Friedrich Engels

Escrit l’octubre de 1885 [1]. Font: Marx & Engels, Obras Escogidas en tres tomos (Editorial Progreso, Moscú, 1974), t. III, Marxist Internet Archive.  Traduït del castellà al català per David Sánchez.

Amb la condemna dels comunistes de Colònia, el 1852 [2], va caure el teló sobre el primer període del moviment obrer alemany independent. Avui, aquest període es troba pràcticament en l’oblit. I no obstant això, va durar des del 1836 fins al 1852 i es va desenvolupar, donada la gran difusió dels obrers alemanys a l’estranger, en gairebé tots els països civilitzats. I més encara. El moviment obrer internacional d’avui és, en el fons, la continuació directa del moviment obrer alemany de llavors, que va ser, en general, el primer moviment obrer internacional i del que van sortir molts dels homes que haurien d’ocupar càrrecs dirigents a l’Associació Internacional dels Treballadors. I els principis teòrics que la Lliga dels Comunistes va inscriure en les seves banderes amb el Manifest Comunista [*], el 1847, són avui el vincle internacional més fort que uneix tot el moviment proletari d’Europa i Amèrica.

Fins al dia d’avui, no existeix més que una font important per escriure una història coherent d’aquest moviment. És el denominat llibre negre: “Les conspiracions comunistes del segle XIX”, per Wermuth i Stieber, Berlín, 2 parts, 1853 i 1854. Aquesta elucubració, cosida de mentides per dos dels més miserables brètols policíacs del nostre segle i plagada de falsificacions conscients, serveix encara avui de font per a tots els escrits no comunistes que parlen d’aquella època.

El que jo puc oferir aquí no és més que un esbós, relacionat amb la part que afecta la Lliga mateixa; només l’estrictament necessari per a comprendre les “Revelacions”. Espero, tanmateix, que algun dia tindré ocasió d’utilitzar els abundants materials reunits per Marx i per mi per a la història d’aquella gloriosa etapa juvenil del moviment obrer internacional.

***

De la Lliga dels Proscrits, associació secreta democràtica-republicana, fundada el 1834 per emigrats alemanys a París, es van separar el 1836 els elements més radicals, proletaris quasi tots ells, i van fundar una nova associació secreta, la Lliga dels Justiciers. La Lliga mare, en la que només van continuar els elements més retardataris, com ara Jakobus Venedey, va quedar ben aviat ensopida, i quan, el 1840, la policia va descobrir a Alemanya el rastre d’algunes seccions, ja no era més que una ombra. En canvi, la nova Lliga es va desenvolupar amb relativa rapidesa. Al principi, era un brot alemany del comunisme obrer francès, que s’anava plasmant per aquella mateixa època a París i estava vinculat a les tradicions del babovisme [3]. La comunitat de béns es postulava com corol·lari obligat de la “igualtat”. Els objectius eren els de les societats secretes de París d’aquella època. Era una societat meitat propaganda i meitat conspiració, i tot i que no excloïa, ni de bon tros, si l’ocasió es presentava, la preparació de temptatives a Alemanya, sempre es considerava París com a centre de l’acció revolucionària. Però, ja que París era el camp de batalla decisiu, en aquell moment la Lliga no era, de fet, més que una branca alemanya de les societats secretes franceses, i principalment de la “Société des Saisons” [**], dirigida per Blanqui i Barbés, amb la qual es trobava en íntima relació. Els francesos es van llençar al carrer el 12 de maig de 1839; les seccions de la Lliga van fer causa comuna amb ells i es van veure així arrossegats cap a la derrota comuna. [4].

Dels alemanys que van ser detinguts, entre d’altres, Karl Schapper i Heinrich Bauer; el govern de Lluís Felip es va acontentar d’expulsar-los, després d’un temps llarg de presó. Ambdós es van traslladar a Londres. Schapper, natural de Weilburg (Nassau), havia militat el 1832, sent estudiant de ciències forestals a Giessen, en la conspiració organitzada per Georg Büchner; el 3 d’abril de 1833, va prendre partit en l’assalt contra la guàrdia del contestable a Frankfurt [5], va fugir a l’estranger i va participar, el febrer de 1834, en l’expedició de Mazzini contra Savoia [6]. De gegantesca corpulència, expedit i enèrgic, disposat sempre a jugar-se el benestar i la vida, era l’autèntica mena de revolucionari professional, tal com el coneixem pel paper que va exercir en la dècada dels trenta.

Tot i ser una mica maldestre de pensament, no era, ni de molt, un home tancat a la comprensió profunda dels problemes teòrics, com ho demostra la seva evolució de “demagog” [7] a comunista, i després d’acceptar una cosa, s’agafava a aquesta amb molta força. Precisament per això, la seva passió revolucionària xocava a vegades amb la seva intel·ligència; però seguidament advertia el seu error i el sabia reconèixer obertament. Era tot un home, i el que va fer per la fundació del moviment obrer alemany mai serà oblidat.

Heinrich Bauer, natural de Francònia, d’ofici sabater, era un noi viu, despert i enginyós, el menut cos del qual albergava tanta habilitat com decisió.

Un cop a Londres, a on Schapper, que a París havia estat caixista d’impremta, procurava guanyar-se la vida impartint classes d’idiomes, ambdós es van dedicar a refer els caps trencats de la Lliga, fent de Londres el centre d’aquesta organització. Aquí, si no abans, a París, se’ls va unir Joseph Moll, rellotger de Colònia, de talla mitjana, però de força hercúlia – quantes vegades ell i Schapper van apuntalar eficaçment, amb les seves esquenes, la porta d’una sala contra centenars d’assaltants!-, home que, tot igualant, almenys, als seus dos camarades en energia i decisió, els superava en intel·ligència. No només era, com van demostrar els èxits de les seves nombroses missions, un diplomàtic innat; el seu esperit era també més obert a la penetració teòrica. Vaig conèixer als tres a Londres, el 1843; eren els primers revolucionaris proletaris que veia; i, malgrat la discrepància en els detalls de les nostres opinions en aquell moment – doncs al seu limitat comunisme igualitari [***] jo encara hi oposava, en aquella època, una bona dosi de supèrbia filosòfica, no menys limitada-, mai oblidaré la formidable impressió que aquells tres homes de veritat em van causar, quan jo començava precisament a fer-me un home.

A Londres, com a Suïssa – tot i que en menor mesura-, els afavoria la llibertat de reunió i associació. El 7 de febrer de 1840 ja havia estat fundada l’Associació Educativa d’Obrers Alemanys, que encara existeix [8]. Aquesta associació servia a la Lliga com a zona de reclutament de nous membres, i posat que els comunistes eren, com sempre, els més actius i els més intel·ligents de l’Associació, fàcilment s’entén que la direcció d’aquesta es trobés totalment en mans de la Lliga. La Lliga aviat va tenir, a Londres, varies comunes o “cabanes”, com encara s’anomenaven en aquell moment. Aquesta mateixa tàctica, lògica i natural en aquelles condicions, era la que se seguia a Suïssa i a altres països. Allà on era possible fundar associacions obreres, se les utilitzava de la mateixa manera. Allà on les lleis ho prohibien, els membres de la Lliga ingressaven en associacions corals, gimnàstiques, etc. L’enllaç el mantenien quasi sempre els afiliats que entraven i sortien constantment dels diversos països i que actuaven també, quan era necessari, com a emissaris. Ajudava de manera eficaç a la Lliga en tots dos aspectes la saviesa dels governs, convertint a cada obrer indesitjable -que en el noranta per cent dels casos era un afiliat a la Lliga- gràcies a la seva expulsió, en un emissari.

La Lliga restaurada va tenir una difusió considerable, sobretot a Suïssa, a on Weitling, August Becker (un magnífic cap, però que es va perdre, com tants d’altres alemanys, per falta d’estabilitat interior) i d’altres, van crear una forta organització, més o menys identificada amb el sistema comunista weitlingià. No és aquest el lloc indicat per fer la crítica del comunisme de Weitling. Però pel que fa a la seva importància en tant que primer indici teòric independent del proletariat alemany, puc subscriure encara avui les paraules de Marx en el “Vorwärts” de París, el 1844:

«A on podia ella (la burgesia alemanya), incloent-hi als seus filòsofs i escribes, presentar una obra relativa a l’emancipació – política- de la burgesia, com les “Garanties de l’Harmonia i la Llibertat” de Weitling? Si es compara la insípida i pusil·lànime mediocritat de la literatura política alemanya amb aquest sublim i brillant començament dels obrers alemanys; si es comparen aquestes gegantesques sabates de nen del proletariat amb les proporcions nanes de les desgastades sabates polítiques de la burgesia, cal presagiar en aquesta Ventafocs una talla d’atleta».

Aquest atleta el tenim avui davant dels nostres ulls, i això que encara no ha arribat, ni de lluny, a la plenitud del seu desenvolupament.

A Alemanya existien també nombroses seccions de caràcter fugaç, com corresponia a l’estat de les coses, però les que anaven sorgint compensaven amb escreix les que anaven desapareixent. Només al cap de set anys, a finals de 1846, la policia va poder descobrir rastres de la Lliga a Berlín (Mentel) i a Magdeburg (Beck), sense que els fos possible perseguir-los.

Weitling, que el 1840 es trobava a París, va reagrupar també aquí, abans de traslladar-se a Suïssa, als elements dispersos.

El contingent central de la Lliga el formaven els sastres. A Suïssa, a Londres, a París, per tot arreu hi havia sastres alemanys. A París, l’alemany s’havia imposat fins a tal punt com idioma d’aquesta branca industrial, que el 1846 vaig conèixer allà a un sastre noruec que havia vingut a França en un viatge directe, per mar, des de Trondheim, i que al cap de divuit mesos a penes sabia una paraula de francès, però en canvi havia après magníficament l’alemany. El 1847, de les tres comunes de París, dues estaven formades, majoritàriament, per sastres i la tercera per ebenistes.

En desplaçar-se de París a Londres el centre de gravetat de l’organització, un nou factor va passar al primer pla: la Lliga, que era una organització alemanya, es va anar convertint, a poc a poc, en una organització internacional. En l’associació obrera s’hi congregaven, a més dels alemanys i dels suïssos, totes aquelles nacionalitats a les qui l’idioma alemany servia preferentment per a entendre’s amb els estrangers; és a dir, principalment escandinaus, holandesos, hongaresos, txecs, eslaus del sud i també russos i alsacians. El 1847, va ser hoste assidu de l’associació, entre d’altres, un ramader de la guàrdia anglesa, que venia d’uniforme. L’associació no va tardar a agafar el títol d’Associació Educativa Comunista Obrera, i en els carnets figurava la divisa de “Tots els homes són germans” en almenys vint idiomes, tot i que amb alguna falta d’ortografia. De la mateixa manera que l’Associació pública la Lliga secreta va adoptar també de seguida un caràcter més internacional; al principi, en un sentit encara limitat: pràcticament, per la diversa nacionalitat dels seus membres, i teòricament, per la consciència que tota revolució, per triomfar, havia de ser una revolució europea. En aquell moment no es va anar més lluny d’aquest punt, però les bases havien quedat establertes.

Es mantenia un contacte estret amb els revolucionaris francesos a través dels refugiats de Londres, companys d’armes en els combats del 12 de maig de 1839. També es mantenia contacte amb els polonesos més radicals. Els emigrats polonesos oficials, de la mateixa manera que Mazzini, eren, naturalment, més aviat adversaris que aliats. Als cartistes anglesos se’ls deixava a un costat com a elements no revolucionaris, amb motiu del caràcter específicament anglès del seu moviment. Més tard, els dirigents de la Lliga a Londres van establir relacions amb ells a través de mi.

També en altres aspectes havia canviat el caràcter de la Lliga, en canviar els esdeveniments. Tot i que se seguia considerant a París – i en aquell moment amb tota la raó- com la pàtria de la revolució, no es depenia ja dels conspiradors parisencs. La difusió de la Lliga va contribuir a elevar la seva pròpia consciència. Es notava que el moviment anava arrelant cada cop més entre la classe obrera alemanya i que aquests obrers alemanys estaven històricament cridats a ser els abanderats dels obrers del nord i de l’est d’Europa. La classe obrera alemanya tenia en Weitling a un teòric del comunisme que es podia comparar sense por amb els seus competidors francesos d’aquella època. Finalment, l’experiència del 12 de maig havia ensenyat que ja era hora de renunciar a les temptatives. I si es continuava interpretant cada esdeveniment com un presagi de la tempesta que hauria de venir i es mantenien vigents els estatuts semiconspiratius, calia atribuir-ho més aviat a la tossudesa dels vells revolucionaris, que començava ja a xocar amb la raó serena, a mesura que aquesta s’anava obrint pas.

En canvi, la doctrina social de la Lliga, amb tot el vague que era, emmalaltia d’un defecte molt gran, però basat en les circumstàncies mateixes. Els membres de la Lliga, quan pertanyien a la classe obrera, eren, de fet, quasi sempre artesans. L’home que els explotava era, generalment, àdhuc a les grans capitals, un petit mestre. Fins i tot a Londres tot just començava, en aquella època, l’explotació de la sastreria a gran escala, el que ara es coneix com a indústria de la confecció, sorgida de la transformació de l’ofici de sastre en una indústria a domicili, a compte d’un gran capitalista. D’una banda, l’explotador d’aquests artesans era un petit mestre, i de l’altra, tots ells comptaven a acabar convertint-se, al seu torn, en petits mestres. A més a més, sobre les esquenes de l’artesà alemany d’aquell temps pesava encara una massa de prejudicis gremials heretats del passat. I és quelcom que honra moltíssim a aquests artesans – que no eren encara proletaris en el ple sentit de la paraula, sinó un simple apèndix de la petita burgesia, un apèndix que estava passant a les files del proletariat, però que no es trobava encara en contraposició a la burgesia, és a dir, al gran capital-, el fet d’haver estat capaços d’avançar-se instintivament al seu futur desenvolupament i d’organitzar-se, tot i no tenir-ne plena consciència del fet, com partit del proletariat. Però, era també inevitable que els seus vells prejudicis artesans se’ls embullessin entre les cames a cada pas, sempre que es tractava de criticar d’una manera concreta la societat existent, és a dir, d’investigar els fets econòmics. Jo crec que no hi havia, en tota la Lliga, ningú que havia llegit mai un llibre d’Economia. Però això no era un gran obstacle; en aquell moment, totes les muntanyes teòriques es vencien a força d'”igualtat”, “justícia” i “fraternitat”.

Mentrestant, s’havia anat formant, junt amb el comunisme de la Lliga i de Weitling, un segon comunisme, substancialment diferent d’aquell. Vivint a Manchester, havia topat de nassos amb el fet que els fenòmens econòmics, als que fins llavors els historiadors no havien donat gens d’importància, o només una importància molt secundària, són, almenys al món modern, una força històrica decisiva; vaig veure que aquells fenòmens són la base sobre la qual neixen els antagonismes de classe actuals i que aquests antagonismes de classe, en els països que es troben plenament desenvolupats gràcies a la gran indústria, i per tant, principalment, a Anglaterra, constitueixen al seu torn la base per a la formació dels partits polítics, per a la lluita dels partits i, per consegüent, per a tota la història política. Marx, no només havia arribat al mateix punt de vista, sinó que l’havia exposat ja en els “Deutsch-Französische Jahrbücher” [10] el 1844, generalitzant-lo en el sentit que no és l’Estat el que condiciona i regula la societat civil, sinó aquesta la que condiciona i regula l’Estat, i que, per tant, la política i la seva història han de ser explicades per les relacions econòmiques i el seu desenvolupament, i no a l’inrevés. Quan vaig visitar Marx a París, l’estiu de 1844, es va posar de manifest el nostre complet acord en tots els terrenys teòrics, i d’aquell moment data la nostra col·laboració. Quan vam tornar a reunir-nos a Brussel·les, a la primavera de 1845, Marx, partint dels principis bàsics a dalt assenyalats, havia desenvolupat ja, en línies generals, la seva teoria materialista de la història, i ens vam posar a elaborar al detall, i en les més diverses direccions la nova concepció descoberta.

Aquest descobriment, que havia de revolucionar la ciència històrica i que, tal com es veu, va ser, essencialment, obra de Marx, sense que jo pugui atribuir-me en ell més que una part molt petita, amagava una importància directa per al moviment obrer de l’època. Ara, el comunisme dels francesos i dels alemanys i el cartisme dels anglesos ja no apareixien com un fet casual, que el mateix podria no haver existit. Aquests moviments es presentaven ara com un moviment de la moderna classe oprimida, del proletariat, com formes més o menys desenvolupades de la seva lluita històricament necessària contra la classe dominant, contra la burgesia; com formes de la lluita de classes, però que es distingien de totes les lluites de classes anteriors en el fet que l’actual classe oprimida, el proletariat, no pot dur a terme la seva emancipació, sense emancipar al mateix temps a tota la societat de la seva divisió en classes, i per tant, de la lluita de classes. Ara, el comunisme ja no consistia a esprémer de la fantasia un ideal de la societat el més perfecte possible, sinó en comprendre el caràcter, les condicions i, en conseqüència d’això, els objectius generals de la lluita lliurada pel proletariat.

La nostra intenció no era, ni de bon tros, comunicar exclusivament al món “erudit”, en gruixuts volums, els resultats científics descoberts per nosaltres. Res d’això. Els dos estàvem ja posats de ple en el moviment polític, teníem alguns partidaris entre el món culte, sobretot a l’occident d’Alemanya, i grans contactes amb el proletariat organitzat. Estàvem obligats a raonar científicament els nostres punts de vista, però consideràvem igualment important per a nosaltres el fet de guanyar-nos al proletariat europeu, començant per l’alemany, per a la nostra doctrina. Tan bon punt vam arribar a conclusions clares per a nosaltres mateixos, vam posar mans a l’obra. A Brussel·les, van fundar l’Associació Obrera Alemanya [11] i ens vam apropiar de la “Deutsche-Brüsseler Zeitung” [12], que ens va servir d’òrgan de premsa fins a la revolució de febrer. Amb el sector revolucionari dels cartistes anglesos estàvem en relacions per mitjà de Julian Harney, redactor del “Northern Star” [13], òrgan central del moviment cartista, en el que jo col·laborava. També formàvem una mena de coalició amb els demòcrates de Brussel·les (Marx era vicepresident de l’Associació Democràtica (14)) i amb els demòcrates socialistes francesos de “La Reforme” [15], diari al qual jo subministrava notícies sobre el moviment anglès i alemany. En una paraula, les nostres relacions amb les organitzacions i els diaris radicals i proletaris eren les que ens venien de gust.

Les nostres relacions amb la Lliga dels Justiciers eren les següents: coneixíem, està clar, l’existència d’aquesta Lliga; el 1843, Schapper m’havia proposat d’ingressar-hi, cosa a la qual, per descomptat, em vaig negar en aquell moment. Però no només manteníem una assídua correspondència amb els londinencs, sinó que estàvem en contacte encara més estret amb el doctor Ewerbeck, dirigent per aquella època de les comunes de París. Sense preocupar-nos dels assumptes interns de la Lliga, estàvem informats de tota la cosa important que hi ocorria. A més, vam influir de paraula, per carta i mitjançant la premsa en els judicis teòrics dels membres més destacats de la Lliga. També utilitzàvem per a això diverses circulars litografiades dirigides per nosaltres als nostres amics i corresponsals del món sencer, en ocasions especials, quan es plantejaven problemes interns del Partit Comunista en gestació. Aquestes circulars afectaven també, a vegades, a la Lliga mateixa. Així, per exemple, un jove estudiant westfalià anomenat Hermann Kriege, s’havia presentat a Nord Amèrica com emissari d’aquella organització, associant-se amb el boig Harro Harring per revolucionar l’Amèrica del Sud per mitjà de la Lliga, i havia fundat un diari [****] [16] el que predicava, en nom de la Lliga, un comunisme endolcit basat en l'”amor”, saturat d’amor i desbordant amor per totes bandes. Vam sortir al pas d’això amb una circular que no va deixar de tenir efecte, i Kriege va desaparèixer de l’escena de la Lliga.

Més tard es va presentar a Brussel·les Weitling. Però ja no era aquell jove i candorós oficial de sastre que, enlluernat pel seu propi talent, s’esforçava a descobrir com anava a ser la futura societat comunista. Era el gran home que es creia perseguit pels envejosos de la seva superioritat, el que veia rivals a tot arreu, enemics secrets i paranys; el profeta assetjat de país en país, que guarda a la butxaca la recepta per fer descendir el cel sobre la Terra i s’imagina, que tots volen robar-li. Ja a Londres, s’havia barallat amb les gents de la Lliga, i a Brussel·les, on Marx i la seva dona el van acollir amb una paciència quasi sobrehumana, no va poder tampoc entendre’s amb ningú. En vista d’això, aviat va partir cap Amèrica, per provar allà l’ofici de profeta.

Totes aquestes circumstàncies van contribuir a la callada transformació que s’havia anat operant a la Lliga, i sobretot entre els dirigents de Londres. Cada cop eren més conscients de com era d’inconsistent la concepció del comunisme que imperava, tant la del comunisme igualitari francès, de caràcter molt primitiu, com la del comunisme witlingià. L’intent de Weitling de retrotraure el comunisme al cristianisme primitiu – a pesar dels detalls genials que conté el seu “Evangeli dels pobres pecadors”-, hi havia conduït, a Suïssa, a posar el moviment, en gran manera, primer en mans de necis com Albrecht i després d’aprofitats xerrameques com Kuhlmann. El “vertader socialisme” difós per alguns literats, traducció de la fraseologia socialista francesa al mal alemany de Hegel i a l’amor endolcit (vegis el punt del “Manifest Comunista” que tracta del socialisme alemany o “vertader” socialisme [*****]), i que Kriege i les lectures de les obres en qüestió havien introduït a la Lliga, havia forçosament de despertar, encara que només fos per la seva bavejant impotència, la repugnància dels vells revolucionaris de la Lliga. Davant de les precàries idees teòriques anteriors i davant de les desviacions pràctiques que d’elles en resultaven, els de Londres van anar adonant-se, cada cop més, que Marx i jo teníem raó amb la nostra nova teoria. Al fet que això fos comprès va contribuir indubtablement als mencionats quant a capacitat teòrica: el miniaturista Karl Pfänder, de Heilbronn, i el sastre Georg Eccarius, de Turingia [******].

Resumint, a la primavera de 1847 es va presentar Moll a Brussel·les a visitar Marx, i seguidament a París a visitar-me a mi, per a invitar-nos novament, en nom dels seus camarades, a ingressar a la Lliga. Ens va dir que estaven convençuts, tant de la justesa general de la nostra concepció, com de la necessitat d’alliberar la Lliga de les velles tradicions i formes conspiratives. Que si volíem ingressar, se’ns donaria l’ocasió, en un congrés de la Lliga, per desenvolupar el nostre comunisme crític en un manifest, que després es publicaria com a manifest de la Lliga; i que nosaltres podríem contribuir també a substituir l’organització antiquada de la Lliga per una altra nova, més adequada als temps i a les finalitats perseguides.

Del fet que la classe obrera alemanya necessitava, encara que només fos per raons de propaganda, una organització, i que aquesta organització, si no havia de ser purament local, havia de ser necessàriament clandestina, fins i tot a fora d’Alemanya, no en teníem cap mena de dubte. Doncs bé; en la Lliga teníem precisament aquella organització. I si el que havíem hagut de retreure’ls fins llavors era abandonat ara com erroni pels mateixos representants de la Lliga, i aquests ens convidaven a col·laborar en la seva reorganització, podíem nosaltres negar-nos-hi? Està clar que no. Vam ingressar, doncs, a la Lliga; Marx va formar una comuna a Brussel·les amb els nostres amics més propers, i jo assistia a les tres comunes de París.

L’estiu de 1847, es va celebrar a Londres el primer Congrés de la Lliga, en el que W. Wolff va acudir representant a les comunes de Brussel·les i jo a les de París. En aquest Congrés es va dur a terme, abans de res, la reorganització de la Lliga. Es va suprimir el que quedava encara dels vells noms místics de l’època conspirativa; la Lliga es va organitzar en forma de comunes, cercles, cercles directius, Comitè Central i Congrés, anomenant-se a partir de llavors Lliga dels Comunistes. “La finalitat de la Lliga és el derrocament de la burgesia, la dominació del proletariat, la supressió de la vella societat burgesa, basada en els antagonismes de classe, i la creació d’una nova societat, sense classes i sense propietat privada”. Tal era el text de l’article primer [*******]. Pel que fa a l’organització, aquesta era absolutament democràtica, amb comitès elegits i revocables en tot moment, amb la qual cosa es tancava la porta a totes les vel·leïtats conspiratives que exigeixen sempre un règim de dictadura, i la Lliga es convertia – almenys per als temps normals de pau- en una societat exclusivament de propaganda. Aquests nous estatuts – vegis com de democràticament es procedia ara- es van presentar a les comunes per a la seva discussió, tornant a examinar-se en el segon Congrés, que els va aprovar definitivament el 8 de desembre de 1847. Apareixen reproduïts en l’obra de Wermuth i Stieber, tom I, pàg. 239, apèndix X.

El segon Congrés es va celebrar a finals de novembre i començaments de desembre del mateix any. En aquest Congrés hi va assistir també Marx, que va defensar en un llarg debat – el Congrés va durar, com a mínim, deu dies-, la nova teoria. Per fi, totes les objeccions i dubtes van quedar aclarits, els nous principis van ser aprovats per unanimitat i Marx i jo vam rebre l’encàrrec de redactar el manifest. Així ho vam fer, immediatament. Poques setmanes abans de la revolució de febrer, vam enviar el Manifest (+) a Londres, per a la seva impressió. Des de llavors, ha fet la volta al món, està traduït a quasi totes les llengües i serveix encara avui de guia del moviment proletari, en els més diversos països. La vella divisa de la Lliga: “Tots els homes són germans”, va ser reemplaçada pel nou crit de guerra: “Proletaris de tots els països, uniu-vos!”, que proclamava obertament el caràcter internacional de la lluita. Disset anys després, la nova divisa ressonava en el món sencer com el crit de batalla de l’Associació Internacional dels Treballadors, i avui apareix inscrita en les banderes del proletariat militant de tots els països.

Va esclatar la revolució de febrer. El Comitè Central de Londres va transferir immediatament els seus poders al cercle directiu de Brussel·les. Però aquest acord va arribar en el moment en què Brussel·les ja es trobava, de fet, en estat de setge i sobretot quan els alemanys ja no es podien reunir enlloc. Com tots estàvem a punt de traslladar-nos a París, el nou Comitè Central va acordar, al seu torn, dissoldre’s, transferint tots els seus poders a Marx i autoritzant-lo a constituir immediatament a París, un nou Comitè Central. Amb prou feines s’havien separat les cinc persones que van prendre aquest acord (era el 3 de març de 1848), quan la policia va irrompre a la casa de Marx, arrestant-lo i obligant-lo a sortir l’endemà cap a França, viatge que precisament ell es disposava a emprendre.

Aviat vam tornar a reunir-nos tots de nou a París. Aquí, es va redactar el següent document, signat pels membres del nou Comitè Central, document que es va difondre per tota Alemanya i del que encara alguns avui en podrien aprendre alguna cosa:

“REIVINDICACIONS DEL PARTIT COMUNISTA A ALEMANYA [17]

1. Tota Alemanya serà declarada República una i indivisible.

3. Els representants del poble seran retribuïts, per tal que també els obrers puguin formar part del parlament del poble alemany.

4. Armament general del poble.

7. Les finques dels prínceps i altres possessions feudals, totes les mines, pedreres, etc., es converteixen en propietat de l’Estat. En les finques s’organitzarà l’explotació a gran escala i amb els recursos més moderns de la ciència, en profit de la col·lectivitat.

8. Les hipoteques sobre les terres dels pagesos es declaren propietat de l’Estat; els pagesos abonaran a l’Estat els interessos d’aquestes hipoteques.

9. En les regions on estigui desenvolupat el sistema d’arrendaments, la renda del sòl o preu de l’arrendament es pagarà a l’Estat en concepte d’impost.

11. L’Estat prendrà el control de tots els mitjans de transport: ferrocarrils, canals, vaixells, camins, correus, etc., convertint-los en propietat de l’Estat i posant-los a disposició de la classe desposseïda.

14. Restricció del dret d’herència.

15. Implantació de forts impostos progressius i abolició dels impostos sobre els articles de consum.

16. Organització de tallers nacionals. L’Estat garanteix a tots els treballadors mitjans de subsistència i assumeix la cura dels incapacitats per a treballar.

17. Instrucció pública general i gratuïta.

En interès del proletariat alemany, de la petita burgesia i dels pagesos, treballar amb tota l’energia per la implantació de les mesures que queden apuntades, ja que només l’aplicació d’aquestes mesures assegurarà als milions d’homes, que fins ara estaven sent explotats a Alemanya per una minoria insignificant i als que es pretendrà seguir mantenint en l’opressió, els drets i el poder que els pertanyen com creadors de tota la riquesa.

El Comitè: Karl Marx, K. Schapper, H. Bauer, F. Engels, J. Moll, W. Wolff”

A París hi havia en aquell moment la mania de les legions revolucionàries. Espanyols, italians, belgues, holandesos, polonesos, alemanys s’ajuntaven en partides per anar a alliberar les seves respectives pàtries. La legió alemanya estava acabdillada per Herwegh, Bornstedt i Börnstein. I com, immediatament després de la revolució, els obrers estrangers, a més a més de quedar-se sense feina, es veien assetjats pel públic, acudien en gran nombre a les legions. El nou govern va veure en elles un mitjà per deslliurar-se dels obrers estrangers, i els va concedir “l’etape du soldat”, o sigui, allotjament per la ruta i un plus de marxa de 50 cèntims per dia fins a la frontera, a on després el sensible ministre de Negocis Estrangers, que tenia sempre les llàgrimes a punt, el retòric Lamartine, s’encarregaria de denunciar-los als seus governs respectius.

Nosaltres ens vam oposar amb l’energia més gran a aquest intent de jugar a la revolució. Enmig de l’efervescència regnant a Alemanya, fer una incursió al país per importar la revolució des de fora i a la força, equivalia a soscavar la revolució alemanya, reforçar als governs i entregar als mateixos legionaris – d’això s’encarregava Lamartine- desarmats a les mans de les tropes alemanyes. Més tard, en triomfar la revolució a Viena i a Berlín, la legió ja no tenia cap objecte; però com s’havia començat el joc, es va prosseguir.

Vam fundar un club comunista alemany [18], en el que van aconsellar als obrers que es mantinguessin al marge de la legió i retornessin individualment al seu país, per posar-se allà al servei del moviment. El nostre vell amic Flocon, que formava part del Govern Provisional, va aconseguir per als obrers expedits per nosaltres les mateixes facilitats de viatge que s’havien oferit als legionaris. D’aquesta manera, vam enviar a Alemanya de 300 a 400 obrers, entre ells la gran majoria de membres de la Lliga.

Com no era difícil de preveure, la Lliga va resultar ser una palanca massa dèbil per canalitzar el moviment desencadenat de les masses populars. Les tres quartes parts dels afiliats a la Lliga, que abans residien a l’estranger, en tornar al seu país havien canviat de residència, amb la qual cosa es dissolien en gran manera les seves comunes anteriors i ells perdien tot contacte amb la Lliga. Una part, els més ambiciosos, ni tan sols es van preocupar de restablir aquest contacte, sinó que cadascú es va posar a organitzar en la seva localitat, pel seu compte i risc, un petit moviment per separat. Finalment, les condicions que es donaven a cada petit Estat, a cada província, a cada ciutat, eren tan distintes, que la Lliga no hauria pogut donar als seus afiliats més que instruccions molt generals, i aquestes es podien fer arribar molt millor per mitjà de la premsa. En una paraula, des del moment que van cessar les causes que havien fet necessària una Lliga secreta, va perdre també aquesta la seva significació. I als qui menys podia sorprendre tal cosa, era precisament als que acabaven de despullar a aquesta Lliga secreta de l’últim vestigi del seu caràcter conspiratiu.

No obstant això, ara es demostrava que la Lliga havia estat una excel·lent escola d’acció revolucionària. Al Rin, a on la “Neue Rheinische Zeitung” [++] constituïa un centre sòlid, a Nassau, al Hessen renà, etc., eren sempre afiliats a la Lliga els que apareixien al cap de l’ala extrema del moviment democràtic. I el mateix a Hamburg. Al sud d’Alemanya molestava el predomini de la democràcia petitburgesa. A Breslau, hi va treballar fins a l’estiu de 1848 Wilhelm Wolff, amb gran èxit, aconseguint ser nomenat candidat per representar Silèsia en el parlament de Frankfurt [19]. L’Assemblea de Berlín va ser convocada a Berlín el maig de 1848 per elaborar la Constitució “de comú acord amb la Corona”. En haver-se adoptat aquesta fórmula com a base de la seva activitat, l’Assemblea va renunciar amb això al principi de la sobirania del poble; al novembre, d’acord amb un decret del rei va ser traslladada a Brandenburg; fou dissolta durant el cop d’Estat a Prússia el desembre de 1848. Finalment, el caixista Stephan Born, militant actiu de la Lliga a Brussel·les i París, va fundar a Berlín una “Germandat Obrera”, que va adquirir considerable extensió i va durar fins a l’any 1850. Born, jove de molt talent, però que tenia massa pressa per convertir-se en un personatge polític, “va fraternitzar” amb els elements més dispars, amb tal de poder reunir al seu voltant un tropell de gent; i ell no era, ni de molt, l’home capaç de posar unitat en les més dispars tendències i de fer la llum en el caos. Per això, en les publicacions oficials de la seva associació es barregen, com en un bigarrat mosaic, les idees defensades en el Manifest Comunista amb els records i els anhels gremials, fragments de Louis Blanc i Proudhon, el proteccionisme, etc.; en una paraula, es volia complaure a tot el món. Es van organitzar, sobretot, vagues, sindicats, cooperatives de producció, oblidant-se que el més important era conquerir, mitjançant victòries polítiques, el terreny sense el qual totes aquelles coses no podien sostenir-se a la llarga. I quan, més tard, les victòries de la reacció van fer sentir als dirigents de la Germandat la necessitat de llançar-se directament a la lluita revolucionària, aquelles confuses masses que s’agrupaven al seu voltant els van deixar, naturalment, a l’estacada. Born va prendre partit en la insurrecció de Dresden, el maig de 1849 [20], i va poder escapar amb sort. Però la Germandat Obrera es va comportar davant del gran moviment polític del proletariat com una simple Lliga particular, que en part només existia sobre el paper i la importància de la qual era tan secundària que la reacció no va considerar necessari suprimir-la fins al 1850, sense posar-se fins anys més tard amb aquells plançons seus que encara continuaven existint. I Born, llur autèntic nom era Buttermilch, no es va convertir en un personatge polític sinó en un modest professor suís, que ja no traduïa a Marx al llenguatge gremial, sinó al plàcid Renan al seu alemany almivarat.

El 13 de juny de 1849 a París [21], la derrota de les insurreccions de maig a Alemanya i l’aixafament de la revolució hongaresa pels russos van posar un punt final a tot el període de la revolució de 1848. Però el triomf de la reacció no era encara, ni de bon tros, definitiu. S’imposava la reorganització de les forces revolucionàries disperses, i per tant també les de la Lliga. Les circumstàncies vedaven, com abans de 1848, tota organització pública del proletariat; calia tornar a organitzar-se, doncs, secretament.

A la tardor de 1849, es van tornar a reunir a Londres la majoria dels membres dels antics comitès centrals i congressos. Només faltava Schapper, encarcerat a Wiesbaden, i que es va presentar després d’absolt, a la primavera de 1850, i Moll, qui després d’haver complert una sèrie de missions perillosíssimes i de diversos viatges d’agitació – l’últim, per a reclutar en el si del mateix exèrcit prussià, a la província del Rin, artillers muntats per a les bateries del Palatinat- es va enrolar a la companyia d’obrers de Besançon, del destacament de Willich, morint d’un tret al cap durant la batalla del Murg, davant del pont de Rotenfels. En canvi, va aparèixer en escena Willich. Aquest era un d’aquells comunistes sentimentals que tant abundaven des de 1845 en l’occident d’Alemanya, i que només per aquest sol fet ja abrigava una hostilitat secreta instintiva contra la nostra tendència crítica. Però ell era encara més; era un perfecte profeta, convençut de la seva missió de messies predestinat del proletariat alemany, i, com a tal, aspirant directe a la dictadura política, i de la mateixa manera a la dictadura militar. I així, junt amb el comunisme basat en el cristianisme primitiu, predicat abans per Weitling, va sorgir una mena d’Islam comunista. Però, de moment, la propaganda d’aquesta nova religió va quedar circumscrita a la caserna militar de refugiats el comandament del qual el tenia Willich.

Es va procedir, doncs, a organitzar de nou la Lliga, es va publicar el Missatge de març de 1850 [+++], publicat en l’apèndix (IX, Núm. 1 [22]) i es va enviar a Alemanya com emissari a Heinrich Bauer. El Missatge, redactat per Marx i per mi, té encara avui interès, ja que la democràcia petitburgesa segueix sent encara el partit que en la propera commoció europea, que no tardarà a produir-se (perquè l’interval entre les revolucions europees – 1815, 1830, 1848-1852, 1870- és, en el nostre segle, de 15 a 18 anys), serà, necessàriament, el primer a empunyar el timó d’Alemanya, com salvador de la societat enfront dels obrers comunistes. Per tant, moltes de les coses que diem allà encara segueixen tenint aplicació avui. La missió de Heinrich Bauer va ser coronada per un èxit complet. Aquell coratjós sabater era un diplomàtic innat. Va tornar a incorporar a l’organització activa als antics membres de la Lliga – alguns dels quals s’havien deslligat d’ella i d’altres operaven pel seu compte-, i en particular als dirigents de la Germandat Obrera. I la Lliga va començar a jugar un paper predominant en les associacions obreres, camperoles i gimnàstiques, en proporcions superiors a les d’abans de 1848, fins al punt que ja en el següent Missatge trimestral dirigit a les comunes el juny de 1850, es va poder fer constar que l’estudiant Schurz, de Bonn (el que més tard havia de ser exministre a Nord Amèrica), que havia viatjat per Alemanya al servei de la democràcia petitburgesa, “s’ha trobat ja amb què tots els elements útils estan en mans de la Lliga” (vegis l’apèndix, IX Núm. 2). Aquesta fou, indubtablement, l’única organització revolucionària alemanya d’importància.

Però la funció que aquesta organització havia d’exercir, depenia molt essencialment que es realitzessin o no les perspectives d’un nou auge de la revolució. En el transcurs de 1850, aquestes perspectives es van anar fent cada cop més inversemblants, i fins i tot impossibles. La crisi industrial de 1847, que va preparar la revolució de 1848, havia estat superada; havia començat un nou període, fins llavors mai vist, de prosperitat industrial: qui tingués ulls per veure i els fes servir s’havia de convèncer que la tempesta revolucionària de 1848 s’anava dissipant a poc a poc.

“Sota aquesta prosperitat general, en la que les forces productives de la societat burgesa es desenvolupen tot l’exuberantment que poden desenvolupar-se dins de les condicions burgeses, no es pot ni parlar d’una vertadera revolució. Semblant revolució només pot donar-se en aquells períodes en què aquests dos factors, les modernes forces productives i les formes burgeses de producció, incorren en mútua contradicció. Les diferents querelles a les quals ara es deixen anar i en les que es comprometen recíprocament els representants de les distintes fraccions del partit continental de l’ordre, no donen, ni de bon tros, peu per a noves revolucions; al contrari, són possibles només perquè la base de les relacions socials és, per ara, tan segura i – cosa que la reacció ignora- tan burgesa. Contra ella xocaran tots els intents de la reacció de contenir el desenvolupament burgès, així com tota la indignació moral i totes les proclames entusiastes dels demòcrates”. Així escrivíem Marx i jo a la “Revista de maig a octubre de 1850” de la “Neue Rheinische Zeitung. Politisch-ökonomische Revue” [23], quadern V-VI, Hamburg, 1850, pàg. 153.

Però aquesta manera freda d’apreciar la situació era per a molta gent una heretgia en aquells moments en què Ledru-Rollin, Louis Blanc, Mazzini, Kossuth i els astres alemanys de menor magnitud, com Ruge, Kinkel, Gögg i què sé jo quants més, es reunien a Londres per formar a munts els governs provisionals de l’avenir, no només per als seus respectius països, sinó per a tota Europa, i en què només faltava rebre dels Estats Units el diners necessaris, a títol d’emprèstits revolucionaris, per dur a terme, en un tancar i obrir d’ulls, la revolució europea, i amb ella, naturalment, la instauració de les corresponents repúbliques. A qui podria estranyar-li que un home com Willich es deixés arrossegar per això, que Schapper es deixés també portar per la seva vella picor revolucionària, i que la majoria dels obrers que sobre manera vivien com refugiats a Londres els seguissin al camp dels fabricants demòcrata-burgesos de revolucions? El cas és que el retraïment defensat per nosaltres no era del gust d’aquestes gents, capficades que els llancéssim a l’esport de fer revolucions. I, com ens hi vam negar de la manera més enèrgica, va sobrevenir l’escissió; la resta ho veurà el lector en les Revelacions [++++]. Després va venir la detenció a Hamburg, primer de Nothjung i després d’Haupt, qui va trair als seus companys, denunciant els noms dels qui formaven el Comitè Central de Colònia; ell era el que havia de servir en el procés de testimoni principal de càrrec; però els seus parents no van voler passar per aquesta vergonya i el van expedir a Rio de Janeiro, on més endavant es va establir com a comerciant, arribant a ser, en retorn dels seus mèrits, primer cònsol general de Prússia i després d’Alemanya. En l’actualitat, torna a estar a Europa [+++++].

Vet aquí, per a una major comprensió del que segueix, la llista dels acusats de Colònia: 1) P. G. Röser, obrer cigarrer; 2) Heinrich Bürgers, que va morir sent diputat progressista a la Dieta; 3) Peter Nothjung, sastre, mort fa pocs anys a Breslau, sent fotògraf; 4) W. J. Reiff; 5) el Dr. Hermann Becker, actualment alcalde de Colònia i membre de la cambra alta; 6) el Dr. Roland Daniels, metge, que va morir pocs anys després del procés, a causa d’una tuberculosi adquirida a la presó; 7) Karl Otto, químic; 8) el Dr. Abraham Jacoby, actualment metge a Nova York; 9) el Dr. J. J. Klein, actualment metge i regidor de Colonia; 10) Ferdinand Freiligrath, que llavors ja estava a Londres; 11) J. L. Ehrhand, viatjant; 12) Friedrich Lessner, sastre, actualment a Londres. D’aquests, van ser condemnats per temptativa d’altra traïció, després de la vista del procés davant del jurat, que va durar des del 4 d’octubre fins al 12 de novembre de 1852, els següents: Röser, Bürgers i Nothjung a sis anys; Reiff, Otto i Becker a cinc anys, i Lessner a tres anys de reclusió en una fortalesa. Daniels, Klein, Jacoby i Ehrhard van ser absolts.

Amb el procés de Colònia acaba el primer període del moviment obrer comunista a Alemanya. Immediatament després de la condemna vam dissoldre la nostra Lliga; pocs mesos més tard finia també el Sonderbund de Willich-Schapper [24].

***

Entre aquella època i la d’avui, s’interposa tota una generació. Llavors, Alemany era un país d’artesania i indústria domèstica, basada en el treball manual; avui, és un gran país industrial, subjecte encara a una contínua revolució industrial. Llavors calia anar buscant d’un en un els obrers conscients de la seva situació com obrers i de la seva contraposició historicoeconòmica amb el capital, perquè aquesta mateixa contraposició estava encara en una fase molt inicial. Avui, cal sotmetre a tot el proletariat alemany a lleis d’excepció, per entorpir, encara que sigui només una mica, el procés de la formació total de la seva consciència de classe oprimida. Llavors, els pocs homes que havien sabut comprendre el paper històric del proletariat s’havien de reunir secretament, d’agrupar-se d’amagat en petites comunes de 3 a 20 individus. Avui, el proletariat alemany ja no necessita cap organització oficial, ni pública, ni secreta; n’hi ha prou amb la simple i natural cohesió que dóna la consciència de l’interès de classe, per a commoure a tot l’imperi alemany, sense necessitat d’estatuts, de comitès, d’acords ni d’altres formes tangibles. Bismarck és l’àrbitre d’Europa a l’altre costat de les fronteres d’Alemanya; però en l’interior d’Alemanya s’aixeca, cada dia més amenaçadora, la figura atlètica del proletariat alemany que Marx pronosticava ja el 1844, el gegant a qui els estrets murs de l’edifici imperial, aixecats a la mesura dels filisteus, li vénen massa petits, i llur talla imponent i fornides esquenes segueixen desenvolupant-se mentre arriba el moment en què serà suficient que s’aixequi de la seva cadira perquè salti feta mica tota l’estructura de l’imperi alemany. Més encara. El moviment internacional del proletariat europeu i americà és avui tan fort, que no només la seva primera forma estreta – la de la Lliga secreta-, sinó la seva segona forma, infinitament més ampla – la pública de l’Associació Internacional dels Treballadors-, s’ha convertit en un obstacle per ell, perquè avui n’hi ha prou amb el simple sentiment de solidaritat, nascut de la consciència de la identitat de la seva situació de classe, per tal de crear i mantenir unit entre els obrers de tots els països i llengües un sol i únic partit: el gran partit del proletariat. Les doctrines sostingudes per la Lliga des del 1847 fins al 1853 i que en aquell moment podien ser tractades despectivament pels savis filisteus, com quimeres sortides d’uns quants caps esbojarrats i exaltats, com doctrines misterioses d’alguns sectaris solts; compten avui amb innombrables partidaris en tots els països civilitzats del món des dels condemnats de les mines de Sibèria, fins als buscadors d’or de Califòrnia; i el fundador d’aquesta teoria, l’home més odiat i més calumniat del seu temps, Karl Marx, era, quan va morir, el conseller sempre sol·licitat i sempre disposat del proletariat d’ambdós mons.

Londres, 8 d’octubre de 1885

_________________________

NOTES

[*] Vegis la present edició, t. 1, pp. 110-140. (N. de l’E.)

[**] Societat de les estacions de l’any. (N. de l’E.)

[***] Entenc per comunisme igualitari, com queda dit, només aquell comunisme que es recolza exclusivament o predominant en el postulat de la igualtat.

[****] “Der Volks-Tribun” (133). (N. de l’E.)

[*****] Vegis la present edició, t. 1, pp. 133-135. (N. de l’E.)

[******] Pfänder va morir a Londres, fa uns vuit anys. Era un home de fina intel·ligència, un esperit agut, irònic, dialèctic. Eccarius va ser més tard, durant molts anys, com és sabut, secretari del Consell General de l’Associació Internacional dels Treballadors, del que formaven part, entre altres, diversos antics afiliats a la Lliga: Eccarius, Pfänder, Lessner, Lochner, Marx i jo. Més tard, Eccarius es va consagrar exclusivament al moviment sindical anglès.

[*******] Vegis K. Marx i F. Engels, “Estatuts de la Lliga dels Comunistes” (N. de l’E.)

[+] Vegis la present edició, t. 1, pp. 110-140. (N. de l’E.)

[++] Vegis el present tom, pp. 174-183. (N. de l’E.)

[+++] Vegis la present edició, t. 1, pp. 179-189. (N. de l’E.)

[++++] Vegis C. Marx, “Revelacions sobre el procés dels comunistes de Colònia”. (N. de l’E.)

[+++++] Schapper va morir a Londres, a finals de la dècada del 60. Willich va fer la guerra civil als Estats Units [25], havent-se distingit en ella. A la batalla de Murfreesboro (Tennessee), sent general de brigada, va rebre un tret al pit, del qual va guarir. Va morir a Nord Amèrica fa uns deu anys (1878). Respecte a les altres persones de les quals es parla en el text, diré que Heinrich Bauer ha desaparegut a Austràlia i que Weitling i Ewerbeck han mort als Estats Units.

[1] Engels va escriure el treball “Contribució a la història de la Lliga dels comunistes” com a introducció a l’edició alemanya de 1885 del treball de Marx “Revelacions sobre el procés dels comunistes a Colònia”. En els anys de la vigència de la Llei d’excepció era molt important que la classe obrera d’Alemanya aprengués l’experiència de la lluita revolucionària en el període de l’ofensiva de la reacció de 1849-1852. Precisament per això Engels va considerar necessari reeditar aquella publicació de Marx.

[2] Es tracta del procés organitzat a Colònia (del 4 d’octubre al 12 de novembre de 1852) amb fins provocatius pel govern de Prússia contra 11 membres de la Lliga dels Comunistes. Acusats de crim d’alta traïció sobre la base de documents falsos i perjuris, set van ser condemnats a reclusió en la fortalesa per terminis de 3 a 6 anys.

[3] Babovisme: Un corrent del comunisme utòpic igualitari fundat pel revolucionari francès de finals del segle XVIII Gracchus Babeuf i els seus adeptes. 

[4] “Société des Saisons” («Societat de les Estacions de l’Any»): organització conspirativa republicana-socialista secreta que actuava a París durant els anys de 1837 a 1839 sota la direcció de A. Blanqui i A. Barbès.

La sublevació del 12 de maig de 1839, a París, en la qual van exercir el paper principal els obrers revolucionaris, va ser preparada per la Societat de les Estacions de l’Any; la sublevació, que no es recolzava en les àmplies masses, va ser aixafada per les tropes governamentals i la Guàrdia Nacional.

[5] Es tracta d’un episodi de la lluita dels demòcrates alemanys contra la reacció a Alemanya denominat «l’atemptat de Frankfurt»; un grup d’elements radicals va assaltar el 3 d’abril de 1833 l’òrgan central de la Confederació Germànica – la Dieta federal de Frankfurt del Maine- per provocar la revolució en el país i proclamar la República de tota Alemanya; les tropes van esclafar la sublevació deficientment preparada.

[6] El febrer de 1834, el demòcrata burgès italià Mazzini va organitzar una expedició dels membres de la «Jove Itàlia», societat fundada per ell el 1831, i d’un grup d’emigrats revolucionaris a Suïssa, a Savoia, amb la finalitat d’aixecar una insurrecció per la unificació d’Itàlia i proclamar la República Italiana burgesa i independent. Després d’entrar a Savoia, el destacament va ser derrotat per les tropes del Piemont.

[7] Es coneixia com a demagogs a Alemanya, des del 1819, als participants del moviment d’oposició entre la intel·lectualitat alemanya que es pronunciaven contra el règim reaccionari dels Estats alemanys i exigien la unificació d’Alemanya. Els «demagogs» eren víctimes de cruels repressions per part de les autoritats alemanyes.

[8] Es refereix a l'”Associació Educativa d’Obrers Alemanys” domiciliada a la dècada del 50 del segle XIX, a Londres, Great Windmill-Street, fundada el febrer de 1840 per C. Schapper, J. Moll i altres personalitats de la Lliga dels Justiciers. Marx i Engels van participar en la seva activitat en els anys 1849 i 1850. El 17 de setembre de 1850, Marx, Engels i diversos partidaris seus van abandonar l’Associació perquè una gran part de la mateixa s’havia passat a la fracció sectària aventurera de Willich-Schapper. Al fundar-se la Internacional el 1864, l’Associació va passar a ser Secció alemanya de l’Associació Internacional dels Treballadors a Londres. L’Associació de Londres va existir fins a 1918, quan va ser clausurada pel govern d’Anglaterra.

[9] “Vorwärts” («Endavant»): diari alemany que es va publicar a París des de gener fins desembre de 1844 dues vegades per setmana. Hi van col·laborar Marx i Engels.

[10] “Deutsch-Französische Jahrbücher” («Anals francoalemanys»): es publicava a París, en alemany, sota la redacció de K. Marx i A. Ruge. No va sortir més que el primer fascicle (doble) el febrer de 1844. En ell s’hi van publicar les obres de Karl Marx: “Contribució al problema hebreu”, així com les de Friedrich Engels: “Esbossos per la crítica de l’Economia Política” i “Situació d’Anglaterra. Thomas Carlyle, El passat i el present”. Aquestes obres marcaven el pas definitiu de Marx i Engels del democratisme revolucionari al materialisme i al comunisme. La causa principal del cessament de la publicació de l’anuari residia en les divergències en qüestions de principi entre Marx i el radical burgès Ruge.

[11] L'”Associació d’Obrers Alemanys a Brussel·les” fou fundada per Marx i Engels a finals d’agost de 1847, amb l’objectiu d’educar políticament als obrers alemanys residents a Bèlgica. Sota la direcció de Marx, Engels i els seus companys, l’Associació es va convertir en un centre legal d’unió dels proletaris revolucionaris alemanys a Bèlgica. Els millors elements de l’Associació integraven l’Organització de Brussel·les de la Lliga dels Comunistes. Les activitats de l’Associació d’Obrers Alemanys a Brussel·les es van suspendre poc després de la revolució de febrer de 1848 a França, a causa de les detencions i l’expulsió dels seus components per la policia belga.

[12] “Deutsche-Brüsseler-Zeitung” («Diari Alemany de Brussel·les»): diari fundat pels emigrats polítics alemanys a Brussel·les; es va publicar des de gener de 1847 fins al febrer de 1848. A partir de setembre de 1847, Marx i Engels van col·laborar permanentment en ell i van exercir una influència directa en la seva orientació. Sota la direcció de Marx i Engels, es va convertir en l’òrgan de la Lliga dels Comunistes.

[13]”The Northern Star” («L’Estrella del Nord»): setmanari anglès, òrgan central dels cartistes, fundat el 1837. Es va publicar fins al 1852, inicialment a Leeds i després a partir de novembre de 1844, a Londres. El fundador i redactor del diari va ser F. O’Connor. També va ser membre de la redacció J. Harney. Des del 1843 fins al 1850 va publicar articles d’Engels.

[14] “Associació Democràtica”, fundada a Brussel·les la tardor de 1847, agrupava en les seves files a revolucionaris proletaris, principalment els emigrats revolucionaris alemanys, i elements d’avantguarda de la democràcia burgesa i petit-burgesa. Marx i Engels van exercir un paper actiu en la fundació de l’Associació. El 15 de novembre de 1847, Marx va ser elegit vicepresident d’aquesta, proposant-se per al càrrec de president al demòcrata belga L. Jottrand. Gràcies a la influència de Marx, l’Associació Democràtica de Brussel·les es va convertir en un important centre del moviment democràtic internacional. Després d’haver estat deportat Marx de Brussel·les, a principis de març de 1848, i de les repressions de les autoritats belgues contra els elements més revolucionaris de l’Associació, l’activitat d’aquesta va adquirir un caràcter més estret, purament local, cessant del tot pràcticament cap al 1849.

[15] “La Reforme” («La reforma»): diari francès, òrgan dels demòcrates republicans i socialistes petit-burgesos; es va publicar a París de 1843 a 1850. Des de l’octubre de 1847 fins al gener de 1848 Engels hi va inserir diversos articles seus.

[16] “Der Volks-Tribun” («El Tribú popular»): setmanari fundat pels «socialistes vertaders» alemanys a Nova York; es va publicar des del 5 de gener fins al 31 de desembre de 1846

[17] Les “Reivindicacions del Partit Comunista a Alemanya” van ser escrites per Marx i Engels a París entre el 21 i el 29 de març de 1848. Van ser la plataforma política de la Lliga dels Comunistes en la incipient revolució alemanya. Publicades en full volant, es distribuïen com documents directius als membres de la Lliga dels Comunistes que tornaven a la seva terra. Durant la revolució, Marx, Engels i els seus partidaris van tractar de propagar aquest document programàtic entre les grans masses.

[18] Es tracta del Club dels obrers alemanys fundats a París el 8-9 de març de 1848 a iniciativa de la Lliga dels Comunistes. Marx exercia el paper dirigent en aquesta organització. La finalitat de la fundació del Club era unir als obrers emigrats alemanys a París i explicar-los la tàctica del proletariat en la revolució democràtica burgesa.

[19] Assemblea de Frankfurt: Assemblea Nacional convocada després de la revolució de març a Alemanya, que va començar les seves sessions el 18 de maig de 1848, a Frankfurt del Maine. La tasca principal de l’Assemblea consistia a liquidar el fraccionament polític d’Alemanya i elaborar la Constitució de tota Alemanya. Això no obstant, a causa de la covardia i les vacil·lacions de la seva majoria liberal, la indecisió i la inconseqüència de la seva ala esquerra, l’Assemblea no es va atrevir a prendre en les seves mans el poder suprem del país i no va saber adoptar una postura decidida respecte de les qüestions fonamentals de la revolució alemanya dels anys 1848-49. El 30 de maig de 1849, l’Assemblea es va veure obligada a traslladar la seva seu a Stuttgart. El 18 de juny fou dispersada per les tropes.

[20] Es tracta de la insurrecció armada a Dresden del 3 al 8 de maig i de les insurreccions a Alemanya del Sud i de l’Oest de maig a juliol de 1849 en defensa de la Constitució imperial aprovada per l’Assemblea Nacional de Frankfort el 28 de març de 1849, però rebutjada per diversos Estats alemanys. Les insurreccions tenien caràcter aïllat i espontani, i van ser aixafades cap a mitjans de juliol de 1849.

[21] El 13 de juny de 1849, a París, el partit petit-burgès La Muntanya va organitzar una manifestació pacífica de protesta contra l’enviament de tropes franceses per esclafar la revolució a Itàlia. La manifestació va ser dissolta per les tropes. Molts líders de La Muntanya van ser arrestats i deportats o van haver d’emigrar de França.

[22] A l’edició de 1885 del treball de Marx “Revelacions sobre el procés dels comunistes a Colònia”, per al que va ser escrit el present article a tall d’introducció, Engels va incloure diversos annexos, entre els quals els missatges del Comitè Central a la Lliga dels Comunistes de març i juny de 1850.

[23] “Neue Rheinische Zeitung. Politisch-ökonomische Revue” («Nou Diari del Rin. Revista politicoeconòmica»): revista, òrgan teòric de la Lliga dels Comunistes, fundada per Marx i Engels. Es va publicar des de desembre de 1849 fins al novembre de 1850; van sortir sis números.

[24]”Sonderbund” («Unió a part»): per analogia a la unió dels cantons catòlics reaccionaris de Suïssa als anys quaranta del segle XIX, Marx i Engels anomenaven irònicament així a la fracció sectària aventurera de Willich-Schapper, que s’havia separat després de l’escissió de la Lliga dels Comunistes del 15 de setembre de 1850 per formar una organització a part, amb el seu propi Comitè Central. La fracció va ajudar amb la seva activitat a la policia prussiana a descobrir les societats il·legals de la Lliga dels Comunistes a Alemanya i li va donar pàbul per començar el 1852 a Colònia, un procés judicial contra els dirigents més destacats de la Lliga dels Comunistes.

[25] La guerra civil nord-americana (1861-1865) es va dur a terme entre els Estats industrials del Nord dels EUA i els revoltats Estats esclavistes del Sud, que volien conservar l’esclavitud i van resoldre el 1861 separar-se dels Estats del Nord. La guerra va ser el resultat de la lluita de dos sistemes: el de l’esclavitud i el del treball assalariat.