Per Jaques Texier*

Article publicat al número 53-54 de la revista teòrica Realitat del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC), edició extraordinària de l’any 1997 dedicada al 150 aniversari del Manifest Comunista.

1. La qüestió de la democràcia a Marx i Engels

Quan es planteja la qüestió de la democràcia a Marx i Engels, hom es troba en presència de tesis francament oposades. Voldria assenyalar, per començar, dues tesis extremes. Segons la primera, el pensament polític de Marx i Engels és essencialment democràtic, de manera que no ens hem d’estranyar perquè el comunisme hagi donat els resultats, per tots coneguts, en l’àmbit de l’aplicació dels principis democràtics; és la tesi sostinguda, per exemple, per Ferenc Feher [1]. Considero aquesta tesi fonamentalment falsa, però és necessari constatar que empra un cert nombre d’arguments vertaders. Per exemple, Ferenc Feher destaca que el principi de la revolució permanent, present en Marx, és incompatible amb el principi democràtic. També afirma que Marx i Engels són jacobins, i crec que sobre aquest punt cal donar-li la raó, encara que no s’ extregui, tal com sí que fa ell, la conclusió que jacobinisme i democràcia s’exclouen mútuament.

Per altres intèrprets, per contra, el pensament de Marx i d’Engels és un pensament de la democràcia, i punt. Aquesta tesi té nombrosos partidaris, entre els quals el més conegut és, sens dubte, Avineri. [2] També, però, la defensen Fernando Claudín [3], Jacques Grandjonc [4], i recentment Maurice Barbier [5].

Voldria posicionar-me immediatament davant d’aquestes dues tesis extremes. Per mi, el pensament de Marx i d’Engels és profundament i fonamentalment democràtic; no ho afirmo per incloure’m entre els partidaris de la tesi número dos: quan dic de Marx i Engels que el seu pensament és profundament democràtic, és per dir que alguns aspectes del seu pensament em semblen problemàtics amb relació a la democràcia, però que ben mirat malgrat aquests aspectes, el seu pensament és, pel que fa a l’essencial, democràtic.

Per poder ser compresa, la meva tesi pressuposa la següent consideració: a Marx i Engels, la qüestió de la democràcia no es planteja directament o de forma aïllada. Es planteja amb relació al problema de la revolució o, per ser més precisos, amb relació al problema de les revolucions. En efecte, amb raó o sense, Marx i Engels pensen que el segle XIX és el de les revolucions democràtiques, d’una banda, i de la revolució “social”, de l’altra. El problema resideix, doncs, en saber quines són les relacions de la o de les revolucions amb el principi democràtic.

Abans d’anar més lluny, és necessari fer un acord sobre els sentits possibles de la paraula revolució. Em sembla que aquesta paraula té dos sentits principals: en un primer sentit, es dirà que hi ha revolució quan un ordre existent (un sistema polític o un sistema socioeconòmic, o una combinació de tots dos) resulta profundament trastornat; es deixa, doncs, de banda la qüestió dels mitjans empleats per produir aquest trastorn. Per exemple, abolir l’ordre burgès-capitalista i instaurar una societat comunista és una revolució: durant el segle XIX, s’anomena sovint a aquesta revolució la revolució “social”, però es pot considerar que el trastorn té lloc de forma legal i pacífica. Veurem que Marx i Engels no deixen de considerar aquesta possibilitat en un cert nombre de països. En un segon sentit, revolució designa una modalitat particular d’aquest trastorn i significa precisament recórrer a la violència, a la lluita armada, a la insurrecció. Aquest segon sentit és evidentment el sentit que domina en el segle XIX.

Aquestes revolucions violentes són de diferents tipus, i si es deixen de banda les revolucions que tenen com a objectiu essencial la conquesta de la independència nacional, es poden assenyalar revolucions anomenades “burgeses” que intenten enderrocar l’antic règim i les seves institucions despòtiques, per substituir-les per un ordre social i polític nou (l’ordre social pot, d’altra banda, variar considerablement segons es tracti d’un règim liberal o d’un règim democràtic) i, d’altra banda, revolucions o intents de revolucions que tendeixen a substituir a l’ordre burgès per un ordre social nou que realitzi l’emancipació del proletariat.

A la realitat, aquests tipus “ideals” es combinen de múltiples maneres. Marx i Engels tenen perfecta consciència d’aquestes combinacions concretes. Com a revolucionaris alemanys, consideren que el seu país ha de ser l’indret d’una revolució multidimensional que ha de combinar la revolució democràtica (que també hauria de realitzar les tasques de la unificació nacional) i la revolució comunista, i empren el concepte de “revolució permanent” per a expressar la idea que es fan de la combinació de revolució democràtica i revolució social.

Sobre aquest punt, en relació amb aquesta combinació de dues revolucions en un mateix procés històric, es poden descobrir aspectes problemàtics en el pensament de Marx i Engels sobre la qüestió de la democràcia.

Una primera pregunta de naturalesa històrica es planteja en relació amb les revolucions que estarien a l’ordre del dia durant el segle XIX segons Marx i Engels. Què succeeix exactament? És realment el segle XIX, com ells creuen, el segle de les revolucions proletàries que tendeixen a establir el comunisme? Està el comunisme a l’ordre del dia el 1848 o, fins i tot, al 1871? La resposta ha de matisar-se. En cert sentit, Engels ha contestat a la pregunta de forma nítida a la introducció de 1895 a Les lluites de classe a França de Karl Marx. Ens havíem fet -diu més o menys- il·lusions, en imaginar que una victòria de la revolució social era possible el 1848 o fins i tot al 1871. Tot i això, el mateix Engels creu que el que llavors no era possible, es converteix en una perspectiva molt seriosa a mesura que es desenvolupa la revolució industrial i que el proletariat s’organitza en partit independent [6]. A més, si la victòria d’una revolució social era totalment impossible, tant el 1848 com al 1871, no obsta perquè, per dues vegades, el proletariat de París inscrivís reivindicacions vagues però específiques en l’ordre del dia de les revolucions del segle.

Pel que fa a la problemàtica del concepte marxià de revolució permanent en relació amb el principi de la democràcia, em sembla que es pot dir el següent: està clar, en primer lloc, que la revolució (violenta) és fundadora de la democràcia: no hi ha democràcia sense revolució, i aquesta és, realment, la lliçó del segle XIX, tot i que és cert que la revolució no funda la democràcia de manera senzilla i lineal (n’hi hauria prou amb considerar la història de França). Si es considera la història d’Anglaterra, es pot dir també això del sistema parlamentari, que certament no és encara la democràcia, però sense el qual no es podria concebre la democràcia: va ser necessari tallar-li el cap al rei per establir el poder del parlament. Pel que fa al recurs al terror i a la dictadura, tant Anglaterra com França ens mostren que només amb aquests dolors il·lumina la història moderna institucions democràtiques.

La qüestió que es planteja en el que es refereix a la connexió de dues revolucions en el transcurs d’un procés de revolució permanent que ha d’instaurar, en primer lloc les institucions de la democràcia, i després les del comunisme, és saber si és legítim recórrer a la violència revolucionària quan ja s’han conquerit les institucions de la democràcia. Es pot suposar que Marx i Engels no es feien aquest tipus de preguntes el 1484-1850 quan van tematitzar el concepte de “revolució permanent”, però no hi ha dubte que és el tipus de preguntes que ens plantegem avui en dia. L’estalinisme ens obliga a tornar a la revolució russa que es va dur a terme segons l’esquema de la “revolució permanent” durant l’any 1917, teoritzada com a tal per Trotski ja el 1905 i acceptada pràcticament per Lenin tan bon punt va tornar a Rússia l’abril del 1917.

2. Sobre alguns textos de Marx i d’Engels, anteriors a la revolució de 1848, que poden dur a la convicció que el seu pensament és fonamentalment democràtic

Els textos que vull tenir en consideració aquí són textos anteriors a la revolució del 1848; no és que no existeixin d’altres, que pertanyen al període de la seva plena activitat política, que produeixin el mateix efecte positiu, ans al contrari [7]. Aquests dels que parlaré ara, però, pertanyen a la fase formativa del seu pensament i permeten, com a mínim, mesurar la importància de les preocupacions democràtiques en aquesta gènesi.

Obliguen a prendre consciència que aquest pensament pertany a un període històric molt particular, el que precedeix la revolució del 1848 a Alemanya i a Europa, i que posseeix les característiques d’aquesta època.

Cal evocar, en primer lloc, l’activitat de periodista a la primera Gaseta Renana, la de 1842, que és realment significativa de les idees que albergava llavors l’esperit de Marx (i Engels). Enemic del despotisme prussià, Marx és l’autor d’articles sobre la llibertat de premsa i la censura que respiren un esperit de llibertat. La problemàtica filosòfica canviarà constantment durant aquests anys d’intensa elaboració teòrica-política, però el que no canvia és el compromís polític de Marx (i Engels) amb la llibertat i la democràcia. El 1848, quan la revolució esclata al seu país, tots dos exiliats tornaran a la seva pàtria per prendre partit directament en la lluita. El seu diari s’anomenarà La Nova Gaseta Renana, òrgan de la democràcia, i serà publicat, com l’anterior, a Colònia. Aquesta seqüència permet comprendre el vincle present en la persona de Marx, entre el liberalisme polític (en un sentit ampli del terme que pugui convenir al jove periodista de la Gaseta Renana), la democràcia i el comunisme.

El 1843, quan la censura cada vegada més mesquina l’obliga a renunciar a la seva primera activitat de periodista, Marx es retira al seu gabinet d’estudi per resoldre els dubtes teòrics que l’assaltaven. Redacta llavors una crítica del dret polític hegelià que deixa sense acabar: en aquest manuscrit del 1843, estudia meticulosament els paràgrafs 261-313 dels Principis de la filosofia del dret de Hegel. Defineix de passada el que llavors anomena “la veritable democràcia”, i la instauració del sufragi universal juga un paper fonamental per posar un terme a la separació de la cosa política i la cosa social que caracteritza, segons ell, la relació de l’Estat representatiu modern i de la societat civil burgesa. Es pot criticar aquest text i trobar en ell tota mena d’insuficiències teòriques; s’ha fet recentment a Itàlia, de manera molt sàvia [8]. No ens podem detenir avui, però, en les insuficiències teòriques reals o suposades d’aquests manuscrits: el que observarem, és que després d’haver alabat la llibertat a l’òrgan més radical del liberalisme alemany, Marx, quan s’apropa a la idea del comunisme, hi arriba fent “treballar” el concepte de democràcia amb els de “societat civil” i Estat modern, atribuint-hi, fins i tot, un poder veritablement taumatúrgic al sufragi universal.

A l’any següent, el 1844, farà públics els resultats d’aquestes investigacions. La qüestió jueva és molt significativa d’aquest moment intermedi: sens dubte, Marx hi critica les insuficiències de l’emancipació només “política” en relació amb l’emancipació “humana” que és la del comunisme. Contràriament al que sostenen interpretacions molt arbitràries d’aquest text, però, en cap moment Marx posa en dubte que la simple emancipació política sigui un progrés indispensable. Els drets polítics iguals no posen punt final a l’existència de la societat burgesa, però és un abús pretendre que Marx consideri desdenyables aquests drets.

Es tracta, és cert, de textos del Marx jove, anteriors a La Ideologia Alemanya, i si bé és cert que són importants per entendre com es conforma el que serà el pensament marxista, no pertanyen encara al corpus de textos en els quals aquest pensament es manifesta veritablement. No succeeix el mateix amb els textos del període 1846-1847, i en particular amb els articles que Marx i Engels escriuen per la Deutsche Brüsseler Zeitung (La Gaseta Alemanya de Brussel·les) que són d’una importància decisiva. El resultat d’aquesta nova activitat teòrica i política serà El manifest del partit comunista que és la primera expressió important del pensament polític conjunt de Marx i Engels. Ara bé, el contingut d’aquest manifest no pot ser plenament comprès si no es considera el resultat de tot aquest període brussel·lès: aquests articles de La Gaseta Alemanya de Brussel·les estan escrits després de La Ideologia Alemanya, que es considera la primera exposició del materialisme històric, i abans de la revolució de 1848, que és la primera gran experiència que Marx i Engels viuran directament i activament. En ells defineixen constantment el seu “partit” com el partit democràtic; totes les forces polítiques que participaran en les revolucions de 1848 s’esforcen per constituir una Internacional democràtica. La idea democràtica i la idea revolucionària casen naturalment. Aquests textos es coneixen malament i, tot i això, són essencials per comprendre que el comunisme de Marx i Engels, abans de la revolució de 1848, és pensat com un corrent de la democràcia, la seva ala radical. [9] En el primer assaig que vaig publicar sobre aquesta qüestió de la democràcia en el pensament polític de Marx i Engels, vaig citar alguns dels textos d’aquest període. [10] Es tracta en particular de dos articles d’Engels titulats “Els comunistes i K. Heinzen” del 3 i 7 d’octubre de 1847, i d’un article de Marx, “la crítica moralitzant i la moral crítica”. A l’article d’Engels es pot llegir el següent:

A tots els països civilitzats, la democràcia té com a conseqüència necessària la dominació del proletariat, i aquesta dominació és la primera condició de totes les mesures comunistes. Mentre la democràcia no està conquerida, els comunistes i els demòcrates duen, en conseqüència, un combat comú (…) Fins i tot podran posar-se d’acord sobre moltes mesures que caldrà adoptar l’endemà mateix de la conquesta de la democràcia… [11]

Cito a propòsit aquest text en què es tracta la “conquesta de la democràcia” perquè tornarem a trobar aquesta mateixa fórmula en el Manifest del Partit Comunista redactat per Marx: 

La primera passa en la revolució obrera és la constitució del proletariat en classe dominant, la conquesta de la democràcia. [12]

Si es comparen els dos textos, es constata la presència en ambdós casos de dos conceptes: el de la dominació del proletariat i el de la conquesta de la democràcia. No es troben en el mateix ordre, però: en el Manifest es tracta primer de la dominació del proletariat i la conquesta de la democràcia només ve després, cosa que fa difícil la interpretació de la fórmula. El terme “dominació” significa simplement que el proletariat exerceix el poder, i el que planteja el Manifest és una equivalència entre poder del proletariat i conquesta de la democràcia, el que ja era el cas a l’article d’Engels citat anteriorment. Els principis del comunisme, redactats per Engels una mica abans, no poden ser més clars. A la pregunta 18, “Segons quin procés es desenvoluparà aquesta revolució?”, contesta Engels:

Començarà per establir una constitució democràtica, és a dir, directament o indirectament, la dominació política del proletariat.” I precisa Engels: “Directament a Anglaterra on els proletaris constitueixen ja la majoria de la població. [13]

Recordem bé aquesta fórmula sobre Anglaterra i el principi general formulat per Engels en el seu article contra Heinzen: “la democràcia té per conseqüència necessària la dominació del proletariat”. Ho necessitarem quan es tracti d’entendre per què Marx i Engels recolzen el moviment del cartisme i la seva reivindicació del sufragi universal. 

Després de l’esclat de la revolució a França i Alemanya, Marx i Engels formulen en un libel les “Reivindicacions del partit comunista a Alemanya”. Són perfectament conformes amb l’estret llaç que establiren abans de la revolució entre comunisme i democràcia. No és estrany, doncs, que el diari La Nova Gaceta Renana, que funden a Colònia, es tituli “òrgan de la democràcia”. 

3. A la tempesta de 1848

A França, Alemanya i a tota Europa, la revolució del 1848 té un curs dramàtic (n’hi ha prou amb pensar en les jornades del juny del 1848 a França) i un final catastròfic (a França sempre, finalitza amb el cop d’Estat de Louis Bonaparte).

Marx i Engels, que van participar fins a l’últim moment a les lluites revolucionàries a Alemanya, es troben tots dos en els seus respectius exilis, a Londres, a finals del 1849. Disposem de dos conjunts de textos que permeten seguir les fluctuacions del seu pensament, durant i després de la revolució: en tracta, en primer lloc, del conjunt dels articles escrits al dia per La Nova Gaseta Renana diària de Colònia [14]; i, després, dels articles escrits per Marx i Engels per La Nova Gaseta Renana-Revista, el 1850, després de la derrota.

L’estudi d’aquests dos conjunts de textos no condueixen a l’adopció del punt de vista de F. Fehrer sobre el marxisme com a pensament intrínsecament antidemocràtic, però tampoc autoritzen a adoptar la tesi idíl·lica (Avineri, per exemple) que fa de Marx, senzillament, un pensador de la democràcia: Marx és, abans que res, un pensador de la revolució, i això no significa, ni de bon tros, que es tracti d’un pensament en el qual la democràcia no tingui lloc. El principi de la revolució i el principi de la democràcia, però, no tenen una relació senzilla: per contra, aquesta relació és problemàtica.

Això es pot establir de manera molt clara en estudiar la posició politicoteòrica de Marx i d’Engels a la primavera de 1850.

A la primavera del 1850, Marx escriu una sèrie de tres articles titulats “Del 1848 al 1849” (amb els que Engels farà, al 1895, els tres primers capítols d’un llibre de Marx que mai va existir i que, d’ençà d’aquell moment, es coneix sota el nom de Les lluites de classes a França, 1848-1850): en aquests articles, hi fa un balanç provisional de què es considera la primera fase de la revolució. El que fa la unitat dels tres articles d’aquesta sèrie és precisament la creença en una represa de la revolució. Al tercer article d’aquesta sèrie rebutja tota forma doctrinària del socialisme que, als seus ulls, són símptoma d’immaduresa de la classe obrera i s’adhereix al socialisme revolucionari de Blanqui:

el socialisme doctrinari (…) només ha estat l’expressió teòrica del proletariat mentre aquest darrer encara no s’havia desenvolupat suficientment per a convertir-se en un moviment lliure, autònom… El proletariat s’agrupa cada vegada més al voltant del socialisme revolucionari, al voltant del comunisme pel qual la burgesia mateixa ha inventat el nom de Blanqui. Aquest socialisme és la declaració permanent de la revolució, la dictadura de classe del proletariat, com a punt de transició necessari per arribar a la supressió de les diferències de classes en general, a la supressió de les relacions de producció sobre les quals descansen… [15]

És necessari apuntar que el socialisme revolucionari o comunisme es defineix amb l’ajuda de dos conceptes estretament associats: la dictadura del proletariat i la revolució permanent. En relació amb la qüestió de la democràcia, aquests dos conceptes, i la seva combinació encara més, poden ser conflictius.

A la mateixa època, és a dir, durant aquesta mateixa primavera del 1850, i sempre amb la perspectiva d’una represa del moviment revolucionari, Marx i Engels escriuen la “Circular de març de 1850” a la qual defineixen per tots els membres de la Lliga dels comunistes la tàctica que cal posar en pràctica a la següent etapa de la revolució. [16] Aquest text permet mesurar fins a quin punt s’està lluny pel que fa a les relacions d’aliança i cooperació que Marx i Engels tenien al cap, abans de la revolució, amb la burgesia liberal d’una banda, i la petita-burgesia demòcrata de l’altra: el cas de la burgesia liberal ni tan sols es planteja, ja que en el transcurs de la revolució, va escollir aliar-se amb la reacció; pel que fa a la petita-burgesia demòcrata, serà l’aliat provisional que també trairà, tan bon punt es plantegi la qüestió del poder. [17] És un dels textos més durs mai escrits per Marx i Engels en el transcurs de la seva llarga vida de militants revolucionaris. En aquest moment només subsisteix l’aliança amb els blanquistes, que fins i tot s’institucionalitza a “L’Associació mundial dels comunistes”, la vida dels quals serà molt curta. Ja a la tardor del 1850, l’anàlisi de Marx i Engels ha canviat totalment en allò a què es refereix a la represa del moviment revolucionari; la resta de membres de la direcció de la Lliga no accepten aquesta anàlisi, mentre Marx i Engels s’oposen violentament al grup Schapper-Willich: aquesta “fracció” és recolzada pels blanquistes exiliats a Londres. Marx i Engels dissolen llavors “l’associació mundial dels comunistes”.

4. Quin lloc ocupa el principi democràtic als articles de l’any 1850?

He dit que la dictadura del proletariat i la revolució permanent podrien ser problemàtics pel que fa al principi democràtic; no he dit que la presència d’aquests conceptes signifiqués, purament i simplement, la desaparició del principi democràtic.

En primer lloc, és necessari observar que aquests conceptes són d’una interpretació difícil, sobretot si es té en consideració el conjunt de l’activitat teòrica i política de Marx i d’Engels. I, a més, perquè quan aquests conceptes apareixen, estan estretament vinculats a un període de lluites revolucionàries i que només es pot observar que no es tracta efectivament massa de democràcia durant els enfrontaments revolucionaris; aquesta constatació de sentit comú, però, no resol la qüestió, ja que una revolució violenta pot desembocar en institucions democràtiques. Això ens durà a preguntar-nos si no és, en primer lloc, una certa utilització del concepte de revolució permanent la que pot ser radicalment problemàtica quan els revolucionaris intenten enllaçar dues revolucions: la revolució democràtica i la revolució “social”. Sempre hom pot preguntar-se: “quant temps dura una revolució permanent?”, i el dèspota estalinista sempre té la seva resposta preparada: “dura el temps necessari, és a dir, molt o sempre”.

Vejam, però, què es diu de les institucions democràtiques als textos que Marx i Engels escriuen durant l’any 1850 que és, com hem vist, l’any de més acritud política. En el segon article de la sèrie “de 1848 a 1849”, Marx escriu el següent:

La premsa francesa ha debatut sovint sobre les contradiccions de la Constitució del Sr. Marrast, per exemple sobre la coexistència de dos sobirans, l’Assemblea nacional i el president, etc.

Ara bé, la gran contradicció d’aquesta Constitució constitueix en el següent: les classes l’esclavitud social de les quals s’ha de perpetuar, proletariat, pagesos, petits burgesos, es troben gràcies a ella en possessió del poder polític mitjançant el sufragi universal. I a la classe l’antic poder del qual ratifica, a la burgesia, li arrenca les garanties polítiques d’aquest poder. Tanca la seva dominació política en unes condicions democràtiques que ajuden a cada moment a les classes enemigues a endur-se la victòria i que posen en dubte els fonaments mateixos de la societat burgesa. A uns els demana que no persegueixin la seva emancipació política fins a l’emancipació social; als altres els demana que no tornin de l’emancipació social a la restauració política.

Tal com es pot comprovar, tornem a trobar-nos aquí amb la idea expressada en el període anterior a la revolució de 1848, segons la qual el sufragi universal dóna el poder, ja sigui al proletariat, allà on és majoritari (com a Anglaterra), ja sigui al conjunt de les classes populars (com en un país com França, on és proletariat no és tan majoritari).

La contradicció essencial manifestada per Marx és, doncs, la que existeix entre democràcia i dominació de la burgesia: aquesta és incompatible amb el sufragi universal i el principi de la sobirania del poble que l’ha d’acompanyar. 

A partir d’aquesta tesi, Marx, al tercer article de la sèrie “de 1848 a 1849” analitza la victòria de les esquerres a les eleccions del 10 de març del 1850 i en dedueix que la majoria reaccionària de la cambra suprimirà el sufragi universal; això, en efecte, succeeix el 31 de maig de 1850. Marx pensa llavors que serà l’ocasió per una represa de la revolució: de fet, res succeeix, i Marx i Engels queden estupefactes. [18] 

La seva sorpresa, la seva incomprensió davant la passivitat dels francesos en aquesta ocasió, com més tard també amb el cop d’Estat de Louis Bonaparte, [19] tradueixen bastant la importància que atorguen al principi de la sobirania del poble: per ells, constitueix la possibilitat d’accedir al poder que el poble deixa escapar. 

La història, però, no s’atura aquí. A la tardor del 1850, Marx i Engels escriuen plegats un article sobre la conjuntura (una “revista”), tal com ho van fer amb regularitat durant la vida de La Nova Gaseta Renana-revista. Mitjançant alguns talls, aquest article es convertirà en el quart capítol del “llibre” de Marx que Engels publica el 1895: Les lluites de classe a França, 1848-1850. Aquest quart capítol és molt diferent dels tres primers. Entre la primavera i la tardor, Marx i Engels han canviat totalment d’opinió sobre l’existència d’una perspectiva revolucionària: la revolució ja no està a l’ordre del dia. Quant a l’abolició de fet del dret de sufragi universal, després de l’estupefacció suscitada per l’absència de reacció popular, Marx i Engels comenten ara l’esdeveniment en fred:

El sufragi universal havia complert la seva missió. La majoria del poble havia passat per l’escola, la qual cosa és tot el que el sufragi universal pot aportar en una època revolucionària. Havia de ser eliminat, fos per la revolució o per la reacció. [20]

La darrera frase d’aquest paràgraf és evidentment molt eloqüent. La revolució i la contrarevolució es col·loquen en un mateix punt en relació amb el sufragi universal: totes dues estan disposades a suprimir el sufragi universal per tal de dur a terme la lluita de classes de forma conseqüent. Després de les eleccions, es passa a les coses serioses, és a dir, ja sigui a aprofundir la revolució, ja sigui a la contrarevolució; només una precisió important permet limitar l’abast negatiu d’aquest text en relació amb la nostra investigació sobre la democràcia: el que es plantejava es refereix a un “període revolucionari”. Tal com es pot veure, però, per Marx el principi suprem, l’últim recurs, és el principi de la revolució. No només el principi democràtic se li subordina de manera general, sinó que, en “un període revolucionari”, el segon principi pot suprimir el primer.

Encara no hem acabat del tot amb la pregunta que dóna títol a aquest paràgraf: què és del principi democràtic en els escrits de l’any 1850? Els textos que acabem de citar eren de Marx i es referien a França. Anteriorment, hem vist que ja des del 1847, als Principis del comunisme, Engels deixava de banda Anglaterra, un indret on la classe obrera és majoritària i on, consegüentment, la conquesta de la democràcia significa directament la dominació política del proletariat. Què passa amb aquest tipus de consideracions el 1850, en el moment de la tensió política més gran, en el moment en què Marx i Engels escriuen “El Memorial de març de 1850” de la Lliga dels comunistes?

Podem contestar a aquesta pregunta estudiant dos textos escrits per Engels la primavera de 1850, a propòsit de les vicissituds de la “llei de les deu hores” a Anglaterra. Són textos del més gran interès des de diferents punts de vista, però només tindrem en consideració l’únic punt que, ara per ara, ens interessa aquí: la relació de Marx i Engels amb el principi democràtic. [21]

El context històric anglès és aquest: la burgesia industrial a la qual s’havia imposat una llei limitativa del treball de dones i de nens a les fàbriques va obtenir una abrogació pràctica de la llei gràcies a una decisió judicial emesa en el seu favor per una cort de justícia respectable i respectada; Engels comenta l’esdeveniment de manera bastant sorprenent en alguns punts: recordem les úniques lliçons polítiques que n’extreu. En els dos articles escrits amb un mes de diferència, insisteix sobre un punt: la classe obrera anglesa ha d’entendre que la qüestió decisiva és la del poder; quan disposi de poder polític, la mateixa classe obrera prendrà totes les disposicions necessàries per a assegurar la seva protecció i la seva emancipació; canviarà la societat, posarà en pràctica una revolució social. Com succeirà això i quin paper jugarà el sufragi universal en aquest trastorn?:

la classe obrera haurà après per experiència que cap avantatge durador per ella podrà procedir mai dels altres, sinó que haurà de dotar-se ella mateixa d’aquests avantatges conquerint, en primer lloc, el poder polític. A partir d’ara ha de reconèixer que en cap cas podrà veure garantida la millora de la seva posició social si no és gràcies al sufragi universal, que li permetria enviar a la Cambra baixa una majoria d’obrers. Per consegüent, la sufocació de la llei de les deu hores haurà estat d’una gran utilitat pel moviment democràtic. [22]

Aquest article va ser escrit entre el 8 i el 20 de febrer de 1850 en anglès i publicat el març del mateix any a la revista dels cartistes: The democratic Review. Engels va tornar a parlar del mateix tema, en alemany, a La Nova Gaseta Renana-revista, fascicle IV d’abril del 1850. En ella es pot llegir:

Els obrers senten que la seva hora només arribarà quan els industrials estiguin desgastats… No obstant això, no obliden que, al dur el poder als industrials, porten als seus enemics més directes i que només podran obtenir el seu alliberament amb la seva derrota i la conquesta del poder polític. L’abrogació de la llei de les deu hores els ho ha demostrat una vegada més amb una evidència extrema. A partir d’ara, el restabliment d’aquesta llei només tindrà sentit si succeeix quan s’hagi obtingut el sufragi universal, i el sufragi universal en una Anglaterra poblada per dos terços de proletariat industrial significa la dominació exclusiva de la classe obrera, amb totes les transformacions revolucionàries de les condicions obreres que li són inseparables. La llei de les deu hores que els treballadors demanen avui és, per tant, molt diferent de la que la Court of Exchequer acaba de rebutjar: ja no és una temptativa aïllada per paralitzar el desenvolupament industrial, sinó una baula d’una llarga cadena de mesures que trastornaran els fonaments actuals de la societat i que suprimiran, gradualment, les oposicions de classes que existeixen avui dia: una mesura no ja reaccionària, sinó revolucionària. [23]

En aquest segon article, la idea d’una utilització del sufragi universal per tal de realitzar una “revolució social” està més clarament expressada. El sufragi universal no és només la millor manera d’assegurar-se, de forma duradora, avantatges d’una reforma parcial, és el mitjà per donar peu a un procés en el transcurs del qual una llarga cadena de mesures desemboca progressivament en un trastorn del sistema social.

És també necessari cridar l’atenció sobre un punt: Engels parla aquí de “dominació exclusiva de la classe obrera” realitzada gràcies al sufragi universal. Aquesta idea, però, d’un poder exclusiu de la classe obrera és el que sovint s’entendrà per “dictadura del proletariat” en l’època de la Segona Internacional, deixant pendent la qüestió dels mitjans emprats per arribar a aquest resultat. Si realment és així, tindríem aquí el punt de trobada en un mateix text de dos conceptes que rara vegada es troben units: el del pas pacífic al socialisme, una vegada conquerida la democràcia, i el de ‘dictadura del proletariat’, si l’entenem com el poder exclusiu de la classe obrera. Això ens porta a enriquir i diversificar les nostres idees sobre el pensament polític de Marx i d’Engels, ja que la majoria de vegades fins ara ens acontentàvem a oposar via pacífica en alguns països (sobre la base de la conquesta de la democràcia) i via insurreccional, a la qual anava regularment associada la idea de “dictadura del proletariat”. L’esquema es presenta ara de forma diferent: tenim, d’una banda, la via pacífica de pas al socialisme (que no exclou episodis de lluita armada per fer tornar a l’obediència de la llei a les classes posseïdores revelades) implicant la dominació política exclusiva del proletariat; i d’altra banda, la via insurreccional que es recolza sobre el recurs a la violència i que ha de desembocar també en la dominació exclusiva de la classe obrera. Aquest poder polític no compartit de la classe obrera és el que garanteix la posada en pràctica enèrgica del programa comunista (socialització dels mitjans de producció). [24]

5. Una constant del pensament de Marx i Engels: el concepte de dictadura del proletariat i el problema del jacobinisme

Només vull esmentar aquesta qüestió sense desenvolupar-la.

Resulta bastant senzill establir que els conceptes de dictadura i de dictadura del proletariat constitueixen una constant (relativa) del pensament de Marx i Engels. És més difícil establir amb precisió l’aparició de la idea, ja que no la de l’expressió a la seva obra de joventut. Amb tota versemblança, Marx i Engels han sigut sempre revolucionaris i es pot sostenir que això implica l’acceptació de la idea de dictadura. Sabem, per exemple, que en un article de la primera Gaseta Renana, el 1842, Engels criticava el legalisme del moviment cartista; [25] la idea del pas pacífic al socialisme en alguns països només apareix el 1847.

Pel que fa al concepte de dictadura del proletariat, es pot sostenir que el concepte, a falta d’expressió concreta, està present al Manifest del partit comunista. [26] Fa la seva veritable aparició, tal com ja vam veure, en una sèrie d’articles de Marx titulada “De 1848 al 1849” que Engels publicarà al 1895 sota el títol de Les lluites de classe a França. No està present a La guerra civil a França de K. Marx per raons discutibles, però reapareix el 1875 a Les gloses crítiques al projecte del programa de Gotha i a diversos textos d’aquesta època escrits per Engels. [27]

Aquest concepte coneix importants variacions de sentit en el transcurs del segle XIX. És el cas, per exemple, quan Engels, el 1891, declara a La crítica del projecte del programa d’Erfurt que la república democràtica és la forma específica de la dictadura del proletariat. [28] Es pot dir que, d’aquesta manera, Engels està a l’origen d’una de les dues interpretacions del concepte de dictadura del proletariat.

A la interpretació d’origen engelsiana, la dictadura del proletariat és un concepte “substancialista” que estableix que tot Estat que tingui el monopoli de la violència és (més o menys radicalment) un Estat de classe que imposa la seva llei a la resta de classes. En el cas del proletariat, la seva dictadura consisteix a expropiar econòmicament i políticament a la burgesia: el contingut de la seva política, instauradora d’un nou ordre social, consisteix a acabar amb el monopoli econòmic i polític de la burgesia. De quina manera es duu a terme aquesta expropiació? És un tema del qual es poden fer abstraccions o bé es poden discutir les vies i els mitjans a disposició per tal de dur a terme aquesta expropiació. A La guerra civil a França, Marx ens diu que la “república comunal” (o la “constitució comunal”) és la forma política per fi trobada per l’emancipació del proletariat; a La crítica del projecte de programa d’Erfurt, Engels ens diu que la república democràtica (no burocràtica) és la forma específica de la dictadura del proletariat. En aquest cas es procedeix a una distinció entre la forma i el contingut de la transformació socialista: el concepte de dictadura del proletariat es refereix al contingut independentment de la forma. [29] Es pot argumentar molt bé que la dictadura del proletariat, doncs, és completament compatible, d’una banda, amb una o diverses formes democràtiques i, de l’altra, amb una via legal i pacífica.

Existeix una altra interpretació del concepte de dictadura del proletariat: consisteix a afirmar, ja sigui en general, ja sigui restringint l’afirmació a un cert nombre de països, que el recurs a la violència de les armes és necessari per enderrocar el poder econòmic i polític de la burgesia. El concepte està, doncs, estretament lligat al de guerra civil o d’insurrecció armada, i s’aplica a una època de revolució durant la qual les formes polítiques antigues ja no existeixen i on la violència és qui decidirà les formes polítiques o altres que s’imposaran.

Em sembla que aquesta interpretació és la que domina durant tota l’època de la revolució de 1848. El lèxic de la dictadura apareix en tot el desplegament de la seva múltiple riquesa en els articles de la Nova Gaseta Renana el 1848-1849; fins i tot en aquesta època, però, s’hi troben usos variats. Per exemple, el 1850, en el que es coneix ara com Les lluites de classes a França, Marx parla de la dictadura de Cavaignac en el moment de les jornades juny i després; apunta així, evidentment, al recurs de la violència militar i la sagnant repressió contra la classe obrera parisenca. Tot això, no oblidem que l’Assemblea escollida democràticament ha votat l’estat de setge i que Cavaignac actua de forma perfectament legal; dictadura i forma legal són, doncs, totalment compatibles. Jacques Grandjonc ha establert en un llibre bastant recent que la paraula dictadura és d’un ús corrent i banal en la literatura de l’època: tot poder exercit vigorosament és anomenat dictadura, tot i tractar-se d’un poder perfectament constitucional. [30]

Voldria esmentar aquí un punt que queda per aprofundir: és el de la connexió necessària o no entre el concepte de dictadura del proletariat y el de revolució permanent. En el text de Marx que he citat (es tracta de la sèrie “De 1848 al 1849”) vam veure que els dos conceptes anaven emparellats; també és el cas en tota una sèrie d’altres documents de l’any 1850, com la “Circular de març del 1850” de la Lliga dels comunistes, o al text constitutiu de la “Societat internacional dels Comunistes”. Ulteriorment en dos articles d’Engels de 1884 i 1885 en els quals torna sobre aquesta època de la Lliga i de la Nova Gaseta Renana, aquest concepte de revolució permanent és recobrat i Engels arriba a sostenir que la “Circular de març de 1850” segueix sent vigent. [31] Aquest acoblament dels dos conceptes, però, no existeix sempre, ni de bon tros: el 1852 o el 1875, Marx parla de dictadura del proletariat sense evocar la revolució permanent. [32] A més, aquest concepte comporta una certa imprecisió: per Gramsci, per exemple, aquest concepte defineix un principi estratègic que resumeix tota una època i que és sinònim d’ofensiva revolucionària armada. En un sentit més estret que es troba a Marx i Engels, s’aplica a països en els quals la revolució democràtica encara no ha tingut lloc, com a Alemanya per exemple, però en el qual les forces obreres es plantegen ja la qüestió de la revolució proletària, més enllà de l’etapa democràtica. Després del cop d’estat del 2 de desembre de 1851, la situació de França és similar a la d’Alemanya: en els dos casos, es tracta de règims bonapartistes i el problema que es planteja, en una primera etapa, és establir o reestablir un règim democràtic.

En connexió amb aquests conceptes de dictadura i de revolució permanent, es planteja també la qüestió de la relació de Marx i Engels amb el jacobinisme. És una qüestió decisiva que no es pot esquivar. Dues tesis s’oposen sobre aquest tema: la d’un Marx jacobí i la d’un Marx antijacobí.

Es poden il·lustrar aquestes posicions amb els noms de Ferenc Feher i d’Avineri. Malgrat la seva total oposició, aquests autors estan d’acord sobre un punt: la resposta a la pregunta sobre el jacobinisme determina el judici sobre el democratisme de Marx i d’Engels. Per Avineri, en efecte, Marx és un pensador de la democràcia perquè és antijacobí; per Ferenc Feher, per contra, si no hi ha lloc per la democràcia en el sistema polític de Marx i Engels, és perquè són jacobins.

Personalment, jo penso que Marx i Engels estan molt marcats pel jacobinisme. Jacques Grandjoc, per exemple, ha mostrat la importància del neojacobinisme i del neobauvisme a la vigília de la revolució de 1848. La influència decisiva del jacobinisme es troba en cada pàgina de La Nova Gaseta Renana al 148-1849. Sobre aquest punt, el testimoni d’Engels és irrecusable: a la introducció del 1895 a les Lluites de classes a França, Engels explica amb tot detall que Marx i ell tenien els ulls posats en el model de la gran revolució francesa i que pensaven que aquest model era aplicable a la revolució “social” del segle XIX. Evidentment, en el moment en què aquesta introducció és escrita, Engels ha pres consciència de la inadequació d’aquest model i, en aquest sentit, la introducció del 1895 és una autocrítica. Anteriorment, es troben a l’obra d’Engels altres signes d’una evolució molt clara en relació amb aquest model jacobí de la revolució. És el cas, per exemple, quan Engels escriu el 1891 un prefaci a una nova edició alemanya de La guerra civil a França de K. Marx. El que Engels diu llavors de la dictadura de tipus blanquista és una distanciació radical respecte del model jacobí i neojacobí. Les coses, però, són encara més complicades, ja que el 1885, Engels descobreix que la idea que Marx i ell feien de la Primera República Francesa era totalment errònia: és l’imperi i no la primera república qui instal·la la famosa centralització administrativa francesa; la revolució francesa, per contra, instaura un sistema d’autogovern local que res ha d’envejar al famós self-government anglosaxó. Els jacobins no eren, doncs, el que es creia; aquesta rectificació del 1885 té un paper decisiu en l’evolució de les idees polítiques d’Engels: quan declara el 1891 que la república democràtica és la forma política específica “per” la dictadura del proletariat, està pensant explícitament en la primera república francesa, una república no burocratitzada.

Amb anterioritat a la revolució del 1848, també hi va haver un curt període, el 1845 exactament, en el qual es troben accents antijacobins o antiterroristes a l’obra de Marx i d’Engels; La Sagrada Família és molt significativa respecte d’això. Aquesta tendència, però, desapareix quan comença la lluita revolucionària real a Alemanya. Com Gramsci, que fou un temps antijacobí en la seva joventut, Marx i Engels es converteixen en feroços admiradors dels jacobins. En resum, els arguments d’Avineri sobre l’existència d’un antijacobinisme constant a Marx i Engels no resisteixen un examen seriós; amb restriccions i matisos, més aviat cal donar-li la raó a Ferenc Feher sobre aquest punt.

En canvi, no crec que ser jacobí, és a dir revolucionari conseqüent durant les revolucions, vulgui dir ipso-facto que s’abandoni la democràcia. Crec, per contra, que es necessiten jacobins per dur a terme les revolucions democràtiques, és a dir, per enderrocar completament les antigues institucions i per vèncer totalment les forces socials que recolzen “l’antic règim”; això no vol dir, però, que dictadura, terror i revolució permanent no siguin problemàtiques en relació amb la democràcia: la qüestió està sempre a saber quan la revolució està acabada i quan es pot dir que la democràcia està instaurada. Tornare sobre això a la meva conclusió.

Acabaré aquest paràgraf sobre la dictadura citant una carta de Marx que s’ha fet cèlebre: es tracta de la carta a Joseph Weydemeyer del 5 de març del 1852. Marx l’escriu dos anys després del final de la revolució de 1848, molt després del text dels articles del 1850 que constitueixen la matèria de Les lluites de classe a França, després d’haver escrit també El divuitè Brumari de Louis Bonaparte que tanca, d’alguna manera, tot un període històric; s’ha pogut considerar, doncs, com el text teòric en el qual es concentra tota l’experiència històrica dels anys de la revolució. En ella, s’hi pot llegir:

Ara bé, en el que a mi es refereix, no em pertany el mèrit d’haver descobert l’existència de classes a la societat moderna, ni tampoc la lluita a la qual s’entreguen. Historiadors burgesos havien exposat abans que jo l’evolució històrica d’aquesta lluita de classes i economistes burgesos havien descrit ja la seva anatomia econòmica. La meva originalitat ha consistit: 1. En demostrar que l’existència de classes només està lligada a fases històriques determinades del desenvolupament de la producció, 2. que la lluita de classes porta necessàriament a la dictadura del proletariat, 3. que aquesta dictadura ella mateixa només representa una transició cap a l’abolició de totes les classes i cap a una societat sense classes. [33]

Es tracta, sens dubte, del primer cas en què, després de la revolució del 1848, el concepte de dictadura del proletariat no va acompanyat pel de revolució permanent. Hi haurà altres posteriorment, encara que només sigui el de les Gloses crítiques al projecte de programa de Gotha. El concepte de revolució permanent tendiria, doncs, a esborrar-se després de l’experiència del 1848, excepte en alguns textos d’Engels en els quals es torna sobre aquest període. Tot i això, el problema de l’articulació de la revolució democràtica i de la revolució social queda plantejat a la reflexió política d’Engels, amb algunes oscil·lacions en les solucions adoptades: la idea que domina quasi absolutament és la de la necessitat d’una etapa democràtica abans de l’etapa de la revolució social. [34]

6. La possibilitat d’una transició pacífica al socialisme en els països anglosaxons: la part amagada del pensament polític de Marx i Engels

Els textos de Marx i Engels sobre la dictadura del proletariat són molt coneguts. No es pot dir el mateix dels textos bastant nombrosos en els quals Marx i Engels aborden la qüestió de la transició al socialisme en el món anglosaxó després de la conquesta d’institucions democràtiques que donarien el poder al proletariat i permetrien una transició legal i pacífica a la nova forma de societat.

La carta de Weyderneyer que acabo de citar té data de 5 de març de 1852. Uns mesos més tard, el 25 d’agost de 1852, Marx escriu al “The New York Daily Tribune” un article titulat “Els cartistes”. En ell, es pot llegir:

Tornem-nos ara cap als cartistes, la part políticament activa de la classe treballadora britànica. Els sis punts de la Carta pels quals lluiten no contenen res més que la reivindicació del sufragi universal i de les condicions sense les quals el sufragi universal es reduiria a un miratge per la classe obrera, com per exemple el vot secret, una retribució pels membres del parlament, eleccions generals cada any. A Anglaterra, però, on el proletariat constitueix àmpliament la majoria de la població, el sufragi universal equivaldria al poder polític de la classe obrera (…) La introducció del sufragi universal a Anglaterra seria per consegüent una mesura molt més “socialista” que aquelles a les quals ha fet honors amb aquest nom en el continent; aquí, la supremacia política de la classe obrera seria una conseqüència inevitable. [35]

En el cas d’Anglaterra, i abans que les institucions democràtiques existeixin allà, Marx pensa en una transició pacífica i democràtica al socialisme. El principi afirmat és que en un país en el qual el proletariat constitueix la majoria de la població i en el que és conscient d’ell mateix com a classe, el sufragi universal (i les institucions que asseguren l’existència de la sobirania popular) porten necessàriament a la classe obrera al poder; en aquest sentit, res és més socialista que la reivindicació pels cartistes del sufragi universal. 

Recordem en primer lloc que no és una idea nova a l’obra de Marx i Engels. En els textos de 1847, i molt clarament en el text d’Engels titulat Els Principis del comunisme, i amb anterioritat a l’article contra Heinzen de la Deutsche Brüsseler Zeitung, ja s’afirmava que la conquesta de la democràcia significava el poder de la classe obrera. Queda una petjada, desgraciadament molt alusiva en el Manifiesto del partido comunista on es tracta de “conquerir la democràcia” a la tornada d’una frase. El 1895, a la famosa introducció a les Lluites de classe a França, Engels insistirà sobre l’existència d’aquest passatge i explicarà el seu sentit precisant que “conquesta de la democràcia” significava conquesta del sufragi universal. 

També hem vist que en el moment en què Marx, el 1850, escriu a la sèrie d’articles titulada “De 1848 a 1849” que es refereix a França, que el sufragi universal és incompatible amb la dominació de la burgesia. Engels, per la seva banda, en parlar d’Anglaterra a propòsit de l’abolició de “la llei de les deu hores”, afirma que l’única qüestió decisiva és la del poder, i que l’existència del sufragi universal permetria als obrers, ja sigui assegurar-se definitivament la millora de les seves condicions socials, ja sigui (fins i tot) conquerir el poder i utilitzar-lo per instaurar una societat lliure de l’explotació capitalista. Això, a més, s’inscriu a la primavera del 1850, en el moment en què Marx i Engels escriuen aquesta terrible “Circular del març de 1850”, molt característica de la tensió política del moment. 

De tots aquests textos només es coneix el del Manifest i no se li pot retreure a ningú el fet de no haver considerat que la frase sobre la “conquesta de la democràcia” podia tenir un significat fonamental. Caldrà esperar fins al 1895 perquè un dels autors oficials del Manifest pregui atenció sobre aquesta frase i esclareixi el seu sentit. 

El que convé a dir, doncs, és que durant molt temps, i encara avui, només es coneix una meitat del pensament polític de Marx i Engels, la que es refereix al “continent”, i que s’ignorava l’altra meitat que es refereix al món anglosaxó. 

De vegades he parlat d’una “separació” en el pensament polític de Marx i Engels, d’una separació entre dos mons; un en el que existeixen, no només règims antidemocràtics (monarquia absoluta o bonapartisme), sinó encara més un potent aparell burocràtic que ofega l’expressió de la societat, i una cultura política bastant indulgent cap als règims autoritaris; l’altre que es caracteritza menys per l’existència en acte d’institucions democràtiques (l’ampliació del dret de sufragi a Anglaterra, en el moment de la revolució de 1848, no arriba encara a la classe obrera) que per l’absència d’estructures burocràtiques, la presència en l’àmbit local d’un sistema de selfgovernment, i una cultura política modelada per la tradició del liberalisme polític. En els textos dels anys 1847, 1850 i 1852, l’argumentació de Marx i d’Engels és encara més senzilla: la classe obrera constitueix la majoria de la població a Anglaterra i, per consegüent, el sufragi universal equivaldria allà al supremacisme d’aquesta classe. 

Separació, doncs, si així es vol; tot i això, es poden emetre reserves respecte d’aquest terme. Les separacions no suprimeixen la unitat del món i Marx i Engels pensen sempre la revolució social com un procés que involucra a tots els països del món civilitzat i que no pot evidentment deixar de banda el país capitalista més desenvolupat, aquell d’on surten les crisis econòmiques que condicionen directament els moviments revolucionaris sobre el “continent”. Els dos textos d’Engels del 1850, a propòsit de la “llei de les deu hores”, són interessants perquè no consideren Anglaterra de forma aïllada: el que allà havia de desenvolupar-se, pacíficament o no (no podem oblidar que els cartistes encara no han obtingut el sufragi universal) es considerava en connexió amb l’estat del mercat mundial el centre del qual és Anglaterra i on les crisis tenen repercussions en qualsevol altra banda. Separació i unitat del món, doncs. 

D’altra banda, la idea d’una separació en dos mons tindria l’inconvenient de donar-nos una representació massa estereotipada de la realitat. El “continent” no està destinat fatalment a les solucions violentes. És cert que França, per exemple, té una tradició revolucionària que penetra profundament el moviment obrer i les seves expressions polítiques; no obstant això, hem vist a Marx declarar en un text del 1850 que la contradicció de la Constitució que s’havia donat a França després de la revolució de febrer, era que les seves institucions democràtiques amenaçaven constantment d’arrencar el poder de mans de la burgesia per entregar-se’l a les classes populars. Això no porta a col·locar a França entre els països en els quals es pot passar al socialisme per la via pacífica i legal, sinó a preveure més aviat un enfrontament violent sobre el sufragi universal i sobre la constitució. De fet, la burgesia després de suprimir el sufragi universal, es deixarà treure el poder polític per Napoleó el Petit. 

A propòsit de França, hem de fer esment d’una evolució que tindrà lloc molt després del 1850 i, fins i tot, després del 1871: en efecte, el 1891, en el marc de les seves observacions crítiques sobre el projecte del programa d’Erfurt, Engels afegirà a França a la llista de països en els quals es pot concebre la possibilitat d’una transició pacífica al socialisme. I Marx, per la seva banda, en un text del 1872 que citarem, es preguntava si Holanda no formava part dels països en què una evolució d’aquest tipus podia ser considerada.

Cal afegir que a la darrera part del segle, Engels, després de la mort de Marx, pren nota d’un canvi de considerable importància que es proposa tenir en compte en l’elaboració d’una tàctica per l’emancipació de la classe obrera: tan bon punt pot gaudir de la conquesta d’un cert nombre de llibertats (encara que les institucions no siguin sempre la de la sobirania popular), la classe obrera constata que prospera en la legalitat i aprofita totes les possibilitats per a organitzar-se en partit autònom i conquerir progressivament el consens de la classe obrera i dels seus possibles aliats. Dos perills amenacen aquestes perspectives reals de victòria: el de la guerra les conseqüències de la qual són imprevisibles, però que interrompria de ben segur el camí cap a l’”hegemonia” (en el sentit gramscià del terme), i el del cop d’estat preventiu de les classes posseïdores que preferien jugar-se el tot pel tot abans que esperar amb els braços plegats que el poder se’ls escapi. El 1891, [36] i més clarament després al 1895, Engels recomana a la socialdemocràcia alemanya una tàctica pacífica i legal, davant d’un poder autoritari i amenaçador, de manera que es pugui guanyar temps i desenvolupar més les seves forces. Falten cinc anys pel final de segle i Engels mor: es concep que les condicions generals en les quals va escriure el seu últim gran text polític trastornen completament les condicions de la “revolució social” i relativitzen la distinció establerta molt aviat entre el “continent” i el món anglosaxó. La via pacífica només era una possibilitat a Anglaterra. El 1895 s’imposa com a mínim temporalment a Alemanya, davant d’un poder autoritari que no té la més mínima intenció d’instaurar les institucions de la sobirania popular. La confusió regna, les separacions es difuminen: és necessari fer front a altres problemes. 

Aquesta ens sembla ser l’evolució que marca els darrers anys de la vida d’Engels. Després de la seva mort, els partits obrers i els seus grups dirigents tindran sempre davant d’ells els mateixos problemes als quals ell va intentar front. Tot i que la divisió establerta molt aviat entre el “continent” i el món anglosaxó tendeix a esborrar-se en els últims anys de segle, ens sembla important mostrar que es tracta d’una constant del pensament polític de Marx i Engels. Subratllem en efecte que no es tracti d’una distinció que apareixeria en certes èpoques per desaparèixer en d’altres: aquestes formulacions diferents, fins i tot oposades, que pertoquen a tots dos “mons”, coexisteixen en una mateixa època i, excepte en els darrers anys del segle (prenem l’any 1985 com a referència) en què quelcom totalment nou sembla aparèixer sobre el continent mateix, se les troba al llarg de tota la vida i activitat de Marx i Engels. És el que hem de demostrar, ja que, de moment, ens hem detingut l’any 1852. 

Ens valdrem ara d’un text de Marx que data d’un altre gran moment de la història del segle XIX, el que correspon a la seva activitat a la primera Internacional, després de la derrota de la Comuna de París. Són anys marcats per una lluita a mort amb els partidaris de Bakunin, que portarà a la desaparició de la Internacional, i el que està en joc és la participació o no de la classe obrera en les lluites polítiques. La postura de Marx i Engels sobre aquest punt, però, no es va moure mai mig centímetre: l’essencial per la classe obrera és la conquesta del poder; pel que fa als mitjans (pacífics o violents) d’aconseguir-ho, depenen de les condicions pròpies de cada país. Veiem doncs què diu Marx respecte d’això en el discurs que pronuncia a Amsterdam el 8 de setembre de 1872, per tal d’analitzar els resultats del congrés de l’A.I.T que acaba de tenir lloc a la Haia, després de la conferència de Londres que ja tractava els mateixos problemes: “El congrés de la Haia ha fet tres coses principals: va proclamar la necessitat, per les classes obreres, de combatre sobre el terreny polític com sobre el terreny social, la vella societat que es desploma; i ens felicitem per veure entrar a partir d’ara als nostres estatuts aquesta resolució de la conferència de Londres. Un grup s’havia format entre nosaltres, que preconitzava l’abstenció dels obrers en matèria política. 

Hem tingut interès a dir fins a quin punt considerem aquests principis perillosos i funestos per la nostra causa. 

L’obrer ha de poder apoderar-se un dia de la supremacia política per assentar la nova organització del treball; ha d’acabar amb la vella política que sosté les velles institucions, sota pena, com els antics cristians que l’havien menyspreat, de no veure mai el seu regne en aquest món. 

No hem pretès, però, en absolut, que per arribar a aquesta fi fossin idèntics els mitjans. 

Sabem la part que s’ha de dedicar a les institucions, als costums i a les tradicions de les diferents regions; i no neguem que existeixin països com Amèrica, Anglaterra, i si conegués millor les vostres institucions, afegiria Holanda, en els quals els treballadors poden arribar a la seva meta per mitjans pacífics. Si això és veritat, hem de reconèixer també que, a la majoria dels països del continent, la força ha de ser la palanca de les nostres revolucions; haurem de recórrer momentàniament a la força per establir el regne del treball.” [37]

Aquest discurs d’Amsterdam és particularment interessant perquè Marx parla en un mateix text dels països anglosaxons (més Holanda, potser) i de la majoria dels països “continent”. Ofereix, doncs, una espècie de síntesi del seu pensament: mitjans pacífics en un cas, recurs a la força a l’altre. 

A la Cronologia que va fer figurar en cap del primer volum de les obres de Marx publicades a la Pléiade, M. Rubel exposa extensos extractes d’un article que Marx prepara, però no publica, el 1878, amb ocasió dels debats del Reichstag sobre la llei antisocialista. En el text que publica Rubel, Marx tenia la intenció – sembla ser – de donar resposta als atacs del ministre de l’Interior sobre el recurs a la violència recomanat per la “tendència Marx”. La resposta no era evidentment fàcil, ja que Alemanya és precisament un país en el qual Marx i Engels van pensar sempre que el recurs a la violència era necessari. El 1891, a La Crítica del projecte de programa d’Erfurt, Engels diu també que és completament absurd, o més exactament “oportunista”, parlar d’una transició pacífica al socialisme a Alemanya. En aquest text de 1878 no és a propòsit d’Alemanya, doncs, sinó dels països anglosaxons, que Marx evoca la possibilitat de via pacífica: 

la meta, per nosaltres, és l’emancipació de la classe obrera i el trastorn social que implica. Un desenvolupament històric només pot romandre “pacífic” mentre no troba en el seu camí l’oposició dels qui ostenten el poder de la societat. Si, per exemple, la classe obrera a Anglaterra o als Estats Units tingués un dia la majoria al Parlament o al Congrés, podria eliminar per la via legal les lleis i les institucions (…) Això no obstant, el moviment “pacífic” podria convertir-se en “violència” si els qui estan interessats en l’antic “règim” es rebel·len: si se’ls venç per la força (com a la guerra civil americana i la revolució francesa), és com rebel·lia contra la força legal. (24 de setembre) [38]

Aquest text és interessant perquè torna a prendre la idea d’una transició legal i pacífica en condicions democràtiques, insistint d’alguna manera, sobre la idea que la legitimitat està del costat de la classe obrera i que la força només serà utilitzada en contra dels qui refusen obeir la llei. Engels desenvoluparà idees semblants el 1895, a la introducció a Les lluites de classe a França. Llavors, però, es tractarà d’Alemanya, on malgrat l’elecció al sufragi universal del Reichstag, el sistema electoral que regeix a Prússia, per exemple, és una infàmia, on les institucions donen l’esquena als principis de la sobirania popular, i on un poder executiu reaccionari amenaça constantment de recórrer a la repressió o a l’atac preventiu contra el moviment obrer. La tàctica pacífica recomanada per Engels en cert moment (1895) té llavors un significat molt diferent del de la via pacífica constantment pensada pels països anglosaxons; tot i això, si es considera l’article sobre “El socialisme a Alemanya”, escrit per Engels el 1891, que també es refereix a Alemanya, es té clarament la impressió que el pas a una tàctica defensiva, que pot resumir-se amb la frase d’Engels “dispareu primer, senyors burgesos!”, té cada vegada més un abast general. Les insurreccions són molt perilloses pel moviment obrer, i sembla que podria arribar al seu objectiu sense prendre els riscos que impliquen; el recurs a la violència de les armes sembla no ser més que una mesura contra la violència contrarevolucionària en els països reaccionaris, o contra la rebel·lió de les classes posseïdores en els països democràtics. Això és el que Gramsci anomenarà com l’estratègia de l’“hegemonia cultural”, on el recurs a la violència no és ja més que un moment subordinat. 

Tot i això, aquestes evolucions es fan lentament. Si ens referim a un text clàssic com L’origen de la família, de la propietat privada i de l’Estat, que Engels publica el 1884, encara trobem en ell la tesi segons la qual el sufragi universal és un termòmetre que serveix per mesurar la maduresa de la classe obrera i que “en condicions actuals” no és res més i, ara per ara, no podria ser res més. Engels no precisa en cap moment que el diu no s’aplica als països anglosaxons: es podria pensar que en aquesta data, doncs, la distinció entre el continent i el món anglosaxó ha desaparegut; no és així. La separació segueix existint i, el 1886, en escriure un prefaci per l’edició anglesa del llibre I del Capital, Engels es creu obligat a recordar la tesi del seu mestre sobre la possibilitat d’un pas pacífic a Anglaterra: 

…S’hauria d’escoltar la veu d’un home la teoria del qual sencera és el resultat d’una vida dedicada a estudiar la història i les condicions econòmiques d’Anglaterra, i que ha estat dut per aquest estudi a la conclusió que, a Europa com a mínim, Anglaterra és l’únic país on la revolució social inevitable podria fer-se per mitjans pacífics i legals. Sens dubte mai va deixar d’afegir que no s’esperava que les classes dominants d’Anglaterra se sotmetessin a aquesta revolució pacífica legal sense una proslavery-rebellion. [39]

Tal com es veu, la tesi del pas pacífic en els països anglosaxons, recuperada per Engels el 1886, és una constant del pensament polític de Marx i Engels. Es poden plantejar diferents preguntes sobre aquests textos: la primera consisteix a preguntar-se per què són tan poc coneguts i per què, consegüentment, van pesar tan poc sobre les interpretacions més difoses del pensament polític de Marx. Això ens remet doncs a la recepció de les obres de Marx i d’Engels en els diferents països; però planteja també la pregunta del lloc d’aquests textos en l’obra de Marx i Engels. Pot un preguntar-se sobre la responsabilitat de Lenin i del seu fulletó sobre L’Estat i la Revolució a la transmissió d’una versió truncada i empobrida del pensament de Marx i Engels, [40] però hom ha de preguntar-se, també, si Marx i Engels ells mateixos no van deixar aquests textos en un segon pla. 

Aquests textos, en els quals es parla d’un trastorn social profund que duu a l’emancipació de la classe obrera sense recórrer a la insurrecció armada (la revolució en el sentit usual del terme), tornen a plantejar el problema de la interpretació del concepte de dictadura del proletariat. No podria afirmar-se, per exemple, que la carta a Weydemeyer del 1852 (i, per tant, el concepte de dictadura del proletariat que enuncia) és perfectament compatible amb l’article del mateix any sobre els cartistes i el sufragi universal? En aquest cas, aquesta dictadura seria un concepte “substancialista” en el qual únicament es tracta del contingut d’una política, abstracció feta de la forma i dels mitjans; per consegüent, podria donar-se una dictadura del proletariat que es dugui a terme de forma democràtica i per mitjans pacífics. Aquesta interpretació és lògicament defensable i Engels, per la resta, va acabar defensant-la en diferents textos de 1891. El prefaci que va escriure aquell any per l’edició alemanya de La guerra civil a França de K.Marx subratlla el fet que la Comuna era una “veritable democràcia” i acaba amb una exclamació que ve a dir: la idea de dictadura del proletariat us espanta. Voleu saber què és? Mireu la Comuna de París (i no tingueu més por, aquests revolucionaris eren demòcrates), era la dictadura del proletariat. [41] I el mateix any a la Crítica del projecte de programa d’Erfurt, declara parlant de la república democràtica: “fins i tot és la forma específica de la dictadura del proletariat”. De manera general, en els últims anys del segle, Engels redescobreix la importància de la forma, fins i tot en política. 

Quan el concepte va fer la seva aparició, però, durant la revolució de 1848, i exceptuant error per la meva part molt precisament el 1850, en un article de la sèrie “De 1848 a 1849”, el concepte va emparellat amb el de revolució violenta. La història d’aquest concepte a Engels és molt significativa de l’evolució que caracteritza el final del segle i de la qual Engels sap fer-se intèrpret. No crec, però, que es puguin projectar els resultats d’aquesta evolució tardana sobre el període de la revolució del 1848. Que jo sàpiga, enlloc va escriure Marx que la dictadura del proletariat podia efectuar legalment i pacíficament en formes democràtiques. La revolució (i la dictadura) d’una banda, la transició legal i pacífica (democràtica) de l’altra, es presenten en ell com dues alternatives. 

En el que es refereix al lloc dels textos sobre el món anglosaxó, en l’obra de Marx i Engels, tindria la temptació de dir que, si es van quedar en un segon pla, va ser sens dubte perquè la democràcia ella mateixa es va quedar en un segon pla de la història durant els tres primers quarts del segle XIX. La història del dret de vot a Anglaterra és exemplar respecte d’això: la primera reforma de la llei electoral del 1847 només va afectar les classes posseïdores; la primera ampliació real del dret de sufragi només té lloc el 1867, i és necessari esperar encara molt temps fins a tenir una aparença de sufragi “universal” masculí. Liberalisme, que difícils han estat les teves relacions amb la democràcia! [42]

7. El concepte de revolució permanent

Aquest concepte que trobem a l’obra de Marx i d’Engels, i posteriorment a la de Trotski i de Gramsci, té el seu origen a la revolució francesa: es parla llavors de “revolució en permanència” i també de “declarar la revolució permanent”, en el moment en què també es “declaren” els drets de l’home i del ciutadà. D’aquí es passarà a l’expressió simplificada de “revolució permanent”. 

En Marx i Engels es poden distingir usos diferents del concepte: un ús historiogràfic, i es tracta, doncs, de pensar el passat; i un ús polític que tracta, doncs, de determinar les tasques del present i del que vindrà. La diferència essencial, però, no és aquesta: es refereix a dos usos polítics del concepte. 

El primer fa referència a la revolució democràtica (antiabsolutista) i consisteix a refusar tot compromís amb l’enemic mentre no se l’hagi derrotat: un es compromet, llavors, a continuar la lluita mentre no se l’hagi aniquilat per complet i mentre no s’hagin destruït totes les institucions que obstaculitzen la sobirania del poble. En oposició amb els grups radicals que declaren la revolució permanent, estan tots els tibis que proclamen molt ràpidament que ja està acabada o que s’ha d’acabar al més aviat possible; aquest ús, limitat a la revolució democràtica, està present a Marx i Engels, en particular als articles de La Nova Gaseta Renana durant les lluites de 1848-49 a Alemanya. 

El segon ús del concepte tracta no d’una, sinó de dues revolucions: es tracta de combinar en un mateix procés -que pot durar més o menys temps- la revolució democràtica i la revolució “social” del segle XIX. El problema es planteja particularment a Alemanya: en el moment de la preparació i del desenvolupament de la revolució del 1848, es tracta per Marx i Engels de derruir l’absolutisme i el sistema social que el sosté, i que després passa a la revolució comunista. 

Aquests conceptes i les seves concepcions estan inscrits en els textos. 

El concepte de “revolució permanent” fa la seva operació a La Qüestió Jueva i, en aquest cas, es tracta d’un ús historiogràfic:

En els instants de particular consciència del seu valor, la vida política intenta esclafar la seva condició prèvia, la societat burgesa i els seus elements, i constituir-se com a vida genèrica de l’home, legítima i no contradictòria. Tot i això, només es pot fer amb l’oposició violenta contra les seves pròpies condicions d’existència, proclamant la revolució permanent… [43]

La Qüestió Jueva és molt clarament una crítica de l’autonomització de la vida genèrica de l’home en una esfera separada. La vida política així constituïda, en oposició a la societat civil on regla l’interès particular, pot estar orgullosa de la seva superioritat i intentar imposar la seva llei per tots els mitjans, fins i tot els del terror. Es tracta, tal com es pot comprovar, d’una crítica molt profunda del terror polític que, perquè s’esforça a entendre la seva essència, és aplicable a altres manifestacions del mateix fenomen. La solució defensada per Marx resideix en la reabsorció d’allò “genèric” a la vida social concreta transformada; això no obstant, sense dificultats.

La Sagrada Família recull aquests termes a propòsit de Robespierre i de Napoleó Ir. D’aquest últim, diu:

Va realitzar el Terror reemplaçant la revolució permanent per la guerra permanent. [44]

Fernando Claudín al seu llibre sobre Marx, Engels i la revolució del 1848, destaca amb molta raó que la idea de revolució permanent, en el sentit de pas sense solució de continuïtat de la revolució burgesa a la revolució proletària, està present implícitament, sense que el concepte estigui formulat, a La Introducció a la Crítica de la filosofia del dret de Hegel. [45] Es pot dir, doncs, que les consideracions crítiques de La Qüestió Jueva contra el terror jacobí, no li impedeixen en absolut a Marx, en el mateix moment, establir el concepte de revolució permanent per pensar en el futur democràtic i comunista del seu país. [46]

Passi el que passi amb la Introducció a la Crítica de la filosofia del Dret de Hegel, està clar que El Manifest, sempre a propòsit d’Alemanya, utilitza el concepte en el seu segon sentit en què es tracta d’enllaçar dues revolucions sense interrupció. Marx escriu a la quarta part que tracta de la “Posició dels comunistes cap als diferents partits de l’oposició”: 

És cap a Alemanya que es dirigeix principalment l’atenció dels comunistes, perquè es troba a les portes d’una revolució burgesa, perquè realitzarà aquesta revolució en les condicions més avançades de la civilització europea i amb un proletariat infinitament més desenvolupat que el d’Anglaterra en el segle XVII i el de França en el segle XVIII, i per consegüent, la revolució burgesa alemanya no pot ser més que el preludi immediat a una revolució proletària. [47]

Una mica abans, havia dit: 

A Alemanya, el partit comunista lluita en comú amb la burgesia, cada vegada que té un comportament revolucionari, contra la monarquia absoluta, la propietat feudal i la petita burgesia.

En cap moment, però, deixa de desenvolupar en els obrers una consciència tant clara com possible de l’antagonisme violent que existeix entre la burgesia i el proletariat perquè, una vegada arriba l’hora, els obrers alemanys sàpiguen convertir les condicions polítiques i socials que la burgesia ha de dur forçosament al poder, entre altres tantes armes contra la burgesia, amb la finalitat de, tan bon punt estiguin derrotades les forces reaccionàries d’Alemanya, pugui entaular-se la lluita contra la mateixa burgesia.”Però en cap moment deixa de desenvolupar en els obrers una consciència tan clara com possible de l’antagonisme violent que existeix entre la burgesia i el proletariat perquè, una vegada arribada l’hora, els obrers alemanys sàpiguen convertir les condicions polítiques i socials que la burgesia deu forçosament portar en arribar al poder, en altres armes contra la burgesia, a fi que, tan aviat estiguin enderrocades les forces reaccionàries d’Alemanya, pugui començar la lluita contra la mateixa burgesia.

També es pot prendre en consideració un text d’Els principis del comunisme, en el qual Engels escriu a propòsit de la revolució:

Començarà per establir una constitució democràtica, és a dir, directament o indirectament, la dominació política del proletariat. Directament a Anglaterra on els proletaris constitueixen ja la majoria de la població. Indirectament a França i a Alemanya on la majoria de la població comprèn proletaris, però també petits pagesos i petits burgesos que a penes acaben d’entrar en la via de la proletarització, els interessos polítics dels quals els fan dependre cada vegada més del proletariat del qui hauran d’adoptar aviat les reivindicacions. El que necessitarà potser una segona lluita, però que només pot acabar-se amb la victòria del proletariat. [48]

Com es veu està tot clar en el cas d’Anglaterra on la classe obrera és majoritària i no cal dir que votarà comunista. Però què ocorrerà a França o a Alemanya on la classe obrera és minoritària? És la via indirecta, amb dues etapes en la lluita. Però Marx i Engels no ens diuen amb quins mètodes el proletariat obtindrà la victòria. Si es tracta de revolució permanent, es pot un preguntar si l’aplicació de la constitució democràtica no serà suspesa i si no és gràcies a la violència revolucionària que el proletariat guanyarà la segona etapa de la lluita. Quan es llegeix la “Circular de març de 1850”, on en espera de la represa de la revolució es tracta essencialment de les relacions amb la petita burgesia demòcrata, es pot témer que el proletariat revolucionari exerceixi també la seva dictadura sobre els seus aliats d’ahir.

Per fi, per a acabar aquesta rúbrica, voldria referir un text tardà d’Engels en el qual es parla de revolució permanent i on l’origen del concepte apareix molt clarament. El 13 de març de 1884, Engels escriu en el Sozial Demokrat un article titulat: “Marx i la Neue Rheinische Zeitung 1848-1849”. Engels cerca un antecessor al periodisme revolucionari que Marx i ell mateix van practicar a Colònia durant la revolució alemanya. Diu llavors de Marat:

Com nosaltres, no considerava la revolució acabada i volia que la hi declarés permanent. [49]

Més o menys per la mateixa època, Engels torna a publicar la “Circular de març de 1850” i precisa que, en molts aspectes, continua sent actual. És a dir que l’estratègia de la revolució permanent treta de la revolució francesa, però aplicada per Marx i Engels a l’encadenament de dues revolucions és una fórmula política que es resisteix a morir.

La meva conclusió a aquest propòsit es formula així: aplicada a la revolució democràtica, la idea de revolució permanent sembla molt fecunda. Es tracta d’instaurar plenament la sobirania del poble i les seves institucions, i per a això cal destruir de dalt a baix les antigues institucions que s’oposen a aquest principi i vèncer per la força les forces socials que sostenen aquestes institucions. Comporta també la idea que cal aprofundir i radicalitzar la democràcia conquistant nous drets econòmics i socials.

En canvi la idea de revolució permanent sembla molt problemàtica quan es tracta d’encadenar dues revolucions. D’una banda, la idea de revolució comunista en 1848 ens sembla avui totalment utòpica quant a les seves condicions de possibilitat i per una altra, no es dóna cap resposta clara a la pregunta: què serà de les institucions democràtiques en el curs de la segona etapa de la revolució?

8. La polèmica sobre el “blanquisme” de Marx

Fou un capítol del llibre de Bernstein Els pressupostos del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia [50] el que va plantejar per primera vegada el “blanquisme” de Marx. Aquest llibre, que és la recuperació d’una sèrie d’articles publicats en la Neue Zeit, va ser publicat al 1899. Va estar, com ja se sap, en l’origen del gran debat de final del segle que va oposar als partidaris del reformisme i de la “revisió” del marxisme i els partidaris de l’”ortodòxia”, el principal representant de la qual va ser Kautski.

Encara que interessant de llegir, el capítol es ressent d’aquest context polèmic. Es troben en ell elements d’informació històrica que poden ser recuperats i altres elements, inclusivament entre els quals es presenten com a mostra d’anàlisi històrica, que són fruit de la polèmica reformista. Aquesta polèmica crea una incertesa encara major sobre la naturalesa del blanquisme mateix, ja que, després d’evocar les acostumades definicions del blanquisme que el converteixen en una doctrina del cop de minories enèrgiques que recorren al complot, a la insurrecció i a la dictadura revolucionària, Bernstein acaba per desembocar en una definició molt àmplia que engloba a tots els que es defineixen com a revolucionaris i creuen en la necessitat de la violència per a dur a terme la revolució social. Són les mateixes posicions reformistes de Bernstein les que embullen les dades mateixes d’una qüestió molt real. Per exemple, la qüestió del “blanquisme” té una cosa essencial a veure amb la qüestió de les relacions de l’economia i de la política, i quan s’arriba a parlar d’una creença en la violència tot poderosa, es troba un en el moll del tema; en canvi, si es considera blanquista tota teoria que planteja, en un període històric donat, la necessitat de la violència revolucionària, s’acaben confonent sota un mateix concepte coses que han de ser diferenciades: la necessitat de la violència revolucionària, d’una banda, i la creença en el tot poder de la violència independentment de les condicions econòmiques per una altra. Els bons arguments dels quals disposa Bernstein estan fets malbé pel seu prejudici polític que engendra la confusió conceptual. Però, ja se sap, també l’historiador necessita conceptes clars.

Pel que fa a l’obra de Lenin, sovint aborda aquesta qüestió del “blanquisme” i de la seva relació amb el marxisme, sigui referint-se a les tesis crítiques de Bernstein per a rebutjar-les, sigui mostrant que l’acusació de blanquisme (però també de jacobinisme, i fins d’anarquisme) que utilitzen els adversaris dels bolxevics apunta simplement la idea que és necessari recórrer a la violència i que, per consegüent, es tracta d’un concepte totalment instrumental, sigui per fi recolzant-se sobre consideracions crítiques d’Engels contra els blanquistes per a establir, aparentment sense discussió possible, que el marxisme està oposat al blanquisme. El text d’Engels al qual es refereix constantment és de 1874: es tracta d’una crítica del programa dels emigrats blanquistes de la Comuna. [51]

És clar que no es trobarà en Lenin una definició del blanquisme que englobi tota posició revolucionària (necessitat de la violència), ni tampoc la confusió entre el blanquisme i la idea que una dictadura és necessària. Són idees de Blanqui, però també ho són de Marx i de Lenin, i com és evident que marxisme i blanquisme són coses diferents, el concepte de blanquisme serà necessàriament limitat: és la doctrina del complot, de l’acció decidida de les minories, un cert sectarisme i doctrinarisme que fa que es plantegi com a dogma la lluita antireligiosa, o el rebuig a tot compromís. De la lectura de Lenin es treu la idea que el leninisme com a forma moderna del marxisme a Rússia està clarament oposat al blanquisme, per naturalesa podria dir-se. Es conserven en la memòria tota una sèrie d’intervencions de Lenin on el polític realista critica el rebuig de principi dels compromisos, pren les seves distàncies amb l’extremisme, l’esquerranisme, amb la idea simplista que, per a tenir raó en política, n’hi ha prou amb estar sempre a l’esquerra de l’esquerra. La cultura comunista de la IIIa Internacional, encara que hostil al reformisme i al compromís socialdemòcrata, també està fortament marcada per aquesta crítica del blanquisme com a forma d’esquerranisme doctrinari. Es tracta de dades dels quals cal prendre nota, en particular si es vol entendre alguna cosa de la cultura comunista i de les seves evolucions històriques.

Això, però, no exhaureix la qüestió de les relacions del marxisme i del blanquisme ni tampoc sens dubte la qüestió de les relacions del leninisme i del blanquisme: la veritat és que la representació que Lenin ens dóna de les relacions de Marx amb el blanquisme és totalment insuficient. Consisteix a recolzar-se sobre una crítica efectiva del blanquisme que intervé bastant tardanament en l’obra de Marx i d’Engels, i a ignorar una dada històrica fonamental, a saber, que durant molt de temps va haver-hi una veritable coincidència entre les posicions de Marx i de Blanqui. Lenin descuida d’altra banda, també, tenir en compte l’aprofundiment de la crítica que tindrà lloc ulteriorment en l’obra d’Engels, cap al final de la seva vida (1891, 1895); i es pot entendre per què. Aquesta crítica final reconsidera la tàctica i les il·lusions dels anys 1848. Això, sembla ser, Lenin no està disposat a admetre-ho. Per a ell, la tàctica de 1848 era excel·lent, i ja a partir d’aquesta època Marx i Engels estaven oposats al blanquisme. És necessari, doncs, reintroduir alguns elements d’informació històrica sobre les relacions reals de Marx i Blanqui.

El comunisme de Blanqui depèn d’una tradició revolucionària francesa que és neojacobina i neobabuvista. Constantment, el caràcter proletari del comunisme, per oposició al caràcter petitburgès o burgès de què es deia socialisme, va ser subratllat per Marx i Engels. I això encara poc abans de la mort d’Engels. [52] El manifest del partit comunista, uns mesos abans de la revolució de 1848, reserva un tractament a part al comunisme de Babeuf. El que no vol dir que hi hagi identitat entre el babuvisme i la doctrina molt complexa que Marx està exposant, sinó el sentiment molt clar de la pertinença a un mateix camp polític, el que expressa al proletariat com a classe. L’argument sobre Babeuf i el neobabuvisme és utilitzat per Bernstein, però sobre aquest punt, no fa més que enunciar el que diran després d’ell molts historiadors. [53]

Deixem a un costat els articles quotidians de la Nova Gaseta Renana de Colònia i considerem els assajos publicats per la Nova Gaseta Renana-Revista en 1850. En primer lloc, el tercer article de la sèrie “De 1848 a 1849” de Marx enuncia, no es pot més nítidament, una adhesió a les posicions de Blanqui, que corre parella amb el rebuig pur i simple del doctrinarisme socialista considerat com un símptoma d’immaduresa de la classe obrera. La classe obrera francesa va a l’avantguarda del moviment d’emancipació “social”.

Les consignes de Marx i d’Engels són les mateixes: dictadura revolucionària del proletariat i revolució permanent. En la primavera de 1850, quan Marx i Engels creuen encara en una represa de la revolució, funden amb els blanquistes francesos i els cartistes revolucionaris anglesos, una associació internacional de comunistes revolucionaris les consignes dels quals són precisament dictadura del proletariat i revolució permanent. [54] Si s’estudien els documents de la Lliga dels comunistes de la primavera de 1850, es troba la famosa “Circular de març de 1850” que defineix la tàctica dels comunistes alemanys durant la pròxima crisi revolucionària.

Es troba la consigna de revolució en permanència que implica una lluita feroç contra la democràcia petitburgesa que no deixarà d’arribar al poder a partir de la pròxima etapa de la revolució. Es tracta, doncs, de fer el necessari per a vèncer a aquests aliats d’un instant i passar com més de pressa millor a l’etapa comunista. Al final de la revolució de 1848, es descobreix que, si bé Marx i Engels són capaces d’una gran flexibilitat tàctica i d’una gran intel·ligència política com en l’època de La Nova Gaseta Renana de Colònia, també poden ser revolucionaris d’una temible intransigència. Però no era ja així en els textos que escrivien durant la seva estada a Alemanya? No reclamen els seus articles la dictadura i el terrorisme contra les forces de la reacció? Sí. Però l’objectiu polític perseguit era perfectament realista: es tractava d’una revolució democràtica en la qual representaven l’ala radical comunista, fent a vegades valer els interessos específics de la classe que representaven, tot fent passar primer de tot els interessos de la revolució democràtica. En la primavera de 1850, la intransigència revolucionària de Marx i d’Engels es desplega en un context perfectament il·lusori: es tracta de passar al comunisme en un país com Alemanya. En aquest cas, es pot dir que la violència revolucionària té una funció taumatúrgica, que és correlativa amb el realisme de les perspectives. Què podria diferenciar-la de la violència de les minories actives, de tipus blanquista? En la Circular següent de la Lliga, la de juny de 1850, les perspectives no han canviat: s’espera sempre la represa revolucionària. El text de la circular mostra l’estreta col·laboració que existeix entre la Lliga i l’”autèntic partit proletari el cap del qual és Blanqui”. 55

És veritat que en la tardor del mateix any, les anàlisis de Marx i d’Engels canviaran profundament. La crisi econòmica s’ha acabat i per consegüent, per a Marx i Engels, no hi haurà represa revolucionària. El criteri metodològic posat en pràctica pels dos amics és evidentment molt mecanicista: crisi econòmica i revolució estan estretament lligades. Els permet no obstant això afirmar que és perfectament absurd llançar-se a empreses revolucionàries totalment i realistes. Cal esperar, conclouen. Aquest no és el parer d’una fracció considerable d’un grup dirigent de la Lliga: la tardor de 1850 ve perquè marcat per un conflicte molt violent entre el grup Willich-Schapper i el de Marx i Engels que desemboca ràpidament en la ruptura; en relació amb la qüestió que estudiem de les relacions entre marxisme i blanquisme, l’episodi és important. En efecte disposem d’un text en el qual Marx va exposar els motius profunds del desacord. Se li pot considerar sens dubte com l’expressió d’un moment de reflexió intensa i d’examen profund de les seves idees sobre la revolució. Va ser en el transcurs d’una sessió del Comitè central de la Lliga, el 15 de setembre de 1850, quan van tenir lloc l’explicació i la separació. Disposem d’una acta, amb tots els requisits, de la sessió [56] i el text de la declaració de Marx va ser recollit per ell mateix, una mica més tard, en el fullet titulat Revelacions sobre el procés dels comunistes a Colònia: [57]

A la concepció crítica, la minoria oposa una concepció dogmàtica, a la concepció materialista, una concepció idealista. En lloc de les condicions reals, és la simple voluntat la que es converteix per a ella en la força motriu de la revolució. Mentre nosaltres diem als treballadors: “Necessitareu quinze, vint, cinquanta anys de guerres civils i de lluites nacionals no sols per a canviar les condicions socials, sinó també per a canviar-vos vosaltres mateixos i tornar-vos aptes a l’exercici del poder polític”, vosaltres per contra dieu: “Hem d’arribar immediatament al poder, o bé bona nit i tapa’t.” Mentre que nosaltres assenyalem especialment als obrers alemanys l’estat poc evolucionat del proletariat alemany, vosaltres aduleu de la manera més grollera el sentiment nacional i el prejudici corporatiu dels artesans alemanys, la qual cosa evidentment us fa més populars. Així com els demòcrates van fer de la paraula poble una entitat sagrada, el mateix feu vosaltres amb la paraula proletariat. Exactament com els demòcrates, substituïu al desenvolupament revolucionari la fraseologia revolucionària.

Aquest text, en tot punt notable, ha de retenir la nostra atenció uns instants. El punt cabdal és, sens dubte, l’afirmació d’una immaduresa del proletariat alemany, i del proletariat en general, de la que resulta l’afirmació d’una concepció de la revolució “social” com un procés que dura “quinze, vint, cinquanta anys”. Però també que el concepte de revolució permanent continua present, ja que es tracta de vint o cinquanta anys de “guerres civils i de nou de lluites nacionals”. Transformaran, tant la situació social com el subjecte de la revolució, segons un esquema que ja apareixia en La Ideologia Alemanya. La crítica del blanquisme sembla aflorar molt clarament quan Marx denuncia la fetitxització del “proletariat” com la del “poble”, el culte de la frase revolucionària que sembla haver odiat molt aviat. Més clara encara resulta l’oposició entre la manera de fer crític i materialista que seria el de la “majoria” conduïda per Marx i Engels i el dels aventurers de la política, idealista i voluntarista, per als quals “és la simple voluntat la que es converteix… força motriu de la revolució.

Es pot considerar que aquest text marca una ruptura amb un accés de blanquisme que va durar poc temps en la vida de Marx, el temps d’una primavera, argüint que Marx i Engels posen ràpidament fi a l’existència de l’associació internacional dels comunistes revolucionaris. En efecte, els blanquistes emigrats a Londres sostenen al grup Willich-Schapper, que rebutja la seva anàlisi. L’associació internacional es dissol doncs oficialment. [58]

No obstant això, seria un error treure conseqüències massa ràpides. La ruptura amb aquest grup d’exiliats blanquistes de Londres no significa en absolut una distància presa respecte a Blanqui mateix i les seves concepcions. L’episodi del brindis per Blanqui del 10 de febrer de 1851 és molt esclaridor referent a això. Els seus adversaris de tot color polític, dels membres de la Lliga, els blanquistes, als demòcrates europeus i els socialdemòcrates a la francesa, es vanaven d’obtenir de Blanqui una declaració política de solidaritat. Van quedar molt apesarats pel contingut de la declaració que aquest els va enviar i van preferir no parlar d’ella en el seu míting. L’avis au peuple de Blanqui era, en efecte, una denúncia inapel·lable de tots els “traïdors” de la revolució de 1848, que englobava tots els matisos de l’arc demòcrata i socialdemòcrata. El judici de Blanqui donava sencera satisfacció a Marx i Engels.: així es van afanyar a publicar l’Avís en una traducció alemanya i amb un prefaci de la seva ploma. [59]

Així mateix, la correspondència de Marx i d’Engels entre 1851 i la Comuna de París no deixa cap dubte sobre els sentiments dels dos amics cap al “tancat”. I no es tracta solament d’una solidaritat amb un presoner polític: es tracta d’un acord molt profund. Així, en una carta a Louis Watteau del 10 de novembre de 1861, Marx parla de Blanqui com “d’un home al qual sempre vaig considerar el cap i el cor del partit proletari de França.” [60] Al juny del mateix any, escrivia a Engels, en ocasió d’agraïments enviats per Blanqui: “Em sembla molt bo que tinguem de nou relacions directes amb el partit francès que és resoltament revolucionari.” [61]

Res autoritza a pensar que Marx hagi pres distàncies crítiques cap a Blanqui entre 1850 i 1871 ni que renegaria del text de l’any 1850 en el nom de Blanqui simbolitzava el socialisme revolucionari, el comunisme. L’episodi de la dissolució de l’associació internacional en la qual participaven alguns emigrats blanquistes no és suficient per a esborrar el punt essencial que constitueix l’acord polític profund amb Blanqui durant i després de la revolució de 1848.

Hi hauria evidentment que estudiar molt especialment les relacions entre marxistes i blanquistes en el si de la Internacional: ens acontentarem a subratllar que tenen posicions comunes sobre la necessitat de l’acció política autònoma de la classe obrera contra l’abstencionisme polític dels anarquistes. És en el context general de la lluita contra Bakunin en el si de la Internacional que cal examinar el que Engels diu dels blanquistes en els articles de La qüestió de l’allotjament que escriu per al Volksstaat de maig de 1872 a gener de 1873. Aquí evoca de passada, però de manera positiva, el programa dels exiliats blanquistes de Londres, a propòsit dels quals intervindrà aviat de manera crítica. És a propòsit de la Comuna, i després d’haver notat amb ironia que els partidaris de Proudhon no havien pensat a posar en pràctica el programa econòmic del seu mestre, que arriba a parlar dels blanquistes:

Quan van intentar transformar-se de simples revolucionaris polítics en una fracció obrera socialista amb un programa definit -el que van fer els blanquistes emigrats a Londres en el seu manifest “Internacional i Revolució” -no van ser els “principis” del pla de Proudhon per la salvació de la societat els que van proclamar, sinó per contra, i gairebé paraula per paraula, les concepcions del socialisme científic alemany: necessitat de l’acció política del proletariat i de la seva dictadura com a transició a l’abolició de les classes i, amb elles, de l’Estat- tal com van ser ja expressades en el Manifest del partit comunista i innombrables vegades després. [62]

És innegable, crec, que la força i el rigor del pensament de Marx i Engels van exercir una forta influència sobre uns certs militants blanquistes. Quant a saber si les coses van ocórrer com diu Engels, és una altra qüestió. El que és cert és que en els articles reunits per Engels sota el títol de Les lluites de classes a França, Marx, al 1850, presenta una versió més aviat diferent de les relacions recíproques del marxisme i del blanquisme. No sols no pensa en el partit blanquista en termes de subordinació, sinó que, per contra, és ell, Marx, qui segueix els ensenyaments de l’autèntic partit revolucionari francès. Les consignes de dictadura del proletariat i de revolució permanent eren sens dubte un bé comú a diversos corrents.

L’acord afirmat en La qüestió de l’allotjament amb els punts essencials del programa “Internacional i Revolució” dels emigrats blanquistes de la Comuna, permet relativitzar les crítiques malgrat tot bastant severes que els dirigeix Engels en el seu article de 1874. [63] No es tracta al meu entendre de subestimar la importància dels punts tocats per Engels. Es pronuncia contra el putsch de les petites minories, contra la confusió entre la dictadura d’un grup i la de la classe i contra el dogmatisme que porta als blanquistes a decretar la prohibició de Déu o a proclamar el rebuig de tot compromís. Tots aquests punts constitueixen fins i tot un conjunt impressionant i són claríssimament el símptoma d’una evolució molt profunda que produirà encara molts efectes. Això no impedeix que, en La qüestió de l’allotjament escrita al 1872-73, Engels afirmi que quan els blanquistes necessiten referències teòriques, les troben en El Manifest, la qual cosa també és un símptoma de la relació que existeix entre els dos “partits”. De fet, durant el primer decenni, com durant el segon decenni que segueix l’aixafament de la Comuna, la tàctica de la revolució permanent, per a parlar com Gramsci, no es critica, però es produeixen nombrosos arranjaments que mostren la sensibilitat de Marx i d’Engels als canvis progressius de la situació a Europa i en el món. No obstant això caldrà esperar l’any 1891 perquè s’operin canvis considerables (cf. les tesis d’Engels sobre la república democràtica com a forma específica de la dictadura del proletariat en La crítica del projecte de programa d’Erfurt). En el mateix any 1891, Engels torna sobre l’acció dels proudhonians i dels blanquistes durant la Comuna de París. El que diu llavors dels blanquistes em sembla d’una importància decisiva, poques vegades considerada: per a mi es tracta en efecte de la primera ruptura radical amb la concepció blanquista de la dictadura. Heus aquí el que diu Engels:

Criats a l’escola de la conspiració, lligats per l’estricta disciplina que li és pròpia, partien de la idea que un nombre relativament petit d’homes resolts i ben organitzats era capaç, arribat el moment, no sols d’apoderar-se del poder, sinó també, fent gala de gran energia i audàcia, de mantenir-s’hi ell el temps suficient per a arribar a arrossegar a la massa del poble a la revolució i agrupar-la al voltant de la petita massa directora. Per a això, es necessitava primer de tot la més estricta centralització dictatorial de tot el poder a les mans del nou govern revolucionari. [64]

Tindrem a bé recordar que l’any en què avança la idea que la república democràtica descentralitzada és la forma política específica per a la dictadura del proletariat, Engels condemna, de la manera més clara, la doctrina blanquista (que també era la doctrina de Marx i Engels de 1850) de la “centralització dictatorial de tot el poder a les mans del nou govern revolucionari”. En 1895 per fi, en la introducció a Les lluites de classes a França, Engels procedirà a una revisió completa de la tàctica de la revolució permanent que era seva en 1848 i 1871. Dirà no sols que aquesta tàctica ja no és vàlida al final del segle, sinó més encara, que tampoc ho era en 1848. I quan es tracta de caracteritzar-la, empra els termes que reservava amb anterioritat al blanquisme: era una tàctica del cop de mà, imaginada segons el model de la revolució francesa que llavors dominava el seu esperit.

Podem doncs concloure sobre aquesta qüestió del blanquisme de Marx, dient que sens dubte Marx no és Blanqui, però que és un conte el que Lenin ens explica en parlar-nos d’una distinció radical que sempre hauria existit entre marxisme i blanquisme. Durant molt de temps, Marx considera a Blanqui com un aliat privilegiat. Quan després de la revolució de 1848, tots els antics aliats demòcrates o socialdemòcrates són titllats d’enemics, Blanqui continua sent l’únic aliat digne de fe i l’anàlisi que proposa de les responsabilitats del fracàs de la revolució de 1848 en el cèlebre Avis au peuple és acceptat per Marx i Engels. Lenin no mencionava aquest acord profund que dura molt temps, així com no recull les crítiques cada cop més severes d’Engels cap a la concepció blanquista de la revolució i de la dictadura (les de 1891 i de 1895). Això podria portar-nos a examinar la qüestió del blanquisme de Lenin mateix, malgrat la crítica del blanquisme que es troba constantment en la seva obra i de la qual ja hem parlat. Però no és lloc aquí per a fer-ho.

Conclusió

Per a aquestes consideracions conclusives voldria partir dels punts de vista de Gramsci sobre el segle XIX i la revolució francesa. En les anotacions sobre Maquiavel dels Quaderns de la presó, Gramsci considera necessari considerar com un tot el conjunt dels esdeveniments que es van desenvolupar a França de 1789 a 1871.

En efecte -diu- només al 1870-1871, amb la temptativa de la Comuna, s’esgoten històricament tots els gèrmens nascuts al 1789, la qual cosa vol dir que no sols la nova classe que lluita pel poder venç als representants de la vella societat, que no vol declarar-se definitivament superada, sinó que també aixafa els grups novíssims que sostenen que la nova estructura nascuda del trastorn que va començar en 1789 ja està superada, i mostra així la seva vitalitat en el seu enfrontament amb l’antic tant com amb el més nou. A més, en 1870-1871, el conjunt dels principis d’estratègia i de tàctica política nascuts pràcticament en 1789 i que es van desenvolupar ideològicament al voltant de 1848, perden la seva eficàcia (aquests principis es resumeixen amb la fórmula de la “revolució permanent…). [65]

Els historiadors de fora no estan d’acord quan es tracta de fixar un terme a què es diu revolució francesa. Per a uns, s’atura a Valmy; per a uns altres, amb la caiguda de Robespierre, uns altres inclouen en ella el primer Imperi i les guerres napoleòniques. Per a uns altres per fi, és la mateixa història la que prossegueix al 1830, al 1848, al 1870-71 i, fins i tot fins, al 1914.

En totes aquestes maneres de veure -comenta Gramsci- existeix una part de veritat. La realitat és que les contradiccions internes de l’estructura social francesa, que es desenvolupen després de 1789, només troben un equilibri relatiu amb la Tercera República gràcies a la qual França gaudeix de seixanta anys de vida política equilibrada, després de vuitanta anys de trastorns per onades cada vegada més llargues: 1789-1794-1799-1804-1815-1830-1848-1870. [66]

Així, segons Gramsci, la revolució francesa només s’acaba amb la tercera República. El que sembla particularment valuós en aquesta tesi, és la idea que la “revolució permanent” s’acaba, no sols quan les velles classes estan definitivament derrotades, sinó també quan la burgesia estableix la prova de la vitalitat històrica del seu règim contra la nova classe que ha fet la seva entrada en la història. Diguem si es vol que la idea comunista era “il·lusòria” en el segle XIX. No obstant això, entenguem-nos. Si bé és cert dir que, al 1848 i al 1871, Marx i Engels estan en plena “il·lusió” quan imaginen que la revolució proletària ha començat i que la burgesia està en les últimes, també és cert que aquesta “il·lusió” és relativa: és exacte que va ser a mitjans del segle XIX quan la classe obrera va començar a alliberar-se. [67]

Precisem un punt: quan Gramsci parla de la fórmula de la “revolució permanent”, té essencialment present l’estratègia de l’atac frontal o de la guerra de moviment l’última manifestació del qual (victoriosa) serà l’Octubre de 1917. En Marx i Engels, en 1848, 1871 i posteriorment, la “revolució permanent” també és aquesta “guerra de moviment”, aquesta tàctica ofensiva, però també està la idea que aquest atac frontal és posat en pràctica en el transcurs d’un procés revolucionari que encadena dues revolucions.

Si la tesi de Gramsci està fonamentada, tal com ho creiem, això ens porta a pensar que la perspectiva de la “revolució permanent” no és una invenció arbitrària de Marx i d’Engels. Amb el seu complement necessari de “restauració”, que no restaura realment, i el de “revolució-restauració”, o de “revolució-passiva” en el sentit en què ho entenia Gramsci, és la fórmula política que expressa el moviment històric dels tres primers quarts del segle XIX.

Existeix no obstant això un punt que cal subratllar com el va fer Engels en 1895: al 1848 i al 1871 i encara posteriorment, Marx i Engels s’imaginen que aquesta revolució permanent fundarà, no sols la democràcia política, sinó també el comunisme. Estàvem en la il·lusió -reconeix Engels abans de morir. Però cal posar-se d’acord sobre el terme “il·lusió”. La il·lusió implica evidentment l’error d’apreciació. No és no obstant això sinònim del “no res”. En 1848 i en 1871, el proletariat intenta, encara que sembli impossible “alliberar-se”. Una il·lusió històrica és una mica més que un petit antull individual. Mobilitza masses, i això significa que correspon, sigui a una “possibilitat” històrica, sigui almenys a necessitats profundes que així s’expressen.

Així la revolució francesa és una revolució permanent que omple els tres primers quarts del segle. No es tractava, no obstant això, en l’essencial, de l’encadenament de dues revolucions, sinó d’una sola revolució fundadora de la democràcia moderna i que desembocava igualment en l’hegemonia de la burgesia.

Però durant aquest procés, les lluites “il·lusòries” del proletariat per a la conquesta del poder i la instauració del comunisme van existir. Sens dubte no van arribar ni a l’un ni a l’un altre, però de tota manera van jugar un paper decisiu en el naixement de la democràcia moderna i en molts dels trets que la caracteritzen. Un d’ells és justament l’existència dels partits polítics i dels sindicats sobre els quals Gramsci insistirà en l’última cita que volem donar abans de concloure definitivament. En una altra anotació del mateix Quadern 13 sobre Maquiavel, Gramsci desenvolupa de nou el tema de la “revolució permanent”:

Concepte polític del qual es diu “revolució permanent”, sorgit abans de 1848 com a expressió científicament elaborada de les experiències jacobines de 1789 a Thermidor. La fórmula pertany a una època en la qual els grans partits polítics de massa i els grans sindicats econòmics encara no existien i en la qual la societat encara estava, per dir-ho així, sota molts aspectes, en estat fluid.(…) Durant el període que segueix a 1870, amb l’expansió colonial d’Europa, tots aquests elements canvien (…) i la fórmula de 1848 de la “revolució permanent” és sotmesa a elaboració i superada en l’àmbit de la ciència política per la fórmula d’“hegemonia civil”.(…) L’estructura compacta de les democràcies modernes, tant com organització d’Estat, com a conjunt d’associacions en la vida civil, constitueix per a l’art polític l’equivalent de les trinxeres i de les fortificacions permanents del front en la guerra de posicions: així com abans el moviment era “tota” la guerra, etc., el redueixen a no ser més que un moviment “parcial”.

La qüestió es planteja per als Estats moderns, no per als països endarrerits o les colònies, on encara existeixen les formes que, en una altra part, estan superades i s’han tornat anacròniques. [68]

L’últim apartat d’aquest text introdueix la distinció entre Orient i Occident que és inseparable en Gramsci de l’oposició entre guerra de posició i guerra de moviment. Aquestes anotacions van ser escrites al principi dels anys trenta en un moment en què Gramsci ja sabia un cert nombre de coses sobre el que es dirà estalinisme. L’estratègia de “l’hegemonia civil”, que pot comportar com a moment subordinat elements de guerra de moviment, s’imposa a Occident. No posa en dubte la legitimitat de la revolució d’octubre i no s’aplica als països endarrerits on la “societat civil” està poc desenvolupada; l’estratègia de la “revolució permanent” conserva doncs, per a Gramsci, una zona d’aplicació.

Fins i tot ara en 1995, no ens sentim autoritzats a decretar en lloc dels pobles, si han de recórrer o no a la revolució violenta i en particular a la fórmula de la ‘’revolució permanent”. Tractant-se de la revolució russa, en canvi, ha intervingut un element nou que Gramsci, com uns altres, mai hagués imaginat: l’esfondrament generalitzat del sistema socialista. L’esdeveniment és tan colossal que ens obliga a tornar a plantejar qüestions que semblaven resoltes des de fa molt: la de la racionalitat de la revolució d’octubre per exemple. No és el lloc per a abordar aquesta discussió. Però l’enfonsament del socialisme real està unit a l’estalinisme i la possibilitat de l’estalinisme obliga a remuntar-se a octubre de 1917. Sense voler sortir del marc de la nostra ponència que està dedicada a Marx i a Engels i no a Lenin i a Trotski, voldríem no obstant això subratllar que hi ha un punt en el pensament polític de Marx i d’Engels que ens ha semblat problemàtic, és el de les relacions entre la fase democràtica i la fase socialista en la “revolució permanent”. Ho diem perquè considerem que el socialisme està desproveït de sentit fora d’una expansió de la democràcia en tots els àmbits de la vida social.

Però no serà aquesta la nostra última paraula pel que fa a les relacions de Marx i d’Engels amb el principi democràtic. La qüestió està, en efecte, en saber si aquests dos revolucionaris són receptius respecte a la democràcia política, a les seves institucions i als seus valors, quan despunta en l’horitzó de la història. Hi ha alguna raó quan se sospita, de vegades, que no van comprendre el valor de la democràcia política quan apareix en el segle XIX? Ens sembla que no. Abans, durant, després de la revolució de 1848, en el moment del cop d’estat de Louis Bonaparte, en el moment de la Comuna i ulteriorment, Marx i Engels estan constantment oberts a l’afirmació del principi democràtic. Lluiten per a la seva instauració, examinen totes les possibilitats que pot oferir.

Sens dubte no falten els aspectes problemàtics. Resulten, a parer nostre, de la col·lisió de dos principis que afirmen: el de la revolució i el de la democràcia. Quan s’estudien aquests aspectes, no s’ha de perdre de vista que viuen, pensen i actuen durant molt de temps, en una època en la qual la revolució francesa no està acabada i en què la democràcia política està lluny de ser fundada. Posteriorment, en l’últim quart de segle, demostren lentament, però segurament, que prenen nota dels canvis radicals que s’estan produint [69].

Notes

* Jacques Texier va ser filòsof marxista, publicista i investigador del Consell Nacional d’Investigacions Científiques francès (CNRS, nom original). Va ser membre de l’associació Espai Marx, director de la revista Actuel Marx i impulsor del Congreso Marx Internacional.

[1] Ferenc, Feher, “Marx et les révolutions français permanentes”, Actuel Marx n.8, segon semestre 1990. 

[2] Shlomo Avineri, The Social and Political Thought of K.Marx, Cambridge University Press, 1968. 

[3] F. Claudín, Marx, Engels y la revolución de 1848, Siglo XXI, Espanya, Madrid, Primera Edició setembre 1975. 

[4] Jacques Grandjonc, Communisme, Origine et développement international de la terminologic communautaire prémarxiste des utopistes aux néobavouvistes, 1785-1842, vol. 1 historique, vol. 2 pièces justificatives. Karl-Marx-Haus, Trier 1989. 

[5] Maurice Barbier, La pensée politique de Karl Marx, París, L’Harmattan 1992. 

[6] Avui en dia, després de la caiguda general del socialisme real, hem d’enfrontar una qüestió molt diferent, la del comunisme com a idea intrínsecament il.lusòria. Cf. François Furet, Le passé d’une illusion. Essai sur l’idée communiste au XXème siècle. París.R.Laffont/Calemann-Lévy, 1995 (existeix una traducció al castellà en el Fons de Cultura Econòmica) i també Marc Angenot, L’utopie collectiviste. Le gran récit socialiste sous la Deuxième Internationale. Collection Pratiques Théoriques, P.U.F.1993.

[7] El text que em sembla més important respecte d’això és La guerra civil a França de K.Marx. Tracta d’una revolució – La Comuna – que es preocupa d’entrada d’instaurar una democràcia participativa. Marx declara a ell que aquesta democràcia és “la forma política per fi fi trobada” per l’emancipació del proletariat. K.Marx La guerra civil a França, París, Editions Sociales 1972, p.45; M.E.W, t.17, p.342. Existeixen edicions a Ricardo Aguilera editor, Madrid 1971, i a Progreso, Moscú, 1974, Obras Escogidas en tres volúmenes, t.II. 

[8] Cf. Marx, Critica del Diritto Statuate Hegeliano, traduzione e commentario di Roberto Finelli e Francesco Saviero Trincia, Edizioni dell’Ateneo, Roma 1983.

[9] Andréas, Grandjonc, Pelger, Die Deutsche Brüsseler Zeitung, Editions Culture et Civilisation, Bruxelles 1981, 2 volumes.

[10] Jacques Texier, Rivoluzione e democrazia. Marx, Engels e l’Europa “continentale”. Biblioteca, Gaeta 1993. Cf també, Actuel Marx n.12, “Marx et la démocratie. Premier parcours.” P.U.F segon semestre 1992. Traduït a Realitat n.37. Octubre-novembre de 1993. “Marx y la democracia. Primer recorrido”

[11] K. Marx, Ouvres, t.III, Paris La Pléiade, pp.727 et 743. En italià, cf. K.Marx, F.Engels, Moralismo e politica rivoluzionaria, a cura di A.Arru. Roma, Newron Compton Italiana, 1972, pp. 49sgg. 

[12] Marx, Engels, Manifeste du Parti Communiste, Classiques du marxisme. Edició bilingüe, Paris, Editions sociales 1972; en italià M.E.O.C., tVI, p.505. Existeixen edicions en castellà del Manifest del Partit Comunista. (O.M.E., t.IX-Obras escogifas, Progreso vol.I).

[13] A Le Manifeste, op.cit. P.217. F.Engels, Principi del communismo, M.E.O.C., t.VI, p.370. 

[14] Considero que aquesta primera sèrie de textos de Marx i Engels té una importància considerable i em proposo estudiar-los sistemàticament. En aquest assaig, em limitaré a fer al.lusió a ells vàries vegades. 

[15] K. Marx., Les luttes de classes en France, Editions Sociales, 1984, p.187. En italià, M.E.O.C., t.10, p.126. En castellà, Ed. Espasa Calpe, col. Austral, Madrid 1985, y Obras escogidas de Marx y Engels. Ed. Progreso 1975. Moscú. 

[16] Marx, Engels, Oeuvres choisies en trois volumes, Editions du Progrès, Moscú 1978, vol.I. p.183. En italià, M.E.O.C., t.X, pp.277-288. Hi ha Obres Escollides de Progreso en castellà en tres volums. 

[17] Traïció de la burgesia liberal durant la primera fase de la revolució i traïció dels partits de la “petita burgesia” durant la segona fase. Es tracta d’una problemàtica encara molt present a Engels molt després de 1871 i és una de les claus de la revolució russa. 

[18] Cf. Engels, “Lettere della Francia”, in M.E.O.C.t.10, p.17 i següents. Aquests escrits van ser redactats en anglès del 20 de desembre de 1849 al 23 de juliol de 1850 per la “Democratic Review”. Haurien de trobar-se en els Collected Works de Marx i Engels. En el seu defecte, he hagut d’utilitzar l’edició italiana. No hi ha versió alemanya d’aquests articles a l’edició M.E.W., t.7. El conjunt d’aquests articles és totalment apassionant i permet fer-se una idea bastant precisa dels sentiments que animen a Marx i Engels, davant dels perills que amenacen el sufragi universal primer, la república després. Les “cartes” VI y VII són particularment importants. Engels escriu a la carta VII, p.32:

“La llei de “reforma” electoral ha estat aprovada i el poble de País no s’ha mogut. El sufragi universal ha estat destruït sense la menor temptativa d’agitació o de manifestació, i els obrers francesos són de nou el que eren en temps de Louis-Philippe: pàries polítics, sense drets reconeguts, sense vot, sense fusells…A Anglaterra quelcom semblant seria impensable. Una vegada conquerit, el sufragi universal es mantindria per sempre allà”. 

És quelcom, però, diferit. La burgesia reaccionària o el President la tindran amb la República mateixa, tard o d’hora. I llavors vindrà la resposta fulminant del proletariat. 

Cf. Igualment la “Revista” escrita per Marx i Engels pel fascicle núm.2 de la Neue Rheinische Zeitung-Revue de febrer del 1850. Ni un instant posen en dubte que la burgesia voldrà suprimir el sufragi universal que duu a la seva derrota i que la resposta del poble de París serà la revolució:

“Per això, la necessitat per la burgesia dominant d’intentar abolir el més aviat possible el sufragi universal, i sobre aquesta necessitat descansa la certesa d’una victòria ràpida de la revolució.” M.E.W., t, p.218, Marx, Engels, “Revue Januar/Februar 1850. M.E.O.C, t.10, p.262.

[19] Cf. Les cartes d’Engels a Marx del 3, 10 i 11 de desembre de 1851 que contenen els judicis més severs sobre el poble francès, els demòcrates i el proletariat. Correspondance, op.cit, tII, p.374-385. “No es pot negar, d’altra banda, que un partit revolucionari que, en una situació revolucionària, comença a deixar passar moment decisius sense incidir, o si intervé, no aconsegueix la victòria, pot considerar-se amb una relativa seguretat perdut per un cert temps.” p.383. 

[20] M.E.W. t.7, traducció francesa Les luttes de classes en France, op.cit. p.202. La traducció francesa és incorrecta i l’hem modificat. En italià, M.E.O.C., t.10, p.137. Hi ha traducció espanyola a Espasa Calpe, col. Austral, Las luchas de clase en Francia. 

[21] Engels adopta una actitud molt sorprenent respecte de “la llei de les deu hores” que va ser votada al 1847 per la Cambra dels Comuns: un actitud més aviat negativa, podríem dir, per raons que venen de la idea que no ens hem d’oposar al progrés industrial que encarna la burgesia industrial i per la raó correlativa que la classe obrera no ha d’aliar-se contra la burgesia industrial, de cap manera, amb les classes reaccionàries d’Anglaterra. Una mica més de 10 anys després, en el moment de la fundació de la primera Internacional, Marx i Engels adoptaran postures molt raonables sobre el límit legislatiu del temps de treball. Per contra, sempre mantindran la seva hostilitat inicial a una aliança de la classe obrera amb les classes i forces reaccionàries contra la burgesia liberal. Cf sobre aquest punt Jacques Texier, Rivoluzione e democracia, op.cit. P.51 i següents. 

[22] M.E.W. 7, p.230, traduït de l’anglès; M.E.O.C, t.10, p.270-276. Engels examina les lliçons que cal extreure d’aquesta experiència. La primera lliçó es refereix als progressos realitzats per la classe obrera en allò relacionat a la consciència d’ella mateixa i a l’organització. La segona lliçó, en la qual es tracta el sufragi universal, apunta, tal com es veu, a assegurar una millora duradora de la situació social de la classe obrera. Engels evoca després un trastorn social complet en el continent, realitzat pels mitjans tradicionals de la revolució violenta: 

“Molt ràpidament, totes les fonts i els recursos del sistema actual estaran esgotats i una revolució es farà inevitable que canviarà la societat molt més profundament del que ho van fer les del 1793 i del 1848 i que portarà ràpidament a la dominació política i social del proletariat.” M.E.W.7, p.31

A la continuació de l’article, Engels repeteix diverses vegades la idea de “revolució social i de dominació del proletariat” o de “dominació social i política proletariat.” Es podria dir, doncs, que en aquest primer article sobre les deu hores es troba una juxtaposició dels mitjans de la transformació social pacífica i dels de la revolució violenta. La idea de “revolució social” podria ser la categoria més general que subsumeix sota d’ella les modalitats diverses, pacífiques o violentes, del trastorn social. 

[23] M.E.W.7, p.241, text original en alemany, Engels, “Die englische Zehnstundebill”.

[24] A la continuació d’aquest segon article, Engels descriu, com en el primer, els mecanismes econòmics que porten a la crisi de sobreproducció i a la necessitat de la revolució social. El desenvolupament industrial ha produït també la classe que sola podrà assumir la direcció de la societat: 

“Llavors la revolució proletària serà inevitable i la seva victòria segura”.

Com que aquesta revolució proletària es combinarà amb les lluites revolucionàries del continent, té un la impressió que en aquest segon article també, Engels evita lligar-se de mans i peus i pensa en la juxtaposició de formes de pas al socialisme molt diverses: 

“Aquest – prossegueix immediatament – és el curs regular i normal dels esdeveniments tal com resulta amb una necessitat ineluctable de les condicions socials actuals d’Anglaterra. En quina mesura les col.lisions en el continent i les acceleracions revolucionàries a Anglaterra poden fer més curt aquest procés, ho sabrem ràpidament.” M.E.W., 7 p.242. 

[25] Cf. L’article del 9 i 10 de desembre de 1842 titulat “Les crisis internes”  M.E.W, t.I, p.460. M.E.O.C. t.II, pp. 361-365. 

[26] Es pot pensar també, però, que el pas de la idea de “dominació” a la de “dictadura” és una evolució notable. Fiant-se de L’Estat i la Revolució de Lenin, només la idea de dictadura del proletariat expressa la culminació del pensament de Marx i Engels, en particular perquè només aquesta idea implica lògicament la necessitat de fer miques la màquina d’Estat existent: la conquesta del poder o de la dominació política no és suficient en absolut. Cal reconèixer que sobre aquest punt precís, l’argumentació de Lenin es molt sòlida filològicament. 

[27] És el cas per exemple a La qüestió de l’allotjament que és de 1872-73. 

[28] Si es tradueix literalment el text a l’alemany diu exactament “la forma específica per (für) la dictadura del proletariat”. Els traductors francesos, però, no es resignen a traduir el text alemany literalment, i és que és poc satisfactori gramaticalment, i tradueixen tots: la forma específica de la dictadura del proletariat”.

[29] En realitat, es pot sostenir amb tota legitimitat que és impossible abstreure’s de la forma, i que el pensament de Marx i Engels progressa quan Marx i Engels no es limiten només a presentar-nos el concepte nu de dictadura del proletariat, sinó que s’esforcen a pensar la seva forma (o formes). S’arriba, així, a pensar que les formes polítiques de la transició al socialisme han de posseir necessàriament certes característiques: les de la democràcia participativa per exemple. 

[30] Jacques Grandjoc, Communisme, Karl Marx Haus, Treveris 1989. 

[31] Cf. Jacques Texier, “Les innovations d’Engels” a Actuel Marx núm.17, primer semestre de 1995, pp.137-174, paràgraf 1. 

[32] Aquest desacoblament s’entén fàcilment. A Marx i Engels, com més tard en Trotski i Parvus (i pràcticament a partir d’abril del 1917, també en Lenin), la revolució permanent no designa, únicament la radicalització de la revolució democràtica, com pels jacobins, sinó també el pas d’aquesta última revolució a la revolució socialista. Només es refereix doncs a països en els quals les forces revolucionàries han de complir una doble tasca històrica. És el cas d’Alemanya el 1848 segons Marx i Engels i el cas de la Rússia tsarista en el segle XX, segon Trotski primer i segons Lenin després. Quan Marx parla en general de la revolució “social”, és comprensible doncs que es limiti a parlar de la dictadura revolucionària del proletariat. 

[33] Marx, Engels, Correspondance, t.III, Editions Sociales 1972, pp. 76-81. El subratllat és de Marx. En alemany, M.E.W, t.28, pp.507-508. Es pot trobar la carta a J.Wedemeyer a Obras Escogidas, vol.I, Progreso, Moscú. 

[34] Cf. El meu article ja citat sobre “Les innovacions d’Engels”. El problema tornarà a trobar tota la seva actualitat en el transcurs de la revolució russa i no és casualitat que Trotski (i Parvus) reintrodueixin el concepte de revolució permanent ja al 1905. 

[35] M.E.W. VIII, p.344. Que jo sàpiga, no existeix traducció francesa d’aquest text. Traducció italiana, M.E.O.C., XI, Roma, Editori Riuniti, 1979, p.345. Text anglès original a MEGA 2, VII, p.237.

[36] Engels, “Der Sozialismus in Deutschland”, M.E.W, T.22, p.247 i següents. Aquest article va ser escrit primer en francès per L’almanach du parti ouvrier français por l’année 1892, Lilles 1892. Engels el publica posteriorment en alemany en la Newe Zeit, amb una curta introducció i una conclusió. Es troba en en número 18 d’Actuel Marx. P.U.F, segon semestre de 1995, en motiu del centenari de la mort d’Engels. 

[37] Text publicat en el diari “La liberté” núm.37 del 15 de setembre de 1872 i a “Der Volkstaat” núm. 79 del 2 d’octubre de 1872. K.Marx F.Engels, Opere scelte, Roma, editori Riuniti, 1971, pp.935-936; M.E.W, t.18, p.159; en francès, Marx, Engels, oeuvres choisies en trois volumes, vol.2, p.308, Moscou, Editions du Progrès, 1976. Maximilien Rubel havia traduït alguns extractes d’aquest discurs en en el primer volum de les Oeuvres de Marx a la Pléiade, al 1965. Cf. K.Marx, Oeuvres, Économie I, París, 1965, Chronologie de Marx per M.Rubel, p.CLII. 

[38] K. Marx, Oeuvres, op.cit.p.CLXV. No es troba l’original en alemany d’aquest text a M.E.W.XIX. i M. Rubel no indica el seu origen. 

[39] K. Marx, Le Capital, livre I, traducció de la quarta edició alemanya sota la responsabilitat de Jean-Pierre Lefebvre. Paris. Editions sociales 1983, p.28. El Capital, vol.I, siglo CCI, 1978. 

[40] Vaig fer una ponència sobre aquest tema, titulada “L’Estat i la Revolució de Lenin i la cara oculta del pensament polític de Marx i Engels” en el col.loqui internacional “Lenine e il Novecento” organitzat per la universitat d’Urbino del 13 al 15 de gener de 1994, Ha de publicar-se a les Actes del col.loqui. 

[41] No poso cometes perquè no es tracta d’una veritable cita. Poso de relleu el que em sembla ser el significat principal d’aquesta conclusió. Per ser exactes, cal precisar que Engels atribueix aquesta por a la dictadura del proletariat al filisteu socialdemòcrata. Després d’Stalin i alguns deixebles seus, però, la tendència a ser filisteus socialdemòcrates ha crescut enormement!

[42] Aquesta observació s’imposa avui, donada la presentació hagiogràfica que se’ns fa de la història del liberalisme. Crec tenir que assenyalar que Engels estava lluny de mostrar impaciència cap a la lentitud de les transformacions democràtiques que acceptaven els partits burgesos. Cf. per exemple, la carta a Kautsky del 14 d’octubre del 1891 a la que critica una vegada més la fórmula d’origen lassaliana que fa de totes les classes de la societat burgesa, davant de la classe obrera, una única “massa reaccionària”. A propòsit d’Anglaterra, escriu: “els anglesos dels dos partits oficials que han estès enormement el dret de sufragi, multiplicant per cinc el número d’electors, igualant les circumscripcions electorals, establert l’obligació escolar i una instrucció millorada, i que, a cada sessió encara, voten no només reformes burgeses, sinó també, constantment, noves concessions als treballadors, van amb un pas lent i adormiscat, però ningú pot qualificar-los d’”única massa reaccionària” a seques. M.E.W., T.38, p.179-80; traducció francesa a Marx i Engels, Programmes socialistes, Editions Spartacus, sense data, p.82. 

[43] K. Marx, La qüestió juive, Aubier, P.81; M.E.W, p.357; O.M.E., v.V

[44] K. Marx, F. Engels, La Sainte Famille, Editions sociales, p.150. En italià, M.E.O.C., t.IV, p.137. En castellà, O.M.E., v.VI, ed. Grijalbo. 

[45] Fernando Claudín, Marx, Engels et la révolution de 1848, traducció francesa, París, Maspero, 1980, p.56. Marx, Engels y la revolución de 1848, Siglo XXI, España, Madrid, 1a edició, setembre de 1975. 

[46] Es troba a la Introducció la idea que, perquè és un país endarrerit respecte dels altres països europeus, Alemanya produirà a una revolució radical gràcies a la qual sobrepassaran els altres països. Com es veu, era una idea amb futur. 

[47] K. Marx, F.Engels, El manifiesto del partido comunista, París, Editions Sociales, 1972, p.119. Trotski i després Lenin van acabar per pensar de forma bastant semblant el destí històric de Rússia. O.M.E., IX, i Obras escogidas, Progreso, vol.1. 

[48] A Le manifeste, op.cit. p.217. F.Engels, Principi del comunismo, M.E.O.C.,t.VI, p.370. 

[49]Marx, Engels, Oeuvres choisies en trois volumes, op.cit; vol.III, p.175. En alemany, M.E.W., t.21, p.21. 

[50] Edouard Bernstein, Les présupposés du socialisme, Paris. Le Seuill, 1974, segon capítol, “le marxisme et la dialectique hégelienne”, segona part “Marxisme et blanquisme” p.58 i següents. 

[51] Engels, “El Programa dels emigrats blanquistes de la Comuna”, publicat el 26 de juliol de 1874 en el Volkstaat, i recuperat posteriorment en la col.lecció d’articles d’Engels titulada: Internationales aus dem Volkstaat. Traducció francesa a Marx, Engels Oeuvres choisies en trois volumes, op.cit. Vol.2, p.399 i següents. En alemany, M.E.W. t.18, p.528. 

[52] Engels, Prefaci del 3 de gener del 1894 a la col.lecció d’articles titulada: Internationales aus dem Volkstaat. M.E.W., t.22, p.416-418. 

[53] Cf. Jacques Grandjonc, Le communisme, op.cit.

[54] Sobre aquesta “associació mundial dels comunistes revolucionaris” i sobre el seu programa, cf.M.E.W. t7, p.553 i M.E.O.C., t.10, p.617. 

[55] M.E.W., t7, p.312; M.E.O.C. t10, p.378

[56] M.E.W., t.8, p.597 i següents; M.E.O.C., t10, p.626 i següents. 

[57] K.Marx, Révélations sur le procès des communistes à Cologne, Prologue, a K.Marx, Oeuvres, Politique I, op.cit.p.587. En italià, M.E.O.C., t XI, p.415, Preliminari.

[58] Carta de Marx, Engels, Hamey a Adam, Berthelemy, Vidil del 9 d’octubre de 1850. Marx, Engels, Correspondance, op.cit. t.2, p.83. 

[59] Es troba el prefaci de Marx i d’Engels i l’Avis de peuple de Blanqui al M.E.W., t.7, p.568 i a M.E.O.C., t.X, p.551

[60] Correspondance, op.cit t.VI, p.371. 

[61] Carta de Marx a Engels del 19 de juny de 1861, Correspondance, op.cit.,t.VI, p.342. En alemany, M.E.W., t.30, p.176.

[62] Engels, La question du logement, Paris, Editions Sociales, 1976, p.95-96. En alemany, M.E.W., t.18, p.266. 

[63] L’article “El programa dels emigrants blanquistes de la Comuna” ja citat surt el 26 de juny de 1874 al Volkstaat. 

[64] A Marx, La guerre civile en France, op.cit. Prefaci d’Engels a l’edició alemanya del 1891, p.299; M.E.W., t.17, p.623. El subratllat és meu (J.T). Traducció espantola, Ed.Ricardo Aguilera, Madrid, 1970, i Obres escollides en tres volums, ed. Progreso, Moscú, 1974, tom II. 

[65] Gramsci, Cahiers de Prison, cahiers 10, 11, 12, 13. París, Editions Gallimard, 1978, p.379; Quaderni del Carcere, Edizione V.Gerratana, p.1581. Existeix una traducció discutible en castellà: Cuadernos de la cárcel, Editorial Era, Mèxic. 

[66] Ibidem, p.379; Quaderni p.1582

[67] Es pot radicalitzar la tesi i dir que la idea comunista és intrínsecament il.lusòria tant en el segle XIX com en el segle XX. És una tesi que ens veiem obligats a examinar seriosament. Això no impedeix que fos amb aquesta idea potser intrínsecament il.lusòria que milions d’éssers humans van fer la història del nostre segle, per bé o per mal. Tanmateix, la idea antifeixista estava, sens dubte, cínicament manipulada per Stalin, tal com sosté François Furet, però el compromís dels militants comunistes en aquesta lluita modela la història entre les dues guerres i la de la segona guerra mundial. 

[68] Cahiers, op.cit. P.364; Quaderni, op.cit, p.1566-67

[69] Cf. Jacques Texier, “Les innovations d’Engels”, Actuel Marx número 17, primer semestre 1995, P.U.F.