Friedrich Engels 

[La Réforme del 30 de desembre de 1847]. Traduït del castellà al català per Jordi López.

Des de l’obertura del parlament s’ha desenvolupat extraordinàriament l’agitació cartista. Es preparen peticions, es realitzen mítings, els homes de confiança del partit recorren el país en totes direccions. A més de la gran petició nacional de la Carta popular que, segons es confia, comptarà aquesta vegada amb el suport de quatre milions de signatures mancomunades, s’han proposat alhora a l’acceptació del poble altres dues peticions (per la Societat Agrària cartista). La primera, redactada per O’Connor i publicada aquesta setmana en el Northern Star, pot resumir-se de la següent manera:

“Als honorables Comuns de Gran Bretanya i Irlanda, reunits en Parlament:

Benvolguts senyors,

Nosaltres, els sotasignats, membres de la Societat Agrària cartista i treballadors de la nostra classe, considerant:

que l’exagerada especulació amb els productes del nostre treball, la competència sense fre i el constant increment dels mitjans de producció mecànics han tancat per onsevulla els llocs de venda del nostre treball;

que en la mesura en què augmenten els mitjans de producció mecànics, disminueix el treball manual i els treballadors perden el seu treball;

que la vostra recent resolució respecte a la suspensió provisoria dels treballs en els ferrocarrils deixarà desocupats a milers d’obrers,

pesarà seriosament sobre el mercat laboral i crearà així, per als fabricants, la possibilitat de reduir novament els salaris, que ja amb tanta freqüència han estat retallats; que solament reclamem poder viure dels productes del nostre treball;

que rebutgem qualsevol impost per als pobres com una ofensa i un mitjà que només serveix als capitalistes per a mantenir disposada una reserva que poden llençar en qualsevol moment al mercat laboral, a fi de reduir els salaris mitjançant la competència entre els mateixos treballadors;

que, si la indústria ja no es troba en condicions d’ocupar a les masses de proletaris per ella mateixa creades, l’agricultura encara ofereix, en canvi, un ampli terreny al nostre treball, perquè està demostrat que el rendiment del sòl del nostre país encara pot engrandir-se al quàdruple, almenys, mitjançant l’ús de treball;

hem fundat en conseqüència una societat per a la compra de terres, en les quals cadascun de nosaltres podrà viure amb la seva família del producte del seu treball, sense resultar una càrrega per a la comuna o per a la beneficència individual, i sense fer descendir, en virtut de La seva competència, els salaris dels demès treballadors.

Per aquest conducte i en virtut d’això preguem a vostès, honorables senyors, se serveixin promulgar una llei que eximeixi i alliberi a la Societat Agrària del pagament d’impostos de segell així com de drets de consum sobre maons, fusta per a construcció i altres materials, i li preguem aprovar el bill que els serà sotmès a tal fi.”

El mateix Feargus O’Connor està elaborant aquest bill; d’aquí a una mica de temps ho sotmetrà al parlament.

La segona petició reclama que sigui restituït al poble el sòl inculte que és actualment propietat dels municipis. Aquestes propietats, que des de fa 30 anys s’estan venent a granel a latifundistes, han de dividir-se en parcel·les, segons el sol·licitat per la petició, per a ser arrendades o venudes amb facilitats de pagament als treballadors radicats en el lloc. Aquesta petició va ser aprovada a Londres en un gran míting, on va ser defensada pels directors del Northern Star, Harney i Jones, en absència d’O’Connor, qui tenia afers en el parlament. Ara ha estat aprovada així mateix en un gran míting a Norwich, on el senyor Jones, un dels millors oradors d’Anglaterra, ha tornat a prestar-li el suport de la seva brillant i irresistible eloqüència.

Finalment s’ha aprovat la petició nacional en un míting summament concorregut a Londres. Els oradors principals en aquesta assemblea van ser els senyors Keen, Schapper (Alemanya) i Harney. Especialment les manifestacions d’aquest últim es van distingir per la força de la seva convicció democràtica:

“Tot el nostre sistema social i polític”, va dir, “no és una altra cosa que una monstruosa formació de mentides i fraus per a benefici d’inútils i estafadors desvergonyits”.

“Mireu a l’Església: els arquebisbes i bisbes es fiquen enormes sous en les seves butxaques, mentre que a penes deixen unes poques lliures anuals als ministres que han d’esforçar-se en les tasques eclesiàstiques. Sota el nom del delme eclesiàstic és sostreuen molts milions al poble. Originàriament, aquest delme estava destinat en gran part a la manutenció de les esglésies i dels pobres; ara hi ha en lloc d’ell impostos especials per a això, i l’església embutxaca per a si tot l’import dels delmes. Us pregunto, no és aquesta església un frau organitzat? (Aplaudiments)

“Mireu a la nostra Cambra dels Comuns. No representa al poble, sinó a l’aristocràcia i la burgesia, i condemna a les sis setenes parts dels habitants adults de sexe masculí del país a l’esclavitud política, en negar-li el dret del vot. No és aquesta cambra un frau legalitzat?” (Eixordadors aplaudiments)

“Mireu a aquests honorables pares, que sense escoltar el clam de tot un país es congreguen tarda rere tarda a esperar impertorbables el bill d’excepció que els ha de fer arribar la Cambra dels Comuns. Hi ha, almenys, una sola persona entre vosaltres que volgués explicar-me la utilitat d’aquesta institució per a incurables, una sola que s’atrevís a defensar aquest frau consagrat hereditàriament?” (Aplaudiments)

“Òbviament, el respecte a la monarquia, aquesta prova gloriosa de la Saviesa dels nostres pares, em prohibeix parlar amb altres paraules que aquestes summament lleials d’aquesta interessant reina Victòria, que tots els anys torna a donar a llum un discurs de la Corona i un nadó Reial. (Riures) El discurs acaba de donar-nos-el, i segons els informes periodístics tenim destinat el nadó per a març. La seva graciosíssima Majestat manifesta gran interès pels patiments del seu poble, admira la seva paciència i li promet un nou fill. I en aquest aspecte acompleix, lamentablement, el que promet! (Salves d’hilaritat.) I després tenim al príncep Alberto, qui inventa barrets, engreixa porcs, que és a més un descollant mariscal de camp i que es fa pagar tots els seus treballs seguint una tarifa de trenta mil lliures anuals. Oh no, benvolguts conciutadans, la monarquia no és un frau! (Riures i aplaudiments)

L’orador, després d’oposar a aquesta imatge de l’estrat superior de la societat la imatge dels patiments del poble, va concloure amb l’exhortació d’aprovar la petició nacional en favor de la carta. Aquesta petició va ser unànimement aprovada. El senyor Duncombe la sotmetrà a la Cambra dels Comuns, quan hagi recorregut el país. Els faré arribar una traducció quan m’hagi procurat una còpia.