Friedrich Engels

Escrit el 39 d’abril de 1891 a Londres, publicat en el nº 109 del diari «Vorwärts», del 13 de maig de 1891 i en el fulletó, Karl Marx, “Lohnarbeit und Kapital”, Berlin, 1891. Font: Marxist Internet Archive. Traduït del castellà al català per Àlex Vega.

El treball que reproduïm a continuació es va publicar [1], sota la forma d’una sèrie d’articles editorials, a la “Neue Rheinische Zeitung” [2], a partir del 4 d’abril de 1849. Li van servir de base les conferències fetes per Marx, en 1847, a l’Associació Obrera Alemanya de Brussel·les [3]. La publicació d’aquests articles va quedar incompleta; l’«es continuarà» amb el que acaba l’article publicat en el número 269, no es va poder complir, per haver-se precipitat per aquells dies els esdeveniments: la invasió d’Hongria [4] pels russos, les insurreccions de Dresden, Iserlohn, Elberfeld, el Palatinat i Baden [5], i, a conseqüència d’això, va ser suspès el mateix periòdic (19 de maig de 1849). Entre els papers deixats per Marx no va aparèixer el manuscrit de la continuació [6].

De “Treball assalariat i capital” han vist la llum, diverses edicions en tiratge a part sota la forma de fullet; l’última, en 1884 (Hottingen-Zurich Tipografia Cooperativa suïssa). Totes aquestes reimpressions s’ajustaven exactament al text de l’original. Però la present edició es difondrà com fullet de propaganda, en un tiratge no inferior a 10.000 exemplars, i això m’ha fet pensar si el mateix Marx hauria aprovat, en aquestes condicions, la simple reimpressió del text, sense introduir en ell cap modificació.

A la dècada del quaranta, Marx no havia finalitzat encara la seva crítica de l’Economia Política. Va ser cap a fins de la dècada del [146] cinquanta quan va donar terme a aquesta obra. Per això, els treballs publicats per ell abans de l’aparició del primer fascicle de la “Contribució a la crítica de l’Economia Política” (1859), difereixen en alguns punts dels quals van veure la llum després d’aquesta data; contenen expressions i frases senceres que, des del punt de vista de les obres posteriors, semblen poc afortunades i fins inexactes. Ara bé, és indubtable que en les edicions corrents, destinades al públic en general, caben també aquests punts de vista anteriors, que formen part de la trajectòria espiritual l’autor, i que tant aquest com el públic tenen el dret indiscutible a què aquestes obres antigues es reeditin sense cap alteració. I a mi no m’haguera ocorregut, ni en somnis, modificar ni una titlla.

Però la cosa canvia quan es tracta d’una reedició destinada gairebé exclusivament a la propaganda entre els obrers. En aquest cas, és indiscutible que Marx hauria posat l’antiga redacció, que data ja de 1849, a to amb el seu nou punt de vista. I estic absolutament segur d’obrar tal com ell ho hauria fet introduint en aquesta edició els petits canvis i addicions que són necessàries per aconseguir aquest resultat en tots els punts essencials. Per endavant adverteixo, doncs, al lector que aquest fullet no és el que Marx va redactar el 1849, sinó, si fa no fa, el que hauria escrit el 1891. A més, el text original circula per aquí en tan nombrosos exemplars, que per ara n’hi ha prou amb això, fins que jo pugui reproduir sense alteració en una edició de les obres completes.

Les meves modificacions giren totes entorn d’un punt. Segons el text original, l’obrer ven al capitalista, a canvi del salari, el seu treball; segons el text actual, ven la seva força de treball. I sobre aquesta modificació, he de donar les necessàries explicacions. He de donar-les als obrers, perquè vegin que no es tracta de cap subtilesa de paraules, ni de bon tros, sinó d’un dels punts més importants de tota l’Economia Política. I als burgesos, perquè es convencin del quant per sobre que estan els incultes obrers, als que es poden explicar amb facilitat les qüestions econòmiques més difícils, dels nostres petulants homes «cultes», que mai, mentre visquin, arribaran a comprendre aquests intricats problemes. 

L’Economia Política clàssica [7] va prendre de la pràctica industrial la idea, en voga entre els fabricants, que aquests compren i paguen el treball dels seus obrers. Aquesta idea servia perfectament als fabricants per administrar els seus negocis, per a la comptabilitat i el càlcul dels preus. Però, duta a l’Economia Política, produí errors i confusions veritablement notables.

L’Economia Política es troba amb el fet que els preus de totes les mercaderies, incloent-hi el d’aquella a la que dóna el nom de «treball», varien constantment; amb què pugen i baixen per efecte de circumstàncies molt diverses, que molts cops no tenen cap relació amb la fabricació de la mercaderia mateixa, de tal manera que els preus semblen determinats en general pel pur atzar. Per això, quan l’Economia Política es va erigir en ciència [8], un dels primers problemes que se li van plantejar va ser el d’investigar la llei que presidia aquest atzar que semblava governar els preus de les mercaderies, i que en realitat el governa a ell. Dins de les constants fluctuacions en els preus de les mercaderies, que tan aviat pugen com baixen, l’Economia es va posar a buscar el punt central fix al voltant del qual es movien aquestes fluctuacions. En una paraula, va arrencar dels preus de les mercaderies per investigar com a llei reguladora d’aquests el valor de les mercaderies, valor que explicaria totes les fluctuacions dels preus i al qual, en darrer terme, podrien reduir-se totes elles.

Així, l’Economia Política clàssica va trobar que el valor d’una mercaderia el determinava el treball necessari per a la seva producció inclòs en ella. I es va acontentar amb aquesta explicació. També nosaltres podem aturar-nos, provisionalment, aquí. Recordaré tan sols, per evitar equívocs, que avui aquesta explicació és del tot insuficient. Marx va investigar d’una manera minuciosa per primera vegada la propietat que té el treball de crear valor, i va descobrir que no tot treball aparentment i tot realment necessari per a la producció d’una mercaderia afegeix a aquesta en tot cas un volum de valor equivalent a la quantitat de treball consumit. Per tant, quan avui diem simplement, amb economistes com Ricardo, que el valor d’una mercaderia es determina pel treball necessari per a la seva producció, entenem sempre que les reserves fetes per Marx. Aquí, només cal deixar assegut això; la resta ho exposa Marx en el seu “Contribució a la crítica de l’Economia Política” (1859), i en el primer tom de “El Capital”.

Però, tan aviat com els economistes aplicaven aquest criteri de determinació de la valor pel treball a la mercaderia «treball», queien de contradicció en contradicció. Com es determina el valor del «treball»? Pel treball necessari inclòs en ell. Però, quant treball és inclòs en el treball d’un obrer durant un dia, una setmana, un mes, un any? El treball d’un dia, una setmana, un mes, un any. Si el treball és la mesura de tots els valors, el «valor del treball» només podrà expressar-se en treball. No obstant això, amb saber que el valor d’una hora de treball és igual a una hora de treball, és com si no sabéssim res sobre ell. Amb això, no hem avançat ni un pèl cap a la nostra meta; no fem més que donar voltes en un cercle viciós.

L’Economia Política clàssica va intentar, llavors, buscar una altra sortida. Va dir: el valor d’una mercaderia equival al seu cost de producció. Però, quin és el cost de producció del treball? Per poder contestar això, els economistes van veure’s obligats a forçar una miqueta la lògica. En comptes del cost de producció de la mateixa feina, que, malauradament, no es pot esbrinar, investiguen el cost de producció de l’obrer. Aquest sí que pot esbrinar-se. Varia segons els temps i les circumstàncies, però, dins d’un determinat estat de la societat, d’una determinada localitat i d’una branca de producció donada, constitueix una magnitud també donada, almenys dins de certs límits, força reduïts. Avui, vivim sota el domini de la producció capitalista, en la qual una classe nombrosa i cada vegada més extensa de la població només pot existir treballant, a canvi d’un salari, per als propietaris dels mitjans de producció: eines, màquines, matèries primeres i mitjans de vida. Sobre la base d’aquest sistema de producció, el cost de producció de l’obrer consisteix en la suma de mitjans de vida -o en el seu corresponent preu en diners- necessaris de mitjana perquè aquell pugui treballar i mantenir-se en condicions de seguir treballant, i per substituir-lo per un nou obrer quan mori o quedi inservible per vellesa o malaltia, és a dir, per assegurar la reproducció de la classe obrera en la mesura necessària. Suposem que el preu en diners d’aquests mitjans de vida és, de mitjana, de tres marcs diaris.

En aquest cas, el nostre obrer rebrà del capitalista per a qui treballa un salari de tres marcs al dia. A canvi d’aquest salari, el capitalista li fa treballar, diguem, dotze hores diàries. El capitalista realitza els seus comptes, sobre si fa no fa, de la manera següent:

Suposem que el nostre obrer – un mecànic ajustador – ha de fer una peça d’una màquina, que acaba en un dia. La matèria primera, ferro i llautó, en l’estat d’elaboració requerit, costa, suposem, 20 marcs. Al consum de carbó de la màquina de vapor i el desgast d’aquesta, del torn i de les altres eines amb què treballa el nostre obrer representen, diguem – calculant la part corresponent a un dia i un obrer – un valor d’un marc. El jornal d’un dia és, segons el nostre càlcul, de tres marcs. El total donat per a la nostra peça és de 24 marcs. Però el capitalista calcula que el seu client li abonarà, de mitjana, un preu de 27 marcs; és a dir, tres marcs més del cost per ell desemborsat.

D’on surten aquests tres marcs, que el capitalista s’embutxaca? L’Economia Política clàssica sosté que les mercaderies es venen, unes amb les altres, pel seu valor; és a dir, pel preu que correspon a la quantitat de treball necessari inclòs en elles. Segons això, el preu mitjà de la nostra peça – o sigui 27 marcs – hauria de ser igual al seu valor, al treball inclòs en ella. Però d’aquests 27 marcs, 21 eren valors que ja existien abans que el nostre ajustador comencés a treballar. 20 marcs es contenien en la matèria primera, un marc en el carbó cremat durant el treball o en les màquines i eines emprades en aquest, i la capacitat de rendiment de les quals disminueix per valor d’aquesta suma. Queden sis marcs, que s’afegeixen al valor de les matèries primeres. Segons la premissa que els nostres economistes aquests sis marcs només poden provenir de la feina afegida a la matèria primera pel nostre obrer. Segons això, les seves dotze hores de treball han creat un valor nou de sis marcs. És a dir que el valor de les seves dotze hores de treball equival a aquesta quantitat. Així haurem descobert, per fi, quin és el «valor del treball». 

– Un moment! – crida el nostre ajustador -. Sis marcs, dieu? Però a mi només me n’han entregat tres! El meu capitalista jura i perjura que el valor de les meves dotze hores de treball són només tres marcs, i si li reclamo sis, riurà de mi. Com s’entén això?

Si abans, amb el nostre valor del treball ens movíem en un cercle viciós, ara caiem de ple en una insoluble contradicció. Buscàvem el valor del treball, i hem trobat més del que volíem. Per l’obrer, el valor d’un treball de dotze hores són tres marcs; pel capitalista, sis, dels quals paga tres a l’obrer com a salari i s’embutxaca els tres restants. Resulta, doncs, que el treball no té només un valor, sinó dos, i de ben diferents.

Més absurda apareix encara la contradicció si reduïm a temps de treball els valors expressats en diners. Al cap de dotze hores de treball es crea un valor nou de sis marcs. Per tant, en sis hores seran tres marcs, o sigui el que l’obrer rep per un treball de dotze hores. Per dotze hores de treball se li lliura a l’obrer, com a valor equivalent, el producte d’un treball de sis hores. Per tant, o la feina té dos valors, un dels quals és el doble de gran que l’altre, o dotze són iguals a sis! En tots dos casos estem dins del més pur absurd.

Per més voltes que li donem, mentre parlem de compra i venda del treball i de valor del treball, no ens en sortirem d’aquesta contradicció. I això és el que els passava als economistes. L’últim brot de l’Economia Política clàssica, l’escola de Ricardo, va fracassar en gran part per la impossibilitat de resoldre aquesta contradicció. L’Economia Política clàssica s’havia ficat en un carreró sense sortida. L’home que va trobar la sortida d’aquest atzucac va ser Karl Marx.

El que els economistes consideraven com a cost de producció «del treball» era el cost de producció, no del treball, sinó del mateix obrer. I el que aquest obrer venia al capitalista no era el seu treball. «Allà on comença realment el seu treball deia Marx, aquest ha deixat ja de pertànyer a ell i no pot, per tant, vendre’l». Podrà, com a molt, vendre el seu treball futur; és a dir, de comprometre a executar un determinat treball en un temps donat. Però amb això no ven el treball (Perquè aquest encara està per fer), sinó que posa a disposició del capitalista, a canvi d’una determinada remuneració, la seva força de treball, sigui per un cert temps (Si treballa a jornal) o per efectuar una tasca determinada (Si treballa a preu fet): lloga o ven la seva força de treball. Però aquesta força de treball està unida orgànicament a la seva persona i és inseparable d’ella. Per això el seu cost de producció coincideix amb el cost de producció de la seva pròpia persona; el que els economistes deien cost de producció del treball és el cost de producció de l’obrer, i, per tant, de la força de treball. I ara, ja podem passar del cost de producció de la força de treball al valor d’aquesta i determinar la quantitat de treball socialment necessari que es requereix per crear una força de treball de determinada qualitat, com ho ha fet Marx en el capítol sobre la compra i la venda de la força de treball (“El Capital”, tom I, capítol 4, apartat 3).

Ara bé, què passa, després que l’obrer ven al capitalista seva força de treball; és a dir, després que la posa a la seva disposició, a canvi del salari estipulat, per hores o a preu fet? El capitalista porta a l’obrer al seu taller o la seva fàbrica, on es troben ja preparats tots els elements necessaris per al treball: matèries primeres i materials auxiliars (carbó, colorants, etc.), eines i maquinària. Aquí, l’obrer comença a treballar. Suposem que el seu salari, és, com abans, de tres marcs al dia, essent indiferent que els obtingui com a salari o a preu fet. Tornem a suposar que, en dotze hores, l’obrer, amb el seu treball, s’afegeix a les matèries primeres consumides un nou valor de sis marcs, valor que el capitalista realitza en vendre la mercaderia acabada. D’aquests sis marcs, paga a l’obrer els tres que li corresponen i es guarda els tres restants. Ara bé, si l’obrer, en dotze hores, crea un valor de sis marcs, en sis hores crearà un valor de tres. És a dir, que amb sis hores que treballi rescabalarà al capitalista l’equivalent dels tres marcs que aquest li lliura com a salari. Al cap de sis hores de treball, tots dos estan en pau i cap deu un cèntim a l’altre.

– Atureu-vos! – crida ara el capitalista -. Jo he llogat a l’obrer per un dia sencer, per dotze hores. Sis hores no són més que mitja jornada. De manera que a seguir treballant, fins [151] cobrir les altres sis hores, i només llavors estarem en pau! I, en efecte, l’obrer no té més remei que sotmetre’s al contracte que «voluntàriament» ha pactat, i en el qual s’obliga a treballar dotze hores en total per un producte de treball que costa sis hores.

Exactament el mateix esdevé amb el salari a preu fet. Suposem que el nostre obrer fabrica en dotze  hores dotze peces de mercaderies, i que cadascuna d’elles costa, en matèries primeres i desgast de maquinària, dos marcs i es ven a dos i mig. En igualtat de circumstàncies amb el nostre exemple anterior, el capitalista pagarà a l’obrer 25 pfennigs per peça. Les dotze peces llancen un total de tres marcs, per guanyar els quals l’obrer ha de treballar dotze hores. El capitalista obté per les dotze peces trenta marcs; descomptant vint-i-quatre marcs per matèries primeres i desgast, queden sis marcs, dels que lliura tres a l’obrer, com a salari, i s’embutxaca els tres restants. Exactament el mateix que a dalt. També aquí treballa l’obrer sis hores per a si, és a dir, per reposar el seu salari (mitja hora de cadascuna de les dotze) i sis hores pel capitalista.

La dificultat contra la qual s’estavellaven els millors economistes, quan partien del valor del «treball», desapareix tan aviat com, en comptes d’això, partim del valor de la «força de treball». La força de treball és, en la nostra actual societat capitalista, una mercaderia; una mercaderia com una altra qualsevol, i no obstant això, molt peculiar. Aquesta mercaderia té, en efecte, l’especial virtut de ser una força creadora de valor, una font de valor, i, si se la sap emprar, de més valor que el que en si mateixa posseeix. Amb l’estat actual de la producció, la força humana de treball no només produeix en un dia més valor de què ella mateixa inclou i costa, sinó que, amb cada nou descobriment científic, amb cada nou invent tècnic, creix aquest romanent de la seva producció diària sobre el seu cost diari, reduint-se, per tant, aquella part de la jornada de treball en què l’obrer produeix l’equivalent del seu jornal, i allargant-se, d’altra banda, la part de la jornada de treball en què ha de regalar el seu treball al capitalista, sense que aquest li pagui res.

Tal és el règim econòmic sobre el qual descansa tota la societat actual: la classe obrera és la que produeix tots els valors, ja que el valor no és més que un terme per expressar el treball, el terme amb què en la nostra actual societat capitalista es designa la quantitat de treball socialment necessari, inclòs en una determinada mercaderia. Però aquests valors produïts pels obrers no els pertanyen a ells. Pertanyen als propietaris de les matèries primeres, de les màquines i eines i dels recursos anticipats que permeten a aquests propietaris comprar la força de treball de la classe obrera. Per tant, de tota la quantitat [152] de productes creats per ella, la classe obrera només rep una part. I, com acabem de veure, l’altra part, la qual reté per a si la classe capitalista, veient-se com a molt obligada a compartir-la amb la classe dels propietaris de terres, creix amb cada nou invent i cada nou descobriment, mentre que la part corresponent a la classe obrera (Calculant-la per persona), només augmenta molt lentament i en proporcions insignificants, quan no s’estanca o fins i tot disminueix, com esdevé en algunes circumstàncies.

Però aquests descobriments i invencions, que es desplacen ràpidament els uns als altres, aquest rendiment del treball humà que va creixent dia rere dia en proporcions abans insospitades, acaben per crear un conflicte, en què forçosament ha de perir l’actual economia capitalista. D’una banda, riqueses immenses i un munt de productes que depassen la capacitat de consum de comprador. De l’altra, la gran massa de la societat proletaritzada, convertida en obrers assalariats, i incapacitada amb això per adquirir aquell excés de productes. La divisió de la societat en una reduïda classe fabulosament rica i una enorme classe d’assalariats que no posseeixen res, fa que aquesta societat s’asfixiï en la seva pròpia abundància, mentre la gran majoria dels seus individus tot just estan garantits, o no ho estan en absolut, contra la més extrema penúria. Amb cada dia que passa, aquest estat de coses va fent-se més absurd i més innecessari. Ha de ser eliminat, i pot ser eliminat. És possible un nou ordre social en què desapareixeran les actuals diferències de classe i en el qual -potser després d’un breu període de transició, acompanyat de certes privacions, però en tot cas molt profitós moralment -, mitjançant l’aprofitament i el desenvolupament harmònic i proporcional de les immenses forces productives ja existents de tots els individus de la societat, amb el deure general de treballar, es disposarà per igual per a tots, en proporcions cada vegada més grans, dels mitjans necessaris per viure, per gaudir de la vida i per educar i exercir totes les facultats físiques i espirituals. Que els obrers van estant cada vegada més resolts a conquerir, lluitant, aquest nou ordre social, ho faran patent, en ambdós costats de l’Oceà, el dia de demà, 1 de maig, i el diumenge, 3 de maig [9].

NOTES

[1] En publicar “Treball assalariat i capital”, Marx es proposava descriure en forma popular les relacions econòmiques, base material de la lluita de classes de la societat capitalista. Volia abastir al proletariat amb l’arma teòrica del coneixement científic de la base en què descansen en la societat capitalista la dominació de classe de la burgesia i l’esclavitud assalariada dels obrers. En desenvolupar els punts de partida de la seva teoria de la plusvàlua, Marx formula a grans trets la tesi de la depauperació relativa i absoluta de la classe obrera sota el capitalisme.

[2] La “Neue Rheinische Zeitung. Organ der Demokratie (Nova Gaseta del Rin. Òrgan de la Democràcia) sortia cada dia a Colònia des de l’1 de juny del 1848 fins al 19 de maig de 1849; la dirigia Marx, i en el consell de redacció figurava Engels.

[3] L’Associació Obrera Alemanya de Brussel·les va ser fundada per Marx i Engels a finals d’agost de 1847 per tal de donar instrucció política als obrers alemanys residents a Bèlgica i propagar entre ells les idees del comunisme científic. Sota la direcció de Marx i Engels i els seus companys de lluita, l’Associació es va convertir en un centre legal d’agrupació dels proletaris revolucionaris alemanys a Bèlgica. Els millors elements de l’Associació integraven l’Organització de Brussel·les de la Lliga dels Comunistes. Les activitats de l’Associació Obrera Alemanya de Brussel·les es van suspendre poc després de la revolució de febrer de 1848 a França, a causa de les detencions i l’expulsió dels seus components per la policia belga.

[4] S’al·ludeix a la intervenció de les tropes del tsar a Hongria, el 1849, per tal de sufocar la revolució burgesa en aquest país i restaurar-hi el poder dels Habsburg austríacs.

[5] Es tracta de les insurreccions de les masses populars a Alemanya en maig-juliol de 1849 en defensa de la Constitució imperial (adoptada per l’Assemblea Nacional de Frankfurt el 28 de març de 1849, però rebutjada per diversos Estats alemanys). Tenien un caràcter espontani i dispers i van ser aixafades a mitjans de juliol de 1849.

[6] Posteriorment, entre els manuscrits de Marx es va descobrir un esborrany de la conferència final o de diverses conferències finals sobre el treball assalariat i el capital. Era un manuscrit titulat “Salaris” i portava a la tapa les notes: «Brussel·les, desembre de 1847». Pel seu contingut, aquest manuscrit completa en part l’obra inacabada de Marx “Treball assalariat i capital”. No obstant això, les parts finals preparades per a la impremta, d’aquest treball, no s’han trobat entre els manuscrits de Marx.

[7] Marx escriu a “El Capital”: «Per Economia Política clàssica entenc tota l’Economia Política que, començant per W. Petty, investiga la connexió interna de les relacions burgeses de producció». Els principals representants de l’Economia Política clàssica a Anglaterra eren Adam Smith i David Ricardo.

[8] F. Engels escriu en la seva obra “Anti-Dühring” que «l’Economia Política, en el sentit estricte de la paraula, encara que hagués sorgit a finals de segle XVII en els caps d’algunes personalitats genials, tal com va ser formulada en les obres dels fisiòcrates i d’Adam Smith és, en essència, filla de segle XVIII».

[9] Engels es refereix a la celebració de l’1 de Maig a 1891. En alguns països (Anglaterra i Alemanya), la festa de l’1 de Maig se celebrava el primer diumenge posterior a aquesta data; el 1891 va caure en el dia 3.