (on quedarien en minoria defensant el ple accés al salari de les dones proletàries) i ha estès la seva influència molt més enllà del segle XIX.
Antecedents i context
En el cas d’Engels, ja en La situació de la classe obrera a Anglaterra (1845) es presta especial atenció a les condicions de vida de les proletàries. Amb aquest treball realitza tres contribucions clau: a) Ni els individus ni la família existeixen com a abstraccions ahistòriques, i es suggereix que l’opressió de la dona en la família ha de conceptualitzar-se en termes de mitjans de producció i de classes específiques, b) introdueix la noció del mínim vital salarial com un element de caràcter més social que el de la pura determinació de les necessitats físiques (una òptica que posteriorment impregnarà El Capital), i c) estableix el lligam entre població i la necessitat del capitalisme d’una superpoblació relativa, a través del prisma del salari i la durada de la jornada laboral. Paral·lelament, a La Ideologia alemanya (1845), juntament amb Marx, també desenvoluparà les tesis sobre la família, on s’abunda la seva caracterització social i com a productea de les relacions de producció i alhora, assenyala la contradicció entre la seva concepció ideològica i l’experiència concreta diferencial, tant al llarg de la història com per cada classe social. El gruix d’aquestes tesis serà posteriorment formulat en clau de programa polític en El manifest comunista (1848). Gairebé quaranta anys després, veurà la llum L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat (1884), sent un punt d’inflexió ineludible per al feminisme marxista en tant que és el primer intent sistemàtic de relacionar el coneixement històric concret de la transformació de les societats classistes i les formes d’organització familiar.
Fins l’any 1860 les ciències socials no havíen començat l’estudi històric de les formes familiars i no va ser fins a Ancient society de Morgan (obra a la qual brinda un subtítol sovint obviat: «a la llum de les recerques de Lewis H. Morgan») que no apareix un intent de periodificació seriós sobre el qual Engels fa el seu treball [1]. Marx prendrà un important volum de notes sobre el llibre que, després de la seva mort, seran el material de partida d’un llibre que, com ja anuncia Engels en el prefaci de les successives edicions, està condicionat a l’expansió del coneixement antropològic que ja s’estava produint respecte a la família i els sistemes de parentiu. El text desenvolupa la crítica al binomi matrimoni/prostitució – Engels va donar suport a una posició abolicionista i crític amb el regulacionisme anglès i temptatives prohibicionistes alemanyes- i planteja la relació entre monogàmia i violència masclista. Una dessacralització descarnada de l’articulació de la propietat privada dels mitjans de producció amb la institució familiar que, fins feia a penes dues dècades, no havia començat a veure esquerdar les seves vestidures «naturals», això és, la desmitificació del seu caràcter com una llei natural.
La gran aportació d’Engels amb aquest llibre serà doble: inserir la família en la història, despullar-la de l’halo «natural» que l’embolicava i relacionar-la amb la lluita de classes, sistematitzant el coneixement de les seves transformacions al caliu de la modificació de les relacions socials de producció al llarg de la història i, específicament, amb l’extensió de la propietat privada dels mitjans de producció. L’objectiu de l’obra és analitzar i divulgar un enfocament materialista sobre tres institucions fonamentals de les societats capitalistes i, específicament, connectar l’estudi de Morgan amb la interpretació materialista de la història de Marx.
L’apartat dedicat a la família serà el més extens i el que rebi actualitzacions en successius prefacis. Per situar-lo en les coordenades del camp socialista de finals del segle XIX, és obligat recordar la seva «coexistència» amb La dona i el socialisme, l’obra mastodòntica realitzada pel dirigent de la socialdemocràcia alemanya, August Bebel i publicada per primera vegada l’any 1879. No sembla que hi hagués un intercanvi intel·lectual o polític explícit entre Bebel i Engels respecte a les qüestions tractades, tot i què sí que s’aprecien divergències. Dos elements xoquen: el llibre d’Engels es desmarca de les tesis d’un patriarcat sempitern per a sostenir la tesi de la preexistència de formes de societat igualitàries, així quan Engels escriu «una de les idees més absurdes preses de la Il·lustració del segle XVIII és la que, en els començaments de la societat, la dona era esclava de l’home», bé pot interpretar-se la polèmica subtil respecte a Bebel. En segon lloc, Engels inclou un seguit de propostes polítiques que superen l’excessiu èmfasi en la conquesta de la igualtat legal-formal del text del seu col·lega:a) l’aposta per la participació de les dones en la producció com a precondició per a la igualtat: «(…) l’alliberament de la dona exigeix, com a condició primera, la reincorporació de tot el sexe femení a la indústria social el que al seu torn requereix que se suprimeixi la família individual com a unitat econòmica de la societat»; b) avançar les conseqüències d’abolir les funcions econòmiques de la família en relació amb, c) la necessitat que el treball domèstic esdevingui una indústria pública: «Quan els mitjans de producció passin a ser propietat comuna, la família individual deixarà de ser la unitat econòmica de la societat. L’economia domèstica es convertirà en un assumpte social, la cura i l’educació dels fills, també».
Encara que el contingut antropològic concret del llibre quedés, efectivament, desfasat en poques dècades [2], l’òptica que adopta va deixar una notable empremta en la història de la lluita per l’alliberament de les dones [3]. Contra l’aparent pronòstic, la marca de L’origen de la família … no queda delimitada a l’últim terç del segle XIX, quan esdevé la referència «definitiva» del moviment comunista internacional sobre la qüestió, sinó que perdurarà fins a la coneguda com a «segona onada feminista» desenvolupada durant les dècades de 1960 i 1970. Contemporàniament, L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat també ressona en la teoria de la reproducció social, l’etiqueta que agrupa la voluntat de fer créixer l’anàlisi del capitalisme com a totalitat que inclogui – i no merament juxtaposi- l’opressió patriarcal i racista, en sentit d’articular-les de manera coherent amb les categories d’El Capital.
Les ombres i les llums
No obstant això, la seva excessiva paràfrasi i dependència de l’enfocament evolucionista de Morgan, juntament amb la pressa del redactat – que s’ha atribuït també a la voluntat d’Engels d’intervenir políticament en prevenció de desviacions reformistes i revisionistes – llastraran el potencial revolucionari del text i en bona part, es reflectirà en polítiques erràtiques de la II Internacional en la «qüestió de la dona».
La feminista marxista, Lise Vogel farà un cru balanç amb motiu del centenari de la publicació del llibre: «L’origen es veu entelat pel fracàs d’Engels en desplegar una descripció coherent del desenvolupament social. En canvi, es basa en diversos marcs teòrics a més de la seva comprensió del treball de Marx: el determinisme tecnològic implícit en l’Ancient Society de Morgan, la seva principal font de dades; la primera versió del materialisme històric de la Ideologia alemanya; i una crítica generalment utòpica de la propietat i la visió del futur socialista. Si bé L’origen aconsegueix, en alguns llocs, superar aquest eclecticisme, la seva inestabilitat conceptual anava a tenir greus conseqüències. L’origen constitueix un text erràtic les ambigües formulacions teòriques i polítiques del qual es van convertir, no obstant això, en part integral de l’empresa socialista i, més recentment, feminista.» (1996:148).
Un dels aspectes més cridaners de l’eclecticisme que assenyala Vogel serà el desacoblament teòric i polític del text (Vogel, 2013). És a dir, les premisses teòriques que desenvolupa Engels no sostenen les conclusions polítiques assenyalades anteriorment: la socialització de l’economia domèstica, l’abolició de les funcions econòmiques de la família, «la reincorporació de tot el sexe femení a la indústria social»… Al marc teòric, Engels planteja l’aparició simultània de l’opressió sexual i de classe (evadint el problema històric i teòric que implica, que tindrà el seu confús ressò en diferents expressions del feminisme socialista durant la segona onada feminista), i alhora s’impregna d’un optimisme infundat en la liquidació de la llar obrera per la mera proletarització de les dones (i el paper de la família obrera en la reproducció de la classe treballadora per a si, més enllà de com a força de treball)[4] i tampoc es tracten els puntals que sostenen la supremacia masculina en la llar proletària -a més dels psicològics i ideològics-.
La font de l’«error» resideix als llimbs en els quals queda la divisió sexual del treball (en la qual no es deté Engels) malgrat la centralitat que li atorga en el si de la família. Precisament, en adoptar com a categoria de partida la família sense situar-la de manera satisfactòria dins la totalitat que representen les societats capitalistes, ens furta un enfocament de la «reproducció social» i alimenta les bases d’una lectura particularista, separada o si es vol, «dualista» [5] de l’opressió de la dona. Aquesta feblesa emergeix en establir el paral·lelisme entre marit-burgès, dona-proletari: «La família individual moderna es funda en l’esclavitud domèstica franca o més o menys dissimulada de la dona, i la societat moderna és una massa les molècules de la qual són les famílies individuals. Avui, en la majoria dels casos, l’home ha de guanyar els mitjans de vida, alimentar a la família, almenys en les classes posseïdores; i això li dona una posició preponderant que no necessita ser privilegiada d’una manera especial per la llei. L’home és en la família el burgès; la dona representa en ella al proletari.» (el subratjat és nostre)
Aquestes equivalències són per Vogel «metàfores perilloses, en el pitjor dels casos, préstecs acrítics de la primera filosofia política burgesa» (2013:136). Una analogia arriscada perquè dona peu a substituir les contradiccions en la família proletària per una confrontació de sexes -com efectivament recolliran el feminisme radical i el feminisme materialista francès- i amb això, dilueix el caràcter classista diferencial de l’opressió de les dones proletàries. En aquest sentit, el vincle que Engels estableix entre propietat privada i subjecció de les dones deixa un buit analític políticament molt rellevant per a l’acció de classe. Si l’opressió de la dona en la família deriva de la necessitat de controlar i preservar la transmissió de la propietat, en assenyalar però no aprofundir en el fet que les dones no propietàries tenen la seva especificitat («almenys en les classes posseïdores», ens delimita Engels l’abast de la seva anàlisi), s’obre la porta a una noció interclassista de la categoria família. Però no únicament, també ens condueix a la simplificació on l’opressió masclista sembla resoldre’s per obra de la mateixa abolició de la propietat privada.
En no articular-se sòlidament la família i l’opressió de les dones no propietàries amb la dinàmica del capital, el text acaba legitimant estratègies reformistes com a únic horitzó. A diferència de Marx, Engels situarà l’anàlisi de l’opressió de les dones en la discussió de drets polítics i no en l’impacte del gran capitalisme industrial. És a dir, l’emancipació de les dones no forma part estratègica de la conquesta del socialisme, sinó que queda a la mercè del vaivé d’un programa pendular entre tàctiques oportunistes o merament reformistes a romandre relegades a un moment postrevolucionari [6]. El reformisme i la posposició «tàctica» formarien part, efectivament, de la trajectòria posterior de la II Internacional. És clar que no pot adjudicar-se aquesta deriva a Engels, però és important tenir consciència del seu impacte. Paradoxalment, el caràcter ecclèctic i titubejant permetra, alhora que pòstumament, també inspiri els enfocametns de la III Internacional, en el primer congrés del qual aprova un programa integral sobre la qüestió de la dona que reflecteix les invectives polítiques anunciades a L’origen de la familia [7].
I és que, les reflexions que precedeixen a L’origen de la família, … també han inspirat la concepció que connecta la «qüestió de la dona» amb la totalitat i que, precisament, es troba en el prefaci de la primera edició (el destacat és nostre): «Segons la teoria materialista, el factor decisiu en la història és, al capdavall, la producció i la reproducció de la vida immediata. Però aquesta producció i reproducció són de dues classes. D’una part, la producció de mitjans d’existència, de productes alimentaris, de roba, d’habitatge i dels instruments que per a produir tot això es necessiten; d’una altra part, la producció de l’home mateix, la continuació de l’espècie. L’ordre social en què viuen els homes en una època o en un país donats, està condicionat per aquestes dues espècies de producció: pel grau de desenvolupament del treball, d’una part, i de la família, de l’altra. Com menys desenvolupat està el treball, més restringida és la quantitat dels seus productes i, per consegüent, la riquesa de la societat, amb tanta major força es manifesta la influència dominant dels llaços de parentiu sobre el règim social».
El mateix prefaci que Vogel retreu com a errònia, la formula hereva de la Ideologia alemanya, també permet desplegar que la problemàtica de la família transcendeix un aparent particularisme interclassista (les dones) per a connectar la reproducció social amb el conjunt de la dinàmica econòmica i social, amb el mode de producció. És precisament aquest vessant el que, sense comptar amb una base teòrica explícita, inspirarà no sols les tasques d’agitació de la socialdemocràcia alemanya sota l’ègida de Clara Zetkin sinó també la línia de Lenin, Kolóntai i els decrets de la revolució bolxevic, que vertebren un enfocament polític i pràctic autènticament de «reproducció social» on la igualtat formal de drets i el sufragi universal igualitari (el topall de l’agenda política de les lligues feministes de l’època) són la línia de sortida d’un ambiciós programa de reformes en matèria de dret de família, treball, salut, habitatge, educació … molt limitat materialment i, possiblement, també per les el·lipses teòriques sobre les quals cavalcaven. I amb tot, la revolució soviètica va ser l’intent més seriós i avançat de superar col·lectivament les estretors, opressions i mesquineses de la forma familiar acoblada al capitalisme, darrere d’un model social al servei de les necessitats col·lectives i que, per tant, alliberés a dones i homes de relacions de dependència opressiva, negació, enviliment i misèria vital i sexual.
Una panoràmica emancipatòria molt vigent en temps on el pragmatisme polític sovint limita les opcions a l’emulació de la família nuclear «amb un rostre (més) humà» o individualisme extrem en què derivaren els estats de benestar de les societats capitalistes escandinaves. La petjada d’Engels, finalment, no ha quedat esfonsada amb la caiguda de la Unió Soviètica i l’expurgació del materialisme històric de les ciències socials hegemòniques. Amb les seves aristes, encerts i mancances, aquest cèlebre prefaci i la remissió a un altre tipus de producció («la reproducció de l’home mateix, de l’espècie») ha donat nom al paraigües teòric del feminisme marxià des dels anys 1980 i empenta política a les perspectives de la totalitat en contrapossició al liquidacionisme individualista i identitari. Tanmateix, el debat de les derives eclèctiques continua obert i, novament, Vogel ens recorda, amb motiu de l’edició d’una antologia d’articles sota l’epígraf «La teoria de la reproducció social»: «A la llarga crec que ens haurem de desfer de dues suposicions molt arrelades En primer lloc, la suposició que diferents dimensions de la diferència – per exemple, raça, classe i gènere- són comparables. En segon lloc, de la conclusió que categories diferents són equivalents en termes causals» (Bhattacharya,2019:12). Una divergència que en última instància ens porta a si s’aposta per la independència política de classe o s’opta per posicions interclassistes.
Notes
[1] L’antropòleg materialista, Marvin Harris, fa el següent balanç de la relació d’Engels amb Ancient Society: «(…) Engels va aconseguir presentar a un Morgan adequadament materialista. Però en realitat és Engels i no Morgan el primer que presenta una clara periodificació de la prehistòria basada en la mode de producció. […] A més, les modificacions que Engels va introduir eren en conjunt totalment assenyades i van dotar a l’esquema de Morgan d’una coherència lògica que no tenia en la seva versió original.» (Harris, 2009:216-17)
[2] Per a una revisió crítica d’aquests aspectes és recomanable la introducció realitzada per l’antropòloga feminista Eleanor Burke Leacock en la reedició per als Estats Units de L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat realitzada el 1971 i l’article de Karen Sacks «Engels revisitat: les dones, l’organització de la producció i la propietat privada», compilat en Harris & Young (1979)
[3] No confondre amb feminisme, entenent que en l’època, aquesta etiqueta assenyalava un espectre polític burgès molt específic al qual tant Engels com les militants de la II i III Internacional van ser explícitament reactives tant pel seu programa com per les seves tàctiques. Sobre aquest tema: «En les cartes d’Engels hi ha molts comentaris que demostren la seva aversió per «les dames de Berlín, afectades i ‘educades’» […] A més, va menysprear la campanya a favor del sufragi femení (‘aquestes senyoretes que demanen a crits els drets de la dona’) i considerava que la causa era una distracció que contribuiria al fet que prosperés el domini classista: ‘Aquestes angleses que advoquen pel dret formal de les dones a permetre que les explotin a consciència tant els capitalistes com els homes, tenen, en la seva major part, un interès directe o indirecte en l’explotació capitalista de tots dos sexes’, va escriure […]». (Hunt, 2011:312)
[4] Una bona síntesis d’aquests aspectes contradictoris de la família es pot llegir a l’estudi introductori de Ferguson i McNally a la reedició del llibre de Vogel. Traduit al castellà a https://marxismocritico.com/2017/01/16/capital-fuerza-de-trabajo-y-relaciones-de-genero/
[5] Dualista en la mesura en què distingeix dues lògiques opressives o d’explotació paral·leles i amb entitat pròpia diferenciada cadascuna d’elles: la de classe i la patriarcal. Aquesta és una formulació que es recull en La ideologia alemanya, que no va tenir ressò en el moviment socialista internacional i que, de nou, emergeix en el prefaci de L’origen de la família, la propietat privada i l’estat. Una formulació difusa en l’obra d’Engels però que es mostrarà de manera explícita durant la segona onada feminista com a feminisme materialista (a França) i feminisme radical (als Estats Units), que sostindran la prevalença de la dominació patriarcal sobre la de classe i indetificaran al conjunt de totes les dones com a classe social equivalent (i prevalent) a l’eix de classe marcat pel capitalisme (propietat/despossessió dels mitjans de producció).
[6] Exemple de polítiques oportunistes i reformistes serien les justificacions inicials de la socialdemocràcia alemanya per a desenvolupar activitat específica cap a les dones proletàries: amb la finalitat de fer créixer quantitativament les files del partit i de contrarestar la influència de l’agitació feminista de la burgesia … però que amb prou feines va poder sostenir una acció política que contradigués- dècades després- la propaganda i polítiques reaccionàries nacionalsocialistes, com argumentarà Wilhelm Reich a La psicologia de les masses del feixisme (1933).
[7] Ver Heinen, 1979 y Goldman, 1993
Bibliografia
Bhattacharya, Tithi (ed) (2019), Teoria de la reproducció social. Ressituant la classe, recentrant l’opressió. Manresa: Tigre de Paper.
Benítez, Isabel (2018) «Las mujeres, la revolución bolchevique y la lucha contra el patriarcado» en Tafalla, Joan (ed), 2018. La revolución rusa de 1917 y el Estado. Del Consejo de Comisarios del Pueblo a la NEP (1917-1921). pp. 239-295. Barcelona: El Viejo Topo.
Frencia, Cintia & Gaido, Daniel (2016) El marxismo y la liberación de las mujeres trabajadoras: de la Internacional de Mujeres Socialistas a la Revolución Rusa. Santiago de Chile: Ariadna Ediciones.
Goldman, W. (1993) La mujer, el estado y la revolución. Política familiar y vida social soviéticas 1917-1936, Buenos Aires: Ediciones IPS.
Harris, Marvin (2009) El desarrollo de la teoría antropológica. Una historia de las teorías de la cultura. Madrid: Siglo XXI.
Harris, Olivia y Young, Kate (1979) Antropologia y feminismo, Barcelona: Anagrama.
Heinen,J. (1979) “De la I a la III Internacional: la cuestión de la mujer”, Barcelona: Fontamara.
Hunt, Tristam (2011) El gentleman comunista. La vida revolucionaria de Friedrich Engels. Barcelona: Anagrama.
Leackok, Eleanor B. (1971) Introduction to Origin of the Family, Private Property and the State, by Frederick Engels.
Vogel, Lise (1996) «Engels’s Origin: Legacy, Burden and Vision», en Arthur, C.J (editor) Engels Today. A centenary appreciation. pp. 129-151 London: Macmillan Press Ltd.
Vogel, Lise (2013) Marxism and the oppression of women. Toward a Unitary Theory. Chicago: Haymarket Books.