Friedrich Engels 

Capítol del llibre La guerra dels camperols a Alemanya, escrit l’any 1850. Font: Marxist Internet Archive. Traduït del castellà al català per Carlos Saez.

La descentralització, l’autonomia local i regional, la diversitat comercial i industrial de les províncies, la insuficiència de les comunicacions feien impossible l’agrupament en un conjunt d’aquestes classes tan diverses, que no es realitza fins a difondre’s les idees revolucionàries político-religioses de la Reforma. Les classes que adopten aquestes idees i les que s’oposen a elles aconsegueixen —encara que lentament i penosa— la concentració de la nació sencera en tres camps: el catòlic o reaccionari, el luterà, burgès-reformista i el revolucionari. El fet que aquesta divisió fos poc conseqüent trobant-se en els dos primers camps elements en part semblants, s’explica per l’estat de descomposició en què es trobaven les classes feudals i per la descentralització que en regions diferents va fer reaccionar a la mateixa classe de diferents maneres. Durant els últims anys hem pogut veure a Alemanya tants fets semblants que no ens pot sorprendre l’aparent confusió de classes i subclasses en les condicions molt més embullades del segle XVI.

Malgrat les experiències de fa poc, la ideologia alemanya no vol veure en les lluites que van fer malbé l’Edat mitjana sinó una vehement disputa teològica. Segons diuen els nostres historiadors patris i els nostres savis de càtedra, les gents d’aquella època no haurien tingut motiu per a renyir per les coses d’aquest món si s’haguessin pogut posar d’acord sobre els assumptes celestials. Aquests ideòlegs són bastant crèduls per a prendre com a bona moneda totes les il·lusions que una època té sobre si mateixa o que els ideòlegs d’una època es fan sobre ella. En la revolució de 1789 aquesta mateixa gent no veu més que una discussió una miqueta acalorada sobre els avantatges de la monarquia constitucional respecte a la monarquia absoluta; en la revolució de juliol una controvèrsia pràctica sobre l’insostenible del dret diví; en la de febrer un assaig de resoldre la qüestió: república o monarquia?, etc. Els nostres ideòlegs no volen saber res de la lluita de classes que es decideix en aquells moviments i que no fa més que expressar-se superficialment en la frase política que serveix de bandera. Ho continuen ignorant avui dia, quan la notícia de tal lluita ens arriba clara i diferent, no solament de l’estranger, sinó també pel conducte de milers de veus proletàries al nostre país.

També en les anomenades guerres religioses del segle XVI es tractava sobretot d’interessos materials i de classe molt positius i aquestes guerres van ser lluites de classe, el mateix que més tard els conflictes interiors a Anglaterra i França. El fet que aquestes lluites de classe es realitzessin sota el signe religiós, que els interessos, necessitats i reivindicacions de les diferents classes s’amaguessin sota la manta religiosa no canvia en res els seus fonaments i s’explica fàcilment tenint en compte les circumstàncies de l’època.

L’Edat mitjana s’havia desenvolupat sobre la barbàrie; havia fet taula rasa de la civilització antiga, amb la seva filosofia, política i jurisprudència per a començar de nou. Del món antic no havia rebut més que el cristianisme i una sèrie de ciutats en ruïnes, despullades de tota la seva civilització. La conseqüència va ser que els capellans van obtenir el monopoli de la instrucció, com sol passar en tota civilització primitiva i que la mateixa instrucció tenia un marcat caràcter teològic. En mans dels capellans la política, la jurisprudència i totes les altres ciències no van passar de ser meres branques de la teologia a les quals s’aplicaven els principis d’aquella: El dogma de l’Església era al mateix temps axioma polític i els textos sagrats tenien força de llei en tots els tribunals. Fins i tot després de crear-se l’ofici independent dels juristes, la jurisprudència va romandre sota la tutela de la teologia. Aquesta supremacia de la teologia en totes les branques de l’activitat intel·lectual era deguda també a la posició singular de l’Església com a símbol i sanció de l’ordre feudal. És evident que tot atac general contra el feudalisme devia primerament dirigir-se contra l’Església, i que totes les doctrines revolucionàries, socials i polítiques havien de ser en primer lloc heretgies teològiques. Per a poder tocar l’ordre social existent calia despullar-li de la seva aurèola. 

L’oposició revolucionària contra el feudalisme es manifesta a través de tota l’Edat mitjana. Segons les circumstàncies apareix com a misticisme, heretgia oberta o insurrecció armada. Quant al primer es coneix fins que punt els reformadors del segle XVI depenien d’ell. També Müntzer li deu molt.

D’una banda les heretgies expressaven la reacció dels pastors patriarcals dels Alps contra el feudalisme invasor (els Valdenses)[1]; per una altra, l’oposició de les ciutats emancipades del feudalisme (els Albigesos[2], Arnaldo de Brescia)[3], etcètera; finalment, la insurrecció directa dels pagesos (Juan Ball)[4], etc. Prescindim de l’heretgia patriarcal dels valdenses i de la insurrecció dels cantons suïssos com d’un intent de forma i contingut reaccionaris per a tancar el passo a l’evolució històrica i que només va tenir una importància local.

En les dues restants heretgies medievals trobem des del segle XII la petjada de les divergències que separen l’oposició burgesa de la pagesa i plebea i que van motivar el fracàs de la guerra pagesa. Aquestes divergències van subsistir durant tota la segona part de l’Edat mitjana.

L’herència de les ciutats —que és d’una certa manera l’heretgia oficial de l’Edat mitjana— es dirigia principalment contra els capellans, atacant-los per la seva riquesa i la seva influència política. D’igual manera que la burgesia dels nostres dies demana un “gouvernement a bon marche”, un govern barat, els burgesos de l’Edat mitjana demanaven una “eglise a bon marche”, una església barata. L’heretgia burgesa tenia la forma reaccionària de tota heretgia que en l’evolució de l’Església i de la seva doctrina no vol veure sinó una degeneració. Exigia la restauració del cristianisme primitiu amb el seu aparell eclesiàstic simplificat i la supressió del sacerdoci professional. Aquesta institució barata hauria acabat amb els monjos, els prelats, la cúria romana, en una paraula amb tot el que l’Església tenia de costós. Encara que protegides per monarques, les ciutats eren republicanes; en els seus atacs contra el papat van expressar per primera vegada que la república és la forma normal de la dominació burgesa. La seva enemistat contra una sèrie de dogmes i preceptes de l’Església s’explica pels fets que ja hem enumerat i per les seves condicions de vida en general. El mateix Bocaccio[5] ens dona a conèixer les raons que van moure a les ciutats a impugnar el celibat en tons tan vehements. Arnaldo de Brescia a Itàlia i Alemanya, els Albigesos en el sud de França, Juan Wycliffe[6], a Anglaterra, Juan Hus i els calixtins a Bohèmia van ser els principals representants d’aquesta tendència. El fet que en aquests casos l’oposició contra el feudalisme no es manifestés sinó com a oposició al feudalisme eclesiàstic, té la seva explicació en la independència que ja havien aconseguit les ciutats, en tant que l’estat reconegut, que gaudia de privilegis i podia molt bé resistir al feudalisme secular per mitjà de les armes, per la decisió de les seves assemblees.

Aquí, com en el sud de França, com a Anglaterra i Bohèmia la major part de la petita noblesa se solidaritza amb l’heretgia de les ciutats en la lluita contra els capellans, la qual cosa posa de manifest la dependència en què les ciutats tenien la petita noblesa i a la seva comunitat d’interessos enfront dels prínceps i prelats. Aquesta aliança sorgirà en la guerra pagesa.

L’heretgia que expressava els anhels de plebeus i pagesos i que gairebé sempre donava origen a alguna revolta, tenia un caràcter molt diferent. Feia seves totes les reivindicacions de l’heretgia burgesa que es referien als capellans, al papat i a la restauració de l’església primitiva, però al mateix temps anava molt més enllà. Demanava la instauració de la igualtat cristiana entre els membres de la comunitat i el seu reconeixement com a norma per a la societat sencera. La igualtat dels fills de Déu havia de traduir-se per la igualtat dels ciutadans i fins per la de les seves hisendes; la noblesa havia de posar-se al mateix nivell que els pagesos, els patricis i burgesos privilegiats al dels plebeus. La supressió dels serveis personals, censos, tributs, privilegis, l’anivellament de les diferències més escandaloses en la propietat eren reivindicacions formulades amb més o menys energia i considerades com a conseqüència necessària de la doctrina cristiana, quan el feudalisme estava en el seu auge. Aquesta heretgia plebea i pagesa (p.ex. la dels Albigesos) no s’esperava de la burgesia, però durant els segles XIV i XV es transforma en ideari d’un partit ben definit, independent de l’heretgia burgesa. Així Juan Ball, el predicador de la revolta de Wat-Tyler a Anglaterra, apareix al marge del moviment de Wycliffe com els Taborites al costat dels calixtins a Bohèmia. En el moviment Taborita es manifesta ja sota la vestidura teocràtica aquesta tendència republicana que a fins del segle XV i al principi del XVI va adquirir tanta importància entre els representants dels plebeus alemanys.

Al costat d’aquesta forma d’heretgia existeix l’exaltació de les sectes místiques, els flagel·lants. Lollards[7], etc., que en els temps d’opressió mantenen visqui la tradició revolucionària.

Els plebeus eren l’única classe que llavors es trobava enterament al marge de la societat existent. Es trobaven fora de la comunitat feudal i de la comunitat burgesa. No tenien privilegis ni béns; no tenien ni tan sols la propietat gravada amb càrregues aclaparadores, dels pagesos i petits burgesos. Estaven desposseïts i sense drets; en la seva vida normal ni tan sols entraven en contacte amb les institucions d’un Estat que ignorava fins a la seva existència. Eren un símbol vivent de la dissolució de la societat feudal i corporativa i al mateix temps els primers precursors de la moderna societat burgesa.

Així s’explica que ja llavors la fracció plebea no pogués acontentar-se a combatre tan sols al feudalisme i a la burgesia privilegiada dels gremis, sinó que va haver d’anar —almenys en la seva imaginació— més enllà de la mateixa societat burgesa a penes naixent i per què aquesta fracció desposseïda va haver de renegar d’idees i conceptes que són comuns a totes les societats basades en l’antagonisme de classes. Les fantasies quiliàstiques[8] del cristianisme primitiu oferien el punt de referència oportú. Però la superació, no sols del present, sinó també de l’avenir, no podia ser més que forçada i imaginària; al primer intent de realització havia de tornar a tancar-se en els estrets límits que permetien les circumstàncies de llavors. L’atac contra la propietat privada, la reivindicació de la comunitat de béns no podien donar més resultat que una simple organització de la caritat; la confusa igualtat cristiana podia com a màxim traduir-se per la burgesa igualtat davant la llei; la supressió de tota autoritat per fi es transforma en l’establiment de governs republicans triats pel poble. L’anticipació del comunisme en la imaginació va conduir, en realitat, a una anticipació de la nova societat burgesa.

Aquesta anticipació forçada de la història posterior és molt explicable per les condicions de vida de la fracció proletària. A Alemanya va ser Tomas Müntzer amb el seu partit qui primer la duc a terme. Els Taborites havien tingut una certa comunitat de béns quiliàstica, però tan sols com a mesura purament militar. Però en el cas de Müntzer aquests brots de comunisme expressen els anhels de tota una fracció de la societat; des que ell els va formular per primera vegada amb una certa claredat, els trobem en tots els grans moviments populars fins que per fi es van unir en el moviment proletari modern; tal com en l’Edat mitjana les lluites dels pagesos lliures contra la dominació feudal, cada vegada més amenaçadora, es va unir amb la lluita dels vassalls i serfs per la destrucció total d’aquesta dominació.

Mentre en el camp catòlic conservador es van ajuntar tots els elements interessats en la conservació de l’existent, és a dir, el poder imperial, els prínceps eclesiàstics i part dels seculars, els nobles rics, els prelats i el patriciat de les ciutats, la reforma luterana burgesa i moderada agrupa els elements rics de l’oposició, la massa de la petita noblesa, la burgesia i fins a una part dels prínceps seculars que volien enriquir-se confiscant-se dels béns del clergat i que van aprofitar aquesta oportunitat per a aconseguir una major independència enfront del poder imperial. Els pagesos i plebeus per fi van formar el partit revolucionari, el portaveu del qual més ardent va ser Tomas Müntzer.

Per les seves doctrines, el seu caràcter i la seva conducta Luter i Müntzer van ser els perfectes representants dels seus partits.

De 1517 a 1525 Luter va canviar d’igual manera que els constitucionalistes alemanys de 1846 a 1849 i com tots els partits burgesos que col·locats en un moment al capdavant del moviment es veuen desplaçats pel partit proletari o plebeu que forma en la seva rereguarda.

Quan en 1517[9] Luter va atacar per primera vegada el dogma i les institucions de l’Església catòlica, la seva oposició no tenia un caràcter ben definit. Sense anar més enllà de l’antiga heretgia burgesa no excloïa tampoc ni podia excloure les tendències més radicals. En el primer moment calia reunir tots els elements de l’oposició, calia demostrar l’energia revolucionària més decidida, calia representar a la totalitat de les heretgies enfront de l’ortodòxia catòlica. En això s’assembla als nostres burgesos liberals, que en 1847 eren revolucionaris, es deien socialistes i comunistes i s’entusiasmaven per l’emancipació de la classe treballadora. En aquest primer període Luter va donar lliure curs a tota la vehemència del seu temperament de pagès vigorós. “Si la seva fúria (la dels capellans romans) hagués de seguir, em sembla que seria el millor consell i remei atallar-la per la violència, armant-se reis i prínceps per a atacar a aquesta gent danyosa que al món sencer enverina, i acabar amb ella per les armes, no amb paraules. No castiguem els lladres amb espasa, als assassins amb garrot, als heretges amb el foc? Per què no ataquem doncs a aquests mestres de perdició com són papes, cardenals, bisbes i tota la gentussa de la Sodoma romana? Per què no els ataquem amb tota classe d’armes i rentem les nostres mans en la seva sang?”.

Però aquesta fúria revolucionària del principi va acabar aviat. El llamp que Luter havia llançat va caure en el polvorí. El poble alemany es va posar en moviment. D’un costat els pagesos i plebeus van veure en les seves proclames contra els capellans en el seu sermó sobre la llibertat cristiana el senyal de la revolta; de l’altre costat els burgesos moderats i una gran part de la petita noblesa es van unir a ell; i fins a alguns prínceps van ser arrossegats per la tempesta. Uns van creure que havia arribat el dia d’ajustar els comptes als seus opressors, altres sols volien destruir el poder dels capellans, l’hegemonia romana i enriquir-se per la confiscació dels béns eclesiàstics. Els partits se separen i van triar els seus representants. Luter va haver de triar. El protegit de l’elector de Saxònia, el respectable professor de la Universitat de Wittenberg que del dia al matí es va fer celebri i poderós, el gran home envoltat de lacais i aduladors no vacil·lo ni un moment. Deixo caure als elements populars del moviment per a unir-se al seguici burgès, aristocràtic i monàrquic. Van emmudir les crides a la guerra d’extermini contra Roma. Ara Luter recomanava l’evolució pacífica i la resistència passiva. (Vegeu p. e. “A la noblesa de la nació alemanya” 1520 etc.) Quan Hutten li va convidar a visitar-li a ell i a Sickingen al castell d’Ebernburg que era el centre de la conspiració de la noblesa contra els capellans i prínceps, Luter li va contestar: “No vull que l’Evangeli s’imposi per la violència i abocant sang. El món va ser guanyat per la paraula, l’Església per la paraula va ser instituïda i per la paraula renaixerà i l’Anticrist, havent-lo aconseguit tot sense violència, caurà sense violència”.

Des que es va fer aquest canvi o millor dit des que es va definir la tendència de Luter, va començar el regateig de si s’havien de conservar o reformar tals i quals dogmes i institucions, iniciaren aquells repugnants conciliàbuls, concessions, intrigues i convenis que van donar com a resultat la “confessió d’Augsburg”, l’estatut de l’església burgesa reformada, aconseguit després de molt intrigar. És exactament el mateix trànsit que últimament s’ha repetit fins a la nàusea en les assemblees nacionals alemanyes, les “assemblees de conveni”, “cambres de revisió” i “parlaments” d’Erfurt. En aquestes negociacions es va manifestar el caràcter toscament burgès de la Reforma oficial. Luter, com a representant declarat de la reforma burgesa, tenia raons molt serioses per a predicar el progrés legal. La majoria de les ciutats havia acceptat la Reforma; també condia entre la petita noblesa, una part dels prínceps la va acceptar, els altres estaven indecisos. L’èxit estava gairebé assegurat, almenys en una gran part d’Alemanya. Si seguia el desenvolupament pacífic, les altres regions no podien rebatre a la llarga l’embranzida de l’oposició moderada. Però tota agitació violenta hauria fet esclatar el conflicte entre el partit moderat i els extremistes plebeus i pagesos; els prínceps, la noblesa i moltes ciutats s’apartarien del moviment i el partit burgès seria desplaçat pels pagesos i plebeus o la reacció catòlica aixafaria a tots els partits del moviment. Últimament hem tingut bastants exemples de com els partits burgesos quan han aconseguit algun petit èxit s’obstinen a conservar per mitjà del progrés legal l’equilibri entre l’Escila de la revolució i el Caribdis de la restauració.

Donades les circumstàncies polítiques i socials d’aquella època tot canvi devia necessàriament redundar en profit dels prínceps i augmentar el seu poder; la Reforma burgesa, com més se separava dels elements plebeus i pagesos, més havia de caure sota el domini dels prínceps conformes amb ella. El mateix Luter va acabar per ser el seu lacai i el poble va saber perfectament el que cap a quan va dir que Luter s’havia convertit en servidor dels prínceps com els altres i quan ho va apedregar en Orlamünde.

En esclatar la guerra de pagesos en regions on els prínceps i la noblesa eren en la seva majoria catòlics, Luter va tractar d’adoptar una actitud conciliadora. Va arremetre contra els governs atribuint-los la culpa de la insurrecció per l’opressió que exercien. Segons ell els pagesos no eren els que oposaven la resistència, sinó el mateix Déu. D’una altra part, la revolta era també impia i contrària a l’Evangeli. Finalment va aconsellar a tots dos bàndols que es fessin mútues concessions i es reconciliessin.

Malgrat aquesta mediació benèvola la insurrecció es va estendre ràpidament; a les regions protestants governades per prínceps, senyors o ciutats luteranes la revolta va atropellar a la Reforma burgesa i “raonable”. A la mateixa Turíngia, on vivia Luter, van establir la seva caserna general els més decidits insurgents capitanejats per Müntzer. Alguns èxits més i Alemanya sencera cremava en flames, Luter era capturat —i tal vegada “passat per les baquetes” com a traïdor— i la Reforma burgesa arrossegada per la marea de la revolució pagesa i plebea. No hi havia temps per a vacil·lar. Enfront de la revolució es van oblidar els vells rancors; en comparació amb les bandes de pagesos, els servidors de la Sodoma romana eren mansos xais, innocents fills de Déu; burgesos i prínceps, nobles i capellans, Luter i el Papa es van aliar “contra les bandes assassines de pagesos lladres”. “Cal esbocinar-los, degollar-los i apunyalar-los, en secret i en públic; i els que puguin que els matin com es mata a un gos rabiós!”, cridava Luter. “Per això, benvolguts senyors, sentiu-me i mateu, degolleu-los sense pietat; i encara que moriu quant feliços sereu! Perquè mai podríeu rebre una més feliç mort. Res de falsa pietat amb els pagesos. Són com els insurgents els que d’ells s’apiadin, perquè Déu no els té misericòrdia sinó abans vol veure’ls castigats i perduts. Després els mateixos pagesos donaran les gràcies al Senyor quan hagin de lliurar una vaca per a poder gaudir en pau de la qual queda; per aquesta rebel·lia els prínceps coneixeran l’esperit de la plebs a la qual no poden governar sinó per la violència. “Diu el savi; cibus onus et virgam asino,[10] al pagès correspon palla de civada; si són insensats i no volen obeir a la paraula que obeeixin a la “virga”, a l’arcabús, i serà per al bé d’ells. Hauríem de resar perquè obeeixin; i sinó gens de commiseració. Deixeu que els parlin els arcabussos, sinó serà mil vegades pitjor”.

Exactament igual parlaven els nostres filantrops burgesos i ex socialistes, quan el proletariat els va anar a reclamar la seva part després de la victòria.

Amb la seva traducció de la Bíblia, Luter havia donat un instrument poderós al moviment plebeu. En la Bíblia havia oposat el cristianisme senzill dels primers segles al cristianisme feudal de l’època; enfront de la societat feudal en descomposició havia descrit una societat que desconeixia la jerarquia feudal, complexa i artificiosa. Aquest instrument, els pagesos l’havien ocupat a fons contra els prínceps, la noblesa i els capellans. Ara Luter ho va tornar contra ells i va treure de la mateixa Bíblia la lloança de les autoritats instituïdes per la gràcia de Déu, com cap lacai de la monarquia absoluta el va fer mai. La Bíblia va servir per a justificar la monarquia per la gràcia de Déu, l’obediència passiva i fins a la servitud. Va ser la negació no sols de la revolta pagesa sinó de la rebel·lia del mateix Luter contra l’autoritat espiritual i secular; la traïció en benefici dels prínceps no sols de la rebel·lia popular sinó del moviment burgès.

(No fa falta nomenar la burgesia que últimament ens ha donat nous exemples d’aquesta traïció del seu propi passat).

A Luter, reformador burgès, oposem a Müntzer, revolucionari plebeu.

Tomas Müntzer va néixer en Stolberg, a la muntanya del Harz, cap a l’any 1498[11]. Sembla que el seu pare va morir penjat, víctima de l’arbitrarietat dels comtes de Stolberg. A l’edat de 15 anys, sent alumne de l’escola de Halle, va fundar ja una lliga secreta contra l’arquebisbe de Magdeburg i l’Església romana en general. La seva erudició teológica, li va valer aviat el títol de doctor i un lloc de capellà en un convent de monges. Ja llavors tractava amb el major menyspreu el dogma i els ritus de l’Església, dient missa ometia les paraules de la transsubstanciació i com refereix Luter, es menjava els Déus no consagrats. Estudiava, sobretot, els místics medievals i particularment els escrits quiliàstics de Joaquín Calabres[12]. En la Reforma i en la inquietud de l’època Muntzer veia el principi del nou regne mil·lenari, el judici de Déu sobre l’Església degenerada i el món corromput que havia descrit el Calabres. Els seus sermons van aconseguir gran aplaudiment a la regió. En 1520 va arribar Zwickan com a primer predicador evangèlic. Allí es va trobar amb una d’aquelles sectes de quiliastes exaltats que continuaven existint en moltes regions i sota la humilitat i el retraïment de les quals momentani s’amagava la creixent oposició de les capes inferiors de la societat contra el vigent estat de coses; ara, en augmentar l’agitació, van sortir a la llum manifestant-se amb major fermesa. Eren la secta dels anabaptistes al cap dels quals anava Nicolás Storch. Anunciaven el judici final i el regne mil·lenari; tenien “visions, embadaliments i el do de la profecia”. Aviat van entrar en conflicte amb l’ajuntament de Zwickan; Müntzer el va defensar malgrat no identificar-se amb ells i va aconseguir tenir-los sota la seva influència. L’ajuntament va iniciar una repressió enèrgica; els anabaptistes i Miintzer amb ells van haver d’abandonar la ciutat. Això va succeir a fins de 1521.

Va marxar a Praga on va intentar guanyar terreny en contacte amb les restes del moviment hussita. Però les proclames no van tenir més efecte que obligar-lo a fugir també de Bohèmia. En 1522 es va fer predicador en Altstedt. Allí va començar a reformar el culte. Va suprimir totalment l’ús del llatí, abans que Luter s’atrevís a fer-ho, deixant que es llegís la Bíblia sencera i no tan sols les epístoles i evangelis de rigor en el culte dominical. Al mateix temps organitzava la propaganda a la regió. El poble acudia de tot arreu i Altesdt va venir a ser el centre per a Turíngia sencera del moviment anticlerical popular.

Müntzer continuava sent el teòleg; els seus atacs es dirigien gairebé exclusivament contra els capellans. Però no propugnava la discussió Pacifica i el progrés legal com ja el cap a Luter, sinó que va continuar predicant la violència, cridant als prínceps saxons i al poble a la intervenció armada contra els capellans romans. “No va dir Crist: he vingut, no a portar-vos la pau, sinó l’espasa? I què heu de fer amb aquella? Res, sinó allunyar i separar a la gent mesquina que s’oposa a l’evangeli. Crist va ordenar amb gran severitat: (Luc. 18, 27). Captureu als meus enemics i mateu-los davant els meus ulls… No us valgueu de l’obertura, pretexto que el braç de Déu l’ha de fer sense l’ajuda de la vostra espasa, que bé pogués aquella rovellar-se en la seva beina. Els que s’oposin a la revelació divina, siguin aniquilats sense pietat, com Hisquias, Ciro, Josias, Daniel i Elías van destruir als pontífexs de Baal, l’Església cristiana no pot d’una altra manera tornar al seu origen. En temps de verema cal arrencar les males herbes de la vinya del senyor. Déu ha dit: (S. Mois 7). “No tingueu compassió amb els idòlatres, trenqueu els seus altars, destrosseu les seves imatges i cremeu-los perquè no m’enutgi”.

Però aquestes crides als prínceps no van tenir èxit: mentrestant l’agitació revolucionària creixia contínuament. Les idees de Müntzer es van fer més precises i més audaces. Müntzer es va separar de la Reforma burgesa i es va fer agitador polític.

La seva doctrina teològica i filosòfica no sols atacava els principis del Catolicisme sinó que es va girar contra el cristianisme en general. Sota les formes cristianes Müntzer ensenyava un panteisme que té una semblança estranya amb les teories especulatives modernes aveïnant-se algunes vegades a l’ateisme. Rebutjava la Bíblia com a revelació única i infal·lible. La veritable revelació, la revelació vivent és la raó humana que ha existit i existeix en tots els pobles. Oposar la Bíblia a la raó significa matar l’esperit per la lletra. L’Esperit Sant de què tant parla la Bíblia, no existeix fora de nosaltres; l’Esperit Sant és la mateixa raó. La fe no és més que el despertar de la raó en l’home; per això també els pagans poden tenir la fe. La fe, la raó anomenada a la vida, divinitza i santifica a l’home. El cel no és d’ultratomba, cal buscar-lo en aquesta vida; al creient incumbeix la missió d’establir aquest cel, el regne de Déu, aquí sobre la terra. Així mateix no hi ha cel en el més enllà, tampoc existeix un infern o condemnació eterna. I no hi ha més diable que la cobdícia i concupiscència dels homes.

Crist va ser un home com nosaltres, un profeta i mestre el sopar del qual no és més que un menjar commemoratiu on es pren pa i vi sense cap adorn místic.

Aquesta va ser la doctrina que Müntzer dissimulava sota la fraseologia cristiana darrere de la qual la nova filosofia va haver d’amagar-se durant algun temps. Però a través dels seus escrits apareixen els seus principis arxiherètics, i es veu que l’adorn bíblic li importava molt menys que a uns certs deixebles de Hegel en temps recents; i no obstant això, els separaven tres segles.

La seva doctrina política procedeix directament del seu pensament religiós revolucionari i s’avançava a la situació social i política de la seva època el mateix que la seva teologia a les idees i conceptes corrents. Si la filosofia religiosa de Müntzer s’acostava al ateisme, el seu programa polític tenia afinitat amb el comunisme; moltes sectes comunistes modernes en vespres de la revolució de febrer no disposaven d’un arsenal teòric tan ric com “els de Müntzer” en el segle XVI. En el seu programa el resum de les reivindicacions plebees apareix menys notable que l’anticipació genial de les condicions d’emancipació de l’element proletari que a penes acabava de fer la seva aparició entre els plebeus. Aquest programa exigia l’establiment immediat del regne de Déu, de l’era mil·lenària de felicitat tantes vegades anunciada, per la reducció de l’Església al seu origen i la supressió de totes les institucions que es trobessin en contradicció amb aquest cristianisme que es deia primitiu i que en realitat era summament modern. Però segons Müntzer aquest regne de Déu no significava una altra cosa que una societat sense diferències de classe, sense propietat privada i sense poder estatal independent i aliè enfront dels membres de la societat. Tots els poders existents que no es conformin sumant-se a la revolució seran destruïts, els treballs i els béns seran comuns v s’establirà la igualtat completa. Per a aquests fins es fundarà una lliga que abastarà no sols tota Alemanya, sinó la cristiandat sencera; als prínceps i grans senyors se’ls convidarà a sumar-se i quan es neguessin a això la lliga amb les armes a la mà els destronarà o els matarà a la primera ocasió. Immediatament Müntzer es va posar a organitzar aquesta lliga. Les seves predicacions van prendre un caràcter encara més violent i revolucionari; amb la mateixa passió que mostrava a condemnar als capellans, tronava contra els prínceps, la noblesa i el patriciat i descrivia amb colors ombrívols l’opressió present comparant-la amb el quadre fantàstic del seu regne mil·lenari d’igualtat social republicana. A més, publicava un pamflet revolucionari darrere l’altre i enviava emissaris a totes parts, mentre el mateix organitzava la lliga d’Altstedt i els seus voltants.

El primer fruit d’aquesta propaganda va ser la destrucció de la capella de Santa Maria en Mellerbach, prop d’Altstedt, amb el que es va aconseguir, el manament: “Destrosseu els seus altars, trenqueu les seves columnes i cremeu els seus ídols pel foc, perquè sou un poble sant” (Deut. 7, 5). Els prínceps es van traslladar personalment a Altstedt i van cridar a Müntzer al castell. Allí pronuncio un sermó com mai l’havia sentit de Luter, aquesta “carn picada de Wittenberg” com l’anomenava Müntzer. Basant-se en el Nou Testament va insistir que s’havia de matar als governants despietats i especialment als frares i capellans que tractaven l’evangeli com una heretgia. Els impius no tenen dret a viure, si no fos per la misericòrdia dels triats. Si els prínceps no destrueixen als impius, Déu els llevés l’espasa, perquè el poder sobre l’espasa pertany a la comunitat. Els prínceps i grans senyors són l’excrement de la usura, del robatori i del bandidatge; s’apropien tota la creació; els peixos en l’aigua, els ocells en l’aire i les plantes sobre la terra els pertanyen. I a més de tot això prediquen als pobres: “no robessis”, mentre ells roben el que poden i exploten al pagès i a l’artesà; quan cometen la menor mancada els manen penjar, i fet i fet vindrà el doctor Mentides[13] per a donar la seva benedicció i dir: Estimin. “Els mateixos senyors fan que els odiï el pobre. No volen llevar la causa de la rebel·lia. Com podria això millorar a la llarga? Ai, senyors, que bé estarà això quan el Senyor camini entre els vells gerros amb una barra de ferro! I —com dic, seré rebel. I així estarà bé (Compari’s Zimmermann, “Bauemkrieg” II, pag. 75).

Aquest sermó el va donar Müntzer a la impremta. El duc Joan de Saxònia va bandejar a l’impressor i va imposar la censura del govern ducal de Weimar a tots els escrits de Muntzer. Però Müntzer ni va fer cas d’aquesta ordre. A la ciutat lliure de Miihlhausen va manar imprimir un pamflet summament violent.

Va demanar al poble que es manifestés “perquè vegin i entenguin tots com són els nostres cacics, aquells sacrílegs que de Déu han fet un homenet pintat”; i va acabar amb les següents paraules: “El món sencer haurà de sofrir un gran trastorn; comencés tal renou que els sacrílegs seran precipitats dels seus llocs i els humils enaltits”. Com a lema “Tomas Müntzer amb el martell” va posar sobre la portada: “Escolta: he posat les meves paraules en la teva boca i t’he col·locat avui per sobre de les gents i dels imperis, perquè arrencades, trenquis, dispersis i destrueixis i perquè plantis i construeixis. Una muralla de ferro aquesta aixecada entre els reis, prínceps, capellans i el poble. Que vagin a barallar aquells, la victòria miraculosa serà l’ocàs dels tirans impius i brutals”.

Des de temps enrere la ruptura amb Luter i el seu partit era un fet consumat. El mateix Luter havia hagut d’acceptar moltes reformes eclesiàstiques que Müntzer havia introduït sense consultar-li. Observava l’activitat de Müntzer amb el recel irat que sent un reformador moderat enfront de l’embranzida d’un partit revolucionari. En la primavera de 1524 Müntzer havia escrit a aquest prototip de filisteu i buròcrata tísic, a Melanchton, que ell i Luter no entenien, res del moviment, que buscaven ofegar-ho en la bateria i pedanteria bíblica i que tota la seva doctrina estava podrida. “Benvolguts germans, deixeu l’espera i els dubtes, el temps urgeix, l’estiu aquesta a la porta. No feu amistat amb els impius, perquè ells impedeixen que la paraula obri amb tota la seva força. No aduleu als vostres prínceps, si no voleu perir amb ells. Oh, subtils doctors!, no us enfadeu, que no puc obrar d’una altra manera”.

Diverses vegades Luter va desafiar a Müntzer a discutir amb en pública controvèrsia; però si aquest es trobava disposat a la lluita oberta davant el poble, no tenia en canvi, el menor desig d’iniciar una lluita teològica davant el públic parcial de la Universitat de Wittenberg. No volia “reservar el producte espiritual exclusivament per a l’alta escola”. ¿Si Luter era sincer per què no emprava la seva influència a fer cessar les mesures arbitràries contra l’impressor i la censura dels seus escrits, per a poder decidir la lluita lliurement per mitjà de la premsa?

Ara, després de publicat aquell fullet revolucionari de Müntzer, Luter ho denuncio públicament. En la seva carta impresa “als prínceps de Saxònia contra l’esperit rebel” va declarar a Müntzer instrument de Satán i va convidar als prínceps, intervinguessin i expulsessin als instigadors de la rebel·lió que no s’acontentaven a propagar les seves males doctrines, sinó que predicaven la insurrecció i la resistència violenta contra les autoritats.

El primer d’agost Müntzer, acusat de fomentar manejos subversius, va haver de justificar-se davant els prínceps reunits en el palau de Weimar. S’havien comprovat fets summament greus; havien descobert la seva lliga secreta, coneixien la seva intervenció en les associacions de miners i pagesos. Li van amenaçar amb el desterrament. De retorn en Altstedt, va saber que el duc Jorge de Saxònia demanava la seva extradició; s’havien interceptat cartes escrites per ell i en les quals anomenava als súbdits de Jorge a la resistència armada contra els enemics de l’Evangeli. Si no hagués abandonat la ciutat l’ajuntament l’hagués lliurat.

Mentrestant, l’agitació creixent que regnava entre els pagesos i plebeus, havia facilitat enormement la propaganda de Müntzer. Havia trobat agents inestimables en la persona dels anabaptistes. Aquesta secta no tenia un dogma positiu ben definit, l’aglutinava l’oposició contra totes les classes dominants i el símbol comú del segon baptisme. Feien una vida severa i ascètica; incansables, fanàtics i impàvids en l’agitació, s’havien agrupat més i més en entorn de Müntzer. Exclosos per les persecucions de tota residència fixa, corrien per Alemanya, propagant a tot arreu la nova doctrina de Müntzer, en la qual trobaven l’explicació de les seves pròpies necessitats i desitjos. Molts van ser torturats, cremats o executats, però la valentia i la perseverança d’aquests emissaris no coneixien límits; i donada la creixent excitació del poble la seva actuació va tenir un èxit immens. En fugir de Turíngia, Müntzer va trobar el terreny preparat qualsevol que fos la seva ruta.

Prop de Nuremberg, on es va dirigir immediatament, s’acabava d’ofegar en els seus gèrmens una regirada pagesa. Müntzer va fer una agitació solapada; i aviat van aparèixer homes que van defensar les seves teories més atrevides sobre la intranscendència de la Bíblia i la vanitat dels sagraments i declaraven que Crist no era més que un home i que l’autoritat secular era contrària a Déu. “Allí camina el Satanàs, l’esperit d’Altstedt!”, va exclamar Luter. A Nuremberg, Müntzer va donar a la impremta la seva resposta a Luter. No va vacil·lar a acusar-ho d’adular als prínceps i de fer costat a la reacció amb la seva actitud ambigua. No obstant això, el poble conquistarà la seva llibertat i al doctor Luter li passés el que a una guineu capturada. L’ajuntament mano recollir el pamflet i Müntzer va haver d’abandonar la ciutat.

Travessant Suàbia es va traslladar a Alsàcia i a Suïssa, tornant després a la Selva Negra, on la insurrecció ja havia esclatat des de feia alguns mesos, accelerada en gran part per la labor dels seus emissaris anabaptistes. Aquest viatge de propaganda efectuat per Müntzer mereix haver contribuït en gran manera a l’organització del partit popular, a la clara definició de les seves reivindicacions i a la insurrecció general de l’abril de 1525. Llavors es manifesta clarament la doble eficàcia de Müntzer enfront del poble al qual animava emprant les frases del profetisme religiós que eren les úniques comprensibles per a tots, i enfront dels iniciats amb els quals podia parlar obertament de la seva tendència final. Abans, a Turíngia, havia reunit un grup d’homes decidits que pertanyien al poble i a les capes inferiors del clergat i els havia col·locat al capdavant de les associacions clandestines, però després, a l’Alemanya del sud-oest, el mateix es transforma en eix de tot el moviment revolucionari. Estableix relacions entre Saxònia, Turíngia i Franconia i Suabia fins a Alsàcia i la frontera suïssa; entre els seus deixebles i caps de la seva lliga es troben agitadors com Hubmaier en Waldshut, Conrado Grebe en Zurich, Francisco Rabmann en Griessen, Schappelar en Memmingen, Jacobo Wehe en Leipheim, el doctor Mantel a Stuttgart, que en la seva majoria eren sacerdots revolucionaris.

Müntzer romania en Griessen prop de la frontera suïssa i des d’allí corria a través del Hegau i Klettgau, etc. Les persecucions sagnants que els prínceps i senyors espantats van fer mates a aquesta nova heretgia plebea, van contribuir molt a encendre l’esperit de rebel·lia i a enfortir la unió. Després de cinc mesos d’agitació a l’Alemanya del sud, quan la insurrecció era imminent, Müntzer va tornar a Turíngia, on volia dirigir personalment les operacions i on els trobarem més tard.

Veurem com el caràcter i l’actuació de tots dos caps reflectirà fidelment l’actitud dels seus respectius partits. Si la indecisió, la por davant la potència, cada vegada major, del moviment, el servilisme covard de Luter va correspondre exactament a la política vacil·lant i ambigua de la burgesia, la decisió, l’energia revolucionària de Müntzer es reflecteix en la fracció més avançada dels plebeus i pagesos. Però mentre Luter s’acontentava a expressar el pensament i els anhels de la majoria de la seva classe per a conquistar una popularitat summament barata, Müntzer, en canvi, es va avançar en tot a les idees i reivindicacions que en la seva època abrigaven els plebeus i pagesos i amb l’elit dels elements revolucionaris existents va constituir un partit que en la mesura en què estava a l’altura de les seves idees i de la seva energia no formava sinó una ínfima minoria de la massa revoltada.

Notes

[1] Heretgia que encara subsisteix a les valls apartades dels Alps. Va ser fundador de la secta Pedro Valdo (o Valdez) cap a 1170.

[2] Heretgia dels “bons cristians” enemics de l’Església romana. Va florir en el sud de França (especialment en la regió de Tolosa), durant els segles XII i XIII. El papa Inocenci III va ordenar el seu extermini.

[3] Segle XII. Va combatre el poder temporal de l’Església. Va ser cap de la revolució que  va proclamar la república romana, desterrant al papa. Va morir en la foguera.

[4] Va ser executat en 1381, després de ser aixafada la insurrecció camperola en Anglaterra. A Ball se li atribuïa el refrany: “Quan Eva filava, quan llaurava Adán, on estava llavors el noble galant?”

[5] Segle XIV. En les novel·les reunides en el Decameró descriu la corrupció de costums que regnava entre els capellans i monjos.

[6] 1320-1384, reformador religiós que professava idees comunistes.

[7] Secta ascètica inspirada per Wycliffe, molt poderosa en l’Anglaterra del segle XIV. Volia suprimir el celibat dels sacerdots, la confessió auricular i les guerres que “servien als reis per enriquir-se, despullant als pobres”.

[8] Creença consistent en el fet que un miracle diví —la tornada de Crist— inauguraria una era mil·lenària de felicitat comunista per als fills de Déu a la terra.

[9] En les 95 tesis de Wittenberg que van donar el començament de la Reforma.

[10] A l’ase, l’ordi, la càrrega i l’assot.

[11] Probablement ja en 1490 o 1493.

[12] De 1130 a 1202, va anunciar l’arribada d’una nova era de fraternitat cristiana.

[13] Luter.